La tomaquera com a arma de destrucció massiva

0 comentaris
És probable que el moviment dels indignats, al menys pel que fa a les acampades, mori de mort natural d’aquí uns dies. És difícil que l’ocupació dels espais públics s’allargui massa temps, bàsicament perquè la gent se’n cansa, la de dins i la de fora. A menys, és clar, que al Conseller d’Interior li entri de nou “el ardor guerrero” i decideixi emprendre una nova operació de neteja, és a dir, intentar desallotjar perquè al vespre hi hagi encara més gent, confiscar pancartes, ordinadors, taules, cadires, fogons, gandules i tomaqueres susceptibles de ser utilitzats com a armes de destrucció massiva perquè l’endemà n’hi hagi encara més, i potenciar la imatge dels mossos de la manera que tots hem vist al telenotícies i al youtube.

Tot s’ha de dir, al Felip Puig li ha tocat la tasca més ingrata del Govern, la de cap de la policia de Catalunya i d’encarregat dels serveis de neteja de les places públiques (perquè els mossos van anar a netejar, no?), un Departament en el que les bones notícies són escasses i les possibilitats de lluir-se inexistents, si no és repartint llenya.

És hora de ser justos i realistes, doncs. Alguns es passen tres pobles i amb vella retòrica pròpia d’altres temps, titllen la policia de Catalunya de feixista, gens democràtica i propensa a la violència. Res més injust que això. La policia de Catalunya, o sigui els Mossos, no és feixista, com no ho són les altres de tot l’estat espanyol, que per alguna cosa estem en democràcia. De fet el feixisme és una altra cosa feliçment passada, però no és exactament el que han mostrat totes les cadenes de televisió, l’atac indiscriminat dels defensors de l’ordre públic amb porres i bales de goma contra una colla de manifestants asseguts i mans enlaire. No, això no és feixisme. Té un altre nom que no em va bé de dir ara mateix.

I tenen raó els que defensen l’acció policial contra els acampats adduint el dret de tots els ciutadans a gaudir de l’espai públic. Certament que els acampats ocupen part d’una plaça pública. Que jo sàpiga l’únic moment en que ha estat impossible accedir a l’espai ocupat ha estat durant l’operació “neteja”, però això deu ser circumstancial. Del que es tracta és de que ningú s’estigui parat més d’un temps prudencial i faci nosa, un criteri que recorda altres temps també feliçment passats. Però vaja, que alguns tenen dret a mirar la plaça i veure-hi sols coloms, venedors ambulants i turistes despistats, que les places són per als vianants i no per als contestataris. Deuen ser els venedors de vesses per a coloms els comerciants afectats als quals es refereix la Pilar Rahola en la seva columna de La Vanguardia d’avui.

També tenen raó alguns quan diuen que si deixem que els indignats acampin a la plaça, després ho voldrà fer qualsevol, per exemple la ultradreta, argument força original però que haurem de donar per bo si el formula la mateixa Pilar Rahola. Uns demanen democràcia i els altres demanarien just el contrari, però es veu que per a evitar als antidemòcrates cal fer fora també els demòcrates. És que els que defensen això no són ni una cosa ni l’altre? Són neutrals i no estan a favor ni en contra de la democràcia?

I no oblidem que els mossos, alguns, també han pres mal, pobrets. Encara que ningú ho hagi vist, encara que no surti a cap imatge per la malèvola maquinació universal de la premsa tota. Si ho diu el Conseller, que li han dit els mossos, paraula del nen Jesús, és que va ser així, i ja hem vist la violència que es gasta la gent quan està asseguda i mans enlaire. I és que la premsa és pèrfida, interessada i conspirativa i ensenya sols el que vol. Ja ens ho deien fa quaranta o cinquanta anys i segueix així. Amb el senzill que és escriure i mostrar el que diuen les autoritats competents i no el que veuen al carrer!

Afortunadament el Conseller ha tingut una brillant idea. Els mossos, quan actuïn com a antiavalots, portaran una càmera al casc que ho filmarà tot. Ja que les càmeres dels periodistes no són de fiar, les de la policia donaran una visió gens esbiaixada de la realitat. Unes càmeres que sols enfocaran als avalotadors.

No està bé, doncs, demanar la dimissió del Conseller, com no es despatxa a la dona de fer feines perquè sigui una mica barroera al passar l’escombra. La dimissió sols seria apropiada si, per exemple, es posés de manifest la seva incapacitat per a assumir els errors. No és aquest el cas, naturalment. Oi que no?

Ha fet bé, Conseller, de suprimir el codi ètic de la policia tot just arribat al Departament. Total, pel què serveix.... L’ètica és cosa de bonistes i flowerpowers i amb una porra a la mà fa més nosa que servei. I per cert, quedi clar que qui desprestigia injustament a la policia no és qui l’envia on no fa cap falta quan menys necessitat n’hi ha, sinó qui gosa criticar les decisions del Conseller. Digues que sí, Felip, fot-li canya!

L'adéu de Jordi Aymamí

0 comentaris
No seria bo que per costum els candidats que perden les eleccions abandonessin el càrrec i deixessin penjat el seu equip. Com a principi general, el que es presenta a les eleccions ho fa per a estar-hi a les dures i a les madures. Dit això, no es pot generalitzar per a desqualificar l’actitud de tots els que pleguen després d’una desfeta electoral. No és el mateix presentar-se per primer cop i fracassar, que perdre el càrrec. Si en Marc Castells hagués plegat fa quatre anys, després de perdre les seves primeres eleccions a l’alcaldia d’Igualada, hauria estat difícil d’entendre. La majoria hauríem pensat que d’això se’n diu no saber perdre. No va ser així, afortunadament, i quatre anys més tard ha reeixit en el seu esforç.

El que no em sembla gens reprovable, sinó tot el contrari, és l’abandó de Jordi Aymamí al front del grup socialista a l’Ajuntament d’Igualada. Si no erro en les meves dades, el que encara és alcalde socialista d’Igualada –deixarà de ser-ho el dia 11 de juny- porta molts anys a l’Ajuntament, 15 com a alcalde i alguns com a regidor a l’oposició. Al llarg d’aquests anys, des que ostenta la màxima responsabilitat en el govern municipal, ha deixat en la ciutat una empremta indeleble. No agrada a tothom, evidentment, però no crec que ningú pugui negar la transformació que ha experimentat la ciutat en tots aquests anys.

