El que queda per a l'Anoia

Llegeixo que els regidors populars de l’Ajuntament d’Igualada entonen un mea culpa per no haver aconseguit més recursos per a l’Anoia en els pressupostos de la Generalitat de 2012. Em sembla bé que cadascú assumeixi la part de culpa que creu tenir, especialment la del diputat Sr. Calbó, que d’alguna manera bé deu haver influït en que aquests pressupostos s’aprovessin, si més no votant-hi a favor.

No crec que s’hagi queixat la diputada der CIU Sra. Senserrich, però potser tindria menys sentit, ja que al cap i a la fi és la seva força política qui ha impulsat i aprovat els pressupostos, i és de suposar que, si més no per disciplina de partit, els deu acceptar, o potser és que els troba la mar de bé, i no seré jo qui li retregui.

El cas és que això em mou a feu unes petites puntualitzacions, perquè al cap i la fi tot acaba polititzant-se tant que surt de mare i ja no sabem d’on venim:

1.- És una llàstima que l’aprovació o no d’uns pressupostos, com la de qualsevol llei, depengui en tant gran mesura de consideracions polítiques com la necessitat de donar per bo tot allò que el partit decideix donar per bo, o tot allò que el partit decideix pactar amb l’altre partit, sense donar més importància a la norma en sí i al fet de si l’Anoia necessita més o menys inversió. És una llàstima però un sistema alternatiu que funcioni encara no s’ha inventat. O sí? On funciona? Fa anys que blasmem de la disciplina de partit i no s’ha mogut un dit per a suprimir-la en cap força parlamentària.

2.- És evident que l’Anoia rebrà una inversió força més petita que l’exercici passat, 8.658.000 euros enfront dels més de 32 milions d’euros de l’any passat, 73 €/hab. enfront de la mitjana catalana de 253, segons afirma anoiadiari.cat. És preocupant per a l’Anoia, però les dades s’han d’agafar en un conjunt. La reducció d’inversions és general i aclaparadora, la frenada de projectes era previsible per a tothom, malgrat que dolorosa, la retallada de serveis general arreu encara que indesitjable. No hi ha diners, i no n’hi ha enlloc. Ara som el farolet de cua en els interessos econòmics de Catalunya. L’Anoia és una comarca deixada de la mà de Déu, econòmicament feta un desastre. Una terra on totes les oportunitats es deixen perdre o es perden soles, on es planeja molt i no es fa res, però ja ho érem. O no ens en recordem? Ho hem estat sempre, o al menys des de fa molts anys. Queixem-nos pel present, però reconeguem que som on érem. Potser els del PP no ho han fet pro bé, però ja no ve d’aquí. Em sembla que vist d’on venim i on anem, no és cosa de colors polítics. Si algú encara té voluntat d’entonar un mea culpa, reconeguem-li al menys bones intencions.

3.- Per més malediccions que entonem, els grans projectes, per bons i grans que fossin –sóc del parer que ho eren- no es faran sense diners. D’acord que cal parlar de prioritats, però que es puguin pagar. Potser el que passa és que ningú parla clar, per allò que és més fàcil fer política que gestionar. Si un projecte no es pot tirar endavant per falta de diners, és el que s’ha de dir. Deixem-nos de si està “aparcat” o està “abandonat”, de si creem noves o antigues necessitats, de si això ens convé o no, de si els d’abans es van embalar o els d’ara volen eliminar. Escoltin, aquí hi havia uns projectes fantàstics pensants en una època en que l’economia semblava fantàstica. Tot hauria anat molt bé si la crisi no s’hagués abatut sobre tot Europa. No ha estat així, doncs bé, les circumstàncies han canviat i ara sols es farà el que es pugui. I amb això n’hi hauria prou perquè no n’hi ha per a més. Algú dubta que Igualada necessita una comunicació ferroviària diferent a l’actual? Algú dubta que l’Eix Transversal Ferroviari, que és un pla que abasta moltes comarques i no sols l’Anoia, hauria millorat l’economia de la comarca, directa o indirectament, si es pogués dur a terme o quan es pugui dur a terme, amb les correccions que fossin necessàries? Però discutir ara això és com embrancar-se amb el sexe dels àngels. Hi ha el que hi ha i val més deixar-se d’eufemismes polítics i ser pragmàtics. Amb el quatre duros que queden fem el que podem. Sense deixar de reclamar el que sigui just i necessari, però dins les possibilitats reals de l’economia actual. La xerrameca purament política fa nosa en temps d’austeritat, o m’ho sembla a mi.

4.- Que no puguem endegar les grans infraestructures no significa que ens haguem d’oblidar de les necessitats més petites però importants per a Igualada i comarca. Se’n poden enumerar moltes que probablement haurien estat possibles amb una redistribució dels recursos que els pressupostos destinen a les comarques. Aquí sí cal ser reivindicatiu. Que el poc que queda es reparteixi bé. Aquí cal vetllar i és aquest el camp on el mea culpa dels representants del PP té més sentit, igual que en té la responsabilitat dels de CIU per haver participat directament en la seva aprovació.

5.- Per últim, jo demanaria apartar una mica la política de les sales consistorials. En temps d’austeritat, centrem-nos en la gestió, que per si sola ja dóna prou joc per al debat. És la gestió el que tira endavant les ciutats i no la política. Aquesta, naturalment, és una valoració purament personal.

A qui culpar per l'enderroc de Cal Badia ?

Possiblement hi hagi motius per a lamentar l’enderroc de l’antiga adoberia de Cal Badia, però cal ser justos. El govern de la ciutat té una responsabilitat en tot això, però estava obligat per llei a concedir la llicència d’obres per a l’enderrocament. Igual que ho està per a concedir qualsevol llicència d’obres per a edificar que a partir d’ara es sol·liciti en el solar resultant i s’adapti a les prescripcions del planejament urbanístic municipal vigent a dia d’avui. L’edifici de Cal Badia pot tenir tot el valor arquitectònic que es vulgui, se’l pot considerar tant emblemàtic com a un li pugui semblar, però si no gaudeix d’algun tipus de protecció en el planejament, no se’n pot evitar l’enderroc.

La llicència municipal d’obres és un acte reglat, no és l’atorgament d’un dret sinó el seu reconeixement com a preexistent que ve donat per la pròpia regulació urbanística de l’àmbit en qüestió. Per tant, no és discrecional de l’Alcalde concedir o denegar la llicència, i qui pretengui que la denegui li està demanant, en realitat, que prevariqui. O sigui que deixem clar aquest tema, perquè l’autorització municipal per a l’enderrocament no denota per sí mateixa una manca de sensibilitat del govern pel patrimoni arquitectònic, sinó el compliment estricte de la Llei. I no s’hi val a dir que amb voluntat política es podia evitar, perquè com saben els experts de veritat, la voluntat política no pot passar per sobre de la Llei.

Altra cosa és com s’ha arribat a una situació en la que un govern que des de l’oposició es declarà defensor a ultrança del patrimoni arquitectònic del rec, es veu ara en el trist paper d’autoritzar un enderroc i tots els que vinguin després. Mort el POUM de forma abrupta, s’extingí de repent la suspensió de llicències que regia des de la seva aprovació inicial i tot tornava a ser com abans. No me’n puc estar de dir que, com vaig denunciar llavors, l’execució sumària del POUM sense possibilitats de reforma posava els interessos polítics d’algunes forces polítiques per sobre dels interessos de la ciutat. Era així perquè l’aritmètica política del consistori igualadí permetia donar-li al POUM en tràmit tantes voltes de mitjó com fossin necessàries, fins a convertir-lo en el planejament que suposadament hauria desitjat l’oposició de llavors, i tanmateix es va optar per liquidar-lo definitivament, deixant la ciutat sense possibilitat d’endegar un nou planejament per al menys tres anys i aixecant la suspensió de llicències, amb els efectes col·laterals que estem veient.

Certament que el POUM extingit comportava una modificació radical del barri del rec, i legítimament els detractors del POUM es van mobilitzar per a impedir-ho, però la política va anar més enllà i es va passar de frenada amb l’ànim estricte d’assestar una bufetada al govern de l’Entesa. Políticament va ser un èxit, i si sols això importava, no cal dir que se’n van sortir. Però el barri del rec resta desprotegit des de llavors, i si alguna responsabilitat hi té el govern de CIU, és pel paper que va jugar des de l’oposició. Com diuen en castellà, “de aquellos polvos esos lodos”.

Deixant de banda les responsabilitats polítiques, m’agradaria dir que des de lluny és fàcil parlar de protecció del patrimoni. El barri del rec té molts amics però pocs parents. En la desgràcia, els amics reconforten, però la família passa el tràngol i els maldecaps. El barri del rec té un potencial innegable per al comerç, com posa de manifest l’èxit de les successives edicions del REC.0, i com a exponent del patrimoni arquitectònic industrial d’Igualada, però cal fer algunes precisions.

No es pot protegir tot, és impossible. La protecció dels edificis comporta una càrrega per a la propietat difícil d’assumir, per l’obligació de mantenir en condicions uns edificis que en molts cassos es troben en estat ruïnós i no produeixen cap benefici. És una càrrega per als propietaris sense cap compensació, i és impensable que l’administració assumeixi el cost d’expropiar-los tots per a fer-se càrrec del seu manteniment. Es pot, és clar, en cassos concrets especialment rellevants, però no fins al punt de dur-ho a terme en tot o gran part del barri del rec. En el cas concret de Cal Badia, molt filantròpica hauria de ser la propietat per a acceptar de bon grat l’obligació de rehabilitar l’edifici. Correspon doncs, als tècnics i als polítics amb responsabilitat de govern, determinar els cassos puntuals en que resulta estrictament necessària la protecció dels edificis.

Probablement tinguin raó els que en seu dia denunciaven que el POUM en tràmit comportava la destrucció del barri. Cal recordar que el POUM sí que en protegia una part. La qüestió, doncs, es trobava en l’abast d’aquesta protecció, que reiteradament es va denunciar com a insuficient. Aquest hauria estat un dels àmbits a modificar en el POUM, si els polítics haguessin volgut. Ara hem passat de poca protecció a cap.

Desconec quines són les intencions de la propietat del solar de Cal Badia de cara al futur, però si encara ens trobéssim dins la bombolla immobiliària, les llicències d’enderroc i de construcció estarien a l’ordre del dia i del rec, malauradament, poc en restaria.

P.D. Enllaç recomanat: http://www.amicsdelrec.org/

Sobre el deute de la Generalitat amb Igualada

Una vegada més, els problemes de la ciutat es ventilen al fanguissar de la política, un mode de fer en el que sempre pren mal algú i mai hi guanyem els igualadins. El PSC d’Igualada interpel·la al govern de la ciutat per a que reclami al de la Generalitat el pagament de 2,5 milions d’euros, quantitat que es deu en concepte de serveis que la ciutat presta per compte de la Generalitat, i el Sr. Alcalde respon que això ja ho hauria d’haver reclamat el mateix PSC quan estava al govern d’Igualada, afegint que la culpa és del govern de Madrid, que no paga a la Generalitat els 759 milions d’euros que l’Estat deu a Catalunya. Entre mig s’hi barreja fins i tot el pacte fiscal que no arriba.

