El temps posa tothom al seu lloc

0 comentaris
Fidel Castro va fer famosa una frase, l’any 1953, quan el jutjaven per la seva participació en l’assalt a la caserna de Moncada, durant la dictadura de Batista: “Condenadme, no importa, la historia me absolverá”. Castro es defensava ell mateix i aquestes són les paraules finals del seu al·legat. Quan, uns anys més tard, la dictadura castrista va substituir a la de Batista, el règim comunista de l’illa caribenca va esgrimir una i altra vegada la cita del seu líder per a justificar la manca de llibertats. És com dir, “ja sé que ara no m’enteneu, però a la llarga comprendreu que ho faig per al vostre bé”.

La cosa encara dura i Fidel Castro s’ha convertit, si no m’equivoco, en el dictador que porta més temps al poder, superant fins i tot al recentment finiquitat Gadafi. Bé, oficialment està retirat des que es va posar malalt, però que el substitueixi el seu germà i romangui a l’ombra no canvia gran cosa.

La veritat és que aquesta excusa de que el temps els donarà la raó ha estat esgrimida incansablement per tota mena de dictadors i de no tant dictadors, però si ens hi fixem bé, l’absolució de la història no arriba mai, sinó tot el contrari. Algú recorda una dictadura que hagi estat justificada i beneïda temps després que hagi acabat? Ni tant sols la franquista, malgrat els franquistes que encara es fan notar als mitjans de la caverna. No hi ha antecedents d’absolucions històriques.

Però és molt nostre això de que el temps posarà cadascú al seu lloc, variable local de “la història m’absoldrà” o “la història et condemnarà”. I a més és més pràctic. No tant sols serveix per a justificar la postura personal de no baixar del burro, sinó per a amenaçar al contrincant amb el judici implacable de la història. D’una banda, permet enrocar-se en una postura, una idea, una política, una decisió o el que sigui, sense més raonament que el “jo ja sé el que és bo i tard o d’hora us en donareu compte”, i de l’altra advertir que “tu no em fas cas, però ja t’ho trobaràs”, una actitud que en ocasions permet demorar les batalles perdudes a un temps futur en que, se suposa, les circumstàncies et donaran la raó i demostraran que aquell que ha resolt tan inadequadament estava equivocat.

Fixem-nos que en aquest àmbit ja no es tracta de dictadures. Quan un arriba al poder per mitjans democràtics obté un xec per a fer i desfer, impulsar o frenar, el que honestament consideri convenient per al benestar públic. Són accions o omissions de govern que seran ben acollides per uns i rebutjades per altres, amb major o menor intensitat. Quan es fa o desfà contra corrent o contra un parer majoritari, o al menys contra una forta oposició, el recurs al temps per a carregar amb la raó és habitual, generalment perquè no hi ha altra forma de convèncer.

Pot ser que el que governa en positiu, endavant, és a dir, “fent coses”, tingui èxit i el temps li doni la raó. Molts no creien que tal o qual projecte reeixís, que aquella iniciativa acabés portant treball i prosperitat, o que aquell equipament esdevingués necessari, útil i apreciat, però al final el temps ha posat les coses al seu lloc i s’ha demostrat que qui ho va crear o impulsar tenia raó, mentre que qui ho volia impedir s’equivocava.

Pot passar al revés, que s’acabi demostrant la inutilitat, el despropòsit i el malbaratament que comporta aquella infraestructura o aquell projecte, com està passant en alguns cassos. Diguem, doncs, que al que fa quelcom en positiu li pot sortir bé la jugada o no, en funció de moltes circumstàncies, i serà reconegut o no en funció de l’èxit o el fracàs.

I el que governa en negatiu, el que elimina, frena o impedeix per motius legítims, obeint un programa de govern, una forta convicció o, a vegades, una tossuda obcecació, té les mateixes possibilitats d’encertar-la o no però, sentint-ho molt, ni la història ni el temps aniran en auxili seu si les circumstàncies globals no milloren. I si milloren, ningú li donarà les gràcies perquè haurà estat malgrat ell. Sigui o no així, aquesta acostuma a ser la reacció pública. Això pot ser força injust, però quan passat un temps les coses empitjoren o sols es mantenen, sortirà amb tota seguretat algú que preguntarà per què es va deixar perdre aquella oportunitat, per què no es va construir aquell equipament, per què es va suprimir aquell servei o per què no es va fer tot el possible per a mantenir-lo.

