Contrastos de la justícia

0 comentaris
La justícia, com la natura, té grans contrastos que no deixen de meravellar-nos. Alguns en diuen diferències o injustícies, però no són altra cosa que misteris vedats al coneixement limitat dels pobres mortals. Que costi d’entendre com uns presumptes delinqüents se’ls tracta d’una manera i a d’altres, per crims no menys greus d’una altra, no vol dir que no hi hagi una raó poderosa per a que sigui així, una raó que els responsables policials i judicials deuen conèixer més bé que nosaltres.

Per exemple, el jutge que porta el cas Millet deu tenir molt clar que aquest senyor no s’escaparà, que no ocultarà proves, i que el saqueig del Palau no és, de fet, tan greu com per a dictar alguna mesura provisional contra aquest senyor, a l’espera de judici (per exemple, la presó provisional o la llibertat provisional sota fiança). En el fons, deu saber que no és tan mala persona, i ho deu saber més bé que el fiscal, les acusacions particulars o la resta de mortals. No ens hi podem posar.

Com tampoc ens podem posar amb el criteri del jutge estrella, que considera necessari engarjolar preventivament a uns quants polítics o ex-polítics, i imposar fortes fiances als empresaris, potser perquè el seu delicte és molt més greu que els del tal Millet. No hauríem d’entrar en les consideracions de ses senyories, que saben el què es fan i no en va existeix el desacatament.

El que també deu saber què es fa és el responsable o responsables policials encarregats de presentar als inculpats davant la justícia. D’una banda, perquè saben que és necessari protegir la imatge dels presumptes violadors o assassins que compareixen davant el jutge, tapant-los la cara i fent fora als periodistes, i en canvi això no procedeix quan es tracta de polítics o empresaris, autors de delictes molt més greus i que mereixen tot l’escarni públic.

I el mateix s’ha de dir de les mesures de seguretat emprades. De ben segur que el cap o caps de l’operació de trasllat d’aquests perillosos delinqüents va preveure molt encertadament que el Sr. Alavedra o el Sr. Prenafeta, o l’Alcalde de Santa Coloma o el Sr. Singla es revoltarien violentament durant el trasllat, agredirien a la policia que els custodiava i s’escaparien ràpidament, d’alguna forma espectacular, davant les càmeres de televisió, dotats com estan d’un físic atlètic i jovenívol. D’aquí que molt prudentment hagin estat emmanillats, fins i tot per a la seguretat dels mitjans presents.

Ah!, que n’és de sàvia la justícia, com la natura, que no deixen de meravellar-nos cada dia amb els seus contrastos!

La broma del secret judicial

0 comentaris
Existeix el secret judicial? Rotundament no en aquest país. Podríem discutir in eternum sobre la conveniència d’aquesta institució, plantejar-nos si el secret de les actuacions judicials és convenient i, fins i tot, si és just. Però el cas és que el secret de sumari és una eina teòricament emprada en les actuacions d’instrucció per a facilitar les investigacions, i essent el jutge instructor qui el decreta, és de compliment obligat, especialment per a les parts, però sens dubte també per al propi jutge i per als funcionaris que intervenen en la tramitació del sumari i que tenen coneixement del mateix.

Si és així, com és que en tots els sumaris amb ressò mediàtic, absolutament en tots, el secret de les actuacions dura el mateix que una cartera en un banc del Raval? Ja se sap que no es pot obligar als periodistes a revelar les seves fonts, però no ha de costar gaire saber l’origen de les filtracions si el sumari no s’ha mogut de lloc i se sap qui el toca. A no ser, és clar, que el descontrol sigui total, cosa més que probable.

No m’atreviria a dir que el culpable en sigui el jutge, no fos cas que incorregués en desacatament, però si jo fos d’ell m’ho faria mirar, perquè és evident que quan ordena el secret de les actuacions algú se’l pitorreja.

El que ja és el summum és que, a sobre, surti publicat en dos diaris (El Mundo i El País) el vídeo íntegre de les declaracions dels Srs. Millet i Montull en el cas del Palau. Perquè vaja, una cosa és que algú se’n vagi de la llengua, i l’altra és que, a sobre, porti la cinta als diaris! A un funcionari de qualsevol administració que no sigui la de justícia li cauria el pèl per revelació de secrets.

Que sàpiguen les autoritats judicials que ens ho passem molt bé veient al Sr. Millet declarant davant un jutge, i que la cosa té prou morbo com per a veure-ho fins al final, però que també resulta divertida, per esperpèntica, la gestió del secret de sumari que es fa als jutjats.

Lladres, aprofitats i perdedors

0 comentaris
Tot seguint els diaris, els de paper, els parlats, els de tele i els digitals, un s’adona que en aquest món, a més de la gent honrada, honesta i treballadora, que són la majoria, hi ha altres tipus de persones:

Els lladres
  • Els que són pobres i roben per a deixar de ser-ho.
  • Els que són rics i roben per a ser-ho més.
  • Els que roben per vici.
  • Els que roben per necessitat.
  • Els que roben i no ho saben.
  • Els que roben amb tota la intenció.
  • Els que roben perquè creuen que hi tenen dret.
  • Els que roben a les cantonades, des de baix.
  • Els que roben als despatxos, des de dalt.
  • Els que roben als rics per a donar-ho als pobres (deixeu-me ser ingenu!).
  • Els que roben als rics per a ser més rics que ells.
  • Els que roben als pobres que no se n’adonen.
  • Els que tenen empleats que roben per ells.
  • Els que roben als seus empleats.
Robar és prendre quelcom a algú. Hi ha moltes categories de lladres i lladres amb categoria. Però a l’hora de robar quasi sempre hi ha algú, a banda del lladre, que se n’aprofita.

Els aprofitats
  • Els que aprofiten per a assegurar que els altres són més lladres que ells mateixos.
  • Els que aprofiten per a reclamar canvis que els afavoreixin.
  • Els que els agrada empaitar lladres reals i presumptes.
  • Els que no tindrien feina si no hi hagués lladres.
  • Els que semblen bons quan els altres són molt dolents, i ho aprofiten.
  • Els que tapen les seves misèries amb la porqueria dels demès.
  • Els que d’un cubell de merda en fan una empastifada general, i embrutant-ho tot es creuen més nets.
  • Els que creuen que són tots de la seva condició.
  • Els que aprofiten per a llençar tota mena de mentides. Total, tots són iguals !
  • I els trinxeraires, els que amb els pecats d’uns quants pretenen condemnar tothom.
Hauríem de parlar ara de les víctimes? Millor que esmentem els perdedors.

Els perdedors
  • Els que perden els diners, és clar (tothom, quan són públics).
  • Els que perden la confiança en les institucions i en el sistema.
  • Els que perden oportunitats per culpa de lladres i aprofitats.
  • I els mateixos aprofitats, que amb tanta devoció comencen perdent el nord i acaben perdent l’equilibri.
Perdedors, al cap i a la fi, ho acabem sent tots.

Over the rainbow. Hi ha esperança?

2 comentaris
L’Ishmael tenia 12 anys quan els milicians van entrar al poblat i van matar tothom. La mare era fora de la casa, rentant alguns pots al rierol, i el pare era a punt de marxar cap al bosc amb un altre home de la tribu. Volien caçar un mono, alguna cosa que els donés aliment durant uns dies. L’Osha, la seva germana de 13 anys, era a l’interior de la cabana, jugant, i el seu germà Mamadou, el més petit de tots, que tenia 3 anys, es banyava al rierol mentre la mare feia la feina. Havia tingut més germans, tres o quatre, no en podia estar segur, però tots havien mort. Ningú li havia dit perquè havien mort, però de ben segur que era d’allò que morien la majoria de persones que coneixia, de gana, malària, tifus, guerres, havien mort com moren els pobres i ningú havia plorat.

Aquell dia, els milicians van irrompre al poblat, van reunir tothom a l’esplanada i els van exigir diners i menjar. No tenien res per donar-los i el cap dels assaltants, un home jove, quasi un nen, va ordenar que els matessin a tots. A la mare i a la seva germana les van violar davant seu, i després les van matar d’un tret al cap. Al seu germà petit ni tant sols es va adonar del què passava. Va caure mort d’un tret al rierol. El pare.... el pare suplicava per la seva vida, potser també per la de la seva família, i el van matar a sang freda.

L’Ishmael no havia vist mai tanta sang i estava terroritzat, però se’n va sortir. El comandant li va dir que anés amb ells, que en faria un soldat i tot un home. Ara l’Ishmael té 15 anys, un rifle, ha matat moltes persones i s’ha fet respectar. L’Ishmael ja és tot un home i ha fet de l’infern casa seva.

...........................


Joan Pau II, conservador en quasi tot, va decidir, tanmateix, trencar un motlle. Durant segles l’església havia promogut una visió del cel i la terra força senzilla: els bons anaven al cel, que per al comú dels mortals era “a dalt”, i els dolents a l’infern, que era “a baix”, ple de tenebres i on les ànimes dels malvats penaven eternament en mig de sofriments insuportables.

