L'hora del seny

La pregunta que ens fem tots és “i ara què?”. La manifestació, per descomptat, és el que calia, i per això estava prevista ja des de fa mesos, quan es va preveure que la sentència del TC no trigaria a arribar. És evident que ha estat un èxit, per la participació, pel civisme que s’hi ha exhibit (els intents d’agressió al President Montilla i a en Duran Lleida han estat casos molt aïllats i sense més transcendència), i perquè crec que s’ha assolit l’objectiu principal de la manifestació, el que de veritat l’ha fet unitària, que és el rebuig dels ciutadans de Catalunya al menyspreu i la dependència que se’ns imposa des de l’estat central, i als obstacles que des d’aquest estat es posen al camí cap a la plena sobirania de Catalunya.

Em sembla a mi que aquest era l’esperit de tots els catalans i catalanes que el dissabte es van aplegar als carrers de Barcelona per a fer sentir la seva veu, i també crec que eren tants que de cap manera pot passar desapercebut aquest clam des de Madrid.

És ben cert, també, que malgrat aquest esperit comú de rebel·lia, en el milió i mig de manifestants hi convivien diverses sensibilitats. Els que des del primer moment van concebre aquesta manifestació com a un clam per a la independència ho van deixar clar des d’un bon començament. El crit d’independència va ser, d’un bon tros, el més repetit, i les estelades eren molt més nombroses que les senyeres. Es podria dir que el que crida més és el que més es sent, i que això no significa que tingui la majoria. Jo, sincerament, crec que la majoria, en aquells moments, estava per la independència, i que si les consultes que s’han anat fent en alguns pobles de Catalunya s’haguessin fet el dissabte entre els catalans que van acudir a la manifestació, els resultats haurien estat molt diferents dels vistos fins ara i una majoria absoluta dels presents hauria votat per la independència.

Aquest, naturalment, no és un indicador fiable de la voluntat del poble català en el seu conjunt. En primer lloc, perquè l’ambient d’aquells moments no és el mateix que el de l’endemà, o millor encara, que el d’un mes després. A cor calent es fan i es diuen moltes coses que després s’obliden o, simplement, es refreden. Però és que, a més, no es pot oblidar que a la manifestació hi van assistir també els que, senzillament, anaven a defensar l’estatut i que, per tant, estan per la via estatutària, i no són pocs. No poden ser pocs, des del moment que aquesta és, al menys, la postura del PSC i dels seus votants, i no són precisament quatre gats. L’única sensibilitat que no era present a la manifestació, és clar, és la del PP, cosa que no ha d’estranyar a ningú. I tampoc es pot deixar de banda que, pel motiu que fos, molts catalans no van assistir a la manifestació; hi van assistir un milió i mig, no set milions, i malgrat això continua essent la més important de Catalunya en una colla d’anys.

Precisament de com entenguem aquest ball de sensibilitats en depèn el que Catalunya i les seves institucions faci d’ara endavant. Una part dels que van anar a defensar la independència ja estan mostrant el seu nerviosisme. Aquests han concebut la manifestació quasi bé com una sublevació, i ja estant demanant un trencament total amb l’estat. D’altres defensen una via pacífica i ordenada cap a la independència, i d’altres el manteniment d’un nivell acceptable d’autonomia, dins un estat federal o, simplement, dins l’estat de les autonomies però mantenint el perfil propi i replantejant fins on faci falta les relacions amb l’estat central per a fer-les més justes i equilibrades. Són formes diferents d’entendre el camí cap a la sobirania, i està per demostrar, encara, que el poble català prefereixi la independència pura i dura.

El tot o res és el més arriscat. En una partida de pòquer pots guanyar i obtenir força beneficis o quedar-te escurat. Si parlem de les relacions entre Catalunya i Espanya, el tot o res és una imprudència, que pot sortir bé, és clar, perquè no tots els imprudents es fan mal, però que pot resultar en res o en menys que res. Ens hi podem fer mal, nosaltres i ells. Ho podem perdre tot i sortir escaldats. Tanta manifestació d’europeisme no és res més que un miratge. A Europa no ens esperen amb els braços oberts. El que Europa no vol són maldecaps. En qualsevol cas, no és un camí que es pugui emprendre pacíficament sense la unitat de tots els catalans i valorant prou bé tots els riscos. No es tracta de que uns quants enviïn a tots els catalans a una aventura incerta.

L’altre camí, el de refer els ponts trencats, en paraules d’en Joaquim Nadal, seria molt fàcil si els catalans estiguéssim disposats a renunciar al que volem, però cal que des de Madrid entenguin que això no és possible. La reconstrucció d’aquests ponts sols és possible si Catalunya obté allò que esperava obtenir amb aquest Estatut. Obtenir-ho i assegurar-ho, és clar, cosa gens fàcil en el marc jurídic actual.

I és que, ara mateix, tenim un problema important amb les regles del joc. Resulta que un tribunal constitucional deslegitimat ha retallat l’estatut elegit pel poble català en referèndum i pels Parlaments de Catalunya i espanyol. Això no ens agrada, però són les normes des de l’any 1978, i fins ara no se’ns ha ocorregut posar-les en qüestió. No sols això, sinó que hem esperat al tram final de les deliberacions de la sentència per a posar-ho de manifest. També estaria bé que tots els partits fessin acte de contrició, perquè això no té perdó de déu. És com posar-se a fabricar bots salvavides quan el vaixell ja s’està enfonsant. Segurament que si s’hi hagués pensat abans ara no ens veuríem així.

Es miri com es miri, la sentència és la que és i ja no hi ha res a fer per a curar l’estatut. No sé, doncs, com s’ho faran els partits catalans i el govern central per a encarrilar la situació, però se m’acudeix que sols són viables solucions polítiques i que l’èxit de les mateixes depèn absolutament del consens amb que s’adoptin, que és tant com dir de la responsabilitat que siguin capaços de mostrar els partits polítics.

El que ho vulgui tot o res obtindrà això, res, i si no al temps. El que persegueixi rèdits polítics personals o per al seu partit segurament els obtindrà, a costa de convertir en inútil qualsevol negociació i perjudicar seriosament la causa de l’autogovern català. En qualsevol cas, res s’hi podrà fer si la unitat dels partits catalans no és absoluta de cara a reclamar de l’estat allò que creiem que ens pertany. I en tot això no ajudarà gens el fet que hi hagi eleccions a la tardor. Ara més que mai, convé que tots posem seny i que l’exigim dels polítics que ens representen. És l’hora d’estar alerta, com diu l’himne, però sense perdre el cap.


Addenda

He de ser honest i dir que jo no vaig estar a la manifestació, malgrat que m’hauria agradat i que la vaig seguir tota l’estona per la retransmissió que en va fer la televisió pública de Catalunya. El motiu és força personal però gens privat. Trobar-me al mig de tanta gent em provoca una claustrofòbia insuperable. Si hi hagués anat, segurament hauria resultat un problema per als que m’envoltessin i per a mi mateix. Dit això, i per si no ha quedat clar a l’article, comparteixo els objectius de la manifestació al 100 %.

Una mena de nació retòrica

A casa sempre m’han dit que en això de les lectures sóc estrany. Ja m’ho deien de petit: “nen, no llegeixis aquestes coses que no són per a la teva edat”. I estrany com sóc, m’ha semblat que, ara que en tinc l’ocasió, estaria bé que em llegís la sentència de l’Estatut. Així que, ni corto ni perezoso, que diuen per enllà, me la vaig baixar ahir mateix de la web del Tribunal Constitucional. Un totxo de 881 pàgines amb pretensions de document més o menys jurídic. No cal dir que a casa hi ha hagut un drama. “Nens, el pare s’ha trastocat”. Els veïns murmuren: “Ja es veia a venir que un dia o altre li havia de passar”. Els nens ploren, la dona maleeix, potser em faran tancar, però jo, sorrut, m’aferro a la sentència i me la llegeixo d’una tirada, amagat al despatx, aïllat, capficat i sense escoltar res més.

I un cop acabada la lectura, surto com Moisès baixava de la muntanya, amb els cabells blancs, la mirada il·luminada i la veritat impresa a les taules de la llei. “Esposa, fills, amics meus, veïns i companys, eus aquí l’explicació de tot plegat. Catalunya és una nació retòrica, i els nostres símbols nacionals són nacionals perquè es refereixen a la nacionalitat i no a la nació”. “Aaaaah.......”, han respost bocabadats la dona, els fills, els veïns, els companys i el lampista, que casualment era a casa fent unes feines al desaigua de la cuina. Després han trucat al metge.

