Torno a llegir

Hi ha plaers que un no pot defugir encara que vulgui, si són innats i ha tingut la sort de gaudir-ne sempre que ha volgut. M’agrada llegir. Molt. Sempre. No tot, és clar, però no entenc un cert benestar espiritual sense la possibilitat de perdre unes hores en un bon llibre. No és el pitjor que m’ha passat, però quan hem vaig posar malalt, i encara brego amb aquest problema segurament que per força temps, una de les conseqüències immediates va ser una profunda apatia pels interessos generals i una gran desgana de llegir. Vaig deixar de banda diaris, revistes i llibres i em vaig capficar en l’atzucac que de forma sobtada i imprevisible ens va afectar a mi i a la meva família.

No puc dir a hores d’ara que tot això estigui superat. Falta molt, però han ressuscitat les meves ganes de llegir. Fa dies vaig veure a internet una referència a l’aniversari de la mort de Joan Sales, que va esdevenir el 12 de novembre de 1983. No sé com va anar, però és com si un interruptor s’hagués obert de cop en els meus pensaments. Joan Sales! Que cadascú en faci les valoracions literàries que vulgui, però per mi representa ni més ni menys que el gust de llegir.

Vaig descobrir Joan Sales quan jo tenia aproximadament catorze o quinze anys. No puc estar segur de l’edat exacte, però sé que era molt jove. Ara en tinc 55, o sigui que ja en fa un grapat. En aquells temps era costum que les caixes d’estalvi regalessin llibres als seus impositors el dia de Sant Jordi, i els meus pares em donaven uns diners per a que els ingressés en una llibreta precisament aquell dia, a fi d’obtenir el llibre que, al cap i a la fi, llegiria jo. Bé, no recordo els llibres que hom podia triar una vegada dipositats els diners, però sí que Incerta Glòria de Joan Sales era el més gruixut, i el vaig triar sens cap mena de dubte. L’alternativa, crec, eren llibres amb “molts sants”, o sigui poca lletra i molta foto, llibres “d’estanteria de menjador” i llibres infantils. Jo, que era menut de mena i sempre aparentava una edat inferior a la real – al cap i a la fi sols en tenia 14 o 15- vaig quedar enlluernat per un totxo de 900 pàgines i li vaig assenyalar a l’amable empleat de banca que volia aquell llibre. Segurament que amb bona intenció, aquell senyor va considerar que no era adequat per a la meva edat i que calia que m’emportés un dels llibres infantils que estaven exposats. Em va costar convèncer aquell bon home que jo volia l’Incerta Glòria. Probablement el devia enredar amb alguna excusa com que era per al meu pare, o quelcom semblant, però vaig sortir triomfant de l’oficina bancària amb un exemplar de la quarta edició d’Incerta Glòria, de Joan Sales i Vallès, publicada a l’abril de 1971 en la col·lecció El Club dels Novel·listes de l’editorial Club Editor.

Com podia interessar a un marrec de 14 o 15 anys un llibre gruixut d’un autor que desconeixia totalment, tenint en compte que les meves aficions literàries del moment eren en Juli Verne i en Josep M. Folch i Torres? “Tu ets una mica estrany”, em deien moltes vegades i encara m’ho diuen de quan en quan, però va seguir un estiu dedicat a la lectura intensa d’aquest llibre. Un llibre que no és d’aventures, que no t’enganxa per a seguir una trama, vaja, que res a veure amb les Cinc setmanes en globus de Juli Verne o Les aventures de Pere Fi de Josep M. Folch i Torres. Però és que aquell llibre, que parla de la guerra civil, de la soledat, de vides atrapades en un món que no han triat, de tants assumptes per aquell temps amb prou feines albirats per la meva ment juvenil, parla també de les sensacions reals, dels sentiments imprevists, d’allò que veiem realment.

Incerta Glòria té quatre parts. Les dues primeres tenen forma epistolar, de cartes d’un militar de la república al seu germà durant la guerra i de la seva parella de la rereguarda a un amic. La tercera i la quarta són memòries d’un amic sacerdot de tots ells, que abasten fins a la Barcelona de la postguerra. No és un llibre militant. Acabat de llegir, un no se sent més proper als republicans o als feixistes. El títol està clavat. Quina glòria hi va haver en aquella guerra? Quina glòria van assolir tots els joves que van esmerçar la seva vida durant i després en uns ideals incerts? Una glòria incerta.