Sembla, però, que els eminents teòlegs del Vaticà portaven ja un temps preguntant-se i debatent sobre la veritable ubicació del cel i l’infern. Es tracta d’uns llocs concrets i localitzables, uns indrets determinats? Joan Pau II proclamà amb tota solemnitat, l’estiu de 1999, que el cel no és un lloc físic entre els núvols, que l’infern tampoc és un lloc, sinó la situació de qui s’aparta de Déu, i que el purgatori és un estat provisional de purificació que no té res a veure amb ubicacions terrenals.

Molts bons cristians que no tenien altra cosa que fer que pensar en aquests dilemes, van anotar les paraules del Sant Pare a la seva enciclopèdia de coneixements del bon cristià. Quedava clar, d’una banda, que a l’església no hi havia superstició, que ja no es creia en les calderes d’en Pere Botero ni en el foc etern, i més clar encara que, fos on fos l’infern (i podria ser entre nosaltres), qui pateix és perquè s’ha apartat de Déu.

Molt bones consciències es van tranquil·litzar d’aquesta manera. Hi ha llocs i persones d’aquest món que són i viuen a l’infern, però d’alguna forma s’ho hauran buscat. En tot cas, la voluntat de Déu és inescrutable. Recentment el Papa Benet XVI ha tornat a posar les coses al seu lloc: l’infern existeix i és etern, això per si algú es pensava que patint en aquest món ja no sofriríem a l’altre. Queda en peu allò de que a l’infern hi van els que s’aparten de Déu.

A l’Ishmael totes aquestes disquisicions se li escapen. Per ell, l’infern és ara i ho serà, al menys, fins que mori. Per aquell racó de món on viu, Déu no hi passa mai.


...........................


La deessa Circe indicà a Ulises que abans de tornar Ítaca, el seu regne i on l’esperaven la seva muller Penèlope i el seu fill Telèmac, havia de baixar a l’Hades i rebre consell de Tiresias, un savi tebà que, deien, era l’únic mort que tenia intel·ligència i saviesa, unes virtuts que, pel que sembla, es perdien quan baixaves a l’infern. L’Hades era l’infern dels grecs de l’antiguitat, un lloc tenebrós on les ànimes, més que sofrir, s’hi avorrien eternament. I no sembla que fossin els pecats comesos en vida la causa d’aquest càstig, sinó el fet de caure bé o malament als déus, a qualsevol de la munió de divinitats que poblava l’Olimp dels grecs.

Ulises aprofità per a parlar amb altres persones il·lustres caigudes en desgràcia que també es trobaven a l’Hades, i amb la seva mare, que no sabem perquè hi era però queda clar que era bona persona.

“-Fill meu! Com has baixat en vida a aquesta foscor tenebrosa? És difícil que els vius puguin contemplar aquests llocs, separats com estan per grans rius, per corrents impetuoses i, principalment, per l’oceà, que no es pot travessar a peu, sinó amb una nau ben construïda.”

Costava, però a alguns mortals els estava permès contemplar l’Hades i el sofriment, i Ulises no fou l’únic que hi baixà. També Hércules, que se les hagué amb el gos Cancerber, el vigilant de la porta de l’Hades.


...........................


Quan el cristianisme triomfà al món occidental i es decidí l’existència d’un sol Déu, incompatible amb qualsevol altre, l’Església, sempre prudent, va considerar que l’infern havia de ser més llunyà i havia de fer més por. Per descomptat que seguiria essent el lloc d’aquells que s’enemistaven amb la deïtat, i per descomptat que l’únic Déu sols parlava per boca de la jerarquia, l’única que podia interpretar la voluntat de Déu i decretar-ne el compliment.

I calia que els fidels sabessin el què els esperava si l’incomplien: el sofriment etern, les flames i el dolor. Perquè el sofriment en vida no era veritable sofriment. Déu ens posava a prova i de com ho acceptéssim en depenia la salvació en el més enllà (i el deixar de sofrir) o la condemna als horrors de l’infern per a tota l’eternitat (i allò sí que seria sofriment!).

L’infern, així, quedava lluny de Roma.


...........................


La Mary tenia 14 anys quan el seu pare la va violar per primera vegada. El seu pare era un home violent, que sempre pegava a la mare per qualsevol cosa, i als fills quan els podia enxampar. Perquè la meitat dels dies estava borratxo i sovint inconscient. El seu germà va marxar de casa molt jove per a dedicar-se als petits robatoris. La Mary ben aviat va deixar de saber-ne res, després que algú li digués que era a la Model.

Després, les violacions es van repetir cada vegada més, i també les pallisses, que la mare, covarda, analfabeta, terroritzada i envellida, era incapaç d’evitar. La Mary va marxar un dia de casa i li va demanar al primer que va trobar que l’invités a dinar. Ho va pagar prostituint-se. Després van venir les drogues, els abusos, les pallisses. La Mary va viure al carrer un parell d’anys, fins que la van trobar morta en un abocador. Tenia 18 anys, pesava 45 quilos, havia perdut les dents del davant en alguna pallissa, no sabia llegir ni escriure, no sabia on era ni qui era, no sabia si això era l’infern, però sabia que no hi havia altra cosa.


...........................




Frank Baum va publicar el 1900 “El mag d’Oz”, la història d’una nena que anirà a trobar a un mag meravellós per a que doni un cor a l’home de llauna, un cervell a l’home de palla, i valentia a un lleó covard. El mag d’Oz és qui posa les coses al seu lloc, l’esperança d’aquells que pateixen.

El 1939 aquesta història fou portada al cinema en una adaptació musical protagonitzada per Judy Garland. El món era a les portes d’una guerra mundial i la pel·lícula parlava d’esperança. Una nena òrfena, la Dorothy Gale, per boca d’una jove Judy Garland, cantava Over the rainbow, una cançó sobre somnis que es farien realitat. Però la Mary i l’Ishmael mai van sentir aquesta cançó. L’infern seguia essent massa lluny.

En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí
Molt amunt
Existeix una terra que vaig somiar
Una vegada, en una cançó de bressol.
En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí
Els cels són blaus
Y tots els somnis
Que t’animes a somiar
Es fan realitat.



video

Amics i seguidors

1 comentaris
Confesso que això de tenir “amics” i ser “admirador” o “seguidor” d’algú en el Facebook em produeix una certa incomoditat. No per ser qui són aquests “amics” o aquestes persones “admirades” o “seguides”, sinó perquè l’amistat o l’admiració, com jo les he entès sempre, són una cosa molt diferent.

Fa uns dies el Saül Gordillo publicava al seu bloc un apunt sobre el “top ten” dels catalans amb més amics al Facebook, amb un llistat de 24 persones que tenen entre 5.000 i 2.375 amics. Com es pot veure, la facilitat per a fer amics en el Facebook és, per a algunes persones, extraordinària. I cal tenir en compte que 5.000 és la xifra màxima que admet aquesta xarxa social. De fet, amb poc esforç, hom hi pot aconseguir en un temps raonable una quantitat important d’amics.

Passa que a les xarxes socials els terme “amic” té un sentit bastant diferent del que es dóna a aquesta paraula a la vida real, en la relació amb les persones que coneixem. No crec que l’Artur Mas, que és la persona que encapçalava la llista del Saül Gordillo, tingui 5.000 amics en el sentit tradicional del terme. Jo mateix sóc un dels seus “amics feisbuquians”, o “seguidors” (no ho sé ben bé), i dono fe que no conec personalment a aquest senyor, ni ell em coneix a mi, ni sento un afecte especial per ell, ni tampoc un desafecte específic, tret de l’interès per a conèixer les seves aportacions o la seva activitat. El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana defineix l’amistat com un “lligam afectuós entre dues persones, afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l'amor sexual”. Naturalment que aquesta definició també val per a algunes amistats verdaderes que hom pugui tenir en el Facebook, a més de a la vida real, però a partir d’un cert nombre, deixa de ser vàlida forçosament.

Ve a compte la cosa de l’anunci escampat als quatre vents que el President Montilla ja és al Facebook i té no sé quants seguidors (1.616 a dia d’avui). La primera reacció que vaig tenir, al saber-ho, va ser apuntar-me a la festa. Si resulta que entre els “amics”, “admirats” o “seguits” (ja m’he perdut amb aquests termes) hi tinc polítics de varis partits, de dretes i d’esquerres, nacionalistes i no nacionalistes, perquè no hi hauria de tenir en Montilla? És una forma com una altra de conèixer diferents punts de vista de l’actualitat.

Però la incomoditat ve d’aquí, de definir-me com a seguidor de Montilla, o de l’Artur Mas, o de l’Alícia Sánchez Camacho, o de dir-me amic de persones a les que no conec de res. Em queda clar, a mi, que l’amistat i l’admiració signifiquen coses diferents en una xarxa social que en les relacions personals. I entenc, per tant, com de ben segur ho deuen entendre aquests personatges públics, que molts dels “amics” i “seguidors” que tenen al Facebook no són ni amics ni votants.

Un home exemplar, tot un senyor

0 comentaris
Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un senyor molt bo, molt savi i molt generós. Era tot un senyor, amb molta classe i admirat per tota la gent de bé, un senyor d’aquells que quan el veies passar, no te’n podies estar de dir: “Mite’l, és que és tot un senyor!”.