És exigir la prova diabòlica, la de demostrar la pròpia innocència i no la culpabilitat. Quan es crea es pot demostrar que s’ha fet malament. Quan es destrueix sols es pot conjecturar sobre el que hauria passat si no s’hagués desfet. La història no absol mai ningú, però el temps sempre posa tothom al seu lloc. El que passa és que no ens posa mai al lloc que voldríem, i el que governa en negatiu ho té pitjor.

Les xifres de la independència en el Baròmetre d'Opinió Política

0 comentaris
Del que més s’ha parlat respecte del darrer Baròmetre d’Opinió Política publicat pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, és de la intenció de vot que reflecteix de cara a les properes eleccions generals, en les que CIU superaria per 6,3 punts de marge al PSC, i de que un 45,4 % dels catalans votaria a favor de la independència si aquesta qüestió es plantegés demà mateix en un referèndum. Pel que fa a la intenció de vot a partits, no fa altra cosa que reflectir una tendència evident des dels darrers temps, i sense oblidar que no deixa de ser una enquesta i que la millor enquesta és la que es fa a l’obrir les urnes, els resultats que es mostren resulten força creïbles.

L’altra qüestió, la de la independència, considero que té més d’una lectura. No pretenc desmentir el titular de premsa –un 45,4 % de catalans votaria a favor de la independència- ni donar lliçons de sociologia. Ara bé, crec que una bona dosi de realisme no ens aniria malament i que, a vegades, cal posar aigua al vi per a no perdre de vista el món real.

Si donem una ullada al dossier de premsa que s’ha fet públic, ens fixarem en les preguntes 27, 28 i 39, que fan referència a les relacions Catalunya-Espanya. La primera planteja si Catalunya ha assolit un nivell d’autonomia excessiu (4,4%), suficient (26,0%) o insuficient (65,3%). Un 4,3% no ho sap o no contesta. Em sembla que queda prou clar que una gran majoria de catalans no està satisfet amb el nivell actual d’autogovern, que considera insuficient.

La següents preguntes són conseqüència d’aquesta insatisfacció. Si no ens agrada l’actual nivell d’autogovern, què volem? Com hauria de ser aquest autogovern? La pregunta 28 es refereix al grau d’autogovern de Catalunya que desitgem i dóna com a resultat que un 5,7% considera que Catalunya hauria de ser una regió d’Espanya, un 30,3% que hauria de ser una comunitat autònoma d’Espanya, un 30,4% un estat dins una Espanya federal i un 28,2% un estat independent. El 5,4% no ho sap o no contesta.

L’enquesta, pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, podria acabar en aquest punt i el titular de premsa seria: “Un 28,2% dels catalans desitja que Catalunya sigui un estat independent”. Suposant que considerem creïble l’enquesta, aquest titular seria tant real com el que s’ha fet públic de que un 45,4% votaria per la independència. I tanmateix semblen contradictoris.

Abans de preguntar pel sentit del vot, fixem-nos en els resultats de la pregunta 28. Deixant les no-respostes a banda, reflecteixen que la societat catalana està dividida en tres parts quasi iguals entre l’autonomisme, el federalisme i la independència. De l’autonomisme, que podem considerar com l’estat actual de l’autogovern, podríem dir que representa més o menys als que consideren que el nivell actual d’autogovern és suficient. Recordem que a la pregunta 27 un 26,0% ha contestat en aquest sentit. El federalisme i l’independentisme representarien als que estem insatisfets amb l’autogovern actual per insuficient i sumen un 58,6%. Aquests percentatges concorden bastant, amb algunes diferències, entre les dues preguntes.

Un fet remarcable és que el federalisme, tant menyspreat pels independentistes, té presència real a la societat catalana, amb independència de la deriva electoral dels socialistes, senyal que la tria entre autonomisme, federalisme i independentisme va més enllà dels clixés polítics establerts.

La darrera pregunta inquireix al ciutadà directament el sentit del seu vot si el referèndum per la independència fos demà mateix. El resultat és força contundent a favor de la independència (45,4%), mentre que en contra sols hi votaria un 24,7% i un 23,8% s’abstindria. Els que no ho saben o no contesten representen el 6,2%.