Jo confesso que l’estil de la política per la política, on els temes s’allarguen per camins que no porten enlloc que no sigui a la polèmica estèril, em cansa cada dia més. No sóc tan innocent com per creure que el PSC no té motivacions polítiques per a fer aquest requeriment, i és veritat que aquests diners o una quantitat semblant ja es devien fa un any o més, sense que consti que llavors es reclamessin. Però als que no ens dediquem a la política ni a la polèmica el que ens importa és el fet objectiu que la Generalitat té un deute important amb Igualada, que contribueix en més o menys mesura a incrementar les dificultats econòmiques per les que passen les arques municipals des de fa temps. El que interessa és que si el deute existeix, se’n reclami el pagament, i si uns o altres són oportunistes, doncs mirin, ja s’ho faran, però els interessos de la ciutat no haurien d’esperar a que abans es ventilessin els interessos polítics.

Al final, tot són excuses. Té excuses el govern central per a evitar el pagament del deute que té amb Catalunya, en té la Generalitat per a no pagar als Ajuntaments, i en tenen aquests per a no complir amb els seus proveïdors. Una cadena d’excuses de Madrid a Igualada passant per la Plaça Sant Jaume. Fora de la política, en diem excuses de mal pagador.

És evident que la crisi ha agreujat aquesta situació, però la morositat de la Generalitat a l’hora de pagar als ajuntaments pels serveis no municipals que aquests presten, o per a fer front a les inversions cofinançades amb els ajuntaments que aquests han d’avançar a l’espera que la Generalitat pagui la seva part, no és cosa d’ara ni de fa un any. Els ajuntaments han patit aquesta situació amb el govern del tripartit i l’estan patint amb el de CIU, i tanmateix sembla que ara tot depèn dels 759 milions d’euros que l’estat deu a Catalunya. Més d’un alcalde deu desitjar que el dia que l’estat afluixi la mosca, pagui directament als ajuntaments sense passar per la Generalitat.

O sigui que valdria més estar-nos de discutir sobre qui és més malgastador, més morós o més oportunista, i cenyir-nos al tema. La Generalitat ens deu 2,5 milions d’euros? Doncs reclamem-los o no els cobrarem. I si des del govern de la ciutat s’estima que no s’han de reclamar ara, que expliqui el perquè. Port haver-hi motius vàlids per a no fer-ho, però si no s’expliquen, és com si no existissin.

Per què gastar-los a la plaça de Cal Font?

No és el mateix utilitat que necessitat, evidentment. Durant els temps de bonança moltes obres públiques es van fer amb criteris d’utilitat, sense que a més fossin justificades per un cert nivell de necessitat. També a Igualada, on podríem parlar del pont de Fàtima estil Golden Gate, que no tinc dubte que resulta útil –jo mateix l’utilitzo a vegades- però del que se m’escapa la seva necessitat, tant en el moment de la seva construcció com ara mateix, atesa la proximitat d’un altre pont apte per a vianants i vehicles. Però no és la meva intenció qüestionar ara una obra pública executada per un govern que ja no hi és i que, per bé o per mal, ha passat a formar part de forma irreversible del paisatge local i del sistema viari. A més, agradi o no, qualsevol govern democràticament elegit es troba legitimat per a dur a terme les inversions previstes en el seu programa i/o que responguin al seu ideari. Faltaria més, tot i que també és discutible que la situació financera de l’Ajuntament d’Igualada permetés aquestes alegries ja en aquell moment.

El cas és que m’assabento ara, i segurament vaig tard, que l’actual consistori igualadí pretén la reforma de la Plaça de Cal Font, traint-ne els “traus” característics que, d’alguna forma, recorden el passat fabril d’aquella part de la ciutat. Sembla que el cost seria d’uns 60.000 euros, força més barat que el Golden Gate, i que la motivació estaria en possibilitar que l’espai pogués acollir amb més facilitat esdeveniments de gran concurrència. L’actuació consistiria, doncs, en aplanar la plaça i en destinar un espai a jocs infantils. Tot plegat es finançaria –no sé si en tot o en part- mitjançant una subvenció del PUOSC inicialment destinada a la reforma de l’edifici de la Cotonera.

Com passa sempre, això no és del gust de tothom, i com que tampoc ho és del meu, m’agradaria fer algunes reflexions. Realment, 60.000 euros no donen per gaire a l’hora d’actuar sobre l’edifici de la Cotonera. D’altra banda, tal com estan les coses no sembla que s’hi puguin gastar gaire diners a curt termini. Això no treu que val la pena conservar aquesta mostra de l’arquitectura industrial. Potser una inversió suficient en aquell edifici seria útil i necessària, però amb 60.000 euros no n’hi ha ni per començar, o sigui que em sembla bé que es cerqui una altra destinació a aquests diners.

Està bé que es cerqui utilitat a aquesta subvenció, però no es poden deixar de banda els criteris de necessitat, a risc de caure en els mateixos pecats que el govern anterior. La pregunta clau és: hi ha alguna necessitat de gastar-se 60.000 euros -o més, suposant que hi hagi aportació de fons propis per part de l’Ajuntament, com és de suposar- en aplanar la plaça i posar-hi uns gronxadors? Realment hi ha en l’actualitat un problema important que requereixi solució a curt termini, de cara a guanyar uns pocs metres d’espai per a encabir més gent en els actes públics? Se m’acudeixen altres necessitats de la ciutat que, a més, són més útils. Per exemple, fer front al fet que encara hi ha una quantitat important de cruïlles on les voreres no es troben adaptades per al pas de minusvàlids. No sé quantes se’n podrien arreglar amb aquests diners, segurament no gaires, però probablement farien més profit. I segur que hi ha altres necessitats en les que ara no caic, o sí que hi caic, com tots podem caure amb els nombrosos sots d’alguns carrers o ensopegar amb les rajoles trencades d’algunes voreres.

D’altra banda, la plaça va perdent la intenció original de recordar, d’alguna manera, la fàbrica de Cal Font que ocupava tot aquell espai i més, en la que vàries generacions d’igualadins van treballar tota la seva vida. No és una qüestió sentimental, és sols que s’esvaeix el propòsit inicial del seu disseny. Això va començar amb la retirada del didal i la llançadora. Si traiem els traus restarà sols la xemeneia, que espero no se li acudeixi a ningú d’enderrocar.

La veritat és que dóna la impressió que no se sabia què fer amb aquests diners i algú ha tingut una idea per a que se’l recordés. Naturalment que el govern municipal pot fer aquesta obra o d’altres si considera que té els recursos suficients i que convé als interessos públics, però se li pot qüestionar la utilitat per escassa, la necessitat per més escassa i l’oportunitat per nul·la. I si faig esment de l’oportunitat, és perquè en temps de retallada de la inversió pública, d’austeritat de les administracions com se’ns pregona incessantment dels del govern de Catalunya i des del propi govern de la ciutat, l’obra pública que no se sustenta en una forta base d’utilitat i de necessitat esdevé totalment inoportuna als ulls del ciutadà.

I així, igual que quan transito pel pont de Fàtima penso que respon al caprici subjectiu d’algun planificador amb ganes de fer-se notar, crec que quan volti per la plaça remodelada de Cal Font pensaré que algú hi ha volgut deixar la seva empremta sense que ningú li hagi demanat.

Un ERO a l'hospital?

No crec que els igualadins entenguem, tret dels molt convençuts, que el Consorci Sanitari de l’Anoia dugui a terme un expedient de regulació que pot afectar a 40 treballadors, sense que el nostre Ajuntament tingui res a dir-hi. Pot tractar-se d’un rumor infundat –no seria el primer-, d’un globus sonda o de la veritable intenció del Consorci de reduir la plantilla d’una tacada, però hi ha raons contundents per a que l’Ajuntament hi digui la seva.

En primer lloc, perquè estem parlant d’un servei públic bàsic i essencial, i de retallar-lo seguint la tendència actual i generalitzada de totes les administracions, però especialment de la catalana. No pot ser que sobre el servei públic de salut l’Ajuntament no hi tingui res a dir quan els seus usuaris principals són els igualadins.

En segon lloc, perquè en el cas del CNA l’Ajuntament actua en qualitat de patró, encara que sigui indirectament. Si l’ERO s’aprova, haurà estat a petició del Consell Rector del Consorci, en el que l’Ajuntament d’Igualada participa en un 30% -el Catsalut hi té sis representants, tres l’Ajuntament d’Igualada i un el Consell Comarcal. Tres administracions controlades per una mateixa formació política governen el Consorci Sanitari de l’Anoia i acorden si es demana o no l’aprovació d’un ERO. Sigui quina sigui la decisió que adopti, l’Ajuntament d’Igualada en serà responsable fins la seva quota de decisió, com a mínim. En el cas que s’aprovi, els treballadors afectats han de saber que ha estat decisió del seu Ajuntament. I si el seu Ajuntament s’hi oposa, també seria convenient que els treballadors ho sabessin.

Segons la informació publicada per Anoiadiari.cat, sembla que serà en el Consell Rector del 7 de juliol on es prendrà la decisió, si és que es produeix. Si el nostre Alcalde s’hi vol oposar, no li queda gaire temps per a tranquil·litzar als treballadors i les seves famílies, i si pretén donar suport a l’ERO, també caldrà que expliqui les raons d’interès públic que porten a l’Ajuntament a prendre tal decisió. Perquè ho repeteixo, no serà una decisió únicament de la Generalitat, sinó també de l’Ajuntament i del Consell Comarcal.

Realment és un bon marrón el que li ha caigut a sobre al nostre Alcalde tot just estrenat en el càrrec. El silenci és aconsellable en alguns temes, com per exemple en el de les banderes –no hi ha guerra més inútil que la de les banderes; si s’han tret, no se’n parli més-, però en aquest tema no hi ha més remei que mullar-se perquè més d’hora que tard s’haurà de pronunciar.

Vagi per davant la meva opinió que l’equilibri de les finances públiques no ho justifica tot, i que un servei públic no es pot tractar amb criteris d’empresa i rendibilitat, però aquesta seria una discussió molt llarga. Sí que entenc que ara mateix el que cal és que el nostre Alcalde sigui més valent que polític i hi digui la seva. Fins i tot les decisions impopulars s’han d’explicar. No explicar-se i deixar que l’ERO tiri endavant anirà en detriment de la confiança que una majoria d’igualadins li acabem de conferir. I si pensa fer-ho igualment però explica amb valentia la seva decisió potser alguns no hi estarem d’acord però sabrem que, al menys, tenim un alcalde conseqüent. És clar que tots estaríem més tranquils si sabéssim que pensa defensar al servei públic i als treballadors.

L'adéu de Jordi Aymamí

No seria bo que per costum els candidats que perden les eleccions abandonessin el càrrec i deixessin penjat el seu equip. Com a principi general, el que es presenta a les eleccions ho fa per a estar-hi a les dures i a les madures. Dit això, no es pot generalitzar per a desqualificar l’actitud de tots els que pleguen després d’una desfeta electoral. No és el mateix presentar-se per primer cop i fracassar, que perdre el càrrec. Si en Marc Castells hagués plegat fa quatre anys, després de perdre les seves primeres eleccions a l’alcaldia d’Igualada, hauria estat difícil d’entendre. La majoria hauríem pensat que d’això se’n diu no saber perdre. No va ser així, afortunadament, i quatre anys més tard ha reeixit en el seu esforç.

El que no em sembla gens reprovable, sinó tot el contrari, és l’abandó de Jordi Aymamí al front del grup socialista a l’Ajuntament d’Igualada. Si no erro en les meves dades, el que encara és alcalde socialista d’Igualada –deixarà de ser-ho el dia 11 de juny- porta molts anys a l’Ajuntament, 15 com a alcalde i alguns com a regidor a l’oposició. Al llarg d’aquests anys, des que ostenta la màxima responsabilitat en el govern municipal, ha deixat en la ciutat una empremta indeleble. No agrada a tothom, evidentment, però no crec que ningú pugui negar la transformació que ha experimentat la ciutat en tots aquests anys.

