Són els americans uns carallots ?

0 comentaris
Prop de 250.000 papers reservats del sistema diplomàtic dels Estats Units volten per les redaccions dels diaris i s’estan publicant des del diumenge arreu del món. Suposadament, tots aquests papers posen en evidència les vergonyes i els secrets inconfessables de la política internacional nord-americana. No és la primera filtració ni la darrera que ha de portar problemes als americans. Històricament, la primera potència mundial té dificultats per a evitar mirades indiscretes sobre els seus arxius. El cas de Wikileaks és força important, però n’hi ha hagut d’anteriors. Els més coneguts són els de les gravacions de la Casa Blanca durant la presidència de Rixard Nixon i l’affair Watergate, i abans els dels papers del general McNamara durant la guerra de Vietnam. I n’hi ha hagut molts més, no tan publicitats. Anirà a més, perquè en l’era de la informació a l’instant són extremadament difícils les maniobres per a parar qualsevol filtració.

Som molts els qui malfiem de les maquinacions dels governs occidentals, i no tants dels orientals, potser perquè ens queden massa lluny. Però molta gent sofreix d’una autèntica paranoia antinord-americana, i el contingut de les filtracions no fa altra cosa que alimentar-la. Certament, té el seu morbo conèixer què opina la diplomàcia americana del nostre president Zapatero, o de Sarkozy, o de Berlusconi, o de Putin..., i resulta inquietant descobrir què es parla entre vestidors de la crisi amb els iranians o amb Corea del Nord. La veritat és que tot ens va molt bé per a corroborar les nostres fòbies més íntimes i concloure que els americans són com sempre els hem imaginat.

Però 250.000 documents és massa informació com per a que el ciutadà la pugui llegir, entendre i pair, o sigui que ens ve seleccionada pels propis diaris que la difonen i per la plataforma d’internet que l’ha posat al descobert. Seleccionada i interpretada, que als lectors se’ns ha de posar fàcil o no llegim. Què fem, l’entomem tal com ens la serveixen, o la posem en qüestió i així no acabem mai?

Les preguntes que em venen al cap són:

  • Si la informació ens és servida prèviament seleccionada i interpretada, com sé que no m’estan manipulant?
  • La majoria de documents no ens seran mostrats ni interpretats, ja que no es consideraran d’interès públic. Com sé que si els llegís i entengués, el resultat de la filtració no seria diferent a la que ara se’m proporciona? La meva visió de la política nord-americana seria la mateixa o una altra?
  • Com sé que no s’ha triat el moment per a difondre tots aquests documents, amb l’expectativa d’obtenir uns efectes determinats?
Vaja, que en la meva paranoia, puc arribar a pensar que els documents que demostren la conspiració nord-americana són part de la mateixa conspiració. És clar que així puc arribar a qüestionar qualsevol informació que se’m posi pel davant, i ja no sé si els americans s’estan desfent de l’Obama o algú s’està desfent dels americans.

I una altra pregunta: realment cal escriure-ho tot? És necessari que un diplomàtic escrigui en un correu els seus dubtes sobre la salut mental de la Sra. Kirschner, i a sobre que aquest email és guardi als arxius d’alguna agència? Això de Putin i el mascle alfa és una informació que ha de constar escrita al Departament d’Estat amb segell oficial? Sembla que per als americans cal aixecar acta de tot. El mateix Nixon tenia el costum de gravar en àudio els renecs i paraulotes que pronunciava al despatx oval, i va haver de suportat que un jutge escoltés les cintes i que els diaris en publiquessin la transcripció. Es pot ser ordenat i meticulós, però llavors no s’ha de ser carallot.

Són els americans uns carallots, o ho som nosaltres?

Bon rotllo i que duri

0 comentaris
Comencem bé, i ho dic sense ironia. En els processos electorals d’aquest país no és habitual que les derrotes es reconeguin amb honestedat, ni que les victòries s’assumeixin amb humilitat i responsabilitat. El resultat electoral és el que és, i quasi sempre hi ha un clar guanyador i un o més perdedors, que perden clarament però que no sempre ho volen reconèixer. Jo diria que si uns i altres saben entomar bé els resultats i llegir amb sensatesa el missatge popular, tots hi guanyem. I sembla que per aquí anem.

La victòria de CIU és clara i indiscutible, tant com la derrota del PSC i d’ERC. I malgrat tot, uns i altres s’han llençat des d’un primer moment missatges força tranquil·litzadors envers una autèntica col·laboració per a afrontar els reptes que té aquest país ara mateix, gens menyspreables. Felip Puig, per Convergència, ja es va manifestar des d’un primer moment, fins i tot quan els resultats no eren més que un sondeig, favorable a cercar els pactes necessaris amb les altres forces polítiques per a assolir aquests reptes, i el President de CIU i futur President de la Generalitat ho ha corroborat.

Per la seva banda, el PSC entoma amb esportivitat el resultat, com no podia ser d’altra manera, i no defuig la responsabilitat de treballar per aquest país des d’una oposició lleial més presta a la col·laboració que a l’enfrontament. El gest del President Montilla renunciant al seu escó i impulsant un procés de renovació probablement necessari en la direcció del partit l’honora profundament. Chapeau, President!

Caram, que ara tots són amics, i això no és habitual! També ERC ho ha entomat amb responsabilitat, igual que ICV-EUiA, a la qual no li ha anat tant malament com preveien les enquestes. Els demès van a la seva, però no es pot negar que el PP ha assolit un avanç important i que Solidaritat d’en Joan Laporta també obté un notable èxit, encara que segurament esperaven més.

En definitiva, que comencem bé, amb bon rotllo, i això és bo, però és important que duri més enllà de la investidura, perquè tal com estan les coses tots hi fan falta per a redreçar aquest país. Segur que CIU pot governar sola i és normal que ho faci, però és molt desitjable que els principals partits col·laborin estretament durant tota la legislatura per a fer que això s’aguanti, especialment pel que fa a la superació de la crisi. Ni el govern pot anar a la seva, ni és desitjable que ho faci l’oposició, al menys en les circumstàncies actuals. Que duri el bon rotllo, que tots hi guanyarem i podrem estar orgullosos de la nostra classe política.

L'abstenció no és inofensiva

0 comentaris

A banda del que diuen les enquestes sobre el resultat previsible de les eleccions de diumenge, que és prou conegut, hi un tema que els partits estan traient aquests dies a la llum: el perill d’una abstenció elevada. Tampoc seria res de nou que fossin molts els electors que el dia de les eleccions es quedessin a casa, perquè és una tendència que es ve donant des de fa anys, més i tot dels que normalment pensem. Fan bé, crec jo, els candidats de cridar a la participació, perquè com sempre dic, l’abstenció és lliure però té conseqüències.

