Nivell C per als professors universitaris

0 comentaris
S’ha sabut avui que el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya està preparant un decret que establirà l’obligatorietat per als professors universitaris d’obtenir el nivell C de català. Sembla que no és la primera vegada que intenta imposar al cos docent universitari un nivell de suficiència que ja és obligatori per a tots els nivells de les administracions catalanes. Al meu entendre a dia d’avui aquest decret té poques possibilitats de prosperar a curt termini.

En primer lloc, perquè les eleccions al Parlament són al caure i aquesta norma ja hauria d’estar a punt de ser aprovada de forma immediata en un Consell de Govern, o no hi haurà de temps, i ningú sap què pensa fer al respecte el proper govern de la Generalitat (en cas que hi hagi alternança a la Generalitat, és clar).

En segon lloc, perquè de ben segur que el govern trobarà resistència en els directament afectats per aquesta norma: el professors de les universitats públiques que no es creuen obligats a demostrar coneixements lingüístics, o els que simplement no els tenen.

En tercer lloc, és ben segur que si aquesta norma s’arriba a promulgar, serà mostrada pels anticatalanistes de sempre com una prova més de la imposició dictatorial del català. Segur que el PP, Ciutadans i la il·lustre Defensora del Poble ja s’estan preparant. Més feina per al Tribunal Constitucional.

Personalment considero que no s’ha d’imposar al ciutadà ni el coneixement ni l’ús d’una llengua determinada, amb el ben entès que el desconeixement del català en un territori de parla catalana constitueix un fort obstacle per a la integració i la convivència, i sols pot actuar en perjudici del que voluntàriament renuncia a l’idioma. Si algú a Catalunya es nega voluntàriament a conèixer el català, per ell farà, però deixem-lo tranquil. Ara bé, l’exercici de funcions públiques constitueix una notable excepció a la lliure disposició de l’idioma.

El funcionari treballa per a l’administració, però serveix al ciutadà. Sembla de sentit comú que en un país de parla catalana, el funcionari que hi treballa hagi de conèixer suficientment la llengua d’aquells a qui serveix. I si són dues les llengües que conviuen en aquest país, com és el cas del català i del castellà, són dues les llengües que ha de conèixer. És trist que aquestes alçades encara calgui donar explicacions d’aquest tipus, ja que no és una qüestió identitària, sinó de sentit comú.

És precisament per això que des de fa anys s’exigeix en tots els nivells de les administracions catalanes un coneixement suficient del català entre els funcionaris, en el ben entès que el del castellà ja el tenen tots ells. Tots els que som funcionaris a Catalunya hem hagut de demostrar un nivell de suficiència de català en el moment d’entrar a l’administració, i ja fa temps que ningú s’estripa les vestimentes.

Sols tindria sentit que els professors universitaris estiguessin exempts d’aquesta obligació si es tractés de vaques sagrades, a les quals no se’ls pot exigir res perquè ja han assolit un gran d’excel·lència que els fa invulnerables a les obligacions ciutadanes. Segurament que no ho són, encara que alguns s’ho creguin. Xavier Sala i Martín s’ha sentit molt ofès amb la possibilitat que el facin examinar de català, i ha mostrat la seva intenció de deixar la universitat catalana de manera immediata si es dóna el cas. Seria una llàstima i una pèrdua per al món universitari, però quedi clar que si marxa serà perquè no vol sotmetre’s a les mateixes obligacions que tots els que a Catalunya treballen per a la ciutadania. No està ensenyant als alumnes catalans i cobra de l’administració catalana per fer-ho? Perquè, doncs, no ha de tenir l’obligació de conèixer la seva llengua? Ja sabem que coneix abastament el català, però és que els demès ho han d’acreditar i ell no? Francament, sorprèn que en el món de la cultura i la investigació aquest tema pugui comportar oposició.

On ja és normal que el català provoqui oposició és en els àmbits polítics de sempre, els que sempre han estat contra el català, però no em sembla que els haguem de donar més importància de la que tenen. No els farem canviar, o sigui que millor ignorar-los.

Amb tot això no he parlat d’un altre espai del servei públic on el català és ignorat sistemàticament, però en aquest tema hauríem de parlar dels jutges i la justícia i això tocarà un altre dia.

El català a la picota

0 comentaris
El mateix dia que entra en vigor el nou Codi de Consum de Catalunya, s’anuncia ja l’enèsim recurs d’inconstitucionalitat contra una norma catalana. Fidels als seus principis i aprofitant l’aixecament de la veda contra la política lingüística d’aquest país que a la pràctica ha suposat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, el PP i Ciutadans amenacen ja amb un nou recurs davant l’alt tribunal. Sembla que el PP ho farà directament, mentre que Ciutadans aprofitarà l’avinentesa amb l’oficina del Defensor del Pueblo per a que sigui l’ombudsman en funcions qui compleixi l’encàrrec.

Cal dir que a la Sra. M. Luisa Cava de Llano, que actualment fa les funcions de Defensora del Pueblo, se li gira feina, perquè a Catalunya som molt gelosos dels nostres drets lingüístics, drets que, pel que sembla, són al seu parer contraris als drets de tots els espanyols. O, com he dit en el post anterior, és que el poble que ella defensa no és el mateix que va votar l’Estatut.

