El POUM, un episodi lamentable

6 comentaris
La meva opinió sobre el POUM d’Igualada ja defenestrat és que era irrealitzable en molts dels seus aspectes, i a sobre acabaria perjudicant greument als propietaris. És a dir, que allà on hi havia d’haver, d’acord amb la llei, un repartiment just dels beneficis i les càrregues urbanístiques, sols hi hauria perjudicis, i això precisament impossibilitaria el desenvolupament d’un grapat de polígons d’actuació urbanística i de plans de millora urbana. Deixo de banda la concepció mateixa del futur de la ciutat com a centre bàsicament de serveis i residencial o industrial, perquè això obeeix a la filosofia política i urbanística diversa dels agents polítics i socials implicats. És discutible i com a tal mereix ser discutit.

Aclarit això, que el POUM difunt no m’agradava, aclareixo també, perquè aquesta és una ciutat en que tot s’ha d’aclarir per tal d’evitar confusions indesitjades, que no sóc “pro” ni “anti-Entesa”, que no sóc convergent, ni socialista, ni d’Iniciativa, ni del PP, ni d’ERC, ni de l’Esbart Dansaire de Montgat, si és que existeix, i que en tot cas se’m pot posar l’etiqueta que es vulgui, però sols serà això, una etiqueta.

A veure si som capaços de ser coherents. En paraules d’un dels representants de l’oposició al Consistori igualadí (CIU), després d’aprofundir-hi ha vist que aquest no és el POUM que la ciutat d’Igualada necessita i que el procés ha estat mancat de consens. Des d’ERC s’insisteix en el tema del consens, i des del PP ens diuen que el POUM no és viable ni econòmicament ni socialment, “és paper mullat”. Els grans obstacles per a l’aprovació del POUM són, pel que sembla, les actuacions urbanístiques previstes en el polígon i en el barri del rec. Sembla, doncs, que els partits polítics de la ciutat tenen raons “poderoses” per a forçar la retirada del POUM sense ni tant sols intentar modificar-lo. I ho deuen ser molt de poderoses per a retirar-lo sense més.

Un dels regidors de l’oposició em va dir, fa molt poc, que el POUM no té solució possible, que els canvis haurien de ser tant importants que sols es pot retirar per a fer-ne un de nou. Entesos, el POUM és un desastre i el retirem. Llàstima que d’això ens n’hem adonat fa quatre dies.

El 30 de desembre encara no era un desastre? El 30 de desembre no era prou bo ni prou dolent com per a que els que van decidir abstenir-se en l’aprovació inicial votessin a favor o en contra? El 30 de desembre, en canvi, era un bon pla, suficient per a que alguns dels que ara en forcen la retirada, votessin a favor de la seva aprovació? D’allò..., que per casualitat ens prenen per tontos? Mirin, els defectes del POUM no són sobrevinguts. Durant quasi dos mesos, des de l’aprovació inicial sense vots en contra, s’han dit un munt de coses, algunes veritats i algunes barbaritats, i a les coses que s’han dit, especialment a les barbaritats perquè són més fàcils de creure i tenen més ressò, obeeix el canvi de la postura dels partits de l’oposició, inclòs el PP. O això, o és que quan no es van oposar a l’aprovació inicial i van permetre que el pla tirés endavant no s’havien llegit el document. L’explicació del PP, de que van votar a favor per a donar l’oportunitat de pronunciar-se a la ciutadania, és tant ridícula que resulta fins i tot insultant. Excloc les actituds premeditades perquè, en general, no crec en les teories conspiratòries. Em sembla que tot plegat és més primari.

Deixem les coses clares. En aquesta història no hi ha dos bàndols, els que estan a favor i els que estan en contra del POUM, hi ha més actors:
  1. Els directament afectats per les previsions del POUM, majoritàriament industrials, amb una preocupació legítima pel futur del seu patrimoni.
  2. Els que sense ser directament afectats, es preocupen per un estil de ciutat que creuen necessari conservar. Hi incloc els que es decanten per la defensa del que veuen com a patrimoni arquitectònic amenaçat.
  3. Els visionaris del territori, obsessionats amb el fantasma del totxo i que es creuen amenaçats per una horda d’especuladors sempre a l’aguait per a plantar blocs de pisos a tot arreu i convertir la Conca d’Òdena en una extensió de Bellvitge. Escoltant-los, un ja veu les excavadores arrasant el barri del rec des de Can Colapi fins a Vilanova del Camí, i el polígon des de Can Roca fins l’Hospital.
  4. Els que, abans que res, qualifiquen els plans i les activitats en funció de si venen de l’Entesa o no. Tenen clar que tot el que vingui del Sr. Aymamí i el seu equip és pervers i perjudicial per als igualadins.
  5. Els de l’Entesa, és clar, que estan a favor del POUM, sinó no l’haguessin redactat, i els que hi estan a favor sense ser de l’Entesa, que també n’hi ha.
  6. Els que han començat l’any fent càlculs polítics, els suficients per a planejar i dur a terme el cop de mà contra l’Entesa, que no contra el POUM, perquè per a ells aquesta és una baralla política amb interessos electorals. Els interessos dels igualadins no semblen interessar-los gaire, tret que, com Sant Pau, hagin caigut del cavall tot just fa quatre dies, després de l’aprovació inicial del POUM. Aquests tenen seient al Consistori, i no precisament a la banda del govern.
  7. La resta de ciutadans, que del POUM n’han sentit campanes però que ni saben què és ni els importa. Ho lamento sincerament, però crec que són majoria i no està bé que sigui així.
Mirin, potser és bo que el POUM no s’hagi aprovat com estava, però retirar-lo de la forma que s’ha fet és una irresponsabilitat de manual, encara que sigui sols pel que ha costat. No hi ha hagut consens en la seva elaboració, i segurament l’Entesa n’és la principal responsable, però des de l’oposició no s’ha donat cap oportunitat, ni una, al diàleg. El POUM, ja ho vaig dir i ho repeteixo, era perfectament modificable, fins i tot en profunditat, fins i tot donant-li una volta de mitjó. L’aprovació provisional es podia haver retardat tant com fes falta. Es podien haver recollit tantes al·legacions com fos necessari i es podia haver discutit abastament. I si tot això no donava resultat, la mateixa majoria que ha forçat la seva retirada podia tombar l’aprovació provisional. En definitiva, tot plegat ha estat un episodi lamentable.

