L'adéu de Jordi Aymamí

No seria bo que per costum els candidats que perden les eleccions abandonessin el càrrec i deixessin penjat el seu equip. Com a principi general, el que es presenta a les eleccions ho fa per a estar-hi a les dures i a les madures. Dit això, no es pot generalitzar per a desqualificar l’actitud de tots els que pleguen després d’una desfeta electoral. No és el mateix presentar-se per primer cop i fracassar, que perdre el càrrec. Si en Marc Castells hagués plegat fa quatre anys, després de perdre les seves primeres eleccions a l’alcaldia d’Igualada, hauria estat difícil d’entendre. La majoria hauríem pensat que d’això se’n diu no saber perdre. No va ser així, afortunadament, i quatre anys més tard ha reeixit en el seu esforç.

El que no em sembla gens reprovable, sinó tot el contrari, és l’abandó de Jordi Aymamí al front del grup socialista a l’Ajuntament d’Igualada. Si no erro en les meves dades, el que encara és alcalde socialista d’Igualada –deixarà de ser-ho el dia 11 de juny- porta molts anys a l’Ajuntament, 15 com a alcalde i alguns com a regidor a l’oposició. Al llarg d’aquests anys, des que ostenta la màxima responsabilitat en el govern municipal, ha deixat en la ciutat una empremta indeleble. No agrada a tothom, evidentment, però no crec que ningú pugui negar la transformació que ha experimentat la ciutat en tots aquests anys.

Llums i ombres, naturalment. La transformació és evident, però el judici que ens mereix és variable, com no podia ser menys. Són molts els retrets que es poden fer a la seva gestió. Sobretot en els darrers anys, alguns assumptes han esdevingut especialment polèmics: POUM, zones blaves, finances municipals..... Polèmics significa exactament això, que han aixecat polèmica, sens perjudici de la valoració positiva o negativa que en fem. La valoració que jo en faig és que, malgrat tot, ha estat el millor alcalde de la democràcia. Llums i ombres, com he dit, però saldo positiu. En qualsevol cas, no és un polític que deixi indiferent.

Que ara plegui em sembla força coherent. El vot ciutadà ha decidit clarament que el seu projecte s’esgotava el dia 22 de maig. No és que no hagi obtingut prou vots per a governar, és que ha perdut els que necessitava per a seguir i més. No oblidem també que la seva era una aposta força personal. Ara mateix, el projecte socialista era ell mateix, la cara, els ulls i el bigoti de Progrés Municipal. En gran mesura no s’ha votat a favor o en contra del PSC, sinó de l’Aymamí. La seva derrota ha estat reconeguda de forma elegant, clara i democràtica per l’interessat, que ha entès a la perfecció el missatge dels igualadins: l’era Aymamí s’ha acabat. Per bé o per mal, però ja és història.

No és, doncs, un acte de covardia, com amb certa crueltat li han etzibat alguns, ni deixa penjat ningú. És una forma de reconèixer que el seu temps ha acabat i d’apartar-se per a no fer nosa. Ni més ni menys, una sortida digna i honorable. Temps hi haurà per a valorar la seva gestió, però si més no la seva renúncia mereix el reconeixement dels demòcrates. No hi ha gaire polítics que acceptin la crua realitat de la derrota.

Afortunadament els igualadins participem majoritàriament de l’esperit pacífic i democràtic de l’anomenat “oasi català”. L’oasi igualadí no està per estridències. Tenim, per sort, tendència a defugir la demagògia, llevat d’algun element singular. He de dir que em va resultar agradable llegir una piulada del futur alcalde d’Igualada agraint al Jordi Aymamí la seva feina al davant de l’Ajuntament durant tots aquests anys. Espero que aquest reconeixement adquireixi la rellevància que mereix. Per a que una nova etapa comenci bé, és molt recomanable tancar l’anterior amb elegància i reconèixer, uns i altres, que les coses es fan més bé o més malament, però sempre en favor de la ciutat i desinteressadament. Si més no, sembla que a Igualada les formes es mantenen.

Diria, doncs, que el que toca és acomiadar Jordi Aymamí amb el reconeixement que mereix i encoratjar Marc Castells per a que treballi per Igualada amb el mateix esforç i dedicació, sinó més. I deixar-nos estar de partidismes. L’Aymamí ha estat un bon Alcalde i en Castells pot ser millor.

Felicitats, però seguim indignats

Els resultats de les eleccions locals i autonòmiques d’ahir són tan aclaparadors, que qualsevol anàlisi o valoració corre el risc de passar per inútil. La derrota socialista és clara i contundent, com ho són la victòria convergent a Catalunya i popular a la resta de l’estat. Sobra, doncs, tot el que no sigui un reconeixement clar i decidit del que el poble ha triat. Que el PSC i el PSOE assumeixin sense complexes la derrota, i que CIU i el PP sàpiguen administrar la victòria allà on han estat triats per a governar.

És probablement un tòpic, però és important que guanyadors i perdedors tinguin les idees ben clares abans d’anar per feina, perquè una cosa és guanyar o perdre eleccions i l’altra entendre què està passant. Pel costat dels socialistes, jo diria que l’assumpció de la derrota passa per reconèixer que el cicle socialista, ara per ara, s’ha acabat, i que com més tardin el PSOE i el PSC en anar per feina, més tardaran en recuperar posicions perdudes. D’ara fins a les eleccions generals del març de 2012 és literalment impossible que el PSOE recuperi terreny en el favor dels espanyols, tret que s’esdevingui un miracle. La cosa sols pot anar a pitjor, o sigui que en Zapatero ja està tardant en convocar eleccions. Cremat el President del Govern, ja porta temps consumint-se el partit. I no dic que sigui una derrota justa, perquè als socialistes els ha tocat pagar els plats trencats d’una crisi que és general. Dic simplement que ara toca retirar-se a la caserna d’hivern, renovar lideratge i emprendre un nou camí per a recuperar posicions. Això tardarà, i com més tard es comenci més tard s’acabarà.

També caldria tenir clar que la victòria convergent o popular no és tota guanyada a pols. No és qüestió de treure’ls mèrits, però bona part dels resultats obeeixen més al càstig al partit governant que no a la confiança en l’alternativa. Sols així s’explica que no hagi calgut gaire programa ni massa propostes per a guanyar les eleccions a molts llocs. Ni molt menys vol dir això que no sigui una victòria merescuda la de CIU o la del PP, però no convé que els pugin els fums al cap. Més tenint en compte que la crisi no s’arreglarà per un simple canvi de govern i les coses encara poden anar a pitjor.

Si en una cosa coincidim quasi tots, és en que el ciutadà està fart i emprenyat. Tots tenim la impressió de trobar-nos en un carreró sense sortida, obligats a suportar una crisi que no tenim consciència d’haver provocat. I a tots ens sembla que, ara mateix, estem treballant per a salvar els dividends d’uns quants. El sacrifici del treball en favor del capital. En altres temps l’esquerra hauria trobat un camp abonat per a l’agitació. Ara estem tots desconcertats, i en el desconcert una majoria de la ciutadania opta pel canvi democràtic en favor d’alternatives de govern consolidades i fiables, però una minoria cada vegada més important es decanta pel radicalisme, l’extravagància i les postures extremes. És així com floreixen fenòmens com el de Plataforma per Catalunya, una formació que amb arguments falsos i demagògia extrema defensa la xenofòbia i la discriminació, valors radicalment contraposats als valors democràtics i als drets humans reconeguts a la constitució espanyola, l’estatut d’autonomia i als tractats internacionals. El fet que democràticament assoleixi una determinada representació popular no modifica en res la seva naturalesa. Fins i tot, amb la llei de partits a la mà, aquesta formació hauria de ser més il·legal que Batasuna. Cal, doncs, estar amatent als ànims de la ciutadania i no menystenir les senyals d’alarma que brollen arreu.

Però no tot és demagògia o radicalisme. El moviment dels indignats, encara que difós i sense un objectiu clar, té més sentit del que sembla i no és un fet folklòric. Potser no tots els que acampen a les places saben el que volen, però sí que saben que estan indignats i emprenyats, i en això tenen la simpatia i la comprensió de molts de nosaltres, haguem votat el que haguem votat. En una expressió que està de moda, la indignació és un sentiment transversal i cal que les forces polítiques democràtiques hi parin una atenció especial, perquè de la indignació es passa fàcilment al descontrol.

Crec, doncs, que d’aquestes eleccions cal destacar:

• Un canvi de cicle evident que ha de ser assumit immediatament pel partit socialista, amb una renovació urgent del seu lideratge i del seu programa.
• La victòria rotunda de CIU a Catalunya, que caldrà que sàpiga administrar. L’assumpció de tota la responsabilitat de govern tant pot portar a un èxit absolut com a un fracàs rotund en la recuperació econòmica.
• L’ascens del PP a Catalunya i la seva victòria arreu de l’estat. Les forces nacionalistes farien bé en veure on pot portar a Catalunya una majoria absoluta del PP al govern de l’Estat, que s’albira com a molt probable.
• L’ascens de les formacions xenòfobes, racistes i antidemocràtiques, un fenomen preocupant que no es pot ignorar.
• La indignació dels ciutadans, que porta a un canvi del mapa polític, però que segueix creixent i que difícilment s’apaigavarà amb vagues promeses i bones paraules. Fracassarà qualsevol intent dels partits per a atreure’l a casa seva. El que no funciona no són els partits, és el propi sistema.

I, naturalment les meves més sinceres felicitacions a qui ha guanyat i els millors desitjos a qui ha perdut. Però seguim indignats. Teniu-ho en compte uns i altres.


P.D.

He de confessar que tenia escrit aquest article des del dia abans de les eleccions, si més no en els seus trets generals, i sols he hagut d’afegir adverbis i adjectius, tan previsible era en general el resultat de les eleccions.

Llistes, projectes i candidats

Oficialment les candidatures a l’Ajuntament d’Igualada ja tenen nom i cognoms, una vegada que la Junta Electoral de Zona les va publicar ahir al Butlletí Oficial de la Província, per bé que de forma provisional, subjectes a les reclamacions o rectificacions d’errors que es puguin produir fins al 24 d’abril. Són vuit les llistes que es presenten:

• Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
• Iniciativa per Catalunya Verds–Esquerra Unida i Alternativa Entesa (ICV-EUiA-E)
• Esquerra Republicana de Catalunya–Reagrupament–Acord Municipal (Esquerra– Reagrupament–AM)
• Plataforma per Catalunya (PxC)
• Partit dels Socialistes de Catalunya–Progrés Municipal (PM)
• Partido Popular / Partit Popular (PP)
• Escons en Blanc–Ciudadanos en Blanco (Eb-CenB)
• Convergència i Unió (CIU)

Com que, al cap i a la fi, són llistes de noms, un no se’n pot estar de llegir-les i fer la pròpia valoració de les persones que en formen part, si més no d’aquelles que directa o indirectament coneix. He de dir que per la meva banda, si em toqués fer una llista, seria força transversal. La meva llista ideal estaria formada per persones que ara es troben repartides en la majoria de llistes presentades, però no en totes. Segurament que un sistema de llistes obertes que permetés seleccionar candidats de partits diversos i per l’ordre que un volgués em permetria, pel que fa a les persones, votar la millor candidatura segons el meu punt de vista.

