Sempre hi ha un bocamoll, amb tots els respectes

0 comentaris
Confesso que tinc una mania: dono força importància a les paraules, quasi tanta com als fets. Fets i no paraules, deia un slogan polític d’alguna campanya electoral ja oblidada, però, a la fi, les paraules motiven reaccions i més paraules, i tots plegats ens emprenyem o ens felicitem amb elles i per causa d’elles. En aquest mateix bloc vaig publicar fa un temps un article titulat El bocamoll, en el que, donant algunes voltes sobre el tema, incidia en allò de que “per la boca mor el peix”, o “calladet estàs més guapo”.

Segons el diccionari, un bocamoll és un moll o bla de boca, que diu fàcilment allò que caldria callar, que tot ho xerra, bocafluix. Incontinència verbal, que no és tant un xàfec de paraules com uns mots fora de lloc. M’adono que darrerament he insistit bastant en el tema de la gent que parla de més, un fenomen que es dóna cada dia en tots els nivells de la política, un vici de molts polítics i de molts que no ho som però opinem sobre política.

Tant és així que, mogut per aquesta mania meva de fixar-me en les paraules, he decidit crear una nova categoria d’articles en el meu bloc, que anomenaré “bocamolls”. No pretenc ocupar-me de tots, perquè no tinc tant temps lliure. N’hi ha molts, i sols em fixo en alguns. Segurament que algú em dirà que també a mi se’m podria posar aquesta etiqueta, però no és sà parlar d’un mateix i no ho faré. D’altra banda, vagi per davant que amb aquest qualificatiu no pretenc ofendre a ningú. A tots els bocamolls del món us trasllado el meu afecte i solidaritat, perquè jo la vesso tant o més que vosaltres, però no faig tant mal.

I anem pel bocamoll d’avui, que no és altre que en Joan Puigcercós. El president d’ERC, en una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies, diu que el tripartit està pressionant a Zapatero perquè la sentència del Tribunal Constitucional avali l’Estatut, i li recorda que té l’obligació de condicionar la sentència.

Bé, en Zapatero és responsable de moltes coses, però que jo sàpiga encara no és magistrat del TC. Caldria recordar-li al president d’ERC que a l’estat de dret hi ha separació de poders, i que l’executiu de cap manera pot interferir en la justícia. Aquest és un principi bàsic que ja s’aprèn als instituts de secundària, o sigui que resulta xocant que calgui recordar-li a un polític bregat com en Puigcercós. En qualsevol cas, quan surti la sentència del Constitucional hi haurà prou enrenou com per a que uns i altres repartim culpes a tort i a dret, i si resulta que el veredicte és favorable a l’Estatut, en Puigcercós haurà donat força combustible a la dreta espanyolista per a desvirtuar-lo. Diu en Puigcercós que el poder executiu pressiona al poder judicial. Això sempre s’ha considerat intolerable i propi de les dictadures. Que el president d’un partit polític governant reconegui que es fa i ho consideri normal no té qualificatiu, o el té però és irreproduïble. Joan, calladet hauries estat més guapo.

Diàleg social de sords

0 comentaris
En situacions excepcionals es diuen coses excepcionals. Un excés de pressió porta a esclats dialèctics que surten del més endins, paraules que brollen directament del subconscient i que, per tant, no han estat mesurades ni calibrades per a preveure’n les conseqüències. També en política. Tots els personatges públics han hagut d’aprendre, a les basseroles de la seva carrera, que no es pot dir el què es vol, que cada dia t’has d’empassar, com a mínim, un gripau, i que les decisions cal compartir-les.

Per això, ara que ens trobem en una situació de crisi econòmica generalitzada, i que les bufetades cauen per a tothom, alguns no s’entretenen massa en calcular més enllà del desgast del contrincant, per allò de que qui colpeja primer fa més mal. Això es nota en el fracassat diàleg social entre empresaris, govern i sindicats. No esmento el govern en el lloc central per casualitat. En realitat, les parts són, o haurien de ser, els sindicats i els empresaris, i el govern hauria d’assumir una posició central de moderació, equilibri i arbitratge, sense renunciar, naturalment, a la seva prerrogativa d’emprendre o no les mesures que surtin del diàleg.

És clar que el diàleg social, malgrat ser especialment necessari en situacions de crisi, és precisament en aquests moments quan és més difícil. Per a que la societat hi guanyi, tots hi haurem de perdre una mica. Els agents socials no poden acudir a la negociació amb posicions maximalistes, perquè és tant com renunciar al diàleg i a la negociació, i apostar per la imposició. Enrocar-se en el que ja tenim, quan del que es tracta és de salvar els mobles, és si més no temerari.

No sembla que el diàleg d’empresaris, govern i sindicats hagi anat pel camí raonable, a jutjar pel seu resultat, o per la manca d’aquest, i per les declaracions que uns i altres no paren de fer. Sobre les posicions d’uns i altres, i la dels partits polítics afins, em venen al cap algunes reflexions.

Caldria tenir present, en primer lloc, que les coses són el què són, encara que se les anomeni d’una altra manera. Certament, te raó la CEOE quan afirma que mai ha demanat l’acomiadament lliure dels treballadors, si ens atenem estrictament a la literalitat dels texts presentats. Però deixar als treballadors acomiadats sense defensa jurídica possible, es digui com es digui, no és altra cosa que deixar els llocs de treball en la precarietat més absoluta. Si es té ganes de negociar, no es va a la taula amb posicions inassumibles per a l’altra part. La rebaixa exagerada de les cotitzacions socials també és una postura de màxims que els empresaris saben prou bé que cap govern pot assumir.

O sigui que sí que cal que hi hagi línies vermelles. No es pot negociar sobre allò al qual no es pot renunciar. Però trencar el diàleg és una posició extrema que el govern no hauria d’haver assumit. N’hi ha prou en assenyalar sobre la taula on és aquesta línia. Si la negociació ha durat quatre mesos, en pot durar quatre més, i si no que es fixin en el tema del finançament, però el primer que s’aixeca de la taula és el que no vol dialogar, encara que després s’expliqui tan com pugui. El diàleg l’ha trencat el govern, per molt que expliqui que la culpa és dels empresaris.

I això, naturalment, dona peu als aprofitats de torn per a fer-ne política estricta. En boca de la presidenta de Madrid, el PP diu que en Zapatero és un “sindicalista retrógrado y piquetero”. A l’Esperanza Aguirre això li ha sortit de l’ànima, la del partit i segurament que també de la seva, per allò que deia abans, de que quan es té pressa per a fer mal, es calcula poc. Crida l’atenció que la paraula sindicalista es faci servir com a insult, i això aclareix una mica les coses sobre en quin costat es troba l’ànima popular (del PP) en aquest assumpte, com no paren de ratificar els dirigents d’aquest partit en totes les seves declaracions.

I als sindicats els ha mancat temps per a responsabilitzar als empresaris del fracàs de la negociació, animats per la posició del govern. Tant en aquest com en altres temes, sempre he dit que quan una negociació fracassa, la culpa és de tots, en major o menor mesura. La negociació s’entén entre parts iguals i la responsabilitat de totes elles és la de plantejar posicions assumibles i renúncies acceptables, sinó, més que un diàleg social, el que hi ha és un diàleg de sords. Els demès, els de fora, hi fem nosa, com la fan els partits polítics (PP i PSOE) repartint culpes a tort i a dret.

