Qui ha fet vaga?

Com es mesura l’èxit d’una vaga? Si l’objectiu immediat és el de paralitzar fins on sigui possible l’activitat econòmica, laboral i social d’un país, amb la finalitat de fer palès el rebuig de la majoria de treballadors vers una reforma laboral, una política o unes mesures concretes d’ordre econòmic, el lògic és pensar que en la mesura que s’aconsegueixi aquest objectiu es podrà dir o no que la vaga ha tingut un seguiment més o menys ampli i per tant ha tingut més o menys èxit. N’hi hauria prou, doncs, en saber quants treballadors i treballadores no han anat a treballar.

Massa fàcil. Tots els dies hi ha diverses causes per les quals un nombre indeterminat de persones no acudeixen al seu lloc de treball. Sense entrar a valorar la importància numèrica de cadascuna d’aquestes causes, en un dia de vaga pot haver-hi diversos motius per a l’absentisme laboral:

• Que el treballador/a hagi decidit fer ús del seu dret a la vaga, lliurement i sense cap coacció, perquè comparteix els objectius pels quals ha estat convocada i la seva necessitat i/o conveniència.
• Que el treballador/a no hagi pogut acudir al seu lloc de treball, malgrat la seva voluntat de no fer vaga, pel mal funcionament de les infraestructures de mobilitat com a conseqüència de la vaga dels demès (aturades al metro, busos, trens de rodalies, etc.)
• Que el treballador/a s’hagi trobat amb les portes de l’empresa petita, del comerç, del taller, o de la fàbrica, tancades per temor a l’actuació dels exaltats de torn o dels sempre presents antisistema.
• Que el treballador/a no s’hagi incorporat al seu lloc de treball perquè ha estat convenientment informat, a les portes de l’empresa, pels piquets anomenats informatius, sobre la convocatòria de vaga, les seves causes i les conseqüències de no secundar-la.
• Que el treballador/a no vagi al treball per altres causes ordinàries, com per exemple perquè està de baixa, per estar de vacances, etc.

No cal dir que, com en les jornades electorals, els bàndols en litigi afirmen cadascun el seu èxit particular, i així, mentre els sindicats asseguren sense cap dubte el seguiment massiu de la vaga, el govern, la patronal i els partits que hi estan en contra tendeixen a minimitzar-lo. El cas és que, essent el dret a la vaga irrenunciable i fonamental, el seu exercici forçat constitueix una inconsistència lògica sense solució. Igual que no es pot impedir el dret a la vaga, no es pot obligar a ningú a secundar-la. Per tant, per a mi, el que fa vaga és el que la fa conscientment i totalment lliure, sense coaccions físiques o psicològiques de cap mena, sense por. Són aquests treballadors els únics que cal computar a l’hora de mesurar el seguiment de la vaga, si és que hi ha mitjans materials per a fer-ho, cosa més que dubtosa.

En aquest apartat de vaguistes “de veritat” no hi incloc els que decideixen no treballar després de ser informats pels piquets anomenats “informatius”. En un dia de vaga tothom sap el quan, el com i el perquè, és a dir, tothom sap que s’ha convocat una vaga i coneix els motius públics de la convocatòria. En una vaga general un grup de sindicalistes a la porta d’una fàbrica no pot informar als obrers que van a treballar de res de nou, que no sàpiguen ja. El qualificatiu d’informatiu és un eufemisme en tota regla. L’objectiu d’un piquet, reconegut i declarat, és el d’impedir l’accés al seu lloc de treball de tots aquells que decideixin, lliurement, no secundar la vaga. És de suposar que això s’ha d’aconseguir pacíficament i sense coacció, i afortunadament la majoria de piquets no utilitzen la violència física ni l’amenaça. Però és ben clar que pocs s’atreveixen a entrar per la porta de la fàbrica si per a fer-ho han de travessar una barrera de persones que intenten convèncer-los del contrari, si han de sentir crits o insults, o si han de témer, justificadament o sense motiu, per la seva integritat.

El que no entra a treballar per no trobar-se en aquesta situació no és un treballador que fins llavors creia que no havia de secundar la vaga i que, vista la informació brindada pel piquet, s’ha convençut de la necessitat de fer-ne. En aquests casos, que són molts, el que no entra a treballar ho fa per por, més o menys infundada, però per por a les conseqüències.

Com saber, en el cas de la vaga general d’ahir, quants dels que han parat es troben en cadascuna de les categories que he anomenat? Fa bé el govern de ser prudent a l’hora de donar xifres que no porten a enlloc. És simplement impossible conèixer, encara que sigui per aproximació, el nombre real de vaguistes “de veritat”. És més fàcil, és clar, però no gaire més, conèixer el nombre total de persones que no han treballat per la causa que sigui, i les conseqüències econòmiques, socials i polítiques de tot plegat. I es pot donar la paradoxa que, a la vista d’aquestes conseqüències, l’èxit de la vaga hagi estat rotund malgrat el seu poc seguiment.

Té sentit la vaga general?

O molt m’equivoco, o poca gent es pren seriosament aquesta vaga general que s’apropa. És clar que jo mateix he repetit mil vegades que les sensacions quasi mai reflecteixen la realitat, o sigui que allò que a mi em sembla apatia i desinterès, pot ser que el dia 29 de setembre s’esdevingui en mobilització i es pari fins i tot l’alè, com deia en Felipe Gonzàlez d’una de les vagues generals que van suportar el seus governs.

