Over the rainbow. Hi ha esperança?

L’Ishmael tenia 12 anys quan els milicians van entrar al poblat i van matar tothom. La mare era fora de la casa, rentant alguns pots al rierol, i el pare era a punt de marxar cap al bosc amb un altre home de la tribu. Volien caçar un mono, alguna cosa que els donés aliment durant uns dies. L’Osha, la seva germana de 13 anys, era a l’interior de la cabana, jugant, i el seu germà Mamadou, el més petit de tots, que tenia 3 anys, es banyava al rierol mentre la mare feia la feina. Havia tingut més germans, tres o quatre, no en podia estar segur, però tots havien mort. Ningú li havia dit perquè havien mort, però de ben segur que era d’allò que morien la majoria de persones que coneixia, de gana, malària, tifus, guerres, havien mort com moren els pobres i ningú havia plorat.

Aquell dia, els milicians van irrompre al poblat, van reunir tothom a l’esplanada i els van exigir diners i menjar. No tenien res per donar-los i el cap dels assaltants, un home jove, quasi un nen, va ordenar que els matessin a tots. A la mare i a la seva germana les van violar davant seu, i després les van matar d’un tret al cap. Al seu germà petit ni tant sols es va adonar del què passava. Va caure mort d’un tret al rierol. El pare.... el pare suplicava per la seva vida, potser també per la de la seva família, i el van matar a sang freda.

L’Ishmael no havia vist mai tanta sang i estava terroritzat, però se’n va sortir. El comandant li va dir que anés amb ells, que en faria un soldat i tot un home. Ara l’Ishmael té 15 anys, un rifle, ha matat moltes persones i s’ha fet respectar. L’Ishmael ja és tot un home i ha fet de l’infern casa seva.

...........................

Joan Pau II, conservador en quasi tot, va decidir, tanmateix, trencar un motlle. Durant segles l’església havia promogut una visió del cel i la terra força senzilla: els bons anaven al cel, que per al comú dels mortals era “a dalt”, i els dolents a l’infern, que era “a baix”, ple de tenebres i on les ànimes dels malvats penaven eternament en mig de sofriments insuportables.

Sembla, però, que els eminents teòlegs del Vaticà portaven ja un temps preguntant-se i debatent sobre la veritable ubicació del cel i l’infern. Es tracta d’uns llocs concrets i localitzables, uns indrets determinats? Joan Pau II proclamà amb tota solemnitat, l’estiu de 1999, que el cel no és un lloc físic entre els núvols, que l’infern tampoc és un lloc, sinó la situació de qui s’aparta de Déu, i que el purgatori és un estat provisional de purificació que no té res a veure amb ubicacions terrenals.

Molts bons cristians que no tenien altra cosa que fer que pensar en aquests dilemes, van anotar les paraules del Sant Pare a la seva enciclopèdia de coneixements del bon cristià. Quedava clar, d’una banda, que a l’església no hi havia superstició, que ja no es creia en les calderes d’en Pere Botero ni en el foc etern, i més clar encara que, fos on fos l’infern (i podria ser entre nosaltres), qui pateix és perquè s’ha apartat de Déu.

Molt bones consciències es van tranquil·litzar d’aquesta manera. Hi ha llocs i persones d’aquest món que són i viuen a l’infern, però d’alguna forma s’ho hauran buscat. En tot cas, la voluntat de Déu és inescrutable. Recentment el Papa Benet XVI ha tornat a posar les coses al seu lloc: l’infern existeix i és etern, això per si algú es pensava que patint en aquest món ja no sofriríem a l’altre. Queda en peu allò de que a l’infern hi van els que s’aparten de Déu.

A l’Ishmael totes aquestes disquisicions se li escapen. Per ell, l’infern és ara i ho serà, al menys, fins que mori. Per aquell racó de món on viu, Déu no hi passa mai.

...........................

