Qui ha fet vaga?

0 comentaris
Com es mesura l’èxit d’una vaga? Si l’objectiu immediat és el de paralitzar fins on sigui possible l’activitat econòmica, laboral i social d’un país, amb la finalitat de fer palès el rebuig de la majoria de treballadors vers una reforma laboral, una política o unes mesures concretes d’ordre econòmic, el lògic és pensar que en la mesura que s’aconsegueixi aquest objectiu es podrà dir o no que la vaga ha tingut un seguiment més o menys ampli i per tant ha tingut més o menys èxit. N’hi hauria prou, doncs, en saber quants treballadors i treballadores no han anat a treballar.

Massa fàcil. Tots els dies hi ha diverses causes per les quals un nombre indeterminat de persones no acudeixen al seu lloc de treball. Sense entrar a valorar la importància numèrica de cadascuna d’aquestes causes, en un dia de vaga pot haver-hi diversos motius per a l’absentisme laboral:

  • Que el treballador/a hagi decidit fer ús del seu dret a la vaga, lliurement i sense cap coacció, perquè comparteix els objectius pels quals ha estat convocada i la seva necessitat i/o conveniència.
  • Que el treballador/a no hagi pogut acudir al seu lloc de treball, malgrat la seva voluntat de no fer vaga, pel mal funcionament de les infraestructures de mobilitat com a conseqüència de la vaga dels demès (aturades al metro, busos, trens de rodalies, etc.)
  • Que el treballador/a s’hagi trobat amb les portes de l’empresa petita, del comerç, del taller, o de la fàbrica, tancades per temor a l’actuació dels exaltats de torn o dels sempre presents antisistema.
  • Que el treballador/a no s’hagi incorporat al seu lloc de treball perquè ha estat convenientment informat, a les portes de l’empresa, pels piquets anomenats informatius, sobre la convocatòria de vaga, les seves causes i les conseqüències de no secundar-la.
  • Que el treballador/a no vagi al treball per altres causes ordinàries, com per exemple perquè està de baixa, per estar de vacances, etc.

No cal dir que, com en les jornades electorals, els bàndols en litigi afirmen cadascun el seu èxit particular, i així, mentre els sindicats asseguren sense cap dubte el seguiment massiu de la vaga, el govern, la patronal i els partits que hi estan en contra tendeixen a minimitzar-lo. El cas és que, essent el dret a la vaga irrenunciable i fonamental, el seu exercici forçat constitueix una inconsistència lògica sense solució. Igual que no es pot impedir el dret a la vaga, no es pot obligar a ningú a secundar-la. Per tant, per a mi, el que fa vaga és el que la fa conscientment i totalment lliure, sense coaccions físiques o psicològiques de cap mena, sense por. Són aquests treballadors els únics que cal computar a l’hora de mesurar el seguiment de la vaga, si és que hi ha mitjans materials per a fer-ho, cosa més que dubtosa.

En aquest apartat de vaguistes “de veritat” no hi incloc els que decideixen no treballar després de ser informats pels piquets anomenats “informatius”. En un dia de vaga tothom sap el quan, el com i el perquè, és a dir, tothom sap que s’ha convocat una vaga i coneix els motius públics de la convocatòria. En una vaga general un grup de sindicalistes a la porta d’una fàbrica no pot informar als obrers que van a treballar de res de nou, que no sàpiguen ja. El qualificatiu d’informatiu és un eufemisme en tota regla. L’objectiu d’un piquet, reconegut i declarat, és el d’impedir l’accés al seu lloc de treball de tots aquells que decideixin, lliurement, no secundar la vaga. És de suposar que això s’ha d’aconseguir pacíficament i sense coacció, i afortunadament la majoria de piquets no utilitzen la violència física ni l’amenaça. Però és ben clar que pocs s’atreveixen a entrar per la porta de la fàbrica si per a fer-ho han de travessar una barrera de persones que intenten convèncer-los del contrari, si han de sentir crits o insults, o si han de témer, justificadament o sense motiu, per la seva integritat.

El que no entra a treballar per no trobar-se en aquesta situació no és un treballador que fins llavors creia que no havia de secundar la vaga i que, vista la informació brindada pel piquet, s’ha convençut de la necessitat de fer-ne. En aquests casos, que són molts, el que no entra a treballar ho fa per por, més o menys infundada, però per por a les conseqüències.

Com saber, en el cas de la vaga general d’ahir, quants dels que han parat es troben en cadascuna de les categories que he anomenat? Fa bé el govern de ser prudent a l’hora de donar xifres que no porten a enlloc. És simplement impossible conèixer, encara que sigui per aproximació, el nombre real de vaguistes “de veritat”. És més fàcil, és clar, però no gaire més, conèixer el nombre total de persones que no han treballat per la causa que sigui, i les conseqüències econòmiques, socials i polítiques de tot plegat. I es pot donar la paradoxa que, a la vista d’aquestes conseqüències, l’èxit de la vaga hagi estat rotund malgrat el seu poc seguiment.

Té sentit la vaga general?

0 comentaris
O molt m’equivoco, o poca gent es pren seriosament aquesta vaga general que s’apropa. És clar que jo mateix he repetit mil vegades que les sensacions quasi mai reflecteixen la realitat, o sigui que allò que a mi em sembla apatia i desinterès, pot ser que el dia 29 de setembre s’esdevingui en mobilització i es pari fins i tot l’alè, com deia en Felipe Gonzàlez d’una de les vagues generals que van suportar el seus governs.

El cas és que no sembla que es respirin aires de vaga general. Segurament que l’alè no es deturarà aquesta vegada, potser per fatalisme, potser per veritable desinterès, potser perquè a dia d’avui, en un país com el nostre, la vaga general no passa de ser una expressió de protesta, generalment sense conseqüències i sense utilitat reconeguda.

Queden lluny aquells temps en que les vagues generals tenien un caràcter prerrevolucionari que feia trontollar el sistema. I queda lluny també l’època en que una vaga general podia tombar un govern, tant lluny que a Espanya no ho hem vist des d’abans de la guerra civil. Fins i tot en Felipe Gonzàlez guanyava eleccions per golejada després que se li parés l’alè per una vaga.

En qualsevol cas, com que els temps no estan per a revolucions, i de revolucionaris sols en queda algun per testimoni, val més que ens preguntem què hi hem de fer en una vaga general i si ens fa cap falta. Que cadascú s’ho faci, que el dret de vaga és indiscutible, com també el dret a no fer vaga, però jo no me’n puc estar de fer algunes reflexions a l’hora de decidir si he de treballar o no el dia 29.

