Biones

0 comentaris
El Tribunal Suprem ha dictat una sentència en la que dóna la raó a un motorista que va quedar paraplègic com a conseqüència d’un greu accident ocorregut a la carretera que va de Tossa de Mar a Blanes, condemnant a la Generalitat a indemnitzar-lo amb 319.409,20 euros més interessos de demora. Les greus lesions medul·lars que va patir el motorista es van produir a l’impactar el seu cos amb la barrera de protecció del voral, les conegudes biones. Tot i que actualment aquestes barreres tenen una doble banda, per dalt i per baix, i els pals de suport no tenen un perfil tallant, en el moment de l’accident –any 2000- la protecció existent era una barrera amb pals de perfil IPN i vèrtex tallant. Reconeix la sentència que aquest tipus de barrera s’adequava a la normativa existent en aquell moment, i que l’accident es va produir per la pèrdua de control de la motocicleta, sense que intervingués en la seva causa cap circumstància relacionada amb la barrera. La fatalitat va voler que el que havia de servir de protecció per a evitar que la víctima sortís de la carretera, acabés convertint-se en una trampa quasi mortal, ja que el perfil tallant dels pals IPN va acabar seccionant la medul·la del motorista.

Fa un temps vaig conèixer de prop un cas semblant –barreres amb pals de perfil IPN i causa de l’accident en la pròpia conducta del motorista- que va tenir com a resultat la mort d’un jove conductor. En aquella ocasió la Sala del Contenciós del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va fallar a favor de l’administració, fonamentat en que la biona complia amb la normativa vigent en el moment de l’accident i en que la causa d’aquest es devia exclusivament a la conducta imprudent del motorista. Al marge que en un cas el resultat fos de lesions greus i en l’altre de mort, es tracta de dos cassos idèntics amb sentències contradictòries, per bé que la del Tribunal Suprem estableix jurisprudència i caldrà tenir-la en compte d’ara endavant.

Sense cap ànim de qüestionar cap de les dues sentències, i ni molt menys de posar en dubte el dret dels afectats a reclamar de l’administració qualsevol compensació que considerin procedent, no puc deixar de fer-me algunes preguntes.

Per començar, podria passar que en el lloc dels fets no hi hagués protecció de cap mena, com de fet passa a molts trams de carretera. En aquest cas el motorista hauria caigut directament cap en fora. En les circumstàncies descrites a la sentència del Suprem, està clar que hauria estat molt millor que la barrera no hi fos, ja que el motorista igualment la va traspassar amb conseqüències desastroses. Però hi ha molts llocs en que sortir de la carretera significa caure per un barranc i matar-se o lesionar-se greument. Si això passés, no es podria demandar a l’administració, perquè res l’obliga a posar cap barrera. Sembla doncs, que del que es tracta és que, tot i no estar-hi obligada, si la posa ho ha de fer amb les degudes condicions de seguretat.

Arribat a aquest punt, cal preguntar-se també per la utilitat d’aquestes barreres, tinguin el perfil que tinguin. En castellà se les anomena “quitamiedos” precisament perquè la seva principal finalitat és psicològica. A poc que corris, no podran impedir que un turisme que hi topi se l’emporti per davant. I si és una moto la que hi topa, de segur que el motorista saltarà per sobre.

Potser les podríem suprimir i ens estalviaríem disgustos. Però i si el motorista cau al terra sense que la moto hagi tocat la barrera, lliscant amb el seu cos fins a impactar contra aquesta? Llavors la barrera sí que és útil, sempre que per les seves característiques no resulti perillosa com la que ha produït les lesions esmentades a la sentència del Suprem. O sigui que sí que té una finalitat, encara que no sigui obligatòria. A més, ho he de reconèixer, jo que condueixo un turisme, em sento més segur quan la carretera té “quitamiedos”.

I ara m’està passant el que mai hagués imaginat. He començat aquest article amb la intenció de relativitzar la responsabilitat de l’administració en aquest tema, i em trobo que jo mateix m’he posat de cap en el camí contrari. Perquè resulta que si l’administració presta un servei que no és obligatori, no per això està exempta de responsabilitat pel seu mal funcionament. Les barreres a la carretera no són obligatòries, encara que en molts casos poden ser recomanables. Si s’hi posen és per a protegir als conductors, i el que cal evitar a tota costa és l’efecte contrari.

Què passa si la culpa de l’accident la té la imprudència del conductor? Doncs passa que la finalitat de les mesures de protecció a la carretera són per a protegir la integritat física de totes les persones, i en particular dels usuaris de la carretera. No és pot donar més o menys protecció en funció de si s’és menys o més responsable conduint. O és que no intentaríem evitar que qualsevol persona s’autolesionés, encara que fos conscientment?

Una altra pregunta m’ha passat pel cap. La sentència explica que, al marge de quina fos la causa de l’accident, la lesió concreta es va produir per les característiques de la biona, atribuint finalment una concurrència de responsabilitat sobre la lesió entre l’administració i el motorista, ja que un va provocar l’accident amb la seva conducta i l’altre no tenia les instal·lacions en condicions per a evitar la lesió concreta que es va produir. Per aquest motiu, la indemnització atorgada correspon al 50 % de la valoració del dany.

La pregunta que m’hauria fet quan encara pretenia relativitzar la responsabilitat de l’administració és què hauria passat si el motorista hagués impactat amb el seu cos contra, posem pel cas, un arbre, o una roca, o el portal d’una casa, produint-se la mateixa lesió. La causa de l’accident continuaria essent la mateixa, i la de la lesió seria l’arbre, o la roca, o el portal per les seves característiques. Caldria repartir la culpa al 50% entre el motorista i el titular de l’arbre, la roca o el portal? O aquest no seria responsable? Si l’arbre no hi fos, la lesió no s’hauria produït. Igual si la roca hagués estat retirada o recoberta de terra. I si el portal tingués els costats poc afilats potser tampoc. Sempre hi ha circumstàncies que podrien haver evitat el mal.

