El que queda per a l'Anoia

0 comentaris
Llegeixo que els regidors populars de l’Ajuntament d’Igualada entonen un mea culpa per no haver aconseguit més recursos per a l’Anoia en els pressupostos de la Generalitat de 2012. Em sembla bé que cadascú assumeixi la part de culpa que creu tenir, especialment la del diputat Sr. Calbó, que d’alguna manera bé deu haver influït en que aquests pressupostos s’aprovessin, si més no votant-hi a favor.

No crec que s’hagi queixat la diputada der CIU Sra. Senserrich, però potser tindria menys sentit, ja que al cap i a la fi és la seva força política qui ha impulsat i aprovat els pressupostos, i és de suposar que, si més no per disciplina de partit, els deu acceptar, o potser és que els troba la mar de bé, i no seré jo qui li retregui.

El cas és que això em mou a feu unes petites puntualitzacions, perquè al cap i la fi tot acaba polititzant-se tant que surt de mare i ja no sabem d’on venim:

1.- És una llàstima que l’aprovació o no d’uns pressupostos, com la de qualsevol llei, depengui en tant gran mesura de consideracions polítiques com la necessitat de donar per bo tot allò que el partit decideix donar per bo, o tot allò que el partit decideix pactar amb l’altre partit, sense donar més importància a la norma en sí i al fet de si l’Anoia necessita més o menys inversió. És una llàstima però un sistema alternatiu que funcioni encara no s’ha inventat. O sí? On funciona? Fa anys que blasmem de la disciplina de partit i no s’ha mogut un dit per a suprimir-la en cap força parlamentària.

2.- És evident que l’Anoia rebrà una inversió força més petita que l’exercici passat, 8.658.000 euros enfront dels més de 32 milions d’euros de l’any passat, 73 €/hab. enfront de la mitjana catalana de 253, segons afirma anoiadiari.cat. És preocupant per a l’Anoia, però les dades s’han d’agafar en un conjunt. La reducció d’inversions és general i aclaparadora, la frenada de projectes era previsible per a tothom, malgrat que dolorosa, la retallada de serveis general arreu encara que indesitjable. No hi ha diners, i no n’hi ha enlloc. Ara som el farolet de cua en els interessos econòmics de Catalunya. L’Anoia és una comarca deixada de la mà de Déu, econòmicament feta un desastre. Una terra on totes les oportunitats es deixen perdre o es perden soles, on es planeja molt i no es fa res, però ja ho érem. O no ens en recordem? Ho hem estat sempre, o al menys des de fa molts anys. Queixem-nos pel present, però reconeguem que som on érem. Potser els del PP no ho han fet pro bé, però ja no ve d’aquí. Em sembla que vist d’on venim i on anem, no és cosa de colors polítics. Si algú encara té voluntat d’entonar un mea culpa, reconeguem-li al menys bones intencions.

3.- Per més malediccions que entonem, els grans projectes, per bons i grans que fossin –sóc del parer que ho eren- no es faran sense diners. D’acord que cal parlar de prioritats, però que es puguin pagar. Potser el que passa és que ningú parla clar, per allò que és més fàcil fer política que gestionar. Si un projecte no es pot tirar endavant per falta de diners, és el que s’ha de dir. Deixem-nos de si està “aparcat” o està “abandonat”, de si creem noves o antigues necessitats, de si això ens convé o no, de si els d’abans es van embalar o els d’ara volen eliminar. Escoltin, aquí hi havia uns projectes fantàstics pensants en una època en que l’economia semblava fantàstica. Tot hauria anat molt bé si la crisi no s’hagués abatut sobre tot Europa. No ha estat així, doncs bé, les circumstàncies han canviat i ara sols es farà el que es pugui. I amb això n’hi hauria prou perquè no n’hi ha per a més. Algú dubta que Igualada necessita una comunicació ferroviària diferent a l’actual? Algú dubta que l’Eix Transversal Ferroviari, que és un pla que abasta moltes comarques i no sols l’Anoia, hauria millorat l’economia de la comarca, directa o indirectament, si es pogués dur a terme o quan es pugui dur a terme, amb les correccions que fossin necessàries? Però discutir ara això és com embrancar-se amb el sexe dels àngels. Hi ha el que hi ha i val més deixar-se d’eufemismes polítics i ser pragmàtics. Amb el quatre duros que queden fem el que podem. Sense deixar de reclamar el que sigui just i necessari, però dins les possibilitats reals de l’economia actual. La xerrameca purament política fa nosa en temps d’austeritat, o m’ho sembla a mi.