Llums i ombres, naturalment. La transformació és evident, però el judici que ens mereix és variable, com no podia ser menys. Són molts els retrets que es poden fer a la seva gestió. Sobretot en els darrers anys, alguns assumptes han esdevingut especialment polèmics: POUM, zones blaves, finances municipals..... Polèmics significa exactament això, que han aixecat polèmica, sens perjudici de la valoració positiva o negativa que en fem. La valoració que jo en faig és que, malgrat tot, ha estat el millor alcalde de la democràcia. Llums i ombres, com he dit, però saldo positiu. En qualsevol cas, no és un polític que deixi indiferent.

Que ara plegui em sembla força coherent. El vot ciutadà ha decidit clarament que el seu projecte s’esgotava el dia 22 de maig. No és que no hagi obtingut prou vots per a governar, és que ha perdut els que necessitava per a seguir i més. No oblidem també que la seva era una aposta força personal. Ara mateix, el projecte socialista era ell mateix, la cara, els ulls i el bigoti de Progrés Municipal. En gran mesura no s’ha votat a favor o en contra del PSC, sinó de l’Aymamí. La seva derrota ha estat reconeguda de forma elegant, clara i democràtica per l’interessat, que ha entès a la perfecció el missatge dels igualadins: l’era Aymamí s’ha acabat. Per bé o per mal, però ja és història.

No és, doncs, un acte de covardia, com amb certa crueltat li han etzibat alguns, ni deixa penjat ningú. És una forma de reconèixer que el seu temps ha acabat i d’apartar-se per a no fer nosa. Ni més ni menys, una sortida digna i honorable. Temps hi haurà per a valorar la seva gestió, però si més no la seva renúncia mereix el reconeixement dels demòcrates. No hi ha gaire polítics que acceptin la crua realitat de la derrota.

Afortunadament els igualadins participem majoritàriament de l’esperit pacífic i democràtic de l’anomenat “oasi català”. L’oasi igualadí no està per estridències. Tenim, per sort, tendència a defugir la demagògia, llevat d’algun element singular. He de dir que em va resultar agradable llegir una piulada del futur alcalde d’Igualada agraint al Jordi Aymamí la seva feina al davant de l’Ajuntament durant tots aquests anys. Espero que aquest reconeixement adquireixi la rellevància que mereix. Per a que una nova etapa comenci bé, és molt recomanable tancar l’anterior amb elegància i reconèixer, uns i altres, que les coses es fan més bé o més malament, però sempre en favor de la ciutat i desinteressadament. Si més no, sembla que a Igualada les formes es mantenen.

Diria, doncs, que el que toca és acomiadar Jordi Aymamí amb el reconeixement que mereix i encoratjar Marc Castells per a que treballi per Igualada amb el mateix esforç i dedicació, sinó més. I deixar-nos estar de partidismes. L’Aymamí ha estat un bon Alcalde i en Castells pot ser millor.

Felicitats, però seguim indignats

0 comentaris
Els resultats de les eleccions locals i autonòmiques d’ahir són tan aclaparadors, que qualsevol anàlisi o valoració corre el risc de passar per inútil. La derrota socialista és clara i contundent, com ho són la victòria convergent a Catalunya i popular a la resta de l’estat. Sobra, doncs, tot el que no sigui un reconeixement clar i decidit del que el poble ha triat. Que el PSC i el PSOE assumeixin sense complexes la derrota, i que CIU i el PP sàpiguen administrar la victòria allà on han estat triats per a governar.

És probablement un tòpic, però és important que guanyadors i perdedors tinguin les idees ben clares abans d’anar per feina, perquè una cosa és guanyar o perdre eleccions i l’altra entendre què està passant. Pel costat dels socialistes, jo diria que l’assumpció de la derrota passa per reconèixer que el cicle socialista, ara per ara, s’ha acabat, i que com més tardin el PSOE i el PSC en anar per feina, més tardaran en recuperar posicions perdudes. D’ara fins a les eleccions generals del març de 2012 és literalment impossible que el PSOE recuperi terreny en el favor dels espanyols, tret que s’esdevingui un miracle. La cosa sols pot anar a pitjor, o sigui que en Zapatero ja està tardant en convocar eleccions. Cremat el President del Govern, ja porta temps consumint-se el partit. I no dic que sigui una derrota justa, perquè als socialistes els ha tocat pagar els plats trencats d’una crisi que és general. Dic simplement que ara toca retirar-se a la caserna d’hivern, renovar lideratge i emprendre un nou camí per a recuperar posicions. Això tardarà, i com més tard es comenci més tard s’acabarà.

També caldria tenir clar que la victòria convergent o popular no és tota guanyada a pols. No és qüestió de treure’ls mèrits, però bona part dels resultats obeeixen més al càstig al partit governant que no a la confiança en l’alternativa. Sols així s’explica que no hagi calgut gaire programa ni massa propostes per a guanyar les eleccions a molts llocs. Ni molt menys vol dir això que no sigui una victòria merescuda la de CIU o la del PP, però no convé que els pugin els fums al cap. Més tenint en compte que la crisi no s’arreglarà per un simple canvi de govern i les coses encara poden anar a pitjor.

Si en una cosa coincidim quasi tots, és en que el ciutadà està fart i emprenyat. Tots tenim la impressió de trobar-nos en un carreró sense sortida, obligats a suportar una crisi que no tenim consciència d’haver provocat. I a tots ens sembla que, ara mateix, estem treballant per a salvar els dividends d’uns quants. El sacrifici del treball en favor del capital. En altres temps l’esquerra hauria trobat un camp abonat per a l’agitació. Ara estem tots desconcertats, i en el desconcert una majoria de la ciutadania opta pel canvi democràtic en favor d’alternatives de govern consolidades i fiables, però una minoria cada vegada més important es decanta pel radicalisme, l’extravagància i les postures extremes. És així com floreixen fenòmens com el de Plataforma per Catalunya, una formació que amb arguments falsos i demagògia extrema defensa la xenofòbia i la discriminació, valors radicalment contraposats als valors democràtics i als drets humans reconeguts a la constitució espanyola, l’estatut d’autonomia i als tractats internacionals. El fet que democràticament assoleixi una determinada representació popular no modifica en res la seva naturalesa. Fins i tot, amb la llei de partits a la mà, aquesta formació hauria de ser més il·legal que Batasuna. Cal, doncs, estar amatent als ànims de la ciutadania i no menystenir les senyals d’alarma que brollen arreu.

