Les campanes sonen per a tothom

“Ningú és una illa, complert en ell mateix; cada home és una tros de continent, una part de la terra; si el mar s’emporta una porció de terra, tota Europa resulta disminuïda, com si fos un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia. La mort de qualsevol home em fa petit perquè estic lligat a la humanitat; per tant, mai preguntis per qui sonen les campanes: sonen per tu.”

El 1624 John Donne va escriure aquestes paraules a la Meditació XVII de Devotions Upon Emergent Occasions. Més tard serien recollides per Hemingway a Per qui sonen les campanes, centrada a la guerra civil espanyola. Vaig llegir ja fa molts anys al novel·lista americà, però recordo com si fos ara el mal gust de boca que em va deixar un dels passatges més sobrecollidors de la novel·la, aquell en que els milicians maten la gent de dretes del poble. Em va commoure, perquè malgrat el meu convenciment, llavors com ara, que en aquella guerra la raó estava de banda de la república, la història posava de manifest que els éssers humans som igual de salvatges amb raó o sense, que l’individu és capaç de matar tant si és l’opressor com l’oprimit, que les més nobles causes serveixen per a beneir la bestialitat que emana del costat més fosc de la naturalesa humana.

John Donne va viure en una època de guerres religioses i polítiques, en les que en nom de Déu, la justícia i la religió, milers d’homes i dones van morir en mans dels seus veïns. Hom podria pensar que quatre segles després hem canviat una mica, però no és això el que mostren els telenotícies. Quan John Donne explica que les campanes a mort sonen per a tothom, es refereix tant a les bones persones com als monstres veritables. Igual que la novel·la de Hemingway, també les imatges de Gadafi acorralat i mort com un gos resulten pertorbadores. Pensar que era un monstre i ha tingut el que mereixia resulta fàcil si un no s’hi vol trencar el cap. Probablement també ho mereixien Saddam Hussein, Ceaucescu, Mussolini, Hitler, i tants dictadors sanguinaris com han sofert els pobles de la terra.

Còmodament asseguts al sofà, aquestes coses passen lluny d’aquí, a persones que no coneixem, sense que ens afecti amb res. I així, mers espectadors, podem veure sense immutar-nos com un home ensangonat és colpejat, insultat, agredit i finalment executat en un linxament tumultuós, com aquell qui mira un documental de feres africanes. És així perquè l’individu en qüestió és un dictador, assassí per més senyes, un personatge menyspreable del que no cal tenir compassió.

Podríem preguntar-nos si ens caldria compassió en el cas que fos casa nostra, que es tractés del nostre dictador i estigués en les nostres mans. Podríem preguntar-nos si seríem capaços de comportar-nos amb la crueltat més ferotge, aquesta que ara no mostrem, tranquils, al nostre menjador. La Pilar, un personatge central en la novel·la de Hemingway, assisteix sense participar-hi a l’aquelarre sanguinari del linxament dels feixistes, i malgrat que l’incomoda tanta crueltat, assumeix com a una necessitat revolucionària l’assassinat dels homes i dones de dretes del seu poble, de la gent que fins feia pocs dies coneixia i apreciava, la mort dels seus veïns. Però en aquell penya-segat al que els revolucionaris llencen als enemics de la revolució s’hi aboca també qualsevol rastre d’humanitat. De la mateixa manera, l’acarnissada revenja contra els dictadors d’aquest món esvaeix la compassió, que il·lusòriament creiem era el nostre distintiu més humà.

Un, al final, acaba preguntant-se si la mort del monstre no ens desvela com a monstres, si el linxament d’un assassí no ens converteix en el mateix. Les campanes sonen per a tothom, fins i tot quan mor la bèstia.

La guerra convenient

A jutjar pel que es diu i es publica, hi ha guerres legals i il·legals, justes i injustes, santes i interessades; hi ha guerres necessàries i guerres insensates, guerres de defensa i guerres de conquesta. Hi ha guerres en defensa de la democràcia i guerres que porten a la dictadura. Hi ha, pel que sembla, moltes classes de guerra i un tret comú en totes elles: es mor i es mata.

La pràctica de la guerra entre humans perdura des del mateix dia en que ens convertirem en animals socials, i no porta camí d’extingir-se, sinó és que s’acaba amb la mateixa extinció del gènere humà. Portem la guerra en els gens, però em temo que ni les més modernes tècniques de manipulació genètica aconseguiran eradicar-la. Potser fins i tot, per mor d’aquesta tècnica, ens declararíem la guerra per a dominar-la.

Però jo sempre he pensat, una mica a contracorrent, que el que és natural no és més bo, pel fet de ser-ho, que el que no ho és. És natural que ens trenquem la crisma uns als altres perquè així varem començar, però entre la pau i la guerra la meva tria és clara, com segurament ho és per a una majoria. Pel simple fet que en una guerra es mor i es mata. No crec que hi hagi argument més potent que aquest.

És clar que aquest és un principi bàsic en el que tots podem estar d’acord sense comprometre’ns massa. Dit això, al menys a mi no em resulta fàcil mantenir-ho en tota mena de situacions en les que aquest principi general trontolla.

• Si ens ataquen (guerra de conquesta), ens hem de defensar (guerra de defensa)? I si ens defensem, fins on ho hem de fer? Fins a repel·lir l’agressió o fins a destruir l’enemic per a que no hi torni? Seria una guerra justa, malgrat mori i es mati gent, la majoria innocents?
• Una guerra per a alliberar un poble que no és el nostre és justa? Encara que hi morin innocents? Quina opció és més justa: abandonar al poble oprimit a la seva sort, o emprendre una guerra que portarà mort i destrucció?
• Hi ha guerres inevitables? A partir de quin moment ho són?
• I ja posat a preguntar, es pot considerar la guerra un mal menor? Totes les guerres o sols algunes? I si sols algunes, quines?

