Jordi Pujol: IVA + responsabilitat

1 comentaris

Jordi Pujol publica avui un article a La Vanguardia sobre l’IVA, unes inicials que representen idees, valors i actituds. Al marge de la seva militància política i de les diferències polítiques i ideològiques que cadascú pugui tenir amb l’expresident de la Generalitat, la seva és una opinió que sempre cal tenir en compte, es comparteixi o no, perquè representa, d’una banda, a una part molt important de la població d’aquest país i, d’una altra, el seny, la claredat i la responsabilitat. No en va, fins i tot aquells que compartim poc del seu pensament, acostumem a tractar-lo de President, malgrat el temps que fa que deixà el càrrec.

Em sembla a mi que tot el que diu sobre idees, valors i actituds ho podria subscriure qualsevol polític de qualsevol partit que, a més, fes gala d’un altre dels elements que Pujol esmenta en el seu article, la responsabilitat. I dic això conscient que aquests elements no sempre es troben en les paraules de Pujol, però que, en qualsevol cas, cal tenir presents i agrair en moments en que la societat catalana i la classe política s’enfronten al dilema de com actuar abans o després de la tan esperada i tan temuda sentència del Tribunal Constitucional.

De tot el dit per Jordi Pujol, em quedo amb allò que menys ha tractat, la responsabilitat. És clar que cal un sentiment de país, una bona política, una societat ben articulada i equilibrada, i un compromís ferm, però també és força important el que anomena l’hàbit de la responsabilitat, el sentit d’actuar responsablement.

Aquest hàbit, malauradament, s’esmuny a gran velocitat entre les grapes de la cobdícia política. Davant d’un repte com el que representa l’esperat -i temut- desenllaç de l’Estatut, la nostra classe política es disposa a fer-hi front amb l’únic càlcul polític d’assolir el poder perdut o de mantenir el poder guanyat. Sembla que tot s’hi val, no per a defensar l’Estatut, sinó per a treure rèdit polític de la situació esdevinguda. No es estrany, doncs, que representants polítics de tots els partits, inclòs el del president Pujol, es despengin amb idees de caveguet o solucions clarament impossibles però l’enunciat de les quals comporta algun rèdit polític.

S’ha sentit de tot i força. Algú ha proposat un govern de coalició PSC-PSOE, com si el PSC no fos al govern. Hi ha qui parla de fer un nou referèndum, com si no haguéssim escarmentat del primer (una participació semblat o inferior seria un verdader desastre). Hi ha qui demana que simplement no es faci cas de la sentència, com si no hi fos, saltant-nos d’una tacada l’estat de dret que sempre hem defensat. Algun imaginatiu proposa canviar la Constitució, per a fer-la compatible amb l’Estatut (que potser porten tres anys sense llegir diaris, aquests?). A d’altres els sembla que si l’Estatut no és possible, ens n’oblidem, seguim com estàvem i aquí no ha passat res, no fos que els companys de Madrid s’enfadessin. Els que sempre han defensat la independència continuen defensant-la i proposen que la reclamem activament, oblidant-nos de l’Estatut (serà que creuen més possible la independència que l’Estatut?). Manifestacions preventives o reactives, manifestacions per l’Estatut o per la independència, i qualsevol pel seu cantó.

Sobre tanta xerrameca, sols la veu de Pujol, aquesta vegada sí, ha parlat amb responsabilitat. No dóna solucions, no proposa res, que de propostes ja en comencen a sobrar, però reclama idees, valors, actituds, i també responsabilitat, el que més es troba a faltar en aquests moments. Si això hi fos, la resposta dels catalans, quan toqui, seria una sola i es sentiria des de molt lluny. Si això falta, si falta especialment la responsabilitat, la resposta dels catalans serà la de sempre, dispersa i minoritària.


El somni dels koolarrabulloo

0 comentaris

Deia Einstein que la realitat no és res més que una il·lusió persistent, molt en consonància amb el principi de relativitat que va universalitzar. En certa manera, el reconeixement d’aquesta il·lusió ens porta a una indefugible incertesa i facilita que, si no és que acordem ignorar-la per seguretat, posem en qüestió qualsevol cosa, el menys important i el més sagrat.

Ve a conte aquesta introducció filosòfica de l’extraordinària seguretat amb que som capaços de defensar les posicions més diverses i sovint oposades, sobre qualsevol aspecte de la nostra existència. I és que la fermesa ens dóna seguretat, malgrat la lleugeresa inherent dels coneixements en que es fonamenta. David H. Wolpert, un científic de la Nasa tècnic en computació, afirma que l’univers està més enllà de les possibilitats de comprensió de qualsevol intel·lecte inclòs dins del propi univers, per poderós que sigui, quelcom que molts ja sospitàvem. És com dir que sempre hi haurà quelcom que serem incapaços de conèixer, el que passa és que Wolpert, a més, ho sosté amb arguments matemàtics, i sembla que ha elaborat una prova que demostra que, siguin quines siguin les lleis físiques que regeixen l’univers, sempre hi haurà fets que els seus habitants no podran comprendre, ni predir, ni tant sols conèixer.

Ja fa temps que com humans varem baixar del pedestal i assumir que no som el centre de l’univers, que som una espècie més de les que poblen el planeta Terra, que no ho sabem tot i que mai arribarem a saber-ho, al menys en vida, perquè més enllà ningú pot assegurar res. Però cal tirar endavant, així que la ficció de la veritat sempre ha estat present en tots els actes dels humans, tant abans, quan la coneixíem per boca dels déus, com després que Galileu, Darwin, Einstein i la Nasa ens rebaixessin al lloc que ens correspon.

Durant molts segles la fe i la creença han estat el motor del progrés. Calia un far, una línia d’actuació, un marc de referència estable que permetés un progrés continuat, entenent per tal la superació constant dels estats de dificultat de que la natura proveeix a totes les espècies vivents. Per això és impossible saber si la direcció triada és la correcte. Posar el carro davant dels bous no és tant estrany en ciència, ni tant inútil. Formular una hipòtesi i després demostrar que és veritat. Vet aquí el que han fet sempre la majoria de científics. La hipòtesi, abans que triomfés la raó, no era altra cosa que la fe, la creença en allò que podia donar una explicació segura i estable de l’univers. Després, sovint la fe ha estat substituïda per la intuïció. En qualsevol cas, treballar amb hipòtesis sempre és millor que llançar-se al buit a veure què trobem, tot i que la direcció que triem, sovint, és un camí sense retorn.

I no és que l’evidència hagi ajudat gaire a l’hora de triar el camí. A fi de comptes, l’evidència sols ho és per al que la formula, i sols a ell li pot fer el paper d’hipòtesi a partir de la qual treballar i intentar entendre l’entorn, que no l’univers, el qual, com hem dit, resta fora del nostre abast. També, el joc de la fe i de la intuïció al llarg de la història, ha portat a camins divergents en el coneixement humà, i allò que a uns ens sembla evident, d’altres ni tant sols s’ho plantegen.

Daisy Bates, una antropòloga irlandesa que va passar més de trenta anys entre els aborígens australians, estudiant les seves condicions de vida, que intentà millorar amb no gaire fortuna, i les seves creences, explica que en algunes tribus era desconeguda la relació entre la còpula i la concepció, de forma que creien que els infants, abans de néixer, habitaven el món dels somnis, una espècie de llimbs, i que quan la mare somiava amb ells, quedava embarassada. En algunes tribus, com els koolarrabulloo, aquest somni corresponia al pare. La còpula, per ells, no era altra cosa que un entreteniment –la qual cosa, d’altra banda, també és força freqüent en alguns individus del mon desenvolupat. Malgrat que aquesta creença es circumscriu a algunes tribus australianes, dona fe que allò que sembla evident, no ho és per a tothom, i la diversitat d’apreciació porta a una diversitat de camins que sols la globalització dels darrers 150 anys ha aconseguit unificar en una visió més o menys homogènia, a despit de la impossibilitat de demostrar-ne la seva major certesa sobre altres vies de coneixement.

En algun moment del nostre passat els aborígens australians van emprendre una via de coneixement diferent de la que ha triomfat a occident, i al final s’han retrobat. De ben segur, els missioners, els colonitzadors o el primer que passés per allà, els va fer veure que els nens no venen de Paris ni del món dels somnis, i que l’acte sexual té unes conseqüències més enllà del plaer. Però no va caldre que els koolarrabulloo refessin el camí, en varen tenir prou en assumir l’evidència dels altres. És del que es tracta. És totalment impossible refer el camí que ens porta a creure unes coses i negar-ne d’altres, però res impedeix que agafem un nou trencall i acceptem noves evidències i nous punts de vista. Perquè, què caram! ens podem equivocar, oi?

Fent companyia al gat

0 comentaris

L’any 1871 el criador anglès Harrison Weir va presentar al Crystal Palace de Londres la primera exposició mundial de gats. Era la primera vegada que, en certa manera, s’oficialitzava la manipulació d’una espècie animal per a assolir variacions d’aspecte i morfologia més o menys belles, en funció dels gustos humans. No es tractava d’una exposició de bestiar per a mostrar-ne els exemplars més forts i productius, era una mostra d’animals sense utilitat aparent, dels quals hom esperava i espera únicament un cànon determinat de bellesa i comportament i que ens faci companyia.

No sé com va començar aquesta història i perquè no ha passat el mateix, per exemple, amb les gallines o els vedells, que, a fi de comptes, també són animals domèstics. Acabo de llegir en el número d’aquest mes de la revista Investigación y Ciencia un treball sobre la domesticació del gat. A casa meva hi viu un gat que forma part de la família, i m’ha semblat força interessant esbrinar com pot ser que un animal que hauria de ser al camp caçant ratolins s’ha adaptat tan perfectament a la companyia dels humans.