Però no tot és demagògia o radicalisme. El moviment dels indignats, encara que difós i sense un objectiu clar, té més sentit del que sembla i no és un fet folklòric. Potser no tots els que acampen a les places saben el que volen, però sí que saben que estan indignats i emprenyats, i en això tenen la simpatia i la comprensió de molts de nosaltres, haguem votat el que haguem votat. En una expressió que està de moda, la indignació és un sentiment transversal i cal que les forces polítiques democràtiques hi parin una atenció especial, perquè de la indignació es passa fàcilment al descontrol.

Crec, doncs, que d’aquestes eleccions cal destacar:

  • Un canvi de cicle evident que ha de ser assumit immediatament pel partit socialista, amb una renovació urgent del seu lideratge i del seu programa.
  • La victòria rotunda de CIU a Catalunya, que caldrà que sàpiga administrar. L’assumpció de tota la responsabilitat de govern tant pot portar a un èxit absolut com a un fracàs rotund en la recuperació econòmica.
  • L’ascens del PP a Catalunya i la seva victòria arreu de l’estat. Les forces nacionalistes farien bé en veure on pot portar a Catalunya una majoria absoluta del PP al govern de l’Estat, que s’albira com a molt probable.
  • L’ascens de les formacions xenòfobes, racistes i antidemocràtiques, un fenomen preocupant que no es pot ignorar.
  • La indignació dels ciutadans, que porta a un canvi del mapa polític, però que segueix creixent i que difícilment s’apaigavarà amb vagues promeses i bones paraules. Fracassarà qualsevol intent dels partits per a atreure’l a casa seva. El que no funciona no són els partits, és el propi sistema.
I, naturalment les meves més sinceres felicitacions a qui ha guanyat i els millors desitjos a qui ha perdut. Però seguim indignats. Teniu-ho en compte uns i altres.


P.D.

He de confessar que tenia escrit aquest article des del dia abans de les eleccions, si més no en els seus trets generals, i sols he hagut d’afegir adverbis i adjectius, tan previsible era en general el resultat de les eleccions.

El salt al buit de DSK

0 comentaris
Què fa que una persona que ha arribat al cim de les seves aspiracions personals ho llenci tot per la borda en un moment d’irreflexió? Normalment és motiu d’escàndol que un personatge públic, per exemple un polític, cometi actes com els que s’imputen al President del Fons Monetari Internacional, més fins i tot que quan es tracta d’acusacions de corrupció, les quals, per cert, de vegades acaben donant més vots (vegis, sinó, el que passa amb el cas Gurtel). Varem aprendre amb Bill Clinton que tot un president dels Estats Units es dóna de quan en quan una alegria consentida. L’aventura de la becària i el President ha passat a la història com un conte de banyes i picaresca. La veritat és que aquell assumpte va fer més gràcia que altra cosa al comú dels mortals, i als americans, rars com són, el que menys els va agradar és que intentés amagar-ho, no que li posés unes banyes de metre a la Sra. Clinton. Tot i així, el poble americà el va perdonar i va revalidar el seu mandat a les urnes.

A la vella Europa varem tenir una desfilada de polítics britànics –parlamentaris i algun ministre- que en la darrera època del gabinet Major van ser enxampats en actituds poc edificants pel que fa als seus costums sexuals i al respecte degut a Sa Graciosa Majestat. Coses complicades com sadomasoquisme, travestisme i no sé què de sortir amb mitges i una lligacama al front. Allò ja va costar algunes dimissions, però seguia sense haver-hi delicte ni culpa. Varem aprendre que tothom té les seves misèries, fins i tot a l’Olimp.

De la Gran Bretanya a Itàlia, en Berlusconi ha donat color mediterrani als fogots sexuals del món de la política i les altes finances. Aquest ja no s’està de res. En la més pura tradició del mascle italià (aquí diríem del mascle ibèric), el primer ministre ha organitzat sense amagar-se’n veritables orgies amb noietes que podrien ser les seves nétes. Diu que perquè és un seductor i les dones l’empaiten, i pot ser que fins i tot s’ho cregui. Pagant, i pagant bé, et pots fer tractar com vulguis. L’escàndol de les velinas ha fet córrer rius de tinta, però Berlusconi segueix tenint ganxo electoral i guanyant eleccions. Tampoc li passa factura la corrupció, però en això ja hem vist que s’assembla als espanyols de dretes (no perquè els d’esquerres siguin menys corruptes, sinó perquè a ells sí que els ho fem pagar).

Sembla, doncs, que en general els ciutadans estem disposats a perdonar aquesta mena de pecats, fins i tot a aplaudir-los. Però hi ha qui es passa de rosca. El dimitit president d’Israel Moshé Katsav ha estat encausat per violació, assetjament sexual i abús de poder, uns actes clarament delictius i que li poden costar una pena severa de presó al seu país. I està bé que sigui així, però també sons rars els israelians. Això no ho deixen passar -no s’ha de deixar passar de cap manera- però sí que permeten i justifiquen la tortura als acusats de terrorisme i els assassinats selectius fora de les seves fronteres.

El cas de Dominique Strauss-Kahn va en la mateixa línia que la de l’expresident israelià. Està acusat d’intent de violació, un càrrec seriós que li pot costar 20 anys de presó als Estats Units. Es diu ara que aquest home ja té al darrera un historial de seductor -a l’estil Berlusconi, pagant Sant Pere canta- i alguna acusació d’assetjament sexual que no ha prosperat.

Si alguna cosa aprenem d’aquests episodis tan llastimosos, és que fins i tot els déus tenen les seves misèries. Deixant de banda l’injustificable dels actes de DSK, costa d’imaginar tot un President del Fons Monetari Internacional abraonant-se despullat contra la cambrera d’un hotel i intentant forçar-la. Aquesta és l’actitud que no ens estranyaria en un pervertit, en un malalt mental o en un delinqüent sexual dels que diàriament cometen abusos contra nois i noies indefenses. És el que no ens estranyaria d’un degenerat, perquè no dir-ho?

