Jo estic contra les corrides de toros

3 comentaris
Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, una iniciativa legislativa popular ha passat el primer filtre i serà debatuda en el Parlament. Es tracta de la iniciativa que demana la prohibició total de les corrides a toros a Catalunya. Ja veurem com acaba, perquè una cosa és aconseguir que es discuteixi, i l’altre és que finalment sigui aprovada. La votació que ha permès que aquest tema tiri endavant ha estat força ajustada, i ara com ara tots els resultats estan oberts. D’altra banda, està per veure que finalment pugui ser aprovada o rebutjada abans que es dissolgui el Parlament. O sigui que ja veurem. Però, si més no, aquesta vegada el tema va en serio i alguns polítics han començat a mullar-se.

Passa a vegades que un creeu tenir les coses molt clares i li costa d’entendre postures diametralment oposades. Cal admetre que les idees cal raonar-les i, si cal, adonar-nos que estem equivocats. Per això faré un esforç i intentaré explicar amb mesura perquè estic a favor d’eradicar totalment del nostre país les corrides de toros. Entenc que hi ha força gent a favor de mantenir això que anomenen festa, i entre ells un nombre important de personatges més o menys públics. Entenc, doncs, que hi ha un ampli espectre social a favor de les corrides, i pot ser que jo estigui equivocat. Però heus aquí el que en penso de tot plegat, i si cal ja em contradireu.

Sobre el debat

És fals que, com diu una part de la dreta més espanyolista, es pretengui suprimir la festa dels toros per a separar-nos més d’Espanya. Això és barrejar la magnèsia amb el gimnàs. Són molts els catalans aficionats a les corrides de toros, i es pot dir que a Catalunya hi ha una tradició gens menyspreable en aquest sentit. I els que hi estem en contra hem deixat ben clar que no ens sembla bé infringir sofriment a un animal sols pel gust a l’espectacle. És cert que s’ha convertit al toro en una espècie de símbol d’allò que és genuïnament espanyol, i que a Catalunya s’ha intentat contrarestar amb el famós “burro català”, però això no té res a veure amb el toreig.

Que a Espanya se l’anomeni “festa nacional” no és motiu per a rebutjar els toros. El que a Espanya és nacional, aquí es podria quedar en festa. No és aquesta la qüestió, per molt que alguns mitjans de Madrid ho pintin com una manifestació més de la lluita identitària.

Per això considero que reduir aquest debat a l’eterna confrontació Espanya-Catalunya em sembla un disbarat i “pixar fora de test”.

La tradició justifica la pervivència del toreig?

Diuen els favorables a aquesta festa que es tracta d’una tradició molt arrelada al nostre país, que és un art, que importants artistes i intel·lectuals s’hi han referit al llarg de la història. Afegeixen que l’argument del sofriment animal és fals i hipòcrita, perquè als antitaurins no ens importa el que puguin sofrir els animals destinats a l’alimentació dels humans, ni estem en contra de la caça (jo podria dir que també estic en contra de la caça com a esport o entreteniment, però aquest seria un altre debat).

A mi el tema de la tradició em sembla totalment intranscendent. Les coses no són bones pel sol fet que siguin costum o tradició. En aquest país, i en tots, hi ha hagut llargues tradicions que afortunadament han estat suprimides. Sembla que a tots ens sembla una barbaritat que es pugui tirar un cabra des de dalt d’un campanar, i ho atribuïm al fet que això passi en algun poble perdut d’Extremadura, com si allà fossin uns bàrbars i aquí fóssim molt civilitzats. La mateixa cabra, sacrificada al mig d’una plaça per un senyor armat amb una espasa, després de fustigar-la una estona amb punxons i fer-la córrer per a que es cansi, resultaria un espectacle més civilitzat?

Fins a ple segle XIX en aquest país les execucions eren públiques i tenien lloc a la plaça del poble. I la gent anava a veure-les. És una tradició que afortunadament va ser suprimida, com la mateixa pena de mort, aquesta molt més tard.

Diuen que les tradicions són un reflex de l’ànima dels pobles. Espero que no sempre sigui així, perquè seria tant com reconèixer que al poble català sent plaer martiritzant un animal en públic.

Estan els intel·lectuals i artistes a favor del toreig?


És cert que un nombre important d’artistes i intel·lectuals espanyols, catalans i estrangers, han mostrat històricament el seu interès i admiració per la festa dels toros. Picasso, Goya, Hemingway, ...molts. Bé, és així i punt. Això no fa al toreig més bo o més acceptable. Sols ens diu que aquestes persones els agraden o els agradaven les corrides de toros. Igual que a un cert nombre d’intel·lectuals i artistes, també important, no els agraden. Per a mi Goya o Picasso eren uns grans pintors, i Hemingway un novel·lista excel·lent, però amb això no n’hi ha prou per a validar la festa dels toros.

Treure a col·lació aquestes persones, com si fossin els mestres que il·luminen la nostra vida, és absurd. Alguns dels que ens passen a Hemingway o Picasso per la cara per a fer-nos creure que hem de ser pro-toreig com ells, no ho farien per a mostrar-nos, per exemple, la seva cara antifeixista.

És que cal ser vegetarià per a ser antitaurí?

A veure, en aquest món hi ha gent vegetariana i gent que no ho és, i sobre el sofriment dels animals a les granges s’ha escrit molt. És propi de les contradiccions humanes apiadar-nos del pobre toro o estimar-se el gat, i no sentir cap remordiment per menjar-nos un pollastre.

En primer lloc, dir que el fet que matem pollastres per a menjar-los, no justifica per sí sol que matem toros per a divertir-nos. Ho sento, però no em sembla el mateix. Estic d’acord en que el tema vegetarià sí o no dóna per molt, però no puc posar al mateix nivell el sofriment com espectacle i l’alimentació de l’espècia humana. Potser algú em podria convèncer de que cal ser vegetarià, però ningú em podria fer passar per bo l’acte de divertir-me torturant un animal.

L’argument dels antitaurins

Al meu entendre, hi ha un únic argument per a estar en contra dels toros, i crec que és suficient. La majoria de nosaltres, fins i tot els que defensen la festa dels toros, hem ensenyat als nostres fills, de petits, que torturar animals no està bé. Simplement, és un acte que denota crueltat, una característica del gènere humà que històricament les societats han intentat mitigar fins on sigui possible. És que alguna religió defensa obertament la crueltat? És que en alguna escola s’ensenya o s’ha ensenyat mai que gaudir amb el sofriment dels animals és bo? Algú pot dir obertament, sense ser titllat de cruel i insensible, que el sofriment aliè el diverteix?

El torero serà molt valent, i pot convertir l’acte de matar al toro en tot un art, perquè això de l’art és el més subjectiu d’aquest món. Algú pot pensar que el fa “molt home”. I algú es pot emocionar gaudint de la destresa i elegància amb que mareja el toro fins matar-lo. Però tot plegat, l’espectacle en sí, es redueix a això, a veure com mor un toro, i a fer que tardi en morir, perquè així l’espectacle dura més.

Diguem-ne festa, diguem-ne espectacle, diguem-ne art, diguem-ne tradició, però no podem deixar de dir que, en el fons, tot això consisteix en fer sofrir un toro fins matar-lo, i com més sofreixi, més art, més espectacle, més tradició. Té alguna altra finalitat la festa? És que algú favorable als toros n’ha esgrimit mai cap altra?

Quina és, doncs, la base moral del toreig? En té alguna? Que m’ho expliquin.

Fins quan farà fred ?

0 comentaris

Sols veient la fotografia que publica el portal www.3cat24.cat avui mateix, feta a Roda de Ter pel seu autor Esterguti, ja em ve un fred de mil dimonis. I és que aquests dies està fent un fred que pela, tant que no puc deixar de preguntar-me si realment hi ha un escalfament global, o és que tot s’escalfa menys casa nostra, que es refreda per moments.

Sempre ens ve de nou. A l’hivern ha de fer fred, i és el que fa aquests dies, i a l’estiu ha de fer calor, que és que ha fet l’estiu passat. El fotut és que darrerament a l’hivern sols en fa quatre dies de fred, i encara ens sembla massa. Què volem, que tot l’any sigui igual? Tot arribarà, però no cal córrer. La cimera de Copenhague ha estat un fracàs clamorós, i portem camí de convertir aquest planeta en una olla a pressió. Ja cal que ens espavilem a fer fotografies com aquesta, perquè ben aviat ja no serà possible en aquestes latituds.

Aeròbic visual

0 comentaris
Un estudi fet en tres hospitals alemanys ha posat de manifest que els homes que miren pits de dóna viuen més que els altres (!!). Sorprenent. Jo tenia per segur que certes efusions desgasten. Diu la doctora Karen Weatherby que “10 minuts de mirar els encants d’una dona ben dotada és quasi equivalent a un treball de 30 minuts amb exercicis aeròbics”. Per si algú posa en dubte aquesta afirmació, la doctora aclareix que “l’excitació sexual fa bombejar el cor i millora la circulació sanguínia”. Docs vist així, sols de pensar en els experiments que l’afamada doctora deu haver dut a terme per a corroborar aquests fets, ja em bombeja el cor més de pressa i noto que em començo a aprimar.

Això és el que publica el diari digital Diario de Barcelona en la seva edició d’avui, junt amb notícies tant serioses i sorprenents com que els ancians que viuen prop de l’ambulatori van més al metge (qui ho diria!), o que el 20% de solters aprofitaran la festa d’empresa per a lligar (bandarres!). Per cert que no s’aclareix si la senyora estupenda que presideix l’article és la tal doctora, o es tracta d’un regal de l’editorial per a que els internautes tafaners millorem el reg sanguini.

Curiosament, avui mateix un altre mitjà digital, Libertad digital (per favor, no em pregunteu com he anat a parar a aquest mitjà de la caverna!), publica una altra notícia, segons la qual una senyora que s’entretenia mostrant els seus pits al conductors ha acabat essent atropellada per un automobilista encantat. Afortunadament, la senyora en qüestió no ha sofert lesions d’importància, però queda demostrat que no tot és salut en això de mostrar (i contemplar) els encants femenins. És clar que, inflamar, inflama, i si no que li preguntin (via espiritista) al reverent Pere Salsas i Trillas, que ho deixà ben clar en una obra monumental publicada el 1800, titulada Catecismo pastoral y Prontuario moral sagrado de pláticas doctrinales y espirituales sobre todos los puntos de la doctrina cristiana. Explica aquest doctor de l’església que els antics tenien per costum cremar els cadàvers, i que quan els dels homes anaven acompanyats del d’alguna dona, aquells cremaven més de pressa. “Y si una sola mujer y muerta basta para encender tan vivamente a diez hombres ya difuntos, ¿qué no abrasará una mujer viva con la deshonestidad de descubrir pechos, brazos y pies?”. I per si no quedés clar, afegeix “La desnudez de los pechos se puede llamar adulterio, por lo mucho que incita para él”.

