Massa tard

Fa temps vaig publicar en aquest bloc un article titulat Demà serà un altre dia. Una parrafada sobre Montaigne, la procastinació i algunes divagacions segurament poc interessants. Demà serà un altre dia, em deia a vegades, com tothom. Doncs ho repeteixo, demà serà un altre dia, però afegeixo que no el podem deixar escapar. Fa pocs dies, en una de les meves anades a l’hospital per a seguir el tractament contra el càncer en el que estic immers, vaig veure a l’àrea de quimioteràpia a una persona a la que conec molt superficialment des que érem petits. Una persona amb la que vam coincidir en algun curs del batxillerat d’abans, i a la qual no he freqüentat més, de tal forma que, si bé sempre ens hem saludat, mai ens havíem parat a parlar des de fa aproximadament 39 anys.

No li vaig dir res, ni crec que ell es fixés en mi, però vaig pensar que en la propera ocasió que el trobés, i segur que li trobaria perquè també segueixo el tractament de quimioteràpia, si més no el saludaria i li donaria unes paraules d’ànim. Anem en el mateix vaixell, encara que no ens parlem, i tots dos maldem perquè no s’enfonsi.

"Demà serà un altre dia", vaig pensar. He sabut que l’èndemà va morir. No hi he estat a temps, i ell no ho haurà trobat a faltar. Montaigne i la procastinació se’n poden anar a fer punyetes. No hi ha dies nous per a substituir el present. Carpe diem, però és molt dur.

Serveis públics, vendre la casa i anar a lloguer

Ara, si se’m permet, faré un exercici de demagògia. Formularé una proposta que ni jo mateix em crec i que rebutjaria per estrambòtica, impossible i oportunista si qualsevol altre la fes. Ho adverteixo ja abans de rebre les crítiques justificades i pertinents per tanta frivolitat. Ni més ni menys, és una petita alegria que li dono al cos i a la ment, un respir a tants esforços per a ser responsable i seriós, no sempre reeixits. Aquí la teniu:

Abans de desfer-se d’equipaments més útils, el Govern dels millors s’hauria de vendre el Palau de la Generalitat. Sí, el de la Plaça Sant Jaume, el del balcó i el Sant Jordi, el del pati dels tarongers i cap i casal de Catalunya. M’explicaré. És un edifici cèntric, d’un interès arquitectònic i històric evidents. Qui el comprès tampoc hi faria pisos, perquè això ja no es porta i perquè, suposo, deu ser un immoble protegit, però sí que en podria treure algun rendiment, per exemple llogant-lo a l’administració, al mateix Govern de la Generalitat, si es dóna el cas. I si es volguessin pisos, està ben comunicat amb la Casa dels Canonjes, que en el seu dia ho fou d’en Tarradellas. El Govern en trauria una bona picossada en primera instància que, si bé no arreglaria les malmeses finances de la Generalitat, sí que ajudaria a refer en part les arques públiques.

A veure, què hi ha al Palau de la Generalitat? Hi ha el Govern, que es reuneix periòdicament però no cada dia, i el Molt Honorable President hi té el despatx. Hi ha funcionaris i hi ha mossos d’esquadra que controlen l’accés i es vesteixen de gala per a rebre visites de compromís. Tot això es pot fer en un edifici més modest. A Barcelona hi ha molts despatxos, alguns més grans que el del President, i moltes oficines per a llogar. La recepció de Sant Jordi, per exemple, es pot fer en qualsevol restaurant dels que tenen salons de noces. Si cal, tots aquests serveis es poden quedar on són, però pagant un lloguer. Ja ho diu la dita per als temps de crisi: “Què hem de fer? Vendre la casa i anar a lloguer”.

Val, val! ja ho sé, pura demagògia! això no es pot fer perquè el Palau de la Generalitat és, abans que res, un símbol, i als catalans no ens agrada que ens toquin els símbols. On s’és vist que un Govern es vengui casa seva? Admeto que no pot ser i reitero les meves disculpes per tanta frivolitat.

