La reforma laboral - Un punt de vista pessimista

Més o menys, un contracte ve a ser l’acord de dues parts per a fer quelcom amb efectes jurídics. És a dir, que allò que acorden tingui una validesa que es pugui reclamar davant els òrgans jurisdiccionals. En el cas del contracte laboral, allò que s’acorda –una part rebrà el treball d’altra en un cert termini de temps, i a canvi l’altra rebrà una remuneració per aquest treball- podrà ser reclamat com d’obligatori compliment davant la justícia. És un compromís que obliga totes les parts –pacta sunt servanda- amb més o menys igualtat.

He dit igualtat? Res obliga que aquests pactes siguin equitatius per a ambdues parts. De fet, molts contractes resulten desnivellats en quan a les obligacions de cadascun, en funció generalment de la pròpia personalitat jurídica de les parts. Els contractes de tot ordre que subscriu l’administració acostumen a escorar a favor propi en quan a facultats, i quan no ho fan resulten sospitosos. La reforma laboral acabada de néixer no fa sinó incrementar aquesta desigualtat amb l’acomiadament lliure dins el primer any sense indemnització i a decisió de l’empresari –anomenat emprenedor- o la facilitat de l’acomiadament objectiu amb la suficiència de tres trimestres de baixa facturació. És especialment significatiu que la mala marxa de l’empresa faculti a l’empresari per a reduir la remuneració i/o la dedicació del treballador. Sense ànim de resultar provocador i sols a títol d’exemple teòric, diré que en les circumstàncies actuals la majoria de treballadors poden demostrar més de tres trimestres d’una situació econòmica familiar precària, i això no els donarà dret, en virtut del seu contracte laboral, a exigir de l’empresari un augment de sou i/o de dedicació.

Passa, doncs, que sigui per pròpia naturalesa, per costum, per l’inevitable de les circumstàncies econòmiques globals o perquè, de fet, en el fons l’ocupació sols és possible si algú inverteix, i sols una de les parts del contracte ho pot fer amb capital, això que anomenem reformes laborals consisteix sempre amb un reducció dels drets del treballador a favor dels de l’empresari.

Algú n’ha vist alguna que vagi en sentit contrari? Em refereixo a tot al que ha estat fruit de regulació de les relacions laborals, ja es digui reforma laboral, decretazo, medidas urgentes....., etc. Potser en temps molt passats, quan veníem d’una situació d’explotació social i laboral feliçment passada i ja històrica, però el que hem vist en els anys de la bombolla no ha estat altra cosa, quan ha estat, que algun subsidi a càrrec de l’administració i que al final ha esdevingut insostenible.

Vol dir això que ens hem de llençar amb totes les nostres forces contra aquesta reforma laboral i les que puguin venir? No tinc dubtes que resulta injusta per als treballadors i que, com denuncien els sindicats, és inconstitucional en alguns aspectes, però ens haurem de plantejar si no esdevé inevitable i si serviran de quelcom les mobilitzacions endegades per les forces sindicals, tret de nodrir els interessos polítics de l’oposició de torn. Demano atenció al fet que no dic oposició socialista, perquè no tinc cap dubte que si l’endegués un govern del PSOE –i ho hauria fet de seguir en el poder- el PP s’hi oposaria en la mateixa mesura.

La coartada de totes les reformes laborals consisteix sempre amb el mateix esquema: facilitar l’acomiadament facilitarà la contractació. O sigui, que si l’empresari veu que li serà fàcil i barat acomiadar un treballador quan calgui, és més probable que el contracti. A mi l’argument em sembla impecable, i a la vegada mortal de necessitat. Fem l’acomiadament lliure i gratuït, i així contractarem més gent. Diuen els més lliberals que per aquesta via s’avançaria cap a la plena ocupació. Tocant de peus a terra, l’immediat és que augmenta l’atur. Reconeix la mateixa CEOE que en els propers mesos aquesta reforma laboral no farà créixer l’ocupació, sinó tot el contrari, i que després ja veurem, en funció de la situació econòmica global, "quan els vents de l'economia siguin més favorables".

Així doncs, la posició realista és la més fatalista. Una reforma laboral és necessària perquè les empreses ja no poden contractar més i cal donar-les facilitats. Si elles no contracten, qui ho farà? Rebaixem doncs els drets d’una de les parts del contracte, el treballador, per a que l’altra pugui contractar més. La conseqüència immediata, augment de l’atur a curt termini i després ja veurem. La trampa està en creure que l’atur depèn sols de la voluntat dels empresaris i no de la crisi econòmica en el seu conjunt. Les empreses seguiran sense accedir al crèdit necessari per a invertir, treballar i crear riquesa, i així, per molt fàcil que sigui acomiadar als treballadors, no se’ls contractarà.

I com he dit abans, les mobilitzacions en contra de la reforma laboral tenen un sentit més enllà del purament teòric que he enunciat? Oposar-se a la reforma laboral perquè tot segueixi com ara? Jo no sé si és pitjor l’ara o el després, i dubto que ho sàpiga algú.

El xantatge

Què estaríem disposats a donar, d’allò que és nostre, per a conservar el que ens és més preuat? Dit d’una altra manera, si ens extorsionen, fins on estem disposats a cedir? La resposta és més difícil del que sembla, perquè el més preuat de cadascú no és el mateix per a tothom, i la resistència o la capacitat d’oposar-se a la coacció no és tampoc igual en tots els casos. Probablement, per a conservar la vida tots acabaríem donant tots els diners i béns materials que tinguéssim. Segurament que tots ho faríem també per les persones que estimem. Veuríem fins on arribaria la nostra capacitat de sacrifici en els altres casos.

I si l’alternativa fos “me’n dones la meitat o t’ho prenc tot”? La resposta sembla senzilla; abans de perdre-ho tot en dono la meitat. Si m’ho pregunten després, la resposta seguirà essent la mateixa. I després. I després. Fins que no quedi res. És evident que caldria aturar aquests xantatge en algun moment abans d’arribar al punt en que el que ens quedés ja no fos suficient. Suficient per a què? Doncs suficient per a que valgués la pena conservar-ho, suficient per a que ens pogués fer algun servei. Fins i tot suficient per a viure. Si jo fos xantatgista, me les arreglaria per a que aquest moment no arribés mai. Millor menjar poc i pair bé, que esgotar tots els recursos. És allò de que si mates la gallina mai més tindràs ous. I no sols això. Una feina ben feta faria que se’m pagués religiosament el xantatge de forma voluntària i sense coacció. La millor víctima és la que no sap que ho és.

Tot plegat ve a compte de l’entusiasme amb que hem acollit la santa creuada contra el dèficit públic i, per extensió, l’assetjament i destrucció de l’estat del benestar. Els manaments d’aquesta nova religió es resumeixen en dos: no gastaràs, i no tindràs allò que no puguis pagar. La mecànica del xantatge en que m’he esplaiat abans és la següent: si vols mantenir un estat del benestar, has de reduir despeses, és a dir, eliminar una part d’aquest benestar. Si el sector públic vol existir, s’ha d’aprimar. Si hi ha d’haver sanitat per a tothom, a cadascú li correspondrà una ració més petita. Premisses que es pronuncien dia sí dia també, sense que ningú hagi fixat un punt de no-retorn, aquell en que del sector públic en quedi sols la política.

Ve el problema de que l’amenaça de mort sobre els serveis públics és constant i reiterativa, i no s’apaigava malgrat les diàries concessions dels governs atemorits. Amb això es compleix la primera de les premisses del xantatge: que no s’acaba mai. I ve també el problema de que hem estat convençuts, fins a fer-ne quasi-religió, que el millor per a la ciutadania no són les conquestes socials ni els serveis públics, sinó l’eliminació de tot allò que es paga col·lectivament. Es dóna compliment, així, a la condició principal del bon xantatge: que la víctima pagui religiosament, amb il·lusió.

Vet aquí que les sàvies veus del Sanedrí diuen que es gasta massa en sanitat, en ensenyament, en subsidis,.... Que es donen massa ajudes socials i que alguns no les mereixen. Que hi ha massa administracions, massa treballadors públics... Que es fan obres inútils i innecessàries. Que hi ha massa aeroports, massa trens, massa centres d’atenció primària, fins i tot que hi ha massa ajuntaments. I com que hi ha massa de tot, cal que ho retallem tot, cada dia la meitat, fins que no resti res. Bé, de fet, sempre ens quedarà la política. S’ha decidit, doncs, per general aclamació, que si el tren no tira, el que hem de fer és treure els vagons i no canviar de màquina. En el camí ens deixem tot allò que altre temps eren conquestes socials, tot el que eren millores en la qualitat de vida, tot el que un dia es va reivindicar i que ara es rebutja per costós. Fins on? Fins que del que és públic no en quedi res. Hi ha un altre tren, el del sector privat, però és de places limitades.

En mans d'especuladors

Vicenç Navarro, Catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra, publica avui mateix un breu però contundent article al diari Público titulat ¿Por qué la crisis actual? En un intent de resumir-ho, diré que Navarro considera la crisi del deute públic com una crisi artificial, creada mitjançant l’especulació financera pels seus grans beneficiaris, els bancs. A títol de conclusió, assenyala literalment: “La crisis actual es una crisis artificial, creada para satisfacer los intereses del capital financiero en su intento de desmantelar el Estado del bienestar, privatizándolo. Es el ataque más frontal que haya existido en contra de la protección social, tanto en la UE como en EEUU. Este es el objetivo de la crisis.”

Es pot estar d’acord o no amb el fons de l’article i la valoració que fa dels fets, i es pot compartir o no la conclusió, que traspua una certa càrrega ideològica, però resulta difícil rebatre el que és innegable: la transferència d’importants quantitats de diners del sector públic al sector privat, més concretament al financer, i el descarat caràcter especulatiu de la crisi actual. Les limitacions dels bancs centrals estatals i del propi Banc Central Europeu afavoreixen la compra de deute públic a un interès alt per part de les institucions financeres, amb diner que han obtingut a un interès baixíssim del BCE o dels mateixos governs. I el paper de les agències de valoració del deute públic resulta més que sospitós, actuant com autèntics agents provocadors d’una percepció de crisi i d’inseguretat del deute públic que té com a resultat l’elevació dels interessos d’aquest deute en benefici dels especuladors financers. Comença a ser hora que algú escruti entre l’accionariat d’aquestes agències.

Hem après als manuals d’història econòmica que l’economia capitalista té un caràcter cíclic, i no és estrany que, en un primer moment, creguéssim que ens trobàvem al fons d’una de les oscil·lacions periòdiques de l’economia, al qual, per cert, hauríem caigut sobtadament i no gradualment, com és d’esperar en una corba que reflecteix tendències. Crec que aquestes alçades ja podem dir que això no és una corba, sinó un seguit de sotracs, un terreny impracticable que no sembla tenir fi. És evident que el que està passant des de fa un temps als mercats borsaris i financers és especulació pura i dura, i que com a tal sols pot tenir un origen artificial, provocat per aquells que esperen obtenir-ne un ràpid benefici. Dia rere dia, les economies estatals reben atacs directes i injustificats, i a cada andanada els estats i els ciutadans s’empobreixen.

