Peces que vénen de sèrie

0 comentaris
D’una pel·lícula de Michael Mann, Colateral, una d’aquestes que serveixen per a passar l’estona sense massa maldecaps, extrec una frase que el taxista protagonista li etziba a un assassí a sou: Joder, hay piezas que vienen de serie y un ser humano debería tenerlas todas. Es refereix al que sembla que hauria de ser propi de la humanitat: la intel·ligència, la comprensió, la pietat, l’amor, ...., i no específicament per aquest ordre.

Val a dir que lluny de les pel·lícules, aquestes peces quasi sempre hi són, però sovint tenen algun defecte de fàbrica, i a vegades esdevenen totalment inservibles. Alguna cosa falla, per exemple, si som capaços d’acceptar amb naturalitat la misèria de molts per a mantenir la riquesa d’uns quants. Segur que quelcom no funciona si podem distingir entre “guerres justes” i “guerres injustes”, o “guerres legals” i “guerres il·legals”. I l’avaria deu ser molt grossa quan la crueltat triomfa sense penediment sobre qualsevol altra consideració.

Són peces que no tenen recanvi. La pregunta és si poden ser reparades i per qui. Admetre que no tenen solució és tant com admetre la derrota i, de pas, convertir el mal en inevitable. Però a la pregunta de qui pot repara-les, la meva resposta és concloent: sols nosaltres mateixos, i ningú més, pot reparar aquest desastre.

El cos humà admet moltes intervencions, i amb sort i perícia (i molta ciència) la malaltia pot ser guarida. L’ànima, en canvi, es perillós deixar-la en mans de tan curandero aficionat i/o interessat com volta pel món. A la desesperació de la fam, la pobresa i la guerra hem de respondre amb resignació cristiana? Diuen els operaris d’aquesta empresa tant gran que és l’església catòlica que sí, que pitjor és la pobresa espiritual. I les empreses de la competència, o diuen el mateix o prediquen l’odi i la destrucció.

Si aquells a qui confiem les nostres consciències ni tant sols coneixen les beceroles de la seva ciència, de què ens serveixen? Si pretenen reparar la peça de la intel·ligència amb l’obscurantisme i la fe cega, si pretenen substituir la comprensió pel fanatisme, la pietat pel despotisme, i confonen l’amor amb la religió, val més que ens ho fem solets, que ens en sortirem més bé. I això no és ateisme ni religió, és agnosticisme. Potser sí que hi ha més coses i un dia ens les trobarem, o potser no, però ara com ara el que hi ha és això i el que cal millorar és l’immediat.

Un cementiri nuclear i l'enterrament de la coherència

3 comentaris
L’alcalde de la població de Santervás de Campos (80 veïns), demana el cementiri nuclear “per a crear una mica vida”. I ja van quatre candidats, després de Yebra (Guadalajara), Ascó (Tarragona) i Villar de Cañas (Cuenca). Tots ells defensen la seva candidatura a acollir el magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus nuclears, encara que qui sembla tenir més números per a ser-ne l’adjudicatari és Ascó. I tots ells, també, fonamenten la seva candidatura en els beneficis que comportarà per al poble. Això de que un cementiri doni vida a un poble em recorda una mica els anuncis de la secció de necrològiques de La Vanguardia, que anuncien cementiris “plens de vida”.

Però conyes apart, el que hauria de ser un debat en el que es posessin sobre la taula els interessos del municipi i els de tot el territori, així com la necessitat de comptar, en un lloc o altre, d’una instal·lació d’aquestes característiques, o el grau de seguretat que cal esperar en la gestió dels residus, i moltes altres qüestions que donarien arguments més o menys sòlids a favor o en contra del MTC, se n’ha anat a fer punyetes enmig de l’oportunisme polític, el càlcul electoral i la demagògia més descarada.

Hi ha posicionaments que són bens clars: els dels antinuclears i els favorables a l’energia nuclear. Es pot estar en un costat o en un altre, però en aquest debat tots sabríem de que parlem. Però i els partits? Quin és el paper dels partits polítics en aquest espectacle? La successió dels fets no pot ser més lamentable. Ascó anuncia la seva candidatura i els partits catalans dubten durant dos dies sobre què fer. No és que els vingués de nou, doncs coneixien les intencions del consistori des de feia molt temps i, d’altra banda, la candidatura és més que lògica, tractant-se d’un municipi plenament “nuclear” (dues centrals nuclears en actiu, una altra al municipi veí i una altra en procés de desballestament també a Vandellós). El que van estar pensant durant dos dies és com els afectaria això electoralment.