Això no és possible amb la llei electoral actual, i s’ha de reconèixer que, en cas que ho fos, tindria també els seus inconvenients. Si les persones apareixen en llistes diverses, és perquè són diversos els projectes de ciutat. Si resulta que les persones que jo considero més idònies per a accedir al govern de la ciutat tenen projectes de ciutat diferents, la tria es fa més difícil. Què ha de prevaldre, el projecte o el polític que el proposa? Al meu entendre el projecte. Entenc per això que, mal que em pesi, m’he de decantar més per una candidatura que no per un candidat. En el fons es tracta de triar, que per això són les eleccions, i de reconèixer que les alternatives, quan existeixen, també són vàlides.

Dit això, no me’n puc estar de dir que, al meu entendre, hi ha menys projectes de ciutat que llistes electorals. Naturalment que cadascú té les seves prioritats a l’hora de valorar el futur d’Igualada. Les meves són el creixement econòmic de la ciutat, la represa de l’activitat industrial i comercial, la millora dels serveis, la continuïtat de la transformació urbanística, l’activitat cultural, la seguretat i, en definitiva, que Igualada sigui un bon lloc per viure. No demano res que no demanin tots, però no em sembla un projecte de ciutat, sinó de poble, de país, el mantenir la independència de Catalunya com a únic tret definidor del programa de govern de la ciutat. Igualada és alguna cosa més que ideologia. En aquest sentit, a les llistes presentades hi ha dues classes d’independentisme: el que aspira a governar Igualada amb un projecte de ciutat, i el que no pensa en gestionar la ciutat sinó en proclamar la independència. És la independència un objectiu prou important i compartit com per a que tingui el seu paper a les institucions catalanes i el recolzament popular que mereixi, però no defineix el model de ciutat sobre el que ara cal pronunciar-se.

Tampoc no em sembla un model de ciutat el que s’aguanta sols en un eslògan, “primer els de casa”. En primer lloc perquè no puc compartir la legitimitat democràtica de valors com la xenofòbia, la discriminació i el racisme. En segon lloc, perquè una Igualada que no sigui de tots no pot ser la Igualada dels demòcrates. En tercer lloc perquè un model excloent no és, en propietat, un model de ciutat, és a dir, un model de convivència que, per definició, ha de ser integrador.

I em sembla molt respectable l’esperit de rebel·lia que inspira una llista presentada per a donar veu al vot al blanc, encara que comporti una contradicció lògica insalvable: la de defensar el vot en blanc votant a una candidatura concreta. No és probable que obtinguin representació, però en el cas hipotètic que traguessin algun regidor, cal suposar que no ocuparia el seu escó. Repeteixo que com a protesta contra el sistema i els seus gestors no està malament, però per descomptat que no és un projecte de ciutat. En qualsevol cas, em sembla a mi que el descontentament amb els polítics i la política queda prou de manifest en la magnitud de l’abstenció i no crec que els resultats d’aquesta llista en blanc passin d’anecdòtics. (Ull!, sóc molt dolent fent prediccions! quasi mai les encerto).

De tot el que queda, crec que, si més no, es pot dir que és suficient per a reflexionar-hi i escollir.

Que els igualadins no passem per racistes

És clar, si no estic molt equivocat, que l’Alcaldia d’Igualada recaurà en el candidat socialista o en el de Convergència i Unió, i és probable que calgui alguna aliança dins el Consistori de dues o més forces polítiques per a inclinar cap a un costat o l’altre la balança, a no ser que un dels dos obtingui majoria absoluta, cosa que ara mateix sembla improbable. Pot haver-hi un canvi a l’alcaldia o no, i en conseqüència un canvi de política a la ciutat d’Igualada, però hi ha també un canvi probable en el futur escenari municipal, com és l’entrada al Consistori de noves formacions polítiques. És possible que entri Solidaritat per la Independència, però també Plataforma per Catalunya. L’entrada de l’independentisme democràtic no és cap novetat i no ha de suposar cap trasbals, perquè des de fa anys està representat per ERC. Altra cosa és que la xenofòbia, el racisme i la discriminació prenguin seient al saló de sessions.

Potser PxC no entrarà. No negaré que me n’alegraria, però és probable que tregui un nombre ara mateix incert de regidors, i si és així fins i tot podria ser decisiu per a formar govern. Amb tots els respectes pels seguidors del Sr. Anglada que de bona fe creuen en el seu projecte, la representació que treguin a Igualada donarà la mesura de com els valors xenòfobs impregnen la societat igualadina i projectarà una imatge condicionada dels igualadins, tradicionalment tolerants i raonables.

No deixa de sorprendre’m que des de la bona fe es defensi l’exclusió, la discriminació i el racisme més o menys encobert, sota proclames d’amor al país, a la terra, a les pròpies tradicions i als valors de casa nostra. “Primer els de casa”, diuen, i crec que amb això està tot dit. Sols que els de casa no està clar qui són. Es refereixen als igualadins, i per tant quedarien fora la resta de catalans o d’espanyols? Volen dir que primer els que tenen la nacionalitat espanyola? Quan temps s’ha de viure aquí, per “ser de casa”? Si ets de fora, tant se val que siguis magrebí, subsaharià, equatorià, alemany o noruec, o depèn de com siguis de “moreno”? I suposant que siguis d’aquí, tens dret a tot abans que un de fora? Caldrà pedigrí per a que t’atenguin a la Seguretat Social? Primer els refredats igualadins i després els demès, tinguin el que tinguin? Que mengin primer els casa i el que quedi (si queda) per als de fora? I dels de fora, qui menjarà primer, el més “blanquet”?

De tot això ja se n’ha parlat molt, però hauríem de ser conscients que el feixisme s’alimenta de tòpics, demagògia, manipulació, mentides i pors induïdes, però també de la bona fe. El Sr. Anglada és on és perquè així ho decideixen els electors. No hi ha dubte. No es pot comparar, però també Hitler era on era per la voluntat dels electors. No puc dir, és clar, que no sigui un demòcrata, i que no ho siguin tots els seus candidats, inclosos els igualadins. Tothom té dret a reformar-se, però una ullada al seu passat a Fuerza Nueva pot donar una idea de com n’és de “demòcrata” (un passat i un present que són a l’abast de qui hi estigui interessat).

El que preocuparia, doncs, a banda que una formació així tingui acceptació dins la societat igualadina, és que a sobre marquéssim tendència. No m’agradaria que de cop i volta els igualadins passéssim per racistes. I tampoc que l’Alcaldia d’Igualada depengués del vot d’aquests senyors, encara que siguin “de casa”.

Algú ho havia de dir

Tinc una aversió especial als temes que s’introdueixen en un debat de forma marginal i l’aparten del tema principal. Fins a fer-me pesat, repetiré que l’important de les eleccions són els projectes i els candidats, i que el demès són retrets innecessaris, apreciacions gratuïtes i pura demagògia. Uns pocs exemples:

• Que un regidor municipal sigui a la vegada president del Consell Comarcal no és una acumulació de càrrecs. A aquestes alçades ja hauríem de saber que no es pot ser membre del Consell Comarcal sinó s’és regidor.

• En la majoria dels Ajuntaments la presidència de les societats municipals correspon a l’Alcalde o a algun regidor. No cal cercar altres persones per a ocupar aquests càrrecs. I en la majoria de casos no tenen un sou específic per exercir-los.

• Que un alcalde porti vuit, dotze, vint o trenta anys en el càrrec no el converteix en un dictador ni en un aprofitat. No seria alcalde si els ciutadans no el votessin una vegada rere l’altra. En qualsevol cas, ens podríem preguntar com no hem estat capaços d’oposar-li un candidat millor en tot aquest temps.

• Que una llista presenti noms que ja han estat anteriorment a l’Ajuntament no la fa més bona ni més dolenta. Desacreditar als candidats perquè una vegada o altra han estat a l’Ajuntament, sense atendre a res més, és malbaratar part dels recursos de que disposem.

M’he quedat més descansat. Algú ho havia de dir.

Guanyarà el millor

Confesso uns gustos poc corrents, o que en qualsevol cas són poc reconeguts: m’agraden les campanyes electorals i m’agrada la política. Des de fora, per descomptat. Se’m dirà amb raó que això no és pecat i que no sóc l’únic, però haurem de reconèixer que fer fàstics dels polítics i la política forma part d’un esport nacional molt nostrat, el de tirar-nos terra a sobre i menystenir tot allò que hem creat. I us asseguro que els polítics que tenim, ens agradin o no, siguin d’una corda o d’una altra, són com volem que siguin. Altrament no els elegiríem.

Tot i així, no sóc dels entusiastes. Crec que l’entusiasme en política està de part dels més compromesos, és a dir, dels que lliurement decideixen comprometre’s amb un projecte, ja sigui des de la militància, la simple col·laboració o acompanyant el seu vot d’un proselitisme més o menys intens. D’altres no som tant entusiastes, perquè una cosa és que t’agradi la política, i l’altre que t’hi casis. Cadascú serveix per al que serveix.

I he de dir que si m’agraden les campanyes electorals no és pel morbo de la picabaralla i les “maldats” polítiques. Aquestes em molesten molt, vinguin d’on vinguin. Pel que m’agraden és per l’intercanvi d’idees factibles, de projectes realistes i de voluntats. M’agrada que intentin convèncer-me d’una idea, que em demanin el vot amb sinceritat i que em facin promeses creïbles. I que es deixin de bestieses, de retrets personals, de missatges buits i de demagògia en estat pur. En la campanya, és clar, hi ha les coses bones i les dolentes, el que m’agrada i el que no m’agrada, i em toca fer la tria.

Tampoc és que la campanya sigui decisiva per al meu vot ni per al de gaire gent. Reconec que els cartells electorals i els mítings rarament fan canviar el sentit del vot. Com a molt, ens recorden que tenim una possibilitat d’elecció. A mi, personalment, m’agrada que m’ho recordin i que m’ho demanin, i si tan malament m’ho presentessin, potser sí que el meu vot seria un altre.

