El text i el comentari, la rauxa i el seny

Deia Schopenhauer que els quaranta primers anys de vida ens donen el text, i els trenta restants el comentari. He llegit aquesta frase i no he pogut evitar d’imaginar la vida com una narració en dues fases. La primera, els fets, la història, les desgràcies i les alegries, èxits i fracassos, i la segona, l’experiència i la conclusió. Tampoc puc deixar de pensar que aquests són pensaments de vell. Em recorden les paraules del meu pare quan jo era jove: “Tinc més experiència que tu i sé el que et convé”. Com que a mi l’experiència sempre m’ha semblat més una càrrega que un model, intento defugir la temptació de sacralitzar les pròpies vivències, com si fossin la clau per a entendre-ho tot.

D’acord que hi ha un abans i un després, d’acord que primer s’és jove i després es deixa de ser-ho, d’acord que el que crec ara no és el mateix que creia als vint anys, d’acord que, encara que ho cregués, em seria impossible viure segons les creences de joventut, però la relació entre ambdues fases no és tal que l’abans sigui pitjor que el després, ni a l’inrevés. La veritat és que als que ja ens veiem una mica grans, ens convindria reconèixer que hi ha coses a aprendre dels joves.

El que és veritat és que una línia difosa separa el text del comentari, una línia d’ombra, com la descriu en Joseph Conrad a la seva novel·la del mateix nom. Travessada aquesta línia, que Schopenhauer col·loca als quaranta però que a mi em sembla molt més jove, el què cal és posar-se les piles, no pas per a deixar de fer o de pensar, sinó per a ser conseqüents i, sobre tot, per a moderar, que no és el mateix que renunciar. Que a partir d’una certa edat ens moderem, no és un tòpic. Potser un excés de moderació no seria bo, com tampoc ho és l’extremisme, però a fi de comptes, des de tots els àmbits, la vida no és més que un equilibri, delicat i força inestable, entre el seny i la rauxa, l’entusiasme i la moderació.

Per cert que la frase del filòsof alemany m’ha fet gràcia, perquè no he pogut deixar de pensar en una notícia digital i els seus comentaris, com si la vida que Schopenhauer imagina no fos altra cosa que un post, una entrada d’un bloc o un article d’un diari digital, al qual li seguirien els comentaris dels lectors. La comparació, portada per la literalitat de les paraules, no és bona, perquè si bé el text de Schopenhauer i el del post poden coincidir conceptualment, els comentaris d’un i altre divergeixen radicalment de to, encara que ambdós pretenguin interpretar vivències anteriors. El tòpic de la maduresa assenyada i moderada i de la joventut eixelebrada és difícilment traslladable a l’esfera digital. Els comentaris que acompanyen les notícies fredes dels diaris digitals i als articles d’alguns blocs, solen ser-ho tot menys moderats. Són majoritàriament desqualificadors, destructius, a vegades insultants o amenaçadors i, en general, poc equilibrats, salvant molt honroses excepcions. Us convido a fer un repàs dels comentaris que, diguem en els darrers quinze dies, s’han publicat al vostre diari digital de preferència. Al marge que hom pugui coincidir o no amb el seu contingut, se’m concedirà que de moderats, en general, en tenen poc.

Aquí, de línia d’ombra no n’hi ha. Sols s’hi veu una ratlla ben definida, traçada per l’editor. I és que el comentari, sovint, acaba essent el primer que es llegeix, subvertint així l’ordre establert, que d’un inici col·locava la rauxa en primer lloc i el seny després.