Ara mateix, el motiu de discòrdia és el que el Codi de Consum anomena drets lingüístics dels consumidors, i per a que quedi clar de què parlem, transcrit literalment el que diu el seu article 128-1:

Drets lingüístics de les persones consumidores
1. Les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret, d’acord amb el que estableixen l’Estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística, a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin.
2. Les persones consumidores, sens perjudici del respecte ple al deure de disponibilitat lingüística, tenen dret a rebre en català:
a) Les invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que en derivin.
b) Les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat, i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat.
c) Els contractes d’adhesió, els contractes amb clàusules tipus, els contractes normats, les condicions generals i la documentació que hi faci referència o que derivi de la realització d’algun d’aquests contractes.
3. La Generalitat ha de vetllar pel foment en les relacions de consum de l’ús de la llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, dins de l’àmbit territorial de l’Aran, on és llengua pròpia.

No és que aquesta regulació sigui una novetat. La Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, és plenament vigent, i ja s’hi preveu l’obligació dels comerciants de senyalitzar al menys en català. És una llei que també ha estat combatuda des de la dreta espanyolista, com ho va ser la seva predecessora Llei de normalització lingüística de Catalunya, que va consagrar, entre d’altres mesures, la immersió lingüística a l’ensenyament, però que ha superat els obstacles legals. Una llei vigent i plenament constitucional. Als efectes de fer les oportunes comparacions, en transcric el seu article 32:

L'atenció al públic
1. Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya.
2. El Govern de la Generalitat ha de promoure, amb mesures adequades, l'increment de l'ús del català en l'àmbit a què es refereix l'apartat 1.
3. La senyalització i els cartells d'informació general de caràcter fix i els documents d'oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d'ésser redactats, almenys, en català. Aquesta norma no s'aplica a les marques, als noms comercials i als rètols emparats per la legislació de la propietat industrial.


Tot i que amb diferent redactat, al meu entendre les dues normes vénen a dir el mateix, i pel que fa a la senyalització en català, que sempre preocupa als gelosos defensors de la llengua de Cervantes, està prevista en les dues normes.

La Llei de normalització lingüística de Catalunya va ser aprovada a l’empara de l’Estatut del 1979, i pel que sembla era (i encara ho és, mentre no es demostri el contrari) constitucional. El Codi de Consum de Catalunya és resultat de l’Estatut del 2006, i en la interpretació que PP i Ciutadans en fan gràcies a la recent sentència del Tribunal Constitucional, sembla que no és constitucional. Si la Constitució és la mateixa, resulta si més no estrany que els drets lingüístics del consumidor siguin diferents segons emanin d’una norma o de l’altra.

Insisteixen des del PP i Ciutadans que sancionar per no retolar en català constitueix un atac a la llibertat d’empresa. Convé dir dues coses al respecte. En primer lloc, que el reconeixement d’un dret porta implícita l’obligació erga omnes de respectar-lo i habilita per a sancionar l’incompliment de la norma que el garanteix, com a mesura de protecció del destinatari d’aquest dret. És una qüestió de lògica deductiva, que no sempre és respectada pel legislador ni entesa pel ciutadà. A la inversa, no sancionar la vulneració d’un dret destrueix l’obligació de la seva observança i, en última instància, porta a la negació implícita d’aquest dret. Penso, per això, que des del PP i Ciutadans, i segurament que molt properament des de la Defensora del Pueblo, el que es qüestiona és, en realitat, el reconeixement dels drets lingüístics de Catalunya. Altrament, no s’entén que aquests drets no mereixin, al seu parer, protecció.

En segons lloc, la qüestió de les sancions tampoc és nova, al contrari. La Llei de normalització lingüística no estableix sancions directament. Tanmateix, la seva disposició addicional cinquena assenyala literalment: “L'incompliment dels preceptes dels articles 15, 30, 31 i 32.3 imputable a les empreses i les entitats concernides es considera una negativa injustificada a satisfer les demandes de les persones usuàries i consumidores, a la qual s'ha d'aplicar el règim sancionador que estableix la Llei 1/1990, del 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris.”

És a dir, que remet la sanció a la regulació sobre disciplina de mercat i defensa dels usuaris. En el marc d’aquesta legislació, és precisament que s’han sancionat alguns casos molt puntuals d’incompliment de la normativa sobre política lingüística, respecte de la senyalització en català. Són les famoses “multes lingüístiques” que la caverna mediàtica s’encarrega tot sovint d’esbombar, tot titllant-nos de nazis i difonent la falsa imatge d’una persecució acarnissada contra l’espanyol. Són, per dir-ho d’alguna manera, aquelles multes de les que parlen molts però que ningú ha vist mai directament. Una llegenda urbana amb finalitats polítiques.

Però és cert que en el marc de la normativa esmentada, l’administració catalana està habilitada per a sancionar aquestes infraccions. El que fa el Codi de Consum és establir aquestes sancions directament en el seu redactat, sense remetre a cap altra norma. És a dir, que no passa a sancionar el que abans no es sancionava. No és res nou, no es tracta de cap volta de cargol. Als mitjans de la caverna cal dir-los que si abans, segons ells, érem un nazis, ara no ho som més. I al consumidor cal aclarir-li que, pel que fa als drets lingüístics, res a canviat, tret que el que abans era confós ara és més clar.

