Precampanya

0 comentaris
Ho confesso. Això meu és per a fer-s’ho mirar. “Doctor, no sé què em passa, que com més s’acosten les eleccions més interessant trobo la política”. O bé “Pare, confesso que m’agrada la política, que gaudeixo de les campanyes electorals, i no me’n penedeixo”. Estic malalt, dirà la medecina, o sóc un viciós i un pecador, dirà el confessor, perquè no pot ser que vagi a contracorrent d’aquest costum tant castís i tant nostrat de blasmar de tots els polítics sense excepció, de riure-se’n, de fer-ne broma o de maleir-los, com si fos la casta més malvada de l’espècie humana. Talment sembla que els polítics són una plaga, font de tots mals i negació absoluta de qualsevol bé.

I tanmateix, els votem, els elegim, els donem el poder per a que facin i desfacin durant, al menys, quatre anys. Alguna cosa deuen tenir, que no podem viure amb ells ni sense ells, perquè al cap i a la fi, tant dolents que semblen i sempre votem! O serà que, per molt que diem, els únics polítics dolents són els que no són de la corda? De la nostra, és clar. Per això no estic segur de pecar ni estar malalt quan gaudeixo de promeses electorals, discursos varis segons el moment i el lloc, demagògies pintoresques, programes buits de contingut i guerres dialèctiques sense fi. Què hi farem, és la política, i l’atractiu de tot plegat és que cal destriar el gra de la palla, cosa que hauríem de saber fer, si ens veiem en cor de jutjar l’acció o la inacció polítiques.

Home, a mi m’agraden les precampanyes electorals, més i tot que les campanyes pròpiament dites, perquè en aquest sentit em donen feina. Els discursos i declaracions són continus, les rèpliques i contrarèpliques constants. Sentir a un polític negar un acte de govern que ell mateix repetiria si governés, o que ja va fer quan governava, no té preu. Sentir-ne un altre contradient-se ell mateix, negant-li el pa i la sal al govern per haver adoptat unes mesures que ell mateix ha demanat quan el govern s’hi negava, és força alliçonador. Sentir un polític del govern llençant una rere l’altra promeses i més promeses, quan no ha estat capaç de complir-ne quasi cap, exercita l’esperit crític del ciutadà. I llegir els diaris cada dia acaba essent tant entretingut com aquests programes de la telerealitat (per què en diran així, si de “realitat” no en tenen res?) que duren hores i hores, en els que tothom crida i acabes per no entendre res. No en va la política ja s’hi ha colat, i sinó vegi’s La Noria i com “parlen” de política els seus “tertulians”.

Entenc que com més s’acosten les eleccions, més aflora el verdader caràcter de la política. Si un és demagog, ho serà més i millor com més necessiti els vots del ciutadà. I si un és mentider, més forta serà la temptació quan s’hi jugui el lloc. A mi m’agraden, ja ho he dit, les precampanyes, perquè serveixen per a que uns i altres es treguin les caretes, sempre i quan, és clar, tinguem interès en veure què hi ha a sota. Per això he sentit una gran decepció quan he escoltat al Sr. Esteban Gonzalez Pons proposar en nom del PP que se suprimeixin les precampanyes electorals, com a mesura d’austeritat. I ha estat per vàries raons:

a) Primera, que si aquesta proposta arriba a bon port, les eleccions i tot el que les precedeix seran més avorrides que l’argument d’un BOE.

b) Segona, que si va de veritat, ja s’hi poden posar, perquè la precampanya electoral, pel que fa a Catalunya, ja ha començat fa temps.

c) I tercera, perquè no entenc com es pot suprimir allò que no existeix. Perquè, en realitat, la precampanya no existeix formalment. No ve regulada a la Llei Electoral, no té un començament ni unes normes, no està regulada enlloc. En sentit ampli, es podria considerar que la precampanya electoral dura tot el que dura una legislatura.

El cas és que el PP vol portar al Congrés dels Diputats una proposició per a suprimir la precampanya. No sé si ja la tenen redactada, i si és així resultaria força interessant llegir-la, perquè regular això és com regular l’activitat de tots els polítics durant tota la legislatura. A no ser, és clar, que una ment clarivident sigui capaç de discernir què té sentit electoral i què no en té. Qui és el titular de tanta clarividència? Els jutges? El Tribunal Constitucional? (Ejem!!)

Crec sincerament que és una llei impossible d’inventar, un brindis al sol i un pur exercici de demagògia. I ostres!! És clar, això també és precampanya! Ben mirat la proposta és força interessant. Espero que d’aquí a les eleccions en surtin d’altres tant estrambòtiques com aquesta. Quina delícia, doctor, quin plaer, pare! això sí que és electoralisme!

Com està el pati i quina tropa hi tenim !

0 comentaris
El debat sobre les mesures empreses pel govern espanyol per a contenir el dèficit, que va tenir lloc ahir en el Congrés dels Diputats, no sols ha posat de manifest la delicada situació política i econòmica en que es troba tot l’estat espanyol. També ha donat la justa mesura amb la qual calibrar la integritat, la coherència i el sentit de país de les forces polítiques que, per bé o per mal, sacsegen aquest país d’una banda i l’altra. I quan dic sentit de país, em refereixo a la capacitat de posar els interessos comuns per sobre dels interessos polítics.

L’evident és que les mesures, agradin o no (que no agraden), siguin justes o no (que no ho són), i siguin o no conseqüència d’una política econòmica equivocada (que ho són), s’havien d’aprovar per força si no es volia que Espanya entrés en bancarrota en els propers dies. I s’han aprovat, o sigui que algú ha posat seny.

L’altra evidència és que el govern Zapatero està més sol que la una. Ja era evident abans, encara que no es volgués reconèixer, però des d’ahir dubto que ningú ho pugui negar. Va ser en Duran qui li va dir ben clar al President: apliqui les mesures, intenti aprovar el pressupost de l’any que ve (que no podrà) i quan vegi que no pot, convoqui eleccions. Més clar l’aigua.

Però si això és evident, em sembla que també és hora de posar nota al que he anomenat sentit de país de cada força política, a la seva integritat política i a la seva coherència. Perquè al meu entendre, en aquest aspecte hi ha diferències substancials entre uns i altres partits.

El PSOE, o el govern Zapatero si es vol, al marge de tots els seus errors, podia haver adoptat una actitud més covarda però també més prudent per als seus interessos electorals. Per exemple, tirar la tovallola abans d’arribar a aquest punt i convocar noves eleccions (qui sap què hauria passat), o no fer cas de les advertències europees i seguir a la seva (una política populista sempre dóna vots, encara que sigui nefasta per al país). El cas és que s’ha llençat de cap a la piscina, conscient que quan en sortís li hauria costat el poder. Cap governant pot esperar sensatament que els electors entenguin decisions com aquesta, siguin o no necessàries. En honor a la veritat s’ha de dir que si més no, ha donat la cara.

L’actitud del PP és tot el contrari i més. Amb tot els respectes, l’oposició i la lluita legítima per al poder té uns límits. Ningú li demana que doni suport a les mesures, però ha quedat ben clar, per a qui encara no ho sabia, que la prioritat del PP és arribar al govern per sobre de qualsevol altra consideració, fins i tot per sobre dels interessos nacionals. Sap en Rajoy, com sap tothom, que si no s’aprovava el pla antidèficit, avui seriem un país intervingut o un país en ruïnes. Els ulls de tots els països estaven posat a la Carrera de San Jerònimo, la majoria d’ells governats per forces conservadores de la corda del PP, i tots ells ens haurien fotut una coça al cul monumental, encara que això portés al PP a governar un país en bancarrota.

Al PP no l’interessen els pactes d’estat, el PP està cercant que s’ensorri l’edifici sencer com a única forma de vèncer al PSOE en la lluita pel poder. Al final ho aconseguirà. Sobre les runes d’un país en la misèria, en Mariano Rajoy serà president de totes les espanyes, gràcies a la inoperància del PSOE i l’avarícia del PP.

Una mica més encertada va ser la posició de CIU, que sense donar suport a les mesures del govern, va permetre que s’aprovessin amb la seva abstenció. Tampoc ha estat una exhibició de coherència, perquè després de tot el que han dit el resultat lògic hauria estat que votessin en contra. Però sí que cal reconèixer un sentit d’estat que en el PP brilla per la seva absència. L’abstenció no és un xec en blanc, però de moment ha salvat la situació, no pas la del PSOE, sinó la de tots els espanyols. Mal que pesi, una vegada més han estat els catalans els que han apagat el foc.

Dels altres partits hauria de dir, al menys, que pel que fa als catalans, el coherent seria que votessin el mateix a Catalunya que a Madrid, encara que aquí siguin al govern i allà no.

Quin panorama ens espera? Malgrat tot, la cosa no s’arregla reduint el dèficit i ja està. La reforma laboral és necessària (també injusta, tampoc agrada), i cada vegada resulta més evident que el govern l’haurà d’imposar amb l’oposició, al menys, dels sindicats, els quals, a més, ja han ensenyat les seves armes (la vaga general es perfila ja a curt termini). Difícilment el govern Zapatero sobreviurà a tot plegat, i ningú es creu que pugui aprovar els pressupostos de 2011, encara que siguin els millors del món. La idea, i no ho dic per cínic sinó per realista, és deixar que en Zapatero faci tota la feina bruta que calgui (retallades socials, reforma laboral), que entomi, a més, el desastre de l’Estatut (llegeixi’s sentència del TC) i a continuació deixar-lo caure pel seu propi pes. Els que vinguin després s’ho estalviaran i apareixeran com a salvadors de la pàtria. M’hi jugo un misto que fins i tot les borses pujaran.

