La veritat és un producte elaborat

0 comentaris
En un passatge del Cementiri de Praga, d’Umberto Eco, el notari Rebaudengo instrueix al seu jove passant Simone en l’art de la falsificació: “Que quedi clar, estimat Simone, que jo no faig documents falsos sinó noves còpies de documents autèntics que s’han perdut o que, a causa d’un accident sense importància, no es van arribar a fer mai, però que haurien pogut fer-se o s’haurien hagut de fer”. Simonini, el protagonista de la novel·la, gran maquinador i gran falsificador, és l’únic personatge d’aquesta obra que no ha existit mai, segons l’autor, i tanmateix és el més real de tots. Com diu Umberto Eco, “en la literatura com en la vida res no és el que sembla i ningú és realment qui diu ser: tot és segons convingui”.

I si en la literatura la creació sempre és possible a partir del no res, en la vida la creació és l’art d’elaborar la veritat a partir dels fets. Verum esse ipsum factum, la veritat és el que es fa. Ho afirmava Giambattista Vico a De italorum Sapientia el 1710. Advocat i filòsof napolità, Vico sostenia el principi verum-factum, segons el qual l’única veritat coneguda es troba en els resultats de la producció, és a dir, que l’única veritat és la que ha estat creada.

L’obra de Vico pertany a un temps en que la raó de la Il·lustració s’obria pas en els ambients filosòfics i intel·lectuals d’Europa, una època en que els fets cobraven gran importància en front dels vells prejudicis, l’obscurantisme i la superstició heretats de l’edat mitjana. I amb els fets, la seva interpretació. Es va emprendre un llarg camí en favor del pensament i la relativització que tant poc agrada encara a les mitres purpúries del present, que tenen com a pecat capital l’anomenat relativisme moral.

En termes de producció, la veritat és un producte elaborat a partir d’una matèria prima constituïda pels fets i un procés de transformació altrament anomenat manipulació, del que s’obté un producte final llest per a ser distribuït i venut. El relativisme del verum-factum legitima el concepte que el vell notari del cementiri de Praga té de la veritat i desdibuixa fortament el de mentida, ja que la mentida, com diu el diccionari, és l’afirmació conscient d’una cosa que no respon a la veritat, i en la majoria de casos la mentida es converteix en totalment prescindible per obra i gràcia de l’elaboració d’una nova veritat. N’hi ha prou en llegir els diaris d’un sol dia i veure les diferents veritats que en cadascun s’hi expliquen a partir dels mateixos fets reals.

Avui mateix, en els escassos dos-cents metres que hi ha entre casa meva i la botiga on compro el diari, he trobat material per a fer dos reportatges que, de fet, no penso realitzar: un en el que vendre una ciutat bruta i deixada, i en la que les autoritats municipals no vetllen per la neteja i salubritat dels espais públics; l’altre per a vendre una ciutat neta i polida, on les voreres no tenen paperots ni deixalles i les papereres es fan servir. Tots dos mostrarien la veritat, perquè tots dos reportatges es podrien basar en les evidències d’un seguit de fotografies d’espais estratègicament escollits en aquests dos-cents metres de carrer. I al mateix diari, les veritats són ben diferents a les d’altres diaris.

De fet, és l’essència de la publicitat –quan dos científics a sou d’una empresa afirmen que els seus productes són fiables es pot dir sense mentir que la ciència avala el producte- i de la política, on al vas hi ha sempre la mateixa aigua però a vegades és mig ple i a vegades mig buit, segons qui sigui l’orfebre de la veritat. William Randolph Hearst, el magnat de la premsa nord-americana que va inspirar el personatge del ciutadà Kane en la pel·lícula d’Orson Wells, afirmava sense rubor I make news, “jo faig les notícies”. Sense cap escrúpol alterava i manipulava els fets per a fer les notícies més escandaloses i sensacionalistes, fins aconseguir que els seus diaris fossin els més venuts de nord-amèrica, a la vegada que propiciava l’acompliment dels interessos polítics i comercials de les grans fortunes dels Estats Units, inclosa la seva. La seva campanya el 1898 en favor de la guerra amb Espanya pel control de Cuba, manipulant fins a la sacietat els fets de l’enfonsament del cuirassat de la marina nord-americana Maine a la badia de La Habana, són tota una lliçó de periodisme groc i sensacionalista, amb fervorosos seguidors al món empresarial de la premsa d’avui, i sinó sols cal donar una ullada a l’imperi Murdoch, al conglomerat periodístic de Berlusconi o a la Fox. Si ens hi posem, també a casa trobarem exemples, fins i tot en els mitjans més modestos.

Per això en el taller de la veritat es poden fabricar històries al servei de la política per encàrrec i segons recepta, amb el segell de verum-factum. Es cullen els fets que interessen. És important una bona tria: sols els que interessen a l’objectiu que es pretén. No cal que es puguin comprovar, n’hi ha prou en que no es puguin rebatre (s’és culpable mentre no es demostri el contrari). Es barregen intensament i s’adoben amb una bona dosi d’oportunisme i un polsim de demagògia, i s’obté una veritat en condicions de ser venuda al servei de qui ha fet l’encàrrec. I al despatx del vell notari s’hi obtenen veritats encara més elaborades, les que haurien hagut de ser i pel motiu que sigui no han succeït. Allí, fins i tot la matèria prima és fruit de la creació i els fets que no han ocorregut esdevenen reals per obra i gràcia de l’ambició d’uns i la credulitat d’altres.

El missatge és verum-factum, el got és mig ple o mig buit, al nostre gust (o al seu). Com deien en una sèrie televisiva de ciència ficció, “la veritat és allà fora”. La d’aquí és aigua tèrbola.

El començament del dia

0 comentaris
A veure, ha sonat alguna cosa... Sí..., això que sona és el timbre? No. És el despertador. Hora de llevar-se...però no vull!!! No, però si no sona. És clar, el que passa és que ja ha parat. Caram! l’he parat jo. Òndia!, però si m’he adormit, que ja fa estona que ha sonat aquesta andròmina! Collons!! M’aixeco, m’assec al llit i no sé si sóc viu o mort, si em llevo o me’n vaig a dormir. És fosc. Ja ho sé, m’estic llevant, i com cada dia ho faig a les fosques, perquè encara no és de dia (són les sis i quart, tu!) i no puc encendre el llum per a no despertar-la. M’he adormit, caram!, ara hauré de córrer, perquè era a les sis que m’havia de llevar. Així que m’aixeco, estiro el braç per agafar la roba i caic altre cop al llit, que assegut s’està més bé. Mira, jo no corro, si faig tard doncs faig tard, així que em vestiré al meu aire, com sempre.

Però no sé com és, que ja sóc al lavabo, em rento la cara i les dents, que el temps no dóna per més, és tard i vol ploure. Ben mirat vull arribar a l’hora. Aquest paio del mirall sóc jo, em sembla, o és un fantasma. Si no sóc jo és que som clavats, les mateixes ganyotes, les mateixes lleganyes, els ulls mig clucs tots dos, tan despentinat ell com jo... Hem sembla que jo soc el fantasma i ell el reflex. Què et sembla, paio del mirall, pots sortir al carrer amb aquests aspecte? Bé, si tant et fa que et vegin sense afaitar, tu mateix. Doncs no tinc temps, o sigui que a la merda! Ja m’afaitaré demà.

Una magdalena i mitja i un got de llet freda que em bec dempeus a la cuina, d’un glop. A veure si em farà mal! El gat em mira amb els ulls oberts. Em sembla que és l’únic que a aquests hores està despert de veritat. Me’n vaig corrent. Ves que no em deixi res... les claus.... l’esmorzar.... la cartera..... Apa, som-hi!

Assegut al cotxe, les claus al contacte, a punt d’engegar, em passa pel cap que hi ha millor maneres de llevar-se. És clar, i pitjors! A la mili, per exemple. No sé per què hi penso, perquè ja fa tant temps que ara em sembla que li va passar a un altre i no a mi.

En una llitera, a la de sobre. Entre un matalàs vell i brut i una manta que també però pitjor, en un dormitori enorme on dormim, pel cap baix, quaranta o cinquanta arreplegats. També a les sis, però sense despertador. Entra un individu al dormitori i comença a cridar com un energumen. Maricón el que llegue el último! Arriba, nenazas! Al que se duerma le voy a empitonar por toda la semana! (què vol dir “empitonar”?)

Uf!, això sí que és llevar-se de pressa. I amb el que emprenya que et cridin de bon matí... Però em poso la roba i l’uniforme d’una revolada. La de dins, la de fora, les botes i la gorra, sobre tot la gorra, que és sagrada com la pròpia vida, mentre l’energumen segueix cridant i proferint no sé quines amenaces.

Al pati encara és fosc, com ara, i tots fem cara de son, formats en fileres, o el que fem és cara de tontos, però aquest és un altre tema. Al darrer que arribi “l’empitonarà” l’energumen d’abans, o el que ara passa revista, el dels galons, que potser és el mateix. Jo què sé, no em feu preguntes a aquestes hores! El següent serà fer el llit amb les mateixes presses, ràpid no fos cas que es ventilés i marxessin els microbis. Tretze mesos covant la humanitat d’uns matalassos i unes mantes que van sortir nets de fàbrica i no es van netejar fins la següent generació. Tot sigui per servir la pàtria i alimentar els... deixem-ho, que això no toca.

L’esmorzar a toc de trompeta, que no entenc perquè, però és igual, la qüestió és córrer i cridar. Després farem de soldadets.