En qualsevol cas, novament cal dir que el que amb l’Estatut del 1979 era constitucional ara, amb el nou Estatut, és impugnat per inconstitucional. Si Catalunya i Espanya van aprovar l’Estatut del 2006, és perquè, malgrat les mancances, era millor que el de Sau. No varem fer aquest camí per res. Valia la pena tirar endavant, perquè el nou Estatut millorava considerablement l’autogovern de Catalunya. La sentència del Tribunal Constitucional, amb la seva interpretació restrictiva, ha donat peu als que creien perduda la seva batalla contra l’autogovern català, i paradoxalment el que queda de l’Estatut després de la sentència, pot esdevenir en una efectiva disminució dels drets dels catalans, començant pels drets lingüístics.

P.D.

Ha pensat mai Ciutadans en acudir al Síndic de Greuges en comptes del Defensor del Pueblo? Cal preguntar-los perquè prefereixen la protecció de la Defensora a la del Síndic?

Quin poble defensa ?

0 comentaris
D’alguna manera, els ciutadans de Catalunya som probablement uns privilegiats, perquè gaudim d’una doble protecció en front dels abusos de l’administració: la del Síndic de Greuges i la del Defensor del Pueblo. La missió del Defensor del Pueblo és la protecció i defensa dels drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans. L’article primer de la Llei orgànica 3/1981 assenyala que “el Defensor del Pueblo es el alto comisionado de las Cortes Generales designado por éstas para la defensa de los derechos comprendidos en el Título I de la Constitución, a cuyo efecto podrá supervisar la actividad de la Administración, dando cuenta a las Cortes Generales”. La mateixa llei i la posterior regulació establerta a la Llei 36/1985 estableixen el règim de col·laboració i coordinació amb les figures similars del diferents règims autonòmics de l’estat espanyol. En qualsevol cas, la competència del Defensor s’estén a tot el territori espanyol. Ens agradi o no, doncs, el Defensor del Pueblo també hi és per a defensar-nos als catalans.

Per la seva banda, el Síndic de Greuges, d’acord amb la Llei del Parlament de Catalunya 24/2009, és una institució de la Generalitat de Catalunya que “té la funció de protegir i defensar els drets i les llibertats constitucionals i estatutaris” (article 1). La diferència en les funcions d’ambdues figures es troba en que les del Síndic inclouen els drets i llibertats estatutaris.

Arribats a aquest punt, i reconeixent que val més una protecció doble que una de senzilla, seria lícit preguntar-nos, a la vista dels esdeveniments, quina institució ens protegeix més i fins i tot si alguna no ens perjudica, perquè en algun cas és d’aplicació allò que diuen de que amb amics com aquests no es calen enemics. Sembla una perogrullada, però el Defensor del Pueblo hi deu ser per a defensar al poble, i si ha actuat tant contundentment contra l’Estatut de Catalunya triplement validat pels Parlaments català i espanyol i pel poble de Catalunya en referèndum, és perquè deu pensar que les llibertats del poble que ell defensa es troben amenaçades pel poble que ha votat l’Estatut. O sigui que deuen ser pobles diferents. Potser és que pensa que no és el mateix el Pueblo que el poble. Potser és, doncs, que en una part d’Espanya exerceix competències i protecció i en l’altre competències i jurisdicción. És clar que, com hem dit, les llibertat que ell defensa no inclouen les estatutàries, que corresponen al Síndic, i també li deuen semblar diferents.

El recurs d’inconstitucionalitat interposat per l’anterior Defensor del Pueblo encara és pendent de resolució pel Tribunal Constitucional, però ja se sap que acabarà tan malament per als catalans com l’interposat pel PP, atès que coincideixen en quasi tot. El cas és que la sentència del TC sobre l’Estatut ja dona els seus primers fruits, o hauríem de dir que ja comença a tenir conseqüències, més enllà de les polítiques, perquè l’actual Defensora del Pueblo en funcions s’ha dignat interposar un recurs contra la Llei del Parlament de Catalunya d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya, basant-se en la suposada inconstitucionalitat del seu article 9è. sobre competències lingüístiques bàsiques, a partir de la recent sentència del TC, que elimina la preferència lingüística de l’idioma català en les administracions.

L’article 9 impugnat diu el següent:

1. La persona titular del dret d’accés al servei de primera acollida, al llarg del procés d’integració a la societat catalana, ha d’assolir les competències lingüístiques bàsiques en català i en castellà.
2. El servei de primera acollida ha d’oferir la formació i els mitjans necessaris per a adquirir les competències bàsiques en llengua catalana a les persones titulars del dret d’accés al servei que no la coneguin, sempre que sigui possible mitjançant el Consorci per a la Normalització Lingüística.

3. S’ha de fixar, per reglament, el nivell de referència mínim que s’ha d’assolir pel que fa a competències lingüístiques referides en el Marc europeu comú de referència per a les llengües, establert pel Consell d’Europa.

4. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua comuna per a la gestió de les polítiques d’acollida i d’integració. També és la llengua vehicular de la formació i la informació, instrument bàsic per a la plena integració al país. Amb aquesta finalitat, l’aprenentatge lingüístic ofert pels serveis de primera acollida comença per l’adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana.