Ara ja començo a tenir por. Potser de tant bombejar, el cor se m’encendrà? O potser llegint l’eminent doctora Karen Weatherby sóc infidel a la meva parella? Se m’allargarà la vida, o me l’escurçaran d’un mastegot? Tant de rigor científic m’aclapara, o sigui que mira, el que no mata engreixa, són quatre dies i n’han passat tres, tal dia farà un any i sinó que me quiten lo bailao. A reveure.

Una valoració sobre el resultat de les consultes independentistes

1 comentaris
Passada ja la jornada de consultes sobre la independència en diversos pobles de Catalunya, endego una molt personal reflexió sobre les dades que els mitjans informatius van proporcionant, i em fixo especialment en el següent:

a) El sí ha guanyat aclaparadorament sobre el no, segons publica avui TV3 en el seu informatiu digital: 94,71% de vots favorables, 3,53% de vots en contra, 1,76% de vots en blanc i 0,34% de vots nuls.

Efectivament, no quadra, però la diferència és tant minsa que entenc que es tracta d’un error. Sobre aquestes dades, repeteixo el que vaig dir (o volia dir) en el post d’ahir mateix: era previsible que sols votessin els partidaris de la independència, i així ha estat.

b) La participació ha estat molt baixa, del 27,5% segons les fonts indicades.

Que aquesta dada es pugui considerar o no un èxit depèn del grau d’entusiasme dels promotors, que no és poc. Això considerant que s’ha deixat votar als majors de 16 anys i formulant la hipòtesi que el jovent, en general, està més motivat per a la independència. En qualsevol consulta, ja sigui una elecció o un referèndum, una abstenció tant elevada hauria estat considerada una dada nefasta, fins al punt de posar en qüestió la pròpia efectivitat dels resultats. Se’m dirà que l’abstenció és un fenomen que en els darrers anys no ha parat de créixer, i que en el referèndum per l’estatut també va ser molt baixa (però no tant). Totalment d’acord, però això no desvirtua el fet que sols un 27,5% de les persones que tenien l’oportunitat de votar es van prendre la molèstia d’acudir a les urnes. Si la consulta hagués estat vinculant, ni de lluny aquests resultats legitimarien la independència de Catalunya.

Entenc que si els promotors consideren aquest resultat un èxit, és que n’esperaven molt poc de la consulta, o que sobrevaloren la importància del percentatge de vots obtingut.

Posada en relació la dada de l’abstenció amb el fet que sols han votat, en general, els partidaris de la independència, podríem arribar a la conclusió que sols el 27,5% dels catalans estan per la independència de Catalunya, una xifra encara més baixa que les que surten en els diferents sondejos celebrats fins ara. Aquí es podrà dir, també, que potser una part dels favorables a la independència no ha anat a votar. No se m’acudeixin causes significatives que ho justifiquin, però tot és possible. Algú es creu que això hagi passat fins al punt de variar a la baixa la participació de forma significativa?

c) Sembla que, en general, la participació ha estat més alta en els pobles petits que en les poblacions més grans.

Cal tenir en compte que la majoria de la població de Catalunya es concentra en les poblacions grans, i especialment a les comarques barceloneses. En el cas que la consulta s’hagués fet a totes les poblacions de Catalunya, no seria gens descabellat pensar que l’abstenció augmentaria en les grans poblacions i la seva àrea metropolitana, i el percentatge total de participació podria haver baixat força. Són especulacions, ho admeto, però sembla força probable.

Vistes aquestes dades, sorprèn i força que els promotors no parin de qualificar el resultat de les consultes com un gran èxit i una “festa de la democràcia”. Deixant la retòrica de banda, i sense posar en dubte el caràcter democràtic de les votacions, cal molt d’entusiasme per no adonar-se de la dimensió d’aquests resultats.

I encara cal més entusiasme per, a sobre, considerar que aquests resultats avalen la convocatòria de noves consultes o, i ja és el summum, l’exigència d’un referèndum vinculant per al 25 d’abril. És que en quatre mesos els catalans haurem canviat tant que haurem donat la volta al marcador i ja serem majoritàriament partidaris de la independència? O és que es vol convocar un referèndum per a perdre’l?

És significatiu també que just l’endemà de les consultes, els promotors ja s’estiguin tirant els plats pel cap, i que s’apunti la intenció de crear una nova força política de caire independentista (una altra!), cosa que sembla que no és ben vista per una altra part dels promotors. De fet, vistos els resultats de la consulta, dividir encara més el vot sobiranista, que ja ho està prou entre ERC, Reagrupament, les CUP (que no sé ben bé si qualificar d’opció política) i una part dels electors de CIU, és com rematar la faena i convertir en quasi testimonial l’opció independentista. La qual cosa porta, a més, a formular-nos una pregunta que, en el fons, rau en gran part dels temors que la independència alimenta: estem disposats a deixar el país en mans dels que, ara per ara, promouen la independència de Catalunya? Són aquests els polítics que volem per a governar una Catalunya independent? Volem sortir del foc per a caure a les brases?

En tot plegat una cosa sembla clara: ja veurem el dia de demà, però avui els catalans tenim coses en què pensar que ens amoïnen més que la independència.

La validesa de les consultes

4 comentaris
És probable que un dia hi hagi en aquest país un referèndum de veritat per a la independència, una convocatòria a tot el poble català per a que decideixi lliurement sobre el seu futur dins o fora d’Espanya. Aquell dia ens hi jugarem molt i caldrà que tots ens mullem, a favor o en contra. Serà un dia en que la decisió de com volem que sigui el nostre país serà de tots els catalans, no sols dels que defensen una opció determinada. Serà un dia en que una consulta serà per això, per a consultar, no per a ratificar res.

Vagi per endavant que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret universal i és lícita l’exigència de fer possible el seu exercici. És un dret que pot i ha de ser exigit dels estats, en especial dels estats plurinacionals com l’espanyol, en el ben entès que el dret a decidir ho és en dos sentits, en el de la independència i en el de la integració. Per això, objectivament, una consulta, o moltes, sobre la independència en una colla de pobles de Catalunya és lícita i legítima. Altra cosa és que sigui vàlida.

No tinc cap dubte, i assumeixo el risc d’equivocar-me, que el resultat de les consultes sobiranistes convocades per avui i per a dies propers serà aclaparadorament a favor del sí a la independència. No pot ser d’altra forma, quan han estat les entitats sobiranistes qui les han convocat, mobilitzant a tots els partidaris de la independència. Hi ha hagut una mobilització general de mitjans i organitzacions sobiranistes a favor de la participació, que venint de qui ve cal entendre com a mobilització a favor del sí, i cap moviment significatiu en contra, si exceptuem el numeret de la Falange i les declaracions, ben poques, d’algun personatge públic del PSC, del PP o de Ciutadans. Considero doncs, que acudiran a votar massivament la majoria de partidaris de la independència i que, en canvi, no s’acostarà per les urnes quasi ningú dels que votaria en contra o s’abstindria en un referèndum vinculant.

Al meu mode d’entendre les coses, això no és una consulta sinó una crida als propis partidaris, feta per una part de l’espectre polític, per a que ratifiqui la seva voluntat independentista. En aquest sentit, també al meu mode d’entendre, té el mateix valor objectiu que un míting polític, al que generalment acudeixin únicament els partidaris del partit convocant. I també crec que té molt de símbol i un fort element passional, esperonat a més pels exabruptes anticatalans que han proferit algunes veus públiques espanyoles.

En aquestes condicions les consultes convocades per les entitats sobiranistes són, repeteixo, lícites i legítimes, però no són vàlides. Qui s’abstingui avui de votar haurà deixat d’acudir a un acte polític convocat per una o vàries organitzacions polítiques. Ull, doncs, a l’hora d’avaluar l’abstenció. En primer lloc, perquè molts dels que avui ens abstenim votarem quan se’ns consulti de veritat, i per tant el tema no ens és indiferent. En segon lloc, perquè en un assumpte de tanta transcendència com la independència no s’hi val allò de que qui calla atorga; és un pas decisiu i irreversible que exigeix una voluntat expressa i decidida. I en darrer lloc, perquè en un assumpte d’aquest calat la majoria per la independència no pot ser sols numèrica. Cal una majoria social i política clara i significativa. Existiria aquesta majoria amb un, diguem, 55% dels votants a favor de la independència?

El parany, ara mateix, està en creure’ns els resultats d’aquestes consultes.

Espanya ha de deixar de ser catòlica

0 comentaris
El Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg ha dictat recentment una sentència en la que declara que la presència de crucifixos a les aules és una violació dels drets dels pares a educar als seus fills segons les seves conviccions i de la llibertat de religió dels alumnes, i ha condemnat al govern italià a pagar una indemnització a la mare d’un alumne que pretenia que l’institut on estudiava el seu fill retirés el crucifix de la classe. Com cabia esperar, la Conferència Episcopal Italiana ha muntat en còlera denunciant un atemptat contra la llibertat religiosa, entesa, naturalment, des d’un punt de vista diferent del tribunal, i el govern italià ha anunciat que recorrerà la sentència.

Com que des de fa uns anys a Espanya, quan ens avorrim, ens busquem problemes perquè no decaigui el cotarro, la Comissió d’Educació del Congrés dels Diputats ha aprovat una proposició no de llei que insta al govern espanyol a retirar qualsevol simbologia religiosa dels centres escolars públics, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. La proposició no de llei demana literalment:

"El Congreso de los Diputados insta al gobierno español a:

1. Llevar a cabo las modificaciones legales oportunas para impulsar y garantizar, en virtud de la jurisprudencia establecida por el Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo respecto al artículo 9 de la Convención de los Derechos Humanos, la retirada de cualquier simbología religiosa de los centros educativos públicos.


2. Establecer los mecanismos adecuados para que los padres y madres puedan reclamar de manera efectiva la retirada inmediata de simbología religiosa de los centros educativos públicos donde estudian sus hijos e hijas.


3. Introducir expresamente, en la anunciada reforma de la Ley Orgánica de Libertad Religiosa, de 5 de julio de 1980, los derechos y garantías establecidos en los puntos anteriores."


