L'ofensiva "popular"

0 comentaris
Amb recança escric la paraula “popular” en el títol d’aquest article, perquè pot moure a confusió. Popular fa referència al poble, i no és del poble del que parlo, sinó d’un partit polític. Algú hauria d’analitzar algun dia la relació entre el nom dels partits polítics i la ideologia que representen o els interessos que defensen. Hi hauria sorpreses per a tots els gustos.

L’ofensiva de la que parlo és la d’un partit que s’anomena “popular”, per a esgarrapar vots d’on sigui i a costa del que sigui. La màxima expressió d’aquesta ofensiva és la creuada que el partit anomenat “Popular de Catalunya” duu a terme contra tot el que d’una manera o altra pugui singularitzar al poble de Catalunya: idioma, política, cultura... No és una creuada empresa fa poc, a toc de corneta de la dreta més espanyolista, sinó un fenomen que ve de ja fa temps, de quan la dreta espanyola es va convertir en una alternativa de poder a considerar. Ni en Fraga, últim vestigi del franquisme biològic, gosà escometre amb tanta virulència contra el catalanisme en el temps que dirigia la transformada Alianza Popular. Va caldre que el partit hereu del franquisme es “modernitzés” i s’homologués amb els vells partits democràtics de la dreta europea, perquè assolís la possibilitat de governar Espanya, i fou llavors quan descobrí les mels del populisme i la demagògia, i s’adonà que contra Catalunya hi havia més possibilitat d’assolir el poder.

És un pràctica que es revelà com a fructífera quan el govern de Felipe González va perdre la majoria absoluta i es va veure obligat a pactar amb la dreta nacionalista de Catalunya. Fou el tret de sortida per a vendre a les espanyes la imatge d’una Catalunya àvida de poder econòmic, excloent, retrògrada i espoliadora. El discurs de que el govern socialista venia el país a l’avarícia dels catalans era fàcil de vendre i aportava força vots fora de Catalunya. A Catalunya en restava, és clar, però aquí el sostre electoral del PP sempre ha tingut un límit infranquejable, i el repartiment entre dretes i esquerres ja s’havia fet a la política catalana molt abans que els “populars” hi desembarquessin. D’aquells temps ha quedat per a la posteritat, a més del famós “Váyase Sr. González”, l’impagable “Pujol, enano, habla castellano”. Una frase, per cert, que el Sr. Aznar es menjà amb patates en un sopar al Majéstic, mentre el nan en qüestió l’ensenyava a parlar el català a la intimitat.

Dels quatre anys de govern popular en minoria varem aprendre que tenia uns principis, però que si no agradaven en tenia uns altres, com en Grouxo Marx, i que els catalans érem dolents si el govern espanyol era socialista, però no si el govern era dels “populars”. Es feia evident que la dèria del PP no era contra Catalunya, sinó per assolir el poder a tota costa. Fins i tot durant els quatre anys de majoria absoluta del PP, no prestà massa atenció als afers del catalans. Per què? Ja era al govern i creia que hi seria per molt temps, vist el panorama de les files socialistes. Els catalans ja no estàvem en disposició de pactar res i no érem un problema. Fins que contra tot pronòstic el PP va perdre les eleccions de 2004. Alguns, al partit, encara tenen la mandíbula desencaixada per la sorpresa, i d’altres no han fet la digestió des de llavors.

I torna a començar. El govern Zapatero guanya les eleccions, però no obté la majoria absoluta i pacta altra volta amb els nacionalistes catalans, sols que aquesta vegada va més enllà i els interlocutors són ni més ni menys que els independentistes d’Esquerra Republicana. I el PP reprèn l’ofensiva. De llavors ençà ha estat un no parar, aprofitant l’avinentesa de la llarga tramitació de l’Estatut català. De tot aquest temps recordarem fites com la reclamació d’un referèndum a tot Espanya sobre l’autogovern de Catalunya, la defensa numantina de l’espoli documental català per les tropes franquistes i el dret de conquesta (cas dels “papers de Salamanca”), l’espectacle de l’OPA sobre Endesa i la determinació de vendre abans a una empresa alemanya que a una de catalana, o la conversió del debat anti-taurí en una ofensa més dels nacionalistes catalans envers la hispanitat. Però aquesta ofensiva és especialment virulenta en el cas de l’idioma català, fins al punt que, amb l’excusa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, s’estan posant en qüestió aspectes de la política lingüística que resultaven pacífics en l’Estatut de Sau.

És impossible oblidar que qui ha recorregut davant el constitucional l’Estatut aprovat pels Parlaments de Catalunya i Espanya i ratificat en referèndum pel poble català ha estat el PP, que ha estat ell qui ha aconseguit una sentència que no sols lamina parts importants de l’Estatut, sinó que comporta una involució dràstica dels drets lingüístics de Catalunya, i que és el PP qui segueix en plena campanya contra el català.

Dit tot això, hom podria pensar que, en definitiva, el PP és un partit anticatalà. Doncs no, jo crec que el PP no és un partit anticatalà. De fet, jo crec que el PP no és un partit anti-res. Els populars, des de sempre, han pretès únicament arribar al poder, i en cada moment han utilitzat sense cap escrúpol l’estratègia que més els hi acosta. Tot el que sona a anticatalà en el PP s’esvairà com si res si torna a governar i li cal el suport dels ara tant denigrats nacionalistes catalans. I en bona part s’esvairà també si aconsegueix la majoria absoluta, perquè llavors no li caldrà mantenir campanyes populistes i ens deixaran tranquils.

És per això, precisament, que aquesta escenificació anticatalana ve acompanyada, a més, d’altres manifestacions cent per cent demagògiques, com la campanya empresa darrerament pel PP de Catalunya contra la immigració, amb tics fortament xenòfobs i perillosament racistes. Una forma de demagògia que li proporcionarà alguns vots dels sectors més decebuts amb la política i que, en tot cas, combat la competència de l’extrema dreta. Significatiu és que la competència li vingui per aquest costat.

Per això les cometes del “popular”, perquè si aquest terme fes referència al poble, ens hauríem de preguntar a quin exactament. Però crec, sincerament, que més bé s’escauria el terme “populista”, i aquí no calen cometes: Partit Populista de Catalunya.

