De com es preparen unes eleccions i altres herbes

Ahir em va trucar el Fermí. Em va dir que necessitava veure’m, perquè tenia coses importants que comentar-me. Amb la seva traça de sempre, s’ho va fer anar bé perquè em cregués que l’importava el que jo pugui pensar de ves a saber quina de les seves cabòries habituals.

-És important que em donis la teva opinió, Octavi, sobre algunes idees que he tingut i que són molt importants per al meu futur.

-Està bé, ens veiem demà al bar de l’estació, a les 4. Ah!, tu pagues el cafè, entesos?

Quan he arribat el Fermí ja hi era, s’havia pres dos cafès i no parava de mirar el rellotge, i això que he estat d’allò més puntual.

-Com va tot, Fermí? Fa estona que m’esperes? No he pogut arribar abans.

-No, què va! sols mitja hora. Ja estava a punt de marxar. Veig que t’importen poc els meus problemes!

En condicions normals l’hauria engegat, perquè ja n’estic una mica fart de les seves sortides de to, però alguna cosa m’ha dit que el Fermí realment tenia algun problema. Se’l veia angoixat, nerviós, així que m’he contingut, m’he disculpat per haver arribat exactament un minut més tard del que varem quedar, he demanat el meu cafè i he procurat semblar interessat en les seves coses.

-Octavi, et faré una pregunta i necessito que em donis una resposta clara i sincera. És molt important per mi, m’hi va el futur.

“Ostres!”, he pensat, “si tant l’interessa la meva opinió, i tant la necessita, és que la situació és greu”.

Ha enretirat una mica la tassa de cafè, ha donat una ullada al voltant, potser per por que el sentís alguna orella indiscreta, ha avançat una mica el cap i m’ha mirat directament als ulls.

-Tu creus que al carrer hi ha massa herbes?

Confesso que m’ha sorprès, malgrat que a aquestes alçades ja hauria d’estar acostumat a les seves excentricitats. M’he quedat mut uns segons i després no he pogut evitar que la còlera em vencés.

-I tu creus que ets idiota? –li he engegat.

-No, Octavi, no sóc idiota, i el que et pregunto és molt important, encara que no t’ho sembli. Veuràs, del fet que al carrer hi hagi massa herbes o no depèn el meu futur polític.

-Ah, però tu tens un futur polític? Jo em pensava que passaves de la política.

-He reflexionat, Octavi, i m’he adonat que faig falta. A mi la política no m’agrada, però vull que la ciutat funcioni, que els serveis es prestin adequadament, que els ciutadans visquem en prosperitat i harmonia, i si no m’implico això no acabarà de funcionar, a banda que quan es vol que les coses funcionin s’ha de participar, sinó amb quin dret reclamarem després?

-Ja, i demà m’afaitaràs! Aquesta cançó ja me la sé. I què passa amb les herbes? Tu ets més dels que se les fumen que no dels que les cuiden.

Un altre s’hauria emprenyat, però el Fermí en portava una de cap, i quan se li posa una idea entre seia i seia, no fa cas de res més.

-Veuràs, les eleccions són d’aquí dos anys i m’he de preparar. El primer, el més important, és trobar una llista on col·locar-me. No és fàcil, perquè les places van molt buscades, sobretot les primeres, i no cal tenir estudis, així que qualsevol hi pot aspirar. Imagina’t la competència que hi ha! Així que m’he acostat a les seus dels partits amb el currículum sota el braç i he ofert els meus serveis. De seguida m’he adonat que el currículum no em serviria, perquè a banda d’estudis i experiència, no hi deia res del que compta realment: a qui conec? qui em coneix? sóc capaç de parlar sense que m’entenguin? puc dir barbaritats assenyades i mentides creïbles?

-“Tot això està molt bé, però no m’interessen ni els seus coneixements ni les seves habilitats”, m’han dit a tot arreu. “En sap de vendre idees, vostè? Si és així, encara farem alguna cosa. Sinó, més val que se’n vagi a casa, que els llestos no ens interessen”. Per tant, he arribat a la conclusió que, ja que no conec a ningú ni ningú em coneix en el món de la política, el que puc fer és aportar alguna bona idea per a vendre, i què més pràctic que una idea que serveixi per a tothom.

-Vols dir les herbes? Fermí, que tenen a veure les herbes amb tot això?