Diuen ara els que es proclamen guanyadors d’aquest combat polític, que ja comencen a treballar en un POUM adequat, aquest sí, a les necessitats de la ciutat i amb el consens que es mereix. Suposo que per a aprovar-lo compten en guanyar les properes eleccions per majora absoluta, o pactar amb socis tant “fiables” com el PP igualadí. A no ser, és clar, que confiïn en tirar un POUM endavant encara que governin en minoria, i suposant, és clar, que l’Entesa, quan sigui a l’oposició, adopti una actitud més responsable que la seva, (i si se’m permet dir-ho, això també ho dubto). Em sembla que tardarem a veure un nou POUM.

Queda clar que no hi ha hagut cap ganes de reconduir la situació. Simplement, s’ha aprofitat l’oportunitat excel·lent d’assestar un cop polític formidable a l’Entesa. En tot aquesta història, hi ha qui ha defensat els seus interessos patrimonials i ha qui ha defensat els seus interessos polítics. El que es troba a faltar és algú que defensés els interessos de la ciutat.

Un aniversari i el búnquer digital

0 comentaris
D’alguns fets amb ressonància pública sempre recordarem, en primer lloc, què estàvem fem quan varen passar. És el que passa amb l’11-S, l’11-M, el 20-N (el primer de tots, el de la mort d’en Franco), o el 23-F, del que avui es compleixen ja 29!! anys. M’ho ha fet reviure una minisèrie que van emetre fa pocs dies per TV3, sobre com va viure el Rei aquells fets. La veritat és que la sèrie a mi em va semblar penosa, no perquè no és cenyís a la realitat dels fets (aquest és un aspecte discutit i discutible), sinó perquè em sembla que els temps de les pel·lícules “amables” o enaltidores dels nostres governants ja fa temps que varen passar a la història. No és que la minisèrie en qüestió fos com “Franco, ese hombre”, però poc n’hi faltava. Amb tots els respectes pel Monarca, alguna cosa devia fer malament aquella nit, algun moment de flaquesa devia tenir, segurament que tindria por d’haver de sortir per cames, o de veure’s implicat en un cop que hem de suposar que no volia.

Que què estava fent jo quan tot va començar? Doncs escoltant en directe per la ràdio la votació d’investidura d’en Calvo Sotelo, que ja són ganes als meus 24 anys acabats de complir. Fixat!, ja en fa més que els que llavors tenia. Recordo que en un moment donat, entre mig dels sís i el nos, es va sentir un soroll, i tot seguit uns crits i més soroll, i vaig pensar “Renoi!, que en són de destralers aquests diputats”. Després la cosa es va complicar i va seguir tot el que va seguir, però sempre recordaré la primera impressió de que al Congrés no tenien gaire cura en no fer soroll mentre es votava.

Allò va acabar bé, tot i que l’amenaça del cop militar va planar encara força temps sobre l’Espanya política d’aquella època. Però no són sols els aniversaris el que, de quan en quan, em fa pensar en tot allò. Durant tota la transició es va estar parlant del cop militar que, presumiblement, preparava el búnquer i una part de l’exèrcit. En aquell ambient de por i desconfiança els analistes i els periodistes seguien amb interès tot el que es publicava a la premsa més ancorada en el franquisme, com “El Alcázar” (El Alcázar no se rinde, resava la seva capçalera), òrgan de la confederació d’excombatents, que en un moment donat va passar a anomenar-se de combatents (del bàndol franquista, s’entén), amb l’esperança de trobar les claus, el missatge encobert o la proclama que havia de desencadenar el tant temut cop d’estat, i així avortar-lo a temps.

Déu n’hi do!, les coses que el búnquer escrivia en aquella premsa. Posaven els pèls de punta. De fet, s’hi feia una crida contínua al cop militar, revestida d’eufemismes per a que no tingués conseqüències legals. Tot allò ja ha passat i ara tots tenim clar que un cop militar és impensable, però el que no ha canviat, o m’ho sembla a mi, és que encara hi ha un búnquer i una premsa del búnquer (de combatents, potser?). Bàsicament es posa de manifest en alguna premsa digital (Libertad Digital, La Gaceta, Periodista Digital, El Nuevo Alcázar, etc) i en algunes emissores de ràdio i televisió (v.g. Intereconomía).

La veritat és que als que ens tenim per demòcrates ens causa certa repugnància llegir segons què (a mi, per exemple, em posa de mal humor), però recomano, si més no per curiositat científica, una lectura somera d’algunes de les coses que s’hi escriuen o s’hi diuen, més que res per a adonar-nos que el temps passa però l’odi continua. Allò de “Franco, ese hombre” no ha mort en aquells mitjans, i si no sols cal llegir les lloances al franquisme i la guerra civil que els comentaristes de Libertad Digital no paren d’escopir en els seus articles de presumpta opinió. O les barbaritats que es diuen a les tertúlies d’Intereconomía, començant pels propis conductors del programa, més engominats que el Fuero de los Españoles. I el que no es pot deixar de llegir són els comentaris tipus SMS que es mostren per la pantalla o els comentaris que s’escriuen a la premsa digital d’aquest calibre. Alguns d’ells són autèntiques apel·lacions al cop d’estat, al més pur estil del búnquer dels anys setanta, amb referències contínues a l’article 8.1 de la Constitució. Aquests mitjans ho permeten i ho afavoreixen, i a sobre presumeixen de demòcrates. Per sort, a les casernes ja no se’ls escolta (crec)

Ja sé, hi ha llibertat d’expressió, quelcom que aquests individus, si poguessin, farien que els demès no tinguéssim. Deixem-los parlar i que es coguin ells solets en el seu odi. Jo, de fet, sols recomano la seva lectura o la seva visió com a experiment científic i en petites dosis. Penseu que l’exposició continuada a tant de verí provoca úlcera i una angoixa exagerada, i si a sobre d’aguantar-los hem de patir, ja podem plegar!