Sembla que la domesticació dels gats començà aproximadament fa 10.000 anys a l’Orient Mitjà. De fet, és patent la presència de gats a la vida familiar dels egipcis i dels antics mesopotamis. Fins i tot en algunes cultures antigues assolí un cert grau de divinitat i els egipcis, per exemple, els donaren sepultura momificant-los com si d’humans es tractés. Això ja no ho fem. De fet, si no ens momifiquem nosaltres mateixos, difícilment ho farem amb el gat. Però és ben cert que el meu gat –un gat persa que, en realitat, és més de la meva filla que de ningú- forma part de la família com un més de nosaltres i com a tal l’estimem i el respectem.

Aleshores, si tractem així a un animal domèstic, com és que no fem el mateix amb un porc, per exemple, o amb una gallina, els quals tard o d’hora acaben a la cassola d’un bon dinar? Doncs perquè, pel que es veu, hi ha dues classes d’animals domèstics: els que hem domesticat nosaltres per a que ens proporcionin aliment i/o ens ajudin a la feina, i els que s’han domesticat sols.

Dels primers els éssers humans van copsar ben aviat la seva utilitat com a font de proteïnes i com a eina de treball. Les vaques, els bous, les cabres, les gallines, les llames, els porcs, foren capturats per l’home des del començament del Neolític per a criar-los al seu costat i estalviar-se la incertesa i els perills de la cacera. Potser per això, perquè sempre els hem vist com una font d’aliment, mai els hem estimat ni els hem integrat a la família, llevat dels gustos peculiars d’algunes persones.

El gat, curiosament, no ha estat mai una font d’alimentació per l’home, que coneguem. De fet, cap utilitat pràctica es pot trobar en tenir un gat a casa, perquè els ratolins, si hi fossin, també es poden fer fora a cops d’escombra. Únicament ens pot proporcionar companyia, la mateixa que nosaltres a ell. D’alguna manera, el gat ens va triar. No és que l’home primitiu sortís a caçar gats per a menjar-los o fer-los treballar, és que el gat va venir a nosaltres.

Aquesta és la teoria dels investigadors que signen el treball que publica la revista aquest mes, força convincent al meu entendre. En algun moment de la nostra història com a humans, devíem resultar atractius per als gats. Els investigadors sostenen que probablement es devien apropar a l’home quan aquest començà a emmagatzemar el gra i la farina, i a criar rates involuntàriament. Els gats devien trobar en l’entorn de l’home una font d’alimentació, per les deixalles que aquest produïa i pels rosegadors que l’acompanyaven. I, a més, no devia trobar en l’home una reacció hostil. En certa manera, viuen amb nosaltres pel servei que els prestem.

Ja que no ens fan servei, que no ens agraden per menjar i no serveixen per a treballar, res impedeix que els estimem simplement per la companyia que ens fem mútuament, i fins i tot que perdem el temps en embellir-los i en criar races de les que a la naturalesa no en trobaríem ni rastre.

En definitiva, els gats són amb nosaltres perquè ells van voler, la qual cosa em fa pensar que, des del seu punt de vista, els animals de companyia podem ser nosaltres i no ells. I les gallines són amb nosaltres perquè les varem obligar. Vet aquí la diferència.

Curts de talla

0 comentaris

Un metre és una unitat de longitud del sistema internacional equivalent a la longitud del trajecte recorregut en el buit per la llum durant 1/299.792.458 segons. Aquesta és la definició actual, però va ser l’Acadèmia de Ciències Franceses qui el 1791 el va definir com la deumilionèsima part de la distància que separa el pol de l’equador terrestre. El 1889 aquestes mesures es van materialitzar en un patró de platí i iridi que es guarda a l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures de París. Sigui com sigui, tots tenim clar el que és un metre, i disposem d’una àmplia varietat d’instruments de mesura.

El cas és que el metre com a unitat de mesura ha possibilitat l’establiment de patrons en molts àmbits. Hi ha professions que no podem exercir si el nostre cos no fa una determinada longitud. O a Port Aventura, per exemple, cal un estatura mínima per a accedir a certes atraccions.

També a la mili. Els curts de talla, que ho són, crec, per fer menys de 1,50 o 1,55 metres, es lliuraven del servei militar quan aquest era obligatori, i ara que és voluntari no els admeten. A l’exèrcit ser curt de talla té, a més, una implicació força pertorbadora: el que no dóna la talla és inútil, per al servei, s’entén. És a dir, que no serveix. A la majoria dels que ens volíem lliurar de la mili i no podíem, quan era obligatòria, no ens hauria suposat cap greuge la declaració d’inutilitat mentre ens deixessin tranquils, però ara no estic segur que tothom acceptés aquest qualificatiu.

I em pregunto si en altres àmbits, en determinades activitats o professions, és igualment acceptable la declaració d’inutilitat per no fer la mida. A Port Aventura no et diuen que ets inútil si ets massa baixet, faltaria més!, però no et deixen entrar. Ara que si la talla la mesurem no en centímetres, no fent servir el patró d’iridi i platí que és a París, sinó amb altres unitats específiques de l’activitat o professió que hom pretén desenvolupar, potser tindrà més sentit la distinció entre útil i inútil. Un atleta que no assoleixi unes condicions físiques determinades probablement no podrà exercir amb eficàcia la seva activitat esportiva i, en certa manera, podem dir que esdevindrà inútil per a l’esport, sense ganes d’ofendre.

I en política? Com es mesura la talla política? És habitual parlar d’alguns polítics referint-nos a la seva "estatura política", encara que generalment es tracta, tot s’ha de dir, de polítics retirats o morts, perquè els vius i en actiu sembla que no fan la mida. Com saber si un polític fa la talla i és útil per a la política i per a la societat que l’ha elegit, o pel contrari, no assoleix els estàndards de responsabilitat i eficiència que la societat ha fixat i, per tant, és un perfecte inútil per a la política?

Home, doncs la talla política no es pot mesurar amb tanta exactitud com el metre, i el patró no el trobarem a cap museu ni a cap oficina de pesos i mesures. En realitat, la talla mínima que cal exigir en política ve donada per les circumstàncies i especialment en situacions difícils per al país.

Per exemple, un polític que fes la talla afrontaria els greus problemes del seu país cercant la unitat d’acció amb altres forces polítiques i agents socials, ja fos per encarar la crisi econòmica, l’epidèmia de grip o l’eventual retallada de la sobirania catalana, amb ganes de superació i no com a instrument per a arribar al poder o per a mantenir-s’hi. Un polític que fes la talla, per exemple, afrontaria els casos de corrupció que afecten al seu partit fent neteja dels responsables i assumint responsabilitats, mai inventant conspiracions de l’estil "el govern em té mania". O, si fes la talla, un polític deixaria les mesures populistes i la demagògia per un altre dia i assumiria responsablement el diàleg amb empresaris i sindicats per a sortir de la crisi.

En el suposat cas que un polític no faci la talla, per exemple perquè no assoleixi els patrons esmentats, esdevindrà inútil en el sentit que aquest terme té a l’exèrcit, és a dir, inútil per al servei, polític en aquest cas.

A la vista del panorama actual i del que ens espera, fora bo que ens anéssim preguntant si els nostres polítics són curts de talla, o pel contrari, són aptes per als reptes que esperen a tota la societat. I si són curts de talla, és a dir uns perfectes inútils, a les files dels propis partits, ja sigui als governs locals o a les mateixes bases, hi ha força elements qualificats per al recanvi. Sols és qüestió de cercar-los.

El fracàs de la iniciativa legislativa popular

0 comentaris
En el que portem de legislatura, s’han presentat al Parlament de Catalunya un total de 13 proposicions de llei d’iniciativa legislativa popular, segons la pròpia web del Parlament, de les que 10 han estat rebutjades i les 3 restants s’estan tramitant. És a dir, que per diversos motius, a hores d’ara, no hi ha cap proposició de llei que no hagi estat fruit dels partits polítics i que hagi prosperat.

Segons la web del Parlament, que suposarem actualitzada, les iniciatives que de moment no han estat rebutjades (però que encara ho poden ser) són:

a) Proposició de llei electoral de Catalunya.
b) Proposició de llei de modificació de l'article 6 del text refós de la Llei de protecció dels animals, aprovat pel Decret legislatiu 2/2008.
c) Proposició de llei de mesures urgents per a l'habitatge.

Les tres proposicions de llei figuren en diferents estadis de tramitació. La més endarrerida és la segona, que consta com a inici de la tramitació parlamentària, mentre que la primera està en fase de presentació de signatures, i la darrera pendent de tramitació de les esmenes a la totalitat.

En qualsevol cas, totes tres figuren en els llistats del Parlament amb la indicació de “tramitable” a l’apartat “situació”, mentre que les rebutjades figuren, en el mateix apartat, amb la indicació “cloenda política”, un eufemisme ben estrany per a indicar que, per decisió política, han estat excloses del debat parlamentari. Concretament, les proposicions rebutjades, en situació de “cloenda política”, són les que relaciono a continuació, en el ben entès que, mentre en algunes és possible entendre el quan i/o el perquè han estat rebutjades, en altres no hi ha cap indicació específica a la web:

a) Proposició de llei per a l'aprovació de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. No consta fins a on ha arribat la tramitació.
b) Proposició de llei reguladora de la sobirania nacional. No consta fins a on ha arribat la tramitació.
c) Proposició de llei per a la prohibició del cultiu de productes agrícoles modificats genèticament. Es va aprovar una esmena de retorn, és a dir, que la cambra va acordar no tramitar aquesta iniciativa.
d) Proposició de llei per la qual s'aprova el Projecte de constitució de Catalunya. No consta fins a on ha arribat la tramitació.
e) Proposició de llei per la qual s'estableix i regula una xarxa de suport a la dona embarassada. Es va declarar la caducitat de la iniciativa, perquè no es va acreditar la disposició de les 50.000 signatures exigides.
f) Proposició de llei per a l'atenció de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica a Catalunya. Va ser retirada pels propis promotors.
g) Proposició de llei de l'ensenyament en la llengua materna i el bilingüisme escolar. Es va aprovar una esmena de retorn, és a dir, que la cambra va acordar no tramitar aquesta iniciativa.
h) Proposició de llei de mesures de foment de l'habitatge protegit. Es va declarar la caducitat de la iniciativa, perquè no es va acreditar la disposició de les 50.000 signatures exigides.
i) Proposició de llei de desenvolupament de l'article 4 de la Llei 15/1984 sobre el Joc a Catalunya. No consta fins a on ha arribat la tramitació.
j) Proposició de llei de creació del servei psiquiàtric català d'urgències a domicili. No consta fins a on ha arribat la tramitació.