I al tercer dia es va aixecar la polèmica. CIU, una formació política que defensa l’energia nuclear i a la qual pertany l’Alcalde d’Ascó, es manifesta contrària a la instal·lació del MTC en terres catalanes, no fos cas que li tornessin els maldecaps del Pla Hidrològic. I el PSC, o millor dit en Montilla, per no semblar menys “enrollat” que els altres (com diu el de Polònia), s’apressa a dir que Catalunya ja ha complert amb la seva quota de solidaritat. I a sobre s’embronca amb els seus parents polítics dels ministeri d’indústria. Al final, ja no sabem qui és pro i qui és contra en això de l’energia nuclear.

Queda clar que per als dos partits “nuclears” de Catalunya les instal·lacions nuclears els semblen una càrrega. No diuen, és clar, que es refereixen a una càrrega electoral. Probablement ho haurien tingut més fàcil si Ascó no hagués formulat la seva candidatura i hagués estat una “imposició de Madrid”. Però, mira per on, no ha estat així i aquesta vegada no podrem utilitzar els arguments identitaris i victimistes que tant bé ens van en altres ocasions.

En tot aquest guirigall hi ha preguntes a les que ningú respon, perquè les forces polítiques pensen més en la desintegració dels vots que en la dels àtoms. Per exemple:
  1. És preferible que els residus nuclears de les centrals es segueixin guardant en piscines al costat de cada central, com es fa ara en les centrals de tot Espanya, inclosa Ascó, o que es centralitzin en instal·lacions tancades tipus MTC? És més segur el mètode actual o el cementiri nuclear?
  2. No és força contradictori que qui defensa la seguretat i conveniència de l’energia nuclear, presenti els magatzems de residus nuclears com a una càrrega pel territori?
  3. És millor una instal·lació d’aquestes per a cada central o una de sola per a totes?
  4. S’han concretat els suposats perills del MTC?
  5. Els detractors de l’energia nuclear tenen arguments de tipus mediambiental per a estar-hi en contra, que es poden compartir o no. Quins arguments tenen els polítics defensors d’aquesta font d’energia per a rebutjar el cementiri nuclear en terres catalanes?
  6. En definitiva, PSC i CIU poden dir clarament, sense embuts, en què perjudica, al seu entendre el MTC que demana Ascó? Algun argument econòmic, mediambiental, sociològic, ....., diferent dels arguments electorals?
La única posició clara i raonada, ara com ara, és de l’ajuntament d’Ascó. Potser l’encerta o potser s’equivoca, però al menys la seva motivació és concreta i manifesta: el progrés del seu municipi.

I una darrera qüestió: per què l’autonomia local s’ha de defensar quan es tracta de Vic i s’ha de combatre quan parlem d’Ascó? Simple càlcul electoral. El demès és l’interès general, i no sembla que compti gaire. Si a Ascó, finalment, no s’hi instal·la el cementiri nuclear, sí que, al menys, donaran cristiana sepultura a la coherència política d’aquest país.

De la prodigiosa lactància de l'Artur Mas i altres fets extraordinaris

2 comentaris
Sant Bernat de Claravall, a qui es té per fundador de l’Orde del Cister, fou un home afortunat. A la França de començaments del segle XII triomfar en la vida era molt difícil, sinó era a base de garrotades, i ell ho intentà amb la paraula. No em posaré ara a lloar les virtuts del sant, que en devia tenir, ni a recollir els seus defectes, que també tindria, però d’entre els fets miraculosos que l’Església li atribueix (no seria sant si no tingués al currículum alguns miracles), em fascina l’episodi de la lactatio, que força pintors han recollit des de llavors i que forma part de les tradicions marianes d’aquest país, ja des de les Cantigues d’Alfons X el Savi.

Diu la tradició que Bernat era encara un novici inexpert i tímid de l’abadia de Citeaux, quan un prelat visità el convent i l’abat li encarregà que prediqués davant l’il·lustre visitant. El jove novici estava tant nerviós per haver d’estrenar-se d’aquesta manera, i era tal la seva timidesa i temor, que passà la nit orant davant la imatge de la Verge per tal que li donés forces. Assegura la llegenda que era tanta la seva devoció per la Verge, que aquesta, en un moment donat, li donà el pit per a que mamés directament de la seva llet, transmetent-li així el do de l’eloqüència. L’escena s’ha representat habitualment amb un Sant Bernat orant davant una imatge de la Mare de Déu, i aquesta amb un pit descobert, del que brolla un raig de llet que va a parar directament a la boca del sant.

