Condemna precipitada

0 comentaris
Dijous va morir una nena de tres anys en un hospital de Tenerife, i immediatament va ser detingut el company sentimental de la mare, un noi de 23 anys que va ser qui va portar la nena a un centre d’atenció sanitària. El metge que la va atendre en primer lloc va considerar que hi havia seriosos indicis de maltractament i va avisar la policia. La fotografia del noi emmanillat va sortir publicada a tots els mitjans de comunicació i una onada d’indignació s’ha estès per tot el país, com és habitual en aquesta mena de crims. A la majoria ens costa d’admetre que algú pugui maltractar una criatura fins matar-la.

Però resulta que el noi és innocent. Ho ha revelat l’autòpsia, que ha posat de manifest que la mort es deu a una caiguda accidental soferta uns dies abans i que sembla que no va ser atesa com era necessari pels metges que la van visitar el primer dia. Algun dia haurem de fer examen de consciència, perquè com molt encertadament ha dit la Pilar Rahola aquest diumenge en la seva columna de La Vanguardia, la maldat és una trampa mortal, sempre aconsegueix extreure de nosaltres el pitjor que portem a dins. I mentre crèiem culpable al noi d’un crim atroç, hem desitjat el pitjor per ell, que es morís, que pagués eternament pel seu crim, o que sofrís tant o més el que la mare de la noia devia sofrir.

Són les contradiccions d’aquesta mena de dret natural que ens hem autoimposat per a fer possible la vida en societat. El cor ens mena a aplicar la llei del Talió, però el cap i la consciència ens diuen que la justícia no és això, i que el sofriment no s’apaga amb més sofriment.

Però fent examen de consciència, els mitjans s’haurien de plantejar què estan fent a l’hora d’informar sobre aquests fets, perquè no és el mateix el dret a la informació que la informació sense dret. Declarar un culpable prematur i exhibir-lo a les masses rabioses dóna audiència i ven diaris, però no informa. És espectacle morbós sense cap relació amb la informació. I considerem una vegada més les pròpies contradiccions, perquè els mitjans ens donen el que el nostre cor demana, no el que sap el nostre cap.

Bramen des de Madrid

0 comentaris
Un setmanari satíric dels anys 1977 o 1978, crec que s’anomenava “El Món”, tenia el costum de publicar notícies de Madrid en una secció titulada “Notícies de l’estranger”. Sempre em va fer gràcia. No puc deixar de pensar-hi aquests dies, quan llegeixo i escolto algunes de les barbaritats que a la villa de Madrid s’escriuen i es diuen sobre Catalunya i els catalans. I no n’hi ha per menys. Talment sembla que parlin d’un altre país, d’una colla d’irreductibles que esclavitzem els que no pensen com nosaltres, d’uns aprofitats que espoliem la resta de ciutadans de l’estat (sí, nosaltres a ells!), d’una dictadura en un racó d’Espanya que obliga als bons espanyols a parlar en una llengua estranya. Voldria pensar que no parlen de nosaltres, sinó de gent d’un altre país, o potser d’un altre planeta. Però no hi ha dubte de a qui es refereixen quan algun locutor rabiós esmenta els “nazis catalans” i els “jueus espanyols”.

Tot això no ens hauria d’importar, perquè en el fons sabem que a Espanya no tothom ens veu igual, i perquè pensant que els espanyols són uns feixistes ens posaríem exactament al mateix nivell que aquests quatre xarlatans que maten el temps insultant-nos a les tertúlies radiofòniques. Però molesta que fins i tot un text tant moderat com el de l’editorial conjunt dels famosos “12 diaris catalans”, que ho és prou com per a que pugui ser assumit per una gran majoria de catalans, pels que són independentistes i pels que no ho som, un text que defensa per sobre de tot la dignitat de tots els catalans, siguin qui siguin i pensin com pensin, hagi estat atacat i escarnit com si d’una ofensa a tots els espanyols es tractés. D’aquest missatge de dignitat en diuen ofensa i “pressió intolerable” i dels seus exabruptes i insults en diuen defensa de la nació espanyola. Doncs quin favor més pobre li fan a aquesta nació espanyola!

Per això penso en aquell vell setmanari satíric, perquè, en el fons, crec que aquests brams i aquesta ràbia no venen de Madrid, sinó de l’estranger, o de l’estratosfera, o de la quarta dimensió.

El TC, un òrgan polític

0 comentaris
Assenyala l’article 1.1 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional que, com a intèrpret suprem de la Constitució, aquest òrgan és independent dels demès òrgans constitucionals i està sotmès tant sols a la Constitució i a la pròpia Llei reguladora. Ja és quelcom. Al menys sobre el paper, aquest òrgan és independent, en el sentit que no depèn de cap altre òrgan constitucional, cosa molt diferent a la independència ideològica.

Quan estudiava dret deia el meu catedràtic que el Tribunal Constitucional és un òrgan jurisdiccional pel seu procediment d’actuació i d’adopció de decisions i per la seva independència d’altres òrgans constitucionals, però que aquesta naturalesa no contradiu la politicitat de les seves competències, ja que participa en la funció de direcció política i exerceix una acció reguladora del sistema polític. Li correspon interpretar i aplicar el dret constitucional, i aquest és de naturalesa política, ja que la Constitució estableix els principis fonamentals de l’Estat, regula la seva estructura i crea el marc normatiu fonamental de l’acció política estatal. O sigui que els assumptes que arriben al Tribunal són assumptes polítics que requereixen solucions jurídiques; i lògicament les seves decisions, tot i basades en criteris jurídics, tenen significació i efectes polítics. Tot això ho deia el meu catedràtic, i no puc menys que estar-hi d’acord.

El que passa és que aquesta doble naturalesa del Tribunal Constitucional, jurisdiccional i política, requereix d’un equilibri constant, ja que més política implica menys jurisdiccionalitat i a l’inrevés. No dubto de la necessitat d’aquest òrgan per a evitar que la política es desmarqui de la Llei. No és estrany que existeixi en tots els països democràtics, sota noms diversos i amb algunes peculiaritats locals. Potser la diferència entre alguns països es troba especialment en el caràcter més o menys polític de l’òrgan.

Hi ha signes evidents que l’equilibri del que parlàvem s’ha trencat estrepitosament en el nostre país des de fa varis anys. Les causes poden ser moltes, però la més lògica es troba en una deficient regulació constitucional d’aquest òrgan, i anant més enllà, en l’acció política que deliberadament o no, ha propiciat la seva transformació en un òrgan plenament polític.

Els signes són evidents. El propi etiquetatge entre magistrats “conservadors” i “progressistes”, la contínua diferenciació entre els magistrats proposats pel PP i els proposats pel PSOE, fins al punt que un ja no sap si parla de diputats o de magistrats, deixen clara la conversió d’aquest òrgan en una tercera cambra legislativa. Si la Constitució que la majoria dels espanyols va adoptar en el seu dia ho preveiés així, res hi podríem dir, però no és el cas.

El problema és fàcil de plantejar i impossible de resoldre. Podem esperar que el TC tracti amb criteris jurídics les qüestions polítiques, com hauria de ser? La resposta és no. La balança s’ha inclinat espectacularment cap a la vessant política i, per tant, que una disposició, una llei orgànica o qualsevol resolució sigui constitucional ha deixat de ser avaluable objectivament i depèn únicament de la ideologia política de ses senyories i de l’equilibri de forces en el sí de l’alt tribunal.

