L'esclau que reclamà la seva llibertat

“Proclamem com evidents per sí mateixes aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que tots són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat...”

Aquestes paraules es poden trobar al preàmbul de la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica, proclamada el 4 de juliol de 1776, que 56 homes justos, representants dels nous estats, van signar amb la voluntat d’instituir al nord d’Amèrica una nació d’homes lliures.

Després vindria la guerra amb la metròpoli i finalment la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, adoptada el 1787 per la Convenció de Filadèlfia. És la constitució federal més antiga actualment en vigor, i ha estat un punt de referència per a les constitucions que han vingut després. En certa manera, va esdevenir en un tret de sortida per a moviments polítics de tot l’occident que cercaven l’establiment d’un nou règim de llibertats.

“Nosaltres, el Poble dels Estats Units, a fi de formar una Unió més perfecta, establir la Justícia, afirmar la tranquil·litat interior, proveir la Defensa comuna, promoure el benestar general i assegurar per a nosaltres mateixos i per als nostres descendents els beneficis de la Llibertat, establim i sancionem aquesta Constitució per als Estats Units d’Amèrica.”

Dred Scott va tenir, de ben segur, l’oportunitat de llegir aquestes paraules i la gosadia de creure que la llibertat era un dret al seu abast. No és que hi hagués motiu per a dubtar de la paraula d’aquells homes justos que proclamaren als quatre vents la llibertat dels homes i els drets dels ciutadans. Entre ells hi havia personatges de prestigi intel·lectual i moral reconegut, com en Benjamin Flankin i Thomas Jefferson. Dred Scott sabia llegir i escriure, uns coneixements que generalment no eren a l’abast de les persones com ell. Creia, a més, en la justícia, a través de la qual aconseguiria els seus drets. Però en Dred Scott tenia un problema per a accedir a la justícia i a la llibertat: era negre i era esclau.

Dred Scott va néixer fill d’esclaus i per tant esclau de naixement, probablement el 1795, no gaire més tard de la proclamació de la Constitució dels Estats Units, en un ranxo de Virgínia propietat del Sr. Peter Blow, un amo que pel que sembla era bastant considerat amb els seus esclaus. Quan en Blow va morir, Scott va ser venut pels seus fills per 500 dòlars a un cirurgià militar de Missouri, el doctor John Emerson, que per raó de la feina viatjava molt. El seu esclau viatjava també amb ell, i fou així com Scott va anar a parar, seguit al seu amo, a Illinois i posteriorment a Wisconsin, estats del nord que no eren esclavistes. L’Emerson i el seu esclau van passar en els estats del nord quatre anys, i posteriorment van retornar a Missouri, on el 1843 el doctor va morir, deixant el seus esclaus en herència a la seva vídua. És a dir, que Scott va viure com esclau durant quatre anys en un territori on l’esclavitud no era legal.

L’abril de 1846 Dred Scott va interposar una demanda contra la vídua Emerson, reclamant la seva llibertat, al·legant que a l’haver residit en un territori on la institució de l’esclavitud no era legal, havia esdevingut lliure de forma automàtica. Un es pot preguntar com és que un negre esclau tingués la iniciativa d’emprendre una acció judicial contra el seu amo, no ja per les dificultats legals que això comportava, sinó perquè les condicions en que vivien les persones de color en els estats esclavistes no afavorien precisament que poguessin exercir lliurement aquestes accions. Hem de suposar que la vídua Emerson no devia ser la típica propietària d’esclaus de les plantacions de cotó que hom acostuma a veure a les pel·lícules, i que no devia donar-los un tracte cruel. En algun moment Dred Scott, a més, va aprendre a llegir i escriure, i a pensar en la Constitució i en la Declaració d’Independència com a quelcom que l’afectava. D’alguna manera, Dred Scott va pensar que ell també era ciutadà dels Estats Units d’Amèrica, o que ho podia ser.

D’altra banda, sembla que en això el van ajudar els fills del seu primer amo, els mateixos que l’havien venut per 500 dòlars, els quals van contactar amb una firma d’advocats disposada a tirar endavant una causa perduda com aquesta. No se sap si els advocats van cobrar, i si ho van fer, qui els va pagar, però el cas de Dred Scott va arribar a judici, on sembla que en primera instància va guanyar, aplicant el tribunal el principi “una vegada lliure, sempre lliure”, però la vídua va recórrer a la Cort Suprema de Missouri, que va fallar al seu favor anul·lant la primera sentència.

El tema es va allargar durant anys i va arribar al Tribunal Suprem el 1856. S’ha de dir que eren temps convulsos a la política nord-americana. La qüestió de l’esclavitud era un tema candent i polèmic, en el que el delicat equilibri entre el sud rural i esclavista i el nord industrial i anti-esclavista es posava a prova cada vegada que nous territoris s’incorporaven a la Unió.

El Tribunal Suprem estava presidit pel jutge Roger B. Taney, fervent esclavista, a l’igual que la majoria de magistrats que en formaven part, quasi tots originaris d’estats del sud. D’altra banda, era any d’eleccions, i abans que el Tribunal Suprem dictés sentència, James Buchanan, candidat demòcrata, va assumir el càrrec de President dels Estats Units. No era un President obertament esclavista ni el contrari. De fet, Buchanan cercava els menys problemes possibles, i aspirava a que el Tribunal Suprem dictés una sentència prou definitiva, la que fos, com per a que permetés pacificar el tema de l’esclavitud i que no se’n parlés més.

Així li va demanar al jutge Taney, i aquest va recollir l’encàrrec fidelment. El 6 de març de 1857 el Tribunal Suprem va dictar sentència en el cas Scott vs. Sandford (Sanford era el cognom que la vídua va adoptar del seu segon marit). Sembla que al principi el Tribunal s’inclinava per a desestimar la demanda basant-se en el fet que Dred Scott no era ni podia ser ciutadà dels Estats Units, però el jutge James M. Wayne, originari dels estats del sud i fervent esclavista, va aconseguir que la sentència anés molt més enllà del que s’esperava. Wayne ja havia dictat sentència, en els seus temps de jutge local a Geòrgia, contra l’establiment d’una escola per a negres, ja que aquests no tenien dret a l’educació sufragada amb fons públics.

Per a resumir-ho, el Tribunal va considerar que Dred Scott no era ciutadà dels Estats Units d’Amèrica ni podia ser-ho, perquè allà on la Constitució i la Declaració d’Independència parlaven dels ciutadans i la llibertat, no es referien als negres, tant si eren esclaus com si eren lliures, doncs entenien que les persones que van redactar la Constitució i la Declaració d’Independència eren propietàries d’esclaus i acceptaven l’esclavitud com un dret dels americans. És el que ara en diem l’esperit de la Llei. Els màxim magistrats dels Estats Units van entendre que l’esperit de la Constitució no emparava als negres, perquè si els seus redactors no consideraven ciutadans ni dignes de drets als seus esclaus, la suprema Llei no podia ser interpretada d’altra manera.

Amb aquest raonament, Dred Scott no podia ser considerat ciutadà dels Estats Units i no tenia dret a emprendre cap acció judicial. Reprodueixo uns extractes de la sentència prou il·lustradors:

“La qüestió és molt senzilla, ¿pot un negre, els avantpassats del qual varen arribar a aquest país per a ser venuts com esclaus, convertir-se en un membre de ple dret de la comunitat política creada per la nostra Constitució i, per tant, gaudir de tots els drets, llibertats i immunitats que aquesta garanteix?”

“...La qüestió és si la persona ara recurrent forma part d’aquest poble i si és cotitular de la sobirania. Creiem que no. Aquest tipus de persones no estan incloses, i no estava previst que hi fossin, en el concepte constitucional de ciutadans i, per tant, no poden vàlidament reclamar cap dels drets, llibertats i immunitats que la Constitució garanteix als ciutadans dels Estats Units. Al contrari, en el moment constituent eren considerats una raça subordinada i inferior, sota l’autoritat de la raça dominant i, en llibertat o en esclavitud, continuen sotmesos a ella, i no tenien més drets que els que les autoritats volguessin atorgar-los.”

“... A judici del Tribunal, el dret, la història i el llenguatge emprats en la Declaració d’Independència posen de manifest que en aquell moment fundacional no estaven incloses en l’àmbit d’aplicació de tan memorable text les persones que havien estat importades com esclaus, ni els seus descendents, ja assoleixin la llibertat o continuïn com esclaus, ni se’ls reconeixia com a part de la comunitat política.”

Si en el moment de redactar la Constitució els negres eren considerats una raça subordinada i inferior, sota l’autoritat de la raça dominant –la blanca-, ho havien de ser considerats per sempre mentre no es modifiqués la Constitució, fins i tot si deixaven de ser esclaus. Va caldre una guerra per a que fos introduïda una esmena a la Constitució que prohibís l’esclavitud de forma expressa. Fixis el lector que les constitucions modernes no prohibeixen l’esclavitud expressament, ja que totes elles reconeixen el dret sagrat a la llibertat i s’entén que una cosa porta l’altra. Els americans, pel que sembla, havien de ser més explícits.

L’altra qüestió en la que els jutges van voler entrar, sense necessitat, és en la qüestió de si un esclau podia obtenir la llibertat pel fet de residir en un territori no esclavista. El Tribunal Suprem va establir que el govern federal no podia prohibir l’esclavitud enlloc, ja que el dret a la propietat privada és sagrat i els esclaus, al cap i a la fi, eren possessions. Així, un ciutadà nord-americà no podia perdre la seva propietat sobre un esclau pel sol fet que es trobés en territori no esclavista, ja que seria tant com arrabassar-li una cosa, una bé material que li pertany. Això és el que diu la sentència al respecte:

“...Si la Constitució reconeix el dret de propietat sobre els esclaus, i no estableix cap distinció entre aquest dret i altres béns dels que siguin propietaris els ciutadans, cap òrgan que actuï sota l’autoritat dels Estats Units, ja sigui en la vessant legislativa, executiva o judicial, pot establir aquesta distinció o negar-li al propietari d’esclaus les garanties que la Constitució estableix per a protegir la propietat privada en front d’intervencions del govern.”

“...El dret de propietat sobre els esclaus està clara i expressament afirmat en la Constitució.”

Així, d’una tacada, el Tribunal Suprem autoritzava l’esclavitud en tot el territori nord-americà, fins i tot en els estats que es declaraven no esclavistes.

Dred Scott es va convertir, doncs, en el primer i últim esclau que va gosar lluitar als tribunals per la seva llibertat. Als darrers anys de la seva vida va ser finalment alliberat per la seva propietària, i va acabar servint com a maleter en un hotel.

L’esclavitud acabaria desapareixent de l’ordenament jurídic dels Estats Units, mentre que els negres van haver de lluitar encara durant molt temps per a assolir les mateixes cotes de llibertat real que els blancs. El xocant, el que fascina d’aquest cas, és com un text que parla clarament de llibertat i d’igualtat entre tots els homes, pot ser interpretat sense cap vergonya com a fonament de l’esclavitud. No ens hauria d’estranyar, veient com s’interpreten la Bíblia, el Coran o el Talmud, com es justifica la mort amb paraules escrites en son de pau, com es santifiquen les guerres o com es coarten les llibertats amb lleis i constitucions que, precisament, propugnen la llibertat. Deu ser, doncs, que el Tribunal Suprem dels Estats Units, al dictar la seva sentència racista en el cas de Dred Scott, tenia part de raó al considerar que, al cap i a la fi, diguin el que diguin les lleis, aquestes valen el que els homes volen que valguin.