La deessa Circe indicà a Ulises que abans de tornar Ítaca, el seu regne i on l’esperaven la seva muller Penèlope i el seu fill Telèmac, havia de baixar a l’Hades i rebre consell de Tiresias, un savi tebà que, deien, era l’únic mort que tenia intel·ligència i saviesa, unes virtuts que, pel que sembla, es perdien quan baixaves a l’infern. L’Hades era l’infern dels grecs de l’antiguitat, un lloc tenebrós on les ànimes, més que sofrir, s’hi avorrien eternament. I no sembla que fossin els pecats comesos en vida la causa d’aquest càstig, sinó el fet de caure bé o malament als déus, a qualsevol de la munió de divinitats que poblava l’Olimp dels grecs.

Ulises aprofità per a parlar amb altres persones il·lustres caigudes en desgràcia que també es trobaven a l’Hades, i amb la seva mare, que no sabem perquè hi era però queda clar que era bona persona.

“-Fill meu! Com has baixat en vida a aquesta foscor tenebrosa? És difícil que els vius puguin contemplar aquests llocs, separats com estan per grans rius, per corrents impetuoses i, principalment, per l’oceà, que no es pot travessar a peu, sinó amb una nau ben construïda.”

Costava, però a alguns mortals els estava permès contemplar l’Hades i el sofriment, i Ulises no fou l’únic que hi baixà. També Hércules, que se les hagué amb el gos Cancerber, el vigilant de la porta de l’Hades.

...........................

Quan el cristianisme triomfà al món occidental i es decidí l’existència d’un sol Déu, incompatible amb qualsevol altre, l’Església, sempre prudent, va considerar que l’infern havia de ser més llunyà i havia de fer més por. Per descomptat que seguiria essent el lloc d’aquells que s’enemistaven amb la deïtat, i per descomptat que l’únic Déu sols parlava per boca de la jerarquia, l’única que podia interpretar la voluntat de Déu i decretar-ne el compliment.

I calia que els fidels sabessin el què els esperava si l’incomplien: el sofriment etern, les flames i el dolor. Perquè el sofriment en vida no era veritable sofriment. Déu ens posava a prova i de com ho acceptéssim en depenia la salvació en el més enllà (i el deixar de sofrir) o la condemna als horrors de l’infern per a tota l’eternitat (i allò sí que seria sofriment!).

L’infern, així, quedava lluny de Roma.

...........................

La Mary tenia 14 anys quan el seu pare la va violar per primera vegada. El seu pare era un home violent, que sempre pegava a la mare per qualsevol cosa, i als fills quan els podia enxampar. Perquè la meitat dels dies estava borratxo i sovint inconscient. El seu germà va marxar de casa molt jove per a dedicar-se als petits robatoris. La Mary ben aviat va deixar de saber-ne res, després que algú li digués que era a la Model.

Després, les violacions es van repetir cada vegada més, i també les pallisses, que la mare, covarda, analfabeta, terroritzada i envellida, era incapaç d’evitar. La Mary va marxar un dia de casa i li va demanar al primer que va trobar que l’invités a dinar. Ho va pagar prostituint-se. Després van venir les drogues, els abusos, les pallisses. La Mary va viure al carrer un parell d’anys, fins que la van trobar morta en un abocador. Tenia 18 anys, pesava 45 quilos, havia perdut les dents del davant en alguna pallissa, no sabia llegir ni escriure, no sabia on era ni qui era, no sabia si això era l’infern, però sabia que no hi havia altra cosa.

...........................

Frank Baum va publicar el 1900 “El mag d’Oz”, la història d’una nena que anirà a trobar a un mag meravellós per a que doni un cor a l’home de llauna, un cervell a l’home de palla, i valentia a un lleó covard. El mag d’Oz és qui posa les coses al seu lloc, l’esperança d’aquells que pateixen.

El 1939 aquesta història fou portada al cinema en una adaptació musical protagonitzada per Judy Garland. El món era a les portes d’una guerra mundial i la pel·lícula parlava d’esperança. Una nena òrfena, la Dorothy Gale, per boca d’una jove Judy Garland, cantava Over the rainbow, una cançó sobre somnis que es farien realitat. Però la Mary i l’Ishmael mai van sentir aquesta cançó. L’infern seguia essent massa lluny.