O sigui que segurament votarem aviat. O sigui que probablement hi haurà un canvi de cicle (el primer a la Generalitat, el segon a la Moncloa). O sigui que estarà en nosaltres la possibilitat de decidir quin partit o quin governant ens mereix confiança (uf! he dit confiança?). O sigui que..... Compreneu-ho si us dic que jo, quan voto, sóc dels que li tremola la mà.

El contracte de gestió del nou ambulatori. Com són les coses i quin nom tenen

0 comentaris
El Servei Català de la Salut (CatSalut) ha tret recentment a licitació el contracte de gestió de serveis sanitaris d’atenció primària en l’àmbit de l’Àrea Bàsica de Salut Igualada 2, és a dir, la gestió del nou ambulatori d’Igualada. A aquest procediment de licitació hi han concorregut el Consorci Sanitari de l’Anoia i l’empresa Equip d’Atenció Primària Igualada Nord SLP. En resolució del 12 d’abril de 2010, el contracte ha estat adjudicat provisionalment al Consorci esmentat, segons publica la web del CatSalut. No s’especifiquen en aquesta resolució els motius pels quals es fa aquesta adjudicació, que consten en una proposta no publicada, però que se suposa que ha estat posada a l’abast dels licitadors.

La polèmica ha saltat quan l’Equip al qual no ha estat adjudicat el contracte ha recorregut aquesta resolució, pel que sembla al·legant que el Consorci Sanitari de l’Anoia no podia ser admès a licitació per constituir un mitjà propi de la mateixa administració que licita el contracte. I he de reconèixer el meu interès en el tema després que l’amic Josep M. Torras ha denunciat repetidament la presumpta il·legalitat d’aquesta adjudicació en el seu bloc.

Seguint el fil de l’amic Torras, em permeto posar cullerada en aquest assumpte assenyalant els aspectes que, al meu entendre, em semblen rellevants d’aquesta qüestió. En primer lloc, he de dir clarament que desconec per complet les ofertes d’un i altre licitador, les quals, a més, probablement no estaria en condicions de jutjar. O sigui que no poso en dubte que l’oferta presentada pel Consorci Sanitari de l’Anoia sigui més adequada a les condicions del concurs que l’altra. Altra cosa és que, com es posa en qüestió, el Consorci Sanitari de l’Anoia pugui licitar o no.

En segon lloc, també he de dir que la polèmica entre gestió privada i gestió pública de la sanitat, en aquest cas, em sembla inútil i fora de lloc. Pretendre que l’adjudicació del contracte a l’Equip d’Atenció Primària Igualada Nord SLP és posar en mans privades la gestió d’un servei públic, és com dir que tots els serveis que l’administració gestiona indirectament a través de concessió administrativa han estat privatitzats.

Pel que fa a l’aspecte legal, i amb independència de la valoració que es pugui fer de les ofertes i dels ofertants, he de dir que les coses són el que són, amb independència de com es diguin, una qüestió aquesta que els tribunals han tingut ocasió d’afirmar repetidament en tota mena de litigis i que, probablement, també hauran de resoldre en aquest tema que ens ocupa. I si un consorci determinat és un mitjà propi d’una administració, ho és encara que no ho diguin els seus estatuts. En tot cas, el problema legal vindrà de la manca de suport estatutari en l’activitat real del consorci.

Veiem què en pensa de tot plegat la pròpia Generalitat. A la web del CatSalut hi podem trobar un document titulat Evolució del model de governança i gestió de les entitats participades pel Servei Català de la Salut. Es tracta d’un llibre editat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, en el que col·laboren varis especialistes. En un dels treballs que en formen part, titulat La organització institucional de la provisió de serveis sanitaris, signat per Olga Delpeix i Borrell, lletrada de la Divisió d’Assessoria Jurídica del Servei Català de la Salut, entre d’altres càrrecs, s’hi pot llegir textualment:

“El règim de les contractacions d’obres, serveis i subministraments que els consorcis duguin a terme amb tercers, actualment, resten subjectes a la Llei de contractes del sector públic (LCSP). Als efectes d’aquesta llei, els consorcis tenen la condició de poder adjudicador de l’Administració i, per tant, se’ls aplica la referida norma de manera àmplia. Inicialment, però, els consorcis contractaven com qualsevol subjecte privat, amb l’única excepció que els resultaven d’aplicació les regles de la publicitat i la concurrència.

La compra de serveis que l’Administració titular efectua als consorcis s’articula mitjançant un conveni exclòs de la LCSP, per tal com es tracta d’un encàrrec de gestió que deriva de l’habilitació continguda a la Llei general de sanitat i pel fet que els consorcis en què participa l’SCS tenen la condició de mitjà propi i servei tècnic en allò que afecti els esmentats encàrrecs com a negocis exclosos de la referida llei.”

O sigui que, d’acord amb això, els consorcis de que parlem estan subjectes a la Llei de contractes del sector públic quan adjudiquen (tenen la condició de “poder adjudicador de l’Administració”), i alhora tenen la condició de mitjà propi i servei tècnic de l’administració titular (el CatSalut) pel que fa als encàrrecs de gestió que aquesta els faci.

Al marge, doncs, de la interpretació estricta de la Llei, no és estranya al CatSalut la utilització dels consorcis com a mitjans propis. De fet, en el treball citat es fa un tractament dels consorcis exclusivament com a mitjans propis, potser perquè en el fons, no fan altra cosa que complir les finalitats de l’administració titular (CatSalut) amb un grau de dependència absolut.

També resulta interessant llegir l’Informe de la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat de Catalunya 9/2009, de 3 de juliol, “Abast de l'article 8.2 de la Llei 30/2007, de 30 d'octubre, de contractes del sector públic, consideració dels consorcis com a mitjans propis o serveis tècnics i nivell de subjecció dels consorcis a la Llei 30/2007, de 30 d'octubre”, que l’amic Josep M. Torras esmenta en el seu bloc i que es pot trobar en aquest enllaç.

Extrec varis fragments de l’informe:

“Sobre la qüestió dels mitjans propis, amb caràcter general s’ha pronunciat també anteriorment aquesta Junta Consultiva de Contractació Administrativa, per exemple, en l’Informe 1/2006, de 9 de febrer, relatiu al règim jurídic de les relacions oneroses entre l’Administració de la Generalitat de Catalunya i altres entitats del sector públic, en el qual es van analitzar, entre d’altres temes, les relacions entre l’Administració de la Generalitat de Catalunya amb el seu sector públic.

En aquell Informe, i sobre la base de la jurisprudència del TJCE existent fins a aquella data, s’esmentaven tres factors que calia tenir en compte a l’hora de considerar si un determinat ens, organisme o entitat té la condició de mitjà propi o servei tècnic d’un altre subjecte del sector públic. Aquests tres aspectes, que permetien en conseqüència, articular les corresponents relacions jurídiques sense necessitat de formalitzar els corresponents contractes, són els següents:

a) Si es tracta d’una empresa sobre la qual l’Administració de la Generalitat exerceix un control anàleg al que exerceix sobre els seus propis serveis.
b) Si es tracta d’una empresa que fa la part essencial de l’activitat per a l’Administració de la Generalitat.
c) Si es tracta d’una empresa en què no hi ha participació privada, encara que minoritària, en el seu capital.

A continuació s’assenyalava que, com a norma general, només quan les dues primeres qüestions es responen positivament i la darrera negativament es pot afirmar que la relació entre l’Administració de la Generalitat i el seu sector públic està exclosa de l’àmbit d’aplicació de la normativa de contractes.”

...........

“Específicament, pel que fa a l’existència d’un control anàleg a aquell que exerceix sobre els seus propis serveis, s’ha considerat que aquest efectivament existeix quan el control que s’exerceix és equivalent a aquell que té sobre els seus propis serveis, és a dir, aquells serveis que no estan jurídicament diferenciats de l’Administració matriu, o bé quan l’Administració té una capacitat d’influència en les decisions de l’ens instrumental que, almenys potencialment, tenen caràcter determinant en la presa de les seves decisions més transcendentals, això és, en la determinació dels objectius estratègics i les decisions més importants de la seva gestió.”

...........

“Pel que fa al segon dels requisits esmentats, això és, que l’ens instrumental realitzi la part essencial de l’activitat per a l’Administració matriu, el TJCE s’ha pronunciat, entre altres, en la sentència d’11 de maig de 2006 (assumpte C-340/04, Carbotermo), en la qual afirma que es pot considerar que una empresa fa la part essencial de la seva activitat amb l’ens que la controla quan l’activitat d’aquesta empresa està destinada, principalment, a aquest ens, de manera que la resta de la seva activitat té un caràcter merament marginal.”

...........

“Els arguments anteriorment exposats es podrien considerar d’aplicació també al supòsit objecte d’aquest informe, de manera que no desvirtuaria la qualificació de mitjà propi la participació en un consorci de fundacions integrades en el sector públic. Addicionalment, en el cas de participació en un consorci de fundacions o d’entitats sense ànim de lucre no integrades en el sector públic que no tinguin forma societària, i si es té en compte que aquestes entitats no obeeixen a consideracions característiques dels interessos privats i que, amb caràcter general, persegueixen objectius d’interès públic, també podria considerar-se que no desvirtuen la qualificació de mitjà propi quan la seva participació sigui minoritària i tinguin un objectiu d’interès públic coincident amb els que s’ha atribuït al consorci.”