Però hi ha maneres més tranquil·les de llevar-se. Crec que els monjos ho fan a les quatre o a les cinc, a toc de campana però en pau amb ells mateixos i amb el món. També és fosc, però no entra ningú cridant a la cel·la. És qüestió de saber que t’has de llevar, o sigui que ho fas quan toca. Resant, és clar, que d’això es tracta en un convent. Sí que hi vaig estar una vegada, d’hoste s’entén, però em sembla que jo em llevava de dia i esmorzava amb els monjos, que ja feia hores que trescaven (i resaven).

Ben mirat, això sí que és silenci i no el d’abans. Quan arribi l’hora de dinar ningú haurà dit ni mu encara. Que no et cridin ja és molt. També és bo que no et facin parlar de bon matí, abans del cafè. Però amb tant silenci ni tant sols m’adono que m’he llevat. És clar que un retir és això, silenci i tranquil·litat. Què hi faig jo aquí? Ja ho sé, he vingut a estudiar, sóc jove, uns exàmens propers i vitals i una enorme necessitat d’apartar-me de tot per a estudiar sense distraccions.

Són acollidors aquests monjos, sempre que no vulguis conversa. Ja! mira que fa temps, d’això! Una cel·la, petita i freda, amb un llit senzill, una taula i una cadira. Unes parets venerables i un gran silenci, que sols trenquen alguns murmuris i els cants al cor de l’església, quan és l’hora dels oficis. Però aquí no em podria llevar mai tard, no gosaria. A la mili ni tant sols se m’hauria acudit.

El més bo és llevar-se tard, content i sense nervis. Un diumenge, és clar, sabent que no has d’anar a treballar, que et lleves perquè ja en tens ganes, que fa sol i canten els pardalets. O sigui, despertar-se al camp, si no vols sentir el trànsit del carrer. El sol entra per la finestra i s’escampa sobre el llit. Se senten uns pardals que canten i una papallona s’acosta als vidres, per l’exterior. Ens llevarem contents, tranquils, ens rentarem, ens vestirem i sortirem a l’exterior a respirar aire fresc. Després esmorzarem coses bones del camp i quan estiguem preparats, ballarem i saltarem entre flors i violes, parlarem amb els ocellets, ensumarem les floretes.... Bon dia, senyor esquirol! Bon dia, senyora cabreta! Bon dia tingui, amable i rústec pagès que conrea amb amor la terra dels seus avantpassats!

“Les nenes maques al de matí,
s’alcen i reguen, s’alcen i reguen,
les nenes maques al de matí,
s’alcen i reguen i fan pipí...”
o reguen el seu jardí, que ara no ho sé.

Que bé que sigui així! Sense preocupacions, sense crits ni obligacions, sense presses. Dóna gust dormir i despertar-se d’aquesta manera. I si cal, que canti el gall i no el despertador. Com aquest que sona. O és un gall? No, és un timbre. Que potser truquen a la porta? A aquesta hora? Quina hora és? Les sis? A les sis no truca ningú. És el despertador, ara ho veig. I és fosc. Hòstia! Però si dormia! Però si és hora de llevar-se! Que no m’havia llevat, ja? No, era ahir, o era un somni. Això, somiava. Vatua! Ai las! Os pedrer! Collons, tu! Són les sis, com sempre, és hora de llevar-se, és fosc i no encendré el llum per a no despertar-la. Comença el dia. Ara sí?


La sostenibilitat dels valors democràtics

0 comentaris
Durant molt temps, trenta-dos anys al menys, si comptem des de l’aprovació de la Constitució de 1978, aquest país s’ha regit per un sistema de valors públics presidit per la democràcia i la justícia, un sistema que no sempre ha estat ben aplicat i que té les seves mancances, però que essent millorable com tot en aquesta vida, ha estat l’eix fonamental de l’organització política i social de l’Estat. Precisament és quan falla aquest sistema que posem en dubte la idoneïtat de l’activitat política. Democràcia i justícia són valors irrenunciables si volem viure en llibertat, i la seva concreció s’ha traduït en la descentralització de l’administració, l’accés de la ciutadania als serveis públics, l’autonomia dels territoris, des dels municipis fins a les comunitats autònomes, l’accés a una informació lliure i veraç, no sols a través dels mitjans privats sinó també dels públics, l’ensenyament públic i gratuït, en convivència amb el privat, l’extensió universal de la cobertura sanitària, la llibertat religiosa, etc.

Ho podria fer més llarg, fins a donar la sensació que vivim en un país perfecte, i tampoc és això, perquè sempre hi ha molt a millorar, fins i tot en el camp de les llibertats públiques. Però malgrat els seus defectes, aquest és el sistema que en el seu dia varem triar i es tracta de valors que hem donat per bons al llarg de tot aquest temps, tant en èpoques de prosperitat com de declivi.

I ara mateix, per obra i gràcia de la crisi, un nou valor cobra força i amenaça amb engolir els altres: la sostenibilitat econòmica. Que no l’ambiental, doncs aquesta ja es venia postulant com a valor a tenir en compte des de fa uns anys, abans i tot de la crisi. Diuen que a una crisi econòmica, si perdura, l’acompanya una crisi de valors, i deu ser veritat. Fixem-nos-hi. La dinàmica d’aquest capitalisme histèric i especulador que ens ha tocat viure ha establert el descrèdit universal del dèficit públic, fins al punt que la despesa pública és sospitosa de malbaratament o és directament un llençar els diners de tots. S’oblida que la despesa pública, sigui o no necessària, s’adreça al ciutadà, naturalment si deixem fora els casos delictius d’apropiació, que algun n’hi ha. Tan sospitosa és la despesa pública, que fins i tot aquella que està destinada directament al subsidi de les famílies i a l’assistència social (prestacions extraordinàries, subvencions, etc) és vista per una part de la ciutadania com un malbaratament intolerable (pels que no en són beneficiaris directes, és clar). No diguem ja de les inversions, que malgrat tenir com a finalitat la prestació d’un servei públic, són majoritàriament vistes com a innecessàries.

I de ben segur que hi ha inversions innecessàries i subsidis mal aplicats, així com manca de racionalització de les finances públiques, però això no ens ho havíem plantejat fins ara d’una manera tan general i tremenda, fins al punt de desprestigiar tota la despesa pública. No cal dir dels ingressos, dels que no se’n parla tant però és reclama la rebaixa d’impostos i, per tant, la seva reducció.

No és sols això. La mateixa descentralització de l’Estat està en joc. Per primera vegada el sistema autonòmic ha estat posat en qüestió pels demòcrates en el mateix sentit que la ultradreta ve manifestant des de fa anys. Des d’amplis sectors socials de dreta i esquerra es diu i es repeteix que les autonomies no són sostenibles, i es parla obertament de la recuperació de competències per l’Estat o, fins i tot, de l’abolició directa d’algunes o totes les autonomies, ignorant totalment el títol VIIIè de la Constitució. Hi ha matisos, és clar, perquè a Catalunya el tema es concreta en la supressió de les autonomies no històriques i la supressió de l’anomenat “cafè per a tothom”, mentre es respectin els drets nacionals catalans. No diré que el “cafè per a tothom” no fos un error, però és el que tenim, i està per veure com percebrien els ciutadans de la resta de la península la supressió de les seves autonomies, mentre es respectaven els drets històrics de Catalunya, Euskadi o Galícia.

D’altres veus força assenyades parlen de la supressió de municipis considerats insostenibles, bàsicament petits municipis. És considera, a més, que existeix una duplicitat de serveis innecessària quan dos o més municipis propers entre sí els presten cadascú en el seu territori. És un tema que ja es va posar sobre la taula fa uns anys amb el famós “informe Roca”, i que ràpidament va ser retirat i oblidat, vista la polseguera que va provocar. Certament, des d’un punt de vista d’estricta sostenibilitat econòmica, no els falta raó. Altra cosa és que es pugui plantejar com una solució a la crisi, quan el que calen són mesures a curt i mitjà termini, i si ens embranquem en la supressió de municipis d’aquí a vint anys potser n’hauran desaparegut quatre. En qualsevol cas, no seria un tema pacífic, ni molt menys. És més, el fet que la delimitació dels municipis ve de lluny els posa, en quan a l’antiguitat dels seus drets històrics, al menys en el mateix nivell que el de les anomenades “nacionalitats històriques”.

El cas és que, per tal de fer el sistema sostenible econòmicament, ens estem plantejant allunyar els serveis del ciutadà (una petita mostra, les propostes del nou Conseller de Sanitat), suprimir administracions (la qual cosa comporta, a més de la reducció de l’aparell burocràtic, la centralització de l’administració), eliminar televisions autonòmiques (menys TV3, que és la nostra). Ens plantegem la supressió de prestacions socials (les aprovades pel govern Zapatero fa un temps es veuen ara com un malbaratament, alhora que la seva supressió com la més gran retallada social de la història). Es posen sota sospita les obres públiques i els equipaments, per la seva suposada innecessarietat (és obvi que ningú necessita específicament un poliesportiu, un aeroport, una carretera, un pont, ..... jo no ho necessito directament per viure).

Certament, podem prescindir, per mor de la sostenibilitat, de tot allò que no és rentable, és a dir, de quasi tots els serveis públics, perquè quasi cap és rentable. Per mor de la sostenibilitat, no ens calen més carreteres que les que hi ha, ni més hospitals, ni més equipaments esportius, ni més biblioteques..... Tot sigui per la sostenibilitat, qui vulgui salut que la pagui, qui vulgui medi ambient que el pagui, qui vulgui educació i ensenyament que se’ls pagui. Per la sostenibilitat, parem màquines i comencem a retallar. Posarem mà a l’obra i ens plantejarem quines administracions són rendibles i per tant sostenibles econòmicament. Saltaran així, pel cap gros, una colla d’ajuntaments, tots els consells comarcals, les diputacions i, ull!, ens mirarem amb atenció el tema de la Generalitat, que no per ser nostra és més sostenible. De les vegueries millor no parlar-ne.