L'incendi del POUM

0 comentaris
El més urgent quan es produeix un incendi és protegir les persones i apagar-lo. O no? Cercar-ne les causes també convé, però després, quan s’ha reconduït la situació i ja no hi ha perill. A Igualada s’ha produït un gran incendi i tothom va amunt i avall cercant al piròman. Mira com crema! Guaita, ara crema pel rec, i ara pel polígon! Fixa-t’hi bé, tindrem foc fins les eleccions i encara més enllà! I els bombers? Els bombers investiguen. Diuen uns que el culpable és l’Entesa, que es vol carregar la ciutat i ha muntat un POUM amb la tècnica Neró: primer crema i després construeix. D’altres ho concreten en l’alcalde, que diuen que viu en una torre de marfil i no li dóna la gana de baixar. També n’hi ha que diuen que tot plegat ho ha provocat la resistència dels promotors a perdre no sé quins privilegis (especuladors, més que especuladors...!). Alguns diuen també que tot és cosa de les forces polítiques de l’oposició, que aprofiten les preocupacions d’un grapat de persones com a llumí per a encendre una gran foguera contra el POUM.

A mi és que el foc no m’agrada, i així com alguns es queden extasiats contemplant les flames i com la pira es consumeix lentament (diuen que els piròmans no poden apartar la vista de la seva obra), jo tinc la mania que les flames val més apagar-les aviat, no sigui que ens acabem cremant tots plegats. No sé si són gaires els que pensen com jo, o és la meva obsessió particular, però per si de cas, per a que no es digui que ningú ho ha proposat, deixeu-me que digui que, ara per ara, el més important, realment l’únic important, és reconduir el POUM.

Deixar la ciutat sense POUM, prolongant la vigència de l’actual, com a mínim, tres anys més, és al meu entendre una irresponsabilitat. I no diré qui és l’irresponsable, perquè això és un guirigall en que tots es donen la culpa i no cal que jo hi posi cullerada. El POUM es pot reconduir, es pot replantejar, es pot modificar fins on es vulgui, perquè encara s’hi és a temps. El POUM pot esdevenir un bon pla per a la ciutat. Sols falta tenir-ne ganes, tot plegats.

Per a que això passi, cal que els partits negociïn, que parlin i arribin a una entesa (amb el “bon sentit” de la paraula). Segur que per al govern de l’Entesa i pel nostre alcalde suposarà una humiliació. Segur també que per als partits de l’oposició comportarà la pèrdua d’una oportunitat immillorable per a fer un cop (quasi) mortal a l’Entesa. Bé, el foc s’estén, i si les úniques oportunitats que valoren els partits són les electorals, ens cremarem tots plegats (ells els primers).

Repeteixo que potser són manies meves, però la responsabilitat dels polítics jo la valoro principalment per la seva capacitat de pactar i de posar els interessos de la ciutat per davant dels seus interessos electorals. I si un s’ha d’empassar un gripau, doncs bon profit, que això la feina ja ho porta. Ara que també pot ser que m’equivoqui i el que importi sigui qui la té més llarga (la resistència, vull dir). En qualsevol cas sàpiguen que jo preferiria, abans de trobar al piròman, que tots plegats apaguessin el foc.

La perversió política del debat sobre el POUM

2 comentaris
És normal que la formació del Pla d’ordenació urbanística municipal de la ciutat generi entre la ciutadania un intens debat, i és normal també que en aquest debat siguin més les veus contràries o crítiques que les favorables al nou POUM. Dic això parlant en termes generals, sols per a no perdre de vista que el soroll mediàtic sobre aquest tema té molt de subjectiu, sol ser apassionat i sovint esdevé més un debat polític que altra cosa.

Quedi clar, abans de res, que les crítiques al pla poden ser molt justes i raonades, però que es formulin en veu molt alta sols vol dir que els que les profereixen criden molt, no que siguin molts. I quedi clar, també i per a evitar malentesos, que tant el pla com la forma com s’està portant la seva gestació em semblen un nyap. Ho dic amb tots els respectes pels professionals que hi han intervingut, a algun dels quals conec i em consta la seva professionalitat.

Igualada té el mateix pla general d’ordenació des de 1986. En 24 anys el món i la ciutat han canviat considerablement. Fins i tot els més crítics reconeixen la necessitat d’elaborar un nou POUM que obeeixi no sols a les necessitats del present, sinó als reptes de futur, especialment a aquests, perquè per a trampejar l’urbanisme de cada dia ja en tenim prou amb la gestió urbanística i l’anar tirant.

La responsabilitat del disseny i la planificació de la Igualada del futur corresponen a l’Ajuntament, i especialment a les forces polítiques que ostenten actualment el govern municipal. Jo afegiria que és una responsabilitat i una obligació. Entenc que l’exercici d’aquesta responsabilitat comporta forçosament el judici de l’opinió pública i, en aquest sentit, és normal que no estigui exempt de crítiques, crítiques que cal que els governants entomin amb esperit constructiu i sense supèrbia.

Al contrari d’altres ciutats i pobles de Catalunya, la transformació d’Igualada difícilment pot venir pel seu creixement urbà, atès que el seu terme municipal és petit i està pràcticament exhaurit. La transformació urbanística s’ha de donar, per força, majoritàriament en espais urbans força consolidats, amb la qual cosa la incidència sobre el patrimoni particular és més evident i sovint més intensa. L’Entesa, en ple exercici de la responsabilitat que li correspon, ha confeccionat un POUM que obeeix a la seva visió de ciutat, a la seva forma d’entendre la Igualada del futur, sembla que menys industrial i més encarada als serveis i al caràcter residencial. Naturalment que tot això és força discutible.