Evidentment la convocatòria es planteja com una vaga contra la reforma laboral aprovada i la reforma de les pensions prevista pel govern. El primer que em ve al cap és si aquestes reformes són o no necessàries, perquè si resulta que ho són, la vaga no tindria sentit. Altra cosa és que m’agradin o no, que no m’agraden, però no faria vaga pel fet que una llei o una norma no m’agradés. Si aquest fos motiu suficient, aquest país estaria en vaga contínuament.

Deixant de banda les causes de la crisi, sobre les quals hi ha molt a parlar, m’agradaria saber fins a quin punt els sindicats que han convocat la vaga creuen que hi ha alternatives menys oneroses laboralment i social per a reflotar l’economia. Segurament els caps pensants d’UGT i CCOO deuen tenir a mà aquestes alternatives i deuen estar en disposició d’explicar-les i proposar-les, sinó no s’entendria la seva oposició frontal a la reforma laboral i de les pensions, però constato que a dos dies de la vaga general, encara no les han fet públiques. Serà que no hi ha alternatives? I constato igualment que tampoc ho han fet les forces polítiques que donen suport a la vaga, potser perquè el seu interès no va més enllà de l’oportunisme polític. Jo no tinc la solució, és clar, i si tampoc me la donen els convocants de l’aturada, què se suposa que puc pretendre fent vaga? Que no es faci cap reforma? És això del què es tracta, de deixar-ho tot igual per a que res canviï?

Si resultés que no hi ha res a fer, la utilitat de la vaga general no passaria d’una simple rebequeria, i a mi personalment ja m’ha passat l’època de les ploraneres. Els atacs de plors, els de la canalla, passen sols i després tot segueix igual. Malgrat això, és cert que hi ha gent conscient d’aquesta situació, però que, simplement, el que volen és mostrar el seu descontentament. Estan en el seu dret. Saben que aquesta és una situació de no retorn, però volen que se sàpiga que estan emprenyats, que a aquesta situació no calia arribar-hi, i que algú en deu tenir la culpa, una culpa més gran que la dels treballadors. Repeteixo, una rebequeria totalment legítima però sense utilitat pràctica.

Al meu entendre, doncs, aquesta vaga:

1.- No és revolucionària, no pretén endegar cap revolta ni tombar cap govern, ni falta que fa. Els temps no estan per aquests atzucacs i els canvis es fan a les eleccions.

2.- No pretén tirar enrere la reforma laboral i de les pensions. Aquest és el valor nominal de la convocatòria, però el seu valor real és purament simbòlic. Els sindicats convocants es limiten a fer el seu paper, conscients de la seva inutilitat pràctica i sense aportar cap proposta de futur.

3.- El sentit de la vaga no va més enllà de la protesta.

A aquestes alçades, els lectors hauran deduït ja que no aniré a una vaga que sols serveix per a protestar, encara que sigui legítima. I és que si vull protestar, i sí que vull i ho faré, ja tinc el meu vot per a fer saber a qui calgui com n’estic d’emprenyat, cosa que a més em sembla més revolucionària i eficient.

Ja he dit el que penso en quan a la utilitat d’aquesta vaga general, però cal pensar també en les conseqüències. Estic d’acord en que les reformes contra les quals va adreçada obeeixen a una situació de crisi que no ha estat provocada majoritàriament pels treballadors. En resum, que paguem justos per pecadors. Dit això, i establert que al meu entendre la vaga no aturarà la reforma en curs, hauríem de ser conscients que aturar un país, si s’aconsegueix, té unes conseqüències principalment econòmiques que no fan altra cosa que empitjorar el substrat de crisi en el que es basen les reformes.

Fer vaga no és gratuït, i no ho dic perquè els treballadors en vaga no cobrin el seu salari, sinó perquè té conseqüències per a l’economia del país, és a dir, per la de tots els ciutadans. Si resulta que la vaga no ha d’aturar la reforma i a sobre empitjorem més, si es pot, la productivitat del país, estem fent el negoci del Robert de les cabres.

Francament, si resulta que m’emprenyo, faig una vaga que no ha de servir per res i a sobre he de causar un perjudici a l’economia nacional (és a dir, als treballadors, que a fi de comptes som qui paguem les crisis com aquesta), més val que me’n vagi a treballar, que alguna utilitat tindré. A no ser, és clar, que en les poques hores que manquen per a la vaga, els sindicats o els partits que els donen suport siguin capaços d’explicar per a que servirà, més enllà del fet que els líders sindicals puguin mantenir la ficció de seguir representant els interessos dels treballadors.

Quatre coses sobre la zona blava de l'hospital

1 comentaris
Quan l’Ajuntament d’Igualada va decidir ampliar les zones blaves del municipi, ja fa més d’un any, es va aixecar una forta polèmica. L’oposició d’una part important de la ciutadania es va fer evident no sols als mitjans de comunicació, sinó també amb la iniciativa legal de la recollida de 10.750 signatures contra aquesta ampliació, que l’Ajuntament va ignorar olímpicament adduint raonaments perfectament legals però absolutament desafortunats. Igualada té 38.918 habitants, segons dades de l’Idescat. Una petició formulada per un 27,62 % dels ciutadans d’Igualada mereix una resposta, encara que sigui per a desestimar-la. No ho va entendre així el govern de l’Entesa, i no es pot dir que la Llei no l’emparés (la llei i la raó són parents sovint mal avinguts).

Però en política el temps no sempre ho mata tot. Hi ha temes recurrents que no hi ha forma d’oblidar, i el de les zones blaves d’Igualada, especialment les del voltant de l’Hospital, apareix una i altra vegada, com una pedra a la sabata de l’alcalde. En el seu moment es va qüestionar l’oportunitat dels aparcaments en zona blava a l’Avda. Catalunya, Carrer Lecco i Avda. d’Andorra, perquè es consideraven innecessaris i comportaven una càrrega per als usuaris del servei de l’Hospital. Es va dir per part dels que s’hi oposaven que, tot plegat, tenia relació amb el flamant aparcament soterrani de l’hospital, que poca gent utilitzava, i amb la necessitat que l’empresa SIMA (Societat Igualadina Municipal d’Aparcaments S.L.) mantingués l’equilibri econòmic de la concessió.

