Una pila de llibres per llegir

La febre per l’obra de Stieg Larson i l’aniversari de la meva parella m’han portat a comprar la tercera part de la trilogia de Mil·lènnium, tot i que encara no he llegit les dues primeres. Rares vegades una obra m’ha estat tant insistentment recomanada per la gent que conec. Segur que el llegiré, quan toqui, o quan pugui. El que passa és que jo tinc un problema amb els llibres, i és que intento llegir-los tots i, és clar, no puc. Compro més llibres dels que mai podré llegir, perquè un dia sols té 24 hores i, a més de llegir, cal treballar, cal dormir, cal menjar i cal fer moltes altres coses, com escriure aquest bloc, per exemple.

Els que tenim aquest problema, i no som pocs, ens ho passem tant bé llegint com admirant els llibres, gaudim tant de les històries i dels contes com del propi llibre, de la coberta i de les pàgines, de l’edició, gaudim tocant-lo, fullejant-lo, resseguint la peripècia del propi llibre i de l’autor. Això ho podem fer amb força llibres, amb molts més dels que tindrem temps de llegir al llarg de la nostra vida.

Algun amic m’ha dit “Tu hauries de ser llibreter, així sempre podries estar entre mig de llibres”. No estic segur que això fos possible. Si m’hi havia de guanyar la vida faria un mal negoci, perquè podria passar que no em volgués desprendre de cap llibre. Com que sóc realista, però, em conformo amb llegir el què puc, un rere l’altre, i segueixo comprant els que mai tindré prou temps per a llegir.

Hi ha una altra mania que em persegueix i que fa que la cua de llibres per llegir no pari de créixer. I és que, un cop començat, no puc deixar un llibre de cap manera, encara que no m’agradi, encara que sigui pesat, encara que hagi de fer un esforç per a continuar-lo i per a acabar-lo. M’hi trobo amb llibres d’aquests. No són llibres dolents, perquè no crec que d’aquests n’hi hagi, són llibres que no m’agraden, però deixar-los un cop començats és un fracàs que, al menys a mi, em costa de pair.

Ara mateix, a la meva edat, podria dir que, que jo recordi, sols he deixat dos llibres per acabar al llarg de la meva vida. Un d’ells ja l’havia llegit sencer anys abans, i la segona vegada em vaig trobar, a la meitat, que hi faltaven una vintena de pàgines. Quan me’l varen canviar ja estava posat en una altra novel·la i no hi vaig tornar. Era el Robinson Crusoe. Però crec que en aquell cas no es podria dir exactament que n’hagués abandonat la lectura.

El segon cas és més vergonyós per a mi. També fa anys, vaig emprendre la lectura de Moby Dick. Més o menys a la meitat, ja estava fart de les cabòries d’aquells mariners sobre les diferents classes de balenes, i impacient per a començar un altre llibre que m’esperava des de feia dies sobre la tauleta de nit. En un moment d’inconsciència, quasi bé cometent un delicte, vaig abandonar Herman Melville per John LeCarré. Espero que algun dia el déu dels llibres m’ho perdoni. En el meu descàrrec diré que, si havia de pecar, John LeCarré era una bona opció. El Moby Dick encara és a la prestatgeria. De quan en quan, de reüll, me’l miro i em dic a mi mateix que algun dia el tornaré llegir, aquesta vegada sencer. Però abans, la llista d’espera és llarga i s’hi troba en un lloc preferent la trilogia de Mil·lènnium.