En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí
Molt amunt
Existeix una terra que vaig somiar
Una vegada, en una cançó de bressol.
En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí
Els cels són blaus
Y tots els somnis
Que t’animes a somiar
Es fan realitat.

Persones i comèdies

–El Govern s’hauria de plantar, li he dit al Fermí, i posar els “dellonses” sobre la taula! O és que no hi ha pebrots de plantar cara als seus amos de Madrid?

El Fermí m’ha mirat amb cara d’avorrit. Massa vegades m’ha sentit blasmar dels polítics en general, com per a que ara pari atenció a un nou exabrupte dels meus. Així que ha abaixat la mirada i ha seguit contemplant la cullereta mentre donava voltes dins el vas. Ens hem trobat fa poc al bar de sempre, ell per a passar l’estona abans de tornar a les seves ocupacions, sempre canviants, i jo per a fer-ho veure, mentre que, en realitat, hi sóc per aprendre.

Perquè en Fermí és un personatge d’aquests tan rars. No sé mai a que es dedica. Un dia me’l trobo cuidant un jardí públic i un altre venent enciclopèdies. En certa ocasió me’l vaig trobar de bibliotecari, i l’endemà movia una pastera a les obres d’un bloc de pisos. O sigui que ja no pregunto. Però en Fermí té una saviesa especial, quelcom d’alliçonador cada vegada que parla, activitat en la qual, per cert, no s’esplaia gaire.

Així que avui, quan ens hem trobat al bar de sempre per a prendre un tallat i fer-la petar, no m’ha estranyat gens trobar-me’l amb corbata i americana. Ell és així d’imprevisible i jo no en faig cas. Fullejant el diari, i més per a trencar el silenci que no per altra cosa, he fet esment de l’ajornament, per enèsima vegada, de l’acord sobre el finançament que el govern de la Generalitat i el de l’Estat, suposadament, porten negociant des de fa mesos. I... també per a provocar, ho he fet en el to que ja he esmentat. A més, avui hem conegut unes declaracions d’en Zapatero en les que tirant pilotes fora, diu que “no dóna per vàlides ni xifres ni filtracions”, i d’això tenia ganes de parlar.

Però en Fermí no és fàcil de provocar, així que, mentre ell seguia remenant el tallat com si no hagués sentit res –potser ha pensat que es tractava d’una pregunta retòrica– jo he insistit.

–No et sembla, Fermí, que el govern hauria de fer allò per al qual ha estat elegit? I ja està bé de parlar i no dir res. Aquest home ens podria dir clarament el què està disposat a donar. Que parli clar i sabrem a que atendre’ns

Finalment ha reaccionat:

–Vols dir que ha de dir allò que vols sentir tu, o allò que vol sentir l’altre? Què ha de fer, el que volem un cert nombre de catalans o el que vol un cert nombre d’espanyols? I a quin govern et refereixes, al català o a l’espanyol?

En Fermí té l’empipadora virtut de desconcertar al personal, de contestar una pregunta amb una altre pregunta i deixar-te amb la responsabilitat de contestar tu mateix allò que havies plantejat. Ja una mica “mosca”, li dic:

–Jo què sé, Fermí! Del que es tracta és de ser clars. El Govern de la Generalitat té el mandat de negociar i obtenir un bon acord, i s’ha de plantar si no obté allò que Catalunya té dret a tenir. No hauria de tenir por d’enfrontar-se als seus col·legues de Madrid, encara que siguin del mateix partit. I el Govern de Catalunya té el deure de donar a Catalunya allò que és mereix (Olé!, he pensat, i m’he quedat tan ample). Però ja n’hi ha prou de ser diplomàtics.

Sense dir res, el Fermí ha enretirat el got del tallat cap una vora de la taula i s’ha ajupit per a recollir de sota el seient un portafolis negre, que ha dipositat amb tota solemnitat sobre el marbre, obrint-lo i traient un follet que ha deixat davant meu.

