Política quàntica

L’Erwin Schrödinger, un físic austríac que va rebre el Premi Nobel de Física l’any 1933 pels seus descobriments en el camp de la física quàntica, va proposar als anys 30 del segle passat l’experiment imaginari del gat que porta el seu nom. La proposta de Schrödinger consisteix en una capsa que conté un gat, un recipient amb un gas verinós i un àtom radioactiu que, pel que sembla, té un 50% de probabilitats de desintegrar-se en un temps determinat i emetre una partícula alfa o no. Si aquest àtom es desintegra, la partícula alfa activarà un mecanisme que farà que s’alliberi el gas verinós i el gat mori de forma fulminant. Això és tant com dir que el gat té un 50% de probabilitats de morir en l’experiment o de seguir viu quan s’obri la capsa. A més, l’àtom radioactiu es troba sotmès a les lleis de la mecànica quàntica, la qual cosa fa que tot el sistema (gat, gas verinós i partícula radioactiva) depenguin a la vegada d’aquestes lleis.

Diuen Schrödinger i la física quàntica que mentre no s’interactuï sobre seu, l’àtom és a la vegada en un estat i en un altre, emet i no emet la partícula alfa, i que gat és mort i viu al mateix temps. Però quan obrim la capsa per a comprovar què ha passat, estem interactuant sobre el sistema i, aleshores, el gat o és viu o és mort. La conclusió d’aquest experiment és que els diferents estats en que es pot trobar una partícula o un objecte es superposen, i sols quan hi actuem fent una mesura el sistema es decanta per un dels seus estats possibles. No sé com fer-me amb un àtom radioactiu ni com emetre partícules alfa, i a més m’estimo el meu gat, o sigui que donaré per bo l’experiment sense provar-lo.

Com que sóc de lletres, se m’escapen les raons físiques de tot plegat, però sí que puc dir que aquest experiment, al meu entendre, explica moltes coses, en especial com pot ser que, en ocasions, defensem una cosa i el seu contrari, o que una resposta pugui ser una o l’altra segons com es formula una mateixa pregunta. Per exemple, a mi no m’agrada el futbol, però si em prohibissin de veure’l me’n moriria de ganes. No sé si això vol dir que m’agrada i que no m’agrada tot alhora, però és clar que si algú actua sobre meu, reacciono en un sentit o altre. Posant-nos filosòfics, podríem considerar que el temps o l’espai no existeixen mentre no els mesurem, com afirmaven alguns metafísics. D’una forma més planera, podem dir que fulano és alt i baix a la vegada, perquè no li hem pres les mides, però quan el mesurem serà una cosa o l’altra. I no sols això. Si el comparem amb algú més alt, direm que és baix, i si el comparem amb algú més baix, el trobarem prou alt.

I si féssim una enquesta? Posem pel cas que volem saber si els catalans volem o no ser independents. Mentre no ho preguntem a ningú, podem pensar que ho volem ser i que no ho volem ser, podem considerar que volem les dues coses alhora, ja que no és concebible que no volem cap de les dues opcions possibles. I mentre ens mantinguem sense fer la pregunta transcendental, partidaris i detractors de la independència podran dir amb el cap ben alt que els catalans volen i no volen ser independents. Feta la consulta, en canvi, el resultat serà un o l’altra, com el gat de Schrödinger quan s’obre la capsa.

I ho podríem complicar. Imaginem que volem conèixer el parer dels ciutadans sobre l’augment d’impostos aprovat pel govern Zapatero. Deixant de banda la superposició d’estats prèvia a la consulta, aquesta es podria formular en dues preguntes diferents però que signifiquen el mateix:

a) Està vostè d’acord amb que l’estat eixugui el seu dèficit augmentant la pressió fiscal sobre les famílies i els treballadors?
b) Està vostè d’acord amb que l’estat cerqui l’equilibri dels seus comptes modificant equilibradament els tipus impositius de determinades figures tributàries?