-Mira, ara mateix no sé encara on em voldran, ni tan sols si m’acceptaran en alguna de les llistes que es preparen, així que he de procurar deixar les portes obertes per a que em pugui encabir en qualsevol opció. L’idea és cercar quelcom que sigui capaç de motivar a tothom, alguna cosa que sempre sigui certa, siguin quines siguin les circumstàncies, i que valgui tan per un partit com per un altre. He pensat que la solució està en les herbes del carrer. Quan vagi a veure els partits de l’oposició, els proposaré de centrar la campanya en el mal estat de la via pública i, especialment, en l’existència de nombroses herbes a les voreres i als jardins públics, la qual cosa denota una deficient atenció del govern actual sobre les necessitats públiques dels vianants, un desinterès total sobre la imatge pública de la ciutat, que permet que la deixadesa imperi pels carrers. Déu meu, és que ningú se’n cuida?

El Fermí s’embalava i ja s’hi veia, així que el vaig haver de frenar.

-A mi no em sembla que hi hagi tantes herbes. Alguna n’hi ha, és clar, però això és inevitable, i tard o d’hora sempre l’acaben traient. És impossible que els carrers puguin estar nets al 100 per 100 els 365 dies de l’any. En fi, que si vols que la gent vegi herbes, segur que les veuran, però això et tanca l’opció del partit governant.

-No t’ho creguis pas, Octavi. Ja ho tinc pensat. Si a l’oposició no em volen, proposaré als que manen que facin una campanya fent gal·la del grau de neteja que ha assolit la via pública, perquè allà on abans de ser-hi ells sols hi havia matolls i males herbes, ara tot és net i polit, els jardins plens de floretes, les zones verdes, verdes de veritat, i quan surt alguna herbeta a les voreres la brigada municipal l’arrenca de seguida, no com abans. És clar que n’hi ha alguna, d’herba, però som eficients i efectius a l’hora d’erradicar-la.

-Vaja, no sé què dir, tens recursos per tot, Fermí. Així doncs, tan se val el que jo pensi sobre les herbes.

-No, Octavi, no m’és indiferent. Amb tu començo una campanya per a recollir el suport dels ciutadans. Perquè tinc una altra opció per a entrar a l’ajuntament, fundar el meu propi partit. Si no aconsegueixo allistar-me en cap dels altres, els amenaçaré amb formar la meva pròpia llista, la PAVA, Plataforma per a l’Administració de la Vegetació Autònoma. No sé encara quin programa tindré, però d’herbes n’hi hauran al carrer i amb això en tinc prou. Així que em cal saber com ho veus, si el ciutadà copsarà la gravetat del problema herbaci.

Això ja ha estat massa per mi. D’idees absurdes n’he sentit moltes a la vida, però com aquesta cap. La meva indignació, finalment, ha esclatat.

-Saps que et dic, Fermí? Que ves-te’n a fer punyetes, d’aquí dos anys ja en parlarem.

M’he aixecat i he marxat sense mirar enrere. Ja està bé, home! Fer-me venir per aquesta bajanada! Quan he sortit al carrer m’he sentit més bé. D’una banda, perquè per primera vegada he estat capaç d’engegar al Fermí, i d’altra perquè he marxat sense pagar el cafè i, per una vegada, li tocarà a ell.

Assaborint l’aire fresc d’una tarda sense sòl, he donat una ullada al trànsit, he mirat a banda i banda del carrer i, més asserenat, he començat a caminar, passejant i satisfet amb mi mateix, quan de sobte m’he entrebancat amb un coi d’herba que brotava d’entre mig de les rajoles trencades de la vorera. “Algun dia algú s’hi farà mal. És que l’Ajuntament no pensa netejar-ho?”. I, per un moment, m’he vist votant la PAVA.

El mètode socràtic

Havíem quedat amb en Fermí de trobar-nos a les 9 per esmorzar plegats. Feia dies que no ens veiem i ja començava a trobar a faltar les seves ironies, els seus discursets de setciències i els seus aires de superioritat. Us semblarà que això són motius per a avorrir a un persona i no per apreciar-la, però la nostra és una relació peculiar, massa per a que pugui entendre-la jo mateix.

Així que a les nou en punt m’he plantat al bar de la cantonada. Jo he estat puntual com sempre, i ell ha tardat els seus 15 minuts d’obligat retard. No seria ell si no es fes esperar.