Als 14 o 15 anys probablement no vaig copsar totalment el sentit d’aquesta obra, però sí que recordo com m’extasiava la descripció que s’hi feia dels moments més simples. Potser el bombardeig als carrers de Barcelona no és quelcom normal, però la descripció dels personatges, dels habitatges foscos i tronats de la ciutat vella, de les olors, els sorolls, els caràcters de cadascun dels personatges secundaris que transiten per aquesta obra, l’estranya quotidianitat de tot un univers immers en una guerra que apareix com el decorat de vides confoses i ànimes perdudes, feia vagar el meu pensament de forma ininterrompuda. Era, i encara és, com si jo mateix pogués sentir les olors, escoltar els sorolls o enyorar sensacions difuses, a l’estil de la magdalena de Proust.

Les hores que vaig passar llegint aquell llibre van ser moltes. El record especial que me n’ha quedat no ha estat el seu argument ni la seva qualitat literària, que ara jutjo impressionant, sinó el pur gust de llegir, llegir amb fruïció, llegir amb gran plaer.

Per això, quan fa poc s’ha activat en mi el record d’aquell llibre, el que realment ha engegat de ple és la represa del gust per llegir. I en aquestes estic. Hi torno, malgrat els problemes de fons que ara mateix m’aclaparen. Torno a viure, deia fa uns dies. Afegeixo que torno a llegir, i ho faig amb un gran llibre que alimenta sense parar el meu plaer per la lectura. Incerta Glòria és un llibre excepcional, pel seu contingut, extraordinari, i per la seva qualitat narrativa. Una visió de la guerra civil que defuig qualsevol dogmatisme.

Però especialment, per a mi, Incerta Glòria és el gust de llegir. Ben retornat sigui.

Perdut en un llibre

Un llibre és com un camí que emprenem pel gust de passejar. Importa el camí en sí mateix, el passeig, l’estona que avancem en companyia de la nostra fantasia, els somnis que configuren el paisatge, les sorpreses que ens deparen els revolts, les obagues i les praderies assolellades. Un tomb per la imaginació i per la vida. Pas a pas, paraula a paraula, el plaer de la lectura es fon amb el plaer de la vida. A vegades és un camí llarg, com el que m’he regalat per Sant Jordi, les 1337 pàgines de Contrallum, de Thomas Pynchon, o breu com un corriol a la vora d’un camp de margarides: Te deix amor la mar com a penyora, una joia de Carme Riera que em captivà ja fa trenta anys.

M’han dit que hi ha persones que no llegeixen. M’han dit, ho he llegit, que hi ha persones que no estimen els llibres. Sé que hi ha persones que no viuen, que no parlen, que no llegeixen, que estimen la foscor i el camí pla, recte, ras i curt, en el que mai es poden perdre. A la primera pàgina del meu llibre de Sant Jordi, una cita de Thelonious Monk: "Sempre és de nit; sinó, no necessitaríem la llum". Al fer camí, m’agrada veure l’entorn, les persones, les flors, els riures i els plors. Agafat a les lletres i amb la llum de la imaginació, fer camí per les pàgines d’un llibre és viure més enllà de la mateixa existència, i així sé que no llegir és no viure.

El llibre és l’únic camí on perdre’s és un avantatge.

Psicohistòria de l'efecte papallona

Quan jo feia la mili, o sigui fa aproximadament una eternitat i mitja, més o menys quan Matusalem ballava el rock and roll, un bon amic em va regalar un llibre. Em refereixo a un amic dels de la mili, una d’aquelles amistats tan intenses que duraven exactament tretze mesos i desapareixien de sobte des de l’endemà mateix de tornar a casa. No n’he sabut mai més res, però és clar, mentre perdíem el temps fent veure que ens preparàvem per a la guerra (històries de la p.... mili!), cap dels dos sabia que el servei militar era un parèntesi exactament definit, dels que passen i procures oblidar-te’n com si mai hagués tingut lloc.