El dia que vingui el Papa

1 comentaris
El dia que vingui el Papa m’ho perdré. Em sap greu, perquè una visita com aquesta no la tenim cada dia en aquest país, però noi, jo sóc de casa, m’agrada la tranquil·litat i les visites se’m fan pesades. Podria trucar-lo i explicar-li que no el podré atendre, que aquell dia tinc un compromís i millor que ho deixem per una altra ocasió. Podria dir-li, per exemple, que tinc una comunió, o un casament, dels religiosos, és clar. No serviria un funeral anunciat amb tanta antelació, però potser sí unes noces d’argent. M’ha agradat la raó que dóna Mossèn Ballarin per no rebre al Papa: el diumenge, els capellans treballen. Com els cambrers o els venedors de diaris, posem pel cas, però no els funcionaris del meu ram. Llàstima. En qualsevol cas, el papamòbil no passarà pel carrer de casa meva. Si hi passés, podria sortir al balcó per a veure la desfilada sense massa molèsties, a no ser, és clar, que algú me’l llogués per un preu prou temptador.

És clar que no seré jo qui qüestioni la necessitat o l’oportunitat de la seva visita, mentre no li hagi d’obrir la porta de casa. És un cap d’estat, i és costum entre els governs de tots els països fer-se visites de compliment de quan en quan, encara que es tracti d’un estat que no arriba al quilòmetre quadrat de superfície. Ara que això no vol dir res. Tractant-se d’un cap d’estat, se l’ha d’atendre igual de bé que si es tractés del mateix president del Kirguizistan. Per això, quan ens visita l’Honorable President de la República Kirguisa, que per descomptat tothom coneix, encara que jo no sé com es diu ni quina cara fa, i amb prou feines sé on té el país, li deparem tantes atencions com al Papa de Roma, el fem desfilar pels carrers de la ciutat per a que sigui aclamat per tothom, destinem a la seva protecció tots els recursos que facin falta, l’hi organitzem una visita guiada a la Sagrada Família i a Santiago de Compostela i, en fi, fem el gasto necessari. O això crec.

Ah!, que no? Que no és això? Que no ve com a cap d’estat sinó com a líder religiós? Així doncs, la cosa és ben diferent. Ja em semblava a mi que tanta pompa no era l’habitual d’un cap d’estat! A veure, si és la visita d’un líder religiós, i si, per tant, ens ve a veure en qualitat de cap de l’església catòlica, aleshores podem restar de tot el gasto i la parafernàlia la que correspon a un cap d’estat, i sumar-hi la que correspon a un líder religiós. Ara sí. Ara tenim que la seva visita té exactament la mateixa pompa i circumstància que la del Gran Mufti del Cairo o la del Gran Rabí de Jerusalem. És clar, quan aquests personatges visiten Espanya també ho retransmet la tele, els passegem per la sinagoga de Barcelona o de Madrid, o per les mesquites de l’extraradi, els rep el Rei i el President suplica una audiència de cinc minuts, es destinen milers de policies a la seva protecció, es lloguen balcons i cadires i les multituds surten al carrer per a aclamar-los. Perquè aquest és un estat laic i aconfessional, i per descomptat que no fem diferències.

Que tampoc? Aleshores què? Voleu dir que es tracta de negoci? No ho crec. Els carteristes segurament tindran el seu dia, i segurament es repartiran moltes estampetes, però com a negoci no em sembla gran cosa i en canvi hi veig molta despesa. He sentit a dir per una veu autoritzada de l’església que la visita del Papa portarà beneficis a tothom, “especialment espirituals”. Vaja! Haver començat per aquí! Però si els bisbes d’aquest país ja ens ho han dit tot! Què passa, que ens envien el seu cap per a veure si els fem més cas? No sé, em sembla que els gasto ens el podríem estalviar. Si, per exemple, entre tots li pagàvem un taxi i el portàvem a donar un volt per Can Tunis o l’hi organitzàvem una visita a alguns pisos de lloguer del Raval, em consta que el rebrien bé i amb menys despesa se’n trauria més profit de la visita. I si canviàvem Compostela i la Sagrada Família per unes postals, i aprofitàvem el temps per a portar-lo a Madrid a parlar amb la gent de Las Barranquillas, potser fins i tot s’arremangaria més i predicaria menys.

Però això que dic no està bé. Quan tenim invitats a casa bé que ho endrecem tot i no els ensenyem pas ni l’armari de les escombres ni els llits per fer. Per això jo no el tindré a casa. Massa feina, però si passa pel davant aviseu-me, que llogaré el balcó.

El rai de la Méduse

0 comentaris

El capità

Es feia tard. El sol acabava d’amagar-se darrera l’horitzó i un fort vent de l’est empenyia el rai i les barques que el remolcaven i els allunyava ràpidament de la costa. Una mar gruixuda sacsejava el bot, i des de proa les figures amuntegades sobre el rai eren a penes visibles darrera l’onatge gris, escumós i desfermat. Les amarres es tensaven fins al punt que hom temia que no es trenquessin d’un moment a l’altra. Els mariners remaven inútilment contra el vent. Si el vent no parava, els bots, el rai i tots els supervivents de la Méduse es perdrien a l’oceà per sempre.

Massa tard, el capità s’havia adonat de l’error de dotar el rai d’una vela. Hauria de ser el complement dels rems dels bots, i ara s’havia convertit en una trampa fatídica. Tots els remers dels sis bots, treballant a l’hora, no podien amb la força del vent que empenyia aquell enorme rai mar endins. Maleït sia! Com podia haver comès tants errors! Quan la Méduse embarrancà en el banc d’arena, havia d’haver deixat en el vaixell a tots aquells que no cabien als bots. Construir el rai havia estat una equivocació. Haurien pogut remar fins a la costa mauritana i enviar un vaixell de socors. Ara, si les amarres es trencaven, el rai desapareixeria a l’oceà. I si no, també desapareixerien els bots. Podien morir tots.

- Capità, no ens en sortirem! Trenqui l’amarra. Tornarem per a salvar-los!