--No m’has esperat per a començar!

S’ha assegut, ha posat sobre la taula el seu entrepà de pernil, que portava embolcallat amb dos papers, un de blanc i un de diari, l’ha obert, ha demanat una cervesa i s’ha posat a menjar sense dir res més. Jo ja feia estona que m’havia menjat l’entrapà i m’estava bevent el tallat, sense córrer per a que quedés quelcom quan ell arribés. Així que, ara que ja era aquí, me l’he acabat d’una vegada i m’he quedat mirant-lo. Caldria que digués alguna cosa, perquè ell semblava anar per feina i això podia resultar bastant avorrit. Així que he hagut de començar per algun comentari de compromís.

--Avui fa fred, semblava que s’havia acabat l’hivern i ja torna a refrescar.

--Mmmm.

És tot el que he obtingut per resposta. Devia tenir gana, perquè li fotia a l’entrepà que era un gust.

--Has venut força assegurances, aquesta setmana?

Ha deixat l’entrepà sobre la taula, ha deixat passar uns bons 10 o 15 segons abans de contestar, mentre mastegava el que tenia a la boca, després ha fet un glop de cervesa, i finalment s’ha dignat a dirigir-me la paraula.

--Ja no venc assegurances. Ho he deixat.

Ho hauria d’haver sospitat. En Fermí canvia de feina tan sovint que és impossible saber mai a què s’està dedicant, abans que ell t’ho digui. Naturalment, li he preguntat com havia anat això.

--Ho he hagut de deixar. Aquella gent es pensava que em mamo el dit. Passi que la gent vulgui assegurances, i passi que un pringat com jo les hagi de vendre, però d’aquí a perdre la dignitat per a fer-li una pòlissa a una famosa que vol assegurar les seves natges n’hi va un bon tros. Per aquí no hi passo, així que els he advertit. Jo no faig això, i si intenteu obligar-me, marxaré.

--Ja, i t’han obert la porta, no?

--Bé, diguem que he marxat per voluntat pròpia i per una qüestió de principis.

--Ostres, Fermí! Tal com estan les coses, hauria estat més convenient que et guardessis els principis. En aquests temps no és fàcil trobar feina (si més no per a la majoria de la gent, he pensat, perquè tu sempre te’n surts)

--No Octavi, no t’ho creguis, jo sóc persona de fortes conviccions i en tot estic disposat a anar fins al final, igual que Sòcrates.

--Sòcrates? Què hi pinta ell aquí?

He vist de seguida que hem anat a parar allà on ell em volia portar, li noto a la cara quan això passa. A vegades em pregunto si porta la conversa assajada de casa.

--Tu saps, Octavi, que Sòcrates era un filòsof de l’antiguitat, veritat? I saps perquè ha passat a la posteritat, oi?

Ja hi som. Com sempre, el Fermí respon a una pregunta amb una altra pregunta, o amb dues, i jo, com un estaquirot, em converteixo d’interpel·lant en interpel·lat.

--Sí, Fermí, sé molt bé que Sòcrates era un filòsof grec de l’antiguitat clàssica, i que es va suïcidar amb una poció de cicuta, ho saben fins i tot els nens de primària. I no hem consta que perdés la feina

--Jo no n’estaria tant segur, Octavi. Per començar, sabem molt poc de Sòcrates. Malgrat que ha passat a la història com a un dels grans filòsofs de l’antiguitat, tot el que en sabem no és gran cosa i ho hem conegut sols per referències d’altres persones que el conegueren. Ell mateix no deixà res escrit. Coneixem el seu pensament i algun detall de la seva vida per la narració que n’han fet els seus deixebles, especialment Plató, que sentia una veritable adoració pel seu mestre. Perquè creus que es va suïcidar?

Veient com havia començat la conversa, m’he atrevit a contestar:

--Per principis?

Dit així sona tan ridícul que m’he avergonyit jo mateix del comentari, segur de rebre d’immediat algun comentari sarcàstic del Fermí. Suïcidar-se per principis, quina bajanada! he pensat.

--Exacte. Era una qüestió d’honor. Sòcrates era a la presó i es va suïcidar, envoltat dels seus deixebles, prenent una poció verinosa, cicuta diu la tradició. Que Sòcrates es pogués suïcidar a la presó envoltat dels seus amics i deixebles, no a soles en la seva cel·la, en un acte de desesperació, sinó amb tota la solemnitat que els grans homes escullen per a fer mutis devia ser per alguna cosa, no et sembla?