“Pare, què és una nacionalitat?”, em pregunta el més petit. “Mira fill meu, una nacionalitat és com una nació però sense estat”. “I una nació?”, segueix la criatura. “Apunta, nen, la nació és una comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.” (ho portava anotat en una xuleta perquè la pregunta me la veia a venir).

No ha fet el noi cara d’entendre’m. Em sembla que fins i tot l’he espantat, perquè ja començava a sanglotar, així que he procurat arreglar la situació ajupint-me fins al nivell dels seus ulls, agafant-lo pels braços i adoptant el to més persuasiu que he pogut. “Veuràs, fill meu, hi ha coses que fa que ens sentim una nació perquè sentim que a través seu tenim una identitat comuna. Per exemple, tenim un idioma comú, tenim una història com a poble, tenim una cultura diferenciada de les altres, ni més bona ni més dolenta, però diferent, i sobre tot tenim ganes que se’ns reconegui com a poble amb identitat pròpia. Si tenim tot això, és que som una nació, però ens falta un estat propi, i mentre no el tinguem oficialment sols som una nacionalitat”.

Em sembla que l’he tranquilitzat, tot i que no sé si m’ha entès. “Pare, puc anar a jugar?”. “És clar que sí, fill meu”. Dono la volta i em trobo la dona que em mira amb ulls servers. “No et fa vergonya, Octavi, entabanar als teus fills amb aquestes ximpleries? Que en menjarem, de la nació?”. “No ho entens, dona, aquí ho diu ben clar”, i li assenyalo directament un paràgraf de la pàgina 469 de la sentència (hi tenia un punt, perquè sabia que sortiria). “Fixat què hi diu: En atención al sentido terminante del art. 2 CE ha de quedar, pues, desprovista de alcance jurídico interpretativo la referida mención del preámbulo a la realidad nacional de Cataluña y a la declaración del Parlamento de Cataluña sobre la nación catalana, sin perjuicio de que en cualquier contexto que no sea el jurídico-constitucional la autorepresentación de una colectividad como una realidad nacional en sentido ideológico, histórico o cultural tenga plena cabida en el Ordenamiento democrático como expresión de una idea perfectamente legítima. O sigui que som una nació no-legal, que és com dir que ho som però no es pot dir. Vaja, que reconeixen que ho som perquè tenim tot un munt de vincles que fa que ens puguem considerar una nació, però que ells no ho reconeixeran mai. Per això no tenim estat i per això sempre serem una nacionalitat, com una tribu, perquè m’entenguis. I tot el que es digui nacional a Catalunya és nacional perquè es refereix a la nacionalitat i no a la nació, ja que si es referís a la nació no podria ser nacional perquè no tenim estat i per tant sols es podria referir a la nació espanyola, que sí que té estat, encara que si no tingués estat propi tampoc tindria nacionalitat, perquè la nacionalitat vol dir que encara que no hi hagi estat hi ha elements de la nació sense que es pugui anomenar nació. Entens el què et vull dir?”

”Octavi, et prohibeixo que parlis així als meus fills”. Estava fora de sí, i d’una revolada m’ha pres la sentència de la mà i l’ha llençada enlaire, provocant una pluja de papers pel menjador que ha fet força gràcia a la canalla. Després s’ha posat a plorar. La veïna l’ha agafat per l’espatlla i m’ha mirat severament, el lampista se m’ha acostat molt decidit amb la clau anglesa a la mà; “senyora, vol que ho arregli jo, això?”, i els nens han començat a fer avions de paper amb els folis de la sentència.

“Per què ens ho fas això, Octavi, és que no hem estat sempre al teu costat? Que ja no ens estimes? No podries ser un marit i un pare normal, i dedicar-te a veure els partits de la selecció, com fan tots?”. Després han tocat al timbre. Era el metge i un parell d’infermers. També han vingut uns psicòlegs dels equips d’atenció de la Generalitat per les catàstrofes i els accidents.

Tots plegats m’han estat parlant una llarga estona i, a més, m’han fet prendre uns medicaments que reconec que m’han anat molt bé. Ara estic més tranquil. M’han lligat al llit, però és per la meva seguretat, i m’han posat una tele a l’habitació perquè m’entretingui a veure els programes que més en convenen, com els partits de la roja i els debats de la noria. Diuen que si em porto bé, també podré veure els d’Intereconomia, que són molt interessants i convenen als bons espanyols i als bons cristians. I que ni hi pensi d’anar a cap manifestació, que com a casa no hi ha res.

Ah!, i m’han anotat en un paperet, per a que el llegeixi quan em sembli que puc defallir, l’article segon de la Constitució Espanyola: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

Una manifestació de ciutadans i ciutadanes

Finalment algú ha posat seny i s’ha aclarit l’embolic de la capçalera de la manifestació. Ja era hora, perquè tot plegat semblava una invitació a que els que no ens casem amb cap partit polític ens quedéssim a casa. Ha de quedar clar que aquesta no és una manifestació per a fer política pura i dura, és a dir, per a cercar protagonisme i de passada restar vots al rival. O sigui que no ha de ser una manifestació de polítics sinó de ciutadans i ciutadanes. Benvinguts els polítics, és clar, però tot aquest sidral no s’ha muntat perquè ells es facin la foto amb una pancarta o amb una senyera, sinó perquè a la foto hi surti un milió de catalans emprenyats.

És a dir, que del que es tracta és de sortir a defensar la dignitat dels catalans i no la de CIU, ni del PSC, ni d’ERC, ni d’ICV, ni tant sols la d’Òmnium Cultural, i totes aquestes baralles de pati d’escola hi sobren i fan nosa. Repeteixo que s’ha posat seny i per tant s’ha posat fre al ridícul que tots plegats ja començàvem a fer.

He de dir, a més, que la polèmica no sols ha estat inoportuna, sinó també absurda. A fi de comptes, s’enfrontaven dues opcions perfectament vàlides i compatibles. D’una banda, un lema que compartim tots els que donem suport a aquest acte. D’un altre, la senyera, i ja m’explicaran com es pot trobar inoportú que el símbol nacional per excel·lència de Catalunya, encapçali la manifestació.

Alguns poden pensar que el lema divideix, perquè els suggereix proclames independentistes que no comparteixen, i aquesta no és una manifestació per la independència, encara que els més entusiastes del sobiranisme s’ho vulguin creure, o que s’ho pensin en el PP. Aquesta és una manifestació per la dignitat de Catalunya, i el lema “som una nació, nosaltres decidim” fa honor a aquest esperit, al de tots els catalans i no al d’una part.

D’altra banda, si el lema pot ser integrador, la senyera ho és sense dubte. Per tant, que comparteixin la capçalera de la manifestació és una solució perfecta, lògica, equilibrada i natural. Que per a decidir això hagin hagut de passar uns quants dies plens de retrets entre partits és lamentable.

Una tocada d'òrgans (vitals)

De Ferran VII va dir l’Antonio Gala que l’anomenaven “El Deseado”, fins que va arribar. Ha passat el mateix amb la sentència de l’Estatut. Ens hem passat quatre anys exigint-la i ara preferiríem que no hagués arribat mai. L’ocasió és propícia per a que tothom hi digui la seva, els polítics facin declaracions grandiloqüents, es signin manifestos, es facin manifestacions,...., el que convingui. Per això, com que ja s’està dient tot, jo em limitaré a quatre obvietats i alguna bajanada que també són per a pensar-hi.

En primer lloc, he sentit dir per alguns que ja tenim estatut, cosa més falsa que un sopar de duro. D’estatut en tenim des de l’any 1979, i ja en fa quatre que el varem canviar, suposadament per a fer-ne una nova edició corregida i augmentada. I seguim tenint-ne, sols que ara ha passat per la censura i ens queda en edició de butxaca, resumida i condensada a l’estil del Readers Digest.