Es feia fosc, es feia tard, feia fred, els homes no podien més. Moririen tots i ell en tindria la culpa. El capità es va aixecar. Els bots i el rai apareixien i desapareixien a la seva vista, al ritme de les onades cada vegada més altes i agressives. Cap a l’est, la costa, invisible, s’allunyava per moments i amb ella la salvació. A pocs metres un altre bot pujava i baixava, i els seus mariners s’esforçaven igualment en remar contra el vent. L’oficial al comandament del bot també s’havia aixecat i el mirava. Per un moment, li semblà que el cridava. El va veure gesticular, assenyalar el rai amb un braç i l’horitzó amb l’altre. Era el vell Durant. Ja s’hauria d’haver jubilat. Aquell vell sorrut, veterà de mil guerres, l’havia advertit i ell l’havia fet callar.

Llavors el capità es va girar cap el rai, una enorme plataforma de fusta, de 20 per 7 metres, amb un pal al mig i una vela cosida a corre-cuita. Amuntegats sobre seu, prop de 150 persones, entre mariners, soldats, passatge i algun oficial. Tots els que no havien cabut als bots, excepte 17 que havien quedat al vaixell, amb l’encàrrec de mantenir-ne la integritat com poguessin mentre no arribés el rescat. No semblaven adonar-se del que passava. Què fer? Donar una ordre, forçar als mariners per a que remessin amb més força...

Es va tombar disposat a escridassar-los. Remeu, remeu! I llavors es va adonar, astorat, que els mariners havien deixat de remar. Tots ells miraven en direcció a l’altre bot. Tots havien deixat el rem. Cap deia res. Va mirar al bot, just a temps per veure com el vell Durant, espasa en mà, tallava d’un sol cop l’amarra que l’unia al rai. L’oficial, llavors, es girà per a mirar-lo directament als ulls, després es tombà cap als seus mariners, i el bot s’allunyà ràpidament. No veia els altres bots. Ja feia estona, havien fet el mateix camí.

Al bot s’havia fet un silenci sepulcral. Llavors ho va comprendre. No tenia alternativa. I no volia morir. Per Déu que no volia morir! Va agafar amb força l’empunyadura de la seva espasa. La va treure poc a poc del cinturó. Va notar com li tremolava la mà. Ho notarien els seus homes? Notarien la seva por? Aprovarien el que anava a fer? D’un cop, sense mirar, els ulls clucs, va tallar l’amarra i es va girar cap proa sense aixecar el cap. No volia veure la cara dels homes i dones del rai, no volia sentir els crits. Tot el bot es va sacsejar, alliberat de cop de l’atracció fatal que l’empenyia oceà endins. Els homes, immòbils, el miraven. Llavors, amb totes les seves forces, va cridar: Remeu! Remeu! Remeu!

El metge

L’Henri Savigny va repassar una vegada més les seves notes. Recordava un a un els tretze dies que passà a bord del rai de la Méduse, les cares dels seus ocupants, prop de 150 en un començament, les dels que van morir al llarg d’aquells dies i les dels 15 que van sobreviure. Recordava perfectament cadascun dels esdeveniments d’aquells dies i tenia presents les raons de tot plegat. Recordava molt, perquè mai podria oblidar-ho, però no ho podia dir tot. Henri Savigny, metge de l’Armada Reial, podia cosir, amputar, cercenar, podia operar en les més terribles condicions, en mig d’una tempesta o sota el foc enemic, però algunes coses no les podia explicar, no podia acceptar-les. Alguns fets, simplement, no podria reconèixer mai que havien passat.

Un temps després de ser rescatats, l’Henri Savigny i l’Aléxandre Corréard, metge de l’armada i enginyer naval respectivament, es van confessar mútuament la necessitat de dir el que sabien, de treure’s un pes de sobre, de fer públics els patiments dels nàufrags de la Méduse i denunciar les terribles condicions del seu salvament, la deixadesa i la imperícia que van provocar el naufragi, la incompetència i desorganització amb que va tenir lloc l’evacuació de la nau, i l’oblit en vers els sobrevivents.

Així que els mariners, passatgers i soldats van pujar al rai, aquest s’enfonsà perillosament, fins al punt que l’aigua arribà al genoll dels ocupants. De bones a primeres, va resultar necessari abandonar en el vaixell gran part de les provisions que havien embarcat. Calia reduir la càrrega fins on fos possible. Finalment el rai va salpar amb 150 ocupants, aigua, vi i 150 lliures de galeta, una quantitat de queviures clarament insuficient.

La resta van ocupar els sis bots de que disposava el vaixell, als quals havien amarrat el rai per a que fos remolcat fins a terra ferma. A bord del vaixell havien quedat disset mariners per a fer-se càrrec del manteniment de la nau fins que arribessin els socors. El doctor viatjava en el rai. No li havien ordenat. Simplement va donar per fet que el seu lloc era aquell, malgrat que els oficials, tots ells membres de la noblesa, tenien lloc als bots. Una decisió de la que es penedia totalment. Durant aquells tretze dies no va salvar cap vida, no va alleugerir cap dolor, no va consolar ningú. Durant aquells dies va viure el mateix terror que tots els demès.

Els papers s’esmunyien dels seus dits. L’Henri Savigni havia anotat les circumstàncies del viatge, les del naufragi, les de l’embarcament al rai, les primeres dificultats. Havia descrit amb precisió els moments que precedien a aquell tant fatídic en que el rai havia estat abandonat a la seva sort, les raons del capità per a trencar les amarres. Havia estat tant concís com havia pogut. Altrament, hauria descrit l’horror que s’escampà a bord del rai quan els seus ocupants s’adonaren que les cordes havien estat trencades, el terrible discerniment que ell mateix havia tingut de que el fort vent els empenyia cap a l’oceà i els allunyava ràpidament de la costa. En aquell moment, el jove doctor va tenir la certesa que moriria a alta mar.

El primer dia ja hi va haver algunes baixes. La tempesta va tirar per la borda a alguns ocupants. Tres d’ells es van suïcidar tirant-se al mar. Part de les provisions van caure a l’aigua i no les van poder recuperar. A la segona nit el caos es va apoderar del rai. Una part de la marineria s’ha emborratxat. Les baralles no van tardar en sobrevenir. L’endemà, més de 60 tripulants havien mort. Tres, quatre, cinc dies, nous aldarulls, més tempestes..... al sisè dia sols quedaven trenta persones a la nau.