El cas és que, gràcies a aquest fet miraculós, Sant Bernat realitzà una excel·lent exposició oratòria davant el prelat, i per sempre més gaudí d’una gran eloqüència que el permeté triomfar en tots els àmbits. Fou tal la seva facilitat per a predicar, que també diu la tradició que quan s’acostava a un poble, les famílies amagaven als seus fills joves per a que no el seguissin, seduïts per la seva paraula, i abandonessin els camps. Fou en Bernat un aferrissat predicador de la segona creuada contra els infidels de Terra Santa (matar infidels no era pecat, deien llavors); fundà una de les ordes religioses més poderoses de la història, si més no en el passat, la del Cister; es feu un lloc entre els grans teòlegs de l’època; i fou un personatge força conegut en les esferes de poder del segle XII.

I tot gràcies a la lactància miraculosa de la seva joventut, que li donà forces com la poció màgica del druida les donava a l’Astèrix. En els temps que corren, en Bernat hauria estat un polític afortunat. També en any d’eleccions com l’actual, els polítics catalans cerquen la mamella i el nèctar que els ha de dur a la victòria. Perquè, reconeguem-ho, ara com ara uns i altres semblen necessitar d’algun miracle per a mantenir el poder o per a conquerir-lo. En això, qui ho té més cru és el tripartit. Embolicat en les seves contradiccions (per força les ha de tenir un govern de coalició), amb el desgast de vuit anys de govern i amb una crisi econòmica contra la que no pot fer res que un altre no faria, al govern de la Generalitat li costarà de fer que brolli la mamella, i el temps s’acaba.

CIU i els seus líders, mentre, sembla que comencen a obtenir el nèctar preuat i a assaborir la victòria. Però a diferència de Sant Bernat, a l’Artur Mas li caldrà una lactància més prolongada i més intensa, perquè, ara com ara, el que brolla no són virtuts i eloqüència, sinó desgràcia per a l’adversari, que és tant com dir que la Verge no hagués atorgat a Sant Bernat el do de l’eloqüència, sinó que hagués convertit en sord al prelat per a que no s’adonés de les seves mancances. I així Sant Bernat se n’hauria sortit victoriós de l’episodi, però no hauria triomfat en la vida.

En política és força habitual que un partit guanyi les eleccions no per mèrits propis, sinó pel demèrit de l’adversari. L’elector, simplement, canvia de bàndol perquè ja n’està fart del que mana, dels seus errors i de la seva ineficàcia. I el cicle torna a començar, fins que, més tard o més d’hora, acabarà d’igual manera. Al tripartit li ha tocat una època difícil, i a això cal afegir la seva pròpia ineficàcia per a fer front a alguns dels problemes més importants d’aquest país. La crisi econòmica és, de lluny, el més important i, com ja he dit, no hi pot fer gran cosa, com no sigui posar aigua oxigenada a la ferida. En això és ineficaç, certament, però tant com ho seria un govern de CIU. D’altres problemes deriven de la pròpia composició del tripartit, en el que l’únic que sembla tenir vocació de govern és el PSC.

I problemes afegits que sols ho són en la mesura que se’ls magnifica des dels mitjans i des de posicions polítiques interessades també n’hi ha força. Portem molt temps parlant de vegueries, de consultes i de l’estatut, gastant energies polítiques en debats que sols interessen a qui vol debatre, i mentre les enquestes del CEO ens diuen que la gent està per una altra cosa, i que ni tant sols saben qui governa aquest país.

Ara mateix, el tripartit i l’oposició preguen en capelles diferents. El primer cerca el miracle que l’ha de permetre continuar en el govern, mentre l’oposició sembla que ha començat, finalment, la lactància, un alletament que haurà de perdurar fins al novembre i del que, de moment, no se n’obtenen alternatives ni solucions miraculoses. La lactància de CIU, ara com ara, es nodreix de les desgràcies i el desgast del govern, i de les posades de pota dels seus consellers, que de tant oportunes fins i tot semblen miraculoses. I potser li sortirà bé, però li caldrà mamar durant molt temps i veurem si la mamella dóna per tant. Per assolir el triomf de Sant Bernat o les victòries del pujolisme, val més que no ho fiï tot a les dificultats del tripartit i comenci a posar-hi quelcom de seu, alguna cosa més que demagògia, que d’això tots anem sobrats.

