Manca de seriositat constitucional

0 comentaris
No és seriós que una reforma constitucional es faci d’un dia altre, sense cap mena de debat previ, sense ni tan sols cercar el consens polític més allà de l’imprescindible per a la seva aprovació parlamentària i sense explicar-ne clarament les raons. No és seriós que la reforma constitucional es dugui a terme a velocitat de vertigen, mentre els projectes de llei s’enquisten en la tramitació parlamentària durant mesos o anys. No és seriós que la norma fonamental de l’ordenament jurídic espanyol es pugui modificar en quaranta-vuit hores per la simple voluntat dels dos partits majoritaris, o dels seus màxims dirigents, excloent la població de qualsevol possibilitat de debat. No és seriós que no es faci el més mínim esforç per a que participin en la iniciativa la resta de forces polítiques parlamentàries, especialment totes aquelles que en el seu dia van fer possible l’aprovació de la Constitució. No és seriós que tot això es faci per a introduir en el redactat una norma prou flexible com per a que sigui ignorada per qui vulgui i quan convingui. No és seriós que es faci a pocs dies de les eleccions. I no ho és que es faci seguint les ordres del director del Banc Central Europeu, amb un total menyspreu de la sobirania legislativa espanyola i de la voluntat dels seus ciutadans.

És tal la manca de seriositat de tot plegat, que em sembla a mi que deixa tocat per sempre el valor de la constitucionalitat i la consideració que els ciutadans en tenim. Queda clar després de les informacions que s’han fet públiques, que la reforma exprés de la Constitució obeeix al dictat del director del BCE, que assegura haver enviat missatges claríssims a les autoritats espanyoles assenyalant el camí a seguir. Evidentment, el poder fàctic del BCE és molt superior al dels ciutadans espanyols o catalans que portem anys reclamant una reforma constitucional en profunditat. És pura fantasia, però si el Sr. Trichet ho ordenés, s’aniria a una reforma constitucional per a contemplar el dret a decidir dels pobles integrats en l’estat espanyol? No és el mateix, és clar, però posats a tocar la Constitució alegrement, per què no incloure el límit al dèficit fiscal que reclama CIU, per exemple? Segur que trobaríem 100.000 catalans disposats a reclamar-ho. I segur que la voluntat d’aquests 100.000 catalans no val el que un advertiment del Sr. Trichet.

El curiós és que, al cap i a la fi, la reforma proposada és interessant i mereix, si més no, que se’n parli. No és baladí decidir de quina forma s’acota la possibilitat que el dèficit públic pugui créixer descontroladament, que és tan com dir de quina forma les administracions públiques autolimiten la seva capacitat financera per a assegurar la sostenibilitat dels serveis públics. Potser resulta que, ben mirat, la Constitució no és mal lloc per a incloure aquesta previsió, però a simple vista n’hi hauria prou amb actualitzar la Llei d’estabilitat pressupostària, que és d’obligat compliment per molt que algunes administracions se la saltin a la torera. Amb un límit constitucional hi haurà més disciplina pressupostària? Costa de creure, com costa d’imaginar que pugui tenir cap efecte la hipotètica anul·lació pel Tribunal Constitucional dels pressupostos generals d’un exercici tres o quatre anys després de la seva execució. En qualsevol cas sembla que ningú s’hagi plantejat res més que l’obediència cega i a corre-cuita del dictat europeu.

Una altra qüestió és que tanta frivolitat a l’hora de jugar amb la Constitució ha obert debats que segurament els seus promotors no esperaven. Per exemple, el del referèndum. És cert que la Constitució no obliga a consultar al poble amb l’aritmètica parlamentària actual, però donant per certa, tal com ens ha estat venuda, la importància de la norma que es proposa i la seva efectivitat, i en conseqüència la repercussió que haurà de tenir sobre el sector públic en general, els serveis públics i l’estat del benestar, el referèndum estaria més que justificat. Negar-lo equival a reconèixer la intranscendència d’aquesta norma i la frivolitat amb que s’està portant aquest tema.

I ha quedat clar que una de les constitucions europees més rígides, per la dificultat teòrica de la seva reforma, pot ser modificada amb una trucada de telèfon des de Brussel·les. És hora, doncs, d’insistir en reformar altres aspectes de la mateixa, com ja ho estan reclamant alguns col·lectius.