També em crida l’atenció la disparitat de les postures de les forces polítiques catalanes sobre aquest tema. Per exemple, CIU considera que la sentència és “gravíssima” i que es pot donar per mort el pacte constitucional (Artur Mas dixit), i ves per on torna a demanar eleccions per demà passat, abans si pot ser. Per algunes coses sembla que hi ha pressa. És clar que és probable que a ell li toqui refer aquest pacte i, a sobre, amb el PP d’en Rajoy. El tactisme, diguem-ne realisme, no té límits. El PSC, per boca del President Montilla, està molt indignat, a l’hora que la retallada no li sembla tant important. Serà per la incomoditat de trobar-se sota el foc amic. Al final, cal témer més als parents que als veïns. ERC diu que ella ja ho deia que l’única via possible per a l’autogovern és la independència (bé, a vegades ho diu i a vegades no, però ara sembla que ho hagi dit sempre). ICV té una idea molt original: convocar un nou referèndum per a que el poble català digui si vol aquest estatut o no. Home, si ara diguéssim que no el volem, què faríem. Tornar a l’Estatut de Sau? Reclamar la independència? Quedar-nos sense res? No fer res i constatar que em perdut el temps i les ganes de mala manera? Al PP de Catalunya (sí, a Catalunya també hi ha PP!) li sembla que hauríem d’estar contents, perquè ara sí que l’Estatut és constitucional. Que s’ho facin mirar. Els de Ciutadans per una vegada i sense que serveixi de precedent, l’encerten: diu en Rivera que aquest tema no s’acabarà mai, i que portarà a una inestabilitat de mai acabar en les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol.

I a Madrid, per la seva banda, diu el PSOE que aquesta sentència és una gran victòria sobre el PP, perquè es conserva el 95% de l’estatut. Bé, vist així, si el que importa es fotre al PP, ja està bé, però des de Catalunya això es veu diferent, senyors meus.

Per cert que molt original l’apreciació de l’Artur Mas quan diu que s’han tocat òrgans vitals de l’estatut. Una manera molt fina de dir que ens han tocat les joies de la corona. Perquè parlem d’òrgans vitals, oi?

He escoltat també la versió que en donen a Intereconomia, per curiositat morbosa i per res més, i renoi, sembla que per ells Espanya ja s’està trencant ara mateix. He de dir que jo no veig les esquerdes per enlloc, però si un se’ls escolta, es diria que ara mateix acaba d’esclatar la guerra civil. Curiosos els missatges telefònics que mostren a les pantalles en les seves reunions de tertulians. Ahir mateix s’hi demanava que en Zapatero i el TC fossin jutjats per alta traïció a la pàtria (espanyola, s’entén).

Bé, els TBO’s per un altre dia. Una última reflexió, o una darrera bajanada, si ho voleu. Això de que ens hagin retallat el 5% de l’Estatut no tindrà relació amb la retallada del sou dels funcionaris? No serà que a Madrid s’han quedat amb aquesta xifra? Ho dic perquè el tema del 5% a mi em toca molt de prop, i no sé ben bé quina retallada em toca més els òrgans vitals, si la de l’Estatut o la del sou.

Magistrats a pa i aigua

Diuen que avui s’ha reunit altre cop el Tribunal Constitucional per a departir amigablement sobre l’Estatut. Dic jo que deu ser això el que fan, ja que no sembla que sigui per a decidir res. A hores d’ara, pel que sé, els magistrats ja han dinat, han fet el cafè i s’han reincorporat a les dependències del Tribunal. Probablement, cap al tard, tindran gana i plegaran per anar a sopar, que demà serà un altre dia i no s’han de prendre decisions a corre-cuita. N’és de sacrificada la vida d’un magistrat constitucional ! Trobar-se cada tres per quatre, posem que cada mes, per a veure com va tot, llegir un tros d’estatut, haver de pensar per on passar les tisores, i tot això sense poder atendre els (5.000 ? 10.000 ? 15.000 ?) assumptes pendents, tan atrafegats com van amb l’estatut des de fa quatre anys. Els planyo. I a sobre en Zapatero és capaç de retallar-los el sou (deuen ser funcionaris, no?)

No és que m’importi gaire, però una mica d’empenta des de fora potser els aniria bé, una ajuda per a que, amb millor criteri, s’acabin carregant aquest estatut i l’altre, i ens enviïn a tots de cap a la independència, com sembla indicar l’enquesta que La Vanguardia publica avui. Hi ha precedents històrics d’un cop de mà extern per a ajudar a un tribunal, o un jurat, o un grup de persones, a decidir-se, precedents que, vista la solemnitat que guia els actes del Tribunal i l’alta missió a la qual està destinat, trobarem a la història de l’església com als més adequats.

El primer, l’elecció del Papa Celestí IV l’any 1241. Portaven els cardenals reunits nou dies (només nou dies!) sense posar-se d’acord en l’elecció del nou Papa, i la cosa estava que cremava perquè per aquells temps Roma es trobava assetjada per les tropes de l’Emperador Frederic II, que es veu que també tenia algun interès en l’assumpte. Així que el senador Orsini, que pel que sembla aquells dies remenava les cireres a la ciutat, va tancar amb clau els cardenals en un vell palau (cum clave), del que no els deixaria sortir fins que no es decidissin. Així, a més, evitava les influències de l’emperador sobre el col·legi cardenalici. I per a donar-los algun al·licient, els posà a dieta de pa i aigua.

Dos mesos van aguantar els cardenals, fins que van dir “Mira, ja n’hi ha prou, que sigui el Celestí i acabem d’una vegada!”. Tant malament s’ho van passar, que en aquells dos mesos un dels cardenals va morir de calor i el propi Celestí va durar sols disset dies com a Papa, fins que es va morir com a conseqüència de les seqüeles del debat. Per cert que els cardenals, amb poques ganes de repetir l’experiència tot just disset dies després, van fotre el camp de Roma cames ajudeu-me, i van trigar dos anys en tornar-se a reunir, no fos cas que els enredessin amb un altre conclave. El tro de Sant Pere va restar vacant durant tot aquest temps.

I un segon precedent. El 1268 mor Climent IV i els cardenals es divideixen en un facció italiana i una altra de francesa, sense que hi hagi manera que cap dels candidats assoleixi la majoria suficient per a ser entronitzat. En aquesta ocasió es trobaven reunits a Viterbo, al sud d’Itàlia, i ja portaven tres anys sense decidir-se quan el poble va dir que ja en tenia prou, que a sobre havien de mantenir-los i que volien saber d’una vegada qui manava i que fotessin el camp. O sigui que, igual que en el cas anterior, els van tancar amb clau i als van posar a dieta de pa i aigua. Però ai !, aquests cardenals eren més soferts i ni així, o sigui que algú va tenir una brillant idea. “El que necessiten ses eminències és la il·luminació de l’Esperit Sant, i és evident que tancats com estan els coloms no hi poden entrar”. O sigui que no els van obrir la porta ni les finestres, sinó que els van treure el sostre per a que l’Esperit Sant tingués via lliure. Va donar resultat, perquè aquell mateix dia el col·legi cardenalici va elegir un Papa, que no era el francès ni l’italià, sinó un altre que ni tant sols era sacerdot i que llavors es trobava de viatge per Terra Santa. Un tal Teobaldo que regnaria amb el nom de Gregori X.

Quines similituds hi pot haver amb el cas del Tribunal Constitucional ? La primera, que ni uns ni altres tenen limitat el temps per a resoldre, i d’alguna manera se’ls ha “d’incentivar”. La segona, que tancats al seu palau no es veurien influenciats ni pels interessos de l’emperador, ni els d’en Zapatero ni els d’en Rajoy.

Deixar la seu del Tribunal Constitucional sense sostre probablement no seria sostenible, però sense aire condicionat ni calefacció l’Esperit Sant també es mou a gust. I el servei de càtering és una de les despeses que probablement poden ser retallades en favor de l’austeritat pressupostària que se’ns imposa.

I per últim, si volen anar als toros, abans que acabin la feina, què caram !

Tres negocis que se'n van en orris

El de l’Estatut

Ens vam creure que l’Estatut de Sau ja no donava més de si i que era arribada l’hora d’avançar més en l’autogovern. I ens vam comprar un Estatut nou de trinca. Després va resultar que quan ens el van lliurar, havia passat ja per tantes mans que venia desgastat i apedaçat. I a sobre, la garantia era més falsa que un bitllet de tres euros. Doncs resulta que llencem el vell, el nou ens “l’arreglen”, i ens quedem amb un autogovern pitjor que el que teníem. Quina vista, tu, la del que va començar tot això!

El de les polítiques socials

Després de vuit anys de PP, proclamem que n’estem farts de polítiques antisocials, de fatxes i neocons, i ens comprem un govern d’esquerres. I és clar, el que toca és repartir el que hi ha i el que no hi ha, i si els números no surten neguem la crisi, mirem endavant i no fem cas dels pessimistes, perquè abans que res som progressistes i després comptables. Ara la caixa és buida i el banc és tancat. I toca menjar-se el gripau, desfer tot el que s’ha fet, retallar prestacions socials i, a sobre, fer la feina bruta i preparar el terreny pels que tornaran després, que així no s’hauran de cremar. O sigui que, a sobre, ara els progressistes seran ells. Ves, tu, on devien ser els assessors del govern el dia que es van repartir els cervells!

