Comentant els comentaris

La globalització digital ha trastocat molts costums, la majoria per a bé, crec jo. I és que la informació, per bé o per mal, ara és a l’abast de tothom, o al menys de tothom qui tingui un ordinador i connexió a internet. Objectivament, això és bo, perquè la informació impulsa i condiciona les activitats humanes, i podríem suposar que, amb més informació tenim, si més no, més possibilitats d’elecció.

Paral·lelament a l’increment d’informació, internet ha possibilitat l’intercanvi d’opinions pràcticament sense límit. Fa anys, la premsa acollia la majoria de debats en forma d’intercanvis epistolars. El propi mitjà impedia la proliferació d’aquests debats, que tanmateix assoliren en ocasions un alt nivell d’intel·ligència i cortesia. El periòdic, que per la seva pròpia naturalesa no feia possible un accés universal a la participació, ja que l’espai als diaris és reduït i obliga a la retallada inevitable de moltes de les aportacions espontànies del lector, propiciava, en canvi, un debat meditat i asserenat. Si puc escriure una carta més o menys llarga en resposta a una altra, i si puc mesurar les meves paraules, reflexionar i portar-la al correu quan n’estigui segur, les estridències són difícils.

Amb l’esclat de la premsa digital les coses han canviat radicalment. Ara és possible per al lector comentar de forma immediata les notícies i fins i tot debatre amb els altres lectors, sense esperar més que la moderació de comentaris, la qual no sempre es duu a terme per l’editor. En certa manera, la informació es democratitza i es generalitza. Tots podem parlar, tots podem opinar, i ho podem fer de pressa i tot seguit. I és que, és clar, tots hi tenim dret. També en certa manera, l’opinió o l’estat d’ànim que mostren els comentaris i les reaccions a una notícia digital reflecteix amb més exactitud l’opinió o l’estat d’ànim d’un major nombre de gent.

Tot plegat, però, també té els seus inconvenients. Diré algunes coses gens bones que, al meu entendre, estan passant en el sistema de comentaris de la premsa digital:

a) En primer lloc, en general qui comenta són quasi sempre les mateixes persones.

És normal. Per començar, cada diari té els seus lectors més o menys habituals. Dins d’aquests, sols una part més o menys petita adquirirà l’hàbit de comentar, segurament per una major motivació política o simplement intel·lectual. S’observa una repetició constant de signatures en la majoria de comentaris, malgrat que generalment es signa sols amb un nom de pila o amb un pseudònim. Si es segueix durant un temps un grup de notícies en un diari determinat, s’observarà que els noms propis i els pseudònims es repeteixen i, de fet, ja sigui per l’estil o pel contingut del comentari, s’arriba a identificar fàcilment al comentarista com a autor d’altres comentaris llegits. Aquest grup de persones, a vegades, pot arribar a ser molt reduït, fins al punt de fer molt dubtosa la seva representativitat. Afegiria que hi ha autèntics professionals del comentari. Són presents a totes les notícies i solen introduir sempre el mateix missatge, probablement obeint a alguna obsessió personal. En definitiva, una major nombre de comentaris no implica, ni molt menys, un major nombre de comentaristes.

b) Normalment són molt crítics.

Una majoria de comentaris solen tenir un to negatiu i crispat. En general, es tracta de desmentir tot el que pugui semblar bo de la notícia i dels seus protagonistes. No sé ben bé si això té alguna explicació, però potser està relacionat amb la major motivació política o intel·lectual que apuntava abans. I, a fi de comptes, normalment es fa notar més el descontent que el satisfet. L’indignat sempre crida més. També és necessari admetre que, en ocasions, els comentaris tenen un to radicalment diferent. Hi ha qui els utilitza per a mostrar la seva fe invencible en un polític, en un projecte o en el que sigui. La multiplicació de missatges en un o altre sentit pot reflectir un estat d’ànim que ni de lluny representi el de la majoria de lectors.

c) Mai aporten res de nou.

El propi format del comentari no ho permet. Senzillament, no hi ha espai més que per a la desqualificació pura i dura o per a l’adhesió indestructible. Per a raonar i aportar conceptes o idees, cal més que unes quantes ratlles.

d) Els comentaris, sovint, acaben substituint a la pròpia notícia.

Els comentaris acaben convertint-se en debats inacabables que substitueixen a la pròpia notícia. Hi ha qui aprofita els comentaris per introduir constantment el seu tema preferit. Al final, vagi del que vagi la notícia, s’acaba parlant sempre del mateix. Confesso que, seguint els comentaris d’alguna notícia, he arribat a oblidar-me d’on sortia tot plegat.

Sovint, els comentaris esdevenen el veritable focus d’interès del lector. El què hi ha és una ràpida ullada a la notícia, que ni tant sols es llegirà sencera, potser sols al titular, i una lectura detinguda i sucosa als comentaris que la segueixen. L’interès es trasllada als falsos debats que es munten darrera una notícia, com si d’un reality show es tractés. “El pagès ha dit això, el lluiset ha dit allò, tu deus ser del PSC, segur que tu ets de CIU, tu ets un pijo, tu no aportes res, tu sols insultes, carallot!”. I la notícia? Quina era la notícia?

Probablement podria dir més coses, i potser alguna no seria tan pessimista. De ben segur que un veritable analista faria una llista més llarga, però els lectors no acostumem a ser observadors objectius. A la vista del que he dit, del que a mi m’ha semblat, les ganes de comentar m’han marxat del tot. No negaré que ho he fet alguna vegada, i que he caigut en el que jo mateix denuncio. Precisament per això, perquè em sembla que els vicis que he esmentat són inevitables, crec que els comentaris, la majoria de vegades, sobren.

Dit això, em manca remarcar que aquests són uns trets que a mi em semblen bastant comuns, però no universals. No es poden aplicar a tots els comentaris, ni a tots els comentaristes, ni a tots els mitjans digitals. Afortunadament, segueixen existint honroses excepcions.