Si algú volgués fer memòria, podria recordar els Pactes de la Moncloa de 1977, en els que partits polítics, empresaris i sindicats es va posar d’acord per a fer front a la greu situació econòmica que es vivia. En aquella ocasió varen servir, a més, per a estabilitzar el procés de transició democràtica. Ara la democràcia no està en perill. És que cal esperar que la crisi econòmica ens porti a una crisi social i política per a que els agents socials facin un exercici de responsabilitat? Per a que els aparells funcionin, les piles s’han de carregar abans. O sigui que ja caldria que uns i altres es posessin les piles i tornessin a la taula de negociació. I els demés, per favor, calladets estan més guapos.

Saturn a la política catalana

2 comentaris
En la mitologia grega Cronos, fill de Gea, la terra, i Urà, el cel, representava el temps. De Cronos es diu que, amb l’ajuda dels seus germans i la seva mare, defenestrà el seu pare Urà i regnà durant un llarg temps que fou conegut com l’edat daurada perquè no calien lleis ni normes; tothom feia el correcte i no existia la maldat. Cronos tingué varis fills i, gelós de que li poguessin arrabassar el tro com ell ho havia fet amb el seu pare, va tenir l’ocurrència de devorar-los per a que mai li poguessin fer nosa. Només es salvà el seu fill Zeus, que acabaria essent el rei de l’Olimp. D’aquest mite prové el sentiment que el temps tot ho acaba devorant.

Aquests darrers dies l’Artur Mas ens ha recordat aquesta història mitològica, per bé que fent referència a la versió romana dels deus clàssics, és a dir, a Saturn, probablement pel conegut quadre de Goya Saturno devorando a un hijo. Diu el dirigent de CDC que el tripartit devora als seus membres, com Saturn ho feia amb el seus fills, i pot ser que tingui raó, encara que la similitud podria ser desafortunada, en primer lloc perquè això implicaria que hauria existit una època daurada del tripartit en la que els ciutadans haurien gaudit d’un gran benestar, i això segurament que el president de CDC no estaria disposat a admetre-ho.

Certament que el tripartit ha devorat als seus fills. Va caure en Maragall, en Carod va perdre la direcció d’ERC, i s’anuncia la sortida d’en Saura de la direcció d’ICV. Per si fos poc, es parla ja de possibles remodelacions del govern. El que passa en el tripartit, de fet, no és res més que el què passa a la política en general. El temps tot s’ho emporta, i els dirigents polítics, per bé o per mal, per gust d’uns i disgust dels altres, acaben escombrats per noves generacions de polítics, especialment quan sembla que han acabat una tasca o assolit un objectiu important, moment en el qual se’ls amortitza. No sé si, com profetitza l’Artur Mas, això li acabarà passant també a en Montilla. Segurament que sí, però que això sigui abans o després depèn, sobre tot, del què passi l’any que ve en les eleccions al Parlament, unes eleccions en les que no sols es ventila el futur del tripartit. Els polítics s’amortitzen tard o d’hora, uns perquè perden eleccions i altres perquè no les guanyen, o perquè guanyant-les no poden formar govern.

Això ho hauria de tenir en compte la direcció de CIU, i el Sr. Mas en particular. Podria ser que Saturn no pogués amb els seus i comencés a devorar els fills dels altres.

Passem del finançament ?

0 comentaris
Segons una enquesta recent del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), només un 4,3 % dels catalans situa el finançament com una prioritat de l’acció de govern. Segons la mateixa enquesta, l’atur i la precarietat laboral hauria de concentrar els esforços governamentals amb un 45,1%. El segon i el tercer lloc d’importància els ocupen, respectivament, millorar les polítiques socials (21,7%) i l’educació, la cultura i la investigació (19,9%). De fet, el finançament ocupa el darrer lloc en el rànking de preocupacions dels catalans, per darrera de la immigració, sanitat, la inseguretat ciutadana, etc.

Dues qüestions em criden l’atenció d’aquestes dades. D’una banda, que la ciutadania no relacioni les polítiques socials, la lluita contra l’atur, l’educació o la cultura amb el finançament, com si els diners del finançament no fossin diners públics, destinats precisament a satisfer necessitats públiques. De l’altra, el fet que el ressò polític d’un debat tan important com el del finançament és força mediàtic i poc popular.

En definitiva, que hom podria deduir que la majoria dels catalans no sabem exactament què és el finançament ni ens importa. Potser exagero, però si sols un 4,3 % dels ciutadans d’aquest país sap perquè ha servit la negociació del finançament de Catalunya, n’hi ha per llogar-hi cadires. L’enquesta prové d’un organisme de la Generalitat i no se m’acut cap raó per a pensar que s’hagi volgut exagerar el desinterès de la població, així que dono les dades per fiables, tret que se’m convenci del contrari.

Crec que tot plegat no és més que una altra manifestació del miratge en que tots plegats vivim en aquest país. El resultat del referèndum per l’Estatut, en el seu dia, hauria d’haver estat un avís ben clar per a la classe política. A l’hora de decidir sobre si acceptàvem o no la llei fonamental de Catalunya, varem ser incapaços de manifestar-nos clarament, ni tan sols en contra. Simplement, una gran majoria de catalans no es va molestar en anar a les urnes, com si la cosa no anés amb nosaltres. L’acord sobre el finançament no ha requerit la consulta als ciutadans, però a la vista de les enquestes, sembla que el desinterès de la població és encara major. No sols desinterès, fins i tot desconeixement. I parlo d’un miratge perquè confonem el que ofereixen els mitjans amb el que veiem al mirall. En aquest país tots som catalanistes mentre no es digui el contrari, però la majoria som incapaços de comportar-nos com a tals. Si algun dia l’independentisme assoleix una majoria política (dic política, no social), i es convoca un referèndum per l’autodeterminació, potser que la dada més rellevant sigui l’abstenció, per a desconcert de tots aquells que han cregut que el seu anhel d’autodeterminació era el de la majoria del país i ha resultat ser el de la majoria de gent que coneixen.

No em posaré a cercar culpables, perquè no sabria on trobar-los. Probablement és una qüestió de la pròpia mentalitat catalana. El nostre sentit de país, la nostra catalanitat, és inversament proporcional a l’anticatalanisme que es viu a les Espanyes. I si ens deixen en pau, doncs anem fent i que no ens emprenyin! Segurament que algun sociòleg sense manies hi trobaria una explicació, però mentrestant estaria bé que ens traguéssim la vena dels ulls. Si volem que aquest país prosperi, hem de començar per creure-hi, i en això qui més hi pot fer és la classe política, començant per posar el país per davant dels càlculs electorals. Perquè, si anéssim a escrutar quina part del 4,3 % dels catalans que s’interessen pel finançament considera que la negociació s’ha portat amb criteris de país i no amb criteris estrictament polítics, la cosa quedaria, de ben segur, en res.