La classe i l’elegància ja li venien de naixement, doncs aquest senyor, que coneixem per Sr. Milionet, dels Milionet de tota la vida, era, com és natural, de bona casa i de millor família, rica, és clar, perquè ja se sap que moltes virtuts sols són a l’abast de les persones amb capital. Sense anar més lluny, ja el pare, l’avi i el besavi s’havien fet un nom en el món de la cultura i l’alta societat, dues coses que abans, com havia de ser, anaven aparellades, i no com ara, en que la cultura ja és a l’abast de gent sense classe ni diners.

Com correspon a una persona del seu renom, ben aviat al Sr. Milionet li foren encarregades tasques importantíssimes per a la cultura del país, i així és com la societat posà a les seves mans la gestió de fundacions, associacions, corals, orfeons, palaus i palauets, tot per a millor glòria i satisfacció del país. Tant sols amb el seu nom, ja donava prestigi al Carrau de la Musiqueta, el sancta santorum de l’elit cultural i la gent amb classe.

Naturalment, per a dur a terme la seva importantíssima tasca amb la dignitat que corresponia, el Sr. Milionet necessitava dels cabals suficients, i totes les persones i grups importants del país no dubtaren ni un moment en subministrar-los-hi, tanta era la confiança i fe absoluta que tenien en la seva persona, com no podia ser d’altra manera, tot s’ha de dir, ja que, com ja hem dit, era tot un senyor. Un dels nostres, vaja! Per descomptat que ningú fou tant barroer com per a preguntar-li que en feia dels diners. A les classes altes, certes coses són de mala educació, i si els diners són de tots els ciutadans seria una baixesa mostrar-hi interès.

I el Sr. Milionet no defraudà ningú (hauria estat inconcebible que ho fes). Era tanta la seva generositat i entrega, que sempre i en tot moment va saber donar als diners que li foren confiats, el destí i l’ús més just i adequat per als nobles objectius que li havien estat encarregats.

Naturalment, l’exercici de les seves altes responsabilitats exigia que viatgés sovint, si calia acompanyat per la seva família per a que l’ajudés, a països llunyans, sobre tot a l’estiu, que és quan fa més calor i és més pesat. Deien les males llengües, gent de mala fe i sense cultura, que se n’anava de vacances amb la família, però tots els homes de bé sabien que tot ho feia per les fundacions, associacions, corals, orfeons, palaus i palauets que gestionava.

Fins i tot en el casament de les nenes mostrà el seu tarannà generós i d’estalvi, sempre disposat a reduir tant com pogués els costos per a l’alta institució que representava, i a fer tots els sacrificis personals que calgués. Fou per això que les nenes es casaren al Carrau de la Musiqueta, per estalviar d’una banda i de l’altra donar prestigi a la institució. Com és natural, recordava a aquell president del seu país que va casar la filla al monestir de l’Embornal per a donar vida als monjos del cenobi. Com no podia ser d’altra manera, ja que les nenes es veien obligades a casar-se en un teatre, els il·lustres benefactors no dubtaren en córrer amb les despeses corrents de la cerimònia. Què menys! total, 100 milions de res cadascuna.

De la seva trajectòria honorable i de l’excel·lent gestió que portà al capdavant del Carrau en dona fe l’absoluta confiança, comprensió i admiració amb la que totes les persones importants del país seguien els seus treballs exemplars. Sols per aquest, i no per altres motius, institucions públiques i privades, i força gent generosa i agraïda, feren importants donatius a les institucions regentades pel Sr. Milionet, i no per altres coses, com diuen alguns malpensats.

I és ben clar que ell donava als diners una utilitat justa i equilibrada. És ben sabut que l’orfeó del Carrau tenia garantit, si més no, un entrepà de foigras cada vegada que sortia a fora. Què volen alguns, que a sobre els pagués el viatge? Amb els sacrificis que ha fet aquest home i se li paga així!

I què s’ha de dir de l’ “aguinaldo” que van rebre ell i els seus col·laboradors a càrrec del pressupost del Carrau, si sols equivalia al 10% ! Qualsevol treballador rep per Nadal una fantàstica panera amb un parell de “xoriços” i una capsa de neules, i al Sr. Milionet ni això. Sols una mica de sobre amb uns bitllets, un miserable 10 %. A veure, el consell d’administració prou que ho va trobar normal !

A més, ell sempre respongué a la generositat amb més generositat. Si calia, pagava els deutes de partits i partidets, o donava diners a fundacions, associacions i altres butxaques. Perdó, altres institucions.

Arribà un moment en que les més altes institucions del país reconegueren amb total unanimitat que calia recompensar l’excel·lent gestió econòmica del Sr. Milionet, i no dubtaren en atorgar-li les més altes condecoracions de la pàtria. Per dir-ne algunes, la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Or de la Ciutat, o la medalla de Santa Rita, la més preuada de totes. Justa recompensa a tants anys de dedicació al país!

Era tanta l’admiració que la classe benestant sentia per ell, que quan algunes persones rancunioses escamparen calúmnies i falsedats sobre la seva gestió, el jutge comprengué immediatament davant de quina mena de personatge es trobava i no dubtà en donar-li tot el temps que necessités per a fer la neteja i selecció de la paperassa que havia acumulat durant tants anys d’esforçats treballs. Ja se sap que quan es treballa molt els papers s’amunteguen, però gràcies a Déu el Sr. Milionet pogué comparèixer davant el jutge lliure de la pesada càrrega que suposaven tants talonaris vells, reguards de transferències, factures i altres papers que ja no servien. I molt encertadament, el jutge, un cop hagué parlat amb ell, l’invità amablement a que se n’anés a casa a descansar, que ja hi hauria temps per a parlar d’altres coses. “Primer reposi, Sr. Milionet, que ja ha fet prou, i vingui a veure’m d’aquí uns mesos, que ja parlarem de lo seu”.

Que ningú pensi malament, això va passar en un país molt llunyà. Res a veure amb el nostre. Ja se sap que, aquí, som tant malagraïts que mai deixaríem que ningú es fes ric amb els diners dels demès, ni que fos tot un senyor com el Sr. Milionet, dels Milionet de tota la vida.

Un pacte sense consens

1 comentaris
S’ha signat finalment el Pacte nacional per a les infraestructures, un document que proposa un total de 130 mesures, cadascuna amb un llistat complet de projectes, per a donar servei l’any 2020 a una població de Catalunya d’entre 7,5 i 8 milions d’habitants, amb una inversió total prevista de 100.000 milions d’euros d’inversió conjunta de l’Estat i la Generalitat en infraestructures de Catalunya, i que pretén generar més d’1,2 milions de llocs de treball.

D’aquesta inversió total, entre 55.000 i 60.000 milions d’euros procediran del Govern central, mitjançant la disposició addicional tercera de l’Estatut, i la resta de la Generalitat.

Fantàstic. Potser és un bon pacte. O potser no. El cas és que neix sense el suport de CIU, que és el principal partit de l’oposició i amb possibilitats serioses d’assolir el govern a curt o mig termini, i sense el de Foment del Treball, que és la principal organització empresarial de Catalunya.

Això, agradi o no, vol dir que el pacte neix coix. És possible que la posició de CIU sigui estratègica i hagi estat adoptada amb criteris electorals, una actitud que potser també hauria adoptat el PSC si estigués al seu lloc. O potser no. Podríem fer força valoracions polítiques de la posició de cadascun dels actors d’aquest pacte, i també dels espectadors, però el cas és que, sigui quina sigui aquesta valoració, el pacte, malgrat el seu nom, ha estat insuficientment pactat.

No és el mateix l’aprovació del pressupost de la Generalitat, que en termes generals s’entén referit a un any i que es dóna per suposat que en cada exercici serà objecte de les variacions que es derivin de la situació política, que un instrument de desenvolupament econòmic i social importantíssim amb una projecció de 10 anys. No és el mateix perquè, si no compta amb el consens necessari, el primer canvi que es produeixi en el color polític del govern comportarà la seva modificació o, fins i tot, la seva derogació.

Per a planificar a llarg termini cal assegurar-se la col·laboració o el consens de tots aquells que al llarg de la vigència del pla poden esdevenir elements decisoris en quant a la seva continuïtat.

Això per un costat. Per l’altre, pel dels opositors al pacte, caldria demanar-los que posessin la responsabilitat per sobre de l’oportunisme polític, perquè fer que un país tiri endavant requereix més rèdits socials i econòmics que no polítics i electorals.

A la llarga, l’aprovació d’un document sense consens o insuficientment pactat pot esdevenir inútil, i en la situació econòmica actual del nostre país no ens podem permetre de perdre el temps d’aquesta manera.

Per aquells que hi estiguin interessats, el document del pacte es pot descarregar des d’aquesta web de la Generalitat.

Per a dur la contrària

0 comentaris
A alguns ens agrada portar sempre la contrària. Ho tinc per un defecte, però no crec ho pugui superar mai, tret que de tant anar a la contra, acabi altra vegada en el mateix lloc. Un amic a qui agrada molt la ciència i al que tinc per entès en tots els camps de la física, més que jo en tot cas, em va dir un dia, de conya, que jo el que tinc és coriolitis. Confesso que no vaig entendre la broma; alguna gràcia de científic, vaig pensar, però per no quedar malament vaig assentir, com si entengués el que m’estava dient, i vaig canviar de tema.

