A qui culpar per l'enderroc de Cal Badia ?

0 comentaris

Possiblement hi hagi motius per a lamentar l’enderroc de l’antiga adoberia de Cal Badia, però cal ser justos. El govern de la ciutat té una responsabilitat en tot això, però estava obligat per llei a concedir la llicència d’obres per a l’enderrocament. Igual que ho està per a concedir qualsevol llicència d’obres per a edificar que a partir d’ara es sol·liciti en el solar resultant i s’adapti a les prescripcions del planejament urbanístic municipal vigent a dia d’avui. L’edifici de Cal Badia pot tenir tot el valor arquitectònic que es vulgui, se’l pot considerar tant emblemàtic com a un li pugui semblar, però si no gaudeix d’algun tipus de protecció en el planejament, no se’n pot evitar l’enderroc.

La llicència municipal d’obres és un acte reglat, no és l’atorgament d’un dret sinó el seu reconeixement com a preexistent que ve donat per la pròpia regulació urbanística de l’àmbit en qüestió. Per tant, no és discrecional de l’Alcalde concedir o denegar la llicència, i qui pretengui que la denegui li està demanant, en realitat, que prevariqui. O sigui que deixem clar aquest tema, perquè l’autorització municipal per a l’enderrocament no denota per sí mateixa una manca de sensibilitat del govern pel patrimoni arquitectònic, sinó el compliment estricte de la Llei. I no s’hi val a dir que amb voluntat política es podia evitar, perquè com saben els experts de veritat, la voluntat política no pot passar per sobre de la Llei.

Altra cosa és com s’ha arribat a una situació en la que un govern que des de l’oposició es declarà defensor a ultrança del patrimoni arquitectònic del rec, es veu ara en el trist paper d’autoritzar un enderroc i tots els que vinguin després. Mort el POUM de forma abrupta, s’extingí de repent la suspensió de llicències que regia des de la seva aprovació inicial i tot tornava a ser com abans. No me’n puc estar de dir que, com vaig denunciar llavors, l’execució sumària del POUM sense possibilitats de reforma posava els interessos polítics d’algunes forces polítiques per sobre dels interessos de la ciutat. Era així perquè l’aritmètica política del consistori igualadí permetia donar-li al POUM en tràmit tantes voltes de mitjó com fossin necessàries, fins a convertir-lo en el planejament que suposadament hauria desitjat l’oposició de llavors, i tanmateix es va optar per liquidar-lo definitivament, deixant la ciutat sense possibilitat d’endegar un nou planejament per al menys tres anys i aixecant la suspensió de llicències, amb els efectes col·laterals que estem veient.

Certament que el POUM extingit comportava una modificació radical del barri del rec, i legítimament els detractors del POUM es van mobilitzar per a impedir-ho, però la política va anar més enllà i es va passar de frenada amb l’ànim estricte d’assestar una bufetada al govern de l’Entesa. Políticament va ser un èxit, i si sols això importava, no cal dir que se’n van sortir. Però el barri del rec resta desprotegit des de llavors, i si alguna responsabilitat hi té el govern de CIU, és pel paper que va jugar des de l’oposició. Com diuen en castellà, “de aquellos polvos esos lodos”.

Deixant de banda les responsabilitats polítiques, m’agradaria dir que des de lluny és fàcil parlar de protecció del patrimoni. El barri del rec té molts amics però pocs parents. En la desgràcia, els amics reconforten, però la família passa el tràngol i els maldecaps. El barri del rec té un potencial innegable per al comerç, com posa de manifest l’èxit de les successives edicions del REC.0, i com a exponent del patrimoni arquitectònic industrial d’Igualada, però cal fer algunes precisions.

No es pot protegir tot, és impossible. La protecció dels edificis comporta una càrrega per a la propietat difícil d’assumir, per l’obligació de mantenir en condicions uns edificis que en molts cassos es troben en estat ruïnós i no produeixen cap benefici. És una càrrega per als propietaris sense cap compensació, i és impensable que l’administració assumeixi el cost d’expropiar-los tots per a fer-se càrrec del seu manteniment. Es pot, és clar, en cassos concrets especialment rellevants, però no fins al punt de dur-ho a terme en tot o gran part del barri del rec. En el cas concret de Cal Badia, molt filantròpica hauria de ser la propietat per a acceptar de bon grat l’obligació de rehabilitar l’edifici. Correspon doncs, als tècnics i als polítics amb responsabilitat de govern, determinar els cassos puntuals en que resulta estrictament necessària la protecció dels edificis.

