Un pi amb el cor de ferro

Ha calgut sacrificar un pi molt gran, després que hagués quedat en situació precària com a resultat de la forta ventada de fa uns dies. Tenia la pell recoberta d’heures, un vestit verd crescut amb el mateix arbre, que l’ha embolcallat des de temps que ningú recorda.

Un tall per la base, una forta estrebada per dat, i ha caigut tan llarg com era, abatut pel meu temor a que tot sol es desplomés i fes mal a algú.

Un cop tallat, ens ha mostrat les entranyes i el conjunt d’anells concèntrics que ens parlen de la seva edat. I un cor de ferro, una anella metàl·lica clavada a l’interior, fins al bell mig del troc, recoberta per la pell regenerada de l’arbre, i que algú va oblidar fa molts anys al seu interior. Un cor de ferro que, si s’hagués trobat amb la serra mecànica, s’hauria venjat del seu botxí.

Un arbre buit

Un arbre buit, sec, mort, nu per fora i per dins. Un arbre amb molts anys. Impossible saber-ne l’edat, no hi ha anelles per a comptar. Haurien estat en la part buida del seu tronc, ara convertida en refugi de quitxalla, el vell joc de fet i amagar. Ni tant sols d’aixopluc pot servir, perquè és buit de dalt a baix. Algú hi feu foc a l’interior fa força temps, quan probablement ja era mort, i no li calgué xemeneia perquè el fum es pot enfilar al llarg del tronc i sortir a l’exterior pel forat de la cimera.

Aquest arbre és a Sant Magí de la Brufaganya, en el terme municipal de Pontils, a la Conca de Barberà. Quan jo tenia menys de 10 anys –i ara en tinc 52- ja era mort i buit, i la canalla ens hi aplegàvem per a veure el cel des del seu interior. Això passava en l’aplec de Sant Magí, al mes de setembre.

Però malgrat la fusta seca, vella, ennegrida i perforada pels tèrmits, el fred, la calor, el vent i el foc, l’haurem de veure com a viu mentre romangui dempeus perquè, a fi de comptes, és part del paisatge, i el paisatge, com la matèria o l’energia, ni es crea ni desapareix, sols es transforma. És clar que, d’alguns canvis, guardeu-nos Senyor!

Arbres que caminen

Fa un parell d’anys em vaig trobar aquest arbre, a la vora d’un barranc. És al Bryce Canyon, a Utah, i no vaig poder esbrinar si anava o venia; si sortint del bosc proper, treia el cap sobre la timba per a donar una ullada al paisatge, potser valorant la conveniència d’avançar cap a l’horitzó, o tot just acabava de pujar del fons, àrid, profund, inhòspit, cercant un bosc acollidor.

Si els arbres de casa nostra aprenen dels americans i es posen a caminar, potser que es posin a dissenyar el paisatge per nosaltres. De ben segur que ho faran més bé.