Quatre coses sobre la zona blava de l'hospital

Quan l’Ajuntament d’Igualada va decidir ampliar les zones blaves del municipi, ja fa més d’un any, es va aixecar una forta polèmica. L’oposició d’una part important de la ciutadania es va fer evident no sols als mitjans de comunicació, sinó també amb la iniciativa legal de la recollida de 10.750 signatures contra aquesta ampliació, que l’Ajuntament va ignorar olímpicament adduint raonaments perfectament legals però absolutament desafortunats. Igualada té 38.918 habitants, segons dades de l’Idescat. Una petició formulada per un 27,62 % dels ciutadans d’Igualada mereix una resposta, encara que sigui per a desestimar-la. No ho va entendre així el govern de l’Entesa, i no es pot dir que la Llei no l’emparés (la llei i la raó són parents sovint mal avinguts).

Però en política el temps no sempre ho mata tot. Hi ha temes recurrents que no hi ha forma d’oblidar, i el de les zones blaves d’Igualada, especialment les del voltant de l’Hospital, apareix una i altra vegada, com una pedra a la sabata de l’alcalde. En el seu moment es va qüestionar l’oportunitat dels aparcaments en zona blava a l’Avda. Catalunya, Carrer Lecco i Avda. d’Andorra, perquè es consideraven innecessaris i comportaven una càrrega per als usuaris del servei de l’Hospital. Es va dir per part dels que s’hi oposaven que, tot plegat, tenia relació amb el flamant aparcament soterrani de l’hospital, que poca gent utilitzava, i amb la necessitat que l’empresa SIMA (Societat Igualadina Municipal d’Aparcaments S.L.) mantingués l’equilibri econòmic de la concessió.

I per part de l’Ajuntament es va donar l’únic motiu que, en bona lògica, correspon per a un servei d’aquestes característiques: les zones blaves tenen per finalitat facilitar la rotació de vehicles, especialment en les zones comercials, allà on faci falta, s’entén. És un raonament que comparteixo al 100%, és més, malgrat que com a la majoria de mortals no m’agrada pagar per aparcar, sóc un defensor acèrrim d’aquest sistema, que em sembla el més adequat per a possibilitar un ús raonable dels aparcaments en les zones més concorregudes. El que passa és que està per veure que faci falta als voltants de l’hospital. En qualsevol cas, transcorregut un temps més que prudencial des de la implantació de les zones blaves en aquella part de la ciutat, em sembla que puc, si més no, esmentar alguns fets que he observat i algunes deduccions que he tret.

1.- Allò que s’anomena la zona comercial de l’Avda. Catalunya és un tram de vorera de poc menys de 100 metres. Que es tracti d’un tram curt no vol dir que no sigui comercial, però a pocs comerços s’entén que pocs usuaris. Ho dic perquè cada vegada que hi he acudit he aparcat sense problemes a escassos 150 metres, sense necessitat de fer ús dels aparcaments de la zona blava i per tant sense pagar. Uns aparcaments que, tot s’ha de dir, són lluny d’omplir-se. Francament, no m’ha semblat mai que el comerç d’aquell indret necessiti que, ara per ara, s’hi reguli l’aparcament.

2.- Naturalment, en aquella zona s’hi pot aparcar també per anar a l’Hospital. Em sembla molt bé que es garanteixi la disposició d’aparcament per als usuaris dels serveis hospitalaris, i a més no estic en contra de que es faci pagar per a aparcar, ja sigui en el pàrquing soterrani o en superfície, com passa, pel que crec, a la majoria d’instal·lacions hospitalàries del país. És a dir, que el fet d’acudir a un servei per necessitat no implica que l’aparcament hagi de ser gratuït. No hi veig la relació. Quasi tot el que és necessari en aquesta vida s’ha de pagar, començant pel menjar, i el que no paguem uns ho pagaran els altres. Dit això, és una evidència que el pàrquing soterrat de l’hospital està fortament infrautilitzat. Sempre que he anat a l’hospital hi he aparcat, per comoditat, ja que és el que queda més a prop de les consultes. Doncs bé, jo i quatre despistats més devem ser els únics que l’utilitzem. Allà hi pots aparcar quan i on vulguis, i a més organitzar-hi un concurs de sardanes, perquè l’espai lliure dóna per unes quantes rotllanes.

Sense qüestionar que en aquest aparcament s’hagi de pagar, em sembla lògic que el conductor que no trobi aparcament a la zona comercial de 100 metres que hi ha allà mateix, hi aparqui, sigui o no usuari de l’hospital. Mentre es disposi de tant espai lliure en aquest aparcament, no té sentit la regulació de l’aparcament en zones blaves a l’exterior del mateix.

3.- Rebaixar el preu hora d’aparcament a la zona blava no treu el fet que el principal problema rau en la seva innecessarietat. I deixar-lo a un simbòlic cèntim d’euro, com proposa CIU, no té sentit. Per això, més val suprimir el servei.

4.- Pel que fa a la proposta del PP, de suprimir les zones blaves al Carrer Lecco i a l’Avda. Andorra i deixar les de l’Avda. Catalunya, no sembla altra cosa que un rentat de cara. Innecessàries ho són tant unes com altres.