I per part de l’Ajuntament es va donar l’únic motiu que, en bona lògica, correspon per a un servei d’aquestes característiques: les zones blaves tenen per finalitat facilitar la rotació de vehicles, especialment en les zones comercials, allà on faci falta, s’entén. És un raonament que comparteixo al 100%, és més, malgrat que com a la majoria de mortals no m’agrada pagar per aparcar, sóc un defensor acèrrim d’aquest sistema, que em sembla el més adequat per a possibilitar un ús raonable dels aparcaments en les zones més concorregudes. El que passa és que està per veure que faci falta als voltants de l’hospital. En qualsevol cas, transcorregut un temps més que prudencial des de la implantació de les zones blaves en aquella part de la ciutat, em sembla que puc, si més no, esmentar alguns fets que he observat i algunes deduccions que he tret.

1.- Allò que s’anomena la zona comercial de l’Avda. Catalunya és un tram de vorera de poc menys de 100 metres. Que es tracti d’un tram curt no vol dir que no sigui comercial, però a pocs comerços s’entén que pocs usuaris. Ho dic perquè cada vegada que hi he acudit he aparcat sense problemes a escassos 150 metres, sense necessitat de fer ús dels aparcaments de la zona blava i per tant sense pagar. Uns aparcaments que, tot s’ha de dir, són lluny d’omplir-se. Francament, no m’ha semblat mai que el comerç d’aquell indret necessiti que, ara per ara, s’hi reguli l’aparcament.

2.- Naturalment, en aquella zona s’hi pot aparcar també per anar a l’Hospital. Em sembla molt bé que es garanteixi la disposició d’aparcament per als usuaris dels serveis hospitalaris, i a més no estic en contra de que es faci pagar per a aparcar, ja sigui en el pàrquing soterrani o en superfície, com passa, pel que crec, a la majoria d’instal·lacions hospitalàries del país. És a dir, que el fet d’acudir a un servei per necessitat no implica que l’aparcament hagi de ser gratuït. No hi veig la relació. Quasi tot el que és necessari en aquesta vida s’ha de pagar, començant pel menjar, i el que no paguem uns ho pagaran els altres. Dit això, és una evidència que el pàrquing soterrat de l’hospital està fortament infrautilitzat. Sempre que he anat a l’hospital hi he aparcat, per comoditat, ja que és el que queda més a prop de les consultes. Doncs bé, jo i quatre despistats més devem ser els únics que l’utilitzem. Allà hi pots aparcar quan i on vulguis, i a més organitzar-hi un concurs de sardanes, perquè l’espai lliure dóna per unes quantes rotllanes.

Sense qüestionar que en aquest aparcament s’hagi de pagar, em sembla lògic que el conductor que no trobi aparcament a la zona comercial de 100 metres que hi ha allà mateix, hi aparqui, sigui o no usuari de l’hospital. Mentre es disposi de tant espai lliure en aquest aparcament, no té sentit la regulació de l’aparcament en zones blaves a l’exterior del mateix.

3.- Rebaixar el preu hora d’aparcament a la zona blava no treu el fet que el principal problema rau en la seva innecessarietat. I deixar-lo a un simbòlic cèntim d’euro, com proposa CIU, no té sentit. Per això, més val suprimir el servei.

4.- Pel que fa a la proposta del PP, de suprimir les zones blaves al Carrer Lecco i a l’Avda. Andorra i deixar les de l’Avda. Catalunya, no sembla altra cosa que un rentat de cara. Innecessàries ho són tant unes com altres.

D’acord amb el que he exposat, que no deixa de ser una reflexió personal susceptible de correcció, la zona blava a l’entorn de l’hospital no compleix amb l’objectiu de facilitar la rotació d’aparcaments d’una zona comercial ni de facilitar l’aparcament en una zona hospitalària, i si no compleix aquests objectius, que al meu entendre són els únics que justifiquen, aquí i en qualsevol lloc, la imposició d’aquestes mesures, és inevitable preguntar-se per la raó de la seva implantació.

I amb això tornem al principi. Si per a desmentir que el que calia era mantenir les condicions econòmiques de l’explotació de l’aparcament per part de l’empresa municipal SIMA, es va esgrimir la rotació de vehicles i la facilitat d’aparcament per als usuaris de l’hospital, i aquestes raons han quedat desvirtuades per l’ús real d’aquest servei, haurem de pensar que, efectivament, del que es tractava era de compensar a SIMA d’alguna manera. La qual cosa, a més, és dubtós que s’aconsegueixi mentre s’utilitzin tant poc l’aparcament soterrani i les zones blaves.

Raons per a cuidar dels comptes de SIMA no en falten perquè, al cap i a la fi, es tracta d’una societat municipal en la que els beneficis o pèrdues són de diner públic. Però no és aquesta la finalitat ideal d’una zona blava. Posar zones blaves per a fer quadrar els comptes d’una societat municipal tindrà força sentit des del punt de vista financer, però des del punt de vista de la prestació de serveis públics al ciutadà no té cap justificació. I si en la situació actual això ja no té solució, sinó és causant un greu perjudici als comptes de SIMA i indirectament als de les arques municipals, seria honest que les coses es diguessin clar i català i que, si algú es va equivocar, ho reconegués. És clar que, igual que la llei i la raó, la honestedat i la política, a vegades, tampoc van de la mà.

Schengen no és per als pobres

0 comentaris
La darrera de les ocurrències de Monsieur Sarkozy ha portat a primer pla l’existència del poble gitano, com si d’un fenomen nou es tractés, i com si estiguéssim parlant d’una colla de nou vinguts que han generat un problema a l’Europa benestant. Delinqüència, gitanos, immigració.... són temes recurrents en temps de crisi, explotats sense escrúpols per una part de la classe política per a arrabassar els vots de l’extrema dreta.

Algun dia ens haurem de preguntar si el que molesta no és la pobresa, i no la raça. És clar, el govern francès no admetrà cap rerefons racista en la seva política, com tampoc ho fa la Sra. Sánchez-Camacho quan se’n va d’excursió amb una caravana de fotògrafs pels barris de Badalona, a convèncer al respectable de l’existència d’un suposat “problema gitano”. Declarar-se racista costa molt, si no és que es tracta d’un nazi declarat, però en el fons la pobresa ens fa sentir incòmodes. I no, ni el govern francès ni la Sra. Sánchez-Camacho són racistes. Sols es tracta d’uns polítics oportunistes a la recerca d’un grapat de vots.

