La Pasqua, el Computus i el calendari

En la llarga llista de contradiccions amb les que com a persones convivim sense cap problema, hi figura el fet que en una societat laica i un estat aconfessional, quasi totes les festes laborals tenen una base religiosa. I que no ens les treguin, que hi hauria un daltabaix. Si no m’equivoco, de les 14 festes laborals de 2010, entre locals, autonòmiques i estatals, sols tenen una caràcter merament “civil” el 6 de desembre (dia de la Constitució), l’11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya), l’1 de maig (festa del treball) i, potser, l’1 de gener (any nou). Del 12 d’octubre, per molt que se’l consideri festa nacional espanyola, no es pot negar que té un origen netament religiós, ja que es té a la Verge del Pilar per patrona d’Espanya. I pel que fa a les Festes Majors locals, totes elles tenen el seu origen en la festivitat del sant patró o patrona de la localitat.

Jo puc conviure sense cap problema amb aquesta contradicció. A fi de comptes, n’hi ha prou, si no s’és creient, en no participar dels ritus religiosos que es celebren en aquestes festes, i prendre-s’ho simplement com a un o varis dies de vacances. Fins i tot n’hi posaria una altra, Sant Jordi, que si fes falta canviaria ràpidament pel 12 d’octubre o l’11 de setembre, a risc de passar per poc patriota. Al cap i a la fi, em sento més català en la festa del llibre i la rosa que en la de la derrota de la Generalitat davant les tropes de Felip V, i tampoc no veig motiu per a celebrar el “descobriment” d’Amèrica, ni tant sols per a que el celebrin els propis “descoberts”.

De totes les festes, les més religioses, les festes sacres per excel·lència, són les de la Setmana Santa. Fins i tot els més descreguts (però no tots, ni molt menys) participen de les processons i ritus més exaltats d’aquests dies. Gent que no s’acosta per una església en tot l’any, ni ho faria en sa vida, acompanyen les imatges i els penitents, beneeixen la palma i no mengen carn el divendres sant. Són els catòlics practicants no creients dels que ja vaig parlar fa un any en aquest bloc.

La Pasqua té a més una particularitat, i és que sempre cau en dates diferents. Amb això cal que el poder civil, abans de confeccionar el calendari laboral de cada any, consulti les disposicions de l’església catòlica que estableixen en quins dies caurà, enguany, la celebració de la Pasqua religiosa. Sembla que hi ha una norma per a establir aquestes dates. La resurrecció de Jesús se celebra sempre el diumenge següent al pleniluni posterior al 20 de març, i no va mai més enllà del 25 d’abril. En el cas que el pleniluni caigui en diumenge, la festa queda per al diumenge següent. Es veu que així s’evita que coincideixin la pasqua jueva i la pasqua catòlica.

Es tracta de regles establertes ja al segle IV pel Concili de Nicea (325) i que van ser fixades definitivament al segle VIè. per un monjo oriental establert a Roma i membre de la Curia, Dionysius Exiguus. Aquestes regles s’anomenen Computus, paraula que fa referència al càlcul de la data pasqual, i es poden resumir en:

• La Pasqua sempre cau en diumenge.
• El diumenge elegit és el primer diumenge després de la lluna plena de la primavera boreal. En cas que la lluna plena caigués en diumenge, la Pasqua es passaria al diumenge següent.
• La primavera comença amb l’equinocci de primavera, que té lloc el dia 21 de març.

Aquest assumpte ha donat més feina de la que sembla als doctors de l’Església, ja que de la data del diumenge de resurrecció depèn la data d’altres festes litúrgiques i, d’altra banda, les diverses esglésies cristianes no s’han posat d’acord en unificar la data pasqual. També ha donat feina als aficionats a la informàtica, que han tingut ocasió de desenvolupar tota mena d’algoritmes per al computus. Una petita mostra a la Viquipèdia.

El tal Dionisi era, pel que sembla, un personatge d’estatura reduïda, a jutjar pel seu sobrenom, que ve a ser com “nan”, “petit” o “reduït”, però devia ser una eminència fent números, encara que fos un mal historiador. Dic això perquè, a més, és responsable d’establir la data oficial del naixement de Jesús i, per tant, l’inici del calendari cristià que, per extensió, ha esdevingut quasi universal, i en aquesta feina va cometre algun error important.