D’acord amb el que he exposat, que no deixa de ser una reflexió personal susceptible de correcció, la zona blava a l’entorn de l’hospital no compleix amb l’objectiu de facilitar la rotació d’aparcaments d’una zona comercial ni de facilitar l’aparcament en una zona hospitalària, i si no compleix aquests objectius, que al meu entendre són els únics que justifiquen, aquí i en qualsevol lloc, la imposició d’aquestes mesures, és inevitable preguntar-se per la raó de la seva implantació.

I amb això tornem al principi. Si per a desmentir que el que calia era mantenir les condicions econòmiques de l’explotació de l’aparcament per part de l’empresa municipal SIMA, es va esgrimir la rotació de vehicles i la facilitat d’aparcament per als usuaris de l’hospital, i aquestes raons han quedat desvirtuades per l’ús real d’aquest servei, haurem de pensar que, efectivament, del que es tractava era de compensar a SIMA d’alguna manera. La qual cosa, a més, és dubtós que s’aconsegueixi mentre s’utilitzin tant poc l’aparcament soterrani i les zones blaves.

Raons per a cuidar dels comptes de SIMA no en falten perquè, al cap i a la fi, es tracta d’una societat municipal en la que els beneficis o pèrdues són de diner públic. Però no és aquesta la finalitat ideal d’una zona blava. Posar zones blaves per a fer quadrar els comptes d’una societat municipal tindrà força sentit des del punt de vista financer, però des del punt de vista de la prestació de serveis públics al ciutadà no té cap justificació. I si en la situació actual això ja no té solució, sinó és causant un greu perjudici als comptes de SIMA i indirectament als de les arques municipals, seria honest que les coses es diguessin clar i català i que, si algú es va equivocar, ho reconegués. És clar que, igual que la llei i la raó, la honestedat i la política, a vegades, tampoc van de la mà.

Pèrdues

Hi ha objectes que semblen creats per a ser perduts. Les claus, per exemple, fins i tot les ulleres, que som capaços de perdre sense adonar-nos que les portem posades. Però no sols els objectes. La paciència es perd sovint i mai es guanya. Curiosament, és quelcom que amb el temps, generalment, va minvant, i sempre hi ha un moment en que algú o quelcom ens la fa perdre. En canvi, mai passa allò de “ara sí que m’has fet guanyar la paciència!”. Hi ha pèrdues més doloroses, com la de familiars i amics, i algunes pèrdues que són alhora el guany d’altres, com quan un partit perd les eleccions.

Algunes pèrdues ja us dic jo que són inevitables. Són les que tenen a veure amb la paperassa, i d’això hi entenc una mica. Jo en dic “pèrdues burocràtiques”, que podríem descriure com l’acció d’introduir inadvertidament un o varis documents dins una carpeta o expedient que no és la pròpia. En el 90 % dels casos comporta la pèrdua definitiva d’allò que ha estat mal arxivat o guardat en el lloc indegut. Em pixava de riure (perdoneu l’expressió) quan els de Polònia proposaven que els magistrats del Tribunal Constitucional havien perdut l’Estatut, però pensant-ho fredament, això és el més probable. Segons la web del màxim òrgan constitucional, l’any 2008 van ingressar 10.410 assumptes, entre recursos i qüestions d’inconstitucionalitat, recursos d’empara i conflictes positius de competència. I això que l’any sols té 365 dies! Pel que fa a les dades del 2009, sembla que encara estan contant.

Amb tant paper no és estrany que un recurs d’inconstitucionalitat vagi a parar a la carpeta d’un recurs d’empara, o a l’inrevés. Qui sap si, per exemple, el zelador que feia les fotocòpies de l’Estatut de Catalunya no el va guardar després a la carpeta del recurs d’empara 10063-2006, promogut per la Sociedad General de Autores y Editores contra la resolució de l’Audiència Provincial de Màlaga que va denegar la nul·litat d’actuacions del recurs d’apel·lació d’un judici verbal sobre compravenda d’un CDRom verge. Mira que podria ser, que tots dos expedients són molt enrevessats!

Hi ha altres explicacions de perquè no surt la sentència de l’Estatut, però no m’agraden tant, perquè són pròpies de gent dolenta i, en aquest país, “to er mundo e güeno”. En canvi, la de que s’ha perdut és força normal.

Com també és normal que, sense anar més lluny, a l’Ajuntament d’Igualada s’hagin perdut 10.750 firmes contra l’ampliació de les àrees senyalitzades com a zones blaves. És natural. Tot el que entra a l’Ajuntament s’ha de signar, i al final de l’any, amb tanta signatura, no és estrany que es barregin i al que demanava una consulta popular li donin una placa de gual. Coses de la vida. Com en el cas de l’Estatut, també aquí les altres explicacions possibles són més desagradables, o sigui que quedem-nos amb la “pèrdua burocràtica”.

-“Ostres!, què n’he fet d’aquelles signatures que tenia sobre la taula? Maria, les has vist?”
-“Sí, Jordi, que les tenies amb les factures del pàrquing.”
.............................
-“Señoría, que dice el Presidente que si no aparece el estatuto de Cataluña, habrá que escribirlo otra vez”
-“Coño, buena idea! Venga, Romerales, coge la máquina de escribir que voy a dictarte, y de paso lo dejamos en cuatro folios, que no tenemos todo el día.”

