Il Cavaliere i les velinas

Tiberi, emperador romà del segle I després de Crist, es va muntar un “picadero” a l’illa de Capri per alegrar els anys de la seva vellesa. Des d’allà portava les regnes de l’imperi entre orgia i orgia, i no les deixà anar fins que els hi prengué de les mans, després d’assassinar-lo, el seu nebot Cal·lígula, una mica més boig que ell mateix.

Les coses han canviat bastant en els cercles del poder d’Itàlia des de llavors, afortunadament. Per exemple, el que llavors eren nois impúbers ara són velinas, que així es com anomenen a les jovenetes poc més que adolescents de que es rodeja Il Cavaliere per a alegrar la seva vellesa i la dels seus amics. Altres coses han canviat també. Els joves efebus de Tiberi solien tenir un tràgic accident de tornada a casa, un cop assadollat l’emperador de les seves lúbriques facècies. El camí que portava a la vil·la del monarca era empinat i perillós, un corriol a la vora del barranc, pel que la majoria queien ajudats per la mà d’algun centurió fidel a la causa imperial. Les velinas de l’actualitat ja no tenen aquest trist final. És possible que la seva feina es limiti a fer d’acompanyant i a riure les gràcies de quatre vells verds, i amb sort quan tot acabi podran fer algun caleró en algun reality show de la tele, no la italiana, és clar, ja que allà la controla el mateix primer ministre. I segurament que a l’Interviu o altres revistes de semblant categoria, d’Itàlia o d’algun altre país, estaran encantats de publicar complerts reportatges fotogràfics que mostrin merescudament les qualitats d’aquestes noietes.

Hi ha quelcom que no ha canviat. A l’igual que Tiberi, Berlusconi conserva el poder intacte i no seran aquestes indiscrecions el què el faci fora. És clar que els mètodes expeditius de Tiberi ja no tenen lloc a l’Itàlia d’avui, i el primer ministre s’ha de servir d’altres mitjans, diguem-ne, més democràtics. No li costa gaire. Té tot el poder (o quasi tot) de la premsa i la televisió, i una oposició desapareguda del mapa i sense símptomes de recuperació. I, a sobre, no dona la impressió que els italians vegin amb mals ulls les aventures sexuals del primer ministre. Seran veritat alguns tòpics sobre els italians? Vull creure que no.

Ara que la defensa del Cavaliere i dels seus il·lustres companys d’orgia és per fer-s’ho mirar! Diuen que és la seva vida privada i que ningú no n’ha de fer res. Quasi que estic per donar-los la raó. De fet, és cosa seva i no ens hauria d’importar als demès. Però jo em pregunto si, a Espanya, hauríem votat a un president del que sabéssim que es munta unes bacanals de campionat amb tot de noies que podrien ser les seves netes. Se suposa que els actes privats són els més sincers, els més ajustats a la pròpia personalitat. Si aquesta persona és així, com se li pot confiar la màxima responsabilitat d’una nació?

Ja sols li falta enorgullir-se’n. Això seria molt machote, molt apropiat, molt de les pel·lícules italianes dels seixanta i setanta, aquelles de pit i cuixa que a Espanya varem imitar tant bé tot just començada la transició i el destape. Un dels selectes personatges que amb els diners públics de tots els italians ha anat a muntar-s’ho pipa a Can Berlusconi és l’exprimer ministre txec. Aquest bon home apareix ensenyant-ho tot en una de les fotografies, i quan dic tot vull dir tot. Bé, de fet anava una mica vestit, portava una polsera que li havia regalat el seu amic Bush i que sembla que l’ha delatat. Aquest senyor diu que, efectivament, el de la fotografia és ell, però que podria estar “retocada”. Ondia!, a la vista del què ensenya, caldria que ens expliqués què és el que li han retocat. És aquesta l’excusa que li deu haver donat a la seva muller? És que aquella tan suada del “no és el què sembla” ja no s’utilitza? Com diria Rajoy, “Vaya tropa!”.