Primera consideració: malgrat que el resultat és força bo per a les tesis independentistes, la majoria de votants no equival a la majoria de ciutadans. Un 54,7% no votaria a favor de la independència. Les proporcions no són equiparables a un procés electoral normal. Els partits polítics poden obtenir majoria absoluta, però rarament el vot que obtenen representa a més del 50% dels ciutadans. Quan el que es decideix és la independència o no d’un país, aquest fet és rellevant. La independència és un procés normalment irreversible, sinó és per mitjans violents, i precisa d’una legitimació social àmplia que va més enllà d’un 50% raspat dels vots.

Segona consideració: la pregunta es formula en termes d’independència SÍ / independència NO, sense cap altra alternativa. Davant d’aquesta disjuntiva, s’entén que si no vols independència, et quedes com estàs. I ja em vist que una majoria de catalans no en tenim prou amb el nivell actual d’autogovern. Relacionar dades, en estadística, és un exercici per a experts i fàcilment porta a resultats contradictoris. La impressió de tot plegat, en qualsevol cas, és que abans de quedar-nos com estem, o pitjor, preferim la independència, la qual cosa vol dir que aquesta és una opció que és prop del cor d’un gran nombre de catalans, però que sols és la primera opció per a un 28,2%, un resultat fins i tot lleugerament inferior al que obtenen el federalisme o l’autonomisme.

Vist així, aquest referèndum que podríem fer demà mateix podria donar una victòria a la independència legalment legítima però poc concordant amb la voluntat última i majoritària dels catalans.

Vet aquí, doncs, que fàcilment es poden oferir a la premsa dos titulars certs però aparentment contradictoris:

- Un 28,2% dels catalans desitja que Catalunya sigui un estat independent.
- Un 45,4% dels catalans votaria per la independència.

El segon ens fa contents als que ens agradaria ser independents, però el primer posa les coses al seu lloc per als que, a més, volem ser realistes.

Les campanes sonen per a tothom

1 comentaris

“Ningú és una illa, complert en ell mateix; cada home és una tros de continent, una part de la terra; si el mar s’emporta una porció de terra, tota Europa resulta disminuïda, com si fos un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia. La mort de qualsevol home em fa petit perquè estic lligat a la humanitat; per tant, mai preguntis per qui sonen les campanes: sonen per tu.”

El 1624 John Donne va escriure aquestes paraules a la Meditació XVII de Devotions Upon Emergent Occasions. Més tard serien recollides per Hemingway a Per qui sonen les campanes, centrada a la guerra civil espanyola. Vaig llegir ja fa molts anys al novel·lista americà, però recordo com si fos ara el mal gust de boca que em va deixar un dels passatges més sobrecollidors de la novel·la, aquell en que els milicians maten la gent de dretes del poble. Em va commoure, perquè malgrat el meu convenciment, llavors com ara, que en aquella guerra la raó estava de banda de la república, la història posava de manifest que els éssers humans som igual de salvatges amb raó o sense, que l’individu és capaç de matar tant si és l’opressor com l’oprimit, que les més nobles causes serveixen per a beneir la bestialitat que emana del costat més fosc de la naturalesa humana.

John Donne va viure en una època de guerres religioses i polítiques, en les que en nom de Déu, la justícia i la religió, milers d’homes i dones van morir en mans dels seus veïns. Hom podria pensar que quatre segles després hem canviat una mica, però no és això el que mostren els telenotícies. Quan John Donne explica que les campanes a mort sonen per a tothom, es refereix tant a les bones persones com als monstres veritables. Igual que la novel·la de Hemingway, també les imatges de Gadafi acorralat i mort com un gos resulten pertorbadores. Pensar que era un monstre i ha tingut el que mereixia resulta fàcil si un no s’hi vol trencar el cap. Probablement també ho mereixien Saddam Hussein, Ceaucescu, Mussolini, Hitler, i tants dictadors sanguinaris com han sofert els pobles de la terra.