També com era d’esperar, els bisbes espanyols han fet el crit al cel. El bisbe de Sigüenza-Guadalajara, Monsenyor José Sánchez, sense anar més lluny, ha declarat en una carta pastoral adreçada als seus feligresos que el Govern espanyol i el partit que el sustenta "han dado una señal, una más, que forma parte de un proyecto más ambicioso: reducir la acción de la religión, más en concreto la de la Iglesia Católica, a los templos y, si me apuran, a las sacristías…. Olvidan que la libertad de expresión, de asociación, de reunión, de manifestación y de religión, son derechos humanos fundamentales, que la Iglesia, como toda otra religión o creencia, ejerce en el ámbito privado y en el público". I ha afegit: "el Estado es aconfesional y el Gobierno será laico, laicista, aconfesional o lo que sea; pero los ciudadanos, en libertad, son como son: muchos de ellos, creyentes, con sus derechos, que el Estado tiene obligación de respetar, defender, proteger y posibilitar su ejercicio, nunca impedir, prohibir o dificultar".

Al meu entendre aquest assumpte mereix vàries reflexions, o millor dit, una reflexió que abasti varis aspectes. Caldria aclarir, d’una banda, la naturalesa aconfessional de l’estat espanyol; d’altre, el caràcter suposadament laic de la societat espanyola, i per últim concretar el propi concepte de llibertat religiosa.

La Constitució Espanyola de 1978 assenyala literalment en el seu article 16 el següent:

1. Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la ley.
2. Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias.

3. Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones.


El darrer apartat d’aquest article és contundent: no hi ha religió estatal, ergo ens trobem en un estat laic i aconfessional, com molt al seu pesar reconeix Monsenyor José Sánchez. Però al senyor bisbe li sembla que això és cosa del govern i de l’estat, mentre que els ciutadans som tots catòlics per definició, i que l’eliminació dels símbols religiosos de les dependències públiques aniria, per tant, contra la nostra llibertat religiosa.

Em sembla a mi que no hi ha cosa més de consciència que la religió. Cadascú té la que té, cadascú pensa el que pensa, i és evident que en aquest món els sentiments religiosos tenen moltes cares i molts noms diferents. El mateix article constitucional garanteix, en conseqüència, la llibertat ideològica i religiosa, ja que en democràcia no és assumible que l’estat legisli sobre les consciències. I també en conseqüència, es garanteix la llibertat de culte. O sigui que si sóc catòlic, puc practicar la meva religió sense altre impediment que el manteniment de l’ordre públic. I també si sóc evangelista, musulmà, sintoista, testimoni de Jehovà, jueu, etc. Suposo que els nostres bisbes deuen acceptar aquesta realitat, encara que sigui a contracor.

El cas és que si admetéssim que la presència de símbols religiosos a les aules públiques és garantia de llibertat religiosa, hauríem d’admetre que en una aula hi pot haver un crucifix, una mitja lluna, una estrella de David, etc. Realment pretenen els bisbes que això sigui així? Evidentment no. Per ells llibertat religiosa equival a llibertat de la religió catòlica.

Anem més enllà. L’exclusivitat dels símbols religiosos catòlics implica la seva imposició sobre tots aquells que no siguin catòlics, fins i tot sobre els ateus i els agnòstics. Llibertat i imposició són termes antagònics. Imposant uns determinats símbols religiosos en els espais públics s’està atemptant descaradament contra la llibertat ideològica i religiosa de tots aquells que no comparteixen el que representen. I ja va sent hora d’aclarir que llibertat ideològica, religiosa i de culte no significa llibertat d’imposició de les idees, la religió i el culte.

Estaria bé, a més, que l’església catòlica fes examen de consciència. La persecució religiosa que ha sofert en llocs i èpoques determinades, cruel sens dubte, no l’eximeix de la seva responsabilitat per la brutal persecució que ella mateixa ha exercit durant segles sobre la consciència dels éssers humans. No és que haguem de passar comptes. Sols es tracta que siguin una mica humils, perquè vista la seva llarga història, resulta sorprenent, sinó indignant, aquesta insistència en denunciar una suposada campanya antireligiosa a compte dels símbols religiosos.

Realment la pròpia història constitucional d’aquest país no és un exemple de llibertat religiosa. La Constitució de Cadis de 1812 assenyalava literalment al seu article 12:

“La religión de la Nación española es y será perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera. La Nación la protege por leyes sabias y justas, y prohíbe el ejercicio de cualquiera otra”.

I això que era una constitució lliberal! En realitat era lliberal perquè era la primera d’aquest país i perquè el vell règim, església inclosa, s’hi va oposar tant com va poder. Segurament que ara la Conferència Episcopal Espanyola hauria vist amb bons ulls que l’article 16 de l’actual constitució espanyola tingués el redactat que tenia l’article 12 de la Constitució de Cadis.

Potser m’he remuntat molt enllà, però les successives constitucions del segle XIX, per bé que més moderades en la qüestió religiosa, no van deixar de mantenir la total supremacia de la religió catòlica sobre qualsevol altra, o fins i tot la seva exclusivitat. Vegem-ne els diferents redactats:

Constitució de 1837

“Art. 11.

La Nación se obliga a mantener el culto y los ministros de la religión católica que profesan los españoles.”


Constitució de 23 de maig de 1845


“Art. 11.

La Religión de la Nación española es la católica, apostólica, romana. El Estado se obliga a mantener el culto y sus ministros.”


Constitució de 6 de juny de 1869


“Art. 21.

La Nación se obliga a mantener el culto y los ministros de la religión católica. El ejercicio público o privado de cualquier otro culto queda garantido a todos los extranjeros residentes en España, sin más limitaciones que las reglas universales de la moral y del derecho.

Si algunos españoles profesaren otra religión que la católica, es aplicable a los mismos todo lo dispuesto en el párrafo anterior.”


Constitució de 30 de juny de 1876


“Art. 11.

La religión católica, apostólica, romana, es la del Estado. La Nación se obliga a mantener el culto y sus ministros. Nadie será molestado en el territorio español por sus opiniones religiosas ni por el ejercicio de su respectivo culto, salvo el respeto debido a la moral cristiana. No se permitirán, sin embargo, otras ceremonias ni manifestaciones públicas que las de la religión del Estado.”


Podríem afegir en aquesta llista el Fuero de los Españoles promulgat per Franco el 1945, un instrument que, tot i que no pot ser caracteritzat com a Constitució, i menys com a democràtica, establia teòricament uns certs drets que el règim mai va respectar. Sobre la religió disposava el següent:

“Artículo 6.- La profesión y práctica de la Religión Católica, que es la del Estado español, gozará de la protección oficial.
El Estado asumirá la protección de la libertad religiosa, que será garantizada por una eficaz tutela jurídica que, a la vez, salvaguarde la moral y el orden público.”


És prou sabut que sota el règim franquista l’església catòlica gaudí d’una protecció i un favoritisme extraordinaris, en correspondència amb el suport que aquesta havia donat a l’aixecament militar de 1936, fins a l’extrem de qualificar-lo de Creuada. Feia segles que les creuades havien acabat, però a Espanya sempre tornem cap al passat.

He deixat expressament per al final la Constitució republicana de 1931, perquè constituïa un salt qualitatiu en la regulació de la qüestió religiosa, probablement excessiu. En transcric també alguns articles:

“Art. 3.
El Estado español no tiene religión oficial.”


“Art. 26.

Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.


El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán, ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.


Una ley especial regulará la total extinción, en un plazo máximo de dos años, del presupuesto del Clero.


Quedan disueltas aquellas Órdenes religiosas que estatutariamente impongan, además de los tres votos canónicos, otro especial de obediencia a autoridad distinta de la legítima del Estado. Sus bienes serán nacionalizados y afectados a fines benéficos y docentes.


Las demás Órdenes religiosas se someterán a una ley especial votada por estas Cortes Constituyentes y ajustada a las siguientes bases:


1ª. Disolución de las que, por sus actividades, constituyan un peligro para la seguridad del Estado.

2ª. Inscripción de las que deban subsistir, en un Registro especial dependientes del Ministerio de Justicia.

3ª. Incapacidad de adquirir y conservar, por sí o por persona interpuesta, más bienes que los que, previa justificación, se destinen a su vivienda o al cumplimiento directo de sus fines privativos.

4ª. Prohibición de ejercer la industria, el comercio o la enseñanza.

5ª. Sumisión a todas las leyes tributarias del país.

6ª. Obligación de rendir anualmente cuentas al Estado de la inversión de sus bienes en relación con los fines de la Asociación.


Los bienes de las Órdenes religiosas podrán ser nacionalizados.”


“Art. 27.

La libertad de conciencia y el derecho de profesar y practicar libremente cualquier religión quedan garantizados en el territorio español, salvo el respeto debido a las exigencias de la moral pública.


Los cementerios estarán sometidos exclusivamente a la jurisdicción civil. No podrá haber en ellos separación de recintos por motivos religiosos.


Todas las confesiones podrán ejercer sus cultos privadamente. Las manifestaciones públicas del culto habrán de ser, en cada caso, autorizadas por el Gobierno.


Nadie podrá ser compelido a declarar oficialmente sus creencias religiosas.


La condición religiosa no constituirá circunstancia modificativa de la personalidad civil ni política, salvo lo dispuesto en esta Constitución para el nombramiento de Presidente de la República y para ser Presidente del Consejo de Ministros.”


Com és sabut, a l’església no li va agradar gens una regulació tant laïcista, i així van anar les coses en aquest país uns anys després. Però s’estava parlant, per primera vegada, d’un estat sense religió oficial i, en conseqüència, de l’assimilació de l’església i organitzacions que l’integren a un règim laic de relacions amb l’estat. Es pot entendre que l’església catòlica no assimilés prou bé aquesta pèrdua sobtada de privilegis, després de romandre literalment en el poder durant segles, però no és acceptable que pèrdua de privilegis equivalgui a persecució. La persecució, que sens dubte va patir, va venir amb els esclats revolucionaris del 36, però no va ser la Constitució, les lleis ni l’Estat qui cremà esglésies i assassinà capellans.