L'astròleg, el clergue i el bon mentider

El 30 de març de 1708 es va posar en circulació per Londres un pamflet anònim anunciant la mort, el dia abans, de John Partridge (1644-1714), astròleg reputat, famós pel seu almanac Merlinus Almanac en el que, any rere any, formulava prediccions que es tenien per certes i que, a més, gaudia del prestigi de passar per ser l’astròleg de la casa reial. De bon matí, abans i tot que l’interessat tingués notícia de la seva pròpia mort, empleats de diverses funeràries de Londres es presentaren a casa del finat per a oferir el seus serveis en aquells moments tant dolorosos, i començaren a arribar a la família missatges de condol d’amics i coneguts. L’1 d’abril és el Dia dels Innocents a Anglaterra, i com aquí, llavors i ara és costum de gastar bromes al personal, tot i que el que no és normal és que la broma comenci el dia abans. John Partridge s’ho prengué amb una certa paciència, pensant que la cosa no aniria més enllà i no tindria conseqüències, però l’endemà, i l’altre, i l’altre, la notícia de la seva mort no feia més que córrer. Els diaris publicaven esqueles i extenses necrològiques que en feien l’elogi pòstum.

Com que això ja passava de taca d’oli, va escriure alguns desmentits que va enviar als diaris de Londres. Alguns no el van publicar, d’altres ho van fer sense donar-hi crèdit, i els que se’l van creure, pel que sembla, no van semblar convincents per al gran públic. I així va ser com, en poc temps, en John Partridge, astròleg famós i reconegut, va deixar de ser invitat als salons i les festes de la capital i va deixar de rebre encàrrecs per a redactar horòscops, dibuixar cartes astrals, publicar almanacs i fer prediccions per encàrrec als nobles i als rics d’Anglaterra. En uns mesos, John Partridge va passar a l’oblit més absolut i a patir seriosos problemes econòmics. Mai se’n va refer. El 1714 va morir de veritat sense recobrar el seu prestigi. I mira que l’home s’esforçà força temps en insistir que era viu, però no valgueren de res els seus comunicats continus, la seva presència en diaris i en llocs públics. Com més insistia, més comentaristes apareixien que donaven Partridge per mort i denunciaven la manipulació de la seva obra per qui pretenia suplantar-lo. D’altres en feien broma i li demanaven que no s’entestés en afirmar que era viu, ja que era prou evident que era mort i ben mort. El 1709 encara es va publicar un altre pamflet, aquest signat per un tal Isaac Bickerstaff, en el que suposadament es demostrava la mort de l’astròleg, al·legant, entre d’altres motius, que cap persona viva podria haver escrit la “porqueria” que suposadament havia escrit qui es feia passar per John Partridge.

Tot plegat, però, no era fruit d’un malentès ni d’una broma puntual. Tot havia començat uns mesos abans de la suposada mort de Partridge, quan el mateix Isaac Bickerstaff, que hem esmentat, presentant-se com a astròleg, va publicar a Londres un almanac en el que feia la següent predicció per a l’any 1708 que era a punt de començar:

“…jo, Isaac Bickerstaff, pronostico solemnement que aquest vulgar escriptor d’almanacs anomenat Partridge, les prediccions del qual són sempre vagues, imprecises y errònies, morirà exactament el 29 de Març, cap a les 11 de la nit, de febres altes… pel que li recomano que posi els seus assumptes en ordre ”.

No està clar que en John Partridge fes massa cas d’aquesta predicció, però a jutjar pel que va passar després, la profecia de Bickerstaff degué tenir un cert predicament, i el públic en general va veure la mort anunciada de Partridge com un fet lògic que ja havia estat predit. Sens dubte aquesta predicció ajudà a fer més creïble la mort de l’astròleg.

No era, certament, una simple broma de mal gust, sinó tota una maquinació tramada per en Jonathan Swift (1667-1745), clergue i escriptor irlandès, establert en aquells temps a Londres, al que coneixem principalment pels Viatges de Gulliver. Swift ha passat a la història per la seva obra literària, carregada d’un sentit crític punyent i àcid envers les institucions de la seva època. Les reves relacions amb la política anglesa, marcada per les fortes friccions entre els partits whig i tory, les pugnes dinàstiques i la tensió entre catòlics i anglicans, sempre van ser tortuoses i el portaren a èpoques de prosperitat i d’altres de retir i decadència. Però, abans que res, era un home amb mala baba, de mal geni, i si algú se li posava de través no tardava en sentir els efectes de la seva fúria.

John Partridge es va referir, en el seu almanac per a 1708, a l’església d’Anglaterra de forma sarcàstica, com a l’església infalible, cosa que no va agradar gens a Jonathan Swift, que ja li tenia jurada per la poca credibilitat que donava a l’astrologia en general i per la mala consideració en que tenia a mags i endevinadors, als quals considerava poc més que farsants i vividors. Així que, utilitzant el pseudònim d’Isaac Bickerstaff, Swift va publicar el seu propi almanac per a 1708, en el que predeia la mort de Partridge. No sé si el creador de Liliput i Gulliver va pensar mai que la seva maniobra tindria un èxit tan aclaparador, tenint en compte que Bickerstaff era un absolut desconegut per la societat londinenca. Segurament es va beneficiar del que, llavors com ara, constitueix una característica de les societats avançades: la voluntat del públic de creure cegament.

La seva pròpia trajectòria pública i potser l’incident amb Partridge, van fer de Jonathan Swift un autèntic expert en la hipocresia, la manipulació i la mentida política, no perquè ell fos hipòcrita, manipulador i mentider, que també, sinó perquè va entendre força bé com funciona el mecanisme de controlar al personal i la voluntat pública des del poder. El 1773 es va publicar a Amsterdam un pamflet amb la seva firma, titulat L’art de la mentida política. Ni Maquiavelo ho hauria fet millor, sols que el que en el pensador florentí eren consells al governant, en el clergue irlandès era un fred retrat dels mecanismes dels poderosos per a fer-se amb la voluntat dels súbdits. Es tracta de poc més que un opuscle, en el que l’autor anuncia la pròxima publicació d’un tractat sobre aquesta matèria, invitant al lector a subscriure’s per a finançar-la. El tractat no s’arribà a publicar mai i, pel que fa al pamflet, alguns l’atribueixen a un altre autor, John Arbuthnot, que també va escriure sobre aquest tema.

De forma irònica, Swift arriba a la conclusió que el poble ha de ser enganyat per al seu propi bé, i que correspon als polítics fabricar aquests enganys saludables. No dubta que el poble creurà cegament qualsevol mentida que resulti complaent (i morbosa, afegiríem actualment). En contrapartida, el poble té dret a gaudir de la mentida i a exercir-la de forma activa. A enganyar i a deixar-se enganyar. I el poder de la mentida es demostra amb la rapidesa en que s’estén i la dificultat en rebatre-la. John Partridge ho va poder comprovar lluitant inútilment contra el rumor de la seva mort. Escriu Jonathan Swift:

“A l’igual que el més vil dels escriptors té els seus lectors, el més gran mentider té els seus crèduls, i acostuma a passar que si una mentida perdura una hora, ja ha aconseguit el seu propòsit, encara que no sobrevisqui. La falsedat vola, mentre la veritat s’arrossega al seu darrera, de forma que quan els homes es desenganyen, ho fan un quart d’hora més tard.”

I és així fins i tot a l’actualitat. A l’era de les xarxes socials, d’internet, del correu electrònic i de la informació a l’instant, una bola s’estén pel món sense aturador, nascuda d’un correu electrònic anònim que circula per la xarxa sense control, enviat i reenviat incessantment pels seus destinataris. Ara, com al segle XVIII, desfer una mentida acceptada globalment és difícil, sinó impossible. De fet, l’única forma més o menys eficaç de combatre una mentida és amb una altra mentida. Jonathan Swift va combatre la mentida que, al seu entendre, suposava l’art dels astròlegs, amb una altra mentida. Al final acabaria escrivint un tractat sobre mentides que ara s’atribueix a un altre autor, en el que anunciava la publicació d’un llibre que mai sortiria a la llum. Mentides i més mentides. I d’en John Partridge, pel que sembla, a la casa reial no en sabien res. Ni tan sols el coneixien.

Pau Duran, pagès, arcabussat i pistolejat

La vigília de Tots Sants de l’any 1659 el capità de l’exèrcit espanyol Rafel Puig es presentà, acompanyat d’un escamot, al batlle de Santa Maria de Miralles i li reclamà l’entrega de Pau Duran, pagès de la Llacuna, manifestant que havia de ser pres per ordre del Virrei i Capità General de Catalunya Don Francisco de Orozco, Marquès d’Olías i Mortara. En Rafel Puig era, probablement, un home temut per la seva tendència a actuar amb total menyspreu de la vida humana i de la llibertat i els béns dels catalans.

En aquella època les pràctiques intimidatòries i abusives de l’exèrcit espanyol eren freqüents al territori català. No feia massa que havia acabat la Guerra dels Segadors, amb la capitulació de 1652, i la monarquia castellana reforçava la seva presència i control a les terres del Principat, imposant guarnicions militars permanents i posant en qüestió dia sí dia també la integritat i l’efectivitat de les institucions catalanes. Un estat de tensió que esclataria mig segle després amb la Guerra de Successió.

Desconeixem per complet el motiu pel qual en Pau Duran, pagès de la Llacuna, havia de ser pres. Suposadament, existirien càrrecs en contra seu, i si eren els militars qui se’n feien càrrec, tindria quelcom que veure amb qüestions d’ordre públic. Potser no era una qüestió política, potser el Pau Duran era un simple lladregot o un bandoler dels que campaven en aquella època pel Principat. O potser era un home innocent que s’havia travessat en el camí d’un militar de males puces. Coneixem aquest episodi perquè en fan menció els Dietaris de la Generalitat de Catalunya, una col·lecció de documents recollits en 109 volums, a més de quaranta esborranys, que abracen de 1611 a 1713, dipositats actualment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Aquests documents contenen una crònica diària de tot l’important que s’esdevenia a la Casa de la Diputació del General (la Generalitat) o bé que estava relacionat amb la institució. És, doncs, un document interessantíssim. Conté actes, correspondència, simples notícies, anotacions curtes de fets poc importants o la crònica solemne de fets rellevants. I si els dietaris parlen d’en Pau Duran i el capità Rafel Puig, és per una qüestió de competències. Indirectament, relaten els fets de la captura del pagès, la seva execució extrajudicial i la protesta dels Consellers pel fet que tot plegat s’havia dut a terme amb total menyspreu de les competències de la Generalitat a l’hora d’impartir justícia.