Còmodament asseguts al sofà, aquestes coses passen lluny d’aquí, a persones que no coneixem, sense que ens afecti amb res. I així, mers espectadors, podem veure sense immutar-nos com un home ensangonat és colpejat, insultat, agredit i finalment executat en un linxament tumultuós, com aquell qui mira un documental de feres africanes. És així perquè l’individu en qüestió és un dictador, assassí per més senyes, un personatge menyspreable del que no cal tenir compassió.

Podríem preguntar-nos si ens caldria compassió en el cas que fos casa nostra, que es tractés del nostre dictador i estigués en les nostres mans. Podríem preguntar-nos si seríem capaços de comportar-nos amb la crueltat més ferotge, aquesta que ara no mostrem, tranquils, al nostre menjador. La Pilar, un personatge central en la novel·la de Hemingway, assisteix sense participar-hi a l’aquelarre sanguinari del linxament dels feixistes, i malgrat que l’incomoda tanta crueltat, assumeix com a una necessitat revolucionària l’assassinat dels homes i dones de dretes del seu poble, de la gent que fins feia pocs dies coneixia i apreciava, la mort dels seus veïns. Però en aquell penya-segat al que els revolucionaris llencen als enemics de la revolució s’hi aboca també qualsevol rastre d’humanitat. De la mateixa manera, l’acarnissada revenja contra els dictadors d’aquest món esvaeix la compassió, que il·lusòriament creiem era el nostre distintiu més humà.

Un, al final, acaba preguntant-se si la mort del monstre no ens desvela com a monstres, si el linxament d’un assassí no ens converteix en el mateix. Les campanes sonen per a tothom, fins i tot quan mor la bèstia.

La solitud del neutrí

0 comentaris

La darrera vegada que algú va calcular la massa d’un neutrí, era de menys d’una milmilionèsima part de la d’un àtom d’hidrogen. Per a que els de lletres com jo ho puguem entendre, és una cosa molt, molt, molt petita. No sé si la més petita de l’univers, perquè sembla que tampoc hi ha fronteres en el que és petit, però en qualsevol cas és més petit que qualsevol representació mental que puguem tenir de l’infinitesimal. Això vol dir que en l’espai que ocupa un sol àtom d’hidrogen, que és el més senzill dels elements de la taula periòdica, hi cabrien més de mil milions de neutrins.

Una altra característica que ens cal saber del neutrí és que, com indica el seu nom, no és positiu ni negatiu, ni ase ni bèstia, sinó que té càrrega neutra, igual que el seu germà gran el neutró, el qual, per cert, té una massa de 1,67495 × 10-27 kg, molt superior a la del benjamí de la família.

I per últim, que és molt veloç. Es deia fins fa poc que la seva velocitat és propera a la de la llum, però a resultes d’un recent experiment, hi ha qui afirma que viatja més enllà d’aquesta velocitat, que per cert és de 299.792,458 km/segon, fent-li llengotes al mateix Albert Einstein, que es deu remoure a la seva tomba.

El fet de ser tan petit i de càrrega neutra fa que interaccioni molt poc amb la matèria, de manera que a la seva velocitat hiperlumínica, travessa la matèria com si res. Tinguem en compte que els àtoms que conformen la matèria ocupen molt espai en relació amb la seva massa. La distància entre l’electró i el nucli atòmic és enorme en proporció a la massa d’aquestes partícules, comparable proporcionalment a l’existent entre els planetes i el sol. La probabilitat que un neutrí topi amb un electró o amb el nucli atòmic és tan petita o més, com ho podria ser la de que un cos com l’humà topés amb un planeta si travessés el sistema solar en línia recta, suposant, és clar, que no sofrís l’atracció gravitatòria de cap cos estel·lar. Cada dia, a cada moment, quantitats ingents de neutrins provinents del sol travessen la terra talment com si aquesta no existís. El nostre cos és travessat a cada segon per milers de milions de neutrins, i ni ells ni nosaltres ens en adonem. Els neutrins viatgen per l’univers probablement en totes direccions, provinents del nucli de les estrelles, però també originats en els primers moments de l’univers.

En conclusió, doncs, el neutrí és una partícula realment solitària, capaç de viatjar per tot l’univers sense topar amb res. Si fos un individu, si el neutrí tingués consciència, podria trobar-se en un univers superpoblat sense adonar-se que existís altra cosa ni ningú apart d’ell mateix. Seria l’individu més solitari de l’univers, el més neutral i el més veloç.