El WTC d'Igualada era un bon projecte, però és mort

0 comentaris
Es torna a parlar del World Trade Center d’Igualada, més del compte em sembla a mi. En aquest país tenim com a esport nacional el canviar de cotxe cada vegada que se’ns rebenta una roda, i seria bo que de quan en quan féssim un esforç per a ser objectius. El WTC és un bon mitjà per a escometre contra l’Entesa, si és això l’únic que perseguim, però el govern municipal de l’Entesa té prous punts febles com per a que, a sobre, cerquem el que no hi ha.

M’agradaria fer algunes puntualitzacions disperses sobre aquest tema, i vagi per endavant que no pretenc fer cap defensa del govern igualadí, del que estic força desencantat des de fa anys, però tampoc penso utilitzar aquesta qüestió per a desqualificar-lo gratuïtament, com crec que molts estan fent.

El WTC, al meu entendre, era un projecte il·lusionant però amb poques possibilitats d’èxit. Es tractava de convertir l’antiga carretera N-II en un eix comercial i de negocis important. Des del seu inici, el projecte va rebre algunes crítiques amb més o menys fonament, centrades en la conveniència o no de la transformació d’aquest espai, però no es pot negar que la idea era objectivament bona. Em sembla a mi que la comparació del que hauria pogut estar amb el què és actualment, un descampat encaixonat entre les indústries del polígon i els habitatges de l’altra banda de la carretera, que no aporta res a la ciutat, tret d’algun esdeveniment o certamen que molt bé es podria celebrar en un altre indret, parla per sí sola. La implantació del WTC, si hagués estat possible, hauria dotat la ciutat d’un centre d’activitat econòmica i social que ja voldrien per elles algunes ciutats de la mida d’Igualada.

Per això penso que la desqualificació pura d’aquest projecte, titllant-lo gairebé de deliri i monstruositat com fan alguns, em sembla realment exagerada. El que passa és que aquest projecte va néixer pràcticament mort, i potser ja és hora que el govern de l’Entesa, si no el vol enterrar oficialment, al menys no en parli més i el deixi al fons del calaix. Entenc jo que un projecte d’aquesta naturalesa no va enlloc si no es compta amb la iniciativa privada, en primer lloc perquè val molts diners, uns diners que l’Ajuntament d’Igualada, ja en el moment de plantejar aquesta idea, era incapaç d’aconseguir. Actualment l’ajuntament no pot tirar això endavant ell solet, sinó és que vol convertir l’endeutament del igualadins en una dada astronòmica, cosa que, d’altra banda, tampoc podria fer sense ultrapassar tots els límits legals, per molta societat municipal que s’inventés. I a fi de comptes, per molt capital públic que s’injectés en aquest projecte, és el món dels negocis el que, després, hi haurà de donar vida i sostenir-lo. Això, si ja era difícil quan es va plantejar, ara és absolutament impossible per la crisi econòmica.

En resum, penso que la idea de transformació de tot l’eix de l’antiga N-II continua essent bona, i el WTC hauria estat un element decisiu d’aquesta transformació, però malauradament ja fa temps que va deixar de ser viable, si és que mai ho ha estat.

Sembla que, a més, hi ha impediments legals per a la implantació d’una gran superfície comercial en aquell indret, ja que la Generalitat no el considera inclòs dins la trama urbana, i curiosament això s’ha convertit en pedra d’escàndol no per l’absurd de la resolució de la Generalitat, sinó pel fet que l’Ajuntament hagués plantejat el projecte sense tenir en compte aquest impediment legal. Estaria bé que fóssim raonables. És ben clar que, d’acord amb la legalitat actual en matèria de comerç, el terreny està fora de la trama urbana i, per tant, no s’hi podria autoritzar un gran centre comercial, però jo em pregunto si a algú, amb dos dits de front, li pot semblar que allò és fora de la trama urbana, pel fet que els habitatges més propers són a l’altra banda de la carretera, és a dir, a pocs metres de distància. La resolució de Comerç és perfectament legal, però també perfectament absurda, com no pot ser d’altra manera quan deriva d’una legislació comercial molt restrictiva i proteccionista, que encaixa difícilment en la normativa europea. Naturalment no es pot demanar a Comerç que incompleixi la llei, però sí que es pot demanar a la Generalitat que la canviï, i per descomptat que l’ajuntament està en el seu dret, i jo diria que en l’obligació, de recórrer fins on sigui possible.

Una altra notícia que fa pocs dies ha remogut aquest tema ha estat l’explosió d’un dipòsit en una empresa química del polígon. El tema és important i mereix l’atenció necessària, però és una qüestió estrictament de seguretat industrial, que res té a veure amb el projecte del WTC, absolutament res, per molt que els responsables de l’empresa vulguin desviar l’atenció cap a aquest tema. Si aquest dipòsit ha esclatat, no ha estat per culpa del WTC. Segur que hi ha unes causes tècniques i uns responsables, però sols es poden cercar a l’interior de l’empresa. De portes enfora, l’ajuntament podria ser responsable d’una falta de control sobre l’activitat, en el cas que aquesta no es desenvolupi dins la legalitat. Si falta una llicència, com diu l’empresa, que l’Ajuntament no els vol donar, que expliquin què té a veure amb el dipòsit que ha explotat. És que aquest dipòsit funcionava sense una llicència que li era necessària? Si és així, la responsabilitat de l’empresa és claríssima. Què hi té a veure el WTC en tot això? Absolutament res.

Per tant, deixem-nos de política. El WTC és un projecte mort o en coma irreversible, però en el seu inici era un projecte il·lusionant pensat de cara al futur d’una zona de la ciutat que necessita adquirir centralitat. D’acord, el projecte és mort, però no era un deliri de l’alcalde ni una monstruositat. El que cal demanar a l’ajuntament és que no esmerci esforços en mantenir viu el projecte, si han de suposar una càrrega per a la ciutat. I el que hauríem de fer tots és no perdre el temps en aquest tema aprofitant qualsevol qüestió remotament relacionada amb el WTC, per a fer campanya contra l’Entesa, perquè de motius raonables per a fer-la no en manquen i no cal inventar-ne de nous, els quals, d’altra banda, no fan altra cosa que restar credibilitat al que hauria de ser una oposició responsable.

Agafa els calés del finançament i corre !

0 comentaris
No sé si és el millor acord sobre finançament al qual es podia arribar, ni tant sols sé si és un bon acord. Diuen els partits del govern que és el millor que es podia assolir. Per contra, la gent de CIU i els sectors més sobiranistes, exclosa ERC que ja l’ha donat per bo, diuen que és un mal acord, gairebé una traïció. I és possible que tothom i ningú tinguem raó.

No he trobat encara ningú capaç de jutjar aquest acord deixant de banda la política. Em fascina el convenciment i la fe cega amb el qual els detractors el titllen de presa de pèl, donant per suposat que per força Espanya ens enreda una altra vegada. Tanta passió hi posen, tant segurs n’estan, que jo crec que ja ho sabien molt abans que hi hagués acord, abans i tot que es comencés a negociar, quan ni tant sols es parlava de xifres ni terminis. De fet, sempre he pensat que CIU i els sectors independentistes que actualment no se senten representats per ERC, donarien un no rotund a l’acord. En el cas de CIU, per un càlcul polític lògic i evident. Ara és la seva de trepitjar el terreny d’ERC, d’erigir-se com a únics defensors de la puresa catalanista. Ja ho he dit en algun altre post, CIU, mentre sigui a l’oposició, no acceptarà cap acord sobre finançament, sigui el que sigui. En el govern, segur, hauria estat tot el contrari.