–Vols una assegurança de vida? Et puc fer unes bones condicions. També et puc oferir una assegurança de la llar, una per al cotxe a tercers o a tot risc, o una assegurança per a l’enterrament, el què vulguis. Què, t’interessa?

–Amb què em surts, Fermí? Què té a veure això que em dius amb el finançament i l’Estatut? I a més, què fas venent assegurances? Tu no feies de xofer?

–Jo faig el què puc per sobreviure, i ara venc assegurances perquè és la feina que he trobat, senzillament. I a veure, el meu sou depèn de les assegurances que vengui, com més millor. Si només venc les d’enterrament, que són les que m’agraden, mal negoci faré. I el govern de la Generalitat no pot cremar les naus perquè, si cal, haurà de tornar enrere o menjar-se els gripaus que faci falta per a obtenir el què sigui de Madrid. Qui creus que hi guanyarà si trenca amb el PSOE? Catalunya, el PSC, CIU, tots o ningú? Segur que no serà tot el país qui hi surti guanyant. Si més no, algú hi deu haver que ja li estan bé les coses com estan. Mantenint la negociació vendrà més assegurances que si tira pel dret. I en Zapatero sap molt bé que per a fer-nos contents als catalans no es pot enemistar amb la resta de la península. O sigui que no tenen cap altre remei que ser diplomàtics i seguir negociant.

–Així, es tracte de seguir fent comèdia. Ho veig clar, els polítics, amb tal de mantenir-se en el poder, miren d’acontentar a tothom, practiquen la hipocresia més descarada.

–Òndia, Octavi, mira que ets totxo. Ja començo a estar tip de discutir aquestes coses amb tu. Al menys, paga el cafè (com sempre, he pensat jo). La comèdia, amic meu, és consubstancial a la persona, sense comèdia no hi ha vida, és, de fet, el mateix. Els clàssics ho sabien prou bé. Perquè creus, amic Octavi, que la Divina Comèdia de Dante té, precisament, el títol que té, si ni l’argument ni el gènere literari són el que avui entenem per una comèdia? Dante es pren molt seriosament el contingut del seu llibre, i no dubta en posar-li el nom de “Comèdia”, que després passaria a “Divina Comèdia”, referint-se a la pròpia existència de les persones, en aquest cas més enllà de la mort. En aquella època aquest terme tenia un sentit molt més seriós que el que ara li atribuïm, es referia a la vida mateixa dels éssers humans, no a la ficció. Tens una altre exemple a “La Celestina”, de Fernando de Rojas, també anomenada “Tragicomèdia de Calisto i Melibea”. Si hagués de donar-ne una explicació, jo ho traduiria com “allò tràgic que esdevingué a en Calisto i la Melibea”. I fins i tot, al segle XIX, Balzac titulà “La Comèdia Humana” a un conjunt d’obres i històries interconnectades que havien de retratar la societat francesa de l’època. Sempre s’ha donat per assentat que la pròpia existència humana no és altra cosa que una comèdia, una comèdia molt seriosa. I no parlem ja dels grecs de l’antiguitat, que feren del teatre molt més que un art, era el mirall on els grecs contemplaven les seves misèries i les seves heroïcitats, la comèdia de la seva vida. No anaven al teatre per distreure’s, hi anaven a aprendre. Perquè, doncs, t’estranya que els polítics facin comèdia, si tots en fem? Jo n’he de fer a cada moment, si vull vendre unes assegurances en les que, per cert, no crec gens. I tu n’has de fer també, ara mateix, per no dir-me el que penses i trencar la nostra amistat amb una paraula fora de lloc. O m’equivoco?

Una lliçó magistral, he pensat, com totes les del Fermí. Quan es posa així no hi ha qui l’aguanti. Però no hem rendeixo tan fàcilment, així que m’he acabat el tallat d’un glop, he comptat fins a deu i després m’he mirat al Fermí de fit a fit.

–No creus, Fermí, que la persona és quelcom més que una comèdia? Ens hem de posar màscares per a parlar amb els demès? És que hem de fer teatre cada dia? On és la sinceritat, que hauria de ser una virtut i no una nosa? Així no podrem confiar en ningú.