Però tornem al que deia. Una instal·lació destinada a protegir ha de protegir i no causar danys. El responsable d’aquests sempre serà el titular de la carretera. I l’arbre, la roca o el portal no hi són per a prestar cap protecció.

Vademècum

0 comentaris
Del llatí vade, vine o ves, i mecum, amb mi. Els vademècums ja eren habituals fa uns segles. Els metges i remeiers tenien sempre a l’abast un llibre on es recollien la majoria de malalties conegudes i els remeis aconsellats en cada cas, especialment les herbes medicinals adients per als diferents mals. El metge anava amunt i avall amb el llibre en qüestió. “Un refredat? Vejam, sí, aquí ho posa.... sopa de farigola i fregues de menta al pit, cada dia durant la lluna plena”. “Morenes rabioses? Ungüent de melsa de cabrit amb baba de caragol i banys d’aigua freda”. “Que el noi s’orina totes les nits? Sopa de rates, i és segur”. Algunes d’aquestes col·leccions de remeis van tenir força difusió fins i tot entre les famílies que no es podien permetre el luxe de pagar al metge, com la Còpia dels remeys de casa que usava lo cèlebre Fray Domingo de la Pera, útils per a totes les famílies, de mitjans del segle XIX. No sé si els malalts sanaven o prenien mal amb tals beuratges, però era el que hi havia.

Per extensió, vademècum ha acabat referint-se a tot manual que conté les nocions imprescindibles d’una matèria, amb el conjunt d’instruccions i de recursos disponibles per a afrontar una situació determinada. Podria tractar-se, per exemple, del manual de referència del bon llauner, amb instruccions precises per a la reparació de tot tipus de fuites. Allò que diuen de “cada maestrillo con su librillo”, més o menys, va per aquí.

Bé aniríem que per a qualsevol incidència tinguéssim un manual d’instruccions a mà, però malauradament això no és possible. Hi ha matèries en que el manual es troba a faltar molt. Tothom sap, per exemple, que els fills venen al món sense manual d’instruccions ni garantia. No hi ha cap pare ni mare que tingui un vademècum a mà per a fer front al repte de pujar als fills, i el que creu tenir-lo normalment s’equivoca.

Tampoc hi és, sembla, en política, en economia, en art, en religió..... o sí que hi són en totes aquestes matèries i massa que n’hi ha. Perquè és clar, la manca de manual és un problema, però l’existència de manuals diversos i contradictoris també. O fins i tot l’existència d’un de sol, únic i inalterable, que no admeti cap mena d’actualització ni adaptació. En política, per exemple, hi ha un vademècum no escrit que explica al detall com aconseguir finalitats polítiques obviant les necessitats populars. Tots se’l saben de memòria. No cal escriure’l perquè, de fet, resultaria impopular i llavors no donaria els resultats desitjats, que no són altres que la conquesta del poder i la seva permanència. Temps hi hagué en que un famós remeier de la política gosà posar-lo per escrit. Fa molt de Maquiavel, però la seva fama i renom, i l’acceptació dels seus remeis dins la professió, no té res a envejar als remeis de casa de Fray Domingo de la Pera. Des de llavors, les seves receptes s’han transmès de viva veu i formen part, ja, de la lex artis de la professió política.

És possible que la pervivència de la política es degui, precisament, a la inalterabilitat dels seus remeis. Però en cap matèria hi ha un vademècum exhaustiu capaç de fer front a totes les eventualitats. El llibre d’instruccions de la política és ple de mecanismes de distracció, intercanvi de concessions, paraules buides, iniciatives inútils que resulten eficaces mentre els subjectes passius de la política, els ciutadans, ho toleren. Maquiavel tenia receptes per al descontentament, però cap solució alternativa quan aquestes no funcionen.

Aquest cap de setmana un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes ha fet sentir la seva veu als carrers per a manifestar el seu disgust i desconfiança amb les fórmules polítiques de sempre. I contra això al manual de la política no hi ha remei. El de la repressió s’ha demostrat inútil i contraproduent. Hi ha manuals per a altres matèries, més diversos i potser contradictoris, però que pel seu caràcter obert ofereixen la possibilitat de solucions diverses. En economia, per exemple, no hi ha una sola veu. I la comunicació ofereix moltes possibilitats de millora.

Potser és hora ja de llençar al foc el vademècum de Maquiavel i explorar camins que tendeixin a satisfer les necessitats populars, més que els interessos polítics. Més que res, perquè s’ha demostrat que les morenes no es curen amb cataplasmes de cargol, ni la sopa de rates evita la micció nocturna d’algunes criatures. Cal renovar els manuals o llençar-los i partir de zero. I per descomptat que la política no satisfà als seus beneficiaris. El neguit dels indignats no es curarà amb més política, sinó amb més economia, amb més cultura, amb més comunicació, amb més democràcia, amb més.... Matèries connexes més essencials per al ciutadà que la mateixa política de sempre.

Els ciutadans emprenyats i l'orgull ferit de la classe política

0 comentaris
Amb aquest article, que voldria que fos curtet, m’agradaria fer sols una pregunta i, potser, una curta reflexió sobre el moviment dels “indignats”. Tanmateix, vist com estan els ànims, atès que l’orgull ferit dels nostres parlamentaris clama venjança i que la gent d’ordre d’aquest país s’ha posat tota d’acord en blasmar dels contestataris i criminalitzar la protesta, duré a terme en primer lloc el tràmit d’obligat compliment i diré com n’estic d’indignat per la conducta poc democràtica d’aquesta colla de joves incívics i perdularis. No m’ho tingueu en compte, el joc consisteix en fer-se l’ofès, no en preguntar-se què està passant, i si no dic alguna cosa dolenta de vosaltres encara em tindrien per antisistema.

Seré breu, perquè per a denigrar als indignats ja hi ha força diaris i intel·lectuals que s'hi dediquen fervorosament.