Hem d’aprendre, doncs, que també a la cimera del poder hi ha degenerats, un defecte perfectament compatible amb una gran intel·ligència, una cultura abundant, un do de gents apreciat i una capacitat de gestió admirable. Els degenerats s’exhibeixen sols quan l’instint els supera. Mentre, poden ser persones admirades i respectades. Però tot i admetent el costat obscur de la personalitat d’aquests individus, seria d’esperar que tanta intel·ligència servís també per adonar-se que assaltar en pilotes una dóna és, a més d’un delicte i un acte injustificable, una forma contundent i instantània d’acabar amb la pròpia carrera. Vaja, que a aquest senyor, tant si en surt ben parat judicialment com si no, se li ha acabat el prestigi, la feina i el respecte. D’ara en endavant serà en empestat, i suposo que això també deu fer mal quan has estat a la cimera de l’èxit i te’n foten fora de cop. El que és segur és que aquest individu, si hagués pensat fredament tant sols un instant el que anava a fer, s’hauria adonat que no podia sortir bé de cap manera, al menys pel que fa a les conseqüències.

Com és, doncs, em torno a preguntar, que una persona que hauria de conèixer les conseqüències dels seus actes comet un acte tan irresponsable com aquest? És l’atracció de l’abisme, la fascinació pel buit? Fins i tot l’escalador més expert pot sofrir el vertigen de la profunditat insondable. Ets a dalt de tot però et crida el precipici. La majoria, fins i tot els que no pugem muntanyes, resistim la temptació de mirar avall i ens agafem fort, però de quan en quan algú salta al buit i mor, sense que mai s’arribi a saber com ha estat i per què. De la mateixa manera, algunes persones cometen una barbaritat que no podran explicar mai, però que capgira dràsticament i frena en sec la seva trajectòria vital.

Si Dominique Strauss-Kahn és declarat innocent no haurà de donar cap explicació, encara que un cert mal ja haurà patit en la seva reputació i en el seu orgull. Pel contrari, si és declarat culpable, o si ho és sense ser-ne declarat, probablement no serà capaç d’explicar per què ho ha fet. No ho ha pogut evitar? És possible això? Ha sentit un impuls irrefrenable? Era realment irrefrenable? Està malalt? És un sàtir declarat que mai hauria d’haver arribat tant lluny? És un delinqüent sexual que fins ara ha enganyat tothom? Li han parat una trampa? I si és així, com pot haver estat tant estúpid de caure-hi? I una darrera pregunta: com és possible que qui controla les finances mundials i la política econòmica dels governs no pugui controlar els seus neguits sexuals? Sembla que qui rescata governs també necessita teràpia. Fins i tot els més experts i els més valents salten al buit quan el buit del seu interior els crida.

Serà una victòria pírrica

0 comentaris
Un fracàs pot ser catastròfic, i les causes poden ser diverses, però moltes vegades el motiu del fracàs no és altra que un objectiu inassolible, on les energies malbaratades en un esforç inútil porten, per elles mateixes, directament a l’esfondrament. Com quan un esforç físic massa intens porta un esportista a la mort. Pot passar fins i tot que s’acabi assolint l’objectiu perseguit, a costa de consumir tots els recursos de que es disposa fins a fer inútil la victòria. Una victòria pírrica, com se l’anomena des de la Grècia antiga, que consisteix en guanyar una batalla o fins i tot la guerra, a costa de la total destrucció dels recursos propis i aliens.

És el que ja es pregunten molts grecs i, cada vegada més, molts dels altres europeus que portem camí de relliscar per la pendent hel·lènica. Salvarem l’estat del benestar a costa de reduir-lo a la mínima expressió? Salvarem els mobles i ens quedarem sense casa? Per descomptat que cal fer un gran esforç col·lectiu per a salvar el que es pugui. No farem res ignorant els problemes, perquè el perill existeix encara que hom el vulgui ignorar. És d’agrair, doncs, que el govern, sigui del color que sigui, tingui la valentia d’emprendre actuacions certament impopulars però necessàries en benefici del sistema i amb l’objectiu de preservar la qualitat de vida dels ciutadans. I dic això al marge de les consideracions que hom pugui fer sobre l’oportunisme electoral d’algunes protestes, o la culpabilització demagògica de tots els mals a governs anteriors, com si a la situació actual no hi haguéssim arribat tots plegats de bracet i amb els ulls clucs.

El que passa és que amb l’obsessió per a aturar el dèficit públic ens pot passar com amb el ruc al qual el seu amo volia acostumar a no menjar i que es va morir sense aconseguir-ho. La Generalitat ja ha reconegut que no podrà rebaixar el seu dèficit a l’1,3% que li exigeix el govern de l’Estat. D’això se’n pot dir incompliment o incompetència, però també se’n pot dir realisme. Si per a quedar-nos en el 2% i escaig de dèficit ja calen les retallades que s’estan fent en serveis públics essencials com la sanitat o l’ensenyament, què caldria per a baixar fins a l’1,3%?

Sense entrar doncs en si les famoses retallades són o no necessàries i si són o no oportunes, i sense discutir si el que es retalla és el que cal retallar, em sembla que d’alguna manera els governs espanyol i català, com també els d’altres regions de l’estat, s’haurien de plantar i fixar un objectiu de contenció del dèficit que abans que res sigui raonable. L’estat del benestar serà inviable si no s’hi fan reformes dràstiques, però també ho serà si es retalla fins a deixar-lo en res, perquè simplement deixarà d’existir. El trist de tot plegat és que esmercem tants esforços en aconseguir l’estabilitat financera, que és com dir en resguardar els beneficis dels especuladors i els de les grans corporacions financeres, amb la ingènua esperança que la seva riquesa portarà el nostre benestar. Pot ser serà així, però ves que no s’acabi convertint en una victòria pírrica.


Una farsa

0 comentaris
Deia Calderón que la vida humana és un teatre on cada persona representa un paper. Una obra de guió i director desconeguts, difícil de seguir des de la platea. Al gran teatre del món, si hi vas com a espectador, cal anar-hi lleuger d’impediments per a entendre l’argument. Si per un dia deixem la polèmica per als polítics i per als que ho volen ser i les valoracions pels que opinen i pels que creuen opinar, si deslliurem el pensament de simpaties i d’aversions, si defugim la militància i la fidelitat ideològica, si ens traiem el pes del que és políticament correcte i del que és incorrecte per obligació, si aparquem el nacionalisme i el centralisme, les dretes i les esquerres, els d’aquí i els d’allà, si deixem d’escoltar i ens posem a pensar, si fem tot això i no tenim prejudicis, arribarem a entendre l’argument.