Si la cosa acabés aquí, jo no tindria cap dubte que el Consorci Sanitari de l’Anoia té la condició de mitjà propi del CatSalut, i com a tal no podria licitar en el procediment convocat per a l’adjudicació del contracte de gestió de serveis sanitaris d’atenció primària en l’àmbit de l’Àrea Bàsica de Salut Igualada 2. Precisament, per les tres raons esmentades a l’informe de la Junta Consultiva de Contractació Administrativa:

a) L’Administració de la Generalitat, el CatSalut, té una capacitat d’influència en les decisions de l’ens instrumental que, almenys potencialment, tenen caràcter determinant en la presa de les seves decisions més transcendentals, això és, en la determinació dels objectius estratègics i les decisions més importants de la seva gestió. En virtut dels seus estatuts, el CatSalut tindrà sempre majoria absoluta en els òrgans de decisió del Consorci Sanitari de l’Anoia.

b) L’activitat del Consorci està destinada principalment, gosaria dir que exclusivament, a l’ens que el controla, o sigui al CatSalut. No sols és coneguda l’activitat del Consorci com a prestador de serveis sanitaris per compte del Departament de Salut, sinó que queda prou clar en les finalitats específiques que assenyala l’article 2 dels seus estatuts.

c) No hi ha participació privada en el seu capital. Cal recordar que hi participen el Servei Català de la Salut, l’Ajuntament d’Igualada i el Consell Comarcal de l’Anoia, segons es desprèn dels estatuts.

Dit tot això, és hora de fer esment de l’article 24.6 de la Llei 30/2007, de 30 d’octubre, de contractes del sector públic, que serveix al Consorci Sanitari de l’Anoia per a afirmar que no són un mitjà propi de l’administració. El seu darrer paràgraf diu literalment el següent:

“La condición de medio propio y servicio técnico de las entidades que cumplan los criterios mencionados en este apartado deberá reconocerse expresamente por la norma que las cree o por sus estatutos, que deberán determinar las entidades respecto de las cuales tienen esta condición y precisar el régimen de las encomiendas que se les puedan conferir o las condiciones en que podrán adjudicárseles contratos, y determinará para ellas la imposibilidad de participar en licitaciones públicas convocadas por los poderes adjudicadores de los que sean medios propios, sin perjuicio de que, cuando no concurra ningún licitador, pueda encargárseles la ejecución de la prestación objeto de las mismas.”

Atenent a la literalitat d’aquest precepte, és evident que els Estatuts del Consorci no diuen expressament que es tracti d’un mitjà propi, i en aquest sentit fa bé el Consorci d’agafar-s’hi com a un clau roent, perquè és l’únic que el salva. És a dir, que tenim un Consorci que té totes les característiques d’un mitjà propi de l’Administració, però que no ho ha reconegut en els seus Estatuts. Caldria considerar si l’article 24.6 de la Llei de contractes s’ha de prendre com una obligació de fer constar en els estatuts la condició de mitjà propi quan en concorren les circumstàncies, o si s’ha d’entendre que sols se’l pot considerar com a tal si ho diuen expressament els estatuts. Hi hauria molt a dir, però jo no m’atreviria a defensar davant un tribunal aquesta darrera posició, ja que en molts altres assumptes la jurisprudència sempre a vingut a dir que les coses són el que són, encara que se les vulgui anomenar diferent.

No seré jo qui titlli d’il·legal la participació del Consorci en el procediment de licitació, perquè això ja ho ventilarà la jurisdicció contenciós administrativa si alguna de les parts decideix recórrer la decisió del CatSalut, que segons afirma la gerència del Consorci ja està presa al seu favor. El que sí que diré és el següent:

1.- Que al meu entendre, convingui o no, el Consorci Sanitari de l’Anoia actua a tots els efectes com a mitjà propi de l’administració, o sigui del CatSalut.

2.- Que el CatSalut ha adjudicat provisionalment el contracte de gestió de serveis sanitaris d’atenció primària en l’àmbit de l’Àrea Bàsica de Salut Igualada 2, a un consorci que reuneix totes les característiques de mitjà propi de l’administració, és a dir, que se l’ha adjudicat a ell mateix.

El que no diré és que això sigui il·legal, a tenor de la interpretació literal però interessada de l’article 24.6 de la Llei de contractes del sector públic, però sí que em permeto transcriure l’article 6.4 del Codi Civil, per a que el lector jutgi si ve al cas:

“Los actos realizados al amparo del texto de una norma que persigan un resultado prohibido por el ordenamiento jurídico, o contrario a él, se considerarán ejecutados en fraude de ley y no impedirán la debida aplicación de la norma que se hubiere tratado de eludir.”


Un rec per a recordar i un rec per a passejar

0 comentaris

Tindria 7 o 8 anys; en deu fer 45 pel cap baix. Sortia de l’escola, segurament que a les cinc de la tarda, i tardava una bona estona abans d’arribar a casa, no perquè fos lluny, sinó perquè jo era dels que sempre voltava. A aquella edat em coneixia tot Igualada i els seus voltants, segurament més bé que els adults de casa meva. Una edat en que l’exploració i les aventures, però principalment la imaginació, ho són tot.

O sigui que com moltes altres vegades, junt amb un company d’escola, vaig anar corrent cap al rec, sota el pont que unia i uneix Igualada amb Montbui, i al costat de la riera que separava les dues poblacions. Sempre n’havíem dit “el pont de Montbui”, al menys mentre va ser l’únic, ja que la resta eren palanques de fusta. Ara és un lloc per passejar, llavors, per a la quitxalla, era un lloc d’aventures. La riera, de fet, era un lloc “salvatge”, un indret on no hi havia ciutat ni ciutadans, sinó canyes, rates, herbes i una aigua pudent de mil colors diferents cada dia. I era, a més, la frontera de la Igualada civilitzada amb els suburbis de l’altra banda del riu. Per als menuts amb imaginació com jo, allò era com el riu Pecos. Travessar-lo era entrar en territori comanxe, arriscar-se a ser atacats per les bandes que ens tiraven pedres des de la falda del Pi, bandes que, en realitat, eren una colla de marrecs àvids d’aventures com nosaltres.

Però mentre fóssim a la banda igualadina de la riera estàvem segurs, i amb aquella seguretat dia rere dia voltàvem rec amunt i avall, sovint des del pont de Montbui fins quasi el Molí de l’Abadia, a tocar de Vilanova. El rec tenia un encant si feies volar la imaginació, i d’això no ens en faltava. Un curs d’aigua que discorria per carrers molt estrets, per on no passava ningú. En alguns indrets, entrades fosques i petites que donaven a l’interior de les adoberies, unes fàbriques de les que, per aquell costat, sols sortia el soroll dels bombos donat voltes i la pudor de les pells esteses als assecadors. Un lloc estrany, on hi havia sorolls i no es veia ningú, i on un rierol d’aigua discorria per un estret canal, a voltes amagat sota algun tram cobert, i sempre ocupant la meitat del carrer. I a més, prop de la riera i amb un enemic invisible amagat als contraforts del Pi. No passava mai res, però pel cap corrien milers d’històries imaginades.

Aquell dia vam anar corrents cap al riu. Unes escales velles, brutes i amagades baixaven des de la carretera fins al primer pilar del pont de Montbui, i allà mateix trobàvem el rec, que si bé naixia a la resclosa uns metres més amunt, apareixia a cel obert per primer cop sota les arcades del pont. En aquell tram i fins a trobar el carrer de la Creueta, el rec passava bastant enfonsat, i una mica de talús entre aquest i el curs d’aigua feia perillós d’acostar-s’hi, pel risc de relliscar i caure a dins. També era un tram de carrer més ample que els demès, encara que molt menys que en l’actualitat, i pel costat de la riera, si no recordo malament, tot eren canyes i bardissa.

Doncs en aquell punt mateix va començar una cursa. El meu company i jo vam tirar a l’aigua dos trossos de fusta, pensant que estàvem avarant dues embarcacions, i les varem seguir mentre vam poder al llarg de tot el rec, fins que aquest desapareixia de la nostra vista ja molt a prop de Vilanova. No es tractava tant d’una cursa, com de sobreviure al trajecte, és a dir, que l’embarcació arribés a bon port sense embarrancar-se en els nombrosos obstacles que trobaria al llarg del camí. I en trobava, d’obstacles. Per exemple, les comportes que permetien fer entrar aigua del rec a alguns dels horts que hi havia pel costat de la riera. O els trams obscurs en que l’aigua discorria durant uns metres sota el carrer, de manera que corríem fins a la sortida per esperar amb neguit que l’embarcació aparegués de nou. Algun dia ens varem quedar amb les ganes, perquè la fusta va entrar per un extrem i no va sortir per l’altre, però no aquell primer dia, en que tot va anar molt bé.

I un altre obstacle. A vegades, la pròpia imaginació ens feia perdre de vista l’embarcació, fins al punt que ja no la trobàvem més perquè sens havia avançat. I és que, delerosos d’aventures més reals, algun cop decidíem arribar-nos fins a la mateixa riera. Al capdavall de la Baixada del Carme, travessat ja el rec, un estret carreró arribava fins al riu, on una palanca de fusta portava fins l’altre costat, directa a la Creu del Maginet, un petit monument de pedra encara existent que commemorava una tràgica mort. Recordo perfectament que les vores de la riera, en aquell tram, eren impracticables, o sigui que travessaves per la palanca o te’n tornaves enrere. L’aigua era alguns dies grisa, d’altres d’un estrany color de vi, o blava, però sempre espumosa i força pudent. El terme depuradora, de fet, no existia en aquells temps al vocabulari dels adobers ni al de les administracions, i el riu era un autèntic desaigua de les adoberies de la riba. No crec que hi hagués éssers vius a les seves aigües, però si a les vores, on les rates campaven al seu gust.