–Me’n tinc que anar, Octavi, però abans et diré que la vida és molt més suportable si tots fem un sacrifici i ens tornem més diplomàtics. Perquè no posar-nos la careta adient per a cada moment? Això no ens farà ser traïdors, sols més prudents. I més amables. I més pacífics. I ens entendrem més bé, i.... què sé jo! Tots serem més feliços. Me’n vaig.

S’ha aixecat, ha recollit els seus follets d’assegurances i el portafolis, i ha sortit espiritat per la porta. I aleshores, quan anava a aixecar-me per a marxar també, ha donat mitja volta i des de la mateixa porta del carrer m’ha dit, prou fort per a que ho sentís tothom:

–Per cert, Octavi, saps quin nom donaren els grecs a les màscares que es posaven per a fer teatre? En deien “prosopon”, que vol dir rostre, màscara o persona, sí, persona. Abans del teatre, de persones no n’hi havia, i tampoc comèdia.

Dit això, ha tancat la porta i ha marxat. Jo, com sempre, m’he quedat per a pagar els tallats.

La funesta mania de pensar

El 3 de maig de 1827 la Gaceta de Madrid (el BOE de l’època) publicà una carta que el claustre de la Universitat de Cervera dirigia al rei Ferran VII. Es titulava Exposición dirigida a S.M. i constitueix un exemple insuperable de submissió i reverència fins al ridícul. Tan li agradà al monarca absolut que no dubtà d’atorgar-li caràcter oficial mitjançant la seva publicació a la Gaceta, on es feien i es fan públiques les lleis i altres normes de general aplicació per a tots els súbdits del regne. Però d’entre els elogis i panegírics que els eminents professors dedicaven al rei “desitjat”, ha quedat per a la posteritat una famosa frase: "Lejos de nosotros la peligrosa novedad de discurrir, que ha minado por largo tiempo, reventando al fin con los efectos que nadie puede negar, de viciar costumbres, con total trastorno de imperios y religión en todas las partes del mundo."

Amb el pas dels anys aquesta frase ha estat generalment transcrita com “Lejos de nosotros la nefasta manía de pensar” , però el cert és que la Gaceta parla literalment de la peligrosa novedad de discurrir. Es veu, per tant, que el pensar era, fins a cert punt, una novetat en el regne, tant de temps submergit en l’obscurantisme, la superstició i el fanatisme religiós. De fet, no és que el pensar fos desconegut fins llavors, el què passa és que el més habitual i el més prudent era pensar en una única direcció. Grans filòsofs havia donat ja la pell de brau, únicament reconeguts com a tals en la mesura que el seu pensament no s’apartés del marc insuperable de l’església catòlica. Al que s’equivoqués de direcció, ja se sap que li passava.

Doncs bé, l’Espanya de començaments del XIX ja portava un temps sacsejada per la commoció que, a tot Europa, havia ocasionat la Revolució Francesa i els aires de llibertat que cada vegada amb més freqüència insuflaven els ànims del poble i també de la intel·lectualitat, minant poc a poc els pilars de l’absolutisme borbònic. La dècada de 1823 a 1833 és coneguda com la dècada ominosa, per la forta repressió que l’absolutisme borbònic exercí sobre tot el que s’atansés a les idees lliberals. No és estrany, doncs, que el claustre de Cervera, temerós de semblar sospitós de liberalisme i modernitat, renunciés als valors que cal suposar motors de l’aprenentatge i repudiés sense cap vergonya el pensament, como a vici nefast que sols perjudicis podia portar a la gent de bé i a la religió.

L’habitual dels règims autoritaris és la repressió del pensament, ja que el lliure raciocini és per naturalesa enemic d’imposicions. Els valors sobre els quals una classe dirigent fonamenta la imposició del seu poder solen patir per la base l’atac de les idees, més fort i perseverant que qualsevol revolta o fet d’armes. Per això, en un règim autoritari la repressió del pensament no es durà únicament a terme mitjançant la censura i la imposició, que també, sinó fomentant l’absentisme ideològic de la població. Els romans, molt temps abans, ja ho sabien prou bé: panem et circenses. Donem pa i distracció al personal, i no pensarà allò que no volem que pensi.