Aquests són els elements que amb més o menys encert he recollit per a la reconstrucció d’un sainet sobre uns diners que ens deuen a Madrid i una història de bons i mals catalans.

El decorat

Una crisi econòmica galopant que afecta amb major o menor intensitat tot el món desenvolupat; un atur galopant i un dèficit públic pels núvols, especialment intensos a Espanya, Catalunya i altres països, i un canvi de govern en mig de la crisi.

Els actors

Les forces polítiques que abans eren al govern i ara són a l’oposició i viceversa, i el govern central i el partit estatal que el recolza.

La trama

El nou govern es troba una situació econòmica molt difícil, que l’obliga a emprendre mesures dràstiques per a la reducció del dèficit públic, cosa que sap com fer, i per a la reducció de l’atur, cosa que no sap ni com començar.

El govern emprèn retallades en els serveis públics i en l’estat del benestar, per tal d’evitar l’esfondrament financer de Catalunya i, de retruc, de l’Estat espanyol.

El descontentament popular és gran, atiat pels que ara són a l’oposició, i el govern es defensa amb l’herència rebuda. Uns acaben d’arribar i no volen ser culpables de la situació perquè no han tingut temps de provocar-la. Els altres hi eren quan tot va començar, o sigui que en deuen ser els culpables, encara que sigui per estar al lloc més inoportú en el moment més inadequat. La indignació ciutadana per les retallades, tanmateix, no s’acaba d’apaigavar. I tot ve pel dèficit, que se sap com encarar, i no per l’atur, que no se sap ni com agafar.

Amb sentit pràctic i sorprenent franquesa, el govern anuncia que no farà més retallades fins després de les eleccions. Al prospecte de l’obra, l’espectador hi pot llegir: “per a no perdre vots”.

Amb igual sentit pràctic i un sentit de l’oportunitat admirable, els responsables econòmics i polítics del nou govern reclamen a Madrid el pagament anticipat dels Fons de Competitivitat, previst en l’acord de finançament autonòmic i exigible legalment l’any 2013, però del que són possibles bestretes anuals com les efectuades en anys anteriors. No sembla importar el fet que ja es conegués de fa mesos la seva no inclusió en els pressupostos estatals de 2011. El moment és el moment i aquest és el millor. I el govern central ve a dir, en resumides comptes, que si no n’hi ha no en pot rajar, que vol dir que la caixa és buida.

Al Senat es presenta una moció demanant al govern central que pagui anticipadament el Fons de Competitivitat, que és aprovada amb el vot favorable dels partits catalans, inclòs el PSC i el PP. Al Congrés dels Diputats es presenta el mateix. El PP hi dóna suport perquè, de cop i volta, s’adona que també és catalanista (més val tard que mai). Anecdòtic que la setmana que ve hi hagi eleccions. Al PSC se li fa costa amunt enfrontar-se als germans del PSOE i proposa una moció alternativa: que negociïn els dos governs. CIU ve a dir que prefereixen reclamar abans que negociar, i el que no s’hi apunti per ell farà, que aquí ens hi va a tots la catalanitat. Els nacionalistes bascos s’abstenen, perquè diuen que ells ja estan servits i que les coses de Catalunya ni li van ni li venen. I la moció és derrotada perquè el grup socialista, inclòs el PSC, hi vota en contra. La llista de diputats absents, per cert, ofereix altres resultats possibles per al cas que aquell dia no haguessin estat massa enfeinats en actes electorals com per anar al Congrés. Però, és clar, no deuen ser absències interessades. No. Ni molt menys. Oi que no?

A tot això algú, amb la boca petita, diu que la moció, d’aprovar-se, tampoc hauria estat vinculant per al govern central, com no ho han estat tantes i tantes aprovades en un o altre Parlament sense que hagin estat satisfetes. Però això ja no compte, perquè la cridòria al pati de butaques és espatarrant.

O sigui que la funció s’acaba per avui. Les caixes de Madrid i Barcelona fa temps que són buides, però ara sabem que tot el que perdem és perquè no ens donen els diners que ja sabíem que no ens donarien. Està bé que ens ho expliquin. El teatre sempre és edificant.

El dolents ara són bons. Amb 1450 milions d’euros que ens deu el Govern central, com voleu que no fem retallades? Alguns ara pensen en el país i els altres ara en són enemics. Hi ha qui desenterra la vella retòrica dels botiflers i patriotes. Totes les pel·lícules tenen un malvat i ens agrada saber qui és. Així no sap tan greu que et retallin el que faci falta.

Una constatació: no era un sainet, sinó un auto sacramental. Seguirà a finals de mes.

Per acabar, un versos de l’Epictet de Quevedo:

No olvides que es comedia nuestra vida
y teatro de farsa el mundo todo,
que muda el aparato por instantes
y que todos en él somos farsantes.

Què en fem del monstre ?

0 comentaris

L’estat d’Israel sols ha aplicat legalment una vegada la pena de mort al llarg de la seva existència. Es tracta d’Adolf Eichmann, criminal nazi que havia estat segrestat per agents del Mossad israelià a Argentina, on es va refugiar després de la Segona Guerra Mundial. Eichmann era responsable de la mort de milers de jueus, com a encarregat de la logística de la deportació als camps d’extermini, en el marc de l’holocaust planificat i executat pel nacionalsocialisme. No era, doncs, un angelet. Difícilment trobaríem un nombre significatiu de persones a qui hagi inspirat compassió o, fins i tot, admiració, tret dels grupuscles neonazis que avui en dia pul·lulen per la marginalitat de la política i que ni tant sols tenen una idea clara de què era ni què significava el nazisme.

Corria l’any 1960 quan un escamot d’espies va segrestar al jerarca nazi en un carrer de Buenos Aires i el va treure clandestinament del país, per a portar-lo a l’estat d’Israel, on per a tan solemne ocasió es va organitzar un judici amb totes les de la llei, que va finalitzar el 15 de desembre de 1961, amb una condemna a morir a la forca, despullat per a major escarni, i la posterior incineració del cadàver. El judici i l’execució van causar sensació a tot el món, però no es van aixecar veus contra l’aplicació extraordinària de la pena de mort, ningú es va compadir del monstre, i tothom va passar per alt la vulneració de la sobirania d’un país com Argentina, que va protestar tímidament i després va callar, potser alleugida perquè li havien tret de sobre el personatge. Al cap i a la fi, pensava tothom, el criminal va tenir un judici just, i la pena de mort era vigent i públicament acceptada a la majoria de països europeus i al món en general. El mateix judici en qualsevol altre país hauria donat, probablement, el mateix resultat.