Rafel Puig, capità de l’exèrcit espanyol, mostrà al batlle de Miralles un paper en el que, suposadament, s’havia redactat l’ordre de captura d’en Duran. Diu el dietari que “amostrant-li un paper a hont digué era la commissió, lo qual balle cregué a dit capità Puig, y ab sa asistència fou capturat y feta entrega a dit capità Puig”. És a dir que li ensenya l’ordre i el batlle “s’ho creu”, la qual cosa fa pensar que potser el batlle en qüestió no sabia llegir, cosa que tampoc seria estranya, i s’acontentà en veure un paper que més o menys semblava oficial. O sabia llegir i el paper realment deia el que el capità afirmava, però el Consell sembla dubtar-ne. En qualsevol cas, segurament que al senyor batlle de Miralles li convenia acceptar per bones les ordres del capità que, no ho oblidem, “anava acompanyat de soldats, peu y de cavall”. I sabia com les gastava.

El pres fou traslladat a La Llacuna, d’on era natural, per a posar-lo, deia el capità, a disposició del batlle d’aquell poble. El cas és que en arribar a La Llacuna en Pau Duran seguí en mans dels militars, que continuaren el seu camí. Es queixen els consellers de que, lluny de portar-lo a Barcelona, on hauria de ser posat a disposició de la “règia cort”, la comitiva enfilà cap a l’Arbós, on tenia el seu quarter general, i en arribar al terme de Torrelles “féu baxar dit capità Puig a dit Duran de cavall y lo féu lligar a un arbre, y lo féu arcabussejar e matar a pistoletadas y arcabussades”. Crida l’atenció que, tenint lligat al pobre pagès en un arbre, calgués matar-lo i rematar-lo amb arcabussos i pistoles. O li tenien mania, o és que aquells militars eren uns ineptes, o és que el tal Duran era dur de pelar.

Mort que fou en Pau Duran, a la brava i sense judici, el capità envià un minyó a La Llacuna per a que avisés al batlle d’aquell poble que tenien un mort per a recollir i enterrar. I va seguir el seu camí tan tranquil cap a l’Arbós.

De tot això en tingueren notícies a la Diputació del General. L’11 de desembre els Consellers envien al virrei, per mitjà del Síndic del General (una espècie de Secretari), una carta en la que, després de fer una petita relació dels fets, es queixen de que aquest “delicte” ha tingut lloc contravenint les constitucions que prohibeixen als militars judicar i castigar als paysans, així com condemnar sense jutge ni defensa. En realitat el Consell no està defensant en Pau Duran, cosa ja inútil, sinó la il·legalitat de l’execució extrasumarial consumada. La resposta del virrei a aquesta carta, feta de paraula en la persona del síndic fou que “no sabía nada del caso, ni quando había sucedido, y que lo mandaría ver”. Probablement tampoc hi posaria gaire interès.

Tot i així, una setmana després el virrei s’interessà per l’assumpte en la persona de l’Auditor General de l’exèrcit de Sa Magestat Don Martín Baçan, que s’adreçà al Consistori per a preguntar sobre les indagacions fetes en relació amb aquests fets, “perquè sa excel·lència desijava castigar dit delicte averiguat que fos y desijava donar gust en tot lo que fos possible a ses senyories”. L’endemà mateix adreçaren una nova carta al virrei en la que narraven amb més detall els fets, i que es transcriu al final d’aquest article. El virrei, com sempre, respongué de paraula que “lo ha cometido al auditor Marrón”, que suposadament significa que ha passat el tema al tal Marrón.

El 26 de gener de l’any següent el consell envia a seu síndic a veure a l’auditor Martín Baçan per interessar-se sobre l’estat de la qüestió, a la qual cosa l’auditor respon que li enviïn el batlle de la Llacuna i el minyó que fou testimoni dels fets per a que l’informin. Sembla que ja estaven donant llargues a l’assumpte. El 10 de juny els consellers enviaran una nova carta al virrei, repetint l’anterior, com si cap gestió s’hagués fet. També es reprodueix al final d’aquest article. Per cert que en aquesta carta és diu que en Pau Duran fou pres en el terme de Clariana, i no en el de Miralles com s’afirmava en les anteriors.

Explica el síndic que en donar la carta al virrei, li explicà breument de paraula de què anava l’assumpte i aquest contestà, també de paraula, “bien, bien”. Amb aquesta expressió es dona per acabada qualsevol referència a aquest tema en els dietaris. Ja no se’n parla més. Els conseller degueren desistir del tema al tenir-se per despatxats amb l’expeditiva resposta del virrei. No se sap que se’n va fer del capità Rafel Puig, però cal suposar que seguí campant per Catalunya com Pedro por su casa, terroritzant els pagesos i impartint arbitràriament justícia contra qui volia i quan volia, cosa que, d’altra part, era comú en molts oficials de l’exèrcit espanyol acantonat a Catalunya, amb total impunitat i amb la més absoluta indiferència de l’administració reial. Els Dietaris d’aquesta època són plens d’episodis semblants i no deixen de reflectir una i altra vegada la inutilitat de les protestes de la Diputació del General.

Bien, bien és una bona forma de despatxar una conversa no desitjada i de posar punt i final a un assumpte del que no se’n vol sentir a parlar. El Marquès d’Olías i Mortara va estar en el càrrec de virrei entre el 1656 i 1663, coincidint amb l’etapa més dura de la guerra amb França, que va durar fins al 1659, fins al Tractat dels Pirineus, assolit el 7 de novembre d’aquell any, una setmana després que Pau Duran fos capturat i executat. La violència de les operacions militars durant el seu mandat van exasperar fins al límit els ànims dels catalans, especialment per la prepotència i els abusos de l’exèrcit sobre la població, fins al punt que per a molts catalans eren més temudes les tropes castellanes que les de l’enemic francès. En aquestes circumstàncies, el virrei es va limitar a seguir la política repressora i prepotent dels seus predecessors, que amb alts i baixos persistiria fins a la Guerra de Successió. Episodis com els de Pau Duran es despatxaven sense perdre-hi ni un minut. Era cosa de l’exèrcit i aquests catalans no n’havien de fer res. Bien, bien. Archívese. El siguiente.



Carta d'11 de desembre de 1659

«Excel·lentíssim senyor.

Los deputats y ohidors del General de Cathalunya diuen que han tingut notícia que Rafel Puig, capità, alojat en la vila del Arbós, acompanyat de alguns soldats, la vigília de Tots Sants pròxim passada, digué al balle de Miralles, que és prop del terme de la Llacuna, vassalls del excel·lentíssim senyor marquès de Aytona, tenia orde de vostra excel·lència de capturar a Pau Duran, pagès del terme de la Llacuna, amostrant-li un paper a hont digué era la commissió, lo qual balle cregué a dit capità Puig, y ab sa asistència fou capturat y feta entrega a dit capità Puig y, pres, fou aportat a la Llacuna, de a hont se’l ne aportà lo capità, fen-lo pujar a cavall ab un jument. Y, quant fou en lo terme de Torrelles, una llegua y mitja lunye del lloch de Miralles, estant en un torrent, féu baxar dit capità Puig a dit Duran de cavall y lo féu lligar a un arbre, y lo féu arcabussejar e matar a pistoletadas y arcabussades. Y, després de ser mort, despedí lo minyó ab lo jument, ordenant al minyó digués ab balle com estave mort Pau Duran, y que·l anàs a cercar. Est delicte, a més de contenir la atrocitat, que·s veu és estat fet contra constitucions, tant las que prohibexen als officials de guerra lo judicar y castigar los paysans, com sols sie propri de vostra excel·lència y Real Consell, o dels barons, com també perquè segons la constitució 2, títol «De penas corporals», que prohibex lo ésser algú condemnat sens coneguda de jutje, y també la constitució 3, del mateix títol, que vol se concedescan defensas al reo; las quals constitucions restan violadas, y lo reparo d’elles no pot ésser sens la deguda punisió del capità Puig.

Per ço, los deputats, representant a vostra excel·lència dit fet, per medi de esta embaxada, suplican a vostra excel·lència sie de son servey manar se obre en lo reparo de la dita contrafacció, de manera que se concedesca lo remey de las ditas violacions, com ho esperan del zel ab què vostra excel·lència mana sa observança, que ho rebran a particular mercè de mà de vostra excel·lència.».


Carta de 10 de juny de 1660

«Excel·lentíssim senyor. Los deputats y oÿdors del General de Cathalunya diuen que de la informació que se ha rebut ha constat que Rafel Puig, capità de cavalls, sens orde de vostra excel·lència, la vigília de Tots Sancts, acompanyat de soldats, peu y de cavall, féu capturar en lo terme de Clariana a Pau Duran, compel·lint al balle del lloch a la captura, y aquell se’l ne aportà a la Llacuna sens acompanyar-lo al balle de Clariana, y no obstant que dit capità Puig digué al balle de Clariana que en ser a la Llacuna lo entregaria al balle, però, arribat a la Llacuna, no sols lo entregà al balle de aquella vila, antes bé, demanà los jurats bagatse per a portar-se’l-ne, com se’l ne aportà, no camí dret devés Barcelona per a posar-lo en mà de la règia cort, sinó camí del Arbós, a hont dit capità Puig tenia lo quartel, y per lo camí fou mort per los soldats, com més llargament veurà vostra excel·lència ab la còpia de la informació rebuda que·s lliura a vostra excel·lència, de la qual resulta haver exercit dit capità Puig jurisdicció contra de la disposició de la constitució 7, títol “De offici de alcayts”, y haver estat causa de la mort de dit Pau Duran. Per ço los deputats y oÿdors representan a vostra excel·lència ditas cosas y suplicaren reparo de dita contrafacció y excés comès per dit capità Puig dèbitament punir-lo y castigar-lo, en observança de las generals constitucions, com ho esperan de mà de vostra excel·lència».

Història d'un cervell

De Monsieur Leborgne amb prou feines se’n sap res més que el seu cognom. Es coneix l’any del seu naixement, 1810, en algun lloc de París, i que el seu cervell es conserva en una urna de vidre al Musée Dupuytren de París. No va ser mai una eminència, cap geni dotat d’un intel·lecte sorprenent que mogués a conservar-ne la matèria gris, no era ric ni poderós, no era cap polític ni cap artista. Leborgne era una persona anònima, probablement un obrer com altre crescut en els barris deprimits de la capital francesa.

No es coneix pràcticament res de la seva vida fins al trenta anys, tret que patia sovint atacs d’epilèpsia que, en qualsevol cas, no l’impedien treballar, i uns símptomes alarmants que amb el temps s’anaren accentuant: una pèrdua progressiva de la seva capacitat per a parlar. Alguna cosa passava en el cap de Leborgne. Podia treballar, pensava racionalment i entenia el que se li deia, i tanmateix cada vegada més era incapaç de pronunciar les paraules que acudien a la seva ment.

A Leborgne li tocà viure en una època de grans descobriments en l’àmbit de la neuropsicologia i de la ciència mèdica en general, i en seria protagonista involuntari. El 1810, l’any del naixement de Leborgne, Franz Joseph Gall (1758-1828), anatomista i fisiòleg alemany, publicava el primer tom de la seva obra La physiologie du cerveau. Gall afirmava dues teories revolucionàries: una, que les funcions mentals resideixen en àrees específiques del cervell determinant el comportament de la persona; l’altra, que el desenvolupament d’aquestes àrees es reflecteix en la superfície del crani, fins al punt que de la forma d’aquest es pot deduir el caràcter de l’individu. La primera d’elles seria corroborada pel propi Leborgne, involuntàriament i sense adonar-se’n. La segona resultaria falsa, per bé que durant molt temps fou acceptada per un nombrós grup de seguidors, fins al punt que l’estudi de l’ésser humà i de la seva ment a través de la forma del crani adquirí el rang de ciència amb el nom de frenologia. Gall va recórrer incessantment les presons, els asils, les escoles, els hospitals, les morgues..., mesurant cranis i estudiant els caràcters, i va realitzar una gran quantitat d’autòpsies. Potser fins i tot mesurà el de Leborgne, però no és probable perquè aquest no ingressà en un hospital fins als trenta anys, quan en Gall ja era mort.