Com en totes les convocatòries electorals, a grans trets hi ha els “vells” i els “nous”, els que “manen” i volen continuar, i els que “volen manar”. En una lluita política ideal els que són el poder exposen i expliquen la feina feta i la defensen amb arguments raonables. Que admetin errors és desitjable, però dubtosament exigible. La feina ben feta sols ho és per al que se la creu, i no tots creiem el mateix. I expliquen també com donar continuïtat al seu projecte i per què. Per la banda dels aspirants tot és presentar projectes de futur i contraposar-los als del passat. I a l’hora de comprovar nous projectes som força exigents, o ho hauríem de ser.

En aquesta lluita política hi ha d’haver, com ja he dit en un altre post, una gran dosi de cortesia, honestedat, realisme i absoluta falta de demagògia. Sinó no funciona. Tot això és la teoria, però me la crec, al menys des d’una perspectiva igualadina. Al cap i a la fi, el que no respecta aquestes actituds perd la possibilitat d’obtenir el meu humil vot, que no és gran cosa per sí sol, però altres hi haurà que pensin com jo. No trobo bé, doncs, la desqualificació personal dels candidats. És la seva feina el que interessa, la que han fet i volen continuar, o la que volen fer si els deixen.

És possible que no hagi dit res després de tantes paraules? Potser, però a Igualada hi ha sobre la taula projectes de ciutat interessants. Alguns ja es duen a terme i d’altres volen començar. Uns s’han emprès des de l’Entesa i d’altres es proposen des de l’oposició. Amb la mà al cor he de dir que el vot sols pot ser un, però si pogués el fraccionaria.

Tretes les consideracions personals, la contesa per l’alcaldia d’Igualada pot ser apassionant. I no em mullo. Perquè ho hauria de fer, si sé que guanyarà el millor?

De les bones maneres en campanya

Serà per l’edat, que ens fa tornar conservadors, o per l’experiència, que dóna perspectiva. O serà simplement perquè el pas del temps modera l’esperit com un llarg camí modera la rapidesa del caminant, cada dia que passa valoro més la importància d’allò que abans anomenàvem urbanitat i que ara en diem educació, en contraposició al que coneixem per mals modes. No és que pretengui reviure els formalismes empallegosos i reverencials dels manuals d’urbanitat que s’impartien a les escoles religioses de fa quaranta o cinquanta anys, no es tracta d’ajudar a una àvia a creuar el carrer, cosa que està força bé i no cal que figuri en cap manual, ni de vestir a la quitxalla amb pantalons curts i corbata de goma i pentinar-los amb clenxa i mig litre de colònia. I no parlo de civisme, exigible a tothom i que tant costa de mantenir.

No em refereixo als bons costums, que també són desitjables. Parlo de mantenir un nivell acceptable d’honestedat, empatia, cordialitat, sinceritat i realisme en les relacions personals i en les públiques. Així com en els vells catecismes i els manuals d’urbanitat se’ns deia que no havíem de mentir, i seguim acceptant-ho, malgrat que professem creences diverses o no en professem cap, i així com sempre hem mantingut que cal ser allò que en diem “ben educat”, també en les relacions públiques és exigible un cert nivell de “bona educació”, que definiré per allò que no és: la bona educació no és ser barroer, no és ser agressiu, no és ser hipòcrita, no és mentir ni manipular, que al cap i a la fi és el mateix. La bona educació no és la desqualificació gratuïta i sistemàtica.

La bona educació és exigible, crec, en totes aquelles relacions que són projecció pública de la nostra personalitat. I ho dic així, perquè em sembla prou evident que el que insulta o agredeix és un agressor, com el que menteix és un mentider, o el que manipula és un manipulador i, per extensió, també mentider. Si tanta virtut exigim de les persones en les nostres relacions personals, sembla assenyat exigir-les també, oi més, en les relacions públiques. I així com exigim dels nostres polítics la major eficàcia i no perdonem l’error ni la incompetència, no veig motiu perquè no reclamem virtuts més “humanes” o “personals” dels polítics actius i dels que volen ser-ho.

Siguin quins siguin els interessos polítics que hom pugui defensar, i que cal presumir d’honorables, és una obvietat que un polític que menteix és un polític mentider, un polític que manipula és un polític manipulador, i el polític que insulta és un agressor. Polítics en actiu, polítics aficionats i polítics en potència. Ja he dit que em faig gran. Deu ser perquè sóc de la vella escola, però no accepto que en política tot s’hi valgui. No hi ha mentides piadoses. En política poden ser oportunistes (que no oportunes) i fins i tot útils per alguns, però són inacceptables pels que estimem el nostre poble, la nostra ciutat o el nostre país. Des del meu punt de vista, no hi ha interessos polítics que justifiquin la mentida, la manipulació o la demagògia, que són el mateix i tan se val d’on vinguin. És el punt de vista d’un que torna a donar importància a la “bona educació”.

Qui faria negocis amb un “maleducat”? Quina confiança ens inspira el que ens vol vendre la moto de forma descarada i evident? Quin valor donem al que va de sobrat o el que practica la desqualificació? Hi confiem? Perquè ha de ser diferent a la cosa pública?

He de dir aquí que com a català em sento orgullós que la política del principat continuï essent un oasi, especialment en contraposició a l’estatal. També com a igualadí, ja que en els darrers anys no s’observa a la política municipal una crispació significativa, al marge d’alts i baixos que provenen de la natural discrepància entre els diferents projectes de ciutat. Llevat que em passin per alt fets que desconec, les relacions públiques i polítiques entre candidats, com en general entre els representants de les diferents forces del consistori igualadí, són respectuoses i responsables, com és desitjable pels que no ens dediquem a la política més enllà del fet de votar. Tenim sort, perquè no és igual a tot arreu.

Però portes enfora de la casa consistorial sobren corifeus, pregoners, professionals de la crispació i estrategs del tot s’hi val, a Igualada i arreu. Els debats s’enrareixen amb desqualificacions i males arts, soroll de fons que impedeix sentir i valorar les propostes de ciutat. I em consta que n’hi ha de bones en una i altra banda de la sala de plens. Anirem més bé si calla la claca i ens ho expliquen els propis candidats, amb educació, claredat i cortesia, virtuts que a casa meva veiem amb més bons ulls que la pressa i els mals modes.

Parlem d'Igualada

La primera pregunta que em faig, al passar comptes, és quant he gastat. La segona, més transcendent, és en què. Després en venen d’altres no menys importants però que, al cap i a la fi, deriven en les seves conseqüències de les dues primeres. Per exemple, fins on m’he endeutat i en quina mesura puc fer front al deute. I a mode de conclusió, si puc mantenir els objectius o els he de modificar per a ajustar-los a la meva capacitat d’endeutament. Tot plegat es resumeix en si he gastat racionalment els meus diners o no.

Això val també quan el que s’administra són els diners dels altres, per bé que és exigible un major rigor, és a dir, més prudència, més eficàcia i molta honradesa. Entenc que la gestió de les finances públiques exigeix, a més, transparència, i ha de suportar amb èxit l’escrutini constant dels administrats. O sigui que, com la dona del Cèsar, la gestió de les finances municipals, a més de ser impecable, ho ha de semblar. Ja que són els diners de tots, no s’hi valen mitges tintes; diguem que els errors no són admissibles, ni un.

Dit això, em sembla que el més important no és fins on s’ha endeutat l’Ajuntament, sinó en què ha gastat i gastarà els diners manllevats i com els pensa tornar. Dit en senzill, això és el que jo exigeixo a la meva modesta economia domèstica i el que crec que, a l’engròs, cal demanar a l’administració. O sigui que centrar el debat en si l’Ajuntament d’Igualada està més o menys endeutat em sembla, a aquestes alçades de la pel·lícula, una pèrdua de temps que sols s’entén en clau electoral. Les xifres són a l’abast. Igualada té un ajuntament molt endeutat. I punt. No ens cal cercar un catedràtic de capçalera per a que ho ratifiqui. Fins i tot els responsables municipals ho admeten.

Centrar-nos en si Igualada està molt endeutada o no és quedar-nos en la perifèria del debat, que sempre dóna rèdits electorals però que no aclareix res. Com a casa meva, el que importa és com s’ha administrat el diner de la ciutat, en què s’ha invertit, si ha valgut la pena i, és clar, si el deute es pot retornar o s’ha estirat més el braç que la màniga. Els responsables municipals, com és lògic, defensen la seva gestió i ens asseguren que la capacitat de l’Ajuntament d’Igualada per a tornar els préstecs és elevada. Aquest és un punt que caldria debatre. És veritat que l’endeutament d’Igualada és raonable o no és? Això no figura a les xifres oficials i dóna molt de joc per a debatre, però continuem entestats en les xifres fredes i indiscutibles del muntant del deute. Segurament que en la qualitat del deute municipal, i no en la seva quantitat, com en la medecina, trobarien una segona opinió si la cerquéssim entre els catedràtics entesos en la matèria.

Però en el poc que queda per a les eleccions, el que m’interessa no és si un 94,68% d’endeutament és o no una xifra alta, sinó per a què ha servit i en què s’usarà. Mentre els entesos pontifiquen sobre les dades, els electors hauríem de considerar si ha valgut la pena, i això sols és possible comparant la Igualada que ens deixa l’Entesa amb la que teníem abans, com també valorant si és la Igualada que volíem o hauria pogut estar millor. Sols així sabrem si ha valgut la pena endeutar-nos fins al coll. El demès és parlar per parlar. Si des d’ara i fins a les eleccions es parlés de la Igualada que tenim i la que volem, el debat podria ser apassionant. Si ens perdem en la comptabilitat, serà decebedor.

Propostes, honestedat, experiència...

Si hagués d’escollir una persona per a que ocupés un càrrec de responsabilitat en una empresa meva (és una hipòtesi, jo no sóc empresari), cercaria al millor dels candidats per a que fes la millor de les feines. Per a triar bé, m’hi hauria d’esforçar. Segurament necessitaria l’ajut d’un professional que tirés endavant el procés de selecció, encara que al final la darrera paraula seria la meva. I com que jo no sóc aquest professional ni aquest empresari, francament no sé en quins aspectes hauria de centrar l’examen dels candidats. Ja hi ha gent que entén d’aquestes coses, però en qualsevol cas no crec equivocar-me gaire si dic que algunes coses són evidents fins i tot per a profans com jo.

Per començar, caldria que la persona en qüestió tingués un bon coneixement de la matèria en la que hauria de treballar. Per exemple, si necessito un director comercial, no aniré a cercar un professor d’institut. I és evident que un bon contable ha de saber de comptabilitat.

