Bisbes que no tenen perdó de Déu

0 comentaris
Fa un parell de dies un membre de la Conferència Episcopal s’ha despenjat amb una de les perles a les que ja ens tenen acostumats els membres il·lustres de la jerarquia catòlica. L’Il·lustríssim i Reverendíssim Bisbe d’Alcalà de Henares i President de la Subcomissió Episcopal de Família i Vida, Joan Antoni Reig Plà, afirma sense pudor que els matrimonis canònicament constituïts tenen menys casos de violència domèstica que aquells que són parelles de fet o persones que viuen inestablement.

He de dir que quan això es va publicar no hi vaig donar cap importància, en primer lloc perquè és propi de l’església, i normal, que defensi el matrimoni canònic, i també perquè, al cap i a la fi, els bisbes en diuen tantes que un acaba ja per no fer-ne cas. Però davant les crítiques rebudes, el Sr. Bisbe s’ha volgut justificar emetent un comunicat que, aquesta vegada sí, ja costa de passar per alt. Prenent dades de l’Institut de Política Familiar, una institució ultraconservadora que en els darrers anys es dedica a organitzar manifestacions contra el govern i “en defensa de la família”, Monsenyor diu que el matrimoni és el lloc on menys nombre d’homicidis es perpetren, que la majoria es produeixen en “parelles de relacions sentimentals”. Assegura el Sr. Bisbe (ho explica la Cope) que el matrimoni és el millor antídot contra la violència de gènere.

Com no podia ser menys, el tema ja dona feina als tertulians de les cadenes digitals ultraconservadores que omplen les nits televisives de programes dedicats a insultar a “rojos i separatistes”. Ahir mateix, el canal 13TV, una cadena que de tant missaire aviat farà els programes en llatí, entrevistava a un “expert” que assegurava que, sense cap mena de dubte, la causa de la violència domèstica es troba en les lleis aprovades pel govern Zapatero amb la finalitat expressa de destruir la família, tals com la llei del matrimoni homosexual, el divorci exprés, l’avortament i altres.

Anem per parts. En una cosa tenen raó els bisbes: les parelles ben avingudes no es barallen. És tan cert com que els calbs no es pentinen. Però pressuposar que una parella s’estima més si està casada canònicament que en una “relació sentimental” (aquesta expressió es refereix, pel que sembla, a qualsevol tipus d’unió que no ha beneït l’església), o és fruit d’una ignorància superlativa (potser el celibat pot provocar aquestes distorsions) o directament de la malícia.

I mirin, que la violència de gènere, com qualsevol altre tipus de violència, és inacceptable, immoral i criminal, ho saben els casats i els “rejuntats”. Utilitzar una veritat com la de que la majoria d’homicidis i d’episodis greus de maltractament en parelles es donen en processos de separació, per a justificar una mentida com la de que la culpa és del divorci, del matrimoni civil, de la parella de fet o de qui sap què, és una gran perversitat que no fa altra cosa que justificar la pròpia violència i als propis maltractadors. És com creure’s allò de “la maté porque era mía”. És com dir, si no vols violència no et separis. Si vols estar segura, casat per l’església, que això vol dir que t’estima més. I donar-ne la culta al govern ja és el summum. Els bisbes, realment, no tenen perdó de Déu.

Solitud

0 comentaris

Poc abans de les dotze de la nit, dos anys després de perdre la feina, un any encara no del divorci i just sis mesos des que veié als seus fills per darrer cop, quan feia un mes que li havien comunicat que havia de deixar el pis, sol, envellit, decaigut, deixat...., en Joan obrí la porta del balcó, la nit de Nadal, i deixà que l’aire fresc del carrer sorprengués la seva pell.

Com un bàlsam, la freda nit revifà els sentits. Al carrer res es movia. Ni una ànima sota la llum groga dels fanals. Ni un cotxe, ni un soroll...Mai com aquella nit, en Joan sentí en el seu cor el pes roent de la solitud. Recordava com si fos ahir el dia que marxà de casa. Serviria de res penedir-se’n? Novament la deixadesa l’envaí. Res serveix de res quan tot s’acaba. Els bons dies no tornaran.

En Joan no s’havia entès mai amb el seu pare. La seva havia estat sempre una relació cohibida. Ambdós sabien que no s’entendrien i evitaven compartir res, però d’entre les sentències del seu pare que en Joan odiava, d’entre els consells que més semblaven ordres, no oblidava allò de que qui no té feina no té res. Això li va dir abans que cerqués el seu primer treball, a tall de retret. Ara s’adonava que tenia raó, massa tard per a reconèixer-ho. Si encara fos viu, segurament tampoc en parlarien.

Ben cert que qui no té treball no té res. Ara no té família, no té casa, no té diners... no té ningú per a passar el Nadal. Amb els ulls clucs, deixa que el pensament el porti a èpoques passades, quan semblava que tot anava bé i que hi aniria per sempre. Els bons moments amb els nens, amb l’Estel, la diversió amb els amics, fins i tot la feina.... Quan tot s’havia espatllat, ja sol en aquest pis de mala mort, va pensar que potser caldria cercar un culpable de tot plegat. La desgràcia es porta més bé si aspires a la venjança. I, tanmateix, va resultar impossible. L’empresa que l’havia fet fora va tancar portes i l’empresari malvivia com ell. L’Estel el deixà per la incapacitat del Joan de tirar la família endavant. Per als nens ja era un estrany, perquè sa mare se’ls quedà. Ell no se n’hauria pogut fer càrrec. I els amics ja feia anys que sols eren coneguts. La ràbia... la ràbia se la menjà sol i es convertí en impotència.

Dret, davant el balcó, mirant el carrer desert i silenciós, pensa en sortir i no tornar mai més. Perdre’s en el món com un sense sostre, dormir en un caixer automàtic, menjar en algun menjador social, demanar caritat.... Trencar amb tot i esfumar-se, però en un altre lloc, una altra ciutat, potser Barcelona, un lloc on ningú el conegui. Un dia o altre tot s’acabarà, sols és qüestió de deixar-se anar. O potser algú li donarà feina, però és clar, això als pidolaires no els passa. Llavors s’adona que, de fet, tampoc té diners per a comprar el bitllet.

Ben mirat, millor que tot s’acabi. Dret al balcó, les mans a la barana aspre i freda, mirant sobre els terrats envers la lluna plena, l’aire glaçat de la nit fregant-li les galtes, en Joan acluca els ulls poc a poc, i poc a poc la pau envaeix el seu esperit. És hora de marxar. Les mans a la barana, el cos s’inclina endavant, deixat, lliure, volant....

I sona el telèfon. En Joan no ha desatès mai una trucada. Maquinalment, torna a l’interior i despenja. “Joan.... sóc jo. Com estàs? Escolta.... Als nens i a mi ens agradaria que demà vinguessis a casa. Podríem dinar plegats i... bé, si et sembla, podem parlar.... Joan, m’escoltes ?”

Aquella nit, en Joan va plorar com mai ho havia fet. Assegut al menjador, mirant pel balcó obert, deixà passar tota la nit, fins que el sol sortí per sobre els terrats de la ciutat. El dia de Nadal, en Joan es donà una nova oportunitat.

Un bon començament

0 comentaris
Reconec la meva ingenuïtat. A aquestes alçades de la vida, encara crec en els gestos i en les bones paraules. I allà on ben pocs hi creuen, jo insisteixo en la meva innocència. En política, com en moltes coses, els gestos són importants, tant que en depèn la confiança dels ciutadans, i no és poca cosa. Per això, malgrat la litúrgia, em sembla molt bona senyal que la transició entre el govern que acaba i el que entra a la Generalitat s’estigui produint en un escenari de bon rotllo, de bones cares i paraules amables, de mutu reconeixement i esperit de col·laboració.

Que duri. Veurem en què acaba, però en els temps que corren, amb la confiança en la política sota mínims i una crisi galopant que mou a no perdre el temps en bajanades, la crispació hauria estat una molt mala senyal per a l’inici d’una legislatura que té grans reptes per a resoldre. No sempre ha estat així. Moments hi ha hagut, i altres transicions, en que l’ambient ha estat més enrarit, a casa nostra de quan en quan, a Madrid més sovint. A la vista de com es mou la política estatal, podríem pensar que la crispació en la política espanyola no té remei, però a casa nostra es demostra que l’oasi català no és un tòpic, com tampoc ho és el seny, ni la rauxa quan cal.

És innegable qui ha guanyat les eleccions i qui les ha perdut. A partir d’aquest reconeixement del que és evident i ja inevitable, l’acceptació responsable dels resultats per part de qui ha perdut i la contenció serena i moderada de qui ha resultat guanyador fan pensar en un cert esperit de col·laboració al Parlament per a resoldre els grans assumptes pendents del país. En Mas no hauria estat investit President si les demés forces polítiques ho haguessin impedit, però hauria estat una gran irresponsabilitat demorar la formació del nou govern quan hi ha feina per fer i no hi ha alternativa possible. De la mateixa manera, CIU podria fer valdre tota la seva força, o intentar-ho, en la formació del govern i en la governança del país. Estaria en el seu dret, però posaria en risc l’estabilitat parlamentària i el consens en temes de país. I segueixen faltant-li sis diputats, com ja se li ha recordat.

Estar clar qui ha de governar, però el país necessita una imatge de consens i determinació, i el que més molesta a la majoria de ciutadans que no militem en cap partit és la desunió política quan hom percep que els polítics van més a la seva, a conservar el poder o a aconseguir-lo, que a treballar per al país. Per això, em sembla bé que en el govern de Catalunya hi hagi independents, encara que tinguin perfil polític. Em sembla bé, com a gest, que s’ofereixi una cartera a un socialista, encara que aquest, potser, no pugui acceptar per motius polítics o per disciplina de partit. I em sembla bé que el principal partit de l’oposició hagi facilitat la investidura del President sense perdre més temps.

Potser seran gestos i res més, d’una part o de l’altra, o de totes dues. Està per veure’n els efectes i la utilitat, però, si més no, ens deixen una mica més tranquils i, per una vegada, ens fan pensar que, al marge de les ideologies, al nostre gust o a disgust nostre, tots treballen per al país.

Pau Duran, pagès, arcabussat i pistolejat

0 comentaris
La vigília de Tots Sants de l’any 1659 el capità de l’exèrcit espanyol Rafel Puig es presentà, acompanyat d’un escamot, al batlle de Santa Maria de Miralles i li reclamà l’entrega de Pau Duran, pagès de la Llacuna, manifestant que havia de ser pres per ordre del Virrei i Capità General de Catalunya Don Francisco de Orozco, Marquès d’Olías i Mortara. En Rafel Puig era, probablement, un home temut per la seva tendència a actuar amb total menyspreu de la vida humana i de la llibertat i els béns dels catalans.