Llums i ombres, naturalment. La transformació és evident, però el judici que ens mereix és variable, com no podia ser menys. Són molts els retrets que es poden fer a la seva gestió. Sobretot en els darrers anys, alguns assumptes han esdevingut especialment polèmics: POUM, zones blaves, finances municipals..... Polèmics significa exactament això, que han aixecat polèmica, sens perjudici de la valoració positiva o negativa que en fem. La valoració que jo en faig és que, malgrat tot, ha estat el millor alcalde de la democràcia. Llums i ombres, com he dit, però saldo positiu. En qualsevol cas, no és un polític que deixi indiferent.

Que ara plegui em sembla força coherent. El vot ciutadà ha decidit clarament que el seu projecte s’esgotava el dia 22 de maig. No és que no hagi obtingut prou vots per a governar, és que ha perdut els que necessitava per a seguir i més. No oblidem també que la seva era una aposta força personal. Ara mateix, el projecte socialista era ell mateix, la cara, els ulls i el bigoti de Progrés Municipal. En gran mesura no s’ha votat a favor o en contra del PSC, sinó de l’Aymamí. La seva derrota ha estat reconeguda de forma elegant, clara i democràtica per l’interessat, que ha entès a la perfecció el missatge dels igualadins: l’era Aymamí s’ha acabat. Per bé o per mal, però ja és història.

No és, doncs, un acte de covardia, com amb certa crueltat li han etzibat alguns, ni deixa penjat ningú. És una forma de reconèixer que el seu temps ha acabat i d’apartar-se per a no fer nosa. Ni més ni menys, una sortida digna i honorable. Temps hi haurà per a valorar la seva gestió, però si més no la seva renúncia mereix el reconeixement dels demòcrates. No hi ha gaire polítics que acceptin la crua realitat de la derrota.

Afortunadament els igualadins participem majoritàriament de l’esperit pacífic i democràtic de l’anomenat “oasi català”. L’oasi igualadí no està per estridències. Tenim, per sort, tendència a defugir la demagògia, llevat d’algun element singular. He de dir que em va resultar agradable llegir una piulada del futur alcalde d’Igualada agraint al Jordi Aymamí la seva feina al davant de l’Ajuntament durant tots aquests anys. Espero que aquest reconeixement adquireixi la rellevància que mereix. Per a que una nova etapa comenci bé, és molt recomanable tancar l’anterior amb elegància i reconèixer, uns i altres, que les coses es fan més bé o més malament, però sempre en favor de la ciutat i desinteressadament. Si més no, sembla que a Igualada les formes es mantenen.

Diria, doncs, que el que toca és acomiadar Jordi Aymamí amb el reconeixement que mereix i encoratjar Marc Castells per a que treballi per Igualada amb el mateix esforç i dedicació, sinó més. I deixar-nos estar de partidismes. L’Aymamí ha estat un bon Alcalde i en Castells pot ser millor.

Llistes, projectes i candidats

Oficialment les candidatures a l’Ajuntament d’Igualada ja tenen nom i cognoms, una vegada que la Junta Electoral de Zona les va publicar ahir al Butlletí Oficial de la Província, per bé que de forma provisional, subjectes a les reclamacions o rectificacions d’errors que es puguin produir fins al 24 d’abril. Són vuit les llistes que es presenten:

• Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
• Iniciativa per Catalunya Verds–Esquerra Unida i Alternativa Entesa (ICV-EUiA-E)
• Esquerra Republicana de Catalunya–Reagrupament–Acord Municipal (Esquerra– Reagrupament–AM)
• Plataforma per Catalunya (PxC)
• Partit dels Socialistes de Catalunya–Progrés Municipal (PM)
• Partido Popular / Partit Popular (PP)
• Escons en Blanc–Ciudadanos en Blanco (Eb-CenB)
• Convergència i Unió (CIU)

Com que, al cap i a la fi, són llistes de noms, un no se’n pot estar de llegir-les i fer la pròpia valoració de les persones que en formen part, si més no d’aquelles que directa o indirectament coneix. He de dir que per la meva banda, si em toqués fer una llista, seria força transversal. La meva llista ideal estaria formada per persones que ara es troben repartides en la majoria de llistes presentades, però no en totes. Segurament que un sistema de llistes obertes que permetés seleccionar candidats de partits diversos i per l’ordre que un volgués em permetria, pel que fa a les persones, votar la millor candidatura segons el meu punt de vista.

Això no és possible amb la llei electoral actual, i s’ha de reconèixer que, en cas que ho fos, tindria també els seus inconvenients. Si les persones apareixen en llistes diverses, és perquè són diversos els projectes de ciutat. Si resulta que les persones que jo considero més idònies per a accedir al govern de la ciutat tenen projectes de ciutat diferents, la tria es fa més difícil. Què ha de prevaldre, el projecte o el polític que el proposa? Al meu entendre el projecte. Entenc per això que, mal que em pesi, m’he de decantar més per una candidatura que no per un candidat. En el fons es tracta de triar, que per això són les eleccions, i de reconèixer que les alternatives, quan existeixen, també són vàlides.

Dit això, no me’n puc estar de dir que, al meu entendre, hi ha menys projectes de ciutat que llistes electorals. Naturalment que cadascú té les seves prioritats a l’hora de valorar el futur d’Igualada. Les meves són el creixement econòmic de la ciutat, la represa de l’activitat industrial i comercial, la millora dels serveis, la continuïtat de la transformació urbanística, l’activitat cultural, la seguretat i, en definitiva, que Igualada sigui un bon lloc per viure. No demano res que no demanin tots, però no em sembla un projecte de ciutat, sinó de poble, de país, el mantenir la independència de Catalunya com a únic tret definidor del programa de govern de la ciutat. Igualada és alguna cosa més que ideologia. En aquest sentit, a les llistes presentades hi ha dues classes d’independentisme: el que aspira a governar Igualada amb un projecte de ciutat, i el que no pensa en gestionar la ciutat sinó en proclamar la independència. És la independència un objectiu prou important i compartit com per a que tingui el seu paper a les institucions catalanes i el recolzament popular que mereixi, però no defineix el model de ciutat sobre el que ara cal pronunciar-se.

Tampoc no em sembla un model de ciutat el que s’aguanta sols en un eslògan, “primer els de casa”. En primer lloc perquè no puc compartir la legitimitat democràtica de valors com la xenofòbia, la discriminació i el racisme. En segon lloc, perquè una Igualada que no sigui de tots no pot ser la Igualada dels demòcrates. En tercer lloc perquè un model excloent no és, en propietat, un model de ciutat, és a dir, un model de convivència que, per definició, ha de ser integrador.

I em sembla molt respectable l’esperit de rebel·lia que inspira una llista presentada per a donar veu al vot al blanc, encara que comporti una contradicció lògica insalvable: la de defensar el vot en blanc votant a una candidatura concreta. No és probable que obtinguin representació, però en el cas hipotètic que traguessin algun regidor, cal suposar que no ocuparia el seu escó. Repeteixo que com a protesta contra el sistema i els seus gestors no està malament, però per descomptat que no és un projecte de ciutat. En qualsevol cas, em sembla a mi que el descontentament amb els polítics i la política queda prou de manifest en la magnitud de l’abstenció i no crec que els resultats d’aquesta llista en blanc passin d’anecdòtics. (Ull!, sóc molt dolent fent prediccions! quasi mai les encerto).

De tot el que queda, crec que, si més no, es pot dir que és suficient per a reflexionar-hi i escollir.

Que els igualadins no passem per racistes

És clar, si no estic molt equivocat, que l’Alcaldia d’Igualada recaurà en el candidat socialista o en el de Convergència i Unió, i és probable que calgui alguna aliança dins el Consistori de dues o més forces polítiques per a inclinar cap a un costat o l’altre la balança, a no ser que un dels dos obtingui majoria absoluta, cosa que ara mateix sembla improbable. Pot haver-hi un canvi a l’alcaldia o no, i en conseqüència un canvi de política a la ciutat d’Igualada, però hi ha també un canvi probable en el futur escenari municipal, com és l’entrada al Consistori de noves formacions polítiques. És possible que entri Solidaritat per la Independència, però també Plataforma per Catalunya. L’entrada de l’independentisme democràtic no és cap novetat i no ha de suposar cap trasbals, perquè des de fa anys està representat per ERC. Altra cosa és que la xenofòbia, el racisme i la discriminació prenguin seient al saló de sessions.

Potser PxC no entrarà. No negaré que me n’alegraria, però és probable que tregui un nombre ara mateix incert de regidors, i si és així fins i tot podria ser decisiu per a formar govern. Amb tots els respectes pels seguidors del Sr. Anglada que de bona fe creuen en el seu projecte, la representació que treguin a Igualada donarà la mesura de com els valors xenòfobs impregnen la societat igualadina i projectarà una imatge condicionada dels igualadins, tradicionalment tolerants i raonables.

No deixa de sorprendre’m que des de la bona fe es defensi l’exclusió, la discriminació i el racisme més o menys encobert, sota proclames d’amor al país, a la terra, a les pròpies tradicions i als valors de casa nostra. “Primer els de casa”, diuen, i crec que amb això està tot dit. Sols que els de casa no està clar qui són. Es refereixen als igualadins, i per tant quedarien fora la resta de catalans o d’espanyols? Volen dir que primer els que tenen la nacionalitat espanyola? Quan temps s’ha de viure aquí, per “ser de casa”? Si ets de fora, tant se val que siguis magrebí, subsaharià, equatorià, alemany o noruec, o depèn de com siguis de “moreno”? I suposant que siguis d’aquí, tens dret a tot abans que un de fora? Caldrà pedigrí per a que t’atenguin a la Seguretat Social? Primer els refredats igualadins i després els demès, tinguin el que tinguin? Que mengin primer els casa i el que quedi (si queda) per als de fora? I dels de fora, qui menjarà primer, el més “blanquet”?

De tot això ja se n’ha parlat molt, però hauríem de ser conscients que el feixisme s’alimenta de tòpics, demagògia, manipulació, mentides i pors induïdes, però també de la bona fe. El Sr. Anglada és on és perquè així ho decideixen els electors. No hi ha dubte. No es pot comparar, però també Hitler era on era per la voluntat dels electors. No puc dir, és clar, que no sigui un demòcrata, i que no ho siguin tots els seus candidats, inclosos els igualadins. Tothom té dret a reformar-se, però una ullada al seu passat a Fuerza Nueva pot donar una idea de com n’és de “demòcrata” (un passat i un present que són a l’abast de qui hi estigui interessat).

El que preocuparia, doncs, a banda que una formació així tingui acceptació dins la societat igualadina, és que a sobre marquéssim tendència. No m’agradaria que de cop i volta els igualadins passéssim per racistes. I tampoc que l’Alcaldia d’Igualada depengués del vot d’aquests senyors, encara que siguin “de casa”.

El miratge de les veus amigues

La il·lusió del que creu saber el que pensa la majoria dels seus conciutadans és tan fútil com insensata. No és casualitat que el que pensen coincideixi amb el que pensen alguns dels demès. És qüestió del punt de vista, de mirar-se on la imatge retornada és més agradable. Perquè així com el mirall del bany retorna la crua realitat de bon matí, acabats de llevar, el de l’opinió publicada i els fòrums amics produeix miratges i alguns deliris.