En definitiva, i centrant-nos ja en el cas de l’estatut de Catalunya, la sentència que el TC emeti en el seu moment serà política sens dubte i, per tant, no ens permetrà saber fins a quin punt és constitucional l’estatut. És a dir, que l’opinió dels magistrats tindrà el mateix valor (que no el mateix pes) que la de qualsevol dels partits polítics que estan a favor o en contra de l’Estatut.

Per tot això no calia tanta música. Políticament ja hem tingut prou pronunciaments. Han parlat els partits, ha parlat el Parlament de Catalunya, ha parlat el Parlament espanyol i ha parlat el poble català en referèndum. A què ve, dons, un altre pronunciament polític, que a més emana d’un òrgan que, amb tots els respectes, no té representativitat democràtica? I no em refereixo a la legitimitat, que sí que té.

És constitucional l’Estatut? No em pertoca a mi dir-ho ni sabria com respondre, però hi ha qüestions que, al meu entendre, escapen del propi control constitucional. És el cas dels símbols nacionals i, especialment, de la definició de Catalunya com a nació. En primer lloc, perquè entenc que símbols i nació no es contraposen forçosament als símbols espanyols o a la nació espanyola. Però, a més, perquè entenc que això de ser o no una nació és com ser catòlic o protestant. N’hi ha prou en sentir-se com a tal. Com pot dir-me algú que no sóc català, si m’hi sento? Com pot dir algú que el sentiment nacional és erroni, que ens equivoquem, que en realitat no hem de tenir consciència de nació, si la tenim? Si la Constitució no regula les consciències, no pot ser que els sentiments dels catalans siguin inconstitucionals.

I si resulta que la sentència del TC, sigui la que sigui, no serveix perquè no emana de l’autèntica finalitat originària del Tribunal Constitucional, l’hem d’acatar? A contracor, he de dir que sí, que no tenim altre remei, sinó volem trencar la baralla i abandonar el joc. I sostinc que abandonar el joc és molt pitjor que jugar i perdre injustament. No vol dir això que haguem d’acceptar la sentència. Acatem-la, sí, perquè no hi ha altre remei, però acceptar-la és molt diferent. Si se sap que no la donem per bona, es sabrà també que no donem per tancada la qüestió. I el problema català seguirà existint, pesi a qui pesi.

No ha valgut la pena

1 comentaris
Em sembla que, per a ser honestos, hauríem de reconèixer d’una vegada, com ha fet en Jordi Pujol, que la batalla de l’estatut no ha valgut la pena. Perquè, al final, què en resultarà de tot plegat? Algun avanç haurem tingut en autonomia, això és innegable, però diu en Pujol que Catalunya ha sofert en aquest procés un gran descrèdit. Alguna cosa hi ha d’això, però no penso tant en el descrèdit de Catalunya dins el conjunt d’Espanya, que sembla que hi sigui cada vegada que obrim la boca i això ja no variarà, sinó en el descrèdit enorme de la classe política catalana i de la política en general entre nosaltres.

M’agradaria, si més no, enumerar algunes fases d’aquest llarg procés d’aprovació, o hauríem de dir d’implantació, de l’estatut.

a) Algú va tenir l’ocurrència que calia fer un estatut nou. Segurament que això satisfaria algunes aspiracions del poble català, però l’interès pel tema semblava trobar-se sols en la classe política, i no pas en tota. A CIU, per exemple, la proposta la va agafar amb el pas canviat, perquè es veia abocada a donar suport a una proposta del tripartit que ella mai, en la seva llarga etapa de govern, havia volgut o havia gosat plantejar. El PP, amb la seva habitual oposició a tot el que soni a “exigència catalana”, va ajudar a fer bo per als catalans allò que, en principi, ens era indiferent.

b) La negociació entre forces polítiques per a elaborar un text estatutari que fos acceptable per a tothom va ser llarga i complicada, i va acabar amb una astracanada final de CIU que, per sorpresa, va pactar amb en Zapatero una versió de l’Estatut que les altres forces polítiques encara no havien acceptat. I en va sortir l’únic que en podia sortir, un estatut que no acabava de convèncer a ningú, ni tant sols als seus promotors.

c) Amb tot això, la imatge de Catalunya i els catalans a les espanyes va sofrir tota mena d’improperis i campanyes de boicot, i varem quedar com quedem sempre, com uns insolidaris, un estigma que, per cert, sempre hem portat.

d) Al Congrés dels Diputats l’estatut sofreix una contundent retallada, una volta de mitjó, com diu l’Alfonso Guerra, i si hi anàvem amb poques ganes, allà ja es perderen quasi totes. ERC, que s’havia afegit amb entusiasme al procés des d’un principi, acaba per desmarcar-se del tema, i l’estatut sembla ja cosa d’uns quants.

e) I després un referèndum, del que es pot dir, sense perdre els papers, que va servir per a que el poble català convalidés l’estatut sortit del Congrés dels Diputats, però, certament, una part ben minsa del poble català, perquè la resta va passar de tot i no va votar ni tant sols per a dir que no.

f) Una vegada aprovat un estatut que sembla interessar a ben pocs, s’inicia una llarga travessia judicial al Tribunal Constitucional que va pels tres anys i que encara no ha acabat. Tres anys plens de maniobres a l’alt tribunal en un sentit o altre, evidenciant el caràcter polític d’aquest òrgan, més que judicial. Tres anys en que els polítics no han parat d’especular sobre el sentit de la sentència i sobre la reacció a la mateixa. Tres anys plens d’ocurrències cada vegada més extravagants sobre el que cal fer quan el TC es carregui l’estatut, cosa que ningú sembla posar en dubte. Tres anys amb els polítics catalans perdent el temps en pensar quina cara han de posar quan això passi.

I tot plegat per a què? Es veu que tothom sap que la sentència del TC serà contrària a l’Estatut. Si ho sabia tothom, com és que ens hi varem posar en aquesta guerra? Algú sap què caram cal fer ara, algú té prou seny, o prou inventiva, per a plantejar una sortida que no porti a la crispació ni a trencar les regles del joc? Pot dir qualsevol persona amb responsabilitats polítiques que una sentència no s’ha d’acatar? Estem en el joc constitucional o anem per lliures? Perquè si anem per lliures, ja ens hi podíem haver posat des d’un principi.

Què hi hem guanyat amb tot plegat, i si hem guanyat quelcom, valia la pena? Què en farem d’un estatut retallat que ni tant sols serveix per a donar-nos el gust de dir que som una nació?

Tampoc no em crec, com diu en Ridao, que la desfeta de l’estatut faci créixer l’independentisme, al menys d’una forma significativa. Jo crec que el que creixerà realment, el que ja està creixent, és la fotuda desafecció. Què en farem de la famosa sentència quan la tinguem? Ens la tirarem pel cap? Ho sap algú? Més ens valdria que aquesta sentència no sortís mai, que tenim altres coses en què pensar.