En aquella època les pràctiques intimidatòries i abusives de l’exèrcit espanyol eren freqüents al territori català. No feia massa que havia acabat la Guerra dels Segadors, amb la capitulació de 1652, i la monarquia castellana reforçava la seva presència i control a les terres del Principat, imposant guarnicions militars permanents i posant en qüestió dia sí dia també la integritat i l’efectivitat de les institucions catalanes. Un estat de tensió que esclataria mig segle després amb la Guerra de Successió.

Desconeixem per complet el motiu pel qual en Pau Duran, pagès de la Llacuna, havia de ser pres. Suposadament, existirien càrrecs en contra seu, i si eren els militars qui se’n feien càrrec, tindria quelcom que veure amb qüestions d’ordre públic. Potser no era una qüestió política, potser el Pau Duran era un simple lladregot o un bandoler dels que campaven en aquella època pel Principat. O potser era un home innocent que s’havia travessat en el camí d’un militar de males puces. Coneixem aquest episodi perquè en fan menció els Dietaris de la Generalitat de Catalunya, una col·lecció de documents recollits en 109 volums, a més de quaranta esborranys, que abracen de 1611 a 1713, dipositats actualment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Aquests documents contenen una crònica diària de tot l’important que s’esdevenia a la Casa de la Diputació del General (la Generalitat) o bé que estava relacionat amb la institució. És, doncs, un document interessantíssim. Conté actes, correspondència, simples notícies, anotacions curtes de fets poc importants o la crònica solemne de fets rellevants. I si els dietaris parlen d’en Pau Duran i el capità Rafel Puig, és per una qüestió de competències. Indirectament, relaten els fets de la captura del pagès, la seva execució extrajudicial i la protesta dels Consellers pel fet que tot plegat s’havia dut a terme amb total menyspreu de les competències de la Generalitat a l’hora d’impartir justícia.

Rafel Puig, capità de l’exèrcit espanyol, mostrà al batlle de Miralles un paper en el que, suposadament, s’havia redactat l’ordre de captura d’en Duran. Diu el dietari que “amostrant-li un paper a hont digué era la commissió, lo qual balle cregué a dit capità Puig, y ab sa asistència fou capturat y feta entrega a dit capità Puig”. És a dir que li ensenya l’ordre i el batlle “s’ho creu”, la qual cosa fa pensar que potser el batlle en qüestió no sabia llegir, cosa que tampoc seria estranya, i s’acontentà en veure un paper que més o menys semblava oficial. O sabia llegir i el paper realment deia el que el capità afirmava, però el Consell sembla dubtar-ne. En qualsevol cas, segurament que al senyor batlle de Miralles li convenia acceptar per bones les ordres del capità que, no ho oblidem, “anava acompanyat de soldats, peu y de cavall”. I sabia com les gastava.

El pres fou traslladat a La Llacuna, d’on era natural, per a posar-lo, deia el capità, a disposició del batlle d’aquell poble. El cas és que en arribar a La Llacuna en Pau Duran seguí en mans dels militars, que continuaren el seu camí. Es queixen els consellers de que, lluny de portar-lo a Barcelona, on hauria de ser posat a disposició de la “règia cort”, la comitiva enfilà cap a l’Arbós, on tenia el seu quarter general, i en arribar al terme de Torrelles “féu baxar dit capità Puig a dit Duran de cavall y lo féu lligar a un arbre, y lo féu arcabussejar e matar a pistoletadas y arcabussades”. Crida l’atenció que, tenint lligat al pobre pagès en un arbre, calgués matar-lo i rematar-lo amb arcabussos i pistoles. O li tenien mania, o és que aquells militars eren uns ineptes, o és que el tal Duran era dur de pelar.

Mort que fou en Pau Duran, a la brava i sense judici, el capità envià un minyó a La Llacuna per a que avisés al batlle d’aquell poble que tenien un mort per a recollir i enterrar. I va seguir el seu camí tan tranquil cap a l’Arbós.

De tot això en tingueren notícies a la Diputació del General. L’11 de desembre els Consellers envien al virrei, per mitjà del Síndic del General (una espècie de Secretari), una carta en la que, després de fer una petita relació dels fets, es queixen de que aquest “delicte” ha tingut lloc contravenint les constitucions que prohibeixen als militars judicar i castigar als paysans, així com condemnar sense jutge ni defensa. En realitat el Consell no està defensant en Pau Duran, cosa ja inútil, sinó la il·legalitat de l’execució extrasumarial consumada. La resposta del virrei a aquesta carta, feta de paraula en la persona del síndic fou que “no sabía nada del caso, ni quando había sucedido, y que lo mandaría ver”. Probablement tampoc hi posaria gaire interès.

Tot i així, una setmana després el virrei s’interessà per l’assumpte en la persona de l’Auditor General de l’exèrcit de Sa Magestat Don Martín Baçan, que s’adreçà al Consistori per a preguntar sobre les indagacions fetes en relació amb aquests fets, “perquè sa excel·lència desijava castigar dit delicte averiguat que fos y desijava donar gust en tot lo que fos possible a ses senyories”. L’endemà mateix adreçaren una nova carta al virrei en la que narraven amb més detall els fets, i que es transcriu al final d’aquest article. El virrei, com sempre, respongué de paraula que “lo ha cometido al auditor Marrón”, que suposadament significa que ha passat el tema al tal Marrón.

El 26 de gener de l’any següent el consell envia a seu síndic a veure a l’auditor Martín Baçan per interessar-se sobre l’estat de la qüestió, a la qual cosa l’auditor respon que li enviïn el batlle de la Llacuna i el minyó que fou testimoni dels fets per a que l’informin. Sembla que ja estaven donant llargues a l’assumpte. El 10 de juny els consellers enviaran una nova carta al virrei, repetint l’anterior, com si cap gestió s’hagués fet. També es reprodueix al final d’aquest article. Per cert que en aquesta carta és diu que en Pau Duran fou pres en el terme de Clariana, i no en el de Miralles com s’afirmava en les anteriors.

Explica el síndic que en donar la carta al virrei, li explicà breument de paraula de què anava l’assumpte i aquest contestà, també de paraula, “bien, bien”. Amb aquesta expressió es dona per acabada qualsevol referència a aquest tema en els dietaris. Ja no se’n parla més. Els conseller degueren desistir del tema al tenir-se per despatxats amb l’expeditiva resposta del virrei. No se sap que se’n va fer del capità Rafel Puig, però cal suposar que seguí campant per Catalunya com Pedro por su casa, terroritzant els pagesos i impartint arbitràriament justícia contra qui volia i quan volia, cosa que, d’altra part, era comú en molts oficials de l’exèrcit espanyol acantonat a Catalunya, amb total impunitat i amb la més absoluta indiferència de l’administració reial. Els Dietaris d’aquesta època són plens d’episodis semblants i no deixen de reflectir una i altra vegada la inutilitat de les protestes de la Diputació del General.

Bien, bien és una bona forma de despatxar una conversa no desitjada i de posar punt i final a un assumpte del que no se’n vol sentir a parlar. El Marquès d’Olías i Mortara va estar en el càrrec de virrei entre el 1656 i 1663, coincidint amb l’etapa més dura de la guerra amb França, que va durar fins al 1659, fins al Tractat dels Pirineus, assolit el 7 de novembre d’aquell any, una setmana després que Pau Duran fos capturat i executat. La violència de les operacions militars durant el seu mandat van exasperar fins al límit els ànims dels catalans, especialment per la prepotència i els abusos de l’exèrcit sobre la població, fins al punt que per a molts catalans eren més temudes les tropes castellanes que les de l’enemic francès. En aquestes circumstàncies, el virrei es va limitar a seguir la política repressora i prepotent dels seus predecessors, que amb alts i baixos persistiria fins a la Guerra de Successió. Episodis com els de Pau Duran es despatxaven sense perdre-hi ni un minut. Era cosa de l’exèrcit i aquests catalans no n’havien de fer res. Bien, bien. Archívese. El siguiente.



Carta d'11 de desembre de 1659

«Excel·lentíssim senyor.

Los deputats y ohidors del General de Cathalunya diuen que han tingut notícia que Rafel Puig, capità, alojat en la vila del Arbós, acompanyat de alguns soldats, la vigília de Tots Sants pròxim passada, digué al balle de Miralles, que és prop del terme de la Llacuna, vassalls del excel·lentíssim senyor marquès de Aytona, tenia orde de vostra excel·lència de capturar a Pau Duran, pagès del terme de la Llacuna, amostrant-li un paper a hont digué era la commissió, lo qual balle cregué a dit capità Puig, y ab sa asistència fou capturat y feta entrega a dit capità Puig y, pres, fou aportat a la Llacuna, de a hont se’l ne aportà lo capità, fen-lo pujar a cavall ab un jument. Y, quant fou en lo terme de Torrelles, una llegua y mitja lunye del lloch de Miralles, estant en un torrent, féu baxar dit capità Puig a dit Duran de cavall y lo féu lligar a un arbre, y lo féu arcabussejar e matar a pistoletadas y arcabussades. Y, després de ser mort, despedí lo minyó ab lo jument, ordenant al minyó digués ab balle com estave mort Pau Duran, y que·l anàs a cercar. Est delicte, a més de contenir la atrocitat, que·s veu és estat fet contra constitucions, tant las que prohibexen als officials de guerra lo judicar y castigar los paysans, com sols sie propri de vostra excel·lència y Real Consell, o dels barons, com també perquè segons la constitució 2, títol «De penas corporals», que prohibex lo ésser algú condemnat sens coneguda de jutje, y també la constitució 3, del mateix títol, que vol se concedescan defensas al reo; las quals constitucions restan violadas, y lo reparo d’elles no pot ésser sens la deguda punisió del capità Puig.

Per ço, los deputats, representant a vostra excel·lència dit fet, per medi de esta embaxada, suplican a vostra excel·lència sie de son servey manar se obre en lo reparo de la dita contrafacció, de manera que se concedesca lo remey de las ditas violacions, com ho esperan del zel ab què vostra excel·lència mana sa observança, que ho rebran a particular mercè de mà de vostra excel·lència.».