I ara que estic preparant un viatge a la Patagònia per al desembre (ja n’escriuré alguna cosa quan torni), m’ha vingut al cap una llegenda urbana molt estesa que aclareix com l’aigua la broma del meu amic. Diuen que en els desaigües de l’hemisferi sud l’aigua gira en sentit contrari als de l’hemisferi nord. Faré la prova quan hi vagi, per descomptat, però sembla que això no és pas així. Tanmateix, aquesta creença arranca d’un fet científic cert: a l’hemisferi nord, els anticiclons giren en el sentit de les agulles del rellotge, i les borrasques i ciclons ho fan en sentit contrari, mentre que a l’hemisferi sud és just al revés. Aquest fenomen rep el nom d’efecte coriolis i és degut a la rotació de la terra. Des de la perspectiva dels septentrionals com nosaltres, els del sud van al revés, mentre que els meridionals ho deuen veure diferent. D’aquí ve la coriolitis que diu el meu amic que pateixo, sempre al contrari dels demès.

L’explicació científica d’aquest efecte és prou complicada com per a que jo no la sàpiga explicar, ni tant sols entendre-la, però justificaria també la llegenda dels desaigües, si aquests fossin de la mida d’un cicló. Passa que al wàter o al bidet la força de l’efecte coriolis és tant petita que no es nota, i la direcció de l’aigua vindrà determinada per factors com la geometria del desaigua, la posició de l’aixeta, les turbulències que haguem provocat al rentar-nos, i moltes altres variables.

Assumit, doncs, que pateixo d’una forta coriolitis, observo que, sigui quina sigui la direcció de l’aigua, sempre és de forma circular. O sigui que puc anar a la contra, però tard o d’hora tornaré al mateix lloc. Ves quina gràcia! Afortunadament, com que no sóc l’únic que va a contradirecció, segurament que quan hi arribi els altres ja s’hauran mogut. I ben mirat, això meu no deu ser tant rar. En una entrada del 9 de març d’enguany publicada a Abulafia, un bloc de divulgació científica des d’una perspectiva molt planera, que recomano a tot aquell qui s’interessi per una visió entenedora de l’antropologia, llegeixo que els éssers humans tenim una certa tendència a caminar en cercles quan perdem les referències. Hi ha la creença que la gent perduda camina en cercles, i algunes teories ho atribueixen a “asimetries hemisfèriques en el sistema de dopamina” (ho copio, no tinc ni idea del què és), o a asimetries biomecàniques, com tenir una cama més llarga que l’altra.

Sigui com sigui, en una direcció o altra, la tendència seria a caminar en cercles (per alguna cosa de l’anar i venir se’n diu “circular”). Deu ser per això que abans, quan els “grisos” et deien “circulen, circulen”, no acabàvem de marxar mai, sinó és que ens estomacaven. Però divago. Al què anava és que, com l’aigua del bidet, anem en cercle, però alguns canviem de direcció cada tres per quatre, sols pel gust (o la necessitat) de portar la contrària, potser perquè si l’aixeta està encarada cap un costat, no ens dóna la gana de seguir el corrent.

Doncs mira, si ens posem seriosos i ho assumim com una malaltia de l’esperit, en podríem dir coriolitis variable. Les manifestacions d’aquesta malaltia són nombroses i en tots els ordres de la vida. Vet aquí alguns exemples:
  • Tothom diu que és tant bona la trilogia de l’Stieg Larsson, que sols n’he llegit el primer volum. Quan passi la febre “sueca” potser em començarà a interessar.
  • El “núvol i cadira” de Tàpies em sembla un manyoc de filferros al voltant d’una fusta. Ho sento, no l’entenc.
  • M’avorreix la majoria del cinema espanyol. I també el català; encara més, si m’apures. Tret que algú gosi dir que és una porqueria. Llavors em semblarà més bo.
  • Quan sento com s’ataca Catalunya des de les espanyes, reclamaria la independència. Quan des d’aquí es diu que els catalans volem la independència, penso que a sant de què.
  • Quan el govern defensa la pujada d’impostos, penso que aquests també tenen coriolitis, que van al revés dels altres països. Quan des de l’oposició s’ataca fortament el govern per la puja fiscal, penso que, en el fons, tant els fa el dèficit de les arques públiques i que el que volen és guanyar vots en les properes eleccions.
  • I quan dic que m’agrada l’arròs, no és per a que me’n facis cada dia, caram!
Per posar exemples, no acabaríem mai. Però el portar la contrària té algunes particularitats segons les persones que la pateixen. Així, mentre que en la coriolitis variable del que es tracta és de ser negatiu per naturalesa, d’enfrontar-se a totes les tendències per a esdevenir singulars, hi ha una altra varietat més moderada, que no més benigna, a la que podríem anomenar coriolitis unidireccional. En aquest cas del que es tracta és d’anar sempre a la contrària d’una tendència determinada, i oblidar-se de les altres.

M’explicaré. Alguns individus concentren les seves ganes de portar la contrària en un concret individu, o grup, o partit, o creença. És a dir, no es tracta tant de portar sempre la contrària, com de contradir sempre tot el que ve d’una determinada direcció. Aquests individus sempre van en sentit contrari, però no canvien de direcció cada tres per quatre, sinó és que ho fa l’individu, o grup, o creença que és objecte de la seva contrarietat. Un exemple ben clar és el de molts militants de partits polítics, o fins i tot de simpatitzants dels mateixos, especialment quan el seu partit és a l’oposició. Faci el que faci el partit en el govern, ells sempre hi estaran en desacord, i ho manifestaran obertament. Tant se val que aquella política de la que blasmen sigui exactament la mateixa que han fets ells quan eren al govern, o que faran quan hi tornin. En aquest sentit, els militants del partit que està governant són menys actius, perquè no senten, de moment, la necessitat d’atacar una acció de govern que no té lloc. En tot cas, canviaran d’actitud quan siguin a l’oposició.

Però aquesta coriolitis és, fins a cert punt, normal en el joc polític i social. El que no és tant normal és l’obsessió d’alguns contra un individu, o grup, o creença determinats i específics, siguin o no al poder. En aquests casos adquireix unes característiques força patològiques. És el cas del que té una mania obsessiva a un president, o a un alcalde, o a un partit, fins al punt que no pot trobar absolutament res de bo, sinó tot el contrari, en els seus actes. Algun n’hi ha que fins i tot acudeix a tots els actes oficials i inauguracions, pel gust de fer notar la seva actitud en contra, algun que tant si li pregunten per cebes com si li parlen d’espinacs, trobarà sempre l’ocasió de dir que la carn és dolenta.

A aquests jo els planyo, perquè aquesta mena de coriolitis sols es cura mentre l’individu no obté el protagonisme que no para de cercar, i generalment la gent es cansa ben aviat de sentir-los.

I per últim, hi ha la coriolitis silenciosa. Aquesta és la que, em sembla, pateixo jo. És la dels que ens agrada portar la contrària, però no ho diem quasi mai, sinó és que ens emprenyen massa. Aquesta varietat de coriolitis es manifesta, generalment, a les eleccions, i l’haurien de témer tiris i troians. Més o menys, ve a ser que “vosaltres aneu fent, que el tret us sortirà per la culata”. Al moment de votar, els que anem a la contra silenciosa és quan fem mal.

La conspiració de la grip A

0 comentaris
En el darrer comunicat del Departament de Salut sobre la grip A, s’afirma literalment: “Segons la informació recollida pel sistema PIDIRAC (Pla d’Informació de les Infeccions Respiratòries Agudes a Catalunya), l’activitat gripal a Catalunya pel nou virus de la grip A(H1N1) es manté estable respecte a la setmana anterior, en un valor al voltant del llindar epidèmic, tot i que s’haurà de confirmar en les properes setmanes la situació d’ona epidèmica. La taxa d’incidència és de 99,36 casos per cada 100.000 habitants.

Pel que fa a la vigilància de casos produïts pel nou virus de la grip A (H1N1), la majoria han presentat un quadre gripal lleu, amb una recuperació en pocs dies. Des de l’aparició del virus de la grip A(H1N1), a Catalunya s’han produït un total de 45 casos greus, 37 dels quals ja han sortit de la UCI. En aquests moments es troben ingressats a la UCI 3 casos greus. Fins al moment a Catalunya s’han produït 5 defuncions.”


Ja comença a ser un tema recurrent en els mitjans informatius, i potser per aquest motiu la preocupació per aquest nou tipus de grip sembla que decreixi entre la població, malgrat que augmenta constantment el nombre d’infeccions. Si hi ha quelcom que sembla que ha quedat clar, és que, en principi, es tracta d’un tipus de grip més infecciós que la grip estacional, en el sentit que es propaga més fàcilment, però menys mortífer, fins al punt que alguns es comencen a preguntar si n’hi havia per tant rebombori.