En qualsevol cas, per si algú no ho tenia clar, la lliure circulació de persones per l’Europa comunitària és, encara que no es digui al tractat de Schengen, sols per a les persones amb recursos. És possible que el legislador europeu no pensés en els gitanos quan va dissenyar les lleis comunitàries que havien de permetre a tots els ciutadans europeus moure’s lliurement a través de les fronteres de l’Europa comunitària. Potser és que, en el fons, sempre se’ls ha tingut per estrangers, no perquè fossin romanesos, búlgars, portuguesos o d’on sigui, sinó per ser diferents.

De procedència incerta, sembla que els gitanos van arribar a Europa a finals del segle XIV o començaments del XV. En molts llocs es va considerar que procedien d’Egipte, i és possible que fos així, tot i que aquell també podia haver estat un lloc de pas. En qualsevol cas, sense res semblant a l’Europa comunitària, als gitanos se’ls va permetre des d’un començament moure’s pels diversos països de la cristiandat europea sense restriccions. Un salconduit del rei d’Aragó Alfons V el Magnànim, estès a Saragossa el 12 de gener de 1425, assenyala textualment:

  • "El Rey Alfonso,... etc., a todos y cada uno de sus nobles, armados y fieles nuestros y sendos gobernadores, justicias, subvegueros, alcaldes, tenientes de alcalde y otros cualesquiera oficiales y súbditos nuestros, e incluso a cualquier guarda de puertos y cosas vedadas en cualquier parte de nuestros reinos y tierras, al cual o a los cuales la presente ser presentada, o a los lugartenientes de aquellos, salud y dilección. Como nuestro amado y devoto don Juan de Egipto Menor, que con nuestro permiso ir a diversas partes, entiende que debe pasar por algunas partes de nuestros reinos y tierras, y queremos que sea bien tratado y acogido, a vosotros y cada uno de vosotros os decimos y mandamos expresamente y desde cierto conocimiento, bajo pena de nuestra ira e indignación, que el mencionado don Juan de Egipto y los que con el irán y lo acompañarán, con todas sus cabalgaduras, ropas, bienes, oro, plata, alforjas y cualesquiera otras cosas que lleven consigo, sean dejados ir, estar y pasar por cualquiera ciudad, villa, lugar y otras partes de nuestro señorío a salvo y con seguridad ...”.
I a jutjar per la seva ràpida expansió per Europa ens els mateixos anys, sembla que les mateixes facilitats els van ser mostrades arreu.

És curiosa l’explicació que l’escriptor francès del segle XVI Etienne Pasquier dóna de l’arribada a França dels gitanos. Aquesta explicació apareix citada a l’Encyclopédie de Diderot i D’Alembert editada al 1751. Allí se’ls anomena bohemis, un terme que amb el temps ha adquirit un significat diferent. Reprodueixo la transcripció que en fa Philipp Blom a “Encyclopédie, el triunfo de la razón en tiempos irracionales”:

  • BOHEMIOS, s.m.pl. (Hist. Mod.), es el nombre que se da a los vagabundos que se dedican profesionalmente a decir buenaventura y leer las palmas de las manos. Tienen talento para el cante, la danza y el robo. Pasquier ha remontado sus orígenes hasta 1427. Habla de doce penitentes, que se convirtieron a la fe cristiana en el bajo Egipto, y que, expulsados de allí por los sarracenos, viajaron a Roma y se confesaron con el Papa, quien les impuso como penitencia errar por el mundo durante siete años, sin dormir dos días en la misma cama. Entre ellos había un conde, un duque y diez caballeros, a los que acompañaron ciento veinte personas. Llegados a París, se alojaron en la Chapelle, adonde fueron a verlos mucha gente. Lucían ajorcas de plata en las orejas y tenían los cabellos negros y rizados; sus mujeres eran feas, ladronas y adivinaban el porvenir. El obispo de París ordenó que se evitara su trato y se excomulgara a quienes acudieran a consultarlos. Desde aquella época, el reino está infestado de vagabundos de la misma calaña.

Com es pot veure, els campaments de gitanos estrangers no són nous a França, encara que llavors fossin egipcis i ara romanesos, i tampoc ho és la baixa consideració en que se’ls té i se’ls tenia. Crida l’atenció que fossin considerats com a penitents, és a dir, com a un poble que expiava alguna mena de culpa col·lectiva. El mateix estigma que ha perseguit durant segles al poble jueu, al qual històricament es va acusar d’haver matat Jesús i veure’s condemnat a recórrer el món sense una pàtria. També els gitanos han compartit el tràgic destí del poble jueu durant la segona guerra mundial, encara que recordar aquest fets resulti incòmode per a l’Elisi.

En qualsevol cas, l’expulsió d’un col·lectiu de persones en raó d’unes determinades característiques comuns, com són la raça i la procedència, constitueix una deportació que pot ser més o menys massiva, i més o menys traumàtica, però que en qualsevol cas, objectivament, reuneix els mateixos requisits que qualsevol deportació ètnica de les que han tingut lloc històricament a Europa. Altra cosa és que equiparar la deportació dels gitanos romanesos que el govern francès està duent a terme, amb la deportació massiva de jueus europeus per al seu extermini, que va tenir lloc durant la segona guerra mundial, resulta excessiu i fora de lloc de qualsevol forma que es miri.

Prou excessiu i fora de lloc com per a donar un respir molt oportú als polítics europeus, a l’hora d’afrontar la flagrant violació francesa del dret de persones europeu. En el gran guinyol del teatre comunitari, la sortida de to de la comissària europea Viviane Reding ha permès que els líders europeus no haguessin d’enfrontar-se al petit Napoleó de l’Elisi i ha desviat l’atenció cap a la imprudent acusadora, que s’ha convertit en acusada.

En qualsevol cas, la política té els seus ritmes propis i una escala de valors en la que prima per sobre de tot el populisme de les mesures. Sarkozy assoleix un creixement de la seva popularitat, de la que darrerament anava escàs; la Sra. Sánchez-Camacho esgarrapa un grapadet de vots per a ajudar les pobres perspectives del PP català en les properes eleccions; els gitanos romanesos expulsats dels campaments francesos tornen a Romania, on seguiran vivint en campaments, o tornaran a França així que puguin. I si algú creu haver arreglat algun problema, que tingui clar que l’únic problema arreglat és l’electoral. Els demès, amb gitanos o sense, seguiran igual. Ja he dit que, en el fons, el que molesta és la pobresa, i això els polítics encara no han après a arreglar-ho.