Per no saber, ningú podia saber què seria de les nostres vides al tornar a casa. Jo, per exemple, no tenia treball, i no sabia tampoc si els estudis cursats em servirien per a quelcom. Ni molt menys podia imaginar que acabaria treballant un munt d’anys en el que treballo ara mateix. Sí que podia imaginar que compartiria la meva vida amb la meva parella de llavors i d’ara (la de tota la vida), però tampoc quants fills tindria ni que serien com són els que ara tinc (i m’agrada com són). La vida és així, plena d’incerteses, sobre tot quan ets jove.

El llibre encara el tinc. “Té, un regal. T’agradarà.” Si era un desig, es va complir. Si era una predicció, també. Es tracta de La Fundació, del gran mestre de la ciència ficció Isaac Asimov (els que ens agrada la ciència ficció fem servir sovint expressions com “gran mestre” o “insuperable” per a referir-nos als nostres autors preferits). Un llibret petit en format de llibre de butxaca, que em vaig polir en poc temps.

Asimov recrea a La Fundació la història d’un imperi galàctic estès per tota la galàxia, en un futur molt llunyà, utilitzant com a eix la psicohistòria, una ciència que redueix les relacions socials a equacions matemàtiques, l’estadística portada a l’extrem i amb gran exactitud. D’aquesta manera, els psicohistoriadors poden fer projeccions del futur amb precisió matemàtica. A partir dels fets que els psicohistoriadors estudien contínuament, estableixen el devenir de la societat a 30.000 anys vista.

Ciència ficció, però com a concepte és assumible. Les coses no passen perquè sí, encara que les raons no sempre són a l’abast ni són les esperades. Un obrer pot perdre la feina perquè un directiu que veu les coses negres pren la decisió de reduir plantilla. I potser que les vegi negres perquè a casa seva no el tracten bé o perquè té un dolor crònic a l’espatlla que el fa estar de mala lluna dia sí dia també. Una persona pot morir perquè un conductor es distreu. I el conductor es distreu perquè mira una noia jove i bonica que camina per la vorera. Si la noia caminés més de pressa, hauria passat abans, el conductor no s’hi hauria fixat i algú no hauria mort aquell dia. La noia, és clar, no en té la culpa perquè no podia saber el què passaria, el dia en que precisament fa tard perquè el despertador no ha funcionat. I potser el despertador tenia un defecte de fàbrica.

Edward Lorenz, un matemàtic i meteoròleg nord-americà, va introduir la coneguda expressió “efecte papallona”. Deia Lorenz que el moviment de les ales d’una papallona a Londres pot desencadenar una tempesta a Hong Kong. Les condicions meteorològiques constitueixen un sistema caòtic, en el que la més lleu modificació d’alguna de les circumstàncies inicials pot decantar l’evolució del sistema cap a posicions molt diferents.

I què més caòtic que la pròpia història del gènere humà? Si Hitler hagués estat admès de jove a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, la història europea podria haver estat molt diferent. I si el responsable acadèmic de decidir en aquell moment sobre la seva admissió hagués tingut un bon dia, moltes coses no haurien passat, i n’haurien passat d’altres. Son tants els successos, grans i petits, que influeixen en major o menor mesura en els esdeveniments, que resulta del tot impossible per a qualsevol cervell humà o artificial actual realitzar una predicció precisa, exacte i inequívoca del futur. Però si aquest cervell existís, si fóssim capaços de copsar tots, absolutament tots els successos en sentit ample (l’estat de tots els elements de la societat, la relació entre tots ells, etc.) i donar-los un valor, i si fóssim capaços de comprendre els mecanismes d’interacció entre tots ells, una equació matemàtica molt complexa, però equació al cap i a la fi, ens portaria a un futur cert.

Naturalment, les coses no són tan fàcils, perquè el nostre cervell no dóna per tant. El meu amic de la mili, però, va fer una predicció totalment encertada i exacta. “T’agradarà”, em va dir. I em va explicar que La Fundació era, en realitat, una saga, una història que havia començat com una trilogia, allà pels anys cinquanta, i que anys més tard s’havia allargat amb quatre o cinc seqüeles més. Em va dir, amb raó, que les llegiria totes, i així ho fet. No va predir el destí de la humanitat, però sí part de les meves lectures futures.