Política quàntica

1 comentaris
L’Erwin Schrödinger, un físic austríac que va rebre el Premi Nobel de Física l’any 1933 pels seus descobriments en el camp de la física quàntica, va proposar als anys 30 del segle passat l’experiment imaginari del gat que porta el seu nom. La proposta de Schrödinger consisteix en una capsa que conté un gat, un recipient amb un gas verinós i un àtom radioactiu que, pel que sembla, té un 50% de probabilitats de desintegrar-se en un temps determinat i emetre una partícula alfa o no. Si aquest àtom es desintegra, la partícula alfa activarà un mecanisme que farà que s’alliberi el gas verinós i el gat mori de forma fulminant. Això és tant com dir que el gat té un 50% de probabilitats de morir en l’experiment o de seguir viu quan s’obri la capsa. A més, l’àtom radioactiu es troba sotmès a les lleis de la mecànica quàntica, la qual cosa fa que tot el sistema (gat, gas verinós i partícula radioactiva) depenguin a la vegada d’aquestes lleis.

Diuen Schrödinger i la física quàntica que mentre no s’interactuï sobre seu, l’àtom és a la vegada en un estat i en un altre, emet i no emet la partícula alfa, i que gat és mort i viu al mateix temps. Però quan obrim la capsa per a comprovar què ha passat, estem interactuant sobre el sistema i, aleshores, el gat o és viu o és mort. La conclusió d’aquest experiment és que els diferents estats en que es pot trobar una partícula o un objecte es superposen, i sols quan hi actuem fent una mesura el sistema es decanta per un dels seus estats possibles. No sé com fer-me amb un àtom radioactiu ni com emetre partícules alfa, i a més m’estimo el meu gat, o sigui que donaré per bo l’experiment sense provar-lo.

Com que sóc de lletres, se m’escapen les raons físiques de tot plegat, però sí que puc dir que aquest experiment, al meu entendre, explica moltes coses, en especial com pot ser que, en ocasions, defensem una cosa i el seu contrari, o que una resposta pugui ser una o l’altra segons com es formula una mateixa pregunta. Per exemple, a mi no m’agrada el futbol, però si em prohibissin de veure’l me’n moriria de ganes. No sé si això vol dir que m’agrada i que no m’agrada tot alhora, però és clar que si algú actua sobre meu, reacciono en un sentit o altre. Posant-nos filosòfics, podríem considerar que el temps o l’espai no existeixen mentre no els mesurem, com afirmaven alguns metafísics. D’una forma més planera, podem dir que fulano és alt i baix a la vegada, perquè no li hem pres les mides, però quan el mesurem serà una cosa o l’altra. I no sols això. Si el comparem amb algú més alt, direm que és baix, i si el comparem amb algú més baix, el trobarem prou alt.

I si féssim una enquesta? Posem pel cas que volem saber si els catalans volem o no ser independents. Mentre no ho preguntem a ningú, podem pensar que ho volem ser i que no ho volem ser, podem considerar que volem les dues coses alhora, ja que no és concebible que no volem cap de les dues opcions possibles. I mentre ens mantinguem sense fer la pregunta transcendental, partidaris i detractors de la independència podran dir amb el cap ben alt que els catalans volen i no volen ser independents. Feta la consulta, en canvi, el resultat serà un o l’altra, com el gat de Schrödinger quan s’obre la capsa.

I ho podríem complicar. Imaginem que volem conèixer el parer dels ciutadans sobre l’augment d’impostos aprovat pel govern Zapatero. Deixant de banda la superposició d’estats prèvia a la consulta, aquesta es podria formular en dues preguntes diferents però que signifiquen el mateix:

a) Està vostè d’acord amb que l’estat eixugui el seu dèficit augmentant la pressió fiscal sobre les famílies i els treballadors?
b) Està vostè d’acord amb que l’estat cerqui l’equilibri dels seus comptes modificant equilibradament els tipus impositius de determinades figures tributàries?

Hi ha més formes de formular aquestes preguntes, però amb dues ja ens val. Els resultats amb una pregunta o altra podrien variar notablement, sinó s’introduïen accions externes compensatòries, per exemple campanyes en un sentit o altre més o menys intenses. O sigui que, en aquest cas, no es tractaria ja que la mesura provoqués un estat o un altre, sinó que, a més, segons com es practiqués aquesta mesura l’estat final seria un o altre.

Un altre exemple. Imaginem que a un polític de Convergència se li demana per la independència. Està a favor de la independència o de l’estatut aprovat en referèndum? Suposem que li formulem aquesta pregunta al president de CDC. Ja que l’estatut el van pactar, finalment, l’Artur Mas i el President Zapatero, hem de suposar que, si més no, el polític català es troba en un dels dos estats possibles. Però tinguem en compte també que l’Artur Mas ha declarat que en un hipotètic referèndum per la independència votaria que sí, o sigui que es troba també, simultàniament, en l’altra estat possible de la qüestió plantejada. Els estats quàntics de l’Artur Mas són, a la vegada, per la independència i per l’autonomia. Com els del PSC, per exemple, són el nacionalisme i el PSOE, o els d’ERC són el govern i l’oposició

M’adono que, de fet, en política aquesta dualitat és habitual, i no seré jo, que sempre he defensat el pragmatisme, qui ho critiqui. Se’n diu mantenir l’equilibri. Depèn de qui m’ho pregunta i com m’ho pregunta, responc d’una manera o d’una altra. I depèn de quina sigui la voluntat dels demès la meva serà una o l’altra. En el cas dels ciutadans de peu, d’aquesta afirmació se’n diria conformisme, però en política no és altra cosa que nedar i guardar la roba o, essent benèvols, seguir la voluntat del poble. I la voluntat del poble, ja se sap, és voluble com el gat de Schrödinger, que no saps mai quan és viu i quan és mort.

Compte amb el llop

0 comentaris

En un capitell del claustre del monestir romànic de Sant Benet de Bages, un llop amenaça dues ovelles que, a la vegada, endrapen uns bons feixos d’herba. És un advertiment per als bons monjos que, en èpoques passades, entraven a dinar al refetor situat exactament davant del capitell. “La gola és pecat”, se’ls advertia, i té el seu càstig. I un dels pecats capitals, podríem afegir, la qual cosa li dóna una extraordinària gravetat, malgrat que jo no l’hi sàpiga veure. Però deixem-ho, que la cosa no va per aquí.

Aquest avís (“mengeu, però no mengeu massa, o sereu castigats”) em sona a advertiment per als infractors. En alguns bars d’avui en dia, un garrot penjat a la paret avisa tothom qui tingui la temptació de marxar sense pagar del que li pot passar, i en algunes portes de pàrking el dibuix d’una grua retirant vehicles adverteix que qui gosi aparcar-hi tindrà feina per a recuperar el cotxe. En alguns llocs d’Amèrica s’avisa que es dispararà als intrusos, i el codi penal no és més que una llarga col·lecció d’advertiments d’aquesta mena (“El culpable de robo con fuerza en las cosas será castigado con la pena de prisión de uno a tres años”).

No sé si són efectius aquesta mena de missatges, però vist que s’utilitzen des de fa segles, d’alguna cosa deuen servir. Així que, tal com està el pati, jo estendria el seu ús d’una forma més generalitzada. A les aules dels instituts, per exemple, advertiria que el que emprenyi als demès serà expulsat de classe de forma fulminant, i als passos de vianants un rètol ben visible avisaria a les persones que qui es salti les indicacions del semàfor, serà atropellat mortalment.

Però el més útil, crec jo, seria el que es podria instal·lar en alguns despatxos: una imatge d’en Garzon pujant les escales de l’Audiència Nacional. Això si que fa respecte! Nens, governeu però no governeu massa, o sereu empresonats!