Hi ha altres coses que també tindria en compte en el procés de selecció. Crec que l’entrevista és important, i voldria conèixer les seves expectatives professionals, la seva capacitat per a afrontar els problemes i escometre la solució, i la seva opinió o el seu punt de vista sobre l’activitat de l’empresa, els objectius que s’ha de marcar i l’estratègia per aconseguir-los.

El que no admetria és que no fos honest i en lloc de respondre a aquestes qüestions, es centrés en dir-me tot el que fa malament la meva empresa, o tot allò en que s’equivoquen els meus gestors, perquè el que va malament ja ho sé i per això cerco algú que m’ho solucioni. És a dir, exigiria propostes i solucions, no problemes. Altrament, sols em podria convèncer d’acomiadar els actuals gestors, però no de contractar-lo a ell.

I crec que és força normal exigir experiència, que potser no és necessària en les feines més bàsiques, però que creix en necessitat a mesura que augmenta la responsabilitat. És a dir, que sentint-ho molt pels recent llicenciats, cercaria per a dirigir la meva empresa algú que ja portés temps fent-ho amb èxit a d’altres empreses.

Experiència i honestedat, doncs, però també bones propostes, és clar. Aquí és on més em podria equivocar, però si més no haurien de ser propostes concretes, realistes i assenyades. Per descomptat que descartaria qualsevol candidat que no aportés propostes.

Evidentment, no hi ha garantia de contractar al directiu perfecte, i em puc equivocar tant que em porti a la ruïna, però el risc és més alt com més alt és el desinterès i la lleugeresa a l’hora de seleccionar.

Si prenc totes aquestes precaucions per a escollir a la persona que ha de pilotar la meva empresa, per què no ho hauria de fer també per a escollir qui ha de gestionar i decidir la prestació dels serveis públics, que m’afecten; la inversió en equipaments, que també m’afecta; les prestacions socials, que m’afecten o em poden afectar, i tants aspectes de la meva vida i de la dels meus conciutadans? Perquè no hauria d’exigir experiència, honestedat i propostes als que volen ser presidents, alcaldes, diputats o regidors? Perquè no hauria de descartar al candidat que no formula propostes? Perquè no hauria de descartar al que es limita a atacar a l’adversari sense aportar res? Perquè hauria de fer fora al que precisament té més experiència, si també aporta tot el demès? I ja posats a fer, perquè no hauria d’escollir al que és capaç de superar la manca d’experiència amb propostes concretes, realistes i assenyades?

Degut a la meva manca de perícia en la selecció de candidats, sóc escèptic i desconfiat. Demano per això que qui vulgui treballar d’alcalde de la meva ciutat s’hi esforci una mica en convèncer-me. Estic disposat a estudiar propostes, avaluar honestedat i experiència i votar en conseqüència. I també estic disposat a equivocar-me, com sempre.

L'esquer del canvi

Una pràctica comercial força vella i que funciona, a jutjar per la seva persistència, és la d’invitar als potencials consumidors a sessions publicitàries en sales d’hotel i restaurants, sense anunciar la naturalesa del producte que hom pretén vendre, i sota la promesa d’un regal pel simple fet d’assistir-hi, compri o no. Jo, la veritat, no hi vaig mai, malgrat que rebo invitacions d’aquestes en la meva bústia tan sovint, que si les acceptés tindria la casa plena de coberteries, pernils, polseres, litres i litres d’oli d’oliva, guants, abrics, aparells de ràdio, videojocs i un munt de coses més, la majoria inútils. A banda que sóc poc amic de la publicitat, que suporto però em molesta, no em veig acudint a una sessió d’aquestes i emportant-me el regal sense comprar res, encara que sigui per compromís. I si hi vaig i compro, serà per adquirir un producte que no necessito, a un preu que no em convé, i amb un regal que no m’interessa. No, gràcies. Comprenc que per vendre s’ha de fer de tot, però hi ha formes més sofisticades de convèncer-me. Això de l’esquer del regal és tan simple i descarat, que em faria vergonya caure-hi.

Però he de reconèixer que, malgrat la meva prevenció, el sistema funciona. Conec persones que no se’n perden cap i no compren mai res, i d’altres que van a totes i ho compren tot. Quan l’esquer és a l’aigua, sempre pica un peix. I en temporada de pesca, com en les rebaixes, hi ha ganes de comprar i de ser pescat. També quan s’apropen les eleccions l’ham és a punt i l’esquer preparat. Dues ofertes principals, el canvi i la continuïtat, i el demès són variacions. Crec que la continuïtat és l’oferta més clara. Ja em vist el que hi ha, ja ho hem provat durant quatre anys o més i sols es tracta de decidir si ens ha agradat o no. El producte és a la vista.

El canvi és una altra història. Per definició, és un producte diferent al de la continuïtat i, per tant, si l’escollim estem comprant quelcom diferent d’allò que hem tingut. Per a triar cal alguna cosa més que el propi canvi. El canvi per al canvi sols s’entén en una situació catastròfica, quan les coses no poden anar a pitjor. La veritat és que a l’apropar-se les eleccions se’n parla molt però no s’explica en què consisteix. És la mateixa estratègia comercial que he apuntat. No se’ns diu què comprarem, però se’ns promet el regal del canvi. Ja se sap que funciona, que la gent comprarà un matalàs d’aigua i s’emportarà un collaret per la dona i una cartera de cuir pel marit, sense ni preguntar-se si no dormia millor en el matalàs de llana de tota la vida, igual que votarà per l’oferta del canvi sense ni tan sols preguntar en què consisteix. Són maneres eficients de vendre el que d’altra forma no seria atractiu, i com he dit, quan poses l’esquer i tires l’ham, sempre hi ha un ciutadà que pica (perdó, un peix). Normalment el que acabes emportant-te no és el canvi sinó el recanvi, és a dir el mateix però d’un altre color. O sigui que, malgrat el regal, no vaig a aquestes sessions. Mai compro a cegues.

Primàries

Per principi, fent abstracció de les circumstàncies particulars de cada partit, de cada convocatòria electoral i de cada candidat, la convocatòria de primàries per a la designació de candidats dins de cada força política em sembla desitjable. Al cap i a la fi, em sembla innegable que aquest procediment afegeix un plus de democràcia en tot el procés electoral. No es tracta de qüestionar la tradicional designació de candidats pels òrgans de direcció dels partits, sinó d’introduir millores democràtiques en la forma com el ciutadà designa als seus representants. És a dir, per centrar-nos en el cas de Barcelona, CIU o el PP (a ERC s’està parlant també de primàries), no són forces polítiques menys democràtiques perquè designin als seus candidats des de l’actual cúpula dels partits, sense intervenció directa de la militància, però el candidat que surt d’unes primàries, si es fan bé (i jo no sé com és això de “fer-ho bé”), podrà dir amb més seguretat que representa al partit, és a dir, als militants, i potser també als simpatitzants, si se’ls dóna veu en el procés. Els altres, ja se sap, sempre podran dir que el seu partit està més unit que mai i que per això no els calen primàries. I potser tindran raó, però també està més unit que mai el Partit Comunista de Corea del Nord, i no crec que ningú el vulgui reconèixer com a model propi.

Per això no hi veig altre sentit en les crítiques que els diversos partits fan cada vegada que el PSOE o el PSC emprenen unes primàries (i, si no m’equivoco, són els únics que de moment ho han fet), que el tòpic de la unitat del partit. Els partits tindran els problemes d’unitat que sigui, uns més i altres menys, però unes primàries, per principi, són un sistema més democràtic que una designació a dit. Altra cosa és que unes primàries sols es facin quan surt algun “rebel”. No hauria de ser així, i això és el que sembla que passi a Barcelona, o el que va passar a la comunitat de Madrid. Al final resulta que les primàries són una excepció, provocada per l’ambició política dels candidats, més que per la diferència de sensibilitats o de projecte. Unes primàries que, més que ser d’un candidat contra un altre, semblen d’un candidat contra l’aparell. O no, però sempre quedarà la sospita.

Ben mirat, tindran raó els que demanen una reforma profunda dels mecanismes de representació política, una reforma que, a Catalunya, hauria de passar per l’aprovació d’una llei electoral pròpia, d’una vegada i per totes. Una reforma que, si es fes bé (i ho torno a dir, no sé com és això de “fer-ho bé”) aproparia la política al ciutadà, just al revés de la tendència actual. Les primàries són sols una petita part, que cada partit hauria d’organitzar a la seva manera, i que segurament no seria possible en totes les convocatòries electorals ni en tots els llocs. Però hi ha altres aspectes tan o més importants. Per exemple, les llistes obertes, que no tenen perquè ser-ho del tot. També la modificació de les circumscripcions electorals. No té sentit, més enllà de la conveniència dels partits, que els vots d’algun territori estiguin tan sobrevalorats respecte d’altres. I qüestions purament formals, com la durada de la campanya electoral, que en la realitat no té res a veure amb la literalitat de la llei, o la mateixa existència d’una jornada de reflexió sense sentit (potser hauria de ser una jornada de descans)

La llei electoral d’aquest país no és ja una assignatura pendent, és un suspens definitiu, perquè no hi ha la voluntat política d’aprovar-la. CIU va estar vint-i-tres anys al poder, molts d’ells amb majoria absoluta, i no va moure un dit perquè Catalunya tingués la seva llei electoral. Tampoc en les dues legislatures del tripartit s’ha fet un sol pas en aquest sentit, tret d’alguna declaració d’intencions força vaga. Senyal inequívoca que a la classe política catalana li està bé l’organització electoral dissenyada per a tot l’estat des de Madrid. No he vist que d’aquest tema ningú en faci bandera.

Sembla, doncs, que sols ens queixem els ciutadans, i no tant, perquè ningú ens escolta. Però mentre, política i ciutadania s’allunyen cada vegada més l’una de l’altra.

Bon rotllo i que duri

Comencem bé, i ho dic sense ironia. En els processos electorals d’aquest país no és habitual que les derrotes es reconeguin amb honestedat, ni que les victòries s’assumeixin amb humilitat i responsabilitat. El resultat electoral és el que és, i quasi sempre hi ha un clar guanyador i un o més perdedors, que perden clarament però que no sempre ho volen reconèixer. Jo diria que si uns i altres saben entomar bé els resultats i llegir amb sensatesa el missatge popular, tots hi guanyem. I sembla que per aquí anem.