Ni canvi ni recanvi

0 comentaris
L’ex-ministre socialista Jordi Sevilla afirma en el seu bloc personal que ningú mereix guanyar les eleccions, referint-se al moment actual i amb la vista posada a les eleccions al Parlament espanyol, encara que les seves apreciacions valdrien força bé per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Extrec aquestes frases del seu darrer article: “Mi tesis es que si todo lo que haces desde la oposición es esperar el desgaste del Gobierno, incluso en momentos graves y, desde el gobierno, te limitas a deteriorar a la oposición, entonces, no merece nadie ganar las elecciones. Ni el que hace ese tipo de oposición, ni el que está en un Gobierno deteriorado. Porque si se cambia de partido en el Gobierno pero no la lógica de funcionamiento, el nuevo Gobierno no podrá contar con la ayuda responsable de la nueva oposición que solo estará interesada en que se desgaste el Gobierno.” No puc estar-hi més d’acord, i és digne d’elogi, a més, que aquestes paraules surtin d’una persona amb una activa militància política.

No ho diu així, però un s’ho podria prendre com una autocrítica. És clar que d’altres podran pensar que una mica de ressentiment pot haver-hi en el fons del seu article, degut a l’aparent ostracisme polític al que, actualment, sembla relegat. S’ha publicat en algun lloc que darrerament s’ha allunyat de l’aparell del partit. Però deixant de banda que vulguem atorgar-li més o menys credibilitat, reflecteix el que molts pensem. El joc polític de l’atac i el contraatac es fa pesat quan el país té problemes urgents per a resoldre. Quatre milions i mig de parats posen nerviós al més tranquil. I això sense parlar de la resta de problemes que ofeguen l’economia espanyola.

Tot sigui dit, el paper o la responsabilitat dels actors polítics no són els mateixos per al govern que per a l’oposició. Del govern cal esperar propostes, sobretot en el moment actual, però si ha de defensar el seu paper davant l’opinió pública, en té prou en defensar la feina feta. Pot dir que no presenta noves propostes perquè anem pel camí correcte. I a esperar que troni. De fet, és el que el govern espanyol ve fent al llarg d’aquesta legislatura. A manca de solucions, insisteix i repeteix que tot s’arreglarà, i ens demana confiança. Té un cost, és clar, i és que la credibilitat del govern Zapatero s’esfuma amb la mateixa rapidesa que augmenten els problemes, i com més s’allarga la legislatura, més s’esfuma la confiança dels ciutadans.

En aquests moments hom podria esperar que des de l’oposició sortissin alternatives concretes, es fessin propostes i es mostrés un llenguatge diferent. És clar, també és fàcil ajudar-se dels errors del govern per a oferir-se com alternativa. Si el govern ho fa malament, el més lògic és decantar-se cap a l’oposició. Llàstima que aquest pas ofereix també una gran decepció, perquè si el govern Zapatero és incapaç de posar fre a la destrucció de l’ocupació, el que com a votants voldríem saber és que pensa fer un hipotètic govern popular per a solucionar-ho. El mateix es podria dir d’un govern Montilla i una alternativa Mas. Les pífies del govern ja les veiem i no cal que ens les expliquin. El que interessa és que ens diguin en què consisteix el canvi i com es fa.

Si ningú és capaç d’explicar-nos com pensa treure’ns del que en Jordi Sevilla anomena un cul de sac, uns perquè han demostrat la seva incompetència i els altres perquè sols demostren les seves ganes d’arribar al poder, la temptació és passar dels partits polítics i alimentar la creixent abstenció, basada en pur fatalisme.

La qual cosa ens porta a un autèntic atzucac. A pesar de tot, no podem passar de la política, perquè les alternatives que se situen fora són simplement antidemocràtiques. O sigui que haurem de prendre una decisió i descobrir, tard o d’hora, que ens equivoquem com sempre. Cap de les forces polítiques es mereix guanyar les properes eleccions, ni les del Parlament de Catalunya ni les de l’Estat, però acabarem donant a algú el nostre vot per a quedar-nos com estem. Al cap i a la fi, les persones es substitueixen però el canvi no existeix, ni el canvi ni el recanvi.

Un tomb per una ciutat amb projecte

1 comentaris
Tenia ganes de donar el volt. És festa, i abans d’esmorzar, aprofitant que surto per a comprar el diari, i per a gaudir una mica de la fresca matinal d’aquest diumenge que es promet solellós i tranquil, he fet cap al parc de Vallbona. He de dir que és un racó de la ciutat bastant tranquil, en el que pots passejar i asseure’t en un banc, llegir un llibre o el diari, o simplement gaudir d’una estona de repòs. També he de dir que una mica més de manteniment no li faria cap mal. I aprofitant l’imponent ascensor que comunica com una drecera el barri de Fàtima i el de Set Camins, he baixat al parc més nou de Valldaura, m’he endinsat al barri i he enfilat el flamant pont penjat que, com un Golden Gate en miniatura, comunica la ciutat amb la zona esportiva de Puigcornet.

Una passejada amigable i poc cansada, tenint en compte que tot em queda prop de casa. Al mig del pont, contemplant la riera, les cases de Fàtima penjades sobre el cingle i, a l’altra banda, l’Infinit en primer pla (curiós!) i el turó de Puigcornet, m’he sentit bé. Aleshores, mirant cap al sud, he vist allà mateix el pont que a pocs metres comunica la carretera de Fàtima amb la zona esportiva i els centres educatius, i no me’n he pogut estar de pensar si feia cap falta la construcció de la passarel·la, tenint en compte que, com diuen, ha costat un milió d’euros pel cap baix i, a fi de comptes, estalvia poques passes al vianant.

O sigui que si no hi hagués estat la passarel·la, aquesta passejada l’hagués pogut fer pel pont de sempre, que tampoc és gaire vell. No sé si ho hagués fet. Ara com ara, em ve més de gust travessar pel pont penjat, on sols hi circulen vianants i bicicletes. L’altre, simplement, no és tan amable per al vianant, tot i que s’hi pot passar força bé. Qüestió de gustos, que no treu el fet que potser la despesa d’aquesta passarel·la s’hauria pogut estalviar. I he pensat que, a fi de comptes, també ens podíem estalviar l’ascensor imponent que comunica els parcs de Vallbona i de Valldaura. Poc més avall unes escales remodelades fa poc temps comuniquen els carrers de la Comarca i de Veciana, i per allà es pot accedir directament al barri de Fàtima. I les escales no s’espatllen tant sovint com l’ascensor. En aquest cas, la meva passejada potser hauria estat per les escales, i el parc de Vallbona me l’hauria perdut. Total, ja he dit que li manca manteniment, i també hi ha bancs per seure al parc de Valldaura.