I si jo hagués estat prou ruc com per a no llegir les seqüeles de La Fundació, únicament per a portar-li la contrària al meu amic? És una hipòtesi de treball, perquè això normalment no passa entre amics. Podia ser que no m’agradés Asimov, però no que em privés de la seva lectura sols per a portar la contrària. El cas és, però, que coneixent el futur podria canviar-lo. Si el director de l’Acadèmia de Belles Arts de Viena hagués sabut de què era capaç aquell jove aspirant que trucava a la seva porta i el que faria en anys posteriors, li hauria donat plaça sense pensar-s’ho ni un moment, encara que fos el pitjor dibuixant del món. O potser li hauria engegat un tret.

Els psicohistoriadors de l’imperi galàctic podien (o podran) corregir el decurs de la història, de tal forma que si les seves anàlisis ultraestadístiques assenyalaven un futur indesitjat, procedien a introduir les modificacions necessàries en determinades variables del sistema. Sembla una forma d’actuar segura, en la que el destí de la humanitat estaria escrit i planejat amb exactitud. Clar que la perfecció és estranya fins i tot a la ciència ficció. El psicohistoriador del present que treballa per a un futur concret no pot predir què farà un psicohistoriador del futur amb expectatives diferents. I si fos capaç de predir-ho, perquè la psicohistòria hagués arribat a un grau tan alt de precisió i d’individualitat, i fos capaç de manipular les variables oportunes per a assegurar amb certesa el seu futur, la psicohistòria ja no seria mai més necessària. Potser un psicohistoriador tant perfecte hauria de ser anomenat d’una altra manera: Déu, destí, fat, ......

Pensant tot això, reobro de nou La Fundació i rememoro aquella amistat que, mentre va durar, semblava per sempre. No sé on és el meu amic. Potser si ens trobem pel carrer ja no ens coneixerem. Si hagués sabut que el perdria de vista, hauria donat valor a algunes variables. Per exemple, li hauria demanat el telèfon i el domicili, dues dades que llavors no em van semblar necessàries.

John Silver el Llarg, un malvat amigable

Diu el Sr. Google que tal dia com ahir va fer 160 anys del naixement de Robert Louis Stevenson. Vaig llegir la seva Illa del tresor fa una eternitat, quan les novel·les d’aventures em tenien enganxat als llibres. Després de tants anys, el que més recordo d’aquella novel·la no són les aventures extraordinàries del seu protagonista, sinó la fascinació que em va causar la personalitat ambigua d’en John Silver, un pirata a l’estil dels de tota la vida, amb una pota de fusta i un lloro a l’espatlla, cruel i sanguinari.

John Silver el Llarg és un malvat atípic i desconcertant, no perquè sigui de la mena de persones que no es troben a la realitat, sinó perquè no obeeix a l’estereotip del dolent de la novel·la odiat i temut per tothom. Quasi bé diria que, coneixent el seu costat fosc i tement-lo íntimament, un fins i tot se’n faria amic per la seva simpatia i perquè, en el fons, un té la sensació que li convé més com amic que com a enemic. N’hi ha d’aquests a la vida real, i molts.

John Silver apareix al començament de la novel·la com l’home providencial per a aconseguir una tripulació per al vaixell que ha de portar als protagonistes fins l’illa del tresor, i en la que ell mateix s’inclou com a cuiner. És un home simpàtic, eloqüent i que se sap vendre, i els organitzadors de l’expedició no tarden en confiar en ell per a la intendència del viatge. I des d’un bon començament es fa amic, o això sembla, del jove protagonista de la novel·la. Fins que, durant la travessia, Jim descobreix les secretes intencions del fals cuiner, que junt amb els mariners reclutats per ell mateix, tots ells vells companys pirates, planeja assassinar al capità, al doctor, a en Jim i a totes les bones persones que hi ha a bord i apoderar-se del tresor de l’illa. El que ve després són un seguit d’aventures que, com ha de ser, acaben bé, amb els pirates morts o empresonats, excepte en John Silver, que aconsegueix escapar, i el tresor recuperat.