Zones blaves. Encara no el desenllaç.

L’assumpte de les zones blaves cueja encara i va per llarg. Potser, al final, la ciutadania acabarà acostumant-s’hi i no se’n parlarà més. Però és una història inacabada, a la qual manca el desenllaç, i ja que els ànims es van asserenant, no farà cap nosa fer un petit recopilatori de tots els actes d’aquesta comèdia.

El Ple de l’ajuntament d’Igualada va aprovar el dia 25 d’octubre de 2005 el reglament del servei d’aparcaments i zones d’estacionament sotmeses a control horari i règim tarifari. Per entendre’ns, el reglament que regula les zones blaves del municipi. En el seu article 3.3, aquest reglament estableix literalment el següent:

“Les futures ampliacions de la zona de regulació de l’estacionament s’efectuarà per l’Alcaldia. Dita resolució es farà amb quinze dies d’antelació com a mínim a la data d’implantació d’aquesta normativa indicant els seus límits i condicions mitjançant anunci en el Butlletí Oficial de la Província i en el taulell d’edictes de l’Ajuntament”.

Fent ús de la potestat que el reglament aprovat li confereix, el Sr. Alcalde d’Igualada dicta en data 26 de gener de 2009 una resolució per la qual s’amplien en 211 les places d’estacionament a la via pública amb horari controlat (zones blaves), que gestiona l’empresa municipal SIMA, amb efectes des del dia 20 de febrer. Les noves places d’aparcament es localitzen a l’entorn de l’Hospital (57) i la resta entre la zona al final del passeig Verdaguer i zona centre.

Quasi immediatament comencen a donar-se mostres de desacord i de descontent en part de la població. És un tema polèmic, i l’ampliació de zones blaves sempre i en tot lloc resulta, si més no, discutida. Vaig entendre llavors, i ho continuo pensant, que el govern de la ciutat ha estat elegit per a governar i, per tant, ha de dur a terme la seva política sense complexes, perquè la seva responsabilitat, que li ha estat atribuïda pels ciutadans, és la d’adoptar les polítiques que consideri adients, malgrat que puguin resultar impopulars.

Però abans de seguir endavant, vull aclarir que, malgrat la necessitat d’adoptar mesures impopulars que tots els governants tenen en algun moment, la validesa que s’atribueix a aquestes, com diuen els juristes, té caràcter iuris tantum, és a dir, subjecte a prova en contrari. Hi ha un vot de confiança que per força hem de concedir als polítics quan prenen possessió, però tots els seus actes són revisables, no sols administrativament o per la via judicial, sinó també per l’opinió pública, que està en el seu dret de revisar i, si escau, revocar el vot de confiança atorgat.

Per tant, la resolució de l’alcalde d’Igualada d’ampliar les zones blaves és perfectament lícita i s’empara en unes facultats democràticament atorgades pel ple i exercides per ell com a destinatari de les mateixes, i sens dubte deu disposar dels informes tècnics pertinents que la recolzin. Malgrat això, és tracta, com totes, d’una actuació política revisable i qüestionable en l’àmbit de l’opinió pública, i ha estat efectivament contestada, de forma aclaparadora, diria jo, per un nombre important de ciutadans.

Entenc jo que la resposta ciutadana és legítima sempre, tan si és encertada com si no ho és, aspecte aquest últim en el que és impossible que tots estiguem d’acord. Passa sovint que en la resposta ciutadana s’hi vol veure una mà política. Generalment aquesta idea es difon des del govern de torn, atribuint a les intencions electorals de l’oposició la suposada manipulació de l’opinió pública. No negaré que això, en major o en menor mesura, es dóna sovint, i segurament també en part en l’assumpte de les zones blaves.

Però cal que donem una ullada a com ha anat aquest tema. Una ciutadana de peu disconforme amb l’ampliació de les zones blaves decideix emprendre una campanya de recollida de signatures contra les mateixes, i n’aconsegueix 10.750. No és una quantitat petita, representa aproximadament el 28 % de la població que té Igualada, més d’una quarta part. Algú dirà que darrera de tot això hi ha Convergència, de fet ho han dit de forma més o menys oberta els portaveus de l’Entesa. Tan se val. Són moltes signatures i l’expressió clara i contundent del rebuig ciutadà a una determinada política. Què més dóna qui s’hagi cuidat de recollir les signatures? És que no són vàlides?

Arribats a aquest punt, recapitulem. Fins ara no he parlat en aquest article de si és encertada o no la resolució de l’alcaldia d’ampliació de les zones blaves, i és que, francament, ara jo no importa. Tenim una resolució de l’alcaldia lícita, adoptada en ús de les potestats que legalment i democràticament li foren conferides pel Ple de la Corporació, i la negativa de la població a acceptar aquesta mesura, una negativa expressada mitjançant la recollida de 10.750 signatures en contra. Per tant, la resolució de l’Alcaldia esdevé des d’aquest moment inacceptable. És a dir, que no sé si originàriament la iniciativa de la ciutadana esmentada o dels grups de l’oposició, o de tots plegats, tenia raó de ser, però un cop duta a terme, no es pot ignorar el seu resultat, ja que, de seguir endavant l’equip de govern amb la seva política de zones blaves, resultaria evident que ho fa sense el recolzament popular i, per tant, que ha perdut aquell vot de confiança que se li va donar en el moment de ser elegit.