Carta de 10 de juny de 1660

«Excel·lentíssim senyor. Los deputats y oÿdors del General de Cathalunya diuen que de la informació que se ha rebut ha constat que Rafel Puig, capità de cavalls, sens orde de vostra excel·lència, la vigília de Tots Sancts, acompanyat de soldats, peu y de cavall, féu capturar en lo terme de Clariana a Pau Duran, compel·lint al balle del lloch a la captura, y aquell se’l ne aportà a la Llacuna sens acompanyar-lo al balle de Clariana, y no obstant que dit capità Puig digué al balle de Clariana que en ser a la Llacuna lo entregaria al balle, però, arribat a la Llacuna, no sols lo entregà al balle de aquella vila, antes bé, demanà los jurats bagatse per a portar-se’l-ne, com se’l ne aportà, no camí dret devés Barcelona per a posar-lo en mà de la règia cort, sinó camí del Arbós, a hont dit capità Puig tenia lo quartel, y per lo camí fou mort per los soldats, com més llargament veurà vostra excel·lència ab la còpia de la informació rebuda que·s lliura a vostra excel·lència, de la qual resulta haver exercit dit capità Puig jurisdicció contra de la disposició de la constitució 7, títol “De offici de alcayts”, y haver estat causa de la mort de dit Pau Duran. Per ço los deputats y oÿdors representan a vostra excel·lència ditas cosas y suplicaren reparo de dita contrafacció y excés comès per dit capità Puig dèbitament punir-lo y castigar-lo, en observança de las generals constitucions, com ho esperan de mà de vostra excel·lència».

La lògica del vot d'investidura

0 comentaris
L’única raó per la qual trobaria justificat que el PSC votés en contra de la investidura de Mas seria que aquest anunciés en el seu discurs davant la cambra, l’adopció de mesures no previstes en el seu programa i que, a més el contradiguessin greument. Estic segur que tothom comprèn que, vistos els resultats electorals, el President de Catalunya durant els propers quatre anys ha de ser l’Artur Mas, i la força política que governi el país Convergència i Unió. Ho dic sense ser convergent, ni socialista, ni res que vingui al cas, sinó sols un ciutadà que ha votat i prou. És una qüestió de lògica i sensatesa. No hi ha una alternativa viable.

Assumida l’evidència per tots els partits parlamentaris, quin sentit té retardar la investidura presidencial? Assumir que ha de governar qui ha guanyat clarament les eleccions no significa renunciar al propi programa, ni molt menys. La investidura no és altra cosa que la formalització de l’encàrrec que les urnes han fet prèviament. Políticament i èticament, és inevitable. Després ja vindrà l’hora de fer oposició, que per això hi són els parlaments.

Hom pot entendre que a les forces polítiques més allunyades de la centralitat política els vingui més costa amunt, i acabin votant en contra tant en primera com en segona votació, potser perquè, en el fons, no creuen que el seu vot sigui decisiu.

A mi em sembla que una vegada coneguda la voluntat dels electors i constatada la impossibilitat de formar majories alternatives, els parlamentaris s’haurien de limitar a ratificar i complir el mandat de les urnes. Tots sense excepció, però més que ningú els partits que formen la majoria de la cambra i que es troben més propers al centre polític: CIU, el PSC i el PP.

Quan es parla de la crisi i l’economia es repeteix constantment la importància d’assolir una imatge que aparenti confiança dins els mercats internacionals. Jo entenc que en política també importa la imatge, i que d’ella se’n deriva la confiança. Començar la legislatura sense aparentar una certa dosi d’unitat no és un bon començament per a la política catalana, tant mancada darrerament de confiança. Per això entenc que, si més no en el seu inici, convé donar una imatge d’unitat i sensatesa. I repeteixo que després vindrà el moment de fer oposició, que per descomptat serà necessària. D’altra banda, un vot contrari tant en primera com en segona votació, quin rèdit polític aportaria? Jo, com a ciutadà, no n’hi trobo cap.

Una veritat complicada

0 comentaris
Diuen que la realitat és tossuda i que, per molt que t’hi esforcis, la vesteixis, l’amaguis o la desmenteixis, sempre acaba passant factura. Altres versions diuen el mateix de la veritat, i un podria pensar que, al cap i a la fi, es tracta de la mateixa cosa. És el que el sentit comú sembla asseverar i el que, en qualsevol cas, el diccionari confirma. Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, el terme veritat significa, entre d’altres accepcions, allò que realment és, realitat.

És per això que si hom pressuposa d’algú que sempre o quasi sempre diu la veritat, també dona per reals les coses que diu. I si ho repeteix força, aquesta veritat, ergo realitat, es reforça amb el convenciment que tal persona no afirmaria taxativament aquestes coses si no fossin reals, ergo si no digués veritat. És clar que tot aquest embolic penja de l’atribució, sempre subjectiva, d’una doble dosi de sinceritat i infal·libilitat a qui proclama allò que vol que creguem.

El resum de tot plegat és que, partint de la premissa que tal persona és de fiar (pel seu prestigi, per la seva popularitat, per la seva simpatia, pel que sigui), tot allò que diu és veritat i ha de ser cregut mentre no es demostri el contrari. Si a sobre ho diu fort i clar i ho repeteix un cert nombre de vegades, serà acceptat com a veritat irrefutable. I arribats a aquest punt, ho he de dir: que ningú es doni per al·ludit, si-us-plau, que a casa nostra tots som bons minyons i sempre diem la veritat, encara que no sigui la mateixa.

El muntatge no està malament, però tot se’n va avall si l’oient malfia. En realitat el mecanisme es basa en una certa dosi de bona voluntat, la que necessitem per a no posar en dubte el missatge original. La bona fe, com el valor en la guerra, es pressuposa a quasi tothom. La veritat a no tants, sols als que criden més.

Saben els que es dediquen al noble art de la demagògia que la insistència és una virtut, i coneixen bé el teorema de Thomas: si les persones defineixen les situacions com a reals, aquestes esdevenen reals en les seves conseqüències. Una proposició formulada pel teòric de la sociologia William I. Thomas l’any 1928, que ve a significar que les persones adapten la seva conducta a allò que perceben com a real, encara que no ho sigui. I si una teoria a la que s’atribueix un cert grau de veracitat és dita i repetida un gran nombre de vegades, adquireix credibilitat suficient com per a que les persones a qui va destinada obrin en conseqüència. Si se’m permet que finalment sigui directe, diré que això serveix per a guanyar eleccions o per a fer-les perdre, per a obtenir el poder o per a mantenir-lo.

Doncs siguem malfiats!, pensem alguns. No és fàcil quan el missatge no admet prova en contrari. Amb això de la credibilitat, a alguns se’ls suposa innata i a d’altres se’ls nega per sistema. Al contrari del dret penal, en sociologia però en política més que enlloc, has de demostrar que ets innocent, i acaba passant que la veritat la fan els mentiders i la beneeixen els homes i dones de bona voluntat, mentre la realitat rau amagada en els papers perquè no interessa a ningú.

Ho repeteixo. Aquí tots diem la veritat, però no la mateixa. La realitat és als papers, però és clar, qui se’ls llegirà?

Crònica del Gran Salt Enrere

0 comentaris

De les Actes de l’Acadèmia. 12 de desembre de 2020


Benvolguts col·legues, il·lustres acadèmics,

Mai com ara qui els parla ha sentit una necessitat tan gran d’adreçar-se amb orgull als membres d’aquesta institució per a fer palès l’enaltiment i l’elogi de la trajectòria social d’aquests temps. Temps de joia, temps de prosperitat, temps de progrés, temps d’agraïment, tot s’ha de dir, per la cívica i clarivident sensibilitat de la ciutadania envers les solucions necessàries per a sortir del pou de la decadència econòmica i moral en que, temps era temps, aquesta societat s’havia vist immersa.

Recordaran els presents com, fa tot just deu anys, l’ombra de la crisi ofuscava i destruïa l’horitzó de progrés que el poble precisava. No podran oblidar la incertesa de l’atur, la misèria de la recessió, l’igualitarisme mediocre i la manca d’estímul per a encarar els reptes de l’economia. I no els passarà per alt que en aquell marc, els més injustament castigats foren els grups i estaments que de sempre havien estat el motor del progrés i la inversió. Quan més mancava el diner, més se’l castigava.

Un sistema que sempre havia funcionat, el del capital com a origen i destí, l’alfa i l’omega de la riquesa, i el d’una àmplia classe productora, transformadora de béns amb el seu treball i consumidora final, entrà en una inusitada decadència per obra i gràcia de l’ambició desfermada d’amplis sectors de població que, enlluernats per les proclames redemptores i socialitzants d’una intel·lectualitat ufana i ensimismada, arribaren a creure en una il·lusori repartiment de la riquesa generada per anys de prosperitat. La idea perversa de que el treball tenia dret a la reversió del benefici en el mateix grau que el capital s’estengué entre una societat delerosa de béns de consum. Es posà en qüestió la importància de l’empresari com a veritable productor de riquesa i el seu dret a gaudir en propietat de l’excedent generat pel sistema, i un desig d’igualitarisme en el benestar s’escampà irresponsablement i temerària entre els que sempre havien estat productors. Molts cregueren que hi hauria casa per a tothom, molts pensaren que podien gastar com el rics, i amb la complicitat d’especuladors i institucions financeres, cresqué desfermada la bombolla immobiliària de tant mal record, fins al seu esclat.

El que vingué després ho recordem amb tristesa. Atur, misèria, estancament, crisi de valors..... Afortunadament, aquest és un gran poble, i de l’adversitat en sap aprendre les lliçons. Ben aviat s’aixecaren veus assenyades que proclamaren l’evident: que no hi hauria treball fins que els empresaris no invertissin, i que la inversió sols ve si és capaç de generar riquesa. Comprengueren aquestes ments preclares, i així ho proclamaren, que no hi hauria creació de llocs de treball si no hi havia beneficis per a l’empresari, i que en aquest ordre de coses procedia una dràstica reducció d’impostos a aquells que eren capaços de generar riquesa. Al contrari del que sostenien les veus minvants d’una esquerra caducada, calia reduir fins on fos possible, suprimir-la fins i tot, la càrrega fiscal als més rics per tal que invertissin l’estalvi en la creació de noves empreses. Per contra, la massa de productors, la que havia estat classe obrera i després classe mitjana, havia de mantenir i, fins on fos possible, augmentar els seus impostos. Altrament, no hauria estat possible el sosteniment dels serveis públics.

Un bon pas encaminat a la sortida de la crisi, que ben aviat donà els seus fruits. Els empresaris contribuïen a l’interès públic creant llocs de treball i generant riquesa, que els revertia en exclusivitat per a crear, en part, noves empreses i emprendre nous negocis. Els treballadors assolien un major grau d’estabilitat en el treball i, per tant, de seguretat econòmica, i contribuïen al manteniment dels serveis amb els seus impostos, desterrant la nefasta costum de prendre per gratuït tot el que el sector públic pot oferir.

Comprengueren els ciutadans que una contínua reivindicació salarial no feia altra cosa que destorbar l’equilibri econòmic de l’empresa i, en conseqüència, la seva pròpia estabilitat laboral, i no tardaren en desterrar qualsevol ambició de transformació de les seves condicions de treball. La negociació col·lectiva es bandejà, sàviament, de la pràctica laboral i el sindicalisme acabà adquirint el seu sentit més pràctic i eficient: el de transmissor de les directrius de l’empresa envers els treballadors, i de portaveu d’aquests en les seves relacions amb l’empresari. El delegat de classe, aquella figura de la nostra infància, recobrava el seu paper.