5. El servei de primera acollida, finida la formació en llengua catalana, ha d’oferir la formació per a adquirir les competències bàsiques en llengua castellana a les persones que hagin assolit l’adquisició de competències bàsiques en llengua catalana i que ho sol·licitin o ho requereixin.


És a dir, que el que fa és traslladar a aquest àmbit la immersió lingüística que es ve practicant a l’ensenyament des de fa anys i que, mal que bé, ha superat tots els filtres constitucionals i els entrebancs que se li han interposat. Entén la Defensora del Pueblo que constitucionalment és inadmissible que el català sigui la primera llengua d’integració, i ja que la seva feina consisteix en defensar les llibertats fonamentals, considera que ha de defensar el dret dels immigrants a ser acollits i a integrar-se en castellà. Diu que el que no admet és la preferència de l’idioma català, però no em puc estar de preguntar-me, i estic segur que molts ens ho preguntem a Catalunya, si hauria recorregut una llei que establís la preferència del castellà.

A risc d’emportar-me per davant la Constitució tal com l’entén el TC, he de dir que si jo fos immigrant a Catalunya, el que m’interessaria és conèixer la llengua pròpia d’aquí, com a via més segura per a la integració. I que la llengua pròpia de Catalunya és el català ni tant sols el PP ha estat capaç de posar-ho en dubte. Per això dubto que la Defensora del Pueblo defensi a ningú quan recorre una norma com aquesta. A no ser, és clar, que defensi el dret dels immigrants a ser acollits en la seva llengua pròpia, és a dir, la dels seus països originaris. Si no és així, el que està dient és que l’important és que les persones immigrades siguin ateses en castellà, que aquest és un idioma que els convé més i que l’altre deu ser de “províncies”. Ara que, si el que pretén és que no es reguli en absolut la política lingüística, fàcil ho posa. Els serveis d’acollida tindrien les mans lliures per a atendre com volguessin a la gent, i n’hi hauria prou amb unes instruccions internes per a fer que la immersió lingüística en català fos, a la pràctica, total. Segur que això no ho vol, i retorno a la pregunta que ja m’he fet abans: hauria recorregut una norma que establís la preferència del castellà sobre el català? I qui ens defensarà de la Defensora?

La resposta del Govern català, de moment, és la que ha de ser. La llei és vigent i s’ha d’aplicar. Quan hi hagi sentència ja en parlarem.

Piròmans i salvadors

0 comentaris
La personalitat del piròman és, probablement, força complexa, i a l’igual que doctors té l’església, ja hi ha psicòlegs i psiquiatres per a estudiar i, si cal, tractar aquesta actitud. A mi el foc no m’agrada i de piròmans no hi entenc, però des de la meva perspectiva estranya en la matèria, distingeixo dos tipus d’incendiaris: els que ho són per gust, perquè els agrada i els fascina veure el foc i la calamitat que provoca, i els que ho són per conveniència, trinxeraires sense escrúpols que esperen obtenir un benefici del caos, la desgràcia i el desordre.

També des de la meva humil perspectiva, crec que hi ha piròmans de misto i gasolina, i d’altres que tant els fa el mètode mentre creï problemes. El paradigma d’aquesta personalitat el conformen els polítics espanyols del Partit Popular i, al capdavant de tots, el seu il·lustre president d’honor José Maria Aznar López. Com que no veig a l’expresident espanyol estirat al divan del psiquiatre ni a la consulta del psicòleg, dedueixo que és de la mena d’incendiari dels que no tenen un pèl de tontos, i per això la seva “patriòtica” visita a la ciutat “amenaçada” de Melilla no pot tenir altra finalitat que crear problemes al govern espanyol allà on sols hi pot haver problemes per a Espanya i els espanyols. És a dir, que per al Partit Popular i els seus dirigents (diria actuals, però els passats no són millors) el que importa és arribar al poder com sigui i a costa del que sigui, i allò que no obtenen a les urnes esperen aconseguir-ho fent focs per tot arreu, amb l’esperança que el “poble ignorant” assumeixi que amb en Zapatero tot són problemes i ells són la salvació (el “salvador de la pàtria” és un element de la dreta espanyola que 35 anys de democràcia no han aconseguit eradicar).

El debat sobre Ceuta i Melilla s’haurà d’emprendre algun dia pels polítics espanyols, quan siguin capaços de pensar en clau de país i no en clau electoral, i en algun partit això significa fins i tot canviar de generació, però el que és clar per a tothom qui tingui un dit de front, és que qualsevol conflicte amb el Marroc per aquestes places africanes sols té una via diplomàtica de solució. Qui ha de treballar en aquest tema és el Ministeri d’Afers Exteriors, també el d’Interior en les circumstàncies actuals, i la Presidència del Govern si cal, però el que no fa cap falta, sinó tot el contrari, és que els oportunistes de torn donin voltes per allà encrespant al personal i denunciant una suposada flaquesa del Govern espanyol en la defensa dels ciutadans de Melilla, com si aquests estiguessin amenaçats. Lliçons de patriotisme les menys, perquè el que cal són lliçons de sensatesa i serenitat.