Com va poder sobreviure a tot allò? Com va poder suportar la por, la gana, la set terrible, el deliri? L’Henri Savigni va passar la major part del temps callat, arrupit en un racó. El jove doctor no va poder salvar cap vida, ni tant sols ho va intentar. El doctor va sobreviure i no volia recordar com ho va aconseguir.

Va deixar les notes sobre la taula i va mirar per la finestra als camps verds, el cel blau, l’horitzó immòbil. Per un moment va pensar que oblidaria, que una vegada publicades les seves notes i les de l’Alèxandre Corréard, podria donar el viatge per acabat i emprendre una nova etapa de la seva vida, potser una nova singladura per l’oceà, amb un capità competent, una missió raonable i una mar tranquil·la.

Al tretzè dia, el rai fou descobert per l’Argus, una vaixell que havia acudit al rescat dels mariners que havien quedat al vaixell. Fou casualitat. Ni tant sols els buscaven a ells. El rai estava perdut per a tothom, des del mateix moment en que el capità De Chaumereys va brandar la seva espasa i va tallar d’un cop sec l’amarra que l’unia als bots salvavides. A bord del rai hi restaven en vida, més morts que vius, quinze persones, quinze espectres descarnats, cremats pel sòl, famèlics, embogits......

L’Henri Savigni era metge de l’armada reial, no era un heroi. L’Henri Savigny va sobreviure i mai podria oblidar de quina manera. L’Henri Savigni, ara, seria cronista, però guardava per als seus terrors més íntims el record d’allò que mai podria explicar d’aquell periple.

La crònica

La Méduse salpà el 17 de juny de 1816 de l’illa d’Aix amb rumb al Senegal per a prendre possessió del port senegalès de Saint Louis, retornat a França pels britànics. El comandament de la nau estava a càrrec del capità Hugues Duroy de Chaumereys, un aristòcrata lleial a la monarquia borbònica recentment restaurada a França, però amb poca experiència. La Méduse formava part d’una flotilla de quatre vaixells, però aviat se’n va separar, portat per les presses del seu capità, que anhelava arribar el primer al Senegal.

El 2 de juliol la fragata va embarrancar en un banc d’arena, a 160 quilòmetres de la costa africana. Diuen les cròniques que el capità havia estat advertit pels seus oficials del color i la terbolesa de l’aigua, que indicaven la presència d’arena prop de la superfície. Les preses, pel que sembla, van resultar fatals.

Després de repetits intents de treure la nau del llit d’arena que l’immobilitzava, i davant el perill que no es trenqués pels embats de les onades, cada vegada més fortes, el capità va resoldre evacuar el vaixell. A bord hi viatjaven prop de 400 persones, entre mariners, soldats, funcionaris i oficials, però en els sis bots salvavides amb que comptava la fragata sols n’hi cabien, ben atapeïts, uns 200 i escaig, així que es va resoldre construir un rai en el que viatjaren al voltant de 150 persones, i la resta es quedaria al vaixell fins que anessin a rescatar-los.

El rai, de 20 per 7 metres i proveït d’una vela, seria remolcat pels bots fins a terra ferma. Ben aviat això es mostrà com una quimera. Aquella estructura no podia suportar tant pes i va caldre deixar a bord del vaixell bona part de les provisions necessàries per al viatge. A més, el fort vent no feia més que empènyer el rai cap a l’oest, allunyant-lo de la costa i arrossegant els bots, que no podien vèncer amb els seus rems la força del vent sobre la vela. Poc després d’abandonar la Méduse, les amarres que lligaven el rai als bots es van trencar. Alguns dels sobrevivents afirmaren que les van tallar des del bots, però això no es va provar.

Llavors va començar un autèntic calvari per als ocupants del rai. Durant tretze dies van romandre a la deriva, a mercè del vent i les tempestes. Ben aviat, les provisions es van revelar com a totalment insuficients. Les onades, que escombraven contínuament la plataforma, arrossegaren al mar a molts dels desventurats que no tenien on agafar-se. També les baralles, que van començar la primera nit del naufragi, van acabar a la vida d’un bon nombre d’ocupants. La galeta, molla i escassa, va desaparèixer ràpidament, i el vi va fer estralls en l’ànim dels nàufrags.

Tretze dies després del naufragi, l’Argus, una vaixell que havia estat enviat per a rescatar als mariners que quedaven a la Méduse, va trobar el rai per casualitat i va rescatar als quinze sobrevivents que quedaven a bord, febles, famèlics i terroritzats.

Les notícies del naufragi i del rescat van provocar commoció a França. Es va parlar de la inexperiència del capità. Des de la restauració borbònica, l’exèrcit i la marina havien estat fortament depurades de tots aquells oficials sospitosos de bonapartisme, i el comandament de la flota de Sa Majestat havia estat encomanat a un grapat d’aristòcrates inexperts però lleials a la Corona. El capità Hugues Duroy de Chaumereys era un d’ells i no havia trepitjat un vaixell en vint anys. Es va conèixer també que els bots salvavides havien estat reservats als oficials i aristòcrates que viatjaven a bord, i va córrer el rumor que el rai havia estat abandonat a la seva sort. Un temps després del fets, el metge de l’armada Henri Savigny i l’enginyer naval Alèxandre Corréard, ambdós sobrevivents de la Méduse, van publicar un llibret amb la crònica d’aquells fets, que va tenir una gran difusió.

El públic va tenir coneixement dels quinze dies de terror a bord del rai de la Méduse, dels suïcidis, dels assassinats, dels morts causats per les onades i per la gana, i de com van sobreviure els pocs que van quedar. Es va parlar de canibalisme, però als sobrevivents no els quedaven forces per a refutar-ho o confirmar els actes terribles amb que van conservar la vida.