I és que, com saben els que entenen de miracles, tot és possible fins el darrer moment. Així, mentre uns treballen contra corrent però treballen i podrien vèncer, d’altres refien de la derrota de l’adversari i no s’adonen que el corrent se’ls pot emportar. O el que és el mateix, mentre uns refien que no s’estronqui la mamella, d’altres fabriquen biberons.

Lliurepensament versus pensament únic

0 comentaris
El lliurepensador és una persona que basa les seves opinions en la raó, lliure de les idees preestablertes. Diríem en termes més mundans que és un o una que pensa per si sol o per si sola. De fet, tots ens ventem de tenir criteri propi, i estic segur que cap opinador reconegut acceptaria que no se’l tingués per un lliurepensador, malgrat que mai se l’hagi anomenat així.

Ho diu la pròpia paraula: el pensament és lliure. Es pot equivocar, fins i tot pot emmalaltir. El pensament pot ser extraordinari, creatiu, innovador, clarivident, precís, pot residir en un cap perfectament moblat, o pot ser confós, cruel, distorsionat, aberrant, malvat, embogit. Pot ser progressista o conservador, moral o immoral. El que no pot deixar de ser és lliure.

Lliurepensament és un terme passat de moda. Va sorgir al segle XVIII, amb el triomf de la raó i la il·lustració sobre el dogmatisme religiós, una època en la que pensar contracorrent era força més arriscat que en l’actualitat. No és que ara hagin desaparegut els lliurepensadors. Hi són, però tot i que no s’hi juguen la seva integritat física, han estat marcats amb l’estigma dels pensadors utòpics, dels snobs que es volen fer notar o del “progressisme pijo-progre”, una altra expressió que sembla s’ha posat de moda per a desacreditar una part del que, en termes molt genèrics, s’anomena esquerra, fins i tot des d’una part de la pròpia esquerra política.

I una altra expressió apareix en els darrers temps per designar precisament el contrari del lliurepensament, el pensament únic. El pensament únic designaria les idees hegemòniques o dominants dins un grup social. Paradoxalment, hi ha més d’un pensament únic, com hi ha més d’una tendència ideològica dominants a la societat.

En aquesta dialèctica del pensament únic versus lliurepensament, identificar de forma objectiva cadascun dels dos bàndols en actituds concretes de persones o grups determinats és força arriscat. M’abstindré de fer-ho, però en termes generals sí que puc esmentar alguns posicionaments:

a) Quan un càrrec destacat o un equip d’un partit polític adopta un actitud o una resolució que esdevenen polèmiques, la seva defensa corporativa per la resta del partit és una manifestació plena del pensament únic. Passaria exactament el mateix si aquell càrrec hagués actuat de forma diferent.

b) El lliurepensament no treballa bé en un grup definit ideològicament, com pot ser un partit polític, i menys en un grup cohesionat pel sentiment religiós. Naturalment, s’hi pot accedir lliurement, i lliurement decidir que mai més es pensarà lliurement.

c) En general, el lliurepensament porta de forma natural cap al progressisme, ja que progressisme, entre d’altres coses, és precisament tot el contrari de conservadurisme, immobilisme o tradició (i que cadascú doni al progressisme el color polític que li vingui en gana).

d) Sigui de dretes o d’esquerres, lliurepensament és llibertat per definició, criteri propi i progressisme, pijo o no.

e) El lliurepensament és radicalment incompatible amb el seguiment d’una consigna, sigui explícita o no.

Probablement serem més del compte els que reivindiquem la independència del nostre criteri, però estaria bé no oblidar que el món es mou endavant sols quan l’empeny el progressisme i el lliurepensament, unes etiquetes que caldria rehabilitar enmig de tant pensament únic.

Doctor, tinc bonisme. És greu?

0 comentaris
Aquests dies he aprés una paraula nova, buenismo. La dic en castellà, perquè és així com l’he escoltat i no sé com traduir-la. Potser “bonisme”? La veritat és que l’he cercat al diccionari de la Real Academia Española, a través de la seva web, i em retorna que no hi consta. I pel que fa a la suposada traducció catalana, “bonisme” no figura tampoc al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Dic això, perquè com a resultat de la polèmica sobre l’empadronament d’immigrants sense papers a l’ajuntament de Vic, tota una colla de veus autoritzades ja ens estan dient que no es pot anar amb aquest bonisme pel món, que jo interpreto que no es pot anar de bo per la vida.