Malauradament pels absolutistes, les coses canviaren poc a poc, i s’imposà paulatinament la llibertat de les idees i l’alternància en el poder dels grups polítics, els quals passaren a necessitar del poble per a assolir el govern de la nació. Aviat es tractà de guanyar eleccions, i per això primer feia falta guanyar el cor del votant. Calia admetre, doncs, la circulació de les idees, el debat i, naturalment, la propaganda.

Els règims liberals, els democràtics d’avui en dia, no es poden permetre ja el luxe de renunciar a les idees, ja que de les idees del poble en depèn la governació. Francament, no imagino al rector de cap universitat contemporània adreçant una carta al govern com la que hem esmentat.

Però si la repressió del pensament pels poders públics ja no és una constant en els règims democràtics dels nostres dies, persisteix el panem et circenses dels romans, quelcom que mai ha estat absent de la naturalesa humana. L’estabilitat d’un grup social, i no diguem ja l’estabilitat política, depenen en gran part del grau de compliment de les necessitats econòmiques, materials i espirituals del ciutadà, i quan dic espirituals em refereixo també al lleure. Per dir-ho més clarament, com més bé estiguem menys cabòries.

Cal anar en compte. De tan distreure’ns podríem veure altre cop el pensament com un vici nefast, quelcom incòmode que cap benefici ens ha de portar i sí molts maldecaps. El desinterès per la política i la renúncia al debat de les idees ens donen temps per al treball i per al lleure, però on no hi ha idees no pot haver-hi progrés. I ara no s’hi val a culpar als poders públics del nostre desinterès. Certament, per omissió, probablement fomenten en part la desmobilització ciutadana, però la renúncia a les idees creix al nostre interior i s’alimenta de les nostres pors. Ferran VII, de fet, no obligà mai als professors de Cervera a escriure-li aquella carta ominosa. No calia. Ells solets li lliuraren la dignitat.

El món sense nosaltres

Un expert mundial en envelliment, el gerontòleg britànic Aubrey de Grey, assegura que l’ésser humà pot assolir l’edat de Matusalem si hom hi dedica prou esforços tècnics i científics. Segons la Bíblia, Matusalem, al qual no se li coneixen altres virtuts que la seva longevitat, va viure 969 anys. Aquest científic britànic, per cert, presideix una fundació que s’anomena, precisament, Matusalem.

Són molts anys per una persona. A mesura que ens fem grans, ens adonem que la vida humana és breu, que el temps passa ràpid (tempus fugit !). Més d’un pensarà que, amb quasi un miler d’anys, aquesta sensació de brevetat desapareixeria. Ho dubto. Hem ajustat tots els aspectes de la nostra vida al cicle vital de la nostre espècie, com ho fan totes. I probablement, als 900 anys seguiríem pensant que són quatre dies.

No ens traurem mai de sobre aquest sentiment de precarietat, al qual contribueix el fet que, per al nostre coneixement, l’univers esdevé cada cop més gran i nosaltres cada vegada més petits. Fins i tot la Terra, que durant segles ha estat el nostre regne, sobre la qual sempre hem cregut exercir el domini de la nostra singularitat, és molt més vella que nosaltres i, d’una manera o altre, hi serà durant molt temps després que l’espècie humana i, fins i tot la vida, s’hagin esvaït de la seva superfície.

Fa temps que varem deixar de ser el centre de la creació. El temps ja no comença en nosaltres, com varem creure durant segles. En això, les religions s’han hagut d’anar reciclant i no seria estrany que, a la llarga, no tinguessin altre opció que desaparèixer, absolutament aclaparades per la petitesa de l’home.