S’accepta normalment que l’abstenció perjudica més al partit que està governant que al que aspira a governar. No hi ha proves d’això, però el raonament és bastant consistent: l’elector que aspira al canvi estarà més motivat per a aconseguir-lo, que el que no sent la necessitat d’aquest canvi i que, a més, sol estar desencisat pels resultats de la darrera legislatura. També s’acostuma a pensar que, en general, l’abstenció perjudica més a l’esquerra que a la dreta, encara que això és pura especulació, a més de que alguns resultats ho desmenteixen. Els de les eleccions generals de 1982, per exemple, que van donar una victòria aclaparadora a l’esquerra, amb la participació més alta des de la instauració de la democràcia (sols un 19,17% d’abstenció). Sigui cert o no aquest plantejament, entenc que per a descobrir als damnificats de l’abstenció caldria conèixer el sentit hipotètic del vot que el ciutadà hauria emès, en cas de no abstenir-se.

En qualsevol cas, totes les forces polítiques que es presenten a les eleccions són perjudicats potencials per l’abstencionisme, i indirectament també beneficiaris. En les eleccions al Parlament d’enguany, tothom té un motiu o altre per a cridar a la participació:

  • CIU, perquè necessita una majoria còmoda per a governar. Una victòria que es quedi curta posarà la seva acció de govern en mans d’ERC o del PP, o l’obligarà a governar amb una minoria complicada de gestionar. Necessita, per tant, que els ciutadans que simpatitzin amb el seu projecte materialitzin el seu suport a les urnes.
  • El PSC, perquè com a equip de govern li és prioritari no perdre suport. Ja costa trobar nous votants, però també hi ha dificultats per a mantenir als de sempre. Tots els partits governants es desgasten, i en l’actual situació de crisi econòmica, a més del calvari de l’Estatut, encara més.
  • ERC i PP, perquè de la importància del suport electoral que rebin en dependrà la seva futura influència sobre el govern de la Generalitat. Cal dir que, d’altra banda, no els aniria malament que CIU, no ells, sofrís en carn pròpia l’abstenció.
  • A ICV-EUIA, desapareguda l’esperança de seguir formant part d’un tripartit que li doni algun pes en el govern de Catalunya, el que li resta és guanyar tots els diputats que pugui, cosa que les enquestes li pinten malament.
  • Ciutadans pot guanyar algun diputat. Suposo que també l’interessa que no hi hagi massa abstenció.
  • Pel que fa als nous partits independentistes que es presenten per primera vegada a les eleccions (Solidaritat i Reagrupament), no sé ben bé què els interessa més. Naturalment que els convé arreplegar quants més vots independentistes millor, però això ho faran prenent-los d’ERC bàsicament i algun de CIU. Una alta abstenció podria desdibuixar el perfil de l’arc parlamentari i afavorir l’entrada d’aquests partits nous o d’altres fins ara extraparlamentaris.

I el ciutadà? Tan important és el que vota com el que no vota. Un exemple. L’abstenció del que mai votaria per la independència pot posar en mans de l’independentisme un hipotètic govern de CIU minoritari. És clar que també el podria posar en mans del PP. I això també podria passar amb l’abstenció de qui normalment simpatitzi més amb el PSC que amb cap altra força política; i a més afavoreix la derrota del partit que elegiria si votés, però també minimitza una hipotètica victòria de CIU.

En definitiva, l’abstenció té conseqüències, no és inofensiva, encara que la concreció d’aquestes conseqüències exigeixi un important grau d’especulació. D’altra banda, diré com a opinió estrictament personal que caldria desfer el mite de que els polítics són culpables exclusius de la desafecció i aquesta de l’abstenció. D’abstenció n’hi ha hagut sempre, amb alts i baixos, però si es dona una ullada a les dades del quadre, relativa al percentatge d’abstenció en les convocatòries electorals celebrades des de la instauració de la democràcia (no inclou referèndums), es pot veure que no hi ha una tendència excessiva a la disminució de la participació electoral. El que hi ha són alguns alts i baixos. Caldria excloure de l’anàlisi les dades de participació del Parlament Europeu, que sempre han estat un desastre, i quan no ho han estat és perquè han coincidit amb una altra cita electoral.

En les eleccions al Parlament de Catalunya l’abstenció més baixa es va donar l’any 1984, amb un 35,64%, i la més alta l’any 1992, amb un 45,13%. Les de l’any 2006 van oferir una abstenció del 43,96%. No sé que passarà amb les de diumenge, però les dades històriques ja em semblen elevades. És clar que podríem dir que des del 1980 els polítics catalans han passat 30 anys sense saber connectar amb la ciutadania i per això la participació és tan baixa històricament, però trenta anys són molts com per a que el propi ciutadà no hi tingui alguna cosa a veure.

Falta interès, i és greu perquè el que es ventila a les eleccions és sempre el futur del país. Sigui quin sigui el resultat, hi haurà qui es lamentarà després, i molts dels que ho faran no hauran votat. Personalment, moralment, això no és admissible. Votar és una forma de responsabilitzar-se del país i del seu futur.

El que crida l’atenció, a més, és que l’abstenció sempre sigui més alta en els comicis catalans que en les eleccions al Parlament espanyol. També es pot comprovar en el quadre. L’abstenció més baixa va ser l’any 1982, amb un 19,17%, i la més alta el 2000, amb un 35,99%, poques dècimes més que la més baixa del parlament català (35,64%). Hom podria deduir que als electors de Catalunya els interessa més la política espanyola que la política catalana. Una interpretació pertorbadora donaria lloc a pensar que els catalans estem més interessats pel govern de les espanyes que pel de Catalunya. Forçant-ho encara més i sense manies, algú podria pensar que som més espanyolistes que catalanistes.

No m’agrada aquesta interpretació i no la comparteixo en absolut, però reconec que això de votar més a fora que a dins ens ho hauríem de fer mirar. I es miri com es miri, el que ens convé és votar. Cadascú a qui vulgui, és clar.


Nota: les dades històriques d’abstenció les he obtingut de la web del Departament de Governació i Administracions Públiques i de la del Ministeri de l’Interior.

Un quadre, un rei, una tomba... la foguera de les vanitats

0 comentaris

En un oli sobre una tela de 3,92 m. per 4,96 m., La mort de Sardanàpal decora una paret del Louvre, immortalitzada per Delacroix en la culminació del seu geni romàntic. És un quadre impressionant, comparable per la seva enormitat amb les grans obres dels seus contemporanis David o Gericault. En aquests quadres tan grans pot passar que un s’hi perdi i abandoni la visió del conjunt i l’argument de l’escena, per a baixar als detalls i a les històries particulars de cada personatge. I, tanmateix, l’escena, en la seva globalitat, és força cruel, perquè la mort de Sardanàpal és quelcom més que la mort d’un rei.

Sobre un llit luxós i enorme, sostingut per les figures d’uns caps d’elefant, el monarca es troba estirat, el cap recolzat sobre el braç i en actitud aparentment indolent, mentre els seus criats o soldats degollen les dones del seu harem, maten el seu cavall preferit, i amunteguen a la vora del llit les joies i pertinences valuoses de la corona. Talment sembla que l’home s’avorreixi. Qui és aquest rei que gosa sacrificar amb tanta indiferència allò que deu ser més preuat per ell? No és clar que existís tal personatge. Alguns el consideren un mite, i d’altres l’identifiquen amb el rei assiri Assurbanipal, que es creu que va regnar entre el 668 i el 629 a.C., encara que aquestes dates són força insegures.