Pel que fa als independentistes de veritat (no hi conto entre ells a CIU com a partit, si de cas a nivell individual d’alguns militants) que actualment no estan compromesos amb el govern de Catalunya, és a dir, els que no són a ERC, crec que es tracta, com ja he dit, d’una qüestió de fe. Un acord entre el govern de Madrid i el de la Generalitat no pot ser bo, el signi qui el signi i digui el què digui. Sempre hem estat les víctimes i sempre ho serem. No cal llegir l’acord, segur que és dolent.

És clar que si de política parlem, no és altra cosa la que fa el govern del tripartit quan ens diu que és un molt bon acord. Faltaria més!, l’han fet ells. Segurament és el millor acord al qual es podia arribar, si parlem d’acord i no de ruptura, però no confio massa en que siguin capaços de demostrar-m’ho. Feia tant temps que durava aquesta conya que calia posar-hi fi com fos, a qualsevol preu. També he dit recentment que l’estatut l’incomplien tant el govern català com el de l’estat, perquè el mandat era el d’assolir un acord, i en un acord hi ha dues parts. Totes dues tenen l’obligació, per a mantenir-se dins dels marges d’una negociació, de pressionar i cedir en la mesura i en el moment oportuns. Repeteixo, ambdues parts tenen aquesta obligació.

Des d’aquest punt de vista, sóc capaç de creure’m que l’acord és el millor que hom podia assolir. Em puc creure que és el millor per a Catalunya o que no n’hi havia altre de possible. En qualsevol cas, també serà un acte de fe, com en el cas contrari, ja que tinc la seguretat que quan em vénen l’acord, em vénen la moto. Perquè és clar, també em puc creure que, arribats a aquest punt de la legislatura, o s’assolia l’acord que fos, qualsevol, o es trencava el tripartit.

O sigui que com a càlcul polític, la postura de tots plegats té la seva lògica, sempre que tinguem clar que els interessos de partit es posen per davant dels de país. I com a qüestió de fe, doncs té la inconsistència que tenen totes les idees preconcebudes. Espero que ningú em pregunti si és un bon acord, perquè no en tinc ni punyetera idea. Caldria que qui ho expliqués fos capaç de fer-ho objectivament, sense manipular dades ni creure cegament el que diuen els caps polítics respectius, però això no passarà, entre d’altres coses perquè a més d’un se li podria veure el llautó.

El que sí que tinc clar és que ja era hora, o sigui que, ben mirat, com deia aquell, agafa els calés i corre!

Quan érem innocents

0 comentaris
Hi hagué una època en la que érem innocents; una època en la que teníem principis i crèiem en les idees; una època en la que hi havia una causa justa per a tothom i per a qualsevol moment; una època en la que crèiem sense calcular però amb sentiment; una època en la que estàvem en pau amb nosaltres mateixos.

Hi hagué una època en la que alguns ens sentíem socialistes, d’altres lliberals, d’altres simplement demòcrates; una època en què tots crèiem, per sobre de tot, en la llibertat.

Hi hagué una època en la que pensàvem el mateix fóssim on fóssim, parléssim a qui parléssim; hi hagué una època en la que, lluny del poder, parlàvem del què sentíem i sentíem el mateix que parlàvem.

En algun moment hem deixat de ser innocents. No és que ara siguem culpables de res, és que hem madurat; tant, que som capaços de dir i de fer coses diferents, prou hàbils per a convertir les idees en demagògia, experts en vendre fum sense que es noti, dir avui una cosa i demà l’altre, ser avui sobiranistes i demà autonomistes, o a l’inrevés, segons estem a l’oposició o al govern.

Hem millorat tant, que hem estat capaços de posar la política pel davant de les idees. Serà que en el camí les hem perdut i ens ha quedat un gran forat per omplir de mentires. I ara som tant bons en això de la política que, a més, en les creurem.

Independència amb fre de mà

0 comentaris
Aquest país és complicat, i ho és perquè ho som tots els catalans i perquè es podria dir de nosaltres que, en conjunt, no sabem el què volem. Cadascun de nosaltres sabrà si, ell solet, vol o no la independència de Catalunya, que d’això va aquest article, però a casa nostra la suma de les parts sempre a donat un tot difós i insegur.

Des de sempre hem pensat que som diferents, no forçosament millors, però sí diferents de la resta de l’estat espanyol. Tenim una llengua pròpia, tenim una cultura pròpia i tenim un sentiment de país propi. Per força hem de pensar que som diferents, i per força hem de voler ser reconeguts com a tals. Crec que això és l’únic que hi ha d’uniforme en el sentiment català. La resta és tot seny, realisme i esperit pràctic; i també, en part, por a la incertesa.

Sense por de caure en els tòpics habituals, s’ha dit sovint que aquest és un país de botiguers, de burgesos, de catalans conservadors i agafats a la ”pela”. Són tòpics, però com tots els tòpics, tenen la seva raó de ser. Si quelcom ens caracteritza als catalans és l’esperit pràctic i conservador. Volem ser diferents, però que això no alteri l’equilibri social i econòmic. Ens agradaria ser independents, però sense sobresalts. Només ens abocarem de ple a la independència si som capaços de garantir que no hi haurà enrenou, que el pas a la plena sobirania serà tranquil i sense remoure les aigües calmoses del principat. Quan tinguem la independència, a dalt hi haurà d’haver els de sempre i a sota els demès, com sempre. Mentre això no estigui assegurat, no renunciem a la independència, però la deixarem per un altre dia.

Només cal donar una ullada a la història. En quest país el catalanisme ha estat de sempre un problema per a l’estat espanyol, però Espanya ha tingut la sort immensa que els catalans mai hem estat capaços de llançar-nos de cap a la piscina. Se’m dirà que hi ha un autèntic sentiment independentista en una part important de la societat, i que algunes forces polítiques tenen la independència com l’objectiu final de la seva acció política. És cert. Sempre hi ha hagut a Catalunya un sector sobiranista important, a vegades repenjat a la dreta i a vegades a l’esquerra, però sempre amb el fre de mà posat.

El sobiranisme es repenja a la dreta quan els sectors econòmics, polítics i socials de la dreta se senten perjudicats per les polítiques econòmiques i socials de l’estat, incloses les de Catalunya. En l’àmbit estrictament polític, això passa quan la dreta nacionalista és a l’oposició, des de la Lliga dels vells temps fins a CIU a l’actualitat. Un dia es pot sostenir el govern espanyolista del PP a Madrid, si es governa a Catalunya, i l’altre es pot declarar independentista mentre sigui a l’oposició, que després ja en parlarem.

El sobiranisme que es repenja a l’esquerra es nodreix principalment de gent jove, l’única capaç de conduir sense fre. Però l’esquerra nacionalista, des de sempre, ha actuat igual que la dreta. El referent independentista d’aquest país ha estat sempre Esquerra Republicana de Catalunya, declarament favorable a la independència. Però ERC és al govern, i quan és el moment, com la majoria de catalans, no gosa treure el fre de mà per un atac de realisme del que fins ara no s’havia hagut de preocupar.