Probablement tinguin raó els que en seu dia denunciaven que el POUM en tràmit comportava la destrucció del barri. Cal recordar que el POUM sí que en protegia una part. La qüestió, doncs, es trobava en l’abast d’aquesta protecció, que reiteradament es va denunciar com a insuficient. Aquest hauria estat un dels àmbits a modificar en el POUM, si els polítics haguessin volgut. Ara hem passat de poca protecció a cap.

Desconec quines són les intencions de la propietat del solar de Cal Badia de cara al futur, però si encara ens trobéssim dins la bombolla immobiliària, les llicències d’enderroc i de construcció estarien a l’ordre del dia i del rec, malauradament, poc en restaria.

P.D. Enllaç recomanat: http://www.amicsdelrec.org/

Sobre el deute de la Generalitat amb Igualada

0 comentaris
Una vegada més, els problemes de la ciutat es ventilen al fanguissar de la política, un mode de fer en el que sempre pren mal algú i mai hi guanyem els igualadins. El PSC d’Igualada interpel·la al govern de la ciutat per a que reclami al de la Generalitat el pagament de 2,5 milions d’euros, quantitat que es deu en concepte de serveis que la ciutat presta per compte de la Generalitat, i el Sr. Alcalde respon que això ja ho hauria d’haver reclamat el mateix PSC quan estava al govern d’Igualada, afegint que la culpa és del govern de Madrid, que no paga a la Generalitat els 759 milions d’euros que l’Estat deu a Catalunya. Entre mig s’hi barreja fins i tot el pacte fiscal que no arriba.

Jo confesso que l’estil de la política per la política, on els temes s’allarguen per camins que no porten enlloc que no sigui a la polèmica estèril, em cansa cada dia més. No sóc tan innocent com per creure que el PSC no té motivacions polítiques per a fer aquest requeriment, i és veritat que aquests diners o una quantitat semblant ja es devien fa un any o més, sense que consti que llavors es reclamessin. Però als que no ens dediquem a la política ni a la polèmica el que ens importa és el fet objectiu que la Generalitat té un deute important amb Igualada, que contribueix en més o menys mesura a incrementar les dificultats econòmiques per les que passen les arques municipals des de fa temps. El que interessa és que si el deute existeix, se’n reclami el pagament, i si uns o altres són oportunistes, doncs mirin, ja s’ho faran, però els interessos de la ciutat no haurien d’esperar a que abans es ventilessin els interessos polítics.

Al final, tot són excuses. Té excuses el govern central per a evitar el pagament del deute que té amb Catalunya, en té la Generalitat per a no pagar als Ajuntaments, i en tenen aquests per a no complir amb els seus proveïdors. Una cadena d’excuses de Madrid a Igualada passant per la Plaça Sant Jaume. Fora de la política, en diem excuses de mal pagador.

És evident que la crisi ha agreujat aquesta situació, però la morositat de la Generalitat a l’hora de pagar als ajuntaments pels serveis no municipals que aquests presten, o per a fer front a les inversions cofinançades amb els ajuntaments que aquests han d’avançar a l’espera que la Generalitat pagui la seva part, no és cosa d’ara ni de fa un any. Els ajuntaments han patit aquesta situació amb el govern del tripartit i l’estan patint amb el de CIU, i tanmateix sembla que ara tot depèn dels 759 milions d’euros que l’estat deu a Catalunya. Més d’un alcalde deu desitjar que el dia que l’estat afluixi la mosca, pagui directament als ajuntaments sense passar per la Generalitat.

O sigui que valdria més estar-nos de discutir sobre qui és més malgastador, més morós o més oportunista, i cenyir-nos al tema. La Generalitat ens deu 2,5 milions d’euros? Doncs reclamem-los o no els cobrarem. I si des del govern de la ciutat s’estima que no s’han de reclamar ara, que expliqui el perquè. Port haver-hi motius vàlids per a no fer-ho, però si no s’expliquen, és com si no existissin.

Solvència personal

0 comentaris
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la solvència com la qualitat del que és capaç de complir degudament el seu càrrec, allò a què està obligat, i també la del que està en estat de pagar el que deu. Així, una persona seria solvent si, al marge de la seva voluntat, disposa dels recursos suficients per a fer front a les seves obligacions o als seus compromisos. La vessant més emprada d’aquest terme és l’econòmica. Es presta diners a qui s’estima que els podrà tornar per disposar d’un patrimoni que pot fer efectiu o d’uns ingressos més o menys segurs. De la mateixa forma, es ven a crèdit a qui es considera que podrà pagar la factura. I es demanen garanties, és clar. El sistema no és perfecte i la solvència econòmica no sempre ha estat apreciada en termes prou exigents, com prova el gran nombre de crèdits impagats i en general l’augment imparable de la morositat.