Als treballadors podria importar-nos un rave el que passa entre poderosos, sinó fos perquè aquests atacs deliberats contra les economies públiques tenen com a víctima a la societat en el seu conjunt, mitjançant l’assetjament i aniquilació de l’estat del benestar, no en benefici d’una ideologia política, sinó per a satisfer els interessos econòmics dels especuladors financers, una categoria de rufians en la que hi podríem enquadrar alguns bancs, intermediaris, algunes corporacions empresarials, governs i simples operadors borsaris. Tan se val, de fet, qui siguin, però és el ciutadà qui s’empobreix directament. Igual que l’energia, el diner no es destrueix. Simplement canvia de mans, i el que està passant és que de les mans de tots passa a les d’uns quants.

Que els estats segueixin suportant els atacs dels especuladors financers internacionals, siguin qui siguin, no té perdó de Déu. No es tracta de canviar el sistema, sinó de dotar-lo de mecanismes de defensa. Si l’única sortida és la retallada, llavors és que no hi ha sortida. Amb la ineficàcia dels governs i bancs centrals i l’agressivitat dels especuladors, això se n’anirà en orris en quatre dies. No per a tothom, és clar.

A expenses de qualsevol bocamoll

La responsable de sanitat de la ciutat-estat d’Hamburg ho ha tingut clar. Els seus tècnics li hauran dit que la causa de la intoxicació alimentària que, a dia d’avui, ja ha provocat 18 morts a d’Alemanya i al menys 520 malalts greus, podia trobar-se en uns cogombres importats d’Espanya, i li ha faltat temps per a fer-ho públic. Ara que s’ha desmentit que l’origen del brot es trobi en els cogombres espanyols, resulta fàcil titllar la senadora d’irresponsable per la seva precipitació, que ha provocat en pocs dies pèrdues incalculables a l’agricultura espanyola, no sols a les exportacions de cogombre, sinó a la fruita i la verdura en general. Vistes les conseqüències, tot són retrets. En favor seu, caldria reconèixer que no deu ser fàcil prendre decisions amb divuit morts sobre la taula i uns informes tècnics als quals, en principi, cal donar credibilitat.

Al marge, però, que la Sra. Prüfer es precipités en les seves declaracions, aquesta és una mostra més de la fragilitat del sistema econòmic mundial. No es tracta en aquest cas d’una planificació econòmica equivocada, de la mala praxis dels responsables econòmics nacionals o internacionals, no és resultat d’una crisi larvada al llarg del temps, ni d’un estat de sobreproducció, ni de condicions climatològiques adverses que arruïnin la collita d’un any. És sols el mal moment d’una persona amb responsabilitats, que ha decidit fer públics uns indicis sense esperar a tenir més dades. La patinada pot ser molt gran o resultar anecdòtica. En aquest cas resulta cara per a molta gent que viu del camp, però és una patinada que no requereix de cap temps de preparació ni cap mena de premeditació.

Si una persona pot tenir un mal dia i provocar pèrdues milionàries al sector agrari amb unes declaracions de premsa, què no es pot fer amb tota la mala intenció del món? Vegis sinó els sobresalts que d’un temps ençà sacsegen els mercats financers internacionals. Cada vegada que alguna agència internacional de qualificació dona una nota negativa al deute d’un país, aquest es veu obligat amb urgència a adoptar mesures de contenció del dèficit que sempre suposen, sense excepció, una retallada dels serveis públics. Resulta, al final, que més enllà de les estratègies polítiques i econòmiques dels estats, dels seus encerts i equivocacions, l’espasa de Damocles de l’opinió sempre imprevista dels gurus mundials de l’economia penja sobre els nostres caps, amenaçant en llençar-ho tot per la borda en poques hores.

No sabem qui són aquests gurus, quina cara fan els responsables d’aquestes agències de qualificació internacionals que suposadament gaudeixen de la presumpció infal·libilitat, però n’hi ha prou amb que obrin la boca per a que els mercats es tornin bojos, els governs s’estrenyin el cinturó i els ciutadans perdin feina, poder adquisitiu i serveis públics.

En el món de la globalitat la informació s’estén a l’instant sense que sigui possible parar-la amb eficàcia. Podem accedir quasi a l’instant a un pou de dades que ni tant sols havíem somiat, i prendre decisions en poca estona. També ens podem equivocar instantàneament, i així com el fluir de la informació resulta ja imparable, també ho són les conseqüències de tota decisió que una persona o un grup de persones responsables adoptin. Si són decisions de risc, el risc es globalitza en pocs minuts. Una vegada dit el que va dir, de res hauria servit que al cap d’una hora la senadora Prüfer canviés d’opinió. I si un responsable de Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch o qualsevol altra agència de qualificació financera surt un dia a dir que el risc del deute espanyol és més elevat perquè fa mal temps, perquè no li agrada el govern Zapatero, perquè troba equivocada la política econòmica de l’estat espanyol, o perquè aquell dia encara no ha pres cafè i tot ho veu més espès, la durada de la crisi s’allarga un parell d’anys.

Ja és prou complicat gestionar la crisi. D'alguna manera s’hauria d'aconseguir que, a sobre, l’economia mundial no es trobi a expenses d’algun bocamoll. I no oblidem que de bocamolls n’hi ha d’imprudents, d’innocents i de mal intencionats, i tots fan mal.

Felicitats, però seguim indignats

Els resultats de les eleccions locals i autonòmiques d’ahir són tan aclaparadors, que qualsevol anàlisi o valoració corre el risc de passar per inútil. La derrota socialista és clara i contundent, com ho són la victòria convergent a Catalunya i popular a la resta de l’estat. Sobra, doncs, tot el que no sigui un reconeixement clar i decidit del que el poble ha triat. Que el PSC i el PSOE assumeixin sense complexes la derrota, i que CIU i el PP sàpiguen administrar la victòria allà on han estat triats per a governar.

És probablement un tòpic, però és important que guanyadors i perdedors tinguin les idees ben clares abans d’anar per feina, perquè una cosa és guanyar o perdre eleccions i l’altra entendre què està passant. Pel costat dels socialistes, jo diria que l’assumpció de la derrota passa per reconèixer que el cicle socialista, ara per ara, s’ha acabat, i que com més tardin el PSOE i el PSC en anar per feina, més tardaran en recuperar posicions perdudes. D’ara fins a les eleccions generals del març de 2012 és literalment impossible que el PSOE recuperi terreny en el favor dels espanyols, tret que s’esdevingui un miracle. La cosa sols pot anar a pitjor, o sigui que en Zapatero ja està tardant en convocar eleccions. Cremat el President del Govern, ja porta temps consumint-se el partit. I no dic que sigui una derrota justa, perquè als socialistes els ha tocat pagar els plats trencats d’una crisi que és general. Dic simplement que ara toca retirar-se a la caserna d’hivern, renovar lideratge i emprendre un nou camí per a recuperar posicions. Això tardarà, i com més tard es comenci més tard s’acabarà.

També caldria tenir clar que la victòria convergent o popular no és tota guanyada a pols. No és qüestió de treure’ls mèrits, però bona part dels resultats obeeixen més al càstig al partit governant que no a la confiança en l’alternativa. Sols així s’explica que no hagi calgut gaire programa ni massa propostes per a guanyar les eleccions a molts llocs. Ni molt menys vol dir això que no sigui una victòria merescuda la de CIU o la del PP, però no convé que els pugin els fums al cap. Més tenint en compte que la crisi no s’arreglarà per un simple canvi de govern i les coses encara poden anar a pitjor.

Si en una cosa coincidim quasi tots, és en que el ciutadà està fart i emprenyat. Tots tenim la impressió de trobar-nos en un carreró sense sortida, obligats a suportar una crisi que no tenim consciència d’haver provocat. I a tots ens sembla que, ara mateix, estem treballant per a salvar els dividends d’uns quants. El sacrifici del treball en favor del capital. En altres temps l’esquerra hauria trobat un camp abonat per a l’agitació. Ara estem tots desconcertats, i en el desconcert una majoria de la ciutadania opta pel canvi democràtic en favor d’alternatives de govern consolidades i fiables, però una minoria cada vegada més important es decanta pel radicalisme, l’extravagància i les postures extremes. És així com floreixen fenòmens com el de Plataforma per Catalunya, una formació que amb arguments falsos i demagògia extrema defensa la xenofòbia i la discriminació, valors radicalment contraposats als valors democràtics i als drets humans reconeguts a la constitució espanyola, l’estatut d’autonomia i als tractats internacionals. El fet que democràticament assoleixi una determinada representació popular no modifica en res la seva naturalesa. Fins i tot, amb la llei de partits a la mà, aquesta formació hauria de ser més il·legal que Batasuna. Cal, doncs, estar amatent als ànims de la ciutadania i no menystenir les senyals d’alarma que brollen arreu.

Però no tot és demagògia o radicalisme. El moviment dels indignats, encara que difós i sense un objectiu clar, té més sentit del que sembla i no és un fet folklòric. Potser no tots els que acampen a les places saben el que volen, però sí que saben que estan indignats i emprenyats, i en això tenen la simpatia i la comprensió de molts de nosaltres, haguem votat el que haguem votat. En una expressió que està de moda, la indignació és un sentiment transversal i cal que les forces polítiques democràtiques hi parin una atenció especial, perquè de la indignació es passa fàcilment al descontrol.

Crec, doncs, que d’aquestes eleccions cal destacar:

• Un canvi de cicle evident que ha de ser assumit immediatament pel partit socialista, amb una renovació urgent del seu lideratge i del seu programa.
• La victòria rotunda de CIU a Catalunya, que caldrà que sàpiga administrar. L’assumpció de tota la responsabilitat de govern tant pot portar a un èxit absolut com a un fracàs rotund en la recuperació econòmica.
• L’ascens del PP a Catalunya i la seva victòria arreu de l’estat. Les forces nacionalistes farien bé en veure on pot portar a Catalunya una majoria absoluta del PP al govern de l’Estat, que s’albira com a molt probable.
• L’ascens de les formacions xenòfobes, racistes i antidemocràtiques, un fenomen preocupant que no es pot ignorar.
• La indignació dels ciutadans, que porta a un canvi del mapa polític, però que segueix creixent i que difícilment s’apaigavarà amb vagues promeses i bones paraules. Fracassarà qualsevol intent dels partits per a atreure’l a casa seva. El que no funciona no són els partits, és el propi sistema.

I, naturalment les meves més sinceres felicitacions a qui ha guanyat i els millors desitjos a qui ha perdut. Però seguim indignats. Teniu-ho en compte uns i altres.