Gall va arribar a identificar 35 regions cerebrals relacionades amb les funcions emocionals i intel·lectuals, per la simple palpació del crani. Una bona base, la idea que el cervell té regions especialitzades en diverses funcions emocionals i intel·lectuals, es malbaratà estudiant-lo per l’exterior i no per l’interior. Gall va morir el 1828, sense renunciar al seu punt de vista i quan en Leborgne, que sapiguem, no havia desenvolupat encara la seva afàsia. Com no podia ser menys, el cervell del frenòleg fou mesurat i pesat a la seva mort. Pesava 1,2 kg. i no presentava, aparentment, cap malformació.

Si més no, de haver pogut tenir accés al llegat d’en Gall, Leborgne hauria deduït que en alguna regió del seu cervell passava quelcom que l’impedia parlar. No era, doncs, un mal de l’ànima sinó una lesió de l’encèfal, una malaltia somàtica que potser algun dia s’arribaria a curar.

En aquell temps un altre eminent fisiòleg es dedicava a l’estudi del sistema nerviós. Guillaume Dupuytren (1777-1835) portava temps fent una intensa tasca d’investigació sobre el sistema nerviós, però no sols això. Dupuytren era un gran anatomista i l’àmbit de la seva investigació s’estenia a tot el cos humà, especialment en el camp de les malformacions anatòmiques. Encara avui, com no podia ser menys, una malaltia porta el seu nom: la malaltia de Dupuytren consisteix en una retracció de la palma de la mà que acaba afectant al seu moviment i funcionalitat.

Dupuytren sabia que algunes malformacions del sistema nerviós afectaven les capacitats intel·lectuals o emocionals de l’individu. Si Leborgne hagués caigut a les seves mans, hauria cercat en els seus nervis i qui sap si en el seu cervell, la causa que l’impedia parlar. Però Dupuytren va morir el 1835, uns anys abans que Leborgne ingressés a l’hospital de Bicêtre. És improbable que s’arribessin a conèixer. El 15 de novembre de 1833 el professor Guillaume Dupuytren va patir un accident vascular cerebral mentre impartia una classe. Com a conseqüència d’aquest atac, li quedà una certa paràlisi i algunes dificultats per a parlar. En carn pròpia, va patir la demostració del que els metges de l’època venien teoritzant: que en el cervell humà es podien localitzar les facultats intel·lectuals, i entre elles la de la parla. Acabaria morint el 1835 d’un refredat.

A la seva mort, un altre metge reconegut, Mathieu Orfila, fundà amb el seu llegat el museu d’anatomia patològica de París que porta per nom Musée Dupuytren. Aquesta institució conté una gran col·lecció de mostres anatòmiques, moltes d’elles representatives de les més inaudites malformacions. Se l’ha titllat d’autèntic museu dels horrors pel macabre de les seves col·leccions, entre les que no manquen uns quants cervells en formol. Al llarg de la història ha sofert vàries reestructuracions, llargs períodes de decadència i alguns trasllats. Avui depèn de la Universitat Pierre et Marie Curie, però no rep cap fons estatal per al seu sosteniment ni de la mateixa universitat, i es manté sols del preu de les entrades que ven per les escasses visites que rep. La seva seu es troba al número 15 de la Rue de l’Ecole de Medecine de París.

A la mort de Dupuytren Leborgne ja mostrava, probablement, alguns símptomes de la seva malaltia. El 1840, als trenta anys d’edat, aconseguí que l’admetessin a l’hospital Bicêtre de París. Aquest hospital, que acollia principalment malalts psiquiàtrics, ja era tota una institució des d’abans mateix de la Revolució Francesa. El 1793, quan Bicêtre no era altra cosa que un manicomi, Philippe Pinel hi entrava a treballar com a metge i el primer que va fer va ser treure les cadenes als interns, tota una novetat i una forma revolucionària de tractar als malats mentals. Quan Leborgne hi ingressà, quasi bé mig segle més tard, Bicêtre ja era un centre mèdic de reconegut prestigi i les cadenes per als bojos feia temps que havien desaparegut.

En Leborgne, en qualsevol cas, no era un boig, tal com pensem que són els bojos. Leborgne, pel que sembla, tenia una creixent dificultat per a parlar, però mantenia intactes les seves facultats mentals i intel·lectuals. De la seva estança a l’hospital, que s’allargà fins a la seva mort 21 anys després, no en sabem gran cosa, tret dels darrers dies. Les notes del seu historial diuen que era una persona perfectament racional, una mica irascible i rancuniós, i propens a barallar-se amb els altres malalts. Es diu que deu anys després d’ingressar a l’hospital va desenvolupar una hemiparèsia espàstica dreta que es va iniciar pel membre superior i va afectar després a l’inferior, sense afectar però a la musculatura de la boca i de la cara (una paràlisi d’una banda del cos que no arriba a tal, sinó a dificultar els moviments). Sembla que els darrers anys de la seva vida els va passar al llit.

A l’hospital, Leborgne adquirí el sobrenom de Tan o Tan-Tan, amb el qual era conegut pels altres malats i pels propis cuidadors, degut a la seva dificultat per a parlar. En els darrers anys de la seva vida, l’únic que podia pronunciar era la síl·laba Tan, amb diferents entonacions i intensitat, i així fou com se’l començà a anomenar. Una versió curiosa, recollida pel cirurgià Paul Broca que l’atengué en els darrers moments, fou que, a més, també podia pronunciar “sacré nom de Dieu”.

Monsieur Tan ingressà al servei de cirurgia de l’hospital Bicêtre el 12 d’abril de 1861, als 51 anys d’edat, afectat per una gangrena difusa de l’extremitat inferior esquerra. Moriria cinc dies més tard. Durant aquells cinc dies estudià el seu cas el doctor Paul Broca (1824-1880). En Leborgne era el seu primer pacient a l’hospital, en el que va treballar de 1860 a 1870 com a neurocirurgià, però va captar de seguida l’interès de Broca, que hi trobà la possibilitat de demostrar la teoria de Franz Joseph Gall sobre la localització de les facultats emocionals i intel·lectuals de l’individu en àrees concretes del cervell.


Broca havia fundat el 1859 la Societé d’Anthropologie de Paris, i poc temps després ja s’hi havien oberts grans debats sobre la grandària del cervell, la raça, la intel·ligència i sobre la localització de les funcions cerebrals o teoria de la localització. Ernest Aubertin (1825-1893) era un ferm partidari d’aquesta teoria, i sostenia amb vehemència que la parla estava directament relacionada amb els lòbuls frontals del cervell, fins al punt que desafià Broca a que trobés un pacient afàsic que no tingués lesions al còrtex frontal. Aquest, en el fons, també ho creia, i va veure en aquell pacient anònim que li havien portat afectat d’una gangrena irreversible que l’havia de portar a la mort en pocs dies, l’oportunitat de demostrar-ho.

Durant cinc dies Tan agonitzà al llit de l’hospital. Cal pensar que els cirurgians no veieren la possibilitat de salvar-lo i es limitaven a sedar-lo per a que no patís. Tampoc se sap si algun familiar es va interessar per ell. De fet, Tan portava a l’hospital 21 anys i en tot aquest temps no es tingué notícia de cap visita. Es desconeix igualment qui pagava la seva estància a l’hospital, si és que algú ho feia, o si la seva acollida era simplement fruit de la caritat. S’ignora si algú l’acomiadà, si algú escoltà les darreres paraules, potser “tan” o “sacré nom de Dieu”.

El 17 d’abril de 1861 Leborgne va morir i el cirurgià Paul Broca s’apressà a fer-li l’autòpsia. 48 hores després en presentà les conclusions al si de la Societé. El cervell de Tan fou exhibit als il·lustres col·legues de la professió mèdica, que pogueren observar una gran lesió en el lòbul frontal de l’hemisferi esquerra, confirmant així les prediccions d’Aubertin. Era la primera prova ferma i indubtable de la localització de la funció cerebral. La primera circumval·lació del lòbul frontal esquerra va passar a anomenar-se "circumval·lació del llenguatge" i més tard “àrea de Broca”. El dèficit del llenguatge associat a aquesta lesió rep el nom d’afàsia de Broca. Un hi posà el nom, l’altre el cervell.

El cadàver de Leborgne no va ser reclamat per ningú. El seu cos pertanyia a la ciència i el seu cervell també. No era un gran cervell, però era un cervell interessant. Una vegada estudiat i mesurat, fou conservat en formol i donat al museus d’anatomia patològica de París, on encara es conserva en una urna de vidre. El cervell de Tan i el llegat de Dupuytren es reuniren finalment al museu dels horrors de la Rue de l’Ecole de Medecine. Avui encara hi és.

Un quadre, un rei, una tomba... la foguera de les vanitats

En un oli sobre una tela de 3,92 m. per 4,96 m., La mort de Sardanàpal decora una paret del Louvre, immortalitzada per Delacroix en la culminació del seu geni romàntic. És un quadre impressionant, comparable per la seva enormitat amb les grans obres dels seus contemporanis David o Gericault. En aquests quadres tan grans pot passar que un s’hi perdi i abandoni la visió del conjunt i l’argument de l’escena, per a baixar als detalls i a les històries particulars de cada personatge. I, tanmateix, l’escena, en la seva globalitat, és força cruel, perquè la mort de Sardanàpal és quelcom més que la mort d’un rei.

Sobre un llit luxós i enorme, sostingut per les figures d’uns caps d’elefant, el monarca es troba estirat, el cap recolzat sobre el braç i en actitud aparentment indolent, mentre els seus criats o soldats degollen les dones del seu harem, maten el seu cavall preferit, i amunteguen a la vora del llit les joies i pertinences valuoses de la corona. Talment sembla que l’home s’avorreixi. Qui és aquest rei que gosa sacrificar amb tanta indiferència allò que deu ser més preuat per ell? No és clar que existís tal personatge. Alguns el consideren un mite, i d’altres l’identifiquen amb el rei assiri Assurbanipal, que es creu que va regnar entre el 668 i el 629 a.C., encara que aquestes dates són força insegures.

Assurbanipal era una rara avis per al seu temps. Sabia llegir i escriure, quelcom que els reis, normalment, no necessitaven saber, perquè tenien qui escrivia per ells i qui els llegia el que els convenia. Era, certament, un rei il·lustrat, ja que res no priva als cruels i sanguinaris de saber de lletra. Fou ell, precisament, qui va crear la biblioteca de Nínive, que recollia en milers de tabletes d’escriptura cuneïforme tota la literatura mesopotàmica de l’època.