És clar que per a renunciar a tantes coses, primer cal declarar com a insostenibles els valors que van motivar la democràcia i la modernització de l’Estat espanyol. I en això ja hi som posats. Quan haguem acabat amb tot i aquest sigui un país sostenible econòmicament, haurem tornat a l’Espanya dels anys cinquanta, un país bucòlic, pastoril, d’essències pàtries i tradicions medievals, un país certament subdesenvolupat però sense dèficit. Això sí, pobrets i alegrets.

La legalitat de la xenofòbia

0 comentaris
Una de les paradoxes dels sistemes democràtics és que les seves lleis emparen i protegeixen l’expressió de les idees antidemocràtiques i l’activitat de les formacions polítiques que propugnen les destrucció de la llibertat, la democràcia, la igualtat i la justícia. En definitiva, en nom dels drets humans acceptem i protegim el dret a expressar-se d’aquells que defensen la seva eliminació. No és casual que l’abolició de les llibertats democràtiques de molts països hagi començat amb unes eleccions, les darreres abans de la dictadura. Els casos més coneguts són els de l’Alemanya de Hitler o la Itàlia de Mussolini, però el món contemporani n’ha vist una bona colla. Sols cal fer una mirada a l’Amèrica llatina, a Àfrica o a les antigues repúbliques soviètiques.

El missatge és que la dictadura es pot defensar si és per mitjans democràtics (i continua la paradoxa). És a dir, que estem disposats a perdre la democràcia i la defensa dels drets humans si ens ho expliquen i ho votem majoritàriament. És una forma com una altra de legitimar les dictadures, encara que quan cauen pocs estem disposats a acceptar-la com a legítima.

El que no accepten els règims democràtics, o no haurien d’acceptar si es consideren com a tals, és que aquestes idees es promoguin de forma violenta. L’assalt violent a la democràcia no està permès, però sí el pacífic. És per això que es creen normes com la Llei orgànica 6/2002, de 27 de juny, de partits polítics, la tan comentada “llei de partits”, dissenyada i aprovada amb la intenció implícita de fer fora de les institucions democràtiques l’esquerra abertzale més propera a ETA. Si aquesta era la finalitat, s’ha de dir que ha esdevingut eficaç. Tanmateix, ni ETA ni Batasuna apareixen explícitament citades al text de la llei, ja que teòricament la finalitat de la mateixa és la d’impedir l’activitat de les formacions que no respectin els valors constitucionals, expressats en els principis democràtics i els drets humans, siguin les que siguin. No sols el terrorisme és objecte de l’atenció d’aquesta llei, sinó també el racisme, la xenofòbia i la discriminació. Diu el seu article 9:

“1. Los partidos políticos ejercerán libremente sus actividades. Deberán respetar en las mismas los valores constitucionales, expresados en los principios democráticos y en los derechos humanos. Desarrollarán las funciones que constitucionalmente se les atribuyen de forma democrática y con pleno respeto al pluralismo.

2. Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave:


a) Vulnerar sistemáticamente las libertades y derechos fundamentales, promoviendo, justificando o exculpando los atentados contra la vida o la integridad de las personas, o la exclusión o persecución de personas por razón de su ideología, religión o creencias, nacionalidad, raza, sexo u orientación sexual.”


La negreta no pretén donar més importància a un tema que a l’altra, sinó fixar l’atenció en el que vull dir en aquest article. Llegint això queda clar que els partits polítics que en la seva activitat vulnerin els drets humans seran declarats il·legals, però també els que promoguin l’exclusió o persecució de persones per raó de la seva ideologia, religió o creences, nacionalitat, raça, sexe o orientació sexual, ja que implica, al menys, el deteriorament del règim de llibertats.

No és estrany, doncs, que alguns es sorprenguin perquè la llei de partits hagi estat aplicada únicament a Batasuna, i no s’hagi mogut un dit per a impedir l’activitat de les formacions polítiques que obertament defensen el racisme i la xenofòbia, encara que, suposadament, ho facin per mitjans democràtics. Doncs bé, n’hi ha prou amb llegir els apartats 3 i 4 del mateix article 9, dedicats a interpretar el que s’ha dit i que no transcric per extensos, per adonar-se que el que importava al legislador quan la va redactar era Batasuna i res més que Batasuna. No queda a la llei, tret del que ja he escrit, res més que no sigui terrorisme.

Per això no ens hem d’enganyar. La discriminació, el racisme, la xenofòbia, la mentida i els prejudicis poden ser defensats legalment i presentar-se a les eleccions, mentre els individus que ho defensin no surtin al carrer a repartir pinyes. S’accepta la demagògia i l’engany, però no la violència. El trist de tot plegat és que s’aixequin poques veus contra la manipulació i contra la defensa oberta de la discriminació. Hi ha qui ha fet bandera d’un eslògan tan clar, definidor i descaradament xenòfob com “primer els de casa”, i mentre alguns, cada vegada més, es deixen entabanar per les mentides dels seus promotors, d’altres s’ho miren complaents o amb indiferència. Potser és que com més importància els donem, més creixeran, però em temo que, en el fons, hom espera que facin la feina bruta, com ho esperaven molts a la república de Weimar quan algú propugnava des d’un partit legal el racisme i la discriminació. Potser sí que en tindran prou en fer fora als que “no són de casa”, però del que quedarà no es podrà anomenar “règim de llibertats i democràcia”. Si som capaços de suportar que a casa nostra es defensi legalment el descrèdit del drets humans, què no acceptarem en el futur?

El finançament públic de la segregació educativa

0 comentaris

Com a un més dels elements que contindrà la futura Llei integral per a la igualtat de tracte i la no discriminació que el govern espanyol està preparant i que presumiblement arribarà al Congrés d’aquí uns mesos, s’ha filtrat que establirà la prohibició que les escoles que practiquin la segregació de sexes rebin diner públic, vetant així el concert per aquelles escoles privades que segueixen línees separades per a nens i nenes. No serà, segur, un tema pacífic, tant pel que fa a l’autonomia dels pares per a escollir el tipus d’educació com pel conflicte competencial amb la Generalitat de Catalunya que probablement es desencadenarà.

Com no podia ser d’altra forma, són els sectors més confessionals els primers que aixequen la veu, ja que les escoles on es practica la separació de sexes són totes elles d’orientació religiosa. No hauria de resultar estrany, doncs, que en Duran i Lleida, s’entén que en nom d’Unió Democràtica de Catalunya, hagi estat dels primers en fer-se sentir. El que sobta és que la seva protesta hagi estat per a dir que treure el concert a aquestes escoles seria inconstitucional, un tema el de la constitucionalitat de les normes que darrerament semblava reservat al PP, que ha establert el recurs d’inconstitucionalitat com a sistema habitual de combat contra qualsevol llei aprovada per un govern que no sigui del seu color.

En tot cas, seria convenient que el polític democristià, i amb ell els qui vulguin sustentar aquest argument, concretés més el seu advertiment i expliqués quins preceptes constitucionals seran presumptament conculcats en cas que s’aprovi aquest aspecte concret de la llei. A risc de ser agosarat i de fer prediccions sobre el que un altre pot dir en un futur, he de suposar que el primer que es passarà per la cara del govern és l’article 27 de la Constitució, del que transcric les parts que em semblen més significatives en relació amb aquest assumpte:

“1.- Todos tienen el derecho a la educación. Se reconoce la libertad de enseñanza.

3.- Los poderes públicos garantizan el derecho que asiste a los padres para que sus hijos reciban la formación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones.


9.- Los poderes públicos ayudarán a los centros docentes que reúnan los requisitos que la ley establezca.”


Començant la casa per la teulada, diré que l’apartat novè d’aquest article legitima als poders públics per a retirar el concert a les escoles que no reuneixin els requisits establerts per la llei. Pel que fa als apartats 1 i 3, està clar que el dret a l’educació és universal i que el dret dels pares a triar l’educació religiosa i moral que creguin convenient per als seus fills ha de ser garantit pels poders públics. És a dir, al meu entendre seria inconstitucional que es prohibís per llei l’ensenyament religiós i/o la formació separada de nens i nenes a l’escola privada. M’ho sembla, encara que no comparteixi els principis que inspiren l’ensenyament segregat. Altra cosa és que aquest hagi de ser finançat amb diner públic.

És molt clar el principi constitucional d’igualtat recollit a l’article 14 de la Constitució: “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”.

Un principi que podem posar en relació amb el recollit a l’article 9.2: “Corresponde a los poderes públicos promover las condiciones para que la libertad y la igualdad del individuo y de los grupos en que se integran sean reales y efectivas; remover los obstáculos que impidan o dificulten su plenitud y facilitar la participación de todos los ciudadanos en la vida política, económica, cultural y social”.

Recordar també el contingut de l’article 44.1 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: “Els poders públics han de garantir la qualitat del sistema d’ensenyament i han d’impulsar una formació humana, científica i tècnica de l’alumnat basada en els valors socials d’igualtat, solidaritat, llibertat, pluralisme, responsabilitat cívica i els altres que fonamenten la convivència democràtica.” Aquesta formació difícilment es podrà basar en els valors socials d’igualtat, si és impartida separadament per a nens i nenes.