P.D.

He de confessar que tenia escrit aquest article des del dia abans de les eleccions, si més no en els seus trets generals, i sols he hagut d’afegir adverbis i adjectius, tan previsible era en general el resultat de les eleccions.

Serà una victòria pírrica

Un fracàs pot ser catastròfic, i les causes poden ser diverses, però moltes vegades el motiu del fracàs no és altra que un objectiu inassolible, on les energies malbaratades en un esforç inútil porten, per elles mateixes, directament a l’esfondrament. Com quan un esforç físic massa intens porta un esportista a la mort. Pot passar fins i tot que s’acabi assolint l’objectiu perseguit, a costa de consumir tots els recursos de que es disposa fins a fer inútil la victòria. Una victòria pírrica, com se l’anomena des de la Grècia antiga, que consisteix en guanyar una batalla o fins i tot la guerra, a costa de la total destrucció dels recursos propis i aliens.

És el que ja es pregunten molts grecs i, cada vegada més, molts dels altres europeus que portem camí de relliscar per la pendent hel·lènica. Salvarem l’estat del benestar a costa de reduir-lo a la mínima expressió? Salvarem els mobles i ens quedarem sense casa? Per descomptat que cal fer un gran esforç col·lectiu per a salvar el que es pugui. No farem res ignorant els problemes, perquè el perill existeix encara que hom el vulgui ignorar. És d’agrair, doncs, que el govern, sigui del color que sigui, tingui la valentia d’emprendre actuacions certament impopulars però necessàries en benefici del sistema i amb l’objectiu de preservar la qualitat de vida dels ciutadans. I dic això al marge de les consideracions que hom pugui fer sobre l’oportunisme electoral d’algunes protestes, o la culpabilització demagògica de tots els mals a governs anteriors, com si a la situació actual no hi haguéssim arribat tots plegats de bracet i amb els ulls clucs.

El que passa és que amb l’obsessió per a aturar el dèficit públic ens pot passar com amb el ruc al qual el seu amo volia acostumar a no menjar i que es va morir sense aconseguir-ho. La Generalitat ja ha reconegut que no podrà rebaixar el seu dèficit a l’1,3% que li exigeix el govern de l’Estat. D’això se’n pot dir incompliment o incompetència, però també se’n pot dir realisme. Si per a quedar-nos en el 2% i escaig de dèficit ja calen les retallades que s’estan fent en serveis públics essencials com la sanitat o l’ensenyament, què caldria per a baixar fins a l’1,3%?

Sense entrar doncs en si les famoses retallades són o no necessàries i si són o no oportunes, i sense discutir si el que es retalla és el que cal retallar, em sembla que d’alguna manera els governs espanyol i català, com també els d’altres regions de l’estat, s’haurien de plantar i fixar un objectiu de contenció del dèficit que abans que res sigui raonable. L’estat del benestar serà inviable si no s’hi fan reformes dràstiques, però també ho serà si es retalla fins a deixar-lo en res, perquè simplement deixarà d’existir. El trist de tot plegat és que esmercem tants esforços en aconseguir l’estabilitat financera, que és com dir en resguardar els beneficis dels especuladors i els de les grans corporacions financeres, amb la ingènua esperança que la seva riquesa portarà el nostre benestar. Pot ser serà així, però ves que no s’acabi convertint en una victòria pírrica.

Desmobilització sindical

Si parem atenció al desplegament informatiu dels principals diaris d’aquest país i dels informatius televisius, bàsicament l’actualitat mundial d’aquest primer de maig passa per la beatificació de Joan Pau II, el casament d’un membre de la reialesa britànica, les paranoies conspiratòries de l’entrenador del Madrid i, en darrer lloc, quasi bé cinc milions d’aturats a l’estat espanyol. No és que no es tracti de temes d’actualitat que no hagin de tenir el seu lloc al prime time dels informatius, però sorprèn el poc relleu informatiu i, de fet, el poc seguiment de les mobilitzacions sindicals del primer de maig.

Curiosament, en èpoques de bonança la veu dels sindicats i dels treballadors se sentia amb més força, cosa que no equival a efectivitat però que demostra que existia una major mobilització laboral. En temps de crisi, de la més profunda crisi econòmica en molts anys, la diada del treball, commemorada amb més o menys intensitat arreu del món i en tota classe de règims polítics, passa sense pena ni glòria per aquest país castigat per l’atur i la inflació. 40.000 persones a Barcelona segons els sindicats (8.000 segons la guàrdia urbana), 300 persones a Lleida, 600 a Girona i 700 a Tarragona. No es pot dir que sigui una gran mobilització, com tampoc ho ha estat a Madrid ni a d’altres capitals.

Segurament que la pendent de desprestigi per la que s’han precipitat els sindicats en els darrers anys haurà influït d’alguna manera en aquesta desmobilització, però no sembla suficient com per a justificar que quan precisament s’aguditza la precarietat laboral els treballadors donin l’esquena als seus representants.

La impressió que em dóna és més aviat la d’un profund abatiment, un gran pessimisme i una resignada indiferència davant la degradació socioeconòmica que s’accentua dia a dia. Talment, com si ja ho donéssim tot per inevitable.

Si més no, la vella retòrica de la lluita de classes i de l’enfrontament de treballadors i empresaris ha passat a la història ja fa anys, abans i tot que la crisi s’abatés sobre nostre. Entre altres coses perquè les classes, de la manera que eren enteses en la dialèctica del treball vs capital, ja no existeixen. Però les reivindicacions laborals han tingut una certa força, al menys, fins que no hem acabat de caure per la pendent de l’atur.

Sociòlegs hi haurà per explicar que, a més atur i més precarietat, menys sindicats, quan sembla que hauria de ser el contrari. No és que trobi a faltar la Internacional ni les barricades, de molt discutible utilitat, però preocupa que la crisi econòmica esdevingui, a més, en una crisi d’esperança. D’una societat desmobilitzada i resignada a la postració, és difícil que en brolli l’esperit emprenedor i la rebel·lia necessàries per a remuntar l’adversitat.

Jugant als retallables

El problema de les manualitats és que el seu èxit depèn més d’una perícia innata, per bé que cultivable, que no de l’intel·lecte. Així passa que per molt que hom conegui les regles essencials de l’art, els processos al detall de la manipulació, l’ordre exacte i les accions necessàries per assolir l’objectiu; encara que es tingui i s’entengui a la perfecció el manual d’ús i manteniment i el de muntatge, quan no se’n sap no se’n sap.

És el que em passa a mi, que sóc maldestre per naturalesa, quan em poso a retallar. I mira que una ratlla al paper sóc capaç de dibuixar-la ben recta, que per això hi ha regles, però així que enfilo les tisores no hi ha manera de seguir sense desviar-me i fer un autèntic bunyol. I no diguem ja quan es tracta de retallar la silueta d’una figura humana. Sempre acaba més petita del que toca, i deformada, perquè ja se sap que si a una persones li talles el cap, encara que sigui per accident, ja no sembla una persona. Pitjor encara si a sobre tinc pressa. No per res de petit suspenia sempre l’assignatura de manualitats.

Més fotut encara si no hi ha manual ni model que seguir, si ningú ha dibuixat la ratlla per on cal retallar i has de refiar que, un cop t’hi posis, el resultat sigui aprofitable. Perquè si una cosa té l’art del retallable, és que si t’equivoques no hi ha volta enrere. El tallat, tallat està.

Comprenc per això que si em toqués retallar serveis, que és el que darrerament toca als poders públics, tindria un problema gros. Primer, perquè no hi ha una línia a seguir. Fins on retallar? I si tallo més del compte i deixo malalts per atendre, estudiants per ensenyar i viatgers per transportar? Segon, perquè no hi ha cap model, cap patró que indiqui quina és la peça que he d’obtenir. Per on tallo? Per la sanitat? Per l’ensenyament? Tallo l’obra pública?

És evident que jo no serveixo per això, i ja planyo als del Palau de la Generalitat, als de la Moncloa i, com no, als ajuntaments. Però sabedor que sóc maldestre i que amb unes tisores resulto perillós, jo, per si de cas, m’armaria amb tota la prudència del món. És a dir, que tallaria poc i sense presses. Si m’equivoco, al menys que no em carregui la peça. Més que res, perquè amb l’eufòria acabes llençant tot el llast, i per bé que a menys pes més remuntada, el llast ja no el recuperes si no baixes a terra i tornes a començar.

El que passa és que per desgràcia tots necessitem que algú retalli, i l’encarregat de fer-ho té pressa, no fos cas que després calgués tallar més. Tanta pressa que, si no vigilem, fins i tot l’intel·lecte ens tallaran. Sí, allò que als maldestres no ens serveix de gaire per a les manualitats. Si ens hi arriba la retallada serem dòcils, sensibles i comprensius. És la millor manera d’acceptar la fatalitat. Tant de bo, si jo fos sastre, tingués clients que ho trobessin tot bé i es conformessin amb la roba apedaçada, amb tal de tenir un traju!

MTC - El cost de no decidir

“El cost de no tenir un magatzem temporal centralitzat (MTC) per concentrar els residus nuclears que generen les centrals espanyoles ja és de tres milions d'euros. Des de l'1 de gener l'Estat abona cada dia 60.000 euros a França a canvi de poder emmagatzemar els residus nuclears en instal·lacions franceses.” Així comença una notícia publicada per TV3 al seu informatiu digital. Abans de formular qualsevol valoració, un càlcul molt senzill: a final d’any la factura serà de 21.900.000 euros, i en tres anys 65.700.000 euros. Com que el tema de la ubicació del magatzem temporal centralitzat (MTC) segueix a l’aire, ara mateix no hi ha manera de saber quants diners costarà a tots els espanyols guardar la brutícia nuclear fora del país.

Si de qualsevol altre tema es tractés, una despesa com aquesta, amb independència que pugui ser assumida o no per les finances públiques, hauria aixecat la justa indignació del contribuent i les protestes oportunes i oportunistes dels partits polítics, especialment ara que les vaques són flaques i s’està per retallar tot el retallable i part del que no ho és. No és així en el cas dels residus nuclears, que ningú accepta al seu territori, prova de que als governs els és més fàcil explicar la retallada de serveis al ciutadà en temps de crisi que la gestió racional dels residus. Una facilitat, en tot cas, que ve donada per la major predisposició del ciutadà a entomar la retallada en sanitat, ensenyament o prestacions socials que no un magatzem nuclear al costat de casa.