Crítiques a considerar i d'altres

1 comentaris
La crítica és un dret, per descomptat. Jo en diria un dret absolut, en el sentit que no hi ha circumstàncies que justifiquin la seva contenció forçada. I ho dic així, contenció forçada, per a referir-me a que ningú pot privar a ningú que exerceixi la seva crítica sobre tot allò que consideri convenient, però sense excloure la possibilitat que algú contingui voluntàriament, sense coacció, la seva crítica per raons tals com lleialtat, prudència, fins i tot per amistat. Cadascú sabrà fins on són vàlides les seves raons per a autocontenir-se. Per tant, és un dret absolut però no constitueix una obligació absoluta, fins i tot dubto que es pugui considerar com una obligació en gaire ocasions.

La crítica, a més, il·lustra tant als crítics com als no crítics i als criticats. Però un dret absolut es pot exercir de qualsevol manera? No, al meu entendre. La crítica admet ser criticada, i qui critica ha de saber que no ho pot fer de qualsevol manera, sota pena, no de fer-lo callar, faltaria més! sinó de ser ignorada. Com que als que seguim la premsa i l’actualitat d’una forma més o menys apressada i superficial ens manca, sovint, prou informació per a adquirir un judici prou complert del què passa al nostre entorn, convé tenir en compte algun criteri que ens permeti no perdre’ns en els camins enrevessats de la demagògia, la propaganda, l’adulació o la destrucció compulsiva.

A manca d’altres mètodes, el que faig jo és una simple tria, a partir d’uns criteris que em semblen, si més no, raonables. Per aquella cosa de l’autocontenció que he esmentat, m’abstindré d’exemplificar-ho. En qualsevol cas, amb el meu mètode artesanal em centro en el caràcter de les crítiques per a decidir, d’alguna manera, quines tindré en compte i quines em semblen fora de lloc i per tant no donaré per vàlides. Heus aquí el que faig:
  1. Excloure les crítiques que són contradictòries amb sí mateixes, i que generalment consisteixen en enumerar un seguit de faltes o defectes que per lògica són incompatibles entre sí. Aquesta mena de crítiques evidencien un tarannà irreflexiu i obcecat.
  2. Excloure les crítiques que carreguen el seu accent en el color polític de l’administració promotora. Naturalment que la crítica política és vàlida, però un servei, un acte administratiu o una infraestructura són tant bons o tant dolents amb un partit polític com amb un altre, amb un alcalde o un altre, o amb un president o amb un altre, i la insistència en una ideologia determinada generalment implica que, si es tractés dels polítics afins, no existiria tal crítica.
  3. Excloure aquelles crítiques que no respecten les formes. La crítica insana no és crítica, és exabrupte i insult, i un no es pot sentir còmode compartint una crítica que s’expressa amb mals “modos”. En aquests cassos hi ha molta tendència a personalitzar l’objecte de les crítiques. Recomano la lectura d’alguns comentaris de la premsa digital, que mereixen una moderació ara per ara inexistent.
Fet aquest exercici, quasi sempre queden en peu algunes crítiques que es poden compartir o no, però que en qualsevol cas cal tenir en compte. Generalment el nombre de crítics que podríem considerar “vàlids” es redueix així considerablement pel que fa als assumptes més o menys polítics, una vegada excloses les crítiques purament destructives. I l’ambient, per cert, es clarifica una mica.

Ah! doncs mira, ara sóc estoic

0 comentaris
Insensible, sosso i apàtic. Vet aquí el que sóc per als que em coneixen. També eixut, home de poques paraules. I no els falta raó, però no n’hi ha per tant. El que passa és que, caram, no aconsegueixo emocionar-me davant una pel·lícula, per molt romàntica o dramàtica que sigui, i molt menys plorar (els llagrimals sí que els tinc eixuts!). I mira, a vegades no sé què dir, tret de “fa bon temps” o “collons com plou!”. Però sóc conscient que això no pot quedar així. No vull dir que hagi de canviar, que a aquestes alçades de la peli (i de la vida) ja no en sé, però alguna cosa hauré de fer per a dignificar aquesta actitud meva. Sosso i apàtic sona molt malament. Segur que hi ha alguna expressió més honorable per a esmentar la sobrietat i seriositat del meu caràcter (olè!).

Així que he pensat que si m’autoproclamo estoic, que és una cosa molt filosòfica que la majoria dels mortals no coneixen, dignificaré una mica la meva imatge.”Estoic? ho tens del néixer, això?”, m’ha preguntat el veí. I la dona, sempre més encertada, m’ha etzibat: “Deixa’t estar de filosofies, carallot! tu ets un muermo com una catedral”. Dolorosa topada amb realitat! Però jo insisteixo, sóc estoic i amb molta honra.

I ara em toca explicar això de l’estoïcisme. Per començar, resulta que la parauleta ve del grec stoa, que significa porxo o pòrtic, més o menys, i feia referència al lloc on s’ubicava el mercat. És a dir, que pel que sembla els primers estoics predicaren la seva filosofia, bàsicament, al mercat, i per això se’ls començà a anomenar estoics. En els temps actuals predicar idees filosòfiques a la Boqueria no sembla gaire efectiu, malgrat que pels voltants s’hi ventilin algunes “filosofies” més populars (el negoci del cogombre, que diria la verdulera), però a l’antiga Grècia la stoa i l’àgora eren els llocs on es feia més vida social.

Deien els estoics, entre moltes altres coses, que el bé moral i la virtut consisteixen en viure d’acord amb la raó, evitant les passions (pathos), que no són sinó desviacions de la nostra pròpia naturalesa racional. El plaer, el dolor, la por es poden dominar a través de l’autocontrol exercitat per la raó, la impassibilitat (apatheia) i la impertubabilitat (ataraxia). A veure, impassible i imperturbable sí que ho sóc molt sovint, o sigui que sóc estoic amb totes les de la llei. Quan li he explicat això a la meva dóna, m’ha dit que l’apatheia és evident que significa apatia, i d’apàtic sí que ho sóc, ella sempre m’ho ha dit, i que l’ataraxia mira, que no ho té molt clar, però no deu ser res de bo.

En qualsevol cas, a mi m’agrada més dir que sóc estoic, que no insensible, sosso, apàtic, eixut i home de poques paraules. Segur que en Zenó de Citio, un senyor del segle IV abans de Crist que va fundar aquesta filosofia, també ho veia així. I el gran Crisipo de Soli, que entre el 232 i el 208 a.C. donà forma definitiva a l’estoïcisme. M’agrada esmentar al bo de Crisipo perquè aquest filòsof, com la majoria dels seus col·legues de l’antiguitat clàssica, tenia un excel·lent sentit de l’humor. Diu la tradició que va morir de rissa, després d’entrompar una somera amb un cubell de vi, i veient com el pobre animal intentava menjar-se un ficus sense aconseguir-ho. O era un gerani? Ein?, diu el meu amic. Sí, una forma grotesca de morir, però sembla que així es com traspassaven els filòsofs de l’antiguitat clàssica. Sorprèn que amb l’estoic que aquell filòsof arribà a ser, es deixés portar per la passió del riure, però és el que tenen els grans homes, que ho són precisament perquè no els entén ningú.