El que passa quan s’és poc seriós és que s’acaba creant nous problemes.


Una reforma inútil de la Constitució

0 comentaris
El mecanisme legislatiu per a dur a terme la reforma constitucional que PSOE i PP volen promoure, per a limitar el dèficit de les administracions públiques i garantir l’estabilitat pressupostària a mig i llarg termini, ve recollit a l’article 167 de la Constitució. Aquesta norma exigeix que el projecte de reforma sigui aprovat per una majoria de tres cinquenes parts del Congrés i del Senat o, si això no és possible, per majoria absoluta en el Senat i de dos terços en el Congrés. Salta a la vista que si els dos partits estatals majoritaris estan d’acord, la reforma s’aprovarà sense cap problema. I es pot aprovar, a més, en un termini molt curt de temps. Té raó el President del Congrés José Bono quan afirma que es podria aprovar abans que finalitzés aquesta legislatura.

El més vistós de tot plegat, que no el més important, és que resulti tan simple i fàcil aprovar aquesta modificació de la Carta Magna, quan des de sempre s’ha esgrimit la intocabilitat de la Constitució per a emprendre altres reformes. Tant fàcil pot ser, que fins i tot és molt possible que, si es duu a terme, passi totalment desapercebuda pel gruix de la societat.

Una primera consideració. Si la cosa és tant simple, és perquè el propi text constitucional preveu un sistema ordinari –aquest- per a les modificacions de poca transcendència. Molt més simple que modificar el títol II (la Corona), el Títol preliminar o el capítol II secció 1a. del Títol 1r. (drets fonamentals i llibertats públiques). Aparentment no estem, doncs, davant una modificació de gran calat. A partir d’aquí, la qüestió és si la previsió constitucional de limitació del dèficit públic tindrà alguna utilitat, si resultarà efectivament vinculant per a les administracions públiques, o esdevindrà en un simple instrument retòric.

Una part important de la Constitució es dedica a enumerar els principis rectors de la política social i econòmica, i conté una sèrie de drets genèrics dels ciutadans (dret a l’habitatge, a l’educació, a gaudir d’un medi ambient adequat...). És important que hi siguin a la Carta Magna, perquè implica que no han de ser obviats pels poders públics ni pels ciutadans. L’article 47, per exemple, assenyala que tots els ciutadans tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, però des d’un primer moment el Tribunal Constitucional va deixar clar que això no implica que l’Estat estigui obligat a proporcionar un habitatge a tothom qui ho demani, ni tant sols a aquells que no tinguin mitjans per accedir-hi. Del que es tracta és de que els poders públics emprenguin polítiques actives per a facilitar l’accés a l’habitatge. El mateix precepte diu que els poders públics regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació. Després de l’esclat de la bombolla immobiliària, aquest mandat constitucional sembla un sarcasme.

El Títol VII es troba dedicat a l’economia i la hisenda i conté una sèrie de principis generals. Serà possiblement en aquest àmbit on s’inclogui la limitació del dèficit públic que ara es pretén. Veurem si s’estableix una xifra concreta –un percentatge sobre el PIB que sembla que s’acostarà al 0%- o si s’insta a les administracions públiques a que duguin a terme polítiques econòmiques d’austeritat, però sigui més o menys concreta la norma, està per veure què passarà quan els poders públics l’incompleixin –i ho faran. Quan l’administració de la Generalitat, o la d’un Ajuntament, o la de l’Estat o de qualsevol comunitat autònoma ultrapassin la xifra de dèficit concretada en la Constitució, quin mecanisme de reacció o de correcció s’aplicarà constitucionalment? No veig que hi pugui encaixar per enlloc el recurs d’inconstitucionalitat. Suposant que la Constitució preveiés algun tipus de mesura correctora o coactiva per part d’altres administracions (i dubto que la Constitució arribi tant lluny), no veig tampoc com podrien arribar a l’administració de l’Estat.

Introduir el mandat de contenció del dèficit en la Constitució té tot el valor dels principis inspiradors de les polítiques públiques, però un escàs poder coercitiu contra la mala praxis pressupostària.

La següent pregunta, doncs, és si val la pena encetar el meló de la reforma constitucional per a introduir un precepte d’utilitat simplement aparent. Si el que es vol és llençar algun missatge als mercats, potser caldria baixar al terreny de les lleis ordinàries i al de les mesures pràctiques i efectives, deixar els principis i accedir al que és concret.