L’encàrrec li feu el papa Joan I, que va governar l’Església entre el 523 i el 526, i era un encàrrec força clar: establir com a any primer el de l’era cristiana, és a dir el del naixement de Jesús. I és que fins llavors el tema de la data era un autèntic desori. Era un costum estès datar els documents en relació amb els anys de govern del rei o del papa, per exemple el novè any del regnat de Teodosi el Gran. Així, en el que acabaria essent l’any u, un contracte es dataria “en el consolat de C. Cèsar, fill d’August, i de L. Emili Paule, fill de Paule”. Entre les persones residents a Roma o que hi estaven vinculades, era freqüent, també, datar els documents en relació amb la data de la fundació de Roma, suposadament esdevinguda el 776 a. de C. Amb aquest sistema, l’any u de l’era cristiana seria el 754 A.U.C. (ab urbe condita), o el primer any de la dinovena Olimpiada, si es regissin pel sistema grec.

Dionisi “el petit” va calcular que Jesús havia nascut l’any 754 A.U.C., i va anomenar a aquest any anno domini, any del senyor. Tot el que hi havia abans, eren anys abans de Crist, i el que venia després era el que continua havent-hi, anys des de la mort de Crist. El que passa és que l’home es va equivocar, segurament per la poca concreció dels mateixos Evangelis. Tal com Sant Mateu data la fugida a Egipte, Jesús hauria d’haver nascut en el darrer any o poc abans del regnat d’Herodes el Gran, que va morir el 4 a. de C. En canvi, si fem cas a l’Evangeli de Lluc, que relaciona el naixement de Jesús amb un cens, la data ha de ser el 6 o el 7 d. de C. Sigui quina sigui la data correcte, no era la que va dir Dionisi. També podria ser que l’home no se’n sortís de resoldre les contradiccions dels evangelis i tirés pel dret, posant una data que més o menys quedés al centre de totes les hipòtesis. Fins i tot llavors, una mica de diplomàcia no feia mal a ningú.

En qualsevol cas, el papa donà per bons els càlculs de Dionisi “el petit” i els fixà com a definitius per a tota la cristiandat, cosa que en aquells temps equivalia a tot el món. Com es diu vulgarment, estigués bé o malament, des de llavors el calendari cristià va a missa. O hauríem de dir catòlic, perquè algunes variacions hi ha també entre les esglésies cristianes. Per exemple, el Papa Gregori XIII va tenir l’ocurrència, el 1582, de suprimir directament deu dies del calendari d’aquell any, els que van entre el 4 i el 15 d’octubre, talment com si no haguessin existit, inaugurant així el calendari gregorià, vigent actualment a la majoria de països, al menys en l’ordre civil. En realitat el que feia aquell papa era corregir un error que s’arrossegava des que Juli Cèsar va instaurar el calendari julià el 46 a. de C., i Dionisi “el petit” li va posar un punt d’inici quasi cinc-cents anys després. Es tractava d’evitar un desfasament que augmentava any rere any. De fet, Gregori XIII no sols posà al dia el calendari, sinó que també va establir algunes modificacions per a que aquesta desviació no es produís de nou. D’aquí que el calendari actual porti el seu nom.

La cosa és que per aquella època la cristiandat ja distava d’estar unida en la religió, i el papa sols va aconseguir que el seu calendari s’adoptés en les nacions que li eren més fidels (Espanya, Polònia, Itàlia i Portugal). Més tard, en èpoques diverses, s’hi anirien afegint altres nacions, però durant molt temps els calendaris julià i gregorià van conviure a Europa, donant-se la circumstància que diversos països es regien per dates diferents. Actualment, les esglésies ortodoxes se segueixen regint pel calendari julià, tot i que els seus estats respectius han adoptat oficialment el calendari gregorià. Una curiositat: la festa del llibre cau per Sant Jordi (23 d’abril), perquè aquell dia de 1616 van morir Miguel de Cervantes i William Shakespeare. Doncs bé, resulta que en el cas de Cervantes la data correspon al calendari gregorià, mentre que Shakespeare va morir el 23 d’abril del calendari julià, que era el vigent en aquell temps a Anglaterra.

Així que resulta que no sols les festes, especialment les quasi-vacances de Pasqua, tenen un fonament clarament litúrgic, sinó que fins i tot el propi calendari té un origen religiós ben definit. I malgrat això, ni al govern més ateu del món se li acudiria, a aquestes alçades, suprimir-lo o modificar-lo.

En aquest aspecte, en el de respectar les festes i el calendari, som, si més no, catòlics practicants no creients.