--Bé, a veure. Si era a la presó i es va suïcidar amb tota la cerimònia, és que el devien condemnar a mort, és clar. Home, de fet, ja ho sabia, això. En Sòcrates va ser empresonat i condemnat per difondre idees que, d’alguna manera, pertorbaven l’ordre establert, per corrompre a la joventut, que deien llavors, encara que en aquells temps aquesta expressió no tenia el significat que té ara. Ja ho sé, Fermí, el van condemnar a mort per suïcidi mitjançant enverinament. Què vols dir, que es va deixar condemnar per principis?

--Bé, Sòcrates va tenir l’oportunitat de fugir quan era a la presó, i tanmateix, malgrat que els seus deixebles l’insistiren en que salvés la seva vida, ell tenia la ferma convicció que calia complir una sentència ferma, encara que fos injusta. Les lleis, deia, encara que no siguin justes, hi són per a complir-les. A mi m’han condemnat i, encara que no m’ho mereixi, accepto la pena sense cap recança, perquè és just que compleixi les lleis que la societat s’ha donat a si mateixa, tant se val si són equivocades. Com pots veure, Sòcrates va portar la seva determinació fins al final, perquè no sols no va abjurar de les seves idees, sinó que, a més, es va permetre el luxe de morir amb el cap ben alt. Tu creus, Octavi, que hauria estat el mateix si Sòcrates hagués fugit de la presó? No et sembla que hauria estat com menystenir el valor de les seves idees?

M’he quedat una estona pensatiu. En Fermí m’aclapara a vegades amb els seus raonaments retorçats i plens de preguntes retòriques. I llavors ho he vist clar. En Fermí ha fet servir el mètode socràtic per a portar-me fins a aquesta conclusió. Alguna cosa em va quedar de la filosofia del dret, en els meus temps d’estudiant, així que he recordat com Sòcrates ensenyava als seus deixebles mitjançant el raonament induït, formulant als seus deixebles preguntes que, al ser contestades, portaven a altres preguntes, les quals, a la vegada, portaven a altres, fins a arribar a la conclusió. Estic segur que en Fermí ha volgut fer servir aquest mètode amb mi, encara que de massa no li ha servit, perquè alguna cosa sé de Sòcrates.

--No em miris així, Octavi, ja sé el què penses. D’aquesta ciència se’n diu maièutica, i es coneix pel mètode socràtic.

--Vaja, home, m’has endevinat el pensament. Molt bé, jo solet, amb la teva empenta inestimable, amb la maièutica, he arribat a la conclusió que en Sòcrates era tan tossut com tu. Ell hi deixà la vida i tu la feina. I ara explica’m de què et serveixen els teus principis, bastant ridículs, per cert, si et quedes sense feina en un temps en que no se’n troba. Sòcrates, al menys, assolí la glòria dels déus, tu, en canvi, la misèria de l’atur.

Ho he vist de seguida, en el moment precís en que he acabat de dir això. No el podré enxampar mai. Ha tirat el cos enrere, ha començat a embolcallar les restes de l’entrepà amb el paper de diari i, amb un somriure sorneguer, m’ha dit:

--Octavi, tinc principis però no sóc burro. Si he deixat la feina és perquè abans n’he trobat una altra de molt millor. Ara faig de vigilant a les zones blaves del passeig. No ho sabies? És una feina amb futur, perquè quan les posen ja no les treu ningú. Però no et pensis, els principis encara els tinc. Com pots veure, ja no venc assegurances en les que no crec. Saps perquè sé que no les trauran?

Segurament que ha vist la meva cara d’estupor, així que, aixecant-se, ha seguit:

--Deixa-ho, Octavi, un altre dia seguirem amb el mètode socràtic. Ara me’n he d’anar. Per cert....

--Si, ja ho sé, pago jo.

I ha marxat.

Persones i comèdies

–El Govern s’hauria de plantar, li he dit al Fermí, i posar els “dellonses” sobre la taula! O és que no hi ha pebrots de plantar cara als seus amos de Madrid?