Tot això és parlar per parlar, perquè a l’hora de passejar cadascú ho fa per on li ve de gust, i si un pont no hi és simplement vas per un altre costat. Allò que no hi ha estat mai, normalment, no es troba a faltar. I l’ascensor, quan no funciona, es fa notar i emprenya al personal.

Ja fa una colla d’anys que es va cobrir el torrent de Valldaura, en una obra que semblava faraònica però que va ser poc qüestionada, ja que comportava apropar a la ciutat una part d’ella tradicionalment aïllada. L’ordenació de l’espai resultant ha tardat en arribar, però finalment ha deixat de ser un descampat ple d’herbes per a convertir-se en un espai ciutadà. Tot això, és clar, també es podia estalviar, si es pensa que una carretera que comunica Fàtima amb la ciutat sempre hi ha estat i que de llocs per a passejar sempre n’hi ha hagut a la ciutat. No sé si, a aquestes alçades, algú es veuria en cor de tirar tot això enrere, encara que fos possible. Allò que semblava innecessari, que comportava una despesa que sempre és susceptible de ser utilitzada en tasques més urgents o necessàries, ara és imprescindible, forma part de la ciutat i probablement ho defensaríem amb ungles i dents si hom pretengués tornar-ho al seu estat original.

Ara que, si el torrent de Valldaura no hagués estat cobert, jo hauria pogut passejar per la Carretera de Fàtima, o potser m’hauria decantant per anar-me’n al Passeig, que aquest sí que sempre hi ha estat. I també m’ho hauria passat bé.

Un exercici mental per al que no tingui gaire feina. Quines obres de la ciutat hauríem pogut deixar de fer perquè no eren necessàries? La passarel·la de Fàtima, l’ascensor de Vallbona o el parc de Valldaura en són un exemple. També les escales del carrer Comarca (i parlo de fa més anys), perquè també es pot donar la volta per l’Avda. Balmes i el C. Gaudí. L’hospital, es clar, perquè ja en teníem un al Passeig, que encara hi és i no se sap ben bé per a que serveix actualment. Els jutjats, perquè sempre n’hi ha hagut a la ciutat i és dubtós que amb el nou edifici hagin guanyat en eficiència i eficàcia. La remodelació de l’Avda. Catalunya, coneguda des de sempre per la “carretera general”. La conversió de varis carrers en bulevards. Diuen els veïns que prefereixen voreres estretes a pagar-ne per noves unes de més amples. El barri de Sant Agustí, un barri que ha existit sempre. I la plaça de Cal Font, abans de ser-hi, ningú la trobava a faltar.

Posats a fer, si tiréssim enrere, hauríem pogut tornar a la infància, quan jugàvem al carrer perquè no estava asfaltat ni falta que li feia. Així passaven menys cotxes. Gaudiríem del pas dels trens pel Passeig i tornaríem a ser romàntics. Tots podríem ser més joves i la ciutat més vella. El que passa és que això no s’ho creu ningú. Volgut o no, el que tenim ens ho hem guanyat i forma part de nosaltres, i aquesta ciutat, per als que tenim una certa edat, ja no la coneix ni la mare que la va parir.

Igualada s’ha transformat al llarg dels anys, i en els darrers a un ritme creixent. Tot allò que va ser qüestionat ha estat acceptat. Agradi o no, és fruit d’un projecte a llarg termini, un projecte de ciutat. Com a projecte, ha estat qüestionat en totes i cascuna de les seves fases. Cada actuació puntual ha rebut les justes crítiques que mereix i també les injustes. I és que un projecte de ciutat no pot ser tant bo com per a que sigui unànimament acceptat. O sigui que si la passarel·la de Fàtima ha costat un dineral i hi ha qui ho considera fora de lloc, està bé que es digui.

Però el que està més bé és que es presenti un projecte alternatiu de ciutat. Que es digui què no agrada i què ho ha de substituir. Un projecte que consisteixi en quelcom més que “no fer” o “desfer”. Val la pena un projecte alternatiu a l’únic que fins ara hem tingut, el de l’Entesa. Serà així com veurem si aquesta ciutat podria ser millor o anem per bon camí. Veurem llavors si ens han enredat al llarg d’aquests anys, si la transformació de la ciutat hauria estat millor amb l’alternativa o, pel contrari, si la sensació que Igualada és molt més amable ara que fa uns anys és justificada. I estaria bé que aquest projecte el coneguéssim ara que s’apropen les eleccions. Si més no, ajudaria a triar el futur govern de la ciutat. Fet i dit, estaríem decidint com volem el futur d’Igualada. Si, pel contrari, no hi ha projecte alternatiu a l’actual, sols ens resta per decidir si el volem aturar o continuar. Escollir una opció de gestió municipal sense ambició ni plans de futur, gestionar el que tenim i anar tirant, que ja estem bé, o seguir transformant la ciutat de l’única forma que, ara per ara, ens ha estat presentada. Em sembla, doncs, que al marge que el ciutadà tindrà la darrera paraula, qui s’ha de definir, ara mateix, són les opcions polítiques que pretenen rellevar a l’actual govern de la ciutat.

Mentre passejo i espero aquesta alternativa, penso per on aniria si tots aquests canvis no haguessin tingut lloc. Llavors, segurament, em valdria allò de que com a casa no s’està enlloc.

Tarda de futbol i de vots

0 comentaris
A mi el futbol no m’agrada. Ho sento, però d’aquests encara en quedem alguns. Així que si el 28 de novembre guanya el Barça i perd el Madrid, fantàstic, però si perd el Barça també em quedaré tant ample. Si algú ho creu necessari, no tinc cap inconvenient en demanar perdó. M’avorreix el futbol i per més que m’hi esforci no aconsegueixo interessar-m’hi. Així que a mi, al menys, no m’afectarà directament que coincideixin en un mateix dia les eleccions al Parlament i el Barça-Madrid. Si no voto, no serà per això.

Però i si fos un culé convençut o un madridista motivat? Es creu algú que deixaria de votar perquè aquell dia o el d’abans hi hagués partit? Que potser aquest partit ha de durar tot el dia? Poc valdria el meu vot si es vengués per hora i mitja de futbol. El que ja seria el summum és pensar que el sentit del meu vot, a més, es veuria influenciat pel resultat del partit, o per la mateixa celebració d’aquest, fos quin fos el resultat. I que es polititzi la coincidència de futbol i eleccions diu molt poc dels que hi veuen maniobres electoralistes del govern o de qui sigui. Em sembla que l’eurodiputat Ramon Tremosa s’hauria de mantenir dins la seva moderació habitual i evitar exabruptes com el que ha deixat anar, comparant Montilla amb Franco per aquest fet. I hauria estat bé que en Mas el corregís.