Així que el primer és el primer:

  • Siguin quins siguin els motius, no n’hi ha cap que justifiqui l’assetjament als representants del poble elegits democràticament.
  • Menys encara la violència física, ja sigui contra parlamentaris o contra qualsevol persona. La democràcia real no és això.
Aquestes eren les puntualitzacions obligatòries, i no per això menys verdaderes. Hi puc afegir més coses que també són veritat, i així quedem tots contents:

  • El moviment dels indignats és un moviment dispers, confós, sense uns objectius clars i sense unes propostes concretes i unitàries.
  • Algunes de les propostes que es formulen al si de les assemblees, a més, són d’impossible compliment. D’altres portarien directament al caos. Però n’hi ha que clamen al cel per la seva lògica.
  • Entre la gent acampada n’hi ha que sols tenen una motivació: la de fer merder. Aquests hi són sempre i el primer que fan és nosa.
  • I per últim, una evidència: els indignats es representen sols a ells mateixos, la qual cosa no impedeix que moltes o poques persones hi puguin simpatitzar.
Dit tot això i escoltats els polítics ofesos, els opinadors afectes i algun carallot de reconegut prestigi, m’agradaria dir una cosa. Il·luminats hi ha hagut que han comparat els fets del parc de la Ciutadella amb els del 23-F, basant-se amb el fet que s’intentés impedir el funcionament d’un parlament democràtic. Jo voldria assenyalar una gran diferència. El 23 de febrer de 1981 l’orgull ferit era el de tots els demòcrates d’aquest país. La gent va sentir que la democràcia estava en perill i es va posar al costat dels representants del poble. L’altre dia, al Parc de la Ciutadella, l’únic orgull ferit era el dels parlamentaris –exclòs, potser, el del Conseller d’Interior, al qual li ha quedat una cara de “jo ja ho deia” que és un poema.

Això és molt injust, i tant que ho és! però recomanaria als nostres polítics que per una vegada deixessin de preguntar als seus seguidors i preguntessin als que no segueixen a ningú. Han sortit al carrer i han preguntat als ciutadans si senten cap pena pels polítics assetjats? Molt em temo que si ho fessin s’endurien un gran disgust.

Tot això és molt injust per als polítics, ja ho sé, però ignorar el problema és un suïcidi. Amb raó o sense, la gent percep que el seu govern, tots els governs, espanyols i catalans, són més a prop dels banquers que no del ciutadà. Els jocs polítics, que sempre han existit i que es fan especialment evidents en la política de pactes, ara són una maledicció. La distància entre la política i els ciutadans és tan gran que ni tant sols es veuen. Al ciutadà li queda molt lluny la política, centrada en aconseguir quotes de poder, i el convenciment que no li serveix per res ja és generalitzat. I els polítics s’entesten en mirar-s’ho tot en termes d’afectes o desafectes. Això de la “classe política” fa molt temps que ha deixat de ser un eufemisme.

Sols així s’explica el menyspreu amb que des de tots els àmbits de la política es contempla el moviment dels indignats. Una gent que no se sent representada per cap polític no pot ser, pel que sembla, res de bo. Aquesta és la clau. Qualsevol intent dels polítics de portar-los al seu corral o, si més no, d’etiquetar-los en el del contrari, ha fracassat. Han fracassat fins i tot aquells que els exigeixen que es converteixin en un moviment independentista, com fracassarien els que els volguessin convertir en anarquistes, catòlics, comunistes, baptistes o vegetarians.

Qui vulgui aprofitar-se’n és que no ha entès res. Els indignats no són la solució, sinó que ens mostren el problema. No és que siguin antisistema, perquè de sistema sí que en volen un, però que funcioni. Els acampats són pocs, però els indignats són molts més. Es queden a casa el dia que cal votar i no creuen en parlamentaris, alcaldes, presidents ni partits. La majoria no criden, però estan farts, molt farts, i no tenen cap solució ni alternativa. Mentre els polítics curen el seu orgull ferit amb fervorosos anatemes i vigoroses amenaces de persecució, i els mitjans i opinadors pontifiquen des de la seva torre de marfil sobre les virtuts de l’ordre democràtic establert i la brutícia de les protestes que no poden conduir, al carrer, a les famílies i a les cues de l’atur es cou la desconfiança, la desesperació i l’enuig.

El pitjor moment per a la democràcia pot arribar el dia que tots aquests ciutadans emprenyats trobin un líder.

L'estafa

0 comentaris
He rebut avui mateix, no fa ni mitja hora, un correu suposadament provinent d’una caixa d’estalvis, requerint-me per a que introdueixi “de nou” les dades del meu compte que, pel que sembla, ha estat desactivat per raons de seguretat. Es tracta, com és evident, d’un cas de phishing, un mètode per a adquirir fraudulentament les dades bancàries dels incauts suplantant la personalitat d’una entitat bancària o d’una persona o empresa de confiança. No cal dir que l’he esborrat immediatament, però en rebo sovint. Com que no aspiro a ser una excepció, entenc que això passa cada dia a molta gent, i que alguns hi cauen. Per poques que siguin les víctimes, el negoci és rodó perquè no precisa de cap inversió. N’hi ha prou amb un enviament massiu de correus i amb prendre les precaucions suficients com per a no deixar rastre uns minuts després. En mitja hora, posem pel cas, es poden buidar molts comptes corrents.

El que sorprèn és que tractant-se d’una estafa tan coneguda, que ni tan sols requereix de més explicacions, sigui tan efectiva. Això lliga amb la pervivència d’algunes formes d’enredar més velles que l’anar a peu i que segueixen practicant-se sense escrúpols i amb èxit. Quan vaig néixer, i ja fa molts anys, ja era vella l’estafa de l’estampeta, i encara n’hi ha cassos. En vaig conèixer un fa ben poc, el d’una senyora que va comprar per un bon pessic un feix de retalls de diari a una persona suposadament disminuïda, pensant que tot eren bitllets de cent euros. I va tenir la barra de denunciar-ho. De fet, aquest és un cas d’estafador estafat i la víctima inspira poca compassió, però no puc deixar de preguntar-me com és que a aquestes alçades encara hi hagi qui cau en aquests paranys.