4.- Que no puguem endegar les grans infraestructures no significa que ens haguem d’oblidar de les necessitats més petites però importants per a Igualada i comarca. Se’n poden enumerar moltes que probablement haurien estat possibles amb una redistribució dels recursos que els pressupostos destinen a les comarques. Aquí sí cal ser reivindicatiu. Que el poc que queda es reparteixi bé. Aquí cal vetllar i és aquest el camp on el mea culpa dels representants del PP té més sentit, igual que en té la responsabilitat dels de CIU per haver participat directament en la seva aprovació.

5.- Per últim, jo demanaria apartar una mica la política de les sales consistorials. En temps d’austeritat, centrem-nos en la gestió, que per si sola ja dóna prou joc per al debat. És la gestió el que tira endavant les ciutats i no la política. Aquesta, naturalment, és una valoració purament personal.

Massa tard

4 comentaris
Fa temps vaig publicar en aquest bloc un article titulat Demà serà un altre dia. Una parrafada sobre Montaigne, la procastinació i algunes divagacions segurament poc interessants. Demà serà un altre dia, em deia a vegades, com tothom. Doncs ho repeteixo, demà serà un altre dia, però afegeixo que no el podem deixar escapar. Fa pocs dies, en una de les meves anades a l’hospital per a seguir el tractament contra el càncer en el que estic immers, vaig veure a l’àrea de quimioteràpia a una persona a la que conec molt superficialment des que érem petits. Una persona amb la que vam coincidir en algun curs del batxillerat d’abans, i a la qual no he freqüentat més, de tal forma que, si bé sempre ens hem saludat, mai ens havíem parat a parlar des de fa aproximadament 39 anys.

No li vaig dir res, ni crec que ell es fixés en mi, però vaig pensar que en la propera ocasió que el trobés, i segur que li trobaria perquè també segueixo el tractament de quimioteràpia, si més no el saludaria i li donaria unes paraules d’ànim. Anem en el mateix vaixell, encara que no ens parlem, i tots dos maldem perquè no s’enfonsi.

"Demà serà un altre dia", vaig pensar. He sabut que l’èndemà va morir. No hi he estat a temps, i ell no ho haurà trobat a faltar. Montaigne i la procastinació se’n poden anar a fer punyetes. No hi ha dies nous per a substituir el present. Carpe diem, però és molt dur.

La reforma laboral - Un punt de vista pessimista

0 comentaris
Més o menys, un contracte ve a ser l’acord de dues parts per a fer quelcom amb efectes jurídics. És a dir, que allò que acorden tingui una validesa que es pugui reclamar davant els òrgans jurisdiccionals. En el cas del contracte laboral, allò que s’acorda –una part rebrà el treball d’altra en un cert termini de temps, i a canvi l’altra rebrà una remuneració per aquest treball- podrà ser reclamat com d’obligatori compliment davant la justícia. És un compromís que obliga totes les parts –pacta sunt servanda- amb més o menys igualtat.

He dit igualtat? Res obliga que aquests pactes siguin equitatius per a ambdues parts. De fet, molts contractes resulten desnivellats en quan a les obligacions de cadascun, en funció generalment de la pròpia personalitat jurídica de les parts. Els contractes de tot ordre que subscriu l’administració acostumen a escorar a favor propi en quan a facultats, i quan no ho fan resulten sospitosos. La reforma laboral acabada de néixer no fa sinó incrementar aquesta desigualtat amb l’acomiadament lliure dins el primer any sense indemnització i a decisió de l’empresari –anomenat emprenedor- o la facilitat de l’acomiadament objectiu amb la suficiència de tres trimestres de baixa facturació. És especialment significatiu que la mala marxa de l’empresa faculti a l’empresari per a reduir la remuneració i/o la dedicació del treballador. Sense ànim de resultar provocador i sols a títol d’exemple teòric, diré que en les circumstàncies actuals la majoria de treballadors poden demostrar més de tres trimestres d’una situació econòmica familiar precària, i això no els donarà dret, en virtut del seu contracte laboral, a exigir de l’empresari un augment de sou i/o de dedicació.