Regeix encara, en gran mesura, la confiança mútua com a lligam en les relacions mercantils o contractuals. De fet, solvència i confiança tenen una estreta relació, de forma que la primera és motor i causa de la segona. I precisament perquè, en darrera instància, és la confiança l’objectiu perseguit i la força motriu de les relacions humanes, no exclusivament econòmiques, la solvència es demanda en àmbits més enllà de l’estrictament patrimonial. Així ho han entès les administracions públiques des de fa temps, a l’hora de contractar amb el sector privat l’execució d’obres, la prestació de serveis públics o la compra de subministraments. La licitació pública dels contractes administratius exigeix de les empreses que acreditin la seva solvència econòmica i tècnica i/o professional per a dur a terme el contracte. És a dir, que qui espera ser contractat per l’administració per a executar una obra, prestar un servei o vendre un producte, ha d’acreditar que compta amb els mitjans econòmics suficients per a dur-ho a terme, entre altres coses perquè, a diferència del sector privat, no podrà exigir de l’administració el pagament avançat ni garantia de cap mena. És evident que un autònom que es dedica a fer feines de paleta no pot contractar la construcció d’un poliesportiu o la urbanització d’un carrer, perquè no disposarà del coixí econòmic suficient per a fer front a la compra del material, la contractació del personal, la compra o lloguer de la maquinària i un llarg etcètera, tot plegat amb l’esperança de cobrar quan la feina acabi.

D’igual manera, se li exigeix que acrediti una solvència tècnica i/o professional adequada per a executar el contracte. Per exemple, que hagi dut a terme amb anterioritat un seguit d’obres o serveis similars amb un bon resultat. Precisament per això la majoria d’empreses que contracten amb el sector públic s’especialitzen en un tipus determinat de contracte. Les obres urbanitzadores solen fer-les empreses que acostumen a fer aquest tipus d’obres, igual que passa amb les d’edificació. Fins i tot s’ha arribat a catalogar de forma concreta la solvència tècnica i econòmica o financera de les empreses mitjançant la classificació empresarial que atorga el Ministeri d’Hisenda, i que s’exigeix per a contractes d’obres a partir de 350.000 euros i de serveis a partir de 120.000 euros.

Resulta doncs, que la solvència, com a mitjà per a l’obtenció de la confiança esperada, és emprada en la majoria de relacions mercantils i contractuals. En aquest àmbit no sembla que hi hagi altres formes d’obtenir la confiança dels interlocutors. I en les relacions personals, com s’obté la confiança? La solvència econòmica no hauria d’estar en la base d’una amistat verdadera ni d’un amor veritable. En les relacions personals la confiança es nodreix de moltes altres coses: la sinceritat, l’empatia, el compromís, la fidelitat, la capacitat de comunicació, l’honestedat... Totes elles podrien ser catalogades com a virtuts, però són precisament les virtuts o el que d’elles entenem el que ens lliga afectivament als altres i el que ens mou a atorgar-los la nostra confiança.

De fet, és un altre tipus de solvència, que a manca d’un terme més específic jo anomenaria solvència personal. És la mesura d’aquest bagatge personal el que determinarà la confiança que siguem capaços de dipositar en el proïsme. Així com per a contractar exigim solvència econòmica i tècnica, en les relacions humanes demanem solvència personal, una solvència que es mesura en credibilitat. A més solvència personal, més confiança, i a més confiança més credibilitat. Normalment en les relacions personals de proximitat la confiança arriba sola si és procedent. No acostumem a fer mesures detallades de solvència personal per a determinar si una relació ens convé. És un procés inconscient, generalment exitós però que, com tot, pot fallar.

I en les relacions personals que no són de proximitat? Em refereixo a aquelles en les que la confiança ve igualment determinada per factors subjectius i personals però que no dipositem sobre persones properes, com pot ser –exemple paradigmàtic- en la política. Entenc la relació amb els polítics com una relació personal, en el sentit que no té caràcter mercantil ni contractual i no precisa de solvència tècnica ni econòmica. Generalment no coneixem personalment al polític que votem, però li atorguem la nostra confiança en funció de la credibilitat que ens genera. Podríem qualificar-la de relació afectiva, ja que de fet, teòricament, es sustenta precisament amb allò que abans he esmentat com a fonament de la solvència personal: la sinceritat, l’empatia, el compromís, la fidelitat, la capacitat de comunicació, l’honestedat... Certament que la solvència tècnica és un element desitjable, però la seva importància en política és relativa, ja que el que s’espera d’un mandatari no és que sigui un economista brillant o un bon enginyer, sinó que ho siguin els seus col·laboradors. Tampoc s’espera que sigui ric, fins i tot no queda bé, o sigui que la solvència econòmica en aquest cas no compta. Oi més, tenint en compte que els recursos que utilitzarà per a governar seran públics.