Sempre he desconfiat del polític que esmenta la voluntat del poble per referir-se a la pròpia voluntat. El que tenen els governants és un vot de confiança renovable o revocable cada quatre anys per acord exprés de les parts, i un mandat per actuar en benefici de la comunitat segons el seu lleial saber i entendre, però de cap manera són infalibles ni gaudeixen de la confiança absoluta dels ciutadans. Queda prou clar que quan aquests se senten traïts revoquen el seu vot de confiança en un procés democràtic electoral.

D’igual manera el que, ignorant que la majoria és silenciosa, pensa que guanyarà unes eleccions perquè els partidaris del seu projecte es prodiguen en comentaris i declaracions, es pot endur un desengany si no s’ho treballa més enllà de les veus amigues. Confondre el joc polític amb la voluntat dels ciutadans no porta enlloc, o com a molt a l’error. Els acords que es prenen en un Consistori o en un Parlament són indubtablement democràtics i legítims quan els adopten uns representants legítimament i democràticament elegits, però és una simple presumpció que responguin a la voluntat majoritària dels representats. Això es veurà a l’hora de votar.

El POUM prematurament desaparegut d’Igualada pot ser molt bo o molt dolent, pot ser un document tècnicament impecable però força inoportú des d’una perspectiva econòmica i social. O pot ser perfecte. Tan se val el que digui l’Institut d’Estudis Catalans, encara que resulti agradable a les oïdes dels seus defensors. Però tant se val també que alguns assegurin que els igualadins l’han rebutjat clarament. Això últim està per veure, perquè als igualadins no els ha preguntat ningú què en pensaven. En qualsevol cas les eleccions municipals poden ser un bon indicador de l’opinió dels igualadins sobre aquest tema, si les forces polítiques que es presenten es decideixen a formular un projecte de ciutat.

D’aquest projecte de ciutat, el que sigui, no en parlen mai les veus amigues, i al que sols escolta el que vol sentir li pot semblar que no cal. Als que ens pensem força el vot abans d’emetre’l sí que ens interessa. Ja falta poc per a les eleccions. Hi haurà temps de parlar de projectes, o tot seran adhesions inquebrantables a un o altre?

Algú ho havia de dir

Tinc una aversió especial als temes que s’introdueixen en un debat de forma marginal i l’aparten del tema principal. Fins a fer-me pesat, repetiré que l’important de les eleccions són els projectes i els candidats, i que el demès són retrets innecessaris, apreciacions gratuïtes i pura demagògia. Uns pocs exemples:

• Que un regidor municipal sigui a la vegada president del Consell Comarcal no és una acumulació de càrrecs. A aquestes alçades ja hauríem de saber que no es pot ser membre del Consell Comarcal sinó s’és regidor.

• En la majoria dels Ajuntaments la presidència de les societats municipals correspon a l’Alcalde o a algun regidor. No cal cercar altres persones per a ocupar aquests càrrecs. I en la majoria de casos no tenen un sou específic per exercir-los.

• Que un alcalde porti vuit, dotze, vint o trenta anys en el càrrec no el converteix en un dictador ni en un aprofitat. No seria alcalde si els ciutadans no el votessin una vegada rere l’altra. En qualsevol cas, ens podríem preguntar com no hem estat capaços d’oposar-li un candidat millor en tot aquest temps.

• Que una llista presenti noms que ja han estat anteriorment a l’Ajuntament no la fa més bona ni més dolenta. Desacreditar als candidats perquè una vegada o altra han estat a l’Ajuntament, sense atendre a res més, és malbaratar part dels recursos de que disposem.

M’he quedat més descansat. Algú ho havia de dir.

Guanyarà el millor

Confesso uns gustos poc corrents, o que en qualsevol cas són poc reconeguts: m’agraden les campanyes electorals i m’agrada la política. Des de fora, per descomptat. Se’m dirà amb raó que això no és pecat i que no sóc l’únic, però haurem de reconèixer que fer fàstics dels polítics i la política forma part d’un esport nacional molt nostrat, el de tirar-nos terra a sobre i menystenir tot allò que hem creat. I us asseguro que els polítics que tenim, ens agradin o no, siguin d’una corda o d’una altra, són com volem que siguin. Altrament no els elegiríem.

Tot i així, no sóc dels entusiastes. Crec que l’entusiasme en política està de part dels més compromesos, és a dir, dels que lliurement decideixen comprometre’s amb un projecte, ja sigui des de la militància, la simple col·laboració o acompanyant el seu vot d’un proselitisme més o menys intens. D’altres no som tant entusiastes, perquè una cosa és que t’agradi la política, i l’altre que t’hi casis. Cadascú serveix per al que serveix.

I he de dir que si m’agraden les campanyes electorals no és pel morbo de la picabaralla i les “maldats” polítiques. Aquestes em molesten molt, vinguin d’on vinguin. Pel que m’agraden és per l’intercanvi d’idees factibles, de projectes realistes i de voluntats. M’agrada que intentin convèncer-me d’una idea, que em demanin el vot amb sinceritat i que em facin promeses creïbles. I que es deixin de bestieses, de retrets personals, de missatges buits i de demagògia en estat pur. En la campanya, és clar, hi ha les coses bones i les dolentes, el que m’agrada i el que no m’agrada, i em toca fer la tria.

Tampoc és que la campanya sigui decisiva per al meu vot ni per al de gaire gent. Reconec que els cartells electorals i els mítings rarament fan canviar el sentit del vot. Com a molt, ens recorden que tenim una possibilitat d’elecció. A mi, personalment, m’agrada que m’ho recordin i que m’ho demanin, i si tan malament m’ho presentessin, potser sí que el meu vot seria un altre.

Com en totes les convocatòries electorals, a grans trets hi ha els “vells” i els “nous”, els que “manen” i volen continuar, i els que “volen manar”. En una lluita política ideal els que són el poder exposen i expliquen la feina feta i la defensen amb arguments raonables. Que admetin errors és desitjable, però dubtosament exigible. La feina ben feta sols ho és per al que se la creu, i no tots creiem el mateix. I expliquen també com donar continuïtat al seu projecte i per què. Per la banda dels aspirants tot és presentar projectes de futur i contraposar-los als del passat. I a l’hora de comprovar nous projectes som força exigents, o ho hauríem de ser.

En aquesta lluita política hi ha d’haver, com ja he dit en un altre post, una gran dosi de cortesia, honestedat, realisme i absoluta falta de demagògia. Sinó no funciona. Tot això és la teoria, però me la crec, al menys des d’una perspectiva igualadina. Al cap i a la fi, el que no respecta aquestes actituds perd la possibilitat d’obtenir el meu humil vot, que no és gran cosa per sí sol, però altres hi haurà que pensin com jo. No trobo bé, doncs, la desqualificació personal dels candidats. És la seva feina el que interessa, la que han fet i volen continuar, o la que volen fer si els deixen.

És possible que no hagi dit res després de tantes paraules? Potser, però a Igualada hi ha sobre la taula projectes de ciutat interessants. Alguns ja es duen a terme i d’altres volen començar. Uns s’han emprès des de l’Entesa i d’altres es proposen des de l’oposició. Amb la mà al cor he de dir que el vot sols pot ser un, però si pogués el fraccionaria.

Tretes les consideracions personals, la contesa per l’alcaldia d’Igualada pot ser apassionant. I no em mullo. Perquè ho hauria de fer, si sé que guanyarà el millor?

De les bones maneres en campanya

Serà per l’edat, que ens fa tornar conservadors, o per l’experiència, que dóna perspectiva. O serà simplement perquè el pas del temps modera l’esperit com un llarg camí modera la rapidesa del caminant, cada dia que passa valoro més la importància d’allò que abans anomenàvem urbanitat i que ara en diem educació, en contraposició al que coneixem per mals modes. No és que pretengui reviure els formalismes empallegosos i reverencials dels manuals d’urbanitat que s’impartien a les escoles religioses de fa quaranta o cinquanta anys, no es tracta d’ajudar a una àvia a creuar el carrer, cosa que està força bé i no cal que figuri en cap manual, ni de vestir a la quitxalla amb pantalons curts i corbata de goma i pentinar-los amb clenxa i mig litre de colònia. I no parlo de civisme, exigible a tothom i que tant costa de mantenir.

No em refereixo als bons costums, que també són desitjables. Parlo de mantenir un nivell acceptable d’honestedat, empatia, cordialitat, sinceritat i realisme en les relacions personals i en les públiques. Així com en els vells catecismes i els manuals d’urbanitat se’ns deia que no havíem de mentir, i seguim acceptant-ho, malgrat que professem creences diverses o no en professem cap, i així com sempre hem mantingut que cal ser allò que en diem “ben educat”, també en les relacions públiques és exigible un cert nivell de “bona educació”, que definiré per allò que no és: la bona educació no és ser barroer, no és ser agressiu, no és ser hipòcrita, no és mentir ni manipular, que al cap i a la fi és el mateix. La bona educació no és la desqualificació gratuïta i sistemàtica.

La bona educació és exigible, crec, en totes aquelles relacions que són projecció pública de la nostra personalitat. I ho dic així, perquè em sembla prou evident que el que insulta o agredeix és un agressor, com el que menteix és un mentider, o el que manipula és un manipulador i, per extensió, també mentider. Si tanta virtut exigim de les persones en les nostres relacions personals, sembla assenyat exigir-les també, oi més, en les relacions públiques. I així com exigim dels nostres polítics la major eficàcia i no perdonem l’error ni la incompetència, no veig motiu perquè no reclamem virtuts més “humanes” o “personals” dels polítics actius i dels que volen ser-ho.

Siguin quins siguin els interessos polítics que hom pugui defensar, i que cal presumir d’honorables, és una obvietat que un polític que menteix és un polític mentider, un polític que manipula és un polític manipulador, i el polític que insulta és un agressor. Polítics en actiu, polítics aficionats i polítics en potència. Ja he dit que em faig gran. Deu ser perquè sóc de la vella escola, però no accepto que en política tot s’hi valgui. No hi ha mentides piadoses. En política poden ser oportunistes (que no oportunes) i fins i tot útils per alguns, però són inacceptables pels que estimem el nostre poble, la nostra ciutat o el nostre país. Des del meu punt de vista, no hi ha interessos polítics que justifiquin la mentida, la manipulació o la demagògia, que són el mateix i tan se val d’on vinguin. És el punt de vista d’un que torna a donar importància a la “bona educació”.

Qui faria negocis amb un “maleducat”? Quina confiança ens inspira el que ens vol vendre la moto de forma descarada i evident? Quin valor donem al que va de sobrat o el que practica la desqualificació? Hi confiem? Perquè ha de ser diferent a la cosa pública?

He de dir aquí que com a català em sento orgullós que la política del principat continuï essent un oasi, especialment en contraposició a l’estatal. També com a igualadí, ja que en els darrers anys no s’observa a la política municipal una crispació significativa, al marge d’alts i baixos que provenen de la natural discrepància entre els diferents projectes de ciutat. Llevat que em passin per alt fets que desconec, les relacions públiques i polítiques entre candidats, com en general entre els representants de les diferents forces del consistori igualadí, són respectuoses i responsables, com és desitjable pels que no ens dediquem a la política més enllà del fet de votar. Tenim sort, perquè no és igual a tot arreu.