El més fàcil, ara mateix, seria respondre a aquesta qüestió amb un “fora a l’energia nuclear” i “no volem centrals”, una opció molt respectable que respon a un legítim interès per al manteniment del medi ambient i la qualitat de vida, però que en les circumstàncies actuals té molt d’idealisme i poc de realista. En qualsevol cas, els residus nuclears els tenim i alguna cosa se n’ha de fer. Hi ha unes premisses que no podem passar per alt:

a) Des del moment que tenim centrals nuclears en funcionament, hi ha uns residus que precisen d’una gestió controlada i correcte, gens fàcil ni barata. Encara que ara mateix es deturessin i deixessin de funcionar totes les centrals del país, tindríem aquest problema.

b) Si s’aposta per l’energia nuclear com sembla que ho fa el govern espanyol, també s’aposta per la gestió sostenible dels seus residus, encara que no es digui. Ni els francesos es faran càrrec in eternum dels nostres residus, ni ens ho faran barat mentre duri.

c) Espanya necessita, al menys, un magatzem temporal centralitzat de residus. No sé en quin lloc de la península ha d’estar, però és evident la necessitat de la seva existència. Un magatzem soterrani, en les condicions adequades, serà sempre més segur que les piscines a l’aire lliure de les centrals.

d) Ningú, i jo també m’hi compto, està disposat a acceptar de bona gana un magatzem nuclear al costat de casa, sinó és amb grans compensacions. El mateix cal dir dels abocadors, de les indústries contaminants o de l’aire condicionat del veí. Ni volem molèsties, ni acceptem riscos fàcilment, encara que reconeguem que el magatzem o l’abocador han de ser en un lloc o altre. Sempre hi ha llocs millors que el nostre.

e) Preguntar als ciutadans si volen aquestes infraestructures en el seu territori és molt democràtic però també un camí sense sortida. Mai direm que sí, i si ho accepta un Ajuntament i/o els habitants del seu municipi (com Ascó, per exemple), seran els veïns del costat els que no ho voldran.

Vol dir això que el govern ha de tirar pel dret i posar l’MTC on més convingui, sense fer cas a l’oposició ciutadana? Jo no respondria aquesta pregunta, no fos cas que em titllessin d’antidemocràtic o d’inconsistent per voler per als demès el que no vull per a mi, i a sobre tinguessin raó. Però és responsabilitat del govern decidir en un sentit o un altre i sortir del camí sense sortida en que s’ha posat, perquè la factura va creixent i tard o d’hora acabarà essent insostenible.

I a més, aquest impasse és una mostra clara de les contradiccions de la política. La majoria de partits polítics de l’arc parlamentari espanyol són partidaris de l’energia nuclear per a garantir la suficiència energètica del país, hi aposten clarament i la defensen on calgui, però cap d’ells està disposat a posar en perill el vot en els territoris afectats. Està clar que el govern Zapatero no resoldrà aquest tema abans de les eleccions locals i autonòmiques del maig, i veurem si després, perquè pot passar que també trobi massa properes les generals de 2012, i ningú sembla disposat a passar-li factura política pel cost del trasllat dels residus nuclears a França.

Catalunya és un bon exponent del que dic. Malgrat que un municipi que ja compta amb infraestructures nuclears s’ha mostrat disposat a acollir l’MTC, la resta del territori proper s’hi ha mostrat en contra, i als partits polítics se’ls ha posat la pell de gallina al recordar les convulsions del fracassat Pla Hidrològic Nacional en les terres de l’Ebre, fins al punt que n’han fet una qüestió nacional en el Parlament de Catalunya, afirmant que el Principat ja aporta prou quota de solidaritat en la gestió de residus (Montilla dixit). Plantejades així les coses, l’eventual decisió del govern Zapatero d’implantar l’MTC a Ascó serà vist com una agressió (una més) a l’autogovern de Catalunya.

Veurem com es resol la qüestió. A dia d’avui són 3.060.000 euros. El 29 de maig, l’endemà de les eleccions, seran 8.940.000 euros. En quin moment el govern serà prou valent per a prendre una decisió tan impopular com aquesta?

Serveis públics, vendre la casa i anar a lloguer

Ara, si se’m permet, faré un exercici de demagògia. Formularé una proposta que ni jo mateix em crec i que rebutjaria per estrambòtica, impossible i oportunista si qualsevol altre la fes. Ho adverteixo ja abans de rebre les crítiques justificades i pertinents per tanta frivolitat. Ni més ni menys, és una petita alegria que li dono al cos i a la ment, un respir a tants esforços per a ser responsable i seriós, no sempre reeixits. Aquí la teniu:

Abans de desfer-se d’equipaments més útils, el Govern dels millors s’hauria de vendre el Palau de la Generalitat. Sí, el de la Plaça Sant Jaume, el del balcó i el Sant Jordi, el del pati dels tarongers i cap i casal de Catalunya. M’explicaré. És un edifici cèntric, d’un interès arquitectònic i històric evidents. Qui el comprès tampoc hi faria pisos, perquè això ja no es porta i perquè, suposo, deu ser un immoble protegit, però sí que en podria treure algun rendiment, per exemple llogant-lo a l’administració, al mateix Govern de la Generalitat, si es dóna el cas. I si es volguessin pisos, està ben comunicat amb la Casa dels Canonjes, que en el seu dia ho fou d’en Tarradellas. El Govern en trauria una bona picossada en primera instància que, si bé no arreglaria les malmeses finances de la Generalitat, sí que ajudaria a refer en part les arques públiques.

A veure, què hi ha al Palau de la Generalitat? Hi ha el Govern, que es reuneix periòdicament però no cada dia, i el Molt Honorable President hi té el despatx. Hi ha funcionaris i hi ha mossos d’esquadra que controlen l’accés i es vesteixen de gala per a rebre visites de compromís. Tot això es pot fer en un edifici més modest. A Barcelona hi ha molts despatxos, alguns més grans que el del President, i moltes oficines per a llogar. La recepció de Sant Jordi, per exemple, es pot fer en qualsevol restaurant dels que tenen salons de noces. Si cal, tots aquests serveis es poden quedar on són, però pagant un lloguer. Ja ho diu la dita per als temps de crisi: “Què hem de fer? Vendre la casa i anar a lloguer”.

Val, val! ja ho sé, pura demagògia! això no es pot fer perquè el Palau de la Generalitat és, abans que res, un símbol, i als catalans no ens agrada que ens toquin els símbols. On s’és vist que un Govern es vengui casa seva? Admeto que no pot ser i reitero les meves disculpes per tanta frivolitat.

El cas és que la Generalitat necessita diners, fins i tot per a pagar les nòmines, i no n’hi ha. Si no podem tocar els símbols, cerquem altres maneres de fer diner ràpid. La Generalitat té altres immobles que es poden vendre sense que ningú s’escandalitzi. Hi ha Conselleries que van de lloguer, com la de Territori i Sostenibilitat, des del començament dels temps, o sigui des que es van instal·lar on són, i a ningú li sembla que es toqui cap símbol. Com que els símbols són l’obstacle, qualsevol edifici públic que per ell mateix no constitueixi un símbol és susceptible de ser venut, per a millor glòria de la lluita contra el dèficit públic.

Ens podem vendre les escoles, per exemple. Al cap i a la fi, l’aposta dels governs de CIU per l’ensenyament públic sempre ha estat més aviat tèbia. Si ens venguéssim els col·legis públics de Catalunya, i n’hi ha uns quants, per a convertir-los en escoles privades concertades, tindríem una bona entrada d’efectiu a les arques públiques. El que passa és que potser seria portar les coses massa lluny, perquè una cosa és subvencionar l’ensenyament religiós i privat en un estat laic, i l’altre suprimir l’ensenyament públic. Potser sí que aquí tocaríem algun símbol, perquè prou que l’educació i l’ensenyament són pilars bàsics de la societat i es troben als programes electorals de tots els partits. I està per veure que trobéssim comprador. No sé que en pensen a la Conselleria d’Ensenyament o a la d’Economia i Coneixement, però a tots els efectes seriem un país sense escoles públiques i, per tant, un país on el seu govern no considera(ria) l’ensenyament com d’interès públic. “Això no toca”, que diria el d’abans, o sigui que haurem de cercar altres coses per vendre.

Caldria posar els ulls en altres edificis i serveis menys emblemàtics. Me’n venen uns quants al cap, però són majoritàriament de titularitat municipal, com els cementiris, els camps de futbol, les biblioteques.... res del que la Generalitat en pugui treure algun caleró.

I els hospitals? Doncs ara que ho dius, no estaria malament. He sentit a dir que la sanitat és molt cara, tant que la despesa sanitària fa anar de corcoll els pressupostos de la Generalitat. Segurament que aquí sí que es podria fer alguna cosa. D’ensenyament públic n’hi ha a tot arreu i quedaria molt malament suprimir-lo, però hi ha països en que la sanitat pública és pràcticament inexistent. Als Estats Units, per exemple, on estan orgullosos que el seu sistema públic de sanitat sigui pràcticament residual, en favor del privat. Tampoc no costaria tant. L’ex director de la patronal sanitària concertada Unió Catalana d’Hospitals, Boi Ruiz i Garcia, que casualment és en l’actualitat Conseller de Salut, no se n’està de recomanar-nos a tots que ens fem una assegurança privada, i ja ens avisa que es concentraran serveis en determinats llocs del territori, que traduït al llenguatge no polític, significa que es suprimiran per a una part del territori. Si al mateix Conseller ja li sembla bé, i no oblidem que és el govern dels millors, és que és una bona solució.

O sigui que si ens venem els hospitals no passa res. Potser que fins i tot els ciutadans ho entenguin (o no ho entenen els americans?). Ens els podem vendre tots, els d’ara i els que l’Estat ens traspassi, i seguir usant-los com a simples llogaters. D’altra banda, tenint en compte que es reduiran serveis (perdó, es concentraran), pot ser que algun hospital ja no ens faci falta, i fins i tot ens estalviem el lloguer. Pot passar com en el cas de l’ensenyament que ja he esmentat, que acabem essent un país que no tingui sanitat pública, o la tingui sols per a les consultes de capçalera, però sembla que ara “sí que toca”. La proposta ja ha sortit als diaris. Des de les Conselleries de Salut i d’Economia i Coneixement es presenta com una de les mesures per a reduir la despesa sanitària.

Serà que la sanitat no té càrrega simbòlica per al país? Potser ja no és un servei bàsic i imprescindible com l’ensenyament? Faré una ullada a la Constitució i al que queda d’Estatut. Segurament que, en el fons, la salut de les persones és cosa tan personal que fins i tot la seva gestió ha de ser privada, o sigui d’una Mútua. I, naturalment, els serveis privats es paguen, faltaria més.

Em diuen que segueixo fent demagògia, que jugo amb les paraules i amb els símbols. Començo a entendre que el Palau de la Generalitat no es pot vendre però si l’hospital. Em faig un embolic i ja no sé quina és la frivolitat, si vendre o conservar. Potser la frivolitat és acceptar resignadament la destrucció del sector públic i creure’s que l’estat del benestar es conservarà reduint-lo a la mínima expressió. Però és el govern dels millors. Hauria de ser suficient per a donar-ho per bo.