El cas és que la Generalitat necessita diners, fins i tot per a pagar les nòmines, i no n’hi ha. Si no podem tocar els símbols, cerquem altres maneres de fer diner ràpid. La Generalitat té altres immobles que es poden vendre sense que ningú s’escandalitzi. Hi ha Conselleries que van de lloguer, com la de Territori i Sostenibilitat, des del començament dels temps, o sigui des que es van instal·lar on són, i a ningú li sembla que es toqui cap símbol. Com que els símbols són l’obstacle, qualsevol edifici públic que per ell mateix no constitueixi un símbol és susceptible de ser venut, per a millor glòria de la lluita contra el dèficit públic.

Ens podem vendre les escoles, per exemple. Al cap i a la fi, l’aposta dels governs de CIU per l’ensenyament públic sempre ha estat més aviat tèbia. Si ens venguéssim els col·legis públics de Catalunya, i n’hi ha uns quants, per a convertir-los en escoles privades concertades, tindríem una bona entrada d’efectiu a les arques públiques. El que passa és que potser seria portar les coses massa lluny, perquè una cosa és subvencionar l’ensenyament religiós i privat en un estat laic, i l’altre suprimir l’ensenyament públic. Potser sí que aquí tocaríem algun símbol, perquè prou que l’educació i l’ensenyament són pilars bàsics de la societat i es troben als programes electorals de tots els partits. I està per veure que trobéssim comprador. No sé que en pensen a la Conselleria d’Ensenyament o a la d’Economia i Coneixement, però a tots els efectes seriem un país sense escoles públiques i, per tant, un país on el seu govern no considera(ria) l’ensenyament com d’interès públic. “Això no toca”, que diria el d’abans, o sigui que haurem de cercar altres coses per vendre.

Caldria posar els ulls en altres edificis i serveis menys emblemàtics. Me’n venen uns quants al cap, però són majoritàriament de titularitat municipal, com els cementiris, els camps de futbol, les biblioteques.... res del que la Generalitat en pugui treure algun caleró.

I els hospitals? Doncs ara que ho dius, no estaria malament. He sentit a dir que la sanitat és molt cara, tant que la despesa sanitària fa anar de corcoll els pressupostos de la Generalitat. Segurament que aquí sí que es podria fer alguna cosa. D’ensenyament públic n’hi ha a tot arreu i quedaria molt malament suprimir-lo, però hi ha països en que la sanitat pública és pràcticament inexistent. Als Estats Units, per exemple, on estan orgullosos que el seu sistema públic de sanitat sigui pràcticament residual, en favor del privat. Tampoc no costaria tant. L’ex director de la patronal sanitària concertada Unió Catalana d’Hospitals, Boi Ruiz i Garcia, que casualment és en l’actualitat Conseller de Salut, no se n’està de recomanar-nos a tots que ens fem una assegurança privada, i ja ens avisa que es concentraran serveis en determinats llocs del territori, que traduït al llenguatge no polític, significa que es suprimiran per a una part del territori. Si al mateix Conseller ja li sembla bé, i no oblidem que és el govern dels millors, és que és una bona solució.

O sigui que si ens venem els hospitals no passa res. Potser que fins i tot els ciutadans ho entenguin (o no ho entenen els americans?). Ens els podem vendre tots, els d’ara i els que l’Estat ens traspassi, i seguir usant-los com a simples llogaters. D’altra banda, tenint en compte que es reduiran serveis (perdó, es concentraran), pot ser que algun hospital ja no ens faci falta, i fins i tot ens estalviem el lloguer. Pot passar com en el cas de l’ensenyament que ja he esmentat, que acabem essent un país que no tingui sanitat pública, o la tingui sols per a les consultes de capçalera, però sembla que ara “sí que toca”. La proposta ja ha sortit als diaris. Des de les Conselleries de Salut i d’Economia i Coneixement es presenta com una de les mesures per a reduir la despesa sanitària.

