El paràsit

Paràsit, del llatí parasitus, faltaria més! Desenterro el vell diccionari de llatí i en cerco la definició: “paràsit, que va de taula en taula”. Com és que perdo el temps en aquestes coses?, us preguntareu. Doncs mira, perquè navegant per la xarxa, sense rumb, com a mi m’agrada, m’he trobat un fòrum d’aquells que abunden a internet on la gent hi aboca el bo i millor de la seva saviesa, de la seva mala llet i el més primari dels seus pensaments. Aquesta mena de fòrums em produeixen urticària i no acostumo a freqüentar-los, però com que aquesta vegada hi he llegit que tots els funcionaris som uns paràsits, he pensat que valia la pena perdre-hi una estona, no pas per a intervenir-hi, ja que hauria resultat inútil. No es pot desfer una idea tan arrelada en el subconscient d’una part important dels ciutadans. Però he pensat, calla!, ja que es veu que ets un paràsit, al menys indaga una mica sobre el significat d’això.

O sigui que, com he dit, per al llatí un paràsit és un que va de taula en taula. Sembla que grecs i romans tenien per costum, a l’hora d’organitzar banquets, invitar a certes persones a les quals es considerava sagrades i que havien de portar bona sort. Aquestes persones, que dinaven de gorra, eren els paràsits. Menjar de gorra... Avui tinc invitats a dinar, però em guardaré de dir-los paràsits, no fos cas que s’emprenyin i no tornin. Aquests invitats de grecs i romans que freqüentaven els àpats i les orgies de l’antiguitat clàssica no eren, de fet, uns aprofitats. Certament, menjaven de gorra, però aportaven la benedicció dels déus i amenitzaven les vetllades amb els seus acudits i la seva conversa.

Així que els rics quedaven bé si posaven un paràsit a la taula. Molts anys més tard, el paràsit va ser substituït per un pobre, convidat cada Nadal per a netejar la consciència dels rics burgesos a l’era del capitalisme. Senyal que l’ofici de paràsit anà a menys. Però ja des de la mateixa antiguitat clàssica el paràsit ha estat assimilat a un aprofitat, un que s’alimenta a costa dels demès. L’Enciclopèdia Catalana el defineix, entre d’altres opcions, com a la persona que viu a costa d’una altra. El diccionari de la llengua de la Real Acadèmia Española, per la seva banda, diu que és “el organismo animal o vegetal que vive a costa de otro de distinta especie, alimentándose de él y depauperándolo sin llegar a matarlo”. La veritat és que quan t’endinses en la biologia, les coses semblen més terribles. Com a aprofitat que menja de gorra, la cosa pot estar bé, però alimentar-se d’un altre i “depauperar-lo” sense matar-lo sona terrible.

De fet, la naturalesa mostra exemples esgarrifosos de parasitisme. Un que em crida l’atenció és el de la tènia o solitària, un cuc que pot tenir des de pocs mil·límetres fins a 9 metres de llargada i que viu a l’intestí de varis mamífers, entre els quals es troba l’home. Aquest animal fastigós viu tota la seva vida en la foscor d’un budell, enganxat a la paret i alimentant-se de la sang del seu hoste. Però és en el nom en el que m’he fixat. Se l’anomena “solitària” perquè normalment viu ben sola a l’interior de l’intestí, fins al punt que no necessita ni tan sols aparellar-se per a reproduir-se.

Aquest paràsit, evidentment, és ben diferent dels que menjaven a la taula dels rics senadors romans. Allà la feina la feien acompanyats, ja que un banquet o una orgia no és tal si estàs ben sol. Aquí, la tènia en té prou ella soleta per a tibar del seu hoste durant tota la vida.

I què hi pinto jo, un funcionari, en tot això, em pregunto, si la meva feina és servir i no pas que em serveixin? Tant se val, ara ja sé el què m’estan dient quan m’anomenen paràsit i, per a la meva tranquil·litat, m’adono que no tenen raó.

Ara que, una definició diferent també l’aporta l’Enciclopèdia Catalana: “senyal pertorbador que pot afectar el funcionament d'un sistema de transmissió, d'enregistrament, de reproducció, etc, d'informació”. Els paràsits de la ràdio, vaja! Home, en això he de reconèixer que m’hi acosto una mica, perquè a vegades puc resultar molt emprenyador, fins a fer nosa. Però això no té res a veure amb la funció pública, és que sóc així.