Com que a tots aquells catalans que tenen la possibilitat d’impulsar decididament la independència de Catalunya, quan arriba el moment, els tremola la mà, no és estrany que surtin fenòmens com Reagrupament o d’altres, que pretenen compensar la suposada “traïció” dels partits catalanistes, però no ens enganyem, és més del mateix. El moment de la veritat arriba quan es té l’ocasió de proclamar la independència de Catalunya, i aquest moment la majoria dels catalans el temem, siguem o no catalanistes. Independència sí, però sense incertesa.

I quin és el moment propici per a declarar la independència? Quan es tinguin 68 diputats al Parlament disposats a fer-ho, com proclamen alguns seguidors del Dr. Carretero? És a dir, seguint criteris de presumpta representativitat, quan ho vulgui la meitat dels catalans? N’hi ha prou amb la meitat dels catalans per a proclamar la independència, o amb el 60 %, o amb el 65 %? I estem parlant del resultat d’un hipotètic referèndum, sigui quina sigui la participació? Un 50%, 60% o 65% dels vots favorables seria suficient, fos quina fos la participació? I si els catalans mostràvem el mateix “entusiasme” que en el referèndum de l’Estatut? Això fins i tot als Diputats del Sr. Carretero, si arribessin a sumar 68 vots, els faria por. Qui gosarà obrir la caixa dels trons, sinó sabem què hi ha a dins?

No ens enganyem, els partits polítics surten de la pròpia societat, són el què els ciutadans volem que siguin. I si cap d’ells és capaç de fer passos ferms cap a la independència de Catalunya és perquè, en el fons, els catalans som complicats, som conservadors, patim per la “pela” i tenim por a la incertesa. Així que la independència, de moment, no passarà de ser un tema de conversa i objecte de retòrica política, al menys mentre els catalans siguem com som. Espanya pot estar tranquil·la mentre a Catalunya estiguem tranquils.

Pasquino

0 comentaris
Hi ha una estàtua a Roma, a pocs metres de la plaça Navona i en un angle del palau Braschi, que ningú sap a qui representa ni qui la va esculpir. Se l’anomena el Pasquino i li manquen les cames i els braços. Sembla que és en aquell lloc des de començaments del segle XVI.

Hi ha força teories sobre l’origen del seu nom, però una de les més esteses és que correspon al d’un sastre (en algunes versions un sabater) que vivia en aquell indret abans que hi erigissin l’estàtua. Aquell sastre, que s’anomenaria Pasquino, tenia entre els seus clients als personatges més importants de la cúria romana, i era dipositari d’importants secrets d’estat, alguns inconfessables, als quals tenia accés per la seva proximitat amb els poderosos. Una mica com el sastre de Panamà de John LeCarré, encara que l’italià no acabà tan malament. Tenint amics poderosos, gaudia d’una certa llibertat per a parlar sense embuts, fins al punt que, quan en Pasquino deia quelcom, se li atorgava credibilitat, encara que parlés de coses escandaloses.

Un cop mort el sastre, fent obres al carrer s’hi trobà l’estàtua actual, que probablement representi a algun ésser mitològic sense identificar. Erigida en el mateix lloc on va ser trobada, al seu voltant s’hi celebraven algunes festes al llarg del segle XVI, en les que es fixaven a l’estàtua texts d’epigrames llatins, al començament aduladors i més tard satírics. Aquests texts, que acabaren esdevenint anònims i força agosarats, acostumaven a fer mofa de les persones importants de Roma. D’aquí naixeria el terme “pasquí”, per a referir-se als escrits anònims que es fixen en un lloc públic, amb expressions satíriques contra el govern, un personatge, etc (segons la Gran Enciclopèdia Catalana)

Sembla que aquest costum ha perdurat des de llavors, malgrat els esforços de les autoritats romanes per a fer desaparèixer els pasquins. Curiosament, mai varen pensar en retirar l’estàtua. Es veu que encara avui s’hi segueixen penjant “pasquins”, amb més o menys fortuna. Si de cas, es tracta d’un costum més aviat folklòric, atès que avui en dia els àmbits per a penjar sàtires, burles o simples mentires, de caràcter anònim, són molt més amplis i segurs, internet, per exemple. I a ningú se li acudiria, a aquestes alçades, suprimir internet per a evitar la maledicència, encara que en alguns països de democràcia més que dubtosa no esmercen esforços per a posar totes les traves possibles a la difusió de la informació per la xarxa.

És clar que el pasquí de paper és més fàcil de perseguir que la tafaneria 2.0. Si el cardenal trobava ofensiu un paper penjat al Pasquino, i se n’adonava a temps, el podia retirar de bon matí, abans no l’haguessin llegit massa transeünts. L’entrada d’un bloc li hauria costat més de fer desaparèixer (encara que en aquest bloc, que llegiu quatre gats, això no tindria massa importància).

Certament que alguns pasquins convindria suprimir-los de soca-rel, no perquè molestin al cardenal, que ja s’espavilarà, sinó perquè són autèntiques falsedats escrites amb ànim de fer mal. I això, malauradament, tampoc es pot deturar a la xarxa. Garcia Marquez va portar les conseqüències fins l’extrem a La mala hora, una de les seves primeres novel·les, en la que un anònim penjat a un lloc públic escampa falsedats sobre l’esposa d’un dels personatges, provocant la tragèdia induïda per la gelosia del marit.

A la xarxa es diuen moltes coses i no sempre les sabem destriar. Bé estaria que a Internet els pasquins es concentressin en àmbits clarament identificables, com ho són a la televisió els programes escombraria, o a la premsa la pura xafarderia. Però això com es fa? La xarxa és lliure, la xarxa és plural, i la xarxa és anònima. Que segueixi així, però tan de bo la xarxa fos també veraç.

P.D. Les dades històriques han estat extretes d’un article d’Historia y vida de juliol de 1971

Un anunci seriós, o quasi

0 comentaris
No sóc dels que llegeixen fil per randa tota la publicitat que cau a les meves mans, perquè al final no em quedaria temps per a llegir res més. Però avui, mentre recollia la paperassa de la bústia per a destriar la correspondència seriosa de tot allò que no és més que publicitat, m’ha cridat l’atenció un anunci força curiós. El reprodueixo tot seguit, perquè crec que fa patxoca i és força interessant:


En primer lloc cal destacar-ne el format. L’anunci ve en un paperet de 10,20 x 7,20 cm., retallat a tisora i aparentment fotocopiat. És, doncs, un format força modest, la qual cosa indica una manca de mitjans notòria que descarta la presència al seu darrera de cap empresa més o menys consolidada. Més aviat dóna la impressió que la infraestructura mobilitzada per a emprendre aquesta “campanya publicitària” es redueix a una o dues persones dotades d’impressora, uns quans folis, unes tisores i una estona per a fer la bustiada.