Probablement això ha ajudat a la propagació d’un altre virus molt més ràpid, el de la teoria de la conspiració, un virus que no ha estat mai eradicat i contra el qual no sembla haver-hi vacuna. Es transmet pels mitjans habituals de comunicació en la societat moderna, bàsicament internet, i sembla explotar alguna vulnerabilitat del subconscient humà, ja que quasi tots els individus acaben infectats. La cura és quasi bé impossible. Contra els prejudicis no hi ha res a fer.

El cas és que sembla que estiguem dissenyats per a desconfiar de tota la informació que prové del que en podríem dir els poders establerts, en un sentit força ampli, i admetre en canvi sense ombra de dubte tots els missatges que contradiuen aquella informació i la denuncien com a manipuladora i interessada, vinguin d’on vinguin.

Ja de sempre, un nombre significatiu de persones es neguen a administrar-se o administrar als seus fills les vacunes recomanades per les autoritats sanitàries, o les considerades obligatòries. Així, alguns pares, per raó d’uns suposats principis, no vacunen als seus fills pels perills que presumptament podria comportar-los una vacuna en mal estat. “I no els passa res”, diuen, obviant que, en gran part, és gràcies a que els altres pares sí que han vacunat als seus fills.

I és força estesa la creença que les companyies farmacèutiques creen els virus per a després vendre’n la vacuna. Poques coses són impossibles, o sigui que això podria ser, però la teoria de la conspiració ho dóna per segur. També el virus de la grip A avança de bracet amb el de la conspiració.

Un amic m’ha fet arribar el famós vídeo “de la monja”. Resulta que una monja que a més és metge, ha llençat per internet una seriosa advertència: la vacuna contra la grip A constitueix un perill important per a la població, i qui se l’administri s’arrisca a patir terribles malalties, tot plegat per una confabulació de l’OMS i les companyies farmacèutiques, obstinades totes en vendre vacunes a qualsevol preu, mentre els governs (tots, pel que es veu) miren cap un altre costat.

A la senyora del vídeo se li està atribuint un grau de credibilitat extraordinari, per tres motius:

a) Perquè és monja, i les monges no menteixen.
b) Perquè és metgessa, o sigui que entén de l’assumpte.
c) I, per sobre de tot, el motiu definitiu, perquè esperàvem que algú ens confirmés que darrera de tot plegat hi ha una mà oculta disposada a enriquir-se amb la nostra salut, tal com hem sabut sempre.

Ja he dit que poques coses són impossibles, o sigui que potser sí que les dues primeres raons són certes (la tercera, la dono per segura), però com que tinc tendència a complicar les coses, penso en tres preguntes que neixen de cadascuna de les tres afirmacions anteriors, i en algunes subpreguntes derivades:

a) On diu que les monges no menteixen ?

- No són com la resta dels humans ?
- I no s’equivoquen mai, o són infalibles?

b) A l’OMS no hi ha també molts metges que diuen exactament el contrari que ella ?

- Són metges pitjors, diferents, o malvats ?

c) Posem per davant dels fets els prejudicis, les conviccions per davant de les dades ?

- No ens caldria una mica d’objectivitat, ja que als virus no se’ls pot suposar prejudicis ?

I tot plegat es resumeix en una sola pregunta: perquè és més creïble la monja que l’OMS o les autoritats sanitàries del país ?

Moscaaaa....!!

0 comentaris
Que un mal llamp s’emporti aquesta mosca i tota la seva descendència ! Porto una setmana, una setmana....!!! suportant aquesta mosca i les seves refotudes parentes, que totes s’assemblen, i així no hi ha manera d’escriure. Me la trobo a la pantalla de l’ordinador, es posa sobre el teclat, te la gosadia d’apropar-se a la meva cara i em pessigolleja per braços i cames, i per si fos poc la molt porca s’acosta a la llauna de cervesa, es passeja pel broc i m’obliga a fregar-lo i refregar-lo cada vegada que vull beure.

Certament que si els instints assassins són això, a fe de Déu que faria una matança. De mosques, és clar. Però per més que ho intento, sempre s’escapa. Tinc un diari doblegat al meu costat per fotre-li ventallada a la mínima de canvi, però no hi ha manera. La molt punyetera sembla que em vegi a venir. Serà per aquests ulls d’insecte compostos de milers de pupil·les, que sembla que et mirin per totes les finestres d’un bloc de pisos !

La dona intenta calmar-me, diu que ja se sap que en aquesta època de l’any les mosques van “toves”. Què cony vol dir això, que són flonges, que s’espaxurren quan les toques, que són tontes, que han anat a xutar-se al cubell de les escombraries...? Per mi que el que passa és que són dures, dures de pelar i dures de mollera, perquè sinó s’adonarien que tocant-me el voraviu no hi tenen res a guanyar i es busquen un disgust.

De petit m’ensenyaven que a la natura tot té la seva utilitat. Fins i tot els mosquits, que són uns malparits, a vegades transmeten bacteris que t’espatllen per un costat però et reforcen per l’altre. Un animal es fot l’altre i així es limita el creixement de les espècies. Recordo que, pel que fa al cos humà, l’únic que no semblava tenir cap utilitat era l’apèndix, que per cert encara tinc. Doncs bé, la mare naturalesa ha posat en aquest món no una, sinó dues coses inútils, l’apèndix i les maleïdes mosques, que ja m’explicarà algú quina utilitat poden tenir, sinó és fer-me la punyeta des de fa dies cada vegada que em poso davant l’ordinador.

Mira-la, tant agosarada ella, ara s’ha posat sobre l’ESC, avança per les tecles de funció, aixeca el vol, toca la pantalla, se’m posa sobre el braç, em fa pessigolles, em moc i surt volant, toca la cervesa, una altra vegada, la molt bandarra ! Ara és sobre la taula, prop de la impressora. Un moment, espera, no et moguis.... Alaaa !!! Ara sí que t’he fotut, mala pua, ves a fer companyia als teus avantpassats ! Òndia, li he fotut un cop de diari que l’ha deixat més plana que un segell de correus al cul d’un elefant.

Però.... oh, merda! ara he tombat la cervesa ! Qui la va fotre.... !

Catalans inesperats

1 comentaris
Llegeixo amb sorpresa que Cervantes era homosexual i català. Ho diu el periodista Albert Torra en el seu darrer llibre, “Gais i lesbianes de la història de Catalunya”, i fa dies se’n va parlar en varis mitjans de comunicació. Si de sorprendre es tractava, el periodista ho ha aconseguit; altra cosa serà que convenci, que això ja ho veurem. No m’interessa l’orientació sexual de Cervantes. El que sí em preocupa és que fos català, perquè jo sempre l’he tingut com a paradigma de la literatura castellana. No em sé imaginar el Quixot en català i, francament, si el torno a llegir (i val la pena, creieu-me) ho tornaré a fer en castellà, que és en la llengua en que va ser escrit i que casualment conec.

L’Albert Torra justifica la catalanitat de Cervantes, en que en la seva obra va lloar Catalunya i els catalans, i en canvi va dir pestes dels castellans i del seu caràcter. L’explicació és ben feble, perquè si jo em poso a dir coses bones dels andalusos, que ho podria fer, i coses dolentes d’uns quants catalans, que també ho podria fer i amb força motius, algú podria pensar, per aquesta regla de tres, que sóc de Jaén i no de l’Anoia. És clar que en el meu cas a ningú importaria que s’esbombés una bestiesa com aquesta, perquè a ben poca gent importa on vaig néixer.

Potser l’autor d’aquest llibre volia escandalitzar, i se li va ocórrer que la millor manera era convertir a Cervantes en homosexual i, a sobre, català. Si de desacralitzar la figura de l’escriptor es tractava, i això sempre convé amb totes les figures, pot haver pensat que la millor manera de subvertir-lo com a icone de les lletres hispanes, era transformar-lo en quelcom que sonés al contrari d’hispà, i sembla que això vol dir català.

El cas és que ara, passat l’interès per aquest tema, surt un nou català inesperat, en Cristòfol Colom. La professora de la universitat de Georgetown Estelle Irizarry acaba de publicar un llibre titulat "El ADN de los escritos de Cristóbal Colón", en el que “proposa i confirma el veritable origen català del navegant”. Basa les seves conclusions en l’anàlisi de 18 ladinismes lèxics, morfològics, ortogràfics i sintàctics que es troben en el castellà de Colom. En definitiva, sembla ser que Colom escrivia malament el castellà, degut a que, en realitat, era català.

I un altre estudi, aquesta vegada del professor de la universitat de Mount Saint Mary Charles J. Merrill, titulat "Colom, 500 anys enganyats", afirma que el descobridor d’Amèrica era un català enemistat amb la família dels Reis Catòlics, i que aquests haurien ocultat la seva catalanitat, fomentant la idea que era italià.

No són els únics que ho afirmen. De quan en quan surten a casa nostra espontanis que situen el lloc de naixement de l’almirall a la Segarra, el Bages, Osona o altres indrets de Catalunya.