És obligació dels poders públics vetllar per la igualtat de tot ordre, un principi constitucional que inspira la formulació dels drets recollits a l’articulat de la Carta Magna. Per això dic que si els poders públics poden tolerar la segregació en l’àmbit de l’ensenyament i l’educació estrictament privats, el que no poden fer de cap manera és donar-hi suport i col·laborar en el seu manteniment, amb càrrec a un finançament que correspon a l’ensenyament i l’educació en igualtat per a tots els ciutadans. En qualsevol cas, si els principis d’igualtat i no discriminació són vàlids per a evitar la segregació a l’ensenyament públic, també ho haurien de ser en l’ensenyament privat finançat amb fons públics.

Igualtat, al menys, en el que és estrictament ensenyament, doncs no és assumible que en funció del seu sexe les persones rebin uns coneixements o altres. I si reben els mateixos, quin sentit té la seva separació? O sigui que entrem directament en el camp de l’educació, aquest que la flamant Consellera d’Ensenyament (flamant per recent nomenada, no perquè sigui nova en la matèria) assegura que pertany a l’àmbit privat, familiar, i no al de les escoles, en les quals no s’ha de delegar l’educació, ja que és quelcom que no els correspon (no és casual el canvi de denominació del Departament). Si agaféssim les seves paraules al peu de la lletra, l’ensenyament segregat acabaria de perdre tot el seu sentit, encara que, evidentment, la Consellera no va per aquest camí, sinó pel contrari.

L’única raó en que es sustenta la segregació per sexes a l’escola és la presumpció que les nenes i els nens han de ser educats de forma diferent. Està per veure quantes persones, en el fons, ho creuen això. Si l’educació és un tema bàsicament familiar, i són les famílies qui de fet escullen portar als seus fills i filles a escoles segregades, forçosament hi ha una contradicció amb l’evidència que, en el si de la família, a la llar, nens i nenes, nois i noies, no estan separats. Caldria viure en un convent per a que això fos possible. És clar que a casa seva cadascú fa el que bonament pot, però el finançament públic de formacions morals diferents per a cada sexe no té coartada.

Serà que l’ensenyament moral que els i les alumnes reben a l’escola no ha de ser el mateix per als nens que per a les nenes? És que hi ha morals diferents segons el sexe? Que potser tenen assignatures diferents, igual que en el franquisme, Formación del Espíritu Nacional per als nens, Hogar per a les nenes?

La bona i la mala herba

0 comentaris
Els grassroots venen a ser, més o menys, uns moviments espontanis, de base popular, que porten a un cert nombre de persones a constituir comunitats unides per un interès, generalment altruista. Certament, és una definició en la que hi cabrien tota mena d’associacions, però ens en farem una idea més aproximada si diem que es tracta de moviments habituals als Estats Units, de base local, formats per voluntaris que dediquen una part del seu temps a recolzar alguna causa, generalment partits polítics o candidats a algun càrrec. No se’ls podria classificar com a militants, al menys amb el significat que aquest terme es dona a la vella Europa, però a l’Amèrica del nord tenen una importància cabdal a l’inici d’una campanya electoral que allà dura mesos.

És una forma de legitimar un projecte polític. No es tracta ja d’un vell partit que inicia una estratègia per a acostar-se al poder, sinó de l’empenta d’una colla de gent motivada per l’ànim de canviar un estat de coses, que confia en un candidat per a que ho dugui a terme i li dóna tot el seu suport de forma desinteressada. El tret principal d’aquests moviments és la seva espontaneïtat. Se suposa que no es creen des de les estructures de poder, sinó des de la pròpia base i per iniciativa pròpia. Un moviment de base popular. Grassroot significa literalment “la rel de l’herba” o “la rel de la gespa”, i es refereix al que és “d’arrel”, “autèntic”. A casa nostra, en alguns casos, potser en diríem “plataformes”, encara que no totes les plataformes populars tenen un caire polític, ni molt menys. En qualsevol cas, aquests moviments, allà i aquí, gaudeixen de la presumpció d’espontaneïtat i sinceritat, de base social, popular i desinteressada. Els polítics que gaudeixen del seu suport sempre tindran més o menys motius per a dir que han estat “cridats”. En qualsevol cas, aquests moviments tenen més sentit a l’àmbit local que no en el general, on l’activitat política es troba més apartada de la seva base social. Per entendre’ns, és més fàcil que sorgeixi un moviment grassroot per a canviar un ajuntament i la política municipal, que no per a canviar el govern del país.

Com que en aquest món tot es pot manipular, i especialment la consciència col·lectiva, ja fa temps que alguns polítics i d’altres que no ho són han descobert la utilitat dels grassroot per a assolir els seus interessos. O sigui, no postular-se sinó provocar que els cridin i els reclamin. Si el poble ho demana, qui es pot negar a fer-se càrrec del poder? En el cas, és clar, que parlem d’una persona o d’un grup amb aspiracions polítiques. I si d’interessos econòmics es tracta? Suposem que vull coronar amb èxit un negoci, aconseguir un benefici econòmic per al qual m’és imprescindible l’ajut o el concert de l’administració. Imaginem que em convé que des de l’administració s’adopti una política determinada que es pugui presentar públicament com a favorable als interessos públics (encara que no ho sigui) i privadament beneficiosa per als meus interessos privats. Posem pel cas que vull que se’m compri un terreny, o que vull que se’m vengui, o persegueixo una requalificació, o qualsevol negoci privat que, ara mateix, no estigui en disposició de confessar. Hi ha qui tira pel dret i es llença al suborn, però afortunadament la gran majoria de polítics són honrats, o sigui que el que convé es substituir un govern esquerp per un govern amic. Un podria llançar-se a fer campanya dient: “això proposo, perquè això és el que m’interessa”. No arribaria gaire lluny. L’altre manera és aconseguir que un grup de persones desinteressades cregui que està creant un projecte i el defensi espontàniament (sempre que no se’ls expliqui tot, és clar). Han de ser gent honrada i que creguin el que fan, i per tant han d’anar enganyats o més o menys manipulats, als quals s’expliqui sols la part “pública” i no els interessos privats subjacents, ja que d’altra forma no hi participarien o ho farien i en reclamarien els beneficis.

Per aquest casos els americans també han inventat un altre terme relacionat amb l’herba, l’astroturfing, que prové d’una marca comercial de gespa artificial, Astro Turf, molt popular als Estats Units. Es considera una expressió contrària al grassroot perquè aquell fa referència al que és verdader, mentre la gespa artificial no és altra cosa que herba falsa. L’astroturfing pretén que uns actes determinats de propaganda semblin espontanis i populars. Té una certa relació amb el fet de provocar una necessitat per a després vendre el producte que la satisfà. Una empresa podria provocar, per exemple, la creació d’un moviment ciutadà contra la implantació d’una altra empresa en una localitat determinada. És sols un exemple. L’astroturfing crea un fals grassroot, fa passar l’herba sintètica per gespa natural.

Qui en sap d’això no apareixerà mai com a promotor de cap moviment popular, sinó és que vol un càrrec. L’astroturfing de veritat, el genuí, no sortirà mai a la llum, perquè llavors es desfaria el muntatge. Creat un moviment popular, imbuït d’unes idees concretes, haurà de fer el camí sol fins estar en disposició de satisfer els interessos que l’han motivat. I a més, ho haurà de fer sense adonar-se’n.

Si d’herba parlem, de la bona i la dolenta, sapiguem que l’únic tallagespa eficaç en aquests casos està en fer-se preguntes. Per exemple, qui paga. Per exemple, qui proposa. Per exemple, qui a més de pagar i proposar, després en traurà un benefici. Preguntes que un mateix s’hauria de fer per a saber si està en un grassroot o en un astroturfing, i que els altres ens hauríem de fer per a saber si ens venen herba de la bona o de la dolenta.

Primàries

0 comentaris
Per principi, fent abstracció de les circumstàncies particulars de cada partit, de cada convocatòria electoral i de cada candidat, la convocatòria de primàries per a la designació de candidats dins de cada força política em sembla desitjable. Al cap i a la fi, em sembla innegable que aquest procediment afegeix un plus de democràcia en tot el procés electoral. No es tracta de qüestionar la tradicional designació de candidats pels òrgans de direcció dels partits, sinó d’introduir millores democràtiques en la forma com el ciutadà designa als seus representants. És a dir, per centrar-nos en el cas de Barcelona, CIU o el PP (a ERC s’està parlant també de primàries), no són forces polítiques menys democràtiques perquè designin als seus candidats des de l’actual cúpula dels partits, sense intervenció directa de la militància, però el candidat que surt d’unes primàries, si es fan bé (i jo no sé com és això de “fer-ho bé”), podrà dir amb més seguretat que representa al partit, és a dir, als militants, i potser també als simpatitzants, si se’ls dóna veu en el procés. Els altres, ja se sap, sempre podran dir que el seu partit està més unit que mai i que per això no els calen primàries. I potser tindran raó, però també està més unit que mai el Partit Comunista de Corea del Nord, i no crec que ningú el vulgui reconèixer com a model propi.

Per això no hi veig altre sentit en les crítiques que els diversos partits fan cada vegada que el PSOE o el PSC emprenen unes primàries (i, si no m’equivoco, són els únics que de moment ho han fet), que el tòpic de la unitat del partit. Els partits tindran els problemes d’unitat que sigui, uns més i altres menys, però unes primàries, per principi, són un sistema més democràtic que una designació a dit. Altra cosa és que unes primàries sols es facin quan surt algun “rebel”. No hauria de ser així, i això és el que sembla que passi a Barcelona, o el que va passar a la comunitat de Madrid. Al final resulta que les primàries són una excepció, provocada per l’ambició política dels candidats, més que per la diferència de sensibilitats o de projecte. Unes primàries que, més que ser d’un candidat contra un altre, semblen d’un candidat contra l’aparell. O no, però sempre quedarà la sospita.