El cas és que a partir d’aquest moment el cuiner hauria d’esdevenir el més dolent de la història i, tanmateix, són els seus companys pirates els que el depassen en un punt de crueltat. En John Silver esdevindrà providencial en els moments decisius, a l’impedir la mort dels protagonistes, no perquè es redimeixi, sinó perquè, simplement, decideix canviar de bàndol quan les coses van maldades. En tot aquest procés, però, no perd mai l’aire d’estranya camaraderia amb en Jim, fins al punt que aquest no pot amagar una certa admiració i fascinació per al pirata, tot i coneixent la seva traïció.

En John Silver no aconseguirà el tresor, però s’emporta un grapat de monedes en la seva fugida, se suposa que el suficient per anar tirant en un còmode retir, sense que les autoritats s’esforcin en perseguir-lo.

Què té aquest personatge que fascina per comptes de ser odiat? Primer, que captiva tothom amb la seva vèrbola i la seva desimboltura, els mitjans del que sembla disposar per aconseguir el seus fins i el coneixement que mostra del seu ambient. Se sap vendre i se’l compra de seguida. Avui en dia, un personatge com ell es fa valdre en qualsevol despatx. Segon, que tot i descobrir-se el pastel i les seves amagades intencions, que per descomptat no són gens bones, continua essent l’home necessari, el mal menor. I en les situacions de perill, apareix com la salvació. Malgrat conèixer la seva maldat, el vols al teu costat, potser, també, per la fascinació que el malvat eficient i simpàtic desperta sempre en les seves víctimes. Serà una variant de la síndrome d’Estocolm? D’alguns d’aquests personatges te’n podries fer amic per sempre, malgrat saber-ho tot d’ell, amb la condició que et moguessis sense fer-li nosa. Deu ser per això que alguns, malgrat el mal concepte que es té d’ells, no desapareixen mai, simplement perquè sempre se’ls té per necessaris. A costa de creure’ls poderosos, acaben sent-ho de veritat.

I tercer, perquè si les coses els van malament, mai s’enfonsen del tot. Alguns fins i tot, sortits d’una estança més o menys llarga a la presó, es permeten el luxe de passejar-se per les tertúlies televisives en el seu paper d’entesos, no pas en corrupció, sinó en diners, els que robaven en el seu dia. En John Silver es va escapar i va viure els seus darrers dies en un còmode anonimat. Tant se val caure en públic o en privat, mentre caiguis dempeus.

Un llibre per estimar

De peu davant la caixa, esperant el llibre encarregat i el moment de pagar i marxar, alguna cosa m’ha mogut a adreçar la mirada als prestatges del meu darrera. Ha estat un instant i l’he vist gairebé de reüll, però dret a l’alçada dels meus ulls i amb la coberta de cara a mi, el títol ben visible i també el nom de l’autor, he vist el llibre fatal. Fatal perquè un cop albirat, cap força humana podrà evitar que el compri.

Em passa amb els llibres el que als ludòpates amb les màquines escurabutxaques. Diuen els entesos que aquella musiqueta que de tant en tant sona al bar, i que fa que adrecem la mirada inconscient envers la màquina, pretén en realitat, i ho aconsegueix, activar en el que n’és addicte les ganes de jugar. El sistema deu funcionar, igual que en el fumador s’activen les ganes de fumar amb l’aroma d’un bon pur o amb la d’una cigarreta de la seva marca preferida.

Perquè en certa manera sóc addicte als llibres, sé que a la llibreria hi he d’entrar sense pensar, directe a la caixa, preguntar i si ho tenen comprar, i marxar tot seguit sense mirar ni remenar el que hi ha. Si ho faig així, compro un llibre i en surto ben parat. Si no, en compro cinc, o vuit, o tretze, i la cartera se’n ressent de tanta literatura. I a més, no tinc temps de llegir-los tots, que aquesta és una altra. Jo sóc dels que compren més llibres dels que puc llegir, i dubto que, per molt que corri, mai m’arribi a posar al dia.