El PP té per costum rebentar les regles de joc de la democràcia. La seva forma d’actuar en els temes importants és calcada de la del trinxeraire que amb tal de guanyar el partit no l’importa trencar les cames que faci falta. Ho ha demostrat abastament en política antiterrorista, també en política econòmica, sobre tot a l’hora d’encarar la crisi i una política d’estat coherent amb les reformes necessàries, i no diguem ja en la forma oportunista i incendiària d’encarar el creixent nacionalisme català. Qualsevol dia, amb el seu afany per a defensar els interessos dels bons espanyols, amenaçats pel “terrible Zapatero” i els “imperialistes catalans”, l’Aznar desembarcarà al delta i ocuparà manu militari l’illa de Buda, com ho va fer per a reconquerir, com el Cid Campeador, la important possessió espanyola de Perejil, una roca estratègica de cent metres i escaig de superfície, amb uns importantíssims recursos naturals formats per uns matolls i tres o quatre pedres calcàries, i arterament ocupada per deu o dotze soldats marroquins desarmats (per a despistar) i unes cabres que no està clar si ja hi eren abans o les havien portat per a alimentar a l’invasor.

Després d’aquella gesta, que tants bons fruits va aportar al prestigi de la nació espanyola i al govern del PP, no és estrany que els líders de la dreta es vulguin erigir en defensors de l’honor espanyol a la frontera de Melilla. És la seva manera d’ajudar a resoldre el conflicte: denunciar en veu alta la suposada agressió del Marroc i la suposada inacció del govern espanyol, i reclamar fermesa contra no se sap ben bé què ni contra qui, per a defensar a una gent que no se sap que estiguin indefensos.

Tot plegat recorda una determinada subespècie de piròman, força escassa però digna dels manuals de psicologia: la del que avui fa el foc i l’endemà s’apunta de bomber per a ser ell qui l’apaga. El que deia. Ganes de salvar-nos, però qui ens salvarà dels salvadors?

Maciste a la Vuit

0 comentaris
Tot fent zapping, i per allò de que qui no té feina el gat pentina, aquesta tarda de dissabte tant avorrida he ensopegat amb una pel·lícula força inesperada: Maciste contra los cazadores de cabezas. He de confessar que m’he quedat bocabadat davant la tele, esmaperdut, meravellat, encisat durant una bona estona. Cinc minuts, fet i dit, que tampoc és qüestió d’estar-s’hi tanta estona. Bona la pel·lícula. Segurament, però tampoc espereu que jutgi per cinc minuts. L’emetien per la Vuit, la cadena del compte de Godó que s’anuncia com la televisió privada de Catalunya, i que té a bé emetre lots sencers de pel·lícules comprades als encants, no perquè siguin encantadores, sinó perquè són més barates i de les que, segurament, li agradaven al compte abans de fer la mili.

Si m’he quedat encantant davant la tele és perquè jo tampoc sóc jove, i aquesta és de la mena de pel·lícules que, de petit, veia al cine les tardes del diumenge. El tal Maciste era un heroi dels que marquen musculatura i l’ensenyen, o sigui que tot el dia voltava amb slips salvant pobres donzelles de monstres i desaprensius varis, socorrent als desvalguts i enderrocant tirans de tota mena, tot ambientat, és clar, a l’antiguitat clàssica, més o menys romans, o més o menys grecs, segons la pel·lícula.

La d’avui és una pel·lícula de 1963, italiana com totes les protagonitzades pel tal Maciste, dirigida per en Guido Malatesta. El paper de Maciste l’interpretava un tal Kirk Morris, que no és que fos anglès o nordamericà, sinó que, en realitat, es deia Adriano Bellini, un nom que no devia tenir prou ganxo. Com que en cinc minuts no he pogut escatir l’argument de la pel·lícula, resumeixo el que he trobat a internet: una violenta erupció volcànica, seguida de un terratrèmol devastador, destrueix una illa i a la majoria dels seus habitants. Els que queden, amb Maciste al capdavant, arriben a la misteriosa zona de Uras. Allí en Maciste coneix a la reina Amota que li explica que, junt amb el seu poble, estan obligats a viure a la selva, per a amagar-se dels terribles caçadors de caps. Al final tot deu acabar bé. L’heroi deu matar tots els dolents, es casa amb la reina i tot el poble ho agraeix molt.

A Igualada, quan jo era petit, hi havia un cine al Passeig Verdaguer, en el terreny on més tard s’hi aixecà l’edifici del sindicat vertical i, amb la tornada de la democràcia, la seu de la CNT. D’aquell cine en dèiem el catequístic, no sé si perquè realment tenia aquest nom o perquè, de fet, era el cinema on anàvem la quitxalla tot just acabades les inacabables sessions de cataquesi que tocava fer a la parròquia. Es tractava d’un edifici molt vell, amb un pati que donava al passeig i una reixa de ferro a la porta. Les entrades les venia una iaia i l’accés el controlava un avi al que li faltava una cama, el qual, a més, s’encarregava de la projecció. El tema de la cama, tot s’ha de dir, era el més interessant per als marrecs, sempre pensant com la devia haver perdut. Per reviure allò s’hauria de fer una pel·lícula d’en Berlanga, l’únic que ho podria descriure. Les pel·lícules, normalment, eren en blanc i negre, però també algunes en color. Quines pel·lícules? Doncs les de Maciste, Hèrcules, un tal Ursus, moltes de romans, o de l’oest tipus Murieron con la botas puestas, vides de sants i de santes, algunes glòries del franquisme sobre la guerra i la maldat dels rojos..... I la canalla, és clar, si no ens agradava la pel·lícula, ens entreteníem a destrossar els seient de fusta. I a menjar pipes i repartir-ne les clofes per tot el local.

