Baixa, Manel !

Quan jo era petit, els marrecs del meu carrer teníem sempre una arma dialèctica a la màniga que ens anava d’allò més bé a les baralles, molt apropiada per a fer fugir al contrari, sempre que fos prou ingenu: “avisaré al meu pare que és policia”, o al meu germà gran, “i ja veuràs que et fan!”. Era com avisar al “primo de Zumosol”, segons l’anunci que, malgrat la seva poca originalitat, ha aconseguit deixar empremta amb aquesta frase.

Algú ens ha de treure les castanyes del foc quan val mal dades, i si ets petit i escanyolit, un germà gran no fa cap nosa. Això ho hem fet des de sempre, no cal ser jove ni petit per a invocar la protecció d’algun amic o parent més fort, o d’un ésser superior, o simplement d’algú que creguem prou capacitat per a posar les coses al seu lloc amb la seva autoritat moral.

Entre els adults sembla que qui ha de redreçar les coses hagi de ser algú que ja ha estat al capdavant de tot i que, per tant, per la seva experiència i saviesa, i perquè ja ho ha demostrat, és l’únic que poc arreglar el desgavell. Sols cal veure la veneració que alguns senten pels expresidents, fins i tot pels que no són de la mateixa corda. En Felipe Gonzàlez acostuma a intervenir en quasi totes les campanyes electorals perquè, malgrat que no tingui responsabilitats conegudes dins del partit, sembla que té prou ganxo dins dels votants d’esquerres, una qualitat que els propis dirigents actuals del PSOE no deuen apreciar d’ells mateixos. Fins i tot els populars acostumen a posar d’exemple en Felipe per a contraposar-lo a la política de Zapatero, com si l’expresident no estigués a les antípodes del que representa el PP.

També el Partit Popular passeja el seu ex de quan en quan, i és habitual que el Sr. Aznar ens obsequiï amb les seves perles des de la fundació que dirigeix. No estic segur que els faci cap favor als actuals dirigents del PP, però oficialment aquests el segueixen venerant.

A vegades, aquest ser superior no s’utilitza per a arreglar res, sinó per a posar-lo de testimoni de les barbaritats que els humans cometem. “Que venga Dios y lo vea!”, es diu en castellà. O per a donar fe d’un solemne compromís: “A Déu poso per testimoni que mai més tornaré a passar gana!”, diu l’Escarlett Ohara a Allò què el vent s’endugué, un film mastodòntic que feu les delícies dels nostres avis.

El meu amic Fermí té una versió més casolana d’aquesta invocació. “Baixa, Manel!”, li sento dir tot sovint quan llegeix el diari, i segueix amb una maledicció irreproduïble. El tal Manel és el testimoni predilecte que en terres catalanes utilitzem per a fer-nos creus de tot allò que, de tan inversemblant, ni tan sols ens sembla possible. Així, en Manel ha estat testimoni de totes les barbaritats polítiques, econòmiques o culturals d’aquest país, o bé de tot allò que ens ho ha semblat.

Desconec l’origen d’aquesta expressió, però se m’acut que Manel té alguna relació amb Jesús, per allò d’Emmanuel, i així l’expressió “baixa Manel!” tindria la seva reproducció exacta en el “que venga Dios y lo vea”. Estudiosos del tema hi deu haver que poden confirmar o desmentir aquesta teoria, però al marge d’això, penso que al tal Manel se li gira feina si volem que, a més de fer de testimoni, arregli tot el que està esgavellat. I com que el cognom del Manel és diferent segons qui l’invoca, pot ser que ho arregli per un costat i ho espatlli per l’altre. Així que més val que deixem el Manel en pau i ens espavilem solets, que les castanyes del foc no ens les traurà ningú, ni tan sols “el meu pare que és policia i ja veuràs què et fa!”.