El de les cabres

En Robert era un ramader que tenia un ramat de cabres blanques, i veient que els compradors les preferien negres, en canviava dues de blanques per una de negra. Així aconseguí força més clientela. És clar que el ramat s’anà fent cada vegada més petit, entre les cabres blanques que canviava i les negres que venia, i aviat es quedà sense bestiar i més pobre que abans.

D’aquest darrer en diuen el negoci del Robert de les cabres, i és el mateix que els altres dos.

Massa tard per a reaccionar contra el TC

Diu literalment l’últim paràgraf del preàmbul de l’Estatut, just abans de començar l’articulat: “En exercici del dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, els parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, les Corts Generals aproven i el poble de Catalunya ratifica aquest Estatut”.

I per si algú troba a faltar al Rei, recordem que en el BOE l’Estatut comença així:

“JUAN CARLOS I, REY DE ESPAÑA. A todos los que la presente vieren y entendieren. Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Cataluña han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica.”

i acaba:

“Mando a todos los españoles, particulares y autoridades que guarden y hagan guardar esta ley orgánica. Madrid, 19 de julio de 2006. JUAN CARLOS R.”

Més clar l’aigua. L’Estatut és una Llei orgànica aprovada per voluntat del Parlament de Catalunya, les Corts Generals, el Rei i, per sobre de tot, el poble català. He dit per sobre de tot? Per sobre de tot sembla que hi ha la voluntat suprema del Tribunal Constitucional, “dotze homes sense pietat” i amb més feina de la que els pertoca.

Algú s’hauria d’haver adonat, al fer la Constitució i a l’aprovar la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, que col·locar un òrgan presumptament judicial per sobre de la voluntat popular és un contrasentit en una democràcia. No dic jo que no calgui controlar la constitucionalitat de les lleis que emanen de les Corts Generals i dels Parlaments autonòmics, o de les resolucions adoptades pels òrgans del poder executiu, però una llei aprovada en referèndum és una llei que ha rebut la màxima sanció de conformitat que pot rebre, la del poble a la qual va destinat. I si no, haver establert controls previs de constitucionalitat.

Al TC, al PP i als sectors afins que malden per ofegar l’autogovern de Catalunya, inclosos alguns sectors autoanomenats “progressistes”, els hauríem de dir allò tant simple i tant infantil, però tant entenedor, de “Santa Rita, lo que se da no se quita”.

No és aquesta la resposta de les forces polítiques catalanes, que ara pretenen fer allò que calia fer fa molt temps. Algú es creu que ara es podrà renovar, de cuita i corrents, el Tribunal Constitucional? I algú es pensa que ara pot prosperar una llei per a evitar que el TC dicti sentència sobre lleis aprovades en referèndum? Massa tard, senyors. I a Madrid tampoc n’hi ha ganes.

Sembla que l’únic que s’adona, al menys públicament, que això ja no té solució, és l’expresident Pujol, que deixant de banda per una vegada la seva prudència habitual, ha dit el que molts pensem, que Catalunya no té perquè respectar al Tribunal Constitucional. Home, jo no parlaré de respecte, però insisteixo en que, simplement, caldrà ignorar la sentència, quan sigui que surti i com sigui que la redactin. Anem fent, i qui vulgui alguna cosa que recorri al Constitucional, que així tindran feina per quatre anys més.

Incompetència constitucional

Tot el llarg culebró de l’Estatut i el Tribunal Constitucional ja ens hauria de donar una nova perspectiva de tot plegat. La mateixa incapacitat de l’òrgan constitucional de jutjar l’Estatut i l’evidència que la sentència que finalment emeti, si mai arriba, serà inacceptable per partidaris i detractors del text estatutari, i mancada de legitimitat per ser contrària a la voluntat expressada pel poble català en les urnes i pels parlaments català i espanyol, no fa altra cosa que reforçar la irreversibilitat de l’Estatut i l’inevitable del seu desplegament.

Per a descriure la feina feta pel TC al llarg d’aquests quatre anys cal esmentar un seguit de virtuts com la competència, la capacitat i la responsabilitat, i declarar-les incompatibles amb el que, avui en dia, representa aquest màxim òrgan constitucional. I és possible que la culpa no sigui dels il·lustres magistrats que en formen part. De fet, el propi mecanisme d’elecció d’aquests càrrecs els converteix en simples instruments del tacticisme polític, la qual cosa, a la vegada, disminueix greument el grau de confiança en la objectivitat i coherència constitucional de les seves resolucions. Si es crea un òrgan per a jutjar la constitucionalitat de les resolucions polítiques, com és que es forma de servents polítics? Jutge i part, vet aquí!

Al que anava. Per enèsima vegada el TC ha estat incapaç de dictar una sentència sobre l’Estatut. La sentència proposada per la ponència proposava la inconstitucionalitat de varis articles i, se suposa, la reinterpretació d’altres. Com ha dit algú, la castració física i química de l’Estatut. I no ha tirat endavant perquè a l’anomenat sector conservador del tribunal li ha semblat massa poc. Seguint el mecanisme de funcionament del propi tribunal, s’ha nomenat un nou ponent per a que elabori un nou projecte de sentència que sols els déus saben quan estarà llest. Aclarim-ho: el ponent de la sentència rebutjada era “progressista”, i el que ara ha estat nomenat és “conservador”, o sigui que la castració de l’estatut serà, si es pot, més gran.

A mi sempre m’ha semblat que les sentències cal complir-les, encara que no agradin, perquè les regles del joc de les que ens hem dotat són així. Ara bé, en el cas del Tribunal Constitucional i de l’Estatut, les regles del joc han estat pervertides des d’un principi per aquells que, precisament, són els encarregats de fer-les complir. El Tribunal Constitucional té el mandat de vetllar per la constitucionalitat de les normes que emanen del govern i del parlament, però no és, no ha de ser de cap manera, una tercera cambra legislativa. Utilitzar el TC per a subvertir la voluntat dels parlaments català i espanyol i la del poble de Catalunya expressada en referèndum, com han fet el PP i els seus amics, fent gal·la dels seus costat més ultradretà i antidemocràtic, és trencar des d’un bon principi les regles del joc.

Això sol converteix qualsevol sentència sobre l’Estatut que pugui sortir del TC en il·legítima. Si a sobre hi afegim que, quan surti, serà el producte d’un llarg període de maquinacions polítiques, mercadeig, negociacions i manipulacions, i que a sobre haurà estat dictada per un òrgan que ja hauria hagut de ser renovat, al menys, en la meitat dels seus membres, quina credibilitat podrà tenir la sentència?

I quina utilitat? Com més passa el temps, més irreversible resulta el desplegament de l’Estatut. En aquest sentit, fins i tot ens en hauríem d’alegrar que tardés tant. Al final, acabarà essent una sentència “retòrica”, sense utilitat pràctica.

Em sembla que ja n’hi ha prou de retòrica i politiqueria. Tota aquesta xerrameca de “deixem treballar al tribunal”, “tinguem confiança en la justícia”, “segur que en sortirà una sentència justa i equilibrada” ja comença a sobrar. L’enorme desprestigi del tribunal és culpa dels partits polítics i són ells els que s’han de posar les piles. Ja va essent hora de deixar la prudència i escometre l’exigència. I el que cal exigir és que els partits polítics es posin d’acord per a renovar el tribunal ja. I si no es pot fer perquè el PP no vol, els magistrats haurien de tenir la dignitat d’anar-se’n a casa i deixar plantats als partits.

Alguns polítics això ja ho han demanat, però tampoc n’hi ha prou. Potser, a hores d’ara, caldria que, si més no, els partits polítics catalans, i el President de la Generalitat al seu davant, declaressin solemnement que l’estatut és irreversible, que cap sentència política el pot fer enrere i que la voluntat de Catalunya i el seu govern és desplegar-lo. Tot el demès és accessori. I ja va essent hora que deixem de perdre el temps amb tanta collonada.