El que seria lògic és que ara l’equip de govern donés marxa enrere i retirés la polèmica resolució. Estic segur que ho podria fer sense, com es diu vulgarment, abaixar-se els pantalons. No li caldria canviar d’opinió i “donde dije digo digo Diego”, n’hi hauria prou en admetre que, malgrat considerar justa la seva decisió, el poble no ho veu així, i retirar la seva mesura “per mandat popular”. Però en política costa molt rectificar.

I ara anem a una altra part de la història, ben complicada, per cert. Als promotors de la recollida de signatures se’ls va ocórrer de demanar una consulta popular. Res a dir, al contrari, el que passa és que, tal com avui en dia la normativa legal contempla el tema de les consultes populars, resulta molt complex dur-la a terme si l’administració no hi col·labora activament. Dic això perquè la Llei exigeix que les signatures siguin verificades davant notari o davant el secretari de l’Ajuntament, i que corresponguin a persones empadronades al municipi. Ignoro si totes les persones que van signar estan empadronades a Igualada o no, però els senyors de l’Entesa ja van posar aquest aspecte sota sospita des del primer moment. Pel que fa a l’acreditació de les signatures, simplement no s’ha dut a terme, i dubto que des de l’Ajuntament es convoqui als 10.750 signants per a que desfilin pel despatx del secretari.

Per tant, l’equip de govern ho té fàcil per a no tramitar la consulta popular, i em fa l’efecte que els promotors de les signatures ja en són conscients des de fa dies. Potser per això s’ha escollit la via de retirar a l’alcalde la potestat que li fou atorgada per acord plenari de 25 d’octubre de 2005, per tal que l’assumeixi el Ple. En definitiva, modificar el reglament del servei d’aparcaments i zones d’estacionament sotmeses a control horari i règim tarifari. Això s’està tramitant, i ja en aquest sentit el darrer ple extraordinari ha aprovat inicialment la modificació del reglament, amb el vot a favor de tota l’oposició, inclòs el PP, i l’abstenció de l’Entesa.

Molt bé. És de suposar que quan acabi la tramitació del reglament, els grups de l’oposició es posaran d’acord per a derogar el decret d’alcaldia d’ampliació de les zones blaves, cosa que també és complicada, si no hi ha una col·laboració activa de l’equip de govern. Perquè, a fi de comptes, qui formula l’ordre del dia de les sessions plenàries és l’Alcalde, i no el veig gaire col·laborador en aquest assumpte. Caldrà, doncs, molt probablement, la iniciativa de convocar un nou ple extraordinari a requeriment de tots els grups municipals excepte l’Entesa, per a tramitar una nova modificació de zones verdes.

És a dir, que la cosa encara va per llarg. Tot hauria estat més fàcil si l’alcalde i el seu equip haguessin rectificat des d’un bon principi, i encara hi són a temps. Però prefereixen entossudir-se en els errors inicials. Ells sabran, però la ciutat es podria estalviar aquest espectacle si hi hagués més sensatesa al consistori.

I un darrer aspecte preocupant. Molta gent pensa que darrera l’ampliació de les zones blaves hi havia un intent de mantenir l’equilibri econòmic de la concessió. Vull dir que, simplement, després de fer el pàrking soterrat de l’hospital, els números no sortien i ha calgut cercar una compensació per a l’empresa que gestiona el servei. Jo no sé si ha anat així, però si aquest o algun altre motiu semblant rauen en el fons d’aquest assumpte, es farà notar quan el decret de marres sigui derogat. Potser que, al final, algú es trobi amb molt bona voluntat i les mans lligades, la qual cosa comportaria una decepció important per a gran part de la ciutadania i en sortirien afectats no sols l’equip de l’entesa sinó també els grups de l’oposició. No pot ser que, després de tan mullader, tot quedi en res.

Encara no hem vist, doncs, tots els actes d’aquesta comèdia. Esperem que el desenllaç respongui a les expectatives del públic.

El mandat del poble

Avui m’he entretingut a llegir l’acta del Ple de l’Ajuntament d’Igualada del dia 17 de febrer d’enguany. Està penjada a Internet, a la web municipal, i per tant és fàcilment consultable per a qualsevol ciutadà. Jo en aquell Ple no hi era, com a públic, vull dir, i per tant tot el que en conec és per referències. Recordareu que es tracta d’aquell ple al qual assistiren una munió de ciutadans per a fer saber a l’equip de govern el seu desacord amb l’ampliació de les zones blaves.