A mi, per exemple, em sembla abusiva la delimitació d’alguns plans de millora urbana en àrees força consolidades per l’edificació i amb indústries en ple funcionament, sobretot perquè, per bons que siguin els objectius, difícilment s’arribaran a desenvolupar mai i, ara com ara, i es digui el que es digui, comporten una hipoteca “de facto” sobre les propietats i una càrrega molt important sobre el món industrial, ja massa baquetejat. Crec que, sense renunciar als seus objectius, l’Entesa hauria de ser molt més modesta a l’hora de fer projectes de futur. Un gran projecte pot ser que no passi del paper, si no hi ha qui el pagui. I la situació econòmica d’aquest país no és com per a tirar coets. Segurament que les coses milloraran, però res tornarà a ser igual que abans. Obrir carrers i avingudes, dissenyar grans àrees de servies, transformar barris sencers, tot això és molt maco, però el POUM hauria de ser tant la Igualada que volem com la que podem tenir. I no sembla que el POUM que s’ha exposat al públic vagi per aquest camí.

Dit això, afegiré que, si bé la responsabilitat del POUM és del govern de l’Entesa, aquesta hauria de tenir en compte també fins on pot arribar com a força de govern minoritària. Jo, per exemple, sé que no puc emprendre una carrera de 500 metres, perquè als cent ja m’hauran de reanimar, i per això no m’apunto mai a cap marató. L’Entesa, tenint en compte la feblesa del seu govern, hauria d’haver cercat el recolzament i la complicitat de la resta de forces polítiques de l’Ajuntament i, especialment, dels principals actors socials i econòmics de la ciutat. Un POUM que neix amb l’oposició frontal d’aquells que representen als empresaris i emprenedors de la ciutat neix coix, es miri com es miri.

Segurament que el recolzament polític de l’oposició no l’hauria obtingut. El POUM, com el pressupost o les ordenances, dóna molt per al joc polític i, a més, obeeix a visions de ciutat i de futur quasi sempre oposades. Però sí que, al menys, hauria pogut parlar amb els sectors més representatius de la societat civil. Ull!, no em refereixo als habituals del comentari crític i la desqualificació, no als anti-tot o als anti-Entesa, sinó als que tenen un interès ciutadà que va més enllà dels interessos polítics o de la crítica fàcil i sense fonament.

Bé, les coses han anat com han anat, i sols ha faltat que el PP traís de la forma més descarada el pacte de legislatura que l’uneix amb l’Entesa, perquè tot se n’hagi anat en orris. De tot plegat en sortiran algunes coses positives i moltes de negatives.

De les positives podem dir, si més no, que tenim l’oportunitat de repensar-nos el POUM i, per tant, de fer les coses millor. Això és com no dir res, però si hem de tornar a començar, pot ser que quan ho fem ho fem millor.

De les negatives se’n poden esmentar unes quantes. La primera, que Igualada seguirà amb el Pla general de 1986. I això suposa que no s’haurà donat resposta a cap de les necessitats i reptes de futur que el POUM havia de resoldre. Si el pla de 1986 té mancances i és obsolet, ho seguirà essent, al menys, fins que Igualada no estigui en disposició d’aprovar un nou POUM amb tranquil·litat, i per això poden caldre unes eleccions i qui sap si més temps.

Un altre aspecte negatiu és que Igualada i el seu Ajuntament han emprat en aquest tema molt esforç en temps i diners. Un POUM no es fa en quatre mesos i no es paga com si res. Què toca ara, llençar la feina feta?

I la política com queda? Al marge de la qualitat i els defectes del POUM, ha saltat pels aires la relació de confiança entre l’equip de l’Entesa i el seu soci de legislatura, el PP. No pot ser d’altra manera. Del paper d’aquest, per no utilitzar altres qualificatius, es pot dir que, si més no, ha estat certament innoble i irresponsable. Un no es llença frívolament a la tramitació d’un POUM pensant que pot canviar d’opinió quan li vingui en gana. Això sols es pot fer als concursos de la tele. Com quedarà ara el pacte de govern? Existeix encara? Si se’m permet dir-ho, falta seriositat i solvència.

També m’agradaria dir que, si hi ha ganes, el POUM es pot reconduir sense necessitat de desfer tot el camí. Caldria que es posessin d’acord les forces polítiques de l’Ajuntament, pensant més en els interessos de la ciutat a llarg termini que en els interessos electorals immediats. El POUM admet, en aquest estadi de la seva tramitació, les modificacions que calguin, sols falta voluntat política per a emprendre-les, i aquí no hi hauria de jugar sols l’Entesa, perquè és clar que ella sola no hi pot fer res. No parlo sols del PP, que també, sinó de CIU i/o d’ERC. Encara s’hi és a temps, però per a molts la campanya anti-POUM ha esdevingut una campanya anti-Entesa, i l’únic que sembla importar és la derrota sense pal·liatius en que han sumit el govern de la ciutat. Del que s’ha de tractar, ho hauríem de tenir clar, és de fer un POUM adient a les necessitats del municipi, no d’impedir qualsevol mena de planejament.

Mentre uns s’entesten en ballar sobre la tomba del POUM i riuen les desgràcies de l’Entesa, la ciutat es queda on està, amb un urbanisme obsolet, uns barris degradats, un planejament inadaptat a les circumstàncies actuals i a la pròpia Llei d’urbanisme i, el que és pitjor, sense un rumb definit de creixement urbanístic, econòmic i social. Això si, la bufetada per a l’Entesa ha estat espectacular.

Si d’això es tractava, si el que importa és que l’Ajuntament no es surti amb la seva, sempre estarem igual. Els anti-Entesa d’avui seran els anti-CIU de demà, no en tinc cap dubte. Sempre hi ha algú disposat a pervertir políticament qualsevol debat.

Diuen que suprimiran als jubilats

0 comentaris

Després de passar la ITV anual d'aquest cos (in)humà que arrossego amunt i avall des de fa 53 anys, constato que, com era d’esperar, el cap, el tronc i les extremitats segueixen units i són al seu lloc, que el pes continua anomenant-se sobrepès, que les tares de naixement encara hi són (i hi seran per sempre), que la vista i l’oïda no han millorat i, si més no, han envellit una mica més, i que, en general, tot segueix el seu curs, la qual cosa, per sí sola, ja és d’agrair, vist el panorama.