Assurbanipal era una rara avis per al seu temps. Sabia llegir i escriure, quelcom que els reis, normalment, no necessitaven saber, perquè tenien qui escrivia per ells i qui els llegia el que els convenia. Era, certament, un rei il·lustrat, ja que res no priva als cruels i sanguinaris de saber de lletra. Fou ell, precisament, qui va crear la biblioteca de Nínive, que recollia en milers de tabletes d’escriptura cuneïforme tota la literatura mesopotàmica de l’època.

I a tanta cultura, a més, Assurbanipal, o Sardanàpal per als amics, hi afegí un gran poder militar, que es traduí en guerres constants amb els seus veïns. Aquesta sí que era una afició normal en els poderosos de l’època, i no la literatura. També ho era la riquesa i el culte a la personalitat. El rei era un déu i tot se li devia. I, naturalment, tenia un harem de dones que no eren altra cosa que simples possessions per al seu plaer. Unes possessions que, a més, els reis tenien per costum d’emportar-se al més enllà, per al seu gaudi durant la immortalitat. Perquè aquests és, precisament, l’argument de La mort de Sardanàpal.

En els darrers anys del seu regnat, els enemics d’Assíria assetjaven el regne i les campanyes militars van anar de mal en pitjor, fins que finalment atacaren Nínive, la capital, i derrotaren impecablement l’exèrcit assiri. Sardanàpal, resignat a la derrota, va fer el que també era normal en un rei poderós que es preués de ser-ho: llevar-se la vida. I de pas, emportar-s’ho tot per a que no li fes profit a l’enemic i per a que li fos d’utilitat en el més enllà. Així que ordenà la construcció d’una gran pira per a immolar-se, a la qual s’enfilaria junt amb les seves pertinences més valuoses per a ser cremat en la foguera de les vanitats. Entre aquestes pertinences hi hauria també les seves dones, que van ser sacrificades pels eunucs al seu servei, degollades en presència seva, junt amb el seu millor cavall i el seu gos preferit.

Aquesta és l’escena terrible que Delacroix reproduí en la seva obra. Les dones del seu harem són sacrificades. També el seu cavall. Un criat porta alguns objectes preciosos que dipositarà al peu del llit. I tot plegat cremarà moments més tard, quan el pintor ja no mirava. El rei contempla la matança i espera pacient el moment de la immortalitat. Una de les dones, tombada sobre el seu llit i probablement ja morta, sembla ser la seva preferida, però per a ella tampoc hi ha hagut compassió. Pertanyen al rei en la seva grandesa.

La història ja havia estat explicada pels autors clàssics, però de ben segur que Delacroix, que pintà el quadre l’any 1827, coneixia l’obra de Lord Byron, el gran poeta romàntic que ja el 1821 havia publicat el Sardanapolus, poema dramàtic que narra la fi del rei assiri i glossa la lleugeresa dels béns terrenals i l’efímer de la glòria, tot i que Byron limita la matança al propi rei i a la seva favorita, amb la que es llança abraçat a les flames purificadores. Fou Diodor de Sicília, molt abans, qui va descriure la fi de Sardanàpal amb tots els seus criats, dones i riqueses.

No és estrany entre els pobles de l’antiguitat el costum d’emportar-se al més enllà les riqueses i possessions que hom pugui necessitar en la vida d’ultratomba. Ho hem vist a l’Egipte faraònic, a les cultures precolombines de l’Amèrica central i sud-amèrica i, en general, a la majoria de civilitzacions clàssiques. Fins i tot els més modestos s’emporten alguna cosa per a l’eternitat. Hi ha enterraments neardenthals on els cadàvers reposen amb collarets de petxines. I des de sempre, el mort, si pot, se’n va ben vestit. El fet d’emportar-se, a més, als esclaus, servents, soldats o dones, correspon als poderosos d’alguns imperis de l’antiguitat. En qualsevol cas, en la cultura de l’època, es tractava de possessions i no de persones, i com a tals eren tractades.

Si això ja es coneixia pels texts clàssics quan els pintors, poetes i novel·listes romàntics de la primera meitat del segle XIX ho van tractar en les seves obres, l’arqueologia, que ja en aquells temps començava a adquirir un aire de ciència, ho corroboraria un segle més tard, com es posà de manifest en el descobriment de les tombes reials d’Ur, durant les excavacions que Sir Leonard Woolley dugué a terme en aquella ciutat mesopotàmica entre els anys 1922 i 1934. Woolley va trobar a Ur unes 2000 tombes senzilles, de persones comuns, i 16 de reials. Les primeres consistien normalment en una fossa rectangular, en la que el cadàver es trobava embolcallat en una estora, o bé dins una caixa de fusta, de vímec o d’argila. I amb ells, uns pocs objectes com collars, arracades, armes....., segons la importància i riquesa del personatge. Tots aquests alguna cosa s’emportaven al més enllà, però mai s’enduien la dona.

Les tombes reials, per contra, constituïren una troballa força espectacular. Construïdes en forma de plataformes subterrànies, a base d’una rampa descendent que portava fins a la cambra on descansava el cos del rei, els diferents nivells del monument funerari contenien les restes de soldats amb les seves armes, criats amb els seus estries i eines, un carro amb els cadàvers dels palafreners, i varis esquelets femenins que cal suposar corresponien a l’harem del monarca. En una de les tombes s’hi arribà a trobar 74 esquelets, la majoria de dona. Si això passava en setze tombes reials d’Ur, Sardanàpal de Nínive no era una excepció del seu temps. Ur, per cert, és una de les ciutats més antigues del món, on primerament va emergir la cultura mesopotàmica i també pàtria d’Abraham segons la Bíblia, suposat origen del poble d’Israel. Diu la tradició que el paradís no era lluny d’allà, i potser en Sardanàpal i família el van trobar.

Malgrat que el que impressiona als nostres ulls sensibles és la crueltat dels reis mesopotàmics, Sardanàpal fou conegut des de l’antiguitat no per la gosadia d’emportar-s’ho tot i a tothom cap a la mort, sinó per la seva riquesa i cultura, i per la forma com aquesta s’esvaí amb la mort i quedà en res. De fet, esdevingué en el paradigma dels excessos que s’acaben pagant. Coneixem algunes versions de l’epitafi que suposadament decorava la seva tomba, tan llegendàries com el propi personatge:

  • Segons Crearc: “Sardanàpal, fill d’Anaxindaraxis, que va construir Anchíale i Tars en un sol dia, però ara és mort”.
  • Segons Aristòbul: “Sardanápal, fill d’Anaxidaraxis, vaig construir Anchíale y Tars en un sol dia. Menja, beu, juga, perquè el demès no val la pena”.
  • Segons Ciceró: “Tinc aquestes coses: el que vaig menjar y el que va saciar el meu desig; aquí jeuen moltes y preclares restes”.
  • Segons Petrus Apianus: “Sardanápal, fill d’Anaxindaraxis, Tars i Anquíale va fundar un dia. Menja, beu, juga i quan t’adonis que ets mortal gaudeix de les delícies presents. L’ànima, després de la mort, no sent cap plaer”.