És clar que, com que l’anunci prové d’un “Maestro Kina Curandero”, el negoci deu entrar dins del camp dels professionals i no de les societats. I ara que hi som, la segona cosa en la que m’he fixat és en qui és l’anunciant, que evidentment no conec de res. Sé el què és un “maestro”; un que ensenya quelcom o un que és molt hàbil i competent en una art determinada, com un torero. També sé el què és un “curandero”; un sanador, un que cura per mitjans no estrictament mèdics, sinó més aviat per mitjà d’uns poders que ni ell mateix sap d’on ha tret. Del que no en tinc ni idea és del terme “Kina”. La Wikipedia em diu que pot tractar-se d’un tipus d’eriçó de mar propi de Nova Zelanda, de la moneda oficial de Papua Nova Guinea, d’una compositora musical nordamericana o d’una boxadora peruana. Cap d’aquestes definicions em serveix i com que no me’n surto, dedueixo que es tracta d’un terme esotèric i que per tant, és natural que no sàpiga el què significa, o perdria tot l’interès.

En qualsevol cas em sembla que es deu tractar d’una espècie de bruixot dotat de poders extraordinaris, a jutjar per l’oferta de serveis que conté l’anunci. Però anem per parts, com deia Jack l’esbudellador. Diu que “soluciona todos los problemas sentimentales, une parejas, novios y SEPARADOS”. Déu n’hi do. El fet que als separats els hi atorgui la solemnitat d’unes majúscules, em fa pensar que deuen ser la seva especialitat, tot i que em sembla una mica redundant. Si uneix parelles vol dir que abans han estat separades. O, potser, es refereix als separats en termes legals, els que no estan junts ni divorciats, encara que no sembla que aquest fulletó tingui un contingut massa jurídic. Diu que “detiene divorcios, retira amantes”. Noi, ja se sap que això del divorci, un cop ho has començat, costa molt de parar, així que, si te’n penedeixes, sempre pots recórrer al mestre Kina per a que deturi el procés. La cosa de retirar els amants no sé com deu anar. Algun conjur per a que l’amant es fastiguegi de tu i foti el camp? Per exemple, que s’adoni que ronques o que et talles les ungles del peu a la cuina.

“Atrae la pareja sin causarle daño, ni efectos secundarios”, com tota medecina que es tingui per tal. Que no tingui efectes secundaris està bé. Si enamores algú, al menys que no es maregi. “Potencia los sentimientos y el deseo de ser amado para que venga, sumiso, obediente y fiel”. Quasi que sembla que estiguem parlant d’un gos! Això no serà un efecte secundari? En conec algun que de tan enamorat ha quedat estabornit per tota la vida.

El què ve a continuació no sembla tan extraordinari: neteja males vibracions, desfà el mal d’ull, cura la impotència masculina, fa que els negocis et vagin bé... Vaja, l’habitual de qualsevol mestre Kina. Està bé la cosa dels “amarres a distancia”. Deu ser com tirar el llaç, o la sageta de Cupido.

L’extraordinari de tot plegat és que els resultats són immediats i garantits al 100% en dos dies. La garantia no podia faltar. No ho diu, però suposo que si no funciona, si es desfà el “amarre”, si el divorci no s’atura en dos dies, si la parella no et ve submisa i obedient o la cosa de la potència sexual no acaba de funcionar, et deu tornar els diners. Sinó, com ho garanteix? Hi ha un telèfon mòbil, i això, certament, és garantia de seriositat, molta seriositat. Per cert que l’he esborrat, no fos cas que tingués algun problema amb el gremi de mestres Kina. Qui sap si aquest paio està col·legiat!

Honduras. Democràcia sí, però....

0 comentaris
Sembla que el temps dels cops militars a llatinoamèrica ja ha passat. És una bona notícia per a la democràcia que l’estereotip de les repúbliques bananeres quedi per a la història. Precisament per això el cop d’estat a Honduras contra el seu president Manuel Zelaya no ha estat acceptat per ningú, ni tan sols pel padrí nordamericà, que fins no fa massa anys no tenia cap mania en intervenir al subcontinent quan i com volia, ja fos organitzant cops d’estat per treure del mig als governants poc dòcils –Xile, Bolívia, Argentina, etc- o enviant als marines a ocupar el país –Panamà, Grenada, la mateixa Honduras, etc-

Veurem com acaba el tema d’Honduras, però en qualsevol cas els que creiem en la democràcia hauríem de posar per sobre de tot la legalitat del poder del poble. Si aquell senyor va ser elegit pels ciutadans d’Honduras per a governar el seu país, ens agradi o no, és el que aquell país ha de tenir, el govern que lliurement ha triat.

D’acord. Fins aquí tot el que toca dir, el que la majoria de nosaltres signaríem i ratificaríem, demòcrates com som. Però resulta que tinc un recó a la consciència molt emprenyador, que de quan en quan discrepa d’allò que dic i que té tendència a expressar-se, i si després d’aquesta professió de fe democràtica no dic allò que em preocupa de tot plegat, aquell “sí però....”, no em quedo tranquil.

Aquest senyor, el tal Zelaya, al qual mai li negaré la seva legitimitat per a ocupar la presidència del país, que li ve donada pel mandat de les urnes, té tot el suport d’en Chavez, Castro i la seva cohort de predicadors bolivarians. No és que això l’inhabiliti per a ocupar el poder, però, com diuen en castellà, “dime con quien andas y te diré quién eres”. Si són de la mateixa corda, aleshores la democràcia a Honduras ja corria força perill abans del cop d’estat, perquè en Chavez, l’Evo Morales i, per descomptat en Castro, no són precisament demòcrates de tota la vida. El recolzament d’un dictador com Castro, o d’un colpista aprenent de dictador com Chavez, no són precisament un bon aval per a un demòcrata.

De tota manera, Tegucigalpa queda molt lluny i ens podem permetre el luxe de ser políticament correctes, o sigui que podem dir que sempre recolzarem la democràcia en aquell país, sobretot ni no estem disposats a fer res concret en aquest sentit.

Tot això em porta al cap una de les grans contradiccions de la democràcia, una contradicció que no té solució i amb la que sempre haurem de conviure els demòcrates. La democràcia ha de donar l’oportunitat d’assolir el poder, per mitjans democràtics, a aquells que no hi creuen i que estan disposats a suprimir-la així que en tinguin l’oportunitat? Deixarem de ser demòcrates si els barrem el pas per mitjans no estrictament democràtics, amb la finalitat de salvar la democràcia?

Per exemple, Hitler va arribar al poder, en primera instància, a través d’unes eleccions que va guanyar per majoria relativa. Hauria estat legítim un cop d’estat que el fes fora del poder, abans que tingués temps de suprimir tot el sistema parlamentari i finalment la democràcia i tot el que va passar després? El mateix Chavez va impulsar un cop d’estat contra el govern legalment elegit, que va fracassar. Més tard, ja al poder gràcies a ser elegit en les urnes i per tant democràticament, un altre cop d’estat va intentar fer-lo fora a ell, sense aconseguir-ho. A la vista de la deriva autoritària que de forma progressiva assoleix el seu mandat, hauria estat desitjable que aquell cop triomfés? I en el cas que hagués triomfat, l’hauríem beneït, o hauríem reaccionat com en el cas d’Honduras?