Passa, doncs, que sigui per pròpia naturalesa, per costum, per l’inevitable de les circumstàncies econòmiques globals o perquè, de fet, en el fons l’ocupació sols és possible si algú inverteix, i sols una de les parts del contracte ho pot fer amb capital, això que anomenem reformes laborals consisteix sempre amb un reducció dels drets del treballador a favor dels de l’empresari.

Algú n’ha vist alguna que vagi en sentit contrari? Em refereixo a tot al que ha estat fruit de regulació de les relacions laborals, ja es digui reforma laboral, decretazo, medidas urgentes....., etc. Potser en temps molt passats, quan veníem d’una situació d’explotació social i laboral feliçment passada i ja històrica, però el que hem vist en els anys de la bombolla no ha estat altra cosa, quan ha estat, que algun subsidi a càrrec de l’administració i que al final ha esdevingut insostenible.

Vol dir això que ens hem de llençar amb totes les nostres forces contra aquesta reforma laboral i les que puguin venir? No tinc dubtes que resulta injusta per als treballadors i que, com denuncien els sindicats, és inconstitucional en alguns aspectes, però ens haurem de plantejar si no esdevé inevitable i si serviran de quelcom les mobilitzacions endegades per les forces sindicals, tret de nodrir els interessos polítics de l’oposició de torn. Demano atenció al fet que no dic oposició socialista, perquè no tinc cap dubte que si l’endegués un govern del PSOE –i ho hauria fet de seguir en el poder- el PP s’hi oposaria en la mateixa mesura.

La coartada de totes les reformes laborals consisteix sempre amb el mateix esquema: facilitar l’acomiadament facilitarà la contractació. O sigui, que si l’empresari veu que li serà fàcil i barat acomiadar un treballador quan calgui, és més probable que el contracti. A mi l’argument em sembla impecable, i a la vegada mortal de necessitat. Fem l’acomiadament lliure i gratuït, i així contractarem més gent. Diuen els més lliberals que per aquesta via s’avançaria cap a la plena ocupació. Tocant de peus a terra, l’immediat és que augmenta l’atur. Reconeix la mateixa CEOE que en els propers mesos aquesta reforma laboral no farà créixer l’ocupació, sinó tot el contrari, i que després ja veurem, en funció de la situació econòmica global, "quan els vents de l'economia siguin més favorables".

Així doncs, la posició realista és la més fatalista. Una reforma laboral és necessària perquè les empreses ja no poden contractar més i cal donar-les facilitats. Si elles no contracten, qui ho farà? Rebaixem doncs els drets d’una de les parts del contracte, el treballador, per a que l’altra pugui contractar més. La conseqüència immediata, augment de l’atur a curt termini i després ja veurem. La trampa està en creure que l’atur depèn sols de la voluntat dels empresaris i no de la crisi econòmica en el seu conjunt. Les empreses seguiran sense accedir al crèdit necessari per a invertir, treballar i crear riquesa, i així, per molt fàcil que sigui acomiadar als treballadors, no se’ls contractarà.

I com he dit abans, les mobilitzacions en contra de la reforma laboral tenen un sentit més enllà del purament teòric que he enunciat? Oposar-se a la reforma laboral perquè tot segueixi com ara? Jo no sé si és pitjor l’ara o el després, i dubto que ho sàpiga algú.