El pintor

Théodore Géricault acabava de tornar d’Itàlia amb ganes de posar en pràctica tot el que havia après a Itàlia. Nascut el 1791, Géricault tenia idees progressistes i es confessava admirador dels grans pintors de la república i l’imperi. Quan va tornar a França acabava de fer-se públic el llibret de dos supervivents de la Méduse, Henri Savigny i Alèxandre Corréard, i l’escàndol era de gran actualitat, així que al jove pintor li va semblar que aquell era un tema prou atractiu i escaient per a assolir la fama que cercava.

El primer que va fer va ser entrevistar-se amb el metge i l’enginyer autors del relat, per a conèixer els fets directament dels seus protagonistes. Probablement no va obtenir més informació que la publicada, però Géricault va prosseguir la seva recerca indagant sobre els fets i fent esbossos i estudis preliminars. Fins i tot va encarregar a un fuster la construcció d’una maqueta del rai de la Méduse, d’acord amb la descripció proporcionada per Corréard.

Per a la representació dels supervivents no va dubtar en visitar la Morgue de Paris i examinar cadàvers d’indigents, o els hospitals de la capital per a retratar a vells agonitzants. S’havia proposat fer una obra mestre, de la que parlés tothom, i no va estalviar esforços. Es diu que fins i tot Delacroix, amic de Géricault i un dels pintors més famosos de la França de la restauració, va posar per ell com a model per a representar a la figura morta que apareix en un primer pla.

Finalment, el gener de 1819 va començar el quadre en una tela enorme de 7 per 5 metres. El treball en l’estudi del pintor va durar vuit mesos, i va concloure en una pintura que representa el moment exacte en que els nàufrags descobreixen a l’horitzó la nau Argus que els havia de salvar.

El quadre es va exposar inicialment al Louvre, amb presència del rei Lluís XVIII, amb el títol “Escena de naufragi”, fins que el govern francès va acusar al pintor d’agitació social. El naufragi de la Méduse era un tema incòmode per al govern de la Restauració i no li convenia que se’n parlés gaire. Al final Géricault es va veure obligat a retirar la seva obra del Louvre i la va portar a París, on va romandre exposada durant dos anys fins després de la mort del pintor, esdevinguda el gener de 1824, en que el govern francès comprà l’obra de nou i l’exposà definitivament al museu parisenc.

Treballar més i guanyar menys

0 comentaris
Per boca del seu president, diu la patronal espanyola que els treballadors “el que han de fer és treballar més i guanyar menys”. Deixant de banda les implicacions d’unes manifestacions com aquestes, el que crida l’atenció és el llenguatge concís, sec i brutal que Díaz Ferrán empra per a donar-nos la seva recepta sobre l’atur. És prou conegut que, al marge de la situació de crisi profunda en que ens trobem des de fa un temps, totes les reformes de l’àmbit laboral que han tingut lloc en aquest país des de fa anys han anat sempre en el sentit de retallar els drets laborals i les millores que els treballadors havien aconseguit després de molts anys de lluita. Més concretament, totes les reformes laborals han tingut com a finalitat abaratir l’acomiadament, fins al punt que es pot afirmar que, actualment, és lliure i barat, i més que ho serà. És cert, també, que hi ha hagut alguna millora puntual en altres àmbits, però el cas és que, cada vegada més, no sols és difícil trobar treball, sinó també conservar-lo.

Superades les tensions d’altres temps, aquell capitalisme clàssic de novel·la però real, en que el patró era l’amo i senyor de la fàbrica i dels obrers, o com es deia en l’argot marxista, dels mitjans de producció i del treball de l’obrer, semblava que les coses havien millorat, que els “amos” havien deixat de ser uns “explotadors” i que les conquestes obreres eren per sempre. Per mi que no hem tornat a aquells temps. Jo sóc dels que no creu que, en general, existeixin els “amos explotadors” ni el pobre “obrer explotat”, però el que abans era una tendència a la millora ara és una clara davallada. A tots els efectes pràctics, l’acomiadament pot ser procedent o improcedent, però en qualsevol cas és lliure, i anem a un constant abaratiment. La tendència s’acabarà en el moment en que, a més de lliure, sigui gratuït. És el somni de tots els ultraliberals i neocons d’aquest capitalisme que ha deixat de ser conservador per a convertir-se en histèric.

El més greu de tot plegat és que, a més, acceptem aquesta tendència com a inevitable i sovint justificada. El President de la CEOE no hauria gosat dir el que ha dit fa vint anys. Ara seran molts els que li donaran la raó, i no sols empresaris. Tretes de context, les paraules de Díaz Ferrán podrien ser perfectament les d’un patró de finals del XIX. I és que, a sobre, de cop i volta els sindicats esdevenen l’objecte d’un gran desprestigi, merescut en gran part. Certament que han donat acollida a elements que no sembla que defensin els interessos del treballador. El que s’anomena “alliberat sindical” és una figura difícilment justificable, i encara que siguin pocs, són la imatge del sindicat a les fàbriques.

La veritat és que pocs se senten representats ja pels sindicats, tret d’alguns sindicats purament corporatius, quasi bé gremis de la professió, que el que no fan és, precisament, millorar la seva imatge ni la dels seus afiliats (per exemple, el dels controladors aeris, per esmentar-ne un que ha estat fortament qüestionat recentment per la opinió pública).

Així que aquesta davallada en la seguretat del treball potser s’aturarà quan a l’empresari li sigui factible acomiadar a qui li convingui quan li convingui i sense pagar un cèntim. Estabornits pels embats de la crisi, la majoria dels treballadors acaben donant la raó a aquesta tendència. Es diu que l’única manera de frenar l’atur és que l’empresari s’atreveixi a contractar, i això sols ho farà si són pocs els riscos, és a dir si són moltes les facilitats per a rescindir el contracte. Quan l’acomiadament sigui gratuït, què caldrà per a que els empresaris s’arrisquin? No pagar impostos? Regalar-los sòl públic? Potser caldrà que, amb la finalitat de crear llocs de treball, s’eliminin tots els riscos empresarials.