És simptomàtic que la mateixa societat posà les coses en el seu lloc pel que fa als delegats sindicals, que de representants legítims dels treballadors durant els anys de prosperitat, passaren a ser titllats com a aprofitats i ganduls en plena crisi. En tota mena de fòrums i debats, en articles d’opinió i en comentaris diversos de la premsa digital, l’obrer no tingué embuts en qualificar als que havien estat els seus representants com a veritables obstacles del progrés. El dret de vaga no és ja res més que una figura retòrica de la Constitució i caldrà replantejar-se en un futur gens llunyà la conveniència del seu manteniment formal.

Comprengué també el ciutadà fins a quin punt el pes de l’administració ha estat un llast per al bon funcionament de l’ordre establert. Les teories constitucionalistes adreçades a una general extensió de drets a totes les capes de la població, havien donat lloc a la cobertura global de serveis com la sanitat o l’educació, esprement fins la sacietat les arques de l’administració que, no ho oblidem, es nodreixen dels diners del ciutadà. La fal·làcia d’equiparar l’accés universal als serveis a la seva gratuïtat havia portat a l’administració a un dèficit galopant que posava en perill la seva pròpia existència. I és la mateixa societat qui ha posat les coses al seu lloc. En front dels que proclamaven que l’obra pública generava treball i dinamitzava l’activitat econòmica, els més sensats van advertir que calien impostos per a finançar-la, redundant finalment en contra dels creadors de riquesa i treball, és a dir, els empresaris. Sàviament, la societat va empènyer cap a la reducció de la inversió pública fins a fer-la pràcticament inexistent. Les infraestructures, tan necessàries per al normal funcionament del país, poden ser construïdes perfectament per la iniciativa privada i finançades pels seus usuaris. El mateix cal dir de tots els serveis públics en general.

S’emprengué, doncs, la gran reforma de l’administració que l’havia de transformar en el que finalment ha arribat a ser: la garant del bon funcionament de l’economia i la pau social. S’ha desfet a l’estat del paper protector que se li havia atribuït durant tant de temps, se la desproveït de qualsevol caràcter garantista i se la reduït a la mínima expressió per tal que exerceixi amb plena dedicació el paper real al qual està cridat al servei de la societat: el de vigilant i controlador del correcte funcionament d’aquest esquema econòmic que lliurement ens hem imposat, el de mantenir cada classe al seu nivell i cada individu a la seva classe.

Ha calgut per aquest motiu desproveïr-se d’una abundant legislació i normativa que amb l’excusa de preservar el medi ambient, l’equilibri territorial o drets de difícil concreció, no feia altra cosa que obstaculitzar la inversió empresarial. Finalment, és ara el bon criteri de l’inversor, acostumat a sospesar pros i contres i coneixedor dels riscos reals i importants, qui assumeix la càrrega de vetllar per a l’equilibri entre els interessos de la comunitat i els legítims interessos empresarials.

És important també la feina que s’ha fet amb l’extinta classe funcionarial. Era insostenible la càrrega que suposava per a la societat el manteniment d’uns privilegis per part dels servidors públics que, a la pràctica, els feien immunes a les directives polítiques i obstaculitzaven el normal desenvolupament de la tasca governamental sota el pretext d’una legalitat per la qual es creien obligats a vetllar. S’ha fet el que s’havia de fer. Els funcionaris són ara, tots sense excepció, càrrecs de confiança. Ho són en tan que la seva permanència en el càrrec depèn exclusivament de la confiança que en ells dipositi l’autoritat que l’ha contractat, i poden ser acomiadats com qualsevol altre treballador, és a dir, lliurement i gratuïta. No cal dir que això ha redundat en una eficàcia mai vista en l’administració. La política es pot exercir ara en la seva plenitud, sense entrebancs ni obstacles legals. I una vegada més, ha estat la pròpia societat qui ha marcat el camí envers aquesta mesura. Eren no poques les veus que s’aixecaven contra el manteniment del règim estatutari dels funcionaris. El ciutadà ha comprès que si confiava el suficient en un polític com per a votar-lo, ho feien també en la confiança que empraria tots els recursos públics de que disposés, inclosos els personals, en el bé del país. I els funcionaris, ara, són fidels servidors dels polítics.

I en aquesta reforma de l’administració, que constitueix una autèntica refundació, hi ha contribuït en gran mesura l’activitat constant, precisa i convençuda dels que han assenyalat públicament cada inversió, infraestructura, nou servei, cada activitat pública de l’administració que generés despesa en primer terme, com un acte contrari als interessos públics, fruit del malbaratament i l’ambició dels polítics, cada equipament com innecessari i costós. Nogensmenys, l’activitat d’aquest col·lectiu ha impartit, si més no, pedagogia, obrint els ulls als que creien en el fals miratge dels equipaments i serveis públics com a béns al servei del ciutadà. Des de quan una biblioteca produeix riquesa? Des de quan un pont, un centre esportiu o la urbanització d’un carrer contribueixen al creixement econòmic, si el ciutadà no ha de pagar per a usar-los?

I no oblidem, per últim, la solució del gran problema immigratori. D’una banda, perquè ha comportat una reducció important de l’atur, i d’altra perquè, si més no, ha contribuït a la recuperació de la nostra identitat cultural. Quan els immigrants han marxat s’han reduït les xifres de l’atur. És innegable que si es redueix el volum de la població activa, l’atur es redueix en termes absoluts. I així ha estat des de la Gran Deportació. Certament, els immigrants han fet el seu paper i els estarem agraïts per sempre per la seva aportació al treball i al creixement econòmic d’aquest país quan feien falta. Després, quan ja no eren necessaris, se’ls invità a marxar. Que no hi hagi suspicàcies, que ningú ho interpreti com a xenofòbia o racisme. Sabem on són, sabem on viuen, i quan els necessitem els tornarem a cridar. Segur que si els ho demanem tornaran per a fer les feines ingrates que alguns d’aquí no volen fer. Gràcies, moltes gràcies senyors i senyores immigrants.

Com poden veure, estimats col·legues, el món ha fet un gran canvi. S’han restablert els valors que durant segles van impulsar Europa i el món civilitzat cap el progrés i la cultura. La societat igualitària, naturalment, però la igualtat dins les classes i no entre classes. Per fi, l’ordre s’ha imposat. La majoria de la població té treball i subsisteix. Una massa heterogènia d’empleats i d’aturats, de pobres i d’empobrits, s’ha transformat finalment en la gran classe social obrera, en una massa de productors igualats en el seu nivell econòmic. I és que, al cap i a la fi, hi ha hagut l’autèntic repartiment de la riquesa. Als rics, com a veritables motors de l’economia del país, com a impulsors del progrés i el creixement econòmic, els correspon el benefici. Als treballadors, el treball i la producció. És com sempre havia estat abans de la bombolla. La naturalesa, i l’home com a amo i senyor del món, són savis.

I arribats a aquest punt, cal que ens plantegem ja, sense complexes ni prevenció de cap classe, el salt definitiu, l’impuls final cap a la gran societat del futur. Cal que d’una vegada per totes ens preguntem per a què serveix la política, si els nostres governants s’han convertit en gestors. Cal que ens plantegem què hem de fer amb les lleis i reglaments que es varen imposar per a garantir l’exercici d’uns drets que ja no ho són. Cal que d’una vegada per totes mirem al nostre interior i ens fem la gran pregunta: podem arriscar-nos a malmetre tota aquesta feina amb els requisits que ens imposa una democràcia caduca?

És hora que d’una vegada per totes substituïm aquest vell sistema democràtic pel lideratge fort, contundent i eficaç d’un Guia. Cal que les velles institucions cedeixen el pas a un únic partit que centralitzi en el seu líder la responsabilitat de guiar el poble per a l’únic camí que porta a la prosperitat. És hora, senyores i senyors, de fer el Gran Salt Enrere.


(Dempeus, els assistents aplaudeixen unànimement els discurs)



Història d'un cervell

0 comentaris
De Monsieur Leborgne amb prou feines se’n sap res més que el seu cognom. Es coneix l’any del seu naixement, 1810, en algun lloc de París, i que el seu cervell es conserva en una urna de vidre al Musée Dupuytren de París. No va ser mai una eminència, cap geni dotat d’un intel·lecte sorprenent que mogués a conservar-ne la matèria gris, no era ric ni poderós, no era cap polític ni cap artista. Leborgne era una persona anònima, probablement un obrer com altre crescut en els barris deprimits de la capital francesa.

No es coneix pràcticament res de la seva vida fins al trenta anys, tret que patia sovint atacs d’epilèpsia que, en qualsevol cas, no l’impedien treballar, i uns símptomes alarmants que amb el temps s’anaren accentuant: una pèrdua progressiva de la seva capacitat per a parlar. Alguna cosa passava en el cap de Leborgne. Podia treballar, pensava racionalment i entenia el que se li deia, i tanmateix cada vegada més era incapaç de pronunciar les paraules que acudien a la seva ment.

A Leborgne li tocà viure en una època de grans descobriments en l’àmbit de la neuropsicologia i de la ciència mèdica en general, i en seria protagonista involuntari. El 1810, l’any del naixement de Leborgne, Franz Joseph Gall (1758-1828), anatomista i fisiòleg alemany, publicava el primer tom de la seva obra La physiologie du cerveau. Gall afirmava dues teories revolucionàries: una, que les funcions mentals resideixen en àrees específiques del cervell determinant el comportament de la persona; l’altra, que el desenvolupament d’aquestes àrees es reflecteix en la superfície del crani, fins al punt que de la forma d’aquest es pot deduir el caràcter de l’individu. La primera d’elles seria corroborada pel propi Leborgne, involuntàriament i sense adonar-se’n. La segona resultaria falsa, per bé que durant molt temps fou acceptada per un nombrós grup de seguidors, fins al punt que l’estudi de l’ésser humà i de la seva ment a través de la forma del crani adquirí el rang de ciència amb el nom de frenologia. Gall va recórrer incessantment les presons, els asils, les escoles, els hospitals, les morgues..., mesurant cranis i estudiant els caràcters, i va realitzar una gran quantitat d’autòpsies. Potser fins i tot mesurà el de Leborgne, però no és probable perquè aquest no ingressà en un hospital fins als trenta anys, quan en Gall ja era mort.

Gall va arribar a identificar 35 regions cerebrals relacionades amb les funcions emocionals i intel·lectuals, per la simple palpació del crani. Una bona base, la idea que el cervell té regions especialitzades en diverses funcions emocionals i intel·lectuals, es malbaratà estudiant-lo per l’exterior i no per l’interior. Gall va morir el 1828, sense renunciar al seu punt de vista i quan en Leborgne, que sapiguem, no havia desenvolupat encara la seva afàsia. Com no podia ser menys, el cervell del frenòleg fou mesurat i pesat a la seva mort. Pesava 1,2 kg. i no presentava, aparentment, cap malformació.

