Estem descobrint cada dia que hi ha crisi, i no deixa de ser curiós, perquè a hores d’ara ja ho hauríem de tenir clar. El què passa és que ens ho repeteixen constantment, i fins i tot ens diuen qui són els culpables, la qual cosa està bé perquè així sabrem en qui descarregar la justa ira del poble. Llàstima que això dels culpables difereixi segons qui sigui el que ens avisa que hi ha crisi (“ep! hi ha crisi i la culpa la té fulano. Jo us en puc treure si em voteu”). Al menys, si hi hagués un sol culpable, sabríem en qui desfogar-nos.
Cal donar les gràcies als representants polítics de tots els partits per advertir-nos amb tanta insistència de que estem en crisi, per si no ho havíem notat. Tanta clarividència m’aclapara perquè, fixeu-vos, a mi ja em semblava que les coses no anaven bé i vénen ara aquests i també ho diuen, i això que quan els varem comprar semblaven tontos! El que passa és que no sé si, malgrat la transcendència històrica que de ben segur tindrà aquesta davallada econòmica, té cap mèrit, a aquestes alçades, marejar-nos amb la crisi. El que si tindria gràcia és que se’ns donés una solució. Això sí que seria d’agrair. Newton no és gran perquè descobrís que les coses cauen pel seu propi pes; mentre es mirava el pomer del seu jardí, al veure com queia una poma, no va dir “Òndia, si cau cap avall!”, perquè això, tot i ser veritat, no té mèrit. Els nostres ancestres de la prehistòria ja sabien que si s’acostaven a un barranc podien caure daltabaix i trencar-se la crisma. El que Newton va descobrir, i això sí que té mèrit, és la força que atreu tots els cossos cap al centre de la terra. Si s’hagués limitat a dir que les coses queien, potser hauria descobert la sopa d’all, però res més.
Per això, cada vegada que sento a un candidat electoral dir-nos que hi ha crisi, com si no ho sabéssim, penso “Mira! una altre que ha descobert la sopa d’all”. Si això és poc, el que ve a continuació és menys: “els que en tenen la culpa són aquells altres, i jo us en trauré”. Penso que al final tots acabarem tenint-ne la culpa, i si tots ens en poden treure, és que la cosa no és tan greu. Si qualsevol ho pot fer, perquè patir?
Segurament que al segle XVII la teoria de la gravitació universal importava a ben poca gent, tret de Newton i quatre inspirats més, i en canvi la sopa d’all era més important per al comú de la població. Però Newton s’hi escarrassà una mica en explicar-se les coses. Avui la política no és gran cosa més que telerrealitat. La política i l’economia no són més que confrontació de personatges públics, ofertes de salvadors sense solucions. Tots han vist caure la poma, i discuteixen qui ha estat l’imprudent que ha sacsejat l’arbre, però a ningú se li ocorre explicar-nos el perquè ni com sortir-ne, segurament perquè no hi ha qui ho sàpiga.
Serà que esperen que la poma torni a l’arbre ella soleta per a fer veure que no ha passat res? No m’estranyaria; com la majoria de coses a la vida, la crisi s’arreglarà sola, tard o d’hora, molts hauran patit i algú s’emportarà una medalla. D’altres, els més afortunats, es menjaran la poma.
Cal donar les gràcies als representants polítics de tots els partits per advertir-nos amb tanta insistència de que estem en crisi, per si no ho havíem notat. Tanta clarividència m’aclapara perquè, fixeu-vos, a mi ja em semblava que les coses no anaven bé i vénen ara aquests i també ho diuen, i això que quan els varem comprar semblaven tontos! El que passa és que no sé si, malgrat la transcendència històrica que de ben segur tindrà aquesta davallada econòmica, té cap mèrit, a aquestes alçades, marejar-nos amb la crisi. El que si tindria gràcia és que se’ns donés una solució. Això sí que seria d’agrair. Newton no és gran perquè descobrís que les coses cauen pel seu propi pes; mentre es mirava el pomer del seu jardí, al veure com queia una poma, no va dir “Òndia, si cau cap avall!”, perquè això, tot i ser veritat, no té mèrit. Els nostres ancestres de la prehistòria ja sabien que si s’acostaven a un barranc podien caure daltabaix i trencar-se la crisma. El que Newton va descobrir, i això sí que té mèrit, és la força que atreu tots els cossos cap al centre de la terra. Si s’hagués limitat a dir que les coses queien, potser hauria descobert la sopa d’all, però res més.
Per això, cada vegada que sento a un candidat electoral dir-nos que hi ha crisi, com si no ho sabéssim, penso “Mira! una altre que ha descobert la sopa d’all”. Si això és poc, el que ve a continuació és menys: “els que en tenen la culpa són aquells altres, i jo us en trauré”. Penso que al final tots acabarem tenint-ne la culpa, i si tots ens en poden treure, és que la cosa no és tan greu. Si qualsevol ho pot fer, perquè patir?
Segurament que al segle XVII la teoria de la gravitació universal importava a ben poca gent, tret de Newton i quatre inspirats més, i en canvi la sopa d’all era més important per al comú de la població. Però Newton s’hi escarrassà una mica en explicar-se les coses. Avui la política no és gran cosa més que telerrealitat. La política i l’economia no són més que confrontació de personatges públics, ofertes de salvadors sense solucions. Tots han vist caure la poma, i discuteixen qui ha estat l’imprudent que ha sacsejat l’arbre, però a ningú se li ocorre explicar-nos el perquè ni com sortir-ne, segurament perquè no hi ha qui ho sàpiga.
Serà que esperen que la poma torni a l’arbre ella soleta per a fer veure que no ha passat res? No m’estranyaria; com la majoria de coses a la vida, la crisi s’arreglarà sola, tard o d’hora, molts hauran patit i algú s’emportarà una medalla. D’altres, els més afortunats, es menjaran la poma.
0 comentaris :: Newton, la crisi i la sopa d'all
Publica un comentari a l'entrada