Per què aquell llibre i no els altres m’ha captivat amb una mirada, és un misteri. I a més, deixeu-me que us ho digui, no coneixia ni el títol, Trilogia de Deptford, ni l’autor, Robertson Davies. És tan misteriós com l’enamorament, com el gust i com la bellesa. No hi ha causa objectiva ni explicació comprensible que ho justifiqui, sols detalls aparentment intranscendents: un gruix que fa suposar que té més de 500 pàgines, un títol que ja apunta a una certa extensió (Trilogia..., tres llibres en realitat amb un sol fil argumental), un autor que ja és mort (això ho he sabut després)...., i no és un bestseller. A qualsevol li semblarien detalls poc atractius d’aquest llibre, i en canvi a mi és de la mena d’obres que em fascinen, i no sé per què ni m’importa.

He sabut, quan l’he vist, que seria el meu llibre de Sant Jordi, no l’únic, segurament, però sí el primer que cauria a les meves mans, i això em provoca un cert neguit. Primer, perquè he fet un gran sacrifici no comprant-lo en aquell mateix instant. Com a addicte que sóc, m’ha costat vèncer la temptació. Segon, perquè ara mateix n’estic llegint un altre que no hauré acabat per Sant Jordi, la qual cosa significa que, a més, hauré d’esperar dies o potser setmanes abans de llegir en Robertson Davies, i si quelcom no puc fer sense que em resulti dolorós, és deixar un llibre a mitges, per pesat que sigui.

Ara que, el que si que puc fer, i ho he fet, és cercar a internet tota la informació disponible sobre l’autor i el llibre, una història que transcorre en un poble anomenat Depford, tant petit “que ni tant sols tenia la dignitat que atorguen uns afores”, i que comença amb un fet intranscendent, coses de canalla, per a descriure el recorregut vital dels seus protagonistes anys després i com allò que no fou més que un joc d’infància va esdevenir l’inici de tot plegat.

Ben bé és amor a primera vista. He quedat amb ell per Sant Jordi. El miraré, el tocaré, el llegiré i espero assaborir-lo força temps, no en va és una llarga història.

Catalans inesperats

Llegeixo amb sorpresa que Cervantes era homosexual i català. Ho diu el periodista Albert Torra en el seu darrer llibre, “Gais i lesbianes de la història de Catalunya”, i fa dies se’n va parlar en varis mitjans de comunicació. Si de sorprendre es tractava, el periodista ho ha aconseguit; altra cosa serà que convenci, que això ja ho veurem. No m’interessa l’orientació sexual de Cervantes. El que sí em preocupa és que fos català, perquè jo sempre l’he tingut com a paradigma de la literatura castellana. No em sé imaginar el Quixot en català i, francament, si el torno a llegir (i val la pena, creieu-me) ho tornaré a fer en castellà, que és en la llengua en que va ser escrit i que casualment conec.

L’Albert Torra justifica la catalanitat de Cervantes, en que en la seva obra va lloar Catalunya i els catalans, i en canvi va dir pestes dels castellans i del seu caràcter. L’explicació és ben feble, perquè si jo em poso a dir coses bones dels andalusos, que ho podria fer, i coses dolentes d’uns quants catalans, que també ho podria fer i amb força motius, algú podria pensar, per aquesta regla de tres, que sóc de Jaén i no de l’Anoia. És clar que en el meu cas a ningú importaria que s’esbombés una bestiesa com aquesta, perquè a ben poca gent importa on vaig néixer.

Potser l’autor d’aquest llibre volia escandalitzar, i se li va ocórrer que la millor manera era convertir a Cervantes en homosexual i, a sobre, català. Si de desacralitzar la figura de l’escriptor es tractava, i això sempre convé amb totes les figures, pot haver pensat que la millor manera de subvertir-lo com a icone de les lletres hispanes, era transformar-lo en quelcom que sonés al contrari d’hispà, i sembla que això vol dir català.