Però portes enfora de la casa consistorial sobren corifeus, pregoners, professionals de la crispació i estrategs del tot s’hi val, a Igualada i arreu. Els debats s’enrareixen amb desqualificacions i males arts, soroll de fons que impedeix sentir i valorar les propostes de ciutat. I em consta que n’hi ha de bones en una i altra banda de la sala de plens. Anirem més bé si calla la claca i ens ho expliquen els propis candidats, amb educació, claredat i cortesia, virtuts que a casa meva veiem amb més bons ulls que la pressa i els mals modes.

Parlem d'Igualada

La primera pregunta que em faig, al passar comptes, és quant he gastat. La segona, més transcendent, és en què. Després en venen d’altres no menys importants però que, al cap i a la fi, deriven en les seves conseqüències de les dues primeres. Per exemple, fins on m’he endeutat i en quina mesura puc fer front al deute. I a mode de conclusió, si puc mantenir els objectius o els he de modificar per a ajustar-los a la meva capacitat d’endeutament. Tot plegat es resumeix en si he gastat racionalment els meus diners o no.

Això val també quan el que s’administra són els diners dels altres, per bé que és exigible un major rigor, és a dir, més prudència, més eficàcia i molta honradesa. Entenc que la gestió de les finances públiques exigeix, a més, transparència, i ha de suportar amb èxit l’escrutini constant dels administrats. O sigui que, com la dona del Cèsar, la gestió de les finances municipals, a més de ser impecable, ho ha de semblar. Ja que són els diners de tots, no s’hi valen mitges tintes; diguem que els errors no són admissibles, ni un.

Dit això, em sembla que el més important no és fins on s’ha endeutat l’Ajuntament, sinó en què ha gastat i gastarà els diners manllevats i com els pensa tornar. Dit en senzill, això és el que jo exigeixo a la meva modesta economia domèstica i el que crec que, a l’engròs, cal demanar a l’administració. O sigui que centrar el debat en si l’Ajuntament d’Igualada està més o menys endeutat em sembla, a aquestes alçades de la pel·lícula, una pèrdua de temps que sols s’entén en clau electoral. Les xifres són a l’abast. Igualada té un ajuntament molt endeutat. I punt. No ens cal cercar un catedràtic de capçalera per a que ho ratifiqui. Fins i tot els responsables municipals ho admeten.

Centrar-nos en si Igualada està molt endeutada o no és quedar-nos en la perifèria del debat, que sempre dóna rèdits electorals però que no aclareix res. Com a casa meva, el que importa és com s’ha administrat el diner de la ciutat, en què s’ha invertit, si ha valgut la pena i, és clar, si el deute es pot retornar o s’ha estirat més el braç que la màniga. Els responsables municipals, com és lògic, defensen la seva gestió i ens asseguren que la capacitat de l’Ajuntament d’Igualada per a tornar els préstecs és elevada. Aquest és un punt que caldria debatre. És veritat que l’endeutament d’Igualada és raonable o no és? Això no figura a les xifres oficials i dóna molt de joc per a debatre, però continuem entestats en les xifres fredes i indiscutibles del muntant del deute. Segurament que en la qualitat del deute municipal, i no en la seva quantitat, com en la medecina, trobarien una segona opinió si la cerquéssim entre els catedràtics entesos en la matèria.

Però en el poc que queda per a les eleccions, el que m’interessa no és si un 94,68% d’endeutament és o no una xifra alta, sinó per a què ha servit i en què s’usarà. Mentre els entesos pontifiquen sobre les dades, els electors hauríem de considerar si ha valgut la pena, i això sols és possible comparant la Igualada que ens deixa l’Entesa amb la que teníem abans, com també valorant si és la Igualada que volíem o hauria pogut estar millor. Sols així sabrem si ha valgut la pena endeutar-nos fins al coll. El demès és parlar per parlar. Si des d’ara i fins a les eleccions es parlés de la Igualada que tenim i la que volem, el debat podria ser apassionant. Si ens perdem en la comptabilitat, serà decebedor.

Propostes, honestedat, experiència...

Si hagués d’escollir una persona per a que ocupés un càrrec de responsabilitat en una empresa meva (és una hipòtesi, jo no sóc empresari), cercaria al millor dels candidats per a que fes la millor de les feines. Per a triar bé, m’hi hauria d’esforçar. Segurament necessitaria l’ajut d’un professional que tirés endavant el procés de selecció, encara que al final la darrera paraula seria la meva. I com que jo no sóc aquest professional ni aquest empresari, francament no sé en quins aspectes hauria de centrar l’examen dels candidats. Ja hi ha gent que entén d’aquestes coses, però en qualsevol cas no crec equivocar-me gaire si dic que algunes coses són evidents fins i tot per a profans com jo.

Per començar, caldria que la persona en qüestió tingués un bon coneixement de la matèria en la que hauria de treballar. Per exemple, si necessito un director comercial, no aniré a cercar un professor d’institut. I és evident que un bon contable ha de saber de comptabilitat.

Hi ha altres coses que també tindria en compte en el procés de selecció. Crec que l’entrevista és important, i voldria conèixer les seves expectatives professionals, la seva capacitat per a afrontar els problemes i escometre la solució, i la seva opinió o el seu punt de vista sobre l’activitat de l’empresa, els objectius que s’ha de marcar i l’estratègia per aconseguir-los.

El que no admetria és que no fos honest i en lloc de respondre a aquestes qüestions, es centrés en dir-me tot el que fa malament la meva empresa, o tot allò en que s’equivoquen els meus gestors, perquè el que va malament ja ho sé i per això cerco algú que m’ho solucioni. És a dir, exigiria propostes i solucions, no problemes. Altrament, sols em podria convèncer d’acomiadar els actuals gestors, però no de contractar-lo a ell.

I crec que és força normal exigir experiència, que potser no és necessària en les feines més bàsiques, però que creix en necessitat a mesura que augmenta la responsabilitat. És a dir, que sentint-ho molt pels recent llicenciats, cercaria per a dirigir la meva empresa algú que ja portés temps fent-ho amb èxit a d’altres empreses.

Experiència i honestedat, doncs, però també bones propostes, és clar. Aquí és on més em podria equivocar, però si més no haurien de ser propostes concretes, realistes i assenyades. Per descomptat que descartaria qualsevol candidat que no aportés propostes.

Evidentment, no hi ha garantia de contractar al directiu perfecte, i em puc equivocar tant que em porti a la ruïna, però el risc és més alt com més alt és el desinterès i la lleugeresa a l’hora de seleccionar.

Si prenc totes aquestes precaucions per a escollir a la persona que ha de pilotar la meva empresa, per què no ho hauria de fer també per a escollir qui ha de gestionar i decidir la prestació dels serveis públics, que m’afecten; la inversió en equipaments, que també m’afecta; les prestacions socials, que m’afecten o em poden afectar, i tants aspectes de la meva vida i de la dels meus conciutadans? Perquè no hauria d’exigir experiència, honestedat i propostes als que volen ser presidents, alcaldes, diputats o regidors? Perquè no hauria de descartar al candidat que no formula propostes? Perquè no hauria de descartar al que es limita a atacar a l’adversari sense aportar res? Perquè hauria de fer fora al que precisament té més experiència, si també aporta tot el demès? I ja posats a fer, perquè no hauria d’escollir al que és capaç de superar la manca d’experiència amb propostes concretes, realistes i assenyades?

Degut a la meva manca de perícia en la selecció de candidats, sóc escèptic i desconfiat. Demano per això que qui vulgui treballar d’alcalde de la meva ciutat s’hi esforci una mica en convèncer-me. Estic disposat a estudiar propostes, avaluar honestedat i experiència i votar en conseqüència. I també estic disposat a equivocar-me, com sempre.

Quatre coses sobre la zona blava de l'hospital

Quan l’Ajuntament d’Igualada va decidir ampliar les zones blaves del municipi, ja fa més d’un any, es va aixecar una forta polèmica. L’oposició d’una part important de la ciutadania es va fer evident no sols als mitjans de comunicació, sinó també amb la iniciativa legal de la recollida de 10.750 signatures contra aquesta ampliació, que l’Ajuntament va ignorar olímpicament adduint raonaments perfectament legals però absolutament desafortunats. Igualada té 38.918 habitants, segons dades de l’Idescat. Una petició formulada per un 27,62 % dels ciutadans d’Igualada mereix una resposta, encara que sigui per a desestimar-la. No ho va entendre així el govern de l’Entesa, i no es pot dir que la Llei no l’emparés (la llei i la raó són parents sovint mal avinguts).

Però en política el temps no sempre ho mata tot. Hi ha temes recurrents que no hi ha forma d’oblidar, i el de les zones blaves d’Igualada, especialment les del voltant de l’Hospital, apareix una i altra vegada, com una pedra a la sabata de l’alcalde. En el seu moment es va qüestionar l’oportunitat dels aparcaments en zona blava a l’Avda. Catalunya, Carrer Lecco i Avda. d’Andorra, perquè es consideraven innecessaris i comportaven una càrrega per als usuaris del servei de l’Hospital. Es va dir per part dels que s’hi oposaven que, tot plegat, tenia relació amb el flamant aparcament soterrani de l’hospital, que poca gent utilitzava, i amb la necessitat que l’empresa SIMA (Societat Igualadina Municipal d’Aparcaments S.L.) mantingués l’equilibri econòmic de la concessió.

I per part de l’Ajuntament es va donar l’únic motiu que, en bona lògica, correspon per a un servei d’aquestes característiques: les zones blaves tenen per finalitat facilitar la rotació de vehicles, especialment en les zones comercials, allà on faci falta, s’entén. És un raonament que comparteixo al 100%, és més, malgrat que com a la majoria de mortals no m’agrada pagar per aparcar, sóc un defensor acèrrim d’aquest sistema, que em sembla el més adequat per a possibilitar un ús raonable dels aparcaments en les zones més concorregudes. El que passa és que està per veure que faci falta als voltants de l’hospital. En qualsevol cas, transcorregut un temps més que prudencial des de la implantació de les zones blaves en aquella part de la ciutat, em sembla que puc, si més no, esmentar alguns fets que he observat i algunes deduccions que he tret.

1.- Allò que s’anomena la zona comercial de l’Avda. Catalunya és un tram de vorera de poc menys de 100 metres. Que es tracti d’un tram curt no vol dir que no sigui comercial, però a pocs comerços s’entén que pocs usuaris. Ho dic perquè cada vegada que hi he acudit he aparcat sense problemes a escassos 150 metres, sense necessitat de fer ús dels aparcaments de la zona blava i per tant sense pagar. Uns aparcaments que, tot s’ha de dir, són lluny d’omplir-se. Francament, no m’ha semblat mai que el comerç d’aquell indret necessiti que, ara per ara, s’hi reguli l’aparcament.

2.- Naturalment, en aquella zona s’hi pot aparcar també per anar a l’Hospital. Em sembla molt bé que es garanteixi la disposició d’aparcament per als usuaris dels serveis hospitalaris, i a més no estic en contra de que es faci pagar per a aparcar, ja sigui en el pàrquing soterrani o en superfície, com passa, pel que crec, a la majoria d’instal·lacions hospitalàries del país. És a dir, que el fet d’acudir a un servei per necessitat no implica que l’aparcament hagi de ser gratuït. No hi veig la relació. Quasi tot el que és necessari en aquesta vida s’ha de pagar, començant pel menjar, i el que no paguem uns ho pagaran els altres. Dit això, és una evidència que el pàrquing soterrat de l’hospital està fortament infrautilitzat. Sempre que he anat a l’hospital hi he aparcat, per comoditat, ja que és el que queda més a prop de les consultes. Doncs bé, jo i quatre despistats més devem ser els únics que l’utilitzem. Allà hi pots aparcar quan i on vulguis, i a més organitzar-hi un concurs de sardanes, perquè l’espai lliure dóna per unes quantes rotllanes.