N’hi ha més, però tots van en la mateixa direcció. Aprofita-ho ara, mentre puguis, perquè tot s’acaba i després no et farà profit, el conegut carpe diem. No deixa de ser curiós que els epitafis de Sardanàpal es redactessin amb oberta contradicció del que va ser el seu trànsit al més enllà, perquè si bé és cert que la seva vida fou suposadament de riqueses i plaer, i també de cultura, que llavors era un luxe, creia que en la mort li faria profit. Si no, no s’ho hagués emportat i les seves dones i els seus criats l’haurien sobreviscut. Vet aquí, doncs, que els epitafis i els comiats els escriuen els que es queden.

Per cert que el quadre proporcionà a Delacroix glòria però, paradoxalment, pobresa, si més no transitòria. La cultura, com Sardanàpal, ja la tenia, i el quadre el vengué amb facilitat per una bona picossada, però fou precisament el descobriment que aquesta obra suposà en els ambients artístics de la França de la monarquia borbònica restaurada el que va fer que el vescomte de La Rochefoucault, Intendent de Belles Arts, fixés la seva atenció en el jove pintor i l’exhortés vivament a modificar el seu estil per a adaptar-se als seus gustos, unes indicacions que Delacroix es negà a seguir i que el condemnaren a l’ostracisme durant uns anys. Durant tot aquest temps, el pintor arribà a viure en plena misèria, maleint probablement l’opulència de Sardanàpal i el mal moment en que va tenir l’ocurrència d’immortalitzar la seva mort. Més tard, els encàrrecs li vindrien de nou i la seva situació econòmica millorà sensiblement.

La lliçó de tot plegat? Que la glòria, la presumpció, la riquesa i el coneixement acaben cremant a la foguera de les vanitats. Em miro de nou el quadre i em fixo en la figura de Sardanàpal. Indiferent, apàtic, distret, sembla un “tant se’m en fot tot”. Potser, en el fons, pensa que sols s’emporta la glòria. I potser li escriuen ja l’epitafi: “Menja, beu, juga i quan t’adonis que ets mortal gaudeix de les delícies presents. L’ànima, després de la mort, no sent cap plaer”. Sir Leonard Woolley en recollí els óssos. Descansen en un calaix, al magatzem d’un museu. I en Delacroix vengué un quadre. Ara és al Louvre.

John Silver el Llarg, un malvat amigable

0 comentaris
Diu el Sr. Google que tal dia com ahir va fer 160 anys del naixement de Robert Louis Stevenson. Vaig llegir la seva Illa del tresor fa una eternitat, quan les novel·les d’aventures em tenien enganxat als llibres. Després de tants anys, el que més recordo d’aquella novel·la no són les aventures extraordinàries del seu protagonista, sinó la fascinació que em va causar la personalitat ambigua d’en John Silver, un pirata a l’estil dels de tota la vida, amb una pota de fusta i un lloro a l’espatlla, cruel i sanguinari.

John Silver el Llarg és un malvat atípic i desconcertant, no perquè sigui de la mena de persones que no es troben a la realitat, sinó perquè no obeeix a l’estereotip del dolent de la novel·la odiat i temut per tothom. Quasi bé diria que, coneixent el seu costat fosc i tement-lo íntimament, un fins i tot se’n faria amic per la seva simpatia i perquè, en el fons, un té la sensació que li convé més com amic que com a enemic. N’hi ha d’aquests a la vida real, i molts.

John Silver apareix al començament de la novel·la com l’home providencial per a aconseguir una tripulació per al vaixell que ha de portar als protagonistes fins l’illa del tresor, i en la que ell mateix s’inclou com a cuiner. És un home simpàtic, eloqüent i que se sap vendre, i els organitzadors de l’expedició no tarden en confiar en ell per a la intendència del viatge. I des d’un bon començament es fa amic, o això sembla, del jove protagonista de la novel·la. Fins que, durant la travessia, Jim descobreix les secretes intencions del fals cuiner, que junt amb els mariners reclutats per ell mateix, tots ells vells companys pirates, planeja assassinar al capità, al doctor, a en Jim i a totes les bones persones que hi ha a bord i apoderar-se del tresor de l’illa. El que ve després són un seguit d’aventures que, com ha de ser, acaben bé, amb els pirates morts o empresonats, excepte en John Silver, que aconsegueix escapar, i el tresor recuperat.

El cas és que a partir d’aquest moment el cuiner hauria d’esdevenir el més dolent de la història i, tanmateix, són els seus companys pirates els que el depassen en un punt de crueltat. En John Silver esdevindrà providencial en els moments decisius, a l’impedir la mort dels protagonistes, no perquè es redimeixi, sinó perquè, simplement, decideix canviar de bàndol quan les coses van maldades. En tot aquest procés, però, no perd mai l’aire d’estranya camaraderia amb en Jim, fins al punt que aquest no pot amagar una certa admiració i fascinació per al pirata, tot i coneixent la seva traïció.

En John Silver no aconseguirà el tresor, però s’emporta un grapat de monedes en la seva fugida, se suposa que el suficient per anar tirant en un còmode retir, sense que les autoritats s’esforcin en perseguir-lo.

Què té aquest personatge que fascina per comptes de ser odiat? Primer, que captiva tothom amb la seva vèrbola i la seva desimboltura, els mitjans del que sembla disposar per aconseguir el seus fins i el coneixement que mostra del seu ambient. Se sap vendre i se’l compra de seguida. Avui en dia, un personatge com ell es fa valdre en qualsevol despatx. Segon, que tot i descobrir-se el pastel i les seves amagades intencions, que per descomptat no són gens bones, continua essent l’home necessari, el mal menor. I en les situacions de perill, apareix com la salvació. Malgrat conèixer la seva maldat, el vols al teu costat, potser, també, per la fascinació que el malvat eficient i simpàtic desperta sempre en les seves víctimes. Serà una variant de la síndrome d’Estocolm? D’alguns d’aquests personatges te’n podries fer amic per sempre, malgrat saber-ho tot d’ell, amb la condició que et moguessis sense fer-li nosa. Deu ser per això que alguns, malgrat el mal concepte que es té d’ells, no desapareixen mai, simplement perquè sempre se’ls té per necessaris. A costa de creure’ls poderosos, acaben sent-ho de veritat.

I tercer, perquè si les coses els van malament, mai s’enfonsen del tot. Alguns fins i tot, sortits d’una estança més o menys llarga a la presó, es permeten el luxe de passejar-se per les tertúlies televisives en el seu paper d’entesos, no pas en corrupció, sinó en diners, els que robaven en el seu dia. En John Silver es va escapar i va viure els seus darrers dies en un còmode anonimat. Tant se val caure en públic o en privat, mentre caiguis dempeus.

Populisme descarat

0 comentaris

Sembla que en una campanya electoral tot s’hi valgui. Ja estem acostumats a les dosis extres de populisme o demagògia que acostumen a prodigar-se en les dates prèvies a unes eleccions. Fins i tot diria que en aquests dies som més permissius a l’hora d’avaluar alguns polítics, però no deixa de sorprendre’m l’habilitat dels líders del PP de Catalunya per saltar-se a la torera qualsevol principi, els seus inclosos, a l’hora de fer propostes que puguin esgarrapar un grapat de vots de sota les pedres, si cal.