Aquell era un indret perillós. Allà et podien descobrir les bandes de marrecs que habitaven el barri del Pi i que, a nosaltres, ens semblaven molt perillosos. I és que, de fet, ens tiràvem pedres, encara que no estic seguir de qui començava. Travessar el riu era com sortir de la reserva. En un extrem de la palanca la seguretat, a l’altra la incertesa i l’aventura. La creu del Maginet era un lloc emblemàtic per a la mainada que rondava per allà. Un lloc de fàcil referència i de màgia oculta. Allà començava un camí que s’enfilava per sobre del barri del Pi, en aquella època estret i ple d’herbes, i que portava a la Font Trobada. I la creu, a més, contenia uns elements força misteriosos.

Una base de pedra amb una inscripció, i una creu metàl·lica. La història que sempre havia sentit a casa és que allà, feia molts anys, hi va morir una persona, el tal “Maginet”, d’un tret que accidentalment havia fet un capellà. I per a mi allò tenia molt misteri, morbo en diria ara, perquè jo anava a un col·legi de capellans i se’m feia estrany que un senyor amb sotana pogués fer ús d’un arma i menys matar algú. La inscripció diu el següent: "Teresa Lliró a su amado esposo Magin Rabell que murió en este lugar el 18 de enero de 1904. El Obispo de Vic doctor José Torres y Bages concedió 50 días de indulgencia por cada acto de piedad en favor del difunto”. I per a més misteri, en el monument hi ha gravada la figura d’un cor i una bala. Jo llavors no sabia qui era el Maginet, però vaig deduir que seria una bona persona si el mateix Bisbe es prenia la molèstia de premiar amb una indulgència a tothom qui resés per ell. El misteriós del cas és que, si era bona persona, era força estrany que fos un capellà qui li disparés. La cosa de les indulgències també tenia el seu morbo. Trobant-me en una escola de capellans, de capellans dels d’aquella època, les flames de l’infern i les penes del purgatori no m’eren temes desconeguts. El sorprenent era que un bisbe, que era com un capellà però de més graduació, tingués poder per a perdonar 50 dies de purgatori a qui li vingués en gana.

Amb el temps he sabut que el tal Maginet era en Magí Rabell, que tenia una armeria al carrer de Santa Maria d’Igualada, i que el 18 de gener de 1904 va sortir amb un capellà de Clariana (en seria el Rector?) que volia comprar una pistola, a provar l’arma a l’altra banda de la riera. I ja sabia jo que aquest era un lloc perillós, i no sabria ell que les armes les carrega el diable. Sembla que aquesta es va disparar mentre era a les mans del capellà i va matar a l’acte al pobre Maginet. Diuen que un blanquer conegut pel "Pauet del maco", que es trobava a l'estenedor d’una adoberia, va sentir el tret i en mirar a la riera va veure que el "Maginet" es posava les mans sobre el pit, donava dues voltes i queia a terra. El capellà probablement fou detingut i desconec totalment si va ser jutjat. La Vanguardia de l’endemà en feia menció amb una curta notícia: “Desgracia. Igualada 18, 17’55. Probando un revólver el armero Magín Rabell y el párroco del pueblo de Clariana, disparóse el arma muriendo en el acto el primero.- El corresponsal”. Per què hauria de comprar una pistola un capellà? Queda en el misteri.

Pel que fa a la figura del cor i la bala, em recorda ara les estampes i emblemes que els requetès es posaven sobre el pit durant la guerra i que rebien el nom popular de “detente”, amb referència a la inscripció que portaven, “detente bala”, sobre una imatge d’un sagrat cor. Jo no he viscut la guerra, és clar, i d’aquestes estampes n’he sentit parlar després, ja de gran. Llavors la cosa tenia més misteri i permetia fer volar la imaginació cap a obscures històries de conjures i assassinats.

La creu encara hi és, la palanca és ara un pont de formigó quasi arran d’aigua, i l’aigua és neta i clara. De rates no se’n veuen, però sí uns ànecs impensables en aquella època. I tota la riba del riu és transitable des que s’han dut a terme les obres de recuperació de l’entorn. Si volgués posar una barca al rec, però, tindria un problema, perquè ara passa cobert durant quasi tot el trajecte. Potser la podria posar al riu directament i veure si arriba fins al parc fluvial de Vilanova.

Puc fer més que tot això, em puc asseure en un banc i mirar el paisatge, tancar els ulls i somiar amb l’Anoia de la meva infantesa, i estar segur que no em tiraran pedres des del barri del Pi, ni cap capellà misteriós m’etzibarà un tret. De ben segur que no em passarà cap de les aventures amb les que somiava de petit, però avui el riu és un bon lloc per a passejar i per a recordar.

P.D. Les dues fotografies són tretes d’Internet ja fa temps.


Magistrats a pa i aigua

0 comentaris
Diuen que avui s’ha reunit altre cop el Tribunal Constitucional per a departir amigablement sobre l’Estatut. Dic jo que deu ser això el que fan, ja que no sembla que sigui per a decidir res. A hores d’ara, pel que sé, els magistrats ja han dinat, han fet el cafè i s’han reincorporat a les dependències del Tribunal. Probablement, cap al tard, tindran gana i plegaran per anar a sopar, que demà serà un altre dia i no s’han de prendre decisions a corre-cuita. N’és de sacrificada la vida d’un magistrat constitucional ! Trobar-se cada tres per quatre, posem que cada mes, per a veure com va tot, llegir un tros d’estatut, haver de pensar per on passar les tisores, i tot això sense poder atendre els (5.000 ? 10.000 ? 15.000 ?) assumptes pendents, tan atrafegats com van amb l’estatut des de fa quatre anys. Els planyo. I a sobre en Zapatero és capaç de retallar-los el sou (deuen ser funcionaris, no?)

No és que m’importi gaire, però una mica d’empenta des de fora potser els aniria bé, una ajuda per a que, amb millor criteri, s’acabin carregant aquest estatut i l’altre, i ens enviïn a tots de cap a la independència, com sembla indicar l’enquesta que La Vanguardia publica avui. Hi ha precedents històrics d’un cop de mà extern per a ajudar a un tribunal, o un jurat, o un grup de persones, a decidir-se, precedents que, vista la solemnitat que guia els actes del Tribunal i l’alta missió a la qual està destinat, trobarem a la història de l’església com als més adequats.

El primer, l’elecció del Papa Celestí IV l’any 1241. Portaven els cardenals reunits nou dies (només nou dies!) sense posar-se d’acord en l’elecció del nou Papa, i la cosa estava que cremava perquè per aquells temps Roma es trobava assetjada per les tropes de l’Emperador Frederic II, que es veu que també tenia algun interès en l’assumpte. Així que el senador Orsini, que pel que sembla aquells dies remenava les cireres a la ciutat, va tancar amb clau els cardenals en un vell palau (cum clave), del que no els deixaria sortir fins que no es decidissin. Així, a més, evitava les influències de l’emperador sobre el col·legi cardenalici. I per a donar-los algun al·licient, els posà a dieta de pa i aigua.

Dos mesos van aguantar els cardenals, fins que van dir “Mira, ja n’hi ha prou, que sigui el Celestí i acabem d’una vegada!”. Tant malament s’ho van passar, que en aquells dos mesos un dels cardenals va morir de calor i el propi Celestí va durar sols disset dies com a Papa, fins que es va morir com a conseqüència de les seqüeles del debat. Per cert que els cardenals, amb poques ganes de repetir l’experiència tot just disset dies després, van fotre el camp de Roma cames ajudeu-me, i van trigar dos anys en tornar-se a reunir, no fos cas que els enredessin amb un altre conclave. El tro de Sant Pere va restar vacant durant tot aquest temps.

I un segon precedent. El 1268 mor Climent IV i els cardenals es divideixen en un facció italiana i una altra de francesa, sense que hi hagi manera que cap dels candidats assoleixi la majoria suficient per a ser entronitzat. En aquesta ocasió es trobaven reunits a Viterbo, al sud d’Itàlia, i ja portaven tres anys sense decidir-se quan el poble va dir que ja en tenia prou, que a sobre havien de mantenir-los i que volien saber d’una vegada qui manava i que fotessin el camp. O sigui que, igual que en el cas anterior, els van tancar amb clau i als van posar a dieta de pa i aigua. Però ai !, aquests cardenals eren més soferts i ni així, o sigui que algú va tenir una brillant idea. “El que necessiten ses eminències és la il·luminació de l’Esperit Sant, i és evident que tancats com estan els coloms no hi poden entrar”. O sigui que no els van obrir la porta ni les finestres, sinó que els van treure el sostre per a que l’Esperit Sant tingués via lliure. Va donar resultat, perquè aquell mateix dia el col·legi cardenalici va elegir un Papa, que no era el francès ni l’italià, sinó un altre que ni tant sols era sacerdot i que llavors es trobava de viatge per Terra Santa. Un tal Teobaldo que regnaria amb el nom de Gregori X.

Quines similituds hi pot haver amb el cas del Tribunal Constitucional ? La primera, que ni uns ni altres tenen limitat el temps per a resoldre, i d’alguna manera se’ls ha “d’incentivar”. La segona, que tancats al seu palau no es veurien influenciats ni pels interessos de l’emperador, ni els d’en Zapatero ni els d’en Rajoy.

Deixar la seu del Tribunal Constitucional sense sostre probablement no seria sostenible, però sense aire condicionat ni calefacció l’Esperit Sant també es mou a gust. I el servei de càtering és una de les despeses que probablement poden ser retallades en favor de l’austeritat pressupostària que se’ns imposa.

I per últim, si volen anar als toros, abans que acabin la feina, què caram !