Ja ho dic ara, al futbol no hi aniré, però és possible que vagi al cinema si fan una bona pel·lícula, i encara em quedarà temps per a votar.

Curiós que la data de les eleccions sigui motiu de polèmica. Escandalitza a alguns que el govern acabi el seu mandat i la legislatura es tanqui quan es compleix el període normal de quatre anys. Pel que sembla, es volia que pleguessin abans, potser perquè hi ha pressa per a ocupar el seu lloc. Com a ciutadà m’hauria emprenyat que aquells a qui vaig elegir fa quatre anys per a fer una feina pleguessin abans d’hora. El mandat era de treballar fins al darrer dia. Si no ho han fet bé, no els pagarem, és a dir, no els votarem i ja està, però seria inacceptable que deixessin la feina per fer quan l’encfàrrec era ben clar: quatre anys de govern. I crec que això val per a tots els partits, és a dir, tan si governen uns com els altres.

Què hi ha més normal que una legislatura que acaba quan diu la llei i quan esgota el seu mandat, i què té d’estrany una tarda de futbol, de cine, de menjar a cal sogre o de donar el volt? El que està fora de lloc és treure en Franco a passejar. Segur que hi ha coses més serioses de què parlar.

Tollendo tollens

0 comentaris
Popper afirmava que sols poden ser admeses les proposicions científiques que puguin ser negades per una observació o un experiment que les contradigui. És a dir, que sols pot acceptar aquelles lleis que conceptualment puguin ser descartades per noves experiències. Sembla contradictori, però no ho és. Simplement, Popper fugia del dogma. Per ell, les certeses eren sols provisionals. Allò que es postula com a definitiu no és una veritat científica, és fe, creença, dogma, doctrina, el que es vulgui. Potser, fins i tot, és la veritat, però mai serà demostrable.

Karl Popper (1902-1994) va ser un filòsof, sociòleg i teòric de la ciència austríac, posteriorment nacionalitzat britànic. La seva aportació a la teoria de la ciència i a l’epistemologia va ser molt àmplia, però en el meu desconeixement del personatge i la seva obra, em quedo amb el principi de falsabilitat d’acord amb el qual una teoria pot ser corroborada si s’intenta refutar-la amb un contraexemple. Si no se l’arriba a refutar, se l’accepta provisionalment, però mai serà verificada. Popper es refereix contínuament a la ciència experimental, la que permet constants intents de refutació i és falsable, és a dir, que és susceptible de ser declarada com a falsa a partir d’observacions o experiments, però no veig per què no ha de ser aplicable aquest principi a l’àmbit de les idees. A fi de comptes, la falsabilitat implica raonament, estudi, experiència, crítica, contradicció, i un esforç constant per a rebatre, que en el fons persegueix la confirmació. Al meu entendre, la falsabilitat és un punt de vista perfectament vàlid en el camp de la sociologia, de la política i de la filosofia, sempre que tinguem clar que mai ho tindrem clar, o que mai arribarem al final ni a ostentar la veritat absoluta, quelcom que de tant escorredís sembla no existir.

Què és l’alternança en el poder, sinó un intent periòdic, diria constant, de refutar la política? La política és falsable, perquè sempre està en qüestió i la seva acceptació no passa de provisional. I els polítics segueixen el camí de la política. La filosofia, en general, és falsable, perquè sempre és possible obtenir una explicació de l’existència més acceptable que l’admesa en un moment donat. Més em costaria de qualificar com a falsable l’art, però en un sentit ampli, fixats uns punts de referència, també podríem corroborar, que no verificar, l’adequació de la creació artística a uns criteris preestablerts.

No sé, potser no cal anar tant lluny. Potser n’hi ha prou amb no donar res per definitiu, perquè a fi de comptes, mentre no es demostri el contrari, de definitiu sols hi ha la mort. He dit mentre no es demostri el contrari? D’això es tracta, de considerar com a provisional qualsevol estat de l’existència, llei o forma de ser. De fet, l’església catòlica m’obligaria també a considerar com a provisional la mateixa mort, acceptant el dogma de la resurrecció. He dit dogma, que és precisament el que no vull, i per tant també la resurrecció ha de ser descartada, a no ser que provisionalment pugui ser acceptada a partir d’una observació inicial. Algú coneix un reencarnat? Doncs de moment caldrà descartar-ho. La mort serà provisionalment definitiva (uf!, quin embolic).

Una idea queda refutada quan es demostra el contrari, quan allò que havia de succeir com a conseqüència de la mateixa no té lloc. Per exemple, el comunisme i la dictadura del proletariat havien de portar la igualtat de tots els sers humans, la supressió de les guerres i la felicitat de la classe obrera. S’ha experimentat i tot això no ha passat. Les guerres mai han deixat d’existir, en els pocs països comunistes que queden no sembla que imperi la felicitat i, en general, el món és més capitalista que fa cinquanta anys.

L’exemple l’he cercat d’entre els més suats, però me n’empesco un de més proper. La situació econòmica d’aquest país és un desastre, i no serà perquè no hi hagi hagut en els darrers anys una política econòmica dels governs de torn que tenia per objectiu, com totes, la constant millora de l’economia nacional i del benestar dels ciutadans. Alguna cosa ha fallat, pel que sembla a tot arreu, perquè aquella política ha estat refutada a partir de la realitat actual, amb la qual cosa es destrueix la presumpció que la dinàmica del mercat immobiliari i el creixement dels ingressos públics enfortien la nostra economia. La inferència ja no és vàlida.

En lògica això es coneix com a un inferència del tipus tollendo tollens (“negant nega”). Es comença per afirmar que “si A, aleshores B”, es constata que “no B” i per tant “no A”. La primera premissa, que en política, en economia o en filosofia no és altra cosa que una presumpció, queda automàticament refutada. És l’essència del falsacionisme de Karl Popper. Mostrant que una conseqüència no es compleix, es pot refutar una hipòtesi que, d’altra banda, mai hauria estat definitivament verificada. Si algun dia té lloc un referèndum que permeti als catalans optar decisivament entre les diverses formes d’autogovern, inclosa la independència, i aquesta darrera opció no és recolzada majoritàriament pels catalans, quedarà refutada la hipòtesi que, ara mateix, els catalans estem pel trencament amb Espanya (i de pas portarà uns quants al desengany). De fet, el tollendo tollens implica sempre un desengany, perquè porta a descartar allò que donàvem per bo, o per segur.