Al marge de les circumstàncies precises i del contingut de cadascuna de les proposicions de llei presentades, el més vistós de tot plegat és el fet que del Parlament de Catalunya no hagi sortit cap llei fruit de la iniciativa popular.

El preàmbul de la Llei 1/2006, de 16 de febrer, assenyala que la iniciativa legislativa popular consisteix en una proposta legislativa en què els proponents no tenen cap mena de poder decisori, però que permet completar la integració d’interessos que té lloc en el Parlament de Catalunya per mitjà de la irrupció en la discussió política de temes que, tot i ésser d’interès per a un sector de la població, potser no han estat plantejats per les forces polítiques parlamentàries. Molt bé, però si una norma s’ha de jutjar pels seus resultats, cal dir que la llei de la iniciativa legislativa popular ha esdevingut completament inútil, ja que no ha donat lloc a l’aprovació pel Parlament de cap llei que tingui el seu origen en una proposta popular.

Al procediment se li pot retreure que, una vegada complerts tots els requisits, la iniciativa pot ser rebutjada pel Parlament sense ni tan sols tramitar-la com a proposició de llei, és a dir, pot ser rebutjada des del seu inici, amb la qual cosa l’expressió “cloenda política” que figura a la web del Parlament adquireix un significat més clar.

Tanmateix, sigui quin sigui el procediment, si al final no s’aprova cap llei, serà per manca de coincidència de les sensibilitats del legislador i dels proponents, la qual cosa pot portar a plantejaments perillosos, com que la voluntat política que emana del Parlament no coincideix amb la que emana de la iniciativa popular, un plantejament equivocat, perquè no té en compte la representativitat dels proponents i la dels parlamentaris, però que pot resultar pertorbador.

En qualsevol cas, estaria bé que el Parlament es replantegés aquest tema. El que no té sentit és que la ciutadania emprengui un treball de recol·lecció de 50.000 signatures per a poder tramitar una proposició de llei i que el Parlament es tanqui en banda a discutir-ho. Per tot això ja no ens hi posem, pensarà més d’un amb tota la raó. De fet, una llei inútil sols pot donar com a resultat una pèrdua de temps i de confiança.

La sentència que ve

0 comentaris

El País dóna avui algunes pistes de per on pot anar la sentència de l’Estatut. Ja se sap que en aquest país tant les deliberacions del Tribunal Constitucional com els secrets de sumari, com més secretes són més públiques es fan, o sigui que, en principi, seria convenient creure’s el que diu avui aquest diari, més si tenim en compte que acostuma a ser el receptor de quasi totes les filtracions suposadament prohibides.

Sembla que l’escull principal entre "conservadors" i "progressistes" (algun dia caldrà veure quin sentit té aplicar-los aquests qualificatius), es troba en la forma d’entendre el terme nació, l’obligatorietat de conèixer el català, els "drets històrics" i els "símbols nacionals". Hi ha altres aspectes que el Tribunal podria titllar d’inconstitucionals però on l’enfrontament entre ambdós sectors, pel que es veu, no és tant fort.

En definitiva, tal com van les coses, el que pot passar és que:

a) Un Estatut que ha estat aprovat pels parlaments de Catalunya i d’Espanya i aprovat en referèndum pels catalans, sigui greument retallat (quantitativament i qualitativament) per un tribunal de 12 persones "conservadores" i "progressistes" elegides pels principals partits espanyols.

b) Que es suprimeixi l’essència mateixa de l’Estatut, pel que fa al reconeixement de la identitat catalana, és a dir, que no se’ns reconegui com a nació, que no es reconegui al nostre idioma un statuts jurídic, si més no, igual a l’espanyol, i que els símbols nacionals de Catalunya, que segons l’article 8 de l’Estatut són la bandera, la festa i l’himne, siguin maltractats i bandejats com a símbols nacionals.

c) Que a més de posar en qüestió la pròpia identitat de Catalunya, es retalli tot allò que, en definitiva, havia d’augmentar el nostre autogovern respecte de l’Estatut de Sau.

No són opcions alternatives. Tot això passarà si finalment la sentència va pel camí que avui apunta El País, un camí que, per altra banda, està en la ment de la majoria com el més probable.

Jo no sóc partidari de manifestacions preventives ni mesures de pressió abans de que surti la sentència. Crec en les formes, i considero que cal guardar-les, i a més em sembla que els membres del Tribunal Constitucional són més susceptibles a les pressions polítiques que els vénen dels partits que els han nomenat que no a les que vinguin del carrer.

Però quan surti la sentència, si finalment és tot el desfavorable que hom prediu, la reacció dels polítics catalans i la dels ciutadans de Catalunya, amb el seu Govern al davant, no pot ser neutra. Si ens conformen amb resignació cristiana i democràtica, haurà estat un solemne fracàs d’aquest país, i una gran, enorme, presa de pèl per als catalans.

Perquè, si després del camí que portem, amb un Estatut consensuat per les forces polítiques, retallat considerablement al Parlament Espanyol amb la paciència i resignació dels partits polítics catalans que l’han promogut, aprovat en referèndum pel poble català, permetem que al final quedi en res, més valdrà que ens posem el termòmetre per a saber què caram volem.

La hipòtesi del capsigrany

0 comentaris

Cap a la dècada de 1940, Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf varen formular la hipòtesi que porta el seu nom. Bàsicament, la hipòtesi de Sapir-Whorf ve a dir que la nostra percepció de la realitat està condicionada pel llenguatge propi. És a dir, que la llengua de l’individu determina la forma en la que aquest conceptualitza, memoritza i classifica la realitat que l’envolta.

Darrerament, escoltant uns i altres, em dona la sensació que aquesta hipòtesi, malgrat el desprestigi intel·lectual que sembla que ha sofert, té bona part de certesa. Altrament, no entenc el convenciment amb que algunes persones sostenen, amb una fe inesgotable, que Catalunya l’any que ve serà independent, que el PP guanyarà per majoria absoluta les eleccions generals, que les guanyarà el PSOE, que CIU guanyarà per majoria absoluta les eleccions al Parlament, que les guanyarà ICV, que Espanya serà primera potència econòmica mundial, que Espanya serà el país més pobre de la terra, que Catalunya presidirà el Consell de Seguretat de l’ONU, que a mi em tocarà la loteria, que els burros volaran.... El secret està en repetir-ho constantment, i així sembla que siguem més. Però deu ser que jo sóc un cagadubtes i, per molt que em parlo, no aconsegueixo creurem res.

Vaig explicar l’altre dia en aquest mateix bloc que la percepció del què ens envolta no és altra cosa que una hipòtesi formulada per la consciència, a partir de les dades que rep dels sentits i de les que aporta la memòria. Una hipòtesi, perquè la seva comprovació sols pot ser subjectiva. Si resulta que l’única informació que donem a la consciència és la que prové de nosaltres mateixos i els que són com nosaltres, tindrem un món fet a mida, que no un món real, i el desencís assegurat quan el xoc d’un món i l’altre ens porti a la crua realitat.

Perquè, al final, d’igual manera que un munt de gent pensa com nosaltres, resulta que un nombre important de persones pensa el contrari, i si resulta que ens hem cregut les pròpies dèries, és que ja hem anat un pas més enllà de la hipòtesi de Sapir-Whorf i hem encetat la hipòtesi del capsigrany.

El pecat original del Tribunal Constitucional

0 comentaris

Quin més quin menys, tots els règims democràtics tenen els seus òrgans de control constitucional, i és normal que sigui així, perquè algú ha de vetllar per a que les lleis que aprova el poder legislatiu s’adeqüin a la Constitució que s’entén emanada del poble. Aquest òrgan, que a Espanya anomenem Tribunal Constitucional, té en cada país les seves pròpies peculiaritats, però en tots ells se li pressuposa una imparcialitat absoluta.

Cal suposar que el control de constitucionalitat l’ha de dur a terme amb total objectivitat, la qual, d’altra banda, cal exigir al poder judicial en tots els àmbits. Aquesta objectivitat és predicable i exigible de tots els seus membres, per la qual cosa, per exemple, no és acceptable que un magistrat sigui del PSOE o del PP; no sols que militi en aquests o altres partits polítics, sinó que pateixi d’una específica predisposició envers una ideologia política determinada.

Dit això, és evident que el Tribunal Constitucional espanyol no assoleix, ni de lluny, els estàndards d’objectivitat exigibles, no perquè els seus il·lustres components tinguin cap problema de professionalitat, qüestió sobre la qual no em veig en cor d’opinar, sinó perquè, de gust o a desgrat, es troba al bell mig de la lluita política. Els partits polítics, PSOE i PP principalment, es barallen per a moure els seus peons dins el tribunal, a l’objecte d’aconseguir sentències favorables als seus interessos, i precisament el fet que els magistrats esdevinguin peons de les forces polítiques els inhabilita moralment per a exercir amb objectivitat la seva funció.

El propi sistema d’elecció dels magistrats, que d’altra banda no difereix essencialment de la resta de països occidentals, possibilita la lluita d’interessos polítics entre els partits, fins el punt que arribem a parlar dels magistrats del PSOE , als quals anomenem progressistes, o dels magistrats del PP, dels que diem que són conservadors. Tot plegat fa que qui té la darrera paraula sobre les lleis d’aquest país hagi assolit cotes de desprestigi inèdites en altres països. I aquí afegiria que, per molt bona feina que faci en gran nombre d’assumptes que passen desapercebuts per a l’opinió pública, per exemple en els recursos d’empara, el Tribunal ja no es pot recuperar d’aquesta imatge decebedora. Fins i tot les forces polítiques altres que el PSOE o el PP passen olímpicament del Tribunal i comparteixen l’escepticisme de la ciutadania sobre el seu valor i efectivitat, probablement perquè han estat bandejades del repartiment de places que els dos grans partits estatals s’han atribuït en aquest òrgan.