La condemna i execució d’Eichmann no era altra cosa que la culminació dels judicis de Nuremberg, que uns anys abans havien portat a la presó i al patíbul als jerarques nazis més destacats. En qualsevol cas, la diferència entre Nuremberg i Jerusalem es troba únicament en la forma com el reu havia caigut en mans de la justícia. Mentre els penats de Nuremberg havien estat capturats pels aliats a la mateixa Alemanya o en els països ocupats, Eichmann havia estat segrestat en un país neutral.

Va ser la darrera vegada en que un tribunal israelià va portar al patíbul un criminal jutjat i condemnat. Des de llavors, l’estat d’Israel practica sense manies l’assassinat selectiu a Gaza, Cisjordània i on calgui de l’Orient Mitjà, contra qui considera terroristes perillosos per a la seguretat de l’estat. Ho saben prou bé els capitostos dels nombrosos grups terroristes i guerrillers que combaten contra Israel i contra el suposat imperialisme occidental. És una guerra bruta contra terroristes dels que es pot dir que, atemptin o no contra la seguretat de l’estat, sí que ho fan contra la vida d’innocents, ja sigui a les torres bessones o als carrers de Marrakech. Segueix la mateixa política el seu amic americà, especialment des que George W. Bush declarà la guerra global contra el terror.

Al món occidental, tanmateix, no s’esquincen gaires vestimentes ni es passa el rosari per l’ànima dels terroristes morts. 50 anys després d’Eichmann, la pena de mort ha estat eradicada d’Europa. Això significa que el jerarca nazi, de ser jutjat ara, potser passaria la resta de la seva vida a la presó, però no acabaria a la forca. I que personatges com Bin Laden serien jutjats i condemnats, però salvarien la pell. Com ho han fet els criminals de guerra de l’antiga Iugoslàvia o els responsables dels genocidis de Cambodja o de Ruanda.

Per bé que Europa i els europeus som oficialment contraris a la pena de mort, no ens costa gaire fer la vista grossa quan es tracta de deixar fora de joc als que posen en perill la nostra seguretat. No voldria ser cínic, sinó realista. La por juga fort contra els valors. Per descomptat que ens sentim més tranquils si un individu com Bin Laden mor i deixa de ser un perill, especialment perquè les seves víctimes potencials som tots, però cal reconèixer que, si més no, el concepte de justícia que ens hem donat públicament no casa gaire bé amb el fet d’assaltar una casa en un país sobirà, fotre un tret al cap al seu ocupant i llençar-ne el cos al mar. La veritat és que, explicat així, costa de pair, sinó és que voluntàriament acluquem els ulls i pensem en una altra cosa.

És complicat i no sembla prudent adoptar postures immediates que poden resultar poc sinceres. Potser és per això que hi he donat voltes tants dies i que fins ara no m’he decidit a comentar-ho, tot i no tenir les idees clares, o potser perquè les hi tinc massa. És fàcil aplaudir l’execució extrajudicial de Bin Laden quan acaba de passar i penses en la mena de personatge que era i el perill que la seva mateixa existència comportava per a moltes persones innocents. Qui no s’alegra de la mort d’un monstre? Si hagués estat Hitler, amb més morts a les seves espatlles, no ens en hauríem alegrat tots? I a partir de quants morts es pot passar de la compassió a la crueltat? És per això que ningú va plorar Eichmann i pocs ho faran per Bin Laden. I la diferència entre aquests dos és que el primer ha tingut judici i l’altre no, però han acabat igual. Una diferència que és fàcil d’obviar si, en el fons, te n’alegres de que tot hagi acabat.

L’altra postura igual de fàcil, especialment perquè connecta amb les nostres pròpies conviccions, és condemnar sense pal·liatius l’assassinat de Bin Laden. És fàcil perquè la forma com s’ha dut a terme vulnera tots els principis de justícia dels que Europa i Estats Units s’han dotat. En l’esquema que acullen totes les constitucions democràtiques dels estats moderns, als criminals se’ls captura, se’ls empresona si cal i se’ls sotmet a un judici just, imparcial i transparent. El que s’ha fet a Pakistan no té res a veure amb això. En la mesura en que és una postura que es fonamenta en els principis democràtics i de justícia que compartim la immensa majoria dels humans, no hi ha d’haver gaire problemes de consciència per a adoptar-la. L’únic problema es dóna quan ens preguntem honestament què faríem nosaltres si tinguéssim l’oportunitat de decidir.

I ara fixem-nos que els americans, que no practiquen a casa seva el mateix que a Pakistan, han sortit al carrer per a celebrar l’execució de Bin Laden. Fins i tot el President Obama ha dit que “s’ha fet justícia” i ha reconegut oficialment, quasi bé amb orgull, que l’ordre donada era la de matar, no pas la de capturar. La immensa majoria de governs europeus li han donat suport. No ha pesat gens que, al menys en les constitucions europees, la pena de mort ha estat eradicada des de fa anys.

Hi ha, doncs, una ambivalència que no és dona únicament en els àmbits públics, sinó també en la intimitat. Jo he passat de l’alegria del primer moment a la indignació del segon, per acabar dubtant de tot en el tercer. Després de pensar-hi, crec que el que cal per arribar, no a una conclusió que sempre serà deshonesta per poc sincera, sinó a una posició intel·lectual més o menys segura, és fer l’exercici mental d’imaginar-nos amb la potestat i els mitjans suficients per a decidir una acció o una altra. En el cas que ens ocupa, imaginar-nos que som Obama, però imaginar-ho essent honestos amb nosaltres mateixos. No s’hi val a fer trampa. Quan meditem ningú ens mira i ningú ens retraurà allò que pensem sense expressar-ho.