Hi hagué altres grans estoics a l’antiguitat, com Sèneca, que posà fi a la seva vida en una banyera, a suggeriment de Neró; Epictet, del segle I d.C., que va néixer esclau i no deixà res escrit (i, tanmateix, ha passat a la posteritat!), el mateix emperador romà Marc Aureli, i alguns altres. Amb tots ells en tindria prou per a dir amb el cap ben alt: “no sóc antipàtic, sóc estoic, com els grans filòsofs de l’antiguitat”. Però també hi ha estoics més moderns en els que emmirallar-se. En James Bond, per exemple (si us plau, conteniu el riure!), no el darrer, que sempre va angoixat i sembla tenir algun problema de restrenyiment, sinó el que interpretava en Roger Moore, un que mai es despentinava ni movia un muscle de la cara, no fos que li marxessin els punts. Deixant de banda que les males llengües deien que no era en realitat un actor, sinó el seu ninot de cera, aquell home sí que era impassible, és a dir, apàtic, i imperturbable, o sigui ataràxic. Era la prova vivent que l’estoïcisme pot vèncer l’adversitat sense posar-se nerviós. Que la malvada organització Spectra està a un pas de polveritzar totes les potencies mundials? Cap problema. Sense ni immutar-se l’invencible 007 feia explotar la casa i el garatge del malvat, i al malvat també. Que el dolent de torn estava a punt de matar-lo de la forma més cruel i rebuscada possible, per exemple amb un raig làser que el partiria en una dotzena de trossets? No cal posar-se nerviosos, que a la màniga hi porto un aparell especial per a aquestes ocasions.

Però jo, senyores i senyors, no em conformo ni amb en Crisipo de Soli, ni amb Sèneca, ni amb James Bond. Jo, com a model d’estoïcisme, tinc al gran Pere Fi. Ajà!, no sabeu qui és! Cal tenir una certa edat per a conèixer a aquest personatge, que creà el gran Josep M. Folch i Torres i les aventures del qual publicà a la col·lecció Biblioteca Patufet l’any 1934. No és que jo hi fos quan es van publicar, no sóc tant vell, però quan jo era un marrec s’havien publicat vàries vegades i fou així com vaig aprendre a llegir en català.

En Pere Fi no era cap agent secret que treballés pels anglesos ni per a la Cia. Tampoc se les donava de filòsof ni predicava al mercat. En Pere fi era un noiet que treballava en una fàbrica de taps de suro i era, per sobre de tot, un home tranquil, un estoic, com li agradava dir. Enamorat de la filla de l’amo, va recórrer mig món passant múltiples aventures per a conquerir el cor de la seva estimada, i sempre posava al mal temps bona cara. Ni les bronques del sogre, ni les amenaces dels gàngsters, ni els perills de la mar aconseguiren sobresaltar-lo al llarg de tota la novel·la. I al final tingué la seva recompensa. Es casà amb la filla de l’amo i passà a dirigir el negoci dels taps de suro.

Què tenia en Pere Fi que no tingués en James Bond? Doncs que en Pere Fi era estoic, però també romàntic. I es pot ser eixut, sosso, apàtic i home de poques paraules, però això no evita d’enamorar-se de la dona que estimes. I també es pot riure, què caram! I si no, que li preguntin a l’ase d’en Crisipo, que va fer riure al seu amo fins matar-lo.

On eren els diputats ?

1 comentaris
La fotografia adjunta ha estat publicada avui mateix en l’edició impresa de la Vanguardia i correspon a una sessió del Parlament Europeu del dia 12 de novembre, concretament al moment en que intervé el Sr. Nikiforos Diamandouros, Defensor del Poble Europeu, per a presentar al plenari el seu informe anual. Malauradament s’ha convertit en un tòpic això de mostrar fotografies amb els escons buits de parlamentaris, però és que fa mal de veure-ho! El Parlament Europeu té 736 escons, i a la fotografia en qüestió n’hi apareixen 85, dels que tots menys un estan buits. Fent el càlcul proporcional, a l’hemicicle hi devia haver, en aquell moment, 8,66 parlamentaris, un 1,17 % del total.

A veure, abans de malpensar millor que explorem totes les possibilitats, no fos cas que la cosa tingués una explicació ben normal i nosaltres aquí criticant. Si no surten més parlamentaris a la fotografia, potser:
  1. Perquè han decidit fer un boicot al parlamentari solitari que es veu a la fotografia, i en realitat s’han amuntegat tots a l’altra banda de l’hemicicle, tot sigui per no seure prop d’aquell pària i sortir a la mateixa foto.
  2. Perquè en el precís moment en que es va fer la foto eren tots al lavabo (i de lavabos n’hi ha molts al Parlament Europeu)
  3. Perquè, en realitat, ja era l’hora de plegar i el senyor que seu al seu escó encara no s’havia despertat.
  4. Perquè el Defensor del Poble Europeu és un pesat que no hi ha qui l’aguanti, i tant de sacrifici no se’ls pot demanar als parlamentaris (excepte al que es va quedar, que potser dormia)
  5. Perquè al tal Defensor del Poble el van enredar i el van convocar a una hora en que no hi havia Ple.
  6. O perquè el Defensor del Poble va comparèixer a l’hora que li va petar i és clar, sols quedava el bidell (que no és un parlamentari, que és el bidell que berena!)
No sé, potser hi ha altres explicacions possibles, però per aquest camí no sembla que en pugui sortir cap d’honorable. És que ses senyories no podrien fer un esforç per a quedar bé, per sortir a la foto al menys, que això els hauria d’agradar? I si no el poden omplir, que no en diguin Ple.

La tant comentada desafecció cap a la política i cap als polítics es nodreix d’imatges com aquestes, i als que creiem en la política i volem creure en els polítics ens ho posen molt difícil, la veritat.

Pèrdues

0 comentaris
Hi ha objectes que semblen creats per a ser perduts. Les claus, per exemple, fins i tot les ulleres, que som capaços de perdre sense adonar-nos que les portem posades. Però no sols els objectes. La paciència es perd sovint i mai es guanya. Curiosament, és quelcom que amb el temps, generalment, va minvant, i sempre hi ha un moment en que algú o quelcom ens la fa perdre. En canvi, mai passa allò de “ara sí que m’has fet guanyar la paciència!”. Hi ha pèrdues més doloroses, com la de familiars i amics, i algunes pèrdues que són alhora el guany d’altres, com quan un partit perd les eleccions.

Algunes pèrdues ja us dic jo que són inevitables. Són les que tenen a veure amb la paperassa, i d’això hi entenc una mica. Jo en dic “pèrdues burocràtiques”, que podríem descriure com l’acció d’introduir inadvertidament un o varis documents dins una carpeta o expedient que no és la pròpia. En el 90 % dels casos comporta la pèrdua definitiva d’allò que ha estat mal arxivat o guardat en el lloc indegut. Em pixava de riure (perdoneu l’expressió) quan els de Polònia proposaven que els magistrats del Tribunal Constitucional havien perdut l’Estatut, però pensant-ho fredament, això és el més probable. Segons la web del màxim òrgan constitucional, l’any 2008 van ingressar 10.410 assumptes, entre recursos i qüestions d’inconstitucionalitat, recursos d’empara i conflictes positius de competència. I això que l’any sols té 365 dies! Pel que fa a les dades del 2009, sembla que encara estan contant.

Amb tant paper no és estrany que un recurs d’inconstitucionalitat vagi a parar a la carpeta d’un recurs d’empara, o a l’inrevés. Qui sap si, per exemple, el zelador que feia les fotocòpies de l’Estatut de Catalunya no el va guardar després a la carpeta del recurs d’empara 10063-2006, promogut per la Sociedad General de Autores y Editores contra la resolució de l’Audiència Provincial de Màlaga que va denegar la nul·litat d’actuacions del recurs d’apel·lació d’un judici verbal sobre compravenda d’un CDRom verge. Mira que podria ser, que tots dos expedients són molt enrevessats!