Serà que, en el fons, la majoria som més ingenus del que volem pensar? A mi em sembla que no cauria mai en aquestes coses, però no sé si el meu enteniment estarà sempre en forma i com m’ho prendré un altre dia. Hi ha moltes més estafes per les que els anys no passen. El de la “gallina blanca”, l’estafa piramidal que ja funcionava fa cinquanta anys, segueix rendint. Vegis sinó el que està passant amb els publicitats pagarés de la Nova Rumasa. I vegis com va acabar i les conseqüències que va tenir el cas Madoff als Estats Units. A les Rambles els trilers continuen fent el seu negoci sense que els manquin clients, i fora de mercat es poden adquirir encara màquines que fabriquen bitllets o transformen en or qualsevol metall. Hi ha experimentats empresaris que segueixen caient en l’estafa de les “cartes nigerianes”.

En les donem de llestos. Aquestes coses, com els mals dolents, sols passen als altres. Però passen i els altres resulten ser molts. Potser també en formem part i no ho sabem. És que no som, de fet, uns ingenus? Els pagarés de la Nova Rumasa no van servir per a invertir en aquelles empreses que pensaven els compradors, sinó per a solucionar els problemes d’altres empreses del mateix grup. Aquest cap de setmana, com passa en cada cita electoral, molts votants d’aquest país han vist com el vot que van dipositar a les urnes anava a parar a altres candidats als quals no havien votat. I no passa res perquè això ho tenim tant assumit que fins i tot és legal. I és que, de fet, també és legal comprar papers de diari a preu del paper-moneda. Això de l’estampeta ja s’ha vist que no passarà mai de moda. I sinó que ho diguin a l’anònim elector gironí d’ERC que va acompanyar el seu vot d’una estampeta de Sant Josep Maria Escrivà de Balaguer. Una estampeta que ha fet el miracle de deixar la formació independentista fora del consistori gironí.

Millor, doncs, que no ens creguem tan savis i assumim que, en el fons, tots ens deixem enredar. Si ens en sortim amb els correus enganyosos, no som tan afortunats amb les comissions bancàries, però aquestes són legals. I si el nostre vot no serveix per res, ens farem la il·lusió que tot és molt legítim i molt democràtic. Encara que, com diu en Pere Mas a Catalunya Ràdio, de fet, tot és molt confús.

La premonició dels promotors i la llei òmnibus

0 comentaris
Una mica en broma, vaig dir en el post anterior d’aquest bloc que els tècnics jurídics de la Generalitat han estat força enfeinats, per a poder parir en sis mesos i mig l’avantprojecte de “Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica”. Rectifico, i tot i que tinc tot l’afecte del món pels meus companys funcionaris, he de dir que la feina, pel que sembla, l’han fet altres.

La revista “APCE Habitatge”, editada per l’Associació de Promotors Constructors d’Edificis de Barcelona i Província (APCE), publicava en el seu número d’abril un article titulat “Mesures legislatives urgent de simplificació normativa”. Encara es pot llegir a la web de l’associació. Aquell article, signat per Josep Donés en qualitat de Secretari General de la Federació Catalana de Promotors Constructors d’Edificis, proposa ni més ni menys que l’aprovació d’una llei òmnibus que reculi totes les propostes que en matèria d’urbanisme i habitatge proposa el seu gremi. Recomano una comparació entre el contingut d’aquest article i el de l’avantprojecte en tràmit. Es veurà que totes i cadascuna de les peticions dels promotors han estat recollides en el document legislatiu, a més de motes altres que no consten a la revista en qüestió. L’article, per cert, va precedit d’un altre signat per l’Honorable Conseller de Territori i Sostenibilitat, en el que exposa el seu compromís ferm amb el sector i la seva voluntat d’emprendre actuacions per a posar a disposició dels constructors instruments àgils, flexibles, ràpids d’aplicar i menys costosos en temps i diners.

De fet, no és estrany que els governs parlin amb els sectors econòmics afectats alhora de planificar la seva producció normativa. Afegiria que fins i tot és recomanable. Per això trobo molt bé que el gremi de promotors s’hagi implicat fent propostes. La seva publicació un mes abans que sortís a la llum el projecte governamental pot ser fruit de les virtuts premonitòries dels seus redactors, simple casualitat, o el producte d’una estreta col·laboració.

Queda el dubte de si el govern, a més, ha parlat amb els agents socials sense vinculació econòmica directa amb l’urbanisme. Per exemple respecte a l’afectació ambiental de plans i programes. Com que aquest tema no el trobem recollit a la revista dels promotors immobiliaris, l’haurem de cercar en l’òrgan d’expressió d’algunes associacions ecologistes, encara que dubto que hi trobem cap proposta de liberalització dels requisits ambientals. O potser sols es parla amb determinats interessats en el tema? Ha parlat també amb els promotors de la província de Girona per a desprotegir una part del parc natural del Cap de Creus?

No diguem, és clar, dels altres sectors. Deu tenir alguna revista el gremi de promotors d’espectacles públics i activitats recreatives que, per exemple, reculli les aspiracions dels amos de discoteca? Hi ha alguna revista de motoclubs que demani l’accés lliure dels moteros al medi rural? És qüestió de cercar-les, però potser aquests gremis són més discrets en la seva feina i no van publicant les seves indicacions al govern.

En definitiva, benvinguda sigui la col·laboració amb els agents econòmics afectats. Llàstima que sembla que es limita a escoltar als que n’han de treure algun benefici (econòmic, és clar), però tot no es pot tenir i algun dia les lleis també es faran per a la resta de la humanitat.