No és, doncs, que el Tribunal Constitucional espanyol pateixi de cap tara congènita que l’impedeixi realitzar amb efectivitat la seva tasca de control. Les dificultats per actuar li venen a l’alt tribunal del seu encaix en la lluita política d’aquest país. Així, tots els defectes d’aquest tribunal cal atribuir-los no al propi tribunal, no als seus membres, que també en deuen tenir però no venen a conte, sinó al joc imprudent i obsessiu de les forces polítiques per a fer-se un tribunal a mida dels seus interessos. Inevitablement, en aquest joc són els propis jugadors qui han d’elegir l’àrbitre. No hi ha altra solució, i així ho han entès tots els països amb òrgans de control constitucional. Si arreu funciona és per la responsabilitat i el sentit de país de les forces polítiques presents als parlaments respectius, i si aquí no funciona és precisament per tot el contrari. Ara mateix, el Tribunal porta més d’un any sense la preceptiva renovació de part dels seus membres, sols perquè PSOE i PP han estat incapaços de pactar en un assumpte d’estat com aquest. I si mai aconsegueixen un acord, serà per a un nou repartiment de places i no per a l’elecció dels magistrats de reconegut prestigi i imparcialitat que exigeix la llei.

No és estrany, doncs, que en un assumpte com l’Estatut de Catalunya, ningú esperi una sentència justa i objectiva. És a dir, que a Catalunya el debat no està en saber si és constitucional o no l’Estatut, sinó en quina mesura el Tribunal Constitucional el retallarà. Donem per suposat que ho farà, amb la qual cosa donem la raó a aquells que des d’un principi han afirmat que l’Estatut no s’ajusta a la Constitució (PP, Defensor del Poble, etc.) i és que, de fet, això ja no importa i potser no ha importat mai. Segurament que com a conseqüència del propi pecat original del Tribunal, ens hem posat tàcitament d’acord per a atribuir-li un paper merament polític, de forma que ja no es tracta de discernir jurídicament si l’Estatut s’ajusta o no al text constitucional, sinó si l’Estat, mitjançant els instruments jurídics que té a l’abast, retallarà els drets que li corresponen a Catalunya com a nació.

En aquestes condicions, i tal com van els trets, no m’estranyaria que la Sentència de l’Estatut, que sempre sembla imminent, no acabés de sortir mai, per impotència dels propis magistrats, abocats a jugar en el terreny de la política i no en el de la justícia constitucional.

Preparant la mani (II)

1 comentaris

Ens en sortirem de donar una resposta unitària a l’eventual retallada de l’Estatut? Amb tots els respectes per als esforçats organitzadors de manifestacions ciutadanes i iniciatives parlamentàries, el tema serà un èxit clamorós o un fracàs estrepitós, però no se m’acudeixen termes migs. Si del que es tracta és de defensar Catalunya, res pot sortir bé si la unitat de les forces catalanes no és absoluta, i aquesta unitat, mal que els pesi a alguns, ha d’incloure a tota la família socialista. D’altra forma, no passaria de ser una reivindicació més de les forces nacionalistes, com ja n’ha viscut moltes aquest país, i que a Madrid sempre veuen com la rabieta típica dels catalans que, tard o d’hora, acaba passant. El govern socialista difícilment podria obviar una contestació ferma dels socialistes del PSC.

I relacionat amb el caràcter unitari d’aquesta resposta, difícilment el tindrà si se’ls demana a convergents i socialistes que surtin al carrer a demanar la independència, com sembla que des d’alguns sectors es reclama. El mateix Heribert Barrera, al qual s’ha demanat, a l’igual que als altres expresidents del Parlament, que encapçali la manifestació, reclama que amb aquesta es posi de manifest la incapacitat de la via estatutària cap a la sobirania nacional. Una actitud força conseqüent amb l’ideari polític d’ERC, però per aquest camí la unitat serà difícil d’aconseguir, fins i tot entre els propis partits catalanistes.

I una altra qüestió no menys important. Ja que tothom sembla d’acord en que la resposta catalana ha de materialitzar-se en una gran manifestació, ara la pregunta és quan tindrà lloc. Carod-Rovira s’ha pronunciat per una manifestació preventiva. Es tractaria de deixar clara la ferma voluntat del poble català abans que el Tribunal Constitucional emetés la tant esperada sentència, ja que un cop aquesta hagi estat pronunciada ja no hi haurà res a fer. En definitiva, per dir-ho clar i català, es tracta de dir-li al Tribunal Constitucional el que esperem d’ell, exigir-li que a l’hora de pronunciar-se no tingui en compte el text constitucional sinó la voluntat dels catalans. D’això se’n diu exercir pressió sobre els jutges, i si finalment es fa així, serà un retret que sentirem abastament a tot l’Estat. De fet, qui primer ha contestat Carod-Rovira ha estat l’Ana Mato del Partit Popular, i avui mateix en Manuel Chaves pel PSOE.

D’altres són partidaris de manifestar-se després de la Sentència, per exemple ICV, o el mateix PSC, que encara no ha dit quina serà la seva postura, però que en qualsevol cas no es vol posicionar fins que no en conegui el contingut. La raó és clara: podem fer moltes suposicions, però no sabem encara què dirà el Tribunal Constitucional. I si la Sentència fos plenament favorable per a l’Estatut? Encara que això, a aquestes alçades, s’ho creuen ben pocs.

I una darrera reflexió. Es faci la manifestació abans o després, Catalunya no es pot permetre un fracàs estrepitós en aquest assumpte. Una resposta que no sigui unitària, que no aplegui a quasi tots els partits polítics catalans (seria il·lusori comptar amb el PP) i a la gran majoria de la societat civil catalana, passarà i s’oblidarà. I l’èxit o el fracàs, aquesta vegada, no depèn de Madrid sinó de la societat catalana i dels partits polítics catalans.

He canviat el nom del bloc

0 comentaris

He canviat el nom del meu bloc. És un pas que ja portava massa temps meditant, i que he anat deixant per després en massa ocasions. El títol que fins a l’actualitat ha encapçalat aquest bloc, A l’altra banda del mirall....No deixo de pensar" li vaig posar en el moment de crear-lo, amb la idea que seria provisional fins que no en trobés un altre, sinó millor, al menys més entenedor.

Al final de tot plegat, després de vuit mesos de bloc, no sembla que m’hi hagi escarrassat gaire a l’hora de triar. El cas és que, després de donar-hi moltes voltes, m’ha semblat que no calia ser massa transcendents, deixar-me de metàfores i simbolismes, i anar al concret. He estat dubtant entre El bloc de l’Octavi Rodin (més explícit i senzill ja no podria ser), Coses meves o Coses de l’Octavi. He triat aquest darrer, no perquè les coses de l’Octavi no siguin les meves, que ho són al cent per cent, tret del nom, sinó perquè, a fi de comptes, aquest bloc va néixer com el de l’Octavi Rodin i a aquestes alçades ja em ve molt costa amunt desfer-me d’aquest alter ego.

No sé quins problemes comportarà aquest pas per a les pàgines que tenen el bloc enllaçat. Intentaré trobar la solució si detecto algun problema. En qualsevol cas, a qui li pugui provocar alguna molèstia li demano perdó. Si havia de fer aquest pas, millor ara que em llegeixen quatre gats.

D’altra banda, no he modificat la url, no m’he atrevit a tant, malgrat que també em volta pel cap des de fa temps. O sigui que, en principi, no crec que hi hagi massa problemes.

Perspectiva limitada

0 comentaris

Les coses són com són, encara que semblin el contrari. Una vella dita assegura que tot depèn del color del cristall amb que es mirin les coses. Els fotògrafs saben prou bé com utilitzar filtres de diversos colors i textures per a assolir efectes que la vista no contempla i, així, una persona de cinquanta anys apareix jovenívola com si en tingués vint-i-cinc, un paisatge degradat pot semblar encisador si ocultem els racons desagradables, i ens creurem que la posta de sòl és d’una illa del pacífic i no de la Barceloneta si no enfoquem els edificis. Manipulant els mecanismes de percepció, obtenim una imatge més o menys desitjada de l’entorn i més o menys irreal, ja que, com hem dit, les coses són com són encara que no ho semblin.

Però no sols de filtres òptics ens servim per esguardar l’entorn. Tots els sentits ens donen una imatge de la realitat, el tacte i la visió principalment, però també l’oïda, sentits que tenen una dimensió que va més enllà de l’estrictament física i que podríem encabir en el camp de l’enteniment. Tot allò que llegim, tot allò que escoltem i tot allò que conscientment mirem, conformen la imatge del món. Així doncs, aquesta imatge serà una o altre segons el que llegim, el que escoltem o el que mirem.

Hermann von Helmholtz, metge i físic alemany del segle XIX, inventor entre d’altres aparells de l’oftalmoscopi, va descriure el procés de la percepció com un procés de caràcter inferencial i constructiu. Utilitzant la informació procedent dels sentits i fent-ne un capmàs amb la que ve de la memòria, es genera una representació interna que no és altra cosa que una hipòtesi del que succeeix a l’exterior.

I a l’hora de formular hipòtesis, el resultat esdevindrà un o altre segons l’origen de les dades. Si el ventall de les fonts d’informació és reduït, la probabilitat que la hipòtesi esdevingui certa minvarà considerablement. I una mostra reduïda és aquella que sols contempla les fonts amigues. Escoltar sols el que volem escoltar és una forma agradable de passar l’estona, però esdevé quasi sempre en un desengany. I potser en coses pitjors, en la creença que els altres no sols estan equivocats, sinó que són bojos, o traïdors, o enemics.