Hem vist com actua la negació de la conseqüència, destruint la hipòtesi originària. És perillós suposar que, al contrari, l’afirmació de tal conseqüència ha de confirmar la hipòtesi. No sols contradiria el principi del falsacionisme, d’acord amb el qual si es produeix la conseqüència es corrobora la hipòtesi però no es verifica definitivament, sinó que a més pot portar a resultats clarament enganyosos. Aquesta actitud rep el nom d’afirmació del conseqüent i es descriu com “si A, aleshores B”, es constata que “és el cas que B”, “i per tant A”. O sigui que si plou refrescarà; ha refrescat, per tant plou. Com si no pogués refrescar sense ploure.

Conseqüent, conseqüent...... sí, de conseqüents procurem ser-ho tots, però l’èxit no sempre és conseqüència de la nostra hipòtesi. El més simplista que se m’acut: "si em voteu baixarà l’atur". I l’atur potser baixa, perquè els empresaris i els sindicats, posem pel cas, hi han posat el coll. O perquè depèn de moltes altres coses que no tenen a veure amb la confiança que hem dipositat amb aquell que ens demana el vot.

És difícil en el camp de les idees descartar les coses definitivament, però ara mateix la principal utilitat del falsacionisme és la seva crítica constant a tot el que sembla segur i el rebuig d’idees preestablertes. El tollendo tollens acostuma a ser el fracàs dels dogmàtics, però la crítica i el dubte corresponen al ciutadà de peu, i és bo de saber que la confiança és provisional i no és fe absoluta. Si ho sabem nosaltres, ho sabran també aquells que tant insistentment ens requereixen.

La tercera via de l'elector

0 comentaris
A poques setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, resulta desconcertant l’absoluta manca de propostes que els partits presenten per a encarar la nova legislatura. Aquestes eleccions ja comencen a perfilar-se com les primeres sense programes, ni promeses, ni catàleg de bones intencions. Com aquelles campanyes publicitàries que no diuen el que venen. Serà que ja ho tenim tot pensat, que sabem perfectament el que tenim, el que podem esperar i el que volem, i qui ens ho pot donar.

Si fos així ja podríem anar directament per feina i votar demà mateix. O no votar, que és una opció força present en l’ànim de molts electors potencials. Es parla, això sí, del que precisament no passarà en aquesta propera legislatura. Va el personal molt distret amb la proclamació d’independència que no serà, amb el referèndum sobiranista que no tindrà lloc, amb el concert econòmic que no s’obtindrà, o amb l’Espanya federal que no veuran els nostres ulls, i ningú pensa amb allò que, de ben segur, ens afectarà els propers quatre anys: l’economia, les infraestructures, els serveis, les polítiques socials....

Potser és que als partits no els convé parlar-ne, o potser és que no saben què dir ni què proposar. És clar que algú em podrà dir que aconseguir la independència de Catalunya (el més convençuts en diuen alliberament nacional) ja és per si sol tot un programa i una declaració d’intencions. No diré que no, però sabent que això no passarà durant els propers quatre anys, a mi em preocupa el demès, i sospito que també a un bon nombre d’electors. De tan embolcallats en les essències pàtries, pot ser que acabem desconnectats del món real i que, al final, els resultats electorals acabin decebent tothom. Convé preguntar-se, de quan en quan, en quina mesura són compartits els principis que creiem més sagrats. Altrament, la decepció pot ser molt gran.

I si estic segur que durant la propera legislatura Catalunya no serà independent ni Espanya federal, i ni tant sols tindrem concert econòmic, és per diversos motius:

a) Perquè la declaració unilateral d’independència pel Parlament de Catalunya, en el cas hipotètic que existís una majoria parlamentària suficient, és una opció profundament antidemocràtica, que no crec que acceptessin ni els partits ni el ciutadà. La independència no es pot proclamar alegrement sense preguntar prèviament i de forma expressa al poble, com aquell qui promulga una llei qualsevol sols perquè la portava al programa. A l’hora de decidir la independència de Catalunya, 68 diputats no representen a una majoria suficient del poble català. Senzillament, no tenen el mandat per a fer aquest pas.

b) Perquè la celebració d’un referèndum sobre la independència, tant si inclou una tercera opció federalista com si no, no es durà mai a terme dins la legalitat mentre no l’autoritzi el govern de l’estat, això sense tenir en compte els obstacles constitucionals que, de ben segur, es posarien pel mig. Deixem-nos de romanços. De consultes sobiranistes podem fer les que vulguem, però consultes vinculants sobre la independència no en podrem fer cap sinó és en un context de ruptura amb Espanya que encara és per demostrar que desitgem els catalans. En qualsevol cas, aquest referèndum no el convocarà ni un govern de CIU, ni un del PSC, ni un hipotètic tripartit.

c) Perquè, a Espanya, de federalistes sols n’hi ha alguns a Catalunya. I per molt que Catalunya vulgui ser federalista, mai ho podrà ser si no ho és també la resta d’Espanya. O molt m’equivoco, o ara mateix els aires no bufen per aquest costat dins l’estat espanyol.

d) I perquè veient el que ha passat amb l’estatut, és d’il·lusos pensar que el concert econòmic ho tindrà més fàcil. Com a proposta per a despistar, per no haver-se de posicionar en un sí o un no a la independència, està força bé, però no deixa de ser pur tacticisme, una proposta retòrica en la que ni tant sols el partit que la promou hi creu, a jutjar pel poc entusiasme que hi posa en la seva defensa.

Tampoc les forces polítiques del tripartit s’esforcen massa en parlar de futur, potser perquè el veuen magre. En qualsevol cas, el que sí es pot dir del tripartit és que, al menys, poden oferir la feina feta. Al que li agradi, se li ofereix la possibilitat de votar-los per aconseguir la continuïtat o potser la millora de la feina feta en darrers anys. El que, pel contrari, n’estigui decebut ho té més magre, perquè sols se li ofereix la utopia essencialista de la galàxia independentista, o la indefinició més absoluta de la força política que ara mateix té més números per a succeir al tripartit en el govern de la Generalitat. Hi ha també una tercera via per a l’elector, a la que sembla abocat irremissiblement per l’apatia dels partits: la de l’abstenció.