Comparable, per exemple, amb aquell que passa pel món anant a la seva, sense fer cas de res ni de ningú, imbuït d’una ciència infusa que li permet no entomar res de l’entorn, no aprendre res i ensenyar de tot, ser absolutament neutral amb el que li és aliè i sentir-se el més gran, sinó l’únic. És clar que si la comparança és bona, es veurà com el més gran i serà, en realitat, el més petit.

La solitud del neutrí és la pitjor soledat del món. És una solitud desconeguda pel que la pateix, que creu veure singularitat on sols hi ha aïllament. Passar pel món com si res, creient-se el centre de l’univers... Vet aquí la pitjor solitud!

Hi ha vida fora del pensament únic

1 comentaris
L’ésser humà és essencialment crèdul i ingenu. Sols així s’explica la universal tendència a acceptar la fe com a font de coneixement, i m’hi refereixo no en sentit estrictament religiós, sinó en el concepte ampli de la fe com a creença en quelcom que és declarat per algú, rebutjant tota necessitat de comprovació o contrast, ja sigui per la il·limitada confiança que ens mereix aquest algú o per la creença inamovible de que allò que ens és revelat és real i no pot ser d’altra manera. La fe fa inútil qualsevol raonament lògic encaminat a la deducció o a la comprovació. L’ésser humà creu, i això és suficient. Generalment és, a més, la millor forma de superar la incertesa i la inseguretat, naturals també en l’individu.

Això és el que jo entenc per pensament únic, i no altra cosa. Cada vegada que un polític, un opinador, un intel·lectual o un comentarista parla de pensament únic, ho fa per referir-se als creients de dretes o als d’esquerres. En realitat, cada vegada que alguna d’aquestes persones parla d’això, ho fa per a titllar de pensament únic al que no és el seu, o en qualsevol cas al que correspon al principal rival ideològic i/o polític. Ben mirat, això no és altra cosa que donar per únic pensament vàlid el propi.

Com que tinc una emprenyadora tendència a perdrem per les branques de la filosofia, diré que el concepte de pensament únic que més m’agrada és el de Shopenhauer. Per al filòsof alemany, el pensament únic és el que es sosté a ell mateix. Sense necessitat de suports externs, com és ara el raonament, la reflexió, fins i tot l’experimentació, el pensament únic és autosuficient i inamovible, i admet qualsevol ideologia.

No seré jo qui blasmi de la fe, de la confiança cega ni de la militància ideològica, perquè cadascú sabrà com orientar els seus interessos vitals o com afrontar les incerteses de l’entorn, però sí que em permetré la gosadia d’afirmar que la plenitud de l’individu com a ser racional, conscient i lliure, passa entre d’altres derroters per la independència intel·lectual, i aquesta manca totalment quan ho jutgem tot en funció de qui ens parla i com ens parla. La independència comença per un mateix, penso jo, que és tant com dir que la llibertat comença en el propi enteniment.

Puc dir, després de tanta deriva filosòfica, que no estic disposat a creure’m per les bones res del que la majoria de personatges públics –polítics en realitat- sinó tots, diuen als mitjans de comunicació. És a dir, estic disposat a creure’m sols allò que pugui contrastar amb un procés de reflexió i, si escau, d’investigació. Contrastar amb els fets, encara que això no sempre és possible, però sí que, al menys, puc cercar les explicacions alternatives, les opinions contràries i els judicis de valor diferents, i fer allò tant suat d’aquell anunci: “busque, compare,y si encuentra algo mejor, comprelo”. I si no me’n surto, posar les idees en quarantena és el més prudent.

No seré jo qui tiri la primera pedra perquè, al cap i a la fi, qui està lliure de pecat? Però sí que, al menys, puc dir amb un cert orgull que faig el que puc per a no deixar-me entabanar. Vet aquí el meu petit manual d’autoajuda a l’hora de llegir els diaris:

  1. Tota notícia, comentari o opinió, especialment si prové de les declaracions d’algun polític, és objecte de quarantena fins que no tingui algun motiu per a atorgar-li un cert grau de confiança.
  2. Sempre és possible una versió oposada a la que se’ns explica.
  3. Per atractiva, escaient o amable que sigui una notícia, un comentari o una opinió -especialment una opinió-, sempre és possible que sigui falsa, que sigui producte de la manipulació o que sigui interessada. De fet, tot això és el més probable.
  4. Deixar els prejudicis a banda abans de començar a llegir és més que necessari.