El Quixot creia que el món era un camp de batalla constant, en el que contendien les forces del mal contra aguerrits cavallers defensors de la virtut. Envoltat de llibres de cavalleries i sense llegir ni escoltar res més, el seu món era aquell. El cas del Quixot ratlla la follia, però no és tant estrany. Descrit el procés de la percepció, a cadascú li toca definir el seu àmbit. Em venen al cap, en aquest aspecte, tres àmbits de percepció:

a) El dels que sols s’escolten a ells mateixos. Són els que obtenen una imatge de la realitat més estrambòtica. La hipòtesi que formulen està plena de conspiracions, malentesos i fanatisme. Aferrats a la seva visió personalíssima del món, qualsevol aportació exterior sols pot ser interpretada com assentiment o com a provocació. O estàs amb mi o estàs contra meu. Afortunadament, no és la postura més abundant. Podríem dir que aquestes persones són carn de psiquiàtric. En qualsevol cas, estan predestinades a un xoc cru amb la realitat.

b) El dels que sols s’escolten a ells i als que pensen com ells. Podria semblar que són com els anteriors, però no. La seva percepció de la realitat s’ha forjat no sols de les pròpies aportacions, sinó també de les que, més o menys, pot considerar amigues. El procediment és una mica diferent de l’anterior. D’alguna manera, l’individu ha assolit un cert grau de convenciment envers una determinada percepció de la realitat, i del que es tracta és de refermar-la constantment amb les aportacions d’aquells que, pels mateixos o altres mitjans, han assolit la mateixa convicció. Un grup de persones que en general pensen el mateix sobre una determinada qüestió. No té els components de fanatisme de l’opció anterior i generalment admet el debat i fins i tot la dissidència. Hi ha possibilitats de marxar del grup i que no et titllin de traïdor, encara que això sempre és incert. El perill d’escoltar sempre allò que et plau és de creure’s que aquella és la realitat. Podria passar que m’arribés a creure que la majoria de la gent pensa allò que pensen els meus 51 amics del Facebook, per exemple.

c) I finalment el dels que escolten i llegeixen tothom. Què se’n pot dir d’aquests? Doncs que són els que tenen més possibilitats d’assolir una hipòtesi ajustada a la realitat. Una actitud que és més difícil de mantenir des de la militància política o del compromís ideològic, malgrat que també des d’aquests posicionaments algunes persones han assolit i assoleixen un grau de realisme i pragmatisme digne d’elogi. Fa poc un polític català ha dit en una entrevista: "Catalunya no sóc jo sol i algú que vulgui canviar un país ha de tenir la lucidesa i la humilitat d’entendre’l". Una mostra de realisme formulada des de la militància política i ideològica, que segur que comparteixen d’altres polítics d’aquest país de formacions diverses.

Aquest darrer és el camí que ens cal, sinó volem patacades, perquè al final, quan el poble parla a través de l’únic mecanisme inventat fins a l’actualitat, que és el de les eleccions i la consulta popular, acaba posant les coses al seu lloc i allò que sempre hem llegit o sempre hem escoltat resulta no ser el que creu la majoria. Convindria que féssim nostres les paraules del polític esmentat: Catalunya no sóc jo sol. Per a reconèixer això no cal militar enlloc ni votar a ningú en concret, sols cal un mínim d’humilitat i realisme.

Preparant la mani

0 comentaris

El 9 d’agost de 2006 va entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Fa tres anys, i amics i detractors s’afanyen a fer balanç. Llegeixo a la web de la Generalitat que en aquest temps s’han aprovat 32 lleis que despleguen l’Estatut, i que 13 projectes de llei es troben en fase de tramitació parlamentària. No sols això. L’acord sobre finançament que s’ha assolit recentment és també un element de desenvolupament de l’Estatut, al marge de les consideracions que hom pugui fer sobre la seva adequació al text estatutari.

Podríem dir que la màquina ja marxa a tot ritme i parar-la resulta complicat. I tanmateix, el risc d’una frenada sobtada hi és i es mantindrà, al menys, fins que el Tribunal Constitucional emeti la tant esperada sentència. De fet, per a sincerar-nos amb nosaltres mateixos, caldria que reconeguéssim que des de la seva mateixa entrada en vigor, sabem que l’alt tribunal retallarà l’Estatut, una retallada que s’afegirà a la que, amb força intensitat, va tenir lloc al Congrés dels Diputats. És a dir, que del que va aprovar el Parlament de Catalunya i el poble català en referèndum ja no en quedarà gran cosa.

S’acosten, doncs, pels que ens agrada seguir la política, temps força interessants, perquè la imminència de la sentència comporta també la imminència de la resposta catalana, i arriba el moment en que les forces polítiques, i els polítics a nivell personal, s’hauran de retratar i escollir terreny de joc.

Els catalans, de fet, som un poble previsor. En aquests tres anys hem mirat de desenvolupar aquest estatut tan fràgil que tenim, per allò de que el que està fet ja està fet. I ara ens preparem per a la gran manifestació, perquè sabem ja, ho hem sabut sempre, que la sentència no ens serà favorable. Un dia o altre el Tribunal Constitucional decidirà fer pública la sentència. Probablement la llegiran i marxaran de vacances tot seguit, o de baixa mèdica per depressió, perquè també és ben clar que no satisfarà a ningú, i els il·lustres magistrats sortiran per la porta del darrera del tribunal amagant el cap sota l’ala i titllats, alhora, de rancis espanyolistes i de traïdors a Espanya.

Molts dubtes hi ha encara sobre el dia després de la sentència. El més immediat és el que fa referència a la gran manifestació que s’està preparant. Si cal omplir algun imprès per a demanar a la Delegació del Govern l’autorització per a manifestar-se, a hores d’ara tindria totes les seves caselles en blanc. Perquè, a veure, resumint el que sabem i el que no sabem, la cosa queda així:

El que sabem:

- Que ens manifestarem

- Que la iniciativa ha estat d’Omnium Cultural

El que no sabem:

- Contra què ens manifestarem, o què reivindicarem. Mentre uns volen reivindicar la integritat de l’estatut, d’altres reclamen la plena sobirania o la independència.

- Qui es manifestarà. Probablement depengui de la resposta al punt anterior. No veig al PSC ni al CIU manifestant-se per la independència, ni als expresidents de Catalunya, als quals s’ha proposat que encapçalin la marxa. Ara que també podria ser que hi participessin tots i a l’hora de la veritat quedessin ben descol·locats

- Quan ens manifestarem. El normal seria esperar a que hi hagi sentència, perquè es suposa que la manifestació constitueix la reacció a la mateixa, però si anem a reivindicar la independència, no cal esperar. Ja ens podíem haver manifestat fa tres anys. L’11 de setembre podria esdevenir una data simbòlica, però em sembla que al Tribunal Constitucional encara no hi haurà ningú disposat a donar la cara, o potser encara faran vacances. De fet, fins i tot podria tarda un any més.

I quants serem? Doncs al menys un milió, perquè avui en dia no ets res si organitzes una mani i no arribés al milió. Això no vol dir que calgui contar als manifestants, simplement has de repetir a tort i a dret que allà hi havia, al menys, un milió de persones, o dos, o tres.

I després de tot plegat, l’endemà de la mani, tot el seu lloc una altra vegada i aquí no ha passat res, que els catalans no volem merder. Això sí, la carpeta catalana, el "problema catalán", que diuen a Madrid des de fa cent anys, no s’ha tancat ni es tancarà mai. Que ho sàpiguen.

Iconòduls i iconoclastes

0 comentaris

Des de primera hora del matí, una gernació de persones s’havia aplegat davant la porta de Calcis, l’entrada més solemne al gran palau de Constantinopla. Havia corregut la veu que l’emperador, en la seva fal·lera per desfer-se de les imatges sagrades més venerades pel poble, faria retirar aquell dia la imatge de Jesús que presidia l’entrada. Corria l’any 726 de la nostra era i Lleó III l’Isàuric regia els destins de l’imperi bizantí. Des de feia un temps l’emperador estava obsessionat en abolir el culte a les imatges sagrades, en un desig de recuperar l’essència del cristianisme primitiu, que ell considerava que s’havia perdut en una perillosa deriva cap a la idolatria. Una tasca gens fàcil, com no trigaria en adonar-se’n.

Quan els soldats van agafar la imatge de Jesús i la van retirar del seu setial, un esclat de fúria es va produir entre els creients congregats en aquell lloc. Ben aviat les protestes i els crits es traduïren en cops i empentes. Alguns llençaren pedres i, finalment, els ganivets feren acte de presència. Els soldats, massa pocs per a contenir aquella turba exasperada, hagueren de retirar-se, no sense deixar sobre les llambordes els cossos sagnants de dos dels seus companys.

Lleó III va comprendre aquell dia que no li resultaria gens fàcil la supressió de les imatges. "Voler no és poder", va pensar, quan en solemne cerimònia va donar sepultura als soldats morts a mans del poble exaltat. "A sant de què m’he de posar en aquests merders", probablement es va preguntar en més d’un moment. L’emperador no era un home de lletres. Sempre havia estat un soldat, endurit durant anys en les lluites contra els enemics de les fronteres orientals de l’imperi. Allà havia conviscut amb àrabs i jueus, dues religions que no practicaven el culte a les imatges.

Islam, judaisme i cristianisme constituïen i constitueixen les religions monoteistes per excel·lència i, pensant-ho fredament, als déus, si són únics, no els calen noms ni imatges perquè, a fi de comptes, no hi ha cap possibilitat de confusió. Un déu únic no s’ha de distingir d’un altre déu, perquè no n’hi ha cap més. Així que el déu de l’Islam, el del judaisme i el dels cristians són únics i, per tant, incompatibles entre sí, tret que es tractés del mateix déu. Si sols hi ha un déu, perquè posar-li nom o posar-li cara? Quan Moisés va trobar Déu en uns esbarzers que cremaven li va preguntar qui era i, per tota resposta, va obtenir "jo sóc el que sóc". Original i concloent. "Val, gràcies per aclarir-m’ho", degué pensar Moisés. A l’Islam a Déu se l’anomena Alà, que simplement vol dir això, Déu. I en el cristianisme, Déu no té altre nom que Déu.