Ja fa un temps que l’estratègia electoral del PPC es basa en la vella màxima de que, si no tens la solució per als problemes, el millor que pots fer per a que no es noti és crear-ne de nous. D’aquí aquesta dèria d’atiar els sentiments xenòfobs en temps de crisi. És una vella tàctica populista de tota la vida que sempre dóna un cert resultat electoral, a costa de perjudicar la convivència i la llibertat i de dificultar la pròpia integració dels immigrants que suposadament es persegueix.

On són les propostes econòmiques del PP per a sortir de la crisi? Alguna en deuen tenir. Són les mateixes que la de la ultradreta xenòfoba? La proposta és la mateixa que la de la formació dels hereus de Fuerza Nueva? “Primer els de casa”, com diuen els de Plataforma per Catalunya? No deixa de ser sorprenent que en aquesta escenificació el PP faci propostes que és evident que no poden prosperar des del moment que la Generalitat no té competències per a dur-les a termes. Em refereixo a l’invent del contracte per als immigrants que la Sra. Camacho proposa en aquestes eleccions catalanes com si el futur govern de la Generalitat tingués potestat per a imposar-lo. Pot el govern de Catalunya expulsar del seu territori a un immigrant que es negui a subscriure’l, o a un que estigui en atur de llarga durada? L’expulsió de Catalunya significa posar-lo a la “frontera” amb l’Aragó o amb la Comunitat Valenciana? El pot expulsar d’Espanya? És que ara el PP demanarà per a la Generalitat competències en aquesta matèria?

És una bajanada de gran calibre, destinada a aconseguir uns vots que, d’altra manera, podrien anar a la ultradreta. I estaria bé que el PP de Catalunya reflexionés sobre el que significa que la competència que ha de témer sigui la de la ultradreta.

És simptomàtic igualment que pretengui exigir als immigrants un coneixement del català que no creu necessari per als professors universitaris. Si més no, ve a dir que els principis són intercanviables segons el llocs i el moment, o segons les conveniències electorals.

Seguint amb aquesta trajectòria populista, la Sra. Sànchez-Camacho es despenja ara amb la proposta d’una paga extra anual de 240 euros a tots els jubilats catalans per a compensar la congelació de les pensions. Una proposta atractiva per als pensionistes, si més no per als que menys cobren. Per als pensionistes catalans, és clar, perquè el que està demanant ara el PPC és que els pensionistes catalans cobrin una pensió més alta que els de la resta de l’estat, quelcom que xoca frontalment amb la tan esbombada igualtat de tots els espanyols que el PP no es cansa de pregonar com a excusa per a atacar l’autogovern de Catalunya.

No tinc cap dubte que l’endemà de les eleccions aquestes propostes s’esvairan sense més. La seva finalitat és estrictament electoral, com demostra la seva incoherència amb els principis que el PP acostuma a proclamar. És xenofòbia de conveniència i oportunisme polític. Res més. A la vista de l’enquesta del CIS publicada ahir, quatre vots de darrera hora li poden donar la clau del govern de Catalunya.

Justícia cega per als dictadors

0 comentaris
Ara fa un parell de dies, ha mort en un hospital de Buenos Aires l’exalmirall argentí Emilio Eduardo Massera. Tenia 85 anys i des de feia un temps estava afectat d’una demència que li ha estalviat passar els darrers anys de la seva vida a la presó. El militar en qüestió fou un dels tres que van dirigir el cop d’estat contra el govern constitucional argentí de Maria Estela Martínez de Perón l’any 1976, i responsable directe de la desaparició de varis milers d’opositors a la dictadura, especialment per la seva responsabilitat sobre l’Escola de Mecànica de l’Armada, tristament famosa per haver estat un important centre de tortura.

Condemnat a reclusió perpètua l’any 1985 per segrestos, tortures i homicidis, va ser indultat el 1990 pel llavors president Carlos Menem. El 1998 va ser processat pel segrest de menors durant la dictadura. El 2002 va sofrir un aneurisme cerebral i el 2005 va ser declarat incapaç per la demència sobrevinguda com a conseqüència de la malaltia.

S’ha fet justícia? Com tants altres, aquest criminal ha mort al llit, envoltat dels seus éssers estimats i confortat pels sants sagraments. Després de la dictadura ha complert una pena ridícula de privació de llibertat de cinc anys i mai es penedí públicament dels seus actes ni va admetre cap responsabilitat, ans al contrari, reivindicava amb orgull el que ell considerava l’exercici del seu deure envers la pàtria i la religió (perquè de missaire, com els seus col·legues, n’era molt). Un diari argentí de Bahía Blanca, La Nueva Provincia, fins i tot n’ha escrit un elogi: "La muerte del almirante Massera ha despertado la ira de quienes no saben perdonar y el odio de los que no pueden olvidar. Unos y otros parecen no darse cuenta que prolongan así la pasada guerra civil. Massera, cargado de años y con la experiencia de su derrota política a cuestas, hacía ya tiempo que había dado por terminada dicha contienda. En ello demostró un espíritu abierto a la reconciliación y ajeno a todo sectarismo, que lo honra".

El més correcte és dir que un no s’alegra de la mort de ningú, i això és fàcil dir-ho des de l’altra banda de l’Atlàntic, sense haver sofert en carn pròpia ni en la de les persones estimades l’acció delictiva d’aquest personatge, però de ben segur en el seu país força gent ha pensat que “ja està bé”. En qualsevol cas, la caritat cristiana costa de fer-la extensiva a individus de la seva classe. Però segurament també una certa decepció i un sentiment d’impotència ha d’escometre als afectats, quan veuen que el càstig esperat es fa impossible per l’extinció biològica del culpable. Molts haurien desitjat que aquest individu tingués una llarga condemna de presó, a ser possible perpètua, i alguns, en el fons, voldrien que passés pels mateixos o pitjors sofriments dels que era culpable.

Això recorda, per exemple, el cas de Pinochet, al qual sols s’aconseguí importunar alguna vegada, però que no va trepitjar la presó ni un dia. Molts dictadors acaben morint de vells, i la majoria sense trepitjar cap presó. Alguns acaben les seves vides en un exili daurat, gaudint de tot el que han robat. I a casa nostra tenim un bon exemple de dictador mort de vell i en el poder fins al darrer moment. El dia que Franco va morir va córrer molt de cava, però també l’amargura de que s’hagués sortit amb la seva fins al final. És lícit desitjar-los tots els mals? S’hi val a desitjar que es morin? Podem declarar-nos contraris a la pena de mort, però desitjar-los el pitjor dels sofriments i, si pot ser, la mort?