Hi ha altres explicacions de perquè no surt la sentència de l’Estatut, però no m’agraden tant, perquè són pròpies de gent dolenta i, en aquest país, “to er mundo e güeno”. En canvi, la de que s’ha perdut és força normal.

Com també és normal que, sense anar més lluny, a l’Ajuntament d’Igualada s’hagin perdut 10.750 firmes contra l’ampliació de les àrees senyalitzades com a zones blaves. És natural. Tot el que entra a l’Ajuntament s’ha de signar, i al final de l’any, amb tanta signatura, no és estrany que es barregin i al que demanava una consulta popular li donin una placa de gual. Coses de la vida. Com en el cas de l’Estatut, també aquí les altres explicacions possibles són més desagradables, o sigui que quedem-nos amb la “pèrdua burocràtica”.

-“Ostres!, què n’he fet d’aquelles signatures que tenia sobre la taula? Maria, les has vist?”
-“Sí, Jordi, que les tenies amb les factures del pàrquing.”
.............................
-“Señoría, que dice el Presidente que si no aparece el estatuto de Cataluña, habrá que escribirlo otra vez”
-“Coño, buena idea! Venga, Romerales, coge la máquina de escribir que voy a dictarte, y de paso lo dejamos en cuatro folios, que no tenemos todo el día.”

Generar o regenerar, aquesta és la qüestió

0 comentaris
Quan en un hospital o en alguna instal·lació pública important se’n va la llum, es posa en marxa de forma automàtica el generador. Es una previsió elemental que, a més, ja ve recollida en la normativa d’obligat compliment d’alguns equipaments i instal·lacions que no poden quedar-se a les fosques sense provocar als usuaris un greu perjudici. Sembla obvi, però per si algú no ho té clar, direm que un generador “genera”, en aquest cas electricitat. És a dir, genera allò que ha començat a faltar. Potser seria més correcte dir-ne “regenerador”, ja que, de fet, no genera res de nou.

Sembla que a la política, com també allà on medren els que són polítics sense voler o els que volen ser-ho sense poder, aquest concepte té significats quelcom diferents. Cada vegada que les aigües de la política baixen brutes, i déu n’hi do com baixen darrerament! surt algú amb ganes de “regenerar” la política o, més concretament, la “classe política”. Deixant de banda que salvadors de la pàtria sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, amb més o menys fortuna, convindria aclarir alguns conceptes.

“Regenerar” és tornar a generar allò que ja es tenia. En aquest cas, el que regenera la “classe política” o la política en general, el que fa és obtenir un resultat que ja tenia i que creu haver perdut. És a dir, que si el que passa és que creuen que la classe política és corrupta, després de la regeneració obtindran una nova classe política, tant o més corrupta que la primera. “No!”, em diu un amic meu que assegura que cal canviar el sistema, “els vells partits s’han esfondrat en el bassal de la corrupció, la ineficiència i el sectarisme. Cal canviar-los per una alternativa nova i regeneradora”. Però no podem sortir de la paradoxa. Si del que es tracta és de crear una classe política nova, la farem de nou com són totes les classes polítiques, un reflex del bo i el dolent de les persones i dels grups socials, potser perquè som com som, i no ho podem canviar, o potser perquè, de fet, els polítics, en general, no són tan dolents, fins i tot pot ser que siguin bons, encara que no ho siguin per a tothom. I realment, hi ha constància històrica que en algun moment de la humanitat s’hagi produït una regeneració com la pretesa?

Per això algunes iniciatives que pretenen regenerar la vida política queden en res. En aquest aspecte és un exercici interessant observar la darrera enquesta electoral relativa a Catalunya que varen publicar els medis. S’hi preveu un canvi de govern i quasi res d’una pretesa alternativa regeneracionista. Certament que la distribució de colors variarà en el Parlament i és probable que el govern canviï de mans, però la classe política catalana seguirà essent la mateixa.

D’altres iniciatives “regeneracionistes”, ben al contrari, assoleixen un cert èxit, desgraciadament. “Com que desgraciadament?”, brama el meu amic. Home, doncs és que els que triomfen, de fet, no regeneren, sinó que generen un nou estat de coses, el triomf de l’excentricitat quan té caràcter benigne; l’esclat del racisme, la xenofòbia, la demagògia, un feixisme rampant i una corrupció que multiplica per quatre la d’abans, quan s’expressa en tota la seva malignitat. Això, evidentment, no és regenerar, és generar un nou espectre social que, en el fons, la majoria detestem o detestarem.

Destruir el que és vell acostuma a ser fàcil. El missatge demagògic que tots els polítics són iguals i que el sistema no funciona és tan barat de vendre com absolutament fals. Imbuïts d’una passió justiciera i demolidora, no ens costaria gaire d’esfondrar el vell sistema de partits. Quan anéssim a “regenerar”, qui quedaria per a tirar del carro? Els piròmans de llengua fàcil i raonament impossible? Els de la plataforma anti-no-se-què? Els racistes de PxC? Algun salvador de la pàtria triomfaria, per a desgràcia d’aquest país.

Ara com ara, canviar el sistema resulta tan revolucionari com suïcida. Res treu, però, que el sistema es pugui millorar, i per aquí sí que cal empènyer. Empènyer als de sempre, perquè empènyer a certs personatges que estan esperant amb fruïció la seva alternativa és com contractar la guineu per a que vigili les gallines.

El carro de la merda, amb perdó

0 comentaris
Hi ha hagut en aquest món professions que semblaven desaparegudes del mapa, pel culpa o gràcies al progrés imparable de la societat, i que semblen revifar en els darrers temps del bracet de ventades més o menys polítiques. Espero que se’m perdoni l’expressió, però no hi ha eufemismes creïbles per a citar-ho. Jo no ho he viscut, però hi havia fa molts anys el que s’anomenava “el carro de la merda”. Era una professió com una altra. Avui en diríem gestió de residus, llavors no era altra cosa que recollir el contingut dels pous morts de les cases de la ciutat i traslladar-lo en dipòsits dalt d’un carro, al lloc d’abocament convingut. Era una feina honorable, malgrat que poc atractiva. Algú l’havia de fer. De fet, era un servei públic i com a tal era reconegut. Potser per això, quan arribava Nadal, els del “carro de la merda”, igual que els serenos, els escombriaires o els carters, passaven per les cases a felicitar les festes i rebre “l’aguinaldo”, un petit donatiu de les famílies agraïdes.

El progrés, la xarxa de clavegueram i les depuradores han canviat tot això, però la professió de recollir la merda i gestionar-la, tot i que ha canviat de mans, no s’ha extingit. Fa menys pudor, tot s’ha de dir, però és igual de fastigosa i ha perdut tota la honorabilitat que abans se li suposava. Deu ser, segurament, que les regles del joc han canviat.

Per entendre’ns, la feina consisteix en acudir on s’amuntega la porqueria, com els voltors acudeixen on es podreixen els cadàvers, recollir la que hi ha i la que no hi ha, i escampar-la arreu sense mirar-s’hi gens en què i ni en qui empastifa. Això exigeix més traça de la que sembla. Una feina tan bruta sempre t’acaba esquitxant. Però, com passa en tot, hi ha molt bons professionals en aquest ofici. No és que la professió tingui secrets magistrals que calgui protegir. A la vista de tothom estan els procediments emprats. Sols cal llegir els diaris, els escrits i els digitals. El que passa és que els que s’hi dediquen en saben molt.