Un abús legislatiu

0 comentaris
En política, com en tot a la vida, hi ha un ordre natural de les coses que, llevat de circumstàncies extraordinàries, no és prudent alterar. Així, quan un partit polític democràtic guanya democràticament unes eleccions també democràtiques, el normal, el natural, el lògic i, a més, indefugible, és que vagi per feina i promogui les lleis, els reglaments i en general totes les iniciatives legislatives que calgui per a aplicar el seu programa. Mal que pesi a l’oposició de torn, l’obligació del govern és governar i presentar propostes legislatives per a dur a terme el programa amb el qual s’ha presentat a les eleccions i que els electors han aprovat amb el seu vot. O sigui que per molt que dolgui, l’actual govern de la Generalitat té l’obligació d’intentar aprovar lleis i reglaments que li permetin dur a terme totes aquelles accions polítiques que va prometre als catalans.

No es pot negar que el govern dels millors s’hi ha posat de valent. Hom podria pensar, fins fa pocs dies, que feina tenien per a preparar els pressupostos i poca cosa més, però és evident que els tècnics jurídics de la Generalitat no han estat de mans plegades durant aquests sis mesos i escaig de govern convergent. Vegis sinó l’avantprojecte de l’anomenada “llei òmnibus” que el Govern acaba d’aprovar amb el títol solemne de “Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica”, i que comporta, ni més ni menys, que la modificació d’aproximadament 80 normes de rang legal, algunes tant importants com la Llei d’urbanisme, la d’espectacles públics i activitats recreatives, la de prevenció i control ambiental de les activitats, la d’ordenació farmacèutica, la normativa sobre aigües, la llei de carreteres, etc. i la derogació d’altres vuit. Són 631 articles, 11 disposicions addicionals, 16 disposicions transitòries, 2 disposicions derogatòries i 6 disposicions finals, que donen la volta com a un mitjó a set anys de producció legislativa del tripartit. “Borrón y cuenta nueva”, que es diu en castellà.

No podíem esperar, és clar, que les lleis dels tripartit es mantinguessin en la seva integritat, ja que si hi ha hagut un canvi de govern és d’esperar també un canvi de política. El que tampoc podíem esperar és que amb l’excusa de la crisi i la coartada de la urgència en adoptar mesures de reactivació econòmica, es fes un poti-poti amb tot allò que el Govern estava disposat a canviar i ho endossés al Parlament en un paquet únic, en el que tot s’aprovi o no s’aprovi res –i és evident que compta amb una majoria suficient per a aprovar-ho.

Urgent i necessari modificar la Llei d’urbanisme? Segurament, però les modificacions que s’introdueixen són de calat suficient com per a merèixer una tramitació parlamentària pròpia. El mateix es pot dir de la majoria de les altres normes modificades o derogades.

De fet, d’acord amb el títol de la proposta, cabria esperar que es legislés per a simplificar, agilitar i reestructurar l’administració i promoure l’activitat econòmica. Bé, al Govern li sembla que tot això és molt urgent i que es fa, a tall d’exemple:

  • Desprotegint una part del territori del Cap de Creus, inclòs fins ara dins l’àmbit de protecció del parc natural. La promoció econòmica que es derivarà d’aquesta desprotecció consistirà en que un promotor que fa temps que s’espera, pugui construir finalment vuit habitatges en sòl protegit. I a més li urgeix, és clar.
  • Reduint les exigències d’avaluació ambiental dels plans i programes. Exigències de control, que finalment es limitaran a constatar què ha passat amb l’entorn una vegada executats els plans.
  • Reduint l’abast de les cessions obligatòries de terrenys en els nous sòls de transformació urbanística. Res a dir, però la urgència costa de veure ara que no es construeix res.
  • Reduint les sancions en l’àmbit dels establiments públics i les activitats recreatives per a que, quan calgui, sigui més rentable la sanció que l’abstenció de cometre infraccions. Un dejavu dels vells temps.
  • Aixecant les restriccions a l’accés motoritzat al medi natural, ja que els moteros suposen un incentiu econòmic important per al camp. (??)
  • Modificant la llei de carreteres per a prohibir l’exercici de la prostitució als vorals. Segurament que no és una mala decisió, i com a mesura d’impuls econòmic no té preu. Suposo. Segurament. O no? Això també era urgent?
L’avantprojecte de llei té moltes més mesures. De fet, són 631 articles que el govern pretenia que fossin estudiats en set dies per a presentar al·legacions, i que ara ha prorrogat fins al 20 de juny. El problema és que es tracta de tantes modificacions legislatives i tan intenses, que el seu estudi requereix temps. I precisament per aquest abast, mereix una tramitació parlamentària més racional, que doni lloc al debat i a la possibilitat d’aprovar sols aquelles propostes amb les quals s’estigui d’acord.

En qualsevol cas, la impressió és que amb la coartada de la crisi i el que el portaveu del Govern ha anomenat “urgència de país”, s’endossa al Parlament i indirectament al ciutadà un autèntic trágala, que denota una certa prepotència i un menyspreu bastant acusat per al Parlament. Ja se sap que es té majoria, però en democràcia les formes hi són per alguna cosa, i sostreure al debat parlamentari, al debat de veritat, tot el programa de CIU condensat en un sol instrument legislatiu, és una perversió dels mecanismes democràtics que no es justifica de cap manera.

De fet, sols cal donar una ullada a la memòria que acompanya a l’acord governamental d’aprovació de l’avantprojecte. Cinc fulls en els que, com a necessitat de la formulació d’aquest avantprojecte s’esmenta la crisi econòmica en general, i com a justificació de la seva tramitació en una sola llei, el desig de “no col·lapsar al Parlament”. Està bé que el govern es preocupi per a la feina dels parlamentaris, però la feina del Parlament és, precisament, la de legislar, i els projectes de llei es debaten i s’aproven d’acord amb els mecanismes legals establerts. És que en la resta de la legislatura ja no es presentarà res més al Parlament? La veritat és que, en la forma de fer, aquesta via s’assembla bastant a l’estil chavista i desmereix la correcció democràtica amb la qual semblava que s’iniciava la legislatura. Si el govern es considera legitimat per a emprendre una contrareforma, que al menys ho faci amb correcció democràtica. I si s’entesta en presentar la “llei òmnibus”, que l’acompanyi de la “llei de l’embut”, que és que cal per a empassar-s’ho. No és el mateix legalitat que legitimitat, com no és el mateix l’ús que l’abús dels mecanismes legislatius.