Consulta sobre la Diagonal. Entre el nyap i la manipulació

0 comentaris
La veritat és que aquest assumpte de la famosa consulta de la Diagonal de Barcelona m’ha semblat, fins ara, poc interessant, únicament pel fet que no sóc barceloní i que, tot i que vaig de quan en quan a la ciutat comtal i utilitzo aquella via, tinc la impressió que no m’afecta massa. Passa, però, que el tema, com succeeix darrerament amb tots en aquest país, ha sortit de mare i de pare i s’ha convertit en un assumpte polític i quasi bé nacional, talment com si de les vegueries parléssim, sols que en el cas de la divisió territorial de Catalunya la majoria de catalans passa olímpicament, i en canvi, sembla que en això de la Diagonal a tots ens hi vagi molt.

I si tant important és, diré dues coses que em semblen rellevants, al meu entendre:

  • Que aquesta consulta ha estat un nyap dels que fan història.
  • Que per part de l’oposició en el consistori barceloní el tema s’està manipulant descaradament.

El nyap

Em sembla que aquestes alçades ni el socialista més convençut pot deixar d’admetre el fracàs rotund i sense pal·liatius de la consulta. I no parlo d’intencions, que no dubto que són bones, sinó de fets, o del malament que s’han fet les coses. A mi sempre m’ha semblat que quan es governa cal preguntar el just i necessari, i en tot cas, si es decideix consultar a la ciutadania, fer-ho bé, organitzant la consulta impecablement per a que no falli res o quasi res (la perfecció és impossible), i sobretot deixant clar què es pregunta i quines conseqüències tindrà el resultat de la consulta. Però, sobre tot, tenir clar que les consultes, com les armes, les carrega el diable, i per tant pot ser que els resultats no siguin els esperats.

Si l’alcalde Hereu sospitava o temia que l’opció guanyadora no seria la patrocinada pel propi Ajuntament, ja no havia de començar el procés. Ja que compromet el seu prestigi polític en el tema de la consulta, al menys que valgui la pena. És a dir, que si se sap que es perdrà, ja no cal començar a jugar. És clar que, se’m dirà, l’alcalde això no ho sabia. Naturalment, ell pensava que la ciutadania cridada a les urnes triaria l’opció A o la B, però no la C, que malgrat tot, ha posat a disposició de tot aquell qui la volgués triar. No li manca esperit democràtic a l’alcalde, però sí una mica de vista, perquè una cosa és perdre per poc, cosa que pot passar perfectament en cada convocatòria electoral o consulta, i l’altra és que et guanyin per golejada, per inundació diria jo.

Penso doncs, que l’alcalde o l’equip de govern, o qui sigui que vulgui assumir les responsabilitats del nyap, ha errat completament a l’hora de copsar els interessos de la ciutadania. D’altra banda, ha estat incapaç de mobilitzar els potencials votants de les opcions A o B. Talment, sembla que el poc interès dels barcelonins en participar en aquesta consulta hagi anat parell amb les poques ganes que l’Ajuntament hi ha posat per a que la gent acudís a votar. De fet, a la vista dels resultats, sembla que els únics que s’han mobilitzat són els partidaris de deixar la Diagonal com està.

I si se’m permet dir-ho, amb el que cau aquests dies, plantejar una obra d’aquesta envergadura, i a més gastar-se dos milions i escaig d’euros en fer una pregunta als ciutadans que al cap i a la fi ha esdevingut inútil, constitueix una obscenitat com una catedral. Estic segur que això també ho ha tingut en compte la ciutadania.

La manipulació política

Dit tot això, també diré que des del primer dia el tema ha estat manipulat descaradament per l’oposició convergent en el consistori barceloní, convertint una consulta ciutadana sobre un projecte municipal en un plebiscit en el que, sembla, el que s’hi ventilava era la continuïtat de l’alcalde al front del Consistori. Així ho han entès des del primer dia els seguidors del Sr. Trias, que han plantejat en tot moment el tema com una qüestió política sense ni tant sols entrar en el fons de l’assumpte, que no era altre que decidir si la Diagonal necessitava o no una remodelació.

S’ha dit, per exemple, que l’Ajuntament “amagava” l’opció C, quan el que passa, simplement, és que no n’ha fet propaganda, cosa lògica si el que pretenia l’Ajuntament era la reforma de la Diagonal, un interès del que mai s’ha amagat. L’opció C sempre ha estat present, igual que el No hi és quan un govern convoca un referèndum en el que defensa el Sí. Igual que hi era, per exemple, en les consultes sobiranistes que sembla que hi hagi interès en comparar amb aquesta, sense que se’n fes cap propaganda. I està clar que els votants han trobat aquesta opció al seu abast. A la vista estan els resultats.

Quan es presumeix de participació i democràcia donant suport a unes consultes com les de la independència, sense caràcter vinculant ni efectes pràctics ni jurídics, no es pot menystenir una consulta vinculant organitzada des de l’Ajuntament sobre un tema que, de dur-se a la pràctica, tindrà efectes concrets sobre la vida diària de molts barcelonins. O som o no som. Que les consultes siguin bones o dolentes segons quin sigui el partit que les organitza, que en uns casos se les anomeni “festa de la democràcia” i en altres se les desacrediti, no és de rebut per als ciutadans i converteix en sospitoses i interessades les declaracions polítiques d’aquests dies.

I ja que en parlem, també hi ha qui ha tingut l’ocurrència de fer comparacions entre el resultat de les consultes sobiranistes i el de la Diagonal. Una comparació desafortunada, al meu entendre, perquè és comparar dos fracassos. És cert que la participació en les consultes sobiranistes ronda el 20%, quasi el doble que la de la consulta de la Diagonal. Però també vint euros són el doble de deu, i amb això no es menja. En els dos casos la participació ha estat molt petita i sols s’han mobilitzat els partidaris d’una de les opcions en joc. Això és tot el comparable. El que no es pot fer és titllar de positius un resultats i de negatius uns altres de semblants. Més tenint en compte que la independència és una qüestió que presumiblement havia de mobilitzar força més a l’electorat que no la tria entre un projecte o altre, o de cap.

I posats a manipular, s’ha volgut donar també als resultats de la consulta un sentit electoral, estenent la ficció que aquests reflecteixen el poc suport a l’alcaldia entre la població. Barrejar el gimnàs amb la magnèsia és molt habitual en política, però en aquest cas, a més, és força contradictori. És ben clar que la consulta ha estat un fracàs, però si el fet que els votants hagin triat majoritàriament contra les opcions patrocinades per l’alcaldia, es vol veure com una desautorització de la població envers el seu alcalde, aleshores s’ha d’admetre que són molts pocs els que estan per la feina d’enviar a casa al Sr. Hereu, perquè sols un 12,17% ha anat a votar, i d’aquests han votat per l’opció C (i presumiblement “contra l’alcalde”) el 79,84%, és a dir un 9,72 % del total de votants potencials.

O sigui que, de bufetada a l’alcalde, sí i una a cada galta, però de tomb electoral, de moment res de res. En qualsevol cas, per a aquestes coses ja hi ha les eleccions quan toquen.


Tres negocis que se'n van en orris

0 comentaris

El de l’Estatut

Ens vam creure que l’Estatut de Sau ja no donava més de si i que era arribada l’hora d’avançar més en l’autogovern. I ens vam comprar un Estatut nou de trinca. Després va resultar que quan ens el van lliurar, havia passat ja per tantes mans que venia desgastat i apedaçat. I a sobre, la garantia era més falsa que un bitllet de tres euros. Doncs resulta que llencem el vell, el nou ens “l’arreglen”, i ens quedem amb un autogovern pitjor que el que teníem. Quina vista, tu, la del que va començar tot això!

El de les polítiques socials

Després de vuit anys de PP, proclamem que n’estem farts de polítiques antisocials, de fatxes i neocons, i ens comprem un govern d’esquerres. I és clar, el que toca és repartir el que hi ha i el que no hi ha, i si els números no surten neguem la crisi, mirem endavant i no fem cas dels pessimistes, perquè abans que res som progressistes i després comptables. Ara la caixa és buida i el banc és tancat. I toca menjar-se el gripau, desfer tot el que s’ha fet, retallar prestacions socials i, a sobre, fer la feina bruta i preparar el terreny pels que tornaran després, que així no s’hauran de cremar. O sigui que, a sobre, ara els progressistes seran ells. Ves, tu, on devien ser els assessors del govern el dia que es van repartir els cervells!

El de les cabres

En Robert era un ramader que tenia un ramat de cabres blanques, i veient que els compradors les preferien negres, en canviava dues de blanques per una de negra. Així aconseguí força més clientela. És clar que el ramat s’anà fent cada vegada més petit, entre les cabres blanques que canviava i les negres que venia, i aviat es quedà sense bestiar i més pobre que abans.

D’aquest darrer en diuen el negoci del Robert de les cabres, i és el mateix que els altres dos.


Els funcionaris com a problema

0 comentaris
Fa uns dies vaig atendre a la feina una persona que em demanava una informació determinada relativa a un tercer. Com passa a vegades, no vaig poder satisfer la seva sol·licitud per raons estrictament legals, i així li vaig manifestar, explicant-li quines eren aquestes raons i oferint-li una solució alternativa que no el podia perjudicar en absolut, si eren certs els motius que la tal persona adduïa per a reclamar aquesta informació. Aclareixo ara, per a qui no em conegui, que sóc funcionari i que com tothom, però amb més cura i intensitat si cal, m’he de cenyir estrictament a allò que la llei permet. La legislació relativa a la protecció de dades de caràcter personal no em permet subministrar la informació que aquell senyor em reclamava i, d’altra banda, la bona educació i la correcció que, ho digui o no la llei, estic obligat a observar en el tracte al públic, tampoc em permet contestar de la forma i amb les ganes que el cos em demanava, als insults i les amenaces de ser portat davant no sé quins tribunals que vaig haver de suportar.