La victòria de CIU és clara i indiscutible, tant com la derrota del PSC i d’ERC. I malgrat tot, uns i altres s’han llençat des d’un primer moment missatges força tranquil·litzadors envers una autèntica col·laboració per a afrontar els reptes que té aquest país ara mateix, gens menyspreables. Felip Puig, per Convergència, ja es va manifestar des d’un primer moment, fins i tot quan els resultats no eren més que un sondeig, favorable a cercar els pactes necessaris amb les altres forces polítiques per a assolir aquests reptes, i el President de CIU i futur President de la Generalitat ho ha corroborat.

Per la seva banda, el PSC entoma amb esportivitat el resultat, com no podia ser d’altra manera, i no defuig la responsabilitat de treballar per aquest país des d’una oposició lleial més presta a la col·laboració que a l’enfrontament. El gest del President Montilla renunciant al seu escó i impulsant un procés de renovació probablement necessari en la direcció del partit l’honora profundament. Chapeau, President!

Caram, que ara tots són amics, i això no és habitual! També ERC ho ha entomat amb responsabilitat, igual que ICV-EUiA, a la qual no li ha anat tant malament com preveien les enquestes. Els demès van a la seva, però no es pot negar que el PP ha assolit un avanç important i que Solidaritat d’en Joan Laporta també obté un notable èxit, encara que segurament esperaven més.

En definitiva, que comencem bé, amb bon rotllo, i això és bo, però és important que duri més enllà de la investidura, perquè tal com estan les coses tots hi fan falta per a redreçar aquest país. Segur que CIU pot governar sola i és normal que ho faci, però és molt desitjable que els principals partits col·laborin estretament durant tota la legislatura per a fer que això s’aguanti, especialment pel que fa a la superació de la crisi. Ni el govern pot anar a la seva, ni és desitjable que ho faci l’oposició, al menys en les circumstàncies actuals. Que duri el bon rotllo, que tots hi guanyarem i podrem estar orgullosos de la nostra classe política.

L'abstenció no és inofensiva

A banda del que diuen les enquestes sobre el resultat previsible de les eleccions de diumenge, que és prou conegut, hi un tema que els partits estan traient aquests dies a la llum: el perill d’una abstenció elevada. Tampoc seria res de nou que fossin molts els electors que el dia de les eleccions es quedessin a casa, perquè és una tendència que es ve donant des de fa anys, més i tot dels que normalment pensem. Fan bé, crec jo, els candidats de cridar a la participació, perquè com sempre dic, l’abstenció és lliure però té conseqüències.

S’accepta normalment que l’abstenció perjudica més al partit que està governant que al que aspira a governar. No hi ha proves d’això, però el raonament és bastant consistent: l’elector que aspira al canvi estarà més motivat per a aconseguir-lo, que el que no sent la necessitat d’aquest canvi i que, a més, sol estar desencisat pels resultats de la darrera legislatura. També s’acostuma a pensar que, en general, l’abstenció perjudica més a l’esquerra que a la dreta, encara que això és pura especulació, a més de que alguns resultats ho desmenteixen. Els de les eleccions generals de 1982, per exemple, que van donar una victòria aclaparadora a l’esquerra, amb la participació més alta des de la instauració de la democràcia (sols un 19,17% d’abstenció). Sigui cert o no aquest plantejament, entenc que per a descobrir als damnificats de l’abstenció caldria conèixer el sentit hipotètic del vot que el ciutadà hauria emès, en cas de no abstenir-se.

En qualsevol cas, totes les forces polítiques que es presenten a les eleccions són perjudicats potencials per l’abstencionisme, i indirectament també beneficiaris. En les eleccions al Parlament d’enguany, tothom té un motiu o altre per a cridar a la participació:

• CIU, perquè necessita una majoria còmoda per a governar. Una victòria que es quedi curta posarà la seva acció de govern en mans d’ERC o del PP, o l’obligarà a governar amb una minoria complicada de gestionar. Necessita, per tant, que els ciutadans que simpatitzin amb el seu projecte materialitzin el seu suport a les urnes.
• El PSC, perquè com a equip de govern li és prioritari no perdre suport. Ja costa trobar nous votants, però també hi ha dificultats per a mantenir als de sempre. Tots els partits governants es desgasten, i en l’actual situació de crisi econòmica, a més del calvari de l’Estatut, encara més.
• ERC i PP, perquè de la importància del suport electoral que rebin en dependrà la seva futura influència sobre el govern de la Generalitat. Cal dir que, d’altra banda, no els aniria malament que CIU, no ells, sofrís en carn pròpia l’abstenció.
• A ICV-EUIA, desapareguda l’esperança de seguir formant part d’un tripartit que li doni algun pes en el govern de Catalunya, el que li resta és guanyar tots els diputats que pugui, cosa que les enquestes li pinten malament.
• Ciutadans pot guanyar algun diputat. Suposo que també l’interessa que no hi hagi massa abstenció.
• Pel que fa als nous partits independentistes que es presenten per primera vegada a les eleccions (Solidaritat i Reagrupament), no sé ben bé què els interessa més. Naturalment que els convé arreplegar quants més vots independentistes millor, però això ho faran prenent-los d’ERC bàsicament i algun de CIU. Una alta abstenció podria desdibuixar el perfil de l’arc parlamentari i afavorir l’entrada d’aquests partits nous o d’altres fins ara extraparlamentaris.

I el ciutadà? Tan important és el que vota com el que no vota. Un exemple. L’abstenció del que mai votaria per la independència pot posar en mans de l’independentisme un hipotètic govern de CIU minoritari. És clar que també el podria posar en mans del PP. I això també podria passar amb l’abstenció de qui normalment simpatitzi més amb el PSC que amb cap altra força política; i a més afavoreix la derrota del partit que elegiria si votés, però també minimitza una hipotètica victòria de CIU.

En definitiva, l’abstenció té conseqüències, no és inofensiva, encara que la concreció d’aquestes conseqüències exigeixi un important grau d’especulació. D’altra banda, diré com a opinió estrictament personal que caldria desfer el mite de que els polítics són culpables exclusius de la desafecció i aquesta de l’abstenció. D’abstenció n’hi ha hagut sempre, amb alts i baixos, però si es dona una ullada a les dades del quadre, relativa al percentatge d’abstenció en les convocatòries electorals celebrades des de la instauració de la democràcia (no inclou referèndums), es pot veure que no hi ha una tendència excessiva a la disminució de la participació electoral. El que hi ha són alguns alts i baixos. Caldria excloure de l’anàlisi les dades de participació del Parlament Europeu, que sempre han estat un desastre, i quan no ho han estat és perquè han coincidit amb una altra cita electoral.

En les eleccions al Parlament de Catalunya l’abstenció més baixa es va donar l’any 1984, amb un 35,64%, i la més alta l’any 1992, amb un 45,13%. Les de l’any 2006 van oferir una abstenció del 43,96%. No sé que passarà amb les de diumenge, però les dades històriques ja em semblen elevades. És clar que podríem dir que des del 1980 els polítics catalans han passat 30 anys sense saber connectar amb la ciutadania i per això la participació és tan baixa històricament, però trenta anys són molts com per a que el propi ciutadà no hi tingui alguna cosa a veure.

Falta interès, i és greu perquè el que es ventila a les eleccions és sempre el futur del país. Sigui quin sigui el resultat, hi haurà qui es lamentarà després, i molts dels que ho faran no hauran votat. Personalment, moralment, això no és admissible. Votar és una forma de responsabilitzar-se del país i del seu futur.

El que crida l’atenció, a més, és que l’abstenció sempre sigui més alta en els comicis catalans que en les eleccions al Parlament espanyol. També es pot comprovar en el quadre. L’abstenció més baixa va ser l’any 1982, amb un 19,17%, i la més alta el 2000, amb un 35,99%, poques dècimes més que la més baixa del parlament català (35,64%). Hom podria deduir que als electors de Catalunya els interessa més la política espanyola que la política catalana. Una interpretació pertorbadora donaria lloc a pensar que els catalans estem més interessats pel govern de les espanyes que pel de Catalunya. Forçant-ho encara més i sense manies, algú podria pensar que som més espanyolistes que catalanistes.

No m’agrada aquesta interpretació i no la comparteixo en absolut, però reconec que això de votar més a fora que a dins ens ho hauríem de fer mirar. I es miri com es miri, el que ens convé és votar. Cadascú a qui vulgui, és clar.


Nota: les dades històriques d’abstenció les he obtingut de la web del Departament de Governació i Administracions Públiques i de la del Ministeri de l’Interior.

Populisme descarat

Sembla que en una campanya electoral tot s’hi valgui. Ja estem acostumats a les dosis extres de populisme o demagògia que acostumen a prodigar-se en les dates prèvies a unes eleccions. Fins i tot diria que en aquests dies som més permissius a l’hora d’avaluar alguns polítics, però no deixa de sorprendre’m l’habilitat dels líders del PP de Catalunya per saltar-se a la torera qualsevol principi, els seus inclosos, a l’hora de fer propostes que puguin esgarrapar un grapat de vots de sota les pedres, si cal.

Ja fa un temps que l’estratègia electoral del PPC es basa en la vella màxima de que, si no tens la solució per als problemes, el millor que pots fer per a que no es noti és crear-ne de nous. D’aquí aquesta dèria d’atiar els sentiments xenòfobs en temps de crisi. És una vella tàctica populista de tota la vida que sempre dóna un cert resultat electoral, a costa de perjudicar la convivència i la llibertat i de dificultar la pròpia integració dels immigrants que suposadament es persegueix.

On són les propostes econòmiques del PP per a sortir de la crisi? Alguna en deuen tenir. Són les mateixes que la de la ultradreta xenòfoba? La proposta és la mateixa que la de la formació dels hereus de Fuerza Nueva? “Primer els de casa”, com diuen els de Plataforma per Catalunya? No deixa de ser sorprenent que en aquesta escenificació el PP faci propostes que és evident que no poden prosperar des del moment que la Generalitat no té competències per a dur-les a termes. Em refereixo a l’invent del contracte per als immigrants que la Sra. Camacho proposa en aquestes eleccions catalanes com si el futur govern de la Generalitat tingués potestat per a imposar-lo. Pot el govern de Catalunya expulsar del seu territori a un immigrant que es negui a subscriure’l, o a un que estigui en atur de llarga durada? L’expulsió de Catalunya significa posar-lo a la “frontera” amb l’Aragó o amb la Comunitat Valenciana? El pot expulsar d’Espanya? És que ara el PP demanarà per a la Generalitat competències en aquesta matèria?

És una bajanada de gran calibre, destinada a aconseguir uns vots que, d’altra manera, podrien anar a la ultradreta. I estaria bé que el PP de Catalunya reflexionés sobre el que significa que la competència que ha de témer sigui la de la ultradreta.