Jo estic contra les corrides de toros

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, una iniciativa legislativa popular ha passat el primer filtre i serà debatuda en el Parlament. Es tracta de la iniciativa que demana la prohibició total de les corrides a toros a Catalunya. Ja veurem com acaba, perquè una cosa és aconseguir que es discuteixi, i l’altre és que finalment sigui aprovada. La votació que ha permès que aquest tema tiri endavant ha estat força ajustada, i ara com ara tots els resultats estan oberts. D’altra banda, està per veure que finalment pugui ser aprovada o rebutjada abans que es dissolgui el Parlament. O sigui que ja veurem. Però, si més no, aquesta vegada el tema va en serio i alguns polítics han començat a mullar-se.

Passa a vegades que un creeu tenir les coses molt clares i li costa d’entendre postures diametralment oposades. Cal admetre que les idees cal raonar-les i, si cal, adonar-nos que estem equivocats. Per això faré un esforç i intentaré explicar amb mesura perquè estic a favor d’eradicar totalment del nostre país les corrides de toros. Entenc que hi ha força gent a favor de mantenir això que anomenen festa, i entre ells un nombre important de personatges més o menys públics. Entenc, doncs, que hi ha un ampli espectre social a favor de les corrides, i pot ser que jo estigui equivocat. Però heus aquí el que en penso de tot plegat, i si cal ja em contradireu.

Sobre el debat

És fals que, com diu una part de la dreta més espanyolista, es pretengui suprimir la festa dels toros per a separar-nos més d’Espanya. Això és barrejar la magnèsia amb el gimnàs. Són molts els catalans aficionats a les corrides de toros, i es pot dir que a Catalunya hi ha una tradició gens menyspreable en aquest sentit. I els que hi estem en contra hem deixat ben clar que no ens sembla bé infringir sofriment a un animal sols pel gust a l’espectacle. És cert que s’ha convertit al toro en una espècie de símbol d’allò que és genuïnament espanyol, i que a Catalunya s’ha intentat contrarestar amb el famós “burro català”, però això no té res a veure amb el toreig.

Que a Espanya se l’anomeni “festa nacional” no és motiu per a rebutjar els toros. El que a Espanya és nacional, aquí es podria quedar en festa. No és aquesta la qüestió, per molt que alguns mitjans de Madrid ho pintin com una manifestació més de la lluita identitària.

Per això considero que reduir aquest debat a l’eterna confrontació Espanya-Catalunya em sembla un disbarat i “pixar fora de test”.

La tradició justifica la pervivència del toreig?

Diuen els favorables a aquesta festa que es tracta d’una tradició molt arrelada al nostre país, que és un art, que importants artistes i intel·lectuals s’hi han referit al llarg de la història. Afegeixen que l’argument del sofriment animal és fals i hipòcrita, perquè als antitaurins no ens importa el que puguin sofrir els animals destinats a l’alimentació dels humans, ni estem en contra de la caça (jo podria dir que també estic en contra de la caça com a esport o entreteniment, però aquest seria un altre debat).

A mi el tema de la tradició em sembla totalment intranscendent. Les coses no són bones pel sol fet que siguin costum o tradició. En aquest país, i en tots, hi ha hagut llargues tradicions que afortunadament han estat suprimides. Sembla que a tots ens sembla una barbaritat que es pugui tirar un cabra des de dalt d’un campanar, i ho atribuïm al fet que això passi en algun poble perdut d’Extremadura, com si allà fossin uns bàrbars i aquí fóssim molt civilitzats. La mateixa cabra, sacrificada al mig d’una plaça per un senyor armat amb una espasa, després de fustigar-la una estona amb punxons i fer-la córrer per a que es cansi, resultaria un espectacle més civilitzat?

Fins a ple segle XIX en aquest país les execucions eren públiques i tenien lloc a la plaça del poble. I la gent anava a veure-les. És una tradició que afortunadament va ser suprimida, com la mateixa pena de mort, aquesta molt més tard.

Diuen que les tradicions són un reflex de l’ànima dels pobles. Espero que no sempre sigui així, perquè seria tant com reconèixer que al poble català sent plaer martiritzant un animal en públic.

Estan els intel·lectuals i artistes a favor del toreig?

És cert que un nombre important d’artistes i intel·lectuals espanyols, catalans i estrangers, han mostrat històricament el seu interès i admiració per la festa dels toros. Picasso, Goya, Hemingway, ...molts. Bé, és així i punt. Això no fa al toreig més bo o més acceptable. Sols ens diu que aquestes persones els agraden o els agradaven les corrides de toros. Igual que a un cert nombre d’intel·lectuals i artistes, també important, no els agraden. Per a mi Goya o Picasso eren uns grans pintors, i Hemingway un novel·lista excel·lent, però amb això no n’hi ha prou per a validar la festa dels toros.