Hi ha més formes de formular aquestes preguntes, però amb dues ja ens val. Els resultats amb una pregunta o altra podrien variar notablement, sinó s’introduïen accions externes compensatòries, per exemple campanyes en un sentit o altre més o menys intenses. O sigui que, en aquest cas, no es tractaria ja que la mesura provoqués un estat o un altre, sinó que, a més, segons com es practiqués aquesta mesura l’estat final seria un o altre.

Un altre exemple. Imaginem que a un polític de Convergència se li demana per la independència. Està a favor de la independència o de l’estatut aprovat en referèndum? Suposem que li formulem aquesta pregunta al president de CDC. Ja que l’estatut el van pactar, finalment, l’Artur Mas i el President Zapatero, hem de suposar que, si més no, el polític català es troba en un dels dos estats possibles. Però tinguem en compte també que l’Artur Mas ha declarat que en un hipotètic referèndum per la independència votaria que sí, o sigui que es troba també, simultàniament, en l’altra estat possible de la qüestió plantejada. Els estats quàntics de l’Artur Mas són, a la vegada, per la independència i per l’autonomia. Com els del PSC, per exemple, són el nacionalisme i el PSOE, o els d’ERC són el govern i l’oposició

M’adono que, de fet, en política aquesta dualitat és habitual, i no seré jo, que sempre he defensat el pragmatisme, qui ho critiqui. Se’n diu mantenir l’equilibri. Depèn de qui m’ho pregunta i com m’ho pregunta, responc d’una manera o d’una altra. I depèn de quina sigui la voluntat dels demès la meva serà una o l’altra. En el cas dels ciutadans de peu, d’aquesta afirmació se’n diria conformisme, però en política no és altra cosa que nedar i guardar la roba o, essent benèvols, seguir la voluntat del poble. I la voluntat del poble, ja se sap, és voluble com el gat de Schrödinger, que no saps mai quan és viu i quan és mort.

Compte amb el llop

En un capitell del claustre del monestir romànic de Sant Benet de Bages, un llop amenaça dues ovelles que, a la vegada, endrapen uns bons feixos d’herba. És un advertiment per als bons monjos que, en èpoques passades, entraven a dinar al refetor situat exactament davant del capitell. “La gola és pecat”, se’ls advertia, i té el seu càstig. I un dels pecats capitals, podríem afegir, la qual cosa li dóna una extraordinària gravetat, malgrat que jo no l’hi sàpiga veure. Però deixem-ho, que la cosa no va per aquí.

Aquest avís (“mengeu, però no mengeu massa, o sereu castigats”) em sona a advertiment per als infractors. En alguns bars d’avui en dia, un garrot penjat a la paret avisa tothom qui tingui la temptació de marxar sense pagar del que li pot passar, i en algunes portes de pàrking el dibuix d’una grua retirant vehicles adverteix que qui gosi aparcar-hi tindrà feina per a recuperar el cotxe. En alguns llocs d’Amèrica s’avisa que es dispararà als intrusos, i el codi penal no és més que una llarga col·lecció d’advertiments d’aquesta mena (“El culpable de robo con fuerza en las cosas será castigado con la pena de prisión de uno a tres años”).

No sé si són efectius aquesta mena de missatges, però vist que s’utilitzen des de fa segles, d’alguna cosa deuen servir. Així que, tal com està el pati, jo estendria el seu ús d’una forma més generalitzada. A les aules dels instituts, per exemple, advertiria que el que emprenyi als demès serà expulsat de classe de forma fulminant, i als passos de vianants un rètol ben visible avisaria a les persones que qui es salti les indicacions del semàfor, serà atropellat mortalment.

Però el més útil, crec jo, seria el que es podria instal·lar en alguns despatxos: una imatge d’en Garzon pujant les escales de l’Audiència Nacional. Això si que fa respecte! Nens, governeu però no governeu massa, o sereu empresonats!