Sense qüestionar que en aquest aparcament s’hagi de pagar, em sembla lògic que el conductor que no trobi aparcament a la zona comercial de 100 metres que hi ha allà mateix, hi aparqui, sigui o no usuari de l’hospital. Mentre es disposi de tant espai lliure en aquest aparcament, no té sentit la regulació de l’aparcament en zones blaves a l’exterior del mateix.

3.- Rebaixar el preu hora d’aparcament a la zona blava no treu el fet que el principal problema rau en la seva innecessarietat. I deixar-lo a un simbòlic cèntim d’euro, com proposa CIU, no té sentit. Per això, més val suprimir el servei.

4.- Pel que fa a la proposta del PP, de suprimir les zones blaves al Carrer Lecco i a l’Avda. Andorra i deixar les de l’Avda. Catalunya, no sembla altra cosa que un rentat de cara. Innecessàries ho són tant unes com altres.

D’acord amb el que he exposat, que no deixa de ser una reflexió personal susceptible de correcció, la zona blava a l’entorn de l’hospital no compleix amb l’objectiu de facilitar la rotació d’aparcaments d’una zona comercial ni de facilitar l’aparcament en una zona hospitalària, i si no compleix aquests objectius, que al meu entendre són els únics que justifiquen, aquí i en qualsevol lloc, la imposició d’aquestes mesures, és inevitable preguntar-se per la raó de la seva implantació.

I amb això tornem al principi. Si per a desmentir que el que calia era mantenir les condicions econòmiques de l’explotació de l’aparcament per part de l’empresa municipal SIMA, es va esgrimir la rotació de vehicles i la facilitat d’aparcament per als usuaris de l’hospital, i aquestes raons han quedat desvirtuades per l’ús real d’aquest servei, haurem de pensar que, efectivament, del que es tractava era de compensar a SIMA d’alguna manera. La qual cosa, a més, és dubtós que s’aconsegueixi mentre s’utilitzin tant poc l’aparcament soterrani i les zones blaves.

Raons per a cuidar dels comptes de SIMA no en falten perquè, al cap i a la fi, es tracta d’una societat municipal en la que els beneficis o pèrdues són de diner públic. Però no és aquesta la finalitat ideal d’una zona blava. Posar zones blaves per a fer quadrar els comptes d’una societat municipal tindrà força sentit des del punt de vista financer, però des del punt de vista de la prestació de serveis públics al ciutadà no té cap justificació. I si en la situació actual això ja no té solució, sinó és causant un greu perjudici als comptes de SIMA i indirectament als de les arques municipals, seria honest que les coses es diguessin clar i català i que, si algú es va equivocar, ho reconegués. És clar que, igual que la llei i la raó, la honestedat i la política, a vegades, tampoc van de la mà.

Un tomb per una ciutat amb projecte

Tenia ganes de donar el volt. És festa, i abans d’esmorzar, aprofitant que surto per a comprar el diari, i per a gaudir una mica de la fresca matinal d’aquest diumenge que es promet solellós i tranquil, he fet cap al parc de Vallbona. He de dir que és un racó de la ciutat bastant tranquil, en el que pots passejar i asseure’t en un banc, llegir un llibre o el diari, o simplement gaudir d’una estona de repòs. També he de dir que una mica més de manteniment no li faria cap mal. I aprofitant l’imponent ascensor que comunica com una drecera el barri de Fàtima i el de Set Camins, he baixat al parc més nou de Valldaura, m’he endinsat al barri i he enfilat el flamant pont penjat que, com un Golden Gate en miniatura, comunica la ciutat amb la zona esportiva de Puigcornet.

Una passejada amigable i poc cansada, tenint en compte que tot em queda prop de casa. Al mig del pont, contemplant la riera, les cases de Fàtima penjades sobre el cingle i, a l’altra banda, l’Infinit en primer pla (curiós!) i el turó de Puigcornet, m’he sentit bé. Aleshores, mirant cap al sud, he vist allà mateix el pont que a pocs metres comunica la carretera de Fàtima amb la zona esportiva i els centres educatius, i no me’n he pogut estar de pensar si feia cap falta la construcció de la passarel·la, tenint en compte que, com diuen, ha costat un milió d’euros pel cap baix i, a fi de comptes, estalvia poques passes al vianant.

O sigui que si no hi hagués estat la passarel·la, aquesta passejada l’hagués pogut fer pel pont de sempre, que tampoc és gaire vell. No sé si ho hagués fet. Ara com ara, em ve més de gust travessar pel pont penjat, on sols hi circulen vianants i bicicletes. L’altre, simplement, no és tan amable per al vianant, tot i que s’hi pot passar força bé. Qüestió de gustos, que no treu el fet que potser la despesa d’aquesta passarel·la s’hauria pogut estalviar. I he pensat que, a fi de comptes, també ens podíem estalviar l’ascensor imponent que comunica els parcs de Vallbona i de Valldaura. Poc més avall unes escales remodelades fa poc temps comuniquen els carrers de la Comarca i de Veciana, i per allà es pot accedir directament al barri de Fàtima. I les escales no s’espatllen tant sovint com l’ascensor. En aquest cas, la meva passejada potser hauria estat per les escales, i el parc de Vallbona me l’hauria perdut. Total, ja he dit que li manca manteniment, i també hi ha bancs per seure al parc de Valldaura.

Tot això és parlar per parlar, perquè a l’hora de passejar cadascú ho fa per on li ve de gust, i si un pont no hi és simplement vas per un altre costat. Allò que no hi ha estat mai, normalment, no es troba a faltar. I l’ascensor, quan no funciona, es fa notar i emprenya al personal.

Ja fa una colla d’anys que es va cobrir el torrent de Valldaura, en una obra que semblava faraònica però que va ser poc qüestionada, ja que comportava apropar a la ciutat una part d’ella tradicionalment aïllada. L’ordenació de l’espai resultant ha tardat en arribar, però finalment ha deixat de ser un descampat ple d’herbes per a convertir-se en un espai ciutadà. Tot això, és clar, també es podia estalviar, si es pensa que una carretera que comunica Fàtima amb la ciutat sempre hi ha estat i que de llocs per a passejar sempre n’hi ha hagut a la ciutat. No sé si, a aquestes alçades, algú es veuria en cor de tirar tot això enrere, encara que fos possible. Allò que semblava innecessari, que comportava una despesa que sempre és susceptible de ser utilitzada en tasques més urgents o necessàries, ara és imprescindible, forma part de la ciutat i probablement ho defensaríem amb ungles i dents si hom pretengués tornar-ho al seu estat original.

Ara que, si el torrent de Valldaura no hagués estat cobert, jo hauria pogut passejar per la Carretera de Fàtima, o potser m’hauria decantant per anar-me’n al Passeig, que aquest sí que sempre hi ha estat. I també m’ho hauria passat bé.

Un exercici mental per al que no tingui gaire feina. Quines obres de la ciutat hauríem pogut deixar de fer perquè no eren necessàries? La passarel·la de Fàtima, l’ascensor de Vallbona o el parc de Valldaura en són un exemple. També les escales del carrer Comarca (i parlo de fa més anys), perquè també es pot donar la volta per l’Avda. Balmes i el C. Gaudí. L’hospital, es clar, perquè ja en teníem un al Passeig, que encara hi és i no se sap ben bé per a que serveix actualment. Els jutjats, perquè sempre n’hi ha hagut a la ciutat i és dubtós que amb el nou edifici hagin guanyat en eficiència i eficàcia. La remodelació de l’Avda. Catalunya, coneguda des de sempre per la “carretera general”. La conversió de varis carrers en bulevards. Diuen els veïns que prefereixen voreres estretes a pagar-ne per noves unes de més amples. El barri de Sant Agustí, un barri que ha existit sempre. I la plaça de Cal Font, abans de ser-hi, ningú la trobava a faltar.

Posats a fer, si tiréssim enrere, hauríem pogut tornar a la infància, quan jugàvem al carrer perquè no estava asfaltat ni falta que li feia. Així passaven menys cotxes. Gaudiríem del pas dels trens pel Passeig i tornaríem a ser romàntics. Tots podríem ser més joves i la ciutat més vella. El que passa és que això no s’ho creu ningú. Volgut o no, el que tenim ens ho hem guanyat i forma part de nosaltres, i aquesta ciutat, per als que tenim una certa edat, ja no la coneix ni la mare que la va parir.

Igualada s’ha transformat al llarg dels anys, i en els darrers a un ritme creixent. Tot allò que va ser qüestionat ha estat acceptat. Agradi o no, és fruit d’un projecte a llarg termini, un projecte de ciutat. Com a projecte, ha estat qüestionat en totes i cascuna de les seves fases. Cada actuació puntual ha rebut les justes crítiques que mereix i també les injustes. I és que un projecte de ciutat no pot ser tant bo com per a que sigui unànimament acceptat. O sigui que si la passarel·la de Fàtima ha costat un dineral i hi ha qui ho considera fora de lloc, està bé que es digui.

Però el que està més bé és que es presenti un projecte alternatiu de ciutat. Que es digui què no agrada i què ho ha de substituir. Un projecte que consisteixi en quelcom més que “no fer” o “desfer”. Val la pena un projecte alternatiu a l’únic que fins ara hem tingut, el de l’Entesa. Serà així com veurem si aquesta ciutat podria ser millor o anem per bon camí. Veurem llavors si ens han enredat al llarg d’aquests anys, si la transformació de la ciutat hauria estat millor amb l’alternativa o, pel contrari, si la sensació que Igualada és molt més amable ara que fa uns anys és justificada. I estaria bé que aquest projecte el coneguéssim ara que s’apropen les eleccions. Si més no, ajudaria a triar el futur govern de la ciutat. Fet i dit, estaríem decidint com volem el futur d’Igualada. Si, pel contrari, no hi ha projecte alternatiu a l’actual, sols ens resta per decidir si el volem aturar o continuar. Escollir una opció de gestió municipal sense ambició ni plans de futur, gestionar el que tenim i anar tirant, que ja estem bé, o seguir transformant la ciutat de l’única forma que, ara per ara, ens ha estat presentada. Em sembla, doncs, que al marge que el ciutadà tindrà la darrera paraula, qui s’ha de definir, ara mateix, són les opcions polítiques que pretenen rellevar a l’actual govern de la ciutat.

Mentre passejo i espero aquesta alternativa, penso per on aniria si tots aquests canvis no haguessin tingut lloc. Llavors, segurament, em valdria allò de que com a casa no s’està enlloc.

Preguntes que faria als alcaldables

Falta poc menys d’un any per a les eleccions municipals i comencen les especulacions sobre candidats potencials a l’alcaldia d’Igualada, i amb elles una llarga campanya preelectoral. Com que no em sembla de rebut passar de tot per a després queixar-me, com que em sembla que tots els vots són decisius i el meu també ho serà, com que és una elecció de responsabilitat i si m’equivoco vull saber en què i perquè, m’ha semblat convenient preparar la feina i cercar un mètode de valoració de les diverses ofertes electorals que comencen a perfilar-se i que no tardaran en concretar-se.