I pel que fa a les imatges, ni el judaisme ni l’islam tenen representacions de Déu, ni falta que els fan. Tampoc el cristianisme les tenia en un principi. Però ben aviat s’anaren consolidant els dogmes i les doctrines de la trinitat, de Déu encarnat com a home en Jesús, i l’estatus especial de la Verge Maria. I a Jesús sí que el podien representar perquè era humà, igual que la seva mare. Tot recreant les peripècies humanes del fill de Déu i de la Verge, es tornà, en certa manera, als usos de la mitologia clàssica. A Déu li havien passat coses a la terra; com a home, s’havia encarnat en una persona que tenia nom, Jesús, i tenia una mare a la que es venerava, i que, a sobre, era verge. Tot això era perfectament representable, no tardà en formar part dels frescos de les catacumbes i dels temples més antics del cristianisme, i fou objecte de veneració pels cristians quasi des del principi. En aquesta deriva cap a la imatgeria, potser hi tingué quelcom a veure el fet que el cristianisme s’estengué cap a occident sobre els substrat de les religions clàssiques politeistes de Grècia i Roma, i adquirí el reconeixement oficial com a religió d’un imperi que fins aquell moment havia tingut el paganisme com a cultura i filosofia de vida.

No sé si Lleó III es feia totes aquestes reflexions. De fet, era un home rude i amb pocs coneixements filosòfics ni històrics. Però també era un home extremadament religiós i permeable a la influència dels ascetes orientals de l’època. O sigui que el rei va decidir donar un tomb radical i perillós a les pràctiques religioses de l’imperi, entrant en un terreny que no li corresponia controlar, el de la religió, reservat als patriarques orientals i, al menys sobre el paper, al lideratge del Papat.

Sembla, a més, que les derrotes dels seus exèrcits en les fronteres de l’imperi i, fins i tot, una violenta erupció volcànica a l’illa de Tera, foren interpretades per l’emperador com una mostra de l’ira divina per la idolatria dels seus fidels.

Tanmateix, l’incident de la porta de Calcis el convencé que els canvis s’haurien d’implantar gradualment, sense imposicions i promulgant decrets i edictes que, més que obligar al poble, l’eduquessin sobre les virtuts de la iconoclàstia. Un monarca prudent, malgrat la seves fortes conviccions religioses i la poca cultura que se li atribueix.

El seu regnat acabà més o menys pacíficament, pel que fa a aquesta qüestió, el 741. Durant el mateix, la idea de la iconoclàstia s’anà consolidant, a la vegada que creava forts debats en el sí de l’església i de la noblesa i no pocs enfrontaments. En principi, Lleó III havia obtingut el suport de l’aristocràcia oficial i d’un sector del clergat, però la gran majoria de teòlegs i de monjos s’hi varen oposar, a més, també, d’una forta oposició del poble, especialment a la part occidental de l’imperi. I, d’altra banda, el papat i l’església oficial de Roma s’hi oposaren també rotundament.

O sigui que, si bé en comparació amb períodes posteriors, el regnat de Lleó III fou relativament pacífic, no li mancaren ensurts i tingué que reprimir vàries revoltes que, amb penes i treballs, anà vencent. En qualsevol cas, en aquest període quedaran plenament configurats els dos bàndols de la contenda: iconoclastes i iconòduls.

En resum, la iconoclàstia condemnava la realització de qualsevol imatge sense vida que representés a Jesús o als sants, i per tant, qualsevol representació pictòrica o escultòrica al respecte. Per als iconoclastes, l’ús d’imatges religioses constituïa un retorn a les pràctiques paganes, condemnades ja a l’antic testament. Consideraven que la imatge no podia representar l’essència divina de Jesús i, per tant, no era altra cosa que un ídol.

Per la seva banda, els iconòduls consideraven que el manament bíblic de prohibició de les imatges de Déu havia estat superat per la encarnació humana de Jesús, ja que si Déu s’havia encarnat en matèria visible, la seva representació gràfica o escultòrica era, de fet, la representació del mateix Déu. I un altre argument de pes hi afegien: les coses de Déu no corresponen a l’emperador sinó als teòlegs i als patriarques.

A la mort de Lleó III el succeí el seu fill Constantí V (741-775), menys prudent i menys diplomàtic, que emprengué una forta creuada contra els partidaris de les imatges i que va establir com a dogma la prohibició de les mateixes, fins al punt de convocar el primer concili iconoclasta. Constantí lluità fortament contra l’oposició dels monestirs, en els que la devoció icònica era més forta. Sembla que en la seva campanya destruí monestirs, relíquies i imatges. Es diu també que per a castigar als monjos rebels, els va fer desfilar per l’hipòdrom agafats cadascun de la mà d’una dona, per a fer-los violar els seus vots de castedat.

En qualsevol cas, alternant períodes de més o menys tolerància, la rivalitat entre iconòduls i iconoclastes es mantingué al llarg de varis regnats, fins al 843, en que Teodora, com a regent del seu fill Miquel III, va proclamar definitivament la restauració de les imatges.

Al llarg de tota aquesta època de rivalitats, podem distingir dos períodes iconoclastes. El primer, que va començar amb Lleó III i l’incident de la porta de Calcis, va acabar amb la restauració de les imatges per Irene, que fou proclamada santa de l’església ortodoxa per aquest motiu. El fill de Constantí V, Lleó IV (775-780), intentà una certa mediació sense sortir-se’n. A la seva mort va assumir el poder la seva esposa Irene, com a regent del seu fill Constantí VII, massa jove per a regnar.

Irene era una fervent partidària de les imatges i no dubtà en restaurar el seu culte i en convocar a aquest efecte un concili eclesiàstic que ho fes possible. A la vegada, va fer les paus amb el Papa i l’església de Roma. La Irene era una persona de fort caràcter i disposada a fer el que fes falta, no sols per a restaurar la ortodòxia, sinó per a mantenir-se al poder a qualsevol preu. Va reprimir amb sang i fetge totes les revoltes que es van produir a l’imperi, tan les dels iconoclastes com les dels nobles partidaris de posar al poder al seu fill. Perquè aquesta és una altra. El seu fill Constantí VII arribà, finalment, a una edat en la que li tocava ja assumir el tron, i algú devia aconsellar a la reina regent que la millor forma per a evitar-ho era declarar-lo inútil per a governar. Un advocat li hauria indicat a la reina els passos legals per a declarar incapaç al seu fill, però d’advocats en aquella època no en gastaven, així que el consell el degué rebre d’algun carnisser. El cas és que ordenà que al seu fill el ceguessin i, és clar, un cec no podia ser el rei de l’orient cristià. Tothom ho comprengué i ara és una santa més de les que omplen els altars de l’església ortodoxa grega.

La veneració de les imatges durà tot el seu regnat i el dels seus successors, fins al 815, en que l’emperador Lleó V l’Armeni instaurà un nou període d’iconoclàstia que ja no acabaria fins al 843. Les derrotes davant els búlgars convenceren a l’emperador de que calia restaurar la iconoclàstia per a evitar el càstig diví. Ja un mes abans de la seva coronació, un grup de soldats havia obert el sarcòfag de l’emperador Constantí V, implorant-li que tornés per a salvar l’imperi ("Baixa, Manel!")

A Lleó V el succeïren Miquel II i Teòfil, i a la mort d’aquest la seva esposa Teodora, com a regent de l’hereter Miquel III. Amb Teodora, altra volta una mare regent, es restaurà definitivament el culte a les imatges el 843. Ella també és santa, és clar.

De llavors ençà, dins l’església cristiana no hi ha hagut cap moviment d’importància vers la supressió de les imatges, si bé és cert que l’aparició de les esglésies protestants de la Reforma comportaren en el seu àmbit una notable disminució de la imatgeria i el retorn a una certa austeritat iconogràfica. El culte a les imatges, en tot cas, resta present en l’àmbit cristià sense aparença de minvar.

Paràsits de la tele

0 comentaris
Qui no té feina el gat pentina. Ja al final de les vacances, per aquella cosa de la mandra i el desig de no fer i no pensar, m’he passat una bona estona de la tarda vagarejant sense rumb per la programació televisiva. És aquella hora en la que a la tele fan documentals sobre animals salvatges, que tothom diu mirar i ningú veu. També en fan d’altres de programes a aquesta hora, en els que la fauna és ben diferent.

I això em va passar, precisament, que d’un bonic documental sobre lleons de la sabana que mengen gaseles per dinar, vaig passar sense adonar-me’n, a les lladelles urticants del fill d’una folklòrica. Durant una bona part de la tarda (3 hores!) emeten per una cadena privada un programa diguem-ne que d’actualitat social. És a dir, que durant tres hores una sèrie de persones que semblen saber-ho tot d’allò i d’aquells de qui parlen, ens il·lustren sobre el més interessant d’una sèrie de personatges que, pel que sembla, reuneixen un seguit de mèrits dignes de reconeixement. Per exemple, són exparelles de la parella actual d’algun cantant o d’algun torero, o són veïns o amics de l’ànima de l’actual parella de l’ex del germà d’algun parent de no recordo ja qui.

En aquest programa tan didàctic, els conductors del documental són ni més ni menys que l’ex d’un torero i algunes persones més que passen per periodistes o quelcom semblant. Tot plegat, d’un nivell intel·lectual molt elevat. Doncs bé, gràcies a aquest programa he sabut que el fill d’una reconeguda folklòrica d’aquest país té lladelles. Per si algú no sap què és això, us diré que, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, es tracta d’un insecte paràsit de l'home de l'ordre dels anoplurs (Phthirus pubis), semblant al poll però de cos més curt i ample, anomenat també poll del pubis. "Ladilla", en castellà, i així sabrem tots de què parlem.

Sembla que la notícia l’ha donada un amic de l’ànima de l’amoïnat portador d’aquests animalons. És clar, per a què hi són, sinó, els amics? Es nota que el reportatge era seriós, perquè anava acompanyat d’una profusió d’imatges en les que es mostrava abastament com l’individu en qüestió lluitava per treure’s la picor de l’entrecuix i, d’altra banda, tots els participants cridaven molt i s’interrompien contínuament.