Vindrà ara la reforma de la negociació col·lectiva, reclamada insistentment pels empresaris amb la voluntat de desvincular-se de l’obligatorietat dels convenis. Més concretament, el que diu el president de la patronal és que els sindicats han de respectar el conveni, però que l’empresari se n’ha de poder desvincular quan li va malament el negoci. No ho pregunta ningú, però penso jo que amb aquest raonament també el treballador se n’hauria de poder desvincular quan les coses li anessin malament. O sigui que si el fet de guanyar menys o perdre-hi és suficient per a que l’empresari es pugui desvincular del conveni i de les seves obligacions salarials (traduït: pagar menys), també s’hauria d’acceptar que el treballador, quan empitjora la seva situació econòmica, cobri més del que diu el conveni o treballi menys.

Això, és clar, no és sostenible. De fet, no és ni possible. El sistema és així. Qui pot posar-hi el diner inverteix per a fer negoci i crea llocs de treball. Si no hi ha negoci, no hi ha treball. És una relació descompensada, però totes les alternatives han fracassat i no se n’ha inventat cap de millor. El que se’ns està demanant i acceptem de forma creixent és resignació. Probablement la mateixa que Díaz Ferrán devia recomanar als treballadors de Viatges Marsans o d’Air Comet.

P.D.

Em diuen que sóc pessimista. Crec que, el que passa, és que pateixo un atac de realisme. També em diuen que els sindicats ja fan la seva feina, que per això han convocat fa poc una vaga general. De tràmit, afegeixo jo, i ja ningú se’n recorda. Què ha canviat? I algú em renya perquè, com a funcionari, no he de patir per l’atur i no hauria d’opinar. Aquest país és de tots, responc, i si s’enfonsa ens enfonsem tots.

Per què no un cara a cara?

0 comentaris
Diuen que dos no es barallen si un no vol. Per analogia, podríem assegurar que si un no vol, no hi ha debat. Un cara a cara de dos sols és possible si volen el dos. Tanta evidència fins i tot fa vergonya de dir, però crec que cal perquè sinó dóna la impressió de que el fracàs es deu sempre a una de les parts, quan el cas és que si no hi ha debat entre l’Artur Mas i el President Montilla és perquè no es dóna la circumstància de que tots dos el vulguin.

Que és el mateix? No. No crec que es tracti exclusivament de les excuses del PSC o de les provocacions d’en Felip Puig. N’hi hauria prou en no deixar-se provocar o en acceptar els dos debats en català, d’una banda, o d’acceptar un dels dos debats en castellà, cosa que no hauria de ser tant estranya en un país on la meitat de la població, més o menys, és de parla castellana. O sigui que dos no es barallen si un no vol, i el debat hauria estat possible si al menys un dels dos bàndols en tingués ganes, perquè aleshores hauria cedit o no hauria provocat.

Com que no ha estat així, entenc que la nul·la voluntat de cedir d’ambdues parts es tradueix en una nul·la voluntat de debatre. És una llàstima, perquè ens hauria donat l’ocasió de contrastar les posicions dels dos candidats, més enllà de la propaganda i les declaracions fetes de cara a la galeria. I també és una llàstima perquè en una cita electoral en la que l’abstenció podria esdevenir guanyadora, qualsevol al·licient que pugui despertar l’interès de l’elector és ben rebut.

Els contraris a aquesta mena de debats tenen raons més o menys poderoses per a oposar-s’hi. La més feble, la dels que afirmen que si les enquestes donen com a guanyador a un dels contrincants, el debat és inútil. Això ho he sentit avui mateix a la tarda de TV3, i he de dir que em sembla absurd. Per aquesta regla de tres, no cal fer campanya i, si apurem l’argument, ni tant sols eleccions.

Més pes té l’argument que un debat a dos deixa fora a les altres forces polítiques, que també tenen dret al seu temps de promoció. És la base dels debats múltiples, en els que solen participar els representants de totes les forces polítiques amb representació parlamentària, o amb grup propi al Parlament. És indubtable que si es tracta d’oferir igualtat d’oportunitats a totes les forces polítiques per a que el seu missatge pugui arribar a la ciutadania, aquest sistema és més just que el cara a cara, tot i que tampoc està clar on cal posar el límit de participants. S’hauria d’incloure a les formacions que ara no tenen representació però que tenen possibilitats de tenir-ne? I això fins a on es mesura? No podria passar que el debat esdevingués impossible per un excés de participants?

En qualsevol cas entenc que els mitjans públics han de vetllar per a que les forces polítiques tinguin igualtat d’oportunitats. Per això entenc que en un mitjà públic com TV3 el debat hauria de ser entre totes les forces polítiques amb grup propi al Parlament. Més enllà d’això el podria convertir en impracticable.

Però el cara a cara hauria de ser possible en els mitjans privats. A fi de comptes, tret de sorpreses d’última hora, el futur president de la Generalitat serà en Montilla o en Mas, i encara que l’espectador tingui la intenció de votar a una altra força política, segur que l’interessa el que han de dir un i altre, sobre tot si existeix la possibilitat que, al final, el guanyador acabi pactant amb una tercera força per a governar amb una majoria suficient. Estic segur que, per exemple, un votant potencial d’ERC voldrà saber com pensa encarar l’Artur Mas el tema del dret a decidir i si en això es diferencia d’alguna manera del que el PSC pensa portar a la pràctica. I segur que això també l’interessa a un votant del PP.

Sigui com sigui, a mi m’hauria agradat molt que aquest debat es fes, i vagi per endavant que el que menys em preocupa és que es faci sols en català o també en castellà. I en tot cas, penso que com més debats millor, tinguin el format que tinguin. Tot sigui per a la participació.

Vots, mongetes i banderes

1 comentaris
L’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) de setembre assenyala com a principal preocupació dels espanyols l’atur, com no podia ser menys i com ve essent habitual enquesta darrera enquesta. La inquietud per l’atur representa el 78,4%, seguit de la situació econòmica, que està en el 48,2% de les respostes dels entrevistats. La classe política i els partits polítics estan en el 19,8%, i la immigració en el 15,4%. La resta són temes amb una representació residual en quant a la preocupació que suposen per als espanyols, la qual cosa no significa que siguin menys importants. Al qüestionari hi figuren temes com la inseguretat ciutadana, les drogues, el terrorisme, l’habitatge, la corrupció, la violència de gènere, etc.