La sostenibilitat dels valors democràtics

Durant molt temps, trenta-dos anys al menys, si comptem des de l’aprovació de la Constitució de 1978, aquest país s’ha regit per un sistema de valors públics presidit per la democràcia i la justícia, un sistema que no sempre ha estat ben aplicat i que té les seves mancances, però que essent millorable com tot en aquesta vida, ha estat l’eix fonamental de l’organització política i social de l’Estat. Precisament és quan falla aquest sistema que posem en dubte la idoneïtat de l’activitat política. Democràcia i justícia són valors irrenunciables si volem viure en llibertat, i la seva concreció s’ha traduït en la descentralització de l’administració, l’accés de la ciutadania als serveis públics, l’autonomia dels territoris, des dels municipis fins a les comunitats autònomes, l’accés a una informació lliure i veraç, no sols a través dels mitjans privats sinó també dels públics, l’ensenyament públic i gratuït, en convivència amb el privat, l’extensió universal de la cobertura sanitària, la llibertat religiosa, etc.

Ho podria fer més llarg, fins a donar la sensació que vivim en un país perfecte, i tampoc és això, perquè sempre hi ha molt a millorar, fins i tot en el camp de les llibertats públiques. Però malgrat els seus defectes, aquest és el sistema que en el seu dia varem triar i es tracta de valors que hem donat per bons al llarg de tot aquest temps, tant en èpoques de prosperitat com de declivi.

I ara mateix, per obra i gràcia de la crisi, un nou valor cobra força i amenaça amb engolir els altres: la sostenibilitat econòmica. Que no l’ambiental, doncs aquesta ja es venia postulant com a valor a tenir en compte des de fa uns anys, abans i tot de la crisi. Diuen que a una crisi econòmica, si perdura, l’acompanya una crisi de valors, i deu ser veritat. Fixem-nos-hi. La dinàmica d’aquest capitalisme histèric i especulador que ens ha tocat viure ha establert el descrèdit universal del dèficit públic, fins al punt que la despesa pública és sospitosa de malbaratament o és directament un llençar els diners de tots. S’oblida que la despesa pública, sigui o no necessària, s’adreça al ciutadà, naturalment si deixem fora els casos delictius d’apropiació, que algun n’hi ha. Tan sospitosa és la despesa pública, que fins i tot aquella que està destinada directament al subsidi de les famílies i a l’assistència social (prestacions extraordinàries, subvencions, etc) és vista per una part de la ciutadania com un malbaratament intolerable (pels que no en són beneficiaris directes, és clar). No diguem ja de les inversions, que malgrat tenir com a finalitat la prestació d’un servei públic, són majoritàriament vistes com a innecessàries.

I de ben segur que hi ha inversions innecessàries i subsidis mal aplicats, així com manca de racionalització de les finances públiques, però això no ens ho havíem plantejat fins ara d’una manera tan general i tremenda, fins al punt de desprestigiar tota la despesa pública. No cal dir dels ingressos, dels que no se’n parla tant però és reclama la rebaixa d’impostos i, per tant, la seva reducció.

No és sols això. La mateixa descentralització de l’Estat està en joc. Per primera vegada el sistema autonòmic ha estat posat en qüestió pels demòcrates en el mateix sentit que la ultradreta ve manifestant des de fa anys. Des d’amplis sectors socials de dreta i esquerra es diu i es repeteix que les autonomies no són sostenibles, i es parla obertament de la recuperació de competències per l’Estat o, fins i tot, de l’abolició directa d’algunes o totes les autonomies, ignorant totalment el títol VIIIè de la Constitució. Hi ha matisos, és clar, perquè a Catalunya el tema es concreta en la supressió de les autonomies no històriques i la supressió de l’anomenat “cafè per a tothom”, mentre es respectin els drets nacionals catalans. No diré que el “cafè per a tothom” no fos un error, però és el que tenim, i està per veure com percebrien els ciutadans de la resta de la península la supressió de les seves autonomies, mentre es respectaven els drets històrics de Catalunya, Euskadi o Galícia.

D’altres veus força assenyades parlen de la supressió de municipis considerats insostenibles, bàsicament petits municipis. És considera, a més, que existeix una duplicitat de serveis innecessària quan dos o més municipis propers entre sí els presten cadascú en el seu territori. És un tema que ja es va posar sobre la taula fa uns anys amb el famós “informe Roca”, i que ràpidament va ser retirat i oblidat, vista la polseguera que va provocar. Certament, des d’un punt de vista d’estricta sostenibilitat econòmica, no els falta raó. Altra cosa és que es pugui plantejar com una solució a la crisi, quan el que calen són mesures a curt i mitjà termini, i si ens embranquem en la supressió de municipis d’aquí a vint anys potser n’hauran desaparegut quatre. En qualsevol cas, no seria un tema pacífic, ni molt menys. És més, el fet que la delimitació dels municipis ve de lluny els posa, en quan a l’antiguitat dels seus drets històrics, al menys en el mateix nivell que el de les anomenades “nacionalitats històriques”.

El cas és que, per tal de fer el sistema sostenible econòmicament, ens estem plantejant allunyar els serveis del ciutadà (una petita mostra, les propostes del nou Conseller de Sanitat), suprimir administracions (la qual cosa comporta, a més de la reducció de l’aparell burocràtic, la centralització de l’administració), eliminar televisions autonòmiques (menys TV3, que és la nostra). Ens plantegem la supressió de prestacions socials (les aprovades pel govern Zapatero fa un temps es veuen ara com un malbaratament, alhora que la seva supressió com la més gran retallada social de la història). Es posen sota sospita les obres públiques i els equipaments, per la seva suposada innecessarietat (és obvi que ningú necessita específicament un poliesportiu, un aeroport, una carretera, un pont, ..... jo no ho necessito directament per viure).

Certament, podem prescindir, per mor de la sostenibilitat, de tot allò que no és rentable, és a dir, de quasi tots els serveis públics, perquè quasi cap és rentable. Per mor de la sostenibilitat, no ens calen més carreteres que les que hi ha, ni més hospitals, ni més equipaments esportius, ni més biblioteques..... Tot sigui per la sostenibilitat, qui vulgui salut que la pagui, qui vulgui medi ambient que el pagui, qui vulgui educació i ensenyament que se’ls pagui. Per la sostenibilitat, parem màquines i comencem a retallar. Posarem mà a l’obra i ens plantejarem quines administracions són rendibles i per tant sostenibles econòmicament. Saltaran així, pel cap gros, una colla d’ajuntaments, tots els consells comarcals, les diputacions i, ull!, ens mirarem amb atenció el tema de la Generalitat, que no per ser nostra és més sostenible. De les vegueries millor no parlar-ne.

És clar que per a renunciar a tantes coses, primer cal declarar com a insostenibles els valors que van motivar la democràcia i la modernització de l’Estat espanyol. I en això ja hi som posats. Quan haguem acabat amb tot i aquest sigui un país sostenible econòmicament, haurem tornat a l’Espanya dels anys cinquanta, un país bucòlic, pastoril, d’essències pàtries i tradicions medievals, un país certament subdesenvolupat però sense dèficit. Això sí, pobrets i alegrets.

Crònica del Gran Salt Enrere

De les Actes de l’Acadèmia. 12 de desembre de 2020


Benvolguts col·legues, il·lustres acadèmics,

Mai com ara qui els parla ha sentit una necessitat tan gran d’adreçar-se amb orgull als membres d’aquesta institució per a fer palès l’enaltiment i l’elogi de la trajectòria social d’aquests temps. Temps de joia, temps de prosperitat, temps de progrés, temps d’agraïment, tot s’ha de dir, per la cívica i clarivident sensibilitat de la ciutadania envers les solucions necessàries per a sortir del pou de la decadència econòmica i moral en que, temps era temps, aquesta societat s’havia vist immersa.

Recordaran els presents com, fa tot just deu anys, l’ombra de la crisi ofuscava i destruïa l’horitzó de progrés que el poble precisava. No podran oblidar la incertesa de l’atur, la misèria de la recessió, l’igualitarisme mediocre i la manca d’estímul per a encarar els reptes de l’economia. I no els passarà per alt que en aquell marc, els més injustament castigats foren els grups i estaments que de sempre havien estat el motor del progrés i la inversió. Quan més mancava el diner, més se’l castigava.

Un sistema que sempre havia funcionat, el del capital com a origen i destí, l’alfa i l’omega de la riquesa, i el d’una àmplia classe productora, transformadora de béns amb el seu treball i consumidora final, entrà en una inusitada decadència per obra i gràcia de l’ambició desfermada d’amplis sectors de població que, enlluernats per les proclames redemptores i socialitzants d’una intel·lectualitat ufana i ensimismada, arribaren a creure en una il·lusori repartiment de la riquesa generada per anys de prosperitat. La idea perversa de que el treball tenia dret a la reversió del benefici en el mateix grau que el capital s’estengué entre una societat delerosa de béns de consum. Es posà en qüestió la importància de l’empresari com a veritable productor de riquesa i el seu dret a gaudir en propietat de l’excedent generat pel sistema, i un desig d’igualitarisme en el benestar s’escampà irresponsablement i temerària entre els que sempre havien estat productors. Molts cregueren que hi hauria casa per a tothom, molts pensaren que podien gastar com el rics, i amb la complicitat d’especuladors i institucions financeres, cresqué desfermada la bombolla immobiliària de tant mal record, fins al seu esclat.

El que vingué després ho recordem amb tristesa. Atur, misèria, estancament, crisi de valors..... Afortunadament, aquest és un gran poble, i de l’adversitat en sap aprendre les lliçons. Ben aviat s’aixecaren veus assenyades que proclamaren l’evident: que no hi hauria treball fins que els empresaris no invertissin, i que la inversió sols ve si és capaç de generar riquesa. Comprengueren aquestes ments preclares, i així ho proclamaren, que no hi hauria creació de llocs de treball si no hi havia beneficis per a l’empresari, i que en aquest ordre de coses procedia una dràstica reducció d’impostos a aquells que eren capaços de generar riquesa. Al contrari del que sostenien les veus minvants d’una esquerra caducada, calia reduir fins on fos possible, suprimir-la fins i tot, la càrrega fiscal als més rics per tal que invertissin l’estalvi en la creació de noves empreses. Per contra, la massa de productors, la que havia estat classe obrera i després classe mitjana, havia de mantenir i, fins on fos possible, augmentar els seus impostos. Altrament, no hauria estat possible el sosteniment dels serveis públics.

Un bon pas encaminat a la sortida de la crisi, que ben aviat donà els seus fruits. Els empresaris contribuïen a l’interès públic creant llocs de treball i generant riquesa, que els revertia en exclusivitat per a crear, en part, noves empreses i emprendre nous negocis. Els treballadors assolien un major grau d’estabilitat en el treball i, per tant, de seguretat econòmica, i contribuïen al manteniment dels serveis amb els seus impostos, desterrant la nefasta costum de prendre per gratuït tot el que el sector públic pot oferir.