Si més no, de haver pogut tenir accés al llegat d’en Gall, Leborgne hauria deduït que en alguna regió del seu cervell passava quelcom que l’impedia parlar. No era, doncs, un mal de l’ànima sinó una lesió de l’encèfal, una malaltia somàtica que potser algun dia s’arribaria a curar.

En aquell temps un altre eminent fisiòleg es dedicava a l’estudi del sistema nerviós. Guillaume Dupuytren (1777-1835) portava temps fent una intensa tasca d’investigació sobre el sistema nerviós, però no sols això. Dupuytren era un gran anatomista i l’àmbit de la seva investigació s’estenia a tot el cos humà, especialment en el camp de les malformacions anatòmiques. Encara avui, com no podia ser menys, una malaltia porta el seu nom: la malaltia de Dupuytren consisteix en una retracció de la palma de la mà que acaba afectant al seu moviment i funcionalitat.

Dupuytren sabia que algunes malformacions del sistema nerviós afectaven les capacitats intel·lectuals o emocionals de l’individu. Si Leborgne hagués caigut a les seves mans, hauria cercat en els seus nervis i qui sap si en el seu cervell, la causa que l’impedia parlar. Però Dupuytren va morir el 1835, uns anys abans que Leborgne ingressés a l’hospital de Bicêtre. És improbable que s’arribessin a conèixer. El 15 de novembre de 1833 el professor Guillaume Dupuytren va patir un accident vascular cerebral mentre impartia una classe. Com a conseqüència d’aquest atac, li quedà una certa paràlisi i algunes dificultats per a parlar. En carn pròpia, va patir la demostració del que els metges de l’època venien teoritzant: que en el cervell humà es podien localitzar les facultats intel·lectuals, i entre elles la de la parla. Acabaria morint el 1835 d’un refredat.

A la seva mort, un altre metge reconegut, Mathieu Orfila, fundà amb el seu llegat el museu d’anatomia patològica de París que porta per nom Musée Dupuytren. Aquesta institució conté una gran col·lecció de mostres anatòmiques, moltes d’elles representatives de les més inaudites malformacions. Se l’ha titllat d’autèntic museu dels horrors pel macabre de les seves col·leccions, entre les que no manquen uns quants cervells en formol. Al llarg de la història ha sofert vàries reestructuracions, llargs períodes de decadència i alguns trasllats. Avui depèn de la Universitat Pierre et Marie Curie, però no rep cap fons estatal per al seu sosteniment ni de la mateixa universitat, i es manté sols del preu de les entrades que ven per les escasses visites que rep. La seva seu es troba al número 15 de la Rue de l’Ecole de Medecine de París.

A la mort de Dupuytren Leborgne ja mostrava, probablement, alguns símptomes de la seva malaltia. El 1840, als trenta anys d’edat, aconseguí que l’admetessin a l’hospital Bicêtre de París. Aquest hospital, que acollia principalment malalts psiquiàtrics, ja era tota una institució des d’abans mateix de la Revolució Francesa. El 1793, quan Bicêtre no era altra cosa que un manicomi, Philippe Pinel hi entrava a treballar com a metge i el primer que va fer va ser treure les cadenes als interns, tota una novetat i una forma revolucionària de tractar als malats mentals. Quan Leborgne hi ingressà, quasi bé mig segle més tard, Bicêtre ja era un centre mèdic de reconegut prestigi i les cadenes per als bojos feia temps que havien desaparegut.

En Leborgne, en qualsevol cas, no era un boig, tal com pensem que són els bojos. Leborgne, pel que sembla, tenia una creixent dificultat per a parlar, però mantenia intactes les seves facultats mentals i intel·lectuals. De la seva estança a l’hospital, que s’allargà fins a la seva mort 21 anys després, no en sabem gran cosa, tret dels darrers dies. Les notes del seu historial diuen que era una persona perfectament racional, una mica irascible i rancuniós, i propens a barallar-se amb els altres malalts. Es diu que deu anys després d’ingressar a l’hospital va desenvolupar una hemiparèsia espàstica dreta que es va iniciar pel membre superior i va afectar després a l’inferior, sense afectar però a la musculatura de la boca i de la cara (una paràlisi d’una banda del cos que no arriba a tal, sinó a dificultar els moviments). Sembla que els darrers anys de la seva vida els va passar al llit.

A l’hospital, Leborgne adquirí el sobrenom de Tan o Tan-Tan, amb el qual era conegut pels altres malats i pels propis cuidadors, degut a la seva dificultat per a parlar. En els darrers anys de la seva vida, l’únic que podia pronunciar era la síl·laba Tan, amb diferents entonacions i intensitat, i així fou com se’l començà a anomenar. Una versió curiosa, recollida pel cirurgià Paul Broca que l’atengué en els darrers moments, fou que, a més, també podia pronunciar “sacré nom de Dieu”.

Monsieur Tan ingressà al servei de cirurgia de l’hospital Bicêtre el 12 d’abril de 1861, als 51 anys d’edat, afectat per una gangrena difusa de l’extremitat inferior esquerra. Moriria cinc dies més tard. Durant aquells cinc dies estudià el seu cas el doctor Paul Broca (1824-1880). En Leborgne era el seu primer pacient a l’hospital, en el que va treballar de 1860 a 1870 com a neurocirurgià, però va captar de seguida l’interès de Broca, que hi trobà la possibilitat de demostrar la teoria de Franz Joseph Gall sobre la localització de les facultats emocionals i intel·lectuals de l’individu en àrees concretes del cervell.


Broca havia fundat el 1859 la Societé d’Anthropologie de Paris, i poc temps després ja s’hi havien oberts grans debats sobre la grandària del cervell, la raça, la intel·ligència i sobre la localització de les funcions cerebrals o teoria de la localització. Ernest Aubertin (1825-1893) era un ferm partidari d’aquesta teoria, i sostenia amb vehemència que la parla estava directament relacionada amb els lòbuls frontals del cervell, fins al punt que desafià Broca a que trobés un pacient afàsic que no tingués lesions al còrtex frontal. Aquest, en el fons, també ho creia, i va veure en aquell pacient anònim que li havien portat afectat d’una gangrena irreversible que l’havia de portar a la mort en pocs dies, l’oportunitat de demostrar-ho.

Durant cinc dies Tan agonitzà al llit de l’hospital. Cal pensar que els cirurgians no veieren la possibilitat de salvar-lo i es limitaven a sedar-lo per a que no patís. Tampoc se sap si algun familiar es va interessar per ell. De fet, Tan portava a l’hospital 21 anys i en tot aquest temps no es tingué notícia de cap visita. Es desconeix igualment qui pagava la seva estància a l’hospital, si és que algú ho feia, o si la seva acollida era simplement fruit de la caritat. S’ignora si algú l’acomiadà, si algú escoltà les darreres paraules, potser “tan” o “sacré nom de Dieu”.

El 17 d’abril de 1861 Leborgne va morir i el cirurgià Paul Broca s’apressà a fer-li l’autòpsia. 48 hores després en presentà les conclusions al si de la Societé. El cervell de Tan fou exhibit als il·lustres col·legues de la professió mèdica, que pogueren observar una gran lesió en el lòbul frontal de l’hemisferi esquerra, confirmant així les prediccions d’Aubertin. Era la primera prova ferma i indubtable de la localització de la funció cerebral. La primera circumval·lació del lòbul frontal esquerra va passar a anomenar-se "circumval·lació del llenguatge" i més tard “àrea de Broca”. El dèficit del llenguatge associat a aquesta lesió rep el nom d’afàsia de Broca. Un hi posà el nom, l’altre el cervell.

El cadàver de Leborgne no va ser reclamat per ningú. El seu cos pertanyia a la ciència i el seu cervell també. No era un gran cervell, però era un cervell interessant. Una vegada estudiat i mesurat, fou conservat en formol i donat al museus d’anatomia patològica de París, on encara es conserva en una urna de vidre. El cervell de Tan i el llegat de Dupuytren es reuniren finalment al museu dels horrors de la Rue de l’Ecole de Medecine. Avui encara hi és.

Enemics públics, insensats o no tant ?

0 comentaris
L’enemic públic número u és ara un col·lectiu, el dels controladors aeris, als que públicament es presenta com un grup privilegiat, amb sous astronòmics i en xantatge permanent a l’estat. L’extraordinari de tot plegat és que el sindicat d’aquests treballadors, l’USCA, no hagi previst que aquest pols amb l’estat no podia sortir bé de cap manera amb una maniobra com la que per sorpresa va posar en marxa la tarda d’ahir. Senzillament, era impossible que un govern fes deixadesa de la seva autoritat davant un xantatge tant flagrant. No s’hauria entès que en aquests moments el govern cedís davant els controladors. Els mateixos que ara critiquen la reacció governamental i l’acusen d’adoptar unes mesures antidemocràtiques, s’haurien tirat al coll del govern si aquest hagués cedit.

Realment han pensat els controladors que aquest era el camí adequat per a defensar els seus drets? Si els assessora algú, més val que el despatxin, i si ha estat una iniciativa pròpia, cal que s’ho facin mirar, perquè ara és més difícil que mai que aconsegueixin una millora de les seves condicions de treball.

No podien faltar els aprofitats de sempre. D’una banda, els que en fan responsable al govern per a desgastar-lo tan com puguin, de l’altra els que hi veuen la ma negra de l’oposició al darrera. Zarrías ha arribat a insinuar la complicitat del PP. Al mig, com sempre, el ciutadà.