Vist que el ritme d’envelliment és el previst i habitual a l’espècie humana en els països desenvolupats, suposo que arribaré a l’edat de jubilació en un estat suficient de conservació que em permeti, si més no, viatjar amb l’Inserso, jugar a la petanca, ballar molt, anar al cafè, veure les obres municipals i criticar a l’Ajuntament. O no, perquè he sentit a dir que, ja que no gosa suprimir les pensions, el govern ha optat per a suprimir als jubilats.

Sí, que m’ho ha dit una persona d’aquelles que sempre estan ben informades, llegeixen molt el diari i saben de lletra. Es veu que això de retardar l’edat de jubilació és per a que hi hagi menys jubilats, que els que quedin cobrin la pensió durant menys temps i que una part dels que ara cobren continuïn pagant. M’ho ha dit així el meu conegut, i també que hi ha un pla diabòlic del govern per anar retardant la jubilació progressivament, de forma que, d’aquí un temps, sols es puguin jubilar aquells que arribin als 90 anys.

Es veu que més enllà dels 90 enfilar-se a una bastida o traginar les bombones de butà amunt i avall es veu com difícil i complicat. I els que treballem en tasques més sedentàries tampoc ens hi veurem per a escatir què caram hi posa en aquesta lletra tant menuda de la pantalla. És més, més enllà dels 90 durarem quatre dies, si hi arribem, i sortirem baratets.

Home, ara com ara i seguint un ritme pausat de degradació, potser sí que hi arribaré als 90, i amb sort podré cobrar la primera paga de la jubilació, no sé la segona. El que sí que està clar és que, de rendir, rendiré poc, encara que vaja, tampoc gastaré gaire. I a Benidorm hi sortiran perdent, perquè els quatre que quedin per a viatjar amb l’Inserso em sembla a mi que ja no estaran per aquestes mogudes.

De tota manera, un altre amic que sap de números m’ha dit que, si la cosa segueix com ara, d’aquí un temps no hi haurà diners per a pagar les pensions a tots els jubilats, amb la qual cosa podria ser que plegués als 65 sense cobrar un duro.

Jo, que sóc optimista i m’han ensenyat a confiar en els que manen, penso que segurament es tracta d’un alarmisme exagerat, que en el fons no tenen intenció de treure ni pensions ni jubilats, i que el que hem de fer és treballar més i millor sense fer preguntes, que el que després ens donin benvingut serà.

Però per si de cas, el que sí que demanaré és que, a la feina, em donin una lupa per a veure la pantalla (que això més que lletres semblen formigues!), una cadira de rodes, un vas per a la dentadura i una estona per a prendre les píndoles. No és demanar massa, si amb això l’estat s’estalvia la meva jubilació. Ah!, i que si em moro a mig redactar un informe, me’l paguin sencer. Això seria un detall.


P.D.

Que diu un altre amic, que sap tant de lletres com de números, que per què perdo el temps en escriure aquestes xorrades, si en política hi ha tantes coses de que parlar. Mira, amic meu, passa que hi ha coses que quan hi penso em venen tantes ganes de riure que no em puc concentrar, i jo sóc molt seriós, saps?

Tal dia com avui, un suïcidi

0 comentaris
El 13 de febrer de 1837, ja fosc, en Mariano José de Larra es va fer un tret al cap. Tenia vint-i-set anys i una forta depressió. Poc abans l’havia visitat en el seu pis del carrer Santa Clara núm. 3 de Madrid la Dolores Armijo, la seva amant des de feia un temps, per a deixar-li ben clar que la cosa s’havia acabat. Tots dos eren casats i la seva era una relació adúltera d’aquelles que, en aquella època, eren escàndol i pecat. En Larra s’havia separat de la seva muller, la Pepita Wetoret, poc temps després de casar-s’hi, amb el temps just per a tenir-hi dos fills, i la Dolores Armijo era l’esposa de José Maria Cambronero, fill d’un advocat influent de la societat madrilenya, amb bones connexions al govern i que assolí càrrecs importants a l’administració.

Sembla que la relació entre tots dos fou descoberta pels cònjuges respectius al poc temps d’iniciar-se, i que això portà a la ruptura dels dos matrimonis. Com que tots plegats eren personatges coneguts a la “Villa y Corte”, en Larra per la seva trajectòria literària i periodística, i la senyora Cambronero pel seu status social, l’escàndol fou difícil de suportar, especialment per ella, que va decidir, en un moment donat, acabar amb aquella aventura i tornar amb el seu marit, que llavors es trobava a les Filipines exercint un càrrec important en l’administració d’aquella colònia.

Així que cap al capvespre del 13 de febrer de 1837 la Dolores Armijo, acompanyada de la seva cunyada, es va dirigir a la casa de Larra per a manifestar-li la seva voluntat de tornar amb el marit i donar per acabada la seva relació, i de pas recuperar les cartes i altres documents que en Larra pogués posseir i que la podrien comprometre. No se sap com va anar la conversa, però tot just la Dolores i la seva cunyada van abandonar el pis, en Larra va posar fi a la seva vida fotent-se un tret al cap, que segurament la Dolores devia sentir des del carrer estant quan s’allunyava.

Poc després, el vaixell que portava a la Dolores cap a Manila per a reunir-se amb el seu marit es va enfonsar prop del cap de Bona Esperança, sense deixar supervivents. Una història tràgica, de les típiques del romanticisme espanyol del segle XIX.

Aquesta història, avui, hauria estat totalment diferent. Si es tractés de personatges famosos d’actualitat, els diaris en parlarien abastament i farien referència a escàndols de sexe i negocis, i el senyor hauria matat primer a l’estimada i després hauria intentat suïcidar-se sense aconseguir-ho. O es tractaria de personatges desconeguts, però amb el mateix argument: “la maté porque era mía”. Segurament que l’homicida i frustrat suïcida declararia que no recorda res, que tot plegat és com un núvol i que va perdre el món de vista, que ple de penediment i desesperació va intentar treure’s la vida amb el mateix ganivet, però no ho va aconseguir.