La sentència? No cal, gràcies

Ha avançat la Cadena Ser que el Tribunal Constitucional ha convocat un Ple per al proper dia 14 d’abril, per a votar d’una vegada la sentència sobre l’Estatut. En condicions normals hauríem de dir allò de “ja era hora!”, perquè els il·lustres magistrats s’han pres el seu temps per a posar-se d’acord, però a mi, la veritat, no se m’acut cap argument jurídic per a justificar aquest retard. Sembla que el problema sempre ha estat en consensuar una sentència acceptable, i no entenc com s’ha de consensuar una sentència i quan es pot considerar acceptable. Si el que es ventila és la constitucionalitat de l’Estatut, no hi ha res a consensuar. O és constitucional o no ho és. Que cada magistrat voti segons la seva convicció i que surti el que surti. Consensuar vol dir pactar, i això és feina dels polítics, una feina que suposadament fan, o haurien de fer, al parlament i no a la sala de vistes d’un tribunal.

Dir que hi ha dificultats per a consensuar la sentència és reconèixer molt descaradament que el debat i les motivacions són 100 per 100 polítics. Això ho sap tothom, però està bé adonar-se que no se n’amaguen. I mostra una vegada més que ses senyories van deixar de ser juristes quan van acceptar el càrrec.

Al final d’aquest llarg procés, l’únic element no polític que haurà intervingut en l’aprovació de l’Estatut haurà estat la ciutadania de Catalunya, en un referèndum molt poc participat, després que el text sofrís una important retallada en el Parlament espanyol i abans que el TC li passi de nou les tisores. Ens podríem preguntar a què ve la intervenció d’un altre òrgan polític si de debat polític ja n’hi ha hagut prou i el poble català s’ha pronunciat. Perquè, insisteixo, si el TC actua com a òrgan polític, ha de ser considerat polític.

Dit tot això, està per veure que el 14 d’abril (casualment l’aniversari de la proclamació de la República) els magistrats del TC siguin capaços de posar-se d’acord. Jo, després de tant temps, crec sincerament que més valdria que ho deixessin per un altre dia, o per un altre any, o que se n’oblidessin d’una vegada i anessin a resoldre els altres assumptes pendents, que no són pocs. Total, diguin el que diguin, la sentència no satisfarà a ningú, o potser, si tant negativa és per a l’Estatut, satisfarà a la caverna espanyolista més rància. Vaja, també podria agradar als sectors sobiranistes de casa nostra, donant-los arguments que demostrin la inutilitat de la via estatutària, molt oportuns per cert a pocs dies d’una nova tongada de consultes sobiranistes. Rectifico, segurament que agradarà a més d’un.

El que sí que penso és que, al cap i a la fi, esdevindrà inútil. L’Estatut porta ja més de tres anys aplicant-se. S’han dictat lleis que el desenvolupen i no veig com es pot tirar enrere tot això.

Consti que no és el mateix que deia fa un temps, quan em semblava que havíem d’acatar la sentència, però tal com van les coses em deixaré de punyetes i tiraré pel dret. La meva proposta és que, sigui quina sigui, ignorem totalment la sentència. Que la dictin, la imprimeixin, la comentin i la tirin de carnassa als tertulians de la dreta més rància. Anem fent com si res, i qui no hi estigui d’acord que presenti més i més recursos d’inconstitucionalitat contra les lleis i reglaments que s’han dictat i es dictaran en desenvolupament de l’Estatut. Al TC en fan col·lecció i no els vindrà d’aquí.

És clar que, segurament, algú, a la Generalitat, tindrà més seny que jo. Ho reconec, les sentències són per acatar-les, però mira, m’he quedat descansat.

L'estratosfera catalana

És possible que l’Alfonso Guerra tingui raó, que els polítics catalans es trobin a l’estratosfera, i no sols els polítics, sinó la majoria de ciutadans de Catalunya. No perquè estiguem a la Lluna, que això sembla pensar aquest senyor, sinó perquè som ja molt lluny del que ell representa. A l’Alfonso Guerra li cal reconèixer l’important paper que, junt amb molts dels seus companys de files i molts polítics d’altres formacions, va jugar en la normalització política espanyola, però d’això fa molt temps i una llarga trajectòria parlamentària, la més llarga d’aquest país, no equival forçosament a un coneixement equilibrat de la realitat social que es mou més enllà del parlament i els debats constitucionals.

La societat catalana ha recorregut un llarg camí, encertat o no, en defensa de la seva singularitat. Es pot compartir o no la via estatutària, pot agradar més o menys l’Estatut i el seu contingut, però el que no es pot posar en dubte és que ha estat fruit d’un debat democràtic i de l’acció política. Com diu el Joan Tàpia a El Periódico, Catalunya no pot renunciar a l’autogovern pactat amb les Corts espanyoles. Pacta sunt servanda, diu un vell aforisme llatí, els pactes s’han de complir, i no és de rebut que allò que el poble català i les Corts espanyoles han pactat se’n vagi en orris de la mà d’un Tribunal polític en el que la meitat dels seus membres ni tan sols hi haurien de ser.

Així que la iniciativa del President Montilla en vers una resposta unitària de la societat catalana davant una eventual sentència restrictiva de l’Estatut és lògica, el mínim que cabia esperar. Per una vegada fins i tot l’Oriol Pujol ha beneït la iniciativa del President. Com diu en Joan Tàpia al seu article, en el tràmit de l’Estatut hi va haver un excés de ganivets. Esperem que ara la resposta catalana sigui veritablement unitària i que els polítics en donin exemple. Si no és així, apaga y vámonos.

El TC, un òrgan polític

Assenyala l’article 1.1 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional que, com a intèrpret suprem de la Constitució, aquest òrgan és independent dels demès òrgans constitucionals i està sotmès tant sols a la Constitució i a la pròpia Llei reguladora. Ja és quelcom. Al menys sobre el paper, aquest òrgan és independent, en el sentit que no depèn de cap altre òrgan constitucional, cosa molt diferent a la independència ideològica.

Quan estudiava dret deia el meu catedràtic que el Tribunal Constitucional és un òrgan jurisdiccional pel seu procediment d’actuació i d’adopció de decisions i per la seva independència d’altres òrgans constitucionals, però que aquesta naturalesa no contradiu la politicitat de les seves competències, ja que participa en la funció de direcció política i exerceix una acció reguladora del sistema polític. Li correspon interpretar i aplicar el dret constitucional, i aquest és de naturalesa política, ja que la Constitució estableix els principis fonamentals de l’Estat, regula la seva estructura i crea el marc normatiu fonamental de l’acció política estatal. O sigui que els assumptes que arriben al Tribunal són assumptes polítics que requereixen solucions jurídiques; i lògicament les seves decisions, tot i basades en criteris jurídics, tenen significació i efectes polítics. Tot això ho deia el meu catedràtic, i no puc menys que estar-hi d’acord.

El que passa és que aquesta doble naturalesa del Tribunal Constitucional, jurisdiccional i política, requereix d’un equilibri constant, ja que més política implica menys jurisdiccionalitat i a l’inrevés. No dubto de la necessitat d’aquest òrgan per a evitar que la política es desmarqui de la Llei. No és estrany que existeixi en tots els països democràtics, sota noms diversos i amb algunes peculiaritats locals. Potser la diferència entre alguns països es troba especialment en el caràcter més o menys polític de l’òrgan.

Hi ha signes evidents que l’equilibri del que parlàvem s’ha trencat estrepitosament en el nostre país des de fa varis anys. Les causes poden ser moltes, però la més lògica es troba en una deficient regulació constitucional d’aquest òrgan, i anant més enllà, en l’acció política que deliberadament o no, ha propiciat la seva transformació en un òrgan plenament polític.

Els signes són evidents. El propi etiquetatge entre magistrats “conservadors” i “progressistes”, la contínua diferenciació entre els magistrats proposats pel PP i els proposats pel PSOE, fins al punt que un ja no sap si parla de diputats o de magistrats, deixen clara la conversió d’aquest òrgan en una tercera cambra legislativa. Si la Constitució que la majoria dels espanyols va adoptar en el seu dia ho preveiés així, res hi podríem dir, però no és el cas.

El problema és fàcil de plantejar i impossible de resoldre. Podem esperar que el TC tracti amb criteris jurídics les qüestions polítiques, com hauria de ser? La resposta és no. La balança s’ha inclinat espectacularment cap a la vessant política i, per tant, que una disposició, una llei orgànica o qualsevol resolució sigui constitucional ha deixat de ser avaluable objectivament i depèn únicament de la ideologia política de ses senyories i de l’equilibri de forces en el sí de l’alt tribunal.

En definitiva, i centrant-nos ja en el cas de l’estatut de Catalunya, la sentència que el TC emeti en el seu moment serà política sens dubte i, per tant, no ens permetrà saber fins a quin punt és constitucional l’estatut. És a dir, que l’opinió dels magistrats tindrà el mateix valor (que no el mateix pes) que la de qualsevol dels partits polítics que estan a favor o en contra de l’Estatut.