És clar que, tot i no ser un secret, si algú en vol aprendre l’ofici caldrà que s’hi fixi bé. Una de les condicions per a dedicar-se a aquest ofici és tenir un domini absolut del llenguatge, un domini d’aquells que et permeti dir i no dir sense que sembli que dius o no dius, relacionar tot el que no és relacionable i, si cal, inventar el que falti. A més d’aquesta tècnica, és força convenient que no se’t pugui suposar cap interès material en l’assumpte, i per això el millor és que ningú sàpiga a què et dediques ni de què vius. L’ideal seria no tenir ni ofici ni benefici, però això potser és demanar massa. Si al professional se li treu el protagonisme i la notorietat, perd l’interès i se li acaba la feina. I, sobre tot, el resultat ha de ser sempre allò que algú que estigués obligat a dir la veritat no podria dir mai.

Queda clar que hi ha virtuosos d’aquesta feina, veritables artistes, que saben fer números, inventar xifres i dates i convertir en sospitós tot allò que es proposen que ho sigui. Sense menystenir el mèrit que comporta tal capacitat de manipulació, s’ha de dir que internet els ho posa molt fàcil. Rastrejar noms pel Google és tan ràpid i senzill que permet col·locar la merda en els dipòsits (in)controlats que el professional tingui per convenient sense cap dilació. Si, a sobre, el tal professional està força motivat, per exemple per ser víctima d’alguna obsessió compulsiva o d’alguna frustració passada, segur que la feina surt més rodona.

I tampoc és per treure mèrits, però la feina d’escampar la merda, la que no fa pudor però esquitxa tothom, sempre és ben remunerada públicament pels aduladors habituals, els bons deixebles, o aprenents de manipuladors o, potser, els bons sectaris? Ben mirat, deu ser així com es fa ara allò de recollir “l’aguinaldo”. Abans el carro recollia la merda, ara te la porta a casa.

Tant se val. Bona feina! Quan tot estigui emmerdat farem un país nou, perquè en aquest ja no s’hi podrà viure. Llàstima que, llavors, el “carro de la merda” s’haurà quedat sense feina.

Tractes amb els difunts

0 comentaris
A les pàgines de La Vanguardia s’anuncia cada dia un cementiri “ple de vida”. És un anunci amb la foto d’un ocellet cantant alegrement des de les branques d’un pi, o amb un esquirol menjant una nou com fan tots els esquirols que volten pels cementiris. És, de fet, l’anunci d’un lloc de repòs encantador, sinó fos perquè ho és per sempre. L’anunci em fascina, perquè sempre he sentit una atracció especial per les paradoxes, i quina paradoxa pot ser més bella que viure després de mort. A casa meva, o ets una cosa o n’ets una altra, o ets viu o ets mort. Viure després de mort vol dir no ser mort. En fi, que la cosa dóna molt per a fer volar la imaginació.

I com que la imaginació hi ha qui la fa volar per a somiar amb altres móns, i hi ha qui l’aprofita per a fer uns calerons, la celebració del dia de difunts era un bon moment per a plantejar el no va més de les xarxes socials, la vida on line més enllà de la mort. Sembla que Facebook està preparant la sortida d’un “cementiri virtual”, el lloc on descansaran els perfils dels usuaris difunts i des d’on els usuaris vivents tindran l’oportunitat de parlar-ne i de parlar-hi. Parlar-hi, sí, perquè res impedeix adreçar-se als difunts des de qualsevol mitjà; altra cosa és que et responguin. Als que som de la mena dels escèptics això ens sembla difícil, però com que en aquest món hi ha gent per tot, a Internet existeixen ja vàries plataformes que s’encarreguen de difondre els missatges del mort després del seu traspàs. La cosa consisteix en escriure una espècie de testament virtual, en el que s’hi exposin una sèrie de missatges que, una vegada mort, hauran d’arribar a les persones indicades en el document, en les dates i/o amb la periodicitat que s’especifiqui. La persona designada pel difunt (una espècie de marmessor) serà l’encarregada de notificar el traspàs de l’interessat, moment en el qual començarà a rodar la maquinària dels missatges. Així, per exemple, una vídua podrà rebre cada any, per l’aniversari de noces, una felicitació del seu difunt marit, i els fills podran escoltar, fins i tot de viva veu, els consells del seu pare difunt mentre travessen el difícil camí de l’adolescència. Tot plegat, macabre o romàntic, segons com s’ho miri cadascú.

També serà el moment de posar al dia l’obscura ciència de l’espiritisme (he dit ciència?). Avui en dia a la feina no ets res sinó tens, al menys, un ordinador i una pàgina web, i si l’espiritisme vol sobreviure s’haurà d’adaptar a les noves tecnologies, o el Facebook se li menjarà el terreny. Una vegada les xarxes socials s’estenguin a l’altre barri, què faran els/les mèdiums i tots els visionaris que viuen de fer de missatgers entre el més enllà i el més aquí? S’imposa una aproximació urgent de la parapsicologia a la tecnologia, en benefici d’ambdues. Si les xarxes socials les arriben a administrar els espiritistes, el nombre d’usuaris, vius i morts, pujarà espectacularment. Tant se valdrà que els amics virtual es morin un dia. Si ara te les entens amb un perfil d’usuari, llavors te les entendràs amb un ectoplasma, virtual, és clar.

Si tot això fos possible, potser arribaríem a col·lapsar la xarxa, perquè de morts n’hi ha més que de vius, i sempre serà així. I això em fa pensar en una cosa que em va venir al cap una vegada, parlant amb una persona que havia assistit a una sessió espiritista. No m’hauria passat pel cap sinó fos perquè, com ja he dit, sóc de mena escèptic, però em sembla que cal pensar en tot. El meu amic va assistir a una sessió en la que una mèdium, tot navegant pel més enllà (sense rumb, com sovint fem els internautes), es va topar ni més ni menys que amb en Pau Casals. No sé ben bé què es van dir mèdium i músic, potser “hola, què tal, quin temps fa pel teu barri?”, o “encantat de conèixer-lo”, però en el primer que vaig pensar és en quina casualitat d’anar-se a topar amb un esperit tan il·lustre com aquell. És com marcar un número a l’atzar al telèfon, i que et contesti directament l’Obama, per esmentar algú conegut. Per això crec que un ordinador li aniria bé a l’espiritisme, encara que sols sigui per a fer càlculs de probabilitat. En fi, reflexions d’un descregut.

Pensant en tot això, m’adono que el punt feble d’aquestes coses és la credibilitat, que ve condicionada pel fet que, al final, sempre hi ha un intermediari pel mig. Seria més fàcil creure en aquestes coses si tots hi poguéssim participar activament, i per a parlar amb els nostres difunts no ens calgués un o una mèdium que fes d’intèrpret. Al cap i a la fi, és una qüestió de confiança, més aviat de fe. Es tracta d’escoltar una persona que diu que parla amb els morts, i que et diu coses que presumptament el mort li ha encarregat que et digués (ostres, això últim és ben bé el que he dit de les plataformes digitals). T’ho pots creure o no. Si t’ho creus, estàs fent el mateix que els que creuen que una santa veu la verge i parla per ella. Els demès no ho veiem ni ho sentim. Els crèduls s’ho creuran, els escèptics com jo ho dubtarem, els incrèduls ho negaran rotundament.