El Fermí m’ha mirat amb cara d’avorrit. Massa vegades m’ha sentit blasmar dels polítics en general, com per a que ara pari atenció a un nou exabrupte dels meus. Així que ha abaixat la mirada i ha seguit contemplant la cullereta mentre donava voltes dins el vas. Ens hem trobat fa poc al bar de sempre, ell per a passar l’estona abans de tornar a les seves ocupacions, sempre canviants, i jo per a fer-ho veure, mentre que, en realitat, hi sóc per aprendre.

Perquè en Fermí és un personatge d’aquests tan rars. No sé mai a que es dedica. Un dia me’l trobo cuidant un jardí públic i un altre venent enciclopèdies. En certa ocasió me’l vaig trobar de bibliotecari, i l’endemà movia una pastera a les obres d’un bloc de pisos. O sigui que ja no pregunto. Però en Fermí té una saviesa especial, quelcom d’alliçonador cada vegada que parla, activitat en la qual, per cert, no s’esplaia gaire.

Així que avui, quan ens hem trobat al bar de sempre per a prendre un tallat i fer-la petar, no m’ha estranyat gens trobar-me’l amb corbata i americana. Ell és així d’imprevisible i jo no en faig cas. Fullejant el diari, i més per a trencar el silenci que no per altra cosa, he fet esment de l’ajornament, per enèsima vegada, de l’acord sobre el finançament que el govern de la Generalitat i el de l’Estat, suposadament, porten negociant des de fa mesos. I... també per a provocar, ho he fet en el to que ja he esmentat. A més, avui hem conegut unes declaracions d’en Zapatero en les que tirant pilotes fora, diu que “no dóna per vàlides ni xifres ni filtracions”, i d’això tenia ganes de parlar.

Però en Fermí no és fàcil de provocar, així que, mentre ell seguia remenant el tallat com si no hagués sentit res –potser ha pensat que es tractava d’una pregunta retòrica– jo he insistit.

–No et sembla, Fermí, que el govern hauria de fer allò per al qual ha estat elegit? I ja està bé de parlar i no dir res. Aquest home ens podria dir clarament el què està disposat a donar. Que parli clar i sabrem a que atendre’ns

Finalment ha reaccionat:

–Vols dir que ha de dir allò que vols sentir tu, o allò que vol sentir l’altre? Què ha de fer, el que volem un cert nombre de catalans o el que vol un cert nombre d’espanyols? I a quin govern et refereixes, al català o a l’espanyol?

En Fermí té l’empipadora virtut de desconcertar al personal, de contestar una pregunta amb una altre pregunta i deixar-te amb la responsabilitat de contestar tu mateix allò que havies plantejat. Ja una mica “mosca”, li dic:

–Jo què sé, Fermí! Del que es tracta és de ser clars. El Govern de la Generalitat té el mandat de negociar i obtenir un bon acord, i s’ha de plantar si no obté allò que Catalunya té dret a tenir. No hauria de tenir por d’enfrontar-se als seus col·legues de Madrid, encara que siguin del mateix partit. I el Govern de Catalunya té el deure de donar a Catalunya allò que és mereix (Olé!, he pensat, i m’he quedat tan ample). Però ja n’hi ha prou de ser diplomàtics.

Sense dir res, el Fermí ha enretirat el got del tallat cap una vora de la taula i s’ha ajupit per a recollir de sota el seient un portafolis negre, que ha dipositat amb tota solemnitat sobre el marbre, obrint-lo i traient un follet que ha deixat davant meu.

–Vols una assegurança de vida? Et puc fer unes bones condicions. També et puc oferir una assegurança de la llar, una per al cotxe a tercers o a tot risc, o una assegurança per a l’enterrament, el què vulguis. Què, t’interessa?

–Amb què em surts, Fermí? Què té a veure això que em dius amb el finançament i l’Estatut? I a més, què fas venent assegurances? Tu no feies de xofer?

–Jo faig el què puc per sobreviure, i ara venc assegurances perquè és la feina que he trobat, senzillament. I a veure, el meu sou depèn de les assegurances que vengui, com més millor. Si només venc les d’enterrament, que són les que m’agraden, mal negoci faré. I el govern de la Generalitat no pot cremar les naus perquè, si cal, haurà de tornar enrere o menjar-se els gripaus que faci falta per a obtenir el què sigui de Madrid. Qui creus que hi guanyarà si trenca amb el PSOE? Catalunya, el PSC, CIU, tots o ningú? Segur que no serà tot el país qui hi surti guanyant. Si més no, algú hi deu haver que ja li estan bé les coses com estan. Mantenint la negociació vendrà més assegurances que si tira pel dret. I en Zapatero sap molt bé que per a fer-nos contents als catalans no es pot enemistar amb la resta de la península. O sigui que no tenen cap altre remei que ser diplomàtics i seguir negociant.