Ben mirat, avui en dia no seria una història romàntica, sinó més aviat l’ombra de Puerto Hurraco. Sembla que, com deia La Trinca en els seus inicis, “l’amor d’abans era una altra cosa”. I, al menys, sí que és clar que alguna cosa ha canviat. Els romàntics del segle XIX es mataven quan perdien l’estimada. Avui prefereixen matar les dones. “Si no ets per mi no ets per a ningú”, o “de puro guapo me he cobrado su traición”, com cantava en Carlos Gardel. Queden pocs romàntics i molts bèsties sense cervell.

El POUM i algunes formes de fer el ridícul

0 comentaris
No opinaré sobre les qualitats i els defectes del POUM que, de moment, s’està tramitant a Igualada, perquè ja se n’han dit moltes de coses, algunes a favor i moltes en contra, algunes serioses i d’altres no, i no estic segur d’encertar-la. Però del que sí opinaré és de l’espectacle penós que s’està donant i el ridícul que el nostre ajuntament està a punt de fer sobre aquest assumpte.

Igualada compta en l’actualitat amb un Pla General aprovat l’any 1986. Fa molt temps i és hora de renovar-lo per a encarar els reptes del segle XXI. No crec que hi hagi massa discussió en aquest punt. El que passa és que hi ha coses que si no es poden fer no s’han ni de començar, i el POUM és una d’elles.

Els grups que formen l’Entesa, com a forces polítiques que tenen encomanada la gestió dels interessos municipals, estan en el seu dret d’endegar un planejament que respongui a la seva visió de municipi i de futur, naturalment amb el màxim consens possible, sense que el consens suposi “demanar permís” a cadascun dels igualadins, tal com alguns semblen entendre el consens. No es tracta de donar a aquest tema un tractament assembleari, però sí de saber amb quin suport es compta per a tirar endavant la transformació de la ciutat i si aquest és suficient. I no sols suport polític, també el suport dels agents econòmics i socials, o el d’aquest ens tan difós que alguns anomenen “societat civil”. No es pot obtenir la unanimitat, perquè és totalment impossible, sobre tot quan alguns aprofiten aquest tema per a desgastar el govern municipal sense ni tant sols mirar-se el projecte de POUM, però sí que cal tenir en compte que un POUM contra tothom no pot anar enlloc.

Vist que el PP va votar a favor en l’aprovació inicial, entenc que fins ara ha estat partidari d’aquest POUM. No es pot entendre d’altra manera, tenint en compte que el seu vot és imprescindible per a que el planejament tiri endavant, atesa la correlació de forces en el Consistori. Sembla que la reacció d’una part de la ciutadania, ara, l’empeny a canviar d’opinió. De savis és rectificar, però en aquest assumpte denota una absoluta manca de seriositat. L’aprovació d’un POUM no és el mateix que l’aprovació d’un projecte d’obres o la d’una ordenança. El POUM és un instrument que, de gust o per força, condicionarà durant una colla d’anys l’aprofitament urbanístic de tot el terme municipal d’Igualada, un instrument decisiu per a les expectatives econòmiques dels igualadins. Alguns en sofriran les conseqüències i altres en gaudiran.

Si el POUM és tan desastrós com per a retirar-lo, ja ho era el dia que es va aprovar inicialment. Si és així, ja no s’havia d’haver aprovat. Si més no, no l’haurien d’haver aprovat aquells que ara se’n penedeixen. I si el motiu per a retirar-lo no és altre que el rebuig d’una part de la ciutadania, és que el que prima en algun grup polític, més que els interessos de la ciutat, són els interessos electorals.

Tot plegat, un bon ridícul si es té en compte que:
  1. Ha quedat demostrat que els socis de l’Entesa no són de fiar i la deixen abandonada així que pinten bastos. Amb amics com aquests, no calen enemics.
  2. Començar a tramitar un POUM i desdir-se’n tot just aprovat inicialment és el mateix que enderrocar i no saber reconstruir.
  3. Al govern s’hi és per a governar o no s’hi és. Allò que no es té prou força per a tirar endavant no s’ha ni de començar, i allò que s’ha començat s’ha d’acabar, amb les correccions que siguin necessàries. Altrament, esdevé un govern impotent.
  4. Amb tota aquesta història s’han entretingut un seguit de recursos del municipi (humans, econòmics), s’ha molestat molta gent, s’han aixecat angoixes i expectatives i, finalment, s’ha perdut el temps de forma descarada. El que no s’ha fet, evidentment, són amistats.
Ja tornarem a començar un altre dia. Veurem quin govern ho farà i amb quin suport comptarà, però un ridícul com aquest és difícil que el tornem a fer.

Desfer país

0 comentaris
Activitat humana que tendeix a governar o dirigir l’acció de l’estat en benefici de la societat. En una expressió molt nostra, això és fer país. És això la política? Ho és, i també altres coses. Maurice Duverger assimilava la política a les dues cares del déu romà Janus. D’una banda, la lluita pel poder. Assolir el poder com a objectiu. D’altra, la integració de l’oponent, una vegada assolit el poder. Una visió dualista de la política, que delimita dues fases ben diferenciades. La primera, prioritària, assolir el poder. La segona, mantenir-s’hi. És una visió molt crua del joc polític, però pel que fa a la segona fase no és tant descarnada com sembla. La millor manera de mantenir-se en el poder és fer allò que els ciutadans esperen de tu, és a dir, governar o dirigir l’acció de l’estat en benefici de la societat.

En aquest joc sembla que el paper de bo correspondria, d’una forma natural, a aquell que està governant, ja que es veu obligat a vetllar pel progrés, el benestar i la prosperitat del ciutadà, com a condició indispensable per a romandre en el poder. I el dolent de la pel·lícula seria interpretat per l’oposició, que intentaria fer-se amb el poder amb tots els mitjans que fossin al seu abast. Però la política no és una ciència exacta. Quan van maldades i el govern no respon com era d’esperar, les mirades del ciutadà es decanten cap a l’altra actor del joc polític i la primera fase de l’acció política, la conquesta del poder, es presenta als ulls de la societat com a una necessitat i una urgència indefugible.