És simptomàtic igualment que pretengui exigir als immigrants un coneixement del català que no creu necessari per als professors universitaris. Si més no, ve a dir que els principis són intercanviables segons el llocs i el moment, o segons les conveniències electorals.

Seguint amb aquesta trajectòria populista, la Sra. Sànchez-Camacho es despenja ara amb la proposta d’una paga extra anual de 240 euros a tots els jubilats catalans per a compensar la congelació de les pensions. Una proposta atractiva per als pensionistes, si més no per als que menys cobren. Per als pensionistes catalans, és clar, perquè el que està demanant ara el PPC és que els pensionistes catalans cobrin una pensió més alta que els de la resta de l’estat, quelcom que xoca frontalment amb la tan esbombada igualtat de tots els espanyols que el PP no es cansa de pregonar com a excusa per a atacar l’autogovern de Catalunya.

No tinc cap dubte que l’endemà de les eleccions aquestes propostes s’esvairan sense més. La seva finalitat és estrictament electoral, com demostra la seva incoherència amb els principis que el PP acostuma a proclamar. És xenofòbia de conveniència i oportunisme polític. Res més. A la vista de l’enquesta del CIS publicada ahir, quatre vots de darrera hora li poden donar la clau del govern de Catalunya.

Llegint el darrer Baròmetre d'Opinió Política

El darrer Baròmetre d’Opinió Política que ha fet públic el Centre d’Estudis d’Opinió correspon a 2.000 enquestes telefòniques realitzades entre l’11 i el 22 d’octubre, un mes i escaig abans de les eleccions al Parlament de Catalunya. Un resum de les dades es pot consultar en aquest enllaç i el document en aquest altre. Com és habitual, s’hi recullen dades sobre la percepció dels catalans envers els problemes de Catalunya, la seva actitud davant la política i el comportament electoral de la ciutadania. Malgrat que el focus d’atenció se sol centrar en la intenció de vot dels enquestats, especialment per la proximitat de les eleccions, l’enquesta conté dades que em semblen prou rellevants per a comprendre o, si més no, intuir les raons del comportament electoral que preveu.

Per bé que totes són prou importants, al meu entendre les que corresponen a la intenció de vot dels catalans s’han de considerar a la llum de les altres, com a conseqüència d’allò que més preocupa al ciutadà, del que percep com a urgent i, és clar, de la confiança que està disposat a dipositar en unes forces polítiques determinades per a satisfer aquestes necessitats. No és casual, segurament, que el comportament electoral sigui el darrer dels assumptes que tracta el Baròmetre.

I el primer de tots és, precisament, el dels problemes que els enquestats consideren més importants de Catalunya. La majoria dels enquestats considera que el problema més important és el de l’atur i la precarietat laboral (52,1%), seguit del funcionament de l’economia (14,5%), la insatisfacció amb la política (8,9%), les relacions Catalunya-Espanya (4,9%), la immigració (4,2%), l’educació (2,4%), la inseguretat ciutadana (2,3%), el sistema de finançament de Catalunya (2,1%), la crisi de la identitat catalana (1,5%), i uns quants conceptes més que no arriben a l’1%. A un primer cop d’ull, queda prou clar que el que més preocupa als ciutadans de Catalunya ara mateix és l’atur i la precarietat laboral, a una distància considerable dels altres problemes esmentats.

A la vista d’aquestes dades, hom pot intuir que el que els electors demanaran als polítics és que atenguin amb prioritat a aquest problema per sobre dels altres. És important saber-ho, perquè la confiança dipositada en els polítics no és mai absoluta ni irrevocable, i cal entendre que un vot és, per sobre de tot, un mandat. La opció política que guanyi les eleccions haurà d’atendre aquest mandat si no vol defraudar per complet la confiança que li hagin donat els electors per a governar, tant pel que fa als seus objectius de govern com a les aliances postelectorals que per gust o per força dugui a terme. En aquest sentit, l’enquesta respon també a la pregunta de quina és la opció política que els electors consideren que pot fer front més eficaçment a aquest problema, i les respostes coincideixen, a trets generals, amb les de la intenció directa de vot.

El segon aspecte que tracta l’enquesta és l’actitud del ciutadà davant la política. D’aquest apartat destaco la resposta a quatre qüestions significatives:

a) “Creu que els polítics tenen en compte el que pensa la gent?” El 77,1% estan més aviat en desacord, enfront del 21,5% que hi estan més aviat d’acord.

b) “Els polítics només busquen el benefici propi”. El 74,4% hi està més aviat d’acord, enfront del 23,2% que hi està mes aviat en desacord.

c) “La gent del carrer pot influir en el que fan els polítics”. El 51,6% hi està més aviat en desacord, enfront del 46,1% que hi està més aviat d’acord.

d) “De vegades la política sembla tan complicada que se’m fa difícil entendre el que està passant”. El 63,2% hi està més aviat d’acord, enfront del 36,1%, que hi està més aviat en desacord.

Les respostes a aquestes qüestions tenen, al meu entendre, relació directa a la proverbial desafecció dels catalans envers la política i els polítics, que sembla aguditzar-se en els darrers temps. Això no és nou, ni de bon tros. Ja en els temps de la transició, celebrades unes quantes cites electorals i el sistema democràtic en ple funcionament, s’estengué el terme “desencant” per a descriure el desencís dels ciutadans amb la política, i amb alts i baixos, ha estat un no parar des de llavors. En qualsevol cas, és per aquesta banda que l’abstenció té camp abonat per a créixer.

Per sí mateixa, la presumpta indiferència del ciutadà envers el resultat de les eleccions (i no es pot definir d’altra manera l’abstenció electoral, tret d’una reduïda abstenció “militant” o de protesta) hauria de preocupar a la classe política i als propis ciutadans, no sols per la dosi més o menys gran de deslegitimació del propi sistema democràtic, sinó perquè pot trastocar significativament els mateixos resultats electorals. En la hipòtesi generalment acceptada que l’abstenció castiga als partits més grans, i especialment al del govern, podria passar que una baixa participació afavorís l’entrada en el Parlament de forces ara extraparlamentàries, atorgant-los una representació sobredimensionada respecte de la que els correspon en el conjunt de la societat o, si es vol, del cos electoral. No és una qüestió menor. El desencís amb els partits tradicionals i la convicció que no seran capaços de donar resposta als problemes que la societat sent com a principals, sol ser un bon caldo de cultiu per a l’eclosió de forces extremistes o de les que, sense ser-ho, es situen en posicions tingudes fins al moment per radicals.

De l’apartat “Valors polítics” en destaco els aspectes que tenen a veure amb el grau d’autogovern de Catalunya i amb les relacions Espanya-Catalunya. Un 65,9% dels enquestats considera que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d’autonomia, mentre que un 26,5% considera que aquest nivell és suficient i un 3,3% que n’ha assolit en excés. La resta correspon als que no saben o no contesten. I en relació amb aquestes dades, un 25,2% considera que Catalunya hauria de ser un estat independent; el 30,9% creu que hauria de ser un estat dins una Espanya federal; el 34,7% una comunitat autònoma d’Espanya i el 5,9% una regió d’Espanya. Aquestes són dades que corresponen al debat inacabable independència-federalisme-autonomisme. En qualsevol cas destaco que els partidaris de la independència són una quarta part dels enquestats, percentatge important però insuficient per a fer de la independència una opció possible en l’estat actual de la política catalana. Notis igualment que l’opció federalista obté un resultat superior a l’independentista, i que l’autonomista és la preferida. Tot i així, la suma de federalistes i independentistes concorda amb el sentiment majoritari d’insuficiència de l’autogovern actual.

També, naturalment, són dades a considerar en la projecció electoral. Recordem que sols un 4,9% dels enquestats han situat les relacions Espanya-Catalunya com a principal problema del país. Això significa que, malgrat l’opció escollida a l’hora de valorar el grau d’autogovern desitjable per a Catalunya, aquesta és una qüestió que, ara mateix, preocupa ben poc al ciutadà, en qualsevol cas molt menys que la situació econòmica en general i l’atur en particular. Convé tenir-ho en compte perquè els resultats de l’enquesta s’han de considerar en la seva globalitat.


Per últim, com no podia ser d’altra manera, s’ha preguntat als ciutadans per la seva intenció directa de vot, tant en les eleccions autonòmiques com en les eleccions generals. En les primeres un 24,4% ha assenyalat que votaria a CIU, el 14,2% al PSC, el 7,4% a ERC, el 6,2% al PPC, el 5,2% a ICV-EUIA, el 2,1% a CC, l’1,7% a Solidaritat Catalana, i el 2,5% a altres partits. L’enquesta no fa una projecció en escons d’aquests resultats i no permet saber, per exemple, si CIU obtindria majoria absoluta. Sí que posa difícil que Solidaritat Catalana entri al Parlament. Si és així, l’opció independentista quedaria una vegada més exclusivament en mans d’ERC durant la pròxima legislatura.

Com ja és habitual, aquests resultats varien considerablement si el que es pregunta és per la intenció de vot en les eleccions generals. En aquest cas la victòria segueix en mans del PSC (20,2%), seguit molt de prop per CIU (18,2%). El PPC obtindria el 10,9%, ERC el 5,7%, ICV-EUIA el 4,7%, i Ciutadans el 0,8%. Com es pot veure, el ciutadà segueix percebent la política espanyola com un tema apart, amb independència de l’evolució del vot de cadascuna de les forces polítiques. És raonable pensar, per exemple, que una part de l’electorat de CIU a Catalunya, vota pel PSOE en les generals, o pel PP. També en els altres partits hi ha variacions.

Com interpretar aquests resultats? Cadascú a la seva manera i segons els seus interessos, és clar. A mi em sembla que la força política que s’emporta la majoria dels vots ho fa amb un mandat clar de lluitar primordialment contra l’atur i per la millora de la situació econòmica general. Entenc que el ciutadà vota majoritàriament per a afrontar els problemes que més el preocupen. En un escenari de majoria absoluta la fidelitat dels governants al mandat que han rebut dels electors és aparentment més fàcil, suposant que, a la vegada, siguin fidels al programa amb el qual s’han presentat. La cosa es complica quan són necessàries les aliances per ser insuficient la majoria assolida. Un pacte sempre implica una renúncia, sinó seria innecessari. És llavors quan adquireixen força les formacions minoritàries, assolint en ocasions cotes de poder polític que no es corresponen amb el seu pes electoral.