Torno a llegir

0 comentaris
Hi ha plaers que un no pot defugir encara que vulgui, si són innats i ha tingut la sort de gaudir-ne sempre que ha volgut. M’agrada llegir. Molt. Sempre. No tot, és clar, però no entenc un cert benestar espiritual sense la possibilitat de perdre unes hores en un bon llibre. No és el pitjor que m’ha passat, però quan hem vaig posar malalt, i encara brego amb aquest problema segurament que per força temps, una de les conseqüències immediates va ser una profunda apatia pels interessos generals i una gran desgana de llegir. Vaig deixar de banda diaris, revistes i llibres i em vaig capficar en l’atzucac que de forma sobtada i imprevisible ens va afectar a mi i a la meva família.

No puc dir a hores d’ara que tot això estigui superat. Falta molt, però han ressuscitat les meves ganes de llegir. Fa dies vaig veure a internet una referència a l’aniversari de la mort de Joan Sales, que va esdevenir el 12 de novembre de 1983. No sé com va anar, però és com si un interruptor s’hagués obert de cop en els meus pensaments. Joan Sales! Que cadascú en faci les valoracions literàries que vulgui, però per mi representa ni més ni menys que el gust de llegir.

Vaig descobrir Joan Sales quan jo tenia aproximadament catorze o quinze anys. No puc estar segur de l’edat exacte, però sé que era molt jove. Ara en tinc 55, o sigui que ja en fa un grapat. En aquells temps era costum que les caixes d’estalvi regalessin llibres als seus impositors el dia de Sant Jordi, i els meus pares em donaven uns diners per a que els ingressés en una llibreta precisament aquell dia, a fi d’obtenir el llibre que, al cap i a la fi, llegiria jo. Bé, no recordo els llibres que hom podia triar una vegada dipositats els diners, però sí que Incerta Glòria de Joan Sales era el més gruixut, i el vaig triar sens cap mena de dubte. L’alternativa, crec, eren llibres amb “molts sants”, o sigui poca lletra i molta foto, llibres “d’estanteria de menjador” i llibres infantils. Jo, que era menut de mena i sempre aparentava una edat inferior a la real – al cap i a la fi sols en tenia 14 o 15- vaig quedar enlluernat per un totxo de 900 pàgines i li vaig assenyalar a l’amable empleat de banca que volia aquell llibre. Segurament que amb bona intenció, aquell senyor va considerar que no era adequat per a la meva edat i que calia que m’emportés un dels llibres infantils que estaven exposats. Em va costar convèncer aquell bon home que jo volia l’Incerta Glòria. Probablement el devia enredar amb alguna excusa com que era per al meu pare, o quelcom semblant, però vaig sortir triomfant de l’oficina bancària amb un exemplar de la quarta edició d’Incerta Glòria, de Joan Sales i Vallès, publicada a l’abril de 1971 en la col·lecció El Club dels Novel·listes de l’editorial Club Editor.

Com podia interessar a un marrec de 14 o 15 anys un llibre gruixut d’un autor que desconeixia totalment, tenint en compte que les meves aficions literàries del moment eren en Juli Verne i en Josep M. Folch i Torres? “Tu ets una mica estrany”, em deien moltes vegades i encara m’ho diuen de quan en quan, però va seguir un estiu dedicat a la lectura intensa d’aquest llibre. Un llibre que no és d’aventures, que no t’enganxa per a seguir una trama, vaja, que res a veure amb les Cinc setmanes en globus de Juli Verne o Les aventures de Pere Fi de Josep M. Folch i Torres. Però és que aquell llibre, que parla de la guerra civil, de la soledat, de vides atrapades en un món que no han triat, de tants assumptes per aquell temps amb prou feines albirats per la meva ment juvenil, parla també de les sensacions reals, dels sentiments imprevists, d’allò que veiem realment.

Incerta Glòria té quatre parts. Les dues primeres tenen forma epistolar, de cartes d’un militar de la república al seu germà durant la guerra i de la seva parella de la rereguarda a un amic. La tercera i la quarta són memòries d’un amic sacerdot de tots ells, que abasten fins a la Barcelona de la postguerra. No és un llibre militant. Acabat de llegir, un no se sent més proper als republicans o als feixistes. El títol està clavat. Quina glòria hi va haver en aquella guerra? Quina glòria van assolir tots els joves que van esmerçar la seva vida durant i després en uns ideals incerts? Una glòria incerta.