Ben mirat, tindran raó els que demanen una reforma profunda dels mecanismes de representació política, una reforma que, a Catalunya, hauria de passar per l’aprovació d’una llei electoral pròpia, d’una vegada i per totes. Una reforma que, si es fes bé (i ho torno a dir, no sé com és això de “fer-ho bé”) aproparia la política al ciutadà, just al revés de la tendència actual. Les primàries són sols una petita part, que cada partit hauria d’organitzar a la seva manera, i que segurament no seria possible en totes les convocatòries electorals ni en tots els llocs. Però hi ha altres aspectes tan o més importants. Per exemple, les llistes obertes, que no tenen perquè ser-ho del tot. També la modificació de les circumscripcions electorals. No té sentit, més enllà de la conveniència dels partits, que els vots d’algun territori estiguin tan sobrevalorats respecte d’altres. I qüestions purament formals, com la durada de la campanya electoral, que en la realitat no té res a veure amb la literalitat de la llei, o la mateixa existència d’una jornada de reflexió sense sentit (potser hauria de ser una jornada de descans)

La llei electoral d’aquest país no és ja una assignatura pendent, és un suspens definitiu, perquè no hi ha la voluntat política d’aprovar-la. CIU va estar vint-i-tres anys al poder, molts d’ells amb majoria absoluta, i no va moure un dit perquè Catalunya tingués la seva llei electoral. Tampoc en les dues legislatures del tripartit s’ha fet un sol pas en aquest sentit, tret d’alguna declaració d’intencions força vaga. Senyal inequívoca que a la classe política catalana li està bé l’organització electoral dissenyada per a tot l’estat des de Madrid. No he vist que d’aquest tema ningú en faci bandera.

Sembla, doncs, que sols ens queixem els ciutadans, i no tant, perquè ningú ens escolta. Però mentre, política i ciutadania s’allunyen cada vegada més l’una de l’altra.

Una bleda al palau de Kaixalfort

0 comentaris
El palau d’en Kaixalfort era tot ell fet d’ossos. Els bastiments, de llargues tíbies i fins peronés; els llums del sostre, amb pàmpols fets de gràcils costelles; els seients, conformats amb els ossos blancs de molts malucs; el passamà de llargues escalinates, rematat amb cranis pelats i lluents. I les cortines de pell adobada, fina i afaitada. Omòplats, estèrnums, maxil·lars, tars i metatars, tota l’ossamenta de mil cossos descarnats conformava les parets i el mobiliari de la casa d’en Kaixalfort, rei dels caníbals i senyor de la vida i la mort en el seu petit reialme.

O això és el que el Sr. Minguell recordava de les seves lectures de joventut, del Pere Virolet d’en Folch i Torres i les seves aventures africanes. El terror que en Pere Virolet degué sentir en el palau de Kaixalfort degué ser molt semblant al que ell mateix sentia al despatx del Sr. Carandini. I és que l’angoixa el dominava des del mateix moment que havia trucat a la porta. Des d’abans i tot, quan es deturà un instant a l’altra banda del carrer, mirant la casa vella del prestamista, amb les finestres tapades per espesses cortines, les parets fosques i embrutides, i un aire d’amenaça a la porta entreoberta. Just en el moment en que el Sr. Minguell es preguntà, per un instant, si no fora millor fer mitja volta i tornar un altre dia, ...o mai.

Una entrada fosca, unes escales dretes i estretes, el replà il·luminat per la llum tènue d’una claraboia al terrat, i una porta vella, l’espiell dels d’abans, rodó i gran, dels que quan et miren li veus la cara a l’espieta, i una mà penjada amb una bola a mode de picaporta. Tot plegat d’una pel·lícula de por, o d’una casa de les velles, de quan era un marrec i llegia Folch i Torres. Una vegada més, amb el picaporta a la mà i abans de deixar-lo anar, tingué per un moment l’impuls de marxar corrent, i una vegada més fou prou covard per a no marxar, o prou valent per a quedar-se.

“Seu”, li va dir el mateix individu que li havia obert la porta, després de fer-li una repassada per l’espiell, i que l’havia fet passar a una estança pobrament il·luminada, tot assenyalant-li una tamboret davant una taula vella de despatx plena de papers. Un home malcarat, eixut, mal afaitat i amb el cap rapat, que va desaparèixer tot seguit pel darrera de la taula, un racó fosc on s’albiraven prestatges amb llibres i un rectangle negre, potser una porta. El Sr. Minguell va pensar que segurament aquell home seria qui li trencaria les cames, potser qui el mataria, o mataria la seva dona i els seus fills; qui calaria foc a la seva casa o, si tenia sort, qui es limitaria a rebentar-li les rodes del cotxe. Ell sol havia entrat a la gola del llop. Potser hauria estat més assenyat fugir, però on aniria, què faria, com protegiria la seva vida i, sobretot, com protegiria la dels seus fills i la seva dona? Més valia donar la cara i afrontar les conseqüències. Amb sort, sols rebria ell.

I és llavors quan l’Octavi Minguell va pensar amb en Pere Virolet i en Kaixalfort. Seria la por, que li feia aquesta jugada? Un heroi de joventut que se n’havia sortit, l’astúcia i la bondat d’en Pere Virolet contra la barbàrie i la maldat del rei caníbal. En aquell palau, a la casa d’un antropòfag, el vailet d’en Folch i Torres havia convençut a un ser terrible per a que no se’l cruspís. Potser ell faria el mateix. La seva dona li deia sovint que sap ser persuasiu quan vol, que pot convèncer un client fent-li la gara-gara i vendre-li la moto com si res. Qui sap? Potser era qüestió d’apel·lar a la humanitat i al cor del Sr. Carandini, que segur que en tindria, en algun lloc.

Allà assegut, sol davant una taula de despatx plena de papers polsinosos, en una estança fosca, unes cortines velles que tapaven la poca claror d’una tarda que agonitzava, en una cadira sense respatller ni lloc per a posar les mans, que li suaven i li feien nosa, l’Octavi Minguell, viatjant, pare de família, cinquanta anys, un cotxe vell i atrotinat i un pis que perdria en qualsevol moment, quan el banc acabés la paciència, cercava amb neguit les paraules justes per a explicar al Sr. Carandini perquè no podia tornar-li els diners que li havia deixat feia uns mesos i, sobretot, perquè no creia que els hi pogués tornar mai.

Estava pensant en tot això, quan del rectangle fosc de l’altra banda de l’escriptori en va aparèixer la figura difosa del Sr. Carandini. Era un home gran. Feia temps que havia passat la seixantena. Calb com una bola de billar, tret d’uns petit matolls de pèl gris sobre les orelles, baix i amb una panxa prominent, es movia amb lentitud i respirava fatigosament. Unes ulleres de muntura gris passades de moda, amb uns vidres de gran augment, una americana desgastada i una camisa amb llànties, donaven al Sr. Carandini un aspecte desastrat i d’abandó i el feien més vell del que era realment.

Havia entrat al despatx respirant amb força, agafat al bastiment del portal, que deixà un sol instant per a agafar acte seguit el braç d’una cadira i asseure’s lentament a l’altra banda de l’escriptori, molt lentament, fins que finalment s’hi deixà anar de cop, amb un sobresalt per al pobre Minguell, que per uns moments va témer que la cadira, l’escriptori i el Sr. Carandini s’esfondressin tots plegats.

El vell prestamista no era un home afable, però era educat. De ben segur coneixia amb certesa el motiu de la visita d’en Minguell, però no per això li havia de mostrar descortesia ni deixar de complir amb les formalitats de rigor.

- Bona tarda, benvolgut Minguell. Què el porta per casa meva?

- Bona tarda, Sr. Carandini. Miri, sóc aquí per a parlar... és a dir, si té un moment, m’agradaria parlar del deute que tinc amb vostè i... bé, que m’agradaria parlar de les condicions i.... en fi, que m’agradaria parlar-ne.

- Parlar, parlar, parlar..... Parlar està bé, Minguell. Parlant la gent s’entén, i vostè i jo ens van entendre parlant ara fa... quan fa, Minguell? Sis mesos? Com passa el temps!

El Sr. Carandini es va treure les ulleres, les mirà amb els ulls clucs, va treure tot seguit un mocador de la butxaca i començà a netejar el vidres, sense dir res. Mentre, es va fer un silenci incòmode, bastant incòmode, al menys, per al pobre Minguell, que no tenia clar si havia de parlar o esperar que li diguessin quelcom. Finalment es va decidir.

- Miri, de fet el que li volia explicar és que, ara mateix, tinc serioses dificultats per a complir amb els terminis del préstec que va tenir la bondat de fer-me. La veritat és que he tingut un seguit de despeses imprevistes que m’han impedit d’estalviar, i darrerament, amb tot això de la crisi, em surten poques vendes. Ja li vaig explicar, Sr. Carandini, que jo vaig a comissió, però és que fa poc que la meva dona s’ha quedat sense feina, el banc m’esprem per l’hipoteca i jo no tinc comandes. Sr. Carandini, el que m’agradaria, si vostè tingués la bondat....

- Ai, ai, ai, Minguell..... Aquesta crisi ens està fent mal a tots plegats. El comprenc, bon amic. Les coses no són fàcils per ningú en aquests temps que corren. Jo mateix, ja ho veu, he de malviure amb una pensió ben miserable. Si no fos pel poc que en trec de deixar alguns diners a la bona gent com vostè, no sé com m’ho faria. Ho sé, Minguell, ho sé, cregui que me’n faig càrrec.