Per tot això no calia tanta música. Políticament ja hem tingut prou pronunciaments. Han parlat els partits, ha parlat el Parlament de Catalunya, ha parlat el Parlament espanyol i ha parlat el poble català en referèndum. A què ve, dons, un altre pronunciament polític, que a més emana d’un òrgan que, amb tots els respectes, no té representativitat democràtica? I no em refereixo a la legitimitat, que sí que té.

És constitucional l’Estatut? No em pertoca a mi dir-ho ni sabria com respondre, però hi ha qüestions que, al meu entendre, escapen del propi control constitucional. És el cas dels símbols nacionals i, especialment, de la definició de Catalunya com a nació. En primer lloc, perquè entenc que símbols i nació no es contraposen forçosament als símbols espanyols o a la nació espanyola. Però, a més, perquè entenc que això de ser o no una nació és com ser catòlic o protestant. N’hi ha prou en sentir-se com a tal. Com pot dir-me algú que no sóc català, si m’hi sento? Com pot dir algú que el sentiment nacional és erroni, que ens equivoquem, que en realitat no hem de tenir consciència de nació, si la tenim? Si la Constitució no regula les consciències, no pot ser que els sentiments dels catalans siguin inconstitucionals.

I si resulta que la sentència del TC, sigui la que sigui, no serveix perquè no emana de l’autèntica finalitat originària del Tribunal Constitucional, l’hem d’acatar? A contracor, he de dir que sí, que no tenim altre remei, sinó volem trencar la baralla i abandonar el joc. I sostinc que abandonar el joc és molt pitjor que jugar i perdre injustament. No vol dir això que haguem d’acceptar la sentència. Acatem-la, sí, perquè no hi ha altre remei, però acceptar-la és molt diferent. Si se sap que no la donem per bona, es sabrà també que no donem per tancada la qüestió. I el problema català seguirà existint, pesi a qui pesi.

No ha valgut la pena

Em sembla que, per a ser honestos, hauríem de reconèixer d’una vegada, com ha fet en Jordi Pujol, que la batalla de l’estatut no ha valgut la pena. Perquè, al final, què en resultarà de tot plegat? Algun avanç haurem tingut en autonomia, això és innegable, però diu en Pujol que Catalunya ha sofert en aquest procés un gran descrèdit. Alguna cosa hi ha d’això, però no penso tant en el descrèdit de Catalunya dins el conjunt d’Espanya, que sembla que hi sigui cada vegada que obrim la boca i això ja no variarà, sinó en el descrèdit enorme de la classe política catalana i de la política en general entre nosaltres.

M’agradaria, si més no, enumerar algunes fases d’aquest llarg procés d’aprovació, o hauríem de dir d’implantació, de l’estatut.

a) Algú va tenir l’ocurrència que calia fer un estatut nou. Segurament que això satisfaria algunes aspiracions del poble català, però l’interès pel tema semblava trobar-se sols en la classe política, i no pas en tota. A CIU, per exemple, la proposta la va agafar amb el pas canviat, perquè es veia abocada a donar suport a una proposta del tripartit que ella mai, en la seva llarga etapa de govern, havia volgut o havia gosat plantejar. El PP, amb la seva habitual oposició a tot el que soni a “exigència catalana”, va ajudar a fer bo per als catalans allò que, en principi, ens era indiferent.

b) La negociació entre forces polítiques per a elaborar un text estatutari que fos acceptable per a tothom va ser llarga i complicada, i va acabar amb una astracanada final de CIU que, per sorpresa, va pactar amb en Zapatero una versió de l’Estatut que les altres forces polítiques encara no havien acceptat. I en va sortir l’únic que en podia sortir, un estatut que no acabava de convèncer a ningú, ni tant sols als seus promotors.

c) Amb tot això, la imatge de Catalunya i els catalans a les espanyes va sofrir tota mena d’improperis i campanyes de boicot, i varem quedar com quedem sempre, com uns insolidaris, un estigma que, per cert, sempre hem portat.

d) Al Congrés dels Diputats l’estatut sofreix una contundent retallada, una volta de mitjó, com diu l’Alfonso Guerra, i si hi anàvem amb poques ganes, allà ja es perderen quasi totes. ERC, que s’havia afegit amb entusiasme al procés des d’un principi, acaba per desmarcar-se del tema, i l’estatut sembla ja cosa d’uns quants.

e) I després un referèndum, del que es pot dir, sense perdre els papers, que va servir per a que el poble català convalidés l’estatut sortit del Congrés dels Diputats, però, certament, una part ben minsa del poble català, perquè la resta va passar de tot i no va votar ni tant sols per a dir que no.

f) Una vegada aprovat un estatut que sembla interessar a ben pocs, s’inicia una llarga travessia judicial al Tribunal Constitucional que va pels tres anys i que encara no ha acabat. Tres anys plens de maniobres a l’alt tribunal en un sentit o altre, evidenciant el caràcter polític d’aquest òrgan, més que judicial. Tres anys en que els polítics no han parat d’especular sobre el sentit de la sentència i sobre la reacció a la mateixa. Tres anys plens d’ocurrències cada vegada més extravagants sobre el que cal fer quan el TC es carregui l’estatut, cosa que ningú sembla posar en dubte. Tres anys amb els polítics catalans perdent el temps en pensar quina cara han de posar quan això passi.

I tot plegat per a què? Es veu que tothom sap que la sentència del TC serà contrària a l’Estatut. Si ho sabia tothom, com és que ens hi varem posar en aquesta guerra? Algú sap què caram cal fer ara, algú té prou seny, o prou inventiva, per a plantejar una sortida que no porti a la crispació ni a trencar les regles del joc? Pot dir qualsevol persona amb responsabilitats polítiques que una sentència no s’ha d’acatar? Estem en el joc constitucional o anem per lliures? Perquè si anem per lliures, ja ens hi podíem haver posat des d’un principi.

Què hi hem guanyat amb tot plegat, i si hem guanyat quelcom, valia la pena? Què en farem d’un estatut retallat que ni tant sols serveix per a donar-nos el gust de dir que som una nació?

Tampoc no em crec, com diu en Ridao, que la desfeta de l’estatut faci créixer l’independentisme, al menys d’una forma significativa. Jo crec que el que creixerà realment, el que ja està creixent, és la fotuda desafecció. Què en farem de la famosa sentència quan la tinguem? Ens la tirarem pel cap? Ho sap algú? Més ens valdria que aquesta sentència no sortís mai, que tenim altres coses en què pensar.

Pèrdues

Hi ha objectes que semblen creats per a ser perduts. Les claus, per exemple, fins i tot les ulleres, que som capaços de perdre sense adonar-nos que les portem posades. Però no sols els objectes. La paciència es perd sovint i mai es guanya. Curiosament, és quelcom que amb el temps, generalment, va minvant, i sempre hi ha un moment en que algú o quelcom ens la fa perdre. En canvi, mai passa allò de “ara sí que m’has fet guanyar la paciència!”. Hi ha pèrdues més doloroses, com la de familiars i amics, i algunes pèrdues que són alhora el guany d’altres, com quan un partit perd les eleccions.

Algunes pèrdues ja us dic jo que són inevitables. Són les que tenen a veure amb la paperassa, i d’això hi entenc una mica. Jo en dic “pèrdues burocràtiques”, que podríem descriure com l’acció d’introduir inadvertidament un o varis documents dins una carpeta o expedient que no és la pròpia. En el 90 % dels casos comporta la pèrdua definitiva d’allò que ha estat mal arxivat o guardat en el lloc indegut. Em pixava de riure (perdoneu l’expressió) quan els de Polònia proposaven que els magistrats del Tribunal Constitucional havien perdut l’Estatut, però pensant-ho fredament, això és el més probable. Segons la web del màxim òrgan constitucional, l’any 2008 van ingressar 10.410 assumptes, entre recursos i qüestions d’inconstitucionalitat, recursos d’empara i conflictes positius de competència. I això que l’any sols té 365 dies! Pel que fa a les dades del 2009, sembla que encara estan contant.

Amb tant paper no és estrany que un recurs d’inconstitucionalitat vagi a parar a la carpeta d’un recurs d’empara, o a l’inrevés. Qui sap si, per exemple, el zelador que feia les fotocòpies de l’Estatut de Catalunya no el va guardar després a la carpeta del recurs d’empara 10063-2006, promogut per la Sociedad General de Autores y Editores contra la resolució de l’Audiència Provincial de Màlaga que va denegar la nul·litat d’actuacions del recurs d’apel·lació d’un judici verbal sobre compravenda d’un CDRom verge. Mira que podria ser, que tots dos expedients són molt enrevessats!