Vist en perspectiva, la constitució de 1931 era força més agosarada que l’actual, que no deixa de reconèixer una relació privilegiada de l’església catòlica amb l’estat, per molt que els sembli insuficient als prelats espanyols. Com ja se sap, la valentia dels polítics republicans acabà malament. Per a la posteritat queda el discurs de Manuel Azaña a les Corts republicanes la nit del 13 d’octubre de 1931, en que pronuncià la famosa frase “España ha dejado de ser católica”, una blasfèmia a ulls de l’església i dels sectors conservadors de la societat de l’època, però una veritat com un temple, no perquè calgui entendre literalment que els espanyols ja no eren catòlics, que molts ho eren, sinó perquè Espanya, com a tal, com a país, no era catòlica, sinó que els seus ciutadans eren cadascun el que volien ser. En això consisteix la llibertat de consciència i la llibertat religiosa, per molt que ens vulguin fer veure el contrari. Sobre aquest discurs d’Azaña i les seves repercussions recomano la lectura de l’article que José Manuel Gutiérrez Inclán va publicar a la revista Tiempo de Historia el 23 d’octubre de 1976, i que es pot trobar encara a la xarxa.

En l’actualitat, diria un polític espanyol que Espanya ha deixat de ser catòlica? Ni amb tot el talant del món gosaria fer-ho en Zapatero. Però no cal. Es tracta sols d’aplicar la Constitució. I la Constitució diu que l’estat no té religió i que es garantirà la llibertat de consciència, religiosa i de culte. Treure el símbols religiosos de les escoles públiques no és altra cosa que complir amb el mandat constitucional. I que no pateixin els senyors bisbes, que qui practica la religió catòlica la seguirà practicant. No avançarem com ho varem fer amb la república, alguns espanyols seguiran essent catòlics, d’altres seguiran professant altres religions, o seguiran essent ateus o agnòstics, la religió no ha mort ni la matarà ningú, però Espanya ha de deixar de ser catòlica si vol que sigui lliure la consciència dels seus ciutadans.

En possessió de la veritat

0 comentaris
Com assolir la veritat absoluta? Amb mandra:
  • Mandra de pensar
  • Mandra de dialogar
  • Mandra d’escoltar
Sí, molt bé, però tot això com es fa, com es pot saber que es té tota la raó del món? Cal tenir les coses clares, no dubtar i adoptar un seguit de posicionaments inamovibles. Per exemple:
  1. Llegir i escoltar sols allò que ens plau, és a dir, sols el què volem llegir i escoltar.
  2. Rebutjar per erroni o malintencionat tot el que contradiu el nostre posicionament.
  3. Confondre l’opinió pública amb l’opinió publicada.
  4. Assumir un únic valor i posar-lo per sobre de qualsevol altre.
  5. Creure fermament tot el que recolza aquest valor, i negar rotundament tot el que el contradiu.
  6. Convertir al dissident en enemic i en amic al seguidor.
  7. Mai fer-se preguntes. Et portarien a dubtar.
I moltes coses més.

Tot això ens dóna la veritat absoluta, ens fa uns fanàtics excel·lents i ens converteix en perfectes idiotes. Així ens va.

La dignitat d'uns quants

0 comentaris
Llegeixo en un comentari al Facebook l’opinió d’una persona sobre un polític català: “És un enemic del poble català, perquè no està per la independència de Catalunya”. És una opinió aïllada, d’una persona que sols es representa a ella mateixa, però no deixa de produir-me un cert mal gust de boca. És fanatisme pur i dur, i repeteixo que d’una sola persona, però m’adono que en el debat identitari de Catalunya les coses comencen a anar una mica massa lluny. I quan dic que van massa lluny, no em refereixo a la reivindicació del dret a decidir, ni a l’aspiració d’assolir tots els drets nacionals, conceptes aquests que són entesos per cadascú segons les seves conviccions i enteniment, i que cal entendre legítims com ho són els seus contraris.

Al que em refereixo és a que la política i el diàleg són arraconats sovint per la intolerància, el fanatisme i l’immobilisme, d’un i altre costat. Una cosa és defensar la dignitat del poble català, i l’altre és apropiar-se’n per a convertir-la en la pròpia dignitat, confrontant-la a qualsevol altra. La dignitat del poble català ho és de tots els catalans, no sols d’aquells que estan per la independència. Val la pena tenir-ho en compte, perquè sinó ens fotrem una patacada.

Repartir etiquetes de patriota sempre ha estat un mal senyal per a la democràcia. Patriotes ho som tots, tots sabem el que desitgem per al nostre país, i que això no sigui coincident en tots els casos denota diversitat i pluralisme, no més o menys catalanisme. Des d’una oposició interessada, es col·loca al govern tripartit de Catalunya en front del nacionalisme. Convindria que qui ho planteja així s’ho pensés bé, perquè els països democràtics tenim el govern que hem votat, i el tripartit en el seu conjunt representa a una majoria dels electors de Catalunya. Titllar-lo de poc o gens catalanista és com dir que la majoria de catalans són poc o gens catalanistes.

El mateix passa amb les opcions que s’anomenen regeneracionistes. Quan un pretén regenerar la política (i no està gens clar el què això significa), ha de dir com fer-ho, però les opcions esmentades sols aporten la independència com a alternativa. Amb perdó, però això no és regenerar, això és tant com dir que l’única opció honrada en política és optar per la independència, que és tant com pretendre, en el fons, la seva imposició. I la imposició de les idees no és regeneració sinó tot el contrari.

No entraré ara en debats sobre el caràcter de la Constitució espanyola, o de l’Estatut de Catalunya. No penso defensar-los ni menystenir-los. Si cal canviar-los, que es canviïn. Si cal interpretar-los, fem-ho, i si cal desmarcar-nos-en, fem-ho també. Però siguem honestos d’una vegada. Tot això ens ha anat bé des de l’any 1978, i ara que van maldades sembla que ens vingui de nou. Els grups polítics que van participar en la redacció de la Constitució i els polítics que van participar en l’elaboració de l’actual estatut, i em refereixo en particular als catalans, tenen, si més no, la responsabilitat de ser coherents. Les regles del joc no s’han fet sols des de Madrid, per molt que els fanàtics defensors de les essències pàtries ens ho vulguin fer creure. Les regles del joc les hem fet entre tots, i si les volem trencar hem de ser conscients de la nostra responsabilitat i de les conseqüències.

I si hem de defensar la independència, fem-ho amb rigor, coherentment, sense fanatisme i essent pragmàtics. Deixem-nos de comptes de fades, de jugar amb les nòmines i de fer ballar les balances fiscals amunt i avall com si fossin joguines. Catalunya no és ni serà, ni ha estat tampoc, un paradís, perquè de paradisos no n’hi ha ni n’hi haurà mai cap. Catalunya és com tots els països, un lloc on la gent es preocupa per a tirar endavant; un lloc on la crisi fa i farà els mateixos estralls que a la resta de la Península, siguem o no independents; un lloc on els ciutadans paguem i pagarem impostos, tant si som com si no som independents; un lloc on seguirem blasmant dels polítics governi qui governi i siguem dins o fora de l’estat espanyol; un lloc on els ciutadans, abans que res, es preocupen per a arribar a final de mes, portar els fills a l’escola, pagar ell lloguer o l’hipoteca, donar-se algun gust quan es pot; i també un lloc on, si no tens altres coses en què pensar, et preocupes per la independència.

I per cert, el polític al qual em referia al començament és el President de Convergència Democràtica de Catalunya. Quan s’arriba al punt de dir-ne "enemic del poble català", és que alguna cosa no va bé.

On para el Sisco ?

0 comentaris
Probablement ningú devia estar segur que a la tomba de Pere II el Gran hi haguessin encara les despulles del monarca, tenint en compte que al segle XIX, amb l’abandó dels monestirs, totes les tombes reials, o quasi, van ser saquejades, i a hores d’ara les restes dels reis de Catalunya es troben barrejades i repartides en tombes diverses, sense saber qui es qui. O sigui que per cosa del morbo i una mica de ciència, s’ha decidit fer una ullada a l’interior del sarcòfag mitjançant una petita càmera introduïda per un orifici practicat a aquest efecte.

Resulta que sí que hi ha algú allà a dins, i sembla que hi és des d’un bon principi, o sigui que es tractaria del gran Pere II, únic rei afortunat de la Corona d’Aragó que ha aconseguit arribar més o menys sencer als nostres dies. Ara s’ha decidit que s’obriria la tapa i s’estudiaria el cos. Així sabrem de què va morir sa majestat, quines malalties tenia i algunes altres dades físiques que ens donaran una idea de com era i com vivia un home, no varis sinó un de sol, al segle XIII, un home que per cert no devia menjar el mateix ni viure igual que els seus súbdits, com és costum en les monarquies, si més no en les d’aquella època.

Més enllà de la curiositat científica, és bo de saber que, malgrat consultes, editorials i dignitats diverses, el rei no s’ha aixecat de la seva tomba per a fer la guitza als bons espanyols i aixecar en armes als catalans rebels. No hi ha fantasma que cavalqui per les terres de ponent combatent als sarraïns i a l’invasor castellà. Ens ho farem solets, com sempre, sense l’ajuda del més enllà.

Però és bona cosa això de comprovar, de quan en quan, si alguns continuen al seu lloc. Hi ha calaixos que a vegades s’han de mirar, perquè dóna la impressió que algunes coses que s’hi guardaven volten altra cop fent de les seves. Per exemple, algú ha pensat en fer una ullada a la tomba del Sisco? Sí, la d’aquell senyor baixet que, més que amb una corona, governà amb l’espadot i mà de ferro aquest país durant molts anys. En Franco, vaja, per aquella gent que no el va conèixer ni de lluny. Vist el que s’escriu i es diu en alguns mitjans de comunicació de les espanyes, hi ha raons fundades per a témer que el Caudillo cavalca de nou per la meseta.

A les pel·lícules de vampirs, les d’abans al menys, era costum que es comprovés si el mort era en el seu lloc cada vegada que una donzella apareixia mossegada i dessagnada. Ho arreglaven ràpid. Cop d’estaca i a un altre cosa, que tal dia farà un any. I total, sempre podrem dir que és la curiositat científica el que ens ha portat de moure la pesada llosa del Valle de los Caídos. Què menjava el Sisco? Feia exercici? Combregava sovint? I d’hàbits sexuals, com anava?

Ara que si això no és factible perquè resulta massa car, al menys canviem els rams de flors dels vells falangistes per unes bones tires d’all o, per assegurar el tret, unes urnes, una senyera, uns vots, una mica de democràcia. Amb això sí que no s’aixecarà!

