Ja recorregudes vàries sales de l’edifici, el visitant s’ha assegut en una bancada, cansat, farcit el pensament de paisatges i retrats, assadollat l’ànim de llums i crepuscles, de formes i colors. Cal descansar i deixar-se emportar pels capricis vagarosos del pensament, sense esforç, sense oposar-s’hi. Una mica de repòs per a continuar després.
En front, un quadre amb un paisatge, una finestra, una mirada a un altre món, per a perdre’s en la imaginació, i al costat, sobre la bancada, un opuscle. “Isaac Levitan, Kibartai 1861 - Moscou 1900, Tardor daurada, 1895”. Amb el paper a les mans, ignorat, la mirada reposa sobre l’herba verda del prat, abandonada, sotmesa, inerta. L’oreig suau, tebi, de la tarda, remou les fulles i sacseja les margarides, l’herba petita dels camps i els joncs de la ribera, mentre amb un lleu murmuri l’aigua del riu xiuxiueja en aquesta tarda assolellada de la regió del Volga.
S’hi podria adormir, s’hi podria quedar, podria adoptar aquell com el seu país i esdevenir part del paisatge. El visitant tanca els ulls i allibera l’esperit, vaga delerós per aquell món i no pensa en tornar.
Cap al tard, a l’hora de tancar, el vigilant recollirà del terra l’opuscle que parla d’aquell quadre i de l’autor i el posarà, una vegada més, sobre el banc. Els visitants solen deixar-lo abandonat, caigut. Marxen sense fer soroll, s’esvaeixen i el silenci, de nou, envolta les sales del museu.
En front, un quadre amb un paisatge, una finestra, una mirada a un altre món, per a perdre’s en la imaginació, i al costat, sobre la bancada, un opuscle. “Isaac Levitan, Kibartai 1861 - Moscou 1900, Tardor daurada, 1895”. Amb el paper a les mans, ignorat, la mirada reposa sobre l’herba verda del prat, abandonada, sotmesa, inerta. L’oreig suau, tebi, de la tarda, remou les fulles i sacseja les margarides, l’herba petita dels camps i els joncs de la ribera, mentre amb un lleu murmuri l’aigua del riu xiuxiueja en aquesta tarda assolellada de la regió del Volga.
S’hi podria adormir, s’hi podria quedar, podria adoptar aquell com el seu país i esdevenir part del paisatge. El visitant tanca els ulls i allibera l’esperit, vaga delerós per aquell món i no pensa en tornar.
Cap al tard, a l’hora de tancar, el vigilant recollirà del terra l’opuscle que parla d’aquell quadre i de l’autor i el posarà, una vegada més, sobre el banc. Els visitants solen deixar-lo abandonat, caigut. Marxen sense fer soroll, s’esvaeixen i el silenci, de nou, envolta les sales del museu.
0 comentaris :: Mirada sobre un quadre
Publica un comentari a l'entrada