Suposo que la cosa deu estar en distingir el que és bo del que va de bo sense ser-ho, i se’ns està dient que, pel que fa al tema de la immigració, hem de deixar “d’anar de bons” i “ser realistes”, o sigui, no ser tan bons com diem que som, sinó deixar de dir que som bons.

Vaja, en definitiva, que no hem de ser tan bons, que ja m’estic fent un embolic! Jo, la veritat, no sé si sóc bonista, però sempre he pensat que la defensa dels drets humans està del costat dels bons, i que la legalitat, si no hi és, també hi hauria de ser. Ingenu com sóc, em pensava que això anava pel camí de la bondat, és a dir, de ser bo, i que, potser per herència d’aquell catecisme que apreníem a la infantesa, això era el que calia, “ser bo”.

Doncs bé, per a que quedi clar que “ser bo” ja no està tant ben vist, ara se li canvia el nom per a transformar-ho, quasi bé, en la descripció d’una patologia. “Sufre de buenismo”, “el pobre té bonisme”. Potser la manera de canviar una actitud té a veure en canviar-li el nom, i així deixar de ser bo ja no serà el mateix que ser dolent, sinó que serà una mena de cura o redempció. I se m’acut que fent extensiu aquest mètode a d’altres qüestions, podríem canviar moltes coses, si és que realment les volem canviar. Per exemple, si el que volem es justificar una actitud antidemocràtica, podríem explicar que cal deixar de ser democratista, que ja es veu que sona malament i ha de ser dolent per força, i ser més realistes. A que ens avindríem més a deixar de ser democratistes que no demòcrates?

I com se sap que un pateix bonisme? Doncs perquè als que patim d’això donem més importància als problemes de les persones immigrants que als que sembla que té l’ajuntament de Vic per a acollir-los. I ja se sap que donar més importància als problemes de les persones que als de les administracions no és de persones sanes.

No serà això el que està passat amb aquest assumpte de Vic? No serà que el que es vol és justificar una actuació il·legal i poc respectuosa amb els drets humans, però rendible electoralment? Ara resultarà que els que no hi estem d’acord “som massa bons”, patim de bonisme crònic?

Em temo, doctor, que tinc bonisme. Això es cura?

Sobre Haití, millor calladets que dient bestieses

0 comentaris
Fets, i no paraules, es llegia a l’eslògan electoral d’un partit polític, ja fa un temps. Les paraules se les enduu el vent, segons una popular dita. Més treballar i menys enraonar, afirmen alguns patrons o alguns cap de servei. D’una banda restem importància al què diem, en el ben entès que el que compta és el que fem, però no deixem de barallar-nos per les paraules. Tant és així, que sovint els debats es centren en com diem les coses, més que no en les coses que diem.

Serà que hi ha molt bocamoll per aquest mons de déu i ens ho posa fàcil per a entretenir-nos en debats inútils sobre expressions desafortunades, malentesos no intencionats i paraules dites de més.

Hi ha moltes maneres de dir les coses, però és evident que cal fixar-s’hi mica, especialment si el que parla és un personatge públic, que hauria de tenir en compte la ressonància social del que dirà. El flamant bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, ha patinat estrepitosament afirmant que la nostra “pobre situació espiritual” és un mal major que el que sofreixen a Haití. Dubto, perquè tinc bon cor, que al Sr. Bisbe li sembli poca cosa el que sofreixen a Haití, però segurament que si s’ho hagués pensat una mica abans d’enraonar, les coses les hauria dit diferent i no hauria aixecat la polseguera mediàtica que s’ha vist després. És clar que, malgrat el meu bon cor, he de reconèixer que s’eminència no ho ha arreglat gens quan, acusant als medis de manipular les seves paraules, ha dit que, a fi de comptes, als pobres d’Haití Déu els ha ofert la felicitat eterna (mentre que els que som uns materialistes, és clar, ho tenim més cru). D’aquest senyor, al menys, es podria dir, com sempre dic d’altres persones, que calladet hauria estat més guapo.

I ja que esmentem el cas d’Haití, no puc deixar de referir-me amb tot el “carinyo” del món al darrer festival de bestieses que el Salvador Sostres vomita en el seu bloc, ahir i avui, sobre les desgràcies d’Haití i la reacció del món occidental. Bé, més o menys deu anar d’això, tot i que entre tanta ironia, tant cinisme i tant foc d’artifici, un acaba pensant que l’únic propòsit dels seus escrits és l’escàndol, com més majúscul millor. És un altre mena de bocamoll, el del que sap el què diu i pateix una incontinència verbal irrefenable, el del que vol ser conegut pels seus exabruptes i no per les seves idees.