Tot plegat molt interessant i molt edificant. I aleshores, un dubte em va assaltar, de cop, com un rampell. I si tot plegat no era real? I si totes aquelles persones "no són d’eixe món"? Ben mirat, no semblaven humanes, perquè jo, de fet, no conec ningú així. I si són alienígenes? I si formen part d’un programa secret maquinat per éssers d’un altre planeta, amb la finalitat d’esborrar qualsevol indici d’intel·ligència humana i fer-nos així més vulnerables al seu afany de conquesta?

Afortunadament ja he acabat les vacances. Tot i així, el programa deu ser nociu de veritat, perquè em sembla que alguna cosa m’ha quedat, sinó, perquè hauria de pensar jo en les lladelles d’aquest senyor?

La independència quan toqui

3 comentaris

Diu l’Artur Mas que en un hipotètic referèndum per la independència, votaria que sí. Li han preguntat en una entrevista que publica el diari Avui. És una pregunta que no admet filigranes, sols un sí o un no, o l’abstenció, és clar, no de resposta sinó de vot. Si està justificat que aquesta pregunta es faci a algun líder polític, és a l’Artur Mas més que a ningú. Ara com ara, l’única força política d’aquest país amb possibilitats de fer passos ferms cap a la independència és CIU, no pas de forma immediata, sinó a llarg termini. Abans li cal acabar la travessia del desert per la que transita des de fa uns anys. No és que ERC no pugui fer-ho, com força clarament independentista que és, i no parlem de Reagrupament, la nova força política aixecada per Carretero i de la que encara no coneixem la verdadera força. El què passa és que CIU, tard o d’hora, tornarà a tenir responsabilitats de govern, i ERC, també tard o d’hora, les perdrà, a no ser que canviï d’aliances.

Sabem, per lògica, què votarien en Puigcercós o en Carretero. També sabem el què votaria l’Alícia Sànchez Camacho o qualsevol líder del PP. En el cas del PSC probablement hauríem de preguntar un per un, i a ICV és una incògnita total. I és clar, sabem el què votaríem cadascú de nosaltres. Vaig parlar d’aquest tema en una entrada recent d’aquest bloc, en la que hem referia a l’autocontenció dels catalans a l’hora de llençar-nos a la piscina de la independència, el seny que modera la rauxa i que, si pogués, afegiria una nova opció al plebiscit per la independència: sí, però encara no.

I a mi em sembla que aquesta, de fet, ha estat la veritable resposta de l’Artur Mas a la pregunta, no pas literal, però sí sobreentesa. Donem una ullada a algunes de les seves respostes:

"No és independentista.

En un referèndum votaria que sí, però la meva missió és agrupar la major quantitat de gent al voltant del catalanisme per crear gruix de país. I això no s’aconsegueix proclamant-se independentista cada dia.

Però si és president farà el pas o no?

La meva primera prioritat serà aixecar el país, superar la crisi i recuperar la moral de victòria. Després, la resta.

Tenim pressa, molta pressa.

Catalunya no sóc jo sol i algú que vulgui canviar un país ha de tenir la lucidesa i la humilitat d’entendre’l."

Em quedo, sobretot, amb la darrera de les respostes. O sigui que independència sí, però quan toqui, sembla dir l’Artur Mas, i ara això no toca, afegiria en Jordi Pujol. En qualsevol cas, el que es pot desprendre de les posicions de CIU és que la independència serà possible quan el país estigui preparat per assumir-la (també la resta d’Espanya, afegirien els més prudents), una idea en la que tots podríem combregar, independentistes i no independentistes. La prioritat de CIU és clara, tornar al govern. El què vingui després dependrà molt del pragmatisme dels seus líders, i en això no necessiten lliçons de ningú.

Què fer amb l'impost de successions

0 comentaris

Josep Sànchez Llibre, Diputat al Congrés per Unió Democràtica de Catalunya i mà dreta d’Antoni Duran Lleida, diu avui a La Vanguardia que si el seu partit torna a governar, una de les primeres coses que farà serà suprimir l’impost sobre successions. De l’entrevista, em quedo amb l’afirmació que aquest impost és el peatge de la mort. En l’edició escrita del diari, un article d’opinió signat per Àngel Sàez, soci director de Ros Petit, sosté que l’impost té una llarga justificació històrica com a redistribuïdor de la riquesa.

Podria donar per certes ambdues afirmacions i, tanmateix, una i l’altra aposten per solucions ben diferents. Mentre el primer pretén la seva supressió total, el segon en té prou amb la seva reforma. Perquè el que no es pot negar és que a Catalunya les tarifes d’aquest impost són força més elevades que en altres comunitats i que, a més, com diu l’Àngel Sàez, no es justifica en absolut la diferència de tributació entre successions i donacions.

Sànchez Llibre diu prou bé que l’impost constitueix un peatge de la mort, i certament tothom, en un moment o altre de la nostra vida, hem sabut o sabrem el que representa la forta despesa econòmica que la mort porta aparellada, no sols per aquest impost, sinó per la plusvàlua municipal i per les altres despeses. Però caldria fer algunes consideracions sobre les paraules de Sànchez Llibre. La supressió d’un impost comporta la creació o augment d’un altre impost, o l’augment de dèficit públic, o la reducció de la despesa per a compensar-lo, ...., el què es vulgui, però menys diners per a l’administració que, generalment, procurarà obtenir d’un altre tribut. Probablement el Sr. Sànchez Llibre té això ben present, i segurament que aquest deu ser el motiu pel qual el seu partit, malgrat ser al govern durant més de dues dècades, no va emprendre mai la supressió d’aquest peatge.

No ve a compte, doncs, el dir ara que es tracta d’un impost injust i culpar-ne l’actual govern. Si ara és injust, abans també ho era, i demà, quan CIU torni a governar i tampoc el suprimeixi, també ho serà.

Això no obsta que el govern de la Generalitat, sigui del color que sigui, tingui l’obligació d’efectuar una reforma profunda d’aquest impost. Si no ha fet CIU, que ho faci el tripartit, i si aquest no vol, que ho faci CIU quan torni al govern. Val més tard que mai. Com a instrument per a la redistribució de la riquesa ha estat més o menys apreciat en la majoria de països del nostre entorn, que el mantenen amb diferents graus d’intensitat. Perquè, realment, ja injustícia de l’impost no ve d’ell mateix, sinó de com s’aplica. La seva supressió estaria igual de justificada que en la resta d’impostos que, d’alguna manera, graven la riquesa, entesa com la possessió de quelcom. Suprimir el gravamen sobre una herència perquè els béns han estat obtinguts pel causant amb el seu esforç i treball, és tan com suprimir l’impost sobre béns immobles perquè igualment han estat adquirits amb l’esforç i el treball del propietari o, anem més enllà, suprimir l’impost de la renda perquè grava el treball i el rendiment dels ingressos obtinguts amb aquest treball. Fet i dit, suposaria la supressió de qualsevol impost.

Però el que és inacceptable és que l’impost de successions es converteixi, com és en l’actualitat, en un autèntic maldecap per a les famílies que, simultàniament, perden un familiar i es veuen obligats a fer front a una fortíssima despesa econòmica, per l’herència de béns que sovint són, a la pràctica, irrealitzables econòmicament.

O sigui que millor parlar de reforma profunda i urgent, i deixar-nos de suprimir l’impost, que, a fi de comptes, tret que arribéssim a ser una economia forta i sanejada, no ho farà ningú.

L'ànima del PP i el nom dels carrers

0 comentaris

Sembla que el PP de la comunitat valenciana està intentant eliminar el nom de País Valencià dels carrers i places de les localitats en què governen. A Espanya és costum des de sempre que els pobles posin nom als carrers i places del municipi. No se’ls anomena "carrer núm. 1" o "6a avinguda", com a Manhattan, sinó que se’ls dona un nom únic que fa referència a un personatge, a un terme geogràfic, polític o filosòfic, etc., amb la finalitat de reconèixer-los un cert mèrit i preservar la seva memòria. Per això no hi ha noms de carrers com carrer de la guerra, carrer de l’estafa o carrer de la dictadura, per exemple.

Passa amb aquests criteris que, en situacions excepcionals, es canvien alguns noms de carrer perquè la nova situació política i/o social converteix el personatge en qüestió, o el què sigui que representa el nom del carrer, en indesitjat. Per això, en acabar la guerra civil, les autoritats de la dictadura varen substituir una gran quantitat de noms de carrer pel de personatges del franquisme, igual que les autoritats republicanes havien fet anys abans en suprimir la monarquia. I també per això, la transició democràtica va portar a la recuperació de molts dels noms de carrer suprimits pel franquisme, o simplement al canvi de nom d’aquells que honoraven els personatges i les polítiques de la dictadura.

Malgrat això, 34 anys després de la mort de Franco, encara hi ha força vies públiques espanyoles que mantenen plaques amb el seu record o el de José Antonio. Generalment ha estat així per decisions de governs municipals del PP o pròxims a aquest partit, amb unes poques excepcions de governs d’esquerres bastant inexplicables. La primera pregunta que es pot formular, quasi automàticament, és la següent: les ciutats o pobles en qüestió pretenen honorar a en Franco o José Antonio, donant el seu nom a carrers i places del municipi? És l’explicació lògica, però el PP ha anat bandejant aquesta qüestió amb l’excusa que no cal remoure el passat i que hi ha altres assumptes més importants a què dedicar-se.

És un argument força discutible, i que a més sols apliquen en el cas de noms de carrer relacionats amb el franquisme. Sembla que sí que val la pensa esmerçar esforços per a suprimir el nom de País Valencià del carrerer, però no el de Francisco Franco, José Antonio Primo de Rivera o el Glorioso Alzamiento Nacional. Són actituds que diuen molt dels seus protagonistes. Estaria bé que el PP expliqués d’una vegada on rau l’ànima "popular", perquè el llautó fa molt temps que se’ls veu, i és difícil ventar-se de demòcrata honorant alhora el franquisme i el que ha representat per aquest país.