“Això va bé”, pensà en Minguell. “Si més no, em donarà un ajornament”. En Minguell va pensar que, ben mirat, en sortiria sà i estalvi. Potser en Kaixalfort no era tant dolent.

- Així, doncs, si li sembla bé voldria proposar-li d’allargar el termini per...

- Sap, Minguell? Quan em va demanar els diners em vaig adonar de seguida que vostè és una persona de confiança...

El Sr. Carandini va començar a parlar sense ni tan sols mirar-lo. S’havia tornat a posar les ulleres i tocava alguns papers de la taula. Semblava que busqués quelcom i ni tan sols havia parat atenció al que li deia en Minguell, fins al punt que el va interrompre sense cap consideració.

- Sí, sé que vostè és una persona de confiança. Es nota, sempre ho noto quan puc confiar en algú. Vostè i jo ens vam donar la mà, ara fa sis mesos. Com passa el temps! Però ja ho he dit, oi? Sí, ens vam donar la mà, i per a mi això ho és tot. Quan dones la mà a algú, és que hi confies. On ho tinc?... Ah, sí, miri, aquí, veu? Aquest és el contracte que varem signar vostè i jo, quan ens vam donar les mans i varem confiar l’un en l’altre. N’hi ha que fan aquesta feina però no volen papers, no signen contractes, sols es donen la mà. No cregui, Minguell, que jo confiï menys en la gent pel fet que ho posi tot sobre el paper. M’agrada tenir les coses en ordre. Així puc dir, “veieu? Tal dia, ara fa sis mesos, vaig fer un tracte amb el Sr. Minguell, que és una persona de paraula en la que puc confiar. Ell ho sap i jo ho sé, però per a que li quedi clar a tothom, vam signar un contracte.” Cèsar, vine un moment, per favor! En Cèsar és el meu ajudant, un bon xicot, m’ajuda molt.

Darrera del Sr. Carandini, de la foscor, va aparèixer l’home que li havia obert la porta. No va fer cap soroll. Simplement, va entrar al despatx i es va col·locar, palplantat, al costat de la taula, mirant fixament, inexpressiu, al bo d’en Minguell.

- Com li he dit, en Cèsar és un bon xicot. Li deia al Sr. Minguell, Cèsar, com n’és d’important la confiança quan dos homes fan un tracte, especialment si el segellen amb una bona encaixada de mans. Sí, Minguell, n’hi ha que se’n riuen de mi quan els dic això, però estic segur que vostè comprèn el veritable significat d’una bona encaixada de mans, el compromís que comporta. Vostè, Minguell, que té importants responsabilitats familiars, deu saber com n’és d’important mantenir el timó amb mà ferma. Sap? les mans diuen molt de les persones, més del que es pensa. Li ensenyaré. Faci’m el favor de posar la mà sobre la taula, si li plau. La mà, sí, aquí mateix. Posi-la, per favor.

En Minguell notà una forta opressió al pit. La mà? Quina mà? Les mans li tremolaven. Un gran neguit s’apoderà del seu esperit. Por... tota la por del món es va apoderar d’ell en aquell instant. La mà! Va mirar al Cèsar, que no li treia la vista del damunt i seguia totalment inexpressiu; després va mirar al Sr. Carandini, que també se’l mirava, seriós, assenyalant-li el lloc exacte de la vella taula de caoba on volia que poses la seva mà tremolosa. Va allargar poc a poc el braç i va posar amb cura la mà dreta sobre l’escriptori. Va ser posar-la i tot seguit li passà pel cap una idea estranya. Potser hi hauria d’haver posat l’altra mà, l’esquerra, que en cas de necessitat no li faria tanta falta. Però quina bestiesa! Si la por no el tingués clavat a la cadira, s’hauria aixecat d’una revolada i hauria fugit d’aquell antre.

- Molt bé, Minguell. Miri el que li vull ensenyar. Vostè té una mà forta, i a la vegada sensible. Prou forta per a dur el timó de la família i prou sensible per a treballar amb precisió. Fermesa i habilitat, vet aquí el que hi veig a la seva mà. Mira, Cèsar, toca aquesta mà, comprova el que et dic sempre.

En Cèsar s’inclinà en davant i va posar la seva mà freda, forta i enorme sobre la d’en Minguell, sense deixar de mirar-lo fixament. La mà d’en Minguell va quedar totalment immobilitzada sobre la taula per la grapa d’aquell home enorme i malcarat. Encara que ho hagués provat, no la podria treure ni amb tota la força del món.

- Ho notes, Cèsar? Veus el que et dic sempre? Les mans d’un home són importants. Sense aquesta mà, el nostre benvolgut Minguell no podria portar el timó. La necessita per tot. Per menjar, per agafar les coses, per conduir. Com faria de viatjant si no pogués conduir? La necessita per aguantar-se.... ja, ja, ja! Oh!, perdoni Sr. Minguell, he estat a punt de dir una grolleria. Però estic segur que m’entén, benvolgut Minguell. Si per a fer un tracte un home utilitza allò que més necessita, allò que li fa falta per a sobreviure, allò que els seus fills i la seva dona necessiten d’ell per a tirar endavant, aleshores és que aquest home està plenament segur i té tota la voluntat del món de complir els seus compromisos. És la prova que la seva paraula és sagrada. Si no fos així, perdria aquest tresor i ho perdria tot. Sé que m’entén, amic meu, sé que puc confiar en vostè. M’ha donat la mà.

Després d’això, en Carandini va callar. Un silenci pesat com el plom es va abatre sobre el vell despatx. Talment, com si el temps s’hagués aturat. Una habitació fosca, tres persones silencioses, immòbils. El prestamista i el seu ajudant mirant fixament en Minguell, i aquest amb la mà atrapada sota la força invencible de la por.

Uns segons més tard, en Carandini va parlar.

- Té set, amic meu?

No va esperar la resposta.

- Cèsar, dóna-li un cervesa al nostre amic.

L’ajudant va deixar de cop i volta la mà d’en Minguell, es va tombar, i va treure d’un moble del racó una cervesa petita, un “quinto” que obrí i va posar al davant d’en Minguell amb brusquedat, sense vas. En Minguell tenia encara la mà sobre la taula, que poc a poc enretirà, fins a treure-la del tot i deixar-la sobre la falda. No va gosar agafar la cervesa. La mà li tremolava tan fort que l’hauria abocat.

- Cèsar, recorda que tens feina. Ves a fer-la. El procediment habitual i.... amb compte, que ningú prengui mal.

En Carandini s’havia tirat enrere, repenjant-se al respatller, que va cruixir de forma alarmant, mentre el seu ajudant desapareixia per la porta del darrera, tan silenciosament com havia entrat.

- Ha llegit Folch i Torres, Minguell? A mi m’agradava molt de petit. Sempre hi penso. En vaig aprendre molt de les seves novel·les.

“Folch i Torres? Per l’amor de Déu!, és que aquest home em llegeix el pensament?”. En Minguell anava a parlar, si més no a intentar-ho, si és que aconseguia que les paraules li sortissin de la boca, però en Carandini no semblava prestar-li atenció, ja que va continuar com si res.

- Sí, les històries d’en Folch i Torres m’encisaven. Quan era un marrec vaig passar moltes hores llegint i rellegint els llibres que el meu pare em comprava. El meu pare era un bon home que no tenia estudis, però que va fer tot el possible per a que jo m’obrís pas a la vida. No escatimava res per a que jo tingués tots els llibres que volia, i els d’en Folch i Torres eren els que més m’agradaven. Vostè els ha llegit mai, Minguell? Els hi recomano, especialment les aventures d’en Pere Virolet. Pari atenció, Minguell, que li explicaré perquè m’agradaven tant. En Pere Virolet era un marrec que, amb un company molt figaflor, va anar a parar l’Àfrica i va caure en mans d’un rei caníbal. El rei era un home bàrbar i cruel, i en un no res hauria matat en Virolet i al seu amic, si no fos perquè tenia un fill al qual volia que ensenyés català, una llengua que mai havia sentit. Així que la vida d’en Pere Virolet i el seu amic havia de durar mentre duressin les classes al petit príncep. El cas és que en Pere Virolet era un noi astut, i mentre ensenyava català al fill del rei, també li ensenyava a aquest les virtuts de la cuina catalana. Fou així com en Kaixalfort descobrí el gust pels ous ferrats i el pa amb tomàquet i s’adonà que això de menjar carn humana ja no li donava tant gust, i perdré tot l’interès per a sacrificar als dos nois catalans. Al final, en Pere Virolet acabà “civilitzant” al rei caníbal, li portà els comptes, l’ensenyà a cultivar el cacau i ell mateix n’obtingué un benefici, ja que va poder tornar a casa seva amb els regals i les riqueses que en Kaixalfort li havia fet en senyal d’agraïment, i casar-se amb una fadrina que l’estava esperant. Van ser molt feliços i van menjar molts anissos.

En Minguell va pensar que, de fet, no entenia de què anava la cosa. Per què li estava explicant ara aquella història que, al cap i a la fi, ja coneixia? I que tenia a veure tot allò amb l’assumpte que l’havia portat a la casa d’en Carandini? Després d’una pausa, el vell prestamista va seguir.