A aquest efecte, per a simplificar, i perquè després un s’atabala amb tantes promeses genèriques, programes que no diuen res i crítiques a l’oponent, he decidit que jo mateix cercaré la forma de concretar les alternatives. Que tots vetllaran pel progrés d’aquesta ciutat, ja ho sé. Que tots posaran els interessos públics per davant dels polítics o personals, ja ho sé. O faré veure que m’ho crec. Però el que m’interessa són les diferències, així que penso que si sols votés jo, d’alguna manera hauria de poder triar amb un cert coneixement de causa, i què millor que pogués formular als candidats unes preguntes concretes per a que me les responguessin concretament, sense evasives ni tòpics ni ambigüitats.

O sigui que he fet una llista, no per a que l’ompli cap candidat. No espero, és clar, que es prestin a aquest joc. Ja ompliré jo mateix les caselles pertinents a partir del que vegi i escolti durant els mesos que manquen per a les eleccions, però en qualsevol cas he decidit que aquests, i d’altres que se’m puguin ocórrer al llarg del temps, seran els aspectes a avaluar per mi a l’hora de decidir el meu vot, i ho imagino com un qüestionari que els aspirants a un lloc de treball haguessin d’omplir per a sol·licitar una plaça concreta. Després sols em caldrà comparar-ho amb el que hauria respost jo mateix, i votar a aquell amb qui les respostes siguin més semblants, qualitativament i quantitativa:

a) Enumeri els dèficits que, al seu entendre, presenta la ciutat d’Igualada en els aspectes següents i/o en qualsevol altre que cregui convenient afegir (si és possible, per ordre de prioritats):

- Mobilitat
- Habitatge
- Seguretat
- Via pública (neteja, supressió de barreres arquitectòniques, etc)
- Equipaments (sanitaris, esportius, educatius, etc.)

b) Concreti, fins on sigui possible, les inversions d’obra pública que pretengui realitzar durant el seu mandat (transformació integral de carrers, construcció de nous equipaments, etc.).

c) Expliqui breument quins mecanismes de participació ciutadana pensa aplicar i en quins àmbits.

d) Expliqui breument quins criteris seguirà per a acceptar o desestimar les peticions que puguin presentar-se conjuntament per un nombre més o menys important de ciutadans (estrictament legals, en funció del nombre de persones que signen la sol·licitud, depèn del tema, depèn de les persones, en funció de l’oportunitat, ....., tots els criteris o varis d’ells, etc.). En el cas que pensi aplicar varis criteris, cal que els relacioni per ordre de prioritat.

e) Expliqui, per a cada àrea de govern, quans càrrecs de confiança creu que haurà de nomenar, i quines funcions tindran.

f) Digui quin grau de dedicació a les tasques de govern exigirà als membres del seu equip.

g) Digui si pensa endegar la descentralització dels serveis municipals o no ho considera necessari. En cas afirmatiu, quins serveis i com.

h) Expliqui les mesures que pensa adoptar per a facilitar l’accés telemàtic del ciutadà als serves municipals.

i) Creu que Igualada necessita un nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal?

En cas afirmatiu:

· El pensa tramitar durant el seu mandat?

· Cercarà el consens de totes les forces polítiques de l’Ajuntament, sacrificant si cal alguns aspectes del projecte de POUM per a assolir aquest consens?

· Consultarà sobre el projecte de POUM als sectors econòmics i socials d’Igualada, per tal d’obtenir-ne la seva opinió i suggeriments, i si escau procurarà adaptar el projecte a les necessitats evidenciades per la societat civil?

· Pot explicar els trets generals de la proposta de POUM que presentaria?

I per acabar,

j) Detalli de la forma més concreta possible els errors que creu que pot haver comès l’equip de govern anterior i que vostè no pensa repetir (en el cas que hagi comès errors, és clar)

k) En el cas que vostè perdi les eleccions, donaria suport al nou govern si aplicava les mateixes respostes que ara dóna per vàlides? De veritat?

Més sobre el contracte de l'ambulatori, o tot queda a casa

Per aquelles casualitats de la vida (suposant que creguem en les casualitats), s’ha fet públic l’informe de la Sindicatura de Comptes sobre la fiscalització del Consorci Sanitari de l’Anoia, pocs dies després que a aquest li fos adjudicat el contracte de gestió del nou ambulatori d’Igualada. Aquest informe constata la feblesa econòmic-financera de l’ens, assenyalant literalment:

“Una observació general referida al Consorci Sanitari de l’Anoia és la constatació de la feblesa economicofinancera de l’entitat que es mostra tant pels desequilibris patrimonials (com són els fons propis negatius per 10.522.703,79 € i el fons de maniobra negatiu de 22.643.989,55 €), els valors de les ràtios descriptives de la situació economicofinancera i el resultat de l’anàlisi de partides concretes del balanç– com, per exemple, en el fet que els deutes amb bona part dels proveïdors superin en més del 50% els imports facturats en l’exercici.

El Consorci i els ens consorciats haurien d’emprendre de forma immediata les mesures necessàries que permetessin el restabliment de l’equilibri patrimonial de l’entitat i que asseguressin la seva sostenibilitat econòmica. En aquest sentit és imprescindible efectuar un seguiment del compliment dels resultats de l’entitat que incorpori, òbviament, el compliment del Pla d’Empresa estipulat.”

Per al que hi entengui d’aquestes coses, és una lectura interessant la de tot l’informe. Els demès ens quedem amb l’idea que la sostenibilitat econòmica de l’entitat està en perill, segurament no greu, però en perill al cap i a la fi. El mateix informe esmenta un seguit de consideracions que permeten dubtar de la bona gestió econòmica i financera del Consorci. És possible que no n’hi hagi per tant. Segurament que els gestors del Consorci ho deuen veure així. Afirmo, a més, que si la Llei pot ser interpretada de la forma que s’ha fet a l’hora d’adjudicar el contracte de l’ambulatori al CSA, també es pot interpretrar de tal manera que l’informe del Síndic no tingui cap mena de relació amb el contracte de marres.

I posats a afirmar, transcric el que diu l’article 51.1 de la Llei 30/2007, de 30 d’octubre, de contractes del sector públic: Para celebrar contratos con el sector público los empresarios deberán acreditar estar en posesión de las condiciones mínimas de solvencia económica y financiera y profesional o técnica que se determinen por el órgano de contratación. Este requisito será sustituido por el de la clasificación, cuando ésta sea exigible conforme a lo dispuesto en esta Ley.

Per la seva banda, el plec de clàusules administratives particulars que regeix la contractació dels serveis sanitaris en aquest contracte, estableix al seu annex 5 el següent:

MITJANS D’ACREDITACIÓ DE SOLVÈNCIA ECONÒMICA I FINANCERA I TÈCNICA O PROFESSIONAL

1. Solvència econòmica i financera. S’haurà d’aportar la documentació suficient que acrediti aquesta solvència mitjançant la presentació, de com a mínim, dos dels següents mitjans:

a) Comptes anuals de l’entitat, dels dos darrers exercicis, o els seus extractes, auditat o signat pels administradors, del qual es desprengui que l’entitat presenta una situació d’equilibri financer.

b) Xifra de negocis globals dels tres darrers anys, que justifiqui un volum de negoci anual al voltant de l’import anual del contracte.

c) Informe d’entitats financeres on es declari que l’empresa gaudeix de la solvència financera necessària per prestar els serveis objecte del procediment de contractació al que concórrer.

Si, per raons justificades, un licitador no pot facilitar la documentació indicada en els punts anteriors, podrà acreditar la seva solvència econòmica i financera per qualsevol altra documentació considerada suficient per la Mesa de Contractació.

No dubto que el Consorci haurà aportat la documentació acreditativa, segons el plec, de la seva solvència econòmica i financera, a més de l’altra que se li demanava, si més no la xifra de negocis globals dels tres darrers anys i informe de les entitats financeres. És possible que també hagi aportat els comptes anuals des darrers dos exercicis, els quals no consten en l’informe del Síndic, que es refereix a l’exercici de 2007. O sigui que segurament haurà passat per una entitat perfectament solvent pel que fa a l’aspecte econòmic i financer. No parlo ja de la solvència tècnica, que no està en dubte.

Però en qualsevol cas, per aclarir conceptes i que després cadascú tregui les conclusions que pugui o vulgui:

a) Per part del CatSalut s’ha adjudicat el contracte de gestió de serveis sanitaris d’atenció primària en l’àmbit de l’Àrea Bàsica de Salut Igualada 2, al Consorci Sanitari de l’Anoia, un ens on el CatSalut té majoria absoluta en tots els àmbits de decisió i que compleix tots els requisits objectius per a ser considerat “mitjà propi” de l’administració, tret de figurar formalment amb aquesta consideració en els seus estatuts, un requisit aquest que “encara” no ha complert (no hi ha temps per tot)

b) El CatSalut ha considerat, com a administració contractant, que aquest “quasi mitjà propi” que és el Consorci Sanitari de l’Anoia, gaudeix de la solvència econòmica i financera suficient per a contractar, a més de la solvència tècnica. O sigui que el CatSalut s’ha autoproclamat solvent, per entendre’ns.

c) L’informe del Síndic de Comptes fa referència a l’exercici de 2007 i, per tant, com si no hi fos. A més, ha arribat tard.

Sols una darrera consideració. Serà per estalviar o per a que tot quedi a casa, o potser perquè el contracte no s’escapi completament de les mans de l’Ajuntament d’Igualada, però el CatSalut s’ha proposat no sortir a buscar fora el que pot trobar a casa seva. Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Llàstima d’allò dels principis de publicitat, concurrència i transparència, i llàstima de la pròpia legislació contractual, que sembla que faci nosa.

El contracte de gestió del nou ambulatori. Com són les coses i quin nom tenen

El Servei Català de la Salut (CatSalut) ha tret recentment a licitació el contracte de gestió de serveis sanitaris d’atenció primària en l’àmbit de l’Àrea Bàsica de Salut Igualada 2, és a dir, la gestió del nou ambulatori d’Igualada. A aquest procediment de licitació hi han concorregut el Consorci Sanitari de l’Anoia i l’empresa Equip d’Atenció Primària Igualada Nord SLP. En resolució del 12 d’abril de 2010, el contracte ha estat adjudicat provisionalment al Consorci esmentat, segons publica la web del CatSalut. No s’especifiquen en aquesta resolució els motius pels quals es fa aquesta adjudicació, que consten en una proposta no publicada, però que se suposa que ha estat posada a l’abast dels licitadors.

La polèmica ha saltat quan l’Equip al qual no ha estat adjudicat el contracte ha recorregut aquesta resolució, pel que sembla al·legant que el Consorci Sanitari de l’Anoia no podia ser admès a licitació per constituir un mitjà propi de la mateixa administració que licita el contracte. I he de reconèixer el meu interès en el tema després que l’amic Josep M. Torras ha denunciat repetidament la presumpta il·legalitat d’aquesta adjudicació en el seu bloc.

Seguint el fil de l’amic Torras, em permeto posar cullerada en aquest assumpte assenyalant els aspectes que, al meu entendre, em semblen rellevants d’aquesta qüestió. En primer lloc, he de dir clarament que desconec per complet les ofertes d’un i altre licitador, les quals, a més, probablement no estaria en condicions de jutjar. O sigui que no poso en dubte que l’oferta presentada pel Consorci Sanitari de l’Anoia sigui més adequada a les condicions del concurs que l’altra. Altra cosa és que, com es posa en qüestió, el Consorci Sanitari de l’Anoia pugui licitar o no.