Pensar, d’una banda, en l’opció de demanar al Pakistan que capturi Bin Laden i en concedeixi l’extradició als Estats Units, i en les probabilitats de que això sigui possible. I pensar en què fer amb Bin Laden una vegada se’l té als Estats Unitats: jutjar-lo públicament i, si el Tribunal en qüestió així ho dictamina, castigar-lo amb la pena que se li imposi, que amb tota probabilitat hauria estat la de mort. I pensar en totes les conseqüències, les que siguin, que aquest procés, probablement llarg, podria tenir de cara a la seguretat global.

I de l’altra banda pensar en les conseqüències d’anar i matar-lo, com finalment s’ha fet. Pensar en els avantatges o inconvenients d’aquest mètode i en si, globalment, estalviaríem o no vides humanes. Es tractaria, de fet, de decidir quin és el mal menor. Si el que es vol és garantir la seguretat de les persones, quina és la millor manera de fer-ho perjudicant-ne quantes menys millor. Vaja, evitar el major nombre de morts. I si es tracta de venjar-se, acudir també al raonament més pràctic. Finalment, plantejar-se què faria un mateix arribat el cas.

Pensar és gratis, i a vegades no arribes enlloc. Deia algú que una conclusió és on arribes quan et canses de pensar. Qualsevol conclusió en aquest assumpte és per sí mateixa una contradicció, reflex d’una paradoxa irresoluble: volem justícia i volem seguretat, i d’ambdues en volem força.

No és una paradoxa que neixi ara. L’Antoni Basas comentava en una crònica des dels Estats Units, que si els americans sortien al carrer per a celebrar la culminació de la venjança, era perquè, en el fons, la moral americana és la de l’Antic Testament. La confrontació entre el bé i el mal necessari per a fer el bé, entre justícia i injustícia inevitable o fer justícia a partir de la injustícia, és tan vella com la vida en comunitat. El cristianisme s’ha edificat sobre la doctrina del perdó consagrada als Evangelis i, tanmateix, la Bíblia com a llibre sagrat del cristianisme es composa de l’Antic i del Nou Testament, dues formes contraposades frontalment de fer el bé. Per molt que diguin els teòlegs apostòlics i romans, el déu de l’Antic Testament és un déu venjatiu i cruel, gelós de la seva excepcionalitat i exclusivitat. A l’Antic Testament hi trobem guerres, matances, sacrificis....., i una justícia venjativa destinada a afavorir a un poble sobre els altres. Al Nou Testament sols hi trobem perdó. No són el mateix, i tot i així ambdós llibres han inspirat l’acció de l’Església durant dos mil anys.

Sols aquesta ambivalència pot fer possible que l’Església hagi ostentat el poder terrenal i hagi perseguit les idees fins a la mort durant segles, mentre n’ha tingut l’ocasió, sense deixar de predicar el missatge de Crist. Sols aquesta ambivalència fa possible que mentre l’Església condemna amb energia l’avortament, que considera com l’assassinat de mils d’innocents, no hagi aixecat mai la veu contra la pena de mort. L’ambivalència que fa que actuem de forma diferent envers als innocents que envers els culpables, mentre mantenim una única moral.

No és estrany, doncs, que fins i tots els agnòstics i els ateus resultem contradictoris quan acceptem amb íntima satisfacció però resignació externa l’execució extrajudicial d’un monstre, mentre declarem inacceptables els crims d’estat i les dictadures. Potser perquè diferenciem els que atempten contra la població civil, o sigui contra la majoria de nosaltres, dels que ho fan contra els mandataris i els soldats. Com si això no anés amb nosaltres. El que creiem i el que volem, sovint, són antagònics i, tanmateix, ho fem compatible deixant-nos portar.

Hi ha forma de vèncer aquesta contradicció? Pensant-hi, però com deia aquell, quan arribem a una conclusió serà perquè ens hem cansat de pensar. I una constatació: mirar al nostre interior produeix, de vegades, vertigen. Hi rau el monstre veritable.

Un disbarat jurídic i un error polític

0 comentaris
Quan un tribunal dicta sentència atenent a les necessitats polítiques del moment i sense tenir en consideració el marc jurídic que hauria de guiar en exclusiva la seva actuació, tenim un problema democràtic. Podria dir que el tenen sols els que directament pateixen l’arbitrarietat del sistema, que en aquest cas és l’esquerra abertzale del País Basc, però hauríem de ser conscients que la democràcia és un sistema que té vocació d’universalitat, i que si no val per a tothom no és democràcia. Així, fins i tot els que no combreguem amb les idees i actituds d’una part del nacionalisme basc, la més radicalitzada, sortim perjudicats d’una aplicació mesquina i interessada del dret que obeeix exclusivament als interessos d’una part dels partits polítics, i ignora insensatament els principis jurídics consagrats a la Constitució i les lleis, bàsicament el dret a participar en els assumptes, funcions i càrrecs públics, directament o per mitjà de representants (art. 23), i la presumpció d’innocència (art. 24).

La finalitat de la Llei de Partits, al menys la que públicament van admetre els seus promotors, era la de fer fora de les institucions aquells grups, partits o coalicions que donaven suport a la violència, per tal que no s’aprofitessin del sistema democràtic i dels seus recursos per a promoure i emparar actituds antidemocràtiques. Ras i curt, es tractava de fer fora el terrorisme de les institucions del País Basc, encara que els postulats de la Llei valen per a tot el territori espanyol i per a tota mena de forces polítiques i d’institucions. Aquest era l’objectiu declarat, i certament el va assolir amb èxit. A dia d’avui, sembla evident que la il·legalització de Batasuna ha tingut algun efecte en aquesta comesa, atès el panorama de franca retirada del terrorisme etarra de l’escenari polític i social espanyol.

Tanmateix, es troba a faltar l’aplicació de la Llei de Partits amb igual contundència a altres forces polítiques més minoritàries però que defensaven (i segueixen defensant) valors antidemocràtics. Aquest hauria d’haver estat el primer toc d’alerta per als més benpensants, que no varem fer cas de les advertències que se’ns feien des del nacionalisme basc, quan ens deien que l’objectiu inconfessable era fer fora del sistema democràtic el sobiranisme d’esquerres. Ni més ni menys, la Llei de Partits ha esdevingut una llei ad hoc, adreçada específicament al món abertzale.