Sumem-hi a més el fet que parlar de reforma constitucional dóna peu a reprendre, per part d’alguns sectors, velles reivindicacions que no han estat ateses amb l’excusa de la seva inconstitucionalitat, i afecta, a més, sensibilitats polítiques. Des de la Generalitat s’ha advertit ja que tal mesura podria debilitar l’autonomia financera de Catalunya, i des de CIU s’avisa que no donarà suport a la reforma si es dóna aquest cas. Recordar, a més, que l’article 167 de la Constitució assenyala l’obligatorietat de sotmetre la reforma a referèndum quan ho demani una desena part dels membres de qualsevol de les dues càmeres. Vist l’aritmètica parlamentària, no és fàcil que això passi, però és una possibilitat que algunes veus ja comencen a exigir públicament fora de l’àmbit parlamentari.

Una reforma constitucional per a introduir un mandat que amb molta probabilitat serà desatès sense que passi res, que a més podria no tenir el suport dels grups nacionalistes de les càmeres, i que seria aprovada sense massa repercussió pública, no faria més que contribuir a relativitzar el mateix concepte de la constitucionalitat i el seu valor. És dubtós, a més, que de cara a prevenir les tempestes financeres que amb tota probabilitat seguiran assetjant l’euro i per extensió les economies europees, sigui suficient una mesura purament estètica, ni tant sols que tingui cap mena d’efectivitat.



L'espantall de l'anticlericalisme

0 comentaris

La guerra civil espanyola va acabar fa 72 anys, i encara en fa més que en aquest país va cremar per darrera vegada una església, o que un sacerdot va ser assassinat pel fet de ser-ho. La majoria de la població espanyola actual no havia nascut encara quan tot això passava. Són coses que pertanyen ja als llibres d’història però, tanmateix, hi ha qui aprofita les tímides protestes contra els fastos i la parafernàlia de la visita papal per a esgrimir el record de la persecució religiosa i dels extremismes dels anys trenta.

Hi ha una fixació en una part de la dreta espanyola per a reviure els fantasmes de la república i la guerra civil, atribuint als pecats de la primera les causes de la segona. Entre aquests mals, pel que sembla, hi hauria un suposat anticlericalisme ancestral propi de l’esquerra irredempta. El que esgrimeixen alguns prohoms del PP, alguns il·lustres opinadors i, per descomptat, la jerarquia catòlica, per a rememorar l’anticlericalisme dels anys trenta, són ni més ni menys que les paraules d’altres opinadors que gosen criticar que l’ostentació religiosa sigui finançada, en tot o en part, amb fons públics en un estat suposadament aconfessional com ho és l’espanyol. Sembla que sempre acabem topant amb l’església i que encara hi ha bones opinions d’un costat i crítica perillosa de l’altre si parlem de religió. Igualment de perillosa, diuen, que una manifestació d’uns quants que reclamen laïcisme i que va acabar com el rosari de l’aurora.

Jo no hi era, a la República i a la guerra civil, vull dir, però per més que em llegeixo i rellegeixo els llibres d’història, no aconsegueixo associar el laïcisme (radical, diuen) amb l’anticlericalisme. Potser perquè no sóc prou vell, no veig que demanar llibertat de consciència i neutralitat ideològica, filosòfica i religiosa a l’estat es pugui associar amb la persecució religiosa. Tampoc no hi era als primers anys del franquisme, però les grans manifestacions religioses d’aquests dies i les contínues proclames a les arrels cristianes d’Espanya sí que em recorden, en canvi, les manifestacions del nacionalcatolicisme més ranci. Hi hagi llibertat de consciència per a tothom, per a catòlics, ateus, agnòstics, musulmans, testimonis de Jehovà....., però la llibertat religiosa consisteix en exercir la religió com a opció vital, íntima, respectant la consciència dels demès, i aquest respecte, que ha de ser absolut, sols és possible en un estat aconfessional. És el que predica el laïcisme, per molt que hom el vulgui associar a l’ateisme militant o vulgui donar-li connotacions polítiques, com qui aprofita per escometre contra el marxisme aprofitant la visita papal, quan ningú es recorda ja de Marx, Lenin o de l’opi del poble.