Crítiques a considerar i d'altres

La crítica és un dret, per descomptat. Jo en diria un dret absolut, en el sentit que no hi ha circumstàncies que justifiquin la seva contenció forçada. I ho dic així, contenció forçada, per a referir-me a que ningú pot privar a ningú que exerceixi la seva crítica sobre tot allò que consideri convenient, però sense excloure la possibilitat que algú contingui voluntàriament, sense coacció, la seva crítica per raons tals com lleialtat, prudència, fins i tot per amistat. Cadascú sabrà fins on són vàlides les seves raons per a autocontenir-se. Per tant, és un dret absolut però no constitueix una obligació absoluta, fins i tot dubto que es pugui considerar com una obligació en gaire ocasions.

La crítica, a més, il·lustra tant als crítics com als no crítics i als criticats. Però un dret absolut es pot exercir de qualsevol manera? No, al meu entendre. La crítica admet ser criticada, i qui critica ha de saber que no ho pot fer de qualsevol manera, sota pena, no de fer-lo callar, faltaria més! sinó de ser ignorada. Com que als que seguim la premsa i l’actualitat d’una forma més o menys apressada i superficial ens manca, sovint, prou informació per a adquirir un judici prou complert del què passa al nostre entorn, convé tenir en compte algun criteri que ens permeti no perdre’ns en els camins enrevessats de la demagògia, la propaganda, l’adulació o la destrucció compulsiva.

A manca d’altres mètodes, el que faig jo és una simple tria, a partir d’uns criteris que em semblen, si més no, raonables. Per aquella cosa de l’autocontenció que he esmentat, m’abstindré d’exemplificar-ho. En qualsevol cas, amb el meu mètode artesanal em centro en el caràcter de les crítiques per a decidir, d’alguna manera, quines tindré en compte i quines em semblen fora de lloc i per tant no donaré per vàlides. Heus aquí el que faig:

1. Excloure les crítiques que són contradictòries amb sí mateixes, i que generalment consisteixen en enumerar un seguit de faltes o defectes que per lògica són incompatibles entre sí. Aquesta mena de crítiques evidencien un tarannà irreflexiu i obcecat.
2. Excloure les crítiques que carreguen el seu accent en el color polític de l’administració promotora. Naturalment que la crítica política és vàlida, però un servei, un acte administratiu o una infraestructura són tant bons o tant dolents amb un partit polític com amb un altre, amb un alcalde o un altre, o amb un president o amb un altre, i la insistència en una ideologia determinada generalment implica que, si es tractés dels polítics afins, no existiria tal crítica.
3. Excloure aquelles crítiques que no respecten les formes. La crítica insana no és crítica, és exabrupte i insult, i un no es pot sentir còmode compartint una crítica que s’expressa amb mals “modos”. En aquests cassos hi ha molta tendència a personalitzar l’objecte de les crítiques. Recomano la lectura d’alguns comentaris de la premsa digital, que mereixen una moderació ara per ara inexistent.

Fet aquest exercici, quasi sempre queden en peu algunes crítiques que es poden compartir o no, però que en qualsevol cas cal tenir en compte. Generalment el nombre de crítics que podríem considerar “vàlids” es redueix així considerablement pel que fa als assumptes més o menys polítics, una vegada excloses les crítiques purament destructives. I l’ambient, per cert, es clarifica una mica.

Ah! doncs mira, ara sóc estoic

Insensible, sosso i apàtic. Vet aquí el que sóc per als que em coneixen. També eixut, home de poques paraules. I no els falta raó, però no n’hi ha per tant. El que passa és que, caram, no aconsegueixo emocionar-me davant una pel·lícula, per molt romàntica o dramàtica que sigui, i molt menys plorar (els llagrimals sí que els tinc eixuts!). I mira, a vegades no sé què dir, tret de “fa bon temps” o “collons com plou!”. Però sóc conscient que això no pot quedar així. No vull dir que hagi de canviar, que a aquestes alçades de la peli (i de la vida) ja no en sé, però alguna cosa hauré de fer per a dignificar aquesta actitud meva. Sosso i apàtic sona molt malament. Segur que hi ha alguna expressió més honorable per a esmentar la sobrietat i seriositat del meu caràcter (olè!).