És una enquesta a nivell estatal i no inclou preguntes que en àmbits geogràfics més reduïts tindrien sentit. En el cas de Catalunya seria interessant conèixer el grau de preocupació per la situació de l’autogovern, però d’això ja se n’encarrega el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) quan toca. El que trobo significatiu de l’enquesta del CIS és que, per sobre de tot, el que preocupa a una part majoritària de la població és la situació econòmica en general, inclòs l’atur. No crec que en això els catalans siguem diferents de la resta de l’estat, encara que introduïm l’autogovern i la nostra identitat com a poble com a un element més de preocupació.

No seriem humans si el primer no fos la subsistència. Cada vegada més famílies es troben en la situació de témer seriosament per la seva. I els que no ens hi trobem, no podem deixar de percebre el perill. En aquesta situació, el que el ciutadà espera dels seus representants és que facin el que toca i el que puguin per a treure’ns de l’atzucac. Ara mateix hi ha un gran buit de confiança en la capacitat del govern per superar la crisi, i no ajuda gens que el problema sigui global. Tant de bo n’hi hagués prou amb canviar de govern!

Alguns han pensat que si no pots superar un problema, n’has de crear un de més gran que el faci oblidar. El millor remei per al mal de cap és el mal de queixal, sembla que vulguin dir. És l’única explicació del ressò mediàtic d’un problema irresolt que sempre ha estat present: les relacions amb Espanya. Catalunya no té ara menys autogovern que fa un, cinc, deu o vint anys. Catalunya no s’ha convertit de cop i volta en una nació, ho ha estat sempre. El català no té més problemes ara que abans. La veritat és que el nostre autogovern i el reconeixement de la nostra identitat com a poble són millors i més grans ara que abans, encara que insatisfactoris.

No hi ha res de nou en aquest camp, tret de les patinades polítiques i el fracàs monumental de l’estatut com a via per a resoldre l’anomenat “problema català”. I malgrat tot, els nostres polítics, amb la vista posada a les imminents eleccions, no paren d’exhibir banderes, concerts, referèndums, greuges i l’orgull de ser més catalanistes que els altres. Segurament de tant parlar-ne alguns oblidaran els mals que ens afecten a dia d’avui, però el més probable és que, tot plegat, acabi generant encara més desconfiança, o desafecció com en diuen alguns. Al cap i a la fi, de catalanistes la majoria ens en sentim i no ens fa res votar per la independència, si abans ens podem assegurar les mongetes. Si no ens diuen com fer-ho, deu ser que no ho saben, i això motiva poc, per molta bandera que ens posin al davant.

En les properes eleccions la dada més rellevant serà l’abstenció. No és una predicció ni una aposta. No sé si arribarà al 50%, però en qualsevol cas es preveu força alta en les enquestes electorals publicades fins al moment. Més rellevant, al meu entendre, que un canvi de govern que tothom dóna per segur, o la possible entrada en el Parlament de forces més o menys marginals. Rellevant perquè una alta abstenció resta representativitat a les forces parlamentàries, que no legitimitat, fins i tot a les forces guanyadores. Tant rellevant, que alguna força minoritària que entri al Parlament per primer cop podria no tenir representació si la participació fos més alta.

A les properes eleccions podem canviar molts escons i molts despatxos, però encara no ens han dit que hagi de canviar res del que ens preocupa. A les properes eleccions podríem ser quatre a votar. Ens eixugarem les llàgrimes amb la bandera?

La lliçó d'anatomia

0 comentaris

Poc a poc, la sala s’anà omplint. Aquella tarda d’hivern de 1632, el 16 de gener, els prohoms de la ciutat d’Amsterdam, burgesos, predicadors, banquers, magistrats, algunes de les dames més respectades de l’alta societat holandesa, totes elles acompanyades dels seus rics marits, estaven convocats a l’acte solemne de l’esventrament i exposició pública dels òrgans d’Adriaan Adriaanszoon, un lladre conegut per Aris Kindt, que havia estat executat aquell mateix dia. I tots els que es preuaven de ser quelcom en la rígida societat neerlandesa de l’època van acudir.

Tal com s’havia anunciat des de feia uns dies, l’insigne doctor Nicolaes Tulp tindria l’honor d’oferir una demostració de la seva ciència al públic respectable de la capital holandesa, al Waag, la sala de disseccions del gremi de cirurgians d’Àmsterdam, en el qual participarien igualment els il·lustres col·legues de la professió mèdica expressament invitats per a l’ocasió. Poques vegades el públic purità de la ciutat tenia ocasió d’assistir a l’espectacle meravellós i sanguinari d’una lliçó d’anatomia impartida pel més reconegut dels seus mestres. Per començar, això sols es podia fer a l’hivern, quan la temperatura ambient afavoria la conservació més dilatada dels cossos. Tampoc es podia fer sobre un cadàver qualsevol. No s’hi valia donar el cos a la ciència en vida. L’honor de participar en carn pròpia en una autòpsia estava reservat als criminals ajusticiats, sempre que es tractés d’un home. Haurien de passar encara cent anys abans no s’autoritzés la dissecció del cos d’una dona. I feia falta, a més, una autorització expressa del govern de la ciutat.

L’autorització no havia costat gens d’aconseguir-la. No en va, la reputació del doctor Tulp i la seva ubicació en el més granat de la societat eren ben reconegudes. Dins la professió mèdica els seus estudis eren força comentats. Va ser un dels primers, per exemple, que va estudiar el beriberi i altres malalties que els navegants mostraven desprès de llargs viatges a les índies orientals. La seva influència política era també cada vegada més important. El doctor Tulp aconseguiria ser nomenat alcalde de la ciutat.

D’altra banda, no sempre es disposava de cossos adequats per a dur a terme aquestes exhibicions. Els executats eren pocs i els seus cossos no es podien conservar gaire temps. Per això, quan n’hi havia ocasió, era qüestió d’aprofitar-la.

Aquell matí l’Aris Kindt, de 41 anys, havia estat penjat d’una forca. El seu delicte, un robatori a mà armada. L’execució havia tingut lloc en públic, com era habitual en l’època, i hi havia assistit força gent. Tot s’ha de dir, l’espectacle del matí, el de l’execució, estava reservat al poble més humil. S’hi podia acudir sense pagar, i els venedors ambulants ho aprofitaven per a fer negoci, com també els carteristes i les prostitutes. Tot plegat, un espectacle festiu reservat a les classes populars. I a més, es feia justícia, o això deien.