Hi ha dictadors que acaben molt malament. El més recent potser és en Sadam Hussein, al que mig món va veure com moria a la forca. Fa més temps, en Nicolae Ceaucescu i la seva esposa van afusellats sumàriament en un judici que va ser una farsa i les imatges dels seus cossos distribuïdes per tot el món, arrel de l’aixecament que acabà amb la dictadura comunista a Romania. Recordo també el cas de Macias Nguema, el president anterior de Guinea Equatorial, que va ser derrocat i afusellat l’any 1979, i al qual va substituir en el poder el seu nebot Teodoro Obiang, que encara segueix en el càrrec i no se’n pensa moure. Alguns han mort en atemptats, com l’Anastasio Somoza, exdictador nicaragüenc que va ser assassinat en el seu exili de Paraguay l’any 1980, un país que per cert llavors estava en mans d’un altre dictador, l’Alfredo Stroessner, que moriria de vell exiliat al Brasil. De fet, molts països tenen per costum canviar de govern mitjançant un cop d’estat o una guerra civil, i el president derrocat o marxa per cames o ho paga amb la vida. I si ens endinsem en la història més llunyana, ja no acabaríem mai.

No fórem humans sinó fóssim contradictoris. És per això que els que som contraris a la pena de mort en tots els cassos, també som capaços d’alegrar-nos que un dictador sanguinari acabi tant malament com els cassos esmentats. La majoria, afortunadament per a ells, tenen sort que la justícia sigui cega.

Llegint el darrer Baròmetre d'Opinió Política

0 comentaris

El darrer Baròmetre d’Opinió Política que ha fet públic el Centre d’Estudis d’Opinió correspon a 2.000 enquestes telefòniques realitzades entre l’11 i el 22 d’octubre, un mes i escaig abans de les eleccions al Parlament de Catalunya. Un resum de les dades es pot consultar en aquest enllaç i el document en aquest altre. Com és habitual, s’hi recullen dades sobre la percepció dels catalans envers els problemes de Catalunya, la seva actitud davant la política i el comportament electoral de la ciutadania. Malgrat que el focus d’atenció se sol centrar en la intenció de vot dels enquestats, especialment per la proximitat de les eleccions, l’enquesta conté dades que em semblen prou rellevants per a comprendre o, si més no, intuir les raons del comportament electoral que preveu.

Per bé que totes són prou importants, al meu entendre les que corresponen a la intenció de vot dels catalans s’han de considerar a la llum de les altres, com a conseqüència d’allò que més preocupa al ciutadà, del que percep com a urgent i, és clar, de la confiança que està disposat a dipositar en unes forces polítiques determinades per a satisfer aquestes necessitats. No és casual, segurament, que el comportament electoral sigui el darrer dels assumptes que tracta el Baròmetre.

I el primer de tots és, precisament, el dels problemes que els enquestats consideren més importants de Catalunya. La majoria dels enquestats considera que el problema més important és el de l’atur i la precarietat laboral (52,1%), seguit del funcionament de l’economia (14,5%), la insatisfacció amb la política (8,9%), les relacions Catalunya-Espanya (4,9%), la immigració (4,2%), l’educació (2,4%), la inseguretat ciutadana (2,3%), el sistema de finançament de Catalunya (2,1%), la crisi de la identitat catalana (1,5%), i uns quants conceptes més que no arriben a l’1%. A un primer cop d’ull, queda prou clar que el que més preocupa als ciutadans de Catalunya ara mateix és l’atur i la precarietat laboral, a una distància considerable dels altres problemes esmentats.

A la vista d’aquestes dades, hom pot intuir que el que els electors demanaran als polítics és que atenguin amb prioritat a aquest problema per sobre dels altres. És important saber-ho, perquè la confiança dipositada en els polítics no és mai absoluta ni irrevocable, i cal entendre que un vot és, per sobre de tot, un mandat. La opció política que guanyi les eleccions haurà d’atendre aquest mandat si no vol defraudar per complet la confiança que li hagin donat els electors per a governar, tant pel que fa als seus objectius de govern com a les aliances postelectorals que per gust o per força dugui a terme. En aquest sentit, l’enquesta respon també a la pregunta de quina és la opció política que els electors consideren que pot fer front més eficaçment a aquest problema, i les respostes coincideixen, a trets generals, amb les de la intenció directa de vot.

El segon aspecte que tracta l’enquesta és l’actitud del ciutadà davant la política. D’aquest apartat destaco la resposta a quatre qüestions significatives:

a) “Creu que els polítics tenen en compte el que pensa la gent?” El 77,1% estan més aviat en desacord, enfront del 21,5% que hi estan més aviat d’acord.

b) “Els polítics només busquen el benefici propi”. El 74,4% hi està més aviat d’acord, enfront del 23,2% que hi està mes aviat en desacord.

c) “La gent del carrer pot influir en el que fan els polítics”. El 51,6% hi està més aviat en desacord, enfront del 46,1% que hi està més aviat d’acord.

d) “De vegades la política sembla tan complicada que se’m fa difícil entendre el que està passant”. El 63,2% hi està més aviat d’acord, enfront del 36,1%, que hi està més aviat en desacord.

Les respostes a aquestes qüestions tenen, al meu entendre, relació directa a la proverbial desafecció dels catalans envers la política i els polítics, que sembla aguditzar-se en els darrers temps. Això no és nou, ni de bon tros. Ja en els temps de la transició, celebrades unes quantes cites electorals i el sistema democràtic en ple funcionament, s’estengué el terme “desencant” per a descriure el desencís dels ciutadans amb la política, i amb alts i baixos, ha estat un no parar des de llavors. En qualsevol cas, és per aquesta banda que l’abstenció té camp abonat per a créixer.

Per sí mateixa, la presumpta indiferència del ciutadà envers el resultat de les eleccions (i no es pot definir d’altra manera l’abstenció electoral, tret d’una reduïda abstenció “militant” o de protesta) hauria de preocupar a la classe política i als propis ciutadans, no sols per la dosi més o menys gran de deslegitimació del propi sistema democràtic, sinó perquè pot trastocar significativament els mateixos resultats electorals. En la hipòtesi generalment acceptada que l’abstenció castiga als partits més grans, i especialment al del govern, podria passar que una baixa participació afavorís l’entrada en el Parlament de forces ara extraparlamentàries, atorgant-los una representació sobredimensionada respecte de la que els correspon en el conjunt de la societat o, si es vol, del cos electoral. No és una qüestió menor. El desencís amb els partits tradicionals i la convicció que no seran capaços de donar resposta als problemes que la societat sent com a principals, sol ser un bon caldo de cultiu per a l’eclosió de forces extremistes o de les que, sense ser-ho, es situen en posicions tingudes fins al moment per radicals.

De l’apartat “Valors polítics” en destaco els aspectes que tenen a veure amb el grau d’autogovern de Catalunya i amb les relacions Espanya-Catalunya. Un 65,9% dels enquestats considera que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d’autonomia, mentre que un 26,5% considera que aquest nivell és suficient i un 3,3% que n’ha assolit en excés. La resta correspon als que no saben o no contesten. I en relació amb aquestes dades, un 25,2% considera que Catalunya hauria de ser un estat independent; el 30,9% creu que hauria de ser un estat dins una Espanya federal; el 34,7% una comunitat autònoma d’Espanya i el 5,9% una regió d’Espanya. Aquestes són dades que corresponen al debat inacabable independència-federalisme-autonomisme. En qualsevol cas destaco que els partidaris de la independència són una quarta part dels enquestats, percentatge important però insuficient per a fer de la independència una opció possible en l’estat actual de la política catalana. Notis igualment que l’opció federalista obté un resultat superior a l’independentista, i que l’autonomista és la preferida. Tot i així, la suma de federalistes i independentistes concorda amb el sentiment majoritari d’insuficiència de l’autogovern actual.