Seria legítim que un eventual govern minoritari de CIU, necessitat del suport d’ERC per a governar, accedís a la convocatòria d’un referèndum sobre la independència, quan aquesta és l’opció d’una quarta part de la població i quan es troba molt endarrere en el rànquing de preocupacions del ciutadà? Qüestionar la legitimitat d’una consulta sempre és complicat, però en qualsevol cas sí que semblaria qüestionable la seva oportunitat. La reedició del tripartit no sembla probable, però caldria fer la mateixa observació si el PSC fos el guanyador minoritari de les eleccions. I tampoc és probable que el PSC accedís a la celebració d’aquest referèndum. A l’hora de considerar la coherència de les formacions polítiques en aquest assumpte, CIU ho té més fàcil per l’ambigüitat calculada de les seves posicions sobre la independència.

En qualsevol cas, passi el que passi, crec que aquestes eleccions són força més importants del que creu la massa de “desafectats” de la política. La idea de que el resultat està clar i votar no serveix de res està molt estesa, però no obeeix a la realitat. Ara per ara, totes les enquestes apunten a uns resultats numèrics concrets i a un guanyador molt probable, però està per decidir el dia de després i el tomb que agafarà la política catalana en la propera legislatura. Per al que desitja una victòria de CIU no pot ser el mateix que obtingui majoria absoluta o que quedi en minoria. De la mateixa manera, per al partidari del PSC no és igual donar les eleccions per perdudes i abstenir-se de votar, contribuint d’aquesta manera a la derrota electoral, que votar la seva opció per a anar en el camí de la victòria o d’impedir la majoria absoluta d’un altre partit. També es pot dir tot això de les altres formacions polítiques. D’una manera o d’una altra, l’abstenció sempre té conseqüències.

Qüestions com l’apropament i o la separació d’Espanya se seguiran debatent en major o menor intensitat, i està per veure quin pes tindran dins la vida política catalana, però per sobre de tot està per veure com encararan els polítics la superació de la crisi. Cada vot és un mandat, com ja he dit, i no sols una mostra de confiança. Vist així, es voti a qui es voti, és per pensar-s’ho, i per considerar, a més, que l’abstenció no és inofensiva. No hi ha res decidit, al menys fins al dia de les eleccions.

Per què no un cara a cara?

Diuen que dos no es barallen si un no vol. Per analogia, podríem assegurar que si un no vol, no hi ha debat. Un cara a cara de dos sols és possible si volen el dos. Tanta evidència fins i tot fa vergonya de dir, però crec que cal perquè sinó dóna la impressió de que el fracàs es deu sempre a una de les parts, quan el cas és que si no hi ha debat entre l’Artur Mas i el President Montilla és perquè no es dóna la circumstància de que tots dos el vulguin.

Que és el mateix? No. No crec que es tracti exclusivament de les excuses del PSC o de les provocacions d’en Felip Puig. N’hi hauria prou en no deixar-se provocar o en acceptar els dos debats en català, d’una banda, o d’acceptar un dels dos debats en castellà, cosa que no hauria de ser tant estranya en un país on la meitat de la població, més o menys, és de parla castellana. O sigui que dos no es barallen si un no vol, i el debat hauria estat possible si al menys un dels dos bàndols en tingués ganes, perquè aleshores hauria cedit o no hauria provocat.

Com que no ha estat així, entenc que la nul·la voluntat de cedir d’ambdues parts es tradueix en una nul·la voluntat de debatre. És una llàstima, perquè ens hauria donat l’ocasió de contrastar les posicions dels dos candidats, més enllà de la propaganda i les declaracions fetes de cara a la galeria. I també és una llàstima perquè en una cita electoral en la que l’abstenció podria esdevenir guanyadora, qualsevol al·licient que pugui despertar l’interès de l’elector és ben rebut.

Els contraris a aquesta mena de debats tenen raons més o menys poderoses per a oposar-s’hi. La més feble, la dels que afirmen que si les enquestes donen com a guanyador a un dels contrincants, el debat és inútil. Això ho he sentit avui mateix a la tarda de TV3, i he de dir que em sembla absurd. Per aquesta regla de tres, no cal fer campanya i, si apurem l’argument, ni tant sols eleccions.

Més pes té l’argument que un debat a dos deixa fora a les altres forces polítiques, que també tenen dret al seu temps de promoció. És la base dels debats múltiples, en els que solen participar els representants de totes les forces polítiques amb representació parlamentària, o amb grup propi al Parlament. És indubtable que si es tracta d’oferir igualtat d’oportunitats a totes les forces polítiques per a que el seu missatge pugui arribar a la ciutadania, aquest sistema és més just que el cara a cara, tot i que tampoc està clar on cal posar el límit de participants. S’hauria d’incloure a les formacions que ara no tenen representació però que tenen possibilitats de tenir-ne? I això fins a on es mesura? No podria passar que el debat esdevingués impossible per un excés de participants?

En qualsevol cas entenc que els mitjans públics han de vetllar per a que les forces polítiques tinguin igualtat d’oportunitats. Per això entenc que en un mitjà públic com TV3 el debat hauria de ser entre totes les forces polítiques amb grup propi al Parlament. Més enllà d’això el podria convertir en impracticable.

Però el cara a cara hauria de ser possible en els mitjans privats. A fi de comptes, tret de sorpreses d’última hora, el futur president de la Generalitat serà en Montilla o en Mas, i encara que l’espectador tingui la intenció de votar a una altra força política, segur que l’interessa el que han de dir un i altre, sobre tot si existeix la possibilitat que, al final, el guanyador acabi pactant amb una tercera força per a governar amb una majoria suficient. Estic segur que, per exemple, un votant potencial d’ERC voldrà saber com pensa encarar l’Artur Mas el tema del dret a decidir i si en això es diferencia d’alguna manera del que el PSC pensa portar a la pràctica. I segur que això també l’interessa a un votant del PP.

Sigui com sigui, a mi m’hauria agradat molt que aquest debat es fes, i vagi per endavant que el que menys em preocupa és que es faci sols en català o també en castellà. I en tot cas, penso que com més debats millor, tinguin el format que tinguin. Tot sigui per a la participació.

Vots, mongetes i banderes

L’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) de setembre assenyala com a principal preocupació dels espanyols l’atur, com no podia ser menys i com ve essent habitual enquesta darrera enquesta. La inquietud per l’atur representa el 78,4%, seguit de la situació econòmica, que està en el 48,2% de les respostes dels entrevistats. La classe política i els partits polítics estan en el 19,8%, i la immigració en el 15,4%. La resta són temes amb una representació residual en quant a la preocupació que suposen per als espanyols, la qual cosa no significa que siguin menys importants. Al qüestionari hi figuren temes com la inseguretat ciutadana, les drogues, el terrorisme, l’habitatge, la corrupció, la violència de gènere, etc.

És una enquesta a nivell estatal i no inclou preguntes que en àmbits geogràfics més reduïts tindrien sentit. En el cas de Catalunya seria interessant conèixer el grau de preocupació per la situació de l’autogovern, però d’això ja se n’encarrega el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) quan toca. El que trobo significatiu de l’enquesta del CIS és que, per sobre de tot, el que preocupa a una part majoritària de la població és la situació econòmica en general, inclòs l’atur. No crec que en això els catalans siguem diferents de la resta de l’estat, encara que introduïm l’autogovern i la nostra identitat com a poble com a un element més de preocupació.

No seriem humans si el primer no fos la subsistència. Cada vegada més famílies es troben en la situació de témer seriosament per la seva. I els que no ens hi trobem, no podem deixar de percebre el perill. En aquesta situació, el que el ciutadà espera dels seus representants és que facin el que toca i el que puguin per a treure’ns de l’atzucac. Ara mateix hi ha un gran buit de confiança en la capacitat del govern per superar la crisi, i no ajuda gens que el problema sigui global. Tant de bo n’hi hagués prou amb canviar de govern!

Alguns han pensat que si no pots superar un problema, n’has de crear un de més gran que el faci oblidar. El millor remei per al mal de cap és el mal de queixal, sembla que vulguin dir. És l’única explicació del ressò mediàtic d’un problema irresolt que sempre ha estat present: les relacions amb Espanya. Catalunya no té ara menys autogovern que fa un, cinc, deu o vint anys. Catalunya no s’ha convertit de cop i volta en una nació, ho ha estat sempre. El català no té més problemes ara que abans. La veritat és que el nostre autogovern i el reconeixement de la nostra identitat com a poble són millors i més grans ara que abans, encara que insatisfactoris.

No hi ha res de nou en aquest camp, tret de les patinades polítiques i el fracàs monumental de l’estatut com a via per a resoldre l’anomenat “problema català”. I malgrat tot, els nostres polítics, amb la vista posada a les imminents eleccions, no paren d’exhibir banderes, concerts, referèndums, greuges i l’orgull de ser més catalanistes que els altres. Segurament de tant parlar-ne alguns oblidaran els mals que ens afecten a dia d’avui, però el més probable és que, tot plegat, acabi generant encara més desconfiança, o desafecció com en diuen alguns. Al cap i a la fi, de catalanistes la majoria ens en sentim i no ens fa res votar per la independència, si abans ens podem assegurar les mongetes. Si no ens diuen com fer-ho, deu ser que no ho saben, i això motiva poc, per molta bandera que ens posin al davant.

En les properes eleccions la dada més rellevant serà l’abstenció. No és una predicció ni una aposta. No sé si arribarà al 50%, però en qualsevol cas es preveu força alta en les enquestes electorals publicades fins al moment. Més rellevant, al meu entendre, que un canvi de govern que tothom dóna per segur, o la possible entrada en el Parlament de forces més o menys marginals. Rellevant perquè una alta abstenció resta representativitat a les forces parlamentàries, que no legitimitat, fins i tot a les forces guanyadores. Tant rellevant, que alguna força minoritària que entri al Parlament per primer cop podria no tenir representació si la participació fos més alta.

A les properes eleccions podem canviar molts escons i molts despatxos, però encara no ens han dit que hagi de canviar res del que ens preocupa. A les properes eleccions podríem ser quatre a votar. Ens eixugarem les llàgrimes amb la bandera?

Ni canvi ni recanvi

L’ex-ministre socialista Jordi Sevilla afirma en el seu bloc personal que ningú mereix guanyar les eleccions, referint-se al moment actual i amb la vista posada a les eleccions al Parlament espanyol, encara que les seves apreciacions valdrien força bé per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Extrec aquestes frases del seu darrer article: “Mi tesis es que si todo lo que haces desde la oposición es esperar el desgaste del Gobierno, incluso en momentos graves y, desde el gobierno, te limitas a deteriorar a la oposición, entonces, no merece nadie ganar las elecciones. Ni el que hace ese tipo de oposición, ni el que está en un Gobierno deteriorado. Porque si se cambia de partido en el Gobierno pero no la lógica de funcionamiento, el nuevo Gobierno no podrá contar con la ayuda responsable de la nueva oposición que solo estará interesada en que se desgaste el Gobierno.” No puc estar-hi més d’acord, i és digne d’elogi, a més, que aquestes paraules surtin d’una persona amb una activa militància política.