I a tanta cultura, a més, Assurbanipal, o Sardanàpal per als amics, hi afegí un gran poder militar, que es traduí en guerres constants amb els seus veïns. Aquesta sí que era una afició normal en els poderosos de l’època, i no la literatura. També ho era la riquesa i el culte a la personalitat. El rei era un déu i tot se li devia. I, naturalment, tenia un harem de dones que no eren altra cosa que simples possessions per al seu plaer. Unes possessions que, a més, els reis tenien per costum d’emportar-se al més enllà, per al seu gaudi durant la immortalitat. Perquè aquests és, precisament, l’argument de La mort de Sardanàpal.

En els darrers anys del seu regnat, els enemics d’Assíria assetjaven el regne i les campanyes militars van anar de mal en pitjor, fins que finalment atacaren Nínive, la capital, i derrotaren impecablement l’exèrcit assiri. Sardanàpal, resignat a la derrota, va fer el que també era normal en un rei poderós que es preués de ser-ho: llevar-se la vida. I de pas, emportar-s’ho tot per a que no li fes profit a l’enemic i per a que li fos d’utilitat en el més enllà. Així que ordenà la construcció d’una gran pira per a immolar-se, a la qual s’enfilaria junt amb les seves pertinences més valuoses per a ser cremat en la foguera de les vanitats. Entre aquestes pertinences hi hauria també les seves dones, que van ser sacrificades pels eunucs al seu servei, degollades en presència seva, junt amb el seu millor cavall i el seu gos preferit.

Aquesta és l’escena terrible que Delacroix reproduí en la seva obra. Les dones del seu harem són sacrificades. També el seu cavall. Un criat porta alguns objectes preciosos que dipositarà al peu del llit. I tot plegat cremarà moments més tard, quan el pintor ja no mirava. El rei contempla la matança i espera pacient el moment de la immortalitat. Una de les dones, tombada sobre el seu llit i probablement ja morta, sembla ser la seva preferida, però per a ella tampoc hi ha hagut compassió. Pertanyen al rei en la seva grandesa.

La història ja havia estat explicada pels autors clàssics, però de ben segur que Delacroix, que pintà el quadre l’any 1827, coneixia l’obra de Lord Byron, el gran poeta romàntic que ja el 1821 havia publicat el Sardanapolus, poema dramàtic que narra la fi del rei assiri i glossa la lleugeresa dels béns terrenals i l’efímer de la glòria, tot i que Byron limita la matança al propi rei i a la seva favorita, amb la que es llança abraçat a les flames purificadores. Fou Diodor de Sicília, molt abans, qui va descriure la fi de Sardanàpal amb tots els seus criats, dones i riqueses.

No és estrany entre els pobles de l’antiguitat el costum d’emportar-se al més enllà les riqueses i possessions que hom pugui necessitar en la vida d’ultratomba. Ho hem vist a l’Egipte faraònic, a les cultures precolombines de l’Amèrica central i sud-amèrica i, en general, a la majoria de civilitzacions clàssiques. Fins i tot els més modestos s’emporten alguna cosa per a l’eternitat. Hi ha enterraments neardenthals on els cadàvers reposen amb collarets de petxines. I des de sempre, el mort, si pot, se’n va ben vestit. El fet d’emportar-se, a més, als esclaus, servents, soldats o dones, correspon als poderosos d’alguns imperis de l’antiguitat. En qualsevol cas, en la cultura de l’època, es tractava de possessions i no de persones, i com a tals eren tractades.

Si això ja es coneixia pels texts clàssics quan els pintors, poetes i novel·listes romàntics de la primera meitat del segle XIX ho van tractar en les seves obres, l’arqueologia, que ja en aquells temps començava a adquirir un aire de ciència, ho corroboraria un segle més tard, com es posà de manifest en el descobriment de les tombes reials d’Ur, durant les excavacions que Sir Leonard Woolley dugué a terme en aquella ciutat mesopotàmica entre els anys 1922 i 1934. Woolley va trobar a Ur unes 2000 tombes senzilles, de persones comuns, i 16 de reials. Les primeres consistien normalment en una fossa rectangular, en la que el cadàver es trobava embolcallat en una estora, o bé dins una caixa de fusta, de vímec o d’argila. I amb ells, uns pocs objectes com collars, arracades, armes....., segons la importància i riquesa del personatge. Tots aquests alguna cosa s’emportaven al més enllà, però mai s’enduien la dona.

Les tombes reials, per contra, constituïren una troballa força espectacular. Construïdes en forma de plataformes subterrànies, a base d’una rampa descendent que portava fins a la cambra on descansava el cos del rei, els diferents nivells del monument funerari contenien les restes de soldats amb les seves armes, criats amb els seus estries i eines, un carro amb els cadàvers dels palafreners, i varis esquelets femenins que cal suposar corresponien a l’harem del monarca. En una de les tombes s’hi arribà a trobar 74 esquelets, la majoria de dona. Si això passava en setze tombes reials d’Ur, Sardanàpal de Nínive no era una excepció del seu temps. Ur, per cert, és una de les ciutats més antigues del món, on primerament va emergir la cultura mesopotàmica i també pàtria d’Abraham segons la Bíblia, suposat origen del poble d’Israel. Diu la tradició que el paradís no era lluny d’allà, i potser en Sardanàpal i família el van trobar.

Malgrat que el que impressiona als nostres ulls sensibles és la crueltat dels reis mesopotàmics, Sardanàpal fou conegut des de l’antiguitat no per la gosadia d’emportar-s’ho tot i a tothom cap a la mort, sinó per la seva riquesa i cultura, i per la forma com aquesta s’esvaí amb la mort i quedà en res. De fet, esdevingué en el paradigma dels excessos que s’acaben pagant. Coneixem algunes versions de l’epitafi que suposadament decorava la seva tomba, tan llegendàries com el propi personatge:

• Segons Crearc: “Sardanàpal, fill d’Anaxindaraxis, que va construir Anchíale i Tars en un sol dia, però ara és mort”.
• Segons Aristòbul: “Sardanápal, fill d’Anaxidaraxis, vaig construir Anchíale y Tars en un sol dia. Menja, beu, juga, perquè el demès no val la pena”.
• Segons Ciceró: “Tinc aquestes coses: el que vaig menjar y el que va saciar el meu desig; aquí jeuen moltes y preclares restes”.
• Segons Petrus Apianus: “Sardanápal, fill d’Anaxindaraxis, Tars i Anquíale va fundar un dia. Menja, beu, juga i quan t’adonis que ets mortal gaudeix de les delícies presents. L’ànima, després de la mort, no sent cap plaer”.

N’hi ha més, però tots van en la mateixa direcció. Aprofita-ho ara, mentre puguis, perquè tot s’acaba i després no et farà profit, el conegut carpe diem. No deixa de ser curiós que els epitafis de Sardanàpal es redactessin amb oberta contradicció del que va ser el seu trànsit al més enllà, perquè si bé és cert que la seva vida fou suposadament de riqueses i plaer, i també de cultura, que llavors era un luxe, creia que en la mort li faria profit. Si no, no s’ho hagués emportat i les seves dones i els seus criats l’haurien sobreviscut. Vet aquí, doncs, que els epitafis i els comiats els escriuen els que es queden.

Per cert que el quadre proporcionà a Delacroix glòria però, paradoxalment, pobresa, si més no transitòria. La cultura, com Sardanàpal, ja la tenia, i el quadre el vengué amb facilitat per una bona picossada, però fou precisament el descobriment que aquesta obra suposà en els ambients artístics de la França de la monarquia borbònica restaurada el que va fer que el vescomte de La Rochefoucault, Intendent de Belles Arts, fixés la seva atenció en el jove pintor i l’exhortés vivament a modificar el seu estil per a adaptar-se als seus gustos, unes indicacions que Delacroix es negà a seguir i que el condemnaren a l’ostracisme durant uns anys. Durant tot aquest temps, el pintor arribà a viure en plena misèria, maleint probablement l’opulència de Sardanàpal i el mal moment en que va tenir l’ocurrència d’immortalitzar la seva mort. Més tard, els encàrrecs li vindrien de nou i la seva situació econòmica millorà sensiblement.

La lliçó de tot plegat? Que la glòria, la presumpció, la riquesa i el coneixement acaben cremant a la foguera de les vanitats. Em miro de nou el quadre i em fixo en la figura de Sardanàpal. Indiferent, apàtic, distret, sembla un “tant se’m en fot tot”. Potser, en el fons, pensa que sols s’emporta la glòria. I potser li escriuen ja l’epitafi: “Menja, beu, juga i quan t’adonis que ets mortal gaudeix de les delícies presents. L’ànima, després de la mort, no sent cap plaer”. Sir Leonard Woolley en recollí els óssos. Descansen en un calaix, al magatzem d’un museu. I en Delacroix vengué un quadre. Ara és al Louvre.

Diderot, Malesherbes i el triomf de la raó

El 24 de juliol de 1749, a dos quarts de vuit del matí, dos oficials de policia es varen presentar a la casa de Diderot, situada al carrer de la Vieille Estrapade de París, i se’l varen emportar detingut, a la vegada que li varen confiscar tots els manuscrits que hi van trobar. Tot això davant els ulls horroritzats de la seva muller, la Toinette, que veia com es feien realitats els temors que darrerament li provocava l’activitat literària del seu marit, força imprudent en uns temps en que l’obscurantisme i la superstició maldaven per a sobreviure a contracorrent dels embats de la raó i la Il·lustració.

Denis Diderot (1713-1784) ha passat a la història com un dels creadors de la primera enciclopèdia universal de l’era moderna, l’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, la icona de la Il·lustració que va marcar un abans i un després en la difusió del coneixement, una nova concepció de la realitat més independent de la teologia, la fe i la tradició, i més centrada en la raó i l’empirisme.

L’obra literària de Diderot no és gaire extensa, si exceptuem la seva ingent aportació a l’Encyclopédie, que va dirigir al llarg de la seva edició durant vint anys. Fins el 1749, la seva producció literària es reduïa a vàries traduccions, a tres obres pròpies de caire filosòfic, Pensées philosophiques (1746), Promenade du sceptique (1747) i Lettre sur les aveugles (1749), i a una novel·la de caràcter frívol, Les bijoux indiscrets (1748). Poca producció, però problemes no n’hi van mancar.

Els Pensées philosophiques, tot i que moderats, ja apuntaven contra la superstició i la religió, tot i que Diderot no s’havia convertit encara en el fervent ateu que seria anys després. Més o menys, venia a dir que la religió no era altra cosa que superstició, un invent per anar tirant en aquesta vida. Massa atrevit com per a que passés desapercebut. Les autoritats municipals de París van ordenar que el llibre fos cremat en públic davant l’Ajuntament, en el mateix lloc on es portaven a terme les execucions. Diderot va comprendre que havia d’anar en compte, perquè es començava cremant llibres i s’acabava cremant als autors, però segurament que no va prendre bona nota de la lliçó, perquè l’any següent va escriure la Promenade du sceptique, una obra sobre els prejudicis i les excentricitats del catolicisme, que també li va portar problemes, perquè va ser denunciat per escriure una obra perillosa per a la religió i el manuscrit li fou confiscat, de manera que l’obra no es va poder publicar fins al 1772.