El cas és que s’aixequen veus indignades de la majoria de ciutadans reclamant que despatxin a tots aquests professionals. Els mitjans ens recorden el precedent de la vaga que el 1981 va enfrontar als controladors aeris nord-americans amb l’administració Reagan, en una maniobra similar a aquesta, i que va acabar amb l’acomiadament fulminant d’11.300 controladors d’una plantilla de 17.500. Convindria que tots tinguéssim el cap una mica més fred. Va bé en les situacions complicades anotar els fets objectius. Aquesta és la meva llista:

  • El govern no pot cedir davant el pols que li han llençat. Seria una mostra de falta d’autoritat intolerable.
  • No és possible a l’Espanya de 2010 un acomiadament massiu de controladors. No hi ha qui els pugui substituir de forma immediata. Aquesta és, precisament, la seva força.
  • No hi ha altres mesures urgents de pressió per a obligar als controladors a tornar al seu lloc de treball, que les que s’han posat en marxa. Ningú ha plantejat cap alternativa. Si algú la té, estaria bé que ho digués.
  • Per molt que es digui, la qüestió no és si es tracta d’un col·lectiu privilegiat o no. La qüestió, l’única que importa, és que cap treballador ni col·lectiu de treballadors pot paralitzar els serveis públics en la mesura que s’ha fet, siguin o no justes les seves reivindicacions laborals.
  • En la valoració d’aquests fets no hi ha d’entrar que el sou dels controladors sigui més o menys elevat. En qualsevol cas, aquest sou ha de tenir una relació directa amb la seva responsabilitat, la seva formació i la seva dedicació. Si defensem que cobren massa, haurem de defensar que tenen menys responsabilitat de la prevista, o menys formació, o menys dedicació, o tot plegat. Tot això pot passar o no, però no es pot satanitzar un col·lectiu únicament pel seu sou, sense considerar tots aquests aspectes.
  • Interessa a tots els ciutadans que la navegació aèria es realitzi amb el màxim de seguretat. Els controladors, agradi o no, són una peça essencial per a que això sigui així. Convé tenir-ho en compte a l’hora d’avaluar les seves condicions de treball .
En moments de tensió és difícil ser racional, sobre tot si la fúria dels perjudicats es pot canalitzar cap algú en concret. I realment cal dir que els controladors han fet tot el possible per a convertir-se en els dolents més dolents de la pel·lícula per molt temps. Sí, sembla estrany.

Mutis

0 comentaris
En els còmics de la meva joventut (quan era més jove que ara), els personatges, quan els venia de gust fer alguna acció poc ortodoxa, solien representar un dimoniet i un àngel a cada banda de les espatlles. L’àngel a la dreta, com Déu mana, i el dimoni a l’esquerra, que és el costat fosc de la força. Mentre el primer aconsellava amb bones paraules al nostre heroi que no emprengués una acció malvada, el segon li parlava a cau d’orella i el temptava pel mal camí dels plaers o de les entremaliadures. L’àngel salvador i l’àngel caigut s’ho feien tot, i el pobre vailet es veia abocat a seguir el camí del guanyador. A vegades feia el bé, a vegades feia el mal.

Per més que em toco les espatlles, no m’hi trobo aquest parell. Però algú hi deu haver dins del meu cap, perquè hi sento molta xerrameca quan toco un teclat, i un silenci absolut quan no escric. Dues dames conegudes que seuen en els hemisferis dret i esquerra del cervell: la senyora Prudència i la senyora Eloqüència. Poc parladores quan jo no parlo, no paren de xerrar i discutir quan vull parlar jo.

Prudència: Què fas, Octavi? És que no tens altres coses de que parlar?

Eloqüència: I perquè no has de parlar d’això? Que no ets dels que diuen el què pensen? Qui t’ho pot recriminar?

Prudència: No es tracta de trair cap principi, Octavi, sols que no cal parlar de tot. Cerca un altre tema que no molesti ningú.

Eloqüència: Doncs llavors més val que callis o que et dediquis a explicar contes de la vora del foc. No siguis carallot! N’hi ha prou amb no assenyalar ningú amb el dit i procurar no faltar al respecte. Si ho dius ben dit, pots dir el què penses.

- Vols dir?, pregunto jo. Mira que si algú s’enfada.....

Prudència: Exacte, Octavi, carallot ho seràs si xerres més del compte. La veritat sempre hi és, no cal tocar-la i, per tant, no és necessari que en parlis. I així tots contents. Queden molts quadres de que parlar escampats per museus de tot el món. A tu ja et va això. Parla d’històries i de pintors morts, que aquests no piularan.

Eloqüència: Quin fracàs! Com pot ser que defensis l’autocensura? Tu vals més que això. Què vols que passi? Som al segle XXI, en un país democràtic, on la majoria de gent no se n’està de dir el què pensa, i mira que n’hi ha que no se’n estan gens! Octavi, sigues tu mateix. Els temes que són importants per a tu no els pots deixar de banda. Total, qui no hi estigui d’acord hi dirà la seva, i no passa res. Aquesta és la postura honesta, Octavi, i no una altra.

- Ostres! M’has convençut, Eloqüència. Ara mateix m’hi poso.

Silenci dins del cap. S’ha acabat la xerrameca? Això vol dir que he tret una conclusió, i aquesta és que segueixi endavant. Molt bé, doncs tinc un parell de temes preparats.

Prudència: Segur, Octavi? No saps què passarà? Espera, que jo també en sé de parlar a cau d’orella. Ara t’ho explico.

Una estona després, pensant en el darrer que m’ha dit la senyora Prudència, les cames em tremolen. L’Eloqüència ha fet mutis i tinc ben clar el que no he de dir i el perquè. Ara la incertesa, però, és més gran. Cal que ho esborri tot?

Són els americans uns carallots ?

0 comentaris
Prop de 250.000 papers reservats del sistema diplomàtic dels Estats Units volten per les redaccions dels diaris i s’estan publicant des del diumenge arreu del món. Suposadament, tots aquests papers posen en evidència les vergonyes i els secrets inconfessables de la política internacional nord-americana. No és la primera filtració ni la darrera que ha de portar problemes als americans. Històricament, la primera potència mundial té dificultats per a evitar mirades indiscretes sobre els seus arxius. El cas de Wikileaks és força important, però n’hi ha hagut d’anteriors. Els més coneguts són els de les gravacions de la Casa Blanca durant la presidència de Rixard Nixon i l’affair Watergate, i abans els dels papers del general McNamara durant la guerra de Vietnam. I n’hi ha hagut molts més, no tan publicitats. Anirà a més, perquè en l’era de la informació a l’instant són extremadament difícils les maniobres per a parar qualsevol filtració.

Som molts els qui malfiem de les maquinacions dels governs occidentals, i no tants dels orientals, potser perquè ens queden massa lluny. Però molta gent sofreix d’una autèntica paranoia antinord-americana, i el contingut de les filtracions no fa altra cosa que alimentar-la. Certament, té el seu morbo conèixer què opina la diplomàcia americana del nostre president Zapatero, o de Sarkozy, o de Berlusconi, o de Putin..., i resulta inquietant descobrir què es parla entre vestidors de la crisi amb els iranians o amb Corea del Nord. La veritat és que tot ens va molt bé per a corroborar les nostres fòbies més íntimes i concloure que els americans són com sempre els hem imaginat.

Però 250.000 documents és massa informació com per a que el ciutadà la pugui llegir, entendre i pair, o sigui que ens ve seleccionada pels propis diaris que la difonen i per la plataforma d’internet que l’ha posat al descobert. Seleccionada i interpretada, que als lectors se’ns ha de posar fàcil o no llegim. Què fem, l’entomem tal com ens la serveixen, o la posem en qüestió i així no acabem mai?

Les preguntes que em venen al cap són:

  • Si la informació ens és servida prèviament seleccionada i interpretada, com sé que no m’estan manipulant?
  • La majoria de documents no ens seran mostrats ni interpretats, ja que no es consideraran d’interès públic. Com sé que si els llegís i entengués, el resultat de la filtració no seria diferent a la que ara se’m proporciona? La meva visió de la política nord-americana seria la mateixa o una altra?
  • Com sé que no s’ha triat el moment per a difondre tots aquests documents, amb l’expectativa d’obtenir uns efectes determinats?
Vaja, que en la meva paranoia, puc arribar a pensar que els documents que demostren la conspiració nord-americana són part de la mateixa conspiració. És clar que així puc arribar a qüestionar qualsevol informació que se’m posi pel davant, i ja no sé si els americans s’estan desfent de l’Obama o algú s’està desfent dels americans.

I una altra pregunta: realment cal escriure-ho tot? És necessari que un diplomàtic escrigui en un correu els seus dubtes sobre la salut mental de la Sra. Kirschner, i a sobre que aquest email és guardi als arxius d’alguna agència? Això de Putin i el mascle alfa és una informació que ha de constar escrita al Departament d’Estat amb segell oficial? Sembla que per als americans cal aixecar acta de tot. El mateix Nixon tenia el costum de gravar en àudio els renecs i paraulotes que pronunciava al despatx oval, i va haver de suportat que un jutge escoltés les cintes i que els diaris en publiquessin la transcripció. Es pot ser ordenat i meticulós, però llavors no s’ha de ser carallot.

Són els americans uns carallots, o ho som nosaltres?

Bon rotllo i que duri

0 comentaris
Comencem bé, i ho dic sense ironia. En els processos electorals d’aquest país no és habitual que les derrotes es reconeguin amb honestedat, ni que les victòries s’assumeixin amb humilitat i responsabilitat. El resultat electoral és el que és, i quasi sempre hi ha un clar guanyador i un o més perdedors, que perden clarament però que no sempre ho volen reconèixer. Jo diria que si uns i altres saben entomar bé els resultats i llegir amb sensatesa el missatge popular, tots hi guanyem. I sembla que per aquí anem.

La victòria de CIU és clara i indiscutible, tant com la derrota del PSC i d’ERC. I malgrat tot, uns i altres s’han llençat des d’un primer moment missatges força tranquil·litzadors envers una autèntica col·laboració per a afrontar els reptes que té aquest país ara mateix, gens menyspreables. Felip Puig, per Convergència, ja es va manifestar des d’un primer moment, fins i tot quan els resultats no eren més que un sondeig, favorable a cercar els pactes necessaris amb les altres forces polítiques per a assolir aquests reptes, i el President de CIU i futur President de la Generalitat ho ha corroborat.

Per la seva banda, el PSC entoma amb esportivitat el resultat, com no podia ser d’altra manera, i no defuig la responsabilitat de treballar per aquest país des d’una oposició lleial més presta a la col·laboració que a l’enfrontament. El gest del President Montilla renunciant al seu escó i impulsant un procés de renovació probablement necessari en la direcció del partit l’honora profundament. Chapeau, President!

Caram, que ara tots són amics, i això no és habitual! També ERC ho ha entomat amb responsabilitat, igual que ICV-EUiA, a la qual no li ha anat tant malament com preveien les enquestes. Els demès van a la seva, però no es pot negar que el PP ha assolit un avanç important i que Solidaritat d’en Joan Laporta també obté un notable èxit, encara que segurament esperaven més.

En definitiva, que comencem bé, amb bon rotllo, i això és bo, però és important que duri més enllà de la investidura, perquè tal com estan les coses tots hi fan falta per a redreçar aquest país. Segur que CIU pot governar sola i és normal que ho faci, però és molt desitjable que els principals partits col·laborin estretament durant tota la legislatura per a fer que això s’aguanti, especialment pel que fa a la superació de la crisi. Ni el govern pot anar a la seva, ni és desitjable que ho faci l’oposició, al menys en les circumstàncies actuals. Que duri el bon rotllo, que tots hi guanyarem i podrem estar orgullosos de la nostra classe política.

