Un pomell de margarides

Christiane, una jove adolescent de poc més de quinze anys, va ser condemnada a mort i públicament ajusticiada a la ciutat alemanya de Weimar, una dia trist i feixuc de 1783. El seu crim, haver mort al seu fill acabat de néixer. El cas aixecà una certa polsaguera en el ducat de Weimar. El duc, un personatge més il·lustrat que la majoria dels seus súbdits, portà el tema al consell de govern per tal que decidís sobre si la noia havia de ser condemnada; ell mateix, per compassió o potser per la mentalitat oberta que el distingia, no era partidari de la pena de mort. La defensa de la noia al·legava la seva manca de maduresa, la seva joventut, el xoc que el part li havia produït, la seva innocència, per tal de salvar-la de la forca. Res d’això va servir per a salvar-li la vida, perquè la noia fou condemnada a morir després de llargues deliberacions. Ningú s’apiadà de la seva misèria, de la seva ignorància, de la seva joventut, a ningú li semblà indefensa i desvalguda, ni tan sols a un dels més il·lustres membres del consell, en Johann Wolfgang von Goethe, que temps abans de la tragèdia ja li havia donat forma literària, amb més pietat que la que llavors sentí per la jove infanticida.

Anys abans, en la seva ciutat natal de Frankfurt, el jove Goethe havia estat testimoni de la mort en la foguera d’una altra jove, la Susana Margarethe Brandt, una pobre noia seduïda i abandonada per un amant burgés, que per a salvar el seu honor havia mort la seva criatura, fruit d’amors clandestins, tot just acabada de néixer. Tampoc en aquella ocasió els poders públics havien tingut compassió i una margarida s’havia marcit tot just acabada d’esclatar. D’alguna forma aquells fets degueren impressionar al Goethe literari, que el 1783, quan votà la mort de la pobre Christiane, ja havia començat a escriure el Faust, la seva obra universal.

A la primera part d’aquesta obra, Faust segella un pacte de sang amb el diable que li permetrà recuperar la joventut i la bellesa, i aconseguir els amors de la jove Margarida, molt jove, per cert, perquè el propi Faust esmenta que, al menys, catorze anys els devia tenir. I certament aconseguirà seduir a la jove, no pas per a enganyar-la i aprofitar-se’n, ja que ell mateix n’està certament enamorat. Dels amors de Faust i Margarida en sortirà la tragèdia, que portarà a la mort de la mare de la noia i del seu germà, a l’embaràs d’aquesta i a la seva follia. Aquesta noia és pobre i humil com les margarides reals, i sent una autèntica admiració per Faust, del que no comprèn com pot estar enamorat d’ella. Finalment, la Margarida, embogida de dolor, mata al seu fill i serà condemnada per aquest crim.

Goethe comprèn molt bé el pou de desesperació al que s’aboca el seu personatge i no dubte en sentir-ne compassió, la que no sentiria per la pobre Christiane. Sense cap vergonya, escriu: “de la mateixa manera que en la casa paterna no se m’acudiria relacionar les aparicions de l’esperit poètic i la praxis de la jurisprudència, de la mateixa manera deixo ara separats al conseller secret del meu altre jo... He separat completament la meva vida política i social de la meva vida moral i poètica”. Un esperit pràctic, certament, estrany en un poeta com ell.

L’obra de Goethe es convertí en universal i fou un referent de totes les arts posteriors. El 1892, una altra Margarida apareix com un personatge de Sorolla, el gran pintor de la llum del mediterrani, en la primera de les seves obres de realisme social. El quadre es titula així precisament, Una altra Margarida!. En un vagó de tercera classe hi viatja una noia emmanillada, vigilada per dos guàrdia civils que la condueixen a la presó. Té la mirada trista, el cap cot, i tot el seu equipatge és un petit farcell de roba. No imaginem el crim que pot haver comès aquesta noia, però costa de veure-hi una criminal.

Aquest quadre va obtenir el premi de l’Exposició Internacional de les Belles Arts que es celebrà a París el 1892. El seu títol evoca la Margarida de Goethe, i en els catàlegs de l’època es diu que representa una noia acusada d’haver matat el seu fill per a amagar uns amors il·lícits i la deshonra. Si no fos pel títol, potser no ho sospitaríem, però és la mena de crim que, en realitat, no amaga altra cosa que una gran tragèdia.

La Margarida de Sorolla no sabem quin final tingué. Potser la justícia s’apiadà d’ella, però a les acaballes del segle XIX la pena de mort era el càstig habitual dels homicides i, probablement, de les infanticides. Si Sorolla hagués format part del jurat que condemnà aquesta noia, com Goethe del Consell que envià a la forca a la jove Christiane, què hauria votat? Sospito que el realisme social que el gran pintor estrenà amb aquesta obra tenia alguna arrel en la consciència social dels autors de l’època, del seu amic Blasco Ibàñez, per exemple. La vida artística i moral de Sorolla no devien diferir de la seva vida política i social, com era el cas de Goethe.

Malgrat tot, des de la Susana Margarethe Brandt, un bon pomell de margarides han estat escapçades al llarg de la història davant la indiferència dels il·lustrats que, com Goethe, “aprengueren a separar la seva vida política i social de la seva vida moral i poètica”.