Com que les coses velles sempre tornen i al Compte li deu semblar que la nostàlgia és barata i també entreté, la Vuit no para d’endossar-nos pel·lícules de l’any de la picor, tant bones com les de Maciste o les de Fu-man-chú. I la sèrie d’en Chuck Norris i el seu Walker Texas Ranger, és clar, no tan antiga però més casposa. Però vist com va la cosa, d’ara endavant estaré a l’aguait, perquè tinc el pressentiment que no tardarem massa a veure, per la mateixa cadena, altres pel·lícules adorables del Catequístic, com Los últimos de Filipinas o Franco ese hombre.

Diderot, Malesherbes i el triomf de la raó

0 comentaris
El 24 de juliol de 1749, a dos quarts de vuit del matí, dos oficials de policia es varen presentar a la casa de Diderot, situada al carrer de la Vieille Estrapade de París, i se’l varen emportar detingut, a la vegada que li varen confiscar tots els manuscrits que hi van trobar. Tot això davant els ulls horroritzats de la seva muller, la Toinette, que veia com es feien realitats els temors que darrerament li provocava l’activitat literària del seu marit, força imprudent en uns temps en que l’obscurantisme i la superstició maldaven per a sobreviure a contracorrent dels embats de la raó i la Il·lustració.

Denis Diderot (1713-1784) ha passat a la història com un dels creadors de la primera enciclopèdia universal de l’era moderna, l’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, la icona de la Il·lustració que va marcar un abans i un després en la difusió del coneixement, una nova concepció de la realitat més independent de la teologia, la fe i la tradició, i més centrada en la raó i l’empirisme.

L’obra literària de Diderot no és gaire extensa, si exceptuem la seva ingent aportació a l’Encyclopédie, que va dirigir al llarg de la seva edició durant vint anys. Fins el 1749, la seva producció literària es reduïa a vàries traduccions, a tres obres pròpies de caire filosòfic, Pensées philosophiques (1746), Promenade du sceptique (1747) i Lettre sur les aveugles (1749), i a una novel·la de caràcter frívol, Les bijoux indiscrets (1748). Poca producció, però problemes no n’hi van mancar.

Els Pensées philosophiques, tot i que moderats, ja apuntaven contra la superstició i la religió, tot i que Diderot no s’havia convertit encara en el fervent ateu que seria anys després. Més o menys, venia a dir que la religió no era altra cosa que superstició, un invent per anar tirant en aquesta vida. Massa atrevit com per a que passés desapercebut. Les autoritats municipals de París van ordenar que el llibre fos cremat en públic davant l’Ajuntament, en el mateix lloc on es portaven a terme les execucions. Diderot va comprendre que havia d’anar en compte, perquè es començava cremant llibres i s’acabava cremant als autors, però segurament que no va prendre bona nota de la lliçó, perquè l’any següent va escriure la Promenade du sceptique, una obra sobre els prejudicis i les excentricitats del catolicisme, que també li va portar problemes, perquè va ser denunciat per escriure una obra perillosa per a la religió i el manuscrit li fou confiscat, de manera que l’obra no es va poder publicar fins al 1772.

Però l’obra que finalment l’envià a la presó fou Lettre sur les aveugles (Carta sobre els cecs). Una obra curiosa i atrevida per a la seva època. En aquest llibre Diderot especulava sobre la percepció del món que tenen les persones cegues de naixement, acostumades a “veure” les coses a través del tacte, de la pell. “Si vol que cregui en Déu, m’ha d’ensenyar a tocar-lo”, posa en boca d’un cec. Diderot predica la necessitat d’entrar en contacte amb un món de fets en el que els sentits ho són tot i tot el que s’apropa a l’especulació metafísica s’allunya de la realitat. En aquesta percepció del món, quin era el paper de l’Església? Si l’home havia de comprendre el món i la seva pròpia existència des dels sentits i la raó, la religió, pura especulació, no li feia cap falta.

El llibre es va publicar el 1749 i la conseqüència immediata fou l’empresonament en vell castell de Vincennes, a partir d’una denúncia formulada pel mateix capellà que l’havia denunciat pels Pensées philosophiques. Diderot va ser empresonat per una lettre de cachet, una ordre signada per un ministre del Rei que autoritzava la detenció d’una persona sense especificar-ne el motiu, ni el termini, ni fixar data per a cap judici. Era un procediment de l’antic règim que permetia a les autoritats empresonar a qui volguessin i quan volguessin, fer-lo desaparèixer per sempre o ajusticiar-lo en secret. O sigui que, en aquell moment, el futur de Diderot es va presentar molt negre. I també el de l’Encyclopédie, a punt ja de publicar el primer volum. Segurament en Diderot, com la majoria de mortals, no era cap heroi, perquè ben aviat va sentir pànic de romandre per sempre més tancat en aquella masmorra, i tot just entrar a la presó ja va començar a escriure cartes a tort i a dret, adreçades a totes les autoritats, demanant clemència, penedint-se dels seus errors i prometent una impecable conducta en el futur. Repetidament va suplicar per la seva llibertat i va arribar a prometre al compte d’Argenson, ministre de la Guerra i director de publicacions, càrrec que equivalia al de censor en cap, que mai més publicaria res sense la seva prèvia aprovació, acceptant d’antuvi, gustós, una pena de presó indefinida si no complia amb la seva paraula.