Comprengueren els ciutadans que una contínua reivindicació salarial no feia altra cosa que destorbar l’equilibri econòmic de l’empresa i, en conseqüència, la seva pròpia estabilitat laboral, i no tardaren en desterrar qualsevol ambició de transformació de les seves condicions de treball. La negociació col·lectiva es bandejà, sàviament, de la pràctica laboral i el sindicalisme acabà adquirint el seu sentit més pràctic i eficient: el de transmissor de les directrius de l’empresa envers els treballadors, i de portaveu d’aquests en les seves relacions amb l’empresari. El delegat de classe, aquella figura de la nostra infància, recobrava el seu paper.

És simptomàtic que la mateixa societat posà les coses en el seu lloc pel que fa als delegats sindicals, que de representants legítims dels treballadors durant els anys de prosperitat, passaren a ser titllats com a aprofitats i ganduls en plena crisi. En tota mena de fòrums i debats, en articles d’opinió i en comentaris diversos de la premsa digital, l’obrer no tingué embuts en qualificar als que havien estat els seus representants com a veritables obstacles del progrés. El dret de vaga no és ja res més que una figura retòrica de la Constitució i caldrà replantejar-se en un futur gens llunyà la conveniència del seu manteniment formal.

Comprengué també el ciutadà fins a quin punt el pes de l’administració ha estat un llast per al bon funcionament de l’ordre establert. Les teories constitucionalistes adreçades a una general extensió de drets a totes les capes de la població, havien donat lloc a la cobertura global de serveis com la sanitat o l’educació, esprement fins la sacietat les arques de l’administració que, no ho oblidem, es nodreixen dels diners del ciutadà. La fal·làcia d’equiparar l’accés universal als serveis a la seva gratuïtat havia portat a l’administració a un dèficit galopant que posava en perill la seva pròpia existència. I és la mateixa societat qui ha posat les coses al seu lloc. En front dels que proclamaven que l’obra pública generava treball i dinamitzava l’activitat econòmica, els més sensats van advertir que calien impostos per a finançar-la, redundant finalment en contra dels creadors de riquesa i treball, és a dir, els empresaris. Sàviament, la societat va empènyer cap a la reducció de la inversió pública fins a fer-la pràcticament inexistent. Les infraestructures, tan necessàries per al normal funcionament del país, poden ser construïdes perfectament per la iniciativa privada i finançades pels seus usuaris. El mateix cal dir de tots els serveis públics en general.

S’emprengué, doncs, la gran reforma de l’administració que l’havia de transformar en el que finalment ha arribat a ser: la garant del bon funcionament de l’economia i la pau social. S’ha desfet a l’estat del paper protector que se li havia atribuït durant tant de temps, se la desproveït de qualsevol caràcter garantista i se la reduït a la mínima expressió per tal que exerceixi amb plena dedicació el paper real al qual està cridat al servei de la societat: el de vigilant i controlador del correcte funcionament d’aquest esquema econòmic que lliurement ens hem imposat, el de mantenir cada classe al seu nivell i cada individu a la seva classe.

Ha calgut per aquest motiu desproveïr-se d’una abundant legislació i normativa que amb l’excusa de preservar el medi ambient, l’equilibri territorial o drets de difícil concreció, no feia altra cosa que obstaculitzar la inversió empresarial. Finalment, és ara el bon criteri de l’inversor, acostumat a sospesar pros i contres i coneixedor dels riscos reals i importants, qui assumeix la càrrega de vetllar per a l’equilibri entre els interessos de la comunitat i els legítims interessos empresarials.

És important també la feina que s’ha fet amb l’extinta classe funcionarial. Era insostenible la càrrega que suposava per a la societat el manteniment d’uns privilegis per part dels servidors públics que, a la pràctica, els feien immunes a les directives polítiques i obstaculitzaven el normal desenvolupament de la tasca governamental sota el pretext d’una legalitat per la qual es creien obligats a vetllar. S’ha fet el que s’havia de fer. Els funcionaris són ara, tots sense excepció, càrrecs de confiança. Ho són en tan que la seva permanència en el càrrec depèn exclusivament de la confiança que en ells dipositi l’autoritat que l’ha contractat, i poden ser acomiadats com qualsevol altre treballador, és a dir, lliurement i gratuïta. No cal dir que això ha redundat en una eficàcia mai vista en l’administració. La política es pot exercir ara en la seva plenitud, sense entrebancs ni obstacles legals. I una vegada més, ha estat la pròpia societat qui ha marcat el camí envers aquesta mesura. Eren no poques les veus que s’aixecaven contra el manteniment del règim estatutari dels funcionaris. El ciutadà ha comprès que si confiava el suficient en un polític com per a votar-lo, ho feien també en la confiança que empraria tots els recursos públics de que disposés, inclosos els personals, en el bé del país. I els funcionaris, ara, són fidels servidors dels polítics.

I en aquesta reforma de l’administració, que constitueix una autèntica refundació, hi ha contribuït en gran mesura l’activitat constant, precisa i convençuda dels que han assenyalat públicament cada inversió, infraestructura, nou servei, cada activitat pública de l’administració que generés despesa en primer terme, com un acte contrari als interessos públics, fruit del malbaratament i l’ambició dels polítics, cada equipament com innecessari i costós. Nogensmenys, l’activitat d’aquest col·lectiu ha impartit, si més no, pedagogia, obrint els ulls als que creien en el fals miratge dels equipaments i serveis públics com a béns al servei del ciutadà. Des de quan una biblioteca produeix riquesa? Des de quan un pont, un centre esportiu o la urbanització d’un carrer contribueixen al creixement econòmic, si el ciutadà no ha de pagar per a usar-los?

I no oblidem, per últim, la solució del gran problema immigratori. D’una banda, perquè ha comportat una reducció important de l’atur, i d’altra perquè, si més no, ha contribuït a la recuperació de la nostra identitat cultural. Quan els immigrants han marxat s’han reduït les xifres de l’atur. És innegable que si es redueix el volum de la població activa, l’atur es redueix en termes absoluts. I així ha estat des de la Gran Deportació. Certament, els immigrants han fet el seu paper i els estarem agraïts per sempre per la seva aportació al treball i al creixement econòmic d’aquest país quan feien falta. Després, quan ja no eren necessaris, se’ls invità a marxar. Que no hi hagi suspicàcies, que ningú ho interpreti com a xenofòbia o racisme. Sabem on són, sabem on viuen, i quan els necessitem els tornarem a cridar. Segur que si els ho demanem tornaran per a fer les feines ingrates que alguns d’aquí no volen fer. Gràcies, moltes gràcies senyors i senyores immigrants.

Com poden veure, estimats col·legues, el món ha fet un gran canvi. S’han restablert els valors que durant segles van impulsar Europa i el món civilitzat cap el progrés i la cultura. La societat igualitària, naturalment, però la igualtat dins les classes i no entre classes. Per fi, l’ordre s’ha imposat. La majoria de la població té treball i subsisteix. Una massa heterogènia d’empleats i d’aturats, de pobres i d’empobrits, s’ha transformat finalment en la gran classe social obrera, en una massa de productors igualats en el seu nivell econòmic. I és que, al cap i a la fi, hi ha hagut l’autèntic repartiment de la riquesa. Als rics, com a veritables motors de l’economia del país, com a impulsors del progrés i el creixement econòmic, els correspon el benefici. Als treballadors, el treball i la producció. És com sempre havia estat abans de la bombolla. La naturalesa, i l’home com a amo i senyor del món, són savis.

I arribats a aquest punt, cal que ens plantegem ja, sense complexes ni prevenció de cap classe, el salt definitiu, l’impuls final cap a la gran societat del futur. Cal que d’una vegada per totes ens preguntem per a què serveix la política, si els nostres governants s’han convertit en gestors. Cal que ens plantegem què hem de fer amb les lleis i reglaments que es varen imposar per a garantir l’exercici d’uns drets que ja no ho són. Cal que d’una vegada per totes mirem al nostre interior i ens fem la gran pregunta: podem arriscar-nos a malmetre tota aquesta feina amb els requisits que ens imposa una democràcia caduca?

És hora que d’una vegada per totes substituïm aquest vell sistema democràtic pel lideratge fort, contundent i eficaç d’un Guia. Cal que les velles institucions cedeixen el pas a un únic partit que centralitzi en el seu líder la responsabilitat de guiar el poble per a l’únic camí que porta a la prosperitat. És hora, senyores i senyors, de fer el Gran Salt Enrere.

(Dempeus, els assistents aplaudeixen unànimement els discurs)

Treballar més i guanyar menys

Per boca del seu president, diu la patronal espanyola que els treballadors “el que han de fer és treballar més i guanyar menys”. Deixant de banda les implicacions d’unes manifestacions com aquestes, el que crida l’atenció és el llenguatge concís, sec i brutal que Díaz Ferrán empra per a donar-nos la seva recepta sobre l’atur. És prou conegut que, al marge de la situació de crisi profunda en que ens trobem des de fa un temps, totes les reformes de l’àmbit laboral que han tingut lloc en aquest país des de fa anys han anat sempre en el sentit de retallar els drets laborals i les millores que els treballadors havien aconseguit després de molts anys de lluita. Més concretament, totes les reformes laborals han tingut com a finalitat abaratir l’acomiadament, fins al punt que es pot afirmar que, actualment, és lliure i barat, i més que ho serà. És cert, també, que hi ha hagut alguna millora puntual en altres àmbits, però el cas és que, cada vegada més, no sols és difícil trobar treball, sinó també conservar-lo.

Superades les tensions d’altres temps, aquell capitalisme clàssic de novel·la però real, en que el patró era l’amo i senyor de la fàbrica i dels obrers, o com es deia en l’argot marxista, dels mitjans de producció i del treball de l’obrer, semblava que les coses havien millorat, que els “amos” havien deixat de ser uns “explotadors” i que les conquestes obreres eren per sempre. Per mi que no hem tornat a aquells temps. Jo sóc dels que no creu que, en general, existeixin els “amos explotadors” ni el pobre “obrer explotat”, però el que abans era una tendència a la millora ara és una clara davallada. A tots els efectes pràctics, l’acomiadament pot ser procedent o improcedent, però en qualsevol cas és lliure, i anem a un constant abaratiment. La tendència s’acabarà en el moment en que, a més de lliure, sigui gratuït. És el somni de tots els ultraliberals i neocons d’aquest capitalisme que ha deixat de ser conservador per a convertir-se en histèric.