El cas és que ara, passat l’interès per aquest tema, surt un nou català inesperat, en Cristòfol Colom. La professora de la universitat de Georgetown Estelle Irizarry acaba de publicar un llibre titulat "El ADN de los escritos de Cristóbal Colón", en el que “proposa i confirma el veritable origen català del navegant”. Basa les seves conclusions en l’anàlisi de 18 ladinismes lèxics, morfològics, ortogràfics i sintàctics que es troben en el castellà de Colom. En definitiva, sembla ser que Colom escrivia malament el castellà, degut a que, en realitat, era català.

I un altre estudi, aquesta vegada del professor de la universitat de Mount Saint Mary Charles J. Merrill, titulat "Colom, 500 anys enganyats", afirma que el descobridor d’Amèrica era un català enemistat amb la família dels Reis Catòlics, i que aquests haurien ocultat la seva catalanitat, fomentant la idea que era italià.

No són els únics que ho afirmen. De quan en quan surten a casa nostra espontanis que situen el lloc de naixement de l’almirall a la Segarra, el Bages, Osona o altres indrets de Catalunya.

No està a les meves mans el posar en qüestió el rigor científic d’aquests estudis sobre Colom i el relatiu a Cervantes, però m’ha sorprès com aquestes notícies han estat acollides en alguns fòrums, en els quals abunden els missatges i comentaris que s’escandalitzen del que anomenen “espoli” o “usurpació” del bagatge cultural català pel centralisme borbònic. De primer, em pregunto si estem necessitats de prohoms i símbols culturals. Jo diria que d’això en tenim i de sobres, i no ens cal envejar el dels altres. Ho dic perquè a mi, francament, no em fa fred ni calor que Cervantes o Colom fossin catalans, espanyols, italians o moçambics, i la teoria conspiratòria espanyolista em sembla una mica paranoica.

La qüestió és: el suposat origen català d’aquests i altres personatges històrics tinguts per castellans, italians o el que sigui, té una base científica real, o és fruit de les ganes d’escandalitzar i vendre llibres ?

Suposant que la cosa no fos prou seriosa, convindria que ens deixéssim de punyetes, que d’icones de tota mena ja en tenim i no ens cal manllevar-ne d’altres. I si realment existeix una base científica que avali els estudis realitzats, afirmar que tot plegat és fruit d’un engany espanyolista per a apropiar-se del llegat cultural català em sembla que va més enllà del que és imaginació i esdevé patològic.

Una pila de llibres per llegir

La febre per l’obra de Stieg Larson i l’aniversari de la meva parella m’han portat a comprar la tercera part de la trilogia de Mil·lènnium, tot i que encara no he llegit les dues primeres. Rares vegades una obra m’ha estat tant insistentment recomanada per la gent que conec. Segur que el llegiré, quan toqui, o quan pugui. El que passa és que jo tinc un problema amb els llibres, i és que intento llegir-los tots i, és clar, no puc. Compro més llibres dels que mai podré llegir, perquè un dia sols té 24 hores i, a més de llegir, cal treballar, cal dormir, cal menjar i cal fer moltes altres coses, com escriure aquest bloc, per exemple.

Els que tenim aquest problema, i no som pocs, ens ho passem tant bé llegint com admirant els llibres, gaudim tant de les històries i dels contes com del propi llibre, de la coberta i de les pàgines, de l’edició, gaudim tocant-lo, fullejant-lo, resseguint la peripècia del propi llibre i de l’autor. Això ho podem fer amb força llibres, amb molts més dels que tindrem temps de llegir al llarg de la nostra vida.

Algun amic m’ha dit “Tu hauries de ser llibreter, així sempre podries estar entre mig de llibres”. No estic segur que això fos possible. Si m’hi havia de guanyar la vida faria un mal negoci, perquè podria passar que no em volgués desprendre de cap llibre. Com que sóc realista, però, em conformo amb llegir el què puc, un rere l’altre, i segueixo comprant els que mai tindré prou temps per a llegir.

Hi ha una altra mania que em persegueix i que fa que la cua de llibres per llegir no pari de créixer. I és que, un cop començat, no puc deixar un llibre de cap manera, encara que no m’agradi, encara que sigui pesat, encara que hagi de fer un esforç per a continuar-lo i per a acabar-lo. M’hi trobo amb llibres d’aquests. No són llibres dolents, perquè no crec que d’aquests n’hi hagi, són llibres que no m’agraden, però deixar-los un cop començats és un fracàs que, al menys a mi, em costa de pair.