Sigui com sigui, l’Estat s’ha dotat d’unes regles del joc, i una vegada aconseguit que l’esquerra abertzale les assumeixi i hi participi, no és de rebut trencar el tauler i donar la partida per no vàlida. S’exigeix que les forces polítiques participin dels valors democràtics i de convivència, no sols en els seus estatuts, com passava abans de la Llei de Partits, sinó també en la seva actitud. És a dir, que a més de semblar demòcrates, ho siguin de veritat. Res a dir. La Llei orgànica 6/2002, de 27 de juny, dels partits polítics, estableix una sèrie de requisits en el seu article 9 per a considerar que un partit vulnera els principis democràtics, principis que es basen en l’activitat concreta d’aquest partit, tots ells d’igual importància, però entre els que apareix com a més significatiu el de recolzar políticament al terrorisme, de forma expressa o tàcita.

Dons bé, ni en els estatuts de Sortu ni en la formació de Bildu apareix per cap lloc aquest recolzament al terrorisme. Ans al contrari, hi consta una condemna expressa. El mateix es pot dir de les declaracions públiques dels seus dirigents.

L’article esmentat assenyala textualment:

“4. Para apreciar y valorar las actividades a que se refiere el presente artículo y la continuidad o repetición de las mismas a lo largo de la trayectoria de un partido político, aunque el mismo haya cambiado de denominación, se tendrán en cuenta las resoluciones, documentos y comunicados del partido, de sus órganos y de sus Grupos parlamentarios y municipales, el desarrollo de sus actos públicos y convocatorias ciudadanas, las manifestaciones, actuaciones y compromisos públicos de sus dirigentes y de los miembros de sus Grupos parlamentarios y municipales, las propuestas formuladas en el seno de las instituciones o al margen de las mismas, así como las actitudes significativamente repetidas de sus afiliados o candidatos.

Serán igualmente tomadas en consideración las sanciones administrativas impuestas al partido político o a sus miembros y las condenas penales que hayan recaído sobre sus dirigentes, candidatos, cargos electos o afiliados, por delitos tipificados en los Títulos XXI a XXIV del Código Penal, sin que se hayan adoptado medidas disciplinarias contra éstos conducentes a su expulsión.”


Hauria d’explicar la Sala del Tribunal Suprem que ha decidit deixar Bildu fora del joc democràtic, quins són els documents, resolucions i comunicats del partit, dels seus òrgans i dels seus militants que fan pressuposar que quan diu que condemna la violència i no comparteix els mètodes d’ETA, vol dir exactament el contrari.

Bàsicament el que fa el Tribunal Suprem és una suposició, esperonada per pressions polítiques de tota mena, deixant de banda que l’única suposició factible en dret és la d’innocència. Oi més, tenint en compte que en el cas de Bildu s’incorporen a la llista els representants d’Eusko Alkartasuna, una formació política de la que no es pot dir de cap manera que empari la violència.

Es pot no compartir una idea o un projecte, i quan això passa el que toca és fer ús dels procediments democràtics que ens proporciona l’estat de dret, bàsicament el vot en un procés electoral lliure, pacífic i transparent. És el que sempre s’ha exigit a l’esquerra abertzale i el que, per tant, cal atorgar ara que per fi s’ha decidit a jugar amb les regles del joc de la democràcia. S’obren, a més, importants perspectives per a la pau definitiva en el País Basc. No estem parlant de quatre arreplegats, sinó d’una part important de la societat basca que, si pot participar, capgirarà els resultats en molts ajuntaments. Potser és aquest el problema, però ningú ho dirà. Barrar-los la porta en aquest moment és un disbarat jurídic i un error polític d’envergadura. Si no deixem que juguin tots els demòcrates, el sistema perd credibilitat i les institucions deixen de ser representatives.

Desmobilització sindical

0 comentaris
Si parem atenció al desplegament informatiu dels principals diaris d’aquest país i dels informatius televisius, bàsicament l’actualitat mundial d’aquest primer de maig passa per la beatificació de Joan Pau II, el casament d’un membre de la reialesa britànica, les paranoies conspiratòries de l’entrenador del Madrid i, en darrer lloc, quasi bé cinc milions d’aturats a l’estat espanyol. No és que no es tracti de temes d’actualitat que no hagin de tenir el seu lloc al prime time dels informatius, però sorprèn el poc relleu informatiu i, de fet, el poc seguiment de les mobilitzacions sindicals del primer de maig.

Curiosament, en èpoques de bonança la veu dels sindicats i dels treballadors se sentia amb més força, cosa que no equival a efectivitat però que demostra que existia una major mobilització laboral. En temps de crisi, de la més profunda crisi econòmica en molts anys, la diada del treball, commemorada amb més o menys intensitat arreu del món i en tota classe de règims polítics, passa sense pena ni glòria per aquest país castigat per l’atur i la inflació. 40.000 persones a Barcelona segons els sindicats (8.000 segons la guàrdia urbana), 300 persones a Lleida, 600 a Girona i 700 a Tarragona. No es pot dir que sigui una gran mobilització, com tampoc ho ha estat a Madrid ni a d’altres capitals.

Segurament que la pendent de desprestigi per la que s’han precipitat els sindicats en els darrers anys haurà influït d’alguna manera en aquesta desmobilització, però no sembla suficient com per a justificar que quan precisament s’aguditza la precarietat laboral els treballadors donin l’esquena als seus representants.

La impressió que em dóna és més aviat la d’un profund abatiment, un gran pessimisme i una resignada indiferència davant la degradació socioeconòmica que s’accentua dia a dia. Talment, com si ja ho donéssim tot per inevitable.

Si més no, la vella retòrica de la lluita de classes i de l’enfrontament de treballadors i empresaris ha passat a la història ja fa anys, abans i tot que la crisi s’abatés sobre nostre. Entre altres coses perquè les classes, de la manera que eren enteses en la dialèctica del treball vs capital, ja no existeixen. Però les reivindicacions laborals han tingut una certa força, al menys, fins que no hem acabat de caure per la pendent de l’atur.

Sociòlegs hi haurà per explicar que, a més atur i més precarietat, menys sindicats, quan sembla que hauria de ser el contrari. No és que trobi a faltar la Internacional ni les barricades, de molt discutible utilitat, però preocupa que la crisi econòmica esdevingui, a més, en una crisi d’esperança. D’una societat desmobilitzada i resignada a la postració, és difícil que en brolli l’esperit emprenedor i la rebel·lia necessàries per a remuntar l’adversitat.