Així que he pensat que si m’autoproclamo estoic, que és una cosa molt filosòfica que la majoria dels mortals no coneixen, dignificaré una mica la meva imatge.”Estoic? ho tens del néixer, això?”, m’ha preguntat el veí. I la dona, sempre més encertada, m’ha etzibat: “Deixa’t estar de filosofies, carallot! tu ets un muermo com una catedral”. Dolorosa topada amb realitat! Però jo insisteixo, sóc estoic i amb molta honra.

I ara em toca explicar això de l’estoïcisme. Per començar, resulta que la parauleta ve del grec stoa, que significa porxo o pòrtic, més o menys, i feia referència al lloc on s’ubicava el mercat. És a dir, que pel que sembla els primers estoics predicaren la seva filosofia, bàsicament, al mercat, i per això se’ls començà a anomenar estoics. En els temps actuals predicar idees filosòfiques a la Boqueria no sembla gaire efectiu, malgrat que pels voltants s’hi ventilin algunes “filosofies” més populars (el negoci del cogombre, que diria la verdulera), però a l’antiga Grècia la stoa i l’àgora eren els llocs on es feia més vida social.

Deien els estoics, entre moltes altres coses, que el bé moral i la virtut consisteixen en viure d’acord amb la raó, evitant les passions (pathos), que no són sinó desviacions de la nostra pròpia naturalesa racional. El plaer, el dolor, la por es poden dominar a través de l’autocontrol exercitat per la raó, la impassibilitat (apatheia) i la impertubabilitat (ataraxia). A veure, impassible i imperturbable sí que ho sóc molt sovint, o sigui que sóc estoic amb totes les de la llei. Quan li he explicat això a la meva dóna, m’ha dit que l’apatheia és evident que significa apatia, i d’apàtic sí que ho sóc, ella sempre m’ho ha dit, i que l’ataraxia mira, que no ho té molt clar, però no deu ser res de bo.

En qualsevol cas, a mi m’agrada més dir que sóc estoic, que no insensible, sosso, apàtic, eixut i home de poques paraules. Segur que en Zenó de Citio, un senyor del segle IV abans de Crist que va fundar aquesta filosofia, també ho veia així. I el gran Crisipo de Soli, que entre el 232 i el 208 a.C. donà forma definitiva a l’estoïcisme. M’agrada esmentar al bo de Crisipo perquè aquest filòsof, com la majoria dels seus col·legues de l’antiguitat clàssica, tenia un excel·lent sentit de l’humor. Diu la tradició que va morir de rissa, després d’entrompar una somera amb un cubell de vi, i veient com el pobre animal intentava menjar-se un ficus sense aconseguir-ho. O era un gerani? Ein?, diu el meu amic. Sí, una forma grotesca de morir, però sembla que així es com traspassaven els filòsofs de l’antiguitat clàssica. Sorprèn que amb l’estoic que aquell filòsof arribà a ser, es deixés portar per la passió del riure, però és el que tenen els grans homes, que ho són precisament perquè no els entén ningú.

Hi hagué altres grans estoics a l’antiguitat, com Sèneca, que posà fi a la seva vida en una banyera, a suggeriment de Neró; Epictet, del segle I d.C., que va néixer esclau i no deixà res escrit (i, tanmateix, ha passat a la posteritat!), el mateix emperador romà Marc Aureli, i alguns altres. Amb tots ells en tindria prou per a dir amb el cap ben alt: “no sóc antipàtic, sóc estoic, com els grans filòsofs de l’antiguitat”. Però també hi ha estoics més moderns en els que emmirallar-se. En James Bond, per exemple (si us plau, conteniu el riure!), no el darrer, que sempre va angoixat i sembla tenir algun problema de restrenyiment, sinó el que interpretava en Roger Moore, un que mai es despentinava ni movia un muscle de la cara, no fos que li marxessin els punts. Deixant de banda que les males llengües deien que no era en realitat un actor, sinó el seu ninot de cera, aquell home sí que era impassible, és a dir, apàtic, i imperturbable, o sigui ataràxic. Era la prova vivent que l’estoïcisme pot vèncer l’adversitat sense posar-se nerviós. Que la malvada organització Spectra està a un pas de polveritzar totes les potencies mundials? Cap problema. Sense ni immutar-se l’invencible 007 feia explotar la casa i el garatge del malvat, i al malvat també. Que el dolent de torn estava a punt de matar-lo de la forma més cruel i rebuscada possible, per exemple amb un raig làser que el partiria en una dotzena de trossets? No cal posar-se nerviosos, que a la màniga hi porto un aparell especial per a aquestes ocasions.