- La meva dona sempre em diu que això són romanços, coses de canalla que a la meva edat ja no hauria de llegir. La coneix, la meva dona? No, segurament que no. Ella està delicada, sap? No surt gaire. Ara mateix és al llit. Si no fos per mi, no sé com ens ho faríem. Sort en tenim de poder oferir un servei a la bona gent com vostè, Minguell. Miri, li diré perquè em fascina tant la història d’en Pere Virolet. Tothom hi veu un heroi que porta la civilització a un país salvatge, i al rei caníbal com un indígena que gràcies a les ensenyances del bon minyó, entra en el camí del progrés. Hi estic d’acord, sí senyor, però n’hi ha més. Hi ha coses que no s’expliquen directament, però hi són presents. En Pere Virolet se salva de ser devorat perquè convenç al rei caníbal que li surt més a compte respectar-li la vida i aprofitar els seus coneixements per a prosperar. Així que el nostre heroi el que fa és treballar per en Kaixalfort. Tos dos en treuen benefici. Kaixalfort no és un home barroer i ignorant, és un home intel·ligent, que sap què li convé. Té la paella pel mànec. Si el jove català no respon a les seves expectatives, sempre se’l pot menjar. Del perdut treu-ne el que puguis. I com que en Pere Virolet s’adona que si no compleix no en sortirà viu del palau del rei caníbal, fa la seva feina fins al final. Miri, per a mi, el verdader heroi d’aquesta història és en Kaixalfort, i en Pere Virolet no és més que una bleda assolellada. Sí, tal com ho sent. Es limita a fer el que li convé, però qui porta les regnes és el rei, que si fa falta passarà de menjar carn a menjar bledes, amb tal de treure’n benefici. Al final de la història, el rei s’ha fet ric amb el negoci del cacau, i en Pere Virolet té la seva fadrina, que li donarà fills i el farà feliç. Quant fills té, Minguell? Dos, sí, ara recordo que m’ho va dir la darrera vegada que ens vam veure. Ja fa sis, mesos, oi? Com passa el temps! Estic segur que vostè és un bon pare de família, una persona recta que vetlla pel benestar de la seva família, i que mai permetria que els passés res als seus. Sí, n’estic ben segur! Oblidis d’en Folch i Torres. A vegades em perdo per les rames, divago amb històries que no venen al cas. Són coses de l’edat, vostè ja m’entén. La meva dona sempre m’ho diu. Hauríem de fer més cas a les dones, no li sembla, Minguell? Quasi sempre saben els que ens convé. Però deixem-nos d’històries, què es el que em volia dir?

A aquestes alçades, en Minguell ja no sabia que dir, però fent un esforç, procurant que no es notés la por que sentia i que les paraules li sortissin sense entrebancs, va gosar parlar.

- Havia pensat en un ajornament, és a dir, si no el faig anar malament. M’agradaria que em donés, al menys, una parell de mesos més per a pagar-li les quotes pendents, perquè ara mateix vaig molt malament de diners, he de fer front als pagaments del banc i estic passant per una mala època.

Ho havia dit tot seguit, sense interrupcions. Ell mateix es sorprengué que no s’hagués ennuegat a mig camí.

En Carandini va estar una estona callat, remenant els papers de l’escriptori, com si cerqués quelcom. Finalment va parlar.

- El comprenc, benvolgut Minguell, i cregui’m que la meva voluntat és la de donar-li totes les facilitats que necessiti. D’acord, un ajornament. Però creu que en tindrà prou? Creu que en dos mesos podrà complir els seus compromisos? No m’interpreti malament, Minguell. Jo confio en vostè. Per això ens vam donar la mà. Sé que no em vol defraudar. Miri, jo sóc vell, la meva dona està delicada, tinc una pensió petita i per a tirar endavant no em queda altre remei que refiar de persones com vostè. I no me’n queixo, perquè sé que vostè és de confiança i no em farà cap mala passada. A més, tinc unes persones que depenen de mi. Tinc responsabilitats. Sí, ja coneix en Cèsar. És un bon xicot i em fa algunes feines que jo sol no podria fer. Però li he de pagar, és clar. I a quatre més, no, cinc, com ell, també joves, que em fan la feina. Ja sap, encàrrecs, portar això, portar allò, transmetre missatges... Hi ha algunes persones que no es poden desplaçar fins aquí per a fer tractes, i ells se n’encarreguen que tot es faci com cal sense que jo me n’hagi de preocupar. En general defensen els meus interessos. Res d’il·legal, és clar. Tot són bons nois, li ho ben asseguro. Mai han permès que en sortís perjudicat. Són eficients, educats i persuasius, molt persuasius. Tothom qui fa tractes amb mi compleix fins al final, ells se n’encarreguen. Però no es pensi que perquè tinc tots aquests ajudants, la meva situació no sigui delicada. Una baixa, tant sols que em falli un baula de la cadena, i aquest petit negoci se’n pot anar en orris. Sembla estrany, però a vegades les coses que van més bé es perden per l’entrebanc més petit. Si perdo un dels meus xicots, els meus clients perdran l’interlocutor i jo perdré el seu petit deute. I si perdo un client, no podré pagar als meus ajudants, que no tenen cap culpa que les coses em puguin anar malament. Vostè mateix, Minguell, m’ha dit que era viatjant, oi? Segurament necessita el cotxe per a treballar. Imaginis que té una forta avaria en el cotxe que l’obliga a prescindir-ne durant un temps. O imagini que té un accident en el que vostè no li passa res –no ho voldria per res del món- però que en canvi li deixa el cotxe inservible. Imagini-s’ho i veurà que un incident com aquest pot desfer el delicat equilibri de la seva vida. Per favor, no s’ho prengui malament! No li desitjo cap mal. Era un exemple. I sàpiga, Sr. Minguell, que si mai li passa alguna cosa d’aquestes, jo sempre seré aquí per ajudar-lo, dins les meves possibilitats, és clar. Al cap i a la fi, vostè deu tenir molts coneguts en el ram del comerç, i a mi em convé estendre el negoci. Segur que, en cas de necessitat, vostè i jo ens entendríem. Sí, estic segur que vostè seria un bon representant meu. Té experiència, segur que els comerciants l’aprecien. Ja ho sap, si mai em necessita, vingui i en parlem.

- Gràcies, Sr. Carandini. No el defraudaré. I cregui que tinc en força estima els seus consells.

En Carandini s’aixecà poc a poc, fent un esforç visible.

- Bé, Sr. Minguell. Ens veurem d’aquí dos mesos. Refio que no s’oblidarà d’aquest vell xaruc i em durà els meus diners. Cuidi de la seva família i treballi tant com pugui, i si li surt alguna dificultat no dubti en venir-me a veure. Segur que ens entendríem. Ah!, agafi la cervesa. És per vostè.

El vell prestamista l’acompanyà fins a la porta, i ja al replà, l’acomiadà amb aquestes paraules:

- Adéu, benvolgut Minguell. I condueixi amb compte. No és qüestió de quedar-se sense cotxe en aquestes circumstàncies. Ni de fer-se mal, és clar.

I tancà la porta. En Minguell es quedà sol al replà, amb la sensació que acabava de sortir de la gola del llop, del mateix palau d’en Kaixalfort. Sortí cap al carrer amb una certa rapidesa, disposat a allunyar-se del Sr. Carandini i oblidar el mal tràngol, i es dirigí a la cantonada per a agafar el cotxe que, una estona abans, hi havia deixat aparcat.

Ja d’un tros lluny, va veure la fumera fosca i espessa i als bombers que recollien la mànega, mentre una colla de vianants s’ho miraven des de l’altra banda del carrer. El seu cotxe, el vell cotxe que amb penes i treballs el portava amunt i avall, el cotxe que des de feia un munt d’anys era la seva eina de treball per anar a visitar als clients, dins i fora de la ciutat, el vell cotxe familiar, estava totalment calcinat, negre, destruït, aniquilat.... Els bombers li van dir que, evidentment, l’incendi era provocat.

Raons per a no fumar

2 comentaris
Fa 21 anys, 4 mesos i 6 dies que vaig deixar de fumar. Després de tan temps, crec que put afirmar amb una certa seguretat que estic del tot desenganxat i que, tret que em begui l’enteniment, no tornaré a recaure. És un tema que ja tenia oblidat, d’acostumat com estic a no fumar, i si ara en parlo és perquè, per fi, sembla que tots plegats comencem a agafar consciència de quin problema suposa el tabaquisme. Vint-i-un anys enrere una llei antitabac en aquest país semblava una utopia, no perquè els metges no portessin temps advertint dels efectes catastròfics del tabac sobre la salut humana, sinó perquè la societat en general no s’ho acabava de creure.

Mentiria si digués que em va ser fàcil deixar-ho. Em va costar, i molt. M’ho vaig passar malament durant força temps, i segurament que els meus amics i especialment la família recorden el mal humor del que vaig fer gala durant una bona temporada. Però sé de bona tinta, i en sóc la prova, com molts altres, que el tabac es pot deixar. O sigui que deixem-nos de romanços, que qui fuma és perquè vol. La voluntat mou muntanyes, si realment hi ha voluntat.

També he de dir que sóc tolerant amb els fumadors, que quan em trobo en un espai on es fuma ho aguanto amb estoïcisme i que no penso denunciar ningú perquè infringeixi aquesta llei que, tanmateix, crec que s’hauria de complir i fer complir. O sigui que, davant meu, qui vulgui fumar que fumi, però que sàpiga que no m’agrada. No m’agrada per la senzilla raó de que puc acceptar els vicis dels demès, sempre que no els hagi de compartir, i que si algú es vol suïcidar, a mi que no m’hi enredi. Que cadascú faci amb els seus pulmons el que vulgui, però els meus que els deixi tranquils.

En qualsevol cas, convé saber que hi ha raons poderoses per a deixar el tabac, i que en canvi no n’hi ha cap per a fumar, tret del gust o l’addicció. Trobareu en un article de la Sophia Blasco un seguit de recomanacions per a alliberar-se del tabac. Em quedo amb la primera, que és la que vaig posar en pràctica tal dia com avui, fa 21 anys, 4 mesos i 6 dies: llistar separadament els motius per a fumar i els motius per a deixar-ho.