Ara mateix, a la meva edat, podria dir que, que jo recordi, sols he deixat dos llibres per acabar al llarg de la meva vida. Un d’ells ja l’havia llegit sencer anys abans, i la segona vegada em vaig trobar, a la meitat, que hi faltaven una vintena de pàgines. Quan me’l varen canviar ja estava posat en una altra novel·la i no hi vaig tornar. Era el Robinson Crusoe. Però crec que en aquell cas no es podria dir exactament que n’hagués abandonat la lectura.

El segon cas és més vergonyós per a mi. També fa anys, vaig emprendre la lectura de Moby Dick. Més o menys a la meitat, ja estava fart de les cabòries d’aquells mariners sobre les diferents classes de balenes, i impacient per a començar un altre llibre que m’esperava des de feia dies sobre la tauleta de nit. En un moment d’inconsciència, quasi bé cometent un delicte, vaig abandonar Herman Melville per John LeCarré. Espero que algun dia el déu dels llibres m’ho perdoni. En el meu descàrrec diré que, si havia de pecar, John LeCarré era una bona opció. El Moby Dick encara és a la prestatgeria. De quan en quan, de reüll, me’l miro i em dic a mi mateix que algun dia el tornaré llegir, aquesta vegada sencer. Però abans, la llista d’espera és llarga i s’hi troba en un lloc preferent la trilogia de Mil·lènnium.

La quarta veritat

Un llibre que val la pena llegir. “La cuarta verdad”, de Iain Pears. Es tracta d’una novel·la i un autor poc coneguts a Espanya i a Catalunya. De fet, crec que no ha estat traduïda al català. Iain Pears és un escriptor anglès nascut al 1955, doctor en filosofia i història de l’art, autor de vàries novel·les de misteri i que actualment es dedica al periodisme.

La novel·la descriu uns fets ocorreguts durant la segona meitat del segle XVII a l’Anglaterra de Carles II, una vegada restaurada la monarquia després del mandat de Cromwell. Uns fets imaginaris, és clar, ja que es tracta d’una novel·la, però amb una narració farcida de personatges reals i perfectament ambientada en l’època de confrontació entre la fe religiosa i la raó empírica.

El fil argumental gira en torn a l’assassinat d’un professor d’Oxford i l’acusació de la seva serventa com a autora del crim. Una història que ens és explicada per quatre personatges diferents i des de punts de vista força oposats. Marco da Cola, personatge venecià fascinat per l’anatomia, en una època en que l’exploració anatòmica dels cadàvers constituïa una profanació greument castigada; Jack Prestcott, que intenta demostrar la innocència del seu pare d’una injusta acusació de traïdoria, pare i fill personatges ficticis però basats en altres de reals; John Wallis, professor de geometria de la universitat d’Oxford que existí realment; y Anthony Wood, igualment real, bibliòfil i historiador.

Tots quatre ens ofereixen diferents veritats, els mateixos fets des de perspectives totalment oposades. Així, tan sols començar la segona part del relat ja ens adonem que haurem de canviar totalment de xip perquè allò que en la primera part ens ha semblat evident deixa de ser-ho, i els personatges que miràvem amb simpatia ara esdevenen malvats. I així tot el llibre, sols que cadascuna de les quatre versions dels fets implica nous esdeveniments col·laterals, nous personatges i noves trames, mantenint així l’interès fins al final. I amanit, a més, amb una interessant panoràmica del debat entre empirisme i creença, entre el racionalisme i la superstició, entre la raó i l’obscurantisme de l’època.

Tot plegat acabarà més o menys bé, una concessió al lector amatent als finals agradables. El mèrit d’aquesta història està en oferir-nos quatre versions oposades i, tanmateix, certes totes elles. Si més no, ens declarem, a l’acabar la lectura, incapaços de prendre partit.

Això és més freqüent del que sembla. Sols cal comprar quatre diaris diferents i llegir la mateixa notícia en tots ells. A la fi, tothom acaba tenint raó i, tanmateix, són quatre veritats diferents.