De mica en mica, caldrà pair els resultats electorals amb serenor i defugint els partidismes i interpretacions interessades que tenen per única finalitat salvar la cara dels contendents. És habitual, després d’una jornada electoral, que cadascuna de les formacions polítiques que concorrien a les urnes faci amb els números els malabarismes suficients per a convertir en victòria qualsevol resultat. És normal i humà, perquè a ningú li agrada perdre. Però estaria bé que, per una vegada, ens oblidéssim del que ens agradaria que hagués passat i ens fixéssim en el que ha passat realment, perquè més enllà dels jocs de mans que podem fer amb l’estadística, no es pot obviar de cap manera que, com fa quatre anys, hi ha hagut una abstenció molt alta, tant que ens hauríem de sentir obligats a parar-hi atenció d’una vegada.
L’abstenció en el conjunt de l’estat espanyol ha estat del 54,86 %, i a Catalunya del 60,20 %. Que això no preocupi a ningú és escandalós i irresponsable. Més de la meitat dels espanyols han manifestat amb la seva abstenció que se’ls en fot Europa i la política europea, i a Catalunya, que sempre ens les hem donat de més europeistes que ningú, l’abstenció ha estat encara més gran. Francament, el que guanya, guanya i el que perd, perd, però ni és la mena de victòria que hauria de satisfer als guanyadors, ni la mena de derrota que hauria d’aixafar als perdedors. En vots i en escons, al conjunt de l’estat ha guanyat clarament el Partit Popular. Ara bé, si tenim en compte l’abstenció, el 43,23 % de vots que ha tret i els 23 escons que ha aconseguit representen al 19,40 % de totes les persones que estaven cridades a les urnes. No és per tirar coets. On és la massa de votants de dreta que acostuma a votar al PP en altres cites electorals? I fer comparacions interessades amb les eleccions generals o autonòmiques, fins i tot amb les locals, és barrejar “churras” amb “merinas”, que diria Sancho Panza. Per això, l’alegria del PP pot ser comprensible, però al meu entendre no està justificada. Falten dos anys per a les generals i poden passar moltes coses, i si quelcom és clar en totes les convocatòries electorals, és que els espanyols i els catalans no votem el mateix en totes elles.
Ara que la reacció del PSOE també és d’antologia. Posats a jugar amb els números, i essent la derrota massa clara i evident, no se’ls acut altre cosa que felicitar-se de ser el partit socialista que ha obtingut millor resultat a Europa. Si ells són els que han quedat més bé, què ha passat amb els altres, s’han esfondrat directament? Patètic. Més valdria que haguessin callat.
Hi ha una dada amb la que els analistes sempre fan juguesques. A qui perjudica més l’abstenció? S’acostuma a admetre que normalment perjudica a l’esquerra, encara que no sé perquè. La meva modesta opinió és que, probablement, deu perjudicar més al partit que està governant en el moment de la comtessa electoral, ja que els votants de l’oposició solen tenir més ganes de canvi i estan més motivats. És una opinió personal que probablement pot ser rebatuda per analistes de veritat, però si és certa aquesta visió de l’abstenció, serviria per a refredar una mica la victòria del PP, ja que el PSOE sols s’hauria d’esforçar en motivar els seus electors de cara a les properes eleccions. És com dir que una part important de l’abstenció és socialista.
Hi ha altres actituds peculiars. CIU es mostra molt cofoia perquè ha escurçat la distància amb el PSC. És una bona notícia per a la coalició nacionalista, però no pot amagar el fet que a Catalunya el PSC ha guanyat clarament les eleccions, i CIU les ha perdut. També és clar, com ja he apuntat, que els catalans no votem sempre el mateix, i que aquests resultats no es poden comparar amb les eleccions autonòmiques, en les quals la distància entre CIU i PSC és molt més curta.
ERC, per la seva banda, està contenta de mantenir el seu diputat, cosa que ara ens diuen que era el seu objectiu, malgrat que han perdut 70.000 vots des de les darreres eleccions al Parlament Europeu. Si aquest era el seu objectiu, és que poca ambició hi havia.
El PP català ha guanyat dues dècimes, i això els sembla un resultat excel·lent, i ICV es mostra satisfeta, malgrat que ha perdut poc més d’un punt.
Podríem jugar amb els resultats electorals ad infinitum i sempre obtindríem algun resultat satisfactori per la majoria de partits, però en el fons estaríem amagant el cap sota l’ala, perquè l’abstenció és una dada aclaparadora i catastròfica. Si el ciutadà no es pot identificar amb les institucions europees, quina legitimitat tindran aquestes?
Està bé que tots plegats ens rentem la cara i cerquem bones notícies on no n’hi ha, però algun dia ens ho hauríem de fer mirar i anar per feina, perquè a aquest pas la desconnexió amb el Parlament europeu no serà ja sols de la majoria de la societat, sinó que afectarà als mateixos governs, perquè els escons europeus s’aniran omplint precisament dels que menys creuen en Europa. Fenòmens com l’holandès haurien de ser un toc d’atenció per a tots.
Per això, moltes felicitats als que creuen que han guanyat, i el meu condol als que s’adonen que han perdut, però la meva conclusió d’aquestes eleccions, com les de fa quatre anys, és que les hem perdut tots.