L'abstenció no és inofensiva

0 comentaris

A banda del que diuen les enquestes sobre el resultat previsible de les eleccions de diumenge, que és prou conegut, hi un tema que els partits estan traient aquests dies a la llum: el perill d’una abstenció elevada. Tampoc seria res de nou que fossin molts els electors que el dia de les eleccions es quedessin a casa, perquè és una tendència que es ve donant des de fa anys, més i tot dels que normalment pensem. Fan bé, crec jo, els candidats de cridar a la participació, perquè com sempre dic, l’abstenció és lliure però té conseqüències.

S’accepta normalment que l’abstenció perjudica més al partit que està governant que al que aspira a governar. No hi ha proves d’això, però el raonament és bastant consistent: l’elector que aspira al canvi estarà més motivat per a aconseguir-lo, que el que no sent la necessitat d’aquest canvi i que, a més, sol estar desencisat pels resultats de la darrera legislatura. També s’acostuma a pensar que, en general, l’abstenció perjudica més a l’esquerra que a la dreta, encara que això és pura especulació, a més de que alguns resultats ho desmenteixen. Els de les eleccions generals de 1982, per exemple, que van donar una victòria aclaparadora a l’esquerra, amb la participació més alta des de la instauració de la democràcia (sols un 19,17% d’abstenció). Sigui cert o no aquest plantejament, entenc que per a descobrir als damnificats de l’abstenció caldria conèixer el sentit hipotètic del vot que el ciutadà hauria emès, en cas de no abstenir-se.

En qualsevol cas, totes les forces polítiques que es presenten a les eleccions són perjudicats potencials per l’abstencionisme, i indirectament també beneficiaris. En les eleccions al Parlament d’enguany, tothom té un motiu o altre per a cridar a la participació:

  • CIU, perquè necessita una majoria còmoda per a governar. Una victòria que es quedi curta posarà la seva acció de govern en mans d’ERC o del PP, o l’obligarà a governar amb una minoria complicada de gestionar. Necessita, per tant, que els ciutadans que simpatitzin amb el seu projecte materialitzin el seu suport a les urnes.
  • El PSC, perquè com a equip de govern li és prioritari no perdre suport. Ja costa trobar nous votants, però també hi ha dificultats per a mantenir als de sempre. Tots els partits governants es desgasten, i en l’actual situació de crisi econòmica, a més del calvari de l’Estatut, encara més.
  • ERC i PP, perquè de la importància del suport electoral que rebin en dependrà la seva futura influència sobre el govern de la Generalitat. Cal dir que, d’altra banda, no els aniria malament que CIU, no ells, sofrís en carn pròpia l’abstenció.
  • A ICV-EUIA, desapareguda l’esperança de seguir formant part d’un tripartit que li doni algun pes en el govern de Catalunya, el que li resta és guanyar tots els diputats que pugui, cosa que les enquestes li pinten malament.
  • Ciutadans pot guanyar algun diputat. Suposo que també l’interessa que no hi hagi massa abstenció.
  • Pel que fa als nous partits independentistes que es presenten per primera vegada a les eleccions (Solidaritat i Reagrupament), no sé ben bé què els interessa més. Naturalment que els convé arreplegar quants més vots independentistes millor, però això ho faran prenent-los d’ERC bàsicament i algun de CIU. Una alta abstenció podria desdibuixar el perfil de l’arc parlamentari i afavorir l’entrada d’aquests partits nous o d’altres fins ara extraparlamentaris.

I el ciutadà? Tan important és el que vota com el que no vota. Un exemple. L’abstenció del que mai votaria per la independència pot posar en mans de l’independentisme un hipotètic govern de CIU minoritari. És clar que també el podria posar en mans del PP. I això també podria passar amb l’abstenció de qui normalment simpatitzi més amb el PSC que amb cap altra força política; i a més afavoreix la derrota del partit que elegiria si votés, però també minimitza una hipotètica victòria de CIU.

En definitiva, l’abstenció té conseqüències, no és inofensiva, encara que la concreció d’aquestes conseqüències exigeixi un important grau d’especulació. D’altra banda, diré com a opinió estrictament personal que caldria desfer el mite de que els polítics són culpables exclusius de la desafecció i aquesta de l’abstenció. D’abstenció n’hi ha hagut sempre, amb alts i baixos, però si es dona una ullada a les dades del quadre, relativa al percentatge d’abstenció en les convocatòries electorals celebrades des de la instauració de la democràcia (no inclou referèndums), es pot veure que no hi ha una tendència excessiva a la disminució de la participació electoral. El que hi ha són alguns alts i baixos. Caldria excloure de l’anàlisi les dades de participació del Parlament Europeu, que sempre han estat un desastre, i quan no ho han estat és perquè han coincidit amb una altra cita electoral.

En les eleccions al Parlament de Catalunya l’abstenció més baixa es va donar l’any 1984, amb un 35,64%, i la més alta l’any 1992, amb un 45,13%. Les de l’any 2006 van oferir una abstenció del 43,96%. No sé que passarà amb les de diumenge, però les dades històriques ja em semblen elevades. És clar que podríem dir que des del 1980 els polítics catalans han passat 30 anys sense saber connectar amb la ciutadania i per això la participació és tan baixa històricament, però trenta anys són molts com per a que el propi ciutadà no hi tingui alguna cosa a veure.

Falta interès, i és greu perquè el que es ventila a les eleccions és sempre el futur del país. Sigui quin sigui el resultat, hi haurà qui es lamentarà després, i molts dels que ho faran no hauran votat. Personalment, moralment, això no és admissible. Votar és una forma de responsabilitzar-se del país i del seu futur.

El que crida l’atenció, a més, és que l’abstenció sempre sigui més alta en els comicis catalans que en les eleccions al Parlament espanyol. També es pot comprovar en el quadre. L’abstenció més baixa va ser l’any 1982, amb un 19,17%, i la més alta el 2000, amb un 35,99%, poques dècimes més que la més baixa del parlament català (35,64%). Hom podria deduir que als electors de Catalunya els interessa més la política espanyola que la política catalana. Una interpretació pertorbadora donaria lloc a pensar que els catalans estem més interessats pel govern de les espanyes que pel de Catalunya. Forçant-ho encara més i sense manies, algú podria pensar que som més espanyolistes que catalanistes.

No m’agrada aquesta interpretació i no la comparteixo en absolut, però reconec que això de votar més a fora que a dins ens ho hauríem de fer mirar. I es miri com es miri, el que ens convé és votar. Cadascú a qui vulgui, és clar.


Nota: les dades històriques d’abstenció les he obtingut de la web del Departament de Governació i Administracions Públiques i de la del Ministeri de l’Interior.

Un quadre, un rei, una tomba... la foguera de les vanitats

0 comentaris

En un oli sobre una tela de 3,92 m. per 4,96 m., La mort de Sardanàpal decora una paret del Louvre, immortalitzada per Delacroix en la culminació del seu geni romàntic. És un quadre impressionant, comparable per la seva enormitat amb les grans obres dels seus contemporanis David o Gericault. En aquests quadres tan grans pot passar que un s’hi perdi i abandoni la visió del conjunt i l’argument de l’escena, per a baixar als detalls i a les històries particulars de cada personatge. I, tanmateix, l’escena, en la seva globalitat, és força cruel, perquè la mort de Sardanàpal és quelcom més que la mort d’un rei.

Sobre un llit luxós i enorme, sostingut per les figures d’uns caps d’elefant, el monarca es troba estirat, el cap recolzat sobre el braç i en actitud aparentment indolent, mentre els seus criats o soldats degollen les dones del seu harem, maten el seu cavall preferit, i amunteguen a la vora del llit les joies i pertinences valuoses de la corona. Talment sembla que l’home s’avorreixi. Qui és aquest rei que gosa sacrificar amb tanta indiferència allò que deu ser més preuat per ell? No és clar que existís tal personatge. Alguns el consideren un mite, i d’altres l’identifiquen amb el rei assiri Assurbanipal, que es creu que va regnar entre el 668 i el 629 a.C., encara que aquestes dates són força insegures.

Assurbanipal era una rara avis per al seu temps. Sabia llegir i escriure, quelcom que els reis, normalment, no necessitaven saber, perquè tenien qui escrivia per ells i qui els llegia el que els convenia. Era, certament, un rei il·lustrat, ja que res no priva als cruels i sanguinaris de saber de lletra. Fou ell, precisament, qui va crear la biblioteca de Nínive, que recollia en milers de tabletes d’escriptura cuneïforme tota la literatura mesopotàmica de l’època.

I a tanta cultura, a més, Assurbanipal, o Sardanàpal per als amics, hi afegí un gran poder militar, que es traduí en guerres constants amb els seus veïns. Aquesta sí que era una afició normal en els poderosos de l’època, i no la literatura. També ho era la riquesa i el culte a la personalitat. El rei era un déu i tot se li devia. I, naturalment, tenia un harem de dones que no eren altra cosa que simples possessions per al seu plaer. Unes possessions que, a més, els reis tenien per costum d’emportar-se al més enllà, per al seu gaudi durant la immortalitat. Perquè aquests és, precisament, l’argument de La mort de Sardanàpal.

En els darrers anys del seu regnat, els enemics d’Assíria assetjaven el regne i les campanyes militars van anar de mal en pitjor, fins que finalment atacaren Nínive, la capital, i derrotaren impecablement l’exèrcit assiri. Sardanàpal, resignat a la derrota, va fer el que també era normal en un rei poderós que es preués de ser-ho: llevar-se la vida. I de pas, emportar-s’ho tot per a que no li fes profit a l’enemic i per a que li fos d’utilitat en el més enllà. Així que ordenà la construcció d’una gran pira per a immolar-se, a la qual s’enfilaria junt amb les seves pertinences més valuoses per a ser cremat en la foguera de les vanitats. Entre aquestes pertinences hi hauria també les seves dones, que van ser sacrificades pels eunucs al seu servei, degollades en presència seva, junt amb el seu millor cavall i el seu gos preferit.

Aquesta és l’escena terrible que Delacroix reproduí en la seva obra. Les dones del seu harem són sacrificades. També el seu cavall. Un criat porta alguns objectes preciosos que dipositarà al peu del llit. I tot plegat cremarà moments més tard, quan el pintor ja no mirava. El rei contempla la matança i espera pacient el moment de la immortalitat. Una de les dones, tombada sobre el seu llit i probablement ja morta, sembla ser la seva preferida, però per a ella tampoc hi ha hagut compassió. Pertanyen al rei en la seva grandesa.

La història ja havia estat explicada pels autors clàssics, però de ben segur que Delacroix, que pintà el quadre l’any 1827, coneixia l’obra de Lord Byron, el gran poeta romàntic que ja el 1821 havia publicat el Sardanapolus, poema dramàtic que narra la fi del rei assiri i glossa la lleugeresa dels béns terrenals i l’efímer de la glòria, tot i que Byron limita la matança al propi rei i a la seva favorita, amb la que es llança abraçat a les flames purificadores. Fou Diodor de Sicília, molt abans, qui va descriure la fi de Sardanàpal amb tots els seus criats, dones i riqueses.

