El bocamoll

A mi la pesca no em va. Tampoc la cacera. No sóc bel·ligerant en aquests temes, però sempre m’ha semblat que infringir sofriment a un ser viu únicament per distracció, encara que ho disfressem d’esport, és cruel i inconsistent. Jo he pescat una vegada a la meva vida. Tindria 13 o 14 anys i va ser en una sortida amb la família d’un amic. Aquell dia vaig pescar tres o quatre peixets, que entre mig de fortes convulsions van morir enganxats a l’ham i ningú es va menjar. Jo era jove i sensible, i com que allò no em va agradar, no ho he fet mai més.

Hi penso cada vegada que algú em canta les excel·lències de la pesca, la imatge bucòlica d’un pescador assegut a la vora del riu, les aigües tranquil·les, els ocellets cantant i els peixos contents de ser pescats. Ja s’ho faran! Tampoc no puc deixar de pensar en aquella dita de “per la boca mor el peix”. Si ens hi fixem bé, la boca denota vida i també exhibeix la mort. “Exhalà el darrer sospir”, per la boca, naturalment. “Va callar per sempre”, que pot voler dir moltes coses, o “va fer mutis pel fòrum”, per desaparèixer. I el primer que fem al néixer és plorar, per la boca, és clar.

Hi ha boques simpàtiques, com la que invitava a donar corda al català en una campanya endegada fa un temps per la Generalitat, una boca que parlava, reia i corria sola. I boques tristes, com la dentadura postissa de la meva tia àvia, guardada a estones en un vas i que feia fresa de veure. I no se’m negarà que una cara sense dents és més desagradable que una cara amb tota la dentadura.

En algunes cultures antigues, i també en algunes creences espiritistes de l’actualitat, els iniciats poden veure com l’ànima fuig del cos, en el moment de la mort, per la boca del finat. Hi ha una dita que diu “somni de dents, mort de parents”, i si acceptem que la majoria de dites arrelen en creences molt antigues que sovint ningú recorda, és probable que ja des de fa temps hom veiés la boca com l’entrada i la sortida de la vida. Sols cal imaginació.

Guy de Maupassant, a qui no n’hi faltava d’imaginació, va escriure un relat esgarrifós sobre una nit de vetlla al cadàver de Schopenhauer, el filòsof alemany de qui parlava l’altre dia. Schopenhauer va morir als 72 anys. Ja sé que és una apreciació totalment subjectiva, però a mi sempre m’ha semblat que la cara d’aquest home, al menys de vell, feia por. Però és una apreciació personal que potser no compartireu. De fet, parlant-ne amb el meu amic Fermí, a ell li ha semblat que denota la saviesa, la paciència i la bondat de la vellesa. Doncs bé, aquest pensador tenia molta por de ser enterrat en vida. El romanticisme de l’època havia proporcionat excel·lents relats de terror gòtic, en el que les persones eren donades per mortes i enterrades, quan sols es trobaven en estat catalèptic. Schopenhauer temia molt despertar-se un bon dia fotut en un taüt, i no poder-ne sortir. Per això, donà instruccions que quan morís el seu cadàver fos vetllat durant cinc dies, abans de ser enterrat.

Guy de Maupassat descriu la darrera nit d’aquella vetlla. A finals de setembre de 1860, a Frankfurt encara hi feia calor, i el cos d’aquell bon home el van haver de vetllar durant cinc dies. En el relat en qüestió es descriu com el cadàver del filòsof va acomodant el ossos i els teixits als petits i progressius moviments i sorollets de la descomposició, i l’angoixa de les persones que el vetllen perquè aquell cos, si no fos per la ferum que desprèn, sembla viu. Ja ho he dit abans, la cara d’aquell home, ja en vida, era esgarrifosa, i no em sembla que la mort l’hagués afavorit. De sobte, un soroll que prové de la gola del filòsof, una convulsió de la cara, i la dentadura postissa del mort surt soleta de la boca i cau per terra, empesa pels vapors pestilents de les entranyes. Per un moment, sembla que li hagin donat corda com al català, i després s’atura sota el llit. Llavors els presents s’adonen que el filòsof és realment mort, perquè, com també he dit, una cara sense dents ho perd quasi tot, i la de Schopenhauer perd ni més ni menys que la mateixa vida. Si en vida ja era lleig, mort era pitjor.

Deu ser veritat allò que a vegades m’he sentit dir, que calladet estic més guapo. O sigui que tornem al principi. Per la boca es mor el peix, i en boca tancada no hi entren mosques. Tot invita a no xerrar més del compte, que és com dir que cal tenir la boca tancada. A vegades ho he pensat, especialment al publicar algun dels articles d’aquest bloc. Perquè quan alguna cosa inconvenient s’escapa per la boca, és molt difícil de fer-ho tornar. El que marxa, marxa, i passes a ser un bocamoll, una altra expressió que trobo curiosa. Un bocamoll és un bocafluixa, un ser que no sap resistir la temptació de dir allò que ha de callar. Les paraules pugnen per a sortir, perquè han estat fetes per a ser pronunciades, i exerceixen una pressió en el nostre ànim per a ser alliberades. Un bocamoll és incapaç de resistir aquesta pressió, i a vegades les escup amb tanta força que es pot passar tres pobles. I torna a passar allò del peix que mor per la boca, perquè calladet hauria estat més bé.

No me’n puc estar de pensar-hi cada vegada que sento alguns discursos. Imagino tots aquests personatges cofois de sentir-se, que no són bocamolls perquè no és que els costi de callar, és que tot el dia van amb la boca oberta escopint, que no pronunciant, paraules buides, creades únicament per al seu propi lluïment. Els imagino com aquells peixets feliços i contents de ser pescats, que ningú es menjarà. Per la boca mor el peix.