Si te’n surts amb tot això, és que hi ha vida fora del pensament únic.

Prou madur per estar-ne cansat

0 comentaris
Des de la mort de Franco, he votat en totes i cadascuna de les convocatòries electorals d’aquest país, ja fos en eleccions generals, autonòmiques, locals o en referèndums. En totes, excepte en el referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política de 1976, en el que es decidia si Espanya s’encaminava cap a una transició controlada o s’ancorava en la dictadura. En aquella ocasió, malgrat que tenia dinou anys complerts, no vaig poder votar perquè la majoria d’edat estava encara en els 21.

Llavors em sentia perfectament capacitat per a votar, tenia unes idees clares del que creia que havia de ser el futur i del que ens hi jugàvem amb aquella decisió. Era jove, però no era tonto, com no ho són els joves d’ara, als quals, afortunadament, se’ls reconeix prou madurs per a participar en política mitjançant el sufragi actiu. El 1976 els grups al poder no ho entenien així i em vaig haver de quedar a casa a esperar que altres votessin per mi. Sempre he considerat, des de llavors, un deute i una responsabilitat votar. Sempre m’ha semblat que si un no està content amb el que té, a més de queixar-se, ha de fer quelcom per a canviar-ho, i el primer en política és escollir.

Per això he aguantat durant tants anys, com tothom, polítics que m’han agradat i d’altres que no. A alguns els he admirat i a d’altres els he avorrit. Alguns em fan el pes i d’altres no, però d’això es tracta perquè aquí no hem de pensar tots igual. I puc dir després de tants anys que ja no és cosa de colors ni ideologies. Aquest país ha tingut bons polítics de dretes i d’esquerres, i d’altres que han estat un desastre des d’un costat i des de l’altre.

Doncs bé, amb gran pesar he de dir que si als dinou anys era prou madur per a votar, als cinquanta-quatre ho sóc prou com per a engegar-ho tot a dida i que voti un altre. Puc assegurar que em costa molt de reconèixer-ho, però si les eleccions fossin avui mateix, servidor aprofitaria el solet i aquest airet vivificant que fa ara mateix per anar-se’n al camp i oblidar-se de tot. I és que tot plegat és fruit d’una gran decepció, tardana perquè em costa declinar els principis, però resultat d’un gran cansament.

Estem al bell mig de la pitjor crisi econòmica des de, precisament, el 1976, i pot ser que la cosa vagi a pitjor. Tot allò que ha costat tant d’aconseguir en tots aquests anys i que entenem per estat del benestar, s’està esmicolant per obra i gràcia de la cobdícia d’uns i la incompetència d’altres. No sols això, sinó que per a fer assimilable i justificar tal pèrdua, s’està produint una forta transformació dels principis democràtics per a desacreditar tot el que és públic.

En altres temps i altres països, les grans crisis porten als polítics al consens i al treball conjunt per a sortir-se’n. En aquells temps i en aquells països, els polítics són o han estat responsables i han posat, per sobre de la política, l’interès general. En el nostre país i en el nostre temps, els polítics fan política, i res més. En aquest país i ara, a nivell estatal, autonòmic i local, els polítics es dediquen a fer-se oposició mútuament, siguin o no al govern. I a justificar-se. Les pàgines dels diaris van plenes d’aquesta dèria constant de desqualificar al contrari, i els propis diaris, sense excepció, actuen com a corretja de transmissió dels grups polítics patrocinadors (o patrocinats).

Al marge de l’ideari, els principis, les propostes, els plans i els programes de govern, que en una democràcia s’entenen variats i elegibles, hi ha una virtut exigible de totes i cadascuna de les persones que ens governen o ho intenten. És la honestedat, que entenc com el posar el país per sobre de la política, l’interès comú per sobre del personal.

Si no m’agrada el que hi ha, he de mirar de canviar-ho. Si no hi ha alternativa, què puc fer? Potser he madurat massa, però tinc una grans ganes de passar de tot, ja, d’una vegada, i que s’ho facin. Als menys, si no participo, no en seré responsable.