No és estrany entre els pobles de l’antiguitat el costum d’emportar-se al més enllà les riqueses i possessions que hom pugui necessitar en la vida d’ultratomba. Ho hem vist a l’Egipte faraònic, a les cultures precolombines de l’Amèrica central i sud-amèrica i, en general, a la majoria de civilitzacions clàssiques. Fins i tot els més modestos s’emporten alguna cosa per a l’eternitat. Hi ha enterraments neardenthals on els cadàvers reposen amb collarets de petxines. I des de sempre, el mort, si pot, se’n va ben vestit. El fet d’emportar-se, a més, als esclaus, servents, soldats o dones, correspon als poderosos d’alguns imperis de l’antiguitat. En qualsevol cas, en la cultura de l’època, es tractava de possessions i no de persones, i com a tals eren tractades.

Si això ja es coneixia pels texts clàssics quan els pintors, poetes i novel·listes romàntics de la primera meitat del segle XIX ho van tractar en les seves obres, l’arqueologia, que ja en aquells temps començava a adquirir un aire de ciència, ho corroboraria un segle més tard, com es posà de manifest en el descobriment de les tombes reials d’Ur, durant les excavacions que Sir Leonard Woolley dugué a terme en aquella ciutat mesopotàmica entre els anys 1922 i 1934. Woolley va trobar a Ur unes 2000 tombes senzilles, de persones comuns, i 16 de reials. Les primeres consistien normalment en una fossa rectangular, en la que el cadàver es trobava embolcallat en una estora, o bé dins una caixa de fusta, de vímec o d’argila. I amb ells, uns pocs objectes com collars, arracades, armes....., segons la importància i riquesa del personatge. Tots aquests alguna cosa s’emportaven al més enllà, però mai s’enduien la dona.

Les tombes reials, per contra, constituïren una troballa força espectacular. Construïdes en forma de plataformes subterrànies, a base d’una rampa descendent que portava fins a la cambra on descansava el cos del rei, els diferents nivells del monument funerari contenien les restes de soldats amb les seves armes, criats amb els seus estries i eines, un carro amb els cadàvers dels palafreners, i varis esquelets femenins que cal suposar corresponien a l’harem del monarca. En una de les tombes s’hi arribà a trobar 74 esquelets, la majoria de dona. Si això passava en setze tombes reials d’Ur, Sardanàpal de Nínive no era una excepció del seu temps. Ur, per cert, és una de les ciutats més antigues del món, on primerament va emergir la cultura mesopotàmica i també pàtria d’Abraham segons la Bíblia, suposat origen del poble d’Israel. Diu la tradició que el paradís no era lluny d’allà, i potser en Sardanàpal i família el van trobar.

Malgrat que el que impressiona als nostres ulls sensibles és la crueltat dels reis mesopotàmics, Sardanàpal fou conegut des de l’antiguitat no per la gosadia d’emportar-s’ho tot i a tothom cap a la mort, sinó per la seva riquesa i cultura, i per la forma com aquesta s’esvaí amb la mort i quedà en res. De fet, esdevingué en el paradigma dels excessos que s’acaben pagant. Coneixem algunes versions de l’epitafi que suposadament decorava la seva tomba, tan llegendàries com el propi personatge:

  • Segons Crearc: “Sardanàpal, fill d’Anaxindaraxis, que va construir Anchíale i Tars en un sol dia, però ara és mort”.
  • Segons Aristòbul: “Sardanápal, fill d’Anaxidaraxis, vaig construir Anchíale y Tars en un sol dia. Menja, beu, juga, perquè el demès no val la pena”.
  • Segons Ciceró: “Tinc aquestes coses: el que vaig menjar y el que va saciar el meu desig; aquí jeuen moltes y preclares restes”.
  • Segons Petrus Apianus: “Sardanápal, fill d’Anaxindaraxis, Tars i Anquíale va fundar un dia. Menja, beu, juga i quan t’adonis que ets mortal gaudeix de les delícies presents. L’ànima, després de la mort, no sent cap plaer”.

N’hi ha més, però tots van en la mateixa direcció. Aprofita-ho ara, mentre puguis, perquè tot s’acaba i després no et farà profit, el conegut carpe diem. No deixa de ser curiós que els epitafis de Sardanàpal es redactessin amb oberta contradicció del que va ser el seu trànsit al més enllà, perquè si bé és cert que la seva vida fou suposadament de riqueses i plaer, i també de cultura, que llavors era un luxe, creia que en la mort li faria profit. Si no, no s’ho hagués emportat i les seves dones i els seus criats l’haurien sobreviscut. Vet aquí, doncs, que els epitafis i els comiats els escriuen els que es queden.

Per cert que el quadre proporcionà a Delacroix glòria però, paradoxalment, pobresa, si més no transitòria. La cultura, com Sardanàpal, ja la tenia, i el quadre el vengué amb facilitat per una bona picossada, però fou precisament el descobriment que aquesta obra suposà en els ambients artístics de la França de la monarquia borbònica restaurada el que va fer que el vescomte de La Rochefoucault, Intendent de Belles Arts, fixés la seva atenció en el jove pintor i l’exhortés vivament a modificar el seu estil per a adaptar-se als seus gustos, unes indicacions que Delacroix es negà a seguir i que el condemnaren a l’ostracisme durant uns anys. Durant tot aquest temps, el pintor arribà a viure en plena misèria, maleint probablement l’opulència de Sardanàpal i el mal moment en que va tenir l’ocurrència d’immortalitzar la seva mort. Més tard, els encàrrecs li vindrien de nou i la seva situació econòmica millorà sensiblement.

La lliçó de tot plegat? Que la glòria, la presumpció, la riquesa i el coneixement acaben cremant a la foguera de les vanitats. Em miro de nou el quadre i em fixo en la figura de Sardanàpal. Indiferent, apàtic, distret, sembla un “tant se’m en fot tot”. Potser, en el fons, pensa que sols s’emporta la glòria. I potser li escriuen ja l’epitafi: “Menja, beu, juga i quan t’adonis que ets mortal gaudeix de les delícies presents. L’ànima, després de la mort, no sent cap plaer”. Sir Leonard Woolley en recollí els óssos. Descansen en un calaix, al magatzem d’un museu. I en Delacroix vengué un quadre. Ara és al Louvre.

John Silver el Llarg, un malvat amigable

0 comentaris
Diu el Sr. Google que tal dia com ahir va fer 160 anys del naixement de Robert Louis Stevenson. Vaig llegir la seva Illa del tresor fa una eternitat, quan les novel·les d’aventures em tenien enganxat als llibres. Després de tants anys, el que més recordo d’aquella novel·la no són les aventures extraordinàries del seu protagonista, sinó la fascinació que em va causar la personalitat ambigua d’en John Silver, un pirata a l’estil dels de tota la vida, amb una pota de fusta i un lloro a l’espatlla, cruel i sanguinari.

John Silver el Llarg és un malvat atípic i desconcertant, no perquè sigui de la mena de persones que no es troben a la realitat, sinó perquè no obeeix a l’estereotip del dolent de la novel·la odiat i temut per tothom. Quasi bé diria que, coneixent el seu costat fosc i tement-lo íntimament, un fins i tot se’n faria amic per la seva simpatia i perquè, en el fons, un té la sensació que li convé més com amic que com a enemic. N’hi ha d’aquests a la vida real, i molts.

John Silver apareix al començament de la novel·la com l’home providencial per a aconseguir una tripulació per al vaixell que ha de portar als protagonistes fins l’illa del tresor, i en la que ell mateix s’inclou com a cuiner. És un home simpàtic, eloqüent i que se sap vendre, i els organitzadors de l’expedició no tarden en confiar en ell per a la intendència del viatge. I des d’un bon començament es fa amic, o això sembla, del jove protagonista de la novel·la. Fins que, durant la travessia, Jim descobreix les secretes intencions del fals cuiner, que junt amb els mariners reclutats per ell mateix, tots ells vells companys pirates, planeja assassinar al capità, al doctor, a en Jim i a totes les bones persones que hi ha a bord i apoderar-se del tresor de l’illa. El que ve després són un seguit d’aventures que, com ha de ser, acaben bé, amb els pirates morts o empresonats, excepte en John Silver, que aconsegueix escapar, i el tresor recuperat.

El cas és que a partir d’aquest moment el cuiner hauria d’esdevenir el més dolent de la història i, tanmateix, són els seus companys pirates els que el depassen en un punt de crueltat. En John Silver esdevindrà providencial en els moments decisius, a l’impedir la mort dels protagonistes, no perquè es redimeixi, sinó perquè, simplement, decideix canviar de bàndol quan les coses van maldades. En tot aquest procés, però, no perd mai l’aire d’estranya camaraderia amb en Jim, fins al punt que aquest no pot amagar una certa admiració i fascinació per al pirata, tot i coneixent la seva traïció.

En John Silver no aconseguirà el tresor, però s’emporta un grapat de monedes en la seva fugida, se suposa que el suficient per anar tirant en un còmode retir, sense que les autoritats s’esforcin en perseguir-lo.

Què té aquest personatge que fascina per comptes de ser odiat? Primer, que captiva tothom amb la seva vèrbola i la seva desimboltura, els mitjans del que sembla disposar per aconseguir el seus fins i el coneixement que mostra del seu ambient. Se sap vendre i se’l compra de seguida. Avui en dia, un personatge com ell es fa valdre en qualsevol despatx. Segon, que tot i descobrir-se el pastel i les seves amagades intencions, que per descomptat no són gens bones, continua essent l’home necessari, el mal menor. I en les situacions de perill, apareix com la salvació. Malgrat conèixer la seva maldat, el vols al teu costat, potser, també, per la fascinació que el malvat eficient i simpàtic desperta sempre en les seves víctimes. Serà una variant de la síndrome d’Estocolm? D’alguns d’aquests personatges te’n podries fer amic per sempre, malgrat saber-ho tot d’ell, amb la condició que et moguessis sense fer-li nosa. Deu ser per això que alguns, malgrat el mal concepte que es té d’ells, no desapareixen mai, simplement perquè sempre se’ls té per necessaris. A costa de creure’ls poderosos, acaben sent-ho de veritat.

I tercer, perquè si les coses els van malament, mai s’enfonsen del tot. Alguns fins i tot, sortits d’una estança més o menys llarga a la presó, es permeten el luxe de passejar-se per les tertúlies televisives en el seu paper d’entesos, no pas en corrupció, sinó en diners, els que robaven en el seu dia. En John Silver es va escapar i va viure els seus darrers dies en un còmode anonimat. Tant se val caure en públic o en privat, mentre caiguis dempeus.