Però l’obra que finalment l’envià a la presó fou Lettre sur les aveugles (Carta sobre els cecs). Una obra curiosa i atrevida per a la seva època. En aquest llibre Diderot especulava sobre la percepció del món que tenen les persones cegues de naixement, acostumades a “veure” les coses a través del tacte, de la pell. “Si vol que cregui en Déu, m’ha d’ensenyar a tocar-lo”, posa en boca d’un cec. Diderot predica la necessitat d’entrar en contacte amb un món de fets en el que els sentits ho són tot i tot el que s’apropa a l’especulació metafísica s’allunya de la realitat. En aquesta percepció del món, quin era el paper de l’Església? Si l’home havia de comprendre el món i la seva pròpia existència des dels sentits i la raó, la religió, pura especulació, no li feia cap falta.

El llibre es va publicar el 1749 i la conseqüència immediata fou l’empresonament en vell castell de Vincennes, a partir d’una denúncia formulada pel mateix capellà que l’havia denunciat pels Pensées philosophiques. Diderot va ser empresonat per una lettre de cachet, una ordre signada per un ministre del Rei que autoritzava la detenció d’una persona sense especificar-ne el motiu, ni el termini, ni fixar data per a cap judici. Era un procediment de l’antic règim que permetia a les autoritats empresonar a qui volguessin i quan volguessin, fer-lo desaparèixer per sempre o ajusticiar-lo en secret. O sigui que, en aquell moment, el futur de Diderot es va presentar molt negre. I també el de l’Encyclopédie, a punt ja de publicar el primer volum. Segurament en Diderot, com la majoria de mortals, no era cap heroi, perquè ben aviat va sentir pànic de romandre per sempre més tancat en aquella masmorra, i tot just entrar a la presó ja va començar a escriure cartes a tort i a dret, adreçades a totes les autoritats, demanant clemència, penedint-se dels seus errors i prometent una impecable conducta en el futur. Repetidament va suplicar per la seva llibertat i va arribar a prometre al compte d’Argenson, ministre de la Guerra i director de publicacions, càrrec que equivalia al de censor en cap, que mai més publicaria res sense la seva prèvia aprovació, acceptant d’antuvi, gustós, una pena de presó indefinida si no complia amb la seva paraula.

Tanta submissió va retre els seus fruits, perquè després d’un mes de ser engarjolat, el seu aïllament va ser suspès i se li va concedir una considerable llibertat de moviments dins el castell de Vicennes, que es comprometia a no abandonar. Així va passar a poder rebre visites i a cuidar-se, encara que fos a distància i dins les seves possibilitats, de la imminent publicació del primer tom de l’Encyclopédie. El 3 de novembre, finalment, recobraria la seva llibertat.

Tot i que el seu pas per la presó no havia estat tant penós com es podia esperar, Diderot va témer durant la resta de la seva vida ser empresonat de nou. De fet, el principal temor, per ell, era la carta que des de la cel·la de Vincennes havia tramès al censor en cap i compte d’Argenson, una carta que algun funcionari devia guardar a les oficines de l’estat i en la que es comprometia a no escriure més contra la religió i l’ordre establert. De fet, potser la carta va anar a la paperera des d’un bon començament, però això en Diderot no ho va saber mai, i durant la resta de la seva vida va complir la seva promesa i no va publicar cap obra important de filosofia o de literatura, tret de la seva important col·laboració en l’Encyclopédie, que ja per sí sola era una mostra d’atreviment.

Un exercici sublim d’autocensura, induïda per la por, que probablement hauria arribat més lluny, fins al punt de comprometre la mateixa Encyclopédie, si no fos perquè l’hivern de 1750 va ser nomenat nou censor en cap de França i Director del Comerç del Llibre, el jove Chrétien-Guillaume de Lamoignon de Malesherbes, un home educat i mundà, membre de l’Acadèmia de Ciències i simpatitzant dels enciclopedistes i de la il·lustració. No era el que avui entenem per un censor. Realment, en Malesherbes va ser un autèntic protector dels enciclopedistes i va influir decisivament en que aquesta magna obra es pogués publicar sense massa entrebancs, malgrat l’oposició constant de l’església i dels sectors més conservadors de la noblesa. Segurament sense la seva protecció, el pànic de Diderot a ser empresonat hauria portat a la ruïna l’empresa de l’enciclopèdia universal.

Malesherbes estava fet de la fusta d’aquests polítics que abunden tan poc, capaços d’assolir una visió global de l’estat i la política, realista i pràctic, conservador però tolerant. Arribaria a tenir càrrecs força importants en el govern de França. El 1775 va ser nomenat ministre de Lluís XVI, emprenent reformes econòmiques lliberals que van trobar una forta oposició en la noblesa i l’església. El 1787 va ser nomenat primer ministre pel rei, quan aquest ja es trobava en una situació delicada, un càrrec que va mantenir poc temps. A ell se li deu també l’abolició definitiva de les lettres de cachet, la temible pràctica policial que havia portat Diderot a la presó.

El triomf de la raó de la Il·lustració va portar, al final, al caos de la Revolució i al Terror, i finalment a l’abolició definitiva de l’antic règim. Malesherbes, com tants d’altres, va ser escombrat vigorosament pel vent fort del canvi i no va sobreviure. Ell mateix, la seva filla, el seu gendre i la seva neta, van ser guillotinats en el moment més terrible de la Revolució. En honor ser, cal dir que ell sí que tenia fusta d’heroi, malgrat que insensat. Amb la caiguda del rei, Malesherbes va fugir a l’estranger, però el desembre de 1792, portat per un sentit de la lleialtat i la coherència que no abundaven, va tornar al país per a portar la defensa del Rei davant la Convenció que l’estava jutjant. No cal dir que no se’n va sortir, perquè el Rei estava condemnat des d’abans mateix que comencés el judici, però en Malesherbes ja no va poder sortir més del país i un any després va ser arrestat junt amb tota la seva família, i guillotinats tots ells l’abril de 1794.

Diderot no va veure mai la fi del seu protector perquè va morir el 1784, als 64 anys d’edat, poc abans que la Revolució portés la raó a les seves darreres conseqüències. Sempre va complir la seva paraula de no publicar obres imprudents, la qual cosa no li va impedir de fer grans aportacions a l’Encyclopédie, gràcies als bons oficis de Malesherbes, i de publicar algunes obres més mancades de massa de compromís. Un i altre, Diderot i Malesherbes, van viure el seu destí com millor van poder i saber. El del noble fou més tràgic, però al cap i a la fi, amb l’adveniment del segle XIX, la raó va triomfar finalment sobre la superstició i l’absolutisme, i en el darrer moment sobre el Terror revolucionari. El món va canviar molt amb la Il·lustració i la Revolució Francesa, i més ho faria encara al llarg dels segles XIX i XX, amb grans sobresalts, però algunes actituds perduren en major o menor mesura, com l’autocensura o el fanatisme.

Addenda

La major part de la informació d’aquest article ha estat extreta del llibre L’Encyclopédie, el triunfo de la razón en tiempos irracionales, una obra excel·lent de Philipp Blom, publicada a Espanya per Anagrama l’any 2007, en la que l’autor retrata de forma exhaustiva i entenedora, fins i tot amena, el procés que va portar a la redacció de l’Enciclopèdia. Una obra recomanable en tots els aspectes.

La Màquina del Dr. Guillotin i el progrés

Molts anys després d’haver llegit El siglo de las luces, d’Alejo Carpentier, he redescobert en Víctor Hugues, un comerciant francès establert a les Antilles, que en els anys tumultuosos de la Revolució Francesa va assumir l’encàrrec, certament volgut per ell mateix, d’imposar els ideals de la Revolució a les illes franceses del Carib. El Decret de la Convenció Nacional de 4 de febrer de 1794, que en la terminologia revolucionària fou anomenat de “16 de Plujós de l’Any II”, va proclamar l’abolició de l’esclavatge a les colònies franceses d’ultramar, i Víctor Hugues fou l’encarregat de proclamar la llibertat dels homes i dones de color a l’illa de Guadalupe.

Probablement aquest personatge bastant desconegut assumí aquest encàrrec com un honor. Carpentier, de tot manera, mostra el costat fosc d’aquesta alenada de progrés. En Hugues arriba a Guadalupe, i amb ell el progrés i la guillotina. “Luciendo todos los distintivos de la Autoridad, inmóvil, pétreo, con la mano derecha apoyada en los montantes de la Máquina, Víctor Hugues se había transformado, repentinamente, en una Alegoría. Con la Libertad, llegaba la primera guillotina al Nuevo Mundo”. La novel·la té més que això. D’una banda, la marxa imparable del progrés per camins de sang; de l’altra, les passions i les relacions agitades amb altres personatges de la burgesia criolla.

Una novel·la, al meu parer, fortament recomanable, interessant des del meu punt de vista perquè planteja un aspecte del progrés fortament inquietant: no sempre s’aparella amb la felicitat, i sovint progrés i horror marxen de la mà, com diu en Carpentier, per camins de sofriment i destrucció.

La Màquina, com s’anomena en la novel·la a la guillotina, compleix en la mateixa el paper d’al·legoria del progrés, i això em porta a una altra lectura, més recent, sobre el tema de la guillotina i el seu inventor: un assaig de Harold J. Morowitz, publicat a Espanya per Tusquets Editors en un volum titulat El filantrópico doctor Guillotin y otros ensayos sobre la ciencia y la vida. He descobert així que el tal doctor Guillotin no fou, en realitat, l’inventor de la Màquina. Assegura en Morowitz que màquines decapitadores ja foren utilitzades a l’Alemanya medieval, a Escòcia durant els segles XVI i XVII o a la mateixa França abans de la Revolució. Tanmateix, el mètode habitual d’execució abans de la guillotina era la decapitació amb espasa per als personatges nobles i la forca per a les classes baixes.

El doctor Guillotin era metge, polític i humanista, i com a metge va assolir un gran renom a la França del segle XVIII. Se sap també que va participar en una comissió reial designada per Lluís XVI per a estudiar el fenomen del “magnetisme animal”, que vindria a ser, més o menys, el que avui anomenem hipnosi. En aquesta comissió va col·laborar amb altres membres il·lustres com Antoine Lavoiser, pare de la química moderna, Benjamin Franklin, un dels pares de la constitució nordamericana i científic especialitzat en electricitat; i Jean-Sylvain Bailly, astrònom.

El bon doctor no donava, en tot cas, la imatge d’un ferotge revolucionari amb ganes de tallar caps, però sembla que va acceptar els ideals de la República i va ser elegit membre de l’Assemblea Nacional després de la presa de la Bastilla. En una sessió celebrada el dia 1 de desembre de 1789, el diputat Joseph Ignace Guillotin va proposar que totes les execucions pendents, tant de nobles com de plebeus, es fessin per decapitació mecànica, aprofitant una màquina que, com ja he dit, estava inventada de feia temps. El 1791 la seva proposta es va convertir en llei. I cal recordar, com a curiositat, que la seva proposta i la posterior proclamació de la llei, foren acollides per Lluís XVI, que la va proclamar com a rei constitucional de França, malgrat que des de juny de 1791 es trobava en arrest domiciliari. El mateix monarca provaria la màquina en carn pròpia un any més tard, en mig del terror revolucionari.