Però jo, senyores i senyors, no em conformo ni amb en Crisipo de Soli, ni amb Sèneca, ni amb James Bond. Jo, com a model d’estoïcisme, tinc al gran Pere Fi. Ajà!, no sabeu qui és! Cal tenir una certa edat per a conèixer a aquest personatge, que creà el gran Josep M. Folch i Torres i les aventures del qual publicà a la col·lecció Biblioteca Patufet l’any 1934. No és que jo hi fos quan es van publicar, no sóc tant vell, però quan jo era un marrec s’havien publicat vàries vegades i fou així com vaig aprendre a llegir en català.

En Pere Fi no era cap agent secret que treballés pels anglesos ni per a la Cia. Tampoc se les donava de filòsof ni predicava al mercat. En Pere fi era un noiet que treballava en una fàbrica de taps de suro i era, per sobre de tot, un home tranquil, un estoic, com li agradava dir. Enamorat de la filla de l’amo, va recórrer mig món passant múltiples aventures per a conquerir el cor de la seva estimada, i sempre posava al mal temps bona cara. Ni les bronques del sogre, ni les amenaces dels gàngsters, ni els perills de la mar aconseguiren sobresaltar-lo al llarg de tota la novel·la. I al final tingué la seva recompensa. Es casà amb la filla de l’amo i passà a dirigir el negoci dels taps de suro.

Què tenia en Pere Fi que no tingués en James Bond? Doncs que en Pere Fi era estoic, però també romàntic. I es pot ser eixut, sosso, apàtic i home de poques paraules, però això no evita d’enamorar-se de la dona que estimes. I també es pot riure, què caram! I si no, que li preguntin a l’ase d’en Crisipo, que va fer riure al seu amo fins matar-lo.

On eren els diputats ?

La fotografia adjunta ha estat publicada avui mateix en l’edició impresa de la Vanguardia i correspon a una sessió del Parlament Europeu del dia 12 de novembre, concretament al moment en que intervé el Sr. Nikiforos Diamandouros, Defensor del Poble Europeu, per a presentar al plenari el seu informe anual. Malauradament s’ha convertit en un tòpic això de mostrar fotografies amb els escons buits de parlamentaris, però és que fa mal de veure-ho! El Parlament Europeu té 736 escons, i a la fotografia en qüestió n’hi apareixen 85, dels que tots menys un estan buits. Fent el càlcul proporcional, a l’hemicicle hi devia haver, en aquell moment, 8,66 parlamentaris, un 1,17 % del total.

A veure, abans de malpensar millor que explorem totes les possibilitats, no fos cas que la cosa tingués una explicació ben normal i nosaltres aquí criticant. Si no surten més parlamentaris a la fotografia, potser:

1. Perquè han decidit fer un boicot al parlamentari solitari que es veu a la fotografia, i en realitat s’han amuntegat tots a l’altra banda de l’hemicicle, tot sigui per no seure prop d’aquell pària i sortir a la mateixa foto.
2. Perquè en el precís moment en que es va fer la foto eren tots al lavabo (i de lavabos n’hi ha molts al Parlament Europeu)
3. Perquè, en realitat, ja era l’hora de plegar i el senyor que seu al seu escó encara no s’havia despertat.
4. Perquè el Defensor del Poble Europeu és un pesat que no hi ha qui l’aguanti, i tant de sacrifici no se’ls pot demanar als parlamentaris (excepte al que es va quedar, que potser dormia)
5. Perquè al tal Defensor del Poble el van enredar i el van convocar a una hora en que no hi havia Ple.
6. O perquè el Defensor del Poble va comparèixer a l’hora que li va petar i és clar, sols quedava el bidell (que no és un parlamentari, que és el bidell que berena!)