No diré que es tracti d’una lectura entretinguda, però si que resulta interessant conèixer les intervencions dels representants polítics al Consistori, a l’hora de debatre la moció presentada per CIU sobre aquest tema. No em posaré a desqualificar el contingut d’aquestes intervencions perquè, al menys pel que es desprèn de l’acta, totes, francament, em semblen prou correctes, s’hi estigui o no d’acord. Però m’ha cridat l’atenció, i m’incita a reflexionar, la repetitiva insistència de l’Alcaldia en assumir que la gestió municipal, naturalment, comporta un desgast polític que pot ser més o menys important, el qual, malgrat tot, ell assumeix amb el convenciment que la seva gestió és la que, en aquests moments, convé a la ciutat. Accepto que potser simplifico el tema, però m’ha semblat entendre que l’equip de l’Entesa fou elegit, en el seu moment, per a governar el municipi, i que en compliment d’aquest encàrrec, duu a terme la política que, al seu parer, resulta més adient per a Igualada. malgrat que pugui comportar un desgast polític considerable. És a dir, que corren aquest risc perquè estan convençuts de fer el millor per a la ciutat, i no els importen les conseqüències polítiques d’aquesta gestió.

Des d’aquest punt de vista, hi he d’estar d’acord. Gosaria a dir, si em permeteu, que gairebé caldria aplaudir aquesta actitud. Fixeu-vos, un governant al qui no importa perdre la popularitat, potser les eleccions, si aconsegueix dotar al poble d’una política encertada, rigorosa i eficient. Satisfer unes necessitats del poble que ningú sabia que tingués. Igualada necessita més zones blaves, el que passa és que els igualadins no ho saben. Doncs jo els les dono, i encara que ara no les vulguin, a la llarga reconeixeran la seva utilitat. La història m’absoldrà, no sé quan, però ho farà, deu pensar.

La reflexió que em vull fer (ja em començo a semblar al Joan Torras, que sempre té motius per a reflexionar), és si aquesta és o no una postura legítima. I confesso que sóc incapaç d’arribar a una conclusió definitiva, així que intentaré trobar una solució conjuntural.

Comencem pel principi. Uns polítics determinats, del color que siguin, guanyen unes eleccions i, per tant, reben l’encàrrec de gestionar els afers públics durant, al menys, quatre anys. Passat aquest temps, es passaran comptes i, si no s’ha treballat bé, simplement es canviarà de polític.

El polític elegit té l’obligació de donar compliment a aquest encàrrec, un encàrrec que té un contingut mínim, el del programa que el portà al govern. Per tant, el primer que cal esperar dels nostres polítics és que compleixin amb aquest encàrrec, i específicament amb el seu contingut mínim. Aquests contingut mínim tindrà, naturalment, els matisos que es derivin de la situació de majoria o de minoria del govern. Són, per tant, matisos indirectament derivats del resultat electoral i, per tant, formen part del propi mandat.

El problema està en allò que no forma part explícitament del mandat, és a dir, allò que no era especificat al programa, al menys de forma suficientment concreta. És clar que la gestió municipal comportarà l’adopció de mesures i projectes no previstos inicialment però que venen imposats per la pròpia dinàmica del creixement local o, simplement, pel dia a dia de la ciutat. Aquí l’Alcalde o el Regidor, o tot l’equip de govern, hauran de comprometre el seu prestigi en mesures que no eren al contracte electoral però que poden ser convenients per a la ciutat. Se l’han de jugar, simplement.

L’alcalde pot entendre que una mesura és absolutament necessària per a la ciutat, l’ampliació de les zones blaves, per exemple, ja que d’això estem parlant. Si tan convençut n’està, i té uns estudis tècnics que ho corroboren, la seva obligació en dur-ho a terme. Què passa si els ciutadans no volen, si de forma clara i evident demostren un rebuig majoritari a aquestes mesures? Per exemple recollint 10.750 signatures en contra, inclosa tota l’oposició municipal. Aleshores què ha de fer l’alcalde, seguir la seva consciència o la dels ciutadans?

--Tinc estudis que em donen la raó!, dirà l’Alcalde, i segur que els té. Segur, també, que es podrien haver redactat estudis en un altre sentit.

No voldria enfocar la qüestió des d’un punt de vista ètic, però cal tenir present que la majoria de dictadors d’aquest planeta han demostrat sempre tenir un fort convenciment moral i una forta determinació, a l’hora d’establir que la seva voluntat era, naturalment, més important que la dels seus súbdits. Jo sé que el Sr. Aymamí no és un dictador, em sembla que ho sap tothom. Però també sé que la raó, sovint, viu en un costat i pertany a l’altre.

El primer mandat del polític, el més important, per sobre del seu programa, és servir al poble. Servir al poble implica acceptar els riscos polítics que es puguin derivar de la seva gestió i, per tant, adoptar mesures impopulars quan calgui. Però ull, les mesures absolutament impopulars, no les que molesten a un sector de la població sinó les que reben el rebuig unànime dels ciutadans, no tenen cap legitimitat, ni tan sols la del propi convenciment de l’alcalde d’estar actuant en benefici de la ciutat. I ja comença a ser hora que es doni compte que la ciutadania li ha expressat molt clarament, més enllà dels colors polítics, que no està gens d’acord amb l’ampliació de les zones blaves, diguin el que diguin els informes tècnics encarregats pel govern.