Condemna precipitada

0 comentaris
Dijous va morir una nena de tres anys en un hospital de Tenerife, i immediatament va ser detingut el company sentimental de la mare, un noi de 23 anys que va ser qui va portar la nena a un centre d’atenció sanitària. El metge que la va atendre en primer lloc va considerar que hi havia seriosos indicis de maltractament i va avisar la policia. La fotografia del noi emmanillat va sortir publicada a tots els mitjans de comunicació i una onada d’indignació s’ha estès per tot el país, com és habitual en aquesta mena de crims. A la majoria ens costa d’admetre que algú pugui maltractar una criatura fins matar-la.

Però resulta que el noi és innocent. Ho ha revelat l’autòpsia, que ha posat de manifest que la mort es deu a una caiguda accidental soferta uns dies abans i que sembla que no va ser atesa com era necessari pels metges que la van visitar el primer dia. Algun dia haurem de fer examen de consciència, perquè com molt encertadament ha dit la Pilar Rahola aquest diumenge en la seva columna de La Vanguardia, la maldat és una trampa mortal, sempre aconsegueix extreure de nosaltres el pitjor que portem a dins. I mentre crèiem culpable al noi d’un crim atroç, hem desitjat el pitjor per ell, que es morís, que pagués eternament pel seu crim, o que sofrís tant o més el que la mare de la noia devia sofrir.

Són les contradiccions d’aquesta mena de dret natural que ens hem autoimposat per a fer possible la vida en societat. El cor ens mena a aplicar la llei del Talió, però el cap i la consciència ens diuen que la justícia no és això, i que el sofriment no s’apaga amb més sofriment.

Però fent examen de consciència, els mitjans s’haurien de plantejar què estan fent a l’hora d’informar sobre aquests fets, perquè no és el mateix el dret a la informació que la informació sense dret. Declarar un culpable prematur i exhibir-lo a les masses rabioses dóna audiència i ven diaris, però no informa. És espectacle morbós sense cap relació amb la informació. I considerem una vegada més les pròpies contradiccions, perquè els mitjans ens donen el que el nostre cor demana, no el que sap el nostre cap.

Bramen des de Madrid

0 comentaris
Un setmanari satíric dels anys 1977 o 1978, crec que s’anomenava “El Món”, tenia el costum de publicar notícies de Madrid en una secció titulada “Notícies de l’estranger”. Sempre em va fer gràcia. No puc deixar de pensar-hi aquests dies, quan llegeixo i escolto algunes de les barbaritats que a la villa de Madrid s’escriuen i es diuen sobre Catalunya i els catalans. I no n’hi ha per menys. Talment sembla que parlin d’un altre país, d’una colla d’irreductibles que esclavitzem els que no pensen com nosaltres, d’uns aprofitats que espoliem la resta de ciutadans de l’estat (sí, nosaltres a ells!), d’una dictadura en un racó d’Espanya que obliga als bons espanyols a parlar en una llengua estranya. Voldria pensar que no parlen de nosaltres, sinó de gent d’un altre país, o potser d’un altre planeta. Però no hi ha dubte de a qui es refereixen quan algun locutor rabiós esmenta els “nazis catalans” i els “jueus espanyols”.

Tot això no ens hauria d’importar, perquè en el fons sabem que a Espanya no tothom ens veu igual, i perquè pensant que els espanyols són uns feixistes ens posaríem exactament al mateix nivell que aquests quatre xarlatans que maten el temps insultant-nos a les tertúlies radiofòniques. Però molesta que fins i tot un text tant moderat com el de l’editorial conjunt dels famosos “12 diaris catalans”, que ho és prou com per a que pugui ser assumit per una gran majoria de catalans, pels que són independentistes i pels que no ho som, un text que defensa per sobre de tot la dignitat de tots els catalans, siguin qui siguin i pensin com pensin, hagi estat atacat i escarnit com si d’una ofensa a tots els espanyols es tractés. D’aquest missatge de dignitat en diuen ofensa i “pressió intolerable” i dels seus exabruptes i insults en diuen defensa de la nació espanyola. Doncs quin favor més pobre li fan a aquesta nació espanyola!

Per això penso en aquell vell setmanari satíric, perquè, en el fons, crec que aquests brams i aquesta ràbia no venen de Madrid, sinó de l’estranger, o de l’estratosfera, o de la quarta dimensió.

El TC, un òrgan polític

0 comentaris
Assenyala l’article 1.1 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional que, com a intèrpret suprem de la Constitució, aquest òrgan és independent dels demès òrgans constitucionals i està sotmès tant sols a la Constitució i a la pròpia Llei reguladora. Ja és quelcom. Al menys sobre el paper, aquest òrgan és independent, en el sentit que no depèn de cap altre òrgan constitucional, cosa molt diferent a la independència ideològica.

Quan estudiava dret deia el meu catedràtic que el Tribunal Constitucional és un òrgan jurisdiccional pel seu procediment d’actuació i d’adopció de decisions i per la seva independència d’altres òrgans constitucionals, però que aquesta naturalesa no contradiu la politicitat de les seves competències, ja que participa en la funció de direcció política i exerceix una acció reguladora del sistema polític. Li correspon interpretar i aplicar el dret constitucional, i aquest és de naturalesa política, ja que la Constitució estableix els principis fonamentals de l’Estat, regula la seva estructura i crea el marc normatiu fonamental de l’acció política estatal. O sigui que els assumptes que arriben al Tribunal són assumptes polítics que requereixen solucions jurídiques; i lògicament les seves decisions, tot i basades en criteris jurídics, tenen significació i efectes polítics. Tot això ho deia el meu catedràtic, i no puc menys que estar-hi d’acord.

El que passa és que aquesta doble naturalesa del Tribunal Constitucional, jurisdiccional i política, requereix d’un equilibri constant, ja que més política implica menys jurisdiccionalitat i a l’inrevés. No dubto de la necessitat d’aquest òrgan per a evitar que la política es desmarqui de la Llei. No és estrany que existeixi en tots els països democràtics, sota noms diversos i amb algunes peculiaritats locals. Potser la diferència entre alguns països es troba especialment en el caràcter més o menys polític de l’òrgan.

Hi ha signes evidents que l’equilibri del que parlàvem s’ha trencat estrepitosament en el nostre país des de fa varis anys. Les causes poden ser moltes, però la més lògica es troba en una deficient regulació constitucional d’aquest òrgan, i anant més enllà, en l’acció política que deliberadament o no, ha propiciat la seva transformació en un òrgan plenament polític.

Els signes són evidents. El propi etiquetatge entre magistrats “conservadors” i “progressistes”, la contínua diferenciació entre els magistrats proposats pel PP i els proposats pel PSOE, fins al punt que un ja no sap si parla de diputats o de magistrats, deixen clara la conversió d’aquest òrgan en una tercera cambra legislativa. Si la Constitució que la majoria dels espanyols va adoptar en el seu dia ho preveiés així, res hi podríem dir, però no és el cas.

El problema és fàcil de plantejar i impossible de resoldre. Podem esperar que el TC tracti amb criteris jurídics les qüestions polítiques, com hauria de ser? La resposta és no. La balança s’ha inclinat espectacularment cap a la vessant política i, per tant, que una disposició, una llei orgànica o qualsevol resolució sigui constitucional ha deixat de ser avaluable objectivament i depèn únicament de la ideologia política de ses senyories i de l’equilibri de forces en el sí de l’alt tribunal.

En definitiva, i centrant-nos ja en el cas de l’estatut de Catalunya, la sentència que el TC emeti en el seu moment serà política sens dubte i, per tant, no ens permetrà saber fins a quin punt és constitucional l’estatut. És a dir, que l’opinió dels magistrats tindrà el mateix valor (que no el mateix pes) que la de qualsevol dels partits polítics que estan a favor o en contra de l’Estatut.

Per tot això no calia tanta música. Políticament ja hem tingut prou pronunciaments. Han parlat els partits, ha parlat el Parlament de Catalunya, ha parlat el Parlament espanyol i ha parlat el poble català en referèndum. A què ve, dons, un altre pronunciament polític, que a més emana d’un òrgan que, amb tots els respectes, no té representativitat democràtica? I no em refereixo a la legitimitat, que sí que té.

És constitucional l’Estatut? No em pertoca a mi dir-ho ni sabria com respondre, però hi ha qüestions que, al meu entendre, escapen del propi control constitucional. És el cas dels símbols nacionals i, especialment, de la definició de Catalunya com a nació. En primer lloc, perquè entenc que símbols i nació no es contraposen forçosament als símbols espanyols o a la nació espanyola. Però, a més, perquè entenc que això de ser o no una nació és com ser catòlic o protestant. N’hi ha prou en sentir-se com a tal. Com pot dir-me algú que no sóc català, si m’hi sento? Com pot dir algú que el sentiment nacional és erroni, que ens equivoquem, que en realitat no hem de tenir consciència de nació, si la tenim? Si la Constitució no regula les consciències, no pot ser que els sentiments dels catalans siguin inconstitucionals.

I si resulta que la sentència del TC, sigui la que sigui, no serveix perquè no emana de l’autèntica finalitat originària del Tribunal Constitucional, l’hem d’acatar? A contracor, he de dir que sí, que no tenim altre remei, sinó volem trencar la baralla i abandonar el joc. I sostinc que abandonar el joc és molt pitjor que jugar i perdre injustament. No vol dir això que haguem d’acceptar la sentència. Acatem-la, sí, perquè no hi ha altre remei, però acceptar-la és molt diferent. Si se sap que no la donem per bona, es sabrà també que no donem per tancada la qüestió. I el problema català seguirà existint, pesi a qui pesi.

No ha valgut la pena

1 comentaris
Em sembla que, per a ser honestos, hauríem de reconèixer d’una vegada, com ha fet en Jordi Pujol, que la batalla de l’estatut no ha valgut la pena. Perquè, al final, què en resultarà de tot plegat? Algun avanç haurem tingut en autonomia, això és innegable, però diu en Pujol que Catalunya ha sofert en aquest procés un gran descrèdit. Alguna cosa hi ha d’això, però no penso tant en el descrèdit de Catalunya dins el conjunt d’Espanya, que sembla que hi sigui cada vegada que obrim la boca i això ja no variarà, sinó en el descrèdit enorme de la classe política catalana i de la política en general entre nosaltres.