No sé, potser hi ha altres explicacions possibles, però per aquest camí no sembla que en pugui sortir cap d’honorable. És que ses senyories no podrien fer un esforç per a quedar bé, per sortir a la foto al menys, que això els hauria d’agradar? I si no el poden omplir, que no en diguin Ple.

La tant comentada desafecció cap a la política i cap als polítics es nodreix d’imatges com aquestes, i als que creiem en la política i volem creure en els polítics ens ho posen molt difícil, la veritat.

El que crec que està passant

Fa un parell de dies vaig escriure en aquest bloc el que no era més que una molt breu reflexió sobre el que, al meu entendre, està passant a la comarca. Eren unes idees breus i apressades, que mereixen ser explicades, a risc de trepitjar algun ull de poll, tot s’ha de dir. Malgrat aquest risc, intentaré ser clar.

Ja va essent hora que reconeguem que aquesta és una comarca deprimida econòmicament. Sols cal veure el rànquing de l’atur a Catalunya per a adonar-se’n, i no sols les darreres dades. Estem en aquesta situació des de fa anys, abans que la crisi comencés. Doctors té l’església per a cercar-ne les causes, però crida l’atenció que, mentre que en altres llocs es treballa per a sortir de la crisi i per a la creació d’oportunitats, a la comarca de l’Anoia, i especialment a la Conca d’Òdena, sembla que fem el camí contrari. Aquí les oportunitats són vistes com amenaces i els canvis com agressions.

És real això, o sols una imatge distorsionada de la realitat, afavorida per algun mitjà de comunicació? És aquesta la postura majoritària de la població de la Conca? Aquest territori és objecte, des de fa un temps, d’una sèrie de plans i de projectes d’inversió de diversa envergadura, que es podrien materialitzar a mig o llarg termini, i d’algun a més curt termini o, fins i tot, ja en funcionament, com el Parcmotor de Castellolí.

Ningú té l’obligació d’acceptar-ho tot, però crida l’atenció que quan se’ns tira una corda per a sortir del pou, la rebutgem. Per això cal plantejar-se d’una vegada la veritable dimensió d’aquest rebuig. Se m’acudeixen algunes preguntes bàsiques:

a) Quantes persones són contràries a la construcció d’un polígon industrial al nord de la Conca d’Òdena, o a la construcció d’un aeroport corporatiu, o a que l’eix transversal ferroviari passi per la comarca? Segurament la pregunta podria ser més llarga, però com exemple ja val.
b) Què volen aquestes persones?
c) Qui són aquestes persones?

No és fàcil contestar-ho. Si jutgem per les opinions que podem llegir a la premsa, pot donar la impressió que totes aquestes actuacions reben un rebuig majoritari. És més, amb les ulleres de batre i mirant en una sola direcció, hom podria pensar que la comarca de l’Anoia està rebent les pitjors agressions mediambientals de Catalunya i part de l’estranger, que els polítics són tots corruptes i que la població hi està majoritàriament en contra. És el què passa quan un mitjà informatiu “informa” en una sola direcció.

Jo, per a respondre a la primera pregunta, diria el següent:

1. Disposen d’un mitjà informatiu exclusivament al seu servei, que no sent la necessitat de contrastar les informacions. Amb aquest mitjà i amb ganes es fan sentir molt, però això no els fa més nombrosos.
2. Quatre que criden molt són exactament això, quatre que criden molt, com ja vaig dir a l’entrada anterior. No se’ls ha de sobrevalorar pel fet que insisteixin en la seva campanya.

Pel què fa a la segona de les preguntes, també és difícil fer afirmacions sobre la voluntat de les persones. Com en la presumpció d’innocència, cal suposar a totes elles un cert interès per la conservació del territori i el benestar i el progrés dels seus habitants. És evident que això no ho entenem tots igual. El primer que observo és que, a l’hora de defensar el territori, sovint s’obliden de les persones, i jo crec que el territori és quelcom més que les terres i la natura.