El natural és que a l’hora d’escollir els nostres governants triem als que ens ofereixen més credibilitat, que com ja he dit és mesura de la solvència personal que li atribuïm. Tinc per mi que un polític creïble és el que, al meu parer, acredita un grau de solvència personal suficient i, per tant se li pot atribuir un nivell acceptable en qüestions com l’honestedat, entesa com a moderació i capacitat de ser raonable; la sinceritat, que exclou la mentida sistemàtica i fins i tot l’oportunista; l’empatia, com a capacitat del governant de posar-se en el lloc de l’administrat; el compromís amb les promeses formulades; la fidelitat amb el programa i els projectes que l’han portat al govern, que no són altres que els elegits pels seus votants; i la capacitat de comunicació, un aspecte formal però important, ja que quan manca s’ensorra la confiança.

Hi ha un exercici que he suggerit a vegades previ a una votació. És tant senzill com omplir un qüestionari, una fitxa si es vol dir així, per a cadascuna de les alternatives i posar creus a les caselles indicadores de cadascuna d’aquestes virtuts, les quals, a més, es poden ampliar segons el nostre criteri. I després votar en conseqüència, és clar. Ni de lluny és un mètode infal·lible, i els fracassos salten a la vista, però al menys haurà estat una decisió meditada.

Però en política no tot és votar. Fins i tot després, exercint el poder, la solvència personal és exigible de tothom i a tota hora, i un factor important a considerar davant la polèmica o la confrontació política. Quan assistim inermes a determinats debats de cara a la galeria, plens d’acusacions creuades, algunes greus, en els que un té la sensació que el que es ventila no són els interessos comuns sinó els particulars oposats, més enllà de les saberudes exposicions d’alguns i les brillants paraules d’altres, més enllà de l’allau de dades aparentment irrebatibles però oposades, fent abstracció de la demagògia o de l’oportunisme d’algunes propostes, el que ens queda als simples mortals és la simpatia irreflexiva cap a un o altre, o sospesar la solvència personal dels proponents, alternativa que jo adopto com a pròpia. Perquè, al cap i a la fi, si no som capaços de rebatre amb arguments propis les propostes en litigi, el que compta és la confiança que ens genera cadascú, és a dir, la seva credibilitat.

I si ningú és perfecte ni absolutament creïble, sí que podem considerar que qui és superb, prepotent o fanàtic, difícilment serà honest, sincer, tindrà empatia amb els administrats ni serà fidel als seus compromisos. Tindrà, com a molt, facilitat de comunicació, que fins i tot potser que li sobri. Seria una tria per eliminació. Com que no és prudent posar la mà al foc per ningú, més que triar la millor opció, descartem les que no ens inspiren confiança, i per a fer-ho ho analitzem tot, però especialment la solvència personal dels seus protagonistes.

Com en tot allò que és subjectiu, les errades són probables, però probablement menys que quan ens movem per simple simpatia. I a més la solvència personal no es pot objectivar ni normalitzar, però la seva consideració, respecte dels demès, és també un acte de sinceritat personal amb un mateix. De veritat em crec això? Qui ho proposa i perquè?

L'inconscient autodestructiu de la classe política

0 comentaris
Es creu generalment que les dificultats uneixen als grups socials per a fer-hi front, que les persones unifiquen esforços per a sortejar el perill, que es treballa de conjunt per a sortir dels atzucacs que amenacen la cohesió, el benestar o fins i tot la supervivència. Pensar que sempre és així és ser molt generós amb l’esperit humà. Parlava Jung de l’inconscient col·lectiu per a referir-se a un substrat comú en els grups humans que els dota d’una psique col·lectiva, i que constituiria per alguns un nexe d’unió indeleble entre els individus que els mouria a dotar-se d’unes idees o d’un pensament comú.