També he de dir que són molts anys de funcionari i que tots els tòpics i acudits que sobre els treballadors públics es diuen en aquest i en tots els països que he conegut, ni em sorprenen ni em preocupen. Alguns són veritat, d’altres són pura llegenda urbana, alguns són merescuts i d’altres molt injustos, i com en tots els col·lectius hi ha gent de tota mena, els que hi posem ganes a la feina, que som la majoria, i els que se n’aprofiten, que són una minoria més petita del que generalment s’accepta.

Tanta introducció ve a compte de les sobtades mesures de reducció del dèficit públic que el govern Zapatero ha decidit emprendre amb nocturnitat i traïdoria. El senyor del que parlava va tenir la cortesia de dir-me que els funcionaris som un llast per a la comunitat, un obstacle per al progrés i enemics del contribuent (aquesta és la primera vegada que la sentia). Ja vaig dir un dia que procuro ser estoic, i això m’estalvia molts disgustos. El que m’emprenya és que quan van mal dades, el govern, sigui del color que sigui, sempre s’atreveix primer amb els funcionaris, no perquè siguem els més necessitats, que no ho som, ni perquè siguem els més mal pagats, que tampoc ho som, ni per la precarietat del nostre lloc de treball, que no existeix, sinó perquè som els que té més a l’abast. Ja sé que els funcionaris tenim un lloc de treball fix i una seguretat que ja voldrien per ells els treballadors del sector privat, i jo personalment no em queixo del meu sou, el qual, naturalment, desitjaria que fos el més elevat possible. Però no crec que ens haguem de sentir culpables d’això, si fem allò que, a canvi, la societat demanda de nosaltres: servir a l’interès públic conforme a les lleis (que no fem nosaltres) i amb tots els mitjans que l’administració posa al nostre abast (que tampoc decidim nosaltres), la qual cosa no vol dir satisfer a tothom.

Doncs bé, l’estat espanyol, concepte que en aquest cas abasta totes les administracions públiques del país, té un dèficit que ha de corregir amb urgència, i algun culpable hi deu haver en això, un culpable que segur que no som els funcionaris, al menys no els que no som als nivells més alts de l’administració. De fet, si la cosa s’arreglés fent pagar els plats trencats als culpables d’aquest desgavell, aquest país es quedaria sense classe política, i afegiré que també sense classe empresarial i financera.

Però com que a més d’estoic sóc realista, accepto que en aquest moment reduir el sou dels funcionaris pot ser una mesura inevitable, encara que no m’agradi, i a més no em serveix de res que tothom critiqui al govern si no s’és capaç d’aportar alternatives. Més aviat diria que la manca d’alternatives és el que realment m’espanta. D’aquestes restriccions se’n sentiran també altres col·lectius més necessitats, per exemple jubilats i persones dependents. Potser també és inevitable, però en un cas i altre certament és immerescut.

Però el que em molesta és que els funcionaris apareguem com el problema, i en canvi no ho siguin les polítiques econòmiques erràtiques i indecises, l’especulació financera, la total impunitat amb que el sector bancari decideix com i quan els sectors públic i privat poden invertir, en funció dels seus beneficis, o el sabotatge borsari continuat d’especuladors de tota mena i de cap nacionalitat. Més o menys, ve a ser com si el govern ens repetís des de la tribuna parlamentària i amb un llenguatge políticament correcte, allò mateix que el meu amic contribuent em deia fa uns dies: que som un llast per a la comunitat i un obstacle per al progrés. I és que, de fet, el més còmode, o el més fàcil, és que el càstig pels pecats dels altres ens l’emportem els que som més a l’abast del govern. Jo dic que els funcionaris no som el problema, i em temo que tampoc serem la solució.

La veritat des de Madrid

0 comentaris
Curiositats del diccionari. L’Institut d’Estudis Catalans defineix en el seu diccionari la veritat de la següent forma:

1. Conformitat amb allò que és, ha estat o serà.
2. Coneixença, idea, d’una cosa conforme al que ella és.
3. Allò que realment és, realitat.
4. Proposició que no es pot negar racionalment.

En canvi, el diccionari de la Real Academia Española la defineix de la següent manera:

1. Conformidad de las cosas con el concepto que de ellas forma la mente.
2. Conformidad de lo que se dice con lo que se siente o se piensa.

Com que no vull faltar a la veritat ni que es cregui que dic mentida, aclareixo que ambdós diccionaris ofereixen més accepcions per a aquest terme, però fan referència a sentits figurats, a frases fetes o a significats que no tenen res a veure amb el concepte de veritat que ara ve al cas. En qualsevol cas, he utilitzat les primeres definicions d’aquest concepte.

El que m’interessa assenyalar és que, mentre en català la veritat ve definida com quelcom aliè a la percepció humana, en el sentit que coincideix amb la realitat i és la que és amb independència del que cregui la persona, en castellà el concepte de veritat té relació directa amb la idea que el subjecte té de la realitat. Vegi’s que en català la veritat “és allò que és, ha estat o serà”, mentre que en castellà és la “conformidad de las cosas con el concepto que de ellas forma la mente”, la “de lo que se dice con lo que se siente o se piensa”, i per tant és un concepte relatiu.

O sigui que si algú, en castellà, em diu quelcom que no coincideix amb la realitat però sí amb el que ell sent o pensa, m’està dient la veritat, mentre que si m’ho diu en català, menteix encara que no se n’adoni. Deu ser per això que alguns donen per bo tot el que sobre Catalunya es diu en els mitjans de Madrid, perquè coincideix amb el que senten o pensen, i en canvi als d’aquí ens semblen falsedats com un temple, ja que tenim “coneixença, idea” de Catalunya conforme al que és. Això sí, com que ho creuen de veritat, no els podem titllar de mentiders. Serà per això que alguns van donar per bo allò de respectar un Estatut que sortís del Parlament de Catalunya, perquè el que ho va dir, pobret, s’ho creia.

Reduir el dèficit o reduir els impostos

1 comentaris
Per a dir-ho clar i català: el dèficit de les administracions públiques sols es pot combatre reduint la despesa i/o augmentant els ingressos, si pot ser les dues coses a l’hora. És una afirmació simple i senzilla, però és el que, en el fons, fem tots per a tirar endavant les famílies. Quan van maldades ens en estem d’algunes coses (reducció de la despesa) i, si és possible, procurem guanyar més (augment dels ingressos).

Això és el que demanen la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional als països europeus que tenen la seva economia sota sospita, i el que exigeixen a Grècia per a evitar la bancarrota. En el cas de Grècia, mesures contundents amb una forta repercussió sobre l’economia de les persones i, per tant, un desgast social important.

La reducció de la despesa pot anar pel costat de la despesa ordinària (per exemple, congelació del sou dels funcionaris) i pel de les inversions (frenada important de la despesa en inversió pública). És a dir, que al reduir les inversions l’administració redueix també el seu paper de motor de l’activitat econòmica, un paper important quan el creixement de l’economia és negatiu o quasi.

D’altra banda, si l’administració es veu forçada a augmentar els seus ingressos, no hi ha altre remei que augmentar els impostos, tret que li toqui una loteria molt gran. O sigui, repercussió directa sobre el consum i l’economia de les famílies. I amb tot plegat, augment o, al menys, no disminució de l’atur, la taxa del qual ja està pels núvols.

No crec que amb això hagi descobert la sopa d’all, però és tot el que està a l’abast dels que no entenem d’economia. Així doncs, el que no s’acaba d’entendre és com, d’una banda, es pot exigir a l’administració que redueixi el dèficit dràsticament (fer els deures, en diuen), sota l’amenaça d’equiparar l’economia espanyola amb la grega, i de l’altra se li exigeix també que redueixi els impostos i, sobre tot, que no augmenti l’IVA. La cosa està en si n’hi ha prou amb reestructurar i racionalitzar la despesa pública (un eufemisme per a referir-se a la reducció de la despesa), sense apujar impostos. No crec que, a hores d’ara, ningú s’ho cregui seriosament. Altra cosa és que a aquesta situació no calia arribar-hi, és a dir, que si ara cal apujar impostos és perquè en el seu moment no s’ha gestionat bé la despesa pública, per exemple. En qualsevol cas, les culpes les poden repartir els polítics, que hi tenen la mà trencada, però som on som i haurem d’aguantar el xàfec, encara que a les urnes castiguem a qui tinguem per convenient.

Segurament que si algú ens fes classes d’economia, hauríem de fer un doble o un triple torn, de forma que poguéssim aprendre les visions i criteris oposats que sobre aquesta qüestió existeixen. En qualsevol cas, vagi per davant que a mi, i crec que a ningú, no ens agrada que ens apugin els impostos, però no és aquesta la qüestió.

El que m’agradaria saber és quin grau de credibilitat em mereix algú que em digui que la puja de l’IVA serà dolenta per a l’economia espanyola, i quin em mereix el que em digui exactament el contrari. Sobre tot perquè quan es diu i s’insisteix en que de cap manera és convenient que el govern apugi l’IVA, no s’explica mai què és el que cal fer, a canvi, per a aturar el dèficit públic. És la cantarella típica de la política pura i dura: desqualificar sense oferir alternatives. Al final, tot es redueix a política, i els pagans sempre podrem donar la culpa al govern de les nostres desgràcies.

Hi ha un altre punt de vista, menys polític i més revolucionari. El dels que no estan disposats a passar per una crisi que han provocat els altres, llegeixis “els rics”. Com a mostra de rebuig i per a donar un cop de puny a la taula, no està malament, però si no passem pel tub de la reducció del dèficit, i si no fóssim a la zona euro, com alguns prediquen, l’amenaça per a l’economia espanyola no seria l’amenaça grega, sinó l’argentina, la del “corralito” i la bancarrota.