Realment necessitaríem alguna prova, i ara com ara no hi és. I no serà perquè no s’hi hagin esmerçat esforços. Hi hagué un temps en que l’espiritisme era un fenomen popular en el que hi creien i participaven força intel·lectuals i persones de les que, en general, es presumia una certa cultura. Això passava especialment a la segona meitat del segle XIX i també en ple segle XX, sobretot després de la primera guerra mundial, que s’emportà a l’altre barri una quantitat considerable de joves. Després d’aquell conflicte, molta gent frisava per a saber alguna cosa dels seus fills i germans, desapareguts als camps de batalla, i els o les mèdiums treballaven a preu fet per a donar-los alguna notícia del més enllà que els confirmés que els seus éssers estimats eren morts però “estaven bé” (una altra paradoxa).

Un intel·lectual força conegut i amb una forta reputació d’home pràctic i intel·ligent, que creia i defensava ferventment l’espiritisme, era Sir Arthur Conan Doyle, el periodista i escriptor que va crear Sherlock Holmes, a més d’una vasta producció literària. Conan Doyle era un home tossut i de fortes conviccions, i mai va abandonar la idea de la vida en el més enllà i el contacte amb els esperits, una convicció que s’accentuà després que el seu fill morís al camp de batalla. Per això, al llarg de la seva vida va acudir a tota una colla de mèdiums, a les quals atorgava tota la credibilitat del món, li diguessin el que diguessin. Que un home com ell, lletrat i reconegut intel·lectualment, defensés l’espiritisme era un reclam poderós per a tots els que estaven disposats a creure-hi.

Hi ha una novel·la molt interessant, Arthur i George, de Julian Barnes, que descriu abastament aquesta obsessió de Conan Doyle. L’espiritisme no és el nucli central de la novel·la, que de fet explica la relació i les vides paral·leles de l’escriptor i de George Edalji, un advocat anglès d’origen indi que és acusat injustament d’uns fets il·lícits i que Conan Doyle defensarà obstinadament fins demostrar la seva innocència. Tanmateix, un passatge molt interessant de la novel·la descriu els fets reals que van tenir lloc el 13 de juliol de 1930 a l’Albert Hall de Londres, on es varen reunir milers de persones per a acomiadar l’escriptor, mort feia poc. L’acte l’havia organitzat l’esposa del difunt i hi participava una famosa mèdium, l’Estelle Roberts, una espiritista de reconegut prestigi.

Sembla que durant una bona estona la senyora Roberts va estar fent tota una demostració dels seus poders, connectant amb difunts que tenien alguna relació amb gent del públic, però l’esperit de l’escriptor no acabava d’aparèixer per enlloc. Com en tots els espectacles de màgia, sempre hi havia alguna sorpresa per al públic, i els espectadors es meravellaven que la mèdium esmentés algun conegut seu. Finalment, quan la gent ja es començava a cansar i alguns s’aixecaven per a marxar, la senyora Roberts va connectar a la fi amb en Conan Doyle, el qual, per boca de la mèdium, es va limitar a manifestar que havia tingut un “trànsit” tranquil. Una mica decebedor, tot plegat, encara que els ja convençuts, com sempre, en van tenir prou amb la paraula de la mèdium, i els demès es van quedar igual. Llavors, com ara, seguia essent una qüestió de fe.

Per cert, que ja feia un temps que el gran mag Henry Houdini havia intentat desmuntar el tinglado espiritista afirmant que, precisament, tot plegat era una qüestió d’il·lusionisme. En un començament Houdini era més propens a creure en la causa espiritista, però poc a poc se’n va anar apartant, fins a convertir-se en un detractor ferotge. El 1913 havia mort la seva mare, i durant un temps el mag va creure que podria comunicar-s’hi d’alguna manera. Per això, va recórrer a tots els mèdiums que va trobar, però cap li va saber donar una resposta convincent, potser perquè cap sabia quina era la resposta que Houdini esperava.

El gran il·lusionista va quedar molt decebut de tot plegat, fins al punt que es va convertir en l’assot de mèdiums i visionaris, als que acusava d’emprar mètodes d’il·lusionisme i prestidigitació per a simular el contacte amb els esperits. Durant un temps Houdini i Conan Doyle van compartir una forta amistat, que va generar una abundant correspondència, en la que el tema de l’espiritisme sovint hi era present, des de posicions força oposades. Es van conèixer quan el mag va viatjar a Anglaterra, on s’hi va estar uns sis mesos. Durant aquella època intentava comunicar-se amb la seva mare, i va ser quan va desenvolupar la seva creixent incredulitat cap el fenomen dels esperits. D’altra banda, era tal la seva destresa en els trucs d’escapisme que utilitzava als escenaris, que Conan Doyle va començar a creure que Houdini era un mag de veritat, i que no es tractava de tals trucs sinó de fenòmens paranormals. Sembla que ni el mateix Houdini el va poder convèncer del contrari.

Al final, Houdini, després de retornar al seu país, va arribar a oferir una recompensa de 5.000 dòlars per a qualsevol mèdium que practiqués algun fenomen que ell no fos capaç de reproduir mitjançant els seus trucs. No es té constància que li hagués calgut pagar aquesta recompensa en cap moment, però fins i tot la prestigiosa revista Scientific American, que encara es publica avui en dia i que a Espanya es ven amb el nom de Investigación y Ciencia, va prendre cartes en l’assumpte, passant a analitzar tota mena de fenòmens paranormals, que sempre acabaven en el desemmascarament d’algun farsant.

Es diu també que l’Houdini i la seva muller van pactar un truc post mortem per a comprovar l’existència dels esperits. Es tractava d’utilitzar un codi que qui morís primer del dos transmetria al supervivent des del més enllà a través dels mèdiums que s’hi prestessin. La transmissió d’aquest missatge s’hauria de fer en un termini no superior a deu anys des de la mort del primer dels dos. Sembla que cap mèdium va aconseguir-ho.

Tot plegat no fa sinó confirmar la idea que l’espiritisme ve a ser com una religió, quelcom que pots creure o no, i que ningú provarà mai, en vida, és clar. Fa molts anys vaig comprar en una llibreria de vell del carrer del Pi, a Barcelona, per 25 pessetes de l’època, un llibre titulat La religión espiritista. Després de tants anys, trenta pel cap baix, encara no l’he llegit sencer, però em crida l’atenció, d’una banda, que es va publicar l’any 1924, en ple fervor espiritista, i que el seu autor és un tal T. Mainage, professor de l’Institut Catòlic de París i sacerdot. L’autor no nega els esperits, però considera l’espiritisme com una manifestació diabòlica. És a dir, que malgrat que considera les converses amb els difunts com obra del dimoni, ho circumscriu en l’àmbit de la religió. I és que sembla que en això de l’espiritisme, com en tants fenòmens paranormals, també hi ha força capellans implicats. A fi de comptes, si se les poden haver amb els dimonis a l’hora de practicar exorcismes, també es poden entendre amb les ànimes en pena.

I ja que es tracta d’una religió i sóc escèptic de naixement, se’m permetrà que, tot plegat, em sembli molt poc probable. El que si faré, més que res per estar segur de amb qui parlo, és assegurar-me que els meus amics virtuals del Facebook siguin d’aquest món i no de l’altre.