Hi ha altres explicacions de perquè no surt la sentència de l’Estatut, però no m’agraden tant, perquè són pròpies de gent dolenta i, en aquest país, “to er mundo e güeno”. En canvi, la de que s’ha perdut és força normal.

Com també és normal que, sense anar més lluny, a l’Ajuntament d’Igualada s’hagin perdut 10.750 firmes contra l’ampliació de les àrees senyalitzades com a zones blaves. És natural. Tot el que entra a l’Ajuntament s’ha de signar, i al final de l’any, amb tanta signatura, no és estrany que es barregin i al que demanava una consulta popular li donin una placa de gual. Coses de la vida. Com en el cas de l’Estatut, també aquí les altres explicacions possibles són més desagradables, o sigui que quedem-nos amb la “pèrdua burocràtica”.

-“Ostres!, què n’he fet d’aquelles signatures que tenia sobre la taula? Maria, les has vist?”
-“Sí, Jordi, que les tenies amb les factures del pàrquing.”
.............................
-“Señoría, que dice el Presidente que si no aparece el estatuto de Cataluña, habrá que escribirlo otra vez”
-“Coño, buena idea! Venga, Romerales, coge la máquina de escribir que voy a dictarte, y de paso lo dejamos en cuatro folios, que no tenemos todo el día.”

La sentència que ve

El País dóna avui algunes pistes de per on pot anar la sentència de l’Estatut. Ja se sap que en aquest país tant les deliberacions del Tribunal Constitucional com els secrets de sumari, com més secretes són més públiques es fan, o sigui que, en principi, seria convenient creure’s el que diu avui aquest diari, més si tenim en compte que acostuma a ser el receptor de quasi totes les filtracions suposadament prohibides.

Sembla que l’escull principal entre "conservadors" i "progressistes" (algun dia caldrà veure quin sentit té aplicar-los aquests qualificatius), es troba en la forma d’entendre el terme nació, l’obligatorietat de conèixer el català, els "drets històrics" i els "símbols nacionals". Hi ha altres aspectes que el Tribunal podria titllar d’inconstitucionals però on l’enfrontament entre ambdós sectors, pel que es veu, no és tant fort.

En definitiva, tal com van les coses, el que pot passar és que:

a) Un Estatut que ha estat aprovat pels parlaments de Catalunya i d’Espanya i aprovat en referèndum pels catalans, sigui greument retallat (quantitativament i qualitativament) per un tribunal de 12 persones "conservadores" i "progressistes" elegides pels principals partits espanyols.

b) Que es suprimeixi l’essència mateixa de l’Estatut, pel que fa al reconeixement de la identitat catalana, és a dir, que no se’ns reconegui com a nació, que no es reconegui al nostre idioma un statuts jurídic, si més no, igual a l’espanyol, i que els símbols nacionals de Catalunya, que segons l’article 8 de l’Estatut són la bandera, la festa i l’himne, siguin maltractats i bandejats com a símbols nacionals.

c) Que a més de posar en qüestió la pròpia identitat de Catalunya, es retalli tot allò que, en definitiva, havia d’augmentar el nostre autogovern respecte de l’Estatut de Sau.

No són opcions alternatives. Tot això passarà si finalment la sentència va pel camí que avui apunta El País, un camí que, per altra banda, està en la ment de la majoria com el més probable.

Jo no sóc partidari de manifestacions preventives ni mesures de pressió abans de que surti la sentència. Crec en les formes, i considero que cal guardar-les, i a més em sembla que els membres del Tribunal Constitucional són més susceptibles a les pressions polítiques que els vénen dels partits que els han nomenat que no a les que vinguin del carrer.

Però quan surti la sentència, si finalment és tot el desfavorable que hom prediu, la reacció dels polítics catalans i la dels ciutadans de Catalunya, amb el seu Govern al davant, no pot ser neutra. Si ens conformen amb resignació cristiana i democràtica, haurà estat un solemne fracàs d’aquest país, i una gran, enorme, presa de pèl per als catalans.

Perquè, si després del camí que portem, amb un Estatut consensuat per les forces polítiques, retallat considerablement al Parlament Espanyol amb la paciència i resignació dels partits polítics catalans que l’han promogut, aprovat en referèndum pel poble català, permetem que al final quedi en res, més valdrà que ens posem el termòmetre per a saber què caram volem.

El pecat original del Tribunal Constitucional

Quin més quin menys, tots els règims democràtics tenen els seus òrgans de control constitucional, i és normal que sigui així, perquè algú ha de vetllar per a que les lleis que aprova el poder legislatiu s’adeqüin a la Constitució que s’entén emanada del poble. Aquest òrgan, que a Espanya anomenem Tribunal Constitucional, té en cada país les seves pròpies peculiaritats, però en tots ells se li pressuposa una imparcialitat absoluta.

Cal suposar que el control de constitucionalitat l’ha de dur a terme amb total objectivitat, la qual, d’altra banda, cal exigir al poder judicial en tots els àmbits. Aquesta objectivitat és predicable i exigible de tots els seus membres, per la qual cosa, per exemple, no és acceptable que un magistrat sigui del PSOE o del PP; no sols que militi en aquests o altres partits polítics, sinó que pateixi d’una específica predisposició envers una ideologia política determinada.

Dit això, és evident que el Tribunal Constitucional espanyol no assoleix, ni de lluny, els estàndards d’objectivitat exigibles, no perquè els seus il·lustres components tinguin cap problema de professionalitat, qüestió sobre la qual no em veig en cor d’opinar, sinó perquè, de gust o a desgrat, es troba al bell mig de la lluita política. Els partits polítics, PSOE i PP principalment, es barallen per a moure els seus peons dins el tribunal, a l’objecte d’aconseguir sentències favorables als seus interessos, i precisament el fet que els magistrats esdevinguin peons de les forces polítiques els inhabilita moralment per a exercir amb objectivitat la seva funció.

El propi sistema d’elecció dels magistrats, que d’altra banda no difereix essencialment de la resta de països occidentals, possibilita la lluita d’interessos polítics entre els partits, fins el punt que arribem a parlar dels magistrats del PSOE , als quals anomenem progressistes, o dels magistrats del PP, dels que diem que són conservadors. Tot plegat fa que qui té la darrera paraula sobre les lleis d’aquest país hagi assolit cotes de desprestigi inèdites en altres països. I aquí afegiria que, per molt bona feina que faci en gran nombre d’assumptes que passen desapercebuts per a l’opinió pública, per exemple en els recursos d’empara, el Tribunal ja no es pot recuperar d’aquesta imatge decebedora. Fins i tot les forces polítiques altres que el PSOE o el PP passen olímpicament del Tribunal i comparteixen l’escepticisme de la ciutadania sobre el seu valor i efectivitat, probablement perquè han estat bandejades del repartiment de places que els dos grans partits estatals s’han atribuït en aquest òrgan.

No és, doncs, que el Tribunal Constitucional espanyol pateixi de cap tara congènita que l’impedeixi realitzar amb efectivitat la seva tasca de control. Les dificultats per actuar li venen a l’alt tribunal del seu encaix en la lluita política d’aquest país. Així, tots els defectes d’aquest tribunal cal atribuir-los no al propi tribunal, no als seus membres, que també en deuen tenir però no venen a conte, sinó al joc imprudent i obsessiu de les forces polítiques per a fer-se un tribunal a mida dels seus interessos. Inevitablement, en aquest joc són els propis jugadors qui han d’elegir l’àrbitre. No hi ha altra solució, i així ho han entès tots els països amb òrgans de control constitucional. Si arreu funciona és per la responsabilitat i el sentit de país de les forces polítiques presents als parlaments respectius, i si aquí no funciona és precisament per tot el contrari. Ara mateix, el Tribunal porta més d’un any sense la preceptiva renovació de part dels seus membres, sols perquè PSOE i PP han estat incapaços de pactar en un assumpte d’estat com aquest. I si mai aconsegueixen un acord, serà per a un nou repartiment de places i no per a l’elecció dels magistrats de reconegut prestigi i imparcialitat que exigeix la llei.