En el fons, el problema no és que el Papa vingui o no. No ho hauria de ser per als que ens proclamem laïcistes, precisament perquè defensem la llibertat religiosa. El problema és que se’ns vulgui fer creure que Espanya és catòlica, que ho som tots els ciutadans i que la neutralitat religiosa de l’estat és contrària a la llibertat. Que la dreta més conservadora esgrimeixi l’espantall de l’anticlericalisme sí que recorda, precisament, als anys trenta.


El xantatge

0 comentaris
Què estaríem disposats a donar, d’allò que és nostre, per a conservar el que ens és més preuat? Dit d’una altra manera, si ens extorsionen, fins on estem disposats a cedir? La resposta és més difícil del que sembla, perquè el més preuat de cadascú no és el mateix per a tothom, i la resistència o la capacitat d’oposar-se a la coacció no és tampoc igual en tots els casos. Probablement, per a conservar la vida tots acabaríem donant tots els diners i béns materials que tinguéssim. Segurament que tots ho faríem també per les persones que estimem. Veuríem fins on arribaria la nostra capacitat de sacrifici en els altres casos.

I si l’alternativa fos “me’n dones la meitat o t’ho prenc tot”? La resposta sembla senzilla; abans de perdre-ho tot en dono la meitat. Si m’ho pregunten després, la resposta seguirà essent la mateixa. I després. I després. Fins que no quedi res. És evident que caldria aturar aquests xantatge en algun moment abans d’arribar al punt en que el que ens quedés ja no fos suficient. Suficient per a què? Doncs suficient per a que valgués la pena conservar-ho, suficient per a que ens pogués fer algun servei. Fins i tot suficient per a viure. Si jo fos xantatgista, me les arreglaria per a que aquest moment no arribés mai. Millor menjar poc i pair bé, que esgotar tots els recursos. És allò de que si mates la gallina mai més tindràs ous. I no sols això. Una feina ben feta faria que se’m pagués religiosament el xantatge de forma voluntària i sense coacció. La millor víctima és la que no sap que ho és.

Tot plegat ve a compte de l’entusiasme amb que hem acollit la santa creuada contra el dèficit públic i, per extensió, l’assetjament i destrucció de l’estat del benestar. Els manaments d’aquesta nova religió es resumeixen en dos: no gastaràs, i no tindràs allò que no puguis pagar. La mecànica del xantatge en que m’he esplaiat abans és la següent: si vols mantenir un estat del benestar, has de reduir despeses, és a dir, eliminar una part d’aquest benestar. Si el sector públic vol existir, s’ha d’aprimar. Si hi ha d’haver sanitat per a tothom, a cadascú li correspondrà una ració més petita. Premisses que es pronuncien dia sí dia també, sense que ningú hagi fixat un punt de no-retorn, aquell en que del sector públic en quedi sols la política.

Ve el problema de que l’amenaça de mort sobre els serveis públics és constant i reiterativa, i no s’apaigava malgrat les diàries concessions dels governs atemorits. Amb això es compleix la primera de les premisses del xantatge: que no s’acaba mai. I ve també el problema de que hem estat convençuts, fins a fer-ne quasi-religió, que el millor per a la ciutadania no són les conquestes socials ni els serveis públics, sinó l’eliminació de tot allò que es paga col·lectivament. Es dóna compliment, així, a la condició principal del bon xantatge: que la víctima pagui religiosament, amb il·lusió.

Vet aquí que les sàvies veus del Sanedrí diuen que es gasta massa en sanitat, en ensenyament, en subsidis,.... Que es donen massa ajudes socials i que alguns no les mereixen. Que hi ha massa administracions, massa treballadors públics... Que es fan obres inútils i innecessàries. Que hi ha massa aeroports, massa trens, massa centres d’atenció primària, fins i tot que hi ha massa ajuntaments. I com que hi ha massa de tot, cal que ho retallem tot, cada dia la meitat, fins que no resti res. Bé, de fet, sempre ens quedarà la política. S’ha decidit, doncs, per general aclamació, que si el tren no tira, el que hem de fer és treure els vagons i no canviar de màquina. En el camí ens deixem tot allò que altre temps eren conquestes socials, tot el que eren millores en la qualitat de vida, tot el que un dia es va reivindicar i que ara es rebutja per costós. Fins on? Fins que del que és públic no en quedi res. Hi ha un altre tren, el del sector privat, però és de places limitades.