Tanta submissió va retre els seus fruits, perquè després d’un mes de ser engarjolat, el seu aïllament va ser suspès i se li va concedir una considerable llibertat de moviments dins el castell de Vicennes, que es comprometia a no abandonar. Així va passar a poder rebre visites i a cuidar-se, encara que fos a distància i dins les seves possibilitats, de la imminent publicació del primer tom de l’Encyclopédie. El 3 de novembre, finalment, recobraria la seva llibertat.

Tot i que el seu pas per la presó no havia estat tant penós com es podia esperar, Diderot va témer durant la resta de la seva vida ser empresonat de nou. De fet, el principal temor, per ell, era la carta que des de la cel·la de Vincennes havia tramès al censor en cap i compte d’Argenson, una carta que algun funcionari devia guardar a les oficines de l’estat i en la que es comprometia a no escriure més contra la religió i l’ordre establert. De fet, potser la carta va anar a la paperera des d’un bon començament, però això en Diderot no ho va saber mai, i durant la resta de la seva vida va complir la seva promesa i no va publicar cap obra important de filosofia o de literatura, tret de la seva important col·laboració en l’Encyclopédie, que ja per sí sola era una mostra d’atreviment.

Un exercici sublim d’autocensura, induïda per la por, que probablement hauria arribat més lluny, fins al punt de comprometre la mateixa Encyclopédie, si no fos perquè l’hivern de 1750 va ser nomenat nou censor en cap de França i Director del Comerç del Llibre, el jove Chrétien-Guillaume de Lamoignon de Malesherbes, un home educat i mundà, membre de l’Acadèmia de Ciències i simpatitzant dels enciclopedistes i de la il·lustració. No era el que avui entenem per un censor. Realment, en Malesherbes va ser un autèntic protector dels enciclopedistes i va influir decisivament en que aquesta magna obra es pogués publicar sense massa entrebancs, malgrat l’oposició constant de l’església i dels sectors més conservadors de la noblesa. Segurament sense la seva protecció, el pànic de Diderot a ser empresonat hauria portat a la ruïna l’empresa de l’enciclopèdia universal.

Malesherbes estava fet de la fusta d’aquests polítics que abunden tan poc, capaços d’assolir una visió global de l’estat i la política, realista i pràctic, conservador però tolerant. Arribaria a tenir càrrecs força importants en el govern de França. El 1775 va ser nomenat ministre de Lluís XVI, emprenent reformes econòmiques lliberals que van trobar una forta oposició en la noblesa i l’església. El 1787 va ser nomenat primer ministre pel rei, quan aquest ja es trobava en una situació delicada, un càrrec que va mantenir poc temps. A ell se li deu també l’abolició definitiva de les lettres de cachet, la temible pràctica policial que havia portat Diderot a la presó.

El triomf de la raó de la Il·lustració va portar, al final, al caos de la Revolució i al Terror, i finalment a l’abolició definitiva de l’antic règim. Malesherbes, com tants d’altres, va ser escombrat vigorosament pel vent fort del canvi i no va sobreviure. Ell mateix, la seva filla, el seu gendre i la seva neta, van ser guillotinats en el moment més terrible de la Revolució. En honor ser, cal dir que ell sí que tenia fusta d’heroi, malgrat que insensat. Amb la caiguda del rei, Malesherbes va fugir a l’estranger, però el desembre de 1792, portat per un sentit de la lleialtat i la coherència que no abundaven, va tornar al país per a portar la defensa del Rei davant la Convenció que l’estava jutjant. No cal dir que no se’n va sortir, perquè el Rei estava condemnat des d’abans mateix que comencés el judici, però en Malesherbes ja no va poder sortir més del país i un any després va ser arrestat junt amb tota la seva família, i guillotinats tots ells l’abril de 1794.

Diderot no va veure mai la fi del seu protector perquè va morir el 1784, als 64 anys d’edat, poc abans que la Revolució portés la raó a les seves darreres conseqüències. Sempre va complir la seva paraula de no publicar obres imprudents, la qual cosa no li va impedir de fer grans aportacions a l’Encyclopédie, gràcies als bons oficis de Malesherbes, i de publicar algunes obres més mancades de massa de compromís. Un i altre, Diderot i Malesherbes, van viure el seu destí com millor van poder i saber. El del noble fou més tràgic, però al cap i a la fi, amb l’adveniment del segle XIX, la raó va triomfar finalment sobre la superstició i l’absolutisme, i en el darrer moment sobre el Terror revolucionari. El món va canviar molt amb la Il·lustració i la Revolució Francesa, i més ho faria encara al llarg dels segles XIX i XX, amb grans sobresalts, però algunes actituds perduren en major o menor mesura, com l’autocensura o el fanatisme.