A expenses de qualsevol bocamoll

0 comentaris
La responsable de sanitat de la ciutat-estat d’Hamburg ho ha tingut clar. Els seus tècnics li hauran dit que la causa de la intoxicació alimentària que, a dia d’avui, ja ha provocat 18 morts a d’Alemanya i al menys 520 malalts greus, podia trobar-se en uns cogombres importats d’Espanya, i li ha faltat temps per a fer-ho públic. Ara que s’ha desmentit que l’origen del brot es trobi en els cogombres espanyols, resulta fàcil titllar la senadora d’irresponsable per la seva precipitació, que ha provocat en pocs dies pèrdues incalculables a l’agricultura espanyola, no sols a les exportacions de cogombre, sinó a la fruita i la verdura en general. Vistes les conseqüències, tot són retrets. En favor seu, caldria reconèixer que no deu ser fàcil prendre decisions amb divuit morts sobre la taula i uns informes tècnics als quals, en principi, cal donar credibilitat.

Al marge, però, que la Sra. Prüfer es precipités en les seves declaracions, aquesta és una mostra més de la fragilitat del sistema econòmic mundial. No es tracta en aquest cas d’una planificació econòmica equivocada, de la mala praxis dels responsables econòmics nacionals o internacionals, no és resultat d’una crisi larvada al llarg del temps, ni d’un estat de sobreproducció, ni de condicions climatològiques adverses que arruïnin la collita d’un any. És sols el mal moment d’una persona amb responsabilitats, que ha decidit fer públics uns indicis sense esperar a tenir més dades. La patinada pot ser molt gran o resultar anecdòtica. En aquest cas resulta cara per a molta gent que viu del camp, però és una patinada que no requereix de cap temps de preparació ni cap mena de premeditació.

Si una persona pot tenir un mal dia i provocar pèrdues milionàries al sector agrari amb unes declaracions de premsa, què no es pot fer amb tota la mala intenció del món? Vegis sinó els sobresalts que d’un temps ençà sacsegen els mercats financers internacionals. Cada vegada que alguna agència internacional de qualificació dona una nota negativa al deute d’un país, aquest es veu obligat amb urgència a adoptar mesures de contenció del dèficit que sempre suposen, sense excepció, una retallada dels serveis públics. Resulta, al final, que més enllà de les estratègies polítiques i econòmiques dels estats, dels seus encerts i equivocacions, l’espasa de Damocles de l’opinió sempre imprevista dels gurus mundials de l’economia penja sobre els nostres caps, amenaçant en llençar-ho tot per la borda en poques hores.

No sabem qui són aquests gurus, quina cara fan els responsables d’aquestes agències de qualificació internacionals que suposadament gaudeixen de la presumpció infal·libilitat, però n’hi ha prou amb que obrin la boca per a que els mercats es tornin bojos, els governs s’estrenyin el cinturó i els ciutadans perdin feina, poder adquisitiu i serveis públics.

En el món de la globalitat la informació s’estén a l’instant sense que sigui possible parar-la amb eficàcia. Podem accedir quasi a l’instant a un pou de dades que ni tant sols havíem somiat, i prendre decisions en poca estona. També ens podem equivocar instantàneament, i així com el fluir de la informació resulta ja imparable, també ho són les conseqüències de tota decisió que una persona o un grup de persones responsables adoptin. Si són decisions de risc, el risc es globalitza en pocs minuts. Una vegada dit el que va dir, de res hauria servit que al cap d’una hora la senadora Prüfer canviés d’opinió. I si un responsable de Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch o qualsevol altra agència de qualificació financera surt un dia a dir que el risc del deute espanyol és més elevat perquè fa mal temps, perquè no li agrada el govern Zapatero, perquè troba equivocada la política econòmica de l’estat espanyol, o perquè aquell dia encara no ha pres cafè i tot ho veu més espès, la durada de la crisi s’allarga un parell d’anys.

Ja és prou complicat gestionar la crisi. D'alguna manera s’hauria d'aconseguir que, a sobre, l’economia mundial no es trobi a expenses d’algun bocamoll. I no oblidem que de bocamolls n’hi ha d’imprudents, d’innocents i de mal intencionats, i tots fan mal.

La justícia neix de la raó

0 comentaris
L’11 de juliol de 1995, des dels carrers de Srebrenica, Ratko Mladic proclamà arribat el moment de venjar-se dels musulmans. Davant la passivitat dels soldats de l’ONU, que suposadament protegien l’enclavament i als quals amenaçà de mort, i sense que l’OTAN mogués un dit, el cap dels exèrcits serbobosnians emprengué des d’aquell mateix moment l’extermini sistemàtic de tots els homes musulmans que van caure a les seves mans. La successió dels esdeveniments és a l’abast de qualsevol que els vulgui conèixer. A títol d’exemple, es poden consultar a la Wikipèdia.

L’endemà mateix els refugiats musulmans van ser embarcats en autobusos que els havien de transportar a lloc segur. Prèviament, Mladic ordenà que fossin separats els homes respecte de les dones i els nens, que suposadament viatjarien separats. El general es va exhibir davant les càmeres de televisió repartint caramels als nens i tranquil·litzant als adults. Després, tots els homes foren traslladats als boscos i a la muntanya, on van ser massacrats i enterrats en fosses comunes. Els testimonis són esgarrifosos. Es calcula que aproximadament 8.000 musulmans bosnians van ser assassinats durant aquells dies espantosos als voltants de Srebrenica. Els que van fugir de la ciutat abans de l’arribada dels serbobosnians van ser perseguits sense compassió per les muntanyes, on la majoria van morir a mans dels seus capturadors.

