Il·lustres demagogs

Trec de la Wikipèdia que la demagògia es pot considerar un tipus pervers d’oratòria que permet atreure cap als propis interessos les opinions dels demés utilitzant fal·làcies o arguments aparentment vàlids, que després d'una anàlisi de les circumstàncies, poden resultar invàlids o simplistes.

Retòrica i demagògia van estretament lligades ja des de la mateixa antiguitat clàssica. De fet, la retòrica vista com a gran virtut d’alguns polítics i filòsofs grecorromans, no hauria estat possible sense una forta dosi de demagògia. En la jove democràcia de l’Atenas clàssica, la retòrica era tot el necessari per a convèncer al poble que adoptés una determinada decisió. Calia, per tant, no sols tenir el do de la paraula, sinó també les paraules adients per a convèncer el poble. És clar que els mateixos grecs s’adonaren que convèncer als ciutadans d’Atenas era més fàcil si hom sabia furgar en els seus sentiments més simples, i d’aquí la ràpida estesa de la demagògia com a notable instrument polític de persuasió. A Gorgias, Plató reconstrueix un diàleg en el que el seu mestre Sòcrates, seguint l’anomenat, precisament, mètode socràtic, explica al seu deixeble Gorgias el concepte de retòrica, des de l’afirmació que s’ocupa dels discursos, fins a constatar que opera per la via de la persuasió, i que aquesta indueix a la creença i no a la ciència.

Tanmateix, si els grecs de l’antiguitat tenien tan clara la perversitat de la demagògia com a instrument polític, com és que no ha deixat de ser utilitzada en totes les èpoques i en totes les nacions? Doncs perquè, com a instrument polític, és extremament valuosa, una autèntica arma de destrucció massiva de la confrontació política, que ni els propis grecs ni els seus imitadors romans van defugir. Ciceró, gran estrella de l’oratòria romana, brindà al món autèntiques joies de la retòrica farcides de demagògia, com en les cèlebres Catilinàries, destinades a desprestigiar fins on fos possible al seu rival polític Luci Sergi Catilina. “Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència”, li etzibava cada vegada que podia, en una tàctica que recorda la del “Váyase, Sr. Gonzàlez”, que algú practicava al Parlament espanyol no fa massa anys.

Si la demagògia és tan vella com la política, és que és un arma excel·lent. I a més, la consentim i l’admirem, si se’m permet que exageri una mica. Perquè de la demagògia en som tots conscients i als demagogs els coneixem prou bé i, tanmateix, no acabem amb la demagògia ni tenim ganes de fer-ho. He dit que la demagògia és un arma, dialèctica, és clar, però que serveix per a guanyar el favor dels electors. Per tant, com a arma, és bona per a qui la posseeix i la utilitza, i dolenta per a qui la sofreix. El “Váyase Sr. González” que he esmentat abans sols era demagògia si s’escoltava des de la bancada socialista; per als populars era oratòria brillant i encertada.

Això es podria dir de tots els nivells de representació política. Al Congrés dels Diputats el Govern ens dirà que sap com treure’ns de la crisi que els altres, quan governaven, van provocar, i ho diuen mentre creix l’atur i l’economia empitjora, sense posar-se vermells de vergonya. La cosa de que ells ho arreglaran costa de creure fins i tot per als propis militants socialistes, però que la culpa és del PP no els costarà gens d’acceptar, encara que sigui autènticament demagògic marejar la perdiu cercant culpables per no haver de dir que no se sap com sortir-ne. I per a l’oposició, és clar, la demagògia és més fàcil, perquè no tenen cap responsabilitat de govern i qualsevol cosa que surti malament es pot atribuir al govern Zapatero. És una norma no escrita però acceptada per tothom que la presumpció d’innocència no es refereix mai a cap govern. Fins i tot un expresident d’aquest país s’ha permès, avui mateix, presentar un llibre a Barcelona sobre com sortir de la crisi. Deu ser que ell, naturalment, no en té cap culpa.

El mateix passa als parlaments autonòmics i a les sales de plens dels ajuntaments. “Vostè, Sr. Alcalde, té un sou de X diners. Sap que aquests diners es podrien invertir en millorar el servei Y?”. Igual que cap país es pot defensar contra una bomba atòmica i sols li queda respondre amb la mateixa moneda, contra un atac de demagògia no es pot defensar cap polític, com no sigui caient en el parany i entrant en una espiral de confrontació irresponsable. La frase que he esmentat, més habitual del que sembla, no té defensa possible, sinó és que l’alcalde en qüestió no cobra realment res i, per tant, és mentida. Més ben dit, sí que hi ha defensa, una defensa que no es pot exercir en igualat d’armes i que, per això, pot ser assenyada, pot ser honesta, pot ser racional, però no pot ser acceptada per l’instint primari de tots els éssers humans, que ens mou a considerar que els polítics es fan rics a costa nostra. Un autèntic demagog, un artista de la demagògia, es servirà d’aquest instint tant com pugui, i li anirà bé, en termes de popularitat.

En tots aquests espais de participació política, els anomenats “temples de la paraula”, retòrica i demagògia van de la mà en les bancades de tots els colors polítics. Però al carrer la demagògia també esdevé d’utilitat si es tenen pocs escrúpols. La gent és fàcil de mobilitzar qual s’apel·la a la seva butxaca. Una mentida com una catedral passarà desapercebuda per als poc informats, però reflectida en un pamflet conduirà els ànims de la gent cap on es vulgui. De petites octavilles en poden sortir grans cassolades, potents plataformes, masses justament indignades amb tot i amb tothom, .... Acostar la demagògia al poble, vet aquí.

Els il·lustres demagogs seguiran exercint des del seu escó, donant la cara, els altres, els menys agosarats, treballen des del carrer i l’anonimat. En qualsevol cas, la vacuna contra la demagògia encara no s’ha inventat.