Però el que volia destacar del paper del doctor Guillotin és la seva voluntat de fer més igualitària la pena de mort, a l’unificar tots els mètodes en un de sol per a totes les classes socials, i suposadament més “humana” o menys “dolorosa”, ja que la guillotina es tenia per un mètode de decapitació força segur, a resguard de botxins maldestres amb l’espasa o la destral.

Sembla que fins i tot es podria dir del doctor Guillotin que era contrari a la pena de mort, aspecte gens conegut de la seva personalitat i que em permeto posar en dubte. Però en qualsevol cas, la guillotina, aparentment, va néixer amb la pretensió de representar la modernitat, el progrés i la humanitat. En Víctor Hugues i el doctor Guillotin van caure, com es diu al cine, al costat fosc de la força i la seva memòria es representa a la Màquina i no a les idees. Per més inri, en Guillotin acabà donant nom, se suposa que sense voler, a aquest aparell infernal. Per cert que una llegenda urbana totalment falsa assegura que el mateix doctor acabà perdent el cap en el que hauria estat el seu invent. En realitat, va morir temps després de la revolució de forma totalment natural, si bé és cert que durant un temps fou empresonat, en una de les periòdiques convulsions polítiques que sacsejava la revolució i que acabaven amb una tongada més o menys intensa d’execucions. De tot això en Guillotin en sortí ben parat i va morir de vell el 1814.

A França, la darrera execució pública va tenir lloc el 17 de juny de 1939, poc abans que el país caigués sota l’ocupació nazi, però la Màquina no va deixar de funcionar fins al setembre de 1977, en que va fer el seu darrer servei en la persona d’un delinqüent d’origen algerià condemnat a mort.

Afortunadament, a la vella Europa ja fa uns anys que hem fet fora del tot la pena de mort, però a la Nordamèrica d’avui en dia continua essent present i acceptada per una majoria considerable de la societat. No sols allà, sinó en un nombre molt important de països. Aquests dies es parla de l’execució d’un pres que ahir va tenir lloc a l’estat d’Utah. Era la vint-i-novena execució en el que va d’any i la 1217 des que es va reinstaurar la pena de mort als EEUU l’any 1976.

No es coneixen mobilitzacions importants per a impedir aquesta execució, ni veus de famosos, ja siguin polítics, intel·lectuals o artistes, que es facin sentir per a demanar que no es dugués a terme. Tampoc s’ha vist que l’església catòlica digui ni piu en defensa del dret a la vida i el sagrat manament de no matar, cosa que d’altra banda és habitual des de sempre, a diferència del que passa amb l’avortament. Però no és això al que anava, perquè la hipocresia, el cinisme i la manca de coherència, com també la manca absoluta d’humanitat, són temes per un altre article. El que volia ressaltar és que el debat que la societat americana sembla disposada a acceptar sobre la pena de mort, o dit d’una altra manera, el punt màxim fins al qual està disposada a debatre el tema, està en la crueltat del mètode i, per tant, en com fer que una execució pugui passar per “més humana”, “menys cruel” i “menys dolorosa”.

En això, els diferents estats de la Unió han anat adoptant diferents mètodes i rebutjant-ne d’altres. Sembla que, de forma majoritària, s’ha anat imposant la injecció letal, mentre que la cadira elèctrica ha estat foragitada de quasi tots els ordenaments estatals, com també la cambra de gas i la forca. A Utah han conservat fins fa poc l’afusellament com a un dels mètodes possibles d’execució, que el reu podia escollir a voluntat. Han acabat eliminant aquest mètode, però com que en Ronnie Lee Gardner va ser condemnat amb anterioritat, ha tingut el “privilegi” de poder escollir, i ha triat l’afusellament perquè, segons diuen els seus advocats, l’ha considerat un mètode menys cruel o menys dolorós.

De fet, quan aquesta qüestió, la de la crueltat del mètode, es planteja a les diferents cambres legislatives dels estats nordamericans, estan fent ni més ni menys que el mateix que el doctor Guillotin va fer a l’Assemblea Nacional Francesa l’1 de desembre de 1789, amb la diferència que el francès s’emportà la mala fama històrica, mentre que els legisladors nordamericans són uns complets desconeguts.

Sorprèn que el país més poderós del món, que durant anys ha volgut passar per capdavanter de la llibertat al món, entengui encara la humanitat i la compassió com la forma més ràpida i menys dolorosa de matar. El filantròpic doctor Guillotin no va morir a la Màquina. Ronda per l’Amèrica profunda i, en molts països, esperen encara en Víctor Hugues. A la vella Europa, per sort, ja són fantasmes del passat.

Magistrats a pa i aigua

Diuen que avui s’ha reunit altre cop el Tribunal Constitucional per a departir amigablement sobre l’Estatut. Dic jo que deu ser això el que fan, ja que no sembla que sigui per a decidir res. A hores d’ara, pel que sé, els magistrats ja han dinat, han fet el cafè i s’han reincorporat a les dependències del Tribunal. Probablement, cap al tard, tindran gana i plegaran per anar a sopar, que demà serà un altre dia i no s’han de prendre decisions a corre-cuita. N’és de sacrificada la vida d’un magistrat constitucional ! Trobar-se cada tres per quatre, posem que cada mes, per a veure com va tot, llegir un tros d’estatut, haver de pensar per on passar les tisores, i tot això sense poder atendre els (5.000 ? 10.000 ? 15.000 ?) assumptes pendents, tan atrafegats com van amb l’estatut des de fa quatre anys. Els planyo. I a sobre en Zapatero és capaç de retallar-los el sou (deuen ser funcionaris, no?)

No és que m’importi gaire, però una mica d’empenta des de fora potser els aniria bé, una ajuda per a que, amb millor criteri, s’acabin carregant aquest estatut i l’altre, i ens enviïn a tots de cap a la independència, com sembla indicar l’enquesta que La Vanguardia publica avui. Hi ha precedents històrics d’un cop de mà extern per a ajudar a un tribunal, o un jurat, o un grup de persones, a decidir-se, precedents que, vista la solemnitat que guia els actes del Tribunal i l’alta missió a la qual està destinat, trobarem a la història de l’església com als més adequats.

El primer, l’elecció del Papa Celestí IV l’any 1241. Portaven els cardenals reunits nou dies (només nou dies!) sense posar-se d’acord en l’elecció del nou Papa, i la cosa estava que cremava perquè per aquells temps Roma es trobava assetjada per les tropes de l’Emperador Frederic II, que es veu que també tenia algun interès en l’assumpte. Així que el senador Orsini, que pel que sembla aquells dies remenava les cireres a la ciutat, va tancar amb clau els cardenals en un vell palau (cum clave), del que no els deixaria sortir fins que no es decidissin. Així, a més, evitava les influències de l’emperador sobre el col·legi cardenalici. I per a donar-los algun al·licient, els posà a dieta de pa i aigua.

Dos mesos van aguantar els cardenals, fins que van dir “Mira, ja n’hi ha prou, que sigui el Celestí i acabem d’una vegada!”. Tant malament s’ho van passar, que en aquells dos mesos un dels cardenals va morir de calor i el propi Celestí va durar sols disset dies com a Papa, fins que es va morir com a conseqüència de les seqüeles del debat. Per cert que els cardenals, amb poques ganes de repetir l’experiència tot just disset dies després, van fotre el camp de Roma cames ajudeu-me, i van trigar dos anys en tornar-se a reunir, no fos cas que els enredessin amb un altre conclave. El tro de Sant Pere va restar vacant durant tot aquest temps.

I un segon precedent. El 1268 mor Climent IV i els cardenals es divideixen en un facció italiana i una altra de francesa, sense que hi hagi manera que cap dels candidats assoleixi la majoria suficient per a ser entronitzat. En aquesta ocasió es trobaven reunits a Viterbo, al sud d’Itàlia, i ja portaven tres anys sense decidir-se quan el poble va dir que ja en tenia prou, que a sobre havien de mantenir-los i que volien saber d’una vegada qui manava i que fotessin el camp. O sigui que, igual que en el cas anterior, els van tancar amb clau i als van posar a dieta de pa i aigua. Però ai !, aquests cardenals eren més soferts i ni així, o sigui que algú va tenir una brillant idea. “El que necessiten ses eminències és la il·luminació de l’Esperit Sant, i és evident que tancats com estan els coloms no hi poden entrar”. O sigui que no els van obrir la porta ni les finestres, sinó que els van treure el sostre per a que l’Esperit Sant tingués via lliure. Va donar resultat, perquè aquell mateix dia el col·legi cardenalici va elegir un Papa, que no era el francès ni l’italià, sinó un altre que ni tant sols era sacerdot i que llavors es trobava de viatge per Terra Santa. Un tal Teobaldo que regnaria amb el nom de Gregori X.

Quines similituds hi pot haver amb el cas del Tribunal Constitucional ? La primera, que ni uns ni altres tenen limitat el temps per a resoldre, i d’alguna manera se’ls ha “d’incentivar”. La segona, que tancats al seu palau no es veurien influenciats ni pels interessos de l’emperador, ni els d’en Zapatero ni els d’en Rajoy.

Deixar la seu del Tribunal Constitucional sense sostre probablement no seria sostenible, però sense aire condicionat ni calefacció l’Esperit Sant també es mou a gust. I el servei de càtering és una de les despeses que probablement poden ser retallades en favor de l’austeritat pressupostària que se’ns imposa.

I per últim, si volen anar als toros, abans que acabin la feina, què caram !

Tal dia com avui, un suïcidi

El 13 de febrer de 1837, ja fosc, en Mariano José de Larra es va fer un tret al cap. Tenia vint-i-set anys i una forta depressió. Poc abans l’havia visitat en el seu pis del carrer Santa Clara núm. 3 de Madrid la Dolores Armijo, la seva amant des de feia un temps, per a deixar-li ben clar que la cosa s’havia acabat. Tots dos eren casats i la seva era una relació adúltera d’aquelles que, en aquella època, eren escàndol i pecat. En Larra s’havia separat de la seva muller, la Pepita Wetoret, poc temps després de casar-s’hi, amb el temps just per a tenir-hi dos fills, i la Dolores Armijo era l’esposa de José Maria Cambronero, fill d’un advocat influent de la societat madrilenya, amb bones connexions al govern i que assolí càrrecs importants a l’administració.

Sembla que la relació entre tots dos fou descoberta pels cònjuges respectius al poc temps d’iniciar-se, i que això portà a la ruptura dels dos matrimonis. Com que tots plegats eren personatges coneguts a la “Villa y Corte”, en Larra per la seva trajectòria literària i periodística, i la senyora Cambronero pel seu status social, l’escàndol fou difícil de suportar, especialment per ella, que va decidir, en un moment donat, acabar amb aquella aventura i tornar amb el seu marit, que llavors es trobava a les Filipines exercint un càrrec important en l’administració d’aquella colònia.

Així que cap al capvespre del 13 de febrer de 1837 la Dolores Armijo, acompanyada de la seva cunyada, es va dirigir a la casa de Larra per a manifestar-li la seva voluntat de tornar amb el marit i donar per acabada la seva relació, i de pas recuperar les cartes i altres documents que en Larra pogués posseir i que la podrien comprometre. No se sap com va anar la conversa, però tot just la Dolores i la seva cunyada van abandonar el pis, en Larra va posar fi a la seva vida fotent-se un tret al cap, que segurament la Dolores devia sentir des del carrer estant quan s’allunyava.