M’agradaria, si més no, enumerar algunes fases d’aquest llarg procés d’aprovació, o hauríem de dir d’implantació, de l’estatut.

a) Algú va tenir l’ocurrència que calia fer un estatut nou. Segurament que això satisfaria algunes aspiracions del poble català, però l’interès pel tema semblava trobar-se sols en la classe política, i no pas en tota. A CIU, per exemple, la proposta la va agafar amb el pas canviat, perquè es veia abocada a donar suport a una proposta del tripartit que ella mai, en la seva llarga etapa de govern, havia volgut o havia gosat plantejar. El PP, amb la seva habitual oposició a tot el que soni a “exigència catalana”, va ajudar a fer bo per als catalans allò que, en principi, ens era indiferent.

b) La negociació entre forces polítiques per a elaborar un text estatutari que fos acceptable per a tothom va ser llarga i complicada, i va acabar amb una astracanada final de CIU que, per sorpresa, va pactar amb en Zapatero una versió de l’Estatut que les altres forces polítiques encara no havien acceptat. I en va sortir l’únic que en podia sortir, un estatut que no acabava de convèncer a ningú, ni tant sols als seus promotors.

c) Amb tot això, la imatge de Catalunya i els catalans a les espanyes va sofrir tota mena d’improperis i campanyes de boicot, i varem quedar com quedem sempre, com uns insolidaris, un estigma que, per cert, sempre hem portat.

d) Al Congrés dels Diputats l’estatut sofreix una contundent retallada, una volta de mitjó, com diu l’Alfonso Guerra, i si hi anàvem amb poques ganes, allà ja es perderen quasi totes. ERC, que s’havia afegit amb entusiasme al procés des d’un principi, acaba per desmarcar-se del tema, i l’estatut sembla ja cosa d’uns quants.

e) I després un referèndum, del que es pot dir, sense perdre els papers, que va servir per a que el poble català convalidés l’estatut sortit del Congrés dels Diputats, però, certament, una part ben minsa del poble català, perquè la resta va passar de tot i no va votar ni tant sols per a dir que no.

f) Una vegada aprovat un estatut que sembla interessar a ben pocs, s’inicia una llarga travessia judicial al Tribunal Constitucional que va pels tres anys i que encara no ha acabat. Tres anys plens de maniobres a l’alt tribunal en un sentit o altre, evidenciant el caràcter polític d’aquest òrgan, més que judicial. Tres anys en que els polítics no han parat d’especular sobre el sentit de la sentència i sobre la reacció a la mateixa. Tres anys plens d’ocurrències cada vegada més extravagants sobre el que cal fer quan el TC es carregui l’estatut, cosa que ningú sembla posar en dubte. Tres anys amb els polítics catalans perdent el temps en pensar quina cara han de posar quan això passi.

I tot plegat per a què? Es veu que tothom sap que la sentència del TC serà contrària a l’Estatut. Si ho sabia tothom, com és que ens hi varem posar en aquesta guerra? Algú sap què caram cal fer ara, algú té prou seny, o prou inventiva, per a plantejar una sortida que no porti a la crispació ni a trencar les regles del joc? Pot dir qualsevol persona amb responsabilitats polítiques que una sentència no s’ha d’acatar? Estem en el joc constitucional o anem per lliures? Perquè si anem per lliures, ja ens hi podíem haver posat des d’un principi.

Què hi hem guanyat amb tot plegat, i si hem guanyat quelcom, valia la pena? Què en farem d’un estatut retallat que ni tant sols serveix per a donar-nos el gust de dir que som una nació?

Tampoc no em crec, com diu en Ridao, que la desfeta de l’estatut faci créixer l’independentisme, al menys d’una forma significativa. Jo crec que el que creixerà realment, el que ja està creixent, és la fotuda desafecció. Què en farem de la famosa sentència quan la tinguem? Ens la tirarem pel cap? Ho sap algú? Més ens valdria que aquesta sentència no sortís mai, que tenim altres coses en què pensar.

Política quàntica

1 comentaris
L’Erwin Schrödinger, un físic austríac que va rebre el Premi Nobel de Física l’any 1933 pels seus descobriments en el camp de la física quàntica, va proposar als anys 30 del segle passat l’experiment imaginari del gat que porta el seu nom. La proposta de Schrödinger consisteix en una capsa que conté un gat, un recipient amb un gas verinós i un àtom radioactiu que, pel que sembla, té un 50% de probabilitats de desintegrar-se en un temps determinat i emetre una partícula alfa o no. Si aquest àtom es desintegra, la partícula alfa activarà un mecanisme que farà que s’alliberi el gas verinós i el gat mori de forma fulminant. Això és tant com dir que el gat té un 50% de probabilitats de morir en l’experiment o de seguir viu quan s’obri la capsa. A més, l’àtom radioactiu es troba sotmès a les lleis de la mecànica quàntica, la qual cosa fa que tot el sistema (gat, gas verinós i partícula radioactiva) depenguin a la vegada d’aquestes lleis.

Diuen Schrödinger i la física quàntica que mentre no s’interactuï sobre seu, l’àtom és a la vegada en un estat i en un altre, emet i no emet la partícula alfa, i que gat és mort i viu al mateix temps. Però quan obrim la capsa per a comprovar què ha passat, estem interactuant sobre el sistema i, aleshores, el gat o és viu o és mort. La conclusió d’aquest experiment és que els diferents estats en que es pot trobar una partícula o un objecte es superposen, i sols quan hi actuem fent una mesura el sistema es decanta per un dels seus estats possibles. No sé com fer-me amb un àtom radioactiu ni com emetre partícules alfa, i a més m’estimo el meu gat, o sigui que donaré per bo l’experiment sense provar-lo.

Com que sóc de lletres, se m’escapen les raons físiques de tot plegat, però sí que puc dir que aquest experiment, al meu entendre, explica moltes coses, en especial com pot ser que, en ocasions, defensem una cosa i el seu contrari, o que una resposta pugui ser una o l’altra segons com es formula una mateixa pregunta. Per exemple, a mi no m’agrada el futbol, però si em prohibissin de veure’l me’n moriria de ganes. No sé si això vol dir que m’agrada i que no m’agrada tot alhora, però és clar que si algú actua sobre meu, reacciono en un sentit o altre. Posant-nos filosòfics, podríem considerar que el temps o l’espai no existeixen mentre no els mesurem, com afirmaven alguns metafísics. D’una forma més planera, podem dir que fulano és alt i baix a la vegada, perquè no li hem pres les mides, però quan el mesurem serà una cosa o l’altra. I no sols això. Si el comparem amb algú més alt, direm que és baix, i si el comparem amb algú més baix, el trobarem prou alt.

I si féssim una enquesta? Posem pel cas que volem saber si els catalans volem o no ser independents. Mentre no ho preguntem a ningú, podem pensar que ho volem ser i que no ho volem ser, podem considerar que volem les dues coses alhora, ja que no és concebible que no volem cap de les dues opcions possibles. I mentre ens mantinguem sense fer la pregunta transcendental, partidaris i detractors de la independència podran dir amb el cap ben alt que els catalans volen i no volen ser independents. Feta la consulta, en canvi, el resultat serà un o l’altra, com el gat de Schrödinger quan s’obre la capsa.

I ho podríem complicar. Imaginem que volem conèixer el parer dels ciutadans sobre l’augment d’impostos aprovat pel govern Zapatero. Deixant de banda la superposició d’estats prèvia a la consulta, aquesta es podria formular en dues preguntes diferents però que signifiquen el mateix:

a) Està vostè d’acord amb que l’estat eixugui el seu dèficit augmentant la pressió fiscal sobre les famílies i els treballadors?
b) Està vostè d’acord amb que l’estat cerqui l’equilibri dels seus comptes modificant equilibradament els tipus impositius de determinades figures tributàries?

Hi ha més formes de formular aquestes preguntes, però amb dues ja ens val. Els resultats amb una pregunta o altra podrien variar notablement, sinó s’introduïen accions externes compensatòries, per exemple campanyes en un sentit o altre més o menys intenses. O sigui que, en aquest cas, no es tractaria ja que la mesura provoqués un estat o un altre, sinó que, a més, segons com es practiqués aquesta mesura l’estat final seria un o altre.

Un altre exemple. Imaginem que a un polític de Convergència se li demana per la independència. Està a favor de la independència o de l’estatut aprovat en referèndum? Suposem que li formulem aquesta pregunta al president de CDC. Ja que l’estatut el van pactar, finalment, l’Artur Mas i el President Zapatero, hem de suposar que, si més no, el polític català es troba en un dels dos estats possibles. Però tinguem en compte també que l’Artur Mas ha declarat que en un hipotètic referèndum per la independència votaria que sí, o sigui que es troba també, simultàniament, en l’altra estat possible de la qüestió plantejada. Els estats quàntics de l’Artur Mas són, a la vegada, per la independència i per l’autonomia. Com els del PSC, per exemple, són el nacionalisme i el PSOE, o els d’ERC són el govern i l’oposició

M’adono que, de fet, en política aquesta dualitat és habitual, i no seré jo, que sempre he defensat el pragmatisme, qui ho critiqui. Se’n diu mantenir l’equilibri. Depèn de qui m’ho pregunta i com m’ho pregunta, responc d’una manera o d’una altra. I depèn de quina sigui la voluntat dels demès la meva serà una o l’altra. En el cas dels ciutadans de peu, d’aquesta afirmació se’n diria conformisme, però en política no és altra cosa que nedar i guardar la roba o, essent benèvols, seguir la voluntat del poble. I la voluntat del poble, ja se sap, és voluble com el gat de Schrödinger, que no saps mai quan és viu i quan és mort.

Compte amb el llop

0 comentaris

En un capitell del claustre del monestir romànic de Sant Benet de Bages, un llop amenaça dues ovelles que, a la vegada, endrapen uns bons feixos d’herba. És un advertiment per als bons monjos que, en èpoques passades, entraven a dinar al refetor situat exactament davant del capitell. “La gola és pecat”, se’ls advertia, i té el seu càstig. I un dels pecats capitals, podríem afegir, la qual cosa li dóna una extraordinària gravetat, malgrat que jo no l’hi sàpiga veure. Però deixem-ho, que la cosa no va per aquí.

Aquest avís (“mengeu, però no mengeu massa, o sereu castigats”) em sona a advertiment per als infractors. En alguns bars d’avui en dia, un garrot penjat a la paret avisa tothom qui tingui la temptació de marxar sense pagar del que li pot passar, i en algunes portes de pàrking el dibuix d’una grua retirant vehicles adverteix que qui gosi aparcar-hi tindrà feina per a recuperar el cotxe. En alguns llocs d’Amèrica s’avisa que es dispararà als intrusos, i el codi penal no és més que una llarga col·lecció d’advertiments d’aquesta mena (“El culpable de robo con fuerza en las cosas será castigado con la pena de prisión de uno a tres años”).