Serà que la sanitat no té càrrega simbòlica per al país? Potser ja no és un servei bàsic i imprescindible com l’ensenyament? Faré una ullada a la Constitució i al que queda d’Estatut. Segurament que, en el fons, la salut de les persones és cosa tan personal que fins i tot la seva gestió ha de ser privada, o sigui d’una Mútua. I, naturalment, els serveis privats es paguen, faltaria més.

Em diuen que segueixo fent demagògia, que jugo amb les paraules i amb els símbols. Començo a entendre que el Palau de la Generalitat no es pot vendre però si l’hospital. Em faig un embolic i ja no sé quina és la frivolitat, si vendre o conservar. Potser la frivolitat és acceptar resignadament la destrucció del sector públic i creure’s que l’estat del benestar es conservarà reduint-lo a la mínima expressió. Però és el govern dels millors. Hauria de ser suficient per a donar-ho per bo.

Raons per a no fumar

Fa 21 anys, 4 mesos i 6 dies que vaig deixar de fumar. Després de tan temps, crec que put afirmar amb una certa seguretat que estic del tot desenganxat i que, tret que em begui l’enteniment, no tornaré a recaure. És un tema que ja tenia oblidat, d’acostumat com estic a no fumar, i si ara en parlo és perquè, per fi, sembla que tots plegats comencem a agafar consciència de quin problema suposa el tabaquisme. Vint-i-un anys enrere una llei antitabac en aquest país semblava una utopia, no perquè els metges no portessin temps advertint dels efectes catastròfics del tabac sobre la salut humana, sinó perquè la societat en general no s’ho acabava de creure.

Mentiria si digués que em va ser fàcil deixar-ho. Em va costar, i molt. M’ho vaig passar malament durant força temps, i segurament que els meus amics i especialment la família recorden el mal humor del que vaig fer gala durant una bona temporada. Però sé de bona tinta, i en sóc la prova, com molts altres, que el tabac es pot deixar. O sigui que deixem-nos de romanços, que qui fuma és perquè vol. La voluntat mou muntanyes, si realment hi ha voluntat.

També he de dir que sóc tolerant amb els fumadors, que quan em trobo en un espai on es fuma ho aguanto amb estoïcisme i que no penso denunciar ningú perquè infringeixi aquesta llei que, tanmateix, crec que s’hauria de complir i fer complir. O sigui que, davant meu, qui vulgui fumar que fumi, però que sàpiga que no m’agrada. No m’agrada per la senzilla raó de que puc acceptar els vicis dels demès, sempre que no els hagi de compartir, i que si algú es vol suïcidar, a mi que no m’hi enredi. Que cadascú faci amb els seus pulmons el que vulgui, però els meus que els deixi tranquils.

En qualsevol cas, convé saber que hi ha raons poderoses per a deixar el tabac, i que en canvi no n’hi ha cap per a fumar, tret del gust o l’addicció. Trobareu en un article de la Sophia Blasco un seguit de recomanacions per a alliberar-se del tabac. Em quedo amb la primera, que és la que vaig posar en pràctica tal dia com avui, fa 21 anys, 4 mesos i 6 dies: llistar separadament els motius per a fumar i els motius per a deixar-ho.

Raons per a no fumar

1.- Perjudica la pròpia salut. A aquestes alçades ja no ho nega ningú.
2.- Perjudica la salut dels no fumadors. Tenim un vici i els obliguem a compartir-lo. Ens autolesionem i lesionem als demès, contra la seva voluntat.
3.- És una despesa econòmica important. Fins al dia abans de deixar-ho, jo fumava un promig de dos paquets diaris. Feu números.
4.- L’atenció mèdica que necessitarem tard o d’hora com a conseqüència del tabac comporta una gran despesa per a la sanitat pública, que pagarem tots, fumadors i no fumadors.
5.- El tabac no dona plaer, sols apaigava una necessitat.

N’hi deu haver més, per amb aquestes ja farem el fet.

Raons per a seguir fumant

1.- M’agrada, i com que m’agrada ho necessito.
2.- ..........