No ho diu així, però un s’ho podria prendre com una autocrítica. És clar que d’altres podran pensar que una mica de ressentiment pot haver-hi en el fons del seu article, degut a l’aparent ostracisme polític al que, actualment, sembla relegat. S’ha publicat en algun lloc que darrerament s’ha allunyat de l’aparell del partit. Però deixant de banda que vulguem atorgar-li més o menys credibilitat, reflecteix el que molts pensem. El joc polític de l’atac i el contraatac es fa pesat quan el país té problemes urgents per a resoldre. Quatre milions i mig de parats posen nerviós al més tranquil. I això sense parlar de la resta de problemes que ofeguen l’economia espanyola.

Tot sigui dit, el paper o la responsabilitat dels actors polítics no són els mateixos per al govern que per a l’oposició. Del govern cal esperar propostes, sobretot en el moment actual, però si ha de defensar el seu paper davant l’opinió pública, en té prou en defensar la feina feta. Pot dir que no presenta noves propostes perquè anem pel camí correcte. I a esperar que troni. De fet, és el que el govern espanyol ve fent al llarg d’aquesta legislatura. A manca de solucions, insisteix i repeteix que tot s’arreglarà, i ens demana confiança. Té un cost, és clar, i és que la credibilitat del govern Zapatero s’esfuma amb la mateixa rapidesa que augmenten els problemes, i com més s’allarga la legislatura, més s’esfuma la confiança dels ciutadans.

En aquests moments hom podria esperar que des de l’oposició sortissin alternatives concretes, es fessin propostes i es mostrés un llenguatge diferent. És clar, també és fàcil ajudar-se dels errors del govern per a oferir-se com alternativa. Si el govern ho fa malament, el més lògic és decantar-se cap a l’oposició. Llàstima que aquest pas ofereix també una gran decepció, perquè si el govern Zapatero és incapaç de posar fre a la destrucció de l’ocupació, el que com a votants voldríem saber és que pensa fer un hipotètic govern popular per a solucionar-ho. El mateix es podria dir d’un govern Montilla i una alternativa Mas. Les pífies del govern ja les veiem i no cal que ens les expliquin. El que interessa és que ens diguin en què consisteix el canvi i com es fa.

Si ningú és capaç d’explicar-nos com pensa treure’ns del que en Jordi Sevilla anomena un cul de sac, uns perquè han demostrat la seva incompetència i els altres perquè sols demostren les seves ganes d’arribar al poder, la temptació és passar dels partits polítics i alimentar la creixent abstenció, basada en pur fatalisme.

La qual cosa ens porta a un autèntic atzucac. A pesar de tot, no podem passar de la política, perquè les alternatives que se situen fora són simplement antidemocràtiques. O sigui que haurem de prendre una decisió i descobrir, tard o d’hora, que ens equivoquem com sempre. Cap de les forces polítiques es mereix guanyar les properes eleccions, ni les del Parlament de Catalunya ni les de l’Estat, però acabarem donant a algú el nostre vot per a quedar-nos com estem. Al cap i a la fi, les persones es substitueixen però el canvi no existeix, ni el canvi ni el recanvi.

Tarda de futbol i de vots

A mi el futbol no m’agrada. Ho sento, però d’aquests encara en quedem alguns. Així que si el 28 de novembre guanya el Barça i perd el Madrid, fantàstic, però si perd el Barça també em quedaré tant ample. Si algú ho creu necessari, no tinc cap inconvenient en demanar perdó. M’avorreix el futbol i per més que m’hi esforci no aconsegueixo interessar-m’hi. Així que a mi, al menys, no m’afectarà directament que coincideixin en un mateix dia les eleccions al Parlament i el Barça-Madrid. Si no voto, no serà per això.

Però i si fos un culé convençut o un madridista motivat? Es creu algú que deixaria de votar perquè aquell dia o el d’abans hi hagués partit? Que potser aquest partit ha de durar tot el dia? Poc valdria el meu vot si es vengués per hora i mitja de futbol. El que ja seria el summum és pensar que el sentit del meu vot, a més, es veuria influenciat pel resultat del partit, o per la mateixa celebració d’aquest, fos quin fos el resultat. I que es polititzi la coincidència de futbol i eleccions diu molt poc dels que hi veuen maniobres electoralistes del govern o de qui sigui. Em sembla que l’eurodiputat Ramon Tremosa s’hauria de mantenir dins la seva moderació habitual i evitar exabruptes com el que ha deixat anar, comparant Montilla amb Franco per aquest fet. I hauria estat bé que en Mas el corregís.

Ja ho dic ara, al futbol no hi aniré, però és possible que vagi al cinema si fan una bona pel·lícula, i encara em quedarà temps per a votar.

Curiós que la data de les eleccions sigui motiu de polèmica. Escandalitza a alguns que el govern acabi el seu mandat i la legislatura es tanqui quan es compleix el període normal de quatre anys. Pel que sembla, es volia que pleguessin abans, potser perquè hi ha pressa per a ocupar el seu lloc. Com a ciutadà m’hauria emprenyat que aquells a qui vaig elegir fa quatre anys per a fer una feina pleguessin abans d’hora. El mandat era de treballar fins al darrer dia. Si no ho han fet bé, no els pagarem, és a dir, no els votarem i ja està, però seria inacceptable que deixessin la feina per fer quan l’encfàrrec era ben clar: quatre anys de govern. I crec que això val per a tots els partits, és a dir, tan si governen uns com els altres.

Què hi ha més normal que una legislatura que acaba quan diu la llei i quan esgota el seu mandat, i què té d’estrany una tarda de futbol, de cine, de menjar a cal sogre o de donar el volt? El que està fora de lloc és treure en Franco a passejar. Segur que hi ha coses més serioses de què parlar.

La tercera via de l'elector

A poques setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, resulta desconcertant l’absoluta manca de propostes que els partits presenten per a encarar la nova legislatura. Aquestes eleccions ja comencen a perfilar-se com les primeres sense programes, ni promeses, ni catàleg de bones intencions. Com aquelles campanyes publicitàries que no diuen el que venen. Serà que ja ho tenim tot pensat, que sabem perfectament el que tenim, el que podem esperar i el que volem, i qui ens ho pot donar.

Si fos així ja podríem anar directament per feina i votar demà mateix. O no votar, que és una opció força present en l’ànim de molts electors potencials. Es parla, això sí, del que precisament no passarà en aquesta propera legislatura. Va el personal molt distret amb la proclamació d’independència que no serà, amb el referèndum sobiranista que no tindrà lloc, amb el concert econòmic que no s’obtindrà, o amb l’Espanya federal que no veuran els nostres ulls, i ningú pensa amb allò que, de ben segur, ens afectarà els propers quatre anys: l’economia, les infraestructures, els serveis, les polítiques socials....

Potser és que als partits no els convé parlar-ne, o potser és que no saben què dir ni què proposar. És clar que algú em podrà dir que aconseguir la independència de Catalunya (el més convençuts en diuen alliberament nacional) ja és per si sol tot un programa i una declaració d’intencions. No diré que no, però sabent que això no passarà durant els propers quatre anys, a mi em preocupa el demès, i sospito que també a un bon nombre d’electors. De tan embolcallats en les essències pàtries, pot ser que acabem desconnectats del món real i que, al final, els resultats electorals acabin decebent tothom. Convé preguntar-se, de quan en quan, en quina mesura són compartits els principis que creiem més sagrats. Altrament, la decepció pot ser molt gran.

I si estic segur que durant la propera legislatura Catalunya no serà independent ni Espanya federal, i ni tant sols tindrem concert econòmic, és per diversos motius:

a) Perquè la declaració unilateral d’independència pel Parlament de Catalunya, en el cas hipotètic que existís una majoria parlamentària suficient, és una opció profundament antidemocràtica, que no crec que acceptessin ni els partits ni el ciutadà. La independència no es pot proclamar alegrement sense preguntar prèviament i de forma expressa al poble, com aquell qui promulga una llei qualsevol sols perquè la portava al programa. A l’hora de decidir la independència de Catalunya, 68 diputats no representen a una majoria suficient del poble català. Senzillament, no tenen el mandat per a fer aquest pas.

b) Perquè la celebració d’un referèndum sobre la independència, tant si inclou una tercera opció federalista com si no, no es durà mai a terme dins la legalitat mentre no l’autoritzi el govern de l’estat, això sense tenir en compte els obstacles constitucionals que, de ben segur, es posarien pel mig. Deixem-nos de romanços. De consultes sobiranistes podem fer les que vulguem, però consultes vinculants sobre la independència no en podrem fer cap sinó és en un context de ruptura amb Espanya que encara és per demostrar que desitgem els catalans. En qualsevol cas, aquest referèndum no el convocarà ni un govern de CIU, ni un del PSC, ni un hipotètic tripartit.

c) Perquè, a Espanya, de federalistes sols n’hi ha alguns a Catalunya. I per molt que Catalunya vulgui ser federalista, mai ho podrà ser si no ho és també la resta d’Espanya. O molt m’equivoco, o ara mateix els aires no bufen per aquest costat dins l’estat espanyol.

d) I perquè veient el que ha passat amb l’estatut, és d’il·lusos pensar que el concert econòmic ho tindrà més fàcil. Com a proposta per a despistar, per no haver-se de posicionar en un sí o un no a la independència, està força bé, però no deixa de ser pur tacticisme, una proposta retòrica en la que ni tant sols el partit que la promou hi creu, a jutjar pel poc entusiasme que hi posa en la seva defensa.

Tampoc les forces polítiques del tripartit s’esforcen massa en parlar de futur, potser perquè el veuen magre. En qualsevol cas, el que sí es pot dir del tripartit és que, al menys, poden oferir la feina feta. Al que li agradi, se li ofereix la possibilitat de votar-los per aconseguir la continuïtat o potser la millora de la feina feta en darrers anys. El que, pel contrari, n’estigui decebut ho té més magre, perquè sols se li ofereix la utopia essencialista de la galàxia independentista, o la indefinició més absoluta de la força política que ara mateix té més números per a succeir al tripartit en el govern de la Generalitat. Hi ha també una tercera via per a l’elector, a la que sembla abocat irremissiblement per l’apatia dels partits: la de l’abstenció.