També, naturalment, són dades a considerar en la projecció electoral. Recordem que sols un 4,9% dels enquestats han situat les relacions Espanya-Catalunya com a principal problema del país. Això significa que, malgrat l’opció escollida a l’hora de valorar el grau d’autogovern desitjable per a Catalunya, aquesta és una qüestió que, ara mateix, preocupa ben poc al ciutadà, en qualsevol cas molt menys que la situació econòmica en general i l’atur en particular. Convé tenir-ho en compte perquè els resultats de l’enquesta s’han de considerar en la seva globalitat.


Per últim, com no podia ser d’altra manera, s’ha preguntat als ciutadans per la seva intenció directa de vot, tant en les eleccions autonòmiques com en les eleccions generals. En les primeres un 24,4% ha assenyalat que votaria a CIU, el 14,2% al PSC, el 7,4% a ERC, el 6,2% al PPC, el 5,2% a ICV-EUIA, el 2,1% a CC, l’1,7% a Solidaritat Catalana, i el 2,5% a altres partits. L’enquesta no fa una projecció en escons d’aquests resultats i no permet saber, per exemple, si CIU obtindria majoria absoluta. Sí que posa difícil que Solidaritat Catalana entri al Parlament. Si és així, l’opció independentista quedaria una vegada més exclusivament en mans d’ERC durant la pròxima legislatura.

Com ja és habitual, aquests resultats varien considerablement si el que es pregunta és per la intenció de vot en les eleccions generals. En aquest cas la victòria segueix en mans del PSC (20,2%), seguit molt de prop per CIU (18,2%). El PPC obtindria el 10,9%, ERC el 5,7%, ICV-EUIA el 4,7%, i Ciutadans el 0,8%. Com es pot veure, el ciutadà segueix percebent la política espanyola com un tema apart, amb independència de l’evolució del vot de cadascuna de les forces polítiques. És raonable pensar, per exemple, que una part de l’electorat de CIU a Catalunya, vota pel PSOE en les generals, o pel PP. També en els altres partits hi ha variacions.

Com interpretar aquests resultats? Cadascú a la seva manera i segons els seus interessos, és clar. A mi em sembla que la força política que s’emporta la majoria dels vots ho fa amb un mandat clar de lluitar primordialment contra l’atur i per la millora de la situació econòmica general. Entenc que el ciutadà vota majoritàriament per a afrontar els problemes que més el preocupen. En un escenari de majoria absoluta la fidelitat dels governants al mandat que han rebut dels electors és aparentment més fàcil, suposant que, a la vegada, siguin fidels al programa amb el qual s’han presentat. La cosa es complica quan són necessàries les aliances per ser insuficient la majoria assolida. Un pacte sempre implica una renúncia, sinó seria innecessari. És llavors quan adquireixen força les formacions minoritàries, assolint en ocasions cotes de poder polític que no es corresponen amb el seu pes electoral.

Seria legítim que un eventual govern minoritari de CIU, necessitat del suport d’ERC per a governar, accedís a la convocatòria d’un referèndum sobre la independència, quan aquesta és l’opció d’una quarta part de la població i quan es troba molt endarrere en el rànquing de preocupacions del ciutadà? Qüestionar la legitimitat d’una consulta sempre és complicat, però en qualsevol cas sí que semblaria qüestionable la seva oportunitat. La reedició del tripartit no sembla probable, però caldria fer la mateixa observació si el PSC fos el guanyador minoritari de les eleccions. I tampoc és probable que el PSC accedís a la celebració d’aquest referèndum. A l’hora de considerar la coherència de les formacions polítiques en aquest assumpte, CIU ho té més fàcil per l’ambigüitat calculada de les seves posicions sobre la independència.

En qualsevol cas, passi el que passi, crec que aquestes eleccions són força més importants del que creu la massa de “desafectats” de la política. La idea de que el resultat està clar i votar no serveix de res està molt estesa, però no obeeix a la realitat. Ara per ara, totes les enquestes apunten a uns resultats numèrics concrets i a un guanyador molt probable, però està per decidir el dia de després i el tomb que agafarà la política catalana en la propera legislatura. Per al que desitja una victòria de CIU no pot ser el mateix que obtingui majoria absoluta o que quedi en minoria. De la mateixa manera, per al partidari del PSC no és igual donar les eleccions per perdudes i abstenir-se de votar, contribuint d’aquesta manera a la derrota electoral, que votar la seva opció per a anar en el camí de la victòria o d’impedir la majoria absoluta d’un altre partit. També es pot dir tot això de les altres formacions polítiques. D’una manera o d’una altra, l’abstenció sempre té conseqüències.

Qüestions com l’apropament i o la separació d’Espanya se seguiran debatent en major o menor intensitat, i està per veure quin pes tindran dins la vida política catalana, però per sobre de tot està per veure com encararan els polítics la superació de la crisi. Cada vot és un mandat, com ja he dit, i no sols una mostra de confiança. Vist així, es voti a qui es voti, és per pensar-s’ho, i per considerar, a més, que l’abstenció no és inofensiva. No hi ha res decidit, al menys fins al dia de les eleccions.


Anticlericalisme ?

0 comentaris
Es comprèn que el govern no vulgui polemitzar amb el Papa, per raons diplomàtiques i polítiques, però se’m fa estrany pensar que al Pontífex, tot i la seva proclamada infalibilitat, cap conseller ni assessor no li faci veure que l’Espanya d’avui no té res a veure amb la dels anys trenta del segle passat. També se’m fa estrany que la prudència no l’aconselli ser poc agosarat en les seves declaracions quan visita un país sobirà. Diu el Papa que Espanya és cada cop més laica, i que hi ha un rebrot de l’anticlericalisme agressiu comparable al dels anys trenta, i per això proclama la necessitat d’una evangelització que sona més a creuada que no a altra cosa.

La comparació amb els temps de la República i la guerra civil, i per tant amb la crema d’esglésies i els assassinats de membres de l’església, no és sols exagerada, és falsa de tota falsedat, i ho hauria de ser fins i tot per als més partidaris de l’estat confessional. Perquè del que es tracta és d’això, no de que el Papa s’equivoqui, que també, sinó de la resistència numantina d’una part de l’església catòlica, la que representa a la seva jerarquia, a perdre els privilegis de tantes dècades de nacionalcatolicisme.

Algú hauria d’entendre dins del cercle estret de les mitres purpurades, el que ja fa temps que han entès milers de catòlics i cristians de base: que la laïcitat no té res a veure amb l’anticlericalisme, que laïcitat és llibertat, la de tots els homes i dones per abraçar lliurement el camí de l’evangeli. Francament, costa descobrir el missatge de Jesús en els representants de l’església. L’anticlericalisme, entès com a persecució, és un atemptat clar a la llibertat de consciència, i és inadmissible en una societat oberta i tolerant, tant inadmissible com la imposició de les creences.