Això és com unes eleccions. Em puc posar en la pell d’un candidat i pensar que sóc la persona que el poble necessita, però si no em voten, és que no em volen, i per tant, per bé o per mal, m’agradi o no, i sigui convenient o no als interessos de la societat o als del meu ego personal, no em puc imposar. Ja no ho permet el mecanisme electoral, però aquest raonament hauria de ser el mateix per a un governant conscient del seu paper en aquesta pel·lícula. El mandat que l’ha portat al poder és, principalment, fer la voluntat del poble. És clar que la factura la passarem quan arribi la data de caducitat de la legislatura, però que tingui en compte que aquesta factura va creixent i es nodreix d’errades i desavinences amb els ciutadans, i al final serà tan abultada que potser no la podrà pagar.

10.750 raons per a rectificar

Ja fa una setmana es van entrar a l’Ajuntament d’Igualada 10.750 firmes contra les zones blaves. Com que vaig de bona fe, suposo que necessiten temps i recursos per a comptar-les i validar-les com sigui, així que, per dir-ho d’alguna manera, i encara que jo no hi pinti res, “els dono una setmana més” per a reaccionar.

Tot i així, la cosa pinta malament i ja començo a sospitar que el govern de l’entesa pensa fer-se l’orni en aquest assumpte. Fets consumats i no cal pensar-hi més, que la ciutadania ja se’n oblidarà! Ells sabran el que es fan, però s’haurien d’adonar que ara el problema ja no són les zones blaves en sí, sinó la pròpia credibilitat del govern. A aquestes alçades de la pel·lícula ja és impossible convèncer algú que l’ampliació de les zones blaves ha estat encertada, perquè encara que ho fos ara la cosa està en saber com tractarà el govern aquestes 10.750 signatures.

Mal negoci farà si no les té en compte. 10.750 firmes són moltes firmes, encara que vulguin “eliminar” les de les persones que no visquin a Igualada. Tan se val que en treguin algunes, continuaran sent moltes. I pensar que aquestes firmes són de gent de Convergència és un altra error, pura ceguera política. Si van per aquest camí, acabaran de decebre als que els varem votar. Ara hi ha 10.750 raons per a rectificar (i rectificar és de savis). Si segueixen així, demà hi haurà 10.750 raons per a no votar-los, potser per a no votar a ningú.

El passeig, sense zones blaves ni problemes d'aparcament

Torres d'ivori

Alguna cosa té una torre que la converteix en un indret desitjat, un refugi i una defensa, i en la cimera des d’on albirar, si escau, tot allò que hom pretén controlar. Com més alta, més seguretat ens dóna, i més poder, el real i el presumpte. La torre ha estat sempre l’element principal de les fortificacions, el nucli del castell i, de fet, la torre de l’homenatge acostuma a romandre més temps dempeus que la resta d’elements fortificats. Serà perquè constitueix el darrer reducte de la resistència. Una vegada l’enemic és dins, tota resistència ja és inútil, cau el castell i cau el senyor.

En el fons, qualsevol torre té quelcom de defensa i de refugi. Però no es tracta sempre de torres amb merlets de pedra. A vegades la torre és d’ivori i té com a principal finalitat l’aïllament del seu senyor de tot allò que destorba el poder i la raó presumptes de que creu gaudir. I a vegades no és altra cosa que un refugi, l’amagatall on encabir les nostres pors, del què hi ha a fora i del que tenim dins nostre, que sovint és el que més ens atemoreix.

I també té quelcom d’exhibició, l’aparador de tot allò nostre que temem mostrar però volem que es vegi. Simeó l’Estilita (del grec stylos, columna), fou un anacoreta siríac nascut al 390 que, fermament decidit a imitar Jesús, dedicà la seva vida a privar-se de tot el que podia, a cultivar el seu sofriment i predicar el dels altres. Sembla que als 15 anys entrà en un convent, del que el feren fora al poc temps, per considerar totalment exagerades les seves mostres de penitència –cilicis, llargs dejunis, penitències extremes- i un mal exemple per a la resta de la comunitat, que no estava disposada a assolir uns nivells de sacrifici tan elevats. Així que l’home es refugià en una cova del desert, decidit a passar una llarga vida de penitència i privacions, i a seguir la seva peculiar imitació de Crist. Però la vida de l’anacoreta no sols és senzilla, també és anònima, desconeguda, i algun anhel empenyé a Simeó a cercar la manera de mostrar el seu sacrifici, de donar exemple, diria ell.

Així que anà a ciutat i s’enfilà a una columna, i ja no en baixà mai més. S’hi va estar durant trenta anys. Durant aquest temps mostrà al món el sofriment del que era capaç, i predicà constantment a la munió de pelegrins que acudien diàriament als peus de la columna. Fins i tot en l’austeritat i la penitència, en la humilitat i la oració, Simeó sentí la necessitat d’exposar al món allò que creia, i ho feu enlairat en la seva pròpia torre, una columna que durant la resta de la seva vida fou l’aparador de tot allò que, paradoxalment, hauria d’haver estat el més íntim i humil de la seva existència, en un gest que avui seria objecte d’atenció psicològica i potser psiquiàtrica, i llavors era símptoma de santedat, tant que durant segles aparegueren un seguit d’imitadors.