Treure a col·lació aquestes persones, com si fossin els mestres que il·luminen la nostra vida, és absurd. Alguns dels que ens passen a Hemingway o Picasso per la cara per a fer-nos creure que hem de ser pro-toreig com ells, no ho farien per a mostrar-nos, per exemple, la seva cara antifeixista.

És que cal ser vegetarià per a ser antitaurí?

A veure, en aquest món hi ha gent vegetariana i gent que no ho és, i sobre el sofriment dels animals a les granges s’ha escrit molt. És propi de les contradiccions humanes apiadar-nos del pobre toro o estimar-se el gat, i no sentir cap remordiment per menjar-nos un pollastre.

En primer lloc, dir que el fet que matem pollastres per a menjar-los, no justifica per sí sol que matem toros per a divertir-nos. Ho sento, però no em sembla el mateix. Estic d’acord en que el tema vegetarià sí o no dóna per molt, però no puc posar al mateix nivell el sofriment com espectacle i l’alimentació de l’espècia humana. Potser algú em podria convèncer de que cal ser vegetarià, però ningú em podria fer passar per bo l’acte de divertir-me torturant un animal.

L’argument dels antitaurins

Al meu entendre, hi ha un únic argument per a estar en contra dels toros, i crec que és suficient. La majoria de nosaltres, fins i tot els que defensen la festa dels toros, hem ensenyat als nostres fills, de petits, que torturar animals no està bé. Simplement, és un acte que denota crueltat, una característica del gènere humà que històricament les societats han intentat mitigar fins on sigui possible. És que alguna religió defensa obertament la crueltat? És que en alguna escola s’ensenya o s’ha ensenyat mai que gaudir amb el sofriment dels animals és bo? Algú pot dir obertament, sense ser titllat de cruel i insensible, que el sofriment aliè el diverteix?

El torero serà molt valent, i pot convertir l’acte de matar al toro en tot un art, perquè això de l’art és el més subjectiu d’aquest món. Algú pot pensar que el fa “molt home”. I algú es pot emocionar gaudint de la destresa i elegància amb que mareja el toro fins matar-lo. Però tot plegat, l’espectacle en sí, es redueix a això, a veure com mor un toro, i a fer que tardi en morir, perquè així l’espectacle dura més.

Diguem-ne festa, diguem-ne espectacle, diguem-ne art, diguem-ne tradició, però no podem deixar de dir que, en el fons, tot això consisteix en fer sofrir un toro fins matar-lo, i com més sofreixi, més art, més espectacle, més tradició. Té alguna altra finalitat la festa? És que algú favorable als toros n’ha esgrimit mai cap altra?

Quina és, doncs, la base moral del toreig? En té alguna? Que m’ho expliquin.

La diada de Sant Jordi hauria de ser festa

La diada de Sant Jordi hauria de ser festa, al menys a Catalunya. Jo diria que poques festes com aquesta són sentides amb tanta intensitat. Fins i tot els que no llegeixen mai es compren un llibre aquell dia, i el més antipàtic és capaç de regalar una rosa. Una vegada a l’any, al menys, som capaços de dir amb un gest que estimem algú. Hi ha alguna altra festa que ens sacsegi més que aquesta, alguna de la que es pugui dir que a la majoria ens motiva?

Se’m dirà que el nombre de festes ha de ser reduït forçosament, perquè així ho exigeix l’economia. Doncs bé, sols cal que fem algun canvi i seguirem tenint el mateix nombre de festes. Per exemple, per dir-ne alguna, el 15 d’agost, festivitat de l’Assumpció. Realment, gaire gent creu que es tracta d’una festa necessària, tret del més piadosos que, sospito, no són gaires? A més, cau a mig agost, quan la majoria de gent ja fa vacances. O una altra, el 8 de desembre, festa de la Immaculada Concepció. Una altra festa religiosa que, sinó fos perquè permet un pont llarg amb el dia de la constitució, seria apreciada per quatre gats que, a fi de comptes, igualment podrien anar a missa.

I n’hi ha d’altres que es podrien canviar per Sant Jordi. Més d’un trauria la festa de la Constitució, la de la Hispanitat o l’11 de setembre. En realitat, segur que podríem trobar una festa que, sense ofendre ningú, a la majoria de la gent no l’importés canviar per la de Sant Jordi.

És ben veritat que la de Sant Jordi, d’inici, és una festa religiosa, com la majoria, però relativa a un sant del que ni tant sols l’església està segura que existís. El que és clar és que l’element religiós d’aquesta festa ha resultat àmpliament superat per l’element civil i cultural, fins i tot pel romàntic. I francament, quan el dia de Sant Jordi veig el carrer ple de gent comprant llibres i roses, em sento més català que mai, jo que, generalment, no estic per romansos.