El FROB i els dubtes del President

0 comentaris
El Consell Consultiu ha dictaminat que el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), creat pel govern Zapatero, envaeix les competències de la Generalitat sobre les caixes d’estalvi. L’actuació lògica del govern català en aquest cas hauria de ser la interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat, per a defensar les pròpies competències. És el que sempre han fet els governs successius de Catalunya i d’altres comunitats quan el govern de l’Estat ha dictat normes que ultrapassen les seves competències i envaeixen les de les comunitats autònomes.

Tanmateix, el govern de la Generalitat s’ho està pensant. Dona la impressió que no s’acaba de decidir per la interposició del recurs. El mateix Montilla diu que el govern “exercirà les accions pertinents per a salvaguardar les nostres competències”, i que la interposició del recurs no és el primer que cal fer. Es tractaria, pel que sembla, d'obrir un període de sis mesos en què Generalitat i Estat negociarien una sortida per evitar el recurs al Constitucional.

Segurament que hi ha una raó per a aquesta actitud, i potser fins i tot es tracta d’una raó vàlida, però, com sempre en el tripartit, no se sap o no es vol explicar, donant un munt d’arguments a l’oposició convergent per a recordar i destacar la dependència del PSC respecte del PSOE, el seguidisme d’ERC i la irrellevància d’ICV.

El President de la Generalitat no és un home que destaqui per les seves habilitats comunicatives, i allà on hauria de dir el què i el com sols diu el “ja veurem”. Podria ser que el zel en la salvaguarda de les nostres competències ens fes perdre una norma necessària o convenient per als interessos no sols espanyols, sinó específicament catalans. Si fos així, seríem com el gos de l’hortolà, que ni menja ni deixa menjar. Però fins i tot en aquest cas és obligació del govern de la Generalitat defensar les pròpies competències, que, a fi de comptes, són les de Catalunya. Si el què vol el President és no deixar passar l’oportunitat de posar ordre en les caixes, podria explicar clarament que això és el que pretén la negociació amb el govern de l’Estat. Altrament, li posa fàcil a l’oposició l’acusació de sucursalisme i, sobre tot, li atorga el paper d’única defensora dels interessos catalans, un paper que, per lògica democràtica, hauria de correspondre al govern de la Generalitat.

Cas Gurtel. Quan les coses passen perquè sí

0 comentaris
L’article 426 del Codi Penal diu textualment: La autoridad o funcionario público que admitiere dádiva o regalo que le fueren ofrecidos en consideración a su función o para la consecución de un acto no prohibido legalmente, incurrirá en la pena de multa de tres a seis meses. És a dir que si a mi, pel fet de ser funcionari públic, em regalen una ampolla de conyac, i l’accepto, estaré incurs en un delicte que el codi anomena de cohecho, i que jurisprudencialment rep el nom de cohecho impropio, que significa acceptar els regals a canvi de res, únicament en consideració al meu càrrec, o a canvi de fer quelcom que no estigui prohibit legalment (i que per tant podria o hauria de fer igualment sense regal).

Jo no sóc partidari d’acceptar cap mena de regal que tingui a veure amb la meva feina, perquè és delicte, perquè el conyac no m’agrada i perquè, què caram, també tinc principis, però es veu que hi ha qui no té tantes manies i no li fa res, per exemple, vestir-se de gorra pel fet de tenir un càrrec públic. És clar que, amb la interpretació que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha fet del precepte esmentat, els regals a un funcionari o autoritat pública no són altra cosa que actes sense motiu aparent i que, per tant, no són susceptibles de ser enjudiciats penalment.

Diu la Sala, en un auto força llarg i amb el vot particular d’un dels seus magistrats, que si bé hi ha força indicis que els regals efectivament varen existir (i en aquest sentit desestima part dels recursos del Sr. Camps i companyia), no hi ha indicis suficients de que els vestits fossin regalats en consideració a la funció dels seus receptors ni per a la consecució d’un acte no prohibit legalment.

Deia Leibniz (Leipzig, 1646 – Hannover, 1716) que totes les coses passen per un motiu o altre. Concretament, el seu principi de “raó suficient” afirmava que no es produeix cap fet sense que existeixi una raó suficient per a que sigui així i no d’una altra manera, i que tot allò que considerem atzarós o contingent, ens ho sembla perquè no disposem d’un coneixement acabat de les causes que ho motiven. Això ja m’ho deia l’avi sense saber-ne res de la filosofia alemanya del segle XVII. “Sempre hi ha una raó, Octavi”, i ho sabia prou bé l’inspector Colombo, que sempre acabava trobant un mòbil per al delicte i enxampava al culpable al final de l’episodi.

Però ni Leibniz, ni el meu avi, ni l’inspector Colombo varen tenir mai present que les coses també passen perquè sí, que al President de la Generalitat Valenciana se li regalen vestits fets a mida no perquè tingui el càrrec que té, no pel seu poder de decisió i d’influència, sinó per pur caprici de la naturalesa. Ho ha deixat ben clar el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que en un exercici de lògica creativa, ha muntat un sil·logisme inèdit des dels temps de Leibniz, estructurat de la manera següent:

Premissa 1: El President de la Generalitat Valenciana i altres càrrecs d’aquella comunitat, tots ells del PP, han rebut regals d’uns senyors determinats.

Premissa 2: Els autors dels regals estan imputats en vàries causes obertes per corrupció, que tenen a veure amb el suborn de càrrecs públics del PP per a obtenir determinats beneficis econòmics.

Conclusió (sorprenent): res indica que els regals al Sr. Camps i companyia tinguessin a veure amb els seus càrrecs públics ni tinguessin la finalitat d’obtenir res.

I recordem que la resolució del TSJ no és una sentència, sinó un Auto que impedeix al jutge instructor seguir investigant. Leibniz, de fet, no s’hauria estranyat gens; si no ho entenem, és perquè ens falta prou coneixement. Per exemple, que els Srs. Correa i altres, de quan en quan, fan regals al primer que passa, i si aquest resulta ser el President de la Generalitat Valenciana, doncs què hi farem! No sé què hauria pensat l’inspector Colombo, però si que sé què hauria dit el meu avi: “no n’hi ha un pam de net”.

El burro català

0 comentaris
En Montilla ha anat a Madrid per a fer les paus amb el PSOE després que les relacions entre els socialistes espanyols i el PSC hagin passat per una temporada de sotracs, com a conseqüència de la llarga negociació del finançament i, de pas, per a llençar el missatge, que focalitza en el PP però que s’entén adreçat a les forces polítiques espanyoles, inclòs el PSOE, de que a Catalunya creix la desafecció cap a la resta de l’estat cada vegada que hi ha brots d’anticatalanisme. És el que ja he dit en altres ocasions: la intensitat del sentiment catalanista és inversament proporcional a l’anticatalanisme que es respira a la resta de l’estat. És com dir, mira, els catalans no volem estar on no ens estimen, o sigui que vosaltres mateixos.

Tot plegat està molt bé, però resta pendent de resoldre el veritable sentiment nacionalista d’aquest poble. Si poguéssim decidir per nosaltres mateixos sense cap interferència, és a dir, decidir lliurement sense cap trava administrativa ni política i, a més, sense que hi ajudessin els espanyolistes de fora, què faria aquest país? El que cadascú faria ja ho sabem cadascun de nosaltres, però el què en sortiria del conjunt és una incògnita, i a la dificultat de resoldre aquesta incògnita hi ajuda, precisament, el seny català, un fre d’emergència que ens impulsa a defugir l’aventura i la incertesa.

És a dir, que posats en situació de triar per la plena sobirania o per a seguir com estem, la postura dels catalans podria ser com la de l’ase de Buridan, que amb ganes de beure i menjar i col·locat a igual distància d’un cubell d’aigua i una pila de palla, acabà morint de set i gana per la seva indecisió a l’hora d’escollir. Jean Buridan, filòsof francès del segle XIV, afirmava que un individu que ha de fer front a dos o més comportaments possibles, ha d’escollir sempre el més gran, el més bo, el millor en tots els sentits. Això és fàcil de dir i difícil de fer, i els seus crítics el varen ridiculitzar amb la faula de l’ase de Buridan ja explicada.

Així que si els catalans, posats entre la incertesa de la plena sobirania i la seguretat del seguir com estem, hem d’optar, com deia Buridan, pel comportament millor, d’aquí cent anys encara hi serem, debatent-nos entre el què som i el què volem ser. És clar que la situació de Catalunya no és la mateixa que la de l’ase del filòsof, perquè així com aquella es trobava en una situació equidistant, igual de lluny o de prop de l’aigua i de la palla, els catalans ens trobem ara ben acomodats en un dels platets de la balança, i del que es tracta és de decidir si fem o no el salt cap a l’altre costat. O sigui que no morirem de gana, però podríem morir-nos d’ensopiment mentre ens debatem entre quedar-nos o marxar, sinó és que, com avisa Montilla, des de fora ens van donant empentes.

I tot parlant d’ases, aquest llarg “que me’n vaig” i no acabar de marxar mai ens porta també a ser l’ase dels cops d’una Espanya que veu en la “insolidaritat”, la “cobdícia” i el “complex de superioritat” dels catalans una bona excusa per a explicar-se per què d’altres territoris de l’Estat no assoleixen un nivell de benestar suposadament semblant al de Catalunya.

A l’ase de Buridan, en funcions d’ase dels cops, li podria passar com a un altre mamífer il·lustre d’aquest país, un burro que alguns anomenen del Godall, d’altres d’Alcanar i d’altres del Quildo. El seu amo va arribar a la conclusió que li seria més rendible si el podia acostumar a no menjar, i la bèstia, quan s’hi va haver acostumat, es va morir de gana. D’aquí cent anys encara ens ho estarem pensant i ja no ens faran cas. Llavors sí que ja ens haurem mort, però no de gana sinó d’insignificància.

No és estrany, doncs, que en aquest país haguem adoptat el burro com a símbol de la identitat catalana. Encara no sabem el què volem ser, però sí que sabem prou bé el què som.