Als 14 o 15 anys probablement no vaig copsar totalment el sentit d’aquesta obra, però sí que recordo com m’extasiava la descripció que s’hi feia dels moments més simples. Potser el bombardeig als carrers de Barcelona no és quelcom normal, però la descripció dels personatges, dels habitatges foscos i tronats de la ciutat vella, de les olors, els sorolls, els caràcters de cadascun dels personatges secundaris que transiten per aquesta obra, l’estranya quotidianitat de tot un univers immers en una guerra que apareix com el decorat de vides confoses i ànimes perdudes, feia vagar el meu pensament de forma ininterrompuda. Era, i encara és, com si jo mateix pogués sentir les olors, escoltar els sorolls o enyorar sensacions difuses, a l’estil de la magdalena de Proust.

Les hores que vaig passar llegint aquell llibre van ser moltes. El record especial que me n’ha quedat no ha estat el seu argument ni la seva qualitat literària, que ara jutjo impressionant, sinó el pur gust de llegir, llegir amb fruïció, llegir amb gran plaer.

Per això, quan fa poc s’ha activat en mi el record d’aquell llibre, el que realment ha engegat de ple és la represa del gust per llegir. I en aquestes estic. Hi torno, malgrat els problemes de fons que ara mateix m’aclaparen. Torno a viure, deia fa uns dies. Afegeixo que torno a llegir, i ho faig amb un gran llibre que alimenta sense parar el meu plaer per la lectura. Incerta Glòria és un llibre excepcional, pel seu contingut, extraordinari, i per la seva qualitat narrativa. Una visió de la guerra civil que defuig qualsevol dogmatisme.

Però especialment, per a mi, Incerta Glòria és el gust de llegir. Ben retornat sigui.

Torno a viure

15 comentaris
No hi ha bons moments per a les males notícies. Puc dir sense miraments que el pitjor moment de la meva vida ha estat quan, fa uns dies, em van donar el diagnòstic de la meva malaltia, i no exagero quan dic que no ho desitjo a ningú, malgrat que sóc conscient que ni de lluny sóc l’únic que hi ha passat, ni seré el darrer. I sé que algunes situacions personals poden resultar fins i tot més angoixoses que la meva. Però no sóc un heroi ni sóc insensible, no sóc tan fred ni tan valent com per a no tenir por. En tinc i en tindré fins que hagi superat tot això. Altra cosa és que em resigni fàcilment a perdre aquesta cursa, que ja he decidit córrer fins al final.

Francament, no sé si és el més indicat abocar tot això que em passa pel cap en un bloc que sempre he dedicat a parlar dels demès i no del que és més personal, però crec que ho he de dir. Tinc càncer, em preocupa, tinc por, però penso lluitar i me’n penso sortir. No és que m’ho degui a mi mateix, que també, sinó que principalment ho dec a la meva extraordinària família, que malgrat que petita és el millor que tinc i el que més estimo, i als meus fantàstics amics que no em mereixo. I això vull que ho sàpiguen fins i tot les persones a les que no conec però que em llegeixen de quan en quan. He decidit lluitar perquè no hi ha alternativa raonable. El fracàs és possible, però la rendició és inconcebible. El que hagi de passar que passi, però a aquest enemic no se li ha de posar fàcil. Jo penso així, ara mateix, i espero continuar pensant-ho. M’agradaria que tots aquells que es troben com jo també pensin que sols hi ha un camí i cal seguir-lo sense dubtes: lluitar amb totes les forces i no defallir. Tinc una gran sort: com he dit, la millor família del món i els millors amics que puc desitjar. Creieu-me, això sol ja és una gran ajuda. La resta, imprescindible, és la pròpia voluntat.

Aquest bloc ha estat inactiu des de mitjans de desembre. El dolor i la incertesa m’han tingut estabornit massa temps. He perdut l’interès pels afers que em són aliens, he perdut el gust per la lectura, per l’escriptura i fins i tot per la conversa, i paradoxalment els he recuperat, en certa mesura, quan he tingut la seguretat del que em passava. Ara que sé per on van les coses, prometo més interès i no oblidar-me dels afers mundans. Torno a viure.