A mesura que hem anat endarrerint l’origen dels temps, ens hem fet més petits i hem guanyat en humilitat. L’univers ja no comença en Adam i, per tant, ja no li pertany. Per exemple, Eusebi, bisbe de Cesarea, a que li tocà presidir el concili de Nicea l’any 325, considerava en la seva obra Crónica, un compendi d’història universal, que entre Adam i Abraham van transcórrer 3.184 anys. A partir d’Abraham tothom devia tenir clares les edats, perquè ja no es molesta en comptar. No gaire més tard, Sant Agustí, bisbe d’Hipona i un dels pares de l’Església més venerats, sosté que Jesucrist va néixer 5.500 anys després d’Adam. Malgrat aquest càlcul, va tenir l’ocurrència d’intuir que els sis dies de la creació, de fet, podien ser llargs períodes de temps.

L’any 1650 un altre bisbe, James Usher, que ho era d’Armagh, a Irlanda, després de realitzar un seguit de càlculs complicats a partir de les dades que facilita l’antic Testament, va establir que l’univers havia estat creat per Déu la nit anterior al 23 d’octubre de l’any 4.004 abans de Crist (un diumenge, per cert). Curiós, perquè si del començament de tot es tractava, no hauria d’haver-hi dies ni nits, però aquest és un detall sense importància.

Bé, ara sabem que les formes de vida més antigues sobre la Terra són de fa 4.000 milions d’anys, i que l’edat de l’univers, si establim el seu inici en el Big Bang, podria ser d’uns 15.000 milions d’anys. Quasi res !

Recordo haver assistit, quan tenia 18 o 19 anys, a una conferència que l’eminent i difunt arqueòleg Eduard Ripoll i Perelló va donar a Igualada sobre la prehistòria, en la que va usar la metàfora, ja força divulgada en aquella època, de les hores d’un rellotge com a mesura de la història de la humanitat. En aquell rellotge la prehistòria ocupava els primers 59 minuts, i la resta de la singladura humana restava condensada en el darrer minut. Si el rellotge mesurés l’edat de la terra, tota la història de la humanitat es reduiria a una fracció de segon del darrer minut. Una primera lliçó d’humilitat, que havia costat molt d’assumir quan, a les primeries del segle XIX, un seguit de pensadors, científics i fins i tot alguns teòlegs, varen començar a qüestionar la interpretació literal dels temps de la Bíblia.

Mirem-ho des d’una altre perspectiva. El temps no s’atura i la sageta ha emprés una altre volta de rellotge. I si aquest darrer segon del darrer minut fos, de fet, el darrer per a la humanitat ? Si, de cop i volta, l’espècie humana desaparegués de la terra, no hauria estat altra cosa que una petita anècdota, un matís infinitesimal en la trajectòria temporal del planeta. Fins i tot, si la nostra extinció no fos sobtada i es donés al llarg d’un periple evolutiu, no hauríem estat poca cosa més que una petita espurna. I és possible que aquest planeta tant baquetejat, de fet, sigui capaç d’oblidar-nos amb força rapidesa i esborrar qualsevol rastre del nostre pas.

Un altre record de joventut, la lectura de La tierra permanece, una novel·la de George R. Stewart de 1.949, publicada per Minotauro en una edició de 1980. He tret del prestatge aquest llibre que ja havia oblidat, amb les vores de les pàgines esgrogueïdes pel temps. Els fulls quasi s’arrenquen a mesura que els passes. Realment, aquest volum no ha resistit el pas dels anys. Però és un llibre interessant. Planteja la ràpida fi de la humanitat, a través d’una infecció vírica generalitzada que acaba amb quasi tots els éssers humans. No és, però, una fi traumàtica, en el sentit de destrucció del llegat de la humanitat. Senzillament, els éssers humans desapareixen pràcticament de la superfície de la terra, com ho fan també en el Mecanoscrit del segon origen, de Manel de Pedrolo. I la terra oblida a l’home ben aviat. Poc a poc, els escassos sobrevivents deixen enrere l’herència de la humanitat que els precedí, tot el rastre material que, lentament, és absorbit per la naturalesa, i endeguen una vida nova, sense civilització La novel·la esdevé un càntic a la natura, a la immensitat de la vida i a l’efímer que el pas de l’home resulta sobre la terra. L’obra acaba amb una frase lapidària: “Los hombres van y vienen, pero la tierra permanece”.