En mans d'especuladors

0 comentaris
Vicenç Navarro, Catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra, publica avui mateix un breu però contundent article al diari Público titulat ¿Por qué la crisis actual? En un intent de resumir-ho, diré que Navarro considera la crisi del deute públic com una crisi artificial, creada mitjançant l’especulació financera pels seus grans beneficiaris, els bancs. A títol de conclusió, assenyala literalment: “La crisis actual es una crisis artificial, creada para satisfacer los intereses del capital financiero en su intento de desmantelar el Estado del bienestar, privatizándolo. Es el ataque más frontal que haya existido en contra de la protección social, tanto en la UE como en EEUU. Este es el objetivo de la crisis.”

Es pot estar d’acord o no amb el fons de l’article i la valoració que fa dels fets, i es pot compartir o no la conclusió, que traspua una certa càrrega ideològica, però resulta difícil rebatre el que és innegable: la transferència d’importants quantitats de diners del sector públic al sector privat, més concretament al financer, i el descarat caràcter especulatiu de la crisi actual. Les limitacions dels bancs centrals estatals i del propi Banc Central Europeu afavoreixen la compra de deute públic a un interès alt per part de les institucions financeres, amb diner que han obtingut a un interès baixíssim del BCE o dels mateixos governs. I el paper de les agències de valoració del deute públic resulta més que sospitós, actuant com autèntics agents provocadors d’una percepció de crisi i d’inseguretat del deute públic que té com a resultat l’elevació dels interessos d’aquest deute en benefici dels especuladors financers. Comença a ser hora que algú escruti entre l’accionariat d’aquestes agències.

Hem après als manuals d’història econòmica que l’economia capitalista té un caràcter cíclic, i no és estrany que, en un primer moment, creguéssim que ens trobàvem al fons d’una de les oscil·lacions periòdiques de l’economia, al qual, per cert, hauríem caigut sobtadament i no gradualment, com és d’esperar en una corba que reflecteix tendències. Crec que aquestes alçades ja podem dir que això no és una corba, sinó un seguit de sotracs, un terreny impracticable que no sembla tenir fi. És evident que el que està passant des de fa un temps als mercats borsaris i financers és especulació pura i dura, i que com a tal sols pot tenir un origen artificial, provocat per aquells que esperen obtenir-ne un ràpid benefici. Dia rere dia, les economies estatals reben atacs directes i injustificats, i a cada andanada els estats i els ciutadans s’empobreixen.

Als treballadors podria importar-nos un rave el que passa entre poderosos, sinó fos perquè aquests atacs deliberats contra les economies públiques tenen com a víctima a la societat en el seu conjunt, mitjançant l’assetjament i aniquilació de l’estat del benestar, no en benefici d’una ideologia política, sinó per a satisfer els interessos econòmics dels especuladors financers, una categoria de rufians en la que hi podríem enquadrar alguns bancs, intermediaris, algunes corporacions empresarials, governs i simples operadors borsaris. Tan se val, de fet, qui siguin, però és el ciutadà qui s’empobreix directament. Igual que l’energia, el diner no es destrueix. Simplement canvia de mans, i el que està passant és que de les mans de tots passa a les d’uns quants.

Que els estats segueixin suportant els atacs dels especuladors financers internacionals, siguin qui siguin, no té perdó de Déu. No es tracta de canviar el sistema, sinó de dotar-lo de mecanismes de defensa. Si l’única sortida és la retallada, llavors és que no hi ha sortida. Amb la ineficàcia dels governs i bancs centrals i l’agressivitat dels especuladors, això se n’anirà en orris en quatre dies. No per a tothom, és clar.



Quan un té un mal dia...

0 comentaris
Hi ha coses que fan ràbia, com que al sortir del treball el primer dia després de les vacances, que sempre resulta complicat, t’aparegui una obra d’art al lateral del cotxe amb forma de ratllada feta amb algun objecte punyent, des del davant fins al darrera. No t’alegra precisament el dia. Això em va passar a mi ahir mateix, així que descriuré breument les meves reaccions. La primera, de sorpresa. La segona, una sèrie concatenada de renecs especialment dedicats a tot el santoral que, per respecte a la gent de missa, no repetiré. La tercera, un seguit de “bons desitjos” a l’autor de la gracieta, a tots els seus avantpassats i a tota la seva parentela fins al tercer grau de consanguinitat. A tots ells, el meu “carinyo” i consideració, i les plagues d’Egipte si pot ser. Ara que ja ha passat un dia i he tingut temps de comptar fins a 15.000, ja no escanyaria ningú, sempre, és clar, que per a la seva tranquil·litat i la meva, l’artista desconegut continuï anònim.