El més greu de tot plegat és que, a més, acceptem aquesta tendència com a inevitable i sovint justificada. El President de la CEOE no hauria gosat dir el que ha dit fa vint anys. Ara seran molts els que li donaran la raó, i no sols empresaris. Tretes de context, les paraules de Díaz Ferrán podrien ser perfectament les d’un patró de finals del XIX. I és que, a sobre, de cop i volta els sindicats esdevenen l’objecte d’un gran desprestigi, merescut en gran part. Certament que han donat acollida a elements que no sembla que defensin els interessos del treballador. El que s’anomena “alliberat sindical” és una figura difícilment justificable, i encara que siguin pocs, són la imatge del sindicat a les fàbriques.

La veritat és que pocs se senten representats ja pels sindicats, tret d’alguns sindicats purament corporatius, quasi bé gremis de la professió, que el que no fan és, precisament, millorar la seva imatge ni la dels seus afiliats (per exemple, el dels controladors aeris, per esmentar-ne un que ha estat fortament qüestionat recentment per la opinió pública).

Així que aquesta davallada en la seguretat del treball potser s’aturarà quan a l’empresari li sigui factible acomiadar a qui li convingui quan li convingui i sense pagar un cèntim. Estabornits pels embats de la crisi, la majoria dels treballadors acaben donant la raó a aquesta tendència. Es diu que l’única manera de frenar l’atur és que l’empresari s’atreveixi a contractar, i això sols ho farà si són pocs els riscos, és a dir si són moltes les facilitats per a rescindir el contracte. Quan l’acomiadament sigui gratuït, què caldrà per a que els empresaris s’arrisquin? No pagar impostos? Regalar-los sòl públic? Potser caldrà que, amb la finalitat de crear llocs de treball, s’eliminin tots els riscos empresarials.

Vindrà ara la reforma de la negociació col·lectiva, reclamada insistentment pels empresaris amb la voluntat de desvincular-se de l’obligatorietat dels convenis. Més concretament, el que diu el president de la patronal és que els sindicats han de respectar el conveni, però que l’empresari se n’ha de poder desvincular quan li va malament el negoci. No ho pregunta ningú, però penso jo que amb aquest raonament també el treballador se n’hauria de poder desvincular quan les coses li anessin malament. O sigui que si el fet de guanyar menys o perdre-hi és suficient per a que l’empresari es pugui desvincular del conveni i de les seves obligacions salarials (traduït: pagar menys), també s’hauria d’acceptar que el treballador, quan empitjora la seva situació econòmica, cobri més del que diu el conveni o treballi menys.

Això, és clar, no és sostenible. De fet, no és ni possible. El sistema és així. Qui pot posar-hi el diner inverteix per a fer negoci i crea llocs de treball. Si no hi ha negoci, no hi ha treball. És una relació descompensada, però totes les alternatives han fracassat i no se n’ha inventat cap de millor. El que se’ns està demanant i acceptem de forma creixent és resignació. Probablement la mateixa que Díaz Ferrán devia recomanar als treballadors de Viatges Marsans o d’Air Comet.

P.D.

Em diuen que sóc pessimista. Crec que, el que passa, és que pateixo un atac de realisme. També em diuen que els sindicats ja fan la seva feina, que per això han convocat fa poc una vaga general. De tràmit, afegeixo jo, i ja ningú se’n recorda. Què ha canviat? I algú em renya perquè, com a funcionari, no he de patir per l’atur i no hauria d’opinar. Aquest país és de tots, responc, i si s’enfonsa ens enfonsem tots.

Vots, mongetes i banderes

L’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) de setembre assenyala com a principal preocupació dels espanyols l’atur, com no podia ser menys i com ve essent habitual enquesta darrera enquesta. La inquietud per l’atur representa el 78,4%, seguit de la situació econòmica, que està en el 48,2% de les respostes dels entrevistats. La classe política i els partits polítics estan en el 19,8%, i la immigració en el 15,4%. La resta són temes amb una representació residual en quant a la preocupació que suposen per als espanyols, la qual cosa no significa que siguin menys importants. Al qüestionari hi figuren temes com la inseguretat ciutadana, les drogues, el terrorisme, l’habitatge, la corrupció, la violència de gènere, etc.

És una enquesta a nivell estatal i no inclou preguntes que en àmbits geogràfics més reduïts tindrien sentit. En el cas de Catalunya seria interessant conèixer el grau de preocupació per la situació de l’autogovern, però d’això ja se n’encarrega el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) quan toca. El que trobo significatiu de l’enquesta del CIS és que, per sobre de tot, el que preocupa a una part majoritària de la població és la situació econòmica en general, inclòs l’atur. No crec que en això els catalans siguem diferents de la resta de l’estat, encara que introduïm l’autogovern i la nostra identitat com a poble com a un element més de preocupació.

No seriem humans si el primer no fos la subsistència. Cada vegada més famílies es troben en la situació de témer seriosament per la seva. I els que no ens hi trobem, no podem deixar de percebre el perill. En aquesta situació, el que el ciutadà espera dels seus representants és que facin el que toca i el que puguin per a treure’ns de l’atzucac. Ara mateix hi ha un gran buit de confiança en la capacitat del govern per superar la crisi, i no ajuda gens que el problema sigui global. Tant de bo n’hi hagués prou amb canviar de govern!

Alguns han pensat que si no pots superar un problema, n’has de crear un de més gran que el faci oblidar. El millor remei per al mal de cap és el mal de queixal, sembla que vulguin dir. És l’única explicació del ressò mediàtic d’un problema irresolt que sempre ha estat present: les relacions amb Espanya. Catalunya no té ara menys autogovern que fa un, cinc, deu o vint anys. Catalunya no s’ha convertit de cop i volta en una nació, ho ha estat sempre. El català no té més problemes ara que abans. La veritat és que el nostre autogovern i el reconeixement de la nostra identitat com a poble són millors i més grans ara que abans, encara que insatisfactoris.

No hi ha res de nou en aquest camp, tret de les patinades polítiques i el fracàs monumental de l’estatut com a via per a resoldre l’anomenat “problema català”. I malgrat tot, els nostres polítics, amb la vista posada a les imminents eleccions, no paren d’exhibir banderes, concerts, referèndums, greuges i l’orgull de ser més catalanistes que els altres. Segurament de tant parlar-ne alguns oblidaran els mals que ens afecten a dia d’avui, però el més probable és que, tot plegat, acabi generant encara més desconfiança, o desafecció com en diuen alguns. Al cap i a la fi, de catalanistes la majoria ens en sentim i no ens fa res votar per la independència, si abans ens podem assegurar les mongetes. Si no ens diuen com fer-ho, deu ser que no ho saben, i això motiva poc, per molta bandera que ens posin al davant.

En les properes eleccions la dada més rellevant serà l’abstenció. No és una predicció ni una aposta. No sé si arribarà al 50%, però en qualsevol cas es preveu força alta en les enquestes electorals publicades fins al moment. Més rellevant, al meu entendre, que un canvi de govern que tothom dóna per segur, o la possible entrada en el Parlament de forces més o menys marginals. Rellevant perquè una alta abstenció resta representativitat a les forces parlamentàries, que no legitimitat, fins i tot a les forces guanyadores. Tant rellevant, que alguna força minoritària que entri al Parlament per primer cop podria no tenir representació si la participació fos més alta.

A les properes eleccions podem canviar molts escons i molts despatxos, però encara no ens han dit que hagi de canviar res del que ens preocupa. A les properes eleccions podríem ser quatre a votar. Ens eixugarem les llàgrimes amb la bandera?

Té sentit la vaga general?

O molt m’equivoco, o poca gent es pren seriosament aquesta vaga general que s’apropa. És clar que jo mateix he repetit mil vegades que les sensacions quasi mai reflecteixen la realitat, o sigui que allò que a mi em sembla apatia i desinterès, pot ser que el dia 29 de setembre s’esdevingui en mobilització i es pari fins i tot l’alè, com deia en Felipe Gonzàlez d’una de les vagues generals que van suportar el seus governs.

El cas és que no sembla que es respirin aires de vaga general. Segurament que l’alè no es deturarà aquesta vegada, potser per fatalisme, potser per veritable desinterès, potser perquè a dia d’avui, en un país com el nostre, la vaga general no passa de ser una expressió de protesta, generalment sense conseqüències i sense utilitat reconeguda.

Queden lluny aquells temps en que les vagues generals tenien un caràcter prerrevolucionari que feia trontollar el sistema. I queda lluny també l’època en que una vaga general podia tombar un govern, tant lluny que a Espanya no ho hem vist des d’abans de la guerra civil. Fins i tot en Felipe Gonzàlez guanyava eleccions per golejada després que se li parés l’alè per una vaga.

En qualsevol cas, com que els temps no estan per a revolucions, i de revolucionaris sols en queda algun per testimoni, val més que ens preguntem què hi hem de fer en una vaga general i si ens fa cap falta. Que cadascú s’ho faci, que el dret de vaga és indiscutible, com també el dret a no fer vaga, però jo no me’n puc estar de fer algunes reflexions a l’hora de decidir si he de treballar o no el dia 29.

Evidentment la convocatòria es planteja com una vaga contra la reforma laboral aprovada i la reforma de les pensions prevista pel govern. El primer que em ve al cap és si aquestes reformes són o no necessàries, perquè si resulta que ho són, la vaga no tindria sentit. Altra cosa és que m’agradin o no, que no m’agraden, però no faria vaga pel fet que una llei o una norma no m’agradés. Si aquest fos motiu suficient, aquest país estaria en vaga contínuament.

Deixant de banda les causes de la crisi, sobre les quals hi ha molt a parlar, m’agradaria saber fins a quin punt els sindicats que han convocat la vaga creuen que hi ha alternatives menys oneroses laboralment i social per a reflotar l’economia. Segurament els caps pensants d’UGT i CCOO deuen tenir a mà aquestes alternatives i deuen estar en disposició d’explicar-les i proposar-les, sinó no s’entendria la seva oposició frontal a la reforma laboral i de les pensions, però constato que a dos dies de la vaga general, encara no les han fet públiques. Serà que no hi ha alternatives? I constato igualment que tampoc ho han fet les forces polítiques que donen suport a la vaga, potser perquè el seu interès no va més enllà de l’oportunisme polític. Jo no tinc la solució, és clar, i si tampoc me la donen els convocants de l’aturada, què se suposa que puc pretendre fent vaga? Que no es faci cap reforma? És això del què es tracta, de deixar-ho tot igual per a que res canviï?

Si resultés que no hi ha res a fer, la utilitat de la vaga general no passaria d’una simple rebequeria, i a mi personalment ja m’ha passat l’època de les ploraneres. Els atacs de plors, els de la canalla, passen sols i després tot segueix igual. Malgrat això, és cert que hi ha gent conscient d’aquesta situació, però que, simplement, el que volen és mostrar el seu descontentament. Estan en el seu dret. Saben que aquesta és una situació de no retorn, però volen que se sàpiga que estan emprenyats, que a aquesta situació no calia arribar-hi, i que algú en deu tenir la culpa, una culpa més gran que la dels treballadors. Repeteixo, una rebequeria totalment legítima però sense utilitat pràctica.