Han passat 16 anys, fins que el responsable directe d’aquells crims ha caigut en mans de la justícia. Prèviament ho ha fet el seu mentor polític, Radovan Karadzic. Els dos es troben ara empresonats a l’Haia i sotmesos a la justícia internacional. S’espera que la condemna sigui prou dura com per a que no surtin més de la presó.

Dit tot això, hi ha una pregunta que em volta pel cap. Quan acabi el judici, i suposant que aquests individus siguin condemnats a cadena perpètua (la màxima pena que pot imposar el tribunal de l’Haia), s’haurà fet justícia? Això m’ho pregunto jo, que sóc radicalment contrari a la pena de mort, en tots els casos i sense excepcions. Ho dic ara que ningú em sent i pocs em llegeixen. No estaríem més alleugerits tots plegats si aquest individu hagués caigut en el decurs d’una acció armada, abatut en un enfrontament amb els seus perseguidors? Si més no, no ens quedaria aquesta sensació que, al cap i a la fi, no paga prou pels seus crims imperdonables. Fins i tot els seus admiradors –sembla que en té molts entre els serbis- podrien mantenir la seva aureola d’heroi.

Afortunadament per a la justícia, qui dicta sentència no són les víctimes ni som els massa sensibles a la injustícia. Qui dicta justícia ho farà d’acord amb les normes internacionals i els tractats internacionals sobre drets humans i justícia universal. Potser els jutges s’horroritzaran interiorment per la magnitud dels crims que els toca jutjar, però tindran prou coratge per a fer abstracció de la seva sensibilitat. Això és el que aquest criminal, per a sort seva, pot esperar de la justícia.

I amb tota sinceritat he de dir que, com molts, m’oposaria fermament a que es dictés condemna de pena de mort per a aquest i qualsevol altre criminal, però que si aquest individu hagués mort en un enfrontament, o de qualsevol manera gens pacífica abans que fos capturat, me n’hauria alegrat força. El cap i el cor van per camins diferents. La raó imposa servituds doloroses a la passió. Clamem venjança amb el cor, però la justícia que ens hem imposat per a viure en pau neix de la raó. És per això que alguns dels criminals més sanguinaris, insensibles i menyspreables, alguns dels més perillosos, poden acabar els seus dies en una presó de luxe, mentre les seves víctimes, culpables de pertànyer a una raça i a una religió diferents, rauen mal enterrades a les fosses del silenci.

Acampades, són la punta d'un iceberg

0 comentaris

És possible que del moviment dels indignats no en prosperi cap proposta i acabi tractant-se d’una protesta, més que d’una demanda. I és possible que la importància numèrica dels acampats sigui relativament petita. Però no és casual que posi nerviós a més d’un plumífer i a insignes representants de la classe política. Al cap i a la fi, diguin el que diguin els més escandalitzats per la revolta pacífica, no és un moviment de cap partit contra cap partit, sinó un crit d’indignació.

Diuen els defensors de l’ordre establert i els bons costums que no es tracta d’un moviment unitari, i tenen tota la raó. Diuen també que fan propostes utòpiques i inviables, i segurament que tenen també raó, al menys mentre les regles del joc siguin les que són. Diuen més coses que no són veritat, com que l’ocupació de les places coarta la llibertat pública, o que es tracta d’un moviment “chabolista” (Intereconomia dixit).

El que és important, crec jo, no són les propostes, difícils d’articular, sinó el fet mateix de la protesta i la indignació. Que els indignats hagin impedit que fossin instrumentalitzats pels partits polítics és probablement la clau de l’aversió i la desqualificació mostrada des d’alguns mitjans pròxims a diferents forces polítiques, alguns perquè ho veuen com un atac en contra seu, d’altres perquè no han estat capaços d’acollir-los als seus interessos.

Estaria bé que reconeguéssim que els indignats no representen ni a socialistes ni a convergents, ni als ecosocialistes ni als populars, que no són de dretes ni d’esquerres, ni catalanistes ni espanyolistes, o que són tot això però que la cosa no va per aquí. Del que va tot plegat és d’un sentiment d’impotència i indignació davant una crisi econòmica i social provocada per una crisi financera, de la que ningú és conscient de ser culpable. A no ser, és clar, que es vulgui atribuir al ciutadà la culpabilitat de la mala gestió dels bancs o de la política econòmica dels governs.

Hi ha, si més no, factors objectius per a la indignació, i això és el que ens diuen els acampats. Alguns d’aquests factors?

  • Les retallades socials per a cobrir el dèficit públic. Segur que hi ha culpables, però no són a la Plaça de Catalunya ni a les llars dels catalans.
  • El rescat dels grans capitals i de la banca, a costa del diner públic. Uns provoquen la crisi i els altres la patim. I a sobre cal donar-los els nostres diners per a que no provoquin una altra crisi. No és que sigui indignant, és que no té nom.
  • La sensació, encertada o no, que cap sacrifici serveix per res.
  • El sentiment que els poders públics no volen, no poden o no saben redreçar la deriva progressiva cap a la degradació econòmica, social i cultural.
Als quals cal afegir-ne d’altres com la impunitat amb que alguns corruptes medren a la política o la constant retallada dels drets dels treballadors sota l’eufemisme de reforma laboral. També la ineficàcia dels sistemes de participació ciutadana, que pel que fa als canals oficials són purament nominals. Hi ha, de fet, moltes raons per a sentir-se indignat, més de les que he esmentat, encara que no siguin les mateixes per a tothom.

