Doctor, tinc bonisme. És greu?

Aquests dies he aprés una paraula nova, buenismo. La dic en castellà, perquè és així com l’he escoltat i no sé com traduir-la. Potser “bonisme”? La veritat és que l’he cercat al diccionari de la Real Academia Española, a través de la seva web, i em retorna que no hi consta. I pel que fa a la suposada traducció catalana, “bonisme” no figura tampoc al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Dic això, perquè com a resultat de la polèmica sobre l’empadronament d’immigrants sense papers a l’ajuntament de Vic, tota una colla de veus autoritzades ja ens estan dient que no es pot anar amb aquest bonisme pel món, que jo interpreto que no es pot anar de bo per la vida.

Suposo que la cosa deu estar en distingir el que és bo del que va de bo sense ser-ho, i se’ns està dient que, pel que fa al tema de la immigració, hem de deixar “d’anar de bons” i “ser realistes”, o sigui, no ser tan bons com diem que som, sinó deixar de dir que som bons.

Vaja, en definitiva, que no hem de ser tan bons, que ja m’estic fent un embolic! Jo, la veritat, no sé si sóc bonista, però sempre he pensat que la defensa dels drets humans està del costat dels bons, i que la legalitat, si no hi és, també hi hauria de ser. Ingenu com sóc, em pensava que això anava pel camí de la bondat, és a dir, de ser bo, i que, potser per herència d’aquell catecisme que apreníem a la infantesa, això era el que calia, “ser bo”.

Doncs bé, per a que quedi clar que “ser bo” ja no està tant ben vist, ara se li canvia el nom per a transformar-ho, quasi bé, en la descripció d’una patologia. “Sufre de buenismo”, “el pobre té bonisme”. Potser la manera de canviar una actitud té a veure en canviar-li el nom, i així deixar de ser bo ja no serà el mateix que ser dolent, sinó que serà una mena de cura o redempció. I se m’acut que fent extensiu aquest mètode a d’altres qüestions, podríem canviar moltes coses, si és que realment les volem canviar. Per exemple, si el que volem es justificar una actitud antidemocràtica, podríem explicar que cal deixar de ser democratista, que ja es veu que sona malament i ha de ser dolent per força, i ser més realistes. A que ens avindríem més a deixar de ser democratistes que no demòcrates?

I com se sap que un pateix bonisme? Doncs perquè als que patim d’això donem més importància als problemes de les persones immigrants que als que sembla que té l’ajuntament de Vic per a acollir-los. I ja se sap que donar més importància als problemes de les persones que als de les administracions no és de persones sanes.

No serà això el que està passat amb aquest assumpte de Vic? No serà que el que es vol és justificar una actuació il·legal i poc respectuosa amb els drets humans, però rendible electoralment? Ara resultarà que els que no hi estem d’acord “som massa bons”, patim de bonisme crònic?

Em temo, doctor, que tinc bonisme. Això es cura?

L'Alcalde de Vic no pot negar l'empadronament als immigrants

No empadronar als immigrants sense papers és una il·legalitat, per molt que el Consistori de Vic s’obstini en dir el contrari. Les lleis poden agradar o no, i si no funcionen, mecanismes té la democràcia per a canviar-les. Però l’alcalde de Vic no pot modificar-les per ell sol, ni tant sols emparant-se en el dictamen dels serveis jurídics de l’Ajuntament que diu que ha sol·licitat, uns serveis que no poden ignorar sense prevaricar, ells i l’alcalde, que el padró municipal d’habitants constitueix un registre de les persones que resideixen en el municipi, siguin legals o il·legals, siguin honestos o delinqüents, siguin el què siguin, i constitueix la prova de la seva residència en la localitat. En això, el Ministre de Treball i Immigració té raó quan diu que “no és possible amb la llei a la mà negar l'empadronament d'una persona que acrediti amb documentació fefaent la seva identitat i la seva residència en un municipi"

No empadronar una part de la població, la que sigui, significa ignorar voluntàriament la realitat. L’Ajuntament pot optar per la ignorància, ell sabrà si l’interessa conèixer qui té a casa, però resulta que, a més, l’empadronament és un dret de les persones. A no ser, és clar, que a més de l’empadronament, se’ls vulgui prohibir la residència, qüestió que l’Alcalde deu saber prou bé que no és de la seva competència.

És que els serveis socials de Vic estan col·lapsats per culpa de la immigració il·legal? No conec els problemes que tenen els serveis municipals en aquella ciutat, però si a l’hora de repartir culpes comencem per la immigració, acabarem estenent-les a tots aquells que fan ús dels serveis socials (immigrants, pobres, marginats, ....). És clar, per a que un servei funcioni a la perfecció el millor és que no tingui usuaris.

