Som com som

Yo soy yo y mi circunstancia, deia el gran Ortega i Gasset, trencant l’antiga norma de la lògica retòrica, de no incloure el terme definit en la definició. És com ampliar l’àmbit de la nostra personalitat més enllà de l’espai físic del nostre cos per abastar l’entorn circumstancial que ens envolta. Som com som, però som així perquè així ens han fet. No és que no siguem lliures de ser i de canviar, és que, simplement, no estem sols i el demès ens influeix, cap un costat o cap a l’altre, amunt o avall, endins o enfora, a favor o en contra, i no pas a tots igual.

Per això, pel demès, també perquè som com som però especialment pel demès, som de dretes o d’esquerres, optimistes o pessimistes, ens agrada el peix o preferim la carn, preguem a Déu o no hi creiem, som agradables o antipàtics, ens conformen o protestem.

Yo soy rebelde porque el mundo me ha hecho así, cantava la Jeanette fa anys. Els homes i les dones protesten i es rebel·len perquè no estan d’acord amb el que els envolta, i els poders es resisteixen perquè ja els agrada el statu quo. Tot això és prou sabut i sona a moralina molt vista, però és important que, de tan conegut, no ho perdem de vista a l’hora de valorar les opinions i actituds alienes. No es tracta d’acceptar, sinó de comprendre.

No acceptaré mai, per exemple, que la pena de mort sigui una opció vàlida per a fer justícia, però comprendré a qui la defensi, en funció de les seves circumstàncies. No accepto la guerra, però comprenc en quines circumstàncies s’esdevé. No votaré a tal partit, però comprenc que hi ha qui ho farà. No m’agrada gens el bacallà, però entenc que algú el troba bo. Podria seguir ad infinitum, però ja m’enteneu, encara que, potser, no ho accepteu.

Tenint això clar, les actituds enfrontades haurien de ser molt més tranquil·les, en tots els ordres, i especialment en el polític. Asserenar el debat, vet aquí. I no es tracta tampoc del “pobret, deixem-lo tranquil perquè és així i no s’hi pot fer res”. No, del que es tracta és de debatre en igualtat de condicions i de respecte. L’opció del rival no em sembla bona, però l’he de respectar i tenir clar que la meva no és bona per ell.

Jugant a bons i dolents, perdem tots. Això ja ho hauríem d’haver après de les pel·lícules del farwest, les de la darrera fornada, que no les de John Wayne. A vegades tinc la impressió que, de fet, la majoria de polítics honrats (i ho són la majoria), saben això prou bé, i precisament per aquest motiu són capaços de donar, quan volen, autèntics espectacles de cortesia parlamentària. D’altres vegades val més no parlar-ne, però a nivell de carrer sovint l’enfrontament és més cru, no pas entre la majoria silenciosa, sinó entre la minoria inquieta políticament, la que s’interessa per les coses del govern i per les del seu barri. Massa sovint, el primer retret en una polèmica és sobre l’orientació política de l’oponent. "Tu dels ser del PSC", o "tu deus ser de CIU", o del que sigui, i tornem amb els bons i els dolents, un joc perillós i incòmode, que allà on es generalitza no porta a res de bo.

Repeteixo, com Ortega y Gasset, que jo sóc jo i la meva circumstància, i tu ets tu i la teva. Enfrontar persones és fàcil, però encarar circumstàncies no té sentit, així que més val tirar pel dret i veure que hi ha de comú en les nostres circumstàncies respectives. En aquest espai compartit sempre hi ha, sense excepció, la solució.