Pel que fa als prelats, se sap que el seu regne no és d’aquest món; d’aquí que es perdin en l’anàlisi teològica i posin per sobre de l’infortuni humà la salvació de les ànimes. En quant a algunes mostres de la intel·lectualitat d’aquest país (i d’altres), caldria preguntar-los en quin món viuen realment, perquè segur que no és el que mostren els telenotícies. I a tots plegats dir-los que si no volen, no poden o no saben fer res per ajudar, millor calladets que dient bestieses ofensives.

L'Alcalde de Vic no pot negar l'empadronament als immigrants

0 comentaris
No empadronar als immigrants sense papers és una il·legalitat, per molt que el Consistori de Vic s’obstini en dir el contrari. Les lleis poden agradar o no, i si no funcionen, mecanismes té la democràcia per a canviar-les. Però l’alcalde de Vic no pot modificar-les per ell sol, ni tant sols emparant-se en el dictamen dels serveis jurídics de l’Ajuntament que diu que ha sol·licitat, uns serveis que no poden ignorar sense prevaricar, ells i l’alcalde, que el padró municipal d’habitants constitueix un registre de les persones que resideixen en el municipi, siguin legals o il·legals, siguin honestos o delinqüents, siguin el què siguin, i constitueix la prova de la seva residència en la localitat. En això, el Ministre de Treball i Immigració té raó quan diu que “no és possible amb la llei a la mà negar l'empadronament d'una persona que acrediti amb documentació fefaent la seva identitat i la seva residència en un municipi"

No empadronar una part de la població, la que sigui, significa ignorar voluntàriament la realitat. L’Ajuntament pot optar per la ignorància, ell sabrà si l’interessa conèixer qui té a casa, però resulta que, a més, l’empadronament és un dret de les persones. A no ser, és clar, que a més de l’empadronament, se’ls vulgui prohibir la residència, qüestió que l’Alcalde deu saber prou bé que no és de la seva competència.

És que els serveis socials de Vic estan col·lapsats per culpa de la immigració il·legal? No conec els problemes que tenen els serveis municipals en aquella ciutat, però si a l’hora de repartir culpes comencem per la immigració, acabarem estenent-les a tots aquells que fan ús dels serveis socials (immigrants, pobres, marginats, ....). És clar, per a que un servei funcioni a la perfecció el millor és que no tingui usuaris.

Tot plegat no fa més que alimentar el discurs xenòfob i racista dels Anglada i companyia, que fonamenten en la suposada impossibilitat dels serveis comunitaris per a acollir les necessitats dels nouvinguts i en el fet que “els d’aquí” es veuran privats, per culpa seva, d’aquests serveis. Un discurs que malauradament acull avui mateix la Pilar Rahola en un article força desafortunat a La Vanguardia.

És evident que la immigració genera problemes, per als propis immigrants i per al país que els acull, més quan es tracta d’immigració il·legal. I és també evident que en temps de vaques flaques els problemes s’aguditzen. A tanta evidència, jo afegiria que les millors solucions no són les draconianes, que tenen molt de demagògiques i poc de solució, sinó les realistes i mesurades. La solució no pot ser la de l’ajuntament de Vic, entre altres coses perquè si el què pretén l’Alcalde és que els immigrants il·legals marxin de Vic, posant-se ell mateix en la il·legalitat, és difícil que ho aconsegueixi privant-los d’un altre paper. Tret, és clar, que tot plegat no porti a les astracanades de la Itàlia berlusconiana o als aldarulls del Ejido. Quan s’emprèn el camí de la demagògia la democràcia i els drets humans van quedant enrere.

Dels pobles "civilitzats" i dels "salvatges"

0 comentaris
En un passatge de La tendresa dels llops, l’única i excel·lent novel·la publicada per l’escriptora escocesa Stef Penney, un dels personatges creu haver descobert indicis de llenguatge escrit dels indis del Canadà, quan és creença general que les diverses llengües indígenes del nord d’Amèrica eren exclusivament orals i no tenien escriptura. Amb una certa tristesa, aquest personatge diu que si s’hagués sabut que els indis tenien un llenguatge escrit, probablement haurien estat tractats d’una altra manera, s’entén que millor.