Vet aquí, doncs, que ens han ben fotut, perquè per molt que la crisi l’hagin provocat, potser, quatre especuladors, l’única sortida, si se’n pot dir així, passa per un llarg període de vaques flaques, pel manteniment d’una alta taxa d’atur i per una contracció important de l’economia de les famílies. I a sobre, hem de conviure amb la manipulació política de tot plegat.


La ruleta grega (o russa)

0 comentaris
Hi ha un anomenat “grup de savis” per al futur de la Unió Europea que, pel que sembla, ha d’instruir als dirigents sobre el camí a prendre per a reformar i endreçar l’economia europea, un grup que presideix l’expresident espanyol Felipe González i que ha elaborat ara un informe sobre les reformes a mig i llarg termini que precisa la Unió. No li faltarà feina a aquest grup si la vol fer bé. Altra cosa serà que li facin cas.

Es demana en aquest informe que els països de la Unió Europea que encara tenen marge de maniobra, assumeixin un major lideratge, i que es reformi el funcionament de les institucions financeres i dels seus mecanismes de vigilància i control per a evitar una pròxima crisi. Entre altres mesures, demana que es millori la inversió en investigació i desenvolupament, es reformi el mercat de treball i es modernitzi el funcionament de les empreses per a que Europa sigui més competitiva.

No sé si per això calia un grup de savis, que deu tenir la seva organització, els seus recursos i, conseqüentment, la seva despesa, però tractant-se de consells ben vinguts siguin. El que passa és que això ho ve a dir tothom des del mateix començament de la crisi, i els mercats financers, per esmentar el més significatiu, segueixen sense reformar i les economies nacionals subjectes a tota mena de riscos especulatius.

Són coses que no s’entenen. És a dir, un pot entendre, fins on li sigui possible si no es tenen massa coneixements d’economia, com es forma una crisi, com evoluciona i com acaba, sobre tot si llegeix els llibres d’història, que són els únics que l’encerten, quan ja tot ha passat. El que no és de rebut és que aquest sistema capitalista tan assumit i ben implantat que tenim, fins al punt de fer-lo irreversible, pengi sempre del fil dels especuladors financers d’arreu del món. Com pot subsistir una economia a base de sobresalts? És lògic que el pànic s’apoderi de les borses en sis minuts, sols per les maniobres d’un operador borsàtil? N’hi ha prou amb l’opinió feta pública per una agència de qualificació del deute, els membres de la qual sols coneixen quatre privilegiats, per a posar en situació delicada la solvència financera d’un país?

Ha dit algú que els mercats financers i, per extensió, el sistema econòmic mundial, s’han convertit en un gran casino. Talment sembla així, amb la particularitat de que els jugadors utilitzen diners que no són seus. Per això no és estrany que als pobles els costi d’acceptar les fortes mesures de restricció del dèficit que els estats es veuen obligats a emprendre. I no és que els estats no siguin culpables de l’augment descontrolat del dèficit, és que el ciutadà té la impressió que, en qualsevol cas, ell no en té cap culpa i serà qui haurà de pagar, amb els seus impostos i amb la retallada de l’estat del benestar. Costa d’acceptar que mentre el ciutadà paga els plats trencats de la crisi, el casino funcioni a ple rendiment amb els nostres diners.

A aquesta sensació hi ajuda, a més, que els governs es vegin forçats constantment a llençar missatges tranquil·litzadors que acaben convertint-se en pura autodefensa. Al final ja no ens els creiem, de tant repetits, però sí que se’ns fa evident la fragilitat del sistema. I a sobre, alguns més agosarats deixen el casino i passen directament a la ruleta russa, per tal de guanyar un petit rèdit polític. A aquestes alçades, centrant-nos en Espanya i el fantasma grec, escandalitza que el principal partit de l’oposició insisteixi en que la situació de l’economia espanyola s’assembla a la grega. Sorprèn perquè pretén destruir l’esforç del govern socialista en que es mantingui la confiança en l’economia espanyola, i ja se sap que la confiança ho és tot en els mercats financers. Si manca la confiança en la solvència espanyola per a fer front al seu deute, certament que Grècia i Espanya es trobaran en el mateix forat, però això sí, algú haurà esgarrapat uns quants vots.

He dit que escandalitza i sorprèn. Afegiré que també espanta, perquè, en el fons i sense que ni tant sols els importi, potser que tinguin raó, i llavors ja podrem plegar, perquè de forats com el grec sols se’n surt amb un gran consens i, per definició, amb un gran sentit de país, una virtut que brilla per la seva absència en l’actitud del PP davant d’aquests i d’altres problemes. Curiós que defensin tan aferrissadament els suposats “interessos espanyols” quan es tracta de l’estatut, i que se’ls venguin per un plat de mongetes (o de vots) quan es tracta de defensar l’economia del país.

P.D. En aquest link es pot accedir al text complet de l'informe del grup de savis.


La fórmula Duran, un altre lament

0 comentaris
En Duran Lleida ha tingut una idea que no passarà de ser una repetició més del que molts pensem i diem sense cap mena d’èxit: que per davant de la política, cal posar els interessos del país. Com que és un tòpic, una frase feta que queda bé i poca cosa més, la majoria de ciutadans ja ni tant sols s’emociona en llegir-la. Quasi bé que avorreix.

No és que en Duran Lleida hagi dit literalment això. El que proposa el polític democristià, en la carta setmanal que publica avui a la web d’Unió, és un govern de concentració per a fer front els reptes més urgents de la crisi, i que prepari el camí a unes eleccions per aquí a pocs mesos. Un govern de concentració, és clar, que hauria de comptar amb el suport de les principals forces polítiques i que, s’entén, haurien de formar el PSOE, el PP i potser CIU. He fet la personal lectura que això equival a posar els interessos del país per davant de la política, perquè una solució d’aquesta mena implica la renúncia del PSOE al monopoli del govern i la del PP a l’oposició destructiva i la cursa pel poder.

Tant despreniment per part dels principals partits polítics em sembla una utopia. Jo diria que fins i tot en Duran Lleida no creu massa que això sigui possible, a jutjar pel to pessimista del seu discurs. I és que el que es demana és massa per a la classe política espanyola:

a) Que el PSOE, i per extensió el govern de la nació, admeti que no pot tot sol amb la crisi econòmica incontrolable del país i la crisi institucional que ell mateix i el principal partit de l’oposició han provocat amb el bloqueig constant de les institucions.

b) Que el PP abandoni la seva política destructiva i obcecada de negar el pa i la sal a qualsevol iniciativa que vingui del govern, amb l’esperança que com més malament vagi tot, més s’apropi al poder.

I de fet en Duran Lleida no compta tampoc que en les pròpies files de la coalició nacionalista trobaria una probable resistència, ja que la pública predisposició, ja quasi històrica, d’Unió a entrar en un govern espanyol sempre ha estat vista amb fredor i recel pels polítics de Convergència. O si que hi compta i no és més que el lament del que constata com les oportunitats es deixen perdre una i altra vegada.

Curiós, per cert, que en Duran esmenti com a via per a arribar a aquest govern de concentració la de la moció de censura. Dic que és curiós perquè aquesta moció sols podria prosperar si el mateix PSOE la votés, o si els promotors aconseguissin un suport parlamentari tant ample com improbable. I si el PSOE estigués per la feina del govern de concentració, a què vindria la moció de censura? N’hi ha prou amb un gran pacte.

En qualsevol cas, assumit que els partits no es posaran d’acord per a emprendre aquest camí ni cap altre que els suposi renúncia a quotes de poder o a possibilitats de governar, la desafecció envers la classe política anirà a més. No sé si algú, a la cúpula dels partits, s’adona que d’una crisi econòmica i institucional greus i una molt creixent desafecció, es passa en poc temps a una crisi social de dimensions imprevisibles.

S de Socialista i C de Catalunya, o viceversa

0 comentaris
Explica Robert Graves a Jo Claudi, la seva excel·lent novel·la sobre els emperadors romans de la dinastia Júlia Clàudia, que havent emmalaltit l’emperador Cal·lígula amb una forta migranya de les que preludiaven un nou atac de bogeria, un senador, a fi de guanyar-se el seu favor i, com aquell qui diu, fer una mica la “pilota”, va manifestar públicament que li sabia tant greu la malaltia del seu monarca, que oferia la seva pròpia vida als déus amb tal que es recuperés. Potser va pensar que una mica de retòrica no li aniria malament i el faria quedar bé, o potser creia que l’emperador no se’n sortiria. El cas és que en Cal·lígula es va posar bo i, en un acte públic, va agrair al senador els seus bons sentiments i li va preguntar quan pensava complir el seu compromís amb els déus, és a dir, llevar-se la vida. Fins i tot li va oferir l’ajuda d’un centurió per a dur a terme el seu suïcidi. La història va acabar malament per al senador, que aquell mateix dia va posar fi a la seva existència.

Valgui aquesta petita història com a recordatori que el seguidisme i l’adulació no sempre tenen premi i a vegades el tret pot sortir per la culata. Salvant la distància històrica i humana dels personatges, el PSC es troba avui en una situació que periòdicament surt a la llum per a turmentar-lo i col·locar-lo entre l’espasa de la seva ànima catalanista i la paret de l’obediència socialista al PSOE, el partit “germà” o, potser, el partit “mare”. El retret de l’obediència “espanyola” no li ve de nou al PSC i difícilment se’n podrà deslliurar. Val a dir que això que els altres partits anomenen obediència pot ser anomenat perfectament afinitat, cosa ben normal entre dos partits socialistes i federalistes. Tanmateix, en un context de confrontació democràtica entre l’afirmació sobiranista o l’anhel per una millor autogovern i el centralisme estatal, un partit catalanista com el PSC tan fortament emparentat amb el partit “germà” o “mare” de l’estat espanyol s’ha de trobar forçosament en una situació incòmoda.