La cosa és que jo sóc del bon pa i, encara que pogués, difícilment prendria represàlies, però em vaig emprenyar i vaig seguir de mala lluna fins que es va acabar el dia. Hi ha qui reacciona pitjor amb coses com aquestes, fins i tot amb assumptes més banals. Si, per exemple, jo no fos del bon pa i, per contra, patís algun desequilibri que em fes especialment agressiu, podria haver reaccionat molt més negativament del que ho vaig fer.

Un mal dia el té tothom, i un mal dia et pot amargar la resta de la teva vida, o la dels altres. Sempre hi ha algú, generalment molt pacífic, que reacciona malament davant un embús de trànsit prolongat i es llança incomprensiblement contra el vehicle del davant o contra algun vianant. Sempre hi ha, també, qui maltracta a qui li és més proper, qui insulta tot i tothom, qui li dóna per trencar coses o, el que és pitjor, per trencar cares. I hi ha qui arrossega algun ressentiment ocult que esclatarà a la mínima, o qui ho farà pagar a aquells que li resultin més vulnerables.

Ara que ja no estic enrabiat, em dóna per imaginar coses. Imagino, per exemple, que en lloc de ser un modest funcionari, sóc un directiu de Standard&Poor’s, i que el mateix dia en que estic enfadat amb el món sencer, he de prendre una decisió sobre la qualificació del deute sobirà d’un país. Com que imaginar és gratis, no m’estic de res. Imagino també que sóc el Conseller d’Interior, i que després de contemplar la “gracieta“ del cotxe, he de decidir si dissolc una manifestació o desallotjo la Plaça de Catalunya. També em puc imaginar que sóc un dirigent mundial que ha de considerar si una provocació d’un altre país mereix o no una resposta bèl·lica. O que sóc el President d’un Tribunal que aquella mateixa tarda ha d’avaluar i qualificar una tesi doctoral. O un Conseller que ha d’autoritzar o no un ERO, o imposar o no una multa.... Podria ser un guàrdia municipal amb un talonari de multes a la mà, que comença la ronda en un mal dia.

I si fos inspector d’Hisenda? I si fos el governador del Banc Central Europeu i ara, per pebrots, no em donés la gana de comprar deute sobirà espanyol o italià, sols perquè m’han fet enfadar? I si fos dentista i fes cara de molt emprenyat?

Dit així, sembla que el món sencer depengui de que uns quants es llevin amb un peu o amb un altre. Quan érem joves, crèduls i idealistes, el materialisme històric ens explicava que aquestes coses no podien passar, que tot el que al món passava era producte de la lluita de classes i de les relacions econòmiques entre elles, de tal manera que l’ésser humà individual poca cosa hi podia fer. Així, les dictadures no les feien els dictadors, ni les guerres les originaven els polítics o els militars, sinó els interessos econòmics de les classes poderoses. Per això, quan Stalin n’afusellava uns quants, no n’era gens culpable, sinó que tot plegat era el devenir inevitable de la lluita del proletariat per a fer-se amb les regnes de la societat. I Hitler tampoc devia ser responsable d’aniquilar mitja humanitat.

Diran el que vulguin, però moltes persones haurien sobreviscut si Hitler o Stalin haguessin mort al néixer, o si, governant com ho van fer, no haguessin trobat qui els tragués de polleguera. De paranoics n’hi ha a tot arreu, i a més tenen una especial facilitat per a arribar al poder. N’hi ha que de poder no en tenen però estan molt tocats i amb una arma esdevenen molt perillosos. N’hi ha que cerquen el paradís matant tanta gent com poden. I n’hi ha que estan molt centrats i per això els elegim per a que regeixin els nostres destins, sempre, és clar, que no els posem nerviosos. Potser això explica que els paguem tant bé. Un mal dia per ells podria ser pitjor per a nosaltres.

I segueixo imaginant. Si ahir a la tarda hagués estat responsable del botó nuclear...