Aquest és el joc que, ara mateix, es juga als escenaris espanyol i català, i els actors són, d’una banda, el PSOE i el tripartit, i de l’altra el PP i CIU. La resta de partits, més que jugar, s’ho miren des de la banqueta. Però com ja he dit, en política res és matemàtic. No hi ha blancs ni negres, i menys que res bons ni dolents. Qui fa país? És clar que Janus juga fort les seves cartes, que l’oposició ja es veu guanyadora d’unes properes eleccions i que el govern intenta sobreviure.

La posició del tripartit és delicada, com ho és la del PSOE en el govern espanyol. La crisi econòmica més greu de la democràcia sacseja aquest país i no sembla tenir aturador. L’atur ja és el pitjor problema que té la societat espanyola. I ara mateix, la confiança en l’economia d’aquest país s’ha esfumat radicalment arreu del món. Les coses van malament, el govern no sap com sortir-ne i la societat demana acció. Acció? Vol dir fer país, que és el mateix que assolir els reptes amb responsabilitat i integritat.

La solució podria estar en el canvi si el recanvi tingués la solució. Ho diré d’una altra manera. Això no és com el pòquer. No apostaré per qui no ensenya les seves cartes perquè, a la fi, si va de catxa ell guanyarà però jo perdré els meus diners.

I aquí està la cosa. CIU i PP juguen fort la carta de la por. Si les coses van malament, és perquè el tripartit i el PSOE governen malament. Ells són el recanvi. I la solució? No ensenyen les cartes, la qual cosa fa pensar que no tenen el remei que necessita aquest país. I tornem a Janus i Duverger i la primera fase de la política, assolir el poder com a objectiu, legítima però impròpia si es queda en això, perquè aleshores per al ciutadà no canviarà res.

Si els actors polítics entenguessin la política com l’art de “fer país”, no seria possible treballar políticament sense oferir alternatives ni solucions. Que aquest país va malament és una evidència. Que el govern, ara com ara, no sembla trobar el camí per treure’ns de la crisi, és també evident. Si tots som conscients del problema, en el moment just en que creiem tenir la solució, és el nostre deure exposar-la i posar-la a disposició de qui estigui en condicions de fer-la efectiva. Que és tant com dir que si CIU i PP creuen tenir la solució a tots els nostres mals, el que han de fer és explicar-la immediatament i posar-la a disposició de la societat, que no és el mateix que esperar a que els paguem amb els nostres vots per a que ens la puguin servir. És qüestió de responsabilitat i de fer país.

Com que tot això no passa, ens podem quedar de moment amb aquestes sensacions: que el govern està desbordat i en retirada, i que CIU i PP no tenen la solució o no la volen explicar (i no sé que és pitjor). Una forma curiosa de fer país, que hauríem d’anomenar amb més propietat “desfer el país”, ja que del que es tracta és de deixar que tot s’enfonsi per a aparèixer com el salvador.

Una vegueria per a encabir-me

3 comentaris
Tinc un dubte existencial. I és que no sé ben bé on sóc. Ho dic per això de les vegueries, que diuen que és molt important i que per això s’ha de tramitar de pressa i corrents, ara que la legislatura s’acaba. La cosa és que jo sóc de l’Anoia, d’Igualada més concretament, i no sé quina vegueria em toca. Bé, sí que ho sé, que resulta que el govern ja ho ha dit: als anoiencs ens toca la vegueria de les comarques centrals, la que tindrà per capital Manresa o potser Vic. Però com que sento a dir que els igualadins això no ho volem, i que el que preferim és Vilafranca o Barcelona, que depèn de a qui es pregunta, ja m’estic fent un embolic.

A veure si ens entenem. Una majoria del consistori igualadí va votar, després d’algunes anades i vingudes força pintoresques, per manifestar que som del Penedès. Una altra part del consistori, la que està al govern, diu que el que ens convé és la vegueria de Barcelona. I el govern de Catalunya ens posa a les comarques centrals i, per cert, barra el pas a la vegueria del Penedés. O sigui que m’estan dient que el igualadins volem estar en una vegueria que no existeix o no existirà (la del Penedés), en una altra que més o menys significa deixar-nos com estem (la de Barcelona) i en una altra que ens deixarà força lluny de tot (la de la Catalunya Central). Ves si en som d’eixerits els igualadins, que ho volem tot!

Ara que, i si resulta que als igualadins tant ens fa? I si resulta que, fet i dit, això sols preocupa a uns quants? No hi posaria la mà al foc, però em sembla que, ara mateix, ben poca gent té una opinió ben definida sobre aquest tema. Fins i tot m’hi jugaria un misto que força gent no té ni idea del que és una vegueria ni de per a què serveix (ni de si servirà per a alguna cosa).

No seré jo qui blasmi de les vegueries ni qui negui la necessitat d’adequar la divisió territorial de Catalunya a una ordenació més racional que la provincial, tot i que em sembla que el moment escollit pel govern per a tirar endavant aquesta llei també és per a fer-s’ho mirar. El que passa és que, com a ciutadà igualadí, m’agradaria saber en què millora la meva existència, respecte de la situació actual, el fet de pertànyer a una vegueria o una altra.

És que les vegueries no substituiran a les Diputacions? I jo quantes vegades en ma vida he anat a la Diputació per a resoldre algun assumpte personal? No, és clar, se suposa que l’administració de la Generalitat es descentralitzarà en les vegueries, o sigui que aquestes tindran més competències que les actuals Diputacions. Bé, doncs mirem-ho d’una altra manera. Quantes vegades m’acosto per la Generalitat per a resoldre algun assumpte personal? Algun assumpte que no pugui resoldre en el Consell Comarcal o a l’Ajuntament, és clar.