Massa preguntes per a generar una resposta clara i única. Potser per això les guerres tenen els seus instigadors i les seves víctimes, i els seus seguidors entusiastes que, tot s’ha de dir, són menys quan la mort i la destrucció fan acte de presència.

Al començament de la Primera Guerra Mundial les joventuts de França i Anglaterra s’allistaven entusiastes per acudir a la que havia de ser la darrera de totes les guerres, la que havia d’imposar definitivament la pau al món. Un miratge que es va desfer als camps de batalla com un terròs de sucre ofegat en sang. I a la Segona Guerra Mundial els soldats americans van acudir a Europa a lliurar una guerra que no era seva. Un es podria preguntar què hauria passat si no hagués estat així, i de cop i volta trobar-nos amb el dilema d’optar entre una guerra de milions de morts o una llarga època de barbàrie hitleriana.

I la guerra que varis països africans van emprendre contra Ruanda per acabar amb el genocidi d’hutus contra tutsis? Quines morts eren més justes, les dels soldats i civils morts durant la guerra, o la dels civils massacrats durant el genocidi? Preguntes sense resposta.

És per això que em torba qualificar una guerra de legal o d’il·legal, de justa o d’injusta, que és tant com dir bona o dolenta, com si hi haguessin guerres morals i guerres immorals. Potser el que hauríem de constatar d’una guerra és la seva conveniència o la seva oportunitat, perquè d’immorals, de fet, ho són totes, i en totes es mor i es mata innocents.

Fer la guerra per res?

Digueu-me ingenu, però sempre he pensat que en els actes dels humans hi ha, al menys un motiu, una raó, bona, dolenta, terrible, qui sap?, que els dóna algun sentit. Si més no, en els actes més grans, els més bonics, i també en els més horribles, en els més malvats. Per a una guerra, dic jo, hi ha d’haver alguna raó, no dic ja suficient, però alguna n’hi ha d’haver. Perquè sinó, quin sentit tindria la mort de tanta gent?

Dic això perquè el conflicte de Gaza m’omple de dubtes en aquest sentit. A veure, abans de la darrera ofensiva de l’exèrcit israelià teníem, d’una banda, un estat que se sent amenaçat per l’irreductible terrorisme palestí, des de fa molts anys, i que ho estarà durant molts anys més, amb un exèrcit poderós i indestructible. De l’altra banda, l’exèrcit de Hamàs, nombrós, fortament motivat, amb un odi profund a l’estat d’Israel, amb un pobre armament, sense tancs ni avions, però amb moltes ganes de matar i cap por de morir.

I un tercer bàndol, més nombrós, més pobre, més indefens, sempre la víctima d’uns i altres, la majoria del poble palestí. La darrera invasió israeliana ha causat més de 1.400 morts en aquest tercer bàndol, un bàndol que no està en lluita, format majoritàriament per nens, dones, ancians i, a la fi, les persones que intenten sobreviure en aquesta guerra dels altres.

I encara hi ha un quart bàndol, que sovint oblidem. El dels civils israelians que viuen prop de la franja de Gaza i que, sense descans, porten anys intentant esquivar els míssils casolans de Hamàs. També en aquest bàndol hi ha baixes, si bé moltes menys.

I al què anava. On són els objectius d’aquesta guerra empresa per Israel? Perquè si del que es tractava era d’acabar amb Hamàs, és evident que, una vegada més, ha fracassat. Per tant, seguiran per molt temps més els civils del sud d’Israel mirant el cel per tal d’esquivar els coets que s’enlairen de Gaza. És clar que un exèrcit modern i poderós sols pot guanyar a un altre exèrcit organitzat, però mai a un exèrcit que té com armes la guerrilla, el terrorisme i, sobre tot, una fe cega en una causa, tan cega que no li importa morir ni matar.

I Hamàs? Ha guanyat quelcom Hamàs? Hauria de saber, a aquestes alçades, que mai assolirà l’objectiu d’acabar amb Israel. És, simplement, impossible, al menys per ells. Com he dit, l’exèrcit hebreu no els vencerà mai, tret que defalleixin, però ells, tanmateix, sols podran esgarrapar la vida de quatre soldats i alguns civils.

Com és, doncs, que si resulta evident que això no va enlloc, que ningú guanyarà, segueixen amb aquesta dèria? Hem puc creure que Israel ha anat a matar terroristes, si no paro de veure nens morts per les bombes i les bales dels soldats? M’he de creure que totes aquestes víctimes eren terroristes? Sóc ingenu, però no tant.

I em puc creure que Hamàs lluita per la llibertat del seu poble, si sap que els seus actes sols han servit, sols serviran, per a portar-li sofriment? Perquè ho han de saber, no pot ser que ho ignorin.

Ha canviat quelcom des que Israel va emprendre l'ofensiva, tret d'augmentar el nombre de morts i la destrucció? Si el conflicte no va enlloc, aleshores, perquè alimentar-lo? Vet aquí el meu dubte. A què treu cap tanta ceguera? L’eminència gris que va decidir endegar una nova matança a Gaza, què pretenia en realitat? Serà per les eleccions que, molt aviat, tindran lloc a Israel? Ostres !, això és molt fort. Algú decidiria matar 1.400 persones per a guanyar unes eleccions?

Prefereixo ser ingenu. Per favor, no em digueu la veritat!