D’aquí que el PSC tingui una doble necessitat, l’electoral i la vital, de definir clarament l’essència catalanista que rau en el seu ideari. Per entendre’ns, el Partit Socialista de Catalunya ha de ser, naturalment, socialista i català, i no necessàriament per aquest ordre. No sembla, però, que els seus dirigents actuals en siguin massa conscients, o si ho són, hi estiguin massa d’acord, a jutjar per l’actitud vacil·lant i contradictòria envers el PSOE i el govern Zapatero, a resultes del laberint endimoniat en que la trajectòria de l’Estatut ha sumit la política catalana.

És ben cert, qui ho pot negar honestament, que sense en Zapatero no hi hauria hagut Estatut. També és ben cert que no és que en Zapatero hagi traït ningú, és que senzillament va prometre el que no estava en condicions de garantir. El PSC no té perquè trencar amb el PSOE, no s’ha arribat a aquest punt, però va essent hora que ambdós partits siguin germans i deixin de ser mare i fill.

Cada vegada que algú, des del PSC, gosa posar els interessos catalanistes del partit per davant de la seva relació amb el PSOE, des de les altes esferes es creuen en l’obligació d’apagar el foc i reconduir les relacions amb la direcció socialista de Madrid (darrerament, els casos del Conseller Castells i del flamant director de campanya del PSC Jaume Collboni), i la C de Catalunya es desdibuixa de l’anagrama del partit.

I torno aquí al malaurat senador romà dels temps d’en Cal·lígula. El PSC no necessita, ni li convé, un compromís total amb el PSOE. Per què? Doncs per raons estratègiques i polítiques o, com he dit abans, electorals i vitals. En primer lloc perquè el govern Zapatero, ara mateix, és un govern malalt, amb una gran migranya de la que ningú pot assegurar que en surti. No és sols ja la crisi econòmica, és que, a més, Espanya es troba sotmesa a una crisi institucional i política de la que, ara mateix, ni el govern ni el PSOE saben com sortir-ne, amb independència de qui ens hagi portat a aquesta situació, de la que no és gens aliena l’oposició “popular”. Diria que com a parella per al ball no és, ara mateix, gens recomanable. Certament, però, la situació es pot redreçar, a temps per al govern Zapatero però massa tard per al PSC.

Convindria que el PSC aprengués la lliçó d’en Cal·lígula i en Zapatero, perquè aquest darrer ha donat prou mostres de preferir un govern de CIU a la Generalitat abans que el del “germà” o potser “fill” PSC, un govern amb el qual se sentiria molt més còmode en termes de governabilitat de la nació espanyola. La gratitud és una matèria estranya en política i en Montilla hauria de comprendre (potser ja ho ha fet, potser espera amb resignació el final inevitable), que lluita en dos fronts, el de la política catalana i el foc amic de Madrid. Quan arribi el moment pot esdevenir en el sacrifici propici als déus.

L’altra necessitat del PSC, la vital, té tot a veure amb l’ànima catalanista del partit. És certament injusta l’acusació d’obediència espanyolista que des de l’oposició se li fa tot sovint, malgrat que la pròpia actitud vacil·lant de la direcció del partit amb els companys del PSOE pugui produir més confusió de la tolerable. El PSC té una llarga trajectòria de lluita per les llibertats d’aquest país, pel seu progrés i pel seu autogovern, com la tenen també altres partits catalanistes. Aquestes característiques, virtuts si es vol, segueixen malgrat tot vigents, per bé que als socialistes catalans els cal un esforç extra per a fer-les evidents, un esforç que massa sovint deixen de banda. No ho dic ja des d’un punt de vista estratègic, perquè costa de creure que voluntàriament el PSC renunciï a una part important de vots. Però si no és estratègia, és que en el si del partit, d’uns anys ençà, potser fins i tot des que va renunciar a tenir grup parlamentari propi en el Congrés dels Diputats, la S de socialista pesa més que la C de Catalunya.

En certa manera, crec que el PSC hauria de retrobar el seu lloc a l’espectre polític de Catalunya, un retorn als orígens, si es vol. Treure la pols a la seva ànima catalanista, una ànima que sempre hi ha estat però que ja porta massa temps sota un pes important de tacticisme i política pura i dura. Hi ha un vent que bufa fort en aquest país, el desig de millorar el nostre autogovern i d’afirmació nacional, i no amainarà.

Catalunya té dues grans forces catalanistes, CIU i PSC, implantades en la centralitat i la moderació, ambdues amb possibilitats reals de conduir aquest país pel camí de l’autogovern i el progrés. Aquest camí pot portar al PSC a la pèrdua de la Presidència de la Generalitat, o a l’establiment de pactes i aliances centrades en el progrés del país i la viabilitat del govern, com és habitual en tants països d’Europa i tant rar en el nostre. També hauria de portar-lo a reconsiderar pactes que ara ja sols serveixen per a mantenir un govern ingovernable amb forces mancades precisament de centralitat i moderació. I és un camí que igualment pot portar, en el millor dels casos per al PSC, a una victòria electoral ara per ara força difícil. En qualsevol cas, passi el que passi, una mirada sincera a l’interior de cadascun dels socialistes d’aquest país, un reconeixement de com i perquè va néixer el partit, del que es pretenia i d’on s’ha arribat, i sobretot una anàlisi profunda i desinteressada de les necessitats del país, que no les del partit, probablement tornaria el PSC al lloc d’honor que, junt amb altres forces, li correspon en la política catalana. I si cal, que la C de Catalunya pesi més que la S de socialista.

Quin diari llegir ?

0 comentaris
En un món saturat d’informació com el nostre, destriar la informació correcta o verdadera de l’altra, la incorrecta, o la falsa, o la informació brossa, esdevé una feina titànica quasi mai al nostre abast. De fet, tanta informació, si no vigiles, et porta al desconcert i la confusió. Si no, fem la prova comprant durant uns dies quatre o cinc diaris diferents. Ho podríem provar, per exemple, amb La Vanguardia, El País, l’Avui, El Periódico, Público i El Mundo. No és que les coses s’hi diguin diferent, que també, és que, a més, no s’hi diu el mateix en uns que en altres, i tanmateix tots descriuen, o ho pretenen, la realitat diària social, política, econòmica, cultural o esportiva del nostre país i, en general, del món. Tots aquests mitjans, els que he esmentat i els que m’he deixat, proporcionen la informació amb un biaix ideològic ben clar, segons el mitjà, i defensen, a més, interessos econòmics empresarials en major o menor mesura, segons el cas.

En aquestes condicions, es difícil per al lector avaluar el grau d’objectivitat i imparcialitat que, en teoria, cal exigir dels mitjans com a indicador de qualitat. Ara bé, l’acte d’informar té dos actors, l’informador i l’informat, i si del primer es pot dir que subministra la informació que li convé, del segon cal dir que recull la que li interessa. En altres paraules, davant la generosa oferta de mitjans de comunicació, l’habitual és que el lector acabi triant el que li digui allò que més li agrada llegir.

I si ens enganyen, al menys que ho facin amb les mentires que més ens agraden. Això és fàcil de dir, i de fet, resulta una anàlisi simplista i massa esquemàtica de l’actitud dels lectors envers la informació. És un tòpic, real en alguns casos i en altres no, que els lectors de El País simpatitzen amb el PSOE o amb el PSC, que els de la Vanguardia ho fan amb CIU o amb el PP, que els del Mundo amb el PP, etc. Però hi ha també persones, com jo mateix, que no trobem un diari que ens satisfaci. Jo, en això, sóc com el cul del Jaumet, vaig canviant i en cap m’hi sento a gust. Podria dir que alguns diaris no els llegeixo perquè estan massa allunyats d’allò que penso, i alguns fins i tot per higiene mental, perquè el que diuen m’arriba a repugnar, tampoc. Però podria passar llegint qualsevol de la majoria de diaris que es publiquen a Catalunya o a l’estat espanyol, sense que cap d’ells m’acabi d’agradar del tot perquè no diuen el que m’agrada sentir.

De fet, del que es tracta, és de fer treballar una mica el senderi. Hi ha coses que es poden creure i altres que no, algunes notícies són més opinions que altra cosa, i els cal passar pel sedàs del criteri personal del lector.

Se m’acut que, de fet, els mitjans no tenen solució, en la mesura que la informació l’escriuen persones amb idees i criteri propis, i la publiquen i distribueixen empreses amb interessos econòmics particulars. No cal desacreditar la informació, no cal donar per segur que ens enganyen o ens manipulen, perquè tot això depèn, també, del segon actor en el mecanisme de la informació, és a dir, del lector i del seu criteri. Si no ens deixem, no ens enganyaran ni ens manipularan, però és clar, la feina l’ha de fer el lector. I la primera feina, també la més difícil, és deixar d’avaluar la informació i, indirectament, la realitat, amb criteris d’allò que ens agrada o el que ens disgusta.

Comprar varis diaris cada dia, llegir-los tots i comparar és una feina que sols es pot permetre el que té temps per a dedicar-s’hi i no l’importa, a més, el cost econòmic que comporta. Però en l’era de la informació global i de la comunicació en xarxa, ja no ens cal anar al quiosc. Amb Internet ho tenim fàcil, fins i tot per a llegir aquella informació que mai compraríem en paper. Sóc del parer que, amb tanta tria a l’abast, és més fàcil donar a la informació la dimensió que té realment, més que res perquè les contradiccions són més evidents com més informació tenim a l’abast i, en aquestes condicions, creure cegament és més complicat.