Intueixo que els ciutadans de peu tot això ens afectarà molt poc, tot i que en sentirem parlar durant molt temps (val més parlar d’allò que no entenem que no dels assumptes que ens preocupen més). Això sí, ja us dic que si com a igualadí em toca anar a Vic a fer gestions que ara puc fer a Barcelona, ja s’ho poden quedar. I també us dic que, per molt que us esforceu, em sembla que a Igualada tenim tant de Penedès com del Priorat o de la Vall d’Aran. Si més no, no tenim amb Vilafranca cap llaç que no tinguem amb qualsevol ciutat de Catalunya.

Ara que, si això ens distreu, que no pari la festa!

Els herois, els etruscs i la política aparent

0 comentaris
El 509 a.c. el rei etrusc Lars Porsena assetjava Roma amb la intenció de conquerir-la, emprenyat perquè els romans havien fet fora l’últim rei de la ciutat, d’origen etrusc, i havien implantat la república romana. I tenia totes les de guanyar. Roma era una ciutat petita, molt lluny encara de l’imperi que després esdevindria, mentre que els etruscs constituïen un estat poderós, el més poderós de la península itàlica per aquella època.

Diu la tradició romana (i els texts llatins que en la meva joventut m’obligaven a estudiar), que un jove patrici, en Gai Muci (Caius Mucius), s’infiltrà en les files enemigues amb l’encàrrec d’assassinar al rei etrusc, amb tan mala fortuna que s’equivocà de persona i va matar al secretari del rei. Capturat, fou condemnat a morir cremat, però com que es tractava d’un xaval molt valent, va posar la seva mà esquerra sobre un braser que hi havia per allà, permetent que se li cremés fins quedar-li totalment inútil, tot dient que el que li passi el cos no és res comparat amb la glòria. Tanta xuleria impressionà fortament al rei etrusc, i més quan en Gai Muci li va dir que, com ell, n’hi havia cent més de romans disposats a donar-ho tot per a matar-lo. Era un “farol”, però els etruscs s’ho cregueren i varen decidir retirar-se i perdonar la vida al jove Gai, que des de llavors fou anomenat Scevola, o l’esquerrà.

Què hauria passat si en Lars Porsena no s’hagués cregut en Gai Muci ni hagués fet cas de la seva valentia, i hagués atacat Roma com tenia previst? Doncs que segurament l’hauria conquerit, i potser l’imperi romà no hauria existit mai, sinó que en el seu lloc hi hauria hagut un imperi etrusc, o un altre, o cap d’ells, i segurament la història d’Europa hauria estat totalment diferent, o no (millor, pitjor?).

No deixa de ser una tradició de les que els pobles inventaven (i segueixen inventant) per a donar llustre a la seva història, i és possible que els fets reals no haguessin estat així, o potser sí, però coses com aquesta passaven i segueixen passant.

Posem pel cas que, en l’actualitat, l’exèrcit etrusc és l’administració, una d’elles, i que el seu rei és un Alcalde, o un Conseller, o un Ministre. I posem pel cas que les malvades intencions d’aquest exèrcit van pel camí d’aprovar un pla, o endegar unes obres, o aprovar unes lleis que una part de la població, o un grup social, considera lesives per als seus interessos i, suposadament, per als interessos generals. I suposem també que amb això es forma una plataforma integrada per un nombre indeterminat de persones, i/o es publiquen un seguit d’opinions i notícies als diaris en el sentit de reflectir el sentiment contrari vers les intencions de l’administració. Afegim-hi a més les declaracions dels polítics d’altres partits donant suport a les justes reivindicacions dels opositors a tal mesura.

O fem-ho més senzill i suposem que no hi ha cap pla de l’administració, ni cap obra ni cap llei en vies d’aprovació o d’implantació, sinó la voluntat d’un nombre indeterminat de persones d’assolir un estat de coses concrets, d’aconseguir una reivindicació política, econòmica, cultural, etc. I posem pel cas, també, que es crea l’oportuna plataforma i es publica l’opinió adient.

En definitiva, donem per suposada la mobilització d’un cert nombre de persones, així com el ressò polític i mediàtic oportuns, i vegem com reacciona l’exèrcit etrusc, és a dir l’enemic. Probablement l’administració competent reaccionarà en funció de les anàlisis que els seus experts puguin fer sobre l’estat d’opinió real de la població i hem de creure que també, o principalment, en funció de l’interès general.

Però a l’igual que Lars Porsena, la majoria de nosaltres arribarem a creure que la cosa va molt en serio, que si en Gai Muci és tan valent és perquè té al darrera el suport d’una majoria, que dit d’una altra manera és com dir que si criden tant deu ser perquè tenen raó i perquè són molts. Si el criteri per a donar per bona o dolenta una proposta o una iniciativa és el to i el volum de les veus contràries, que no el seu nombre i menys encara els arguments, acabarem com l’exèrcit etrusc, sempre en retirada per mor de quatre herois sobrevalorats. I acabarem tots pensant que Catalunya és i serà sempre convergent, encara que el catalans, misteriosament, votin altres partits; o que la majoria de catalans estem per la independència encara que les enquestes diguin el contrari; o que el territori no vol un magatzem nuclear encara que els seus habitants el demanin; o que la majoria estem per a restringir els drets dels immigrants, encara que els donem les feines que ningú més vol fer; o que el camp rebutja les infraestructures encara que els pagesos es venguin les terres a l’Incasòl; o que no volem trens, polígons industrials ni aeroports, encara que demanem inversió per a dinamitzar econòmicament el territori; o que la ciutadania no està amb el seu ajuntament, encara que el voti elecció darrera elecció; o que tots plegats som tontos i cal que ens ho fem mirar perquè no ens adonem que el món no és com el veiem, sinó com ens el mostren els opinadors.

D’herois com l’Scevola en volten uns quants i d’ingenus com en Lars Porsena en som molts de nosaltres. Abans d’emprendre la retirada, vegem la justa mesura i representació de tantes veus autoritzades com tenim, perquè al final resulta que les eleccions i la realitat acaben posant a tothom en el seu lloc, que l’opinió publicada i la política aparent no tenen res a veure amb l’opinió pública, i que els herois que posen la mà al foc estan ben sols.