Es tracta, doncs, de resoldre una íntima contradicció. En un gest de reconeixement i autoimposició de la pròpia petitesa, volem que el món sàpiga fins on arriba la nostra modèstia i la nostra humilitat, i per això cal que ens enlairem en una torre ben alta que serà, a la vegada, refugi i aparador.

Però la torre també pot tenir connotacions més negatives, i així passa sovint a la literatura. Recordem El senyor dels anells. Tolkien situa al mal absolut en el més alt d’un torre, des d’on l’ull del malvat Sauron pretén dominar el món. I per a vèncer el mal sempre hi haurà una torre per abatre. Fins i tot la Bíblia en parla: “I sobre tota muntanya alta i sobre tot turó elevat hi haurà d’haver rierols, sèquies d’aigua, en el dia de la gran matança, quan caiguin les torres” (Isaïes, 30:25)

Com a refugi, la torre també pot esdevenir d’ivori. Com a metàfora té un origen dubtós, però probablement relacionat amb les lletanies del rosari marià, en les que s’esmenta a la Verge com a turris eburnea o torre d’ivori. Avui s’utilitza per a designar al lloc on resideixen aquells que s’escapen de la realitat, creguts del seu propi món. Aquí s’hi podria encabir a alguns estudiosos, alguns intel·lectuals i alguns polítics. Probablement també a molta altra gent, més anònima.

La torre d’ivori, respecte de les altres, té un caràcter més immaterial, normalment construïda pel seu propi resident. No calen pedres ni columnes, no calen baralles per a conquerir-les ni homes per a defensar-les. Tots els materials necessaris per a aixecar-les els podem trobar dins nostre. La recepta ha estat assajada des de molt abans de Simeó l’Estilita. En els prestatges de la nostra personalitat sempre hi trobarem la quantitat suficient d’autocomplaença, de satisfacció, vanitat, tossuderia, d’incredulitat envers la raó de l’oponent. Alguna cosa molt íntima ens fa creure que la forma més efectiva de vèncer la contrarietat està en negar-la. El vell mètode de l’estruç, posar el cap en un forat. Tanquem la porta de casa i no entrarà el llop, encara que sigui feta de branques i caigui d’una bufada.

Sembla feble, però és una de les torres més fermes, perquè s’aguanta en la necessitat, especialment en la por, la por a perdre la raó. I sovint la por a perdre una posició privilegiada, especialment si de política parlem.

Pot veure’s algú forçat a romandre en la seva torre d’ivori? Sí, però en el ben entès que sempre haurà estat ell mateix qui ha tancat la porta. La tossuderia en mantenir mesures i disposicions que acaben esdevenint manifestament errònies constitueix el vehicle idoni per a tancar la porta d’algunes torres d’ivori. I si a més de tancar la porta, el polític llença la clau, estarà perdut. L’enroc, una jugada d’escacs en la que intervenen el rei i la torre, no sempre acaba amb victòria. Cabut d’ell mateix, el rei s’ha enrocat i, tancat a la torre, es mostra als seus súbdits radiant d’èxits i raons però, com en el compte, sols ell no s’adona que està despullat.

Hi havia un moment, abans de tancar la porta, en que era possible tornar enrere. Fins i tot, si no ha llençat la clau, el rei pot sortir, rectificar i mostrar-se als seus súbdits vestit amb les gales de la raó. Això hauria pogut passar en el famós Ple de les zones blaves. Un moment abans de tancar la porta, el governant tingué una oportunitat immillorable de rectificar i convertir l’assetjament ciutadà en una victòria personal. Imaginem-ho. Fent ús d’un sentiment pràctic sempre necessari, i quasi bé astut, l’alcalde hauria pogut rectificar, mostrar al poble el seu convenciment que alguna cosa no funciona bé en el tema de les zones blaves des del moment que suscita tanta oposició i oferir la seva disponibilitat a tots els grups municipals per a cercar una solució conjunta al problema de l’aparcament, compromís que l’oposició s’hauria vist obligada a acceptar. Crec que fins i tot l’alcalde hauria pogut esdevenir, quasi bé, un heroi. Però va tancar la porta i llençà la clau. Ara, com en sortirà de la seva torre de marfil, sinó és que el fan fora des de l’exterior?

Quan s’ha deixat que les coses vagin més enllà del raonable, quan s’han cremat els vaixells i vedat qualsevol camí de tornada, la torre d’ivori esdevé una presó, difícil d’abatre, però que caurà, tard o d’hora, pel joc democràtic de les eleccions. Torres més altes han caigut.

Més sobre les zones blaves

S’està endegant un bon enrenou amb el tema de les zones blaves. En una entrada anterior d’aquest blog vaig dir que, faci el que faci, un govern mai l’encertarà en temes com aquest, als quals, no sé perquè, la majoria de la gent som hipersensibles.

Tanmateix, això no excusa al govern de la ciutat per a fer i desfer sense un mínim de sensibilitat, amb el pretext que mai estem contents. Dic això, perquè em comença a semblar que aquí tenim un problema greu de comunicació. Puc entendre que el govern de l’Entesa no preveiés la forta reacció d’alguns sectors de la ciutadania envers l’ampliació de les zones blaves que s’està duent a terme. Però a aquestes alçades de la polèmica ja hauria d’haver reaccionat, perquè ens estem perdent en futeses com les trucades suposadament gravades d’un regidor de l’oposició, o si n’hi havia prou amb un decret de l’Alcaldia per a l’ampliació de les zones blaves, i mentre, alguns ciutadans als quals no ens interessa tant fer política, ens agradaria que se’ns expliqués què hi guanyem i què hi perdem amb tot això.