L’abstenció en el conjunt de l’estat espanyol ha estat del 54,86 %, i a Catalunya del 60,20 %. Que això no preocupi a ningú és escandalós i irresponsable. Més de la meitat dels espanyols han manifestat amb la seva abstenció que se’ls en fot Europa i la política europea, i a Catalunya, que sempre ens les hem donat de més europeistes que ningú, l’abstenció ha estat encara més gran. Francament, el que guanya, guanya i el que perd, perd, però ni és la mena de victòria que hauria de satisfer als guanyadors, ni la mena de derrota que hauria d’aixafar als perdedors. En vots i en escons, al conjunt de l’estat ha guanyat clarament el Partit Popular. Ara bé, si tenim en compte l’abstenció, el 43,23 % de vots que ha tret i els 23 escons que ha aconseguit representen al 19,40 % de totes les persones que estaven cridades a les urnes. No és per tirar coets. On és la massa de votants de dreta que acostuma a votar al PP en altres cites electorals? I fer comparacions interessades amb les eleccions generals o autonòmiques, fins i tot amb les locals, és barrejar “churras” amb “merinas”, que diria Sancho Panza. Per això, l’alegria del PP pot ser comprensible, però al meu entendre no està justificada. Falten dos anys per a les generals i poden passar moltes coses, i si quelcom és clar en totes les convocatòries electorals, és que els espanyols i els catalans no votem el mateix en totes elles.
Ara que la reacció del PSOE també és d’antologia. Posats a jugar amb els números, i essent la derrota massa clara i evident, no se’ls acut altre cosa que felicitar-se de ser el partit socialista que ha obtingut millor resultat a Europa. Si ells són els que han quedat més bé, què ha passat amb els altres, s’han esfondrat directament? Patètic. Més valdria que haguessin callat.
Hi ha una dada amb la que els analistes sempre fan juguesques. A qui perjudica més l’abstenció? S’acostuma a admetre que normalment perjudica a l’esquerra, encara que no sé perquè. La meva modesta opinió és que, probablement, deu perjudicar més al partit que està governant en el moment de la comtessa electoral, ja que els votants de l’oposició solen tenir més ganes de canvi i estan més motivats. És una opinió personal que probablement pot ser rebatuda per analistes de veritat, però si és certa aquesta visió de l’abstenció, serviria per a refredar una mica la victòria del PP, ja que el PSOE sols s’hauria d’esforçar en motivar els seus electors de cara a les properes eleccions. És com dir que una part important de l’abstenció és socialista.
Hi ha altres actituds peculiars. CIU es mostra molt cofoia perquè ha escurçat la distància amb el PSC. És una bona notícia per a la coalició nacionalista, però no pot amagar el fet que a Catalunya el PSC ha guanyat clarament les eleccions, i CIU les ha perdut. També és clar, com ja he apuntat, que els catalans no votem sempre el mateix, i que aquests resultats no es poden comparar amb les eleccions autonòmiques, en les quals la distància entre CIU i PSC és molt més curta.
ERC, per la seva banda, està contenta de mantenir el seu diputat, cosa que ara ens diuen que era el seu objectiu, malgrat que han perdut 70.000 vots des de les darreres eleccions al Parlament Europeu. Si aquest era el seu objectiu, és que poca ambició hi havia.
El PP català ha guanyat dues dècimes, i això els sembla un resultat excel·lent, i ICV es mostra satisfeta, malgrat que ha perdut poc més d’un punt.
Podríem jugar amb els resultats electorals ad infinitum i sempre obtindríem algun resultat satisfactori per la majoria de partits, però en el fons estaríem amagant el cap sota l’ala, perquè l’abstenció és una dada aclaparadora i catastròfica. Si el ciutadà no es pot identificar amb les institucions europees, quina legitimitat tindran aquestes?
Està bé que tots plegats ens rentem la cara i cerquem bones notícies on no n’hi ha, però algun dia ens ho hauríem de fer mirar i anar per feina, perquè a aquest pas la desconnexió amb el Parlament europeu no serà ja sols de la majoria de la societat, sinó que afectarà als mateixos governs, perquè els escons europeus s’aniran omplint precisament dels que menys creuen en Europa. Fenòmens com l’holandès haurien de ser un toc d’atenció per a tots.
Per això, moltes felicitats als que creuen que han guanyat, i el meu condol als que s’adonen que han perdut, però la meva conclusió d’aquestes eleccions, com les de fa quatre anys, és que les hem perdut tots.
doncs jo feia campanya pro-abstenció... i em considero guanyador.
JoRGH
9 de juny del 2009, a les 10:27Crec que hi ha propugnat l’abstenció pot estar content, perquè és l’opció més clarament guanyadora. De tota manera, caldria veure quina part d’aquesta abstenció és simple desinterès i quina obeeix a unes raons específiques que motivin a l’abstenció, és a dir, que és desinterès per les institucions europees i què és abstenció “militant”. En consonància amb el que dic al meu article, he d’aclarir que, en qualsevol cas, em sembla que hem perdut tots aquells que creiem en Europa, sigui quina sigui la nostra opció política, i sols han guanyat aquells que, de forma activa i convençuda, consideren l’abstenció com la opció més convenient a les seves conviccions.
Octavi Rodin
9 de juny del 2009, a les 11:29No tots els que optem per l'abstenció és perquè no creguem en Europa. En el que no creiem és en l'europa que ens volen vendre.
Ja no és tant sols que no hi hagi una opció política que ens representi, potser aleshores votaríem en blanc. El problema és el model que anomenen democràtic, que no funciona. I com que no funciona provoca el descontentament.. i el descontentament provoca l'abstenció (tant dels convençuts com dels que creuen que no els hi va res), i l'abstenció provoca que la societat no es vegi representada pels polítics.. i en aquest punt el peix es mossega la cua.
Com veus, ho tenim tot de cara per tornar a guanyar. ;)
JoRGH
9 de juny del 2009, a les 11:39