A partir d’aquí, hom pot pensar com serà una terra sense l’home. Persisteixen la resta d’espècies animals, persisteix el món vegetal, la natura segueix el seu camí. Simplement, una espècie, com moltes altres al llarg de la història de la terra, s’esfuma. Si això passés, realment hauríem estat, com ja he dit, una petita espurna de vida prematurament apagada. Deixaríem, això sí, més rastre que la majoria d’espècies extingides, perquè hem alterat l’entorn amb prou intensitat com per a que, durant un cert temps, els rastre de la civilització sigui visible sobre la terra.

Alan Weissman és un escriptor i periodista nordamericà, professor de la Universitat d’Arizona, que ha escrit un llibre publicat a Espanya per l’editorial Debate amb el títol El mundo sin nosotros. Aquest autor planteja a la seva obra què li passaria a la Terra si l’ésser humà desaparegués de cop i volta. Explica, sota el seu punt de vista, quan temps tardarien i com ho farien les ciutats per a desaparèixer i tornar a la natura, per a reforestar-se, què passaria amb les grans infraestructures, quan s’esfondrarien i, finalment, desapareixerien sense deixar rastre. En resum, quan s’esborraria l’empremta de l’home sobre la terra.

No he tingut ocasió de llegir aquest llibre, però sí una entrevista amb l’autor que la revista Investigación y Ciencia va publicar en el seu número de setembre de 2007. S’hi resumeixen allà les línies fonamentals del llibre. Weissman considera que en els primers temps de la terra sense l’home, la destrucció dels edificis i de les infraestructures seria bastant important. Malgrat això, calcula en 15.000 anys la caiguda de les últimes restes dels edificis de pedra per l’avanç de les glaceres d’una nova edat del gel. Altres empremtes tardarien més en desaparèixer. El plom dipositat per les emissions dels automòbils al llarg del segle XX s’esvairia en uns 35.000 anys, i la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera tardaria 100.000 anys en tornar a nivells preindustrials.

I, malgrat tot, això és poc temps. En el rellotge del que parlava l’Eduard Ripoll fa anys, la sageta hauria avançat molt poc abans que de l’home no en quedés ni el record, ni tan sols de Matusalem.

Un contracte de vida

Resulta que la patronal de les assegurances (UNESPA) té a la seva pàgina web un test que calcula l'esperança de vida (en diu “simulador de esperanza de vida”) i jo, és clar, ho he provat, delerós de saber si encara em queda temps per a mantenir aquest blog que no llegeix ningú, o he de començar a endreçar abans no sigui l'hora de marxar.

Doncs bé, després de respondre un seguit de preguntes sobre els meus hàbits (esportius, gastronòmics, sexuals, etc), sobre el meu caràcter i quatre coses més, va i m'engega que viuré fins als 92. Fantàstic, penso, me'n queden quaranta i això és força temps. Amb quaranta anys es poden fer moltes coses; és clar que si aquests quaranta fossin els primers, en podria fer més que no pas si són els darrers, com és el cas.

I llavors, feta aquesta reflexió, la realitat, els sentit comú (seny ?) fan la seva inevitable entrada, l'esgarriacries de sempre. Aquests punyeters de l'assegurança no m'han fet cap d’aquestes preguntes: Hi ha antecedents d'Alzehimer a la seva família ? I el càncer, l'ha vist a passar per casa seva ? Has estat mai a punt de ser atropellat per un cotxe ?

La vida és un contracte que renovem cada dia. I convé treballar per donar-hi compliment a satisfacció de totes les parts, però especialment de la nostra. Algun dia, algú, no sé qui ni on ni quan, decidirà que no ens renova el contracte. Serà el moment de cobrar la liquidació, i aquesta no serà altre que l'empremta que deixarem en els que es quedin. De que fins llavors fem la feina ben feta en depèn que la liquidació valgui la pena.