No sé si són efectius aquesta mena de missatges, però vist que s’utilitzen des de fa segles, d’alguna cosa deuen servir. Així que, tal com està el pati, jo estendria el seu ús d’una forma més generalitzada. A les aules dels instituts, per exemple, advertiria que el que emprenyi als demès serà expulsat de classe de forma fulminant, i als passos de vianants un rètol ben visible avisaria a les persones que qui es salti les indicacions del semàfor, serà atropellat mortalment.

Però el més útil, crec jo, seria el que es podria instal·lar en alguns despatxos: una imatge d’en Garzon pujant les escales de l’Audiència Nacional. Això si que fa respecte! Nens, governeu però no governeu massa, o sereu empresonats!

Crítiques a considerar i d'altres

1 comentaris
La crítica és un dret, per descomptat. Jo en diria un dret absolut, en el sentit que no hi ha circumstàncies que justifiquin la seva contenció forçada. I ho dic així, contenció forçada, per a referir-me a que ningú pot privar a ningú que exerceixi la seva crítica sobre tot allò que consideri convenient, però sense excloure la possibilitat que algú contingui voluntàriament, sense coacció, la seva crítica per raons tals com lleialtat, prudència, fins i tot per amistat. Cadascú sabrà fins on són vàlides les seves raons per a autocontenir-se. Per tant, és un dret absolut però no constitueix una obligació absoluta, fins i tot dubto que es pugui considerar com una obligació en gaire ocasions.

La crítica, a més, il·lustra tant als crítics com als no crítics i als criticats. Però un dret absolut es pot exercir de qualsevol manera? No, al meu entendre. La crítica admet ser criticada, i qui critica ha de saber que no ho pot fer de qualsevol manera, sota pena, no de fer-lo callar, faltaria més! sinó de ser ignorada. Com que als que seguim la premsa i l’actualitat d’una forma més o menys apressada i superficial ens manca, sovint, prou informació per a adquirir un judici prou complert del què passa al nostre entorn, convé tenir en compte algun criteri que ens permeti no perdre’ns en els camins enrevessats de la demagògia, la propaganda, l’adulació o la destrucció compulsiva.

A manca d’altres mètodes, el que faig jo és una simple tria, a partir d’uns criteris que em semblen, si més no, raonables. Per aquella cosa de l’autocontenció que he esmentat, m’abstindré d’exemplificar-ho. En qualsevol cas, amb el meu mètode artesanal em centro en el caràcter de les crítiques per a decidir, d’alguna manera, quines tindré en compte i quines em semblen fora de lloc i per tant no donaré per vàlides. Heus aquí el que faig:
  1. Excloure les crítiques que són contradictòries amb sí mateixes, i que generalment consisteixen en enumerar un seguit de faltes o defectes que per lògica són incompatibles entre sí. Aquesta mena de crítiques evidencien un tarannà irreflexiu i obcecat.
  2. Excloure les crítiques que carreguen el seu accent en el color polític de l’administració promotora. Naturalment que la crítica política és vàlida, però un servei, un acte administratiu o una infraestructura són tant bons o tant dolents amb un partit polític com amb un altre, amb un alcalde o un altre, o amb un president o amb un altre, i la insistència en una ideologia determinada generalment implica que, si es tractés dels polítics afins, no existiria tal crítica.
  3. Excloure aquelles crítiques que no respecten les formes. La crítica insana no és crítica, és exabrupte i insult, i un no es pot sentir còmode compartint una crítica que s’expressa amb mals “modos”. En aquests cassos hi ha molta tendència a personalitzar l’objecte de les crítiques. Recomano la lectura d’alguns comentaris de la premsa digital, que mereixen una moderació ara per ara inexistent.
Fet aquest exercici, quasi sempre queden en peu algunes crítiques que es poden compartir o no, però que en qualsevol cas cal tenir en compte. Generalment el nombre de crítics que podríem considerar “vàlids” es redueix així considerablement pel que fa als assumptes més o menys polítics, una vegada excloses les crítiques purament destructives. I l’ambient, per cert, es clarifica una mica.

Ah! doncs mira, ara sóc estoic

0 comentaris
Insensible, sosso i apàtic. Vet aquí el que sóc per als que em coneixen. També eixut, home de poques paraules. I no els falta raó, però no n’hi ha per tant. El que passa és que, caram, no aconsegueixo emocionar-me davant una pel·lícula, per molt romàntica o dramàtica que sigui, i molt menys plorar (els llagrimals sí que els tinc eixuts!). I mira, a vegades no sé què dir, tret de “fa bon temps” o “collons com plou!”. Però sóc conscient que això no pot quedar així. No vull dir que hagi de canviar, que a aquestes alçades de la peli (i de la vida) ja no en sé, però alguna cosa hauré de fer per a dignificar aquesta actitud meva. Sosso i apàtic sona molt malament. Segur que hi ha alguna expressió més honorable per a esmentar la sobrietat i seriositat del meu caràcter (olè!).

Així que he pensat que si m’autoproclamo estoic, que és una cosa molt filosòfica que la majoria dels mortals no coneixen, dignificaré una mica la meva imatge.”Estoic? ho tens del néixer, això?”, m’ha preguntat el veí. I la dona, sempre més encertada, m’ha etzibat: “Deixa’t estar de filosofies, carallot! tu ets un muermo com una catedral”. Dolorosa topada amb realitat! Però jo insisteixo, sóc estoic i amb molta honra.

I ara em toca explicar això de l’estoïcisme. Per començar, resulta que la parauleta ve del grec stoa, que significa porxo o pòrtic, més o menys, i feia referència al lloc on s’ubicava el mercat. És a dir, que pel que sembla els primers estoics predicaren la seva filosofia, bàsicament, al mercat, i per això se’ls començà a anomenar estoics. En els temps actuals predicar idees filosòfiques a la Boqueria no sembla gaire efectiu, malgrat que pels voltants s’hi ventilin algunes “filosofies” més populars (el negoci del cogombre, que diria la verdulera), però a l’antiga Grècia la stoa i l’àgora eren els llocs on es feia més vida social.

Deien els estoics, entre moltes altres coses, que el bé moral i la virtut consisteixen en viure d’acord amb la raó, evitant les passions (pathos), que no són sinó desviacions de la nostra pròpia naturalesa racional. El plaer, el dolor, la por es poden dominar a través de l’autocontrol exercitat per la raó, la impassibilitat (apatheia) i la impertubabilitat (ataraxia). A veure, impassible i imperturbable sí que ho sóc molt sovint, o sigui que sóc estoic amb totes les de la llei. Quan li he explicat això a la meva dóna, m’ha dit que l’apatheia és evident que significa apatia, i d’apàtic sí que ho sóc, ella sempre m’ho ha dit, i que l’ataraxia mira, que no ho té molt clar, però no deu ser res de bo.

En qualsevol cas, a mi m’agrada més dir que sóc estoic, que no insensible, sosso, apàtic, eixut i home de poques paraules. Segur que en Zenó de Citio, un senyor del segle IV abans de Crist que va fundar aquesta filosofia, també ho veia així. I el gran Crisipo de Soli, que entre el 232 i el 208 a.C. donà forma definitiva a l’estoïcisme. M’agrada esmentar al bo de Crisipo perquè aquest filòsof, com la majoria dels seus col·legues de l’antiguitat clàssica, tenia un excel·lent sentit de l’humor. Diu la tradició que va morir de rissa, després d’entrompar una somera amb un cubell de vi, i veient com el pobre animal intentava menjar-se un ficus sense aconseguir-ho. O era un gerani? Ein?, diu el meu amic. Sí, una forma grotesca de morir, però sembla que així es com traspassaven els filòsofs de l’antiguitat clàssica. Sorprèn que amb l’estoic que aquell filòsof arribà a ser, es deixés portar per la passió del riure, però és el que tenen els grans homes, que ho són precisament perquè no els entén ningú.

Hi hagué altres grans estoics a l’antiguitat, com Sèneca, que posà fi a la seva vida en una banyera, a suggeriment de Neró; Epictet, del segle I d.C., que va néixer esclau i no deixà res escrit (i, tanmateix, ha passat a la posteritat!), el mateix emperador romà Marc Aureli, i alguns altres. Amb tots ells en tindria prou per a dir amb el cap ben alt: “no sóc antipàtic, sóc estoic, com els grans filòsofs de l’antiguitat”. Però també hi ha estoics més moderns en els que emmirallar-se. En James Bond, per exemple (si us plau, conteniu el riure!), no el darrer, que sempre va angoixat i sembla tenir algun problema de restrenyiment, sinó el que interpretava en Roger Moore, un que mai es despentinava ni movia un muscle de la cara, no fos que li marxessin els punts. Deixant de banda que les males llengües deien que no era en realitat un actor, sinó el seu ninot de cera, aquell home sí que era impassible, és a dir, apàtic, i imperturbable, o sigui ataràxic. Era la prova vivent que l’estoïcisme pot vèncer l’adversitat sense posar-se nerviós. Que la malvada organització Spectra està a un pas de polveritzar totes les potencies mundials? Cap problema. Sense ni immutar-se l’invencible 007 feia explotar la casa i el garatge del malvat, i al malvat també. Que el dolent de torn estava a punt de matar-lo de la forma més cruel i rebuscada possible, per exemple amb un raig làser que el partiria en una dotzena de trossets? No cal posar-se nerviosos, que a la màniga hi porto un aparell especial per a aquestes ocasions.

Però jo, senyores i senyors, no em conformo ni amb en Crisipo de Soli, ni amb Sèneca, ni amb James Bond. Jo, com a model d’estoïcisme, tinc al gran Pere Fi. Ajà!, no sabeu qui és! Cal tenir una certa edat per a conèixer a aquest personatge, que creà el gran Josep M. Folch i Torres i les aventures del qual publicà a la col·lecció Biblioteca Patufet l’any 1934. No és que jo hi fos quan es van publicar, no sóc tant vell, però quan jo era un marrec s’havien publicat vàries vegades i fou així com vaig aprendre a llegir en català.

En Pere Fi no era cap agent secret que treballés pels anglesos ni per a la Cia. Tampoc se les donava de filòsof ni predicava al mercat. En Pere fi era un noiet que treballava en una fàbrica de taps de suro i era, per sobre de tot, un home tranquil, un estoic, com li agradava dir. Enamorat de la filla de l’amo, va recórrer mig món passant múltiples aventures per a conquerir el cor de la seva estimada, i sempre posava al mal temps bona cara. Ni les bronques del sogre, ni les amenaces dels gàngsters, ni els perills de la mar aconseguiren sobresaltar-lo al llarg de tota la novel·la. I al final tingué la seva recompensa. Es casà amb la filla de l’amo i passà a dirigir el negoci dels taps de suro.