No hi havia pensat mai, però ben mirat és probable que fos així. Fent una ullada general a la història de les civilitzacions, no n’hi ha cap que pugui ser qualificada com a tal i que no tingués la seva pròpia escriptura. En certa manera, és com si aquest fos un estadi superior de l’evolució de les llengües, aparellat a un més gran desenvolupament cultural i social. Mirem-ho des del punt de vista pràctic. Em serà més fàcil transmetre coneixements a una pluralitat de persones mitjançant documents escrits, reutilitzables una i altra vegada, que no fent-ho oralment de persona a persona. En termes de grup social, la primera de les opcions és la més útil.

Hi ha o hi ha hagut força pobles sense llenguatge escrit. Tots ells podrien ser qualificats més o menys de “primitius”, per bé que aquesta expressió pot semblar simplista o despectiva. El que és cert és que els grups socials sense escriptura són petits, mentre que els estats, els imperis i en general les civilitzacions tenen o han tingut totes elles una cultura escrita. Parlem, d’una banda, de les tribus índies del nord d’Amèrica i d’algunes del centre i sud, i de molts pobles de l’Àfrica negra o de l’extrem orient asiàtic, mentre que de l’altra banda parlem de les cultures clàssiques i posteriors d’Europa, orient mitjà i Àsia.

La creença en una superioritat natural dels pobles “civilitzats” o lletrats, respecte dels “salvatges” o illetrats, ha justificat l’espoli, l’esclavatge i l’explotació pura i dura dels homes i dones i dels recursos del que hem anomenat “tercer món”, i ha donat peu a tota mena de teories racistes per a justificar, suposadament, la dominació i fins i tot l’extermini dels pobles primitius.

Així que els pobles que sempre ens hem cregut “civilitzats”, en front dels que hem considerat com a “salvatges”, potser hem estat, en realitat, víctimes d’un autèntic miratge. Hem vist els nostres pensaments i els nostres coneixements escrits en un pergamí o en un paper, i hem pensat que això, el suport físic d’aquestes idees, les feia superiors a aquelles que no perduren físicament més enllà de la transmissió oral. Més o menys, ve a ser com considerar que allò que llegim en un llibre és superior a allò que l’avi ens explicava a cau d’orella en la nostra infantesa. De ben segur que la paraula oral no s’escampa tant ràpidament com la paraula escrita, i probablement el progrés en un cas i en l’altra tindrà ritmes diferents, però no és convenient valorar el missatge per l’aspecte del missatger.

Sense infravalorar la importància del llegat escrit de les idees, no estaria de més prestar atenció al llegat oral de les cultures, les que siguin, les més “primitives” i les “civilitzades”, i potser descobriríem allò que ha portat a alguns idealistes a conviure amb els pobles més senzills de la terra. I qui sap què hauria passat si des d’un primer moment haguéssim deixat de banda l’escriptura. Probablement no hauríem anat a la Lluna, no tindríem grans ciutats i potser ens moriríem de gana. Segurament viuríem malament, però no puc saber si seríem millors o pitjors.

L'estratosfera catalana

0 comentaris
És possible que l’Alfonso Guerra tingui raó, que els polítics catalans es trobin a l’estratosfera, i no sols els polítics, sinó la majoria de ciutadans de Catalunya. No perquè estiguem a la Lluna, que això sembla pensar aquest senyor, sinó perquè som ja molt lluny del que ell representa. A l’Alfonso Guerra li cal reconèixer l’important paper que, junt amb molts dels seus companys de files i molts polítics d’altres formacions, va jugar en la normalització política espanyola, però d’això fa molt temps i una llarga trajectòria parlamentària, la més llarga d’aquest país, no equival forçosament a un coneixement equilibrat de la realitat social que es mou més enllà del parlament i els debats constitucionals.

La societat catalana ha recorregut un llarg camí, encertat o no, en defensa de la seva singularitat. Es pot compartir o no la via estatutària, pot agradar més o menys l’Estatut i el seu contingut, però el que no es pot posar en dubte és que ha estat fruit d’un debat democràtic i de l’acció política. Com diu el Joan Tàpia a El Periódico, Catalunya no pot renunciar a l’autogovern pactat amb les Corts espanyoles. Pacta sunt servanda, diu un vell aforisme llatí, els pactes s’han de complir, i no és de rebut que allò que el poble català i les Corts espanyoles han pactat se’n vagi en orris de la mà d’un Tribunal polític en el que la meitat dels seus membres ni tan sols hi haurien de ser.