És això el que espanta a alguns, no les propostes que puguin formular els acampats de la Plaça de Catalunya o de la Puerta del Sol, sinó que el ciutadà emprenyat es pugui mobilitzar i ho faci en qüestió d’hores o de minuts, gràcies a les xarxes socials. Per cansament, les acampades acabaran, però amb un mòbil i un twit es pot mobilitzar molta gent i, encara que cansats, els indignats seguiran emprenyats. Quan tornin seran molts més. Ja ho són ara, molts més que els que hi ha a la plaça. Aquest és el quid de la qüestió. A la plaça podran ser quatre gats, com despectivament diuen alguns, però són la punta de l’iceberg, perquè els indignats som molts més, encara que no anem d’acampada. Està per veure que hi siguem a temps d’evitar que tal indignació esdevingui en desesperació.

Consens en els pressupostos?

0 comentaris
El Govern acaba d’aprovar el projecte de Pressupostos de la Generalitat per a 2011, un acord que ja començava a ser urgent, vista la situació de provisionalitat derivada del fet que l’administració catalana funcioni amb els pressupostos prorrogats de 2010. No és que treballar amb els pressupostos prorrogats sigui un fet estrany. En aquest cas es justifica pel canvi de govern esdevingut al novembre i la impossibilitat d’aprovar el pressupost abans del començament de l’exercici. A ningú se li escapa, però, que en la situació de crisi general en que ens trobem i per la necessitat de controlar estretament el dèficit públic, convé treballar amb un marc pressupostari definit.

Calia, a més, concretar l’objectiu de dèficit de l’administració pública catalana, que com és sabut supera i desatén els requeriments establerts pel govern de l’Estat. Al marge de moltes altres consideracions que es puguin fer sobre aquests pressupostos, entenc que en la retallada de la despesa pública s’ha d’arribar fins on es pugui i no fins on se’ns digui, i no és que prediqui la insubmissió, que per sistema em sembla contraproduent, sinó que tot té un límit. Molt bé que el govern central estableixi un sostre màxim per a la despesa, la seva i la de les comunitats autònomes, per acontentar al directori europeu, però no està bé que el govern Zapatero s’ompli la boca de promeses complertes en la contenció del dèficit propi i endossi la càrrega principal de les retallades als governs autonòmics, quan són aquests principalment els que assumeixen una major despesa en serveis a les persones, llegeixis sanitaris, educatius, assistencials, mentre que la inversió pública, més còmode de retallar, recau principalment sobre el govern espanyol.

Entenc, doncs, que si el govern de la Generalitat estima que no pot retallar el pressupost de despeses més enllà del 10%, s’ha de plantar en aquesta xifra peti qui peti, ja que, com diu el Conseller d’Economia, el que està en joc és el propi estat del benestar.

Dit això, els Pressupostos de la Generalitat que ahir es van lliurar al Parlament per al seu estudi i aprovació si escau, poden ser mereixedors de la seva aprovació o ser retornats al govern per a la seva modificació, cosa que no és fàcil que passi, atesa l’aritmètica parlamentària. Dono per suposat, doncs, que els Pressupostos s’aprovaran amb més o menys esmenes, però que no en prosperarà cap que sigui a la totalitat. Feta aquesta previsió, i sense ànim de prejutjar uns pressupostos que no conec, m’agradaria dir quatre obvietats que, malgrat ser-ho, seran desateses amb tota seguretat, com sempre ho han estat:

  • El que interessa al país no és tombar els pressupostos de l’adversari polític ni imposar els propis. Això interessa als partits, però al país l’interessa dotar-se d’una eina de gestió econòmica eficaç, realista i adequada a les necessitats dels ciutadans.
  • Els pressupostos són bons o dolents pel seu contingut, no pels seus redactors.
  • El país necessita uns pressupostos rigorosos, viables i dirigits a la recuperació econòmica. Si els pressupostos que es presenten reuneixen aquestes característiques, l’obligació moral, que hauria de ser igual a l’obligació política, és la de donar-hi suport. És a dir, votar a favor. I si no són així, votar en contra.
  • El més desitjable, el més útil i el que faria més bons uns pressupostos seria que fossin aprovats per un ampli consens, és a dir, que l’oposició hi votés a favor prèvies les modificacions que uns i altres consideressin pertinents. En la situació actual això ni s’hauria de discutir. Cap socialista hauria d’estar obligat a votar-hi en contra ni cap convergent a favor.
Tot just lliurats els pressupostos al Parlament, les forces polítiques ja han començat a ensenyar les seves cartes, sense donar-se temps ni per a llegir-los. Així, el diputat Laporta, imprevisible com sempre, ja hi ha donat suport, mentre que el PSC es prepara per a votar-hi en contra. Motius tindran uns i altres per a mostrar-se a favor o en contra, i no dubto que obraran en conseqüència. Sols que amb el que estaria bé que tots fossin conseqüents no és amb la disciplina de partit, ni amb l’obligació no escrita de que l’oposició sempre voti en contra i el grup parlamentari del govern a favor. La despesa pública és la de tots els catalans, i la majoria no militem en cap partit.

Per això, quan l’oposició al Parlament voti en contra dels pressupostos –i predic sense por a equivocar-me que ho farà- seria bo que expliqués amb dades concretes, objectivament i sense partidismes, què tenen de dolent que els faci inacceptables i quina és l’alternativa. I estaria bé que el govern respongués amb igual claredat i justifiqués les seves xifres, les seves projeccions i els objectius perseguits. Si no és així, i no ho serà, el debat dels pressupostos serà un any més la farsa política de sempre, l’escenificació de rivalitats polítiques que interessen cava vegada menys als ciutadans.

Resulta així que l’acord més important que anualment adopta el Parlament serà una vegada més una picabaralla política a temps taxat i final preestablert, que en res interessarà al ciutadà, si no és per a constatar l’allunyament de la classe política respecte de la societat que pretén representar. La majoria, i jo m’hi incloc, no entenem gran cosa de les xifres pressupostàries, però més valdrà que ens preparem a opinar per nosaltres mateixos del que el Govern ens vendrà i del que l’oposició blasmarà. Mentre uns fan política i van al seu aire, caldrà que els demès vetllem pels nostres interessos. Els pressupostos de la Generalitat són accessibles en aquest link.