Si del que es tracta és de defensar uns suposats valors mediambientals i ecològics, haurien de començar per a concretar-los, perquè, pel que sembla, la cosa es redueix a l’afirmació generalista que un polígon industrial o un aeroport corporatiu són una agressió per al medi ambient, que és tant com dir que aquestes infraestructures i instal·lacions no poden ser enlloc del món. No pot ser més evident la visió estreta i restrictiva del territori, que exclou les persones i el desenvolupament econòmic i social.

Per això, la segona pregunta sols es pot respondre indirectament. El que no volen aquestes persones, diguin el que diguin, és el progrés del territori. I això és tant com dir que no volen que la comarca o la Conca d’Òdena surtin del pou de la depressió econòmica. Ho sento per l’ull de poll.

La tercera pregunta, qui són aquestes persones, requereix una resposta cautelosa. No diré noms i cognoms. Algunes es mouen pels seus interessos legítims i, a més, per un fort afany de protagonisme. Donar la cara està bé i és meritori que no se n’amaguin. D’altres no senten la necessitat de fer-se notar, i els seus interessos són igualment legítims, probablement més. El que no entenen alguns dels primers, els que donen la cara, és que la cara que donen sols és la seva. Es representen ells sols. Quedi això clar, perquè si en són conscients té mèrit i és digne d’elogi, però si creuen representar algú aleshores es un error molt greu.

Jo entenc que, des que varen tenir la seva primera oportunitat amb el Pla Director de la Conca d’Òdena, sempre han estat els mateixos. Són perseverants, segurament que imbuïts del deure sagrat de treure’ns a tots d’algun error i fer que vegem les coses com ells. Tant sagrat deu ser aquest deure, que sembla que tot s’hi valgui, fins i tot mentir. Amb tots els respectes, jo d’això en dic fanatisme.

I sols faltaria que, a sobre de ser una comarca deprimida econòmicament, passéssim per fanàtics! Algú invertiria a l’Anoia amb aquest panorama? Heus aquí la qüestió final. Un observador de fora de la comarca podria preguntar-se què està passant a l’Anoia, que ens queixem del que no tenim i ho rebutgem quan ens ho ofereixen.

Una resposta, la que exposo a títol personal, és que la voluntat majoritària d’aquest territori està pel progrés econòmic i social, i que un grup reduït de persones, en el que es barregen el fanatisme d’alguns amb les idees clares d’altres, l’afany de protagonisme d’un pocs amb els interessos legítim d’altres, promouen una visió distorsionada de les necessitats del territori i una oposició destructiva a qualsevol oportunitat de progrés, vingui d’on vingui i sigui com sigui. Ja va essent hora que els demès hi diguem la nostra.

I ho sento per l’ull de poll.

Què està passant?

No puc ara, en la poca estona de que disposo, dir abastament el que penso que està passant a la Conca d’Òdena. Segurament ho faré un altre dia i procuraré no empipar massa als que hi estiguin en desacord, però no me’n puc estar de dir molt breument algunes idees que em passen pel cap quan llegeixo una determinada premsa comarcal aquests dies:

• La defensa del territori passa, a més de per la defensa de la terra, per la dels homes i dones que hi viuen i hi treballen.
• El territori no s’acaba on s’acaben els interessos personals ni les pròpies idees.
• Quatre persones que criden molt, per molta publicitat que se’ls doni, són això, quatre persones que criden molt.
• Escoltar el que ens agrada és escoltar melodies, no veritats.
• Estendre sospites és fàcil i gratuït, i sempre ho aprofiten els mateixos.
• Hi ha mitjans informatius que ho fan molt bé com a altaveu dels quatre que criden. Sembla que l’objectivitat és un luxe que no es poden permetre. A sobre, no se’ls pot demanar ètica i independència.
• Hi ha molta gent que no crida, que no comenta, que no va als plens dels ajuntaments ni escriu cartes als diaris, però que sap el què vol. Aquesta gent són la majoria i estan pel desenvolupament econòmic i social del territori.