Al meu entendre, doncs, aquesta vaga:

1.- No és revolucionària, no pretén endegar cap revolta ni tombar cap govern, ni falta que fa. Els temps no estan per aquests atzucacs i els canvis es fan a les eleccions.

2.- No pretén tirar enrere la reforma laboral i de les pensions. Aquest és el valor nominal de la convocatòria, però el seu valor real és purament simbòlic. Els sindicats convocants es limiten a fer el seu paper, conscients de la seva inutilitat pràctica i sense aportar cap proposta de futur.

3.- El sentit de la vaga no va més enllà de la protesta.

A aquestes alçades, els lectors hauran deduït ja que no aniré a una vaga que sols serveix per a protestar, encara que sigui legítima. I és que si vull protestar, i sí que vull i ho faré, ja tinc el meu vot per a fer saber a qui calgui com n’estic d’emprenyat, cosa que a més em sembla més revolucionària i eficient.

Ja he dit el que penso en quan a la utilitat d’aquesta vaga general, però cal pensar també en les conseqüències. Estic d’acord en que les reformes contra les quals va adreçada obeeixen a una situació de crisi que no ha estat provocada majoritàriament pels treballadors. En resum, que paguem justos per pecadors. Dit això, i establert que al meu entendre la vaga no aturarà la reforma en curs, hauríem de ser conscients que aturar un país, si s’aconsegueix, té unes conseqüències principalment econòmiques que no fan altra cosa que empitjorar el substrat de crisi en el que es basen les reformes.

Fer vaga no és gratuït, i no ho dic perquè els treballadors en vaga no cobrin el seu salari, sinó perquè té conseqüències per a l’economia del país, és a dir, per la de tots els ciutadans. Si resulta que la vaga no ha d’aturar la reforma i a sobre empitjorem més, si es pot, la productivitat del país, estem fent el negoci del Robert de les cabres.

Francament, si resulta que m’emprenyo, faig una vaga que no ha de servir per res i a sobre he de causar un perjudici a l’economia nacional (és a dir, als treballadors, que a fi de comptes som qui paguem les crisis com aquesta), més val que me’n vagi a treballar, que alguna utilitat tindré. A no ser, és clar, que en les poques hores que manquen per a la vaga, els sindicats o els partits que els donen suport siguin capaços d’explicar per a que servirà, més enllà del fet que els líders sindicals puguin mantenir la ficció de seguir representant els interessos dels treballadors.

A tot arreu foten faves

Una dita castellana prou coneguda assegura que “en todas partes cuecen habas”. No sé quin és el seu equivalent en català, però jo li canviaria el verb i diria que de faves en reparteixen per tot arreu. I sinó vegi’s el que està a punt de passar a la rica Alemanya o a la molt seriosa Gran Bretanya, el que passa a Hongria, el que segueix passant a Grècia, sense oblidar-nos d’Espanya, és clar, i el que acabarà passant a tota la Unió Europea. S’està perfilant per tota la vella Europa una retallada general de l’estat del benestar, amb efectes directes sobre els sistemes de pensions, les relacions laborals, la funció pública, les prestacions socials, la sanitat, etc.

El Faraó va somiar amb períodes de vaques grasses i de vaques flaques, i Josep va predir, segons la Bíblia, un període de set anys d’abundor i un altre de set anys d’escassetat. Si ens deixem d’històries bíbliques i mites religiosos i llegim les hemeroteques, veurem que l’actual era una crisi llargament anunciada, de la qual tant sols se n’ignorava el moment en que esclataria o en que algú decidiria que ja era hora que esclatés. No sabem si durarà set anys com les vaques flaques d’Egipte o realment és la fi d’un cicle que ha de portar a la refundació del capitalisme o al cataclisme final.

El que si que és ben clar és que ningú, en els actuals governs de la Unió Europea, ni tota ella en conjunt, és capaç, ara per ara, de posar la brida al cavall desbocat de les fluctuacions econòmiques que recorren els parquets borsaris, a l’especulació financera i al sisme inacabable de les economies globalitzades. Ara com ara, l’economia i per extensió el benestar dels ciutadans, és més fràgil i volàtil que mai. Amb tanta confusió i amb tants sobresalts diaris, el que agrairíem tots els mortals és que algú marqués un camí a seguir, que algú fos capaç d’insuflar confiança en el futur, que algú digués clarament, sense demagògia ni banalitats, què s’ha fet malament i què es pot fer per a corregir-ho.

I aquí ve el desesperant de tot plegat. Perquè que les coses no van bé no cal que se’ns digui, que ja ho veiem, però com s’arreglaran no ho ha dit ningú encara, probablement, em temo, perquè ningú ho sap.

Se’ns diu, per exemple, que fins ara s’ha negat la crisi, concretament que l’ha negat en Zapatero, ja que pel que sembla cal personalitzar en algú la font de tots els mals. I cal reconèixer que, al menys durant un temps, l’ha negat. La qüestió és que, si no ho hagués fet, ara estaríem millor? Si s’afirma això, és pot respondre amb dades concretes què hauria estat diferent?

Se’ns diu, també, que no es van prendre a temps les mesures oportunes per a evitar arribar a aquesta situació. I es parla, és clar, del govern Zapatero, que sembla que és l’únic que hi podia fer quelcom en el món mundial i no ho va fer. És clar que jo em pregunto quines eren aquestes mesures oportunes. Les mateixes que s’han pres ara? Les que tampoc devien prendre a temps els governs d’Alemanya, la Gran Bretanya, Hongria, Grècia i tots els demès de la Unió Europea? També en té la culpa en Zapatero de tot el que passa a aquests països? S’havien de congelar les pensions fa dos anys i no ara? És això el que es vol dir?

S’assegura que fins ara s’ha malgastat tant com s’ha pogut, per part del govern, és clar. Vol dir això que la culpa de la situació actual la té el xec-bebè, per exemple? Segurament que tot hi ajuda, però l’especulació immobiliària i la bombolla conseqüent l’ha creat en Zapatero? Els diners que els bancs deixaven abans de tancar l’aixeta, sense mirar-s’hi massa, i que ha permès a molts viure un temps per sobre de les seves possibilitats, ens els deixava en Zapatero? I és en Zapatero qui ha tancat aquesta aixeta?

Alemanya, la Gran Bretanya, Hongria, Grècia i tota la resta de països de la Unió Europea han estat també uns malgastadors, poc previsors i ineptes? Segons el PP, hem de pensar d’aquells governs el mateix que del nostre, o el nostre és diferent? Pitjor en tot?

Val, que m’ho expliquin. Que em diguin, per exemple, que és exactament (he dit exactament, o sigui concretament, o sigui sense demagògies, ambigüitats ni tòpics), què s’havia d’haver fet a temps, què es pot fer ara i, sobre tot, què es farà en el futur. I de tot això, exactament què és diferent del que s’ha fet fins ara i del que s’està fent.

També estaria bé que s’expliqués perquè mentre a la resta de països europeus les mesures contra la crisi es consideren un tema d’estat i s’adopten amb el consens i col·laboració de govern i oposició, a Espanya són utilitzades pel principal partit de l’oposició com a arma electoral contra el govern, sense que importi el més mínim que es destrueixi la poca confiança internacional que ofereix l’economia espanyola.

I ja de pas, que m’expliquin perquè necessitem un canvi de govern (exactament, si us plau), i de què dimonis servirà.

José Bono i Bill Gates

Rastrejant la premsa digital del dia, m’he trobat amb unes frases que m’han cridat l’atenció. Les dues primeres pertanyen a una entrevista que La Vanguardia a fet a Bill Gates amb motiu de la seva visita a Barcelona aquests dies, i que avui publica la versió digital i la de paper del diari:

Desde luego, donar dinero es más enriquecedor que quedárselo. Por encima de un determinado umbral, tener más dinero no supone una diferencia en la manera en que uno vive.

Llega un punto en que tener más dinero no te cambia la vida. Pero donar dinero a causas filantrópicas sí que te la cambia. Para bien.

En Bill Gates és una de les persones més riques del planeta i no falta qui pensa que el món està mal repartit, uns tant i altres tant poc. Al marge de l’opinió que ens pugui merèixer aquest senyor, i deixant de banda perjudicis que no venen al cas, com el mite de que les grans fortunes no són lícites, són paraules que parlen d’avarícia i de la seva absurditat. Quan tens tants diners, de què et serveix fer-ne més? Cal agrair a Bill Gates que hagi posat un sobreeixidor als seus beneficis, que no vol dir un fre, sinó una vàlvula d’escapament per a canalitzar la riquesa sobrant cap on fa falta.

Ho comparteixen, això, la resta de grans fortunes mundials? Hi estan d’acord les grans corporacions anònimes? Algú és capaç de posar fre a la pròpia avarícia d’acumular riquesa personal fins on es pugui? Què en pensen els membres del selecte Club Bidelberg, que aquests dies es reuneix a Sitges amb total opacitat per a tractar del món, del seu futur i del seu present, des de la perspectiva de les persones més influents a l’economia mundial? Són aquí per a decidir com invertir els seus beneficis en el desenvolupament de les economies pobres, o per a marcar estratègies sobre com aconseguir més beneficis personals?

Les altres frases que m’han cridat l’atenció són de José Bono, President del Congrés dels Diputats, que ha pronunciat en un discurs a la Seu d’Urgell i que avui publica, entre d’altres, el diari Público:

A la gente le importa tres puñetas quién gana las elecciones; lo que le importa es llegar a final de mes.

Todos queremos durar, y queriendo durar, no nos damos cuenta de que hay horas en las que los países exigen estadistas y no hombres de partido.

La primera d’aquestes frases és d’un realisme aclaparador, que s’agraeix en un polític tant veterà. És que realment, el que importa a la immensa majoria dels mortals, no és precisament el dia a dia, l’arribar a final de mes i, en definitiva, sobreviure i prosperar fins on es pugui? La política importa, és clar, però per sobre de tot el que volem els catalans, els espanyols i tothom és tirar endavant. Estaria bé que això ho assumissin també els que tenen la responsabilitat de governar i els que aspiren a tenir-la. I si hi ha algun polític realista, que no ho dubti, ara és el moment de manifestar-se. Malament com van les coses, dóna tota la impressió que per als polítics el problema no és el país ni l’economia, sinó la seva ambició.

I parlant d’ambició, ve a compte la segona frase de José Bono, que ve a dir precisament això, que en aquests moments no és política el que necessitem, sinó estadistes. Potser en Bono es pot permetre donar lliçons perquè el seu càrrec és molt institucional i molt poc polític, però les digui qui les digui, són paraules de sensatesa.

El milionari i el polític han parlat de deixar de banda, respectivament, l’avarícia i l’ambició. Se’n parlarà d’això al Club Bidelberg, a les borses, a la Moncloa, a la seu dels partits, a la CEOE, als sindicats, als consells d’administració?