Des que aquest país abraçà la democràcia, ha calgut recórrer un llarg camí, no acabat encara, per a convertir la religió imposada durant tants anys en una elecció lliure de l’esperit, una opció personal limitada únicament pel respecte a les demès. Al meu entendre, el missatge evangèlic és de llibertat. “Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. El casori dels dos assumptes dóna resultats com el del franquisme. Per què plora l’església oficial? Per la pèrdua del monopoli de l’ensenyament? Per la pèrdua del control sobre les famílies? Plora perquè algunes persones organitzen la seva vida en parella d’una forma elegida lliurement? Plora perquè perd poder sobre les institucions? Segurament per tot això i per moltes coses més. Afortunadament hi ha una altra església que té assumptes més importants pels que plorar: el sofriment, la pobresa, la malaltia, la guerra, la intolerància.....

En qualsevol cas, l’església oficial podria pensar en una altra cosa per la que plorar: es podria lamentar pel fet que cada vegada més, fent ús de la seva llibertat i criteri, un nombre creixent de cristians s’allunya de les sotanes i viu la seva fe en un món d’homes i dones. Això és laïcisme i és llibertat religiosa de la de veritat.

El Papa amb barretina

0 comentaris
Va un senyor de Galícia i diu per la tele que el fet que el Papa parli en català en la seva propera visita a Barcelona és el millor que li podia passar a aquest idioma en no sé quants anys. No és un acudit. Com que es porten dites ja tantes bestieses arrel de la visita papal, no ve d’una i no li donaria més importància, sinó fos perquè el senyor en qüestió és ni més ni menys que el màxim dirigent del partit espanyol que més es distingeix pels seus atacs al català, i ho diu a més a la televisió pública catalana. Vol dir que, segons ell, fa més per a l’idioma un sermó papal xampurrejat en català, que no tota la política lingüística duta a terme fins ara per les institucions catalanes i que el seu partit i gent d’altres formacions polítiques pretenen carregar-se. Jo tenia a Don Mariano per un home seriós, però tinc la impressió que se’n fot de nosaltres. És igual, ells a la seva i els catalans a la nostra.

Però com que, mal que ens pesi, el despropòsit no és patrimoni de cap grup ni de cap personatge, passa que per aquí molts s’ho han cregut, fins al punt de posar un vestit “catalanista” al viatge papal que de ben segur al pontífex li va gran, i que comença a tenir tots els aires d’un veritable nacionalcatolicisme a la catalana. Jo entenc que molts catalans s’alegrin de la visita del Papa i, d’una forma o altra, li donin la benvinguda, i entenc també que molts altres no ho facin. És una qüestió de consciència, discutible com totes. Per això considero que no ha de causar escàndol que alguns grups manifestin activament el seu rebuig a la visita, mentre ho facin pacíficament i sense faltar al respecte d’aquells que, a més de sentir-se cristians, se senten confortats per la presència del pontífex.

No cal enfadar-se per això. Sobra l’acritud i l’enuig amb que molts opinadors retreuen l’atreviment dels que han gosat fer pública la seva disconformitat amb la parafernàlia que acompanya als viatges del Papa. I sobra també l’aferrissada defensa del Pontífex, no al·ludint a les virtuts del que és o el que representa, sinó a la suposada hipocresia que diuen descobrir en una progresia que, segons ells, és més benèvola amb l’Islam que amb el catolicisme. Ja he dit que és temps de bajanades.

Que a sobre es presenti tot plegat com una gran ocasió per al català, no és altra cosa que la continuació de l’acudit d’en Rajoy. Està bé que el Papa parli una estona en català, i si a sobre fem enrabiar una mica als de la Conferència Episcopal Espanyola, fins i tot dona gust. Però el Papa parla un munt d’idiomes. Suposar que el món es sorprendrà per la irrupció del català en el missatge papal i que això suposarà una gran promoció del català urbi et orbe, és suposar molt més del raonablement suposable. El català seguirà igual dilluns que diumenge. A un creient eslovac, per posar un exemple, que segueixi per la tele la visita del Papa, l’únic que l’importarà serà la part del sermó que pugui entendre. Li han demanat al Papa que es posi una barretina? Això sí que impactaria!

El cas és que, a sobre, un grup de personalitats catalanes ha signat un manifest de benvinguda al Papa, que s’ha publicat a Itàlia en italià, potser per a que tingui temps de llegir-lo abans de venir. Aquest manifest ha estat presentat a Catalunya com a un manifest catalanista de benvinguda, especialment per alguns mitjans catòlics. Amb tots els respectes pels signants, majoritàriament de CIU, però també alguns del PSC o de cap partit, i representants de diverses institucions, en aquest país de catalanistes n’hi ha molts, molts més dels que signarien voluntàriament aquest manifest. Em sembla fora de lloc forçar l’associació del catalanisme amb el catolicisme. Algunes actituds s’assemblen més a la del nacionalcatolicisme espanyol que al catalanisme pragmàtic, laic i transversal de la societat catalana.

Altra cosa és la dimensió reivindicativa que des d’alguns sectors es vol donar a la visita del Papa. Es tracta d’aprofitar la visita per a fer visible el sentiment nacional dels catalans. D’aquí la campanya empresa per Omnium Cultural i altres grups per a que es mostri la senyera en el recorregut papal. També aquest gent són catalanistes i, tanmateix, no tenen res a veure amb la benvinguda al Papa. I finalment, molts catalanistes ens quedarem a casa i... mirin, si el Papa ve, doncs benvingut sigui, i sinó més amples.

Una noia a l'ampit d'una finestra

0 comentaris

Una noia repenjada a l’ampit d’un finestra, mirant enfora, absorta, distesa, les barques lliscant per la badia, la mar tranquil·la, el cel clar, gavines cridaneres que solquen el cel, un suau oreig de mar endins...

Molts anys després, en la soledat de l’Olimp, el geni sentiria l’enyor d’un instant suspès en aquella tela tan vella, un record de joventut atrapat als plecs de la memòria. Passat el temps, el geni es recolzaria a l’ampit d’un quadre vell per a fer una mirada a la seva humanitat perduda. La noia, la germana, l’Anna Maria, amb qui tant va compartir i de qui tant es va allunyar tot just començaren els esgarips de la fama...

En aquell quadre vell, una mirada absorta a la badia de Cadaqués, Dalí enterrà la seva humanitat i emprengué el camí desconcertant de la genialitat. Tant de camí recorregut, tants honors, tot el reconeixement públic i l’univers oníric del surrealisme del que s’havia proclamat emperador, ofegaren en l’oblit aquell temps perdut. Seria el vertigen dels déus, segurament, però a l’estil dels cèsars de l’antiguitat clàssica, aquella noia repenjada en una finestra li recordava que, al cap i a la fi, era humà.

Humà, sol, vell i decrèpit, ara mateix, esvaïda la flama enlluernadora d’una Gala omnipresent en la seva vida des de la joventut llunyana, que en morir s’emportà el llarg somni surrealista, Dalí torna a aquell estiu de 1925, una tarda solejada, un instant congelat en el temps, una noia a l’ampit d’una finestra....

El quadre, actualment, s’exposa al Museu Reina Sofía de Madrid. No em pregunteu que té, però no em cansaria de mirar per aquella finestra.