No està a les meves mans el posar en qüestió el rigor científic d’aquests estudis sobre Colom i el relatiu a Cervantes, però m’ha sorprès com aquestes notícies han estat acollides en alguns fòrums, en els quals abunden els missatges i comentaris que s’escandalitzen del que anomenen “espoli” o “usurpació” del bagatge cultural català pel centralisme borbònic. De primer, em pregunto si estem necessitats de prohoms i símbols culturals. Jo diria que d’això en tenim i de sobres, i no ens cal envejar el dels altres. Ho dic perquè a mi, francament, no em fa fred ni calor que Cervantes o Colom fossin catalans, espanyols, italians o moçambics, i la teoria conspiratòria espanyolista em sembla una mica paranoica.

La qüestió és: el suposat origen català d’aquests i altres personatges històrics tinguts per castellans, italians o el que sigui, té una base científica real, o és fruit de les ganes d’escandalitzar i vendre llibres ?

Suposant que la cosa no fos prou seriosa, convindria que ens deixéssim de punyetes, que d’icones de tota mena ja en tenim i no ens cal manllevar-ne d’altres. I si realment existeix una base científica que avali els estudis realitzats, afirmar que tot plegat és fruit d’un engany espanyolista per a apropiar-se del llegat cultural català em sembla que va més enllà del que és imaginació i esdevé patològic.

Aniversari

0 comentaris
Ho tornaria fer ?, m’he preguntat moltes vegades. Mal que ens pesi, la vida és un camí d’una sola direcció, i allò que ja hem viscut no ho podem canviar ni refer. La resposta a aquesta pregunta, a vegades, és no. I a vegades, és “faria allò que no vaig fer” o ho faria diferent.

Perquè molestar-se ? L’important no és allò que no voldríem repetir ni allò que desitjaríem haver fet, l’important és allò que per res del món voldríem haver deixat de fer. I jo, del que vaig fer el 13 d’octubre de 1984, no me n’he penedit mai. I sí, ho tornaria a fer.

Que no som laics ?

0 comentaris
Avui el Vaticà ha proclamat nou sants més, entre ells un català i un valencià. En quatre anys, Benet XVI ha proclamat 23 sants i 573 beats. No està malament. Joan Pau II, en el seu llarg pontificat, va canonitzar 482 persones i va proclamar 1.341 beats. No està clar el nombre de sants i beats que l’església ha reconegut al llarg de la seva història, però sembla que el Martirologi Romà parla de 6.538 sants, que serien els “oficials”, ja que les branques que s’han anat escindint de l’església catòlica, a la vegada, també han elevant un gran nombre de sants als altars, en alguns casos en nombre encara més elevat.

En definitiva, que si passés allò que els celtes tant temien i el cel ens caigués al cap amb tot el santoral, no hi hauria prou convents i esglésies per acollir-los. Conyes apart, el que em crida l’atenció de la canonització d’avui és la presència d’una delegació oficial dels governs espanyol, català i valencià. No és que no sigui habitual. En aquest país, cada vegada que el Vaticà proclama sant o beat a algun espanyol, sigui qui sigui, sempre hi acudeix alguna representació oficial del govern de torn. Ignoro si els altres països fan el mateix, i no dubto que aquests representants polítics hi acudeixen en representació oficial del seu govern, els agradi o no. Però és xocant que anem proclamant a tort i a dret la separació de l’església i l’estat i, en canvi, els governs sentin la necessitat d’estar presents com a tals en unes cerimònies que, de fet, són estrictament religioses.

Vaja, que no puc deixar de preguntar-me què hi fan en Moratinos i en Carod Rovira a la Plaça de Sant Pere, representant els seus governs en un acte purament religiós. A nivell personal, que cadascú faci el què vulgui. En canvi, uns governs que es proclamen laics no hi haurien de ser presents. Per mi, a tots els efectes, això és llençar el diner del contribuent, com dirien els americans. Segur que a Sant Francesc Coll i Guitart i a Sant Rafael Arnàiz Barón, que són els nominats en el dia d’avui, no els faria res que els polítics d’esquerres, que ja se sap que són uns descreguts, no anessin a la seva festa.

El dia de la cabra

1 comentaris
El 12 d’octubre de 1492 un tal Rodrigo de Triana, enfilat al pal major de la Santa Maria, es convertí presumptament en el primer europeu que albirava terres americanes, encara que, beneït ell i l’almirall que comandava l’expedició, creguessin haver arribat a la Xina. Topar amb un continent allà on sols hi hauria d’haver aigua degué ser tot un maldecap, perquè mentre que a la Xina els espanyols hi haurien arribat com a ambaixadors, exploradors o simples navegants, haurien estat rebuts per les autoritats locals i haurien marxat tot seguit, tot retocant i completant les cartes marines, en aquella terra inesperada que acabà portant el nom d’Amèrica tot estava per fer i, com aquell qui diu, es veieren obligats a conquerir-la, naturalment, pel bé dels pobres indígenes que, encara que no ho sabessin, ho estaven esperant.

Colom portava en la seva expedició els rudiments d’un concepte que acabaria estenent-se per tot el món, per a fortuna d’uns i desgràcia d’altres: la hispanidad. El cas és que tres vaixells de fusta mal girbats van trastocar tot un continent. A les bodegues de les tres caravel·les, a més de pólvora i provisions, eines, cabres cabrits i cabrons per alimentar i servir a la tripulació, hi viatjava tota l’essència “hispana”, farcida de la religió tan necessària per a il·luminar el destí dels pobres salvatges, de l’esclavatge que aquelles poblacions ignorants desitjaven sense saber-ho, i de malalties, un càstig diví per les seves costums paganes.

I tot això ho celebrem cada 12 d’octubre amb la Fiesta de la Hispanidad, o el Día de la Raza, que deien abans, per a major glòria i espectacle de les essències pàtries. Se suposa que això de la hispanidad hauria de ser quelcom que unís, sinó a sant de què cal celebrar-ho. A l’Amèrica llatina no sembla que hi hagi massa dificultat, perquè els indígenes, que són els que podrien tenir algun ressentiment envers Espanya, són pocs, pobres, desorganitzats i agraïts, i els que manen són descendents dels mateixos espanyols. O sigui que Viva la madre patria!. A la península, renoi, la hispanidad no acaba de quallar com a element integrador, sinó tot el contrari. Quan més hispans se senten alguns, menys ho volen ser la resta.

Potser, doncs, caldria trobar l’element integrador que definís clarament què és la hispanidad i perquè ens hi hem de sentir còmodes. No pot ser l’idioma, perquè malgrat el que alguns puguin dir, un idioma imposat difícilment integrarà res. A més, a Espanya n’hi ha uns quants d’idiomes, i sols a un se l’anomena espanyol. Tampoc pot ser la unitat política, perquè això fa temps que ho hem posat en qüestió, i a l’Amèrica llatina hi ha una colla d’estat independents.

No trobo tampoc elements culturals que puguin definir la hispanidad, perquè en l’àmbit hispà hi conviuen moltes cultures diferents. Ni econòmics, perquè la distància entre rics i pobres és molt gran. Ni militars, perquè les conquestes uneixen però no integren. Ni....

Ben mirat, potser com a conseqüència de tot el que hem dit, sí que hi ha algun element integrador. Entenc que la hispanidad ha cabrejat a molta gent, que els conqueridors espanyols, com tots, s’han portat històricament com uns cabrons, i que la majoria de pobles sotmesos, pobres i indefensos, ho han entomat com a cabrits. Hi afegiria més, en alguns moments ens l’han fotut ben grossa i l’hem entomada com a bons cabestres. I com que resulta que cada any la cosa es celebra amb una desfilada militar, i que el detall més simpàtic d’aquest acte solemne, potser l’únic, és la cabra de la legió, que llueix gorra i banyetes per tota la Castellana, he arribat a la conclusió que això és el que defineix la hispanidad: un monumental cabreig. I que el que hauríem de celebrar, de fet, és el dia de la cabra.

L'efecte badoc

0 comentaris
Al meu entendre, hi ha coses importants i coses ineludibles. Els dos termes no són, ni de bon tros, antagònics, el que passa és que el que és ineludible no es pot deixar per a més tard, encara que hi hagi altres coses importants, greus o transcendentals. És l’efecte badoc sobre el que ens alerta de tant en tant el Servei Català de Trànsit, que no és altra cosa que quedar-se mirant un accident anterior o els vehicles del servei d’emergència, la qual cosa dificulta la circulació i a la vegada augmenta el risc d’accident. Amb l’eslògan “si estàs conduint, mira la carretera”, s’han endegat algunes campanyes de seguretat viària.

I no és que l’accident que ens fa badar no sigui important ni greu. Amb tota probabilitat ho és més que no el motiu pel qual ens dirigim a algun lloc en cotxe, en aquell precís moment. Però la circulació no es pot deturar sense risc de provocar, encara, mals pitjors, o sigui que mentre la desgràcia aliena és important, la circulació és ineludible.