El cas és que no sembla que es respirin aires de vaga general. Segurament que l’alè no es deturarà aquesta vegada, potser per fatalisme, potser per veritable desinterès, potser perquè a dia d’avui, en un país com el nostre, la vaga general no passa de ser una expressió de protesta, generalment sense conseqüències i sense utilitat reconeguda.

Queden lluny aquells temps en que les vagues generals tenien un caràcter prerrevolucionari que feia trontollar el sistema. I queda lluny també l’època en que una vaga general podia tombar un govern, tant lluny que a Espanya no ho hem vist des d’abans de la guerra civil. Fins i tot en Felipe Gonzàlez guanyava eleccions per golejada després que se li parés l’alè per una vaga.

En qualsevol cas, com que els temps no estan per a revolucions, i de revolucionaris sols en queda algun per testimoni, val més que ens preguntem què hi hem de fer en una vaga general i si ens fa cap falta. Que cadascú s’ho faci, que el dret de vaga és indiscutible, com també el dret a no fer vaga, però jo no me’n puc estar de fer algunes reflexions a l’hora de decidir si he de treballar o no el dia 29.

Evidentment la convocatòria es planteja com una vaga contra la reforma laboral aprovada i la reforma de les pensions prevista pel govern. El primer que em ve al cap és si aquestes reformes són o no necessàries, perquè si resulta que ho són, la vaga no tindria sentit. Altra cosa és que m’agradin o no, que no m’agraden, però no faria vaga pel fet que una llei o una norma no m’agradés. Si aquest fos motiu suficient, aquest país estaria en vaga contínuament.

Deixant de banda les causes de la crisi, sobre les quals hi ha molt a parlar, m’agradaria saber fins a quin punt els sindicats que han convocat la vaga creuen que hi ha alternatives menys oneroses laboralment i social per a reflotar l’economia. Segurament els caps pensants d’UGT i CCOO deuen tenir a mà aquestes alternatives i deuen estar en disposició d’explicar-les i proposar-les, sinó no s’entendria la seva oposició frontal a la reforma laboral i de les pensions, però constato que a dos dies de la vaga general, encara no les han fet públiques. Serà que no hi ha alternatives? I constato igualment que tampoc ho han fet les forces polítiques que donen suport a la vaga, potser perquè el seu interès no va més enllà de l’oportunisme polític. Jo no tinc la solució, és clar, i si tampoc me la donen els convocants de l’aturada, què se suposa que puc pretendre fent vaga? Que no es faci cap reforma? És això del què es tracta, de deixar-ho tot igual per a que res canviï?

Si resultés que no hi ha res a fer, la utilitat de la vaga general no passaria d’una simple rebequeria, i a mi personalment ja m’ha passat l’època de les ploraneres. Els atacs de plors, els de la canalla, passen sols i després tot segueix igual. Malgrat això, és cert que hi ha gent conscient d’aquesta situació, però que, simplement, el que volen és mostrar el seu descontentament. Estan en el seu dret. Saben que aquesta és una situació de no retorn, però volen que se sàpiga que estan emprenyats, que a aquesta situació no calia arribar-hi, i que algú en deu tenir la culpa, una culpa més gran que la dels treballadors. Repeteixo, una rebequeria totalment legítima però sense utilitat pràctica.

Al meu entendre, doncs, aquesta vaga:

1.- No és revolucionària, no pretén endegar cap revolta ni tombar cap govern, ni falta que fa. Els temps no estan per aquests atzucacs i els canvis es fan a les eleccions.

2.- No pretén tirar enrere la reforma laboral i de les pensions. Aquest és el valor nominal de la convocatòria, però el seu valor real és purament simbòlic. Els sindicats convocants es limiten a fer el seu paper, conscients de la seva inutilitat pràctica i sense aportar cap proposta de futur.

3.- El sentit de la vaga no va més enllà de la protesta.

A aquestes alçades, els lectors hauran deduït ja que no aniré a una vaga que sols serveix per a protestar, encara que sigui legítima. I és que si vull protestar, i sí que vull i ho faré, ja tinc el meu vot per a fer saber a qui calgui com n’estic d’emprenyat, cosa que a més em sembla més revolucionària i eficient.

Ja he dit el que penso en quan a la utilitat d’aquesta vaga general, però cal pensar també en les conseqüències. Estic d’acord en que les reformes contra les quals va adreçada obeeixen a una situació de crisi que no ha estat provocada majoritàriament pels treballadors. En resum, que paguem justos per pecadors. Dit això, i establert que al meu entendre la vaga no aturarà la reforma en curs, hauríem de ser conscients que aturar un país, si s’aconsegueix, té unes conseqüències principalment econòmiques que no fan altra cosa que empitjorar el substrat de crisi en el que es basen les reformes.

Fer vaga no és gratuït, i no ho dic perquè els treballadors en vaga no cobrin el seu salari, sinó perquè té conseqüències per a l’economia del país, és a dir, per la de tots els ciutadans. Si resulta que la vaga no ha d’aturar la reforma i a sobre empitjorem més, si es pot, la productivitat del país, estem fent el negoci del Robert de les cabres.

Francament, si resulta que m’emprenyo, faig una vaga que no ha de servir per res i a sobre he de causar un perjudici a l’economia nacional (és a dir, als treballadors, que a fi de comptes som qui paguem les crisis com aquesta), més val que me’n vagi a treballar, que alguna utilitat tindré. A no ser, és clar, que en les poques hores que manquen per a la vaga, els sindicats o els partits que els donen suport siguin capaços d’explicar per a que servirà, més enllà del fet que els líders sindicals puguin mantenir la ficció de seguir representant els interessos dels treballadors.