Tot plegat no fa més que alimentar el discurs xenòfob i racista dels Anglada i companyia, que fonamenten en la suposada impossibilitat dels serveis comunitaris per a acollir les necessitats dels nouvinguts i en el fet que “els d’aquí” es veuran privats, per culpa seva, d’aquests serveis. Un discurs que malauradament acull avui mateix la Pilar Rahola en un article força desafortunat a La Vanguardia.

És evident que la immigració genera problemes, per als propis immigrants i per al país que els acull, més quan es tracta d’immigració il·legal. I és també evident que en temps de vaques flaques els problemes s’aguditzen. A tanta evidència, jo afegiria que les millors solucions no són les draconianes, que tenen molt de demagògiques i poc de solució, sinó les realistes i mesurades. La solució no pot ser la de l’ajuntament de Vic, entre altres coses perquè si el què pretén l’Alcalde és que els immigrants il·legals marxin de Vic, posant-se ell mateix en la il·legalitat, és difícil que ho aconsegueixi privant-los d’un altre paper. Tret, és clar, que tot plegat no porti a les astracanades de la Itàlia berlusconiana o als aldarulls del Ejido. Quan s’emprèn el camí de la demagògia la democràcia i els drets humans van quedant enrere.

Xenòfobs en temps de crisi

La ignorància fa més mal en temps de crisi. Això és el que he pensat després que, fa un estona, un conegut (més aviat un saludat) m’ha fet partícip de les seves idees peculiars (que no estranyes) sobre el tema de la immigració.

Ens hem trobat al carrer i hem caminat junts una estona, parlant de temes banals, fins que ens hem topat amb un senyor d’aspecte i indumentària aparentment magrebí. Llavors el meu conegut (saludat) ha tingut un sobresalt i m’ha etzibat, bastant alterat, una pregunta: “Escolta!, tu que ets de l’Ajuntament, és veritat que a aquests se’ls donen vals de diners?”

He intentat respondre que, en primer lloc, jo no “sóc de l’Ajuntament”, sinó que treballo en un Ajuntament, i que, a més, no m’ocupo de serveis socials sinó d’altres matèries.

“És igual, això, tu ho has de saber! Tots els comerços van plens de vals de diners per aquesta gent!”. He començat a dir-li que, pel que jo sé, les ajudes, en general, es donen a qui les necessita, sigui d’on sigui, i que si ell ho necessités, també se li donaria.

S’ha exasperat com un energumen. Diu que això no pot ser, que aquests diners haurien de ser pels d’aquí que ho necessitin, i que si els immigrants es queden sense feina o no tenen diners, el que han de fer és tornar al seu país, o millor que ja no haguessin vingut, i ara no estaríem així.

He estat a punt de respondre i intentar rebatre el que m’ha semblat un seguit de despropòsits, i també de dir-li que, si tan clara té la resposta, perquè diantre formula la pregunta, però, francament, no l’hauria convençut de res i, com que la seva conversa tampoc és quelcom que m’atregui, he procurat excusar-me i tombar per un altre carrer.

Però després hi he pensat una estona. Podria haver-li dit al meu conegut (saludat) que la crisi no l’han provocat els immigrants, sinó la bombolla immobiliària, l’especulació irresponsable i el miratge del diner fàcil. També podria dir-li que, a l’hora de repartir els ajuts socials, no sols és inconstitucional discriminar en funció de la procedència, la raça o la religió, sinó que, a més, és immoral. I per últim li podria preguntar en què dimonis l’afecta a ell que una o vàries persones necessitades rebin ajuda de les administracions. Li podria haver dit més coses, com que la bombolla immobiliària no la van crear els immigrants que majoritàriament treballaven a la construcció, sinó la munió d’especuladors professionals i afeccionats que cercaven el diner fàcil, però és la mena de debats que esdevenen irracionals, i a mi no m’agrada tractar amb fanàtics.

El cas és que, si tradicionalment la xenofòbia i el racisme han estat latents en l’actitud general d’una part important de la població en vers la immigració, en temps de crisi esdevenen més visibles i són presa fàcil per a tota mena de demagogs irresponsables. Cal estar alerta, perquè la temptació de culpar dels mals presents i passats als forans és un recurs molt fàcil en èpoques com l’actual, i la ignorància ajuda ben poc a afrontar els problemes amb serenitat.