Passa el mateix amb molts altres assumptes de la vida moderna, i especialment en els afers públics, on l’efecte badoc és més intens. Aquest fenomen l’alimenten tota mena de pocavergonyes que s’aprofiten de les esquerdes del sistema i també les actituds maldestres d’alguns personatges públics. Se m’acut, per exemple, que és ineludible encarar la crisi amb tots els mitjans de que disposi l’Estat, si no volem que, d’una crisi econòmica greu, passem a una crisi social pitjor. I pel camí, seguint aquesta via, ens topem amb afers força greus i no menys importants, com el saqueig del Palau de la Música, l’estafa i espoli dels fons públics destinats a la cultura, la trama de vividors d’estil màfia siciliana amb gust de paella valenciana que suposa tota la trama Gurtel, o el malbaratament de fons públics en informes inútils que uns i altres partits tenen el costum d’encarregar quan dirigeixen les administracions.

Tot això, essent molt greu, alenteix la marxa cap al tractament i solució dels problemes econòmics d’aquest país, que no són pocs. És l’efecte badoc dels afers públics. Desgraciadament, pot ser que a alguns poders públics ja els vagi bé que tots plegats badem d’aquesta manera, fascinats per l’escàndol de la corrupció aliena, perquè així no ens fixem en la carretera i no ens adonem que, segurament, s’han equivocat de direcció.

Imitant la campanya de trànsit, jo diria “si estàs en crisi, no badis”, i afegiria “si bades, te la fotràs o te la fotran”.

Xenòfobs en temps de crisi

0 comentaris
La ignorància fa més mal en temps de crisi. Això és el que he pensat després que, fa un estona, un conegut (més aviat un saludat) m’ha fet partícip de les seves idees peculiars (que no estranyes) sobre el tema de la immigració.

Ens hem trobat al carrer i hem caminat junts una estona, parlant de temes banals, fins que ens hem topat amb un senyor d’aspecte i indumentària aparentment magrebí. Llavors el meu conegut (saludat) ha tingut un sobresalt i m’ha etzibat, bastant alterat, una pregunta: “Escolta!, tu que ets de l’Ajuntament, és veritat que a aquests se’ls donen vals de diners?”

He intentat respondre que, en primer lloc, jo no “sóc de l’Ajuntament”, sinó que treballo en un Ajuntament, i que, a més, no m’ocupo de serveis socials sinó d’altres matèries.

“És igual, això, tu ho has de saber! Tots els comerços van plens de vals de diners per aquesta gent!”. He començat a dir-li que, pel que jo sé, les ajudes, en general, es donen a qui les necessita, sigui d’on sigui, i que si ell ho necessités, també se li donaria.

S’ha exasperat com un energumen. Diu que això no pot ser, que aquests diners haurien de ser pels d’aquí que ho necessitin, i que si els immigrants es queden sense feina o no tenen diners, el que han de fer és tornar al seu país, o millor que ja no haguessin vingut, i ara no estaríem així.

He estat a punt de respondre i intentar rebatre el que m’ha semblat un seguit de despropòsits, i també de dir-li que, si tan clara té la resposta, perquè diantre formula la pregunta, però, francament, no l’hauria convençut de res i, com que la seva conversa tampoc és quelcom que m’atregui, he procurat excusar-me i tombar per un altre carrer.

Però després hi he pensat una estona. Podria haver-li dit al meu conegut (saludat) que la crisi no l’han provocat els immigrants, sinó la bombolla immobiliària, l’especulació irresponsable i el miratge del diner fàcil. També podria dir-li que, a l’hora de repartir els ajuts socials, no sols és inconstitucional discriminar en funció de la procedència, la raça o la religió, sinó que, a més, és immoral. I per últim li podria preguntar en què dimonis l’afecta a ell que una o vàries persones necessitades rebin ajuda de les administracions. Li podria haver dit més coses, com que la bombolla immobiliària no la van crear els immigrants que majoritàriament treballaven a la construcció, sinó la munió d’especuladors professionals i afeccionats que cercaven el diner fàcil, però és la mena de debats que esdevenen irracionals, i a mi no m’agrada tractar amb fanàtics.

El cas és que, si tradicionalment la xenofòbia i el racisme han estat latents en l’actitud general d’una part important de la població en vers la immigració, en temps de crisi esdevenen més visibles i són presa fàcil per a tota mena de demagogs irresponsables. Cal estar alerta, perquè la temptació de culpar dels mals presents i passats als forans és un recurs molt fàcil en èpoques com l’actual, i la ignorància ajuda ben poc a afrontar els problemes amb serenitat.

Spam i política

0 comentaris
Llegir els diaris, escoltar els informatius de la ràdio o la televisió o seguir diàriament la política per internet s’està convertint en una tasca semblant a destriar la correspondència de la bústia o el correu electrònic. Cada vegada més, sembla que de tot el volum d’informació diària que rebem, sols un petit nucli tingui un interès real, mentre que la resta no faci altra cosa que distreure’ns d’allò que realment importa.

Aquesta és una apreciació subjectiva, com ho són sempre els qualificatius d’important o intranscendent quan els apliquem a allò que és opinable. He llegit fa uns dies, i no puc recordar on ni qui ho ha escrit, que alguns temes que darrerament esvaloten el pati polític acaben esdevenint en autèntic spam. I tots sabem el què fer amb el spam; no el podem evitar, però el podem esborrar, ignorar-lo.

Ve a compte, això, d’alguns temes recurrents que, de tant reiteratius, acaben per no fer fred ni calor. Per exemple, el famós cas Gurtel i la possible trama de finançament il·legal del PP que sembla que esquitxin als populars. Portem tant temps sentint-ne parlar, que ja no en fem cas, amb la qual cosa, indirectament, hi surt guanyant el propi PP. El País porta una llarga temporada parlant d’aquest tema en totes les seves edicions, fins i tot ara que ja no és el “diari amic” del govern, avorrint als lectors fins a l’exasperació. I no és perquè no es tracti d’un tema important, sinó perquè tant ja cansa.

El mateix comença a passar, o passarà, amb el cas Millet i el Palau de la Música. Un cop passat l’espetec de l’escàndol, exhaurits l’astorament i la perplexitat que sempre provoca que un personatge pugui, durant tant temps, enganyar a tanta gent, sembla que de cop i volta algú ha engegat el ventilador i ara tots a córrer per a desmarcar-se del personatge i a fer-se els ofesos per les insinuacions de favors inexplicats o de finançament il·legal de partits. Segur que el tema també és important, com no pot ser d’altra manera quan es tracta de diners públics presumptament malversats. Però passarà com en el cas Gurtel, que ningú ho dubti, perquè els mortals, que no els polítics, ja n’estem farts d’aquests temes. A fi de comptes, fa molt temps que varem arribar a la conclusió de que “tots són iguals” (jo no ho penso, malgrat el temps verbal que he emprat).

I també passa i passarà amb altres temes tant o més importants, als quals la seva reiteració acaba convertint en intranscendents o, al menys, en minoritaris des d’un punt de vista d’interès popular. Per exemple, una consulta per la independència és una novetat i una il·lusió, unes quantes són una campanya, però una darrera l’altra perden tot l’interès. O l’estatut, aquella llei orgànica que és al Tribunal Constitucional i que, com deien a Polònia, “després de tant temps potser l’han perdut”. Tant parlar-ne i resulta que molt pocs l’han llegit! Em sembla que hi ha gent que ni tant sols sap què és.

Això sí, anècdotes com la dels SMS amb els que juguen ses senyories des dels seus escons ens faran somriure una mica i oblidar-nos d’altres coses.

Si alguna cosa es salva de l’avorriment, és la crisi, i és comprensible perquè això sí que tothom té clar com l’afecta.

És una llàstima que l’interès dels ciutadà per la política i per les coses que l’afecten no vagi més enllà d’uns quants telenotícies. Repartir culpes és inútil. Alguna cosa va malament quan importa més la vida sentimental dels famosos que l’economia del país, l’educació, la política o la cultura. Al final sols queda l’espectacle de la telerrealitat.

Ben mirat, ja no sé si tot aquest spam serveix per a fer-nos oblidar de l’important, o per a que ens hi concentrem més, però el que és ben clar és que un s’acaba acostumant a destriar la informació amb criteris força subjectius, i una bona part va a la paperera sense ni llegir-la. I la paperera, a la llarga, acaba plena de Millets, Correas, Camps, sms i tota mensa de fullaraca.

Jugant amb el mòbil al Parlament

0 comentaris

Un diputat diu que el seu partit és una “merda”. Un Conseller troba un “toston” el discurs del President del govern del que forma part. Recorda una mica el “coñazo” que a Rajoy li va semblar la desfilada del dia de les Forces Armades, o altres indiscrecions de personatges públics que s’han conegut degut a micròfons inadvertits o teleobjectius àvids d’escàndol i de notícia.

Estic segur que tots hem dit o pensat coses com aquestes, i la majoria fins i tot sentiríem empatia per aquestes persones a les quals el subconscient els bull de cop i volta en un acte públic. El cas, però, és que a Saura i Cirera el que els ha traït ha estat ni més ni menys que un SMS. A hores d’ara una colla d’analistes ufanosos es trenquen la closca per a discernir si els missatges de mòbil dels polítics són tan públics com el seu càrrec o no. Sembla estrany, perquè em sembla que no hi hauria tal discussió si d’una conversa telefònica es tractés. Però el mateix director de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades no està segur que s’hagi produït una intromissió en la intimitat d’aquestes persones, i assegura a La Vanguardia que, tot i que un personatge públic no té perquè rebre una protecció menor del secret de correspondència, la comunicació es va produir en un espai públic i tenia continguts polítics. D’aquí els seus dubtes.