–Així, es tracte de seguir fent comèdia. Ho veig clar, els polítics, amb tal de mantenir-se en el poder, miren d’acontentar a tothom, practiquen la hipocresia més descarada.

–Òndia, Octavi, mira que ets totxo. Ja començo a estar tip de discutir aquestes coses amb tu. Al menys, paga el cafè (com sempre, he pensat jo). La comèdia, amic meu, és consubstancial a la persona, sense comèdia no hi ha vida, és, de fet, el mateix. Els clàssics ho sabien prou bé. Perquè creus, amic Octavi, que la Divina Comèdia de Dante té, precisament, el títol que té, si ni l’argument ni el gènere literari són el que avui entenem per una comèdia? Dante es pren molt seriosament el contingut del seu llibre, i no dubta en posar-li el nom de “Comèdia”, que després passaria a “Divina Comèdia”, referint-se a la pròpia existència de les persones, en aquest cas més enllà de la mort. En aquella època aquest terme tenia un sentit molt més seriós que el que ara li atribuïm, es referia a la vida mateixa dels éssers humans, no a la ficció. Tens una altre exemple a “La Celestina”, de Fernando de Rojas, també anomenada “Tragicomèdia de Calisto i Melibea”. Si hagués de donar-ne una explicació, jo ho traduiria com “allò tràgic que esdevingué a en Calisto i la Melibea”. I fins i tot, al segle XIX, Balzac titulà “La Comèdia Humana” a un conjunt d’obres i històries interconnectades que havien de retratar la societat francesa de l’època. Sempre s’ha donat per assentat que la pròpia existència humana no és altra cosa que una comèdia, una comèdia molt seriosa. I no parlem ja dels grecs de l’antiguitat, que feren del teatre molt més que un art, era el mirall on els grecs contemplaven les seves misèries i les seves heroïcitats, la comèdia de la seva vida. No anaven al teatre per distreure’s, hi anaven a aprendre. Perquè, doncs, t’estranya que els polítics facin comèdia, si tots en fem? Jo n’he de fer a cada moment, si vull vendre unes assegurances en les que, per cert, no crec gens. I tu n’has de fer també, ara mateix, per no dir-me el que penses i trencar la nostra amistat amb una paraula fora de lloc. O m’equivoco?

Una lliçó magistral, he pensat, com totes les del Fermí. Quan es posa així no hi ha qui l’aguanti. Però no hem rendeixo tan fàcilment, així que m’he acabat el tallat d’un glop, he comptat fins a deu i després m’he mirat al Fermí de fit a fit.

–No creus, Fermí, que la persona és quelcom més que una comèdia? Ens hem de posar màscares per a parlar amb els demès? És que hem de fer teatre cada dia? On és la sinceritat, que hauria de ser una virtut i no una nosa? Així no podrem confiar en ningú.

–Me’n tinc que anar, Octavi, però abans et diré que la vida és molt més suportable si tots fem un sacrifici i ens tornem més diplomàtics. Perquè no posar-nos la careta adient per a cada moment? Això no ens farà ser traïdors, sols més prudents. I més amables. I més pacífics. I ens entendrem més bé, i.... què sé jo! Tots serem més feliços. Me’n vaig.

S’ha aixecat, ha recollit els seus follets d’assegurances i el portafolis, i ha sortit espiritat per la porta. I aleshores, quan anava a aixecar-me per a marxar també, ha donat mitja volta i des de la mateixa porta del carrer m’ha dit, prou fort per a que ho sentís tothom:

–Per cert, Octavi, saps quin nom donaren els grecs a les màscares que es posaven per a fer teatre? En deien “prosopon”, que vol dir rostre, màscara o persona, sí, persona. Abans del teatre, de persones no n’hi havia, i tampoc comèdia.

Dit això, ha tancat la porta i ha marxat. Jo, com sempre, m’he quedat per a pagar els tallats.