Addenda

La major part de la informació d’aquest article ha estat extreta del llibre L’Encyclopédie, el triunfo de la razón en tiempos irracionales, una obra excel·lent de Philipp Blom, publicada a Espanya per Anagrama l’any 2007, en la que l’autor retrata de forma exhaustiva i entenedora, fins i tot amena, el procés que va portar a la redacció de l’Enciclopèdia. Una obra recomanable en tots els aspectes.

Fanàtics d'allà i d'aquí

0 comentaris
Ja comencen a fer-se pesats, alguns, amb això de que Catalunya es terra de prohibicions. Al començament feia una certa gràcia, perquè veies aquells senyors i senyores de la dreta espanyolista més rància parlar de Catalunya com si parlessin de l’Alemanya hitleriana, i dic que feia gràcia perquè als que sempre hem viscut en aquesta terra més tolerant que moltes altres, ens feia patxoca que algú pogués pronunciar barbaritats tant espectaculars. Quan veus com es publiciten mentides tant evidents i coneixes la veritat de primera mà, se’t fa estrany que gent que es diuen periodistes, intel·lectuals o opinadors experts en tot el que no coneixen la puguin dir tant grossa. Té morbo.

Però ja se n’està fent un gra massa. L’assumpte de les corrides de toros s’emporta l’oli en aquest no parar de falsedats. Es pot dir que a Catalunya no hi ha llibertat perquè no és permès torturar als animals? Això es pot dir sense cap mania, amb tota la cara? És el que em faltava sentir. El que vindria a continuació és que no es respecten els drets del lladre a robar, de l’assassí a matar, del maltractador a maltractar ...

El més greu de tot plegat és que aquest despropòsit el sostingui un partit d’àmbit estatal amb possibilitats de governar, com el PP. La categoria moral d’alguns polítics, o la seva absència, defineix sovint el tarannà dels partits i el que es pot esperar d’ells quan governin. L’actitud del PP vers Catalunya és diàfana i evident. Es tracta d’aconseguir el poder a Espanya atiant l’odi territorial cap a Catalunya i els catalans. A fi de comptes, el pes electoral del PP a Catalunya té el seu límit insuperable sota terra, sense perspectives de millorar-lo, o sigui que del perdut aprofita’n el que puguis. Si a Catalunya no podem guanyar, que ens serveixi per a guanyar a Espanya, deuen pensar.

És a més una actitud irresponsable i imprudent d’allò més. Exactament la del piròman, que gaudeix del foc refiant que un altre l’apagarà. Algú hauria d’explicar a la camarilla de Gènova que aquest foc que alimenten de fa temps aviat no es podrà apagar, al menys pel que fa a la part de Catalunya. En aquest país l’independentisme l’alimenta i el promou l’espanyolisme més ranci de la dreta estatal. És allò de que els extrems es toquen. La irresponsabilitat d’alguns a l’estat espanyol empeny cap al fanatisme al que sempre havia estat un sobiranisme responsable i possibilista.

Podria dir que per ells faran, però no, perquè al cap i a la fi el futur ens pertany a tots. Fer el joc a aquesta gent no porta enlloc mentre no estiguem preparats. Com he dit, els extrems es toquen. Els que conceben la independència com a un únic objectiu al que cal supeditar tot el demès, els que l’han col·locat al final de tots els camins i la viuen com una religió, els que veuen la independència com el destí d’un poble més enllà del seu benestar, els que posen la independència de Catalunya per sobre dels interessos dels catalans, això els va bé. La feina es fa des de Madrid i aquí sols cal repartir carnets de catalanista i assegurar amb tota la convicció del món que la independència és per a demà mateix i que precisament això és el que volem tots els catalans (i si algun no ho vol, és que no deu ser prou català)

N’hi ha d’altres als quals no ens agraden les empentes, ni les de fora ni les de dins. Ja se sap que per empènyer cal cridar perquè ajuda a fer força, però no és necessari per a resistir. Parlo dels que optem per una Catalunya tranquil·la, emprenyada si es vol, però serena i sense perdre els papers. Deixem-los bramar, que això vol dir que anem per al bon camí, però no ens poséssim nerviosos, que les caigudes fan més mal com més es corre. El Parlament de Catalunya pren i seguirà prenent les decisions sobiranes que tingui per convenients, pesi a qui pesi, i el poble de Catalunya triarà les opcions que més prefereixi a l’hora d’exercir el seu autogovern. Potser un dia Catalunya serà independent, i sens dubte hi haurà contribuït decisivament la caverna espanyolista. Si les coses es fan com s’han de fer, això passarà quan sigui la millor opció per a una majoria inqüestionable de catalans i el pas es pugui fer ordenadament, pacíficament i conduit per gent responsable capaç de gestionar el canvi sense personalismes ni fanatismes.

O potser durant força temps la millor opció per als catalans seguirà essent un autogovern responsable i suficient, que respongui a les necessitats dels catalans, vetlli per al seu progrés i benestar i mantingui indemne la identitat nacional catalana.

Independentisme, federalisme o autonomisme. El que sigui, el que convingui, però les coses ben fetes. L’autogovern de Catalunya és una cosa massa seriosa com per a deixar-lo en mans d’un grapat de fanàtics i quatre polítics oportunistes, de Catalunya i d’Espanya.