En segon lloc, també he de dir que la polèmica entre gestió privada i gestió pública de la sanitat, en aquest cas, em sembla inútil i fora de lloc. Pretendre que l’adjudicació del contracte a l’Equip d’Atenció Primària Igualada Nord SLP és posar en mans privades la gestió d’un servei públic, és com dir que tots els serveis que l’administració gestiona indirectament a través de concessió administrativa han estat privatitzats.

Pel que fa a l’aspecte legal, i amb independència de la valoració que es pugui fer de les ofertes i dels ofertants, he de dir que les coses són el que són, amb independència de com es diguin, una qüestió aquesta que els tribunals han tingut ocasió d’afirmar repetidament en tota mena de litigis i que, probablement, també hauran de resoldre en aquest tema que ens ocupa. I si un consorci determinat és un mitjà propi d’una administració, ho és encara que no ho diguin els seus estatuts. En tot cas, el problema legal vindrà de la manca de suport estatutari en l’activitat real del consorci.

Veiem què en pensa de tot plegat la pròpia Generalitat. A la web del CatSalut hi podem trobar un document titulat Evolució del model de governança i gestió de les entitats participades pel Servei Català de la Salut. Es tracta d’un llibre editat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, en el que col·laboren varis especialistes. En un dels treballs que en formen part, titulat La organització institucional de la provisió de serveis sanitaris, signat per Olga Delpeix i Borrell, lletrada de la Divisió d’Assessoria Jurídica del Servei Català de la Salut, entre d’altres càrrecs, s’hi pot llegir textualment:

“El règim de les contractacions d’obres, serveis i subministraments que els consorcis duguin a terme amb tercers, actualment, resten subjectes a la Llei de contractes del sector públic (LCSP). Als efectes d’aquesta llei, els consorcis tenen la condició de poder adjudicador de l’Administració i, per tant, se’ls aplica la referida norma de manera àmplia. Inicialment, però, els consorcis contractaven com qualsevol subjecte privat, amb l’única excepció que els resultaven d’aplicació les regles de la publicitat i la concurrència.

La compra de serveis que l’Administració titular efectua als consorcis s’articula mitjançant un conveni exclòs de la LCSP, per tal com es tracta d’un encàrrec de gestió que deriva de l’habilitació continguda a la Llei general de sanitat i pel fet que els consorcis en què participa l’SCS tenen la condició de mitjà propi i servei tècnic en allò que afecti els esmentats encàrrecs com a negocis exclosos de la referida llei.”

O sigui que, d’acord amb això, els consorcis de que parlem estan subjectes a la Llei de contractes del sector públic quan adjudiquen (tenen la condició de “poder adjudicador de l’Administració”), i alhora tenen la condició de mitjà propi i servei tècnic de l’administració titular (el CatSalut) pel que fa als encàrrecs de gestió que aquesta els faci.

Al marge, doncs, de la interpretació estricta de la Llei, no és estranya al CatSalut la utilització dels consorcis com a mitjans propis. De fet, en el treball citat es fa un tractament dels consorcis exclusivament com a mitjans propis, potser perquè en el fons, no fan altra cosa que complir les finalitats de l’administració titular (CatSalut) amb un grau de dependència absolut.

També resulta interessant llegir l’Informe de la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat de Catalunya 9/2009, de 3 de juliol, “Abast de l'article 8.2 de la Llei 30/2007, de 30 d'octubre, de contractes del sector públic, consideració dels consorcis com a mitjans propis o serveis tècnics i nivell de subjecció dels consorcis a la Llei 30/2007, de 30 d'octubre”, que l’amic Josep M. Torras esmenta en el seu bloc i que es pot trobar en aquest enllaç.

Extrec varis fragments de l’informe:

“Sobre la qüestió dels mitjans propis, amb caràcter general s’ha pronunciat també anteriorment aquesta Junta Consultiva de Contractació Administrativa, per exemple, en l’Informe 1/2006, de 9 de febrer, relatiu al règim jurídic de les relacions oneroses entre l’Administració de la Generalitat de Catalunya i altres entitats del sector públic, en el qual es van analitzar, entre d’altres temes, les relacions entre l’Administració de la Generalitat de Catalunya amb el seu sector públic.

En aquell Informe, i sobre la base de la jurisprudència del TJCE existent fins a aquella data, s’esmentaven tres factors que calia tenir en compte a l’hora de considerar si un determinat ens, organisme o entitat té la condició de mitjà propi o servei tècnic d’un altre subjecte del sector públic. Aquests tres aspectes, que permetien en conseqüència, articular les corresponents relacions jurídiques sense necessitat de formalitzar els corresponents contractes, són els següents:

a) Si es tracta d’una empresa sobre la qual l’Administració de la Generalitat exerceix un control anàleg al que exerceix sobre els seus propis serveis.
b) Si es tracta d’una empresa que fa la part essencial de l’activitat per a l’Administració de la Generalitat.
c) Si es tracta d’una empresa en què no hi ha participació privada, encara que minoritària, en el seu capital.

A continuació s’assenyalava que, com a norma general, només quan les dues primeres qüestions es responen positivament i la darrera negativament es pot afirmar que la relació entre l’Administració de la Generalitat i el seu sector públic està exclosa de l’àmbit d’aplicació de la normativa de contractes.”

...........

“Específicament, pel que fa a l’existència d’un control anàleg a aquell que exerceix sobre els seus propis serveis, s’ha considerat que aquest efectivament existeix quan el control que s’exerceix és equivalent a aquell que té sobre els seus propis serveis, és a dir, aquells serveis que no estan jurídicament diferenciats de l’Administració matriu, o bé quan l’Administració té una capacitat d’influència en les decisions de l’ens instrumental que, almenys potencialment, tenen caràcter determinant en la presa de les seves decisions més transcendentals, això és, en la determinació dels objectius estratègics i les decisions més importants de la seva gestió.”

...........

“Pel que fa al segon dels requisits esmentats, això és, que l’ens instrumental realitzi la part essencial de l’activitat per a l’Administració matriu, el TJCE s’ha pronunciat, entre altres, en la sentència d’11 de maig de 2006 (assumpte C-340/04, Carbotermo), en la qual afirma que es pot considerar que una empresa fa la part essencial de la seva activitat amb l’ens que la controla quan l’activitat d’aquesta empresa està destinada, principalment, a aquest ens, de manera que la resta de la seva activitat té un caràcter merament marginal.”

...........

“Els arguments anteriorment exposats es podrien considerar d’aplicació també al supòsit objecte d’aquest informe, de manera que no desvirtuaria la qualificació de mitjà propi la participació en un consorci de fundacions integrades en el sector públic. Addicionalment, en el cas de participació en un consorci de fundacions o d’entitats sense ànim de lucre no integrades en el sector públic que no tinguin forma societària, i si es té en compte que aquestes entitats no obeeixen a consideracions característiques dels interessos privats i que, amb caràcter general, persegueixen objectius d’interès públic, també podria considerar-se que no desvirtuen la qualificació de mitjà propi quan la seva participació sigui minoritària i tinguin un objectiu d’interès públic coincident amb els que s’ha atribuït al consorci.”

Si la cosa acabés aquí, jo no tindria cap dubte que el Consorci Sanitari de l’Anoia té la condició de mitjà propi del CatSalut, i com a tal no podria licitar en el procediment convocat per a l’adjudicació del contracte de gestió de serveis sanitaris d’atenció primària en l’àmbit de l’Àrea Bàsica de Salut Igualada 2. Precisament, per les tres raons esmentades a l’informe de la Junta Consultiva de Contractació Administrativa:

a) L’Administració de la Generalitat, el CatSalut, té una capacitat d’influència en les decisions de l’ens instrumental que, almenys potencialment, tenen caràcter determinant en la presa de les seves decisions més transcendentals, això és, en la determinació dels objectius estratègics i les decisions més importants de la seva gestió. En virtut dels seus estatuts, el CatSalut tindrà sempre majoria absoluta en els òrgans de decisió del Consorci Sanitari de l’Anoia.

b) L’activitat del Consorci està destinada principalment, gosaria dir que exclusivament, a l’ens que el controla, o sigui al CatSalut. No sols és coneguda l’activitat del Consorci com a prestador de serveis sanitaris per compte del Departament de Salut, sinó que queda prou clar en les finalitats específiques que assenyala l’article 2 dels seus estatuts.

c) No hi ha participació privada en el seu capital. Cal recordar que hi participen el Servei Català de la Salut, l’Ajuntament d’Igualada i el Consell Comarcal de l’Anoia, segons es desprèn dels estatuts.

Dit tot això, és hora de fer esment de l’article 24.6 de la Llei 30/2007, de 30 d’octubre, de contractes del sector públic, que serveix al Consorci Sanitari de l’Anoia per a afirmar que no són un mitjà propi de l’administració. El seu darrer paràgraf diu literalment el següent:

“La condición de medio propio y servicio técnico de las entidades que cumplan los criterios mencionados en este apartado deberá reconocerse expresamente por la norma que las cree o por sus estatutos, que deberán determinar las entidades respecto de las cuales tienen esta condición y precisar el régimen de las encomiendas que se les puedan conferir o las condiciones en que podrán adjudicárseles contratos, y determinará para ellas la imposibilidad de participar en licitaciones públicas convocadas por los poderes adjudicadores de los que sean medios propios, sin perjuicio de que, cuando no concurra ningún licitador, pueda encargárseles la ejecución de la prestación objeto de las mismas.”

Atenent a la literalitat d’aquest precepte, és evident que els Estatuts del Consorci no diuen expressament que es tracti d’un mitjà propi, i en aquest sentit fa bé el Consorci d’agafar-s’hi com a un clau roent, perquè és l’únic que el salva. És a dir, que tenim un Consorci que té totes les característiques d’un mitjà propi de l’Administració, però que no ho ha reconegut en els seus Estatuts. Caldria considerar si l’article 24.6 de la Llei de contractes s’ha de prendre com una obligació de fer constar en els estatuts la condició de mitjà propi quan en concorren les circumstàncies, o si s’ha d’entendre que sols se’l pot considerar com a tal si ho diuen expressament els estatuts. Hi hauria molt a dir, però jo no m’atreviria a defensar davant un tribunal aquesta darrera posició, ja que en molts altres assumptes la jurisprudència sempre a vingut a dir que les coses són el que són, encara que se les vulgui anomenar diferent.

No seré jo qui titlli d’il·legal la participació del Consorci en el procediment de licitació, perquè això ja ho ventilarà la jurisdicció contenciós administrativa si alguna de les parts decideix recórrer la decisió del CatSalut, que segons afirma la gerència del Consorci ja està presa al seu favor. El que sí que diré és el següent:

1.- Que al meu entendre, convingui o no, el Consorci Sanitari de l’Anoia actua a tots els efectes com a mitjà propi de l’administració, o sigui del CatSalut.

2.- Que el CatSalut ha adjudicat provisionalment el contracte de gestió de serveis sanitaris d’atenció primària en l’àmbit de l’Àrea Bàsica de Salut Igualada 2, a un consorci que reuneix totes les característiques de mitjà propi de l’administració, és a dir, que se l’ha adjudicat a ell mateix.

El que no diré és que això sigui il·legal, a tenor de la interpretació literal però interessada de l’article 24.6 de la Llei de contractes del sector públic, però sí que em permeto transcriure l’article 6.4 del Codi Civil, per a que el lector jutgi si ve al cas:

“Los actos realizados al amparo del texto de una norma que persigan un resultado prohibido por el ordenamiento jurídico, o contrario a él, se considerarán ejecutados en fraude de ley y no impedirán la debida aplicación de la norma que se hubiere tratado de eludir.”