Jo, amb tots els respectes, crec que, per principi, el secret de correspondència és sagrat i inalienable, sigui qui sigui l’autor o el receptor de la comunicació, i sigui quin sigui el seu contingut. Perquè malgrat tractar-se d’un espai públic com l’hemicicle del Parlament, i malgrat ser els subjectes personatges públics i tenir el missatge un caràcter més o menys polític (i em sembla que això és si més no discutible), la conversa entre un diputat i l’altre tenia caràcter privat.

Altra cosa és que aquesta intromissió en la comunicació de dos diputats sigui punible. A mi em sembla que no cal anar tant lluny. No ho és. Els periodistes feien la seva feina, i no han utilitzat mitjans il·lícits per a accedir a la informació. Puntualitzo, doncs, que el fet que s’hagin fet públics aquests missatges no constitueix una acció il·lícita, però que els senyors i senyores diputats tenen tot el dret a la intimitat de les seves comunicacions, siguin on siguin i diguin el que diguin.

Això no treu que calgui exigir a ses senyories que siguin més curosos a l’hora d’utilitzar els mitjans que el Parlament ha posat a la seva disposició. No és que el fet que el Sr. Cirera consideri una “merda” el seu partit o que el Sr. Saura trobi un “toston” el discurs del President, ens hagi de preocupar, perquè no deixa de ser una anècdota més o menys divertida, però amb relliscades com aquesta els senyors diputats han creat o poden crear un problema, si més no, al seu partit. En aquest sentit, Saul Gordillo té tota la raó del món, quan afirma al seu bloc que els diputats han actuat temeràriament i amb força frivolitat a l’hora d’utilitzar les BlackBerry’s, quan aquests aparells tenen utilitats força més serioses.

I si tenen dret a la intimitat i volen que se’ls respecti, no estaria de més que deixessin de ser imprudents.

Misteris amb resposta i misteris insondables

0 comentaris
És sabut que alguns misteris no els resoldrem mai, perquè són intrínsecament indesxifrables. Com que de petit vaig estudiar en un col·legi de capellans, recordo perfectament que el catecisme de l’església catòlica afirmava taxativament que la Santíssima Trinitat era (és) un misteri que l’home (i la dona) no podrà mai resoldre, i que, en qualsevol cas, n’hi ha prou en creure’s cegament, perquè sí, allò de les tres persones en una (que pensar massa no és bo). Bé, hi ha més misteris, no tan transcendentals, igualment irresolubles: el funcionament del sistema operatiu Windows, que es penja quan vol i perquè vol sense motiu aparent, la roba que els capellans puguin portar o no sota la sotana, la vida més enllà de la mort o el com potser que els avions volin o els vaixells flotin, amb el que arriben a pesar.

Ben mirat, tots ells tenen, sinó una resposta, al menys un indici o, si més no, un mètode per a ignorar-los. El tema de la Santíssima Trinitat, per exemple, és qüestió de fe, t’ho creus i ja està, o sigui que deixa de ser un misteri, i pels que no ens ho creiem, naturalment, tampoc hi ha volta de full. El funcionament de Windows, desgraciadament, no s’arregla amb la fe, però per sort tenim el remei universal, en la seva versió senzilla de reiniciar l’ordinador, que funciona quasi sempre, o amb la més complicada i emprenyadora, de reinstal·lar tot el reinstal·lable. Pel que fa a la sotana dels capellans, se’ls pot preguntar, encara que jo no gosaria. Sobre la vida en el més enllà, si et manca fe, pots, al menys, tenir esperança, o solucions imaginatives, com la de l’espiritisme o la reencarnació, o més planeres, com el “s’ha acabat i ja està”. I respecte dels avions i vaixells, cal preguntar als enginyers, que encara que no els entenguem, ens donaran alguna explicació.

Tot això ve a compte de com s’ho fan alguns per a conèixer la veritable voluntat del poble, entès aquest en sentit genèric, com el conjunt de membres de la comunitat. Dic jo que aquí hi ha misteri, encara que la seva ubicació pot diferir en funció del subjecte. M’explicaré. Alguns afirmen rotundament que els catalans, o els igualadins, o els espanyols, o els morenos, o els grassos i baixets, volem tal o qual cosa, i ho diuen sense ni tant sols haver-ho preguntat, imbuïts d’una ciència infusa que els permet entrar en el cor i el cervell de tots els ciutadans d’aquest país. Aquí el misteri es troba en saber com s’ho fan. D’altres, amb més dades que els anteriors perquè alguna cosa sí que han preguntat, si més no pel fet d’haver estat elegits, creuen saber-ho tot, especialment el que convé al poble, que no és exactament el que vol aquest. És el “tu digues el què vulguis, que jo sóc més gran i sé el que et convé”. Això pot funcionar, al menys, durant quatre anys.

La resposta al què vol el poble és tant variable i incerta, que jo no gosaria pas formular-la, tot i que l’escenari públic és ple d’entesos en la matèria disposats sempre a donar resposta a aquesta qüestió. Sí que sé de ben segur que no m’agrada que ningú doni per suposada la meva voluntat. Si no m’ho han preguntat, com sap ningú si estic o no per la independència?. Si no m’ho han preguntat, com pot algú dir que estic fart d’aquest govern o d’aquesta oposició?. Si ningú m’ho pregunta, com pot dir algú que no vull que m’apugin segons quins impostos? (encara que aquesta sigui la pregunta més fàcil de totes).

I quan parlo de preguntar, no em refereixo a la moixiganga sobiranista d’Arenys de Munt, sinó a les preguntes de veritat, aquelles en les que hi ha en joc quelcom més que un espectacle fet a major glòria dels que no aconsegueixen guanyar les eleccions. Preguntar per decidir, vet aquí la pregunta de veritat. Si el de que es tracta és de saber el què vol el poble català, siguem pràctics. No ho podem preguntar directament, perquè el marc legal no ens ho permet, al menys des de les administracions, que és l’únic escenari amb unes certes garanties; un marc legal que cal recordar que en el seu moment va ser escollit per la majoria de ciutadans, però que naturalment és susceptible de modificació per les vies legals i democràtiques establertes. Però l’opció independentista, que és perfectament legal, pot estar i de fet hi és, representada en el Parlament, tant en el català com en l’espanyol. Si no, qui ha escollit als diputats d’ERC, o qui escollirà als de Reagrupament?

Pot passar que el poble català, a l’hora de les eleccions, atorgui una majoria prou àmplia a les opcions independentistes, com per a que hom pugui pensar racionalment i amb coherència que l’electorat ha escollit majoritàriament la via de la independència. Si això passa, no ho podran ignorar ni els governs espanyols ni els catalans. Però si no és així, caldrà reconèixer que una majoria igualment àmplia de catalans no està, ara com ara, per aquesta feina. Tirar pel dret i convocar consultes que ningú ha demanat per aconseguir allò que no s’aconsegueix a les eleccions, és com aquell infantil “doncs ara no jugo!” de quan es perd. I ja se sap que si es juga sol, no es pot perdre, però mai es guanya.

El misteri de la voluntat popular té respostes taxades, i qualsevol inventiva que hi posem no serà altra cosa que trencar les regles del joc. Ara com ara, el que no falla mai, a nivell global, s’entén, són les eleccions, perquè a nivell particular sí que fallen, precisament quan es perden i no s’accepta. Pel que fa a les consultes, no pot ser que les organitzi la part més interessada de totes, l’única que té interès en preguntar i en que la resposta sigui una de molt determinada. Que una consulta per la independència la organitzin els independentistes al marge de qualsevol procediment, ha portat i portarà a que sols hi participin els organitzadors i els de la seva corda, perquè, en el fons, ningú s’hi juga res i no passa de ser una mica més de propaganda. Fins i tot els més motivats s’obliden sovint d’anar als mítings.

Ara que, si del que es tracta és de reivindicar el dret a decidir, la cosa és diferent. No és el mateix dir que tenim dret a decidir si volem ser independents, que dir que ho volem ser i no ens deixen. Però si el que volem és decidir que serem independents, no cal tanta xerrameca ni tant espectacle. D’aquí un any hi haurà eleccions, i els catalans podrem votar lliurement a qui voldrem, fins i tot a qui posi la independència en el seu programa. És la solució al misteri de Windows en versió senzilla, el reinici del sistema, sols que de forma programada cada quatre anys.

Dir que allò no valdrà i muntar la berbena al carrer té molt d’alternatiu però molt poc de democràtic. I estaria bé que tota la colla de polítics que tant comprensius es mostren amb aquest espectacle, reflexionessin en quin és el seu paper en tot aquest joc, perquè si la política es fa al carrer i no als escons del Parlament, ens haurem de preguntar què hi van a fer i si val la pena elegir-los. Total, al portal de casa han muntat un xiringuito per a que votin els meus, i així segur que guanyem. Per a què necessitem, doncs, als partits i als polítics?