No és estrany, doncs, que en un assumpte com l’Estatut de Catalunya, ningú esperi una sentència justa i objectiva. És a dir, que a Catalunya el debat no està en saber si és constitucional o no l’Estatut, sinó en quina mesura el Tribunal Constitucional el retallarà. Donem per suposat que ho farà, amb la qual cosa donem la raó a aquells que des d’un principi han afirmat que l’Estatut no s’ajusta a la Constitució (PP, Defensor del Poble, etc.) i és que, de fet, això ja no importa i potser no ha importat mai. Segurament que com a conseqüència del propi pecat original del Tribunal, ens hem posat tàcitament d’acord per a atribuir-li un paper merament polític, de forma que ja no es tracta de discernir jurídicament si l’Estatut s’ajusta o no al text constitucional, sinó si l’Estat, mitjançant els instruments jurídics que té a l’abast, retallarà els drets que li corresponen a Catalunya com a nació.

En aquestes condicions, i tal com van els trets, no m’estranyaria que la Sentència de l’Estatut, que sempre sembla imminent, no acabés de sortir mai, per impotència dels propis magistrats, abocats a jugar en el terreny de la política i no en el de la justícia constitucional.

Preparant la mani (II)

Ens en sortirem de donar una resposta unitària a l’eventual retallada de l’Estatut? Amb tots els respectes per als esforçats organitzadors de manifestacions ciutadanes i iniciatives parlamentàries, el tema serà un èxit clamorós o un fracàs estrepitós, però no se m’acudeixen termes migs. Si del que es tracta és de defensar Catalunya, res pot sortir bé si la unitat de les forces catalanes no és absoluta, i aquesta unitat, mal que els pesi a alguns, ha d’incloure a tota la família socialista. D’altra forma, no passaria de ser una reivindicació més de les forces nacionalistes, com ja n’ha viscut moltes aquest país, i que a Madrid sempre veuen com la rabieta típica dels catalans que, tard o d’hora, acaba passant. El govern socialista difícilment podria obviar una contestació ferma dels socialistes del PSC.

I relacionat amb el caràcter unitari d’aquesta resposta, difícilment el tindrà si se’ls demana a convergents i socialistes que surtin al carrer a demanar la independència, com sembla que des d’alguns sectors es reclama. El mateix Heribert Barrera, al qual s’ha demanat, a l’igual que als altres expresidents del Parlament, que encapçali la manifestació, reclama que amb aquesta es posi de manifest la incapacitat de la via estatutària cap a la sobirania nacional. Una actitud força conseqüent amb l’ideari polític d’ERC, però per aquest camí la unitat serà difícil d’aconseguir, fins i tot entre els propis partits catalanistes.

I una altra qüestió no menys important. Ja que tothom sembla d’acord en que la resposta catalana ha de materialitzar-se en una gran manifestació, ara la pregunta és quan tindrà lloc. Carod-Rovira s’ha pronunciat per una manifestació preventiva. Es tractaria de deixar clara la ferma voluntat del poble català abans que el Tribunal Constitucional emetés la tant esperada sentència, ja que un cop aquesta hagi estat pronunciada ja no hi haurà res a fer. En definitiva, per dir-ho clar i català, es tracta de dir-li al Tribunal Constitucional el que esperem d’ell, exigir-li que a l’hora de pronunciar-se no tingui en compte el text constitucional sinó la voluntat dels catalans. D’això se’n diu exercir pressió sobre els jutges, i si finalment es fa així, serà un retret que sentirem abastament a tot l’Estat. De fet, qui primer ha contestat Carod-Rovira ha estat l’Ana Mato del Partit Popular, i avui mateix en Manuel Chaves pel PSOE.

D’altres són partidaris de manifestar-se després de la Sentència, per exemple ICV, o el mateix PSC, que encara no ha dit quina serà la seva postura, però que en qualsevol cas no es vol posicionar fins que no en conegui el contingut. La raó és clara: podem fer moltes suposicions, però no sabem encara què dirà el Tribunal Constitucional. I si la Sentència fos plenament favorable per a l’Estatut? Encara que això, a aquestes alçades, s’ho creuen ben pocs.

I una darrera reflexió. Es faci la manifestació abans o després, Catalunya no es pot permetre un fracàs estrepitós en aquest assumpte. Una resposta que no sigui unitària, que no aplegui a quasi tots els partits polítics catalans (seria il·lusori comptar amb el PP) i a la gran majoria de la societat civil catalana, passarà i s’oblidarà. I l’èxit o el fracàs, aquesta vegada, no depèn de Madrid sinó de la societat catalana i dels partits polítics catalans.

Preparant la mani

El 9 d’agost de 2006 va entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Fa tres anys, i amics i detractors s’afanyen a fer balanç. Llegeixo a la web de la Generalitat que en aquest temps s’han aprovat 32 lleis que despleguen l’Estatut, i que 13 projectes de llei es troben en fase de tramitació parlamentària. No sols això. L’acord sobre finançament que s’ha assolit recentment és també un element de desenvolupament de l’Estatut, al marge de les consideracions que hom pugui fer sobre la seva adequació al text estatutari.

Podríem dir que la màquina ja marxa a tot ritme i parar-la resulta complicat. I tanmateix, el risc d’una frenada sobtada hi és i es mantindrà, al menys, fins que el Tribunal Constitucional emeti la tant esperada sentència. De fet, per a sincerar-nos amb nosaltres mateixos, caldria que reconeguéssim que des de la seva mateixa entrada en vigor, sabem que l’alt tribunal retallarà l’Estatut, una retallada que s’afegirà a la que, amb força intensitat, va tenir lloc al Congrés dels Diputats. És a dir, que del que va aprovar el Parlament de Catalunya i el poble català en referèndum ja no en quedarà gran cosa.

S’acosten, doncs, pels que ens agrada seguir la política, temps força interessants, perquè la imminència de la sentència comporta també la imminència de la resposta catalana, i arriba el moment en que les forces polítiques, i els polítics a nivell personal, s’hauran de retratar i escollir terreny de joc.

Els catalans, de fet, som un poble previsor. En aquests tres anys hem mirat de desenvolupar aquest estatut tan fràgil que tenim, per allò de que el que està fet ja està fet. I ara ens preparem per a la gran manifestació, perquè sabem ja, ho hem sabut sempre, que la sentència no ens serà favorable. Un dia o altre el Tribunal Constitucional decidirà fer pública la sentència. Probablement la llegiran i marxaran de vacances tot seguit, o de baixa mèdica per depressió, perquè també és ben clar que no satisfarà a ningú, i els il·lustres magistrats sortiran per la porta del darrera del tribunal amagant el cap sota l’ala i titllats, alhora, de rancis espanyolistes i de traïdors a Espanya.

Molts dubtes hi ha encara sobre el dia després de la sentència. El més immediat és el que fa referència a la gran manifestació que s’està preparant. Si cal omplir algun imprès per a demanar a la Delegació del Govern l’autorització per a manifestar-se, a hores d’ara tindria totes les seves caselles en blanc. Perquè, a veure, resumint el que sabem i el que no sabem, la cosa queda així:

El que sabem:

- Que ens manifestarem

- Que la iniciativa ha estat d’Omnium Cultural

El que no sabem:

- Contra què ens manifestarem, o què reivindicarem. Mentre uns volen reivindicar la integritat de l’estatut, d’altres reclamen la plena sobirania o la independència.

- Qui es manifestarà. Probablement depengui de la resposta al punt anterior. No veig al PSC ni al CIU manifestant-se per la independència, ni als expresidents de Catalunya, als quals s’ha proposat que encapçalin la marxa. Ara que també podria ser que hi participessin tots i a l’hora de la veritat quedessin ben descol·locats

- Quan ens manifestarem. El normal seria esperar a que hi hagi sentència, perquè es suposa que la manifestació constitueix la reacció a la mateixa, però si anem a reivindicar la independència, no cal esperar. Ja ens podíem haver manifestat fa tres anys. L’11 de setembre podria esdevenir una data simbòlica, però em sembla que al Tribunal Constitucional encara no hi haurà ningú disposat a donar la cara, o potser encara faran vacances. De fet, fins i tot podria tarda un any més.

I quants serem? Doncs al menys un milió, perquè avui en dia no ets res si organitzes una mani i no arribés al milió. Això no vol dir que calgui contar als manifestants, simplement has de repetir a tort i a dret que allà hi havia, al menys, un milió de persones, o dos, o tres.

I després de tot plegat, l’endemà de la mani, tot el seu lloc una altra vegada i aquí no ha passat res, que els catalans no volem merder. Això sí, la carpeta catalana, el "problema catalán", que diuen a Madrid des de fa cent anys, no s’ha tancat ni es tancarà mai. Que ho sàpiguen.