Poc després, el vaixell que portava a la Dolores cap a Manila per a reunir-se amb el seu marit es va enfonsar prop del cap de Bona Esperança, sense deixar supervivents. Una història tràgica, de les típiques del romanticisme espanyol del segle XIX.

Aquesta història, avui, hauria estat totalment diferent. Si es tractés de personatges famosos d’actualitat, els diaris en parlarien abastament i farien referència a escàndols de sexe i negocis, i el senyor hauria matat primer a l’estimada i després hauria intentat suïcidar-se sense aconseguir-ho. O es tractaria de personatges desconeguts, però amb el mateix argument: “la maté porque era mía”. Segurament que l’homicida i frustrat suïcida declararia que no recorda res, que tot plegat és com un núvol i que va perdre el món de vista, que ple de penediment i desesperació va intentar treure’s la vida amb el mateix ganivet, però no ho va aconseguir.

Ben mirat, avui en dia no seria una història romàntica, sinó més aviat l’ombra de Puerto Hurraco. Sembla que, com deia La Trinca en els seus inicis, “l’amor d’abans era una altra cosa”. I, al menys, sí que és clar que alguna cosa ha canviat. Els romàntics del segle XIX es mataven quan perdien l’estimada. Avui prefereixen matar les dones. “Si no ets per mi no ets per a ningú”, o “de puro guapo me he cobrado su traición”, com cantava en Carlos Gardel. Queden pocs romàntics i molts bèsties sense cervell.

Els herois, els etruscs i la política aparent

El 509 a.c. el rei etrusc Lars Porsena assetjava Roma amb la intenció de conquerir-la, emprenyat perquè els romans havien fet fora l’últim rei de la ciutat, d’origen etrusc, i havien implantat la república romana. I tenia totes les de guanyar. Roma era una ciutat petita, molt lluny encara de l’imperi que després esdevindria, mentre que els etruscs constituïen un estat poderós, el més poderós de la península itàlica per aquella època.

Diu la tradició romana (i els texts llatins que en la meva joventut m’obligaven a estudiar), que un jove patrici, en Gai Muci (Caius Mucius), s’infiltrà en les files enemigues amb l’encàrrec d’assassinar al rei etrusc, amb tan mala fortuna que s’equivocà de persona i va matar al secretari del rei. Capturat, fou condemnat a morir cremat, però com que es tractava d’un xaval molt valent, va posar la seva mà esquerra sobre un braser que hi havia per allà, permetent que se li cremés fins quedar-li totalment inútil, tot dient que el que li passi el cos no és res comparat amb la glòria. Tanta xuleria impressionà fortament al rei etrusc, i més quan en Gai Muci li va dir que, com ell, n’hi havia cent més de romans disposats a donar-ho tot per a matar-lo. Era un “farol”, però els etruscs s’ho cregueren i varen decidir retirar-se i perdonar la vida al jove Gai, que des de llavors fou anomenat Scevola, o l’esquerrà.

Què hauria passat si en Lars Porsena no s’hagués cregut en Gai Muci ni hagués fet cas de la seva valentia, i hagués atacat Roma com tenia previst? Doncs que segurament l’hauria conquerit, i potser l’imperi romà no hauria existit mai, sinó que en el seu lloc hi hauria hagut un imperi etrusc, o un altre, o cap d’ells, i segurament la història d’Europa hauria estat totalment diferent, o no (millor, pitjor?).

No deixa de ser una tradició de les que els pobles inventaven (i segueixen inventant) per a donar llustre a la seva història, i és possible que els fets reals no haguessin estat així, o potser sí, però coses com aquesta passaven i segueixen passant.

Posem pel cas que, en l’actualitat, l’exèrcit etrusc és l’administració, una d’elles, i que el seu rei és un Alcalde, o un Conseller, o un Ministre. I posem pel cas que les malvades intencions d’aquest exèrcit van pel camí d’aprovar un pla, o endegar unes obres, o aprovar unes lleis que una part de la població, o un grup social, considera lesives per als seus interessos i, suposadament, per als interessos generals. I suposem també que amb això es forma una plataforma integrada per un nombre indeterminat de persones, i/o es publiquen un seguit d’opinions i notícies als diaris en el sentit de reflectir el sentiment contrari vers les intencions de l’administració. Afegim-hi a més les declaracions dels polítics d’altres partits donant suport a les justes reivindicacions dels opositors a tal mesura.

O fem-ho més senzill i suposem que no hi ha cap pla de l’administració, ni cap obra ni cap llei en vies d’aprovació o d’implantació, sinó la voluntat d’un nombre indeterminat de persones d’assolir un estat de coses concrets, d’aconseguir una reivindicació política, econòmica, cultural, etc. I posem pel cas, també, que es crea l’oportuna plataforma i es publica l’opinió adient.

En definitiva, donem per suposada la mobilització d’un cert nombre de persones, així com el ressò polític i mediàtic oportuns, i vegem com reacciona l’exèrcit etrusc, és a dir l’enemic. Probablement l’administració competent reaccionarà en funció de les anàlisis que els seus experts puguin fer sobre l’estat d’opinió real de la població i hem de creure que també, o principalment, en funció de l’interès general.

Però a l’igual que Lars Porsena, la majoria de nosaltres arribarem a creure que la cosa va molt en serio, que si en Gai Muci és tan valent és perquè té al darrera el suport d’una majoria, que dit d’una altra manera és com dir que si criden tant deu ser perquè tenen raó i perquè són molts. Si el criteri per a donar per bona o dolenta una proposta o una iniciativa és el to i el volum de les veus contràries, que no el seu nombre i menys encara els arguments, acabarem com l’exèrcit etrusc, sempre en retirada per mor de quatre herois sobrevalorats. I acabarem tots pensant que Catalunya és i serà sempre convergent, encara que el catalans, misteriosament, votin altres partits; o que la majoria de catalans estem per la independència encara que les enquestes diguin el contrari; o que el territori no vol un magatzem nuclear encara que els seus habitants el demanin; o que la majoria estem per a restringir els drets dels immigrants, encara que els donem les feines que ningú més vol fer; o que el camp rebutja les infraestructures encara que els pagesos es venguin les terres a l’Incasòl; o que no volem trens, polígons industrials ni aeroports, encara que demanem inversió per a dinamitzar econòmicament el territori; o que la ciutadania no està amb el seu ajuntament, encara que el voti elecció darrera elecció; o que tots plegats som tontos i cal que ens ho fem mirar perquè no ens adonem que el món no és com el veiem, sinó com ens el mostren els opinadors.

D’herois com l’Scevola en volten uns quants i d’ingenus com en Lars Porsena en som molts de nosaltres. Abans d’emprendre la retirada, vegem la justa mesura i representació de tantes veus autoritzades com tenim, perquè al final resulta que les eleccions i la realitat acaben posant a tothom en el seu lloc, que l’opinió publicada i la política aparent no tenen res a veure amb l’opinió pública, i que els herois que posen la mà al foc estan ben sols.

Catalans inesperats

Llegeixo amb sorpresa que Cervantes era homosexual i català. Ho diu el periodista Albert Torra en el seu darrer llibre, “Gais i lesbianes de la història de Catalunya”, i fa dies se’n va parlar en varis mitjans de comunicació. Si de sorprendre es tractava, el periodista ho ha aconseguit; altra cosa serà que convenci, que això ja ho veurem. No m’interessa l’orientació sexual de Cervantes. El que sí em preocupa és que fos català, perquè jo sempre l’he tingut com a paradigma de la literatura castellana. No em sé imaginar el Quixot en català i, francament, si el torno a llegir (i val la pena, creieu-me) ho tornaré a fer en castellà, que és en la llengua en que va ser escrit i que casualment conec.

L’Albert Torra justifica la catalanitat de Cervantes, en que en la seva obra va lloar Catalunya i els catalans, i en canvi va dir pestes dels castellans i del seu caràcter. L’explicació és ben feble, perquè si jo em poso a dir coses bones dels andalusos, que ho podria fer, i coses dolentes d’uns quants catalans, que també ho podria fer i amb força motius, algú podria pensar, per aquesta regla de tres, que sóc de Jaén i no de l’Anoia. És clar que en el meu cas a ningú importaria que s’esbombés una bestiesa com aquesta, perquè a ben poca gent importa on vaig néixer.

Potser l’autor d’aquest llibre volia escandalitzar, i se li va ocórrer que la millor manera era convertir a Cervantes en homosexual i, a sobre, català. Si de desacralitzar la figura de l’escriptor es tractava, i això sempre convé amb totes les figures, pot haver pensat que la millor manera de subvertir-lo com a icone de les lletres hispanes, era transformar-lo en quelcom que sonés al contrari d’hispà, i sembla que això vol dir català.

El cas és que ara, passat l’interès per aquest tema, surt un nou català inesperat, en Cristòfol Colom. La professora de la universitat de Georgetown Estelle Irizarry acaba de publicar un llibre titulat "El ADN de los escritos de Cristóbal Colón", en el que “proposa i confirma el veritable origen català del navegant”. Basa les seves conclusions en l’anàlisi de 18 ladinismes lèxics, morfològics, ortogràfics i sintàctics que es troben en el castellà de Colom. En definitiva, sembla ser que Colom escrivia malament el castellà, degut a que, en realitat, era català.

I un altre estudi, aquesta vegada del professor de la universitat de Mount Saint Mary Charles J. Merrill, titulat "Colom, 500 anys enganyats", afirma que el descobridor d’Amèrica era un català enemistat amb la família dels Reis Catòlics, i que aquests haurien ocultat la seva catalanitat, fomentant la idea que era italià.

No són els únics que ho afirmen. De quan en quan surten a casa nostra espontanis que situen el lloc de naixement de l’almirall a la Segarra, el Bages, Osona o altres indrets de Catalunya.

No està a les meves mans el posar en qüestió el rigor científic d’aquests estudis sobre Colom i el relatiu a Cervantes, però m’ha sorprès com aquestes notícies han estat acollides en alguns fòrums, en els quals abunden els missatges i comentaris que s’escandalitzen del que anomenen “espoli” o “usurpació” del bagatge cultural català pel centralisme borbònic. De primer, em pregunto si estem necessitats de prohoms i símbols culturals. Jo diria que d’això en tenim i de sobres, i no ens cal envejar el dels altres. Ho dic perquè a mi, francament, no em fa fred ni calor que Cervantes o Colom fossin catalans, espanyols, italians o moçambics, i la teoria conspiratòria espanyolista em sembla una mica paranoica.

La qüestió és: el suposat origen català d’aquests i altres personatges històrics tinguts per castellans, italians o el que sigui, té una base científica real, o és fruit de les ganes d’escandalitzar i vendre llibres ?

Suposant que la cosa no fos prou seriosa, convindria que ens deixéssim de punyetes, que d’icones de tota mena ja en tenim i no ens cal manllevar-ne d’altres. I si realment existeix una base científica que avali els estudis realitzats, afirmar que tot plegat és fruit d’un engany espanyolista per a apropiar-se del llegat cultural català em sembla que va més enllà del que és imaginació i esdevé patològic.