No pretenc tenir la resposta. En qualsevol cas, tinc clar que cal defensar el principi democràtic de que qualsevol poble ha de tenir el govern que lliurament ha elegit, i en aquest cas no hi ha dubte del que Honduras va elegir en el seu moment. El que passa és que aquell raconet de la consciència, com un corcó, no para d’emprenyar. Potser per això, a vegades, d’aquestes coses en parlem amb la boca més petita que no d’altres.

Hi ha ganes o no d'acordar el finançament ?

0 comentaris
Hi ha coses que duren massa, com per a que no acabin fent pudor de socarrim, i una d’aquestes és la inacabable negociació sobre el finançament autonòmic, o sobre el finançament de la Generalitat de Catalunya, per a ser més precisos. Així que, assumint el risc de ser impertinent i políticament incorrecte, diré algunes coses que em surten més del cor que no del cap, però que em sembla que algú ha de dir.

En primer lloc, el que hi ha en curs és una negociació

Això, que sembla que ho sàpiga tothom, no ho té en compte quasi ningú. Ho vull remarcar, perquè una negociació sols pot acabar bé d’una manera: amb un acord. I un acord exigeix la conciliació d’un mínim de dues voluntats. Quan l’acord no s’assoleix, és perquè no ha estat possible que ambdues voluntats convergeixin en un punt comú, i la culpa pot ser d’un, de l’altre o de tots dos.

Per tant, atès que de moment no hi ha acord, constato que els negociadors de dins i fora del Principat no han arribat a aquest punt de convergència que esmentava. Dic això perquè en el plantejament públic d’aquesta negociació, la cosa es planteja com a una reivindicació, quasi una exigència, de Catalunya al govern central, per a que aquest assumeixi una obligació contreta no se sap quan, derivada d’una situació en la que els catalans ens veiem injustament perjudicats.

M’interessa remarcar que, malgrat l’existència d’aquesta situació injusta, la negociació pot anar bé o malament per culpa d’una sola o d’ambdues parts, i pot ser qualsevol, tant la part que no accepta compensar adequadament aquesta injustícia com la part que planteja una reivindicació inassumible per la part contrària.

Ambdues parts estan incomplint el mandat de l’Estatut

Passi perquè ens tinguem pels bons de la pel·lícula, però l’Estatut l’estem incomplint tots, els negociadors de Madrid i els de Catalunya, perquè el mandat estatutari és el d’assolir un acord. Si fos un altre, si l’Estatut hagués volgut que el finançament es resolgués amb una xifra concreta, cal entendre que així ho hauria reflectit en el seu text. Com que no és així, o suposem que els redactors de l’Estatut no van estar prou encertats, o entenem que el què cal és negociar, precisament el què s’està fent, encara que no es digui prou clar.

En la meva condició de català puc tenir tendència a pensar que, sigui quina sigui la posició del govern català, és la correcta i la justa. Segurament que és la posició més patriòtica, i la que cal defensar públicament si un no vol passar per botifler, però si intento ser neutral, si en lloc de col·locar-me a Barcelona o a Madrid, em col·loco a Lisboa, per dir quelcom, el que veig són dos bàndols negociant sense cap sostre, ni de diners ni de temps, i especialment sense ganes. El que veig, simplement, és que qui tenia l’obligació d’acordar un sistema de finançament no ho fa, incomplint les previsions de l’Estatut, i que qui tenia aquesta obligació eren els senyors de la Generalitat i els de la Moncloa.

Quina és la posició catalana? N’hi ha alguna?

A hores d’ara no sabem què estem demanant els catalans ni què ens ofereix el govern central. Tret d’algunes xifres que, a mode de globus sonda, es publiquen de quan en quan, no sabem exactament on som. També és veritat que les negociacions, per a que funcionin, no han de ser massa “públiques” o, en qualsevol cas, cal dosificar la informació que s’aireja, si es vol que arribin a bon port. Però crec que la posició catalana, en aquest aspecte, és força més difícil i complicada. No en enganyem, no estem negociant amb el govern central amb una sola veu. El tripartit, per molt que sigui govern, són tres forces polítiques que passen migdia governant i l’altre mig fent-se oposició. No saben què poden acceptar, perquè tenen feina a mirar-se de reüll per a saber com reaccionaran els altres. Tots tenen por de ser els primers en dir que sí, que ho accepten, no fos cas que es quedin sols, la qual cosa, tal com està el pati polític, és més que probable. I l’oposició, principalment CIU, com no sigui que l’hi posin davant un acord excel·lent i inatacable, dirà que no a qualsevol acord sobre finançament. No pot estar en millor posició. Passarà per l’única valedora dels interessos catalans. Es tracta de considerar insuficient qualsevol xifra. En això li porta força avantatja a ERC, que encara no sap si és al govern o a l’oposició. Tot això, naturalment, no fa res més que dificultar la negociació.

O sigui que millor seria que deixéssim de mirar sempre a Madrid, que ja sabem que la situació actual del finançament no sols és injusta, sinó que és insostenible. Ja sabem que hi ha un fort desequilibri financer entre Catalunya i la resta de l’Estat. Ja sabem que l’Estatut obliga a resoldre-ho. I ja sabem que a Madrid sols ens escolten si cridem. Tot això ja ho sabem, però com que no som ni els més macos ni els més llestos, com que no em crec les coses únicament perquè m’hagi tocat viure en aquesta part de la península i no en una altra, seria d’agrair que els polítics d’aquí fessin la seva feina d’una vegada i, si resulta que és impossible arribar a un acord, ens expliquin perquè, què es demana i què s’ofereix. I si l’acord és possible, que deixin d’esbatussar-se per veure qui vetlla més per Catalunya i acordin el que calgui d’una vegada, o al final arribaran unes altres eleccions i aquí ja no es mourà ningú. Si tan greu és el problema financer de Catalunya, no caldria deixar uns dies la política de partit i fer política de país?

La ILP i el Parlament

3 comentaris
El Parlament de Catalunya ha refusat tramitar una iniciativa legislativa popular que pretenia convertir Catalunya en territori lliure de cultius transgènics. La proposta venia avalada per 106.000 signatures, de les que havien estat validades més de 69.000. Sembla que han votat a favor de tramitar la proposta ERC, ICV-EUiA i el Grup Mixt, i l’han refusada el PSC, CIU i el PP, que compten amb una àmplia majoria a la cambra.

Abans que res, cal tenir clar que la iniciativa legislativa popular, ILP en les seves sigles, constitueix un mecanisme de participació democràtica previst a les lleis, que ofereix als ciutadans l’oportunitat de portar directament al Parlament una proposta legislativa per a que sigui debatuda, sense haver d’esperar que algun partit polític vulgui prendre la iniciativa de formular-la. El principi que inspira aquesta mesura no és dolent, sempre que es tingui en compte que no es tracta de substituir els mecanismes legislatius tradicionals, previstos a la Constitució, l’Estatut i els reglaments parlamentaris, sinó d’actuar circumstancialment quan les forces polítiques es mostren reticents a adoptar una iniciativa desitjada per una part important de la població.

