El que queda per a l'Anoia

0 comentaris
Llegeixo que els regidors populars de l’Ajuntament d’Igualada entonen un mea culpa per no haver aconseguit més recursos per a l’Anoia en els pressupostos de la Generalitat de 2012. Em sembla bé que cadascú assumeixi la part de culpa que creu tenir, especialment la del diputat Sr. Calbó, que d’alguna manera bé deu haver influït en que aquests pressupostos s’aprovessin, si més no votant-hi a favor.

No crec que s’hagi queixat la diputada der CIU Sra. Senserrich, però potser tindria menys sentit, ja que al cap i a la fi és la seva força política qui ha impulsat i aprovat els pressupostos, i és de suposar que, si més no per disciplina de partit, els deu acceptar, o potser és que els troba la mar de bé, i no seré jo qui li retregui.

El cas és que això em mou a feu unes petites puntualitzacions, perquè al cap i la fi tot acaba polititzant-se tant que surt de mare i ja no sabem d’on venim:

1.- És una llàstima que l’aprovació o no d’uns pressupostos, com la de qualsevol llei, depengui en tant gran mesura de consideracions polítiques com la necessitat de donar per bo tot allò que el partit decideix donar per bo, o tot allò que el partit decideix pactar amb l’altre partit, sense donar més importància a la norma en sí i al fet de si l’Anoia necessita més o menys inversió. És una llàstima però un sistema alternatiu que funcioni encara no s’ha inventat. O sí? On funciona? Fa anys que blasmem de la disciplina de partit i no s’ha mogut un dit per a suprimir-la en cap força parlamentària.

2.- És evident que l’Anoia rebrà una inversió força més petita que l’exercici passat, 8.658.000 euros enfront dels més de 32 milions d’euros de l’any passat, 73 €/hab. enfront de la mitjana catalana de 253, segons afirma anoiadiari.cat. És preocupant per a l’Anoia, però les dades s’han d’agafar en un conjunt. La reducció d’inversions és general i aclaparadora, la frenada de projectes era previsible per a tothom, malgrat que dolorosa, la retallada de serveis general arreu encara que indesitjable. No hi ha diners, i no n’hi ha enlloc. Ara som el farolet de cua en els interessos econòmics de Catalunya. L’Anoia és una comarca deixada de la mà de Déu, econòmicament feta un desastre. Una terra on totes les oportunitats es deixen perdre o es perden soles, on es planeja molt i no es fa res, però ja ho érem. O no ens en recordem? Ho hem estat sempre, o al menys des de fa molts anys. Queixem-nos pel present, però reconeguem que som on érem. Potser els del PP no ho han fet pro bé, però ja no ve d’aquí. Em sembla que vist d’on venim i on anem, no és cosa de colors polítics. Si algú encara té voluntat d’entonar un mea culpa, reconeguem-li al menys bones intencions.

3.- Per més malediccions que entonem, els grans projectes, per bons i grans que fossin –sóc del parer que ho eren- no es faran sense diners. D’acord que cal parlar de prioritats, però que es puguin pagar. Potser el que passa és que ningú parla clar, per allò que és més fàcil fer política que gestionar. Si un projecte no es pot tirar endavant per falta de diners, és el que s’ha de dir. Deixem-nos de si està “aparcat” o està “abandonat”, de si creem noves o antigues necessitats, de si això ens convé o no, de si els d’abans es van embalar o els d’ara volen eliminar. Escoltin, aquí hi havia uns projectes fantàstics pensants en una època en que l’economia semblava fantàstica. Tot hauria anat molt bé si la crisi no s’hagués abatut sobre tot Europa. No ha estat així, doncs bé, les circumstàncies han canviat i ara sols es farà el que es pugui. I amb això n’hi hauria prou perquè no n’hi ha per a més. Algú dubta que Igualada necessita una comunicació ferroviària diferent a l’actual? Algú dubta que l’Eix Transversal Ferroviari, que és un pla que abasta moltes comarques i no sols l’Anoia, hauria millorat l’economia de la comarca, directa o indirectament, si es pogués dur a terme o quan es pugui dur a terme, amb les correccions que fossin necessàries? Però discutir ara això és com embrancar-se amb el sexe dels àngels. Hi ha el que hi ha i val més deixar-se d’eufemismes polítics i ser pragmàtics. Amb el quatre duros que queden fem el que podem. Sense deixar de reclamar el que sigui just i necessari, però dins les possibilitats reals de l’economia actual. La xerrameca purament política fa nosa en temps d’austeritat, o m’ho sembla a mi.

4.- Que no puguem endegar les grans infraestructures no significa que ens haguem d’oblidar de les necessitats més petites però importants per a Igualada i comarca. Se’n poden enumerar moltes que probablement haurien estat possibles amb una redistribució dels recursos que els pressupostos destinen a les comarques. Aquí sí cal ser reivindicatiu. Que el poc que queda es reparteixi bé. Aquí cal vetllar i és aquest el camp on el mea culpa dels representants del PP té més sentit, igual que en té la responsabilitat dels de CIU per haver participat directament en la seva aprovació.

5.- Per últim, jo demanaria apartar una mica la política de les sales consistorials. En temps d’austeritat, centrem-nos en la gestió, que per si sola ja dóna prou joc per al debat. És la gestió el que tira endavant les ciutats i no la política. Aquesta, naturalment, és una valoració purament personal.

Massa tard

4 comentaris
Fa temps vaig publicar en aquest bloc un article titulat Demà serà un altre dia. Una parrafada sobre Montaigne, la procastinació i algunes divagacions segurament poc interessants. Demà serà un altre dia, em deia a vegades, com tothom. Doncs ho repeteixo, demà serà un altre dia, però afegeixo que no el podem deixar escapar. Fa pocs dies, en una de les meves anades a l’hospital per a seguir el tractament contra el càncer en el que estic immers, vaig veure a l’àrea de quimioteràpia a una persona a la que conec molt superficialment des que érem petits. Una persona amb la que vam coincidir en algun curs del batxillerat d’abans, i a la qual no he freqüentat més, de tal forma que, si bé sempre ens hem saludat, mai ens havíem parat a parlar des de fa aproximadament 39 anys.

No li vaig dir res, ni crec que ell es fixés en mi, però vaig pensar que en la propera ocasió que el trobés, i segur que li trobaria perquè també segueixo el tractament de quimioteràpia, si més no el saludaria i li donaria unes paraules d’ànim. Anem en el mateix vaixell, encara que no ens parlem, i tots dos maldem perquè no s’enfonsi.

"Demà serà un altre dia", vaig pensar. He sabut que l’èndemà va morir. No hi he estat a temps, i ell no ho haurà trobat a faltar. Montaigne i la procastinació se’n poden anar a fer punyetes. No hi ha dies nous per a substituir el present. Carpe diem, però és molt dur.