Ho confesso. Per més que m‘hi esforço no en trobo cap més. Em sembla que el balanç és prou significatiu. Encara que no vulguem donar el mateix pes a totes les raons d’un o altre sentit, l’únic que sóc capaç de contraposar a la meva salut i a la dels demès és el gust o la necessitat de tenir una cigarreta a les mans. I no podria dir sense avergonyir-me’n que el meu plaer m’interessa més que la meva salut o que la salut dels demès.

Dels morts de Guatemala i Tuskegee

Segons publica avui El País, entre 1946 i 1948 metges del servei de salut pública nordamericà varen infectar amb sífilis i gonorrea a 696 guatemaltecs per a estudiar els efectes d’aquestes malalties i les possibilitats de combatre-les amb penicil·lina. Els conillets d’índies eren presoners i malalts mentals, i sembla que després d’inocular-los els bacils que produeixen la malaltia, se’ls va administrar penicil·lina per a veure com reaccionaven. Els primers experiments es van fer procurant que els subjectes tinguessin relacions sexuals amb prostitutes infectades, però pel que sembla la taxa d’infecció era massa petita, així que tot seguit es va passar a injectar-los directament el bacteri.

Tot això s’ha sabut 64 anys després gràcies al treball d’una investigadora nordamericana que ho ha posat en coneixement del seu govern. Un dels científics nordamericans que varen participar en l’experiment era un tal Dr. John Cutler, funcionari del servei públic de salut dels Estats Units i promotor del projecte Tuskegee, un experiment dut a terme entre el 1932 i el 1972, consistent en negar el tractament a centenars de ciutadans negres d’Alabama infectats de sífilis, per a veure el desenvolupament de la malaltia i treure’n conclusions.

No estem parlant del Dr. Mengele, encara que ho pugui semblar, sinó d’aquells que, en el seu dia, van alliberar Europa del nazisme, i això desdibuixa bastant el vell esquema dels bons i els dolents, i l’escora cap al costat de la maldat, sempre més feixuc i pesant que el de les bones accions, però també més absorbent, gaire bé com un forat negre al qual no et pots acostar sense que t’atrapi..

El cas és que, paradoxalment, aquesta barbaritat haurà contribuït d’alguna manera a la salut pública en la seva globalitat. I és curiós que si l’interès d’un metge és el de salvar vides, ho faci a través dels menyspreu i la crueltat envers les persones. Amb una gran dosi de cinisme, és la màxima representació de l’esquema “el fi justifica els mitjans”. O potser deixa de ser curiós i adquireix un sentit, malèfic però sentit, si es té en compte que tant en el cas dels guatemaltecs com en el dels negres d’Alabama, les víctimes no eren exactament d’origen racial anglosaxó. També en Mengele feia experiments per a assolir el coneixement científic, i els feia amb conillets d’índies de raça no ària.

Més de seixanta anys després, un no pot deixar de preguntar-se si coses semblants a aquesta no segueixen passant, i si el progrés del nostre món civilitzat, al cap i a la fi, no es construeix, en gran mesura, sobre el sofriment dels altres. Si, per exemple, la pau no és fruit de la guerra; si la riquesa no és fruit de l’explotació; si el coneixement no és fruit de la imposició; si el nostre benestar no és el fruit de la misèria de molts; si no hem salvat la vida sobre els morts desconeguts de Tuskegee i Guatemala...

La conspiració de la grip A

En el darrer comunicat del Departament de Salut sobre la grip A, s’afirma literalment: “Segons la informació recollida pel sistema PIDIRAC (Pla d’Informació de les Infeccions Respiratòries Agudes a Catalunya), l’activitat gripal a Catalunya pel nou virus de la grip A(H1N1) es manté estable respecte a la setmana anterior, en un valor al voltant del llindar epidèmic, tot i que s’haurà de confirmar en les properes setmanes la situació d’ona epidèmica. La taxa d’incidència és de 99,36 casos per cada 100.000 habitants.

Pel que fa a la vigilància de casos produïts pel nou virus de la grip A (H1N1), la majoria han presentat un quadre gripal lleu, amb una recuperació en pocs dies. Des de l’aparició del virus de la grip A(H1N1), a Catalunya s’han produït un total de 45 casos greus, 37 dels quals ja han sortit de la UCI. En aquests moments es troben ingressats a la UCI 3 casos greus. Fins al moment a Catalunya s’han produït 5 defuncions.”