Precisament per l’excepcionalitat del mecanisme, el legislador s’ha cuidat prou que no sigui gens fàcil que una iniciativa d’aquest tipus prosperi a esquenes del propi Parlament. N’és un exemple clar el què ha passat amb la ILP sobre transgènics. La proposta ni tan sols s’ha debatut, ja que la seva tramitació ha estat rebutjada de pla.

No és que el procediment sigui rebutjable des del punt de vista de la legalitat. És el que hi ha, i cal respectar-lo. Per tant, els parlamentaris estan en el seu dret democràtic d’acordar per majoria que la proposta no es sotmeti a consideració del plenari.

El què passa és que, per una qüestió d’higiene democràtica, una proposta d’aquest tipus, avalada per un nombre important de signatures, hauria d’haver estat, si més no, debatuda. I m’abstinc de pronunciar-me sobre la proposta en sí, que probablement no compartiria, però no en puc estar segur. He de reconèixer honestament que no conec la literalitat del seu contingut i, per tant, malgrat el que penso sobre el debat transgènics-no transgènics, o natural-artificial, que ja vaig expressar en un post d’aquest bloc, no em veig en cor de jutjar la proposta.

Però sí que crec que, tot i que la decisió del parlament s’ajusta plenament als procediments democràtics establerts per reglament, el correcte hauria estat admetre la iniciativa a tràmit i debatre en seu parlamentària el seu contingut. És evident que igualment hauria estat rebutjada, doncs la posició de les forces polítiques ha quedat en evidència des d’un començament, però al menys hi hauria hagut debat i hauríem conegut la posició de cada partit en aquest tema, que no és banal.

És més, el sol fet que qualsevol ILP, que per definició ja ve avalada per un nombre important de ciutadans, pugui ser tombada sense debat a la mateixa porta del Parlament, sense possibilitat de discussió, em sembla que no fa altra cosa que desvirtuar per complet aquest mecanisme de participació democràtica. Perquè, a fi de comptes, si ses Senyories sols estan disposades a discutir aquells temes que els vinguin de gust, per què perdre el temps cercant signatures?

Crec, senzillament, que amb aquesta postura els parlamentaris no han fet altra cosa que donar ales als desencantats, als que neguen la utilitat de la política. I passi el què passi al Parlament, jo no sóc d’aquests, però em molesta molt que, quan crec en alguna cosa i en algú, aquells que més ho haurien de defensar ho desmenteixin amb els seus actes.

Diògenes volta per aquí

0 comentaris

Diuen que Diògenes de Sínope cercava un home honest pels carrers d’Atenes, amb una llanterna i a plena llum del dia, i no el va trobar. Algun n’hi devia haver, al menys per als cànons de l’època, però en qualsevol cas, no com el filòsof l’entenia. Segurament que més d’un estarà d’acord en que hi ha moltes persones deshonestes, però no tantes com per a no trobar les que no ho són. El que passa és que Diògenes era un cabut de si mateix, un cínic autèntic, representant fidedigne de l’escola filosòfica del cinisme.

S’han dit moltes coses d’aquell home. Malgrat que no deixà cap text escrit, és un dels que més anècdotes ha deixat per a la història. Sembla que Diògenes, i els cínics en general, consideraven que el savi autèntic no tenia necessitats, i que moltes d’aquestes havien estat creades per la societat i es podien evitar si es portava una vida natural i austera. En general, consideraven les coses mundanes com a supèrflues.

Això portà a Diògenes, per exemple, a malviure en una tina, sols amb una manta per a cobrir-se i amb un bàcul per a repenjar-se. Diuen que també tenia un vas per a beure, però que un dia, veient un noi que bevia amb les mans, llençà el got per que ja no el va trobar necessari. I un tret característic d’ell fou el menyspreu profund que sentia per la societat en general i per les persones “importants” en particular. En certa ocasió Alexandre el Gran se li acostà per a preguntar-li com el podia ajudar, i ell, de mal humor, li contestà que, de moment, apartant-se, que li tapava el sol.

Realment, aquell home passava de tot i de tothom, i la pregunta que jo em faig és si Diògenes no volta encara per aquí, cercant el seu home honest. Hi ha qui troba que la societat és pura comèdia, que les normes de convivència són pures convencions i que tot plegat és una hipocresia de la que cal allunyar-se. En conec algun d’aquests, però que no arriba a l’extrem de viure sota un pont i tapar-se amb una manta. Una cosa és ser cínic i l’altre ser tonto, diria en Fermí. Acostumen a abocar el seu descontentament contra el que en diuen “el sistema”, un ens difús on s’englobaria la política, el capitalisme (sempre el capitalisme), l’església i l’amo que “hem fa pencar molt i em paga poc”. Normalment tot això es tradueix en un passotisme extrem, però també en la consideració que tot aquell que te poder és dolent per naturalesa, especialment els polítics, que a més de ser dolents cobren per ser-ho.

O sigui que, per entendre’ns, de moment el que tindríem avui dia és un cínic descafeïnat, és a dir, que manté el menyspreu per tot el que entén per “sistema”, però no renuncia, ni de bon tros, a la forma de vida que aquest sistema li proporciona. Si a aquests trets hi sumem la veneració per l’essència natural de l’existència, la consideració de que tot allò que ens aparta de la naturalesa és dolent, precisament, per naturalesa, ens acostarem una mica més a Diògenes. És diferent, en tot cas, de la pràctica de l’ascetisme, que mou a unes poques persones a fugir del brunzit mundà per a refugiar-se en la contemplació, la meditació i la vida austera.

Fa pocs dies vaig parlar dels paràsits en un article d’aquest bloc, i de com, a l’antiga Grècia, anaven de taula en taula menjant de gorra, a canvi de portar bona sort a l’amfitrió i entretenir als comensals. Sembla que a Diògenes també el convidaven sovint als àpats dels prohoms de la ciutat, principalment per fotre-se’n una mica i animar la vetllada. I Diògenes, passant de tot, hi anava i menjava, i si calia ell mateix se’n fotia dels demès. Potser, doncs, del tot no acabava de renunciar a la vida social.

Els Diògenes de l’actualitat no renuncien a res de res que sigui material; en tot cas, renuncien a la participació, però no a la crítica furibunda, com tampoc ho feia el Diògenes de l’antiguitat. I tampoc, en general, practiquen les excentricitats dels cínics de l’antiguitat. De Diògenes es diu que va morir deixant de respirar voluntàriament. Tothom mor al deixar de respirar, però fer-ho voluntàriament és molt difícil. Una versió menys heroica però certament estranya, diu que va morir d’un còlic provocat per la ingesta d’un pop viu.

També en això s’han moderat els Diògenes de l’actualitat. El món és dolent, però no tan com per a fotre el camp de manera voluntària, i els pops es mengen ben adobats en una tapa del bar de la cantonada.

Potser, el què passa, és que ens equivoquem quan anomenem “síndrome de Diògenes” al que pateixen algunes persones d’una certa edat, que acumulen deixalles i rampoines a casa seva sense motiu aparent. Diògenes sòls tenia un bàcul i una manta, o sigui que no era d’aquests. La verdadera síndrome de Diògenes és la del que menysprea tot el que assimila amb el “sistema”, perquè ho considera fals i innecessari, la del que passa de tot i no renuncia a res.