És possible que això expliqui el fet que, en determinades circumstàncies, les persones deixin de banda llurs prejudicis per a enfrontar-se a una situació que es percep com una amenaça comuna a tot el grup. Però valgui’m Déu que això sols es dóna quan l’amenaça és imminent, clara i decisiva, per exemple una amenaça de mort, mentre que en moltes altres ocasions preval l’inconscient individual i no el col·lectiu. Guanyaria Freud sobre Jung, si es vol dir així. La pitjor crisi econòmica des de la postguerra s’està afrontant arreu amb mesures econòmiques i polítiques, però també amb l’eterna confrontació política que impedeix que de forma consensuada, responsable i efectiva, s’adoptin mesures importants i transcendents per a entomar el perill real d’esfondrament de l’estat del benestar. No sé, és clar, quines són les mesures necessàries, ni crec que estigui al meu abast pontificar sobre les mateixes, però de sempre hem confiat amb els polítics de torn per a que actuïn amb responsabilitat i en nom nostre, i porten ja massa temps defraudant-nos.

És mereixedora de psicoanàlisi l’actitud dels nostres polítics, en tots els nivells de l’administració, disposada a tocar fins que l’orquestra s’enfonsi amb el Titànic. Portem massa temps debatent-nos entre retallades sí retallades no, serveis públics o serveis privats, blanc o negre, dretes o esquerres, nacionalistes o unionistes, un projecte contra un altre, com per a no adonar-nos que no anem enlloc, o sí, però a un lloc que no agradarà ningú. Tot plegat recorda bastant l’escena inicial de la pel·lícula Grup salvatge, de Sam Peckinpah, Al començament d’aquest western inoblidable de 1969, un grup de nens practiquen un joc macabre. Agafen un escorpí i el tiren en mig d’un formiguer envoltat de foc. Les formigues devoren l’escorpí, que es debat inútilment, sense fer cas del foc que les envolta i que, finalment, acabarà per consumir-ho tot.

L’espectacle d’una classe política que s’entesta en defensar amb ungles i dents les seves posicions, sense ànim de consens, és la d’un suïcidi anunciat. Perquè la cosa ja no està en si cal retallar o no, sinó en cercar un model assequible per al que lluitar. Les difícils decisions que estan prenent els governs de tot ordre per encarar la crisi són d’una responsabilitat transcendental, perquè al final en sortirà un model nou de societat que fracassarà si sols és el model d’uns quants. Són responsables els governs d’entossudir-se en una única direcció, i responsables les forces de l’oposició d’entestar-se en la confrontació sense alternatives. Així no hi haurà manera de sortir-se’n. Hi ha batalles que no pot guanyar ningú, i victòries que costen massa.

Tinc el convenciment que la ciutadania hauria entès molt bé un govern de concentració per encarar la crisi, i per una vegada ens hauríem sentit orgullosos d’una classe política que deixa de banda les pròpies ambicions per a cercar el bé comú. Seria d’agrair que per una vegada guanyés Jung i no Freud, l’inconscient col·lectiu sobre l’inconscient individual per dir-ho d’alguna manera, però les coses no van per aquí i quan s’acabi l’espectacle de la política per la política no quedarà ningú per apagar el foc. Fins i tot sense govern de concentració, uns pactes com els de la Moncloa de 1977 serien una eina formidable per encarar aquests temps difícils. En aquella ocasió les principals forces polítiques parlamentàries, els empresaris i els sindicats es van posar d’acord en la política econòmica que calia emprendre en moments polítics i econòmics quasi desesperats. Però era una altra classe política, desgraciadament desapareguda.

Aquestes coses passen arreu, però cadascú se’n sent del que té a prop. El Govern de la Generalitat ha emprès un dificultós camí sense tornada que porta de dret a una dràstica reducció de l’estat del benestar, diuen que per a salvar-ne el que es pugui, i podrien tenir raó. El mateix camí que han emprès altres comunitats autònomes i que el nou govern espanyol emprendrà amb tota seguretat. Una feina com aquesta no s’ha de fer sol, i govern i oposició són absolutament responsables de no haver traçat un camí conjunt amb més possibilitats d’èxit, a no ser, és clar, que uns i altres entenguin l’èxit com la victòria exclusiva de la seva política. Si el que ha de venir és de témer, junts aniríem més bé.

Penso cada vegada més amb aquells nens que, al començament de la pel·lícula, deixaven morir, impertorbables, formigues, escorpins i esperances en un mar de foc, i recordo que al final de la pel·lícula mor fins i tot l’apuntador. De fet, la pel·lícula anava de la fi d’una era, d’una manera de ser, un món en el que ja no hi tenien cabuda els vells pistolers protagonistes. Ara la pel·lícula va del mateix. Inconscient col·lectiu o inconsciència política?