L’espectacle de la tarda, en canvi, més selecte, era de pagament i sols hi podia assistir el bo i millor de la societat acomodada, els més rics i influents de la ciutat. Tots els assistents es posaven les seves millors gales. Al voltant de la taula de disseccions, en la que havia estat dipositat el cadàver nu que seria objecte d’estudi, el públic s’asseia a les grades expressament disposades a l’efecte, mentre al costat de la sala, dempeus i solemnes, el mestre de cerimònies, el gran doctor Nicolaes Tulp, i el seu ajudant el “preparador”, prenien possessió de l’interès i l’admiració del públic. Uns quants doctors, per raó de la seva professió i el seu estatuts social, tenien l’honor de compartir amb ells l’escenari per a observar de prop els treballs i donar la seva valuosa opinió sobre els detalls de la carnisseria.

Per a tant solemne ocasió, l’eminent cirurgià havia invitat als seus col·legues Jacob Blok, Hartman Hartmanszoon, Adraen Slabran, Jacob de Witt, Mathijs Kalkoen, Jacob Koolvelt y Frans Van Loenen. Tots ells compartirien l’honor d’expressar el seu saber i el seu domini de la ciència mèdica.

Al “preparador”, per la seva banda, corresponia el treball d’obrir el cadàver. Sols ell es podia embrutar les mans. Tallar, separar, extreure i mostrar eren feines que requerien perícia manual, no pas intel·lecte. Per això, a l’home del davantal li corresponia la feina i al doctor la ciència.

“Observin, estimats conciutadans, l’elasticitat d’aquests nervis, el gruix d’aquesta vena, la vermellor del múscul. Vegin com l’os resta unit en meravellosa harmonia al tendó que l’agermana amb el múscul potent”.

Mentre el doctor pronunciava aquestes paraules, l’operari aixecava el braç esquinçat del cadàver i els bons burgesos, circumspectes, feien un gest lleu d’aprovació. Les dames, més sensibles, feien petits xiscles i exclamacions. I els alumnes del doctor, al galliner, prenien nota del que podien.

Aquell dia, entre el públic assistent s’hi trobava una persona que ni era un burgès acabalat ni un predicador, ni alumne del doctor. Aquell dia, en Rembrandt Harmenszoon van Rijn, un jove pintor especialment requerit pel doctor Tulp i que ja començava a ser conegut, havia acudit a l’acte per a fer un esbós dels esdeveniments. Més tard, al seu taller de pintura, començaria una obra que passaria a la posteritat com “La lliçó d’anatomia del doctor Nicolaes Tulp”. Rembrandt entenia de pintura però no de medecina i la figura del cadàver té, segons diuen els entesos en anatomia, algunes incongruències, però en el seu conjunt la seva obra és magistral, segons diuen els també entesos en pintura.

Els que no som entesos ni en una cosa ni en l’altre ens limitarem a admirar el quadre i a imaginar la història que, com en tots els quadres, hi ha al darrera, real o imaginària. Actualment “La lliçó d’anatomia” s’exhibeix al Mauritshuis de La Haya.

Dels morts de Guatemala i Tuskegee

0 comentaris
Segons publica avui El País, entre 1946 i 1948 metges del servei de salut pública nordamericà varen infectar amb sífilis i gonorrea a 696 guatemaltecs per a estudiar els efectes d’aquestes malalties i les possibilitats de combatre-les amb penicil·lina. Els conillets d’índies eren presoners i malalts mentals, i sembla que després d’inocular-los els bacils que produeixen la malaltia, se’ls va administrar penicil·lina per a veure com reaccionaven. Els primers experiments es van fer procurant que els subjectes tinguessin relacions sexuals amb prostitutes infectades, però pel que sembla la taxa d’infecció era massa petita, així que tot seguit es va passar a injectar-los directament el bacteri.

Tot això s’ha sabut 64 anys després gràcies al treball d’una investigadora nordamericana que ho ha posat en coneixement del seu govern. Un dels científics nordamericans que varen participar en l’experiment era un tal Dr. John Cutler, funcionari del servei públic de salut dels Estats Units i promotor del projecte Tuskegee, un experiment dut a terme entre el 1932 i el 1972, consistent en negar el tractament a centenars de ciutadans negres d’Alabama infectats de sífilis, per a veure el desenvolupament de la malaltia i treure’n conclusions.

No estem parlant del Dr. Mengele, encara que ho pugui semblar, sinó d’aquells que, en el seu dia, van alliberar Europa del nazisme, i això desdibuixa bastant el vell esquema dels bons i els dolents, i l’escora cap al costat de la maldat, sempre més feixuc i pesant que el de les bones accions, però també més absorbent, gaire bé com un forat negre al qual no et pots acostar sense que t’atrapi..

El cas és que, paradoxalment, aquesta barbaritat haurà contribuït d’alguna manera a la salut pública en la seva globalitat. I és curiós que si l’interès d’un metge és el de salvar vides, ho faci a través dels menyspreu i la crueltat envers les persones. Amb una gran dosi de cinisme, és la màxima representació de l’esquema “el fi justifica els mitjans”. O potser deixa de ser curiós i adquireix un sentit, malèfic però sentit, si es té en compte que tant en el cas dels guatemaltecs com en el dels negres d’Alabama, les víctimes no eren exactament d’origen racial anglosaxó. També en Mengele feia experiments per a assolir el coneixement científic, i els feia amb conillets d’índies de raça no ària.

Més de seixanta anys després, un no pot deixar de preguntar-se si coses semblants a aquesta no segueixen passant, i si el progrés del nostre món civilitzat, al cap i a la fi, no es construeix, en gran mesura, sobre el sofriment dels altres. Si, per exemple, la pau no és fruit de la guerra; si la riquesa no és fruit de l’explotació; si el coneixement no és fruit de la imposició; si el nostre benestar no és el fruit de la misèria de molts; si no hem salvat la vida sobre els morts desconeguts de Tuskegee i Guatemala...