Què tenia en Pere Fi que no tingués en James Bond? Doncs que en Pere Fi era estoic, però també romàntic. I es pot ser eixut, sosso, apàtic i home de poques paraules, però això no evita d’enamorar-se de la dona que estimes. I també es pot riure, què caram! I si no, que li preguntin a l’ase d’en Crisipo, que va fer riure al seu amo fins matar-lo.

On eren els diputats ?

1 comentaris
La fotografia adjunta ha estat publicada avui mateix en l’edició impresa de la Vanguardia i correspon a una sessió del Parlament Europeu del dia 12 de novembre, concretament al moment en que intervé el Sr. Nikiforos Diamandouros, Defensor del Poble Europeu, per a presentar al plenari el seu informe anual. Malauradament s’ha convertit en un tòpic això de mostrar fotografies amb els escons buits de parlamentaris, però és que fa mal de veure-ho! El Parlament Europeu té 736 escons, i a la fotografia en qüestió n’hi apareixen 85, dels que tots menys un estan buits. Fent el càlcul proporcional, a l’hemicicle hi devia haver, en aquell moment, 8,66 parlamentaris, un 1,17 % del total.

A veure, abans de malpensar millor que explorem totes les possibilitats, no fos cas que la cosa tingués una explicació ben normal i nosaltres aquí criticant. Si no surten més parlamentaris a la fotografia, potser:
  1. Perquè han decidit fer un boicot al parlamentari solitari que es veu a la fotografia, i en realitat s’han amuntegat tots a l’altra banda de l’hemicicle, tot sigui per no seure prop d’aquell pària i sortir a la mateixa foto.
  2. Perquè en el precís moment en que es va fer la foto eren tots al lavabo (i de lavabos n’hi ha molts al Parlament Europeu)
  3. Perquè, en realitat, ja era l’hora de plegar i el senyor que seu al seu escó encara no s’havia despertat.
  4. Perquè el Defensor del Poble Europeu és un pesat que no hi ha qui l’aguanti, i tant de sacrifici no se’ls pot demanar als parlamentaris (excepte al que es va quedar, que potser dormia)
  5. Perquè al tal Defensor del Poble el van enredar i el van convocar a una hora en que no hi havia Ple.
  6. O perquè el Defensor del Poble va comparèixer a l’hora que li va petar i és clar, sols quedava el bidell (que no és un parlamentari, que és el bidell que berena!)
No sé, potser hi ha altres explicacions possibles, però per aquest camí no sembla que en pugui sortir cap d’honorable. És que ses senyories no podrien fer un esforç per a quedar bé, per sortir a la foto al menys, que això els hauria d’agradar? I si no el poden omplir, que no en diguin Ple.

La tant comentada desafecció cap a la política i cap als polítics es nodreix d’imatges com aquestes, i als que creiem en la política i volem creure en els polítics ens ho posen molt difícil, la veritat.

Pèrdues

0 comentaris
Hi ha objectes que semblen creats per a ser perduts. Les claus, per exemple, fins i tot les ulleres, que som capaços de perdre sense adonar-nos que les portem posades. Però no sols els objectes. La paciència es perd sovint i mai es guanya. Curiosament, és quelcom que amb el temps, generalment, va minvant, i sempre hi ha un moment en que algú o quelcom ens la fa perdre. En canvi, mai passa allò de “ara sí que m’has fet guanyar la paciència!”. Hi ha pèrdues més doloroses, com la de familiars i amics, i algunes pèrdues que són alhora el guany d’altres, com quan un partit perd les eleccions.

Algunes pèrdues ja us dic jo que són inevitables. Són les que tenen a veure amb la paperassa, i d’això hi entenc una mica. Jo en dic “pèrdues burocràtiques”, que podríem descriure com l’acció d’introduir inadvertidament un o varis documents dins una carpeta o expedient que no és la pròpia. En el 90 % dels casos comporta la pèrdua definitiva d’allò que ha estat mal arxivat o guardat en el lloc indegut. Em pixava de riure (perdoneu l’expressió) quan els de Polònia proposaven que els magistrats del Tribunal Constitucional havien perdut l’Estatut, però pensant-ho fredament, això és el més probable. Segons la web del màxim òrgan constitucional, l’any 2008 van ingressar 10.410 assumptes, entre recursos i qüestions d’inconstitucionalitat, recursos d’empara i conflictes positius de competència. I això que l’any sols té 365 dies! Pel que fa a les dades del 2009, sembla que encara estan contant.

Amb tant paper no és estrany que un recurs d’inconstitucionalitat vagi a parar a la carpeta d’un recurs d’empara, o a l’inrevés. Qui sap si, per exemple, el zelador que feia les fotocòpies de l’Estatut de Catalunya no el va guardar després a la carpeta del recurs d’empara 10063-2006, promogut per la Sociedad General de Autores y Editores contra la resolució de l’Audiència Provincial de Màlaga que va denegar la nul·litat d’actuacions del recurs d’apel·lació d’un judici verbal sobre compravenda d’un CDRom verge. Mira que podria ser, que tots dos expedients són molt enrevessats!

Hi ha altres explicacions de perquè no surt la sentència de l’Estatut, però no m’agraden tant, perquè són pròpies de gent dolenta i, en aquest país, “to er mundo e güeno”. En canvi, la de que s’ha perdut és força normal.

Com també és normal que, sense anar més lluny, a l’Ajuntament d’Igualada s’hagin perdut 10.750 firmes contra l’ampliació de les àrees senyalitzades com a zones blaves. És natural. Tot el que entra a l’Ajuntament s’ha de signar, i al final de l’any, amb tanta signatura, no és estrany que es barregin i al que demanava una consulta popular li donin una placa de gual. Coses de la vida. Com en el cas de l’Estatut, també aquí les altres explicacions possibles són més desagradables, o sigui que quedem-nos amb la “pèrdua burocràtica”.

-“Ostres!, què n’he fet d’aquelles signatures que tenia sobre la taula? Maria, les has vist?”
-“Sí, Jordi, que les tenies amb les factures del pàrquing.”
.............................
-“Señoría, que dice el Presidente que si no aparece el estatuto de Cataluña, habrá que escribirlo otra vez”
-“Coño, buena idea! Venga, Romerales, coge la máquina de escribir que voy a dictarte, y de paso lo dejamos en cuatro folios, que no tenemos todo el día.”

Generar o regenerar, aquesta és la qüestió

0 comentaris
Quan en un hospital o en alguna instal·lació pública important se’n va la llum, es posa en marxa de forma automàtica el generador. Es una previsió elemental que, a més, ja ve recollida en la normativa d’obligat compliment d’alguns equipaments i instal·lacions que no poden quedar-se a les fosques sense provocar als usuaris un greu perjudici. Sembla obvi, però per si algú no ho té clar, direm que un generador “genera”, en aquest cas electricitat. És a dir, genera allò que ha començat a faltar. Potser seria més correcte dir-ne “regenerador”, ja que, de fet, no genera res de nou.

Sembla que a la política, com també allà on medren els que són polítics sense voler o els que volen ser-ho sense poder, aquest concepte té significats quelcom diferents. Cada vegada que les aigües de la política baixen brutes, i déu n’hi do com baixen darrerament! surt algú amb ganes de “regenerar” la política o, més concretament, la “classe política”. Deixant de banda que salvadors de la pàtria sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, amb més o menys fortuna, convindria aclarir alguns conceptes.

“Regenerar” és tornar a generar allò que ja es tenia. En aquest cas, el que regenera la “classe política” o la política en general, el que fa és obtenir un resultat que ja tenia i que creu haver perdut. És a dir, que si el que passa és que creuen que la classe política és corrupta, després de la regeneració obtindran una nova classe política, tant o més corrupta que la primera. “No!”, em diu un amic meu que assegura que cal canviar el sistema, “els vells partits s’han esfondrat en el bassal de la corrupció, la ineficiència i el sectarisme. Cal canviar-los per una alternativa nova i regeneradora”. Però no podem sortir de la paradoxa. Si del que es tracta és de crear una classe política nova, la farem de nou com són totes les classes polítiques, un reflex del bo i el dolent de les persones i dels grups socials, potser perquè som com som, i no ho podem canviar, o potser perquè, de fet, els polítics, en general, no són tan dolents, fins i tot pot ser que siguin bons, encara que no ho siguin per a tothom. I realment, hi ha constància històrica que en algun moment de la humanitat s’hagi produït una regeneració com la pretesa?

Per això algunes iniciatives que pretenen regenerar la vida política queden en res. En aquest aspecte és un exercici interessant observar la darrera enquesta electoral relativa a Catalunya que varen publicar els medis. S’hi preveu un canvi de govern i quasi res d’una pretesa alternativa regeneracionista. Certament que la distribució de colors variarà en el Parlament i és probable que el govern canviï de mans, però la classe política catalana seguirà essent la mateixa.

D’altres iniciatives “regeneracionistes”, ben al contrari, assoleixen un cert èxit, desgraciadament. “Com que desgraciadament?”, brama el meu amic. Home, doncs és que els que triomfen, de fet, no regeneren, sinó que generen un nou estat de coses, el triomf de l’excentricitat quan té caràcter benigne; l’esclat del racisme, la xenofòbia, la demagògia, un feixisme rampant i una corrupció que multiplica per quatre la d’abans, quan s’expressa en tota la seva malignitat. Això, evidentment, no és regenerar, és generar un nou espectre social que, en el fons, la majoria detestem o detestarem.

Destruir el que és vell acostuma a ser fàcil. El missatge demagògic que tots els polítics són iguals i que el sistema no funciona és tan barat de vendre com absolutament fals. Imbuïts d’una passió justiciera i demolidora, no ens costaria gaire d’esfondrar el vell sistema de partits. Quan anéssim a “regenerar”, qui quedaria per a tirar del carro? Els piròmans de llengua fàcil i raonament impossible? Els de la plataforma anti-no-se-què? Els racistes de PxC? Algun salvador de la pàtria triomfaria, per a desgràcia d’aquest país.

Ara com ara, canviar el sistema resulta tan revolucionari com suïcida. Res treu, però, que el sistema es pugui millorar, i per aquí sí que cal empènyer. Empènyer als de sempre, perquè empènyer a certs personatges que estan esperant amb fruïció la seva alternativa és com contractar la guineu per a que vigili les gallines.