Així que la iniciativa del President Montilla en vers una resposta unitària de la societat catalana davant una eventual sentència restrictiva de l’Estatut és lògica, el mínim que cabia esperar. Per una vegada fins i tot l’Oriol Pujol ha beneït la iniciativa del President. Com diu en Joan Tàpia al seu article, en el tràmit de l’Estatut hi va haver un excés de ganivets. Esperem que ara la resposta catalana sigui veritablement unitària i que els polítics en donin exemple. Si no és així, apaga y vámonos.

Examen de consciència

4 comentaris
Fa cosa d’un any, el 4 de gener de 2009 per a ser exactes, vaig encetar aquest bloc sense tenir massa clar si el mantindria ni si el llegiria algú. Bé, els primers aniversaris són sempre l’excusa perfecte per a fer examen de consciència, repassar el que s’ha fet i el que s’ha deixat de fer, i proposar-se l’esmena de tot allò que no ha funcionat com desitjàvem, així que, inevitablement, jo també m’he endinsat en el laberint de la introspecció i el propòsit d’esmena.

Si se’m permet que sigui una mica positiu, diré que, al menys, el bloc ha durat més del que jo mateix esperava, i segurament que seguirà així, la qual cosa, si més no, em dóna una certa satisfacció, la de la constància que no sempre acompanya en altres qüestions. En quant als lectors, és ben cert que sou poquets, però què caram, sou els millors, o sigui que també en aquest aspecte em sento satisfet.

I ara l’autocrítica. Vaig començar amb el ferm propòsit de no posar-me en política, i ja quasi des del primer moment que n’he parlat. Serà que el tema m’interessa massa per a deixar-lo de banda. De tota manera, sempre he procurat mantenir una certa equidistància, no perquè no em vulgui mullar, sinó perquè, de fet, sempre l’he mantingut en la meva activitat personal i professional. Si se’m permet la paradoxa, intento ser “radicalment moderat”. La meva visió de la política és que, per a complir els seus objectius, sols pot ser moderada, en les formes i en el contingut. El demès és demagògia, imprudència, ambició personal, moltes coses menys interès general.

Repassant les entrades del meu bloc, m’adono que en ocasions han estat motivades principalment per l’eventual indignació que uns fets o unes declaracions m’han provocat. No és el que volia ni el que m’havia proposat, però la prudència no és una companyia permanent. Si algú s’ha molestat, li demano perdó. Un pobre consol és que, com que sou pocs els lectors, també sou pocs els que us podeu haver emprenyat.

No vol dir això que em desdigui de les opinions que he vessat en el bloc. Em ratifico en cadascuna d’elles. Altra cosa és que fossin oportunes, qüestió que deixo al vostre parer.

Altres entrades, les que no tenen res a veure amb la política, poden resultar intranscendents, banals o amb un pobre contingut. També ho deixo al vostre parer. En qualsevol cas responen a temes que, en general, m’han semblat interessants, si bé és cert que algunes han estat escrites sense cap mena de guió, i per això donen la sensació de que passo d’un tema a l’altra com si res, sense cap mena de relació. En aquest sentit, accepto qualsevol crítica que se’m vulgui fer.

També accepto que, en ocasions, m’estenc més enllà del que la paciència dels lectors aconsella. Ho sento, quan escric tinc tendència a “enrollar-me”, tot el contrari de quan parlo. Ja des del començament una persona que he conegut gràcies al bloc em va aconsellar que no passés de les 500 paraules per entrada, si no em volia fer pesat, i confesso que no he seguit el consell. Ara mateix, ja m’estic passant i encara no he acabat.

Una última qüestió és la de la meva signatura. Vaig començar amb el nom d’Octavi Rodin, per a evitar que les meves opinions es confonguessin amb les de ningú. En definitiva, del que es tractava era de separar absolutament la meva vida professional de les meves idees, que eren i són meves exclusivament. Em sembla que, més o menys, ho he aconseguit i ara ja no té massa sentit mantenir l’anonimat quan, de fet, els pocs que em llegiu ja em coneixeu. De tota manera, com explico en el perfil del bloc, m’he acostumat a signar com Octavi i no sento, tampoc, la necessitat de deixar-ho. Digueu-me con vulgueu.

I com que ja fa estona que m’he passat de les 500 paraules, deixem-ho per avui, que queden més aniversaris per a complir.