Raons per a no fumar

1.- Perjudica la pròpia salut. A aquestes alçades ja no ho nega ningú.
2.- Perjudica la salut dels no fumadors. Tenim un vici i els obliguem a compartir-lo. Ens autolesionem i lesionem als demès, contra la seva voluntat.
3.- És una despesa econòmica important. Fins al dia abans de deixar-ho, jo fumava un promig de dos paquets diaris. Feu números.
4.- L’atenció mèdica que necessitarem tard o d’hora com a conseqüència del tabac comporta una gran despesa per a la sanitat pública, que pagarem tots, fumadors i no fumadors.
5.- El tabac no dona plaer, sols apaigava una necessitat.

N’hi deu haver més, per amb aquestes ja farem el fet.

Raons per a seguir fumant

1.- M’agrada, i com que m’agrada ho necessito.
2.- ..........

Ho confesso. Per més que m‘hi esforço no en trobo cap més. Em sembla que el balanç és prou significatiu. Encara que no vulguem donar el mateix pes a totes les raons d’un o altre sentit, l’únic que sóc capaç de contraposar a la meva salut i a la dels demès és el gust o la necessitat de tenir una cigarreta a les mans. I no podria dir sense avergonyir-me’n que el meu plaer m’interessa més que la meva salut o que la salut dels demès.

L'astròleg, el clergue i el bon mentider

0 comentaris
El 30 de març de 1708 es va posar en circulació per Londres un pamflet anònim anunciant la mort, el dia abans, de John Partridge (1644-1714), astròleg reputat, famós pel seu almanac Merlinus Almanac en el que, any rere any, formulava prediccions que es tenien per certes i que, a més, gaudia del prestigi de passar per ser l’astròleg de la casa reial. De bon matí, abans i tot que l’interessat tingués notícia de la seva pròpia mort, empleats de diverses funeràries de Londres es presentaren a casa del finat per a oferir el seus serveis en aquells moments tant dolorosos, i començaren a arribar a la família missatges de condol d’amics i coneguts. L’1 d’abril és el Dia dels Innocents a Anglaterra, i com aquí, llavors i ara és costum de gastar bromes al personal, tot i que el que no és normal és que la broma comenci el dia abans. John Partridge s’ho prengué amb una certa paciència, pensant que la cosa no aniria més enllà i no tindria conseqüències, però l’endemà, i l’altre, i l’altre, la notícia de la seva mort no feia més que córrer. Els diaris publicaven esqueles i extenses necrològiques que en feien l’elogi pòstum.

Com que això ja passava de taca d’oli, va escriure alguns desmentits que va enviar als diaris de Londres. Alguns no el van publicar, d’altres ho van fer sense donar-hi crèdit, i els que se’l van creure, pel que sembla, no van semblar convincents per al gran públic. I així va ser com, en poc temps, en John Partridge, astròleg famós i reconegut, va deixar de ser invitat als salons i les festes de la capital i va deixar de rebre encàrrecs per a redactar horòscops, dibuixar cartes astrals, publicar almanacs i fer prediccions per encàrrec als nobles i als rics d’Anglaterra. En uns mesos, John Partridge va passar a l’oblit més absolut i a patir seriosos problemes econòmics. Mai se’n va refer. El 1714 va morir de veritat sense recobrar el seu prestigi. I mira que l’home s’esforçà força temps en insistir que era viu, però no valgueren de res els seus comunicats continus, la seva presència en diaris i en llocs públics. Com més insistia, més comentaristes apareixien que donaven Partridge per mort i denunciaven la manipulació de la seva obra per qui pretenia suplantar-lo. D’altres en feien broma i li demanaven que no s’entestés en afirmar que era viu, ja que era prou evident que era mort i ben mort. El 1709 encara es va publicar un altre pamflet, aquest signat per un tal Isaac Bickerstaff, en el que suposadament es demostrava la mort de l’astròleg, al·legant, entre d’altres motius, que cap persona viva podria haver escrit la “porqueria” que suposadament havia escrit qui es feia passar per John Partridge.

Tot plegat, però, no era fruit d’un malentès ni d’una broma puntual. Tot havia començat uns mesos abans de la suposada mort de Partridge, quan el mateix Isaac Bickerstaff, que hem esmentat, presentant-se com a astròleg, va publicar a Londres un almanac en el que feia la següent predicció per a l’any 1708 que era a punt de començar:

“…jo, Isaac Bickerstaff, pronostico solemnement que aquest vulgar escriptor d’almanacs anomenat Partridge, les prediccions del qual són sempre vagues, imprecises y errònies, morirà exactament el 29 de Març, cap a les 11 de la nit, de febres altes… pel que li recomano que posi els seus assumptes en ordre ”.

No està clar que en John Partridge fes massa cas d’aquesta predicció, però a jutjar pel que va passar després, la profecia de Bickerstaff degué tenir un cert predicament, i el públic en general va veure la mort anunciada de Partridge com un fet lògic que ja havia estat predit. Sens dubte aquesta predicció ajudà a fer més creïble la mort de l’astròleg.

No era, certament, una simple broma de mal gust, sinó tota una maquinació tramada per en Jonathan Swift (1667-1745), clergue i escriptor irlandès, establert en aquells temps a Londres, al que coneixem principalment pels Viatges de Gulliver. Swift ha passat a la història per la seva obra literària, carregada d’un sentit crític punyent i àcid envers les institucions de la seva època. Les reves relacions amb la política anglesa, marcada per les fortes friccions entre els partits whig i tory, les pugnes dinàstiques i la tensió entre catòlics i anglicans, sempre van ser tortuoses i el portaren a èpoques de prosperitat i d’altres de retir i decadència. Però, abans que res, era un home amb mala baba, de mal geni, i si algú se li posava de través no tardava en sentir els efectes de la seva fúria.

John Partridge es va referir, en el seu almanac per a 1708, a l’església d’Anglaterra de forma sarcàstica, com a l’església infalible, cosa que no va agradar gens a Jonathan Swift, que ja li tenia jurada per la poca credibilitat que donava a l’astrologia en general i per la mala consideració en que tenia a mags i endevinadors, als quals considerava poc més que farsants i vividors. Així que, utilitzant el pseudònim d’Isaac Bickerstaff, Swift va publicar el seu propi almanac per a 1708, en el que predeia la mort de Partridge. No sé si el creador de Liliput i Gulliver va pensar mai que la seva maniobra tindria un èxit tan aclaparador, tenint en compte que Bickerstaff era un absolut desconegut per la societat londinenca. Segurament es va beneficiar del que, llavors com ara, constitueix una característica de les societats avançades: la voluntat del públic de creure cegament.

La seva pròpia trajectòria pública i potser l’incident amb Partridge, van fer de Jonathan Swift un autèntic expert en la hipocresia, la manipulació i la mentida política, no perquè ell fos hipòcrita, manipulador i mentider, que també, sinó perquè va entendre força bé com funciona el mecanisme de controlar al personal i la voluntat pública des del poder. El 1773 es va publicar a Amsterdam un pamflet amb la seva firma, titulat L’art de la mentida política. Ni Maquiavelo ho hauria fet millor, sols que el que en el pensador florentí eren consells al governant, en el clergue irlandès era un fred retrat dels mecanismes dels poderosos per a fer-se amb la voluntat dels súbdits. Es tracta de poc més que un opuscle, en el que l’autor anuncia la pròxima publicació d’un tractat sobre aquesta matèria, invitant al lector a subscriure’s per a finançar-la. El tractat no s’arribà a publicar mai i, pel que fa al pamflet, alguns l’atribueixen a un altre autor, John Arbuthnot, que també va escriure sobre aquest tema.

De forma irònica, Swift arriba a la conclusió que el poble ha de ser enganyat per al seu propi bé, i que correspon als polítics fabricar aquests enganys saludables. No dubta que el poble creurà cegament qualsevol mentida que resulti complaent (i morbosa, afegiríem actualment). En contrapartida, el poble té dret a gaudir de la mentida i a exercir-la de forma activa. A enganyar i a deixar-se enganyar. I el poder de la mentida es demostra amb la rapidesa en que s’estén i la dificultat en rebatre-la. John Partridge ho va poder comprovar lluitant inútilment contra el rumor de la seva mort. Escriu Jonathan Swift:

“A l’igual que el més vil dels escriptors té els seus lectors, el més gran mentider té els seus crèduls, i acostuma a passar que si una mentida perdura una hora, ja ha aconseguit el seu propòsit, encara que no sobrevisqui. La falsedat vola, mentre la veritat s’arrossega al seu darrera, de forma que quan els homes es desenganyen, ho fan un quart d’hora més tard.”

I és així fins i tot a l’actualitat. A l’era de les xarxes socials, d’internet, del correu electrònic i de la informació a l’instant, una bola s’estén pel món sense aturador, nascuda d’un correu electrònic anònim que circula per la xarxa sense control, enviat i reenviat incessantment pels seus destinataris. Ara, com al segle XVIII, desfer una mentida acceptada globalment és difícil, sinó impossible. De fet, l’única forma més o menys eficaç de combatre una mentida és amb una altra mentida. Jonathan Swift va combatre la mentida que, al seu entendre, suposava l’art dels astròlegs, amb una altra mentida. Al final acabaria escrivint un tractat sobre mentides que ara s’atribueix a un altre autor, en el que anunciava la publicació d’un llibre que mai sortiria a la llum. Mentides i més mentides. I d’en John Partridge, pel que sembla, a la casa reial no en sabien res. Ni tan sols el coneixien.