Jo personalment crec que, en conjunt, una ampliació de zones blaves ha de facilitar l’aparcament i la rotació de vehicles per la ciutat. Però no es pot fer de qualsevol manera. Sobre la taula hi ha propostes interessants, com per exemple la dels primers quinze minuts gratuïts, que ni tan sols han estat debatudes, o preguntes que mereixen una resposta força raonada, com per exemple perquè és necessària una zona blava al voltant de l’hospital mentre a l’aparcament soterrani s’hi crien teranyines, i que no obtenen cap resposta de l’equip de govern de la ciutat. És una bona mesura la implantació d’una tarja que, amb la col·laboració de l’UBIC i crec que de La Caixa, permeti un descompte per a l’aparcament en zones blaves. Però això no és una explicació. On són els estudis de mobilitat que justifiquen l’ampliació? Crec sincerament que hi deuen ser, però seria intel·ligent començar a mostrar-los i, sobretot, a explicar-los. Perquè..., s’han fet, oi?

Repeteixo que manca comunicació. Si una mesura és bona, cal defensar-la amb convenciment i amb arguments. Si no es fa així, potser que no sigui tan bona.

I, d’altra banda, tampoc em sembla seriós que, des de l’oposició, es faci d’aquest tema un “casus belli”. El diàleg hi ha de ser per ambdues parts, i el to que s’està emprant ja comença a semblar desmesurat. Un qüestió: convindria que quan des de l’Ajuntament es diu que s’ha gravat una trucada d’un regidor de l’oposició amb la policia local, a més de fer-nos l’indignat, diguéssim, al menys, si és veritat que aquesta persona, d’alguna manera, va coaccionar al policia. Perquè sinó ja sembla la història del PP madrileny, més preocupat en atacar a l’acusador que en desmentir l’acusació.

I un últim apunt. Passi el què passi en el Ple de dimarts, no per cridar més es té més raó. I la recollida de moltes signatures en contra no implica forçosament la voluntat de la majoria, si no s’ha intentat també de recaptar-ne a favor.

Zones blaves. Regular l'aparcament o fotre al personal?

Hi ha coses que un govern no farà mai bé en un assumpte de la màxima preocupació per al ciutadà: planificar i establir normes de circulació i d’aparcament. Quan dic que no ho farà mai bé, vull dir que mai aconseguirà fer-ho a gust dels destinataris de la norma. Perquè ja se sap que el fer-ho bé o no és qüestió summament relativa i, a la fi, el que importa és aconseguir un objectiu.

És el cas de l’establiment d’un límit variable de velocitat a les rodalies i entrades de Barcelona, i el de l’ampliació de zones blaves d’aparcament a la ciutat d’Igualada. Alguna empremta desconeguda devem tenir en els gens, que ens impulsa, cada vegada que els poders públics gosen regular quelcom que afecti a la nostra forma de conduir i, sobre tot, d’aparcar, a saltar com un resort per a denunciar la incompetència de l’administració o, el que és pitjor, alguna malèvola maniobra dels polítics de torn per a augmentar la recaptació en multes.

No ens plantejarem mai si reduir la nostra velocitat farà que conduïm amb més seguretat per a nosaltres i per als altres conductors i vianants. No ens plantejarem mai si el fet de pagar per aparcar farà que usem menys el cotxe i més les cames per a les distàncies curtes, o si farà que no ens passem l’estona donant voltes amb el cotxe cercant un aparcament que, ho sabem prou bé, no trobarem. No ens plantejarem mai si és absurd treure el cotxe del garatge per a deixar-lo aparcat més a prop de casa que del lloc de destinació. Ni ens plantejarem mai si conduir a menys velocitat o, simplement, conduir menys, farà que estalviem en combustible una bona picossada.

No, no ens plantejarem això perquè el què importa és que qualsevol norma que l’Ajuntament, la Generalitat o l’Estat es treguin de la mànega per a dir-nos a quina velocitat podem anar o si podem o no aparcar, és per naturalesa malvada, inútil i perversa, i ha estat dictada únicament i exclusiva per a fotre al personal. És una veritat absoluta que no necessita contrast i, per tant, ben econòmica des del punt de vista del pensament. Perquè no cal que ens esforcem en cercar-ne el sentit, n’hi ha prou en saber que la norma és dolenta. Un acte de fe que arrela en la pròpia condició humana.

I jo, que alguna tara genètica dec tenir, confesso que prefereixo que tots plegats circulem més lentament per la carretera per a sentir-me més segur. I confesso també, pobre pecador, que si no tinc cap més remei que agafar el cotxe per anar al centre, prefereixo pagar i aparcar, a tenir de tornar a casa amb la cua entre cames i, si puc, prefereixo anar a peu, que és més sà i econòmic. Però, ja ho sé, jo no sóc normal.