Ja comença a ser un tema recurrent en els mitjans informatius, i potser per aquest motiu la preocupació per aquest nou tipus de grip sembla que decreixi entre la població, malgrat que augmenta constantment el nombre d’infeccions. Si hi ha quelcom que sembla que ha quedat clar, és que, en principi, es tracta d’un tipus de grip més infecciós que la grip estacional, en el sentit que es propaga més fàcilment, però menys mortífer, fins al punt que alguns es comencen a preguntar si n’hi havia per tant rebombori.

Probablement això ha ajudat a la propagació d’un altre virus molt més ràpid, el de la teoria de la conspiració, un virus que no ha estat mai eradicat i contra el qual no sembla haver-hi vacuna. Es transmet pels mitjans habituals de comunicació en la societat moderna, bàsicament internet, i sembla explotar alguna vulnerabilitat del subconscient humà, ja que quasi tots els individus acaben infectats. La cura és quasi bé impossible. Contra els prejudicis no hi ha res a fer.

El cas és que sembla que estiguem dissenyats per a desconfiar de tota la informació que prové del que en podríem dir els poders establerts, en un sentit força ampli, i admetre en canvi sense ombra de dubte tots els missatges que contradiuen aquella informació i la denuncien com a manipuladora i interessada, vinguin d’on vinguin.

Ja de sempre, un nombre significatiu de persones es neguen a administrar-se o administrar als seus fills les vacunes recomanades per les autoritats sanitàries, o les considerades obligatòries. Així, alguns pares, per raó d’uns suposats principis, no vacunen als seus fills pels perills que presumptament podria comportar-los una vacuna en mal estat. “I no els passa res”, diuen, obviant que, en gran part, és gràcies a que els altres pares sí que han vacunat als seus fills.

I és força estesa la creença que les companyies farmacèutiques creen els virus per a després vendre’n la vacuna. Poques coses són impossibles, o sigui que això podria ser, però la teoria de la conspiració ho dóna per segur. També el virus de la grip A avança de bracet amb el de la conspiració.

Un amic m’ha fet arribar el famós vídeo “de la monja”. Resulta que una monja que a més és metge, ha llençat per internet una seriosa advertència: la vacuna contra la grip A constitueix un perill important per a la població, i qui se l’administri s’arrisca a patir terribles malalties, tot plegat per una confabulació de l’OMS i les companyies farmacèutiques, obstinades totes en vendre vacunes a qualsevol preu, mentre els governs (tots, pel que es veu) miren cap un altre costat.

A la senyora del vídeo se li està atribuint un grau de credibilitat extraordinari, per tres motius:

a) Perquè és monja, i les monges no menteixen.
b) Perquè és metgessa, o sigui que entén de l’assumpte.
c) I, per sobre de tot, el motiu definitiu, perquè esperàvem que algú ens confirmés que darrera de tot plegat hi ha una mà oculta disposada a enriquir-se amb la nostra salut, tal com hem sabut sempre.

Ja he dit que poques coses són impossibles, o sigui que potser sí que les dues primeres raons són certes (la tercera, la dono per segura), però com que tinc tendència a complicar les coses, penso en tres preguntes que neixen de cadascuna de les tres afirmacions anteriors, i en algunes subpreguntes derivades:

a) On diu que les monges no menteixen ?

- No són com la resta dels humans ?
- I no s’equivoquen mai, o són infalibles?

b) A l’OMS no hi ha també molts metges que diuen exactament el contrari que ella ?

- Són metges pitjors, diferents, o malvats ?

c) Posem per davant dels fets els prejudicis, les conviccions per davant de les dades ?

- No ens caldria una mica d’objectivitat, ja que als virus no se’ls pot suposar prejudicis ?

I tot plegat es resumeix en una sola pregunta: perquè és més creïble la monja que l’OMS o les autoritats sanitàries del país ?